23. Capítol. El procés general de l’acumulació capitalista. Part II | Índex | 24. Kapitel. Die sogenannte ursprüngliche Akkumulation

CAPÍTOL VINT-I-TRESÈ. PART III (SECCIONS 5.e i f)
La llei general de l’acumulació capitalista

e) El proletariat agrícola britànic

El caràcter antagonista de la producció i l’acumulació capitalistes no s’afirma en lloc més brutalment que en l’avenç de l’agricultura anglesa (ramaderia inclosa) i el retrocés del treballador rural anglès. Abans de passar a la seua situació present, una ràpida retrospectiva. L’agricultura moderna data a Anglaterra de mitjans del segle XVIII, per bé que la transformació de les relacions de propietat, a partir de les quals arrenca com a base l’alteració del sistema de producció, data de molt abans.

Si prenem les afirmacions d’Arthur Young, un acurat observador, per bé que pensador superficial, sobre els treballadors rurals del 1771, aquests juguen un paper força miserable en comparació amb els seus predecessors de finals del segle XIV, «quan podia viure en plenitud i acumular riquesa»(138), per no parlar del segle XV, «l’època daurada del treballador anglès en la ciutat i el camp». No ens cal, però, retrocedir tant. En una obra força instructiva del 1777 hom llig:

«El gran pagès s’alça gairebé al nivell del gentleman, mentre que el treballador rural pobre es deprimeix fins gairebé al nivell del terra. La seua situació desafortunada apareixerà plenament en prendre’n una visió comparativa de com era fa tan sols quaranta anys i en l’actualitat... Terratinent i arrendatari... han anat tots dos de la mà per mantindre a sota el treballador».(139)

Es demostra després amb detall que el salari real del camp caigué del 1737 al 1777 en gairebé ¹/4 o 25%.

«La política moderna», diu alhora el doctor Richard Price, «és de fet més favorable a les classes més altes del poble; i les conseqüències poden resultar amb el temps que tot el regne consistirà tan sols de noblesa i pidolaires, o de grans i esclaus».(140)

Però la situació del treballador rural anglès del 1770 al 1780, pel que fa a nutrició i condicions d’habitatge, autoestima, diversions, etc., és un ideal mai més assolit de nou des de llavors. Expressat en pintes de gra el seu salari mitjà era del 1770 al 1771 de 90 pintes, en temps d’Eden (1797) de tan sols 65, però de 60 el 1808.(141)

La situació del treballador rural a la fi de la guerra antijacobina, durant la qual els aristòcrates rurals, els grangers, els fabricants, els comerciants, els banquers, els corredors de borsa, els proveïdors de l’exèrcit, etc., s’enriquiren tan extraordinàriament, s’ha indicat ja abans. El salari nominal pujà com a conseqüència en part de la depreciació dels bitllets bancaris i en part d’un augment independent del preu dels principals mitjans de vidal. El moviment salarial real es constata però d’una forma força simple, sense entrar en detalls que no venen al cas. La llei de pobres i la seua administració eren igual el 1795 que el 1814. Hom recordarà com aquesta llei gestionava el camp: en la forma d’almoines la parròquia completava el salari nominal fins a la suma nominal requerida per la mera vegetació del treballador. La relació entre el salari pagat pel granger i el dèficit salarial cobert per la parròquia ens mostra dues coses, la primera l’enfonsament dels salaris per sota del mínim, la segona fins quin grau el treballador rural aplegava un treballador assalariat i un pobre, o fins qui grau s’havia convertir en un serf de la seua parròquia. Triem un comtat que representa les condicions mitjanes de tots els altres comtats. El 1795 el salari setmanal mitjà arribava a Northamptonshire a 7 xílings i 6 penics, la despesa anual total d’una família de 6 persones era de 36 lliures, 12 xílings i 5 penics, els ingressos totals de 29 lliures i 18 xílings, el dèficit que cobria la parròquia: 6 lliures, 14 xílings i 5 penics. En el mateix comtat el salari setmanal arribava el 1814 a 12 xílings i 2 penics, la despesa anual tota d’una família de 5 persones a 54 lliures, 18 xílings i 4 penics, els ingressos totals a 36 lliures i 2 xílings, el dèficit cobert per la parròquia: 18 lliures, 6 xílings i 4 penics (142), de forma que el 1795 el dèficit era menor a ¹/4 del salari, i el 1814 més de la meitat. S’entén que sota aquestes circumstàncies les escasses comoditats que Eden trobava encara en el cottage dels treballador rurals, haguessen desaparegut el 1814.(143) Entre tots els animals mantinguts pel granger, el treballador, el instrumentum vocale, resta ara com els més oprimit, el pitjor proveït i el més brutalment tractat.

El mateix estat de coses durà tranquil·lament fins a

«els rebomboris de Swing, el 1830, que ens revelaren» (és a dir, a les classes dominants) «amb la llum de les flames dels pallers, que la misèria i un negre malcontentament esvalotador es covava ben ferotgement sota la superfície tant de l’Anglaterra agrícola com la de manufacturera».(144).

Sadler batejava llavors els treballadors rurals a la cambra baixa com «esclaus blancs» («white slaves»), i un bisbe repetia l’epítet en la cambra alta. L’economista polític més important d’aquell període, E. G. Wakefield, diu:

«El treballador rural del sud d’Anglaterra... no és ni lliure ni esclau; és pobre».(145)

L’època immediatament anterior a l’abolició de les lleis del gra llença nova llum a la situació del treballador rural. D’una banda és l’interès dels agitadors burgesos demostrar com de poc protegien les lleis proteccionistes als productors reals de gra. D’altra banda la burgesia industrial escumejava de ràbia davant la denúncia de la situació fabril per part de l’aristocràcia rural, amb una simpatia afectada d’aquests nobles ociosos corruptes i sense cor envers els patiments dels treballadors fabrils i amb un «zel diplomàtic» per la legislació fabril. És un vell proverbi anglès que quan manquen lladres, els honestos valen. I de fet, la baralla sorollosa i apassionada entre les dues fraccions de la classe dominant sobre la qüestió de quina de les dues explota més desvergonyidament els treballadors, esdevingué a dreta i esquerra llevadora de la veritat. El comte de Shaftesbury, àlies Lord Ashley, era el campió de l’aristocràtica campanya filantròpica anti-fabril. Constituí per tant del 1844 al 1845 un tema favorit en les revelacions del «Morning Chronicle» sobre la situació dels treballadors agrícoles. Aquesta publicació, llavors l’òrgan liberal més important, enviava als districtes rurals comissaris propis, que de cap manera es conformaven amb descripcions i estatístiques generals, sinó que publicaven els noms tant de les famílies investigades com dels llurs terratinents. La següent llista dóna els salaris pagats en tres pobles en el veïnat de Blanford, Wimbourne i Poole. Els pobles són propietat de Mr. G. Banks i del comte de Shaftesbury. Hom notarà que aquest papa de la «low church», cap dels pietistes anglesos, de la mateixa forma que p. p. Bankes, s’embutxaca de nou una part important dels salaris de gos dels treballadors sota el pretext del lloguer de les cases.

(146)

L’abolició de les lleis del gra donaren a l’agricultura anglesa un impuls inoït. El drenatge a l’escala més gran (147), nous sistemes d’alimentació dels estables i el cultiu tecnificat de forratge, la introducció d’aparells d’adobament mecànic, el nou tractament de sòls argilosos, l’augment de l’ús de fertilitzants minerals, l’aplicació de la maquina de vapor i de tota mena de nova maquinària de treball, etc, un cultiu més intensiu caracteritza en general aquesta època. El president de la Societat Reial d’Agricultura, el senyor Pusey, sosté que els costos (relatius) del cultiu mitjançant la nova maquinària introduïda foren reduïts en gairebé la meitat. D’altra banda el rendiment positiu del sòl s’elevà ràpidament. Una inversió més gran de capital per acre, i per tant també una concentració accelerada de les explotacions, foren condicions bàsiques dels nous mètodes.(148) Alhora, l’àrea dels cultius s’amplià del 1846 al 1856 en 464.119 acres, sense parlar de la gran superfície dels comtats orientals que es transformaren de vedats de conills i pobres pastures en opípars camps de gra. Hom ja sap que simultàniament el nombre total de persones que participaven en l’agricultura disminuí. Pel que fa als agricultors pròpiament dits de tots dos sexes i de totes les edats, el nombre es reduí de 1.241.269 l’any 1851 a 1.163.217 l’any 1861.(149) Quan el registrador general anglès remarca per tant amb raó: «El creixement de pagesos i treballadors rurals del 1801 ençà no segueix en cap proporció el creixement de la producció agrícola»(150), aquesta desproporció és encara molt més gran en el darrer període, on la reducció positiva de la població laboral rural ha anat de la mà de l’expansió de l’àrea cultivada, d’uns cultius més intensius, d’una acumulació inoïda del capital incorporat en el sòl i dedicat al seu treball, d’una pujada dels productes agrícoles sense paral·lel en la història de l’agronomia anglesa, de rendes pletòries pels terratinents i de riquesa inflada dels grangers capitalistes. Si hom assum això juntament amb l’extensió ràpida i ininterrompuda dels mercats urbans i el domini del lliure comerç, llavors els treballador rural post tot discrimina rerum arriba finalment a una situació que secundum artem l’hauria fet embriagar de joia.

El professor Rogers arriba per contra al resultat que el treballador rural anglès d’avui dia comparat, per no parlar del seu predecessor de la darrera meitat del segle XIV i del segle XV, sinó tan sols amb el seu predecessor del període 1770-1780, ha vist la seua situació extraordinàriament empitjorada, de forma que «ha esdevingut de nou un serf», i de fet un serf pitjor alimentar i allotjat.(151) El doctor Julian Hunter, en el seu report històric sobre l’habitatge dels treballadors rurals, diu:

«Els costos d’existència del hind» (nom pel treballador rural heretat del temps de la servitud) «es fixen en la quantitat més baixa possible amb la qual pot viure... les condicions salarials i d’allotjament no es calculen a partir del benefici que se’n deriva. És un zero en el càlcul de les explotacions (152)... Els seus mitjans de subsistència se suposen sempre com una quantitat fixa».(153) «Pel que fa a qualsevol reducció addicional dels seus ingressos, pot dir, nihil habeo, nihil curo. No té cap por del futur, perquè ara tan sols té el just necessari per mantindre’s. Ha arribat al zero a partir del qual comencen els càlculs del granger. Vinga el que vinga, no té cap participació ni en la prosperitat ni en l’adversitat».(154)

En l’any 1863 tingué lloc una investigació oficial sobre les condicions de sosteniment i d’ocupació dels delinqüents condemnats a transportation i treballs forçats públics. Els resultats es consignen en dos grossos volums blaus.

«D’una comparació elaborada», diu entre d’altres coses, «entre la dieta dels convictes en presons d’Anglaterra amb la dels pobres de workhouses i dels treballadors lliures del camp... mostra certament que els primers són molt millor alimentats que cap de les dues altres classes»(155) mentre que «la quantitat de treball requerida d’un convicte ordinari sota servitud penal és la meitat de la que faria un jornaler ordinari».(156)

Unes pocs testimoniatges característics: John Smith, director de la presó d’Edinburgh, afirma:

Nr. 5056: «La dieta de les presons angleses és força superior a la dels treballadors rurals ordinaris». Nr. 5057: «És un fet... que els treballadors agrícoles ordinaris d’Escòcia ben rarament reben gens de carn». Nr. 3047: «Sou conscient de res que justifique la necessitat d’alimentar-los molt millor (much better) que als treballadors ordinaris? - Certament no». Nr. 3048: «Creieu que caldria fer experiments addicionals per tal de comprovar si caldria apropar la dieta dels presos ocupats en obres públiques a la dels treballadors lliures?».(157) «El treballador rural», diu, «pot dir: treball dur i no en tinc prou per menjar, i si fos a la presó no hauria de treballar tan fort i tindria menjar en abundància, i per això em seria millor ésser a la presó que no ací».(158)

De les taules annexes al primer volum del report s’ha reunit un resum comparatiu.

Aportació nutricional setmanal (158a)

El resultat general de la comissió mèdica d’investigació del 1863 sobre la situació nutricional de les classes pitjor nodrides de la població ja és coneguda pel lector. Recordarà que la dieta d’una gran part de les famílies treballadores del camp es trobava sota la mesura mínima «per defensar-se de les malalties de la fam». Això és particularment el cas en tots els districtes purament agrícoles de Cornwall, Devon, Somerset, Wilts, Stafford, Oxford, Berks i Herts.

«La nutrició obtinguda pel treballador rural», diu el doctor Smith, «és més gran que no indica la quantitat mitjana, ja que menja una part més gran... que li és necessària per realitzar la feina... que els altres membres de la família, incloent en els districtes més pobres gairebé tota la carn i el llard... La quantitat d’aliments obtinguda per la dona i també pels infants en el període de ràpid creixement és, en molts casos, en gairebé tots els comtats, deficient, i particularment en nitrogen».(159)

Els nois i noies que viuen amb el mateix granger es nodreixen suficientment. El nombre caigué de 288.277 l’any 1851 a 204.962 l’any 1861.

«La feina de la dona en els camps», diu el doctor Smith, «siguen quins siguen els seus desavantatges... és sota les actuals circumstàncies un gran avantatge a la família, ja que afegeix una quantitat d’ingressos que... forneix calçat i roba i paga el lloguer, i permet així la família d’alimentar-se millor».(160)

Un dels resultats més remarcables d’aquesta investigació fou que el treballador rural d’Anglaterra era nodrit àmpliament pitjor que en les altres parts del Regne Unit («is considerably the worst fed»), com mostra la taula.

Consum setmanal de carboni i nitrogen pel treballador rural mitjà.

(161)

«Cada pàgina del report del doctor Hunter», diu el doctor Simon en el seu report sanitari oficial, «dóna testimoni de la insuficient quantitat i miserable qualitat de l’allotjament general dels nostres treballadors agrícoles. I gradualment, durant molts anys, l’estat del treballador en aquest sentit, s’ha deteriorat, li és més difícil trobar habitatge, i quan el troba, és cada vegada menys adient a les seues necessitats que no pas era, potser, de fa segles. Especialment en els darrers vint o trenta anys, el mal ha crescut molt ràpidament i les circumstàncies de l’habitatge del treballador són ara en el grau més altament deplorable. Si no és que aquell al qual el seu treball enriqueix troba adient de tractar-lo amb una mena de compassiva indulgència, és ben particularment indefens en la qüestió. Que trobe allotjament en la terra que contribueix a cultivar, que l’habitatge que aconseguesca siga humà o suportable, que tinga un petit espai per l’hort que tan abastament alleugera la pressió de la seua misèria, tot plegat no depèn de la seua disposició i capacitat de pagar un lloguer raonable per l’allotjament decent que necessita, sinó que depèn de l’ús que d’altres puguen considerar adient segons ‘el dret de fer el que vulguen d’allò que els és propi». Per gran que siga una granja, no hi ha cap llei segons la qual haja de contindre una proporció d’habitatges pels treballadors (molt menys encara d’habitatges decents); ni tampoc cap llei no reserva pel treballador ni tan sols aquest petit dret allà on la seua indústria és tan necessària com el sol i la pluja... Un element estrany desvia la balança fortament contra ell... la influència de la Llei de pobres i les seues previsions quant a assentament i contribucions.(162) Sota la seua influència cada parròquia té un interès monetari en reduir a un mínim el nombre dels seus treballadors residents – ja que, malauradament, el treball agrícola, per comptes d’implicar una segura i permanent independència pel treballador laboriós i la seua família, implica majoritàriament tan sols una desviació més llarga o més curta d’un eventual pauperisme – un pauperisme que, durant tota la desviació, és tan proper que qualsevol malaltia o desocupació temporal necessitat del recurs immediat de l’ajut parroquial – i així tota residència de població agrícola en una parròquia és clarament un afegit a les seues taxes de pobresa... Els grans propietaris (163) ... no tenen més que decidir que no hi haurà habitatges de treballadors en les llurs finques, i les llurs finques seran seguidament virtualment lliures de la meitat de responsabilitat envers els pobres. Com de lluny s’ha dut, en la constitució i el dret anglesos, aquesta mena de propietat incondicional de la terra, pel que fa a l’adquisició i al fet que el terratinent ‘faça el que vulga d’allò que li és propi’, que podria tractar els cultivadors de la terra com a intrusos, als qual pot expulsar del territori, una qüestió que no pretenc discutir... Ja que el poder d’expulsió... no existeix únicament en teoria. En una gran escala preval a la pràctica – preval... com la principal condició de govern en les circumstàncies de l’habitatge del treball agrícola... Pel que fa a l’extensió del mal, n’hi ha prou amb referir-se a les proves que el doctor Hunter ha compilat a partir del darrer cens, segons les quals la destrucció de cases, malgrat l’augment de la demanda local, ha progressat durant els darrers deu anys en 821 parròquies o municipis diferents d’Anglaterra, de forma que amb independència de les persones que han estat forçades a esdevindre no-residents (és a dir, en les parròquies on treballen) aquestes parròquies i municipis rebien el 1861, respecte el 1851, una població un 5 1/3% més gran amb un espai d’habitatges un 4 1/2% més petit... Tan aviat com el procés de despoblació s’ha completat, el resultat és, diu el doctor Hunter, un poble fantasma (show-village), on els cottages s’han reduït a uns pocs, i on no és permet de viure cap persona tret dels necessaris com a pastors, hortolans o vigilants de vedats; servents regulars que reben el bon tractament habitual de la llur classe.(164) Però la terra requereix un cultiu, i es trobarà que els treballadors que hi són ocupats no són tinents del propietari, sinó que venen d’un poble obert veí, potser a tres milles, on una nombrosa petita propietat els ha rebut quan els llurs cottages eren destruïts en els pobles dels voltant. Allà on les coses tendeixen al resultat anterior, sovint els cottages que resten dempeus testimonien, amb la llur condició descurada i deteriorada, la extinció a la qual són condemnats. Se’ls veu passar pels diversos estadis de la degradació natural. Mentre la teulada resisteix d’una peça, se li permet al treballador de llogar-la, i prou content ho fa sovint, fins i tot al preu d’un allotjament decent. Però cap reparació, cap millora, no rebrà, tret de la que els seus ocupants escurats puguen fornir. I quan a la fi esdevé força inhabitable – inhabitable fins i tot pel nivell més humil de la servitud – no serà més que un cottage destruït, i les futures contribucions als pobres es veuran una mica alleugerides. Mentre els grans propietaris escapen així de les contribucions de pobres, a través de la despoblació de les terres que controlen, la vila o poble obert més proper rep els treballadors expulsats; el més proper, dic, però aquest «més proper» pot suposar una distància de tres o quatre milles de la granja on el treballador fa la feina quotidiana. A aquesta feina quotidiana caldrà afegir, com si res, la necessitat diària de caminar sis o vuit milles per poder guanyar-se el pa. I siga quin siga la feina agrària de la dona i dels infants, es fa amb els mateixos desavantatges. Tampoc no és aquest l’únic esforç que l’ocasiona la distància. En el poble obert, especuladors de cottages compren parcel·les de terra, que omplen tan densament com poden amb els habitatges més barats possibles. I en aquestes roïnes habitacions (que, fins i tot quan donen a camp obert, tenen alguns dels trets pitjors de les pitjors residències urbanes) amunteguen als treballadors agrícoles d’Anglaterra (165) ... Ni, d’altra banda, cal suposar que fins i tot quan el treballador és allotjat en les terres que cultiva, les seues circumstàncies d’habitatge siguen generalment com les que mereixeria la seua vida d’indústria productiva. Fins i tot en les finques principesques... el seu cottage... pot ésser de la pitjor mena. Hi ha terratinents que consideren qualsevol estable prou bo pel treballador i la seua família i que no s’estan de carregar-lo amb el més alt lloguer possible.(166) Pot no ésser més que una cabana ruïnosa amb un sol dormitori, sense llar de foc, sense comú, sense finestra, sense cap subministrament d’aigua, tret de goteres, sense cap hort – però el treballador és indefens davant del tort. I les lleis d’eliminació de molèsties (The Nuisances Removal Acts)... són... una mera lletra morta... en gran part dependents en el llur funcionament d’aquests propietaris de cottages com el qui li lloga l’habitatge al treballador. Des d’escenes més brillants, però excepcional, cal, en interès de la justícia, que l’atenció torne de nou a la preponderància aclaparant de fets que són un retret a la civilització d’Anglaterra. Lamentable, de fet, ha d’ésser el cas quan, malgrat tot el que és evident quant a la qualitat de l’habitatge actual, és conclusió comuna dels observadors competents que fins i tot la roïnesa general dels habitatges és un mal infinitament menys urgent que la llur mera insuficiència numèrica. Durant anys l’atapeïment dels habitatges dels treballadors rurals ha estat matèria de profunda preocupació, no tan sols per les persones que tenen cura del benestar sanitari, sinó per les persones interessades en una vida decent i moral. Ja que, una vegada i una altra, en frases tan uniformes que semblen estereotipades, reports sobre la difusió de les malalties epidèmiques en els districtes rurals han insistit en l’extrema importància d’aquest atapeïment, com una influència que fa ben inútil la tasca de provar de limitar qualsevol infecció que s’hi haja introduït. I, una vegada i una altra, s’ha assenyalat que, malgrat les nombroses influències saludables que hi ha en la vida al camp, l’amuntegament que tant afavoreix l’extensió de malalties contagioses, també afavoreix l’origen de malalties que no són contagioses. I els qui han denunciat l’estat atapeït de la nostra població rural no han callat davant aquest tort. Fins i tot allà on la principal preocupació ha estat tan sols el perjudici a la salut, sovint gairebé per força s’han referit a altres aspectes de la qüestió. En mostrar com de sovint s’esdevé que persones adultes de tots dos sexes, casats i no casats, s’amunteguen plegats en un únic i petit dormitori, els reports han transferit la convicció que, sota les circumstàncies que descriuen, la decència ha d’ésser sempre ultratjada, i la moralitat n’ha de patir gairebé per necessitat. (167) Així, per exemple, en l’apèndix del meu darrer report anual, el doctor Ord, en reportar un brot de febre a Wing, a Buckinghamshire, esmenta com un jove que havia arribat tremolant de febre de Wingrave, «en els primers dies de la seua malaltia dormia en una cambra amb unes altres nou persones. En una quinzena diverses d’aquestes persones foren atacades, i en el curs d’unes poques setmanes cinc dels nou tenien febre, i una es va morir». Del doctor Harvey, de l’hospital St. George, qui, per qüestions professionals privades, visità Wing durant l’epidèmia, vaig rebre una informació exactament en el sentit del report anterior... «Una jove amb febre jeia a la nit en una cambra ocupada pel seu pare i la seua mare, el seu fill bastard, dos joves (els seus germans), i les seues dues germanes, cadascuna amb un fill bastard – 10 persones en total. Unes poques setmanes abans hi dormien 13 persones».(168)

El doctor Hunter investigà 5.375 cottages de treballadors rurals, no tan sols en els districtes purament agrícoles, sinó en tots els comtats d’Anglaterra. Entre aquests 5.375, 2.195 tenien tan sols un dormitori (sovint alhora sala d’estar), 2.930 tan sols 2 i 250 més de 2. Donaré unes breus mostres per una dotzena de comtats.

1. Bedfordshire.

Wrestlingworth: Dormitoris d’uns 12 peus de llarg i 10 d’ampre, per bé que molts són més petits. Les petites cabanes d’un pis es divideixen sovint amb plafons en dos dormitoris, sovint amb un llit en una cuina de 5 peus i 6 polsades. 3 lliures de lloguer. Els llogaters han de construir les pròpies comunes, el propietari de la casa tan sols hi ofereix un forat. Tan aviat un construeix un comú, l’utilitza finalment tot el veïnat. Una casa de nom Richardson era d’una bellesa inassolible. Les seues parets de morter premien com un vestit encotillat de dama. L’acabament d’una frontissa era convex, l’altre còncau, i en aquest darrer hi havia malauradament una xemeneia, un tub vinclat d’argila i fusta semblant a la trompa d’un elefant. Un gran pal servia de protecció per impedir la caiguda de la xemeneia. Porta i finestres eren romboïdals. De 17 cases visitades, tan sols 4 tenien més d’1 dormitori, i d’aquestes 4 eren atapeïdes. Els cots d’un dormitori allotjaven 3 adults amb 3 infants, una parella casada amb 6 infants, etc.

Dunton: Lloguers elevats, de 4 a 5 lliures esterlines, salaris setmanals masculins de 10 xílings. Esperen de cobrir el lloguer amb el trenat de palla de la família. Com més elevat és el lloguer, més gran és el nombre del qui s’han d’aplegar per pagar-lo. Sis adults, amb 4 infants en un dormitori, en paguen 3 lliures i 10 xílings. La casa més barata de Dunton, de 15 peus de llargada i 10 d’amplada des de l’exterior, es lloga per 3 lliures. Tan sols una de les 14 cases investigades tenia dos dormitoris. Un poc enfora del poble hi havia una casa, els habitants de la qual evacuaven damunt les parets exteriors, la porta havia perdut unes 9 polsades per sota de pur procés de degradació, el llindar es tancava de nit amb uns pocs maons, enginyosament col·locats i coberts per una estora. Una mitja finestra, vidre i marc inclosos, havia passat pel camí de tota carn. Ací, sense mobles, s’aplegaven 3 adults i 5 infants. Dunton no és pitjor que la resta de la Biggleswade Union.

2. Berkshire.

Beenham: El juny del 1864 vivien home, dona, 4 infants en un cot (cottage d’un pis). Una filla vingué a casa del servei amb febre escarlatina. Es va morir. Un infant emmalaltí i es morí. La mare i un infant eren al llit pel tifus, quan cridaren al doctor Hunter. El pare i un infant dormien a fora, però la dificultat d’assegurar l’aïllament es mostra ací, ja que en el mercat atapeït del miserable poble jeia el li de la casa afectada per la febre, a l’espera d’una rentada. - El lloguer de la casa d’H, 1 xílings setmanal; un dormitori per una parella i 6 infants. Una casa llogada per 8 penics (setmanals), 14 peus i 6 polsades de llarg, 7 peus d’ample, cuina de 6 peus d’alçada; el dormitori sense finestra, llar de foc, porta ni obertura, fora de la que donava al rebedor, cap hort. Un home hi visqué breument amb dues filles adultes i un fill adolescent; pare i fill dormien al llit, les noies en el rebedor. Cadascuna tingué un fill mentre la família vivia ací, però una anà la workhouse per ésser-hi internada, i després tornà a casa.

3. Buckinghamshire.

30 cottages – en 1.000 acres de terra – contenien ací unes 130-140 persones. La parròquia de Bradenham inclou 1.000 acres; tenia el 1851 36 cases i una població de 84 persones masculines i 54 de femenines. Aquesta desigualtat de sexes es remeià el 1861, quan es comptaren 98 de sexe masculí i 87 de femení, augment en 10 anys de 14 homes i 33 dones. Mentrestant el nombre de cases s’havia reduït en 1.

Winslow: Gran part de la nova construcció en bon estil; la demanda de cases sembla important, ja que cots força pobres es lloguen a 1 xílins i 1 xílings i 3 penics per setmana.

Water Eaton: Ací els propietaris a la vista d’una població creixent han destruït un 20% de les cases existents. Un treballador pobre, que havia de fer unes 4 milles per anar a la feina, responia a la qüestió de si no podia trobar cap cot més proper: «No, en saben prou com per agafar un home amb una família tan gran com la meua».

Tinker's End, prop de Winslow: Un dormitori, on hi havia 4 adults i 5 infants, d’11 peus de llarg, 9 peus d’ample, 6 peus i 5 polsades d’alçada respecte el punt més alt; un altre d’11 peus i 7 polsades de llarg, 9 peus d’ample, 5 peus i 10 polsades d’alt, acollia 6 persones. Cadascuna d’aquestes famílies tenia menys espai que el necessari per un condemnat a galeres. Cap casa no tenia més d’un dormitori, cap una porta al darrera. L’aigua era força escassa. Lloguer setmanal d’1 xíling i 4 penics a 2 xílings. En 16 cases investigades tan sols un únic home guanyava 10 xílings setmanals. El reservori d’aire per persona en el cas esmentat es correspon al que tindria si fos tancada tota la nit en una capsa de 4 peus cúbics. Certament les velles cabanes oferien una quantitat de ventilació espontània.

4. Cambridgeshire.

Gamblingay pertany a diferents propietaris. Conté els vots més roïns que hom puga trobar enlloc. Força trenat de palla. Una feblesa mortal, una desesperada rendició a la brutícia domina Gamblingay. La negligència en el seu centre esdevé tortura en les extremitats, nord i sud, on les cases cauen a trossos. Els absents landlords deixen aquest pobre niu al seu aire. Els lloguers són força alts; de 8 a 9 persones s’amunteguen en un dormitori, en dos casos 6 adults, cadascú amb 1 o 2 infants, en un petit dormitori.

5. Essex.

En aquest comptat la disminució de persones i de cottages van en moltes parròquies de la mà. En no pas menys de 22 parròquies, però, la destrucció de cases no ha aturat el creixement de població o no ha efectuat l’expulsió que, sota el nom de «migració cap a les ciutats», té lloc en general. A Fingringhoe, una parròquia de 3.443 acres, hi havia el 1851 145 cases, el 1861 tan sols 110, però el poble no volia anar-se’n i aconseguí d’augmentat sota aquest tractament. A Ramsden Crays el 1851, 252 persones habitaven 61 cases, però el 1861 eren 262 persones per 49 cases. A Basildon vivien el 1851 en 1.827 acres 157 persones en 35 cases, a la fi de la dècada 180 persones en 27 cases. En les parròquies de Fingringhoe, South Fambridge, Widford, Basildon i Ramsden Crays vivien el 1851 en 8.449 acres 1.392 persones en 316 cases, el 1861 en la mateixa àrea 1.473 persones en 249 cases.

6. Herefordshire.

Aquest petit comtat ha patit de «l’esperit d’expulsió» com cap altre d’Anglaterra. A Madley pertanyen els cottages més atapeïts, la majoria amb 2 dormitoris, en gran part de grangers. Els lloguen fàcilment per 3 o 4 lliures esterlines l’any i paguen un salari setmanal de 9 xílings!

7. Huntingdonshire.

Hartford tenia el 1851 87 cases, poc després 19 cottages foren destruïts en aquesta petita parròquia de 1.720 acres; població el 1831: 452 persones, 1851: 382 i 1861: 341. Catorze cots d’un dormitori foren investigats. En un 1 parella casada, 3 fills adults, 1 noia adulta, 4 infants, en tota 10; en un altre 3 adults, 6 infants. Un d’aquestes cambres, on dormien 8 persones, era de 12 peus i 10 polsades de llargada, 12 peus i 2 polsades d’amplada, 6 peus i 9 polsades d’alçada; de mitjana, sense cap sostracció de sortints, donen aproximadament 130 peus cúbics per cap. En els 14 dormitoris 34 adults i 33 infants. Aquests cottages rarament inclouen horts, però molts dels habitants poden cultivar petites parcel·les a 10 o 12 xílings el rood (¹/4 Acre). Aquests allotments són lluny de les cases sense comuns. La família ha d’anar a la parcel·la a evacuar els excrements o, com es diu amb respecte ací, fer-los en una carreta. Quan es plena se la du a buidar-ne el contingut on cal. Al Japó el cercle de les condicions de vida s’efectua més purament.

8. Lincolnshire.

Langtoft: Un home habita ací a la casa d’en Wright amb la seua dona, la mare d’ella i 5 infants; la casa té cuina encastada, safareig, dormitori damunt la cuina; la cuina i el dormitori són de 12 peus i 2 polsades de llargada, 9 peus i 5 polsades d’amplada, la superfície total és de 21 peus i 3 polsades de llargada, 9 peus i 5 polsades d’ampladat. El dormitori és a les golfes. Les parets s’apleguen al sostre com un pa de sucre, i un finestró s’obre al front. Per què viuen ací? Per l’hort? Extraordinàriament minso. Pel lloguer? Alt, 1 xílings i 3 penics la setmana. Prop de la feina? No, 6 milles lluny, de forma que ha de caminar amunt i avall 12 milles diàries. Hi viu perquè és un cot llogable i perquè volia un cot per ell sol, on fos, a qualsevol preu, i en qualsevol condició. A continuació l’estatística de 12 cases a Langtoft amb 12 dormitoris, 38 adults i 36 infants:

12 Cases a Langtoft

9. Kent.

Kennington, molt seriosament sobreocupat el 1859, quan aparegué la diftèria i el metge parroquial inicià una investigació sanitària sobre la situació de les classes més pobras de la població. Trobà que en aquesta localitat, on cal molt treball, es destruïren diferents cots i no se’n construí cap de nou. En un districte hi ha 4 cases, anomenades birdcages (gàbies d’ocells); cadascuna tenia 4 cambres amb les següents dimensions en peus i polsades:

10. Northamptonshire.

Brixworth, Pitsford und Floore: En aquests pobles 20-30 homes vagaven pels carrer durant l’hivern per manca de feina. Els grangers no sempre llauren prou els camps de gra i tubercles, i el landlord ha trobat que és millor aplegar les seues granges en 2 o 3. D’ací la manca d’ocupació. Mentre que d’una banda de la balança el camp demana treball a crits, de l’altra els treballadors decebuts passegen buida la mirada. Febrilment sobresforçats en l’estiu i mig famolencs en l’hivern, no és cap meravella que en el seu propi dialecte diguen que «the parson and gentlefolks seem frit to death at them».(168a).

A Floore exemples de parelles amb 4, 5, 6 infants en un dormitori de les més petites dimensions, de 3 adults amb 5 infants, d’una parella amb avi i 6 infants malalts d’escarlatina, etc.; en 2 cases amb 2 dormitoris 2 famílies cadascuna amb 8 o 9 adults.

11. Wiltshire.

Stratton: 31 cases investigades, 8 amb un sol dormitori; Penhill en la mateixa parròquia. Un cot llogat per 1 xílings i 3 penics setmanals a 4 adults i 4 infants, que no té res de bo tret de les parets, des d’un terra de pedres rudament treballades fins a un sostre deteriorat de palla.

12. Worcestershire.

La destrucció de cases no ha estat tan completament agressiva; amb tot, del 1851 al 1861 augmentà el personal per casa de 4,2 a 4,6 individus.

Badsey: Molts cots i horts ací. Uns grangers declaren que els cots són «a great nuisance here, because they bring the poor». (Els cots són una gran molèstia perquè atrauen als pobres). De la declaració d’un gentleman:

«Els pobres mai no en tenen prou; si hom construeix 500 cots, els ocuparan ràpidament; de fet, com més s’hi construeix, més en volen». -

les cases donen lloc, segons ell, als habitants, que pressionen per una llei natural «als mitjans d’allotjament» -, remarca el doctor Hunter:

«Ara bé, aquests pobres han de vindre d’un lloc, i com que no hi ha cap atracció particular, com petits ajuts, a Badsey, ha d’ésser la repulsió d’un altre lloc inadequat la que els envia ací. Si tothom pogués trobar un allotjament prop de la feina, no optaria per Badsey, on paga pel seu tros de sòl el doble del que el pagès paga pel seu».

L’emigració contínua cap a les ciutats, la «supernumerarització» contínua al camp mitjançant la concentració d’explotacions, la transformació de camps en pastures, la maquinària, etc., i la contínua expulsió de població rural mitjançant la destrucció de cottages van de la mà. Com més buit de persones és el districte, més gran és la seua «superpoblació relativa», més gran és la pressió damunt els mitjans d’ocupació, més gran és l’excés absolut de població rural per damunt dels seus mitjans d’allotjament, més gran és per tant en el poble la superpoblació local i l’empaquetament humà empestador. La densificació de la troca humana en petits pobles i mercats escampats es correspon a un drenatge humà forçós per tota la superfície de la terra. La «supernumerització» ininterrompuda dels treballadors rurals malgrat la disminució del llur nombre i la quantitat creixent del llur producte és el camí de la llur misèria. La misèria eventualment és motiu d’expulsió i la font principal de la pobresa dels habitatges, que ensorra la darrera resistència i els fa purs esclaus del terratinent (169) i del granger, de forma que el mínim salarial se’ls imposa com a llei natural. D’altra banda, la terra, malgrat la seua contínua «superpoblació relativa» es despobla alhora. Això es mostra no tan sols localment en aquells punts on el flux humà cap a les ciutats, mines, línies fèrries, etc., té lloc més ràpidament, sinó que es mostra en general tant en el temps de la collita com en la primavera i l’estiu, en aquells moments sovint repetits on l’agricultura anglesa, tan curosa i intensiva, requereix mans extres. Hi ha sempre massa treballadors rurals per les necessitats mitjanes i sempre pocs per les necessitats excepcionals o temporals de l’agricultura.(170) D’ací que hom trobe registrats en els documents oficials planys contradictoris en els mateixos llocs sobre una mancança i un excés de treball simultanis. La manca temporal o local de treball no efectua cap elevació salarial, sinó una pressió damunt les dones i els infants per anar al camp i una reducció contínua de les edats mínimes. Tan aviat com l’explotació de dones i infants guanya una gran espai, esdevé al seu torn un nou mitjà per la supernumerització dels treball rural masculí i pel manteniment a la baixa dels salaris. A l’est d’Anglaterra floreix un bell fruit d’aquest cercle vicieux – l’anomenat gangsystem (sistema de gangs o bandes), al qual hi retornaré en breu.(171)

El sistema de gangs regeix gairebé exclusivament a Lincolnshire, Huntingdonshire, Cambridgeshire, Norfolk, Suffolk i Nottinghamshire, esporàdiament als comtats veïns de Northampton, Bedford i Rutland. Com a exemple hi servirà Lincolnshire. Una gran part d’aquest comtat és terra nova, antic marjal o fins i tot, com en d’altres dels esmentats comtats orientals, guanyada darrerament a la mar. La màquina de vapor ha realitzat meravelles en els drenatges. Antics fangs i bancs de sorra suporten ara un mar opípar de gra i les més altes rendes. El mateix val per les terres d’al·luvió guanyades amb la tècnica, com en l’illa d’Axholme i d’altres parròquies de la riba del Trent. A mesura que s’erigeixen noves granges, no tan sols no es construïa cap cottage nou, sinó que s’enderrocaven d’antics, i l’oferta de treball havia de provindre, però, de pobles oberts a milles de distància, i a través de camins de terra que creuaven les pendents. Allà dalt tan sols la població havia trobat refugi de les continuades inundacions hivernals. Els treballadors que habiten en les granges de 400 a 1.000 acres (els anomenen «confined labourers») serveix exclusivament pel treballs agrícoles permanents, difícils i realitzats amb cavalls. Per cada 100 acres (1 acre = 40,49 arens o 1.584 morgens prussianes) hi ha de mitjana amb prou feines un cottage. Un pagès de torbera, per exemple, va dir a la comissió d’investigació:

«Treball 320 acres, tot terra llaurable. No tinc cap cottage al mas. Tan sols tinc un treballador al mas ara. Tinc quatre homes pels cavalls llogats pels voltants. La feina lleugera ens les fan les gangs».(172)

La terra requereix molt treball lleuger de camp, com arrencar males herbes, cavar, certes operacions d’adobament, la retirada de pedres, etc. Això es realitza mitjançant les gangs o bandes organitzades, l’habitatge de les quals es troba en les localitats obertes.

La gang consisteix de 10 fins a 40 o 50 persones, és a dir per dones i persones joves de tots dos sexes (13-18 anys), per bé que la majoria de nois se’n separen als 13 anys, i finalment infants de tots dos sexes (de 6 a 13 anys). Al capdavant hi ha el gangmaster (mestre de gang), sempre un treballador rural corrent, majoritàriament allò que se’n diu un paio roí, un busca-raons, inestable, embriac, però amb un cert esperit empresarial i un savoir-faire. Recluta la gang, que treballa per ell, i no pel granger. Amb el darrer acorda el treball per obra, i els seus ingressos, que de mitjana no són força superiors als d’un treballador rural corrent (173), depenen gairebé completament de la destresa amb la qual aconsegueix d’extreure en el temps més breu possible el màxim de treball de la seua banda. Els grangers han descobert que les dones tan sols treballen ordenadament sota una dictadura masculina, però que dones i infants, una vegada en moviment, amb una veritable impetuositat, com ja sabia Fourier, hi esmercen la força vital, mentre que el treballador masculí adult és prou gasiu com per estalviar-ne tant com puga. El mestre de colla va d’una possessió a l’altre i ocupa així la seua banda durant 6-8 mesos l’any. La seua ocupació és per tant més rendible i segura per les famílies treballadores que la dels granger individual, que tan sols ocupa infants ocasionalment. Aquests circumstància consolida la seua influència en les localitats obertes fins al punt que els infants tan sols poden ésser contractats a través d’ell. La distribució individual d’aquests infants, separats de la banda, constitueix el seu negoci addicional.

Els «desavantatges» del sistema és el sobretreball d’infants i joves, les marxes inoïdes que fan diàriament d’anada i tornada de possessions allunyades 5, 6 i 7 milles, i finalment la desmoralització de les «gangs». Malgrat que el mestre de colla, que en alguns districtes s’anomena «the driver» (conductor), va armat d’un llarg pal, l’utilitza rarament i les queixes per un tractament brutal són excepcionals. És un emperador democràtic o una mena de flautista d’Hameln. Requereix per tant la popularitat dels seus subalterns i se’ls vincula per la bohèmia que floreix sota els seus auspicis. Un deslligament dur, un abandonament alegre i una impudícia obscena fan atractiva la banda. Habitualment el mestre de colla paga en una taverna i torna a casa al capdavant de la processó, trontollant per l’embriaguesa, sostingut a dreta i esquerra per donasses fortes, mentre infants i joves hi van al darrera, exultants, cantant cançons sornegueres i grolleres. En el camí de tornada, allò que Fourier anomenava la «fanerogàmia» és a l’ordre del dia. Els embarassos de noies de tretze i catorze anys per companys d’edat masculins és comú. Els pobles oberts, que aporten el contingent de la colla, esdevenen Sodomes i Gomorres (174) i ofereixen una taxa de naixements fora del matrimoni del doble respecte la de la resta del regne. Quina moralitat ofereixen les noies educades en aquesta escola quan són dones casades ja s’ha mostrat abans. Els llurs infants, si l’opi no els ha eliminat abans, són reclutes natalicis de la colla.

La colla en la seua forma clàssica abans descrita s’anomena colla pública, comuna o itinerant (public, common or tramping gang). Hi ha també colles privades (private gangs). Es composen com les colles comunes, però compten amb menys caps i treballen, per comptes de sota un mestre de colla, sota un antic servent camperol, que el granger no sap com ocupar millor. L’humor bohemi s’esvaeix, però segons tots els testimonis el pagament i el tracte dels infants empitjora.

El sistema de colla, que durant els darrers anys ha augmentat contínuament (175), no existeix clarament pel més del mestre de colla. Existeix per l’enriquiment dels grans grangers (176), i indirectament dels terratinents (177). Pel granger no hi ha cap mètode més enginyós per mantindre el seu personal laboral per sota del nivell normal i d’aconseguir a més sempre una mà extra pel treball extra, per extreure’n la més gran quantitat possible de treball amb la quantitat més petita possible de diners (178) i de fer el treball masculí adult «supernumerari». De l’exposició anterior hom entendrà per què, d’una banda, s’admet una manca més gran o més petita d’ocupació de les mans rurals, i d’altra banda simultàniament el sistema de colles es declara al mateix temps «necessari» degut a la manca de treball masculí adult i a la seua migració cap a les ciutats.(179) El camp netejat de males herbes i d’herbes humanes de Lincolnshire, etc., és el pol i l’antipol de la producció capitalista.(180)

f) Irlanda

Com a conclusió d’aquesta secció hem de viatjar encara un instant a Irlanda. Primerament, els fets principals que són al cas.

La població d’Irlanda havia assolit el 1841 de 8.222.664 persones, el 1851 s’havia encongit a 6.623.895, el 1861 a 5.850.309, el 1866 a 5¹/5 milions, gairebé el nivell del 1801. La disminució començà amb l’any de la fam del 1846, d forma que a Irlanda en menys de 20 anys perdé més de ⁵/16 de la seua població.(181) La migració global de maig del 1851 fins a juliol del 1865 comptà 1.591.487 persones, l’emigració durant els darrers 5 anys 1861-1865 més de mig milió. El nombre de cases habitades disminuí del 1851 al 1861 en 52.990. Del 1851 al 1861 cresqué el nombre de finques de 15 a 30 acres en 61.000, les finques de més de 30 acres en 109.000, mentre que el nombre total de totes les finques es reduí a 120.00, una reducció que es degué per tant exclusivament a l’anorreament de les finques de menys 15 acres, és a dir deguda a la centralització.

La reducció de la població s’acompanya naturalment a grans trets d’una reducció de la quantitat de producte. Pel nostre objectiu n’hi ha prou amb considerar els 5 anys que van del 1861 al 1865, durant els quals més de ¹/2 milió emigrà i la població absoluta es reduí en més de ¹/8 milions. (vg. Tab. A.)

De la taula anterior obtenim:

(182) 

Giram-nos ara a l’agricultura, que ofereix els mitjans de vida a bèsties i homes. En la taula següent es calcula l’augment o la reducció de cada any individual en relació al predecessor immediat. Els grans inclouen blat, civada, ordi, sègol, fesol i pèsol, les verdures patates, turnips, tubercles de marigold i bleda, carbasses, pastanagues, parsnips, herba d’eruga, etc.

En l’any 1865, 127.470 acres addicionals entraren sota la rúbrica de «pastures», principalment perquè l’àrea sota la rúbrica «terra i bog (torba) erm i sense ús» disminuí en 101.543 acres. Si comparam 1865 amb 1854, hi ha una reducció en cereals de 246.667 qrs., dels quals 48.999 eren gra, 166.605 de civada, 29.892 d’ordi, etc; la reducció en patates, per bé que l’àrea de cultiu cresqué el 1865, fou de 446.398 tones, etc. (vg. Tab. C.)

Del moviment de població i de producció agrícola d’Irlanda passam al moviment en la bossa dels seus landlords, grans pagesos i capitalistes industrials. Es reflecteix en les pujades i baixades de les contribucions per ingressos. En relació a la següent taula D es remarca que la rúbrica D (beneficis amb l’exclusió dels beneficis dels pagesos) inclou també els beneficis «professionals», és a dir els ingressos d’advocats, metges, etc., i que les rúbriques C i E, de les quals no es particularitza, inclouen els ingressos de càrrecs, funcionaris, sinecuristes i beneficiaris de l’estat, etc.

* Stones a 1 4 lliures. 

Sota la rúbrica D l’augment d’ingressos en la mitjana anual del 1853 al 1864 fou tan sols de 0,93, mentre que en el mateix període a Gran Bretanya fou de 4,58. La taula següent mostra la distribució dels beneficis (amb l’exclusió dels beneficis dels grangers) pels anys 1864 i 1865:

Anglaterra, un país de producció capitalista desenvolupada i predominantment industrial, s’hauria dessagnat amb un drenatge de població com l’irlandès. Però Irlanda és actualment tan sols un districte agrícola d’Anglaterra separat per un ampli canal d’aigua, a través del qual lliura gra, llana, bestiar i reclutes industrials i militars.

La despoblació ha deixat molta terra sense cultivar i ha disminuït la producció del camp (186), i, malgrat l’ampliació de l’àrea per a la ramaderia, ha comportat en certs sectors una reducció absoluta, en d’altres un avenç menyspreable, i contínuament interromput per retrocessos. Amb tot, amb la caiguda de la quantitat de població els beneficis de les rendes de terres i de les explotacions s’han elevat, per bé que els darrers no ho han fet tan constantment com els primers. La raó és fàcilment comprensible. D’una banda amb la concentració d’explotacions i per la transformació de terra agrícola en pastures, una gran part de la producció total es transformà en producció excedentària. La producció excedentària cresqué, per bé que la producció total, de la qual constitueix una fracció, disminuí. D’altra banda s’elevà el valor monetari d’aquesta producció excedentària d’una forma encara més ràpida que la seua quantitat, com a conseqüència de la pujada en el mercat anglès, durant els darrers 20 anys, i especialment durant els darrers 10, del preu de la carn, la llana, etc.

La dispersió dels mitjans de producció, que serveixen als propis productors de mitjà d’ocupació i de subsistència, sense ampliar-los mitjançant la incorporació de treball aliè, no són més capital que un producte consumit pel seu propi productor com a mercaderia. Si, amb la quantitat de població, disminuïa també la quantitat de mitjans de producció emprats en l’agricultura, ho feia també la quantitat de capital emprada, perquè una part dels mitjans de producció abans dispersos es transformava en capital.

El capital total d’Irlanda que, fora de l’agricultura, s’esmerça en la indústria i el comerç s’acumulà durant les dues darreres dècades lentament i sota una gran i contínua fluctuació. Molt més ràpidament es desenvolupà contràriament la concentració dels seus components individuals. Finalment, per petit que siga el seu creixement absolut, relativament, en relació a un nombre d’habitants encongit, s’ha inflat.

S’hi revela per tant, sota els nostres ulls, a una gran escala, un procés com cap de més bell podia haver desitjat l’economia ortodoxa per defensar el seu dogma, que la misèria sorgeix de la superpoblació absoluta i que l’equilibri es restaura mitjançant la despoblació. Aquest és un experiment d’una pes del tot més gran que la pesta, tan lloada pels maltusians, de mitjans del segle XIV. I encara més. Si tan sols un innocent mestre d’escola podia aplicar a les condicions de producció i a les corresponents de població el patró del segle XIV, se li passà per alt en aquesta innocència el fet que després d’aquella plaga i de la mortandat que l’acompanyà en aquesta banda del Canal, a Anglaterra, s’hi seguí l’emancipació i l’enriquiment de la població rural, i a França una més gran servitud i una misèria superior.(186a)

La fam matà el 1846 a Irlanda més d’un milió de persones, però tan sols pobres diables. No va fer a la riquesa del país el més mínim dany. L’èxode dels vint anys següents i que contínua encara creixent no delmà, com la guerra dels trenta anys, simultàniament als homes els llurs mitjans de producció. El geni irlandès descobrí un mètode del tot nou per exprimir un poble miserables a milers de milles de l’escena de la seua pobresa. Els emigrants transplantats als Estats Units envien anualment sumes monetàries a casa, mitjans de viatge pels endarrerits. Cada tropa que emigra un any, recluta una altra tropa per l’any següent. Per comptes de costar res a Irlanda, l’emigració constitueix una de les branques més lucratives de les seues exportacions. Finalment, és un procés sistemàtic, que no produeix simplement un forat en la població, sinó que anualment bombeja més persones que no aporta la natalitat, de forma que el nivell demogràfic absolut cau any rere any.(186b)

Quines foren les conseqüències pels treballadors d’Irlanda que hi restaren, alliberats de la superpoblació? Que la superpoblació relativa és avui tan gran com ho era abans del 1846, que els salaris són igual de baixos i que l’opressió laboral ha crescut, que la misèria força el país una altra vegada a una nova crisi. Les causes són simples. La revolució en l’agricultura manté el pas de l’emigració. La producció de superpoblació relativa manté amb escreix el pas de la despoblació absoluta. Una ullada a la taula B mostra com la transformació de terra agrícola en pastures a Irlanda ha de treballar encara més agudament a Irlanda que a Anglaterra. Ací creix amb la ramaderia el cultiu de verdures, allà hi disminueix. Mentre una gran quantitat dels acres abans llaurats resten ara erms o transformats en pastura permanent, una gran part de les terres i torberes abans no utilitzades passen al servei de l’extensió de la ramaderia. Els pagesos petits i mitjans – compt entre ells els qui no cultiven més de 100 acres – fan encara aproximadament ⁸/10 del nombre total.(186c) Són esclafats, progressivament, i amb un grau desconegut fins ara, per la competència de l’agricultura menada capitalísticament i alimenten per tant de forma continuada amb nous reclutes la classe dels treballadors assalariats. L’única gran indústria d’Irlanda, la fabricació de lli, requereix relativament pocs homes adults i ocupa en general, malgrat l’expansió d’ençà de l’encariment del cotó del 1861-1866, tan sols una porció de la població de poca importància relativa. Com totes les altres grans indústries produeix, amb contínues fluctuacions, una superpoblació relativa en la seua pròpia esfera, fins i tot amb un creixement absolut de la massa humana que absorbeix. La misèria de la població rural constitueix el pedestal de gegantines fàbriques de camises, etc., els exèrcits laborals de les quals s’escampen en gran part per tot el país. Trobam ací de nou el sistema abans descrit del treball domèstic, que amb la poca paga i l’excés de treball posseeix el seu mitjà metòdic de «supernumerarització». Finalment, encara que la despoblació no té les conseqüències destructives que tindria en un país de producció capitalista desenvolupada, no avança sense una resposta continuada del mercat interior. El forat que hi genera l’emigració no restringeix tan sols la demanda local de treball sinó també els ingressos dels petits botiguers, artesans i petits comerciants en general. D’ací la disminució d’ingressos entre 60 i 100 lliures esterlines de la taula E.

Una declaració nítida de la situació dels assalariats rurals d’Irlanda es troba en els reports dels inspectors irlandesos de protecció dels pobres (1870).(186d) Funcionaris d’un govern que es manté tan sols mitjançant les baionetes i per un estat de setge, ara públic, ara soterrat, han d’observar totes les precaucions de llenguatge que els llurs col·legues d’Anglaterra menyspreen; malgrat això no permeten que el llur govern es faça il·lusions. Segons ells els nivells salarials, encara força baixos, s’han elevat en els darrers 20 anys un 50-60% i es troben ara de mitjana en 6-9 xílings setmanals. Darrera d’aquesta elevació aparent s’amaga una caiguda real dels salaris, ja que no es correspon gens a la pujada de preus dels mitjans de primera necessitat; com a demostració el següent extracte de les dades oficials d’una workhouse irlandesa.

Els preus dels mitjans necessaris de vida són per tant vora el doble, i els de la roba són just el doble d’alts comparats als de fa 20 anys.

Fins i tot a banda d’aquesta desproporció, la mera comparació dels nivells salarials expressats en diners oferirien encara un resultat no gens correcte. De la fam ençà, la gran massa de salaris rurals s’efectuaven in natura, i tan sols una porció ínfima en diners; avui la paga en metàl·lica és la norma. Això ja mostra que, siga quin siga el moviment dels salaris reals, el seu nivell monetari ha de pujar.

«Abans de la fam, el jornaler gaudia d’un tros de mig acre o d’un acre, apte pel cultiu de patates. Podia criar un porc i mantindre aviram... Però ara han de comprar pa, i no tenen espai on alimentar porcs o aviram, i en conseqüència no es beneficien de la venda d’un porc, d’aviram o d’ous».(187)

De fet, antigament, els treballadors rurals no eren més que els més petits dels petits pagesos, i constituïen majoritàriament tan sols una mena de rereguarda de les explotacions mitjanes i grans, on trobaven ocupació. Tan sols després de la catàstrofe del 1846 han començat a constituir un sector de la classe de treballadors assalariats purs, un estrat especial, vinculat amb els seus senyors salarials tan sols per relacions monetàries.

Hom coneix com era la situació de l’habitatge del 1846. De llavors ençà ha empitjorat encara. Una part dels jornalers rurals, que de totes formes disminueix de dia en dia, habita encara en les possessions dels grangers en cabanes atapeïdes, la repugnància de les quals depassa el pitjor que ens han ofert el districtes rurals anglesos en aquest sentit. I això val en general, amb l’excepció d’alguns sectors d’Ulster; al sud, en els comtats de Cork, Limerick, Kilkenny, etc.; a l’oest, a Wilcklow, Wexford etc.; al centre, en el King’s und Queen’s County, Dublin etc.; al nord, a Down, Antrim, Tyrone, etc.; a l’oest, a Sligo, Roscommon, Mayo, Galway, etc. «Són», clama un dels inspectors, «una desgràcia al cristianisme i a la civilització d’aquest país».(187a) Per tal d’atreure els jornalers a aquests forats d’habitatges, hom els confisca sistemàticament la terra que els hi pertanyia des de temps immemorials.

«La mera sensació que viuen sotmesos a aquesta mena de prohibició per part dels terratinents i dels llurs agents, ha donat lloc en les ments dels treballadors als corresponents sentiments d’antagonisme i insatisfacció envers als qui els condueixen per tant a considerar-se tractats com si fossen una raça proscrita».(187a)

El primer acte de la revolució agrària fou eliminar les cabanes situades en els camps de treball, la qual cosa es va fer a la més gran escala i com si s’obeís un ordre des de dalt. Moltes treballadors foren així forçat a cercar refugi en pobles i ciutats. Allà hom els acumulava com trastos a les golfes, terrabastalls i cellers i en els antres dels pitjors barris. Milers de famílies irlandeses que, segons el propi testimoni dels enemics anglesos carregats de prejudicis nacionals, es caracteritzen per una inusitada vinculació a la llar domèstica, per l’acolliment i puresa que els ofereix, es trobaren sobtadament transplantats a hivernacles del vici. Els homes han de cercar ara treball en les explotacions veïnes i tan sols els lloguen de dia en dia, i per tant sota la forma salarial més precària; d’ací que

«han de fer de vegades llargues distàncies per anar i torna de la feina; sovint es mullen, i pateixen molt d’esforç, i no és infreqüent que acaben trastornats, malalts i necessitats».(187b)

«Les ciutats han de rebre any rere any ço que es considerava l’excedent de treball de la divisió rural»(187c), i llavors hom es demana encara, «si hi ha a ciutats i pobles un excedent, o bé si en el camp domina una manca de treballadors!»(187d) La veritat és que aquesta manca tan sols es fa sentir «en l’època de la collita o durant la primavera o en moments on les operacions agrícoles són més actives; en els altres períodes de l’any moltes mans resten sense feina»(187e); que «des de la collita principal de patates de l’octubre fins a principis de la primavera següent... no hi ha ocupació»(187f), i que, a més, durant el període d’ocupació «són sotmesos a dies lliures i a tota mena d’interrupcions»(187g).

Aquests resultats de la revolució agrària, és a dir la transformació de terra de cultiu en pastures, l’ús de maquinària, l’estalvi rigorós de treballadors, etc. - els agreugen encara més els terratinents model que, per comptes de gastar les rendes en d’altres països, es pleguen a viure a Irlanda en els llurs dominis. Per tal que la llei de l’oferta i de la demanda no es trenque, aquests senyors obtenen

«l’oferta de treball... principalment dels llurs petits tinents, als quals obliguen a assistir quan se’ls requereix per fer la feina del terratinent, a uns nivells salarials, en molts casos, considerablement per sota dels salaris que actualment es paguen als treballadors ordinaris, i sense considerar la inconveniència o la pèrdua patida pel tinent en veure’s obligat a negligir els propis afers en períodes crítics de llaurar o de collir».(187h).

La incertesa i la inseguretat de l’ocupació, la repetició contínua i la llarga durada d’acumulacions de treball, tots aquests símptomes d’una superpoblació relativa figuren per tant en els reports dels inspectors de protecció de pobres com a tantes altres dificultats del proletariat agrari irlandès. Hom recordarà que en el proletariat rural anglès trobàvem un espectacle similar. Però la diferència és que a Anglaterra, un país industrial, la reserva industrial es recluta del camp, mentre que a Irlanda, un país agrícola, la reserva agrícola es recluta de les ciutats, els llocs de refugi dels treballadors rurals expulsats. Allà els supernumeraris de l’agricultura es transformen en treballadors fabrils; ací els expulsats a les ciutats, mentre al mateix temps pressionen a la baixa els salaris urbans, resten com a treballadors agrícoles i constantment tornen al camp a la recerca de treball.

Els inspectors oficials resumeixen la situació material de l’assalariat agrícola com segueix:

«Malgrat viure amb la més estricta frugalitat, els seus propis salaris són amb prou feines suficients per aportar aliments a una família ordinària i pagar-ne el lloguer, i depenen d’altres fonts per vestir-se i vestir la dona i els fills... L’atmosfera d’aquestes cabanes, unida amb les altres privacions que pateixen, han fet aquesta classe particularment susceptible a la febre baixa i a la consumpció pulmonar».(187i)

Després d’això no és cap meravella que, segons el testimoni unànime dels inspectors, un malcontentament sinistre recorre els rengles d’aquesta classe, que desitgen un retorn al passat, blasmen el present, desesperen del futur, i s’abandonen «a la influència maligna dels demagogs» i tinguen tan sols una idea fixa, la d’emigrar a Amèrica. Aquesta és la terra dels micos ociosos en la qual la gran panacea maltusiana de la despoblació ha transformat la verda Erin!

Quina benaurada vida du el treballador fabril irlandès ho mostra un exemple:

«En la meua inspecció recent del nord d’Irlanda», diu l’inspector fabril anglès Robert Baiker, «vaig topar amb la següent prova d’esforç d’un treballador qualificat irlandès per garantir una educació als seus infants: i don aquesta prova literalment, tal com li eixia de la boca. Que ell era un treballador fabril qualificat es pot entendre quan dic que l’ocupaven en béns destinats al mercat de Manchester. ‘Johnson. - Treball amb martell escarabat, de 6 del matí fins a les 11 del vespre, de dilluns a divendres. El dissabte sortim a les 6 del vespre, i tenim tres hores lliures (per menjar i reposar). Tinc cinc fills en total. Per aquesta feina rep 10 xílings i 6 penics la setmana; la meua dona hi treballa també, i en treu 5 xílings la setmana. La noia gran, que té 12, s’ocupa de la casa. També cuina, i és tot el servei que tenim. Arregla els petits per a l’escola. Una noia que passa per casa em desperta a dos quarts de sis del matí. La meua dona s’aixeca i m’acompanya. No prenem res (de menjar) abans d’arribar a la feina. La noia de 12 té cura dels petits tot el dia, i no prenem res fins al desdejuni de les vuit. A les vuit anam a casa. Prenem te una vegada a la setmana: d’altres vegades prenem cereals, de vegades farinetes, de vegades menjar indià, segons podem. A l’hivern afegim una mica d’aigua i sucre al menjar indià. A l’estiu prenem patates, ja que tenim un petit tros nostres; i quan les acabam tornam als cereals. De vegades prenem una mica de llet i tot. Així passam de dia en dia. El diumenge i els dies de cada dia igual, i sempre tot l’any. Sempre estic molt cansat quan arriba la nit. De vegades veiem un tros de carn, però molt de tant en tant. Tres dels nostres fills van a escola, i en paguem 1 penic la setmana per cap. El nostre lloguer és de 9 penics la setmana. La torba per fer foc ens costa 1 xíling i 6 penics cada quinzena com a mínim».(188)

Això és salari irlandès, això és vida irlandesa!

De fet, la misèria d’Irlanda és de nou el tema del dia a Anglaterra. A finals del 1866 i a començament del 1867, un dels magnats agraris irlandesos, lord Dufferin, discutia en el «Times» la solució. «Com d’humans són aquests grans senyors!».

De la taula E hom veu que durant el 1864, de 4.368.610 lliures esterlines de beneficis totals, 3 beneficiaris es feren tan sols amb 262.819, que aquests 3 virtuosos de l’«abstinència» de les 4.669.979 lliures esterlines del 1865 es feren per contra amb 274.528, el 1864: 26 beneficiaris 646.377 lliures, el 1865: 28 beneficiaris 736.448 lliures, 1864: 121 beneficiaris 1.076.912 lliures, 1865: 150 beneficiaris 1.320.906 lliures, el 1864: 1.131 beneficiaris 2.150.818 lliures, gairebé la meitat de tots els beneficis anuals, el 1865: 1.194 beneficiaris 2.418.833 lliures, més de la meitat dels beneficis totals anuals. La part del lleó, però, que un inconcebiblement petit nombre de magnats agraris d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda s’empassen de la renda nacional anual, és tan monstruosa que la saviesa estatal anglesa no troba adient de fornir els mateixos materials estatístics de la distribució de rendes com ho fa de la distribució de beneficis. Lord Dufferin és un d’aquests magnats agraris. Que les rendes i els beneficis puguen ésser mai «excessius» o que el llur caràcter pletòric es vincule al caràcter pletòric de la misèria popular és naturalment una idea «tan poc respectable» com «infundada» (unsound). S’adhereix als fets. Els fets són que, mentre la població irlandesa disminueix, les rendes irlandesa s’inflen, que la despoblació «beneficia» els propietaris rurals i, per tant, a la terra, i per tant, també, al poble, simple accessori de la terra. Declara, en conseqüència, que Irlanda és encara superpoblada i que el corrent d’emigració encara flueix massa lentament. Per ésser perfectament feliç, Irlanda s’hauria de lliurar, si més no, encara de ¹/3 de milió de treballadors. Que hom no imagine que aquest profundament poètic lord siga un metge de l’escola de Sangrado, qui tan bon punt no trobava que el pacient milloràs, n’ordenava flebotomia rere flebotomia, fins que el pacient va perdre la malaltia al mateix temps que la sang. Lord Dufferin demana una nova sagnia de tan sols ¹/3 de milió, per comptes d’aproximadament dos milions, sense la descàrrega dels quals, de fet, no hi ha d’haver el mil·lenni a Irlanda. La demostració s’ofereix fàcilment.

La centralització anorreà del 1851 al 1861 principalment explotacions de les primeres tres categories, per sota d’1 i no per damunt de 15 acres. Per damunt de totes han de desaparèixer. Això dóna 307.058 pagesos «supernumeraris», i si comptam les famílies per la mitjana inferior de 4 caps, 1.228.232 persones. Sota la suposició extravagant que ¹/4 siguen de nou absorbibles després de l’assoliment de la revolució agrícola, resten per a l’emigració: 921.174 persones. Les categories 4, 5, 6, per damunt de 15 acres i no superiors a 100 acres, són, com hom sap de fa temps a Anglaterra, massa petites pel cultiu capitalista de gra, i pel bestiar oví són quantitats gairebé nules. Sota la mateixa suposició d’abans hi ha per tant 788.761 persones més per emigrar. Suma: 1.709.532. I, comme l’appétit vient en mangeant, els ulls dels rendistes descobriran aviat que Irlanda amb 3¹/2 milions és encara igualment miserable, i miserable perquè és superpoblada, i per tant la despoblació ha d’avançar encara més, que així pot assolir el seu veritable destí, el d’una canyada i d’una pastura angleses.(188b)

Aquest profitós mètodes tenia com totes les coses bones d’aquest món un desavantatge. Amb l’acumulació de rendes agràries a Irlanda, seguia al mateix pas l’acumulació d’irlandesos a Amèrica. L’irlandès bandejat per ovelles i bous reapareix a l’altra banda de l’oceà com a fenià. I oposada a l’antiga reina dels mars s’erigeix més i més amenaçadora la jove república gegant:

Acerba fata Romanos agunt
Scelusque fraternae necis.

Notes

(138) James E. Th. Rogers (Prof. of Polit. Econ. in the University of Oxford), «A History of Agriculture and Prices in Ergland», Oxford 1866, v. 1, p. 690. Aquesta obra pacientment treballadora inclou en els dos primers volums apareguts fins ara tan sols el període del 1259 al 14000. El segon volum conté material merament estatístic. És la primera autèntica «History of Prices» que posseïm d’aquesta època. <=

(139) «Reasons for the late Increase of the Poor-Rates: or, a comparative view of the price of labour and provisions», Lond. 1777, p. 5, 11. <=

(140) Dr. Richard Price, «Observations on Reversionary Payments», 6. ed. By W. Morgan, Lond. 1803, VII, p. 158, 159. Price remarca a la pàg. 159: «El preu nominal de la jornada és en l’actualitat no pas més gran de quatre vegades o, com a màxim, cinc vegades més alt que ho era l’any 1514. Però el preu del gra és set vegades més alt, i el de la carn i la roba unes quinze vegades més alt. Fins ara, doncs, el preu del treball és ben lluny d’haver avançat en proporció a l’augment del cost de la vida, i no sembla que suporte ara, en comparació, la meitat de les despeses que abans suportava». <=

(141) Barton, l.c.p. 26. Per a finals del segle XVIII, vg. Eden, l.c. <=

(142) Parry, l.c.p. 80. <=

(143) id., p. 213. <=

(144) S. Laing, l.c.p. 62. <=

(145) «England and America», Lond. 1833, v. I, p. 47. <=

(146) «London Economist», 29 de març del 1845, p. 290. <=

(147) L’aristocràcia rural s’avançà a aquest objectiu, naturalment pel Parlament, amb fons de la caixa estatal a un interès força baix, que els pagesos havien de fer efectius pel doble. <=

(148) La reducció dels pagesos mitjans hom la veu especialment sota la rúbrica del cens «fill, oncle, germà, nebot, filla, tia, germana, neboda», en breu els membres de la seua pròpia família ocupats pel pagès. Aquesta rúbrica comptava el 1851 amb 216.851 persones, el 1861 tan sols 176.151. Del 1851 al 1871 les xplotacions a Anglaterra per sota de 20 acres disminuïren en més de 900; les d’entre 50 i 75 acres caigueren de 8.253 a 6.370; el mateix amb totes les altres explotacions per sota de 100 acres. Per contra, durant els mateixos vint anys, el nombre de grans explotacions augmentà; les de 300-500 acres pujaren de 7.771 a 8.410, les de més de 500 acres de 2.755 a 3.914, les de més de 1.000 acres de 492 a 582. <=

(149) El nombre de pastors cresqué de 12.517 a 25.559. <=

(150) «Census etc.», l.c.p. 36. <=

(151) Rogers, l.c.p. 693. «The paesant has again become a serf». l.c.p. 10. El senyor Roger pertany a l’escola liberal, és amic personal de Cobden i Bright, i per tant cap laudator temporis acti. <=

(152) «Public Health. Seventh Report», Lond. 1865, p. 242. «Tile cost of the hind is fixed at the lowest possible amount on which he can live ... the supplies of wages or shelter are not calculated on the profit to be derived from him. He is a zero in farming calculations». No és per tant gens inusual pel propietari d’augmentar el lloguer d’un treballador tan bon punt sent que guanya una mica més, o pel pagès de baixar el sou del treballador, «perquè la seua dona ha trobat feina». (l.c.) <=

(153) l.c.p. 135. <=

(154) l.c.p. 134. <=

(155) «Report of the Commissioners ... relating to Transportation and Penal Servitude», Lond. 1863, p. 42, Nr. 50. <=

(156) l.c.p. 77. «Memorandum by the Lord Chief Justice». <=

(157) l.c., v. II, Evidence. <=

(158) l.c., v. I, Appendix, p. 280. <=

(158a) l.c.p. 274, 275. <=

(159) «Public Health. Sixth Report, 1863», p. 238, 249, 261, 262. <=

(160) l.c.p. 262. <=

(161) l.c.p. 17. El treballador rural anglès rep tan sols ¹/4 de llet i tan sols ¹/5 de pa que l’irlandès. La millor situació nutricional del darrer ja la remarca A. Young al seu «Tour through Ireland» a començaments d’aquest segle. La raó és simplement que el pagès pobre irlandès és incomparablement més humà que el ric anglès. En relació a Gal·les, la referència textual tan sols val per sud-oest. «Tots els metges hi són d’acord amb el fet que l’augment de la mortalitat per tuberculosi, escròfula, etc., augmenta en intensitat amb el deteriorament de la condició física de la població, i tots adscriuen aquest deteriorament a la pobresa. El manteniment diari del treballador rural s’avalua en cinc penics diaris, però en molts districtes es diu que és d’un cost molt menor pel pagès» (ell mateix pobre). «Un bocí de carn salada, assecada fins a la textura del mahogani i que paga poc la pena pel difícil procés d’assimilar-la... s’empra per donar sabor a una gran quantitat de brou o de farinetes i això és de dia en dia l’àpat del treballador...» L’avenç de la indústria ha tingut com a conseqüència en aquest clima dur i humid, «l’abandonament de la sòlida roba teixida a casa a favor del gènere barat i dit de cotó», i de begudes més fortes a favor d’un te ‘nominal’... Després d’una llarga exposició al vent i a la pluja, el treballador agrícola arriba al cottage per seure davant d’una llar de torba o de bales d’argila i de poc carbó, de la qual emanen volums d’àcids carbònic i sulfurós que ho inunden tot. Les parets són de fang i pedra, el terra és just el que abans de construir la cabana, el sostre una massa de teules fines i soltes. Cada escletxa es cobreix per mantindre l’escalfor, i en una atmosfera de pudor diabòlica, amb una sentor de fang, amb l’única roba eixugant-se a l’esquena, sovint sopa i dorm amb la dona i els infants. Els obstetricis que han passat part de la nit en aquestes cabanes han descrit com es trobaven els peus enfonsats en el fang del terra, i es veien forçats (tasca fàcil) a perforar la paret per a aconseguir una mica de respiració privada. Han descrit nombrosos testimonis de diversos graus de la vida, que a aquestes influències insanes, i a moltes més, el camperol mal nodrit (underfed) resta exposat durant la nit, i del resultat, gent afeblida i escrufolosa, no hi ha manca de proves... Les afirmacions dels funcionaris de relleu de Carmarthenshire i Cardiganshire mostren d’una forma colpidora el mateix estat de coses. Hi ha, a banda, «una pesta encara més horrible, el gran nombre d’idiotes». Un mot encara sobre les condicions climàtiques. «Un fort vent de sud-oest bufa per tot el país durant 8 o 9 mesos l’any, arrossegant torrents de pluja, que descarreguen principalment per les vessants occidentals dels pujols. Els arbres són rars, amb l’excepció de llocs arrecerats, i on no són protegits, el vent els altera completament la forma. Les cabanes sovint recolzen sota un bancal, o d’un barranc o d’una pedrera, i únicament les ovelles més petites i el boví nadiu pot viure en les pastures... Els joves migren als districtes miners de l’est de Glamorgan i Monmouth... Caermarthenshire és el planter de la població minera i de la seua casa d’invàlids... La població tan sols pot mantindre el nombre. Així a Cardinganshire:

(Report del doctor Hunter in «Public Health. Seventh Report, 1864». Lond. 1865, p. 498 fins a 502 passim.) <=

(162) En 1865 aquesta llei era millorada. Hom aprendria aviat de l’experiència que aitals potineries no serveixen de res. <=

(163) Per entendre el que segueix: s’anomenen close villages (pobles tancats) aquells els propietaris dels quals són un o un parell de grans terratinents; open villages (pobles oberts) aquells el sòl del qual pertany a molts petits propietaris. És en aquests darrers llocs on especuladors immobiliaris poden erigir cottages i cases d’hostes. <=

(164) Un d’aquests pobles model es veu força net, però és tan irreal com els pobles que Katharina II veia en el viatge a Crimea. En els darrers temps, també al pastor l’han bandejat sovint d’aquestes show-villages. Per exemple, prop del mercat de Harborough hi ha una explotació ovina d’una 500 acres, que tan sols requereix el treball d’un home. Per disminuir les llargues marxes per aquestes àmplies planures, les belles pastures de Leicester i Northampton, el pastor solia rebre un cottage en el paratge. Ara hom li dóna uns tretze xílings per l’allotjament, que ha de cercar ben lluny en un poble obert. <=

(165) «Les cases dels treballadors» (en les localitats obertes, que naturalment sempre són atapeïdes) «es construeixen habitualment arrenglerades, amb la part del darrera just contra el límit extrem del tros de terra que el constructor pot anomenar seu, i per això no reben llum ni aire més que des de davant». (Report del doctor Hunter, l.c.p. 135). «Força sovint el cerveser o botiguer del poble és alhora llogador de cases. En aquest cas el treballador rural hi troba un segon senyor després del granger. Ha d’ésser-ne simultàniament el seu client. Amb 10 xílings setmanals, menys un lloguer anual de 4 lliures esterlines, es troba obligat a comprar al botiguer pel preu mòdic que li plague, sucre, farina, sabó i cervesa». (l.c.p. 132). Aquests llogarrets oberts constitueixen de fet les «colònies penals» del proletariat agrícola anglès. Molts dels cottages són purament cases d’hostes, per les quals passa tota la purrialla vagabunda dels voltants. El camperol i la seua família, que sovint han preservat d’una forma certament miraculosa en les condicions més deplorables, una fermesa i puresa de caràcter, hi van directament al diable. És naturalment moda entre els aristocràtics shylocks d’arronsar els muscles davant dels especuladors immobiliaris i dels petits propietaris dels pobles oberts. Saben força bé que els llurs «pobles i pobles model tancats» són el bressol dels «pobles oberts» i que sense ells no podrien existir. «Sense els petits propietaris dels pobles oberts, la major part dels treballadors rurals hauria de dormir sota els arbres de les propietats on treballen». (l.c.p. 135). El sistema de pobles «oberts» i «tancats» domina en totes les midlands i per tot l’oest d’Anglaterra. <=

(166) «El llogador de cases» (el granger o terratinent) «s’assegura directament o indirectament el beneficis d’un home contractat a 10 xílings setmanals, i rep d’aquests pobres ingressos 4 o 5 lliures de renda anual per cases que no valen 20 lliures en un mercat realment lliure, però que es mantenen a un valor artificial pel poder del propietari de dir ‘utilitzau la meua casa, o anau a cercar un lloguer sense un testimoni de feina per part meua’... Si un home vol millorar, i anar a les obres del ferrocarril o a una pedrera, el mateix poder s’interposa amb un: ‘Treballau per a jo a aquest baix salari o mudau-vos en una setmana; endugueu-vos el porc, i prengueu el que pugueu de les patates del vostre hort’. Si el seu interès sembla més ben servit, el propietari s’estima més imposar en aquests casos un augment de lloguer» (és a dir, el granger) «com a càstic per haver abandonat el seu servei» (Dr. Hunter, l.c.p. 132.) <=

(167) «Parelles casades de fa poc no són un estudi edificador pels germans i germanes adults; i per bé que no s’han de registrar exemples, es recorden dades suficients per fonamentar el comentari que la gran depressió i de vegades la mort són la càrrega de la participació femenina en el crim de l’incest». (Dr.Hunter, l.c.p. 137). Un oficial de la policia rural, que havia exercit molts anys de detectiu dels pitjors barris de Londres, deia de les noies del seu poble: «de la llur immoralitat i desvergonyiment no n’he vist igual durant els anys de vida policial i tasques de detectiu en les pitjors parts de Londres... Viuen com porcs, nois i noies grans, mares i pares, tots dormen en una cambra, en molts casos». («Child. Empl. Comm.. Sixth Report», Lond. 1867, Appendix, p. 77, n. 155). <=

(168) «Public Health. Seventh Report, 1864», p. 9-14 passim. <=

(168a) «El capellà i els nobles semblen barallats a mort amb ells» <=

(169) «L’ocupació provident del treballador rural dóna dignitat fins i tot a la seua posició. No és un esclau, sinó un soldat de pau, i mereix el seu lloc en els habitatges dels homes casats que forneix el terratinent, que ha reclamat un poder de reclutament de treball similar al que el país demana al soldat. No rep ni un bri més de preu de mercat per la seua feina del que rep el soldat. Com el soldat el prenen jove, ignorant, coneixedor únicament del seu propi ofici, i de la seua pròpia localitat. Matrimoni primerenc i l’operació de diverses lleis d’assentament l’afecten com l’allistament i la llei de motins afecten l’altre». (Dr. Hunter, l.c.p. 132.) De vegades un terratinent de cor tendre es plany de la solitud que ha creat. «És quelcom melangiós restar sol en el propi país», diu el comte de Leicester, quan era congratulat per la inauguració de Holkham: «Contempli els voltants i no veig cap casa que no siga meua. Sóc el gegant del Castell del Gegant, i m’he menjat tots els veïns». <=

(170) Hi ha un moviment similar d’ençà de les darreres dècades a França, a mesura que la producció capitalista s’hi apodera de l’agricultura i força la població rural «supernumerària» a les ciutats. També ací trobam el deteriorament de l’habitatge i d’altres condicions que són la font de la «supernumerització». De «prolétariat foncier» particular que aquest sistema de parcel·les ha donat lloc, en parlen, entre d’altres, l’obra abans citada de Colins, i Karl Marx, «Der achtzehnte Brumaire des Louis Bonaparte», 2.ed., Hamburg 1869, p. 88 sg. El 1846 la població urbana de França era un 24,42%, la rural d’un 75.58%. El 1861 l’urbana era de 28,86% i la rural de 71,14%. En els darrers cinc anys la disminució del percentatge rural de la població s’ha fet encara més grossa. Ja el 1846 Pierre Dupont cantava en els seus «Ouvriers»:

«Mal vestits, allotjats en traus,
sota les golfes, entre la runa,
vivim amb els mussols,
i els lladres, amics de les ombres». <=

(171) El sisè i darrer report de la Child. Empl. Comm., publicat a finals de març del 1867, tracta tan sols del sistema agrícola de les colles. <=

(172) «Child. Empl. Comm., VI. Report», Evidence, p. 37, n. 173. - Fenland = marjal. <=

(173) Alguns mestres de colla, però, s’han esforçat per arribar a la posició de grangers de 500 acres o propietaris de files senceres de cases. <=

(174) «La meitat de les noies de Ludford s’han desgraciar per anar amb colles». (l.c., Appendix, p. 6, n. 32.) <=

(175) «El sistema ha augmentat molt en els darrera anys. Hi ha lloc on es diu que s’ha introduït en dates relativament recents; en d’altres on les colles... es coneixen des de fa molts anys... més i més petits infants hi són ocupats». (l.c.p. 79, n.174.) <=

(176) «Els petits pagesos no contracten el treball de colles». «No és en la terra pobra sinó en la terra que permet una renda de 40 a 50 xílings, que es contracten dones i infants en el major nombre possible». (l.c.p. 17 u. 14.) <=

(177) A un d’aquests senyors la seua renda li sabia tan bé, que declarà indignat a la Comissió d’Investigació que tot l’escàndol es devia únicament al nom del sistema. Si hom per comptes de parlar de «colla» sigués «associació juvenil industrial-agrícola-cooperativa d’auto-sosteniment» seria all right. <=

(178) «El treball de colla és més barat que d’altres treballs, i és per això que se n’empra», diu un antic mestre de colla. (l.c.p. 17, n.14.) «El sistema de colla és decididament el més barat pel granger i també decididament el pitjor pels infants», diu un granger. (l.c.p. 16, n. 3.) <=

(179) «Sens dubte, molta de la feina ara realitzada per infants en colles la realitzaven abans homes i dones. Més homes són ara sense feina allà on es contracten més infants i dones que abans». (l.c.p. 43, n. 202.) Per contra, entre d’altres: «La qüestió laboral (labour question) de molts districtes agrícoles, particularment els llaurables, es fa tan seriosa com a conseqüència de l’emigració, i de la facilitat que ofereixen els ferrocarrils per anar a les grans ciutat que jo» (el «jo» és l’agent rural d’un gran senyor) «crec que el servei infantil és absolutament indispensable». (l.c.p. 80, n. 180.) La labour question (la qüestió laboral) significa, particularment en els districtes agrícoles anglesos, a diferència de la resta del món civilitzat, the landlord's and farmers' question (la qüestió dels terratinents i grangers): com, malgrat l’èxode sempre creixent dels camperols, mantindre una «superpoblació relativa» suficient en el camp i amb externitzar el «mínim salarial» pels treballadors rurals? <=

(180) El «Public Health Report» que abans he citat, en tractar del cas de la mortalitat infantil, passa per damunt del sistema de colles, i per això restà desconegut per la premsa i, per tant, pel públic anglès. Contràriament, el darrer report de la «Child. Empl. Comm.» oferí un benvingut tema «sensational» a la premsa. Mentre la premsa liberal es demanava com els elegants gentlemen i ladies i els beneficiaris de l’església estatal, que floreixen a Lincolnshire, podien permetre un sistema així en les llurs possessions, sota els propis ulls, ells mateixos, uns personatges, que envien a les antípodes «missions per a la millora moral dels salvatges de les mars del sud», la premsa més elegant considerà exclusivament la brutal degradació dels camperols, capaços de vendre els fills en aital esclavatge! Sota les circumstàncies miserables als quals «els delicadíssims» condemnen als camperols, seria comprensible que es menjassen els propis fills. Ço que és realment meravellós és la femresa de caràcter que en gran part han mantingut. Els reports oficials demostren que els pares, fins i tot en els districtes de gangs, deploren el sistema de colles. «Hi ha molts indicis que mostren que els pares dels infants serien contents, en molts casos, de rebre l’ajut dels requeriments d’una obligació legal, per tal de resistir la pressió i les temptacions a les quals són sovint sotmesos. Poden ésser premuts, de vegades pels responsables parroquials, de vegades pels patrons, sota l’amenaça d’ésser ells mateixos acomiadats, si no duen els fills a treballar a una edat on l’assistència a l’escola els hi seria manifestament un gran avantatge. Tot el temps i força malbaratats; tot el patiment d’una fatiga addicional i inútil, induïda al treballador i als infants; cada cas on el pare pot haver atribuït la ruina moral del seu fill a les condicions minadores de la innocència d’unes cabanes atapeïdes, o a les influències contaminants de la colla pública, han d’haver estat incentius per sentiments en la ment del pobres treballador que es poden entendre bé i que resulta innecessari particularitzar. Han d’haver estat conscients del fet que un intens dolor corporal i mental ja els hi ha estat infligit per causes de les quals ells no eren de cap manera responsables; de causes que, si per ells fos, no haurien estat consentides; i contra les quals eren impotents». (l.c.p. XX, n. 82 und XXIII, n. 96.) <=

(181) Població d’Irlanda: 1801: 5.319.867 persones, 1811: 6.084.996, 1821: 6.869.544.1831: 7.828.347, 1841: 8.222.664. <=

(182) El resultat encara seria més desfavorable si hom retrocedeix més. Així, les ovelles el 1865: 3.688.742, però el 1856: 3.694.294, els porcs el 1865: 1.299.893. però el 1858: 1.409.883. <=

(183) Les dades del text s’han aplegat del material de «Agricultural Statistics, Ireland. General Abstract», Dublín, per l’any 1860 i següents i de «Agricultural Statistics, Ireland. Tables showing the Estimated Average Produce etc.», Dublín 1867. Hom sap que aquestes estatístiques són oficials i que es presenten anualment al Parlament.

Afegit a la 2a edició. L’estatística oficial mostra per l’any 1872 una reducció en l’àrea de terra cultivada – comparada amb la del 1871 – de 134.915 acres. S’hi dóna un «augment» en el cultiu de llegums, naps, bledes, i similars; una «reducció» en l’àrea de la terra cultivada amb blat de 16.000 acres, de 14.000 acres per la civada, de 4.000 acres per l’ordi i el sègol, de 66.632 acres per les patates, de 34.667 pel lli i de 30.000 acres menys de prats, trèvol, faves i colza. La terra que es troba sota cultiu de blat mostra pels darrers 5 anys la següent escala de disminució: 1868 - 285.000 acres; 1869 - 280.000 acres; 1870 259.000 acres; 1871 - 244.000 acres. Pel 1872 trobam en nombres rodons un augment de 2.600 cavalls, 80.000 caps de bestiar boví, 68.600 d’ovelles i una reducció de 236.000 porcs. <=

(184) «Tenth Report of the Commissioners of Inland Revenue». Lond. 1866 <=

(185) Els ingressos anuals totals sota la rúbrica D difereixen ací de les taules anteriors, degut a certes deduccions permeses per la llei. <=

(186) Si el producte també disminueix proporcionalment als acres, hom no ha d’oblidar que durant un segle i mig Anglaterra ha exportat indirectament el sòl d’Irlanda, sense oferir als cultivadors els mitjans per cobrir els constituents del sòl que havia estat exhaurits. <=

(186a) Com que Irlanda és la terra promesa del «principi demogràfic», Th. Sadler, abans de la publicació de la seua obra sobre població, presentà el seu famós llibre «Ireland, its Evils and their Remedies», 2nd ed., London 1829, en el qual, a través de la comparació estatística de les diferents províncies, i en cada províncies de cada comtat, demostrava que no hi domina la misèria, com Malthus voldria, en relació directa al nombre d’habitants, sinó en relació inversa. <=

(186b) Per l’època del 1851 al 1874 el nombre total d’emigrants pujava a 2.325.922. <=

(186c) Nota a la 2. ed. Segons una taula de «Ireland, Industrial, Political and Social», de Murphy, 1870, constitueixen un 94,6% de les possessions, les que no arriben als 100 acres i un 5,4% les que els depassen. <=

(186d) «Reports from the Poor Law Inspectors on the wages of Agricultural Labourers in Ireland», Dublin 1870. - Vg. també «Agricultural Labourers (Ireland) Return etc.», 8. March 1861. <=

(187) l.c.p. 29, 1. <=

(187a) l.c.p. 12. <=

(187b) l.c.p. 25. <=

(187c) l.c.p. 27. <=

(187d) p. 26. <=

(187e) p. l. <=

(187f) p.32. <=

(187g) p. 25. <=

(187h) p. 30. <=

(187i) p. 21, 13. <=

(188) «Reports of Insp. of Fact. for 3lst Oct. 1866», p. 96. <=

(188a) L’àrea total inclou també «torberes i terra erma». <=

(188b) Com la fam i les circumstàncies que la comportaren han permès en bona part tant als terratinents individuals com a la legislatura anglesa d’aplicar forçosament la revolució agrícola i de reduir la població d’Irlanda a un nivell satisfactori pels terratinents, ho mostraré més plenament al volum III d’aquesta obra, en la secció de la propietat de la terra. Llavors tornaré també a la situació dels petits pagesos i dels treballadors rurals. Ací tan sols una citació. Nassau W. Senior deia, entre d’altres coses, en la seua obra pòstuma «Journals, Conversations and Essays relating to Ireland», 2 vols., London 1868, v. II, p. 282: «Remarcava el doctor G., que tenim la nostra llei de pobres i que és una gran instrument per concedir la victòria als terratinents. Un altre i encara més poderós instrument és l’emigració... Cap amic d’Irlanda no pot desitjar que es perllongue la guerra» (entre els landlords i els petits pagesos celtes) «i menys encara que s’acabe amb la victòria dels pagesos... Com és ràpidament» (aquesta guerra) «s’acabe, més ràpidament Irlanda es transformarà en una terra de pastura (grazing country) amb el nombre d’habitants relativament reduït que requereix una terra de pastura, i millor serà per a totes les classes». Les lleis angleses del gra del 1815 asseguraren a Irlanda el monopoli de la importació lliure de gra a Gran Bretanya. Afavorien per tant artificialment el cultiu de gra. Aquest monopoli fou bandejat sobtadament el 1846 amb l’abolició de les lleis del gra. A banda de totes les altres circumstàncies, amb aquest fet hi havia prou per donar un gran impuls a la transformació de la terra agrícoles irlandesa en pastures, a la concentració de les explotacions i a l’expulsió dels petits agricultors. Després que hom del 1815 al 1846 declaràs ben clar i fort la fertilitat de la terra irlandesa, i la proclamàs naturalment destinada al cultiu de blat, sobtadament els agrònoms, economistes i polítics anglesos descobrien que no serveix per res més que per produir farratge! El senyor Léonce de Lavergne s’ha afanyat a repetir-ho a l’altra banda del Canal. Correspon a un home «seriós» à la Lavergne de caure en aital criaturada. <=