|
CoCol·lectiu d'Obrers en Lluita (COLL) Sindicat nacional i de classe dels Països Catalans, impulsat pel Partit Socialista d'Alliberament Nacional-provisional (PSAN-p). Els seus orígens es remunten al març del 1976 quan un grup de treballadors independentistes del Baix Llobregat, afiliats a Comissions Obreres (CCOO) impulsà el butlletí "Obrers en lluita". El gener del 1977 tingué lloc la primera assemblea general dels COLL, amb nuclis barcelonins, lleidatans i mallorquins, i que comptà amb la participació de Jordi Arquer. El setembre d'aquell mateix any es consumà el trencament amb les CCOO. Els COLL se centraren sobretot en les terres barcelonines i en els treballadors de l'Ensenyament (protestes contra la llei d'educació espanyola que impulsava la UCD). El 1987 s'integraren en la Coordinadora Obrera Sindical. Col·lectius de Treballadors (CCTT) Sindical impulsat pel Partit Socialista d'Alliberament Nacional-oficial (PSAN). Els CCTT foren fundats el maig del 1977 a Arenys de Munt, sota l'epígraf "Cap al Sindicat de Catalunya" i definit com a sindicat de classe, nacional, de base comarcal, del conjunt dels treballadors, internacionalista, sense caràcter de negociació i de participació. A partir de 1979 inicià una política de convergència amb altres formacions sindicals, i així a Osona s'integrà dins el Sindicat de Treballadors d'Osona (STO), i el 1980 participà, en la fundació de la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya (CSTC). Col·lectiu per una Esquerra Alternativa – IV Internacional (CEA) Col·lectiu comunista català. Sorgí a partir de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), i integrà membres del Moviment Comunista (MC) i d'altres procedències. És membre del Secretariat Unificat de la Quarta Internacional. Participa en Esquerra Unida i Alternativa (EuiA). Víctor Colomer (Corbins, Segrià, 1896 – Mèxic, 1960) Polític. Estudià magisteri a Lleida. El 1920 s'adherí a la CNT i fou col·laborador del setmanari “Lucha social”, dirigit per Joaquim Maurín. Juntament amb aquest s'apropà al comunisme, i fou un dels fundadors de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB), integrada en el Partido Comunista de España (PCE), i col·laborador de “La Antorcha” d'ençà del 1926. Allunyat de la FCCB i del PCE, el 1928 s'integrà en el Partit Comunista Català (PCC) i dins aquesta formació participà en la fundació del Bloc Obrer i Camperol (BOC). Dins el BOC s'especialitzà en la qüestió agrària, i fou professor de l'Escola Marxista. El 1933 esdevingué president de l'Ateneu Enciclopèdia Popular. Fou el representant del BOC en el Comitè Revolucionari Militar en l'aixecament del 6 d'octubre del 1934. L'abril del 1935 defensà l'apropament del BOC al Partido Socialista Obrero Español (PSOE) com a pas en la unificació del socialisme peninsular, de manera que quan el setembre del 1935, el BOC fundava, juntament amb l'Esquerra Comunista de Nin, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), s'integrà en la Federació Catalana del PSOE. Aquesta confluí amb les forces socialistes no adherides al POUM en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El gener del 1937 figurà entre els contraris a la col·lectivització de la terra i topà amb Palmiro Togliatti, que l'acusà de trotskista. Arran de l'ocupació franquista, passà a l'estat francès. El març del 1939 fou expulsat del PSUC després d'haver demanat un debat teòric i polític. Exiliat a Mèxic, no es va estar de denunciar la rigidesa del PSUC, i el març del 1941 participà en la fundació del Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC), que el juliol del 1942 esdevingué el Partit Socialista Català (PSC). El 1958 fou un dels fundadors, a Mèxic, del Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Veieu: Secció d'Obres de Víctor Colomer.
Alfonso Carlos Comín (Zaragoza, 1932 - Barcelona, 1980) Enginyer industrial i polític. Fill d'una família carlista aragonesa que s'establí a Barcelona. Sense abandonar mai el seu catolicisme evolucionà cap a posicions comunistes. El 1956 ingressà en el Frente de Liberación Popular, que abandonà el 1962, per integrar-se en el Front Obrer de Catalunya (FOC), que es constituïa en referent principatí del FLP. El 1970 ingressà en l'Organització Comunista Bandera Roja (OCBR), que el 1973 s'extengué fora del Principat per donar lloc a la Organización Comunista de España-Bandera Roja (OCE-BR). Comín, però, abandonà l'OCE-BR per fundar Bandera Roja de Catalunya (1974), que poc després s'integrà en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 1973 creà el moviment Cristians pel Socialisme, i fou la figura senyera, al si del PCE-PSUC, dels catòlics marxistes (Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia, 1977). El 1980 fou elegit diputat al Parlament del Principat per les llistes barcelonines del PSUC. Gran part de la seua anàlisi sociològica la dedica al poble andalús (España del sur, 1965; Noticia de Andalucía, 1970) i, molt especialment, als andalusos establerts a Barcelona d'ençà els anys 1950. Altres obres: España, ¿país de Misión? (1966), Per una estratègia sindical (1971), Fe en la tierra (1975), La reconstrucción de la Palabra (1977), Cuba entre el silencio y la utopía (1979). Els seus hereus polítics han bastit en memòria seua la Fundació Comín. Comitè Organitzador del Trotskisme Principista (COTP) Organització internacional d'orientació trotskista-ortodoxa, formada al voltant de l'argentina Liga Obrera Internacionalista (Cuarta Internacional) (LOI(CI)). La seua denominació oficial en espanyol és Comité Organizador del Trotskismo Principista (COTP). El seu òrgan és el Boletin de Informaciones Obreras Internacionales (BIOI). Comitè per una Internacional Obrera (CIO) Organització internacional d'orientació trotskista d'esquerres. La seua denominació oficial en anglès és Committee for a Worker's International (CWI). Fou fundada l'abril del 1974, amb quatre seccions (britànica, alemanya, irlandesa i sueca). A les darreries dels 1980 va impulsar Youth against Racism in Europe, com a organització antifeixista internacional. El 1992 s'hi escindí la corrent encapçalada per Ted Grant, que fundà el Comitè per una Internacional Marxista (CIM). La seua secció nigeriana va ser qui proposà la vaga general del 1993 en protesta per l'anul·lació dels comicis presidencials. La principal secció és el britànic Socialist Party (SP), dirigit per Peter Taaffe. La seua secció espanyola se separà a mitjans de la dècada del 1990 i, amb el temps, fundà l'actual Izquierda Revolucionaria (IR). Joan Comorera (Cervera, 1895 - Burgos, 1958) Polític. Estudià magisteri. Fou director del quinzenal republicà "Escuela" (1913-4). Després de la vagues revolucionàries de 1917, passà a l'estat francès, d'on no tornà fins el 1919. Publicà La trágica ignorancia española (1919). Amb l'arribada de la Dictadura, s'exilià a Argentina. Nacionalitzat argentí, s'integrà a la comunitat catalana d'aquell país, i dirigí el setmanari bilingüe "Nación Catalana" (1923-30). Víctima d'una persecució mediàtica, passà a Uruguai (1930), i quan es proclamà la República Espanyola (1931) tornà a Barcelona. Ingressà a la Unió Socialista de Catalunya (USC), de la qual presidí el comitè executiu (1933-6). Elegit diputat al Parlament de Catalunya (1932). El 1933 provà d'unificar l' USC amb la Federació del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) al Principat, i fou elegit president de l'òrgan unificat, però les interferències de la direcció estatal del PSOE fèren fracassar aquest projecte. Conseller d'agricultura i economia del govern de la Generalitat, organitzà el Consell Superior de la Cooperació i la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu, i s'enfrontà al govern espanyol que sabotejà la seva reforma agrària. Participà en els fets del Sis d'Octubre al costat del president Companys. Detingut, fou condemnat a trenta anys de presó, i fou traslladat al penal andalús d'El Puerto de Santa María. El triomf electoral del Frente Popular provocà l'alliberament de Comorera i els altres presos, i va ser restituït en els seus càrrecs. En la nova circumstància, canvià la línia de l' USC de col·laboració estreta amb l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) per un apropament als altres partits socialistes. Així l'abril del 1936 s'unificaren les Joventuts de l' USC i del Partit Català Proletari (PCP), i el procés culminà el juliol del 1936 amb la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Comorera n'ocupà la secretaria general. Alhora fou conseller de la Generalitat, dedicat als departaments econòmics. Com a dirigent de la Unión General de Trabajadores (UGT) potencià la unitat sindicat amb la CNT (Pacte d'Unitat Sindical). Després dels fets de maig de 1937 fou un ferm opositor de la política del POUM i de la CNT. Consumada la victòria feixista, es traslladà a l'estat francès, i d'allà a Moscou (5.1939). A la capital soviètica es refermà en el seu comunisme i en l'adhesió a Stalin. L'agost del 1940 arribà a Mèxic, realitzant diverses estades a Cuba. Després de la guerra, s'instal·là a França (1945). Esclatà llavors la polèmica sobre les relacions entre el PCE i el PSUC i sobre la qüestió nacional catalana, que la direcció espanyola atacava des d'una perspectiva d'uniformització de l'estat espanyol. De fet ja nombrosos sectors catalanistes del partit ja l'havien abandonat (fundació del Partit Socialista Català, PSC; del Moviment Socialista Català, MSC) i això contribuí a aïllar Comorera, que fou acussat de titista (1947) i apartat de la direcció, i fins i tot expulsat del partit. Més tard fou readmès. Va patir un atemptat, i llavors es refugià a Sallagosa (Cerdanya). L'abril del 1951 entrà a territori del Principat, amb la finalitat de reorganitzar el partit a l'interior. S'establí secretament a Ripoll sota el nom de Josep Planes i Valls. Fou detingut per la policia franquista a Barcelona (1954) que el jutjà i l'empresonà. El 1957 fou traslladat al Penal de Burgos, on morí. L'any 1985 les seves despulles foren retornades a Barcelona. Vegeu: Arxiu d'Obres de Joan Comorera (en construcció). Jaume Compte (Castelló d'Empúries, 1897 - Barcelona, 6.10.1934) Polític. Des de ben jove, fou membre del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). El 1923 entrà a formar part de l'organització separatista Estat Català, alhora que participava com a activista a Bandera Negra. Dins de Bandera Negra comandà un dels escamots que provà de matar al rei espanyol Alfonso XIII al Garraf (maig de 1925). Detingut, fou condemnat a mort, sentència que fou commutada per la de cadena perpètua. La caiguda de Primo de Rivera possibilità la seva amnistia. Va oposar-se a la integració d'Estat Català dins del partit d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Quan Macià proclamà la República Catalana a Barcelona (14.4.1931), Compte dirigí un dels escamots que la protegien, però res va poder aturar que la jove República fos convertida pels republicans espanyols en una simple Generalitat provisional. Les renúncies de Macià a les reivindicacions nacionals i de classe, li van fer rebutjar l'oferiment de la Conselleria de Treball. Mesos més tard, aquest posicionament, li va fer deixar Estat Català, tot fundant Estat Català-Partit Proletari. Aquest petit partit fou la primera expressió orgànica a Catalunya del marxisme d'alliberament nacional, inspirat sobretot en el socialisme irlandès. Compte maldà per bastir un partit socialista unificat al Principat, i en no aconseguir-ho, refundà la seva organització en el Partit Català Proletari (PCP). Tingué un paper important en la formació d'una Aliança Obrera en connexió amb la punga que la Generalitat del Principat mantenia contra el govern espanyol de dretes. Aquest enfrontament esclatà el Sis d'Octubre de 1934, quan el president de la Generalitat Lluís Companys proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Tot i que no era una proclamació d'independència, Compte i els seus li donaren suport, i es feren forts a la seu del CADCI, tot resistint a les forces espanyoles d'ordre. Compte va perdre la vida en aquella acció. Lectura recomanada: Jaume Compte: d’Estat Català al Partit Català Proletari (Lluita-IPC, 114, desembre del 1984). Vegeu: L'arxiu d'obres d'en Jaume Compte.
Partit polític del Principat. Resultà del procés d'unitat comunista impulsat des del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC) i des del Partit Socialista Unificat de Catalunya-viu (PSUC-viu), que culminà l'1 de novembre del 2014. James Connolly (Edinburgh, 1870 - Dublín 1916) Polític. Va néixer al si d'una família irlandesa procedent de Clones (a l'Ulster) i establerta a Escòcia. Va fer el servei militar a Irlanda, i després retornà a Edinburgh, on s'hi casà (1889). Poc després va començar a participar en el moviment socialista de la ciutat, amb col·laboració estreta amb James Larkin. El 1896 passà a Irlanda, on hi fundà l'Irish Socialist Republican Party(*). El 1902 tornà a Gran Bretanya, i el 1903 passà als Estats Units d'Amèrica, on milità al Socialist Labour Party (SLP-US) i a la Industrial Workers of the World (IWW), i alhora fundava la Irish Socialist Federation de Nova York (1907). El 1910 s'establí a Belfast, on participà en l'organització del Socialist Party of Ireland, i en el moviment sindical (Irish Transport Union and General Workers Union, ITGWU, de la que fou secretari general). Analitzà la Guerra del 14 com una lluita entre interessos capitalistes, però alhora valorà la situació com una conjuntura favorable a un aixecament nacional contra l'ocupació anglesa. El 1914 esdevení comandant de l'Irish Citizen Army. La Pasqua de 1916, com a comandant general de la divisió dublinesa de l'Exèrcit de la República participà en l'aixecament contra l'ocupació anglesa, i dirigí l'assalt a l'edifici de correus de la ciutat (el fet d'armes més notable de l'Easter Rising), que fracassà. Detingut, fou condemnat a mort i executat. Lectures addicionals: The James Connolly Internet Archive i la seva versió en català (en construcció) Convergència Socialista de Catalunya (CSC) Organització política del Principat, constituïda el 1974. Fou integrada pel sector esquerranós de l'antic Moviment Socialista de Catalunya (MSC), i per altres organitzacions com el Movimiento para la Autogestión y el Socialismo, la Reconstrucción Socialista de Catalunya, i altres grups. El seu principal dirigent fou Joan Raventós Ocupava l'espai polític del socialisme marxista (no leninista), defensor de les tesis autogestionàries i propugnador d'una solució federal per l'estat espanyol. Participà amb la Convergència Socialista del País Valencià i el Partit Socialista de les Illes en la Coordinadora Socialista dels Països Catalans, però els seus esforços exteriors se centraren en la Federación de Partidos Socialistas, que els vinculava a partits similars del País Basc i d'Espanya. El juny de 1976 adoptà el nom de Partit Socialista de Catalunya (PSC-Congrés). Corrent Marxista Internacional (CMI) Organització internacional d’orientació trotskista-grantista. Sorgí el 1992, a partir d'unes escissió del Comitè per una Internacional Obrera (CIO), com a Comitte for a Marxist International (CMI). Després de la mort de Ted Grant (2006), el seu dirigent més destacat és Alan Woods. El seu principal òrgan és la publicació britànica Socialist Appeal. Vegeu: In defence of marxism (i la seua versió catalana) i Militant.cat. |
|