|
|
OrOrganització Comunista del País Valencià (OCPV) Organització política marxista-leninista, fundada el 2004, i integrada en el Comité Estatal de Organizaciones Comunistas. Organització Comunista per a la Quarta Internacional (COFI) Organització internacional de tendència trotskista. Sorgí el 1992 a partir de la vinculació entre la nord-americana League for the Revolutionary Party (LRP), l'australià Workers Revolution Group (WRP) i la FRP sueca. No obstant l'ensulsiada del WRP arran de la vaga general de Melbourne (1992) i el trencament amb la FRP (1995), reduiren el COFI a la LRP. Organització Mundial del Comerç (OMC) – World Trade Organization (WTO) Organització internacional que estén i aplica els acords capitalistes de comerç per tot el món amb autoritat suprema per governar tots els acords internacionals de comerç. Poc després de la caiguda de la Unió Soviètica i del Bloc Oriental, amb nou mercats massius oberts a l'explotació (i amb ningú qui s'oposés o competís), és crea l'OMC l'1 de gener del 1995 amb 128 membres. Creada a partir del que havia estat l'Acord General sobre Tarifes i Comerç (GATT, en les sigles angleses) que fou establert principalment per governar el capitalisme a Occident, la tasca de l'OMC és governar el capitalisme a tot el món. Mentre el GATT limitava les seves regulacions al comerç de mercaderies, l'OMC també regula els serveis, inclosos tot el transport internacional, els sistemes de comunicació, etc. A les darreries del 2000, l'OMC controlava més de 150 acords regionals de comerç diferents (des del NAFTA fins l'ASEAN). El capitalisme ha d'expandir-se constantment per tal de sobreviure. D'ença dels volts del 1900, tot el món ha estat dividit entre les Grans Potències, i l'expansió ulterior de qualsevol potència sols es podia assolir a expenses d'una altra, de forma que s'obria el període de Lenin definí com imperialisme – un ordre mundial marcat per les guerres inter-imperialistes i l'explotació de les matèries primeres i la mà d'obra barata de les colònies. El període posterior a la Segona Guerra Mundial veié el creixement del neo-colonialisme en el que els EUA passaven a ésser la potència capitalista dominant, i que emprà el seu domini per apartar les antigues potències europees alhora que donava els països explotats la il·lusió de l'auto-govern. El col·lapse dels acords de Bretton Woods a les darreries dels 1960 i a principis dels 1970, provocà que l'FMI prengués un nou paper d'intervenció en la gestió econòmica dels països deutors i en l'aplicació de les mesures monetaristes del període de Reagan i Thatcher. El fracàs d'aquestes mesures després de la ràpida expansió dels mercats financers, el creicement de nous centres capitalistes competitius en algunes antigues colònies, i la intensificació del procés de mercantilització, unit amb el col·lapse de l'antic bloc soviètic, crearen una necessitat urgent de reestructuració global, que no podria ésser duta a terme sense la cooperació de totes les “principals nacions comercials”. Entre els obstacles no menors per la necessària reestructuració global trobem els governs burgesos democràtics dels propis països imperialistes; no tan sols cal aplastar els esforços dels països recentment industrialitzats d'agafar la seva porció del comerç mundial, tota la petita peixalla econòmica dels EUA, Japó i Europa també se'ls ha de convèncer de la necessitat de llur pròpia destrucció. Aquesta és la mena de feina per la qual es creà l'OMC: convèncer els països més pobres d'obrir llurs mercats a les importacions la qual cosa afonarà indústries senceres, mentre han d'acceptar que tindran tancats i barrats els mercats d'Europa, Japó i dels EUA, que necessiten per tal de sobreviure, i d'altra banda, convèncer el “poble petit” d'Europa, Japó i dels EUA que han d'obrir-se a la competència amb la mà d'obra barata “pel bé de l'economia”. Aquest és un joc complexe de diplomàcia econòmica, però un en el que els jugadors exerceixen el poder en relació amb la seva porció del comerç mundial. En altres paraules, l'OMC és un vehicle per la promoció dels interessos del capital, quan les armes i els dòl·lars no són suficients per fer el que cal. Lliure comerç vol dir l'eliminació de tots els obstacles al bescanvi de mercaderies; això sols pot significar el domini del capital. El comerç pot ser “lliure” però mai “just”. El socialisme compagina el lliure mercat amb la col·laboració. Estructura organitzativa: L'agenda diària de l'OMC la porta el consell general, que es composa dels estats membres. Una conferència ministerial presidencial té lloc cada dos anys per elegit el director general i revisar el funcionament del consell general. El primer director general de l'OMC fou Renato Ruggiero, ministre de comerç italià, que prengué possessió el maig del 1995. El setembre del 1999, en un esdeveniment que es recorda pels 30.000 treballadors que aturaren les reunions gràcies a la lluita al carrer i a la desobediència civil, Mike Moore es convertí en el nou director general per un espai de tres anys. Al mateix temps que Moore prenia possessió, la conferència ministerial nomenava successor seu al ministre de comerç tailandès Supachai Panitchpakdi per un període de tres anys que començaria el setembre del 2002. El moviments de masses contra l'OMC: L'OMC afirma que és democràtic ja que la “majoria” de govern que la posaren en funcionament són “democràtics”. Expliquen que l'OMC no necessita tindre eleccions democràtiques per ésser una institució “democràtica”; de fet tan sols necessita que els nomenaments els facin uns dirigents, la “majoria” dels quals són elegits per sistemes “democràtics”. La Batalla de Seattle: Les manifestacions massives contra l'OMC començaren a finals del 1999, quan més de 30.000 manifestants aturaren una cimera de l'OMC a Seattle, Washington (EUA). Els manifestants provenien d'un rang extremadament divers de grups progressistes d'esquerres, amb els principals sindicats, ecologistes, comunistes i anarquistes (la majoria dels quals s'adherien als mètodes no-violents de lluita). Molts manifestants eren anti-capitalistes, mentre alguns defensaven el desmantellament de l'OMC o profundes reformes a dins. Com a resultat de les lluites, l'OMC fracassà en el seu únic objectiu: establir una agent per una nova ronda de converses mundial de comerç. Organització Socialista d'Alliberament Nacional (OSAN) Organització política de la Catalunya Nord. Sorgí d'una escissió (1977) de l'Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT), propera a les posicions que, al sud de l'Albera, defenia el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans-Provisional (PSAN-P). El seu portaveu fou "La Nova Falç". El 1979 es fusionà amb el PSAN-P per donar lloc a Independentistes dels Països Catalans (IPC). Organización Comunista de España-Bandera Roja (OCE-BR) Organització política de l'estat espanyol, creada el 1973. Sorgí a partir de la principatina Organització Comunista-Bandera Roja (OC-BR). Entre els seus dirigents hi hagueren Alfonso Carlos Comín i Jordi Solé Tura. Defensà per a l'estat espanyol una república democràtica i federal que servís d'etapa de transició al socialisme. El seu òrgan central fou "Bandera Roja", i entre els òrgans regionals hi destacaren "El Comunista" al País Valencià, i "Estrella Roja" al Principat. El 1974 patí l'escissió que conduí a la formació, al Principat, de Bandera Roja de Catalunya. Després d'aquesta escissió s'afermà en l'ideari maoista i en la denúncia de la reforma post-franquista. Organización Revolucionaria de los Trabajadores (ORT) Partit polític de l'estat espanyol. Fou fundat el 1969 a partir de la Acción Sindical de Trabajadores, que passà d'un obrerisme catòlic al comunisme maoista. El seu principal dirigent fou José Sanromá Aldea. El seu portaveu fou “En Lucha”; com a portaveus regionals tingué, entre d'altres, “Crida dels Comunistes” (Principat) i “Ara!” (País Valencià). Mantingué sempre una línia clarament crítica amb el bloc soviètic. El 1979 es fusionà amb el Partido del Trabajo de España (PTE), donant lloc al Partido de los Trabajadores (PT). |
|