24. Capítol. L’anomenada acumulació primitiva | Índex

CAPÍTOL VINT-I-CINQUÈ
La teoria moderna de la colonització(253)

L’economia política confon de principi dues propietats privades de menes força diferents, una basada en el propi treball del productor, l’altra en l’explotació de treball aliè. Oblida que la darrera no tan sols constitueix l’oposició directa de la primera, sinó que també creix merament de la seua tomba.

A l’oest d’Europa, pàtria de l’economia política, el procés d’acumulació primitiva s’ha completat més o menys. El règim capitalista o bé ha sotmès directament tota la producció nacional o, allà on les relacions encara no s’han desenvolupat, controla si més no indirectament els estrats socials, que pertanyents a l’antic sistema de producció, persisteixen al seu costat, en decadència. A aquest món consolidat del capital els economistes apliquen les concepcions de dret i de propietat heretades del món precapitalista, amb un zel més ansiós i amb tota la untuositat com més criden els fets davant de la seua ideologia.

Altrament en les colònies. El règim capitalista topa a tot arreu amb la resistència dels productors que, com a propietaris de les seues pròpies condicions laborals, empren aquest treball per enriquir-se ells mateixos per comptes dels capitalistes. La contradicció d’aquests dos sistemes econòmics diametralment oposats s’hi constata pràctica en la lluita mútua. On el capitalista té el poder de la metròpoli al darrera, cerca de fer fora del camí per la força el sistemes de producció i d’apropiació basats en el treball propi. El mateix interès que força al sicofanta del capital, l’economista polític, a la metròpoli de declarar teòricament el sistema de producció capitalista com el seu propi contrari, el mateix interès el força a «to make a clean breast of it» i proclamar fort l’oposició de tots dos sistemes de producció. Amb aquest objectiu demostra com el desenvolupament de la productivitat social del treball, de la cooperació, de la divisió del treball, de l’aplicació de la maquinària a gran escala, etc., són impossibles sense l’expropiació del treballador i la corresponent transformació dels seus mitjans de producció en capital. En interès de l’anomenada riquesa social cerca mitjans artificials per a l’establiment de la misèria popular. La seua armadura apologètica cau a trossos com fusta corcada.

És el gran servei d’E. G. Wakefields d’haver descobert, no res de nou de les colònies (254), però en les colònies, la realitat de les relacions capitalistes de la metròpoli. Com el sistema de protecció en el seu origen (255) cercava la fabricació de capitalistes en la metròpoli, la teoria de la colonització de Wakefield, que Anglaterra durant un període provà d’establir legalment, cerca la fabricació de treballadors assalariats a les colònies. Ho anomena «systematic colonization» (colonizació sistemàtica).

Primerament Wakefield descobrí a les colònies que la propietat en diners, mitjans de vida, màquines i d’altres mitjans de producció no segellen encara capitalistes si en manca el complement, el treballador assalariat, l’altre home, que és forçat a vendre’s ell mateix voluntàriament. Descobrí que el capitalista no és una cosa, sinó una relació social entre persones mitjançant una cosa.(256) El senyor Peel, ens lamenta, prengué amb ell d’Anglaterra a Swam River, Nova Holanda, mitjans de vida i mitjans de producció per valor de 50.000 lliures esterlines. El senyor Peel tingué la previsió de portar-hi, a més, 3.000 persones de classe treballadors, homes, dones i infants. Una vegada en el lloc de destí, «el senyor Peel restà sense un sol servent que li fes el llit o li portàs aigua del riu»(257). Desafortunat senyor Peel, que ho va preveure tot, llevat únicament de l’exportació de les relacions angleses de producció al Swan River!

Per a la comprensió de les següents descobertes de Wakefield dos comentaris previs. Hom sap que els mitjans de producció i de vida, com a propietat del productor immediat, no són cap capital. Esdevenen capital tan sols sota condicions en les quals serveixen alhora de mitjans d’explotació i de dominació dels treballadors. Aquesta ànima capitalista llur és tant arrelada en el cap de l’economista polític fins a la substància material, que ho bateja tot com a capital sota totes les circumstàncies, encara que siguen justament les contràries. També amb Wakefield. A més: la fragmentació dels mitjans de producció com a propietat individual de molts treballadors mútuament independents i autosuficients ho anomena divisió igual del capital. Passa amb l’economista polític allò del jurista feudal. El darrer es fixava també en les pures relacions monetàries de les seues etiquetes jurídiques feudals.

«Si», diu Wakefield, «tots els membres de la societat se suposa que posseeixen porcions iguals del capital... cap home no tindria cap motiu per acumular més capital que el que pogués emprar amb les pròpies mans. Aquest és fins a cert punt el cas de nous assentaments americans, on una passió per posseir terra impedeix l’existència d’una classe de treballadors de lloguer».(258)

Així, tan aviat com el treballador pot acumular per ell mateix – i això ho pot fer mentre reste com a posseïdor dels seus mitjans de producció – l’ascumulació capitalista i el sistema de producció capitalista són impossibles. Hi manca la classe imprescindible de treballadors assalariats. Ara bé, com s’esdevingué a l’antiga Europa l’expropiació del treballador de les seues condicions laborals, i es generà, per tant, capital i treball assalariat? Mitjançant un contrat social d’una mena de tot original.

«La humanitat ha adoptat una... simple mesura per promoure l’acumulació del capital», que naturalment d’ençà de l’època d’Adam fluïa com a objectiu darrer i únic de la seua existència; «que es dividir-se en propietaris de capital i propietaris de treball... una divisió que fou el resultat del consens i del pacte voluntaris».(259)

En un mot: la massa de la humanitat s’expropià en honor de l’«acumulació de capital». Ara bé, hom pensaria que aquest instint de fanatisme abnegat s’hauria de desfermar especialment a les colònies, on únicament existeixen els homes i les circumstàncies que podrien convertir un contrat social de somni a realitat. Però per què doncs s’hauria de cridar a la «colonització sistemàtica» en oposició a la colonització espontània? Però, però:

«en els estats dels nord de la Unió americana seria dubtós si una desena part de la població pertany a la categoria de treballadors assalariat... A Anglaterra... la gran massa popular la constitueixen treballadors assalariats».(260)

Sí, l’impuls autoexpropiador de la humanitat treballadora en honor del capital hi existeix tan poc que l’esclavitud, segons el propi Wakefield, és l’únic fonament espontani de la riquesa colonial. La seua colonització sistemàtica és un mer pis aller, ja que ara ha de tractar amb lliures per comptes d’esclaus.

«Els primers colons espanyols de Sant Domingo no obtenien cap treballador d’Espanya. Però sense treballadors» (és a dir sense esclavitud) «el capital se’ls hauria mort o, si més no, hauria disminuït a la petita quantitat que cada individu pot emprar amb les pròpies amans. Això s’ha esdevingut en realitat en la darrera colònia fundada per Anglaterra, on una gran massa de capital, de llavors, d’eines i de bestiar ha mort per manca de treballadors que l’empren, i on cap coló no ha preservat gaire més capital que el que pot emprar amb les pròpies mans»(261)

Hom ha vist que l’expropiació de les masses populars de la terra constitueix el fonament del sistema de producció capitalista. L’essència d’una colònia lliure consisteix contràriament en el fet que la massa de terra és encara propietat popular i cada colonitzador pot convertir-ne una part en la seua propietat privada i en mitjà de producció individual, sense impedir als altres colonitzadors de fer la mateixa operació.(262) Aquest és el secret tant del floreixement de les colònies com del llur càncer – l’oposició a l’assentament del capital.

«Allà on en la terra és molt barata i tots les persones són lliures, on cadascú a voluntat pot prendre un tros de terra per a ell mateix, no tan sols el treball és força car, pel que fa a la porció que el treballador se’n du del seu producte, sinó que la dificultat es aconseguir treball combinat a qualsevol preu».(263)

Com que en les colònies la separació dels treballadors de les condicions laborals i de les llurs arrels, la terra, no existeix encara o únicament esporàdicament o amb un àmbit restringit, no existeix tampoc encara la separació de l’agricultura de la indústria, ni tampoc l’anorreament de la indústria domèstica rural, i d’on ha de provindre llavors el mercat interior per al capital?

«Cap part de la població d’Amèrica és exclusivament agrícola, amb l’excepció dels esclaus i dels qui n’empren, que combinen capital i treball per a grans obres. Els americans lliures que cultiven ells mateixos la terra es dediquen alhora a moltes altres ocupacions. Una part dels mobles i instruments de treball que empren els fan ells mateixos habitualment. Construeixen sovint les pròpies cases i duen el producte de la pròpia indústria al mercat, no important com d’allunyat siga. Són filadors i teixidors, fabriquen sabó i espelmes, sabates i roba per ús propi. A Amèrica el cultiu de la terra constitueix sovint l’ocupació auxiliar d’un ferrer, moliner o botiguer».(264)

On resta entre individus així el «camp d’abstinència» per als capitalistes?

La gran bellesa de la producció capitalista consisteix en el fet que no tan sols reprodueix contínuament el treballador assalariat com a treballador assalariat, sinó que produeix sempre, en relació a l’acumulació de capital, una superpoblació relativa de treballadors assalariats. Així es manté la llei de l’oferta i de la demanda de treball pel recte camí, les oscil·lacions salarials es fixen dins uns límits satisfactoris per a l’explotació capitalista i finalment la dependència social del treballador del capitalista es consolida, una relació de dependència absoluta que l’economista polític a casa, a la metròpoli, pot fer passar per una relació contractual lliure de comprador i venedor, de propietaris igualment independents de mercaderies, el propietari de la mercaderia capital i el propietari de la mercaderia treball. Però en les colònies aquesta bella rondalla cau a miques. La població absoluta hi creix més ràpidament que a la metròpoli, ja que molts treballadors arriben al món ja adults, i tot així el mercat de treball no fa mai el ple. La llei de l’oferta i de la demanda queda esquinçada. D’una banda, el Vell Món hi llença constantment un capital àvit d’explotació i assedegat d’abstinència; d’altra banda, la reproducció regular del treballador assalariat com a treballador assalariat, topa amb els impediments més impertinents i parcialment inabastables. I cau ara la producció de treballadors assalariats excedentaris en relació a l’acumulació de capital! El treballador assalariat d’avui esdevé demà pagès o artesà independent i autosuficient. Despareix del mercat laboral, però no de la workehouse. Aquesta transformació constant del treballador assalariat en productor independent, que treballa per a ell mateix, i no pel capital, i s’enriqueix ell mateix i no als senyors capitalistes, actua alhora en perjudici de la situació del mercat laboral. No tan sols resta el grau d’explotació del treballador assalariat escandalosament baix. El darrern perd conjuntament amb la relació de dependència també el sentiment de dependència envers l’abstinent capitalista. D’ací tots els inconvenients que el nostre E. G. Wakefield descriu tan bravament, eloqüent i patètica.

L’oferta de treball assalariat, es queixa, no és ni constant ni regular ni suficient. «No és tan sols sempre petita, sinó insegura»(265).

«Per bé que el producte que es reparteixen entre el treballador i el capitalista és gran, el treballador en pren una part tan gran, que esdevé ràpidament capitalista... Uns pocs, per contra, si viuen un temps inusualment llarg, acumulen grans masses de riquesa».(266)

Els treballadors no permeten clarament als capitalistes d’abstindre’s del pagament de la part més gran del llur treball. Res no l’ajuda que siga prou espabilat com per importar d’Europa el seu propi capital i els seus propis treballadors assalariats.

«Deixen aviat d’ésser treballadors assalariats, aviat es transformen en camperols independents o bé s’estableixen com a competides dels seus propis antics patrons en el mercat del treball assalariat».(267)

Hom copsa l’horror! El brau capitalista ha importat els seus propis competidors carnals d’Europa amb el seu propi or! Ací s’acaba tot! No és gens estrany que Wakefield plore l’absència de relacions i sentiments de dependència dels treballadors assalariats a les colònies. Pel que fa als alts salaris, diu el seu deixeble, Merivale, que hi ha a les colònies el desig urgent d’uns treballadors més barats i sotmesos, una classe a la qual el capitalista li puga dictar, per comptes d’una que passa a dictar-li... En els vells països civilitzats el treballador, per bé que lliure, és espontàniament dependent del capitalista, mentre que a les colònies cal crear aquesta dependència amb mitjans artificials.(268)

Quina és ara, segons Wakefield, la conseqüència d’aquesta mala situació de les colònies? Un «sistema bàrbar de dispersió» dels productors i de la riquesa nacional.(269) La fragmentació dels mitjans de producció entre nombrosos propietaris autosuficients anorrea, juntament amb la centralització del capital, tot fonament de treball combinat. Tota empresa de llarg abast, que s’estén anys i que requereix l’esmerçament de capital fix, topa amb obstacles per dur-s’hi a terme. A Europa el capital no dubta ni un instant, ja que la classe treballadora constitueix una possessió física seua, sempre en excés, sempre a disposició. Però en els països colonials! Wakefield explica una anècdota extraordinàriament dolorosa. S’entrevistava amb certs capitalistes de Canadà i de l’estat de New York, on l’onada immigratòria sovint s’estagna i diposita un sediment de treballadors «excedentaris».

«El nostre capital», declara una de les persones del melodrama, «el nostre capital era disposat a moltes operacions que requereixen un període considerable de temps per a completar-les; però no podíem començar aquestes operacions amb un treball que sabíem que aviat ens deixaria. Si haguessem confiat en la formació del treball d’aquests emigrants, ens hi hauríem dedicat de valent, i per un alt preu; i ens hi hauríem d’haver llançat, encara que sabíem del cert que ens deixarien, si haguessem pogut confiar en una nova oferta sempre que l’haguessem necessitada».(270)

Després que Wakefield hagués contrastat pomposament l’agricultura capitalista anglesa i el seu treball «combinat» amb la fragmentada economia pagesa americana, ens deixa entreveure el revers de la medalla. Descriu la massa popular americana com a benestant, independent, emprenedora i relativament instruïda, mentre

«el treballador agrícola anglès és un lumpen miserable (a miserable wretch), un pobre... En quin país tret de Nord-amèrica i certes noves colònies, els salaris del treball lliure emprat en el camp depassa gaire la mera subsistència del treballador?... Indubtablement, els cavalls de granja d’Anglaterra, en ésser una propietat valuosa, són més ben nodrits que el camperol anglès».(271)

Però never mind, la riquesa nacional és ara, una vegada més, de forma natural, idèntica a la misèria popular.

Com sanar ara el càncer anticapitalista de les colònies? Si hom fos disposat a convertir d’un colp tota la terra de propietat pública a propietat privada, hom destruiria de fet l’arrel del mal, però també les colònies. L’habilitat és tocar dos ocells d’una sola pedrada. Que hom deixe que el govern pose un preu artíficial a la terra verge, amb independència de la llei de l’oferta i de la demanda, que obligue l’immigrant a treballar assalariadament durant un període més llarg fins a poder-se fer amb prou diners com per comprar terra (272) i convertir-se així en pagès independent. Aquest fons, arrabassat al treballador assalariat per un preu relativament prohibitiu, i per tant un fons monetari pres del salari mitjançant la violació de la santa llei de l’oferta i de la demanda, el govern l’ha d’emprar d’altra banda, i a mesura que creix, per importar sense-res d’Europa cap a les colònies i mantindre així ple el mercat de treball assalariat per als senyors capitalistes. Sota aquestes circumstàncies tout sera pour le mieux dans le meilleur des mondes possibles. Aquest és el gran secret de la «colonització sistemàtica».

«Segons aquest pla», crida triomfant Wakefield, «l’oferta de treball ha d’ésser constant i regular; ja que, primerament, com que cap treballador no serà capaç d’aconseguir terres fins que haja treballat per diners, tots els treballadors immigrants, en treballar combinadament per un salari, produiran capital per a emprar més treball; en segon lloc, perquè cada treballador que deixe la feina assalariada i esdevinga terratinent, amb la compra de terra, proveirà un fons per a aportar nou treball cap a la colònia».(273)

El preu de la terra imposat per l’estat ha d’ésser naturalment «suficient» (sufficient price), és a dir prou alt «com per impedir que els treballadors esdevinguen terratinents independents abans que uns altres els hagen seguit per substituir-los»(274). Aquest «preu suficient de la terra» no és res més que un circumloqui eufemístic del rescat monetari que el treballador paga al capitalista pel permís de retirar-se del mercat del treball assalariat cap a la terra. Primer ha de crear per al senyor capitalista «capital», amb el qual el darrer podrà explotar més treballadors, i després ha d’aportar al mercat laboral un «substitut», que el govern expedeix a la seua costa a través de la mar en benefici del seu antic senyor capitalista..

És ben característic que el govern anglès haja realitzat aquest mètode d’«acumulació primitiva» prescrit pel senyor Wakefield explícitament per a ús en els països colonials. El fiasco fou naturalment tan escruixidor com el de la llei bancària de Peel. El corrent emigratori fou tan sols desviat de les colònies angleses cap als Estats Units. De mentres, l’avenç de la producció capitalista a Europa, acompanyat d’una pressió governamental creixent, ha fet supèrflua la recepta de Wakefield. D’una banda, el corrent humà inoït i continu, any rere any, que s’adreça cap a Amèrica, deixa un sediment acumulat a l’est dels Estats Units, ja que l’onada emigratòria d’Europa hi llençà més ràpidament persones al mercat laboral que no pas expulsa l’onada emigratòria cap a l’oest. D’altra banda, la guerra civil americana ha tingut com a conseqüència un deute nacional colossal i amb ell, una pressió fiscal, la generació de la més vil aristocràcia financera, el saqueig d’una part inoïda de les terres públiques per part de companyies especuladores en nom de la construcció de ferrocarrils, mines, etc. - en breu, la més ràpida centralització del capital. La gran república ha deixat per tant d’ésser la terra promesa per als treballadors emigrants. La producció capitalista hi avança amb passes de gegant, encara que la davallada de salaris i la dependència del treballador assalariat siga encara ben lluny d’arribar al nivell normal europeu. La desvergonyida cessió de terra colonial inculta a aristòcrates i capitalistes per part del govern, tan fortament denunciada fins i tot per Wakefield, ha produït, especialment a Austràlia (275), juntament amb el corrent humà que atreuen les gold-diggins, i amb la competència que la importació de mercaderies angleses provoca fins i tot al més petit artesà, una «superpoblació laboral relativa», de forma que gairebé cada tramesa postal porta el post de Job d’una sobresaturació del mercat laboral australià - «glut of the Australian labour-market» - , i la prostitució hi prolifera en certs llocs amb tanta exuberància com en el Haymarket de Londres.

Amb tot, no ens ocupa ací la situació de les colònies. Ço que únicament ens interessa és el secret que ha descobert l’economia política del Vell Món en el Nou Món i que ha proclamat fortament: que el sistema de producció i acumulació capitalistes, i per tant també la propietat privada capitalista, es condicionen a l’anorreament de la propietat privada adquirida amb el propi treball, és a dir a l’expropiació del treballador.

Fußnoten

(253) S’hi tracta de les colònies reals, terres verges, colonitzades per immigrants lliures. Els Estats Units són, econòmicament parlant, encara un país colonial d’Europa. A banda, també hi pertoquen les antigues plantacions, les condicions de les quals ha estat capgirades completament amb l’abolició de l’esclavitud. <=

(254) Els pocs aclariments de Wakefield de l’essència de les colònies els anticipa completament Mirabeau pére, el fisiòcrata, i encara molt abans economistes anglesos. <=

(255) Esdevé més tard una necessitat temporal de la competitivitat internacional. Siga quin siga el motiu, les conseqüències resten les mateixes. <=

(256) «Un negre és un negre. En determinades condicions esdevé un esclau. Una màquina de filar cotó és una màquina de filar cotó. Tan sols en determinades condicions esdevé capital. Fora d’aquestes condicions no és pas més capital que l’or és en ell mateix moneda o el sucre preu de sucre, etc. El capital és una relació social de producció. És una relació històrica de producció». (Karl Marx, «Lohnarbeit und Kapital», «N Rh Z», Nr. 266 del 7 d’abril del 1849. <=

(257) E. G. Wakefield, «England and America», v. II, p. 33. <=

(258) l.c., v. I, p.17. <=

(259) l.c.p. 18. <=

(260) l.c.p. 42, 43, 44. <=

(261) l.c., v. II, p. 5. <=

(262) «La terra, per esdevindre element de colonització, no ha d’ésser tan sols inculta, sinó que ha d’ésser propietat pública, capaç de convertir-se en propietat privada». (l.c., v. II, p. L25.) <=

(263) l.c., v. I, p. 247. <=

(264) l.c.p. 21, 22. <=

(265) l.c., v. II, p. 116. <=

(266) l.c., v. I, p. 131 <=

(267) l.c., v. II, p. 5. <=

(268) Merivale, I. c., v. II, p. 235-314 passim. Fins i tot el suau economista vulgar i lliurecanvista Molinari diu: «En les colònies on l’esclavatge ha estat abolit sense que el treball forçat es trobàs reemplaçat per una quantitat equivalent de treball lliure, on s’ha vist actuar la contrapartida de fet que es realitza tots els dies sota els nostres ulls. Hom ha vist els simples treballadors explotar alhora tots els emprenedors industrials, d’exigir-los salaris fora de tota proporció amb la part legítima que els generava el producte. Els plantadors, en no poder obtindre del sucre un preu fix suficient per cobrir la pujada de salaris, s’han vist obligats a fornir l’excedent, de primer amb els llurs beneficis, després amb els llurs propis capitals. Una mà de plantadors s’han arruïnat d’aquesta manera, d’altres han tancat els tallers per escapar a una ruina imminent... Sens dubte, val més veure perir acumulacions de capitals que generacions d’homes» (quina generositat senyor Molinari!); «però no valdria més que no perissen ni les unes ni les altres?» (Molinari, l.c. p. 51, 52). Senyor Molinar! Senyor Molinari! Què esdevindria doncs dels Deu Manaments, de Moisès i els profetes, de la llei de l’oferta i de la demanda, quan a Europa l’«entrepreneur» pot retallar al treballador la seine part légitime, i a les Índies Occidentals, el treballador por retallar la de l’entrepreneur. I quina és casualment aquesta «part légitime» que segons la vostra exposició diàriament deixa de pagar el capitalista a Europa? El senyor Molinari es deleix per conduir violentament i per via policial a les colònies, on els treballadors són tan «simples» com per «explotar» als capitalistes, la llei de l’oferta i de la demanda, que funciona de forma automàtica en tots els altres llocs. <=

(269) Wakefield, l.c., v. II, p. 52. <=

(270) l.c.p. 191, 192. <=

(271) l.c., v. I, p. 47, 246. <=

(272) «És gràcies, afegiu, a l’apropiació del sòl i dels capitals que l’home que no té més que els seus braços troba ocupació i es fa amb uns ingressos... és al contrari, gràcies a l’apropiació individual del sòl que es troben homes que no tenen més que els llurs braços... Quan ficau un home dins el buit, el desamparau de l’atmosfera. Així feu vosaltres, quan us amparau del sól... El ficau en un buit desprovist de riquestes per tal de no deixar-lo viure més que sota la vostra voluntat». (Colins, l.c., t. III, p. 267-271 passim.) <=

(273) Wakefield, l.c., v. II, p. 192. <=

(274) l.c. p. 45. <=

(275) Tan aviat com Austràlia esdevingué la seua pròpia legisladora, aprovà naturalment lleis favorables als colons, però el saqueig de la terra ja acomplert pel govern anglès resta dempeus. «El primer i principal objectiu al qual s’adreça la nova llei de la terra del 1862 és atorgar més facilitats a la colonització popular». («The Land Law of Victoria, by the Hon. G. Duffy, Minister of Public Lands» Lond. 1862) <=