Diem per endavant en la part d'atac que en el manifest de la Federació Catalana del P.S.O.E. hi ha contra altres tendències obreres, sabem que no hi va res per a nosaltres, ja que ens uneixen amb la Federació Catalana relacions cordials.

Per això mateix hem de fer patent la nostra disconformitat amb certs extrems de l'esmentat manifest que es refereixen al problema nacional català.

I no és que nosaltres critiquem que el P.S. s'estengui per l'àrea de totes les terres dominades per l'Estat espanyol. Ho trobem just per l'eficàcia del moviment obrer, ja que un sol és l'Estat contra el qual cal lluitar; perquè la burgesia de les diverses nacionalitats que l'integren fa el front únic contra tot el moviment obrer i se serveix dels moviments nacionalitaris per a dividir-los, i les seves divergències són en relació a la classe d'interessos que representen i mai pel fet nacional; perquè és només si el proletariat de totes les nacionalitats hispàniques s'uneix que es podrà enderrocar l'Estat imperialista panespanyol, alliberar els pobles oprimits i donar vida a la Unió Ibèrica de Repúbliques Socialistes.

És per totes aquestes raons fonamentals que creiem encertada l'expansió dels partits obrers per totes les terres de l'Estat espanyol, i per això el P.O.U.M., igual que el P.S.O.E., va estenent-se arreu, ja que creiem contraproduent l'existència d'un mosaic de partits obrers, limitats a Catalunya, o Bascònia, o València, o Galícia, etc., que farien pràcticament impossible una revolució victoriosa no ja general, sinó ni en una d'aquestes nacionalitats, car l'Estat sostingut per totes les burgesies l'esclafaria.

Ara bé: d'això a subvalorar els problemes nacionalitaris, a tenir una política nacionalitària equivocada o simplement no tenir-ne cap i obrar en cada cas d'una manera oportunista en benefici del partit, hi ha una gran diferència.

Aquesta és la diferència que ens separa: mentre el P.S.O.E., a part uns principis programàtics fossilitzats, no ha tingut una política nacionalitària clara, el P.O.U.M., hereu en aquest aspecte de la política encertada del BOC, no l'ha deixada de tenir mai.

I la Federació Catalana del P.S.O.E. ha seguit en un tot les equivocacions del seu partit, quant a la qüestió catalana.

¿Cal recordar, per exemple, aquesta resolució, o el que sigui, de la Federació Catalana, quant al problema de l'ensenyança a Catalunya, i l'actitud del qui fou conseller de la Generalitat Vidal Rossell? No. Aquestes posicions no són justes ni socialistes.

Quant al P.S.O.E., ha subestimat sempre el problema català. No ha fet pràcticament res per prendre'l de les mans de la petita burgesia. El manifest que comentem esmenta el fet que si l'Estatut fou possible va ésser gràcies als vots de la minoria socialista.

I bé: cal dir que durant la discussió de l'Estatut és quan es posà més al viu, per part del P.S.O.E., a través de la seva minoria parlamentària, la incomprensió que tenien del problema català. Car, si l'Estatut fou possible gràcies als vots dels parlamentaris socialistes, cal preguntar: quin Estatut? Car la seva posició seria bona si avui poguessin dir davant Catalunya: “Nosaltres, socialistes, respectuosos com a tals del dret dels pobles a disposar de si mateixos, reconeixent que Catalunya és una nació i, per tant, que els catalans tenen dret, si els plau, a dotar-la de la superestructura jurídica del propi Estat, respectàrem la voluntat del poble català expressada en l'Estatut de Núria plebiscitat pel poble i votàrem íntegrament la vostra carta constitucional”.

Però, dissortadament, no fou així, companys de la Federació Catalana del P.S.O.E. I, si és vàlid de poder dir que el migrat Estatut que l'Estat espanyol acordà a Catalunya fou gràcies als vostres vots, ningú no podrà negar que, per desgràcia, fou culpa dels mateixos vots que sortís un Estatut tan miserable.

Seria prolix, ara, d'enumerar totes les esmenes presentades o sostingudes per la minoria socialista per tal de minimitzar l'Estatut de Catalunya i l'actitud d'home representatius com Prieto i Largo Caballero a les Corts constituents quan s'hi discutia. N'hi haurà prou de dir que fou Prieto qui s'entestà a fer una valoració ridícula dels serveis d'Obres Públiques; que fou per l'oposició de Largo Caballero que el nostre Parlament no tingué facultats legislatives en matèria de treball; que fou per culpa de la minoria socialista que no es donaren les prerrogatives que calien a l'idioma català dintre Catalunya i que fou també culpable que no s'obtingués que a les escoles primàries de l'Estat a Catalunya s'ensenyés en la llengua materna i que no es creés la Universitat Única Catalana pagada per l'Estat, tal com els socialistes belgues han votat per als flamencs a Bèlgica.

El vostre criteri de les realitats geogràfiques és absurd. Rússia era “Rússia” en temps del tsarisme, quan Rússia era una presó de pobles. Avui els qui parlen de “Rússia” cometen almenys una manca de bona aplicació de la terminologia jurídica estatal. Dir “Rússia” equival als qui ací diuen “Espanya” com un tot nacional. Rússia, companys socialistes, no existeix, ha passat ja al museu de les antiguitats històriques. No us sembla que és innegable l'existència de l'U.R.S.S.?

Igual passarà aquí. Amb el mot i la cosa: Espanya. Existiran en el futur les repúbliques socialistes de Catalunya, Bascònia, Castella, Portugal, Galícia, etc., i totes juntes formaran la Unió Ibèrica de Repúbliques Socialistes... I Espanya – mot i cosa – haurà passat, com “Rússia”, al museu de les antiguitats històriques.

***

Tot això, us ho diem, companys, cordialment, sense ànim de ferir-vos. Igual que vosaltres sabeu bé que el nostre partit no ha implorat tampoc als poders públics perdó ni hem hagut d'entonar el “mea culpa”, car estem orgullosos del nostre comportament i de la nostra història política.

Tenim dret, en dir-vos el que considerem equivocat en vosaltres, en nom del dret de crítica, substancial en el marxisme revolucionari, que va ara de cara a la recerca de la veritat, la qual, deia Lenin, no s'ha d'amagar mai als obrers, i perquè us creiem susceptibles de rectificar aquests errors assenyalats, perquè no us creiem com Vila Cuenca, Comorera i altres, que quan aquests dos us motejaren de “lerrouxistes” en un míting de presentació de candidats en les eleccions de novembre del 1933 a la Casa del Poble, no protestaren ni Serra i Moret, Fronjosà, Folch i Capdevila, Viladomat, etc., que eren a la presidència...