22. Capítol. Transformació de la plus-vàlua en capital | Índex | 23. Capítol. La llei general de l’acumulació capitalista. Part II
CAPÍTOL VINT-I-TRESÈ. PRIMERA PART.
(SECCIONS D’1 A 4)
La llei general de
l’acumulació capitalista
1. Demanda creixent de força de treball amb l’acumulació, amb composició constant del capital
Tractarem en aquest capítol de la influència del creixement del capital en la situació de la classe treballadora. El factor més important d’aquesta recerca és la composició del capital i les alteracions per les quals passa en el decurs del procés d’acumulació.
La composició del capital es pren en doble sentit. Des de la banda del valor es determina mitjançant la relació amb la qual es divideix en capital constant o valor dels mitjans de producció i capital variable o valor de la força de treball, la suma total dels salaris. Des de la banda de la matèria, tal com funciona en el procés de producció, tot el capital es divideix en mitjans de producció i força de treball viva; aquesta composició es determina mitjançant la relació entre la quantitat de mitjans de producció emprats d’una banda i la massa de treball requerida per la llur aplicació de l’altra. Anomén la primera composició en valor, la segona composició tècnica del capital. Entre les dues existeix una estreta correlació. Per expressar-ho, anomén la composició en valor del capital, en la mesura que la determinar la seua composició tècnica i en reflecteix les alteracions, composició orgànica del capital. Allà on es diga breument composició del capital, s’ha d’entendre sempre la seua composició orgànica.
Els nombrosos capitals individuals esmerçats en una determinada branca de la producció tenen entre ells composicions més o menys diferents. La mitjana de les llurs composicions individuals ens dóna la composició del capital global d’aquesta branca de la producció. Finalment la mitjana global de les composicions mitjanes de totes les branques de la producció ens dóna la composició del capital social d’un país, i d’aquest tan sols en darrera instància ens ocuparem a continuació.
El creixement del capital inclou el creixement de la seua porció variable o la que és substituïda per força de treball. Una part de la plus-vàlua convertida en capital addicional s’ha de reconvertir sempre a capital variable o afegir-se al fons laboral. Suposam que, amb totes les altres circumstàncies constants, la composició del capital resta inalterada, és a dir que una determinada quantitat de mitjans de producció o capital constant requereix sempre la mateixa quantitat de força de treball per posar-se en moviment, de forma que clarament la demanda de treball i els fons de subsistència del treballador creixen en proporció amb el capital i tan més ràpidament com més ràpidament cresca el capital. Com que el capital produeix anualment una plus-vàlua, de la qual una part s’afegeix anualment al capital originari, com que el propi increment creix anualment amb l’abast ampliat del capital ja en funcionament i com que finalment, sota esperons particulars d’enriquiment, com per exemple, l’obertura de nous mercats, de noves esferes d’inversió de capital com a conseqüència de les noves necessitats socials que s’hi desenvolupen, etc., l’escala de l’acumulació s’amplia sobtadament mitjançant una mera alteració de la divisió de la plus-vàlua o producte excedentari en capital i ingressos, les necessitats d’acumulació de capital poden superar el creixement de la força de treball o del nombre de treballadors, i la demanda de treballadors la llur oferta, de forma que els salaris pugen. Això ha d’ésser en darrer terme el cas si les assumpcions anteriors perduren. Com que cada any s’ocupen més treballadors que en l’anterior, tard o d’hora s’ha d’arribar a un pun, on les necessitats d’acumulació comencen a ultrapassar l’oferta habitual de treball, i on per tant arrenca una pujada salarial. Planys davant això s’entonaren a Anglaterra durant tot el segle XV i en la primera meitat del segle XVIII. Les circumstàncies més o menys favorables en les quals els treballadors assalariats es mantenen i augmenten no alteren, però, el caràcter fonamental de la producció capitalista. Com que la reproducció simple reprodueix constantment la mateixa relació de capital, la dels capitalistes d’una banda i els treballadors assalariats de l’altra, la reproducció a una escala ampliada o acumulació reprodueix la relació de capital a una escala ampliada, més capitalistes o capitalistes més grans en un pol, més treballadors assalariats en l’altre. La reproducció de la força de treball ha d’incorporar-se ininterrompudament com a mitjà d’ampliació de valor, no pot alliberar-se del capital, i el seu esclavatge és tan sols amagat per la diversitat de capitalistes individuals als quals es ven, i aquesta reproducció de la força de treball constitueix de fet un aspecte essencial de la pròpia reproducció del capital. Acumulació de capital és per tant augment de proletariat.(70)
L’economia clàssica copsà aquest fet tan profundament que A. Smith, Ricardo, etc., com esmentàvem abans, identificaren falsament l’acumulació amb el consum de tota la part capitalitzada de la plus-vàlua per part dels treballadors productius o amb la seua conversió en treballadors assalariats addicionals. J ael 1696 John Bellers deia:
«Ja que si algú tingué 100.000 acres i les mateixes lliures en metàl·lic i els mateixos caps de bestiar sense cap treballador, què seria aquest home ric si no un treballador? I com que els treballadors fan als individus rics, com més treballadors, més rics hi haurà... El treball dels pobres és la mina dels rics».(71)
Així ho feia Bernard de Mandeville a començaments del segle XVIII:
«Allà on la propietat és manté segura, seria més fàcil viure sense diners que sense pobres, ja que qui faria la feina?... Així com els treballadors han de quedar coberts de la fam, no han de rebre res que puguen estalviar. Si ací i allà un de les classes inferiors mitjançant un esforç poc habitual i estrenyent-se el ventre s’alçàs per damunt de la situació on ha crescut, ningú no li hauria d’mpedir, i és més, és innegablement el comportament més assenyat per qualsevol persona o família privada de la societat ésser frugal; però és l’interès de totes les nacions riques que la major part dels pobres no siguen mai inactius i que, amb tot, contínuament gasten tot el que reben... Els qui es guanyen la vida pel treball diari no tenen res per negar-los l’atenció a les llurs necessitats, que és prudent alleugerir, però una ximpleria curar. L’única cosa que pot fer esforçat l’home treballador és un salari mesurat. Un de massa petit el faria segon el seu temperament desesmat o desesperat, i un de massa gran insolent i malfeiner... Del que s’han desenvolupat anteriorment se segueix que una nació lliure, on no es permeten esclaus, la riquesa més segura consisteix en una quantitat de pobres laboriosos. A banda que són la font inesgotable de flotes i exèrcits, sense els quals no s’hi gaudiria gens ni el producte de cap país seria valuable. Per fer la societat» (que naturalment consisteix en no-treballadors) «joiosa i al poble dòcil en les circumstàncies lamentables, és necessari que la gran majoria siga tan ignorant com pobra. El coneixement amplia i multiplica els nostres desitjos, i com menys coses desitge un home, més fàcilment se li satisfaran les necessitats».(72)
Ço que Mandeville, un home molt honest i un cap molt clar, no havia copsat és que el mecanisme del propi procés d'acumulació augmenta, amb el capital, la massa de «pobres laboriosos», és a dir els treballadors assalariats, que converteixen la llur força de treball en una creixent capacitat d’ampliació del valor del capital creixent i que per això mateix han d’eternitzar la llur relació de dependència amb el propi producte, personificat en el capitalista. Pel que fa a aquesta relació de dependència remarca sir F. M. Eden en el seu «L’estat dels pobres, una història de les classes treballadores d’Anglaterra»:
«La nostra regió requereix treball per la satisfacció de necessitats, i per això, si més no una part de la societat ha de treballar infatigablement... Uns, que no treballen, tenen, però, el producte de l’esforç pel llur fruit. Agraeixen aquesta particularitat, però, tan sols a la civilització i l’ordre; són pures criatures de les institucions burgeses.(73) Ja que aquestes han reconegut que hom pot apropiar-se del fruit del treball per altres mitjans diferents del treball. Els individus de fortuna independent agraeixen la llur fortuna gairebé completament al treball d’altri, i no a la pròpia capacitat, ni per ésser millors que els altres; no és la possessió de terra i diners, sinó el comandament damunt el treball (the command of labour), allò que diferencia els rics dels pobres... Això posa als pobres, no en un estat abjecte o servil, sinó en un estat de lleugera i liberal dependència (a state of easy and liberal dependence), i pels individus propietat hi ha una influència i autoritat suficients damunt els qui treballen... Aquesta relació de dependència és, com qualsevol coneixedor de la natura humana sap, necessària pel propi comfort del treballador».(74)
Sir F. M. Eden, remarcam casualment, és l’únic deixeble d’Adam Smith que lliurà durant el segle XVIII quelcom d’importància.(75)
Sota les condicions anteriorment suposades d’acumulació, les més favorables als treballadors, es vesteix la llur relació de dependència envers el capital en una forma suportable o, com deia Eden, «lleugera i liberal». Per comptes de fer-se més intensiva amb el creixement del capital, es fa tan sols més extensiva, és a dir l’esfera d’explotació i d’opressió del capital s’estén tan sols en les seues pròpies dimensions i en el nombre dels seus subjectes. De la llur pròpia plus-vàlua, que s’infla i infla el capital addicional, una part més gran els retorna en la forma de mitjans de pagament, de forma que poden ampliar el cercle de gaudiments, millorar el fons de consum de roba, mobles, etc., i poden construir petits fons de reserva de diners. Però tan poc com una millor indumentària, nutrició, tractament i un peculi més gran absoleixen la relació de dependència i l’explotació de l’esclau, tan poc les del treballador assalariat. Un preu augmentat del treball com a conseqüència de l’acumulació de capital vol dir de fet tan sols que l’abast i el pes de la cadena daurada que el treballador assalariat ja ha forjat per ell mateix, li permet una disminució de la tensió. En les controvèrsies sobre aquesta matèria hom en general ha passat de llarg de la qüestió principal, és a dir les differentia specifica de la producció capitalista. La força de treball es ven avui, no per satisfer mitjançant el seu servei o el seu producte la necessitat personal del comprador. El seu objectiu és l’ampliació de valor del seu capital, producció de mercaderies que continguen més treball que el que paga, i per tant continguen una porció de valor que no li coste res i que, però, es realize mitjançant la venda de la mercaderia. La producció de plus-vàlua o plus-fabricació és la llei absoluta d’aquesta forma de producció. Tan sols perquè manté els mitjans de producció com a capital, reprodueix el seu propi valor com a capital i ofereix en treball impagat una font de capital addicional, és vendible la força de treball.(76) Les condicions de la seua venda, tant se val si més o menys favorables pel treballador, inclueixen per tant la necessitat de la seua contínua revenda i la reproducció contínuament ampliada de la riquesa com a capital. El salari, com hem vist, condicionat per la seua natura, impliquen sempre el lliurament d’una determinada quantitat de treball impagat per part del treballador. Del tot independent de la pujada de salari amb un preu reduït del treball, ec., el seu increment vol dir en el millor dels casos tan sols una disminució quantitativa del treball impagat que ha d’oferir el treballador. Aquesta disminució no pot arribat mai al punt d’amenaçar el propi sistema. A banda de conflictes violents sobre el nivell salarial, i Adam Smith ja ha demostrat que en general i globalment en aquest conflicte l’amo sempre resta l’amo, una pujada del preu del treball originada per l’acumulació de capital implica la següent alternativa:
O bé el preu del treball continua a pujar, perquè la seua elevació no estorba la continuació de l’acumulació; i no hi ha en això cap meravella ja que, deia A. Smith,
«fins i tot amb els beneficis disminuïts, però, el capital augmenta; creix encara més ràpidament que abans... Un gran capital, encara que amb un benefici petit, creix més ràpidament que un capital petit amb gran benefici. (l.c. I, p. 189).
En aquest cas és evident que una disminució del treball impagat no interfereix de cap manera amb l’extensió del domini del capital. - O, i aquesta l’altre costat de l’alternativa, l’acumulació s’embarranca com a conseqüència de la pujada del preu del treball, perquè l’estímul del guany queda limat. L’acumulació disminueix. Però amb la seua disminució desapareix la causa originària de la seua reducció, és a dir la desproporció entre capital i força de treball explotable. El mecanisme del procés de producció capitalista bandeja per tant els obstacles que crea temporalment. El preu del treball cau de nou al nivell corresponent a les necessitats d’ampliació de valor del capital, ja siga aquest ara inferior, superior o igual al nivell tingut per normal abans de l’aparició de la crescuda salarial. Hom veu: en el primer cas no és la reducció en el creixement absolut o proporcional de la força de treball o població treballadora la que fa excedir al capital, sinó contràriament l’augment del capital el que fa insuficient la força de treball explotable. En el segon cas no és l’augment en el creixement absolut o proporcional de la força de treball o de la població treballadora la que fa insuficient el capital, sinó contràriament la reducció del capital la que fa excessiva la força de treball explotable o, més aviat, el seu preu. Són aquests moviments absoluts en l’acumulació del capital els que es reflecteixen com a moviments relatius en la quantitat de força de treball explotable i per tant semblen originats pel propi moviment de la darrera. Per expressar-ho matemàticament: la quantitat d’acumulació és la variable independent, i la quantitat de salaris la dependent, no a l’inrevés. Així en la fase de crisi del cicle industrial la caiguda general del preu de mercaderies s’expressa com una pujada de valor relatiu dels diners, i en la fase de prosperitat la pujada general del preu de les mercaderies com una caiguda del valor relatiu de diners. L’anomenada escola currency conclou d’això que amb preus massa alts i massa baixos circulen menys diners. La seua ignorància i complet malentès dels fets (77) troben un valuós paral·lel en els economistes que interpreten cada fenomen de l’acumulació sostenint una vegada que existeixen pocs treballador i altra que massa.
La llei de la producció capitalista, que rau en el fons de la pretesa «llei natural de la població», arriba simplement a això: la relació entre capital, acumulació i nivell salarial no és més que la relació entre el treball impagat convertit a capital i el treball addicional requerit per posar en moviment el capital afegit. No és per tant de cap manera una relació de dues quantitats mútuament independents, d’una banda la quantitat de capital, i de l’altra el nombre de la població treballadora, sinó més aviat en darrera instància tan sols la relació entre el treball impagat i el pagat de la mateixa població treballadora. Si la quantitat de treball impagat lliurat per la classe treballador i acumulat per la classe capitalista creix prou ràpidament com perquè per poder convertir-lo en capital calga una addició extraordinària de treball pagat, puja el salari, i si tot l’altre es manté, disminueix proporcionalment el treball impagat. Tan bon punt, però, que aquesta disminució assoleix el punt on el treball excedentari que nodreix al capital ja no se subministra en una quantitat normal, apareix una reacció: una part inferior d’ingressos es capitalitza, l’acumulació es desaccelera, i el moviment salarial a l’alça topa amb una tendència contrària. L’elevació del preu del treball resta per tant confinada en uns límits que no tan sols deixen intocats els fonaments del sistema capitalista, sinó que asseguren també la seua reproducció a una escala creixent. La llei d’acumulació capitalista mistificada en llei natural expressa per tant de fet tan sols que la seua natura exclou qualsevol disminució en el grau d’explotació del treball o qualsevol pujada del preu del treball, que puga fer perillar seriosament la reproducció contínua de la relació de capital i la seua reproducció a una escala sempre ampliada. No pot ésser altrament en un sistema de producció on el treballador és per la necessitat d’ampliació de valor disponible, per comptes que, contràriament, la riquesa material siga per les necessitats de desenvolupament del treballador. Com els humans en la religió són dominats per l’obra de la seua pròpia ment, en la producció capitalista ho són per l’obra de la seua pròpia mà.(77a)
2. Reducció relativa de la porció variable del capital amb el progrés de l’acumulació i de la concentració que l’acompanya
Segons els propis economistes no és ni l’abast previ de la riquesa social ni la quantitat de capital ja en funcionament la que condueix a una elevació salarial, sinó únicament el creixement constant de l’acumulació i el grau de rapidesa del seu creixement (A. Smith, Llibre 1, cap. 8). Fins ara hem considerat tan sols una fase particular d’aquest procés, aquella on el creixement del capital té lloc amb una composició tècnica constant del capital. Però el procés va més enllà d’aquesta fase.
Una vegada donat el fonament general del sistema capitalista, apareix eventualment en el decurs de l’acumulació un punt on el desenvolupament de la productivitat del treball social esdevé la palanca més poderosa de l’acumulació.
«La mateixa causa», diu A. Smith, «que eleva el salari del treball, l’augment de capital, tendeix a augmentar la seua capacitat productiva, i a fer que una quantitat inferior de treball produesca una gran quantitat d’obra».
A banda de les condicions naturals com la fertilitat de la terra, etc., i de la destresa de productors laborals independents i aïllats, demostrada, però, més qualitativament en la bondat de l’obra que no quantitativament en la massa, el grau de productivitat social del treball s’expressa en l’abast quantitatiu relatiu dels mitjans de producció que un treballador, durant un cert temps, converteix en producte amb la mateixa tensió de la força de treball. La massa dels mitjans de producció que fa funcionar creix amb la productivitat del seu treball. Aquests mitjans de producció juguen així un doble paper. El creixement d’uns és conseqüència de la productivitat creixent del treball i el dels altres n’és condició. Per exemple, amb la divisió manufacturera del treball i la utilització de maquinària s’elabora amb el mateix temps més matèria primera, entrant per tant una quantitat més gran de matèria primera i de materials auxiliars en el procés laboral. Això és la conseqüència de la productivitat creixent del treball. D’altra banda la quantitat de maquinària emprada, bèsties de càrrega, fertilitzants minerals, obres de drenatge, etc., és condicions pel creixement de la productivitat del treball. També n’és la quantitat de mitjans de producció concentrats en edificis, fundicions, mitjans de transport, etc. Però, en siga condició o conseqüència, l’abast quantitatiu creixent dels mitjans de producció en comparació amb la força de treball que incorporen expressa la productivitat creixent del treball. L’augment del darrer apareix per tant en la reducció de la quantitat de treball en relació amb la quantitat de mitjans de producció que mou o en la reducció quantitativa dels factors subjectius del procés laboral en comparació amb els seus factors objectius.
Aquesta alteració en la composició tècnica del capital, aquest creixement en la quantitat de mitjans de producció en comparació amb la quantitat de la força de treball que els fa viure, es reflecteix de nou en la seua composició de valor, en l’augment de la porció constant del valor del capital a costa de la seua porció variable. Per exemple, hi pot haver, comptat percentualment, un esmerçament originari d’un 50% en mitjans de producció i un 50% en força de treball, i després, amb el desenvolupament del grau productiu del treball, un 80% en mitjans de producció i un 20% en força de treball, etc. Aquesta llei de creixement augmentat de la porció constant de capital en relació amb la variable es constata a cada passa (com ja s’ha desenvolupat abans) mitjançant l’anàlisi comparativa dels preus de les mercaderies, igualment tan si comparam èpoques econòmicques diferents en una única nació o diferents nacions en la mateixa època. La grandària relativa de l’element de preu que representa tan sols el valor dels mitjans de producció consumits o de la porció constant del capital és directament proporcional a l’avenç de l’acumulació, i la grandària relativa de l’altre element, que paga el treball o porció variable del capital, ho és inversament.
La reducció de la porció variable del capital respecte la constant o l’alteració de la composició de valor del capital tan sols mostra aproximadament, però, el canvi en la composició de les seues parts materials. Si, per exemple, el valor de capital esmerçat en la filatura és 7/8 constant i 1/8 variable, mentre que al començament del segle XVIII era 1/2 constant i 1/2 variable, la quantitat de matèria primera, mitjans de treball, etc. consumida avui productivament per una determinada unitat de treball de filar, és per contra centenars de vegades més gran que al començament del segle XVIII. La raó és simplement que, amb la productivitat creixent del treball no tan sols puja l’abast dels mitjans de producció que utilitza, sinó que el llur valor disminueix en comparació amb el llur abast. El llur valor puja per tant absolutament, però no proporcionalment amb l’abast. El creixement de la diferència entre el capital constant i el variable és per tant molt inferior a la diferència entre la quantitat de mitjans de producció, en els quals es converteix el capital constant, i la quantitat de força de treball, en la qual ho fa el capital variable. La primera diferència creix amb la darrera, però en un grau menor.
D’altra banda, si l’avenç de l’acumulació disminueix la grandària relativa de la porció variable del capital, això no exclou de cap manera una pujada de la grandària absoluta. Suposam un valor de capital que es divideix al començament en capital 50% constant i 50% variable, després en 80% constant i 20% variable. Mentres, el capital originari, diguem 6.000 lliures esterlines, creix a 18.000, de forma que la seua porció variable ha crescut també en 1/5. Eren 3.000 lliures esterlines, i ara sumen fins a 3.600. Allà on anteriorment n’hi hauria hagut prou amb un creixement del capital del 20% per fer pujar la demanda de treball en un 20%, ara es requereix una triplicació del capital originari.
En la secció quarta s’ha vist com el desenvolupament de la productivitat social del treball presuposa una cooperació a una escala més gran, com tan sols sota aquesta presuposició s’organitza la divisió i combinació del treball, s’economitzen els mitjans de producció gràcies a una concentració massiva, apareixen a la llum mitjans de treball utilitzables materialment tan sols en comú, com ara un sistema de maquinària, etc., forces naturals inoïdes es posen al servei de la producció i s’acompleix la transformació del procés de producció per l’aplicació tecnològica de la ciència. En base a la producció de mercaderies, allà on els mitjans de producció són propietat de persones privades, i on el treballador manual, per tant, o bé produeix mercaderies aïllat i independent o ven la seua força de treball com a mercaderies, perquè manca de mitjans d’autonomia, aquesta precondició es realitza tan sols mitjançant el creixement de capitals individuals o en la mesura que els mitjans socials de producció i de vida es converteixen en propietat privada dels capitalistes. El terreny de la producció de mercaderies pot suportar tan sols una producció a escala ampliada sota la forma capitalista. Una certa acumulació de capital en les mans de productors individuals de mercaderies constitueix per tant la precondició d’un sistema de producció específicament capitalista. Hem d’assumir doncs que això té lloc en la transició de l’artesania a l’empresa capitalista. Pot denominar-se acumulació primitiva, perquè és el fonament històric, per comptes de resultat històric, de la producció específicament capitalista. Com s’origina no ens cal encara investigar-ho. N’hi ha prou amb què constitueix el punt de partida. Però tots els mètodes per elevar la productivitat social del treball creixen des d’aquesta base, són alhora mètodes d’elevació de la producció de plus-vàlua o producte excedentari, els quals són per la seua banda els elements constituents de l’acumulació. Són per tant alhora mètodes de la producció del capital pel capital o mètodes de la seua acumulació accelerada. La reconversió continuada de la plus-vàlua en capital apareix com la grandària creixent del capital que entra en el procés de producció. Aquest esdevé per la seua fonda fonament d’una escala ampliada de la producció, dels mètodes que l’acompanyen per fer pujar la productivitat del treball i de la producció accelerada de plus-vàlua. Quan per tant un cert grau d’acumulació de capital apareix com a condició del sistema de producció específicament capitalista, el darrer provoca inversament una acumulació accelerada de capital. Amb l’acumulació de capital es desenvolupa per tant el sistema de producció específicament capitalista i amb el sistema de producció específicament capitalista l’acumulació de capital. Aquests dos factors econòmics originen, d’acord amb la relació de composició dels impulsos que es reparteixen mútuament, el canvi en la composició tècnica del capital amb el qual la porció variable es fa més i més petita, en relació amb la constant.
Cada capital individual és una concentració més gran o més petita de mitjans de producció amb un comandament corresponent damunt un exèrcit més gran o més petit de treballadors. Cada acumulació esdevé mitjà de nova acumulació. Amb l’augment de la quantitat de riquesa que funciona com a capital s’amplia la seua concentració en les mans de capitalistes individuals i, per tant, el fonament de la producció a una escala més gran i els mètodes de producció específicament capitalistes. El creixement del capital social es realitza amb el creixement de molts capitals individuals. Si totes les altres circumstàncies les presuposam constants, els capitals individuals, i amb ells la concentració de mitjans de producció, creix en relació a la part alíquota del capital social global que constitueixen. Alhora fragments del capital originari se separen i funcionen com a nou capital independent. Hi juga un gran paper entre d’altres la divisió dels béns en les famílies capitalistes. Amb l’acumulació de capital creix per tant també més o menys el nombre de capitalistes. Dos punts caracteritzen aquesta mena de concentració, els quals deriven immediatament de l’acumulació o més aviat en són idèntics. Primer: la concentració creixent dels mitjans de producció social en les mans de capitalistes individuals es limita, sota circumstàncies constants, pel grau de creixement de la riquesa social. Segon: la part de capital social esmerçada en cada esfera particular de la producció es reparteix entre molts capitalistes que s’enfronten els uns als altres com a productors independents de mercaderies i competidors entre ells. L’acumulació i la concentració que l’acompanya, per tant, no tan sols es fragmenta en molts punts, sinó que el creixement del capital funcional és contrarestat mitjançant la constitució de nous capitals i el repartiment d’antics. L’acumulació es presenta per tant d’una banda com una concentració creixent de mitjans de producció i del comandament damunt el treball, i d’altra banda com a repulsió mútua de molts capitals individuals.
Damunt aquesta fragmentació del capital global social en molts capitals individuals o repulsió mútua dels seus fragments hi actua en contra la llur atracció. Això no és la simple concentració dels mitjans de producció i de comandament del treball, que és idèntica a l’acumulació. És la concentració de capitals ja constituïts, l’abolició de la llur independència individual, l’expropiació del capitalista pel capitalista, la conversió de molts petits capitals en gran. Aquest procés es diferencia del primer en el sentit que tan sols preuposa una alteració de la divisió de capital ja disponible i en funcionament, i el seu camp d’acció no es restringeix per tant pel creixement absolut de la riquesa social o els límits absoluts de l’acumulació. El capital s’infla ací en una mà fins a una gran quantitat, perquè s’arronsa allà en moltes mans. Això és la centralització pròpiament dita, en contraposició a l’acumulació i concentració.
Les lleis d’aquesta centralització de capital o l’atracció de capital pel capital no s’hi poden desenvolupar. N’hi ha prou amb una breu exposició factual. La lluita per la competència es du a terme mitjançant l’abaratiment de les mercaderies. La baratesa de les mercaderies depén, caeteris paribis, de la productivitat del treball, i aquesta, però, de l’escala de producció. Els capitals més grans esclafen per tant els més petits. Que hom recorde de nou que amb el desenvolupament del sistema de producció capitalista creix l’abast mínim del capital individual que es requereix per manegar un negoci sota les seues condicions normals. Els capitals menors s’arrosseguen per tant a les esferes de producció de les quals la gran indústria tan sols s’ha apoderat esporàdicament o incompleta. La competència va ací en relació directa amb el nombre i en relació inversa amb la grandària de capitals rivals. Acaba sempre amb la caiguda de molts capitalistes menors, els capitals dels quals en part passen a les mans dels vencedors, en part s’esvaeixen. A banda d’això amb la producció capitalista es constitueix un poder completament nou, el sistema de crèdit, que en els seus inicis s’arrossega com a indiferenciat assistent de l’acumulació, mitjançant fils invisible escampa per la superfície de la societat mitjans monetaris en quantitats més grans o més petites, que cauen en les mans de capitalistes individuals o associats, però aviat esdevé una nova i temible arma en la lluita per la competència i es transforma finalment en un mecanisme social inoït per la centralització del capital.
En la mesura de la producció i acumulació capitalista, es desenvolupen la competència i el crèdit, les dues poderoses palanques de la centralització. Paral·lelament, l’avenç de l’acumulació augmenta la matèria centralitzable, és a dir els capitals individuals, mentre l’extensió de la producció capitalista crea ací la necessitat social, allà els mitjans tècnics d’aquestes poderoses empreses industrials, les quals tenen com a requisit una centralització prèvia del capital. Avui, per tant, la força d’atracció mútua dels capitals individuals i la tendència a la centralització són més fortes que mai abans. Però si també l’expansió relativa i l’energia del moviment centralitzador es determina en un cert grau per la grandària de la riquesa capitalista i la superioritat del mecanisme econòmic ja requerits, l’avenç de la centralització no depén de cap manera d’un creixement quantitatiu positiu del capital social. I això diferencia especialment la centralització de la concentració, la qual tan sols és una altra expressió de la reproducció a escala ampliada. La centralització pot resultar d’un mer repartiment alterat del capital ja existent, mitjançant una simple alteració de les agrupacions quantitatives de porcions del capital social. El capital pot ací crèixer fins a una quantitat poderosa en una mà, perquè allà s’ha retirat de moltes mans individuals. En una determinada branca econòmica la centralització assoliria el seu límit superior quan tot el capital invertit es fusionàs en un capital individual.(77b) En una determinada societat aquest límit no s’assoliria fins a l’instant on el capital social global es reunís en la mà, o bé d’un capitalista individual, o d’una societat capitalista individual.
La centralització completa l’obra de l’acumulació, que posa els capitalistes industrials en situació d’estendre l’escala de les llurs operacions. Bé aquest darrer resulta siga conseqüència de l’acumulació o de la centralització; bé la centralització s’assolesca per la via violenta de l’annexió – on certs capitals esdevenen centres gravitatoris tan prepoderants pels altres que trenquen la llur cohesió individual i n’engoleixen trossos individuals – o la fusió d’una massa de capitals ja formats o en procés de formarció té lloc mitjançant el procediment suau de constitució de societats accionarials – l’efecte econòmica resta igual. L’extensió creixent dels establiments industrials constitueix en general el punt de partida d’una organització més exhaustiva del treball global de molts, per un desenvolupament més ampli de les forces motrius materials, és a dir per la transformació progressiva de processos de producció aïllats i rutinaris en processos de producció socialment combinats i científicament disposats.
És, però, clar que l’acumulació, augment gradual del capital mitjançant una reproducció que transita de la forma circular a l’espiral, és un procediment molt llarg per comparació amb la centralització, que tan sols ha d’alterar l’agrupació quantitativa de les parts que integren el capital social. El món restaria encara sense ferrocarrils si hagués hagut d’esperar fins que l’acumulació hagués fet que uns capitals individuals cresquessen prou com per poder construir un ferrocarril. La centralització, per contra, ho du a terme amb una giravolta de mans mitjançant les societats accionarials. I mentre la centralització puja i accelerar els efectes de l’acumulació, amplia i accelera alhora la transformació de la composició tècnica del capital, que pot augmentar la part constant a costa de la seua part variable i per tant disminuir la demanda relativa de treball.
Les masses de capital aplegades de la nit al dia per la centralització reprodueixen i augmenten com ho fan les altres, únicament que més ràpidament, i esdevenen per tant noves i poderoses palanques d’acumulació social. Quan hom per tant parla d’avenç de l’acumulació social, es refereix també - avui – els efectes de la centralització.
Els capitals addicionals constituïts en l’acumulació normal (vg. Cap. 22, 1) serveixen particularment com a vehicles per l’explotació de noves descobertes i invencions, de millores industrials en general. Però també l’antic capital assoleix amb el temps el moment de la seua renovació de cap a peus, on muda i reneix com els altres amb una forma perfectament tècnica, en la qual amb una quantitat inferior de treball n’hi ha prou per posar en moviment una quantitat més gran de maquinària i matèries primeres. La reducció absoluta de la demanda de treball que resulta necessàriament d’això és òbviament més gran, com més capital que realitza aquest procés de renovació s’aplegue gràcies al moviment centralitzador.
D’una banda per tant el capital addicional constituït en el curs de l’acumulació atrau proporcionalment a la seua grandària, menys i menys treballadors. D’altra banda l’antic capital reproduït periòdicament amb una nova composició repel més i més els treballadors que anteriorment ocupava.
3. Producció progressiva d’una superpoblació relativa o exèrcit industrial de reserva
L’acumulació del capital, que originalment apareix tan sols com la seua ampliació quantitativa de valor, es realitza, com hem vist, amb un canvi qualitatiu continuat de la seua composició, amb un augment constant de la seua component constant a costa de la variable.(77c)
El sistema de producció específicament capitalista, el desenvolupament que li correspon de la productivitat del treball, i el canvi que provoca en la composició orgànica del capital no tan sols mantenen el pas de l’avenç de l’acumulació o del creixement de la riquesa social. Caminen molt més ràpidament, perquè la simple acumulació o l’ampliació absoluta del capital social s’acompanya de la centralització dels seus elements individuals i el capgirament tècnic del capital addicional del capgirament tècnic del capital originari. Amb el curs de l’acumulació es transforma per tant la relació entre les porcions constant i variable del capital, si originàriament d’1:1, en 2:1, 3:1, 4: 1, 5: 1, 7:1 etc., de forma que, com que el capital creix, per comptes d’1/2 del seu valor global se substitueix progressivament en força de treball tan sols 1/3, 1/4, 1/5, 1/6, 1/7 etc., i per contra 2/3, 3/4, 4/5, 5/6, 7/8 etc. en mitjans de producció. Com que la demanda de treball no la determina l’abast del capital global, sinó la seua component variable, cau per tant progressivament amb el creixement del capital global, per comptes de, com s’assumia prèviament, crèixer-hi proporcionalment. Cau relativament amb la grandària del capital global i amb una progressió accelerada amb el creixement d’aquesta grandària. Amb el creixement del capital global creix de fet també la seua component variable, o el treball que hi ha incorporat, però en una proporción constament disminuïda. Les pauses intermèdies en les quals l’acumulació actua com a mera ampliació de la producció sota uns determinats fonaments tècnics, s’escurcen. No tan sols es requereix una acumulació accelerada del capital global amb una progressió creixent per tal d’absorbir un nombre addicional de treballadors o, fins i tot, degut a la metamorfosi constant de l’antic capital, per mantindre ocupats els qui hi són en funcionament. Per la seua banda aquesta acumulació i centralització creixents esdevenen elles mateixes una font de nous canvis de la composició del capital o d’una reducció cada vegada més accelerada de la seua component variable, en relació amb la constant. Aquesta reducció relativa accelerada de la seua component variable, juntament amb el creixement accelerat del capital global, i que es mou més ràpidament que el seu propi creixement, apareix des de l’altra banda contràriament com un creixement absolut de la població treballadora sempre més ràpid que el del capital variable o dels llurs mitjans d’ocupació. L’acumulació capitalista produeix constantment més aviat, i de fet en relació amb la seua energia i el seu abast, un excedent relatiu de població treballadora, és a dir que depassa les necessitats mitjanes d’ampliació del valor del capital.
Considerat el capital social global, el moviment de la seua acumulació enceta ja canvis periòdics, ja distribucions simultànies de les diverses fases en les diferents esferes de la producció. En algunes esferes s’hi troba un canvi en la composició del capital per comptes d’un creixement de la seua grandària absoluta, com a conseqüència de la merca concentració; en d’altres el creixement absoluta del capital es vincula amb una reducció absoluta de la seua component variable o de la força de treball que absorbeix; en d’altres el capital creix, ara a partir dels seus determinats fonamentals tècnics i atrau força de treball addicional en relació al seu creixement, ara apareix un canvi orgànic i contrau la seua component variable; en totes les esferes el creixement de la porció variable del capital i per tant del nombre de treballadors ocupats es vinculen contínuament amb fluctuacions violentes i amb la producció provisional de població excedentària, bé prenga això la forma més cridanera de repulsió de treballadors ja ocupats o la menys aparent, però no pas menys efectiva, absorció més difícil de la població treballadora addicional pels canals d’entrada habituals.(78) Amb la grandària del capital social ja en funcionament i amb el grau del seu creixement, amb l’extensió del nivell de producció i de la quantitat de treballadors posats en moviment, amb el desenvolupament de la productivitat del llur treball, amb la puixança més àmplia i completa de totes les fonts de riquesa, s’eixampla també l’escala en la qual una atracció més gran de treballadors pel capital s’acompanya de la llur més gran repulsió, s’eleva la rapidesa del canvi en la composició orgànica del capital i de la seua forma tècnica, i un abast més ample de les esferes de la producció s’implica en aquest canvi, ara simultàniament, ara alternativament. Al costat de l’acumulació de capital que produeix la població treballadora, també produeix en un abast creixent els mitjans del seu propi sobredimensionament relatiu.(79) Aquesta és una de les lleis de població pròpies del sistema de producció capitalista, com de fet tot sistema de producció històric particular té les seues lleis de població particulars, històricament vàlides. Una llei abstracta de població existeix tan sols per plantes i animals, en la mesura que l’home no hi haja interferit.
Si, però, un excedent de població treballadora és producte necessari de l’acumulació o del desenvolupament de la riquesa damunt fonaments capitalistes, aquesta superpoblació esdevé inversament palanca de l’acumulació capitalista, o encara més, una condició d’existència del sistema de producció capitalista. Constitueix un exèrcit industrial de reserva disponible, que pertany absolutament de forma completa al capital, com si aquest l’hagués alimentada a costa pròpia. Crea per les seues necessitats canviants d’ampliació del valor una material humà ja sempre més explotable, independentment de les limitacions de l’augment real de la població. Amb l’acumulació i el desenvolupament que l’acompanya de la productivitat del treball creix la força d’expansió sobtada del capital, no tan sols perquè creix l’elasticitat del capital en funcionament, i la riquesa absoluta, de la qual el capital constitueix tan sols una porció elàstica, i no tan sols perquè el crèdit, sota una situació particular, posa a l’instant una porció inusitada d’aquesta riquesa com a capital addicional a disposició de la producció. Les condicions tècniques del propi procés de producció, la maquinària, els mitjans de transport, etc., possibiliten a una escala més gran, l’ús més ràpid del producte excedentari en mitjans de producció addicionals. La quantitat de riquesa social, que flueix amb l’avenç de l’acumulació i es pot convertir en capital addicional, s’arrossega amb frenesí en les antigues branques de la producció, el mercat de les quals s’amplia sobtadament, o en aquelles de nou establiment, com els ferrocarrils, etc., la necessitat de les quals sorgeix del desenvolupament de les antigues. En tots aquests casos hi ha d’haver la possibilitat d’emprar masses humanes en els punts decisius, sobtadament i sense disrupció de l’escala de la producció en altres esferes. La superpoblació l’ofereix. El curs vital característic de la indústria moderna, la forma d’un cicle decennal, interromput per oscil·lacions menors, de períodes d’activitat mitjana, producció sota alta pressió, crisi i estagnació, es basa en la constitució constant, absorció més gran o més petita i reconstitució de l’exèrcit industrial de reserva o superpoblació. Per la seua banda el canvi en el cicle industrial recluta la superpoblació i esdevé un dels agents més enèrgics de la seua reproducció.
Aquest curs particular de la indúsria moderna, que no s’ha donat en cap època anterior de la humanitat, era també impossible en el període infantil de la producció capitalista. La composició del capital s’alterava tan sols de forma força pausada. La seua acumulació es correspon per tant en general a un creixement proporcional de la demanda de treball. Lent com era l’avanç de la seua acumulació, en relació amb les èpoques modernes, topava amb la limitació natural de la població treballadora explotable, que tan sols podia depassar a través dels mitjans coercitius abans esmentats. L’expansió sobtada i implacable de l’escala de producció és la precondició de la seua contracció sobtada; la darrera crida de nou la primera, però la primera és impossible sense la disposició de material humà, sense un augment dels treballadors independent del creixement absolut de la població. Això es genera mitjançant el simple procés pel qual «allibera» contínuament una part dels treballadors, mitjançant mètodes que disminueix el nombre de treballadors ocupats en relació amb la producció augmentada. La forma total del moviment de la indústria moderna creix per tant damunt de la transformació constant d’una part de la població treballadora en mans desocupades o semi-ocupades. La superficialitat de l’economia política es mostra, entre d’altres coses, en el fet que mira l’expansió i contracció del crèdit, mer símptoma dels períodes de canvi del cicle industrial, com la causa. Just com els cossos celestes, una vegada accelerats fins a un determinat moviment, repeteixen sempre el mateix, així ho fa la producció social tan bon punt la llencen a aquest moviment d’expansió i contracció alternes. Els efectes esdevenen al llur torn causes, i les circumstàncies de tot el procés, que reprodueixen sempre les seues pròpies condicions, prenen la forma d’una periodicitat. [Afegit a l’edició francesa: Però tan sols després de l’època on la indústria mecànica ha arrelat prou fort com per exercir una influència predominant en tota la producció nacional; quan comença a fer còrrer el comerç exterior fins al rang del comerç interior; quan el mercat mundial s’apodera successivament d’àrees més àmplies del Nou Món, d’Àsia i Austràlia; quan les nacions industrials que han entrat finalment a l’arena, esdevenen prou nombroses - després d’aquesta època daten aquests cicles sempre renovats, les fases successives cobreixen anys i sempre condueixen a una crisi general, fi d’un cicle i punt de partida d’un altre de nou. Fins ara la durada periòdica d’aquests cicles és de deu o onze anys, però no hi ha cap raó per considerar aquest nombre com a constant. Al contrari, segons les lleis de la producció capitalista, que hem desenvolupat abans, hom ha de concloure que és variable i que el període dels cicles s’escurçarà gradualment]. Una vegada consolida, fins i tot l’economia política copsa la producció d’una superpoblació relativa, és a dir en relació amb les necessitats mitjanes d’ampliació de valor del capital, com a condició vital de la indústria moderna.
«Suposau», diu H. Merivale, antic professor d’economia política a Oxford, posteriorment funcionari del ministeri colonial anglès, «suposau que, amb motiu d’una crisi la nació es llençàs al penós esforç de lliurar-se, mitjançant l’emigració, d’uns 100.000 braços superflus, quina seria la conseqüència? Que al primer retorn de la demanda de treball s’hi donaria una mancança. Tant se val com puga ésser de ràpida la reproducció humana, empra en tot cas l’interval d’una generació per la substitució dels treballadors adults. Ara bé, els beneficis dels nostres fabricants depenen principalment del poder de fer-ne ús en el moment adient que la demanda s’alça, i així obtindre’n compensació per l’interval quan va a la baixa. Aquest poder els és garantit únicament pel comandament damunt la maquinària i el treball manual. Han de tindre mans a la disposició, han d’ésser capaços d’augmentar l’activitat de les llurs operacions quan ho requereixen, i a frenar de nou, segons l’estat del mercat, o no poden de cap manera mantindre aquella preeminència en la cursa de la competència en la qual es funda la riquesa del país».(80)
El propi Mathus reconeix en la superpoblació una necessitat de la indústria moderna, per bé que segons la seua manera estreta l’explica pel sobrecreixement absolut de la població treballadora i no per esdevindre relativament sobrenumerosa. Diu:
«Costums assenyades en relació al matrimoni, quan són dutes a terme fins a un cert grau entre la classe treballadora d’un país, que depén principalment de la manufactura i del comerç, hi poden ésser perjudicials... Per la natura de la població, no es pot oferir al mercat un augment de treballadors, com a conseqüència d’una demanda particular, més que en el decurs de 16 o 18 anys, i la transformació d’ingressos en capital mitjançant l’estalvi pot tindre lloc força més ràpidament; un país sempre tendeix a fer crèixer els fons laborals més ràpidament que la població».(81)
Després que l’economia política ha declarat així que la producció constant d’una superpoblació relativa de treballadors és una necessitat de l’actumulació capitalista col·loca, i de fet ho fa amb el posat figura d’una vella fadrina, en la boca del «beau idéal» del seu capitalista els següents mots adreçats als «supernumeraris» llençats al carrer per la pròpia creació de capital addicional:
«Nosaltres els fabricants fem el que podem per vosaltres, mentre augmentam el capital amb el qual heu de subsistir, i heu de fer la resta adaptant els vostres nombres als mitjans de subsistència».(82)
La producció capitalista no en té prou de cap manera amb la quantitat de força de treball disponible que li ofereix el creixement natural de la població. Requereix pel seu lliure joc d’un exèrcit industrial de reserva independent d’aquestes limitacions naturals.
Fins ara s’ha assumit que l’augment o disminució del capital variable es correspon força a l’augment o disminució del nombre de treballadors ocupats.
Amb un nombre constant o fins i tot disminuït dels treballadors que comanda, creix però el capital variable quan el treballador individual lliura més treball i per tant creix el seu salari, per bé que el preu del treball reste constant o fins i tot s’arronse, per bé que no amb el mateix abast que puja la quantitat de treball. El creixement del capital variable esdevé doncs un índex de més treball, però no de més treballadors ocupats. Cada capitalista té l’interès absolut d’introduir una determinada quantitat de treball a un nombre inferior de treballadors, i no pas a un nombre més gran, si el cost és el mateix. En el darrer cas creix el pes del capital constant en relació a la quantitat de treball que es posa en moviment, en el primer ho fa molt més lentament. Com més gran és l’escala de la producció, més decidida és aquesta tendència. La seua importància creix amb l’acumulació del capital.
Hom ha vist que el desenvolupament del sistema de producció capitalista i la productivitat del treball - alhora causa i efecte de l’acumulació - capacita el capitalista, amb el mateix esmerçament de capital variable, de posar en moviment més treball mitjançant una més gran explotació extensiva o intensiva de la força de treball individual. Hom ha vist a més que compra més força de treball amb el mateix valor de capital, quan progressivament substitueix el treball qualificat per no-qualificat, el madur per l’immadur, el masculí pel femení o l’infantil.
D’una banda per tant, amb l’avenç de l’acumulació, un capital variable més gran fa fluir més treball sense reclutar més treballadors, i d’altra banda un capital variable de la mateixa grandària fa fluir més treball amb la mateixa quantitat de força de treball i finalment més força de treball inferior substitueix una de superior.
La producció d’una superpoblació relativa o l’alliberament de treballadors va per tant encara més ràpid que la revolució tècnica del procés de producció que acompanya, i s’accelera, amb l’avenç de l’acumulació i que la disminució corresponent de la part variable del capital respecte la constant. Quan els mitjans de producció, a mesura que augmenten en abast i efectivitat, esdevenen en un grau inferior mitjans d’ocupació de treballadors, aquesta relació es modifica de nou en proporció al creixement de la de productivitat del treball, ja qu el capital augmenta l’oferta de treball més ràpidament que la seua demanda de treballadors. El sobretreball del sector ocupat de la classe treballadora infla els rengles de la reserva, mentre que inversament l’augment de la pressió que la darrera exerceix per la competència damunt la primera, la força a sotmetre’s al sobretreball i al jou sota el dictat del capital. La condemna d’un sector de la classe treballadora a un oci forçós pel sobretreball de l’altre sector i a l’inrevés, esdevé mitjà d’enriquiment del capitalista individual (83) i accelera alhora la producció de l’exèrcit industrial de reserva a l’escala corresponent a l’avenç de l’acumulació social. Com d’important és aquest moment en la formació de la superpoblació relativa ho mostra per exemple Anglaterra. Els seus mitjans tècnics per «estalviar» treball són colossals. Amb tot, si de la nit al dia el treball en general es reduís a una quantitat racional, i proporcionat als diferents estrats de la classe treballadora segons edat i sexe, la població treballadora disponible seria absolutamnt insuficient per dur a terme la producció nacional en la seua escala actual. La gran majoria dels treballadors ara «improductius» s’haurien de convertir en «productius».
A grans trets els moviments generals dels salaris es regulen exclusivament amb l’expansió i contracció de l’exèrcit industrial de reserva, els quals es corresponen a canvis periòdics del cicle industrial. Els determina per tant no el moviment del nombre absolut de la població treballadora, sinó la relació canviat en la qual la classe treballadora es reparteix en exèrcit actiu i exèrcit de reserva, per l’augment i disminució de l’abast de la superpoblació, pel grau qu ara és absorbida i ara alliberada de nou. Per la indústria moderna amb el seu cicle decennial i les seues fases periòdiques, les quals, a més, amb el progrés de l’acumulació, es compliquen amb oscil·lacions irregulars que se succeeixen cada vegada més ràpidament, aquesta seria de fet una bella llei, que faria l’acció del capital dependent de la variació absoluta de la població, per comptes de regular la demanda i l’oferta de treball amb l’expansió i contracció del capital, i per tant regulada segons els requeriments momentanis de l’ampliació de valor, de forma que el mercat de treball apareixeria ara relativament escàs perquè el capital s’expandeix, i ara ple perquè es contrau. Aquest és, però, el dogma econòmic. Segons ells el salari puja com a conseqüència de l’acumulació de capital. Els salaris elevats esperonen un augment més ràpid de la població treballadora, i això dura fins que el mercat laboral vessa, i per tant el capital es fa relativament insuficient respecte l’oferta de treballadors. El salari s’arronsa, i ara tenim el revers de la medalla. Mitjançant la caiguda salarial la població treballadora es delma de mica en mica, de forma que el capital contràriament esdevé excessiu o, també, com altres expliquen, la caiguda salarial i l’explotació corresponentment elevada dels treballadors accelera de nou l’acumulació, mentre que al mateix temps ls salaris baixos aturen el creixement de la classe treballadora. Llavors apareix de nou la situació on l’oferta de treball és inferior a la demanda de treball, els salaris pugen, etc. Un bell mètode de moviment per la producció capitalista desenvolupada! Abans que com a conseqüència de l’elevació salarial qualsevol creixement positiu de la població realment capaç de treballar puga aparèixer, passa una vegada i una altra l’oportunitat de dur a terme la campanya industrial i de lluitar i guanyar la batalla.
Entre el 1849 i el 1859 aparegué als districtes agrícoles anglesos, acompanyat d’una caiguda del preu del gra, un augment dels salaris que, considerat pràcticament, era tan sols nominal, per exemple a Wiltshire pujà el salari setmanal de 7 a 8 xílings, a Dorsetshire de 7 o 8 a 9 xílings, etc. Això era el resultat d’un èxode extraordinari de la superpoblació agrícola, provocat per la demanda bèl·lica, l’extensió massiva de ferrocarrils, fàbriques, mines, etc. Com més baixos són els salaris, més alta és la proporció en la qual s’expressa un augment tan insignificant. Si el salari setmanal és, per exemple, de 20 xílings i puja a 22, és un 10%; si és per contra de tan sols 7 xílings i puja a 9, és un 284/7%, que sona força atractiu. A tot arreu els grangers udolaven, i el «London Economist» (84), en referència a aquests salaris de fam, parlava del tot seriosament de «a general and substantial advance». Què feren ara els grangers? Esperaren fins que els treballadors rurals, com a conseqüència d’aquesta brillant paga havien augmentat tant que el salari havia de caure de nou, com prescrivia la situació el cervell econòmic dogmàtic? Introduïren més maquinària, i en un instant els treballadors eren de nou «excessius» en una proporció satisfactòria pels propis grangers. Hi havia ara «més capital» esmerçat en l’agricultura que abans, i d’una forma més productiva. Amb això la demanda de treball caigué, no tan sols relativament, sinó absolutament.
Aquesta ficció econòmica confon les lleis que regulen el moviment general dels salaris o la relació entre la classe treballadora, és a dir la força de treball total i el capital social total, amb les lleis que reparteixen la població treballadora entre les esferes particulars de la producció. Si, per exemple, com a conseqüència d’una conjunctura favorable l’acumulació en una determinada esfera de la producció es fa particularment viva, i els beneficis que se’n treuen són més grans que els beneficis mitjans, hi atrau capital addicional, també hi puja naturalment la demanda de treball i el salari. Els salaris més alts arrosseguen una part més gran de la població treballadora a l’esfera més favorable fins que s’afarta de força de treball i els salaris a a la llarga cauen al seu anterior valor mitjà, o per sota si la pressió és massa gran. Llavors no tan sols s’interromp la immigració de treballadors a la branca econòmica en qüestió, sinó que hi apareix una emigració. Ací creu veure l’economista polític «el com i el per què» d’un augment absolut dels treballadors amb l’augment dels salaris, i amb l’augment absolut de treballadors una reducció dels salaris, però veu de fet tan sols les oscil·lacions locals del mercat laboral d’una esfera particular de la producció, veu tan sols fenòmens de repartiment de la població treballadora en les diferents esferes d’inversió del capital, segons les seues necessitats canviants.
L’exèrcit industrial de reserva pressiona durant els períodes d’estagnació i de prosperitat mitjana a l’exèrcit actiu del treball i atura en sec les seues demandes durant els períodes de sobreproducció de paroxisme. La superpoblació relativa és per tant el suport damunt el qual es mou la llei de l’oferta i la demanda de treball. Força el camp de joc d’aquesta llei a uns límits absolutament convenients a l’activitat d’explotació i cerca de domini del capital. Ací és el lloc on tornar a un dels grans fets de l’apologètica econòmica. Hom recorda que si bé mitjançant la introducció de nova maquinària o l’ampliació de l’antiga una porció de capital variable es transforma en constant, l’apologeta econòmic interpreta aquesta operació que «lliga» capital i per això mateix «allibera» treballadors de la forma inversa, que allibera capital pels treballadors. Tan sols ara hom comprén completament el desvergonyiment dels apologetes. Ço que s’alliberen no són tan sols els treballadors substituïts per les màquines, sinó també el llur recanvi i el contingent addicional que amb l’extensió habitual del negoci segons l’antiga base es veuria normalment absorbit. Són tots ara «alliberats», i qualsevol nou capital delitós de funcionament en pot disposar. Si els atrau a ells o a uns altres, l’efecte damunt la demanda general del treball serà nul si aquest capital es prou gran com per prendre del mercat tants treballadors com les màquines hi llencen. Si n’ocupa un nombre inferior, creix la quantitat de supernumeraris; si n’ocupa una de més gran, creix la demanda general de treball tan sols en la mesura de l’excés d’ocupats per damunt d’«alliberats». L’impuls del capital addicional que cerca una inversió hauria donat lloc en general a una demanda de treball, i és per tant en tot cas neutralitzat en la mesura que les màquines llencen treballadors al carrer. És a dir, el mercanisme de la producció capitalista, per tant, actua de forma l’augment absolut de capital no s’acompanya de cap pujada corresponent de la demanda general de treball. I d’això l’apologeta de la compensació en diu compensació per la misèria, patiments i possible caiguda dels treballadors desplaçats durant el període de transició que els desterra a l’exèrcit industrial de reserva! La demanda de treball no és idèntica al creixement del capital, ni l’oferta de treball al creixement de la classe treballadora, com seria el cas de dues potències mútuament independents que actuassen l’una damunt l’altra. Les dés sont pipés. El capital actua simultàniament des de totes dues bandes. Si la seua acumulació augmenta d’una banda la demanda de treball, augmenta de l’altra l’oferta de treballadors mitjançant l’«alliberament», mentre simultàniament la pressió dels desocupats obliga els ocupats a fornir més treball, i per tant tot plegat fa que l’oferta de treball siga fins a un cert grau independent de l’oferta de treballadors. El moviment de la llei de l’oferta i de la demanda del treball damunt aquesta base completa el despotisme del capital. Tan bon punt, per tant, els treballadors capten el secret de com és que a mesura que treballen més, a mesura que produeixen més riquesa pels altres, a mesura que la productivitat del su treball creix, en aquesta mateixa mesura la llur funció de mitjà d’ampliació del valor del capital esdevé per ells més i més precària; tan bon punt descobreixen que el grau d’intensitat de la competència entre ells depén completament de la pressió de la superpoblació relativa; tan bon punt que, mitjançant trade’s unions, etc., proven d’organitzar una cooperació regular entre ocupats i desocupats per tal de destruir o afeblir l’efecte ruïnós d’aquesta llei natural de la producció capitalista damunt la llur classe, el capital i el seu sicofant, l’economia política, deploren la infracció de la llei «eterna» i per dir-ho així «sagrada» de l’oferta i la demanda. Tota combinació entre els ocupats i els desocupats pertorba particularment el joc «pur» d’aquesta llei. Tan bon punt, d’altra banda, en les colònies, per exemple, circumstàncies adverses impedeixen la creació d’un exèrcit industrial de reserva i amb ell d’una dependència absoluta de la classe treballadora de la classe capitalista, el capital es rebel·la, juntament amb el seu tòpic Sancho Pansa, contra la llei «sagrada» de l’oferta i la demanda i cerca d’aturar la seua acció inconvenient a través de mitjans coercitius.
4. Diferents formes
d’existència de la superpoblació relativa.
La
llei general de l’acumulació capitalista
La superpoblació relativa existeix en totes les configuracions possibles. Cada treballador hi pertany durant el període que és mig o completament desocupat. A banda de les grans formes periòdicament reccurrents que imprimeixen els canvis de fase del cicle industrial, que apareixen ara de forma aguda en la crisi, ara crònica en les èpoques de negoci fluix, posseeix contínuament tres formes: flotant, latent i estagnant.
En els centres de la indústria moderna - fàbriques, manufactures, ferreries i mines, etc. - els treballadors són ara repel·lits, ara atrets, a gran escala, de forma que el nombre d’ocupats s’eleva a grans trets, per bé que en una proporció sempre reduïda respecte l’abast de la producció. La superpoblació hi existeix en forma flotant.
Tant en les fàbriques pròpiament dites com en tots els grans tallers, on la maquinària entra com a factor o, si més no, s’hi ha introduït la moderna divisió del treball, hom empra una gran quantitat de treballadors masculins fins a la conclusió de l’edat juvenil. Una vegada assolit aquest termini, tan sols resten emprats un nombre força inferior en la mateixa branca econòmica, mentre que la majoria són habitualment acomiadats. Constitueixen un element de la superpoblació flotant, que creix amb l’abast de la indústria. Una part emigra i segueix de fet el capital emigrat. Una de les conseqüències és que la població femenina creix més ràpidament que la masculina, teste Anglaterra. Que el creixement natural de la quantitat de treballadors no satisfà les necessitats d’acumulació del capital, i que alhora sempre les depasse, és una contradicció del seu propi moviment. Empra grans quantitats de treballadors a edat primerenca, i una d’inferior a l’edat adulta. La contradicció no és pas més cridanera que l’altra, la del plany de la manca de mans, mentre al mateix temps hi ha molts milers al carrer, perquè la divisió del treball els encadena a una branca econòmica determinada.(85) El consum de força de treball mitjançant el capital és, a més, tan ràpid que el treballador de mitjana edat ja s’hi ha deixat més o menys la vida. Cau en els rengles del supernumeraris o se’ls llença d’un graó superior cap a un d’inferior. Justament és entre els treballadors de la gran indústria que ens trobam amb la longevitat més breu.
«El doctor Lee, responsable sanitari de Manchester, ha afirmat que en aquella ciutat la longevitat mitjana de la classe propietàries és de 38, mentre que la de la classe treballadora és de tan sols 17. A Liverpool surten 35 anys per la primera i 15 per la segona. Se segueix per tant que les classes privilegiades tenen un termini de vida (have a lease of life) de més del doble de gran que el que corresponen als ciutadans menys afavorits».(85a)
Sota aquestes circumstàncies, el creixement absolut d’aquesta fracció del proletariat requereix una forma que n’infle el nombre, per bé que els seues elements siguen ràpidament desgastats. D’ací la ràpida substitució de les generacions de treballadors. (Aquesta llei no val per la resta de classes de la població). Aquesta necessitat social se satisfa mitjançant matrimonis primerencs, una conseqüència necessària de les condicions en les quals viuen els treballadors de la gran indústria, i mitjançant el premi a la llur producció que posa l’explotació dels infants treballadors.
Tan aviat com la producció capitalista s’ha apoderat de l’agricultura, o en el grau que ho haja fet, disminueix amb l’acumulació del capital que hi funciona, la demanda absoluta de població laboral rural, sense que la seua repulsió, com s’esdevé en les indústries no-agrícoles, es compense mitjançant una atracció superior. Una part de la població rural es troba per tant contínuament en el salt d’ingressar en el proletariat urbà o manufacturer, i a la recerca de circumstàncies favorables a aquesta transformació. (La manufactura s’entén ací en el sentit d’indústries no-agrícoles)(86) Aquesta font de superpoblació relativa flueix per tant constantment. Però el seu flux constant cap a les ciutats suposa en el camp mateix una superpoblació latent continuada, l’abast de la qual s’evidencia tan aviat quan els canals d’eixida s’obren amb una amplada excepcional. El treballador rural queda reduït doncs al mínim salarial i sempre té un peu en el fangar del pauperisme.
La tercera categoria de la superpoblació relativa, l’estagnant, constitueix una part de l’exèrcit laboral actiu, però amb una ocupació extremadament irregular. Forneix així al capital un reservori inesgotable de força de treball disponible. Les seus condicions de vida s’enfonsen per sota del nivell normal mitjà de la classe treballadora, i justament això la fa ampli fonament de sectors particulars de l’explotació de capital. Un màxim de temps de treball i un mínim de salari la caracteritzen. Hem après a conèixer-ne la forma principal sota la rúbrica de treball domèstic. Se la recluta contínuament dels supernumeraris de la gran indústria i de l’agricultura i especialment de les branques industrials en decadència, on l’artesania cedeix el pas a la manufactura, i la darrera a la maquinària. El seu abast s’amplia, com l’abast i l’energia de l’acumulació, a mesura que creix la «supernumerització». Però constitueix alhora un element de la classe treballadora que es reprodueix i es perpetua ell mateix, que assum una porció relativament més gran del seu creixement que no pas els altres elements. De fet no tan sols la quantitat de neixements i defuncions, sinó també la grandària absoluta de les famílies es troba en relació inversa al nivell salarial, i per tant a la quantitat de mitjans de vida dels quals disposen les diferents categories laborals. Aquesta llei de la societat capitalista sona absurda entre els salvatges o fins i tot entre els colons civilitzats. Recorda la reproducció massiva d’espècies animals individualment febles i depredades.(87)
El sediment més profund de la superpoblació relativa allotja finalment l’esfera del pauperisme. A banda de vagabunds, malfactors, prostitutes, en breu el lumpenproletariat pròpiament dit, aquest estrat social consisteix en tres categories. Primer, els capacitats per treballar. Hom en té prou amb veure superficialment l’estatística del paupersime anglès pr trobar que la seua quantitat s’infla amb cada crisi i disminueix amb cada represa econòmica. En segon lloc: infants orfes i pobres. Són candidats de l’exèrcit industrial de reserva i en temps de gran prosperitat, com el 1860, per exemple, són enrolats ràpidament i massiva en l’exèrcit laboral actiu. En tercer lloc: revinguts, enfonsats, incapacitats per treballar. Són particularment individus que cauen per la seua inadaptabilitat, originada per la divisió del treball, els qui han depassat l’edat normal d’un treballador, i finalment les víctimes de la indústria, el nombre de les quals creix amb la maquinària perillosa, la mineria, les fàbriques químiques, etc., mutilats, malalts, vídues, etc. El pauperisme constitueix la casa d’invalidesa de l’exèrcit laboral actiu i el pes mort de l’exèrcit industrial de reserva. La seua producció s’inclou en la producció de la superpoblació relativa, i la seua necessitat és en aquella necessitat, amb ella constitueix una condició d’existència de la producció capitalista i del desenvolupament de la riquesa. Pertany als faux frais de la producció capitalista, que el capital en gran mesura sap, però, com descarregar-s’hi dels propis muscles als de la classe treballadora i la petita classe mitjana.
Com més gran és la riquesa social, el capital funcionat, l’abast i l’energia del seu creixement, per tant també la grandària absoluta del proletariat i la productivitat del seu treball, més gran és l’exèrcit industrial de reserva. La força de treball disponible es desenvolupa mitjançant les mateixes causes que desenvolupen l’expansivitat del capital. La grandària relativa de l’exèrcit industrial de reserva creix per tant amb la potència de la riquesa. Com més gran, però, és aquest exèrcit de reserva en relació amb l’exèrcit laboral actiu, més massiva és la superpoblació consolidada, la misèria de la qual és en relació inversa amb la seua càrrega de treball. Com més gran finalment és l’estrat llàtzer de la classe treballadora i l’exèrcit industrial de reserva, més gran és el pauperisme oficial. Aquesta és la llei absoluta i general de l’acumulació capitalista. Igual que totes les altres lleis múltiples circumstàncies en modifiquen el comportament, l’anàlisi de les quals no hi pertoca ara.
Hom copsa l’absurditat de la saviesa econòmica que predica als treballadors l’adaptació del llur nombre als requeriments d’ampliació de valor del capital. El mecanisme de la producció i acumulació capitalistes ajusta constantment aquest nombre als requeriments de l’ampliació de valor. El primer mot d’aquesta adaptació és la creació d’una superpoblació relativa o exèrcit industrial de reserva, el darrer mot és la misèria d’estrats sempre creixents de l’exèrcit laboral actiu i del pes mort del pauperisme.
La llei segons la qual una quantitat sempre creixent de mitjans de producció, gràcies a l’avenç en la productivitat del treball social, es pot posar en moviment amb un esmerçament progressivament reduït de força humana – aquesta llei que pateix un capgirament en els fonaments capitalistes, on el treballador no empra els mitjans de treball, sinó els mitjans de treball al treballador – s’expressa així, que com més alta és la productivitat del treball, més gran és la pressió dels treballadors damunt els mitjans d’ocupació, i per tant més precàries són les llurs condicions d’existència: la venda de la pròpia força per augmentar la riquesa aliena o per l’ampliació del valor del propi capital. El creixement més ràpid dels mitjans de producció i de la productivitat del treball per damunt del de la població productiva s’expressa capitalísticament per tant en la forma inversa, que la població treballadora creix sempre més ràpidament que els requeriments d’ampliació de valor del capital.
Vèiem en la quarta secció, en l’anàlisi de la producció de plus-vàlua relativa que dins el sistema capitalista s’acompleixen tots els mètodes d’elevació de la productivitat social del treball a costa dels treballadors individuals; tots els mitjans pel desenvolupament de la producció esdevenen mitjans de dominació i explotació dels productors, mutilen el treballador en un humà parcial, el degraden a apèndix de la màquina, anorreen tot atractiu que continga el seu treball, li alienen les potències intel·lectuals del procés laboral en la mateixa mesura que la ciència s’hi incorpora com a potència independent; distorsionen les condicions dins les quals treballa, el sotmeten durant el procés laboral a un despotisme mesquinament odiós, transformen el seu temps de vida en temps de treball, arrosseguen dona i infant sota la roda-juggernaut del capital. Però tots els mètodes per la producció de plus-vàlua són alhora mètodes d’acumulació, i cada extensió de l’acumulació esdevé inversament mitjà de desenvolupament d’aquests mètodes. Se segueix doncs que a mesura que el capital s’acumula, la situació del treballador, siga quin siga la seua paga, alta o baixa, haja d’empitjorar. Finalment, la llei que posa en equilibri constantment la superpoblació relativa o exèrcit industrial de reserva amb l’abast i l’energia de l’acumulació, aferra el treballador més sòlidament al capital que no lligaven Prometeu a la roca les falques d’Hefestos. Condiciona l’acumulació de capital a una acumulació corresponent de misèria. L’acumulació de la riquesa a un pol és per tant alhora acumulació de misèria, càrrega laboral, esclavatge, ignorància, brutalització i degradació moral en el pol contrari, és a dir en la banda de la classe que produeix el seu propi producte com a capital.
Aquest caràcter antagonista de l’acumulació capitalista (88) l’enuncien en formes diferents els economistes polítics, per bé que el confonen amb fenòmens, certament en part anàlegs, però de totes formes essencialment diferents, dels sistemes de producció pre-capitalistes.
El monjo venecià Ortes, un dels grans escriptors econòmics del segle XVIII considera l’antagonisme de la producció capitalista com una llei natural i general de la riquesa social.
«Els béns i els mals econòmics d’una nació sempre s’equilibren en la mateixa mesura (il bene ed il male economico in una nazione sempre all'istessa misura), l’abundància dels béns d’alguns sempre és igual a la mancança d’ells per uns altres (la copia dei beni in alcuni sempre eguale alla mancanza di essi in altri). La més gran riquesa d’us s’acompanya sempre d’una privació absoluta de les necessitats vitals de molts més d’altres. La riquesa d’una nació es correspon a la seua població, i la misèria es correspon a la seua riquesa. La laboriositat d’uns força l’ociositat dels altres. Els pobres i ociosos són un fruit necessari dels rics i actius», etc.(89)
D’una forma completament brutal, uns 10 anys després d’Ortes, el pastor protestant d’alta església Townsend ensenyoria la pobresa com a condició necessària de la riquesa.
«L’obligació legal al treball s’acompanya de molta agitació, violència i malestar, mentre que la fam no és tan sols una pressió pacífica, silenciosa i ineludible, sinó que, com a motiu espontani cap a la indústria i el treball, convoca els esforços més poderosos».
Tot consisteix per tant en fer la fam permanent entre la classe treballadora, i això ho assoleix, segons Townsend, el principi demogràfic, que s’efectua particularment entre els pobres.
«Sembla una llei natural que els pobres siguen fins a un cert grau poc previsors (improvident)» (especialment tan poc previsors com per arribar al món sense una cullera d’or a la boca), «de forma que sempre n’hi ha (that there always may be some) per omplir les funcions més servils, més sòrdides i més vils de la comunitat. El fons de la felicitat humana (the fund of human happiness) esdevé així força augmentat, els més delicats (the more delicate) són alliberats de càrregues i poden seguir les més altes vocacions, etc. La llei de pobres té la tendència de destruir l’harmonia i la bellesa, la simetria i l’ordre d’aquest sistema, que Déu i la Natura han erigit en el món».(90)
Si el monjo venecià trobava en el destí fatal que eternitzava la misèria, la raó d’existència de la caritat cristiana, del celibat, dels claustres, de les fundacions piadoses, el prevere protestant hi troba el pretext per condemnar les lleis que prescriuen pels pobres el dret a una miserable subsistència pública.
«L’avenç de la riquesa social», diu Storch, «genera aquesta útil classe de la societat... que assum les ocupacions més feixugues, vils i repugnants, en un mot, que carrega als muscles tot allò que és desagradable i servil en la vida, i procura així per les altres classes lleure, serenor mental i una dignitat convencional» (c’est bon!) «de caràcter».(91)
Storch es qüestiona en què consisteix pròpiament el progrés d’aquesta civilització capitalista amb la seua misèria i la degradació de les masses respecte la barbàrie? Troba tan sols una resposta – la seguretat!
«Mitjançant l’avenç de la indústria i la ciència», diu Sismondi, «cada treballador pot produir cada dia molt més d’allò que empra pel seu consum. Però al mateix temps, mentre el seu treball produeix riquesa, aquesta riquesa, si l’hagués de consumir tot sol, el faria menys idoni pel treball». Segons ell «els homes» (és a dir, els no-treballadors) «s’estimarien probablement fer-ho sense tota la perfecció artística i tot l’atractiu que la indústria en proporciona, si els hi fos necessari comprar tot això amb un esforç constant comparable al del treballador... L’extenuació se separa avui de la seua recompensa: no és el mateix home el qui treballa primer i després reposa: al contrari és justament perquè un treballa, que l’altra ha de descansar... La multiplicació indefinida de la productivitat del treball no pot tindre per tant cap altre resultat que l’augment de luxe i de gaudiments dels rics ociosos».(92)
Finalment, Destutt de Tracy, doctrinari burgès de sang de peix, esclata brutalment:
«En les nacions pobres, el poble viu amplament, en les nacions riques és habitualment pobre».(93)
Notes
(70) Karl Marx, l.c. - «A igual opressió de les masses, com més proletaris té un país, més ric és». (Colins, «L'Économie Politique, Source des Révolutions et des Utopies prétendues Socialistes», Paris 1857, t. III, p. 331). Sota «proletari» no s’entén econòmicament res més que el treballador assalariat, que produeix i amplia «capital» i que el llencen al carrer tan aviat com esdevé superflu pels requeriments d’ampliació de valor de «Monsieur Capital», com Pecqueur anomena aquesta persona. «El proletari malalt del bosc primitiu» és un fantasma de tipus roscherià. El bosqueter primitiu és propietari del bosc primitiu i el tracta com a propietat amb la ingenuïtat de l’orangutan. No és per tant cap proletari. Això tan sols seria el cas si el bosc primitiu l’explotàs amb ell, per comptes d’ésser-hi explotat. Pel que fa al seu estat de salut, no tan sols suportaria bé la comparació amb el proletariat modern, sinó també als «homes honrats» sifilítics i escrufolosos. Amb tot, el senyor Wilhelm Roscher entén aparentment la bruguera pairal de Lüneburg. <=
(71) «As the Labourers make men rich, so the more Labourers, there will be the more rich men... the Labour of the Poor being the Mines of the Rich». (John Bellers, l.c.p. 2.) <=
(72) B. de Mandeville, («The Fable of the Bees», 5th ed., Lond. 1728, Remarks, p. 212, 213, 328). - «Una vida moderada i un treball constant són pels pobres el camí de la felicitat material» (per la qual entén probablement llargues jornades laborals i probablement escassos mitjans de vida) «i de la riquesa per l’estat» (particularment dels terratinents, capitalistes i els llurs dignataris i agents polítics). («An Essay on Trade and Commerce», Lond. 1770, p. 54). <=
(73) «Eden hauria d’haver demanat quines criatures són «les institucions burgeses»? Des del punt de mira de la il·lusió jurídica, no considera la llei com a producte de les relacions materials de producció, sinó contràriament les relacions de producció com a producte de la llei. Linguet llençà als fems l’«esprit des lois» de Montesquieu amb un mot: «L'esprit des lois, c'est la propriété». <=
(74) Eden, l.c., v. I, 1.1, ch. I, p. l, 2 i Preface, p. XX. <=
(75) Si el lector em recorda Malthus, l’«Essay on Population» del qual aparegué el 1798, li recordaria que aquesta obra en la seua primera forma no és més que un plagi supèrfluament escolar i lamentable de Defoe, sir James Steuart, Townsend, Franklin, Wallace, etc. i no conté ni una sola frase pensada per ell mateix. La gran atenció que aixecà aquest pamflet es correspon exclusivament a interessos de partit. La revolució francesa trobà en el regne britànic defensors apassionats: el «principi de la població», lentament elaborat en el segle XVIII, en mig d’una gran crisi social, i proclamat amb tambors i trompetes com a antídot infal·lible contra les doctrines de Condorcet, etc., fou saludat amb joia per l’oligarquia anglesa com el gran destructor de tots els vicis subsegüents al desenvolupament humà. Malthus, altament astorat pel seu èxit, es dedicà a farcir l’antic esquema de material superfícialment compilat, i n’afegí de nou, però no descobert per Malthus, sinó tan sols annexionat. - Remarca de passada. Per bé que Malthus era pastor de l’alta església anglesa, havia pres vot monacal de celibat. Aquesta és particularment una de les condicions del fellowship de la Universitat protestant de Cambridge. «No permetem membres del Col·legi siguen casat, tret dels qui haguessen pres muller abans d’ésser-hi destinats» («Reports of Cambridge University Commission», p. 172). Aquesta circumstància diferencia favorablement Malthus dels altres pastors protestants, que han bandejat el manament catòlic del celibat sacerdotal i han vindicat el «sigueu fructífers i multiplicau-vos» com la llur missió bíblica específica fins a la mesura que contribueixen generalment a l’augment de població fins a un límit realment insostenible, mentre prediquen al mateix temps als treballadors el «principi de la població». És característic que el transvestiment econòmic de la caiguda, la poma d’Adam, l’«urgent appetite», «the checks which tend to blunt the shafts of Cupid», com el pastor Townsend en diu alegrement, aquest punt delicat haja estat i siga monopolitzat per la teologia o, més aviat, per l’església protestant. Amb l’excepció del monjo venecià Ortes, un escriptor original i intel·ligent, la majoria de demògrafs siguen pastors protestants. Així, Bruckner: «Théorie du Systeme animal», Leyde 1767, on s’esgota tota la teoria moderna de la població, i al qual la pugna coetània entre Quesnay i el seu deixeble, Mirabeau pére, oferí idees sobre el mateix tema, després el pastor Wallace, el pastor Townsend, el pastor Malthus i el seu deixeble, l’arxiprest Th. Chalmers, per no dir més dels parroquials escrivans menors in this line. Originàriament, l’economia política era estudiada per filòsofs com Hobbes, Locke, Hume, homes de negocis i d’estat com Thomas More, Temple, Sully, de Witt, North, Law, Vanderlint, Cantillon, Franklin, i especialment en el camp teòric, amb grans èxits, per metges, com Petty, Barbon, Mandeville, Quesnay. Encara a mitjans del segle XVIII, el Rev. Mr. Tucker, un important economista del seu temps, es disculpava per ocupar-se de Mammon. Més tard, i de fet amb el «principi de la població», tocà l’hora dels pastors protestants. Com si pressentís aquesta intrusió professional, Petty, que considerava la població com a base de la riquesa i que, com Adam Smith, era enemic declarat de pastors: «la religió floreix millor quan els sacerdots es castiguen al màxim, com el dret, que va millor quan els advocats passen gana». Aconsella per tant als pastors protestants que, tota vegada que no segueix l’apòstol Pau i es «mortifiquen» amb el celibat, «no crien més pastors (not to breed more Churchmen) que aquells que les places (benefices) disponibles puguen absorbir; és a dir, que si hi ha tan sols 12.000 places a Anglaterra i a Gales no seria assernyat criar 24.000 pastors (it will not be safe to breed 24.000 ministers), ja que els 12.000 sense plaça cercarien un mitjà de vida, i no poden trobar-ne un de més fàcil que persuadint al poble que els 12.000 amb plaça enverinen les ànimes o les deixen en la inanició i les desvien del camí cap al cel?» (Petty, «A Treatise on Taxes and Contributions», Lond. 1667, p. 57). La posició d’Adam Smith envers el clergat protestant de la seua època es caracteritza amb el següent. A «A Letter to A. Smith, L. L. D. On the life, Death and Philosophy of his Friend David Hume. By One of the People called Christians», 4th ed., Oxford 1784, on el doctor Horne, bisbe alt-esclesiàstic de Norwich, censura A. Smith perquè en una lletra publicada al senyor Strahan «embalsama el seu amic David» (sc. Hume), perquè relata al públic que «Hume en el seu llit de mort es divertia amb Llucià i Whist», i fins i tot tenia la frescor d’escriure: «sempre he considerat Hume, tant durant la seua vida com després de la seua mort, ben proper de l’ideal d’un home perfectament savi i virtuós, tant com ho permet la fragilitat de la natura humana». El bisbe crida encès: «és correcte de part vostra, senyor meu, sostindre davant nostre com a perfectament savi i virtuós el caràcter i conducta d’un home que sembla haver estat posseït d’una antipatia incurable contra la religió, i que estirà cada nervi per arrencar el seu propi nom del pensament dels homes?» (l.c.p. 8). «Però que els amants de la vritat no defallesquen, l’ateïsme és efímer» (p. 17). Adam Smith «té la roïnesa atroç» (the atrocious wickedness), «de propagar l’ateïsme pel país» (particularment amb la seua «Theory of moral sentiments»). «...Coneixem el vostre procediment, senyor doctor! La vostra intenció és bona, però crec que aquesta vegada restarà sense efecte. Ens convencereu amb l’exemple de David Hume, Esq., que l’ateïsme és l’únic licor (cordial) per un esperit baix, i l’únic antídot contra la por a la mort... Rigueu tan sols de Babilònia en runes i congratulau-vos tan sols del malfadat i endurit Faraó!» (l.c.p. 21, 22). Un cap ortodox, entre els companys de col·legi d’A. Smith, escriu després de la seua mort: «L’afecte d’Smith pr Hume l’impedí d’arribar a Crist... Creia de Hume fins al darrer mot. Si Hume l’hagués dit que la lluna és un formatge verd, ho hagués cregut. El creix per tant també quan deia que no hi havia cap déu ni cap miracle... En el seus principis polítics s’apropà al republicanisme». («The Bee» by James Anderson, 18 vls., Edinb. 1791-1793, vol. 3, p. 166, 165). El pastor Th. Chalmers sospitava que A. Smith havia inventat la categoria de «treballadors improductius», únicament pels pastors protestants, malgrat el seu beneït treball en la vinya del senyor. <=
(76) Nota a la 2. edició. «El límit, però, a l’ocupació tant del treballador industrial com de l’agrícola és la mateixa: és a dir, la possibilitat de l’empresari d’aconseguir-ne profit del seu producte de treball. Si puja el nivell salarial tan alt com per reduir el guany del patró per sota del benefici mitjà, deixarà d’ocupar-los, o els ocuparà tan sols a condició que s’avinguen a una reducció salarial». (John Wade, l.c.p. 240.) <=
(77) Comparau Karl Marx, «Zur Kritik der Politischen Oekonomie», p. 165 sg. <=
(77a) «Si tornam ara, però, a la nostra primera investigació, segons la qual... el propi capital és tan sols el resultat del treball humà... sembla del tot inconcebible que l’home haja caigut sota el domini del seu propi producte – el capital – que hi puga subordinar-se; i que aquest ha estat el cas en realitat és indiscutible, de forma que sorgeix involuntàriament la qüestió: com el treballador ha pogut passar d’ésser el dominador del capital – com a creador seu – a ésser-ne esclau? (Von Thünen, «Der isolirte Staat», Zweiter Theil, Zweite Abtheilung, Rostock 1863, p. 5, 6). És mèrit de Thünen qüestionar-ho. La seua resposta és infantilment simple. <=
(77b) (A la 4. ed. - Els recents «trusts» anglesos i americans forcen ja aquest objectiu, tot cercant d’unir si més no totes les grans empreses d’un sector econòmic en una gran societat accionarial amb un monopoli pràctic. - F. E.}<=
(77c) Nota a la 3. edició. - En l’exemplar manuscrit de Marx hi ha una nota al marge: «Remarcar ací per després: si l’ampliació és tan sols quantitativa, llavors per capitals més grans i més petits del mateix sector econòmic els beneficis variaran amb la quantitat de capital avançat. Si l’ampliació quantitativa provoca una de qualitativa, llavors la taxa de benefici puja alhora pel capital més gran. - F. E.} <=
(78) El cens per Anglaterra i Gales mostra, entre d’altres coses:
Totes les persones ocupades en l’agricultura (propietaris, grangers, hortolans, pastors, etc., inclosos) - 1851: 2.011.447, 1861: 1.924.110, Reducció - 87.337. Manufactura de worsted - 1851: 102.714 Personen, 1861: 79.242; Telers de seda - 1851 111.940, 1861:101.678; Estampats - 1851: 12.098, 1861: 12.556, que mostren un petit augment malgrat l’enorme extensió, la qual cosa implica una gran reducció proporcional en el nombre de treballadors ocupats. Confecció de barrets - 1851: 15.957, 1861: 13.814; confecció de barrets de palla i de gorres - 1851: 20.393, 1861: 18.176; Pintura - 1851: 10.566, 1861: 10.677; Espelmes - 1851: 4.949, 1861: 4.686. Aquesta reducció es deu, entre d’altres coses, a l’augment de la il·luminació de gas. Elaboració de pintes - 1851: 2.038, 1861: 1.478; Serradors de fusta - 1851: 30.552, 1861: 31.647, petit augment com a conseqüència de la difusió de serradores; elaboració de claus - 1851: 26.940, 1861: 26.130, reducció com a conseqüència de la competència de la maquinària; treballadors de miners de zinc i cobre - 1851: 31.360, 1861: 32.041. Per contra: filadors i teixidors de cotó - 1851: 371.777, 1861: 456.646; mines de carbó - 1851: 183.389, 1861: 246.613. «L’augment dels treballadors és en general més gran, d’ençà del 1851, en aquelles branques on la maquinària no s’ha emprat encara amb èxit. («Census of England and Wales for 1861», vol. III, Lond. 1863, p. 35-39.) <=
(79) La llei de reducció progressiva de la quantitat relativa de capital variable, al costat del seu efecte en la situació de la classe treballadora assalariada, és més suposada que copsada per alguns dels economistes més destacats de l’escola clàssica. El servei més gran l’aportà John Barton, malgrat que, com tots els altres, barreja el capital constant amb el fix i el variable amb el circulant. Diu: «la demanda de treball depèn de l’augment del capital circulant i no del fix. Si fos el cas que la relació entre aquestes dues menes de capital fos la mateixa en totes les èpoques i sota totes les circumstàncies, llavors se seguiria igualment que el nombre de treballadors ocupats determina la riquesa de l’estat. Però una afirmació així no té cap aparença de probabilitat. En la mesura que les ciències naturals es cultiven i la civilització s’amplia, creix més i més el capital fix en relació al circulant. La suma de capital fix emprat en la producció d’una peça de musselina britànica és, com a mínim, cent vegades, probablement mil vegades, més gran que l’emprat per la creació d’una peça similar de musselina índia. I la proporció de capital circulant és cent – o mil – vegades més petita... Si la totalitat dels estalvis anuals s’afegís al capital fix, no tindria com a efecte un augment de la demanda de treball». (John Barton, «Observations on the circumstances which influence the Condition of the labouring Classes of Societv», Lond. 1817, p. 16, 17). «La mateixa causa que pot augmentar la renda neta del país, pot simultàniament generar un excedent de població i empitjorar la situació dels treballadors». (Ricardo, l.c.p. 469). Amb l’augment del capital «la demanda» (de treball) «es reduirà proporcionalment». (l.c.p. 480, Nota). «La massa de capital dedicada al manteniment del treball pot variar, amb independència de qualsevol alteració de la massa total de capital... Unes grans fluctuacions en la quantitat d’ocupació i una gran necessitat poden fer-se més freqüents en la mesura que el capital es fa més abundant». (Richard Jones, «An Introductory Lecture on Pol. Econ.», Lond. 1833, p. 12). «La demanda» (de treball) «pujarà... no en proporció a l’acumulació del capital total... Cada augment del capital nacional destinat a la reproducció tindrà, amb el curs del progrés social, una influència sempre menor sobre la situació dels treballadors» (Ramsay. l.c.p. 90, 91.) <=
(80) H. Merivale, «Lectures on Colonization and Colonies», Lond. 1841 and 1842, v. I, p. 146. <=
(81) «Prudential habits with regard to marriage, carried to a considerable extent among the labouring class of a country mainly depending upon manufactures and commerce, might injure it ... From the nature of a population, an increase of labourers cannot be brought into market, in consequence of a particular demand, till after the lapse of 16 or 18 years, and the conversion of revenue into capital, by saving, may take place much more rapidly; a country is always liable to an increase in the quantity of the funds for the maintenance of labour faster than the increase of population». (Malthus, «Princ. of Pol. Econ.», p. 215, 319,320). En aquesta obra Malthus descobreix finalment, mitjançant Sismondi, la bella trinitat de la producció capitalista: sobreproducció – sobrepoblació - sobreconsum, three very delicate monsters, indeed! Vg. F. Engels, «Umrisse zu einer Kritik der Nationalökonomie», l.c.p. 107 sqq. <=
(82) Harriet Martineau, «The Manchester Strike», 1832, p. 101. <=
(83) Fins i tot durant la misèria cotonera del 1863 hom troba en un pamflet de filadors de cotó de Blackburn una ferotge denúncia contra el sobretreball, que l’aplicació de les lleis fabrils havia reservat naturalment tan sols als treballadors masculins adults. «S’ha demanat als operaris adults d’aquesta fàbrica que treballen de 12 a 13 hores diàries, mentre que hi ha centenars que es veuen obligats a restar i que de bon grat treballarien a temps parcials, per tal de mantindre la família i salvar els llurs germans d’una tomba prematura deguda al sobretreball». «Nosaltres», continua, «demanaríem si la pràctica de treballar extra un nombre de mans ha de crear un bon sentiment entre patrons i servidors. Els qui treballen extra senten tant la injustícia com els qui són condemnats a un atur forçós (condemned to forced idleness). Hi ha en el districte gairebé treball suficient per donar a tothom una ocupació parcial si se la distribueix justament. Tan sols demanam el que és correcte en exigir als patrons en general el segument d’un sistema d’hores reduïdes, especialment fins que un estat millor de coses comence a declarar-se, i no pas a treballar una proporció de les mans extra, mentre que d’altres, per manca de treball, es veuen obligats a subsistir de la caritat». («Reports of Insp. of Fact., 31st Oct. 1863», p. 8). - L’efecte d’una sobrepoblació relativa en el treballador ocupat el copsa l’autor de l’«Essay on Trade and Commerce» amb el seu instint burgès habitualment infal·lible. «Una altra causa de l’ociositat (idleness) d’aquest regne és la manca d’un nombre suficient de mans treballadores. Tan aviat com, per qualsevol demanda poc habitual d’articles fabricats, la quantitat de treball escasseja, els treballadors senten la pròpia càrrega i la fan sentir igualment als llurs patrons; és sorprenent; però tan depravat és l’atitud d’aquesta gentola que en aquests casos grups de treballadors es combinen per perjudicar al patró vagarejant plegats un dia sencer». («Essay etc.», p. 27, 28). La gentola demanava de fet una pujada salarial. <=
(84) «Economist», Jan. 21, 1860 <=
(85) Durant el darrer mig any del 1866 80.000 - 90.000 treballadors de Londres foren acomiadats de la feina, mentre que el report fabril del mateix mig any diu: «No sembla en absolut correcte que hom diga que la demanda sempre genera a l’instant una oferta quan ho necessita. No ho ha fet amb el treball, i per això molta maquinària ha estat aturada el darrer mig any per manca de força de treball». («Report of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1866», p. 81.) <=
(85a) Discurs d’obertura de la conferència sanitària de Birmingham, 14 de gener del 1875, de J. Chamberlain, llavors mayor de la ciutat, ara (1883) ministre de comerç. <=
(86) «781 ciutats» són enumerades en el cens del 1861 per Anglaterra i Gales «amb 10.960.998 habitants, mentre que els pobles i les parròquies rurals comptaven tan sols amb 9.105.226... En l’any 1851 figuren 580 ciutats en el cens, la població de les quals era gairebé igual a la població dels districtes rurals que les envoltaven. Però mentre que aquesta població creixia en els 10 anys següents tan sols en mig milió, la de les 580 ciutats creixia 1.554.067. El creixement de població en les parròquies rurals és d’un 6,5%, en les ciutats un 17,3%. La diferència en la taxa de creixement es deu a la migració del camp a la ciutat. Tres quartes parts del creixement total de la població pertoquen a les ciutats. («Census etc.», VIII, p. L1, 12.) <=
(87) «La pobresa sembla favorable a la procreació». (A. Smith). Això és fins i tot una disposició particularment assenyada de Déu segons el galant i intel·ligent Abbé Galiani: «Déu ha fet que els homes que exerceixen oficis de primera utilitat nasquen abundantment». (Galiani, l.c.p. 78). «La misèria fins al punt extrem de la fam i la pesta, per comptes d’aturar-la, tendeixen a augmentar la població». (S. Laing, «National Distress», 1844, p. 69). Després d’haver-ho il·lustrat estatísticament, Laing continua: «Si tothom es trobà en circumstàncies idònies, el món es despoblaria aviat». («If the people were all in easy circumstances, the world would soon be depopulated»). <=
(88) «De dia en dia esdevé doncs més clar que les relacions de producció en les quals es mou la burgesia no tenen pas un caràcter simple, sinó una caràcter dual; que en les mateixes relacions en les quals es produeix la riquesa, també es produeix la misèria; que dins les mateixes relacions en les quals hi ha un desenvolupament de les forces productives, hi ha una força productiva de repressió; que aquestes relacions en produeixen la riquesa burgesa, és a dir la riquesa de la classe burgesa, que en anorrear contínuament la riquesa dels membres integrants d’aquesta classe produeixen un proletariat sempre creixent». (Karl Marx, «Misère de la Philosophie», p. 116) <=
(89) G. Ortes, «Della Economia Nazionale libri sei 1774», a Custodi, Parte Moderna, t. XXI, p. 6, 9, 22, 25 etc. Ortes deia l.c.p. 32: «en lloc de projectar sistemes inútils per la felicitat dels pobles, em limitaré a investigar la raó de la llur infelicitat». <=
(90) «A Dissertation on the Poor Laws. By a Wellwisher of Mankind (The Rev. Mr. J. Townsend), 1786», republished Lond. 1817, p. 15, 39, 41. Aquest «delicat» pastor, de l’obra abans esmentada del qual, juntament amb el seu «Viatge per Espanya», Mathus sovint rescriu pàgines senceres, manllevà la més gran part de la seua doctrina de sir J. Steuart, al qual, però, esmena. Per exemple, quan Steuart diu: «Ací, en l’esclavatge, existia un mètode forçós per fer laboriosa la humanitat» (pels no-treballadors) «... Els homes eren llavors forçats al treball» (és a dir, al treball gratuït per un altre) «perquè eren esclaus d’altri; els homes són ara forçats al treball» (és a dir, al treball gratuït pels no-treballadors) «perquè són esclaus de les pròpies necessitats», i així no conclou en conseqüència, com el gruixut beneficiari, que el treballador assalariat ha de passar gana. Vol contràriament que les seues necessitats augmenten i que el nombre creixent de les seues necessitats li siga alhora un estímul per treballar «pels més delicats». <=
(91) Storch, l.c., t. III, p. 223. <=
(92) Sismondi, l.c., t. I, p. 79, 80, 85. <=
(93) Destutt de Tracy, l.c.p. 231. «Les nations pauvres, c'est là où le peuple est à son aise; et les nations riches, c'est là où il est ordinairement pauvre». <=