23. Capítol. La llei general de l’acumulació capitalista. Part I | Índex | 23. Capítol. La llei general de l’acumulació capitalista. Part III

CAPÍTOL VINT-I-TRESÈ. SEGONA PART. (SECCIONS 5.a a 5.d)
La llei general de l’acumulació capitalista

5. Il·lustració de la llei general de l’acumulació capitalista

a) Anglaterra del 1846 al 1866

Cap període de la societat moderna és tan favorable per l’estudi de l’acumulació capitalista com el període dels darrers 20 anys. És com si s’hagués trobat el sac de Fortunat. De tots els països, però, Anglaterra ofereix de nou l’exemple clàssic, perquè encapçala el primer rang en el mercat mundial, perquè el sistema de producció capitalista s’hi ha desenvolupat plenament, i finalment per la introducció del regne mil·lenari del lliure comerç del 1846 ençà, que ha tallat a l’economia vulgar la darrera retirada. L’avenç titànic de la producció, de forma que la darrera meitat del període de vint anys depassa àmpliament la primera, ja s’ha significat abastament en la quarta secció.

Malgrat el creixement absolut de la població anglesa en el darrer mig segle, el creixement proporcional o taxa de creixement caigué continuadament, com mostra la següent taula extreta del cens oficial:

Mesura percentual del creixement anual de la població d’Anglaterra i Gales en xifres decimals: 

Consideram ara d’altra banda el creixement de la riquesa. El punt de suport més segur l’ofereix ací el moviment dels beneficis, rendes de la terra, etc., sotmesos a les contribucions per ingressos. El creixement dels beneficis d’obligada contribució (exclosos grangers i algunes altres categories) del 1853 al 1864 arribà per Gran Bretanya a un 50,47% (o 4,58% de mitjana anual) (94), mentre que el de la població durant el mateix període fou al voltant d’un 12%. L’augment de les rendes contribuïbles de la terra (incloses cases, ferrocarrils, mines, pesqueries, etc.) del 1853 al 1864 arribà a un 38% o 3⁵/12 % anual, de les quals les següents categories assumeixen la més forta participació:

(95)

Si hom compara cada quatrienni del període 1853-1864, el grau de creixement dels ingressos augmenta contínuament. Per exemple, dels derivats de beneficis el 1853-1857 un 1,73% anual, del 1857-1861 un 2,74% anual, i un 9,30% anual pel 1861-1864. La suma global dels ingressos sotmesos a contribució al Regne Unit suposen: 307.068.898 lliures esterlines, 1859: 328.127.416 lliures, 1862: 351.745.241 lliures, 1863: 359.142.897 lliures, 1864: 362.462.279 lliures, 1865: 385.530.020 lliures.(96)

L’acumulació de capital s’acompanya alhora de la seua concentració i centralització. Malgrat que no existeix cap estatística agrícola oficial per Anglaterra (però si per Irlanda), se n’ofereix una de voluntària per 10 comtats. H dóna el resultat que, des del 1851 fins el 1861 les granges de menys de 100 acres disminuïren de 31.583 a 26.567, per tant 5.016 es fusionaren amb granges més grans.(97) Del 1815 al 1825 cap fortuna mobiliària de més de 1 milió de lliures esterlines passà per sota de la contribució de successió, del 1825 al 1855, per contra, ho feren 8, del 1855 al juny del 1859, és a dir en 4¹/2 any, 4.(98) La centralització, però, hom la veurà millor amb una breu anàlisi de les contribucions per ingressos sota la categoria D (beneficis, amb l’exclusió de granges, etc.) dels anys 1864 i 1865. Remarc prèviament que els ingressos d’aquesta font paguen income tax de 60 lliures esterlines en avant. Aquests ingressos contribuïbles suposaren a Anglaterra, Gales i Escòcia el 1864: 95.844.222 lliures esterlines i el 1865: 105.435.787 lliures (99), el nombre de contribuents el 1864: 308.416 persones d’una població total de 23.891.009, 1865: 332.431 persones d’una població total de 24.127.003. Sobre la distribució d’aquests ingressos en tots dos anys, la següent taula:

Al Regne Unit el 1855 es produïren 61.453.079 tones carbó d’un valor de 16.113.267 lliures, el 1864: 92.787.873 tones d’un valor de 23.197.968 lliures, el 1855: 3.218.154 tones de ferro cru d’un valor de 8.045.385 lliures, el 1864: 4.767.951 tones d’un valor de 11.919.877 lliures. El 1854 la longitud dels ferrocarrils en funcionament al Regne Unit era de 8.054 milles, amb un capital pagat de 286.068.794 lliures, el 1864 la longitud de milles era de 12.789 amb un capital pagat de 425.719.613 lliures esterlines. El 1854 les exportacions i importacions totals del Regne Unit foren de 268.210.145 lliures esterlines, el 1865: 489.923.285. La taula següent mostra el moviment de les exportacions:

Hom comprèn després d’aquests pocs exemple el crit triumfal del registrador general del poble britànic:

«Tan ràpidament com ha crescut la població, i no ha mantingut el pas amb l’avenç de la indústria i de la riquesa».(101)

Giram-nos ara als agents immediats d’aquesta indústria o als productors d’aquesta riquesa, a la classe obrera.

«És una de les característiques més melancòliques de la situació social del país», diu Gladston, «que mentre que hi ha una disminució de la capacitat de consum del poble, i mentre hi ha un augment de les privacions i patiments de la classe treballadora i dels operaris, hi ha al mateix temps una acumulació constant de riquesa en les classes superiors, i un augment constant de capital». (102)

Així parlava aquest ministre untuós en la Cambra dels Comuns el 13 de febrer del 1843. El 16 d’abril del 1863, vint anys després, en el discurs on presentava el seu pressupost

«Des del 1842 fins el 1852 els ingressos contribuïbles cresqueren en aquest país un 6%... En els 8 anys del 1853 al 1861 cresqué, si hom pren com a base el 1853, un 20%. El fet és tan astorador que és gairebé increïble... Aquest augment intoxicador de riquesa i de poder... completament confinat a les classes propietàries... ha d’ésser un benefici indirecte a la població treballadora, perquè abarateix les mercaderies de consum general. Mentre que els rics s’han fet més rics, els pobres s’han fet menys pobres. En qualsevol cas, que els extrems de pobresa siguen menors, no ho gosaria de dir».(103)

Quin anticlímax més coix! Si la classe obrera ha restat «pobra», tan sols «menys pobra» relativament mentre produeix per la classe propietària «un augment intoxicador de riquesa i de poder», llavors ha restat relativament igual de pobra. Si els extrems de pobresa no han disminuït, han augmentat, perquè sí ho han fet els extrems de riquesa. Pel que fa a l’abaratiment dels mitjans de vida, l’estatística oficial, per exemple, els registres del London Orphan Asylum, mostra un encariment d’un 20% per la mitjana dels tres anys del 1860 al 1862, en comparació amb 1851-1853. En els 3 anys següents de 1863-1865 hi ha un encariment progressiu de la carn, la mantega, la llet, el sucre, la salt, el carbó i una quantitat d’altres mitjans necessaris de vida.(104) El següent discurs del pressupost de Gladstone, del 7 d’abril del 1864, és un ditiramb pindàric sobre l’avenç de la confecció de plus-vàlua i la felicitat moderada per la «pobresa» del poble. Parla de masses «en el llindar del pauperisme», de sectors econòmics «on els salaris no han pujat», i resum finalment la felicitat de la classe obrera en els mots:

«La vida humana és en nou casos de deu una mera lluita per l’existència».(105)

El professor Fawcett, no lligat com Gladstone per consideracions oficials, declara rotundament:

«No neg naturalment que els salaris monetaris han pujat amb aquest augment del capital» (en els darrers decennis) «però aquest avantatge aparent resulta en gran mesura en una perdua, perquè moltes de les necessitats vitals s’han encarit constantment» (creu que com a conseqüència de la caiguda de valor dels metalls nobles) «... els rics es fan ràpidament més rics (the rich grow rapidly richer), mentre que no hi ha cap creixement en benestar gaudit per les classes treballadores... El treballador esdevé gairebé esclau del comerciant, a qui deu diners».(106)

En les seccions sobre la jornada laboral i la maquinària s’han vist les circumstàncies sota les quals la classe obrera britànica creà un «augment intoxicador de la riquesa i del poder» per les classes posseïdores. Ens ocupàvem llavors, però, principalment del treballador durant el seu funcionament social. Per un complet aclariment de la llei de l’acumulació cal també observar la seua condició fora del taller, les seues condicions d’alimentació i d’habitatge. Els límits d’aquest llibre ens obliguen a ocupar-nos principalment de la part pitjor pagada del proletariat industrial i dels treballadors agrícoles, és a dir de la majoria de la classe obrera.

Abans encara, un mot sobre el pauperisme oficial o la part de la classe obrera que ha perdut la seua condició d’existència, la venda de força de treball, i vegeta de l’almoina pública. La llista oficial de pobres compta a Anglaterra (107)1855: 851.369 persones, 1856: 877.767, 1865: 971.433. Com a conseqüència de la fam cotonera s’inflà en els anys 1863 i 1864 a 1.079.382 i 1.014.978. La crisi del 1866, que afectà feixugament Londres, creà en aquesta seu del mercat mundial, més rica en habitants que el Regne d’Escòcia, pel 1866 un creixement de la pobresa del 19,5%, en comparació amb el 1865, i del 24,4%, en comparació amb el 1864, i un creixement encara més gran pels primers mesos del 1867, en comparació amb el 1866. Amb l’anàlisi de l’estatística de pobres hi ha dos punts de consideració. D’una banda, el moviment a l’alça i a la baixa de la quantitat de pobres reflecteix els canvis periòdics del cicle industrial. D’altra banda, l’estatística oficial s’aparta més i més de l’abast real del pauperisme amb el grau que es desenvolupen, amb l’acumulació del capital, la lluita de classe i per tant l’autoconsciència del treballador. Per exemple, la barbàrie en el tractament dels pobres, de la qual la premsa anglesa («Times», «Pall Mall Gazette», etc.) durant els darrers dos anys han deplorat tan fortament, és de data antiga. F. Engels constatava el 1844 exactament els mateixos horrors i el mateix escàndol transitori i patètic de la «literatura sensacionalista». Però l’augment paorós de morts de fam («deaths by starvation») a Londres, durant el darrer decenni, mostra incondicionalment el terror creixent del treballador davant l’esclavatge de la workhouse (108), aquest lloc de càstic de la misèria.

b) Els estrats pitjor pagats de la classe obrera industrial britànica

Ara ens giràrem cap als estrats pitjor pagats de la classe obrera industrial. Durant la fam cotonera del 1862, encarregaren al doctor Smith del Privy Council una investigació de la situació nutricional dels treballadors cotoners afectats de Lancashire i Cheshire. Observacions durant molts anys previs l’havien dut al resultat que «per remediar les malalties de la fam (starvation diseases)», la nutrició diària d’una mestressa mitjana hauria de contindre si més no 3.900 grans de carboni amb 180 grans de nitrogen, la nutrició diària d’un home mitjà hauria d’ésser, si més no, de 4.300 grans de carboni amb 200 grans de nitrogen, per la mestressa dues lliures de bon pa blanc contenen aquesta quantitat de nutrients, per l’homes ¹/9 més, per la mitjana setmana de dones i homes adults, si més no, 28.600 grans de carboni i 1.330 grans de nitrogen. El seu càlcul fou constatat a la pràctica d’una forma sorprenent per la seua estimació de la quantitat miserable de nutrients que constituïa el consum del treballador cotoner en una situació de necessitat. Consistia el desembre del 1862 en 29.211 grans de carboni i 1.295 grans de nitrogen setmanals.

L’any 1863, el Privy Council ordenà una investigació sobre la situació de necessitat de la part pitjor nodrida de la classe obrera anglesa, i el doctor Simon, funcionari sanitari del Privy Council, escollí per aquesta feina l’esmentat doctor Smith. La seua recerca cobreix, d’una banda, els treballadors agrícoles, i de l’altre, els teixidors de seda, les agulleres, els confeccionadors de guants de cuir, els elaboradors de mitjons, els teixidors de guants i els sabaters. Les darreres categories són, amb l’excepció dels elaboradors de mitjons, exclusivament urbanes. Es va fer norma de la investigació, la selecció en cada categoria de les famílies més sanes i relativament més ben situades.

Com a resultat general donà que

«en tan sols una de les classes examinades els operaris urbans just depassaven l’aportació mitjana de nitrogen que s’estima com de mera subsistència, mentre que en una altra gairebé hi arribaven, i que en dues classes hi havia una deficiència – en una, una deficiència ben gran – tant de nitrogen com de carboni. A més, pel que fa a les famílies examinades de la població agrícola, sembla que més d’una cinquena part rebien menys del nivell mínim estimat de carboni alimentari, que més d’una tercera part rebien menys del nivell mínim estimat de nitrogen alimentari, i que en tres comtats (Berkshire, Oxfordshire i Somersetshire) la insuficiència de nitrogen alimentari era la dieta local mitjana».(109)

Entre els treballadors agrícoles, els d’Anglaterra, la part més rica del Regne Unit, eren els pitjor nodrits.(110) La desnutrició queida entre els treballadors rurals en general, i principalment en dones i infants, ja que «l’home ha de menjar per realitzar la seua feina». Una penúria encara més gran s’abatia damunt les categories laborals urbanes investigades. «Són tan malament alimentats que certament entre ells hi ha d’haver molts casos de privació severa i perjudicial». (Tot això és l’«abstinència» dels capitalistes! Especialment abstinència de pagar els mitjans de vida indefugibles per la mera vegetació de les seues mans»!).(111)

La següent taula mostra les condicions d’estat nutricional de les categories laborals purament urbanes abans esmentades, comparant la quantitat mínima assumida pel doctor Smith amb la nutrició dels treballadors cotoners durant l’època de la més gran necessitat:

Una meitat, o ⁶⁰/125 de les categories laborals industrials investigades no rebien en absolut gens de cervesa, un 28% gens de llet. La mitjana setmanal de mitjans líquids de nutrició en les família variava de 7 unces entre les agulleres a 24³/4 unces entre els elaboradors de mitjons. La majoria dels qui no rebien gens de llet consistien en les agulleres de Londres. La quantitat de pa consumit setmanalment oscil·lava de 7³/4 lliures entre les agulleres a 11¹/4 lliures entre els sabaters i donava una mitjana total de 9,9 lliures setmanals per adult. El sucre (xarop, etc.) oscil·lava de 4 unces setmanals pels confeccionadors de guants de cuir a 11 unces pels elaboradors de mitjons; la mitjana total per setmana per a totes les categories, per adult, era de 8 unces. La mitjana setmanal general de mantega (greix, etc.) era de 5 unces per adult. La mitjana setmanal de carn (porc, etc.) variava, per adult, de 7¹/4 unces entre els teixidors de seda a 18¹/4 unces entre els confeccionadors de guants de cuir; la mitjana global de les diferents categories era de 13,6 unces. La despesa setmanal d’alimentació per adult resultava en les següents xifres mitjanes generals: teixidors de seda 2 xílings i 2¹/2 penics, les agulleres 2 xílings i 7 penics, els confeccionadors de guants de cuir 2 xílings i 9¹/2 penics, els sabaters 2 xílings i 7³/4 penics, els elaboradors de mitjons 2 xílings i 6¹/4 penics. Pels teixidors de seda de Macclesfield la mitjana setmanal suposava tan sols 1 xíling i 8¹/2 penics. Les categories pitjor nodrides eren les agulleres, els teixidors de seda i els confeccionadors de guants de cuir.(113)

El doctor Simon deia en el seu report sanitari general sobre aquesta situació nutricional:

«Que són innumerables els casos on una dieta deficient és la causa o agreujant de malalties, ho pot afirmar qualsevol que siga familiaritzat amb la pràctica mèdica de la llei de pobres, o amb les sales de pacients dels hospitals... Amb tot, des d’aquest punt de mira, hi ha, en la meua opinió, un context sanitari molt important que cal afegir. S’ha de recordar que la privació d’aliments arriba tan sols amb molta resistència, i que com a norma una gran pobresa de la dieta tan sols es produirà quan d’altres privacions l’hagen precedida. Molt abans que la insuficiència de la dieta siga una qüestió de preocupació higiènica, molt abans que el fisiòleg pense de comptar els grans de nitrogen i de carboni que intervenen entre la vida i la fam, la llar ha d’haver quedat despullada completament de tota comoditat material: la roba i el combustible hauran estat fins i tot més escassos que els aliments – contra les inclemències de l’oratge no hi haurà hagut una protecció adient – l’espai habitat s’haurà omplert fins al grau on l’atapeïment produeix o augmenta malalties: d’una manca d’utensilis domèstics i de mobiliari – fins i tot la netedat haurà resultat costosa o difícil, i si encara hi ha un esforç d’auto-respecte per mantindre-la, cada esforç representarà una pinçada addicional de fam. La casa, també, serà on l’allotjament es puga comprar més barat: en barris on habitualment no hi ha el menor fruit de supervisió sanitària, el pitjor drenatge, la pitjor neteja, la pitjor supressió de molèsties públiques, el menor i pitjor subministrament d’aigua i, si és a ciutat, menys llum i aire. Aquests són els perills sanitaris als quals la pobresa és gairebé certament exposada, quan la pobresa és prou com per implicar l’escassedat d’aliments. I mentre la suma d’ells és d’una magnitud terrible contra la vida, la mera escassedat d’aliments és en ella mateixa de gran seriositat... Aquestes són reflexions doloroses, especialment, quan es recorda que la pobresa que hom adverteix no és la pobresa merescuda de l’ociositat. En tots els casos és la pobresa de poblacions treballadores. De fet, pel que fa als operaris urbans, el treball que genera la més escassa pitança, és en general perllongat excessivament. Amb tot, evidentment, és tan sols en un sentit qualitatiu que el treball es pot considerar autosuficient... I a gran escala l’autosuficiència nominal pot ésser tan sols un circuit, més llarg o més curt, cap al pauperisme».(114)

La connexió interna entre les pinçades de la fam dels estrats obrers més esforçats i l’extravagant consum, groller o refinat, dels rics, fonamentat en l’acumulació capitalista, es revela tan sols amb el coneixement de les lleis econòmiques. Altrament, amb la situació de l’habitatge. Qualsevol observador sense prejudicis veu que com més massiva és la centralització dels mitjans de producció, més gran és l’amuntegament corresponent de treballadors en el mateix espai, i que per tant, com més ràpida és l’acumulació capitalista, més miserable és la situació de l’habitatge dels treballadors. Les «millores» (improvements) de la ciutat que acompanyen l’avenç de la riquesa, mitjançant l’enderrocament dels barris pitjor construïts, l’erecció de palaus pels bancs, magatzems, etc., l’ampliació d’avingudes pel transport de mercaderies i les carrosses de luxe, la introducció de tramvies de cavalls, etc., duen els pobres a forats encara pitjors i més densos. D’altra bandam qualsevol sap que el preu dels habitatges és en relació inversa a la qualitat i que les mines de la misèria són explotades pels especuladors de cases amb més profit i menys cost que en el seu moment les mines del Potosí. El caràcter antagonista de l’acumulació capitalista i per tant de les condicions capitalistes de la propietat en general (115) es fa ací tan evident que fins i tot els reports oficials anglesos sobre aquest tema van plens d’atacs heterodoxos a la «propietat i els seus drets». El mal ha fet aitals passos amb el desenvolupament de la indústria, l’acumulació del capital, el creixement i l’«embelliment» de les ciutats, que la meta por de malalties contagioses, que no fan fàstics a la «respectabilitat», comportà, del 1847 al 1864, l’aprovació de no pas menys de 10 lleis parlamentàries de policia sanitària i que la burgesa espaordida d’algunes ciutats, com Liverpool, Glasgow, etc., se n’ocupassen, a través de la municipalitat. Amb tot, el doctor Simon en el seu report del 1865: «Parlant en general, es pot dir que aquests mals són incontrolats a Anglaterra». Per ordre del Privy Council del 1864, es va fer una investigació sobre les condicions d’habitatge dels treballadors rurals, el 1865 sobre les classes més pobres de la ciutat. Els treballs magistrals del doctor Julian Hunter hom els troba en el report setè i vuitè sobre «Public Health». Pel que fa als treballadors rurals hi tornaré més tard. Per la situació de l’habitatge urbà cit una remarca general del doctor Simon:

«Malgrat el meu punt de mira oficial», diu, «és exclusivament sanitari, la humanitat comuna no em permet d’ignorar els altres aspectes d’aquest mal. En el seu grau més alt implica gairebé de forma necessària una negació de tota delicadesa, amb aquesta confusió gens neta de cossos i funcions corporals, aquesta exposició de nuesa animal i sexual, que és més bestial que humana. Sotmetre’s a aquestes influència és una degradació que ha de fer-se més i més profunda pels qui continuen a treballar. Pels infants que hi neixen, sovint ha d’ésser un baptisme en la infàmia (baptism into infamy). I per damunt de tota mesura, és desesperat el desig que persones en aitals circumstàncies hagen d’aspirar en altres sentits a aquella atmosfera de civilització que té com a essència una netedat física i moral».(116)

El primer en habitatges sobresaturats o d’altra forma igualment inadequats per l’allotjament humà d’una forma absoluta, recau en Londres.

«Dons punts», diu el doctor Hunter, «són clars: primer que hi ha unes 20 grans colònies a Londres, cadascuna d’unes 10.000 persones, la condició miserable de les quals depassa gairebé tot el que s’haja vist arreu d’Anglaterra, i que és gairebé completament resultat de la mala acomodació de les cases; en segon lloc, que la condició atapeïda i dilapidada de les cases d’aquestes colònies és molt més pitjor que no pas fa 20 anys».(117) «No és dir massa que la vida en parts de Londres i Newcastle és infernal».(118)

A més, la part més ben situada de la classe obrera, juntament amb els petits comerciants i d’altres elements de la petita classe mitjana, cau a Londres més i més sota la maledicció d’aquestes condicions galdoses d’allotjament, a mesura que les «millores» i amb ells els enderrocaments d’antics carrers i cases creixen com les fàbriques i els torrents humans en la metròpolis, i finalment per la pujada dels lloguers de cases amb les rendes urbanes del sòl.

«Els lloguers s’han fet tan desmesurats que pocs treballadors poden pagar més d’una cambra».(119)

No hi ha gairebé cap habitatge de propietat a Londres que siga carregat amb un nombre de «middlemen». Ja que el preu del sòl a Londres es troba constantment força alt en comparació amb la seua renda anual, i per tant cada comprador especula amb lliurar-se’n tard o d’hora de nou a jury price (la tasació fixada pel jurat en l’expropiació) o amb embutxacar-se una elevació extraordinària del valor que resulte del veïnatge de qualsevol gran empresa. Com a conseqüència d’això hi ha un comerç regulat de compra de contractes de lloguers quan se n’apropa el venciment.

«Hom pot esperar que els gentlemen d’aquest negoci es comporten justament com ho fan, que treuen tot el que poden dels llogaters mentre els tenen, i en deixen tan poc com poden pels llurs successors».(120)

Els lloguers són setmanals, i els senyors no corren cap risc. Com a conseqüència dels obres del ferrocarril a l’interior de la ciutat

«s’ha vist darrerament a l’est de Londres l’espectacle d’un nombre de famílies que vaguen un dissabte a la nit amb els llurs escassos béns terrenals a l’esquena, sense cap lloc de descans tret de la workhouse».(121)

Els workhouses són ja atapeïts, i les «millores» ja aprovades pel Parlament són únicament al començament del llur desplegament. Si els treballadors són llençats al carrer per la demolició de les llurs velles cases, no abandonen la parròquia o, com a molt, s’hi assenten als límits, el més a propi possible.

«Proven, és clar, de restar tan a propi com siga possible dels tallers. Els habitants no van més enllà de la mateixa o la propera parròquia, dividint els seus apartaments de dues cambres en cambres úniques, i atapeïnt fins i tot aquestes... Fins i tot avançant lloguer, la gent que es veu desplaçada amb prou feines aconseguirà un allotjament tan bo com el tan magre que han deixat... La meitat dels treballadors.. de l’Strand... caminen dues milles per anar a la feina».

Aquest Strand, una avinguda que deixa en els forasters una impressió imponent de la riquesa de Londres, pot servir d’exemple de l’empaquetament humà de Londres. En una de les seues parròquies, el funcionari sanitari comptà 581 persones per acre, malgrat que la meitat del Tàmesi hi era inclosa. S’entén per això mateix que qualsevol mesura de policia sanitària que, com ha estat el cas a Londres fins ara, percaça els treballadors d’un barri, demolint cases inhabitables, serveix tan sols per amuntegar-los tots plegats encara més estretament en un altre.

«O bé», diu el doctor Hunter, «tot el procediment s’aturarà necessàriament com una absurditat, o la compassió (!) pública serà efectivament alçada fins a una obligació, que ara podria ésser anomenada sense exageració nacional, de fornir un allotjament a aquells qui, per no tindre capital, no poden fornir-se-la per ells mateixos, encara que poden mitjançant pagaments periòdics recompensar als qui els hi fornesquen».(122)

Que hom admire la justícia capitalista! El terratinent, el propietari de cases, l’homes de negocis, quan són expropiats per «improvements» com els ferrocarrils, la construcció de nous carrers, etc., no tan sols rep una plena indemnització. Cal confortar-lo de la seua forçada «abstinència», per Déu i per la llei, i amb escreix, mitjançant un generós benefici. El treballador, amb dona, fills i pertinences, són llençats al carrer i – quan s’amuntega massivament en barris on la municipalitat manté la decència, són perseguits per la policia sanitària!

Tret de Londres, no hi havia al començament del segle XIX ni una sola ciutat d’Anglaterra que comptàs 100.000 habitants. Tan sols cinc comptaven més de 50.000. Ara existeixen 28 ciutats amb més de 50.000 habitants.

«El resultat d’aquest canvi no és tan sols un creixement enorme de la població urbana, sinó que les antigues petites ciutats compactes són ara centres, envoltats completament de construccions, gens oberts a l’aire, i en no ésser ja abellidors pels rics són abandonats per bé dels afores més plaents. Els successors d’aquests rics ocupen les cases més grans a una taxa de família per cambra... i s’ha creat una població per a la qual no foren construïdes les cases i a la qual són ben poc adients, en un entorn certament degradant pels adults i ruïnós pels infants».(123)

Com més ràpidament s’acumula el capital en una ciutat industrial o comercial, més ràpidament flueix el torrent de material humà explotable, i més miserables són els habitatges improvisats dels treballadors. Newcastle-upon-Tyne, com a centre d’un districte contínuament pujant de carbó i de ferro, ocupa el segon lloc en l’infern de l’habitatge. No pas menys de 34.000 homes s’allotgen en cambres individuals. Com a conseqüència de la perillositat absoluta per a la comunitat, s’han destruït darrerament a Newcastle i Gateshead cases en un nombre important per raons sanitàries. La construcció de noves cases va força lenta, mentre els negocis creixen ràpidament. La ciutat era per tant més atapeïda el 1865 que mai abans. Amb prou feines quedava una sola cambra per llogar. El doctor Embleton de l’Hospital de Febres de Newcastle diu:

«No hi pot haver cap dubte que la gran causa de la continuació i difusió del tifus ha estat l’amuntegament excessiu d’éssers humans, i la manca de netedat dels llurs habitatges. Les cambres on viuen els treballadors en molts casos se situen en patis o passadissos confinats i deteriorats, i per espai, llum, aire i netedat són models d’insuficiència i insalubritat, i una desgràcia per qualsevol comunitat civilitzada: en ells homes, dones i infants jeuen a la nit atapeïts: i pel que fa als homes, el torn de nit succeeix el torn de dia, i el torn de dia el torn de nit en una successió ininterrompuda durant un temps, i els llits amb prou feines tenen temps per refredar-se; tota la casa és insuficientment abastida d’aigua i pitjor de comuns; brutes, gens ventilades i empestadores».(124)

El preu setmanal d’aitals allotjaments puja de 8 penics a 3 xílings.

«Newcastle-upon-Tyne», diu el doctor Hunter, «ofereix un exemple de la tribu més bella dels nostres compatriotes, sovint enfonsada per circumstàncies externes de casa i de carrer fins a una degradació gairebé salvatge».(125)

Com a conseqüència de les anades i tornades del capital i treball, la situació de l’habitatge en una ciutat industrial pot avui ésser suportable, i demà roïna. O l’edilitat muncipal pot finalment haver-s esforçat per bandejar els abusos més crus. Demà pot caure un eixam de llagostes d’irlandesos desarrapats o de treballadors agrícoles anglesos vinguts a menys. Hom els amuntega en cellers i golfes, o transforma la casa abans respectable del treballador en una llotja, on el personal canvia tan ràpidament com els aquarteraments durant la guerra dels trenta anys. Exemple: Bradford. Allà el filisteu municipal s’ocupava abans amb reformes urbanes. Hi havia, a més, el mateix 1861, unes 1751 cases encara deshabitades. Però ara recentment el liberal moderat senyor Forster, l’amic dels negres, havia coronat hàbilment una bona economia. Amb la bona economia arriba naturalment una inundació per les onades del sempre fluctuant «exèrcit de reserva» o «superpoblació relativa». Els llastimosos habitatges de celler i cambres, registrats en la llista (Nota (126)) que el doctor Hunter obtingué d’agents d’una societat d’assegurances, eren majoritàriament habitats per treballadors ben pagats. Declaraven que pagarien per més bons habitatges si n’hi haguessen. De mentres es degradaven i deterioraven amb homes i ratolins, mentre el liberal moderat Forster, M. P., vessa llàgrimes sobre les benediccions del lliure comerç i dels beneficis dels eminents caps de Bradford, que fan worsted. En el report del 5 de setembre del 1865 el doctor Bell, un dels metges de pobres de Bradford, atribuïa la mortalitat paorosa dels malalts de febres del seu districte a les condicions d’habitatge:

«En un celler de 1.500 peus cúbics habiten deu persones... El carrer Vincent, Green Air Place i els Leys inclouen 223 cases amb 1.450 habitants, 435 llits i 36 comuns... Els llits – i sota aquest terme incloc qualsevol estora enrotllada de parracs, o un grapat de serradures – tenen una mitjana de 3,3 persones cadascú, molts tenen de 5 a 6 prsones cadascú, i alguna gent, em diuen, no en tenen cap; dormen amb la roba habitual damunt el terra nu – homes i dones joves, casats i no casats, tots plegats. Amb prou feines em cal afegir que molts d’aquests habitatges són forats foscos, humits, bruts, plens de pudor, completament inadequats per l’habitació humana; són els centres des dels quals les malalties i la mort es distribueixen entre els situats en millors circumstàncies, que els han permès de viure així en mig nostre».(127)

Bristol pren el tercer lloc després de Londres en misèria d’habitatges.

«Ací, en una de les ciutats més riques d’Europa, s’hi troba el més gran excés amb la més nua pobresa (blank poverty) i misèria domèstica».(128)

c) La població itinerant

Ens giram ara a un estrat popular l’origen del qual és rural, però l’ocupació del qual és en gran part industrial. Constitueixen la infanteria lleugera del capital, que desplega d’acord amb els seus requeriments, ara en aquest punt, ara en aquell. Quan no són de marxa, «acampen». El treball itinerant s’empra per diferents operacions de construcció i de drenatge, la fabricació de maons, els forns de calç, els ferrocarrils, etc. Una columna itinerant de pestilència, importa als llocs en el veïnatge dels quals estableix el seu camp verola, tifus, còlera, febre escarlatina, etc.(129) En empreses amb una important inversió de capital, com els ferrocarrils, etc., el propi empresari ofereix la majoria de les vegades al seu exèrcit cabanes de fusta o similars, poblats improvisats sense cap dispositiu sanitari, fora del control dels consells locals, força profitós pel senyor contractor, que explota doblement els treballadors, com a soldats industrials i com a llogaters. Segons si les cabanes de fusta contenen 1, 2 o 3 forats, el seu ocupant, treballador per a tot, etc., paga 2, 3, 4 xílings setmanals.(130) Amb un exemple n’hi ha prou. El setembre del 1864, el doctor Simon reporta que el ministre de l’interior, sir George Grey, va rebre la següent denúncia de part del president del Nuisance Removal Committee de la parròquia de Sevenoaks:

«Amb prou feines se sentien casos de verola en aquesta parròquia fins fa uns dotze mesos. Poc abans d’aquesta època, s’hi començaren les obrers d’un ferrocarril de Lewisham a Tunbridge i, a més de les obres principals en el veïnatge immediat d’aquesta localitat, ací s’establí el dipòsit per a la totalitat de les obres, de forma que un gran nombre de persones hi fou contractat. Com que no se’ls podia allotjar en totes les cases, el contractor, el senyor Jay, construí cabanes en diversos llocs al llarg de la línia de les obres amb aquest objectiu específic. Aquestes cabanes no posseïen cap ventilació ni drenatge i, a banda, eren atapeïdes per necessitat, ja que cada ocupant havia d’acomodar hostatjats, fos quin fos el nombre de la seua pròpia família, malgrat que tan sols hi havia dos cambres per cada llogater. Les conseqüències foren, segons el report mèdic que vam rebre, que durant la nit aquesta pobra gent es veia obligada a suportar tot els horrors de l’ofegament pr evitar les pudors empestadores que provenien de l’aigua bruta estancada i dels comuns situats just sota la finestra. Un cavaller metge que tingué ocasió de visitar aquestes cabanes presentà un gran nombre de queixes al Comitè d’Eliminació de Molèsties, i parlà de la llur situació com a habitatge en els termes més severs, i expressà la por que se’n derivassen conseqüències serioses, si no s’adoptaven algunes mesures sanitàries. Fa cosa d’un any, el senyor Jay prometé d’arranjar una cabana en la qual les persones per ell contractes i que patissen malalties contagioses hi serien trasllades tot seguit. Repetí aquesta promesa el passat 23 de juliol, però malgrat que des de la data de la darrera promesa hi ha hagut diversos casos de verola en les seues cabanes, i dues morts per la mateixa malaltia, no ha pres encara cap passa per dur a terme la seua promesa. El passat 9 de setembre, el senyor Kelson, cirurgià, em reportà més casos de verola en ls mateixes cabanes, i em descrigué la llur situació com la més desastrosa. Hauria d’afegir per la vostra (del ministre) informació que una casa aïllada, anomenada la casa de la pesta, que és reservada als parroquians que puguen patir de malalties infeccioses, ha estat ocupada contínuament per aquests pacients des de fa molts mesos, i que ara també és ocupada; que en una família moriren cinc infants de verola i febre; que des de l’1 d’abril fins a l’1 de setembre d’enguany, un període de cinc mesos, no hi ha hagut pas menys de deu morts de verola en la parròquia, quatre d’ells en les cabanes abans referides; que és impossible d’esbrinar el nombre exacte de persones que han patit aquesta malaltia, malgrat que el nombre se sap que és considerable, ja que les famílies ho mantenen tan en privat com els és possible».(131)

Els treballadors de les mines de carbó i d’altres pertanyen a les categories més ben pagades del proletariat britànic. A quin preu compren els llurs salaris ho mostra un passatge anterior.(132) Ací fem una ràpida ullada a les llurs condicions d’habitatge. Com a norma, l’explotador d’una mina, bé propietari o llogater, erigeix un nombre de cottages per les seues mans. Reben cottages i carbó de cremar «debades», és a dir, que constitueixen una part lliurada in natura del salari. Els que no són allotjats d’aquesta mena reben 4 lliures esterlines anuals de compensació. Els districtes miners atreuen ràpidament una gran població, que aplega la pròpia població minera i els artesans, comerciants, etc., que s’hi agrupen. Com s’esdevé en general allà on la població es fa densa, la renda del sòl és alta. L’empresari miner cerca per tant d’aprofitar l’espai més petit possible a la boca de la mina pels cottages que li són necessaris per amuntegar mans i famílies. Si s’obren noves mines en el veïnat, o es tornen a treballar d’antigues, la pressió augmenta. En la construcció dels cottages val tan sols un punt de mira, l’«abstinència» dels capitalistes de tota despesa que no siga absolutament inevitable.

«L’allotjament que obté el miner i d’altres treballadors vinculats a les explotacions de Northumberland i Durham», diu el doctor Julian Hunter, «és potser, en general, el pitjor i més car del qual se’n puga trobar especímen a Anglaterra, amb l’excepció de parròquies similars de Monmouthshire... La roïnesa extrema es troba en el gran nombre d’homes que es troben en una cambra, la petitesa del terreny on s’alça un gran nombre de cases, la manca d’aigua, l’absència de comuns, i la col·locació freqüent d’una casa damunt una altra, o la distribució en pisos... s’actua com si tota la colònia fos acampada, i no resident».(133) «En comissió de les meues instruccions», diu el doctor Stevens, «he visitat la majoria de les grans viles mineres de la Durnham Union... Amb ben poques excepcions, la declaració general que no es pren cap mitjà pr assegurar la salut dels habitants seria certa de totes elles... Tots els miners són vinculats» («bound», una expressió que com bondage deriva de l’època de la servitud) «al llogater o propietari de la mina durant dotze mesos... Si els mines expressen disgust o de qualsevol altra forma molesten el supervisor (viewer), se’ls hi pren el nom, i en la vinculació anual aquests homes són acomiadats... Em sembla que cap resultat del sistema de contractes podria ésser pitjor que el donat en aquests districtes densament poblats. El miner es veu obligat a prendre com a part del seu contracte una casa envoltada d’influències empestadores; no pot fer-hi res, i sembla dubtós que ningú més hi puga fer res tret del seu propietari. Ell és, en tots els sentits, un serf (he is to all intents and purposes a serf). El propietari consulta primer el seu full de balanços i el resultat és intolerablement segur. El miner sovint també és fornit d’aigua pel propietari, i siga bona o roïna, l’ha de pagar, o bé pateix una deducció salarial».(134)

En conflicte amb l’«opinió pública» o fins i tot amb la policia sanitària, el capital no té cap dificultat per «justificar» les condicions, en part perilloses, en part degradants, que confinen la funció i l’allotjament del treballador, tot dient que són necessàries per obtindre’n un benefici. Així, quan s’absté de mesures de protecció contra la maquinària perillosa en les fàbriques, de mitjans de ventilació i seguretat en les miners, etc. I també així amb l’allotjament dels treballadors de les mines.

«Com a disculpa», diu el doctor Simon, funcionari sanitari del Privy Council, en el seu report oficial, «com a excusa per la galdosa construcció de les cases, es diu que les mines s’exploten habitualment per concessió; que la durada dels interessos del concessionari (que en les mines de carbó és habitualment de 21 anys) no és prou llarga com perquè consideren que paga la pena per aquest període crear un bon allotjament pels treballadors, i pels comercials i d’altres que atrau l’obra; que fins i tot si fossen disposats a actuar liberalment en la matèria, aquesta disposició es veuria vençuda per la tendència del seu terratinent a fixar-los, com a renda del sòl, una càrrega addicional exhorbitant pel privilegi de tindre en la superfície de la mina la decent i còmoda vila que els treballadors de la propietat subterrània haurien d’habitar, i que aquest preu prohibitiu (si no una prohibició real) exclou igualment d’altres que voldrien construir-la. Seria aliè a l’objectiu d’aquest report d’entrar en cap discussió sobre els mèrits de l’apologia citada. Tampoc ací no cal ni considerar que si s’hi aportàs un allotjament decent, el cost... cauria eventualment – bé en el terratinent, o el concessionari, o el treballador, o el públic. Però en presència d’aquests fets lamentables, tal com se’ls exposa en els reports annexos» (dels doctors Hunter, Stevens, etc.) «demana un remei... Les exigències dels terratinents s’usen per fer un gran tort públic. El terratinent en la seua capacitat de propietari de la mina convida a una colònia industrial a treballar en la seua finca, i llavors en la seua capacitat de propietari de la superfície fa impossible als treballadors que aplega de trobar un allotjament adient allà on han de viure. El concessionari» (l’explotador capitalista) «no té cap interès monetari de resistir-se a aquesta divisió de la càrrega; bon coneixedor que si les darreres condicions són exorbitants, les conseqüència no li recauran a ell, sinó als treballadors que no tenen prou educació com per saber la vàlua dels llurs drets sanitaris, i que ni per un allotjament obscè ni per la més pudenta aigua de beguda no seran causes apreciables per anar a la vaga».(135)

d) Efecte de les crisis sobre la part millor pagada de la classe obrera

Abans de passar als treballadors agrícoles pròpiament dits, hauria de mostrar encara un exemple de com les crisis afecten fins i tot la part millor pagada de la classe obrera, la seua aristocràcia. Hom ha de recordar que el 1857 portà una de les grans crisis amb les quals conclou cada vegada el cicle industrial. L’acabament més recent fou el 1866. Ja deslligada en els districtes fabrils pròpiament dits per la fam cotonera, que llença molt capital de l’esfera habitual d’inversió a les grans seus centrals del mercat monetari, assumí la crisi aquesta vegada d’un caràcter específicament financer. El seu esclat el maig del 1866 fou assenyalat per la caiguda d’un banc gegant de Londres, que fou seguida immediatament pel col·lapse d’incomptables companyies satèl·lits. Un dels sectors econòmics de Londres arrossegada a la catàstrofe fou la construcció de vaixells de ferro. Els magnats d’aquest sector no tan sols havien sobreproduït més enllà de tota mesura durant l’època d’alces sinó que, a més, s’havien implicat en enormes contractes de lliurament amb l’especulació que les fonts de crèdits continuarien igual de riques. Ara arribava una reacció paorosa, que continua en d’altres indústries de Londres (136) fins a aquesta hora, finals de març del 1867. Característica de la situació dels treballadors, cit el següent passat del report circumstancial d’un corresponsal del «Morning Star», que a començaments del 1867 visitava els llocs principals de la desfeta.

«A l’est de Londres, els districtes de Poplar, Millwall, Greenwich, Deptford, Limehouse i Canning Town, es troben si més no 15.000 treballadors i les llurs famílies en un estat de complta destitució, i 3.000 mecànics qualificats trencaven pedres en el patí de la casa de treball (per la misèria de mig any de durada). Vaig tindre gran dificultat per arribar a la porta de la casa de treball, ja que una multitud famolenca l’assetjava... Esperaven els tiquets, però encara no havia arribat el moment de la distribució. El pati era una gran plaça quadrada amb una coberta per tot el perímetre, i uns grans munts de neu cobrien les llambordes del mig. Al mig, també, hi havia uns pocs espais vallats, com fets per les ovelles, on hi treballaven els homes si feia bo; però durant el dia de la meua visita tot era tan nevat que ningú no hi podia seure. Els homes eren ocupats, però, sota cobert, esmicolant llambordes. Cada home seia damunt una gran llamborda, i amb un gran martell colpejava el granit fins a trencar-lo i, pensau! Amb cinc búixels havia fet la feina del dia i n’obtenia la paga – tres penics i un passi per dinar. En una altra part del pati hi havia una raquítica caseta de fusta, i quan obrírem la porta, la trobàrem plena d’homes que s’amuntegaven muscle amb muscle recercant la calor dels altres cossos. Enquitranaven i es barallaven per veure qui podia treballar més temps per una determinada quantitat de menjar – ja que la resistència era un punt d’honor. Set mil... en aquest casa de treball... rebien assistència... molts centenars d’ells... guanyaven aparentment feia sis o vuit mesos els salaris més alts pagats als artesans... El nombre es doblaria de llarg si es comptassen als qui, després d’esgotar tots els estalvis, encara refusen d’anar a la parròquia, perquè encara els queda quelcom per anar tirant. Deixant la casa de treball, vaig fer una passejada pels carrers, la majoria cases d’un sol pis, que abunden en el veïnat de Poplar. El meu guia era un membre del Comitè de Desocupats... La meua primera visita era a un treballador siderúrgic que havia estat vint-i-set setmanes sense feina. Vaig trobar l’home amb la seua família, que seia en una petita cambra del darrera. La cambra no era desprovista de mobiliari, i hi havia un foc. El necessitaven per impedir que es congelassen els peus nus dels infants, ja que era un dia fortament fred. Davant del foc hi havia una quantitat de quitrà, que la dona i els infants recollien a canvi de l’ajut de la parròquia. L’home treballava en un patí de pedres de la casa de treball a canvi d’una certa ració d’aliments, i de tres penics diaris. Havia arribat ara a casa per sopar, amb força gana, com ens deia amb un somriure melancòlic, i el sopar consistia en una parell de iesques de pa, llard i una tassa de te sense llet... A la porta següent que picàrem ens obrí una dona de mitjana edat que, sense dir un mot, ens conduí a un petita cambra, on seia tota la família, silenciosa i contemplant fixament un foc que ràpidament s’extingia. Aquesta desolació, aquesta desesperació d’una gent en una petita cambra, són coses que no desitjaria testimoniar mai més. ‘No han fet res, senyor’, deia la dona, ‘durant vint-i-sis setmanes; i tots els diners s’han anat – totes les 20 lliures que jo i el pare estalviàrem de temps millors, pensant que encara ens donarien per mantindre’ns quan fóssem grans. Mirau-lo’, deia, gairebé ferotgement, assenyalant una llibreta bancària amb totes les entrades i sortides de diners ben anotades, de forma que podíem veure com havia començat la petita fortuna amb un primer dipòsit de cinc xílings, i havia crescut de mica en mica fins a 20 lliures, i com s’havia fos de nou fins que la suma havia passat de lliures a xílings, i la darrera entrada feia la llibreta tan inútil com un full en blanc. La família rebia ajut de la casa de treball, i els fornia amb un àpat escàs per dia... La nostra següent visita fou a la dona d’un treballador siderúrgic, que havia treballat en els patis. La trobàrem malalta per manca d’alimentació, ajaguda en matalàs fet amb la pròpia roba, i únicament coberta per un estora estripada, ja que havien empenyorat tota la roba de llit. Dos infants esparracats l’assistien, però semblaven tan necessitats d’assistència com la mare. Dinou setmanes d’atur forçós els havien dut a aquesta situació, i mentre la mare explicava la història d’aquest amarg passat, es planyia com si tota la fe en un futur hagués d’esperar a que fossen morts... En sortir un jove ens saltà al pas, i ens demanà d’entrar a casa seua i veure si podíem fer-hi res per ell. Una dona jove, dos bonics infants, un munt de tiquets d’empenyorament, i una nua cambra era tot el que tenia per mostrar-nos».

Sobre els patiments ulteriors a la crisi del 1866, hi ha el següent extracte d’un diari tory. Cal no oblidar que l’est de Londres, del que ens hi ocupam, no és tan sols la seu de la construcció de vaixells de ferro esmentada en el text d’aquest capítol, sinó també d’un anomenat «treball domèstic» contínuament pagat sota mínims.

«Un espectacle commovedor es representà ahir en una part de la metròpoli. Malgrat que els milers de desocupats de l’East-end no desfilaven amb banderes negres en massa, el torrent humà era prou imponent. Recordam que aquesta gent pateix. Moren de gana. Aquest és el simple i terrible fet. N’hi ha 40.000... En la nostra presència, en un barri d’aquesta meravellosa metròpoli, són amuntegats – porta per porta amb la més enorme acumulació de riquesa que el món haja vist – galta amb queixal unes 40.000 persones desesperades i famolenques. Aquests milers ara irrompen en els altres barris; sempre mig-famolencs, ens ploren la misèria a les orelles, ploren al cel, ens parlen d’uns habitatges miserables, que els hi és impossible trobar feina, i que els és inútil pidolar. Els mateixos contribuents locals es veu arrossegats per les càrregues parroquials al llindar del pauperisme». («Standard», 5 d’abril del 1867).

Com que és moda entre els capitalistes anglesos d’esmentar Bèlgica com el paradís dels treballadors, perquè «la llibertat del treball» o, el que és el mateix, «la llibertat del capital» no hi és restringida ni pel despotisme de les Trades’ Unions ni per les lleis fabrils, dedicam un parell de mots sobre la «sort» dels treballadors belgues. Certament ningú no era més profundament iniciat en els misteris d’aquesta sort com el difunt senyor Ducpétiaux, inspector general de presons i institucions caritatives i membre de la comissió central belga d’estatística. Prenguem la seua obra: «Budgets économiques des classes ouvrières en Belgique», Bruxelles 1855. Hi trobam, entre d’altres coses, una família obrera belga normal, les despeses i ingressos anuals de la qual es calculen amb dades força precises, i les condicions nutricionals de la qual es comparen amb les de soldats, de mariners i de presos. La família «consisteix de pare, mare i quatre infants». D’aquestes sis persones «quatre poden ocupar-se útilment durant tot l’any»; es pressuposa «que no hi ha cap malalt ni cap incapacitat laboral entre ells», ni tampoc «despeses amb objectius religiosos, morals i intel·lectuals, tret d’una de força minsa per cadires a l’església», ni tampoc «aportacions a caixes d’estalvi o de pensions», ni tampoc «despeses luxoses o similarment supèrflues». El pare i el fill gran, però, es permeten de fumar tabac i els diumenges d’anar a la fonda, la qual cosa els suposa un total de 86 cèntims setmanals.

«D’una compilació total de salaris concedits als treballadors dels diferents sectors econòmics se segueix... que la mitjana més alta del salari diari és: 1 franc i 56 cèntims pels homes, 89 cèntims per les dones, 56 cèntims pels nois, i 55 cèntims per les noies. Calculats així, els ingressos de la família arribarien com a màxim a 1.068 francs anuals... En la llar típica considerada hem calculat tots els ingressos possibles. Quan, però, atribuïm a la mare un salari, plantejam la qüestió de la direcció de la llar; com es curarà de la casa, com dels infants petits? Qui cuinarà, rentarà, apedaçarà? Aquest dilema els sorgeix cada dia als treballadors».

El budget de la família és en conseqüència:

La despesa anual de la família i el dèficit que provocaria, si el treballador tingués la nutrició:

«Hom veu que poques famílies treballadores poden aconseguir la nutrició, ja no diem del mariner o del soldat, sinó la del mateix pres. De mitjana cada pres a Bèlgica entre el 1847 i el 1849 costava diàriament 63 cèntims, que comparada amb el sosteniment diari del treballador dóna una diferència de 13 cèntims. Cal descomptar els costos d’administració i de vigilància, per bé que el pres no paga cap lloguer... Com és, però, que un gran nombre, que podem dir que és la gran majoria, de treballadors viu en condicions més ajustades? Tan sols amb mesures de les quals el treballador és l’únic que té el secret; amb la reducció de les racions diàries; menjant pa d’ordi per compte de pa de blat; menjant menys o no gens de carn; i el mateix amb la mantega i les espècies; empaquetant la família en una o dues cambres, on nois i noies dormen plegats, sovint en el mateix sac de palla; estalviant amb la roba, la neteja i els mitjans higiènics; abstenint-se dels entreteniments de diumenge, en breu, resignant-se a les més doloroses privacions. Una vegada arribat a aquest darrer límit, si hi ha la més mínima pujada de preu, una escassedat de treball o una malaltia, augmenta la misèria del treballador i s’arruïna completament. Els deutes s’acumulen, el crèdit falla, robes i els mobles més necessaris se’n van a la casa de penyores, i finalment la família demana la inscripció en la llista de pobres».(137)

De fet en aquest «paradís dels capitalistes» la més petita alteració de preus dels mitjans de vida necessaris se segueix d’una alteració en el nombre de defuncions i delictes! (Vegeu «Manifest der Maatschappij: De Vlamingen Vooruit!», Brüssel 1860, p. 12). Tot Bèlgica compta amb 930.000 famílies, de les quals, segons l’estatística oficial hi ha 90.000 riques (electores) = 450.000 persones; 390.000 famílies de la petita classe mitjana, de la ciutat i del camp, la part més gran d’ella caient en el proletariat = 1.950.000 persones. Finalment 450.000 famílies treballadores = 2.250.000 persones, les famílies model de les quals gaudeixen de la sort descrita pr Ducpétiaux. Entre les 450.000 famílies treballadores més de 200.000 són en la llista de pobres!

Notes

(94) «Tenth Report of the Commissioners of H. M's Inland Revenue», Lond. 1866. p.38. <=

(95) ibidem. <=

(96) N’hi ha prou amb aquests nombres per la comparació, però, considerats absolutament, són falsos, ja que potser uns ingressos de 100 milions de lliures esterlines «s’esfumen» anualment. La queixa dels Commissioners of Inland Revenue sobre el frau sistemàtic, particularment dels sectors comercial i industrial, es repeteix en cada report. Així es diu per exemple: «Una societat d’accions dóna uns beneficis contribuïbles de 60.000 lliures esterlines, el taxador puja fins a 88.000 lliures esterlines, i es paga finalment la contribució per aquesta suma. Una altra companyia dóna 190.000 lliures, i és forçada a admetre que el total real és de 250.000». (ibid. p. 42). <=

(97) «Census etc.», l.c.p. 29. L’afirmació de John Bright que 150 terratinents posseixen la meitat del sòl anglès i 12 la meitat del sòl escocès, no s’ha refutat. <=

(98) «Fourth Report etc. of Inland Revenue», Land. 1860, p. 17. <=

(99) Són ingressos nets després de certes deduccions legalment vàlides. <=

(100) En aquest moment, març del 1867, el mercat indo-xinès ja s’ha omplert de nou de consignacions dels fabricants britànics de cotó. Una reducció salarial d’un 5% començà entre els treballadors cotoners el 1866, i el 1867, com a conseqüència d’una operation similar, hi hagué una strike de 20.000 homes a Preston. {Això era el preludi de la crisi que després esclataria. - F. E.} <=

(101) «Census etc.», l.c.p. 11. <=

(102) Gladstone a la Cambra dels Comuns, 13 de febrer del 1843: «It is one of the most melancholy features in the social state of this country that we see, beyond the possibility of denial, that while there is at this moment a decrease in the consuming powers of the people, an increase of the pressure of privations and distress; there is at the same time a constant accumulation of wealth in the upper classes, an increase in the luxuriousness of their habits, and of their means of enjoyment». («Times». 14. Feb. 1843. - Hansard, 13. Febr.) <=

(103) «From 1842 to 1852 the taxable income of the country increased by 6 per cent ... In the 8 years from 1853 to 1861, it had increased from the basis taken in 1853, 20 per cent! The fact is so astonishing as to be almost incredible ... this intoxicating augmentation of wealth and power ... entirely confined to classes of property ... must be of indirect benefit to the labouring population, because it cheapens the commodities of general consumption - while the rich have been growing richer, the poor have been growing less poor! at any rate, whether the extremes of poverty are less, I do not presume to say». (Gladstone a la C. dels C. 16. April 1863. «Morning Star», 17. April.) <=

(104) Vegeu les xifres oficials en el llibre blau «Miscellaneous Statistics of the Un. Kingdom. Part VI», Lond. 1866, p. 260-273 passim. Per comptes de l’estatística dels asils d’orfes, etc., poden servir les declamació dels diaris ministerials que recomanen dotacions pels infants de la casa reial. L’encariment dels mitjans de vida no s’oblida mai. <=

(105) «Think of those who are on the border of that region» (pauperism), «wages... in others not increased ... human life is but, in nine cases out of ten, a struggle for existence». (Gladstone, C. dels C., 7 d’abril del 1864). La versió de Hansard fa: «Again; and yet more at large, what is human life but, in the majority of cases, a struggle for existence». - Les contradiccions contínues i flagrants en els discursos pressupostaris de Gladstone del 1863 i el 1864 les caracteritzà un escriptor anglès amb la següent citació de Boileau:

«Vet ací l’home en efecte. Va del blanc al negre,
condemna al matí els sentiments del vespre.
Importú per tots als altres, a ell mateix incomoda,
canvia tothora d’esperit com de moda».
(«The Theory of Exchanges etc.», Lond. 1864, p. 135). <=

(106) H. Fawcett, l.c.p. 67, 82. Pel que fa a la dependència creixent del treballador respecte del botiguer, això és la conseqüència de l’augment de les oscil·lacions i de les interrupcions de l’ocupació. <=

(107) En Anglaterra s’hi inclou Gales, a Gran Bretanya Anglaterra, Gales i Escòcia, al Regne Unit aquests tres països i Irlanda. <=

(108) Llença particularment llum l’avenç efectuat d’A. Smith ençà, ja que ell utilitza encara ocasionalment el mort workhouse com a sinònim de manufactory. Per exemple, en el començament del seu capítol sobre la divisió del treball: «els ocupats en cada sector laboral diferent poden aplegar-se en una mateixa casa de treball (workhouse)». <=

(109) «Public Health. Sixth Report etc. for 1863», Lond. 1864, p. 13. <=

(110) l.c.p. 17. <=

(111) l.c.p. 3. <=

(112) l.c., Appendix, p. 232. <=

(113) l.c.p. 232, 233. <=

(114) l.c.p. 14, 15. <=

(115) «En cap particular s’han sacrificat de forma tan declarada i vergonyosa els drets de les persones als drets de la propietat com en relació a l’allotjament de la classe obrera. Tota gran ciutat es pot veure com un lloc de sacrificis humans, un santuari on milers passen anualment pel foc com a ofrenes al moloc de l’avarícia». (S. Laing, l.c.p. 150). <=

(116) «Public Health. Eighth Report», Lond. 1866, p. 14, Note. <=

(117) l.c.p. 89. En referència als infants d’aquestes colònies el doctor Hunter diu: «No hi ha gent ara viva per dir-nos com es criaven els infants abans que començàs aquesta era de denses aglomeracions de pobres, i seria un profeta agosarat qui ens digués quin futur comportament s’espera de l’actual creixement dels infants, els quals, sota circumstàncies probablement mai igualades en aquest país, completen l’educació per a la pràctica futura com a ‘classes perilloses’, en seure fins a mitja nit amb persones de totes les edats, mig nues, begudes, obscenes i conflictives». (l.c.p. 56). <=

(118) l.c.p. 62. <=

(119) «Report of the Officer of Health of St. Martin's in the Fields, 1865». <=

(120) «Public Health. Eighth Report», Lond. 1866, p. 91. <=

(121) l.c.p. 88. <=

(122) l.c.p. 89. <=

(123) l.c.p. 56. <=

(124) l.c.p. 149. <=

(125) l.c.p. 50. <=

(126) Llista dels agents d’una societat d’assegurances laborals de Bradford

(l.c.p. 111.) <=

(127) l.c.p. 114. <=

(128) l.c.p. 50. <=

(129) «Public Health. Seventh Report», Lond. 1865, p. 18 <=

(130) l.c.p. 165. <=

(131) l.c.p. 18, Nota. L’encarregat de pobres de Chapel-en-le-Frith-Union reportà al Registrar General: «A Dovehole hom ha fet una sèrie de petites excavacions en una gran pila de cendres de calç, que s’utilitzen com a habitatges i els ocupen treballadors i d’altres ocupats en la construcció d’una línia ferroviària que ara es troba en curs de construcció a través d’aquest veïnat. Les excavacions són petites i humides, no tenen cap drenatge ni comú, ni el més petit mitjà de ventilació tret d’un forat fet al sostre, i emprat com a xemeneia. Com a conseqüència d’aquests defectes, la verola s’hi ha rabejat de fa temps, i ha produït morts» (entre els troglodites). (l.c., Nota 2.) <=

(132) Els detalls donats a la p. 460 ss. es refereixen especialment als treballadors de les mines de carbó. Sobre la condició encara pitjor de les mines de metalls, vg. el report exhaustiu de la Royal Commission del 1864. <=

(133) l.c.p. 180, 182. <=

(134) l.c.p. 515, 517. <=

(135) l.c.p. 16. <=

(136) «Fam general dels pobres londinencs! (Wholesale starvation of the London Poor!)... En els darrers dies les parets de Londres s’han encartellat amb grans pòsters que duen un remarcable anunci: ‘Bous grassos, homes famolencs! Els bous grassos han deixat els palaus de vidre per alimentar als rics en habitacles luxosos, mentre els homes famolencs es podreixen i moren en forats lamentables’. Els cartells amb aquests mots ominosos havien estat col·locats a certs intervals. Tan aviat com un havia estat arrencat o cobert, un de nou era encartellat per l’anterior, o en un lloc igualment públic... Això... recorda una de les associacions revolucionàries secretes que preparaven al poble francès pels esdeveniments del 1789... En aquest moment, mentre treballadors anglesos amb dones i infants es moren de fred i de fam, hi ha milions en or anglès – producte del treball anglès – invertits en empreses russes, espanyoles, italianes i d’altres països». («Reynolds' Newspaper», 20 de gener del 1867.) <=

(137) Ducpétiaux, l.c.p. 151. 154 155, 156. <=