17. Capítol. Transformació del valor de la força de treball i del preu respectiu en salari | Índex | 19. Capítol. El salari a preu fet
CAPÍTOL DIVUITÈ
El
salari per temps
El propi salari assumeix de nou formes força diverses, una circumstància que no es pot reconèixer en els compendis econòmics, que amb un interès brutal per ço material menystenen tota diferència formal. Una presentació de totes aquestes formes pertany, però, a l’estudi específic del salari, i per tant no a aquesta obra. Per contra s’hi desenvoluparan breument les dues formes fonamentals predominants.
La venda de força de treball es troba sempre, com hom recordarà, per uns determinats períodes de temps. La forma transformada amb la qual es presenta directament el valor diari, setmanal, etc., de la força de treball, és per tant el «salari per temps», i per tant el salari diari, etc.
Ara bé, primer cal remarcar que les lleis formulades en el capítol quinzè pel que fa als canvis quantitatius de preu de la força de treball i de plus-vàlua es transformen mitjançant una simple alteració formal en lleis salarials. Similarment la diferència entre el valor d’intercanvi de la força de treball i la quantitat de mitjans de vida pels quals es substitueix aquest valor apareix ara com a diferència entre el salari nominal i el real. Seria inútil repetir per a la forma d’aparença ço que ja es desenvolupà per a la forma essencial. Ens limitarem per tant a uns pocs punts característics del salari per temps.
La suma monetària (30), que el treballador rep pel seu treball diari, setmanal, etc., constitueix l’import del seu salari nominal o del valor pagat. És però clar que, segons la durada de la jornada laboral, i per tant segons la quantitat de treball que diàriament lliura el mateix salari diari, setmanal, etc., pot expressar preus força diferents del treball, és a dir sumes monetàries força diferents per la mateixa quantitat de treball.(31) Hom ha de diferenciar per tant dins el salari per temps entre l’import total del salari laboral, diari, setmanal, etc., i el preu del treball. Com trobar ara aquest preu, és a dir el valor monetari d’una quantitat donada de treball? El preu mitjà del treball s’obté quan hom divideix el valor diari mitjà de la força de treball pel nombre d’hores de la jornada laboral mitjana. Si, per exemple, el valor diari de la força de treball és de 3 xílings, el valor del producte de 6 hores de treball, i la jornada laboral és de dotze hores, el preu d’una hora de treball = 3 xílings/12 = 3 penics. El preu així trobat de l’hora de treball serveix d’unitat pel preu del treball.
Se segueix per tant que el salari diari, el salari setmanal, etc., poden restar constants encara que el preu del treball disminuesca contínuament. Si, per exemple, la jornada laboral habitual és de 10 hores i el valor diari de la força de treball és de 3 xílings, el preu de l’hora de treball arriba a 33/5 penics; disminueix a 3 penics, tan aviat com la jornada laboral puja a 12 hores, i a 22/5 penics, si ho fa a 15. El salari diari o setmanal restarien, malgrat això, inalterats. Inversament si el salari diari o setmanal poden pujar, encara que el preu del treball reste constant o fins i tot disminueixen. Si, per exemple, la jornada laboral és de deu hores i el valor diari de la força de treball és de 3 xílings, el preu d’una hora de treball és de 33/5 penics. Si el treballador com a conseqüència d’un augment del negoci, i amb un preu constant del treball, passa a treballar 12 hores, el seu salari puja ara a 3 xílings i 71/5 sense variació en el preu del treball. El mateix resultat pot produir-se quan, per comptes d’un augment en la quantitat extensiva del treball n’hi ha un d’intensiu.(32) Una pujada del salari diari o setmanal nominal pot per tant acompanyar-se d’un preu constant o davallat del treball. El mateix val pels ingressos de la família treballadora tan aviat com la quantitat de treball oferida pel cap de família és augmentada mitjançant el treball dels membres de la família. S’hi donen per tant mètodes per reduir el preu del treball independents de la retallada de salaris diaris o setmanals nominals.(33)
Com a llei general se segueix, però: donada la quantitat de treball diari, setmanal, etc., el salari diari o setmanal depèn del preu del treball, el qual varia o bé amb el valor de la força de treball o amb les desviacions del preu respecte el valor. Donat contràriament el preu del treball, el salari diari o setmanal depèn de la quantitat de treball diari o setmanal.
La unitat de mesura del salari per temps, el preu de les hores de treball, és el quocient del valor diari de la força de treball dividit pel nombre d’hores de la jornada laboral habitual. Suposam que la darrera arriba a les 12 hores, que el valor diari de la força de treball és de 3 xílings, el valor del producte de 6 hores de trebal. El preu de les hores de treball és sota aquestes circumstàncies de 3 penics, el valor del seu producte de 6 penics. Si el treballador és ocupat ara menys de 12 hores diàries (o menys de 6 dies a la setmana), per exemple tan sols 6 o 8 hores, obté, dins aquests preus del treball, tan sols un salari diari de 2 o 11/2 xílings.(34) Com que segons les precondicions ha de treballar diàriament de mitjana 5 hores per tal de simplement produir el valor de la seua força de treball que es correspon al salari diari, segons aquestes mateixes precondicions de cada hora tan sols treballa 1/2 per ell mateix, i 1/2 pel capitalista, de forma que és clar que no pot aconseguir el valor del producte de 6 hores si és ocupat menys de 12 hores. Hom va veure abans les conseqüències destructores de l’excés de treball, i així hom descobreix ací les fonts del patiment, que pel treballador s’originen de la seua subocupació.
Si el salari per hores es fixa de forma que el capitalista no s’obligue al pagament d’un salari diari o setmanal, sinó tan sols als pagament de les hores de treball durant les quals s’estima d’ocupar el treballador, el podria ocupar per sota del temps originàriament establert pel còmput del salari per hores o la unitat de mesura del preu de treball. Com que aquesta unitat de mesura es determina mitjançant la proporció valor diari de la força de treball/jornada de treball d’un nombre donat d’hores, perd naturalment tot sentit tan bon punt la jornada laboral deixa de comptar-se amb un nombre determinat d’hores. La connexió entre el treball pagat i l’impagat s’aboleix. El capitalista pot obtindre ara una determinada quantitat de treball excedentari del treballador sense deixar lloc al temps de treball necessari pel seu propi manteniment. Pot anorrear tota regularitat de l’ocupació i, completament segons la conveniència, caprici i interès momentani, deixar que s’alternen l’excés de treball més inoït amb una manca relativa o total de treball. Pot, sota el pretext de pagar el «preu normal del treball», allargar anormalment la jornada laboral, sense cap compensació corresponent pel treballador. D’ací l’aixecament plenament racional (1860) dels treballadors londinencs ocupats en la construcció contra l’intent dels capitalistes d’imposar-los aquest salari per hores. La limitació legal de la jornada laboral posa fi a aquest tort, per bé que no, naturalment, a la subocupació que sorgeix de la competència amb la maquinària, de canvis en la qualitat del treball emprat i de crisis parcials i generals.
Amb un salari diari o setmanal creixent, el preu del treball pot restar nominalment constant i àdhuc caure per sota del seu nivell normal. Això es troba cada vegada que, amb un preu constant del treball, en relació a l’hora de treball, la jornada laboral s’allarga més enllà de la durada habitual. Si en la fracció valor diari de la força de treball/jornada laboral el denominador creix, creix encara més ràpidament el numerador. El valor de la força de treball, pel seu desgast, creix amb la durada del seu funcionament i en ràpida proporció a l’increment de la durada de funcionament. En moltes branques industrials on domina el salari per temps, sense limitacions legals del temps de treball, ha aparegut per tant espontàniament el costum de considerar la jornada laboral tan sols fins a un punt, per exemple, fins a la conclusió de la desena hora, com a normal («normal working day», «the day's work», «the regular hours of work»). Més enllà d’aquest límit el temps de treball constitueix temps extra (overtime) i, comptant l’hora com a unitat de mesura, es paga millor (extra pay), per bé que sovint en una proporció ridículament petita.(35) La jornada laboral existeix ací com a fracció de la jornada laboral real, i la darrera dura sovint durant tot l’any més que la primera.(36) El creixement en preu del treball amb l’allargament de la jornada laboral més enllà d’un límit normal suposa en diferents branques de la indústria britànica de forma que el baix preu del treball durant l’anomenat temps normal obliga el treballador a recòrrer al temps extra millor pagat si vol treure-hi un salari suficient.(37) La limitació legal de la jornada laboral posa fi a aquests divertiments.(38)
És un fet generalment reconegut que, com més llarga és la jornada laboral en una branca industrial, més petits són els salaris.(39) L’inspector fabril A. Redgrave il·lustra això mitjançant una revisió comparativa del període de vint anys de 1839-1859, segons els quals els salaris en les fàbriques sotmeses a la llei de les deu hores pujaren, mentre que caigueren en les fàbriques on es treballava de 14 a 15 hores diàries.(40)
En primer lloc de la llei se segueix: «amb un preu donat del treball, el salari diari o setmanal depèn de la quantitat de treball lliurat», que, com menor és el preu del treball, més gran ha d’ésser la quantitat de treball o més llarga la jornada laboral, per tal que el treball s’assegure un miserable salari mitjà. El baix nivell del preu del treball actua ací com a esperó per l’allargament del temps de treball.(41)
Inversament, però, l’allargament del temps de treball produeix per la seua banda una caiguda en el preu del treball i per tant en els salari diari o setmanal.
La determinació del preu del treball mitjançant
valor diari de la força de treball/jornada laboral d’un determinat nombre d’hores
mostra que el simple allargament de la jornada laboral disminueix el preu del treball, si no hi entra cap compensació. Però les mateixes circumstànciques que permeten al capitalista d’allargar en darrer terme la jornada laboral, li permeten primer i l’obliguen finalment a disminuir també nominalment el preu del treball, fins que disminueix el preu global del més gran nombre d’hores, i per tant el salari diari o setmanal. N’hi ha prou amb referir-se a dues circumstàncies. Si un home realitza el treball de 11/2 o 2 homes, creix així l’aportació de treball, també quan l’aportació de força de treball disponible en el mercat resta constant. La competència que té així lloc entre els treballadors permet el capitalista de retallar el preu del treball, mentre que la caiguda en el preu del treball li permet contràriament d’engrandir encara més el temps de treball.(42) Aviat, però, aquest control damunt de quantitats anormals de treball impagat, és a dir excedents al nivell social mitjà, esdevé un mitjà de competència entre els propis capitalistes. Una part del preu d’una mercaderia consisteix en el preu del treball. La part impagada del preu del treball no ha d’ésser comptada en el preu de la mercaderia. Se la pot presentar al comprador de la mercaderia. Aquest és el primer pas que força la competència. El segon pas, al qual força, és excloure igualment del preu de venda de la mercaderia si més no una part de la plus-vàlua anormal generada per l’allargament de la jornada laboral. D’aquesta manera es consitueix inicialment de forma esporàdica i després fixada un preu anormalment baix de la mercaderia, que esdevé en endavant un fonament constant de salaris de misèria amb un temps de treball excessiu, que era originàriament producte d’aquestes circumstàncies. Assenyalam simplement aquest moviment, ja que l’anàlisi de la competència no hi pertoca. Amb tot, per un instant el capitalista es diu.
«A Birmingham hi ha tanta competència entre els patrons que molts són obligats a fer com a empresaris quelcom que altrament els avergonyiria: i, amb tot, no fan més diners, sinó que únicament és el públic qui es beneficia».(43)
Hom recorda les dues menes de forners de Londres, els qui venen un pa a preu complet (the "fullpriced" backers), uns altres que el venen per sota el preu normal («the underpriced», «the undersellers»). Els «fullpriced» denunciaren a la competència davant la comissió d’investigació parlamentària:
«Tan sols existeixen, en primer lloc, en defraudar el públic» (mitjançant la falsificació de la mercaderia) «i en segon lloc per sotmetre a 18 hores de treball els seus homes per un salari de 12 hores de treball... El treball impagat (the unpaid labour) del treballador és el mitjà pel qual menen la lluita competitiva... La competència entre patrons forners és la causada de la dificultat d’alliberar-se del treball nocturn. Un venedor sota preu, que ven el pa per sota del preu de cost d’acord amb el preu de la farina, ha de compensar-ho per treure’n més del treball dels homes... Si trec tan sols 12 hores de treball dels meus homes, i el meu veí en treu 18 o 20, m’ha de vèncer en el preu de venda. Si els homes poguessen insistir en el pagament del treball extra, això es podria arreglar... Un gran nombre dels empleats pels venedors sota preu són estrangers i joves, obligats a acceptar gairebé qualsevol salari que puguen obtindre».(44)
Aquesta jeremíada és també a més interessant perquè mostra com tan sols l’aparença de les relacions de producció es reflecteix en el cervell capitalista. El capitalista no sap que el preu normal del treball inclou una determinada quantitat de treball impagat i fins i tot aquest treball impagat és la font normal del seu guany. La categoria del temps de treball excedentari no existeix per res per a ell, ja que la inclou en la jornada laboral normal, que el creu pagat en el salari diari. Però el temps extra sí existeix per ell, com l’allargament de la jornada laboral per damunt de la limitació corresponent al preu habitual del treball. Contra els seus competidors que venen més barat, arriba a defensar un pagament extra (extra pay) per aquest temps excedentari. No sap de nou que aquest pagament extra inclou igualment treball impagat, igual com el preu de les hores habituals de treball. Per exemple, el preu d’una hora d’una jornada laboral de dotze hores és de 3 penics, el valor del producte de 1/2 hora de treball, mentre que el preu de les hores extra de treball és de 4 penics, el valor del producte de 2/3 d’hores de treball. En el primer cas el capitalista s’apropia de la meitat de cada hora de treball, en l’altra deixa sense pagament 1/3.
Notes
(30) El valor dels diners es presuposa ací sempre com a constant. <=
(31) «El preu del treball és la suma pagada per una determinada quantitat de treball». (Sir Edward West, «Price of Corn and Wages of Labour», Lond. 1826, p. 67). West és l’autor de l’obra anònima que va fer època en la història de l’economia política, «Essay on the Application of Capital to Land. By a Fellow of Univ. of Oxford», Lond. 1815. <=
(32) «El salari depèn del preu del treball i de la quantitat de treball lliurat... Un augment del salari no implica necessàriament una pujada del preu del treball. Amb una ocupació més llarga i esforços més grans els salaris poden crèixer considerablement mentre el preu del treball pot restar igual». (West, l.c.p. 67, 68 u. 112). La qüestió principal: com es determina el «price of labour»?, West l’encara d’altra banda amb frases banals. <=
(33) Això ho percep correctament el fanàtic representant de la burgesia industrial del segle XVIII, l’autor, que sovint hem citat, de l’«Essay on Trade and Commerce», per bé que expressa la qüestió confusament: «és la quantitat de treball i no el seu preu» (entén per això el salari nominal diari o setmanal), «el que es determina mitjançant el preu dels mitjans de nutrició i d’altres objectes de primera necessitat: reduïu el llur preu i reduireu evidentment la quantitat de treball en proporció. Els patrons de les manufactures saben que hi ha diverses formes d’elevar i de disminuir el preu del treball, a banda d’alterar la seua quantitat nominal». (l.c.p. 48 u. 61). En les seues «Three Lectures on the Rate of Wages», Lond. 1830, on N. W. Senior utilitza l’obra de West sense esmentar-la, s’hi diu entre d’altres: «El treballador és principalment interessat en un augment del salari» (p. 15). Per tant el treballador és principalment interessat en allò que rep, l’import nominal del salari, i no en allò que dóna, la quantitat de treball! <=
(34) L’efecte d’una subocupació tan anormal és completament diferent d’una reducció general de la jornada laboral forçada per la llei. La primera no té res a veure amb la llargada absoluta de la jornada laboral i pot introduir-se tant en una jornada laboral de 15 hores com en una de 6. El preu normal del treball es calcula en el primer cas amb les 15 hores, i en el segon cas amb les 6 hores per dia que treballa de mitjana cada treballador. L’efecte resta per tant el mateix, tant si en un cas l’ocupen tan sols 71/2, o en l’altre tan sols 3 hores. <=
(35) «La taxa del pagament pel temps excedentari» (en la manufactura de llaços) «és tan petita, 1/2 penics, etc., per hora, que contrasta penosament amb la quantitat de dany produït a la salut i vitalitat del treballador... La petita quantitat així guanyada s’ha de gastar sovint de forma obligada en una nutrició extra». («Child. Empl. Comm., II. Rep.», p. XVI, n. 117.) <=
(36) Per exemple en la fabricació de paper pintat abans de la recent introducció de la llei fabril. «Treballam sense pausa per dinar, de forma que el treball diari de 101/2 hores finalitza a dos quarts de cinc, i tot el que resta són hores extra, i rarament plegam abans de les 6, o siga que de fet treballam realment hores extres durant tot l’any». (Mr. Smiths Evidene in «Child. Empl. Comm., I. Rep.», p. 125.) <=
(37) Per exemple en les blanqueries escoceses. «En certes parts d’Escòcia aquest negoci» (abans de la introducció de la llei fabril el 1862) «es feia segons el sistema d’hores extres, és a dir deu hores diàries eren les hores regulars de feina, per les quals es pagava un salari nominal d’1 xíling i 2 penics diaris a un home, que s’hi estava cada dia tres o quatre hores addicionals, pagades a raó de 3 penics per hora. L’efecte d’aquesta sistema... un home no podia guanyar més de 8 xílings a la setmana si treballava les hores ordinàries... sense les hores extra no podia guanyar un salari digne». («Reports of Insp. of Fact., 30th April 1863», p. 10). «Salaris més alts per fer que homes adults treballen més hores són una temptació massa forta per resistir-se». («Rep. of Insp. of Fact., 30th April 1848», p. 5). L’enquadernació de llibres a la City de Londres empra noies força joves des dels 14-15 anys, i això sota contractes d’aprenentatge que prescriuen certes hores de feina. No obstant, treballen en la darrera setmana de cada mes fins a les 10, 11, 12 i 1 de la nit, juntament amb els treballadors més grans, en una companyia força barrejada. «Els patrons les tempten (tempt) mitjançant pagues extres i un sopar», que mengen en les tasques veïnes. La gran disbauxa que això produeix entre aquestes «young immortals» («Child. Empl. Comm., V. Rep.», p. 44, n. 191), troba compensació en el fet que d’altra banda s’hi lliguen entre elles també moltes bíblies i llibres edificants. <=
(38) Vegeu «Reports of Insp. of Fact., 30th April 1863», l.c. Amb una crítica completament correcta de l’estat de coses, els treballadors londinencs ocupats en la construcció declararen, durant la gran strike i lock-out del 1860, que tan sols acceptarien un salari per hores sota dues condicions: 1. que amb el preu de l’hora de treball es dixàs una jornada normal de treball de 9 a 10 hores, i que el preu de l’hora per les 10 hores fos superior al de l’hora de la jornada de nou hores; 2. que cada hora per damunt de jornada normal fos reconeguda com a temps extra i molt més ben pagada en proporció. <=
(39) «És quelcom de ben notable, també, que allà on llargues hores eren la norma, també ho fossen els baixos salaris». («Rep. of Insp. of Fact., 31st Oct. 1863», p. 9). «El treball que dóna una quantitat migrada de menjar és, en general, excessivament perllongat». («Public Health, Sixth Rep. 1863», p. 15.) <=
(40) «Reports of Insp. of Fact., 30th April 1860», p. 31, 32. <=
(41) Els fabricants de claus d’Anglaterra, per exemple, han de treballar, degut al baix preu del treball, 15 hores diàries, per tal de fer-se amb un salari setmanal miserable. «És un munt d’hores cada dia (de 6 del matí al 8 del vespre) que ha de treballar dur contínuament per treure 11 penics o 1 xíling, i hi ha el desgast de les eines, el cost de fer foc, i una part pel gast de ferro, que se’n duen de 21/2 a 3 penics».(«Child. Empl. Comm., III. Rep.», p. 136, n. 671). Les dones que serveixen el mateix temps de treball reben un salari setmanal de tan sols 5 xílings. (l.c.p. 137, n. 674). <=
(42) Si un treballador fabril, per exemple, refusa de treballar el llarg nombre d’hores acostumat, «seria ben aviat substituït per qualcú que treballàs per qualsevol durada de temps, i així es quedaria sense ocupació». («Reports of Insp. of Fact., 31st Oct. 1848», Evidence, p. 39, n. 58). «Si un home realitza el treball de dos... la taxa de benefici s’elevarà en general... com a conseqüència del rendiment addicional de treball, n’haurà disminuït el preu». (Senior, l.c.p. 15). <=
(43) «Child. Empl. Comm., III. Rep.», Evidence, p. 66, n. 22. <=
(44) «Report etc. relative to the Grievances complained of by the journeymen bakers», Lond. 1862, p. LII und ib., Evidence, n. 479, 359, 27. De fet, els fullpriced admeten, com s’ha esmentat abans, i com el llur protaveu Bennet concedeix, que fan als seus homes «començar el treball habitualment a les 11 del matí... fins a les 8 del matí següent... Hi són enfeinats després tot el dia... tan tard com a les 7 del vespre».(l.c.p. 22.) <=