23. Capítol. La llei general de l’acumulació capitalista. Part III | Índex | 25. Capítol. La teoria moderna de la colonització

CAPÍTOL VINT-I-QUATRÈ
L’anomenada acumulació primitiva

1. El secret de l’anomenada acumulació primitiva

Hom ha vist com els diners es transformen en capital, i com es fa plus-vàlua mitjançant el capital i de la plus-vàlua més capital. Però l’acumulació de capital pressuposa una plus-vàlua, i la plus-vàlua pressuposa producció capitalista, però aquesta necessita de la preexistència d’enormes masses de capital i de força de treball en les mans de productors de mercaderies. Tot aquest moviment sembla que gira en un cercle viciós, al qual tan sols es pot entrar amb la precondició d’una acumulació «primitiva» («previous accumulation» en Adam Smith) precedent a l’acumulació capitalista, una acumulació que no és el resultat del sistema de producció capitalista sinó el seu punt de partida.

Aquesta acumulació primitiva juga en economia política, si fa no fa, el mateix paper que la caiguda en el pecat en la teologia. Adam mossegà la poma, i per tant el pecat caigué damunt del gènere humà. El seu origen s’explica quan se’l relata com una anècdota del passat. En un temps ja molt llunyà hi havia, d’una banda, una elit diligent, intel·ligent i per damunt de tot estalviadora i de l’altra un lumpen ociós i, particularment, desenfrenat. La llegenda de la caiguda en el pecat de la teologia ens relata certament com l’ésser humà fou condemnat a menjar el seu pa amb la suor del front; la història de la caiguda en el pecat de l’economia ens revela, però, com és que hi ha individus pels quals això no és necessari de cap manera. Tant se val. S’esdevingué, doncs, que els primers acumularen riquesa i els darrers finalment no tingueres res més a vendre que la pròpia pell. I d’aquesta caiguda en el pecat data la misèria de les grans masses, que, encara ara, malgrat tot el treball, no tenen res més per vendre que elles mateixes, i la riquesa dels pocs creix contínuament, per bé que fa temps que han deixat de treballar. Aquesta insubstancial criaturada la predica per exemple el senyor Thiers, amb tota l’honestedat de l’estadista, en defensa de la propriété, als francesos, antigament tan espirituals. Però tan aviat com la qüestió de la propietat entra en joc, esdevé un deure sagrat proclamar el punt de partida de la instrucció infantil com quelcom apte per a totes les classes d’edat i nivells de desenvolupament. En la història real, la conquesta, la subjugació, l’expoli assassí, en un mot, la violència, juguen un gran paper. En la tendra economia política domina des de sempre l’idil·li. El dret i el «treball» foren des d’un principi els únics mitjans d’enriquiment, naturalment amb l’excepció particular d’«enguany». De fet els mètodes de l’acumulació primitiva no són res més que idíl·lics.

Diners i mercaderies no són pas d’entrada més capital que no pas ho són els mitjans de producció i de vida. Requereixen la transformació en capital. Aquesta mateixa transformació, però, tan sols té lloc sota unes determinades circumstàncies, que queden confrontats dues menes ben diferents de propietaris de mercaderies i que entren en contacte, d’una banda els propietaris de diners, mitjans de producció i de vida, que el deleixen d’ampliar les pròpies sumes de valor mitjançant la compra de força de treball aliena; d’altra banda treballadors lliures, venedors de la pròpia força de treball i per tant venedors de treball. Treballadors lliures en el doble sentit que ni ells mateixos formen part dels mitjans de producció, com és el cas d’esclaus, de serfs, etc., ni tampoc els hi pertanyen els mitjans de producció, com entre els camperols autònoms, etc., i són per tant lliures i desproveïts. Amb aquesta polarització del mercat de mercaderies s’hi donen les condicions fonamentals de la producció capitalista. Les relacions capitalista suposen la separació entre els treballadors i la propietat de les condicions per a la realització del treball. Tan aviat com la producció capitalista se sosté dempeus, no tan sols manté aquesta separació sinó que la reprodueix a una escala sempre creixent. El procés que condueix a les relacions capitalistes no pot ésser cap altre que el procés de separació dels treballadors de la propietat de les seues condicions de treball, un procés que transforma d’una banda els mitjans socials de vida i de producció en capital, i de l’altra banda els productors immediats en treballadors assalariats. L’anomenada acumulació primitiva no és per tant res més que el procés històric de separació dels productors i dels mitjans de producció. Apareix com a «primitiva» perquè constitueix la prehistòria del capital i del sistema de producció corresponent.

L’estructura econòmica de la societat capitalista prové de l’estructura econòmica de la societat feudal. La dissolució de la darrera ha alliberat els elements de la primera.

El productor immediat, el treballador, podia disposar únicament de la seua persona una vegada hagués deixat de trobar-se lligat al tros i hagués deixat d’ésser serf o pertinença d’una altra persona. Per esdevindre un venedor lliure de força de treball, qui arrossega la seua mercaderia, allà on trobe un mercat, ha d’ésser lluny del domini dels gremis, dels ordenaments pels aprenents i els oficials i de la resta d’obstacles laborals. Per això el moviment històric que transforma els productors en treballadors assalariats apareix, d’una banda, com l’alliberament de la servitud i de la coacció gremial; i aquesta banda és l’única que existeix pels nostres historiadors burgesos. D’altra banda, però, aquests nou alliberts esdevenen venedors d’ells mateixos, tan sols després que se’ls haja desprovist de tots els mitjans de producció i de totes les garanties d’existència que els oferien les antigues disposicions feudals. I la història d’aquesta expropiació es troba en els annals de la humanitat escrita amb caràcters de sang i foc.

Els capitalistes industrials, aquests nous potentats, no tan sols han desplaçat als mestres artesans gremials sinó també als senyors feudals que eren en possessió de les fonts de riquesa. En aquest sentit la llur preponderància apareix com el fruit d’una lluita victoriosa contra el poder feudal i els seus indignes privilegis, i contra els gremis i les cadenes que havien imposat al lliure desenvolupament de la producció i a la lliure explotació de l’home per l’home. Els cavallers de la indústria, però, tan sols reeixiren a substituir els cavallers de l’espasa en fer ús d’esdeveniments dels quals eren del tot innocents. Han preponderat amb mitjans tan roïns com els qui van fer antigament al llibert romà senyor del seu patronus.

El punt de partida del desenvolupament que donà lloc tant al treballador assalariat com al capitalista fou la servitud del treballador. L’avenç consistí en un canvi formal d’aquesta servitud, en la transformació de l’explotació feudal en capitalista. Per entendre aquest procés no ens cal retrocedir gaire lluny. Per bé que els primers inicis de la producció capitalista se’ns apareixen esporàdicament ja en els segles XIV i XV en certes ciutats de la Mediterrània, l’era capitalista data inicialment del segle XVI. Allà on apareix, l’abolició de la servitud fa temps que s’ha realitzat, i el punt culminant de l’edat mitjana, l’existència de ciutats sobiranes, fa temps que s’ha assolit.

En la història d’acumulació primitiva fan època totes les revolucions que serveixen de palanca a la classe capitalista en formació; però, per damunt de totes, aquells moments quan grans masses humanes es veuen sobtadament i forçosament privades de mitjans de subsistència, i llençats com a proletaris lliures i sense lligams al mercat laboral. L’expropiació del productor agrícola, del pagès, de la terra constitueix la base de tot el procés. La seua història assum en diferents països diferents aspectes i passa per les diferents fases en una successió diferent i en èpoques històriques diferents. Tan sols a Anglaterra, que per tant assumim com a exemple, posseeix la forma clàssica.(189)

2. L’expropiació de la terra a la població rural

A Anglaterra, la servitud havia desaparegut de fet a la darrera meitat del segle XIV. La immensa majoria de la població (190) consistia llavors i encara més en el segle XV de pagesos lliures i autònoms, fos quin fos el règim feudal de propietat de la seua possessió. En les grans propietats senyorials, l’antic bailiff (batlle), el mateix serf, fou desplaçat pel pagès lliure. El treballador assalariat de l’agricultura consistia en part de camperols que dedicaven el temps lliure al treball en les grans propietats, i en part en una classe independent i relativament i absolutament poc nombrosa de treballadors assalariats pròpiament dits. També els darrers eren de fet igualment pagesos autònoms, ja que, a banda de la paga, rebien terra de cultiu d’una superfície de 4 acres o més, prop dels cottages. A banda, gaudien, amb la resta de pagesos pròpiament dits, de l’usdefruit de la terra comuna, que oferia pastures als ramats i els fornia de fusta, llenya, torba, etc.(191) En tots els països d’Europa la producció feudal es caracteritza per la divisió de la terra entre el nombre més gran possible de subordinats. El poder del senyor feudal, com el de tot sobirà, depenia no de l’amplitud de les rendes, sinó del nombre dels seus súbdits, i els darrers depenien del nombre de pagesos autònoms. (192) Per tant, malgrat que la terra anglesa s’havia dividit en gegantines baronies després de la conquesta normanda, cadascuna de les quals sovint incloïa 900 dels antics senyorius anglo-saxons, era atapeïda de petits masos, tan sols interromputs ací i allà per grans dominis senyorials. Aquestes condicions, amb la floració simultània del benestar urbà, tan característic del segle XV, permetia aquella riquesa popular que el canceller Fortescue dibuixa tan eloqüentment al seu «Laudibus Legum Angliae», però excloïa la riquesa capitalista.

El preludi de la transformació que posà els fonaments del sistema de producció capitalista es representà en el darrer terç del segle XV i en les primeres dècades del XVI. Una massa de proletaris lliures es llençà al mercat laboral amb la dissolució de les mainades feudals que, com remarca correctament sir James Steuart, «omplien per tot inútilment cases i castells». Malgrat que el poder reial, ell mateix un producte del desenvolupament burgès, en la pugna per la sobirania absoluta accelerà la dissolució forçosa d’aquestes mainades, no en fou de cap manera l’única causa. Més aviat, en oposició insolent a la corona i al parlament, els grans senyors feudals crearen un proletariat incomparablement més gran per l’expulsió forçosa de la pagesia de la terra, a la qual tenia un títol de dret feudal tan gran com el que tenien ells, i mitjançant la usurpació de la terra comunal. L’impuls immediat el donà l’augment del preu de la llana a Anglaterra, ocasionat pel ràpid ascens de les manufactures de llana flamenques. L’antiga noblesa feudal s’havia devorat en les grans guerres feudals, i la nova era filla de l’època, per la qual els diners són el poder de tots els poders. La transformació de la terra agrícola en canyades ovines era per tant el seu mot de guerra. Harrison, a la seua «Description of England. Prefxed to Holinshed's Chronicles», escriu com l’expropiació dels petits pagesos arruinà la terra. «What care our great incroachers!» (Què els importa als nostres grans usurpadors?). Els habitatges dels pagesos i els cottages dels treballadors foren enderrocats per la força o se’ls deixà en l’abandonament.

«Si hom», diu Harrison, «cerca els antics registres dels nostres masos... aviat es fa patent la reducció en certes explotacions de disset, divuit o vint cases... que Anglaterra era ara menys fornida de gent que en el pressent... Ciutats i viles o bé del tot decaigudes o disminuïdes en més d’un quart o de la meitat, per bé que algunes poques han augmentat ací o allà; de viles enderrocades per fer canyades, i on no hi resta dempeus més que les cases senyorials, d’això en podria dir quelcom».

Els planys d’aquestes antigues cròniques sempre s’exageren però reflecteixen fidelment la impressió que es feien els contemporanis de la revolució en les condicions de producció. Una comparació dels escrits del canceller Fortescue i de Thomas More revela la clivella entre els segles XV i XVI. Com Thornton ha dit correctament, la classe obrera anglesa fou precipitada sense cap transició de l’edat d’or a la de ferro.

La legislació tremolava per aquesta transformació. No era encara a l’alçada de civilització on la «wealth of the nation», és a dir la formació de capital i l’explotació i empobriment implacables de les masses populars, es té per l’ultima Thule de la ciència política. En la seua història d’Enric VII Bacon diu:

«Per aquesta època» (1489) «començaven a ésser més freqüents els tancats, on la terra cultivable (que no es podia mantindre sense gent i famílies) es convertia en pastures, que era fàcilment conduïdes per uns pocs pastors; i tinences d’anys i vides foren convertides a voluntat (allà on vivien gran part dels yeomen) en béns senyorials. Això provocà una caiguda de la població i, com a conseqüència, una caiguda de ciutats, esglésies, delmes, etc. Com a remei d’aquest tort la saviesa del rei i del parlament fou admirable en aquesta època. Prengueren mesures per eliminar els tancats despoblats (depopulating inclosures) i les pastures despoblades (depopulating pasture)».

Una llei d’Enric VII, del 1489, c. 19, prohibia la destrucció de qualsevol casa de pagès, a la qual pertanyien, si més no, 20 acres de terra. En una llei del 25, Enric VIII renovà la mateixa llei. S’afirma, entre d’altres coses, que

«moltes parcel·les i grans ramats, especialment d’ovelles, es concentren en unes poques mans, per la qual cosa la renda agrària ha crescut força i el cultiu (tillage) ha decaigut força, i esglésies i cases han quedat enderrocades, mentre masses corprenedores de la població s’han vist privades dels mitjans per mantindre’s a ells i a les llurs famílies».

La llei ordenava per tant la reconstrucció dels masos decaiguts, determina la proporció entre terra agrícola i pastura, etc. Una llei del 1533 deplora que molts propietaris posseeixen 24.000 ovelles, i en limita el nombre a 2.000.(193) El plany popular i una legislació continuada per 150 anys d’ençà d’Enric VII contra l’expropiació del petit parcer i pagès foren igualment infructuosa. El secret de la llur ineficàcia ens el revela Bacon inconscientment.

«La disposició del rei Enric VII», diu en els seus «Essays, civil and moral», Sect. 29, «era profunda i admirable, en establir un patró per a granges i masos; és a dir, mantingudes amb una proporció de terra suficient per poder alimentar un subjecte amb l’abundor escaient, i sense cap condició servil, i per mantindre l’arada en les mans dels propietaris i no de mers jornales (to keep the plough in the hand of the owners and not hirelings)».(193a)

Ço que el sistema capitalista requeria era, altrament, una condició servil de la massa popular, que era pròpiament transformada en jornalers i que veia els lurs mitjans de treball transformats en capital. Durant aquest període de transició, la legislació maldà també per retindre els 4 acres de terra del cottage dels treballador assalariat rural i li prohibí de prendre llogaters en el seu cottage. Encara el 1627, sota Carles I, Roger Crocker de Fontmill fou condemnat per la construcció d’un cottage en el mas de Fontmill sense els 4 acres de terra vinculats com a annex permanent; encara el 1638, sota Carles I, es nomenà una Comissió reial, per a l’aplicació de les antigues lleis, especialment també pel que fa als 4 acres de terra; encara Cromwell prohibia la construcció d’una casa a 4 milles a la rodona de Londres sense la dotació dels 4 acres de terra. Encara en la primera meitat del segle XVIII es planyia quan els cottages dels treballadors rurals no tenien cap afegit superior a 1 o 2 acres. Actualment és afortunat quan se li dota d’un hort o si pot llogar ben lluny de casa un parell de vares de terra.

«Terratinents i grangers», deia el doctor Hunter, «tracten ací mà amb mà. Uns pocs acres als cottages farien als treballadors massa independents»(194)

El procés d’expropiació forçosa de la massa popular va rebre un nou impuls paorós en el segle XVI amb la reforma i com a conseqüència del robatori colossal dels béns eclesiàstics. L’església catòlica era en l’època de la reforma la propietària feudal d’una gran part de la terra anglesa. La supressió dels claustres, etc., expulsà els llurs habitants al proletariat. Els propis béns de l’església foren lliurats en bona part a favorits reials afamats de saqueig o venut a un preu simbòlic a pagesos i burgesos especuladors, que bandejaren en massa els antics subjectes hereditaris i n’aplegaren les tinences. La propietat legalment garantida dels camperols més pobres a una part dels delmes eclesiàstics fou silenciosament confiscada.(195) «Pauper ubique jacet», cridava la reina Elisabet després d’una gira per Anglaterra. En l’any 43 del seu regnat hom es veia finalment forçat a reconèixer oficialment el pauperisme amb la introducció de les contribucions per als pobres.

«Els autors d’aquesta llei semblen haver quedat avergonyits per l’estat de coses ja que, contra tot costum, no presenta cap preamble (exposició de motius».(196)

Pel segle XVI, Carles I, 4, es declarava perpètua i el 1834 prengué de fet una nova forma, més dura.(197) Aquests efectes immediats de la reforma no foren els definitius. La propietat eclesiàstica constituí el baluart religiós de les relacions de propietat de l’antigor. Amb la seua caiguda ja no eren sostenibles.(198)

Encara en la darrera dècada del segle XVII, la yeomanry, una pagesia independent, era més nombrosa que la classe de grangers. Havien constituït l’espinada de Cromwell i presentaven, segons el mateix testimoni de Macaulay, un contrast favorable als embriacs i podrits terratinents i als llurs servidors, els pastors rurals, que havien de casar-se amb les «amistançades» dels senyors respectius. Encara hi persistia la propietat comuna, compartida pels treballadors rurals assalariats. El 1750 ja havia desapareguda la yeomanry (199), i en la darrera dècada del segle XVIII la darrera espurna de la propietat comuna dels agricultors. Passam de llarg les forces motrius purament econòmiques de la revolució agrícola. Qüestionarem les seues palanques violentes.

Sota la restauració dels Stuarts els propietaris rurals dugueren a terme legalment una usurpació, que s’havia realitzat en el continent sense cap formalitat legal. Eliminaren els lligams feudals de la terra, és a dir es lliuraren de les seues obligacions envers l’estat, «indemnitzaren» l’estat amb contribucions de la pagesia i de la resta de la massa popular, vindicaren la propietat privada moderna de les finques, de les quals gaudien únicament de títols feudals, i impulsaren finalment les lleis d’assentament (laws of settlement), que, mutatis mutandis, tingueren el mateix efecte en l’agricultor anglès que l’edicte del tàrtar Boris Godunov tingué en la pagesia russa.

La «glorious Revolution» (revolució gloriosa) dugué al poder amb l’Orange Guillem III(200) als beneficiaris terratinents i capitalistes. Obriren la nova era de practicar a una escala gegantina el robatori de les terres estatals, que fins llavors s’havien realitzat de forma més modesta. Aquestes terres es lliuraven, venudes per una xifra ridícula, o fins i tot annexades a les finques privades per la presa directa.(201) Tot això s’esdevingué sense la més mínima observació de l’etiqueta legal. La fraudulenta apropiació dels béns estatals, juntament amb l’expoli eclesiàstic, en la mesura que aquests no s’haguessen perdut de nou sota l’actual domini principesc de l’oligarquia anglesa.(202) Els capitalistes burgesos afavorien l’operació que, entre d’altres coses, promovia la transformació de la terra en un simple article comercial, ampliava l’esfera de la gran empresa agrícola, la introducció del proletariat lliure en la terra per augmentar-la, etc. A banda, la nova aristrocràcia rural era l’aliada natural en la nova bancocràcia, de la recentment eclosionada alta finança i que llavors depenien de les comandes dels grans manufacturers. La burgesia anglesa actuava pel seu interès de forma tan correcta com la del burgès suec que, ionversament, ha anat de la mà del seu baluart econòmic, la pagesia, que contribuí a la resumpció forçosa de les terres de la corona des de l’enderrocament de l’oligarquia (del 1604 ençà, posteriorment sota Carles X i Carles XI).

La propietat comunal – sempre difrenciada de la propietat estatal abans tractada – era una antiga institució germànica, que sobrevisqué sota la coberta del feudalisme. Hom ha vist com la seua usurpació forçosa, majoritàriament acompanyada de la transformació de cultius agrícoles en pastures, començà a la fi del segle XV i perdurà en el segle XVI. Però llavors es completava com un procés d’actes individuals de força contra la legislació, combatuda debades durant 150 anys. L’avenç del segle XVIII es mostra en el fet que la llei ara esdevé el vehicle del robatori de la terra popular, malgrat que els grans pagesos feren ús de mètodes independents propis.(203) La forma parlamentària del robatori és la de «Bills for Inclosures of Commons» (lleis pel tancament de la terra comunal), en altres mots els decrets pels quals la terra popular senyorial es reduïa a propietat privada, decrets d’expropiació popular. Sir F. M. Eden refuta el seu treballar argument defensor segons el qual representa la propietat comunal com una propietat privada dels grans terratinents que havien ocupat el lloc dels senyors feudals, quan ell mateixa demanda una «llei parlamentària general pel tancament de les terres comunals», admetent per tant que calia un colp d’estat parlamentari per a la seua transformació en propietat privada i, d’altra banda, a més, reivindica de la legislatura una «indemnització» pels pobres expropiats.(204)

Mentre el lloc dels yeomen independents el prenien els tenants-at-will, petits parcers de concessions anuals, un estrat servil dependent de la voluntat dels landlords, l’expoli sistemàtic de les terres comunals ajudà, juntament amb el robatori dels dominis estatals, a inflar aquelles grans explotacions que hom anomenava en el segle XVIII granges capitalistes (205) o granges comercials (206), i a «alliberar» població rural com a proletariat per a la indústria.

El segle XVIII no assumia encara en la mateixa mesura que el segle XIX la identitat entre riquesa nacional i pobresa popular. D’ací la vigorosa polèmica en la literatura econòmica de l’època sobre la «inclosure of commons». Doncs del material massiu que tinc davant, uns pocs fragments que il·luminen poderosament les circumstàncies.

«En moltes parròques de Hertfordshire», escriu un individu indignat, «són 24 explotacions amb una mitjana de 50-150 acres les que han estat aplegades en 3 explotacions».(207) «A Northamptonshire i Lincolnshire el tancament de terres comunals ha tingut lloc a una escala força gran i la majoria dels nous senyorius, que resulten del tancament, s’han transformat en pastures, a conseqüència de la qual cosa molts senyorius no llauren ara anualment 50 acres, quan abans se’n llauraven 1.500. Les runes de les antigues cases dels colons, corrals, establers, etc,» són les úniques restes dels antics habitants. «Un centenar de cases i família s’han vist reduïdes en alguns pobles oberts a vuit o deu... Els terratinents de moltes parròquies que han estat tancades tan sols en els darrers 15 o 20 anys, són molt pocs en comparació amb els nombres que les ocupaven quan eren de caràcter obert. No és quelcom inusual que 4 o 5 ramaders rics acumulen un senyoriu tancat que era abans en les mans de 20 o 30 pagesos, i de tants altres petits tinents i propietaris. Tots aquests són expulsats dels llurs mitjans de vida amb les famílies i també ho són moltes altres famílies a les quals ocupaven i donaven suport de forma principal»(208)

No era tan sols la terra que restava erma, sinó sovint terra cultiva bé en comú o detinguda sota una renda definida pagada a la comunitat, la que fou annexionada pel landlord veí sota el pretext d’un tancament.

«Parl ací de tancaments de camps oberts i de terres ja cultivades. Fins i tot els autors que defensen els tancaments reconeixen que aquests pobles disminuïts augmenten els monopolis de les explotacions, eleven els preus dels queviures i ocasionen una despoblació... i que fins i tot el tancament de termes ermes, tal com es realitza ara, pesa molt damunt dels pobres, en privar-los d’una part de la subsistència, i que això condueix únicament a augmentar les explotacions ja massa grans».(209) «Quan», diu el doctor Price, «la terra passa a mans d’uns pocs grans grangers, la conseqüència hauria d’ésser que els petits grangers» (que abans designa com una «multitud de petits propietaris i tinents, que es mantenen a ells mateixos i a les llurs famílies amb el producte de la terra que ocupen amb ovelles mantingudes comunitàriament, amb aviram, porcs, etc., i que per tant tenen poca opció de comprar cap dels mitjans de subsistència») «es convertissen en un cos d’homes que es guanyen la subsistència amb el treball per altri, i que es trobarien sota la necessitat d’anar al mercat per tot allò que vulguessen... Hi haurà, potser, més treball, perquè n’hi haurà més obligació de fer-ne... Les ciutats i manufactures creixeran, perquè més gent hi serà arrossegada a la cerca d’allotjament i de feina. Aquesta és la forma amb la qual el creixement de les explotacions opera naturalment. I aquesta és la raó per la qual, durant molts anys, ha estat funcionant en aquest regnes de fet de fa temps».(210)

Resum l’efecte global dels tancaments així:

«En general les circumstàncies dels estrats humans inferiors es veuen alterades en gairebé tots els sentits cap a pitjor. De petits ocupants de terra són reduïts a l’estadi de jornalers i d’assalariats; i, alhora, la llur subsistència en aquest estat s’ha fet més difícil».(211)

De fet, la usurpació efectiva de la terra comunal i la revolució de l’agricultura que l’ha acompanyada afectaren tan agudament als treballadors agrícoles que fins i to segons Eden, entre el 1765 i el 1780 els salaris caigueren per sota del mínim i van haver d’ésser complementats amb l’assistència oficial als pobres. El salari, diu, «és insuficient fins i tot per les necessitats vitals absolutes».

Sentim encara per un instant un defensor de les enclosures i enemic del doctor Price.

«No és una conseqüència que hi ha haja d’haver una despoblació, perquè no es vegen homes malbaratar la feina en camp obert... Si, amb la conversió de petits pagesos en un cos d’homes que han de treballar per altri, es produeix més treball, és un avantatge que la nació» (a la qual els transformats naturalment no hi pertanyen) «hauria de desitjar... en ésser el producte superior quan s’apleguen les feines en una explotació, i hi haurà un excedent per a les manufactures, i això vol dir que les manufactures, una de les mines de la nació, augmentaran, en relació a la quantitat de gran produït».(212)

La pau estoica de l’ànima amb la qual l’economista polític contempla la més fresca violació del «sagrat dret de propietat» i els actes més grollers de violència contra les persones, quan són requerides per posar els fonaments del sistema de producció capitalista, ens ho mostra, entre d’altres, sir F. M. Eden, «filàntrop» i per damunt de això tory. Tota la sèrie de robatoris, ultratges i misèria popular, que acompanyà l’expropiació popular forçosa des del darrer terç del segle XV fins a la fi del segle XVIII, el condueix tan sols a una «confortable» reflexió final:

«Calia establir la correcta (due) proporció entre la terra cultivable i la pastura. Durant tot el segle XIV i gran part del segle XV, hi havia un acre de pastura per cada 2, 3 i fins i tot 4 de terra cultivable. A mitjans del segle XVI la proporció canvià de 2 acres de pastura a 2, i més tard, de 2 acres de pastura a un de cultivable, fins que, finalment, la justa proporció de 3 acres de pastura a un de terra cultivable fou assolida».

En el segle XIX es va perdre naturalment la pròpia memòria de la connexió entre agricultura i propietat comunal. Per no dir res de temps posteriors, la població agrícola rebé cap compensació generosa pels 3.511.770 acres de terra comunal que entre el 1801 i el 1831 els hi foren expoliats, a través de mesures parlamentàries presentades als terratinents pels terratinents?

El darrer gran procés d’expropiació de la terra a l’agricultura és, finalment, l’anomenat clearing of estates (neteja de finques, de fet l’eradicació dels éssers humans de les finques). Tots els mètodes anglesos fins ara considerats culminen en la «neteja». Com hom ha vist en la descripció de la situació moderna en la secció anterior, ara com ara no hi ha més pagesos independents als quals eradicar, i comença la «neteja» dels cottages, de forma que els treballadors agrícoles ja no troben en la terra que ells mateixos cultiven l’espai necessari pel propi habitatge. Allò que suposa, però, el «clearing of estates» pròpiament dit, ho podem aprendre tan sols en la terra promesa de la mordena literatura novel·lesca, les terres altes d’Escòcia. Allà el procés es distingeix per un caràcter sistemàtic, per la grandària d’escala en el qual es realitza d’un sol colp (a Irlanda els terratinents l’han emprat per eradicar simultàniament diversos pobles; a les terres altes d’Escòcia es tracta de llenques de terra de la grandària de ducats alemanys) – i finalment per la forma peculiar de la propietat rural afectada.

Els celtes de les terres altes d’Escòcia constituïen clans, cadascú dels quals era propietari de la terra on s’assentava. El representant del clan, el seu cap o «gran home», era tan sols el propietari titular d’aquesta terra, exactament com la reina d’Anglaterra és la propietària titular de tota la terra nacional. Quan el govern anglès reeixí a reprimir les guerres internes d’aquests «grans homes» i les llurs incursions continuades en les planes de les terres baixes escoceses, els caps dels clans no abandonaren de cap manera l’antiga professió de lladres; n’alteraren tan sols la forma. Per la pròpia autoritat transformaren el dret de propietat titular en dret de propietat privada, i per això entraren en conflicte amb els membres dels clans, decidits a bandejar-los de forma obertament violenta.

«Un rei d’Anglaterra podria amb el mateix dret reclamar als seus súbdits de saltar a la mar»,

diu el professor Newman.(213) Aquesta revolució, que començà a Escòcia després del darrer aixecament dels pretendents, hom la pot seguir en les primeres fases en sir James Steuart (214) i James Anderson (215). En el segle XVIII als perseguits gaèlics se’ls prohibí simultàniament de recòrrer a l’emigració, amb la idea de conduir-los per la força a Glasgow i d’altres ciutats fabrils.(216) Com a exemple del mètode dominant al segle XIX (217) n’hi ha prou amb la «neteja» de la duquessa de Sutherland. Aquesta persona, instruïda econòmicament, decidí, en entrar en funcions governamentals, una cura econòmica radical i transformar tot el comtat, la població del qual havia estat prèviament reduïda, per processos similars, a 15.000, en una canyada ovina. Des del 1814 fins al 1820 aquests 15.000 habitants, aproximadament unes 3.000 famílies, foren sistemàticament perseguides i expulsades. Tots els llurs pobles foren cremats i enderrocats, tots els camps transformats en pastures. Soldats britàniques en comandaren l’execució i toparen amb els habitants. Una dona gran fou cremada en les flames de la seua cabana, que refusava d’abandonar. Així aquesta madame s’apropià de 794.000 acres de terra que havien estat des de temps immemorials pertinença del clan. Als habitants foragitats els concedí una franja litoral de 6.000 acres, 2 acres per família. Els 6.000 acres s’havien mantingut fins llavors erms i no generaven cap ingrés als llurs propietaris. La duquessa, emportada per la noblesa del seu cor, va arribar a concedir l’acre a una renda mitjana de 2 xílings i 6 penics, a un clan que durant segles havia vessat la sang per la seua família. Tota la terra expoliada al clan fou dividida en 29 grans explotacions bovines, cadascuna habitada per una única família, majoritàriament servidors rurals anglesos. L’any 1825 els 15.000 gaèlics eren substituïts per 131.000 ovelles. La part dels aborígens llençada al litoral cerca de viure de la pesca. Esdevingueren amfibis i visqueren, com diu un escriptor anglès, mig en la terra mig en l’aigua, i tan sols a mitges a banda i banda.(218)

Però els valents gaèlics han d’expiar encara més la llur idolatria muntanyenca i romàntica pels «grans homes» dels clans. La flaire de peix pujà als nassos dels grans homes. N’oloraren profits, i lliuraren el litoral als grans marxants de peix de Londres. Els gaèlics foren expulsats per segona vegada.(219)

Finalment, però, una part de les canyades ovines foren reconvertides en reserves de caça. Hom sap que no hi ha cap bosc pròpiament dit a Anglaterra. La fauna dels parks dels magnats és constitucionalment ramat domèstic, grossos com aldermen londinencs. Escòcia és per tant el darrer asil de la «noble passió».

«A les terres altes», diu Somers el 1848, «floreixen força els boscos. Ací, per una banda del Gaick, teniu el nou bosc de Glenfleshie, i allà, a l’altra banda, teniu el nou bosc d’Ardverikie. En la mateixa línia teniu el Bleak-Mount, un erm immens, recentment establert. D’est a oest, des de la rodalia d’Aberdeen fins als esculls d’Oban, teniu ara una línia forestal contínua, mentre que en altres parts de les terres altes hi ha els nous boscos de Loch Archaig, Glengarry, Glenmoriston, etc... La transformació de la terra en pastures d’ovelles... i l’expulsió dels gaèlics a terres infèrtils. Ara els cèrvols substitueixen les ovelles, les quals de nou expulsen els pobladors a una misèria encara més afeblidora... Els boscos amb caça (219a) i la població no poden existir els uns al costat de l’altra. Uns o l’altra ha de cedir en cada cas el lloc. Deixau que la caça augmente en nombre i en abast en el proper quart de segle, com ho ha fet en l’anterior, i els pocs gaèlics trobaran la fi en la pròpia terra ancestral. Aquest moviment entre els propietaris de les terres altes és per uns una qüestió d’ambició, per uns altres d’oci aristocràtic, d’amor a la caça, etc., i per uns altres encara, fets d’una pasta més pràctica, condueixen el negoci de la caça exclusivament amb els ulls posats en els beneficis. Ja que és un fet que una serralada poblada per un bosc és, en molts casos, més rendible pel propietari que no deixar-la com a canyada d’ovelles... El caçador que cerca una reserva es veu limitat en la seua demanda únicament per l’amplada de la seua bossa... Els patiments soferts per les terres altes amb prou feines són menys severs que els ocasionats per la política dels reis normands. Els cèrvols han rebut un ampli espai lliure, mentre que els homes han estat restringits a un cercle més i més estret... Al poble se li ha robat una llibertat rera l’altra... I l’opressió creix encada de dia en dia. La neteja i expulsió de la població la segueixen els propietaris com a principi sòlid, com a necessitat agrícola, de la mateixa forma que arbres i arbusts són netejats de les pastures d’Amèrica i d’Austràlia, i l’operació continua de forma tranquil·la i professional».(220)

3. Legislació cruenta contra els expropiats d’ençà de la fi del segle XV.
Lleis per a la reducció dels salaris

El proletariat creat per la dissolució dels vincles feudals i per l’expropiació forçosa i violenta de la terra, aquest proletariat lliure no el podia absorbir, amb la mateixa rapidesa que era llençat al món, la manufactura naixent. D’altra banda, aquestes persones, sobtadament arrabassades del llur ritme habitual de vida, no es podien adaptar sobtadament a la disciplina de la nova situació. Es transformaren massivament en pidolaires, lladres, vagabunds, en part per inclinació, en la majoria de casos per la força de les circumstàncies. A la fi del segle XV i durant tot el segle XVI, per tota l’Europa occidental s’alçà una legislació cruenta contra el vagabundeig. Els pares de l’actual classe treballadora foren castigats per haver-se transformat forçosament en vagabunds i pobres. La legislació els tractà com a criminals «voluntaris», i assumí que depenia de la llur pròpia bona voluntat d’anar a treballar sota unes antigues condicions que ja no existien.

A Anglaterra aquesta legislació comença sota Enric VII.

Enric VIII, 1530: Els pidolaires vells i els incapaços de treballar reben una llicència per pidolar. Contràriament, fuetades i empresonament per als vagabunds reincidents. Se’ls havia de lligar als carros i fuetejar-los fins que la sang isqués a torrentades del cos, després fer-los jurar que tornarien al lloc natal o on hi haguessen viscut els darrers tres anys i que «es posarien a treballar». Quina gris ironia! En el 27 d’Enric VIII es repeteix el mateix estatut, però se l’enforteix amb nous articles. Pel segon arrest per vagabundeig les fuetades s’han de repetir i se li talla mitja orella; però per la tercera reincidència l’infractor ha d’ésser executat com a criminal obstinat i enemic de la comunitat.

Edward VI.: Un estatut del primer any del seu regnat, 1547, ordena que si hom refusa de treballar, se’l condemnarà com a esclau de la persona que l’haja denunciat com a ociós. L’amo alimentarà el seu esclau a pa i aigua, amb brou i restes de carn, segons trobe adient. Té el dret de forçar-lo a fer qualsevol feina, tant se val si repugnant, sota l’amenaça del fuet i de les cadenes. Si l’esclau s’absenta durant una quinzena, és condemnat a l’esclavatge de per vida i se l’ha de marcar al front o a l’esquena amb la lletra S, si fuig una tercera vegada, se l’executa com a criminal. L’amo el pot vendre, cedir, llogar-lo com a esclau, exactament com qualsevol altre bé o bestiar. Si l’esclau intenta res contra la senyoria, és també executat en qualsevol cas. Els jutges de pau, informats, han de cercar els brivalls. Si hom troba que un rodamón ha restat tres dies sense fer res, se l’ha de conduir al lloc natal, i allà ha d’esdevindre esclau vitalici en aquella localitat, dels seus habitants, o del municipi, i se l’ha de marcar amb una S. Totes les persones tenen el dret d’endur-se els infants dels rodamons i de mantindre’ls com a aprenents, als joves fins a l’edat de 24 anys, les noies fins als 20. Si fugen, esdevindran des d’aquella edat esclaus dels llurs amos, que els poden posar a ferro, fuetejar-los, etc., si els hi plau. Cada amo pot posar ferros al voltant del coll, braços o cames dels esclaus, per tal de tindre’n més seguretat.(221) La darrera part d’aquest estatut preveu que certes persones pobres poden ésser ocupades per una localitat o per persones, si són disposades a donar-los aliments i beguda i a trobar-los feina. Aquesta mena d’esclaus parroquials foren mantinguts a Anglaterra fins ben entrat el segle XIX sota el nom de roundsmen (homes de ronda).

Elizabeth, 1572: Pidolaires sense llicència de més de 14 anys d’edat han d’ésser fortament fuetejats i marcats en l’orella esquerra si no és que algú els pren en servei per dos anys; en cas de reincidència, si són de més de 18 anys, se’ls executarà, si no és que algú els pren en servei per dos anys; però per la tercera infracció seran executats sense remissió com a criminals. Estatuts similars: l’any 18 d’Elizabeth c. 13, i un altre del 1597.(221a)

Jaume I: Qualsevol persona que vague o pidole serà declarada rodamón i vagabunda. Els jutges de pau en les petty sessions són autoritzats per fer-los fuetejar públicament i per la primera infracció empresonar-los durant 6 mesos, per la segona durant 2 anys. Mentre siguen a la presó se’ls fuetejarà tant i tant sovint com creguen adient els jutges de pau... Els rodamons incorregibles i perillosos seran marcats amb una R al muscle esquerre i posats sota treball forçós, i si se’ls trobàs pidolant de nou, se’ls executarà sense remissió. Aquests estatuts, legalment vinculants fins a començament del segle XVIII, foren únicament repel·lits en l’any 12 d’Anna, c. 23.

Hi hagué lleis similars a França, on a mitjans del segle XVII s’havia establert un reialme de vagabunds (royaume des truands) a París. Encara en la primera època de Lluís XVI. (Ordenança del 13 de juliol del 1777) tot home de constitució sana de 16 a 60 anys, si fos desprovist de mitjans d’existència i no practicàs cap professió, era enviat a galeres. Similarment l’estatut de Carles V pels Països Baixos d’octubre del 1537, el primer edicte dels Estats i Ciutats d’Holanda del 19 de març del 1614, la Carta de les Províncies Unides del 25 de juny del 1649, etc.

Així, la població rural fou primer expropiada per la força de la terra, expulsats i convertits en vagabunds, i després fuetejats, marcats i torturats per lleis grotesques i territoristes, per tal de conduir-los a la disciplina necessària per al sistema salarial.

No n’hi ha prou que les condicions de treball es concentren en un pol com a capital i en l’altre pol els humans que no tenen res més per vendre que la força de treball. Tampoc no n’hi ha prou amb forçar-los de vendre-la voluntàriament. Amb l’avenç de la producció capitalista es desenvolupa una classe treballadora que, per educació, tradició, costum, reconeix aquest sistema de producció com una llei evident de la natura. L’organització del procés de producció capitalista ja constituït trenca tota resistència, la generació constant d’una superpoblació relativa manté la llei de l’oferta i de la demanda de treball i per tant manté els salaris d’acord amb les necessitat d’ampliació de valor del capital, la compulsió cega de les relacions econòmiques fa triomfar el domini dels capitalistes damunt els treballadors. La violència directa, extra-econòmica, s’empra de fet encara, però tan sols excepcionalment. Per a la marxa habitual de les coses es deixa al treballador sota les «lleis naturals de la producció», és a dir de la pròpia dependència de les condicions de producció, la qual cosa garanteix i perpetua la seua dependència del capital. Altrament s’esdevé durant la gènesi històrica de la producció capitalista. La burgesia ascendent empra i utilitza la violència estatal per «regular» els salaris, és a dir per mantindre’ls dins els límits adients per a l’obtenció de beneficis, per allargar la jornada laboral i per mantindre el propi treballadora en el grau normal de dependència. Això és un moment essencial de l’anomenada acumulació primitiva.

La classe dels treballadors assalariats, que sorgí a la segona meitat del segle XIV, constituí llavors i en els segles següents tan sols una porció força petita de la població, ben protegida en la seua posició per la pagesia independent del camp i l’organització gremial de la ciutat. En el camp i la ciutat mestres i treballadors eren socialment propers. La subordinació del treball sota el capital era tan sols formal, és a dir el propi sistema de producció no havia adquirit encara cap característica capitalista específica. L’element variable del capital predominava damunt del contant. La demanda de treball assalariat creixia per tant més ràpidament amb cada acumulació de capital, mentre que l’oferta de treball assalariat la seguia tan sols lentament. Una gran part del producte nacional, transformada més tard en fons d’acumulació del capital encara entrava en el fons de consum del treballador.

La legislació sobre el treball assalariat, primer adreçat a l’explotació del treballador i, mentre avançava, sempre igual d’hostil (222), s’obre a Anglaterra amb l’Statute of Labourers d’Edward III, 1349. Li correspon a França l’ordenança del 1350, emesa en nom del rei Jean. La legislació anglesa i francesa van en paral·lel i són d’un contingut idèntic. En la mesura que els estatuts laborals cercaven l’extensió obligatòria de la jornada laboral, no hi retornaré, ja que aquest punt fou exposat abans (8. capítol. 5).

L’Statute of Labourers fou aprovat per la demanda insistent de la Cambra dels Comuns.

«Antigament», diu innocentment un tory, «els pobres demanaven uns salaris tan alts que amenaçaven la indústria i la riquesa. Ara els salaris són tan baixos que amenacen igualment la indústria i la riquesa, però d’una altra forma i potser amb més perill que llavors».(223)

Es fixà una tarifa salarial per la ciutat i pel camp, pel treball a preu fet i per treball per jornades. El treballador rural s’havia de contractar per anys, l’urbà «a mercat obert». Es prohibia sota pena de presó pagar salaris superiors als estatutaris, però l’acceptació de salaris superiors es castigava més fortament que el pagament. Així en les seccions 18 i 19 de l’estatut d’aprenents d’Elisabeth es decretava una pena de deu dies de presó per qui en pagàs salaris superiors, i contràriament una pena de vint-i-un dies pels qui en rebés. Un estatut del 1360 agreujava les penes i autoritzava els mestres d’exigir la feina a la taxa legal de salaris amb càstigs corporals. Tots els acords, contractes, juraments, etc., pels quals els masons i els fusters es vinculaven recíprocament foren declarats nuls i buits. Tota coalició obrera es tractava de greu crim d’ençà del segle XIV fins el 1825, l’any de l’abolició de les lleis contra les coalicions. L’esperit de l’estatut dels treballadors del 1349 i els seus successors queda clar pel fet que l’estat dictava un màxim salarial, però no deia res d’un mínim.

En el segle XVI, com hom ja sap, la situació dels treballadors empitjorà força. El salari monetari pujà, però no en relació a la depreciació dels diners i la corresponent pujada de preus de les mercaderies. Els salaris caigueren per tant de fet. De totes formes perdurà la validesa de les lleis que els reduïen, juntament amb la tallada d’orelles i les marques d’aquells a qui «ningú no volgués prendre en servei». Mitjançant l’estatut d’aprenents de l’any 5 d’Elisabeth c. 3 els jutges de pau eren autoritzats a fixar certs salaris ia modificar-los segons l’època de l’any i el preu de les mercaderies. Jaume I estengué aquesta regulació laboral als teixidors, filadors i a totes les categories laborals possibles (224), Jordi II estengué la llei contra les coalicions obreres a les manufactures.

En el període manufacturer pròpiament dit el sistema de producció capitalista es va fer prou fort com per fer tan impracticable com innecessària la regulació legal dels salaris, però hom no volia perdre armes de l’antic arsenal en cas de necessitat. Encara l’any 8 de Jordi II es prohibí als jornalers de les sastreries de Londres i voltants un salari superior a 2 xílings i 7¹/2 penics diaris, excepte en casos d’emergència general; encara en l’any 13 de Jordi III, c. 68, s’atribuïa la regulació dels salaris dels obrers de la seda als jurges de pau; encara el 1796 es requeriren dues sentències dels tribunals superiors per decidir si els mandats dels jutges de pau sobre salaris eren vàlids també pels treballadors no-agrícoles; encara el 1799 s’aprovava una llei parlamentària per tal que els salaris dels treballadors de les mines d’Escòcia fossen regulats per un estatut d’Elisabeth i per dues lleis escoceses del 1661 i el 1671. Com de fortament s’havien transformat les condicions ho mostra un cas inoït en la cambra baixa anglesa. Ací, on durant més de 400 anys s’havien fet lleis per establir un màxim més enllà del qual els salaris no havien de pujar absolutament, Whitbread el 1796 proposava un salari mínim legal pels jornalers agrícoles. Pitt s’oposava, però concedia que la «situació dels pobres era cruel». Finalment, el 1813, s’aboliren les lleis de regulació salarial. Eren una anomalia absurda, ja que el capitalista regulava la seua fàbrica segons la pròpia legislació privada i podia fer que les contribucions de pobres complementassen els salari dels treballadors rurals fins al mínim indispensable. Les provisions de l’estatut dels treballadors pel que fa als contractes entre patrons i treballadors assalariats, la fixació de terminis, etc., que tan sols permetien una acció civil contra el patró que incomplís un contracte, permetien, però, una acció criminal contra el treballador que incomplís un contracte, són plenament vigents en aquesta hora.

Les cruels lleis contra les coalicions caigueren el 1825 davant la posició amenaçadora del proletariat. Malgrat això caigueren tan sols en part. Fragments particularment bonics de l’antic estatut s’esvaïren únicament el 1859. Finalment la llei del Parlament del 29 de juny del 1871 pretengué l’eliminació de les darrers espurnes d’aquesta legislació de classe mitjançant el reconeixement legals de les Trades’ Unions. Però una llei del Parlament de la mateixa data (An act to amend the criminal law relating to violence, threats and molestation) restableix de fet la situació anterior en una nova forma. Mitjançant aquest escamoteig parlamentari els mitjans que poden fer servir els treballadors en una vaga o en un locaut (vaga de fabricants coaligats mitjançant el tancament simultani de fàbriques) són retirats del dret comú i posats sota una legislació penal excepcional, la interpretació de la qual recau en els propis fabricants en la dignitat de jutges de pau. Dos anys abans la mateixa cambra baixa i el mateix senyor Gladstone en la coneguda forma directa introduí en un decret l’abolició de tota legislació penal excepcional contra la classe treballadora. Però hom no permeté que això arribàs a una segona lectura, i hom adormí la qüestió fins que finalment el «gran partit liberal» mitjançant una aliança amb els tories trobà el coratge per girar-se contra el mateix proletariat que l’havia dut al poder. No content amb aquesta traïció, el «gran partit liberal» permeté als jutges anglesos, sempre complaents en el servei de les classes dirigents, d’excavar de nou les antigues lleis de «conspiracions» i aplicar-les a les coalicions obreres. Hom veu que tan sols a contra cor i sota la pressió de les masses el Parlament anglès abandonà les lleis contra vagues i sindicats, després d’haver sostingut durant 500 anys, amb un egoïsme desvergonyit, la posició de sindicat permanent dels capitalistes contra els treballadors.

Just al començament de la tempesta revolucionària la burgesia francesa gosà d’arrabassar el dret d’associació dels treballadors recentment conquerit. Per decret del 14 de juny del 1791 declararen tota coalició obrera com un «atemptat a la llibertat i a la Declaració dels Drets de l’Home», punible amb 500 lliures juntament amb la privació durant un any dels drets civils actius.(225) Aquesta llei que mitjançant la policia estatal restringia la lluita entre el capital i al treball dins els límits adients pel capital, ha sobreviscut revolucions i canvis dinàstics. Fins i tot el Regne del Terror la deixà intacta. Fa ben poc que fou eliminada del Code Pénal. Res no és més característics que el pretext d’aquest colp d’estat burgès. «Concedint», diu Le Chapelier, l’autor del report de la llei, «que els salaris haurien de pujar, que haurien d’ésser prou alts per tal que qui els rep siga lliure d’aquell estat de dependència absoluta degut a manca de béns de primera necessitat, i que és gairebé el de l’esclavitud», amb tot als obrers no se’ls hi hauria de permetre arribar a cap comprensió dels propis interessos, ni tampoc actuar comunament per tal de disminuir la llur «dependència absoluta, que és gairebé la de l’esclavitud», ja que, en fer-ho, es perjudicaria «la llibertat del llurs ci-devant maîtres, els empresaris actuals» (la llibertat de mantindre els treballadors en l’esclavitud) i perquè una coalició contra el despotisme dels patrons actuals de les companyies – vés per on! - seria una restauració de les corporacions abolides per la constitució francesa!(226)

4. Gènesi de la producció capitalista

Després d’haver considerat la creació forçosa d’un proletariat lliure, la disciplina cruenta que els transformà en treballadors assalariats, la miserable acció pública i estatal, que elevà l’acumulació del capital amb mètodes policíacs a través d’un grau més alt d’explotació del treball, hom es qüestiona d’on provenien els capitalistes? Perquè l’expropiació de la població rural no crea immediatament res més grans terratinents. Pel que fa a la gènesi del pagès, podem posar-hi la mà, per dir-ho així, perquè és un procés lent, que s’estén durant molts segles. Els propis serfs, així com també els petits propietaris de terra lliures, es troben en relacions de propietat força diferents, i s’emanciparen per tant sota condicions econòmiques força diferents.

A Anglaterra la primera forma de pagès és el pròpiament serf bailiff. La seua posició és similar a la del villicus de l’antiga Roma, únicament que en una esfera d’acció més restringida. Durant la segona meitat del segle XIV el substitueix un pagès, al qual el terratinent proveeix de llavors, bestiar i eines agrícoles. La seua condició no és gaire diferent de la del camperol. Tan sols explota més treball assalariat. Aviat esdevé un metayer, mig pagès. Posa una part del capital agrícola, el terratinent l’altre. Tots dos es divideixen el producte global en proporcions determinades contractualment. Aquesta forma s’esvaeix ràpidament a Anglaterra, per deixar pas al pagès pròpiament dit, que amplia el seu propi capital mitjançant l’ús de treballadors assalariats i paga una part del producte excedentari, en diners o in natura, al terratinent com a renda de la terra.

De mentres, durant el segle XV, com el camperol independent i al seu costat el sirvent agrícola, que en part el serveix per un salari i en part és autosuficient, s’enriqueixen amb el propi treball, les circumstàncies del pagès i del seu camp de producció són igualment mediocres. La revolució agrícola del darrer terç del segle XV, que continuà gairebé durant tot el segle XVI (amb l’excepció, potser, de la darrera dècada), l’enriqueix tan ràpidament com empobreix la població rural.(227) La usurpació de les pastures comunals, etc., li permeten un gran augment del seu ramat sense cap cost, mentre que el ramat li ofereix un mitjà més ric d’adobament per a llaurar la terra.

En el segle XVI s’hi afegeix un moment decididament important. Llavors els contractes agrícoles eren llargs, sovint per a 99 anys. La progressiva caiguda de valor dels metalls nobles i per tant dels diners comportaren al pagès un fruit daurat. Reduí, a banda de tota la resta de circumstàncies esmentades abans, els salaris. Una porció s’afegí al benefici del pagès. La pujada continuada dels preus del gra, la llana, la carn, en breu de tots els productes agrícoles, inflà el capital monetari del pagès sense cap esforç, mentre que la renda de la terra que havia de pagar amb l’antic valor monetari, es contreia. (228) Així s’enriquia simultàniament a costa dels seus treballadors assalariats i del seu terratinent. No és cap meravella, per tant, que a Anglaterra a finals del segle XVI hi hagués una classe de «pagesos capitalistes» rics, donades les circumstàncies de l’època.(229)

5. Repercussió de la revolució agrícola en la indústria.
Construcció del mercat interior per al capital industrial

L’expropiació i l’expulsió intermitent i sempre renova de la població rural oferia a la indústria urbana, com hem vist, una i una altra vegada una massa de proletaris completament aliens a les relacions gremials, una ben sàvia circumstància que fa al vell A. Anderson (no confondre amb James Anderson), en la seua història comercial, creure en una intervenció directa de la providència. Hem d’aturar-nos encara un instant en aquest element de l’acumulació primitiva. La rarefacció de la població rural independent i auto-subsistent no originà tan sols la densificació del proletariat industrial, com Geoffroy Saint-Hilaire explicava la densificació de la matèria còsmica ací mitjançant la rarefacció allà.(230) Malgrat el nombre disminuït dels seus cultivadors la terra generava el mateix producte o més, perquè la revolució en les relacions de propietat agrària s’acompanyà de la millora de mètodes de cultiu, d’una cooperació més elevada, de la concentració de mitjans de producció, etc., i perquè el treballador assalariat rural no tan sols era ocupat de forma més intensiva (231), sinó perquè també el camp de producció damunt del qual treballaven per a ells mateixos s’encongia més i més. Amb la part alliberada de la població rural s’alliberaven també els seus anteriors mitjans de nodriment. Es transformaven ara en element material del capital variable. El pagès deixat a l’aire ha de comprar el seu valor al seu nou senyor, el capitalista industrial, en la forma de salari. Ço que val pels mitjans de vida val també per a la matèria primera agrícola domèstica de la indústria. Es transforma en un element del capital constant.

Si hom suposa, per exemple, que una part dels pagesos westfalians que, en l’època de Friedrich II, filaven tots lli, quan no hi havia gens de seda, després d’haver estat expropiats de forma forçosa i expulsats de la terra, l’altra part restant es convertia en jornalers dels grans grangers. Simultàniament s’alcen grans filatures i telers de lli, en els quals ara treballen assalariadament els «alliberats». El lli es veu just tal com era abans. No n’ha canviat cap fibra, però una nova ànima social li ha penetrat el cos. Constitueix ara una part del capital constant del senyor manufacturer. Anteriorment repartit entre una massa de petits productors, que el cultivaven ells mateixos i que filaven en petites proporcions amb la pròpia família, i que ara es concentra en les mans d’un capitalista, que fa que uns altres el filen i el teixesquen per ell. El treball extra esmerçat en les filatures de lli es realitzava abans en ingressos extres per a nombroses famílies pageses o, també, en temps de Friedrich II, en contribucions pour le roi de Prusse. Es realitza ara en benefici d’uns pocs capitalistes. Les filadores i els telers, abans repartits per tot el país, s’amunteguen ara en unes poques grans casernes laborals, com també la matèria primera. I filadores i telers i matèria primera s’han transformat ara de mitjans per a l’existència independent de filadors i teixidors en mitjans per comandar-los (232) i extreure’n treball impagat. Quan hom veu les grans manufactures i les grans explotacions agràries no percep que s’han construït mitjançant la fusió de molts petits centres de producció i l’expropiació de molts petits productors independents. Amb tot, la intuïció popular no fallava. En temps de Mirabeau, el lleó de la revolució, les grans manufactures encara s’anomenaven manufactures réunies, tallers reunits, com nosaltres parlem de finca reunida.

«Hom veu tan sols», diu Mirabeau, «les grans manufactures, on treballen centenars de persones sota un director i que s’anomenen habitualment manufactures reunides (rnanufactures réunies). Aquelles on treballa un gran nombre de treballadors de forma separada i cadascú a compte propi, rarament es consideren. Hom els col·loca a gran distància de les primeres. Això és un gran error, ja que aquests darrers suposen un objecte realment important de prosperitat nacional... La fàbrica reunida (fabrique réunie) enriquirà prodigiosament un o dos empresaris, però els treballadors seran únicament jornalers, més o menys pagats, i no tindran cap participació en l’èxit de l’empresa. En la fàbrica separada (fabrique séparée) contràriament ningú no s’enriqueix, però una quantitat de treballadors s’hi guanyen la vida... El nombre de treballadors assenyats i industriosos creixerà, perquè hom veurà en un estil de vida savi i en l’activitat mitjans per millorar essencialment la pròpia situació, i no per obtindre’n una petita pujada salarial que mai no serà d’importància pel futur, i l’únic resultat de la qual serà col·locar els homes en la posició de viure una mica millor, però tan sols de dia en dia. Les manufactures individuals separades són amb la petita economia agrària les úniques lliures».(233)

L’expropiació i l’expulsió d’una part de la població rural no tan sols allibera treballadors, mitjans de vida i material laboral per al capital industrial, sinó que crea un mercat interior.

De fet, els esdeveniments que transformaren la petita pagesia en treballadors assalariats i els llurs mitjans de vida i de treball en elements materials del capital, crearen simultàniament per a aquest darrer el seu mercat interior. Abans la família pagesa generava i elaborava els mitjans de vida i la matèria primera que ells mateixos en gran part consumien. Aquesta matèria primera i mitjans de vida han esdevingut ara mercaderies; el gran granger els ven, i troba el seu mercat en les manufactures. Fil, tela, llana grollera, coses de les quals les matèries primeres eren a l’abast de qualsevol família camperola, que en filava i en teixia per a ús propi – es transformen ara en articles manufacturats, pels quals els districtes rurals constitueixen precisament mercats de sortida. La nombrosa artesania escampada, en la qual fins ara treballaven nombrosos petits productes a compte propi, es concentren ara en un gran mercat orientat al capital industrial.(234)

Així de la mà de l’expropiació dels pagesos abans auto-subsistents i del llur divorci dels mitjans de producció anava l’anorreament de la indústria rural adjacent, el procés de separació de manufactura i de l’agricultura. I tan sols l’anorreament del taller domèstic rural pot donar al mercat intern del país l’extensió i la consistència que requereix el sistema de producció capitalista.

El període manufacturer pròpiament dit, però, no aconsegueix cap transformació radical. Hom recordarà que no conquereix més que parcialment el domini de la producció nacional i que sempre resta en l’artesania urbana i en la indústria domèstica dels districtes rurals com a base darrera. Quan els anorrea sota una forma, en una branca econòmica particular, els convoca de nou en un altre lloc perquè els necessita per a la preparació de matèries primeres fins a un cert punt. Produeix per tant una nova classe de petits camperols que, si bé segueixen en el cultiu de la terra com a ingrés accessori, troben la principal ocupació en el treball industrial, els productes dels quals vénen directament als manufacturers, o ho fan a través de mercaders. Aquesta és la causa, per bé que no la principal, d’un fenomen que, d’entrada, confon a l’investigador de la història anglesa. Des del darrer terç del segle XV troba contínuament planys, tan sols interromputs en certs intervals, de la instal·lació d’explotacions capitalistes en districtes rurals, i de la progressiva destrucció de la pagesia. D’altra banda sempre troba aquesta pagesia esmentada de nou, per bé que amb un nombre disminuït i sempre sota condicions pitjors.(235) La principal raó és que Anglaterra és alhora principalment una cultivadora de gra, i de l’altra principalment una criadora de bestiar, en períodes alterns, i amb segons això varia l’abast de l’empresa agrícola. La gran indústria ofereix amb la maquinària un fonament constant a l’agricultura capitalista, expropia radicalment una majoria inoïda de la població rural i completa la separació entre l’agricultura i l’economia domèstica rural, de la qual esberla les arrels – filatures i telers.(236) Conquereix per tant finalment per al capital industrial tot el mercat interior.(237)

6. Gènesi dels capitalistes industrials

La gènesi del capitalista industrial (238) no seguí el mateix camí gradual del granger. Sens dubte, molts petits mestres gremials i encara més petits artesans independents o fins i tot treballadors assalariats es transformaren en petits capitalistes i mitjançant una explotació ampliada de treball assalariat i l’acumulació corresponent en capitalistes sans phrase. En el període d’infantesa de la producció capitalista passava sovint com en el període d’infantesa dels municipis mitjavals, on la qüestió de quins dels serfs fugitius esdevindria mestre i quin servent, ho decidia en gran part una data de fuga més antiga o més recent. El pas de caragol d’aquest mètode no es corresponia amb els requeriments comercials del mercat del nou món que les grans descobertes de la fi del segle XV havien creat. Però l’edat mitjana havia lliurat dues formes diferents de capital, que maduren en les formacions socials més diferents econòmicament, i que abans de l’era del sistema capitalista de producció es consideren com a capital quand meme – el capital usurer i el capital comercial.

«En l’actualitat tota la riquesa de la societat va primer a mans dels capitalistes... paga al terratinent la renda, al treballador el salari, al recaptador de contribucions i delmes el que demanen i es queda una gran part, de fet la més gran, i diàriament creixent, del producte anual del treball per a ell mateix. El capitalista pot considerar-se avui el propietari de tota la riquesa social de primera mà, per bé que cap llei no li ha conferit el dret d’aquesta propietat... Aquest canvi de propietat s’ha realitzat mitjançant la presa de l’interès del capital... i no és poc curiós que tots els legisladors d’Europa s’esforçaren a impedir-ho amb estatuts, és a dir, amb estatuts contra la usura... El poder del capitalista damunt tota la riquesa del país és un canvi complet en el dret de propietat, i per quina llei, o sèrie de lleis, s’ha realitzat?»(239)

L’autor hauria d’haver recordat que les revolucions no es fan amb lleis.

El capital monetari format mitjançant l’usura i el comerç veia impedida la seua conversió en capital industrial, en el camp per la constitució feudal, en la ciutat per la constitució gremial.(240) Aquestes restriccions s’esvaïren amb la dissolució dels lligams feudals, amb l’expropiació i expulsió parcial de la població rural. La nova manufactura s’establí en ports d’exportació marítima, o en punts de terra ferma, fora del control de l’antic sistema municipal i de la seua constitució gremial. D’ací que a Anglaterra hi hagués una forta lluita dels corporate towns contra aquests nous vivers industrials.

La descoberta de terres auríferes i argentíferes a Amèrica, el desarrelament, esclavatge i soterrament de la població autòctona en les mines, la conquesta i saqueig incipients de les Índies Orientals, la transformació d’Àfrica en un vedat per a la caça comercial de pells negres, marcava l’albada de l’era de la producció capitalista. Aquests processos idíl·lics són els moments àlgids de l’acumulació primitiva. Els hi segueixen les passes la guerra comercial de les nacions europees, amb el globus terraqüi com a escenari. S’obre amb la separació dels Països Baixos de les Espanyes, assum un abast gegantí en la guerra anti-jacobina d’Anglaterra, hi juga encara en les guerres de l’opi contra Xina, etc.

Els diferents moments de l’acumulació primitiva es reparteixen ara, més o menys en una sèria cronològica, particularment a Espanya, Portugal, Holanda, França i Anglaterra. A Anglaterra, a finals del segle XVII, s’apleguen sistemàticament en el sistema colonial, en el sistema de deute públic, en el modern sistema fiscal i en el sistema de protecció. Aquests mètodes depenen en part de la força més brutal, per exemple, el sistema colonial. Però tots utilitzen el poder estatal, la força concentrada i organitzada de la societat, per tal d’impulsar, sota hivernacle, el procés de transformació del sistema de producció de feudal a capitalista i per escurçar-ne la transició. La força és la llevadora de tota societat antiga prenyada d’una de nova. És ella mateixa una potència econòmica.

Del sistema colonial cristià diu W. Howitt, un home que ha fet del cristianisme la seua especialitat:

«Les barbaritats i crueltats implacables de l’anomenada raça cristiana en tota regió del món i contra tot poble que han pogut sotmetre, no troben cap paral·lel en qualsevol era de la història universal, entre qualsevol raça, per molt salvatge i ignorant, despietada i desvergonyida, que siga».(241)

La història de l’economia colonial holandesa – i Holanda era la nació capitalista model del segle XVII – «és un dels relats més extraordinaris de traïció, soborn, massacre i mesquinesa»(242). Res no és més característic que el seu sistema de robatori humà a Cèlebes, per aconseguir esclaus per a Java. Els lladres d’homes eren ensinistrats amb aquest objectiu. El lladre, el torsimany i el venedor eren els agents principals d’aquest comerç i els prínceps autòctons n’eren els principals venedors. El jovent que robaven el llençaven a presons secretes de Cèlebes, fins que eren preparats per a l’enviament en vaixells d’esclaus. Un report oficial diu:

«Aquesta ciutat de Makassar, per exemple, és plena de presons secretes, cadascuna més horrible que l’anterior, atapeïdes de víctimes miserables de l’avarícia i la tirania, lligades amb cadenes, arrabassades violentament a les llurs famílies»."

Per apoderar-se de Malacca, els holandesos subornaren al governador portuguès. Els deixà entrar a la ciutat el 1641. Aviat entraren a casa seua i l’assassinaren, per tal d’«abstindre’s» del pagament de la suma del soborn de 21.875 lliures esterlines. Allà on posaven el peu, hi seguia la devastació la despoblació. Bajuwangi, una província de Java comptava el 1750 amb més de 80.000 habitants, i el 1811 tan sols hi quedaven 18.000. Això és el doux commerce!

La Companyia Anglesa de les Índies Orientals, com és conegut, va obtindre, a banda del domini polític de les Índies Orientals, el monopoli exclusiu del comerç del te, així com del comerç xinès en general i del transport de béns des de i cap a Europa. Però la navegació litoral d’Índia i entre les illes, així com el comerç a l’interior d’Índia esdevenien monopoli d’alts funcionaris de la companyia. El monopoli de la salt, de l’opi, del betel i d’altres mercaderies eren mines inesgotables de riquesa. Els propis funcionaris fixaven el preu i xollaven a pler el malaurat hindú. El governador general prengué part en aquest comerç privat. Els seus favorits rebien contractes sota condicions que, més hàbils que els alquimistes, els permetien fer or del no-res. Sorgiren grans fortunes com bolets en un dia, l’acumulació primitiva continuava sense l’avançament d’un xíling. El procés judicial de Warren Hastings era curull d’exemples similars. Vet ací un cas. Es concedí un contracte d’opi a un cert Sullivan, en l’instant de la seua partida – en missió oficial – a una part d’Índia del tot allunyada dels districtes opiacis. Sullivan vengué el seu contracte per 40.000 lliures esterlines a un cert Binn, Binn el vengué el mateix dia per 60.000 lliures esterlines, i el darrer comprador i realitzador del contracte declarà que encara hi havia fet un guany inoït. Segons una de les llistes presentades al Parlament, els indians van regalar a la Companyia i als seus funcionaris entre el 1757 i el 1766 6 milions de lliures esterlines! Entre el 1769 i el 1770 els anglesos fabricaren una fam amb la compra de tot l’arròs i amb el refús de vendre’l de nou si no era amb preus fabulosos.(243)

El tractament dels autòctons era naturalment més feixuc en les plantacions destinades únicament al comerç d’exportació, com a les Índies Occidentals, i en països rics i densament poblats, com Mèxic i les Índies Orientals, que foren presa de l’espoli. Però fins i tot en les colònies pròpiament dites el caràcter cristià de l’acumulació primitiva no s’amaga. Aquests sobris virtuosos del protestantisme, els puritans de Nova Anglaterra, establiren el 1703 mitjançant decrets de la llur assembly un premi de 40 lliures esterlines per cada cabellera indiana i per cada pell roja capturat, el 1720 un premi de 100 lliures esterlines per cada cabellera, el 1744, després que Massachusetts-Bay hagués declarat rebel una certa tribu: per cabellera masculina de 12 anys en endavant, 100 lliures esterlines de la nova emissió, per home capturat 105 lliures esterlines, per dona o infant capturat 50 lliures esterlines, per cabellera de dona o infant 50 lliures esterlines! Unes dècades després el sistema colonial es revenjaria en els descendents dels pietosos pilgrim fathers. Sota instigació i paga anglesa foren tomahawked. El Parlament britànic declarà gossos rastrejadors i l’arrencada de cabelleres «mitjans que Déu i la Natura han donat de la seua mà».

El sistema colonial madurà com a hivernacle de comerç i de navegació. Les «societats monopolístiques» (Luther) eren poderoses palanques per a la concentració de capital. Les colònies garantien una sortida al mercat a les manufactures embrionàries i, mitjançant el monopoli del mercat, una acumulació potenciada. Els tresors aconseguits fora d’Europa directament a través del saqueig, l’esclavatge i el robatori fluïen cap a la mare pàtria i s’hi transformaven en capital. Holanda, que fou la primera en desenvolupar plenament el sistema colonial, ja el 1648 es trobava en el cim de la seua grandesa comercial. Era

«en possessió gairebé exclusiva del comerç de les Índies Oriental i del tràfic entre el sud-oest i nord-est europeus. Les seues pesqueries, marina, manufactures, depassaven les de qualsevol altre país. Els capitals de la república eren probablement més importants que els de la resta d’Europa plegada».

Gülich oblida d’afegir: les masses populars d’Holanda eren ja el 1648 més sobresforçades, empobrides i més brutalment oprimides que les de la resta d’Europa plegada.

La supremacia industrial d’avui porta amb ella la supremacia comercial. En el període manufacturer pròpiament dit, per contra, és la supremacia comercial la que origina el predomini industrial. D’ací el paper destacat que el sistema colonial jugava llavors. Era «el Déu desconegut» que s’alçava fins al costat de tots els vells déus d’Europa i que pujava a l’altar o un bon dia amb un pic i una pala els llençaria tots als fems. Proclamava l’obtenció de plus-vàlua com el darrer i únic objectiu de la humanitat.

El sistema del crèdit públic, és a dir dels deutes estatals, l’origen dels quals el descobrim a Gènova i Venècia ja en l’edat mitjana, prengué possessió de tot Europa durant el període manufacturer. El sistema colonial amb el seu comerç marítim i les seues guerres comercials li serví d’hivernacle. Així es consolidà primerament a Holanda. El deute estatal, és a dir l’alienació de l’estat – bé despòtic, constitucional o republicà – estampà el segell de l’era capitalista. L’única part de l’anomenada riquesa nacional que entra realment en la possessió comuna dels pobles moderns és el llur deute estatal.(243a) Per tant és del tot conseqüent la doctrina moderna que un poble es fa més ric com més profundament s’endeuta. El crèdit públic esdevé el credo del capital. I amb l’aixecament de l’endeutament estatal apareix en lloc de la blasfèmia contra l’Esperit Sant, per la qual no hi ha cap absolució, la manca de fe en el deute estatal.

El deute públic esdevé una de les palanques més enèrgiques de l’acumulació primitiva. Com amb l’encanteri d’una vareta màgica atorga als diners improductius poder generador i els transforma així en capital, sense haver d’exposar-se per això als maldecaps i riscos inseparables d’esmerçar-los industrialment o fins i tot usurerament. Els creditors estatals no donen en realitat res, ja que la suma concedida es transforma en uns certificats de deute públic, fàcilment negociables, i que continuen a funcionar en les llurs mans tal com ho faria la mateixa quantitat de diners en metàl·lic. Però, a més, a banda de la classe així generada de rendistes ociosos i de la riquesa improvisada dels financers que fan d’intermediaris entre el govern i la nació – així com a banda dels grangers contribuents, dels mercaders, dels fabricants privats, pels quals un bon pessic de cada préstec estatal els fa el servei d’un capital caigut del cel – el deute estatal ha donat lloc a les societats accionarials, al comerç d’efectius negociables de tota mena, a l’agiotage, en un mot: al joc borsari i a la bancocràcia moderna.

Des del llur naixement els grans bancs no eren més que societats d’especuladors privats decorades amb títols nacionals, que es posaven al costat dels governs i que, gràcies als privilegis rebuts, eren en posició d’avançar-los diners. D’ací que l’acumulació del deute nacional no tingués cap mesura més infal·lible que la pujada successiva de les accions d’aquests bancs, el ple desplegament dels quals data de la fundació del Banc d’Anglaterra (1694). El bancs d’Anglaterra començà per tant a prestar al govern els seus diners a un 8%; simultàniament el Parlament l’empoderava per monetaritzar els mateix capital de diners, en prestar-lo al pública una vegada més en la forma de bitllets. Se’l concedí d’emprar aquestes notes per descomptar bescanvis, prestar mercaderies i comprar metalls nobles. No passaria gaire temps que aquests diners de crèdit que ell mateix fabricava esdevindrien la moneda amb la qual el Banc d’Anglaterra feia préstecs a l’estat i pagava, a compte de l’estat, l’interès del deute públic. No n’hi havia prou amb donar amb una mà allò que es tornava a embutxacar de nou amb l’altra; restava, fins i tot quan en rebia, creditor etern de la nació fins a la darrera peça atorgada. Gradualment esdevingué el perceptor irremeiable del tresor metàl·lic del país i el centre gravitatori de tot el crèdit comercial. En aquella mateixa època hom deixava a Anglaterra de cremar bruixes. Quin efecte va fer en els coetanis l’enlairament sobtat d’aquesta cria de bancòcrates, financers, rendistes, corredors, stock-jobbers i llops de borsa ho mostren les obres d’aquesta època, per exemple les de Bolingbroke.(243b)

Amb el deute estatal s’alçà un sistema internacional de crèdit, que sovint amaga una de les fonts de l’acumulació primitiva de tal o tal poble. Així les comunitats del sistema de robatori venecià constituí un d’aquests fonaments encoberts de la riquesa de capital d’Holanda, la qual concedí grans sumes monetàries a una Venècia en decadència. Similarment succeí entre Holanda i Anglaterra. Ja a començaments del segle XVIII les manufactures d’Holanda eren depassades i havia deixat d’ésser la nació comercial i industrial dominant. Un dels seus principals negocis del 1701-1776 esdevingué per tant el préstec de capitals inoïts, especialment a la seua poderosa competidora Anglaterra. Similarment avui passa entre Anglaterra i els Estats Units. Molt capital que avui s’aixeca en els Estats Units sense certificat de naixement era ahir sang infantil capitalitzada a Anglaterra.

Com que el deute estatal se sosté en els ingressos estatals, que han de cobrir els pagaments anuals d’interessos, etc., el sistema modern de contribucions era el complement necessari del sistema de préstecs nacionals. Els préstecs capaciten el govern per afrontar despeses extraordinàries, sense que els contribuents ho noten aviat, però requereix com a conseqüències contribucions més elevades. D’altra banda l’elevació de les contribucions provocades per l’amuntegament de deutes contrets un rere l’altre obliga el govern a haver de recórrer sempre a nous préstecs per a noves despeses extraordinàries. La fiscalitat moderna, l’eix de la qual són els impostos de mitjans de vida necessaris (i que, per tant, els encareixen) conté per tant en ella mateixa la llavor de la progressió automàtica. La sobreimposició no és un accident, sinó més aviat un principi. A Holanda, on s’inaugurà originalment aquest sistema, el gran patriota de Witt l’havia lloat en les seues Màximes com el millor sistema per fer el treballador sotmès, frugal, industriós i... sobrecarregat de feina. La influència destructiva que exerceix en la condició del treballador assalariat en ocupa ací menys, però, que l’expropiació forçosa que en resulta, de camperols, artesans i, en un mot, de tots els components de la petita classe mitjana. D’això no existeixen dues opinions coincidents, ni tan sols entre els economistes burgesos. L’eficàcia expropiadora encara s’enforteix més amb el sistema de protecció, que n’és part integrant.

El gran paper que han jugat en la capitalització de la riquesa i en l’expropiació de les masses el deute públic i el corresponent sistema fiscal ha conduït molts autors, com Cobbett, Doubleday i d’altres, amb desencert, a cercar-hi la causa fonamental de la misèria de les poblacions modernes.

El sistema de protecció és una mitjà artificial de fabricar fabricants, d’expropiar treballadors independents, de capitalitzar els mitjans nacionals de producció i de vida, d’escurçar violentament la transició del sistema tradicional de producció al modern. Els estats europeus s’estossinaren per la patent d’aquesta troballa, i una vegada entrats als servei dels realitzadors de plus-vàlua, no tan sols sotmeteren a pariatge al propi poble, indirectament mitjançant aranzels protectors, directament mitjançant premis a l’exportació, etc. En els països dependents de la perifèria eradicaren violentament tota la indústria, com per exemple la manufactura llanera irlandesa per part d’Anglaterra. En el continent europeu, segons l’exemple de Colbert, el procés se simplificà encara força més. El capital originari dels industrials hi derivà en part directament del tresor estatal.

«Per què», crida Mirabeau, «cercar tan lluny la causa de la glòria manufacturera de Saxònia després de la guerra dels Set Anys? 180 milions de deutes estatals!»(244)

Sistema colonial, deute estatal, càrrega fiscal, proteccionisme, guerres comercials, etc., aquestes criatures del període manufacturer pròpiament dit, s’inflen gegantinament durant el període infantil de la gran indústria. El naixement de la darrera es festeja amb la gran matança herodiana dels innocents. Com la flota reial, les fàbriques recluten mitjançant la premsa. Frapat com és sir F. M. Eden per la crueltat de l’expropiació de la població rural de la terra d’ençà del darrer terç del segle XV fins a la seua època, a finals del segle XVIII, és amb autosatisfacció que es congratula d’aquest procés, «necessari» per a l’agricultura capitalista i per a establir «la veritable proporció de terra agrària i de pastures», no mostra contràriament la mateixa lucidesa econòmica quant a la necessitat del robatori i de l’esclavatge d’infants per a la transformació de l’empresa manufacturera en l’empresa fabril i per l’establiment de la veritable proporció de capital i de força de treball. Diu:

«Possiblement serà d’interès del públic considerar si cap manufactura que, per tal de dur-se a terme reeixidament, requereix que cottages i workhouses siguen espoliades d’infants pobres, que se’ls haja d’ocupar per torns durant la major part de la nit i que els roben el descans que, malgrat indispensable per tothom, és més necessari pels joves, i que un gran nombre de tots dos sexes, de diferents edats i disposicions, siguen aplegats de tal manera que el contagi de l’exemple no puga conduir més que a la promiscuïtat i la irrefrenabilitat, contribuirà a la suma de la felicitat individual o nacional?»(245) «A Derbyshire, Nottinghamshire i especialment Lancashire», diu Fielden, «la recentment inventada maquinària s’emprà en grans fàbriques construïdes al costat de corrents capaços de fer gira el molí d’aigua. Milers de mans foren sobtadament requerides en aquests llocs, allunyats de les ciutats; i Lancashire, en particular, en ésser llavors encara comparativament poc poblat i erm, tot el que hi calia era població. Els petits i tendres dits de joves infants eren de lluny els més demanats, i sorgí instantàniament la costum de procurar-se aprenents a partir dels diferents workouses parroquials de Londres, Birmingham i d’on fos. Molts, molts milers d’aquestes petites i indefenses criatures, de 7 fins a 13 o 14 anys, foren expedides cap al nord. Era costum del patró (és a dir, el lladre d’infants) de vestir els aprenents i d’alimentar-los i allotjar-los en una ‘casa d’aprenents’ prop de la fàbrica; s’hi nomenaven supervisors per controlar la feina, l’interès dels quals era fer treballar els infants el màxim, ja que la llur paga era en proporció a la quantitat de feina que hi poguessen extreure. La crueltat n’era, és clar, la conseqüència... En molts dels districtes manufacturers, però particularment, tem, en el comtat culpable al qual pertany (Lancashire), es practicaven les crueltats més descoratjadores damunt criatures innocents i abandonades que eren així consignades al càrrec dels patrons-manufactoradors; els assetjaven fins al punt de mort amb l’excés de treball... els fuetejaven, encadenaven i torturaven amb el més exquisit refinament de la crueltat;... eren molts casos afamats fins a l’os mentre els fuetejaven cap a la feina i... fins i tot en certs casos... els menaven a cometre suïcidi... Les belles i romàntiques valls de Derbyshire, Nottinghamshire i Lancashire, tancades a la vista del públic, esdevingueren les solituds desemparades de la tortura, i per a molts de l’assassinat. Els beneficis dels fabricants eren enormes; però això tan sols encenia l’apetit que havien de satisfer, i per tant els fabricants recorregueren a l’expedient que els semblava garantir-los aquells beneficis sense cap possibilitat de límit; començaren la pràctica d’allò que s’anomena «treball nocturn», és a dir, en haver esgotat una sèrie de mans, en fer-les treballar tot el dia, tenien una altra sèrie disposada a continuar la feina durant tota la nit; el torn de dia anava als llits que el torn de nit tot just havia abandonat, i al seu temps també, el torn de nit arribava als llits que el torn de dia deixava pel matí. És una tradició comuna de Lancashire que els llits mai no es refreden».(246)

Amb el desenvolupament de la producció capitalista durant el període manufacturer, l’opinió pública d’Europa va perdre la darrera resta de vergonya i consciència. Les nacions aprovaren cínicament tota infàmia que fos mitjà per a l’acumulació de capital. Hom llig, per exemple, els innocents Annals Comercials del valuós A. Anderson. Ací s’exposa com a triomf de la saviesa estatal anglesa en la pau d’Utrecht que s’arrabassàs als espanyols mitjançant el tractat d’Asiento el privilegi del comerç negrer, fins llavors únicament realitzat entre Àfrica i les Índies Occidentals angleses, també ara entre Àfrica i l’Amèrica espanyola. Anglaterra adquiria el dret de subministrar a l’Amèrica espanyola fins el 1743 4.800 negres anuals. Això llençava simultàniament un mantell oficial damunt el contraband britànic. Liverpool s’engreixava a partir del comerç d’esclaus. Constituïa el seu mètode d’acumulació primitiva. I fins a l’actualitat la «respectabilitat» Liverpool és el Píndar del comerç d’esclaus, que – vg. l’obra citada del doctor Aikin del 1795 - «ha coincidit amb aquell esperit de pura aventura que ha caracteritzat el comerç de Liverpool i que el dugué ràpidament al seu actual estat de prosperitat; ha ocasionat una enorme ocupació d’estibadors i de mariners, i ha augmentat magníficament la demanda per als fabricants del país». Liverpool ocupava el 1730 en el comerç d’esclaus 15 vaixells, el 1751: 53, el 1760: 74, el 1770: 96 i el 1792: 132.

Mentre introduïa l’esclavitud infantil a Anglaterra, la indústria cotonera donava simultàniament un impuls a la transformació de l’antiga economia esclavista més o menys patriarcal dels Estats Units en un sistema d’explotació comercial. Principalment l’esclavitud velada del treballador assalariat a Europa necessitava com a pedestal l’esclavitud sans phrase en el Nou Món.(247)

Tantae molis erat establir l’«eterna llei natural» del sistema de producció capitalista per completar el procés de separació entre treballadors i condicions de treball, per transformar en un pol els mitjans socials de producció i de vida en capital, i en el pol oposat les masses populars en treballadors assalariats, en un «exèrcit laboral» lliure, producte artificial de la història moderna.(248) Si els diners, segons Augier, «arriben al món amb un enrogiment espontani a la galta» (249) el capital hi arriba de cap a peus, de tots els porus, supurant sang i brutícia.(250)

7. Tendències històriques de l’acumulació capitalista

Què fa que l’acumulació primitiva del capital, és a dir la seua gènesi històrica, arribe a capital? En tant que no és la transformació immediata d’esclaus i serfs en treballadors assalariats, i per tant un mer canvi formal, suposa únicament l’expropiació dels productors immediats, és a dir la dissolució de la propietat privada basada en el propi treball.

La propietat privada, oposada a la propietat social i col·lectiva, existeix únicament allà on els mitjans de treball i les condicions exteriors del treball pertanyen a individus privats. Segons, però, si aquests individus privats són treballadors o no-treballadors, la propietat privada té un caràcter diferent. Je nachdem aber diese Privatleute die Arbeiter oder die Nichtarbeiter sind, hat auch das Privateigentum einen andern Charakter. Els inacabables matisos que ofereix a primer colp d’ull, reflecteixen únicament els estadis intermedis que jeuen entre tots dos extrems.

La propietat privada del treballadors dels seus mitjans de producció és el fonament de la petita empresa, la petita empresa és una condició necessària per al desenvolupament de la producció social i de la lliure individualitat del propi treballador. Certament que aquest sistema de producció existeix dins l’esclavitud, la servitud i d’altres relacions de dependència. Però floreix únicament, allibera tan sols tota la seua energia, conquereix únicament la forma clàssica adient allà on el treballador és el propietari privat lliure de les condicions de treball que ell mateix manipula, el pagès del camp que llaura, l’artesà de l’instrument que toca com un virtuós.

Aquest sistema de producció pressuposa la fragmentació de la terra i de la resta de mitjans de producció. Com que n’exclou la concentració, també exclou la cooperació, la divisió del treball dins el mateix procés de producció, la dominació i regulació socials de la natura, el lliure desenvolupament de la productivitat social. Tan sols es suportable amb una limitació espontània de la producció i de la societat. Si vol perpetuar-se, com deia Pecqueur encertedament, «decreta la mediocritat general». En un cert grau porta al món els mitjans del propi anorreament. Des d’aquest instant brollen forces i passions en el part social, que restaven abans encadenades. Cal anorrear-la i se l’anorrea. El seu anorreament, la transformació dels mitjans de producció individuals i fragmentats en uns de socialment concretats, i per tant de moltes propietats nanes en unes poques propietats massives, d’ací l’expropiació de la gran massa popular de terra, de mitjans de vida i d’instruments de treball, aquesta expropiació paorosa i dolorosa de les masses populars constitueix la prehistòria del capital. Inclou una sèrie de mètodes violents, dels quals tan sols hem passat revista als que han marcat època com a mètodes de l’acumulació primitiva del capital. L’expropiació dels productors immediats s’assolí amb un vandalisme desfermat i sota l’impuls de les passions més infames, miserables i mesquinament odioses. La propietat privada ben guanyada, és a dir la basada, per dir-ho així, en la fusió de l’individu treballador aïllat i independent amb les seues condicions laborals queda arraconat per la propietat privada capitalista, que es basa en l’explotació de treball aliè, malgrat que formalment lliure.(251)

Tan aviat com aquest procés de transformació ha desfet prou en profunditat i en abast l’antiga societat, tan aviat com el treballador es transforma en proletari, les seues condicions laborals en capital, tan aviat com el sistema de producció capitalista s’alça damunt els propis peus, adquireix una nova forma l’ulterior socialització del treball i l’ulterior transformació de la terra i dels altres mitjans de producció en mitjans de socialment explotats i, per tant, comunitaris, i d’ací l’ulterior expropiació dels propietaris privats. A qui s’expropia ara ja no és al treballador autònom sinó al capitalista que explota diversos treballadors.

Aquesta expropiació es realitzà amb el joc de les lleis immanents de la pròpia producció capitalista, mitjançant la centralització del capital. Un capitalista en deixa morts molts. De la mà d’aquesta centralització o expropiació de molts capitalistes per uns pocs es desenvolupa la forma cooperativa del procés laboral en una escala sempre creixent, l’aplicació tècnica conscient de la ciència, l’explotació planificada de la terra, la transformació dels mitjans de treball en mitjans de treball únicament utilitzables en comú, l’economització de tots els mitjans de producció mitjançant l’ús combinat com a mitjans de producció, el treball socialitzat, la vinculació de tots els pobles en la xarxa del mercat mundial i per tant el caràcter internacional del règim capitalista. Amb el nombre constantment creixent de magnats de capital, que usurpen i monopolitzen tots els avantatges d’aquest procés de transformació, creix la massa de misèria, d’opressió, de servitud, de degeneració, d’explotació, però també la revolta d’una classe obrera que sempre creix en nombre, i que es disciplina, uneix, organitza pel mateix mecanisme del propi procés de producció capitalista. El monopoli del capital esdevé una cadena damunt el sistema de producció, amb el qual i sota el qual ha brollat i ha florit. La centralització dels mitjans de producció i la socialització del treball assoleixen un punt on es fan incompatibles amb la pell capitalista. Han de mudar. L’hora de la propietat privada capitalista sona. Els expropiadors són expropiats.

El sistema d’apropiació capitalista que resulta del sistema de producció capitalista, i per tant de la propietat privada capitalista, és la primera negació de la propietat privada fundada en el propi treball individual. Però la producció capitalista genera amb la necessitat d’un procés natural la pròpia negació. És la negació de la negació. Això no restableix la propietat privada sinó que li dóna propietat privada basada en l’adquisició de l’era capitalista: en la cooperació i la propietat comuna de la terra i dels mitjans de producció produïts amb el propi treball.

La transformació de la propietat privada fragmentada que es basa en el propi treball de l’individu en propietat capitalista és naturalment un procés incomparablement més lent, dur i difícil que la transformació de la propietat capitalista basada ja de fet en l’empresa productora socialitzada en propietat social. Ací es tractava de l’expropiació de les masses populars mitjançant uns pocs usurpadors, ací es tracta de l’expropiació d’uns pocs usurpadors mitjançant les masses populars.(252)

Notes

(189) A Itàlia, on la producció capitalista es desenvolupà més aviat, la dissolució de les relacions servils també tingué lloc més aviat. El serf s’hi emancipà abans d’adquirir cap dret prescriptiu a la terra. La seua emancipació el transformà per tant immediatament en un proletari lliure, que, a més, trobà ja al patró que l’esperava a les ciutats, la majoria de les quals havien restat com a llegat de l’epoca romana. Quan la revolució del mercat mundial a partir de la fi del segle XV anorreà la supremacia comercial del nord d’Itàlia, s’establí un moviment en la direcció contrària. Els treballadors de les ciutats foren arrossegats en massa al camp i donaren un impuls, mai vist abans, al petit cultiu, d’acord amb l’art de l’horticultura. <=

(190) «Els petits propietaris que cultivaven els propis camps amb les pròpies mans i gaudien d’una competència modesta... formaven llavors una part molt més important de la nació que en l’actualitat. Si podem confiar en els millors autors estatístics de l’època, no pas menys de 160.000 propietaris, qui, amb les llurs famílies, havien d’haver constituït més d’una setena part de tota la població, vivien de petites explotacions al·lodials. L’ingrés mitjà d’aquests petits terratinents... s’estimava entre 60 i 70 lliures annuals. Es calculà que el nombre de persones que llauraven la pròpia terra era superior al nombre dels qui cultivaven la terra d’altri». (Macaulay, "Hist. of England", 10th ed., London 1854, I, p. 333-334.) - Encara en el darrer terç del segle XVII ⁴/5 de la població anglesa era agrícola (l.c.p. 413). - Cit Macaulay, perquè com a falsificador històric sistemàtic «retalla» el màxim possible fets d’aquesta mena. <=

(191) Hom no ha d’oblidar que fins i tot el serf no era tan sols propietari, si bé amb el pagament d’un tribut, del tros de terra vinculat a casa seua, sinó també co-propietari de la terra comunal. «El pagès és» (a Silèsia) «un serf». De totes formes, aquest serf posseeix un bé comú. «Hom no ha pogut pas encara animar als silesians de dividir-se les comunes, mentre que a Neumark no hi ha gairebé cap poble on la partició no s’haja realitzat amb gran èxit». (Mirabeau. «De la Monarchie Prussienne», Londres 1788, t. II, p. L25, 126.) <=

(192) «Japó, amb la seua organització purament feudal de la propietat rural i la seua desenvolupada petita pagesia, ofereix un exemple més fidel de l’edat mitjana europea que tots els nostres llibres d’història, dictats la majoria per prejudicis burgesos. És ben adient ésser «liberal» a expenses de l’edat mitjana. <=

(193) En la seua «Utopia» Thomas More parla d’una terra peculiar, on «les ovelles es mengen els homes». («Utopia», transl. Robinson, cd. Arber, London 1869, p. 41.) <=

(193a) Bacon estableix la connexió entre una pagesia lliure i benestant i una bona infanteria. «És d’una importància meravellosa pel poder i homenia del reialme de tindre masos a un nivell suficient com per mantindre un cos capaç lluny de la penúria, i de fet amortitzar una gran part de les terres del reialme per a la possessió i ocupació de la yeomanry o poble mitjà, d’una condició entre els cavallers, i els pagesos (cottagers) i camperols... Ja que s’ha tingut en opinió general dels homes de millor judici en les guerres... que la principal força d’un exèrcit consisteix en la infanteria. I per fer una bona infanteria es requereixen homes criats, no d’una forma servil o indigent, sinó de manera lliure i abundosa. Per tant, si un estat passa majoritàriament a nobles i cavallers, i pagesos i llauradors són convertits en treballadors dels primers, o sinó en mers llogaters (que no són res més que pidolaires hostatjats), bé podreu tindre una bona cavalleria, però mai bones companyies d’infanteria... I això es veu a França i a Itàlia, i en d’altres parts de l’exterior, on en efecte tot és noblesa o pagesia... de forma que es veuen obligats a emprar bandes mercenàries de suïssos i similars, per cobrir els batallons d’infanteria; per la qual cosa s’esdevé que aquestes nacions tenen molta gent i pocs soldats». («The Reign of Henry VII etc. Verbatim Reprint from Kennet's England, ed. 1719», Lond. 1870, p. 308.) <=

(194) Dr. Hunter, l.c.p. 134. - «La quantitat de terra que» (en les antigues lleis) «s’assignava, seria jutjada avui de massa gran pels trebaladors, i considerada prou elevada com per convertir-los en petits pagesos». (George Roberts, «The Social History of the People of the Southern Counties of England in past centuries», Lond. 1856, p. 184.) <=

(195) «El dret dels pobres de participar del delme l’estableix el tenor dels antics estatuts». Tuckett, l.c., v. II, p. 804, 805.) <=

(196) William Cobbett, «A History of the Protestant Reformation», § 471. <=

(197) L’«esperit» protestant hom el veu en, entre d’altres coses, el que segueix. Al sud d’Anglaterra certs terratinents i pagesos benestants aplegaren caps i proposaren deu qüestions pel que fa a la interpretació correcta de la llei de pobres d’Elisabeth, que feren arribar a un famós jurista de l’època, Sergeant Snigge (posteriorment jutge sota Jaume I). «Novena qüestió: alguns dels pagesos rics de la parròquia han ideat una forma enginyosa per tal d’evitar tots els problemes que resulten de l’execució d’aquesta llei. Defensen la construcció d’una presó en la parròquia, i després comunicar al veïnat que si hi ha cap persona disposada a acollir pobres d’aquesta parròquia, ho facen en sol·licituds segellades, en un dia determinat, amb el preu mínim amb el qual els prendrien de les nostres mans; i que seran autoritzats de refusar qualsevol a menys que siga tancat en la dita presó. Els defensors d’aquest pla conceben que trobaran en els comtats veïnes persones que, gens disposades a treballar i sense la possessió de cap patrimoni o crèdit per prendre un mas o un vaixell, per tal de viure sense treballar es veuran animats a fer una oferta avantatjosa a la parròquia. Si cap dels pobres morís sota la tutela del contractador, el pecat quedaria a la porta, ja que la parròquia n’hauria complert el deure. Ens resta, però, l’aprensió que la llei actual no permet una mesura preventiva (prudential measure) d’aquesta mena; però sabreu que la resta dels freeholders d’aquest comtat, i del veí, ens fan costat en la idea de proposar una llei que permeta la parròquia de contractar amb una persona la custòdia i feina dels pobres; i declarar que si cap persona refusàs d’ésser tancada i posada a treballar, no tindria dret a cap assistència. Això, s’espera, impediria que les persones amb necessitats quedassen sense assistència (will prevent persons in distress from wanting relief) i seria el mitjà de mantindre les parròquies a la baixa». (R.Blakey, «The History of Political Literature from the earliest times», Lond. 1855, v. II, p. 84, 85.) - A Escòcia l’abolició de la servitud tingué lloc segles més tard que a Anglaterra. Encara el 1698 Fletcher de Saltoun declarava al parlament escocès: «El nombre de pidolaires a Escòcia es compta en no pas menys de 200.000. L’únic remei que jo, republicà de principis, puc suggerir, és restaurar l’antic estat de servitud, fer esclaus de tots aquells qui són incapaços de procurar-se la pròpia subsistència». Així Eden, l.c., b. I, ch. I, p. 60, 61. - «De l’alliberament del camperol data la pobresa... Les manufactures i el comerç són els veritables pares dels nostres pobres nacionals». Eden, com tot escocès de principis republicans, s’equivoca tan sols en el fet que no fou l’abolició la servitud, sinó l’abolició de la propietat agrària del pagès, la que el convertí en proletari, és a dir en pobre. - Les lleis de pobres d’Anglaterra es corresponen a França, on l’expropiació es realitzà d’una altra manera, a l’Ordenança de Moulins, 1566, i a l’edicte del 1656. <=

(198) El senyor Rogers, per bé que llavors professor d’economia política a la Universitat d’Oxford, baluart de l’ortodòxia protestant, en el seu prefaci a la «History of Agriculture» insisteix en la pauperització de la massa popular mitjançant la reforma. <=

(199) «A Letter to Sir T. C. Bunbury, Brt.: On the High Price of Provisions. By a Suffolk Gentleman», Ipswich 1795. p. 4. Fins i tot el defensor fanàtic del sistema de grans explotacions, l’autor de «Inquiry into the Connection of large farms etc.», Lond. 1773, p. 139, diu: «lament profundament la pèrdua de la nostra yeomanry, aquell mena d’homes que realment mantenien la independència d’aquesta nació; i em sap greu veure les llurs terres ara en mans de lords monopolitzadors, que les arrenden a petits pagesos, que mantenen les concessions amb unes condicions que són poc millor que les de vassals disposats a rebre una fuetada a cada ocasió». <=

(200) Pel que fa a la moral privada d’aquest heroi burgès, entre d’altres coses: «L’elevada concessió de terres a Irlanda a lady Orkney, el 1695, és un exemple públic de l’afecte del rei i de la influència de la dama... Els oficis atents de lady Orkney se suposa que han estat foeda labiorum ministeria. (En l’Sloane Manuscript Collection, del Museu Britànic, Nr. 4224. El manuscrit es titula: «The charakter and behaviour of King William, Sunderland etc. as represented in Original letters to the Duke of Shrewsbury from Somers, Halifax, Oxford, Secretary Vernon etc». És ple de curiositats). <=

(201) L’alienació il·legal de béns de la corona, en part per venda i en part com a present, constitueix un capítol escandalós de la història anglesa... un frau gegantí a la nació» (F. W. Newman, «Lectures on Political Econ.», Lond. 1851. p. 129, 130.) - {Com els grans terratinents anglesos actuals accediren a llurs possessions, ho mostra en detall «Our old Nobility. By Noblesse Oblige», London 1879. - F. E.} <=

(202) Hom llig per exemple el pamflet d’E. Burke quant al casal ducal de Bedford, del quals descendeix lord John Russell, «the tomtit of liberalism» <=

(203) «El granger prohibeix als cottagers (llogaters) de mantindre qualsevol criatura vivent a banda d’ells mateixos i els llurs infants, sota el pretext que si mantenen qualsevol bèstia o aviram, robaran de les instal·lacions del granger per alimentar-los; també els diuen que mantingueu pobres els cottages i els mantindreu industriosos, etc., però el fet que real, crec, és que els pagesos volen l’exclusivitat de les terres comunals». («A Political Enquiry into the Consequences of enclosing Waste Lands», Lond. 1785, p. 75.) <=

(204) Eden, I. c., Preface. <=

(205) «Capital farms». («Two Letters on the Flour Trade and the Dearness of Corn. By a Person in Business», Lond. 1767, p. 19, 20.) <=

(206) «Merchant-farms». («An Inquiry into the Present High Prices of Provision.», Lond. 1767, p. 111, Note.) Aquest bon escrit, publicat anònimament, és del reverend Nathaniel Forster. <=

(207) Thomas Wright, «A short address to the Public on the Monopoly of large farms», 1779, p. 2, 3. <=

(208) Rev. Addington, «Enquiry into the Reasons for or against enclosing open fields», Lond. 1772, p. 37-43 passim. <=

(209) Dr. R. Price, l.c., v. II, p. 155, 156. Hom llig Forster, Addington, Kent, Price i James Anderson i els compara amb la miserable xerrameca sicofàntica de MacCulloch al seu catàleg, «The Literature of Political Economy», Lond. 1845. <=

(210) l.c.p. 147, 148. <=

(211) l.c.p. 159, 160. A hom li recorda l’antiga Roma. «Els rics s’havien apoderat de la major part de la terra indivisa. Confiaven en les condicions del temps, que aquestes possessions no els hi serien mai arrabassades de nou, i compraren, doncs, trossos de terra veïnes a les llurs, i que pertanyien als pobres, amb la quiescència dels llurs propietaris, i en prengueren també per la força, de forma que ara cultivaven senyorius d’àmplia extensió, per comptes de camps aïllats. Llavors empraren esclaus en l’agricultura i la ramaderia, perquè els lliures havien estat desplaçats de la feina al servei militar. La possessió d’esclaus els comportà un guany enorme, ja que, gràcies a l’exempció del servei militar, es podien multiplicar lliurement i tindre una multitud d’infants. Així els homes poderosos es feren amb tota la riquesa, i tota la terra s’omplí d’esclaus. Els italians, d’altra banda, disminuïen sempre en nombre, destruïts com eren per la misèria, les contribucions i el servei militar. Fins i tot quan arribaven temps de pau, es veien condemnats a una inactivitat completa, perquès els rics eren en possessió de la terra, i empraven esclaus per comptes de lliures en l’agricultura». (Apià, «La guerra civil romana», 1,7). Aquest fragment es refereix a l’època anterior a la llei liciniana. El servei militar, que accelerà força la ruïna dels plebeus romans, fou també un dels mitjans principals pels quals Carlemany promogué la transformació dels pagesos alemanys lliures en dependents i serfs. <=

(212) «An Inquiry into the Connection between the present Prices of Provisions etc.», p. 124, 129. Similarment, però amb una tendència oposada: «Els treballadors són expulsats dels cottages i forçats a anar a les ciutats a cercar ocupació; però llavors s’obté un excedent superior, i així augmenta el capital». («The Perils of the Nation», 2nd ed., Lond. 1843, p. XIV.) <=

(213) «A king of England might as weil claim to drive his subjects into the sea». (F. W. Newman, l.c.p. 132.) <=

(214) Steuart diu: «La renda d’aquestes terres» (inclou erròniament en aquesta categoria econòmica el tribut dels taskmen al clanchef) «és ben poc important en comparació amb el nombre de personal ocupat, ja que una finca en les terres altes manté, potser, deu vegades més persones que una altra del mateix valor en una bona i fèrtil província». (l.c., v. I. ch. XVI. p. 104.) <=

(215) James Anderson, «Observations on the means of exciting a spirit of National Industry etc.», Edinburgh 1777. <=

(216) El 1860 la gent expropiada per la força foren deportats a Canadà sota falsos pretextos. Alguns fugiren a les muntanyes i illes veïnes. Els seguí la policia, hi hagué topades, i escaparen. <=

(217) «En les terres altes», diu Buchanan, el comentador d’A. Smith, 1814, «l’antic estat de la propietat es subverteix de dia en dia... El terratinent, sense consideració pel tinent hereditari (una categoria que s’empra ací incorrectament) ara ofereix la seua terra al millor postor, que, si vol innovar (improver), adopta instantàniament un nou sistema de cultiu. La terra, abans dispersades entre petits tinents o llauradors, era poblada en proporció a la producció, però sota el nou sistema de cultiu millorat i de renda augmentada, el producte més elevat possible s’obté amb la despesa menor possible: i les mans inútils, segons aquesta idea, són eliminades, la població es redueix, no allò que la terra mantindria, sinó a allò que la terra ocuparia». «Els tinents desposseïts cerquen la subsistència en les ciutats veïnes, etc.». (David Buchanan, «Observations on etc. A. Smith's Wealth of Nations», Edinb. 1814. vol. IV, p. 144). «Els magnats escocesos desposseïren les famílies com qui neteja el sota-bosc, i tractaren els vilatges i la gent com els indians fan amb les bèsties salvatges, com a revenja contra una jungla plena de tigres... L’home es barata pel velló o la carcassa d’un moltó, no, per menys encara... Com de pitjor és això que el pla dels mogols que, quan irromperen en les províncies septentrionals de Xina, proposaren en consell exterminar-ne els habitants, i convertir la terra en pastura. Aquesta proposta molts propietaris de les terres altes l’han realitzat en el propi país contra els propis connacionals». (George Ensor, «An Inquiry concerning the Population of Nations», Lond. 1818, p. 215, 216.) <=

(218) Quan l’actual duquessa de Sutherland acollí Mrs. Beecher-Stowe, autora de l’«Uncle Tom’s Cabin», amb gran luxe a Londres per mostrar la seua simpatia pels esclaus negres de la república americana – una simpatia que oblidà prudentment, amb les companyes aristòcrates durant la guerra civil, davant la qual tot cor anglès «noble» bategava pel propietari d’esclaus – vaig explicar al «New-York Tribune» les condicions d’esclaus de Sutherland. (Citats en part per Carey a «The Slave Trade», Philadelphia 1853, p. 202, 203). El meu article fou reimprès en un full escocès i obrí una interessant polèmica entre el full i els sicofantes de Sutherland. <=

(219) El més interessant d’aquest comerç pesquer hom ho troba al «Portfolio, New Series» del senyor David Urquhart. - Nassau W. Senior refereix en la seua obra pòstuma abans citada «que el procediment a Sutherlandshire ha estat una de les neteges (clearings) més efectives de la qual hi haja memòria humana». (l.c.) <=

(219a) Els «deer forests» (boscos de cèrvols) d’Escòcia no contenen ni un sol arbre. Hom foragita les ovelles, fa entrar els cèrvols als puigs pelats, i ho anomena «deer forest». Per tant no hi ha cap activitat forestal! <=

(220) Robert Somers, «Letters from the Highlands; or, the Famine of 1847», Lond. 1848. p. 12-28 passim. Aquestes lletres aparegueren originàriament al «Times». Els economistes anglesos atribuïren naturalment la fam dels gaèlics del 1847 a la llur superpoblació. En qualsevol cas «pressionaven» massa als llurs mitjans de nutrició. - El «clearing of estates» o, com se’n diu a Alemanya, «bauernlegen» (expulsió de camperols) tingué lloc ací especialment després de la guerra dels trenta anys i conduïa a aixecaments camperols encara el 1790 a l’Electorat de Saxònia. Dominà particularment a l’est d’Alemanya. En la majoria de les províncies de Prússia Friedrich II garantí per primera vegada el dret de propietat als pagesos. Després de la conquesta de Silèsia força els terratinents a reconstruir les cabanes, estables, etc., i a fornir les propietats de ramats i estris. Requeria soldats per l’exèrcit i contribuents pel tresor estatal. Altrament, quina vida plaent duia el pagès sota el sistema financer i les giragonses governamentals del despotisme, burocràcia i feudalisme de Friedrich, hom ho pot veure en la següent passatge del seu admirador, Mirabeau: «El lli feia doncs una de les grans riqueses del cultivador al nord d’Alemanya. Malauradament per a l’espècie humana, no és més que un recurs contra la misèria i no un mitjà de benestar. Els impostos directes, les corvees, les servituds de tot gènere, esclafen el cultivador alemany, que paga encara impostos indirectes en tot allò que compra... i per evitar la ruïna, no gosa pas vendre els seus productes com ell vol; no gosa pas comprar allò que necessita als marxants que li ho podrien lliurar al millor preu. Totes aquestes causes l’arruïnen insensiblement, i es trobarà ben aviat amb dificultats per pagar els impostos directes al venciment sense resultats; l’ofereixen un recurs, en ocupar útilment la dona, els infants, els sirvents, els vailets, i ell mateix; però quina penosa vida, que s’ha d’ajudar d’aquest socors. A l’estiu, treball com un forçat en el llauratge i en la collita; s’allita a les 9 i es lleva a les dues, per patir al treball; a l’hivern haurà de reparar forces amb un repòs més gran; però li mancarà gra pel pa i la sembra, es desfà del gènere que li caldrà vendre per pagar els impostos. Cal doncs filar per complementar aquest buit... caldrà que hi aporte amb la més gran assiduïtat. També el pagès s’allita l’hivern a mitjanit, a la una, i es lleva a les cinc o sis; o bé s’allita a les nou, i es lleva a les dues, i això tots els dies de la vida menys els diumenges. Aquests excés de vetlla i de treball gasten la natura humana, i d’ací ve que els homes i dones envellesquen molt més ràpidament al camp que a les ciutats». Mirabeau, l.c., t. III, p. 212 sqq.)

Afegit a la 2a ed. El març del 1866, 18 anys després de la publicació de l’obra abans citada de Robert Somers, el professor Leone Levi va fer una conferència a la Society of Arts sobre la transformació de les canyades ovines en boscos de caça, on mostra l’avenç de la devastació de les terres altes escoceses. Diu, entre d’altres coses: «La despoblació i la transformació en meres canyades ovines foren el mitjà més adient per a uns ingressos sense inversions... La substitució de la canyada per un deer forest esdevingué un canvi habitual a les terres altes. Les ovelles foren substituïdes per bèsties salvatges, com abans elles havien substituït els homes... Hom pot caminar des de les possessions del comte de Dalhouisie a Forfarshire fins a John o’Groats, sense haver d’abandonar terra forestal. En molts» (d’aquests boscos) «la guineu, el gat salvatge, la marta, el turó, la mostela, la llebre alpina, proliferen; mentre el conill, l’esquirol i la rata hi han trobat fa poc el camí. Immenses franges de terra, moltes de les quals figuren en l’estatística d’Escòcia com a pastures d’una fecunditat i extensió excepcionals, són ara excloses de tot cultiu i millora, i dedicades únicament al plaer de la caça d’unes poques persones – i això dura tan sols per un breu període de l’any».

L’«Economist» londinenc del 2 de juny del 1866 deia: «Un full escocès reportava la setmana passada, entre d’altres notícies: ‘Una de les millors explotacions ovines de Sutherlandshire, per la qual s’oferia recentment, en expirar el contracte vigent, una renda de 1.200 lliures anuals, es convertirà en un bosc de cérvols’. S’hi veuen els instints moderns del feudalisme... que operen justament com feien quan el conqueridor normand... destruí 36 pobles per crear la New Forest... Dos milions d’acres... totalment ermes, que inclouen algunes de les terres més fèrtils d’Escòcia. L’herba natural de Glen Tilt era entre les més nutritives del comtat de Perth. El bosc de cérvols de Ben Aulder era de la llarg la millor terra de pastura en l’ample districte de Badenoch; una part de la Black Mount forest era la millor pastura escocesa per a les ovelles de rostre negre. Hom pot fer-se una idea de la terra desaprofitada amb objectius purament esportius a Escòcia a partir del fet que inclou un àrea superior a la de tot el comtat de Perth. Els recursos del bosc de Ben Aulder podrien donar una idea de la pèrdua patida per les desolacions forçoses. La terra faria de pastura a 15.000 ovelles, i com que no era pas superior a una trentena part de l’antic terreny forestal d’Escòcia... podria, etc., ... Tota aquesta terra forestal es troba totalment improductiva... Seria com si se l’hagués submergit sota les aigües de l’oceà germànic... Aquestes forestes o deserts extemporanis haurien d’ésser eliminats per la interferència decidida de la legislatura». <=

(221) L’autor de l’«Essay on Trade etc.», 1770, remarca: «Sota el regnat d’Edward VI sembla de fet que els anglesos s’han dedicat, de bona voluntat, a encoratjar les manufactures i ocupar els pobres. Això ho sabem d’un interessant estatut que fa aixó: ‘que tots els vagabunds siguen marcats’, etc. (l.c.p. 5.) <=

(221a) Thomas More diu a la seua «Utopia»: «Així s’esdevé que, com més va més, avariciosament i insadollable, la veritable plaga del seu país nadiu menja milers d’acres del país, que són aplegats i tancats darrera d’una valla, i més dels seus propietaris es veuen per la força o pel frau a vendre-ho tot: per un mitjà, per tant, o per un altre, plegats o trencats, han de partir, pobres ànimes abandonades i castigades, homes i dones, marits i mullers, infants orfes, vídues, mares soles amb petits nadons, amb tots els minsos estris domèstics al damunts, famílies nombroses totes, car el camp requeria moltes mans. Lluny s’arrosseguen, dic, privats de les cases conegudes, sense trobar cap lloc on reposar. Totes les llurs possessions no valen gaire, per bé que no poden escapar de vendre-les: també d’això es veuen privats, forçats a malvendre-ho tot per pura necessitat. I quan s’han desprès de tot i tot ho han gastat, que més poden fer tret de robar, per després deixar-se penjar justament, o tret de pidolar. I fins i tot llavors serien llençats a la presó per vagabunds, perquè vagaregen i no treballen: ja que ningú tampoc no els ofereix cap feina». D’aquests pobres fugitius, dels quals parla Thomas More, diu hom que es veuen forçats al robatori, «7200 grans i petits lladres foren penjats sota el govern d’Enric VIII)». (Holinshed, «Description of England». v. I. p. 186.) En temps d’Elizabeth, «els rodamons eren detinguts, i no hi havia cap any on habitualment tres o quatre cents no fossen devorats als patíbuls». (Strype. «Annals of the Reformation and Establishment of Religion, and other Various Occurences in the Church of England during Queen Elisabeth's Happy Reign», 2nd ed. 1725, vol. II). Segons el mateix Strype a Somersetshire en un mateix any foren penjades 40 persones, 35 marcades a foc, 37 fuetejades i 183 alliberades com a «vagabunds incorregibles». Amb tot, és de l’opinió que aquest gran nombre de presoners no inclou ni la cinquena part dels criminals reals, gràcies a la negligència de la justícia i a la compassió ximple de la gent; i que els altres comtats d’Anglaterra no eren en més bona posició en aquest sentit que Somersetshire, i alguns eren en una de pitjor». <=

(222) «Sempre que la legislatura prova de regular les diferències entre patrons i els llurs treballadors, els seus assessors són sempre els patrons», diu A. Smith. «L’esperit de les lleis és la propietat», diu Linguet. <=

(223) «Sophisms of Free Trade. By a Barrister», Lond. 1850. p.2 06. Hi afegeix maliciosament. «Érem prou disposats a interferir-hi per bé del patró, que no es pot fer ara res pel bé de l’empleat?» <=

(224) D’un article de l’Estatut de l’any 2 de Jaume I, c. 6., hom veu que certs fabricants de roba prenien ells mateixos, com a jutges de pau, la fixació de la tarifa salarial oficial dels propis tallers. - A Alemanya, especialment després de la guerra dles trenta anys, els estatuts per mantindre a la baixa els salaris proliferaren. «La manca de servents i llauradors era ben problemàtica pels terratinents de les comarques despoblades. Es prohibia a tots els vilatans de cedir cambres a homes i dones solters; tots aquests havien d’ésser reportats a les autoritats i conduïts a presó si no es disposaven a esdevindre servents, encara que fossen ocupats en cap altra feina, com ara sembrar pels pagesos amb un jornal, o fins i tot a la compra i venda de gra. (‘Privilegis i sancions imperials per a Silèsia’, I, 125). Durant tot un segle, en els ordenaments dels senyors de la terra es reprodueix un amarg lament quant al malvat i impertinent miserable que no es conforma amb la seua dura vida, i no s’acontenta amb el salari legal; els terratinents particulars tenen prohibit de pagar més que allò que ha fixat l’estat amb una tarifa. I, amb tot, les condicions del servei eren de vegades després de la guerra millor que 100 anys després; els servents agrícoles de Silèsia, el 1652, menjaven carn dues vegades la setmana, mentre que fins i tot en el nostre segle es coneixen districtes on tan sols la tasten tres vegades l’any. A més, els salaris després de la guerra eren superiors als del segle posterior». (G. Freytag). <=

(225) L’article I d’aquesta llei fa: «En ésser l’anul·lació de tota mena de corporacions del mateix estat i professió una de les bases fonamentals de la constitució francesa, es prohibeix de restablir-les de fet tota qualsevol pretext i sota qualsevol forma». L’article IV declara que si «les ciutadans vinculats a les mateixes professions, arts i oficis prenguessen deliberacions, fessen entre ells convencions tendents a refusar concertadament o a acordar un preu determinat pel lliurament de la llur indústria o dels llurs treballs, les dites deliberacions i convencions... seran declarades inconstitucionals, atemptatòries a la llibertat i a la declaració de drets de l’home, etc.», un crim, per tant, com en els antics estatuts laborals. («Révolutions de Paris», Paris 1791, t. III, p. 523.)<=

(226) Buchez et Roux, «Histoire Parlementaire», t. X, p. 193-195 passim. <=

(227) «El pagès», diu Harrison a la seua «Description of England», «malgrat que potser les quatre lliures de l’antiga renda es puguen millorar a quaranta, cap a la conclusió del seu termini, si no té sis o set anys de renda per endavant, per cinquanta o cent lliures, considerarà que els seus guanys són molt petits». <=

(228) Quant a la influència de la depreciació dels diners en el segle XVI entre les diferents classes de la societat: «A Compendious or Briefe Examination of Certayne Ordinary Complaints of Diverse of our Countrymen in these our Davs. By W. S., Gentleman», (London 1581). La forma dialogada d’aquesta obra va provocar que hom l’adscrigués a Shakespeare i fins i tot el 1751 fou publicada sota el seu nom. El seu autor és William Stafford. En un passatge el cavaller (knight( raona com segueix:

Knight: «Vós, veí meu, el camperol, vós, senyor mercader, i vós, mestre courer, com els altres artesans, us podeu salvar prou bé. Ja que per molt que totes les coses siguen més cares que no pas eren, eleveu el preu de les vostres mercaderies i ocupacions per tal de vendre-les amb guany. Però nosaltres no tenim res a vendre que puguem elevar de preu, per tal d’aconseguir un equilibri amb les coses que hem de comprar de nou». En un altre passatge el knight demana al doctor: «Us deman quines són aquestes menes que voleu dir. I, primer de tot, de qui pensau que no hi hauria de tindre res a perdre?» - Doctor: «Vull dir tots aquells que viuen de comprar i vendre, ja que quan compren car, vénen en conseqüència». - Knight: «Quin és la següent mena que diríeu que hi guanya?» - Doctor: «Bé, tots aquells que tenen llogades granges sota la pròpia manutenció» (i.e. cultiu) «a la renda antiga, ja que mentre paguen segons l’antiga taxa vénen segons la nova – la qual cosa vol dir que paguen la terra a bon preu i venen totes les coses que hi fan créixer cares» Knight: «Quina mena és la que diríeu que hauria de tindre les pèrdues més elevades com a conseqüència del benefici que treuen aquests homes?» - Doctor: «Són tots els nobles, senyors i tots els altres que viuen d’una renda fixa o estipendi, o que no treballen» (cultiven) «la terra, o que no s’ocupen de la compra i venda». <=

(229) A França el regisseur, el gestor i el recaptador de contribucions per als senyors feudals durant l’Alta Edat Mitjana, aviat esdevingué un homme d’affaires, que mitjançant l’extorsió, l’expoli, etc., s’inflà en un capitalista. Aquests regisseurs foren sovint els mateixos senyors. Per exemple: «Aquest és el compte que el senyor Jacques de Thoraine, cavaller castellà a Besançon lliurà al senyor que administra els comptes a Dijon pel senyor duc i comte de Borgonya de les rendes que es corresponen a Besançon des del dia 25 del desembre del 1359 fins al dia 28 de desembre del 1360». (Alexis Monteil, «Histoire des Matériaux manuscrits etc.», p. 234, 235). S’hi mostra ja en totes les esferes de la vida social que la part del lleó recau en el mitjancer. En l’esfera econòmica, per exemple, financers, homes de borsa, mercaders, botiguers, es fan amb la crema del negoci; en el dret burgès l’advocat xolla els clients; en la política el representant és més important que els electors, el ministre més que el sobirà; en la religió Déu es empès al rerefons pel «mitjancer», i aquest retrocedeix de nou davant dels capellans, inevitable intermediari entre el bon pastor i les seues ovelles. Com a Anglaterra, també a França els grans territoris feudals es divideixen en un nombre inacabable de petites explotacions, però sota unes condicions incomparablement desfavorables per a la població rural. Durant el segle XIV apareixen les granges, fermes o terriers. El llur nombre creix contínuament, molt més enllà dels 100.000. Pagaven rendes que anaven d’una dotzena a una cinquena part del producte, en diners o in natura. Els terriers eren enfeudats o reenfeudats, etc. (fiefs, arrière-fiefs), segons la vàlua i l’abast dels dominis, molts dels quals comptaven tan sols amb uns pocs arpents. Tots aquests terriers gaudien de jurisdiccionalitat en un cert grau damunt dels habitants de la terra; s’hi donaven quatre graus. Hom constata la pressió de la població rural sota tots aquests petits tirans. Monteil deia que hi havia llavors a França 160.000 jutges, quan avui n’hi ha prou amb 4.000 tribunals (inclosos els jutjats de pau). <=

(230) A les seues «Notions de Philosophie Naturelle», Paris 1838. <=

(231) Un punt on insisteix sir James Steuart. <=

(232) «Us permetria», diu el capitalista, «que tinguéssiu l’honor de servir-me a condició que em donasseu el poc que us resta per l’esforç que prenc en comandar-vos» (J. J. Rousseau, «Discours sur l'Économie Politique») <=

(233) Mirabeau, l.c., t. III, p. 20-109 passim. Si Mirabeau té els tallers separats per més econòmiques i més productius que els «reunits», i veu en els darrers merament plantes d’hivernacle sota la protecció del govern estatal, això s’explica per la situació de llavors d’una gran part de les manufactures continentals. <=

(234) «Vint lliures de llana convertides ininterrompudament en la roba anual d’una família treballadora a través de la pròpia indústria en els intervals d’altres feines – això no és cap meravella; però dur-ho al mercat, enviar-ho a la fàbrica, després al tractant, d’ell al comerciant, i tindreu grans operacions comercials, i capital nominal implicat d’una quantitat vint vegades superior al seu valor... La classe treballadors emergeix així com a suport d’una castigada població fabril, una classe parasítica de botiguers, i un sistema comercial, monetari i financer fictici». (David Urquhart, l.c.p. 120.) <=

(235) Hi constitueix una excepció l’època de Cromwell. Mentre durà la república, la massa popular anglesa de tots els estrats s’alçà de la degradació en la qual s’havia enfonsat sota els Tudor. <=

(236) Tuckett sap que la gran indústria llanera ha sorgit, amb la introducció de la maquinària, de la manufactura pròpiament dita i de la destrucció de la manufactura rural o domèstica. (Tuckett, l.c., v. I, p. 139-l44.) «L’arada, el jou, foren la invenció de déus i l’ocupació d’herois: el teler, la filadora i la roda són d’un llinatge menys noble? Separau la roda de l’arada, la filadora del jou, i aconseguireu fàbriques i cases de pobres, crèdit i pànic, dues nacions hostils, l’agrícola i la comercial». (David Urquhart, l.c.p. 122.) Ara arriba, però, Carey i plany, segurament no sense raó, que Anglaterra malde per transformar qualsevol altre país en un poble merament agrícola, el fabricant del qual ha d’ésser Anglaterra. Sosté que d’aquesta forma s’ha arruïnat Turquia, perquè «els propietaris i cultivadors de la terra mai no els hi ha permès» (Anglaterra) «d’enfortir-se amb la formació de l’aliança natural entre l’arada i el teler, el martell i la falç». («The Slave Trade», p. 125.) Segons ell, el propi Urquhart és un dels principals agents de la ruina de Turquia, on hi ha fet propaganda pel lliure comerç pels interessos anglesos. El millor és que Carey, d’altra banda un gran servidor dels russos, vol impedir el procés de separació amb el sistema de protecció que l’accelera. <=

(237) Els economistes filantròpics anglesos, com Mill, Rogers, Goldwin Smith, Fawcett, etc., i els fabricants liberals, com John Bright i companyia, demanen, com feia Déu a Caïm pel seu germà Abel, als aristòcrates rurals anglesos on han anat a parar els nostres milers de freeholders? Però d’on veniu vosaltres, si no? De l’anorreament dels freeholders. Per què no demanau a més on han anat a parar els teixidors, filadors i artesans independents? <=

(238) Industrial ací en contraposició a agrícola. En el sentit «categòric» el granger és un capitalista industrial tan bo com el fabricant. <=

(239) «The Natural and Artifical Rights of Property Contrasted», Lond. 1832, p. 98, 99. Autor de l’obra anònima: Th. Hodgskin. <=

(240) Encara en el 1794 els petits sastres de Leeds trameteren una diputació al Parlament amb la petició d’una llei per prohibir tot comerciant d’esdevindre fabricant. (Dr. Aikin, l.c.) <=

(241) William Howitt, «Colonization and Christianity. A Popular History of the Treatment of the Natives by the Europeans in all their Colonies», Lond. 1838, p. 9. Del tractament dels esclaus hi ha una bona compilació a Charles Comte, «Traité de la Législation», 3me éd.. Bruxelles 1837. Hom ha d’estudiar aquest tema en detall per veure què en fa el burgès d’ell mateix i del treballador, sempre que pot, sense restriccions, modelar el món segons la pròpia imatge. <=

(242) Thomas Stamford Raffles, late Lieut. Gov. of that island, «The History of Java», Lond. 1817. <=

(243) L’any 1866 moriren de fam, tan sols a província d’Orissa, més d’un milió d’hindús. Amb tot, es va fer l’intent d’enriquir el tresor indià amb el preu al qual hom venia als afamats els mitjans de vida. <=

(243a) William Cobbett remarca que a Anglaterra totes els estaments oficials es designen com a «reials», malgrat que en compensació hi ha deute «nacional» (national debt). <=

(243b) «Si els tàrtars inundaren l’Europa d’avui, caldria un munts d’esforços per fer-los entendre què és un financer entre nosaltres». (Montesquieu, «Esprit des lois", t. IV, p. 33, éd. Londres 1769.) <=

(244) «Pourquoi aller chercher si loin la cause de l'éclat manufacturier de la Saxe avant la guerre? Cent quatre-vingt millions de dettes faites par les souverains!» (Mirabeau, l.c., t. VI, p. 101.) <=

(245) Eden, l.c., b. II, ch. I, p. 421. <=

(246) «John Fielden, l.c.p. 5, 6. De les infàmies originàries del sistema fabril vg. Dr. Aikin (1795), l.c.p. 219, i Gisborne, «Enquiry into the duties of men» 1795, v. II. - Com que la màquina de vapor trasplantà les fàbriques de les caigudes d’aigua rurals al mig de les ciutats, l’abstinent generador de beneficis troba el material infantil ara a les mans, sense la recerca violenta d’esclaus a les workhouses. - Quan sir R. Peel (pare del «ministre de la plausibilitat») introduí el seu decret per a la protecció d’infants del 1815, F. Horner (lumen del Comitè del Bilió i íntim amic de Ricardo) declara a la cambra baixa: «és notori que, amb l’efecte d’una bancarrota, una colla, si ells pogués emprar el mot, d’aquests infants ha estat posada a la venda, i se l’ha anunciada públicament com a part de la propietat. Un dels exemples més atroços ha estat dut davant del King’s Bench fa dos anys» (1813) «en el qual, una sèrie d’aquests nois, col·locats com a aprenents per una parròquia de Londres d’un fabricant, havien estat transferits a un altre, i els havien trobat algunes persones benevolents en un estat de fam absoluta (absolute famine). Un altre cas més horrible ha arribat al seu coneixement mentre era en un comitès... que no fa gaires anys, es va fer un acord entre una parròquia de Londres i un fabricant de Lancashire pel qual s’estipulava que per cada 20 infants sans se n’hauria de prendre un d’idiota». <=

(247) El 1790 hi havia a les Índies Occidentals angleses 10 esclaus per 1 de lliure, a les franceses 14 per 1, a les holandeses 23 per 1. (Henry Brougham, «An Inquiry into the Colonial Policy of the European Powers» Edinb. 1803, v. II, p. 74.) <=

(248) L’expressió «labouring poor» es troba a la legislació anglesa des de l’instant que la classe de treballadors assalariats es fa remarcable. El «labouring poor» es contraposa d’una banda a l’«idle poor», pidolaires, etc., d’altra banda al treballador, colom encara no del tot desplumat, sinó que és propietari particular dels seus mitjans de treball. De la llei l’expressió «labouring poor» passà a l’economia política, de Culpeper, J. Child, etc., a A. Smith i Eden. D’això hom jutja la bonne foi de l’«execrable political cantmonger» Edmund Burke, quan declara l’expressió «labouring poor» «execrable political cant». Aquest sicofanta, que a sou de l’oligarquia anglesa jugà a romàntic contra la revolució francesa, de la mateixa forma que, a sou de les colònies nord-americanes a començaments de les agitacions americanes jugava a liberal contra l’oligarquia anglesa, era, comptat i debatut, un burgès ordinari: «Les lleis del comerç són les lleis de la natura, i per tant les lleis de Déu» (E. Burke, l.c.p. 32, 32). No és cap meravella que, fidel a les lleis de Déu i de la natura, s’hagués venut sempre en el millor mercat! Hom troba en les obres del reverend Tucker – Tucker era pastor i tory, però altrament un home respectable i un economista polític competent – una caracterització força bona d’aquest Edmund Burke durant la seua època liberal. En la infame manca de caràcter que domina avui i que creu devotament en les «lleis del comerç» és el nostre deure obligat una vegada i una altra de blasmar els Burke, que tan sols difereixen dels llurs successors en una cosa – el talent! <=

(249) Marie Augier, «Du Crédit Public». <=

(250) «El capital», diu el Quarterly Reviewer, «fuig del tumult i de la baralla i és de natura tímida. Això és força ver, però no és tota la veritat. El capital té un horror a l’absència de beneficis o a un benefici força petit, com la natura al buit. Amb un benefici adient el capital és ben sòlid. Un 10% segur en garantirà l’ocupació a tot arreu; un 20% segur produirà coratge; un 50% una audàcia positiva; un 100% el farà disposat a trampejar tota llei humana; un 300%, i no hi ha cap crim pel qual sente escrúpols, ni amb el risc de veure’n el propietari penjat. Si el tumult i la baralla comportaran un benefici, els animarà lliurement a l’un i a l’altra. El contraband i el comerç d’esclaus han demostrat àmpliament tot el que s’hi ha dit» (.J. Dunning, l.c.p. 35, 36.) <=

(251) «Som en una condició del tot nova de la societat... tendim a separar tota espècie de propietat de tota espècie de treball» (Sismondi, «Nouveaux Principes le Écon. Polit.», t. II, p. 434.) <=

(252) «L’avenç de la indústria, del qual n’és promotor involuntari la burgesia, substitueix l’aïllament dels treballadors, degut a la competència, amb la llur reunió revolucionària, degut a l’associació. El desenvolupament de la indústria moderna, per tant, sega els propis fonaments amb els quals la burgesia produeix i s’apropia el producte. Ço que la burgesia, per tant, produeix, per damunt de tot, són els seus propis soterradors. La seua caiguda i la victòria del proletariat són igualment inevitables... De totes les classes que s’enfronten a la burgesia avui, el proletariat és l’única que és realment una classe revolucionàries. Les altres pereixen i desapareixen davant la indústria moderna, el proletariat n’és el producte específic i essencial... Les petites classes mitjanes, els petits fabricants, els botiguers, l’artesà, el pagès, tots aquests lluiten contra la burgesia, per salvar de l’extinció la llur existència com a fraccions de la classe mitjana... són reaccionaris, ja que proven de fer retrocedir la roda de la història». (Karl Marx und F. Engels, «Manifest del Partit Comunista» London 1848, p. 11. 9) <=