16. Capítol. Diferents fórmules per la taxa de plus-vàlua | Índex | 18. Capítol. El salari per hores

Sisena secció
El salari

__________

CAPÍTOL DISSETÈ
Transformació del valor de la força de treball i del preu respectiu en salari

En la superfícia de la societat burgesa el salari del treballador apareix com a preu del treball, una quantitat determinada de diners que es paga per una determinada quantitat de treball. Hom parla així del valor del treball i en considera l’expressió monetària el preu necessari o natural. Hom parla d’altra banda del preu de mercat del treball, és a dir els preus que oscil·len per damunt o per sota del preu necessari.

Però quin és el valor d’una mercaderia? La forma objectiva del treball social esmerçat en la seua producció. I com mesuram la quantitat del seu valor? Mitjançant la quantitat del treball que s’hi conté. Com es determina per tant el valor, per exemple, d’una jornada laboral de dotze hores? Dir que mitjançant les 12 hores de treball contingudes en una jornada laboral de 12 hores seria una tautologia absurda.(21)

Per tal de vendre’l com a mercaderia en el mercat, el treball ha d’existir en tot cas abans de vendre’l. Si el treballador pogués, però, donar-li una existència independent, vendria la mercaderia i no el treball.(22)

A banda d’aquestes contradiccions, un bescanvi directe de diners, és a dir de treball materialitzat amb treball viu, o bé aboliria la llei del valor que just comença a desenvolupar-se lliurament damunt els fonaments de la producció capitalista, o bé aboliria la pròpia producció capitalista, que es basa justament en el treball assalariat. La jornada laboral de 12 hores s’expressa per exemple en un valor monetari de 6 xilings. Si s’intercanvien equivalents, el treballador rep 6 xílings per un treball de dotze hores. El preu del seu treball seria igual al preu del seu producte. En aquest cas no produiria cap plus-vàlua pel comprador del seu treball, ni els 6 xílings es transformarien en capital, i s’esvairien els fonaments de la producció capitalista, però justament és damunt aquests fonaments que ven el seu treball i que el seu treball és treball assalariat. Altrament rebria per 12 hores de treball menys de 6 xílings, és a dir menys d’un treball de 12 hores. Dotze hores de treball es canvien per 10, 6, etc., hores de treball. Aquesta igualació de quantitats desiguals no aboleix simplement la determinació del valor. Una contradicció tan autodestructiva no es pot pronunciar ni formular en cap llei.(23)

No serveix de res deduir el bescanvi de més treball per menys de la diferència formal, que l’un sigui materialitzat i l’altre viu.(24) Això és del tot absurd quan el valor d’una mercaderia no es determina per la quantitat que realment s’hi materialitza sinó per la quantitat de treball viu necessari per produir-la. Una mercaderia representa, posa, 6 hores de treball. Si s’hi fa una invenció mitjançant la qual es pot produir en 3 hores, el valor fins i tot d’una mercaderia ja produïda es redueix a la meitat. Representa ara 3 hores de treball socialment necessari per comptes de les 6 d’abans. És per tant la quantitat de treball requerida per la seua producció, i no la forma materialitzada, la que determina la quantitat de valor.

Ço que apareix directament en el mercat al propietari de diners no és de fet el treball sinó el treballador. Ço que el darrer ven és la seua força de treball. Quan comença realment el seu treball, ja ha deixat de pertànyer-li, i no el pot vendre més. El treball és la substància i la mesura immanent del valor, però en ell mateix no té cap valor.(25)

En l’expressió «valor del treball» la concepció del valor no es perd complementament sinó que s’inverteix en el seu contrari. És un expressió tan imaginària com el valor de la terra. Aquestes expressions imaginàries sorgeixen amb tot de les pròpies relacions de producció. Són categories per les formes aparents de relacions essencials. Que en aparença les coses sovint es presenten invertides és força conegut en totes les ciències, llevat de l’economia política.(26)

L’economia política clàssica manllevà de la vida quotidiana sense més crítica la categoria de «preu del treball», i llavors es qüestionà senzillament com es determinava aquest preu? Reconegué aviat que els canvis en relació amb la demanda i l’oferta no explicaven pel preu del treball, com pel de qualsevol altra mercaderia, res més que els seus canvis, és a dir les oscil·lacions del preu de mercat per damunt o per sota d’una certa quantitat. Si la demanda i l’oferta s’equilibren, desapareixen, sota unes condicions constants, les oscil·lacions de preu. Però llavors també la demanda i l’oferta deixen d’explicar quelcom. El preu del treball, quan la demanda i l’oferta s’equilibren, que es determina amb independència de l’oferta i de la demanda, és el seu preu natural, i s’hi troba en ell l’objecte que pròpiament cal analitzar. O bé hom pot prendre un període més llarg d’oscil·lacions del preu de mercat, per exemple un any, i trobar llavors que les pujades i les baixades s’anul·len en una quantitat mitjana, una quantitat constant. Això s’ha de determinar naturalment com els moviments compensadors d’ell mateix. Aquest preu, que predomina i regula els preus de mercat accidentals del treball, és el «preu necessari» (fisiòcrates) o «preu natural» del treball (Adam Smith), pot, com en les altres mercaderies, no ésser res més que valor expressat en diners. D’aquesta forma l’economia política creia que podia deduir dels preus accidentals del treball el seu valor. Com en les altres mercaderies aquest valor es determinaria llavors mitjançant els costos de producció. Però quins són els costos de producció del treballador, és a dir els costos per produir o reproduir el mateix treballador? Aquesta qüestió apareixia inconscientment en l’economia política per sota de l’originària, ja que la dels costos de producció del treball com a tal girava en cercle i no es movia de lloc. Per tant ço que denominaren valor del treball (value of labour) és de fet el valor de la força de treball, tal com existeix en la personalitat del treballador i que es diferencia tant de la seua funció, el treball, com ho fa una màquina de les seues operacions. Ocupats en la diferència entre el preu de mercat del treball i el seu denominat valor, en la relació d’aquest valor amb la taxa de benefici i amb els valors de les mercaderies produïdes mitjançant el treball, etc., hom no descobrí mai que el curs de l’anàlisi no tan sols els havia dut dels preus de mercat del treball al seu presumible valor, sinó que els havia conduït a resoldre aquest propi valor del treball en el valor de la força de treball. La inconsciència dels resultats de la seua pròpia anàlisi, l’assumpció acrítica de les categories «valor del treball», «preu natural del treball», etc., com a expressions finals i adients de les relacions de valor considerades, es desenvolupà, com hom veié posteriorment, l’economia política clàssica en una confusió i contradicció insolubles, mentre oferia a l’economia vulgar una base segura d’operacions per una buidor que per principi adora únicament l’aparença.

Vegem ara primerament com el valor i el preu de la força de treball es presenten en aquesta forma alterada com a salari.

Hom sap que el valor diari de la força de treball es calcula a partir d’una certa durada de la vida del treballador, que es correspon a una certa durada de la jornada laboral. Assumim que la jornada laboral habitual comporta 12 hores i que el valor diari de la força de treball és de 3 xílings, la representació monetària d’un valor representat en 6 hores de treball. Si el treballador rep 3 xílings, llavors rep el valor de la seua força de treball que ha funcionat durant 12 hores. Si ara aquest valor diari de la força de treball s’expressa com a valor del treball diari, s’obté la fórmula: el treball de dotze hores té un valor de 3 xílings. El valor de la força de treball determina així el valor del treball o, en expressió monetària, el seu preu necessari. Si per contra el preu de la força de treball s’aparta del seu valor, també el preu del treball ho fa del seu denominat valor.

Com que el valor del treball és tan sols una expressió irracional del valor de la força de treball, se’n deriva que el valor del treball ha d’ésser sempre inferior al valor del producte, ja que el capitalista fa sempre que la força de treball funcione més temps que el necessari per la reproducció del seu propi valor. En l’exemple anterior el valor de la força de treball durant 12 hores de funcionament és de 3 xílings, un valor en la reproducció del qual empra 6 hores. El valor del seu producte és contràriament de 6 xílings, perquè de fet ha funcionat durant 12 hores, i el valor del seu producte no depèn del propi valor sinó de la durada del seu funcionament. Hom rep així el resultat a primer colp d’ull absurd que el treball que crea un valor de 6 xílings posseeix un valor de 3.(27)

Hom veu a més que el valor de 3 xílings, que representen la porció pagada de la jornada laboral, és a dir un treball de sis hores, apareixen com a valor o preu de la jornada laboral global de 12 hores, que conté 6 hores impagades. La forma de salari dissolt per tant tota espurna de divisió de la jornada laboral en treball necessari i treball excedentari, en treball pagat i impagat. Tot treball apareix com a treball pagat. En el treball servil s’hi diferenciava espaialment i temporalment, de forma durament palpable, el treball del serf per si mateix i el seu treball forçat pel senyor feudal. En el treball esclau, fins i tot la pròpia part de la jornada laboral on l’esclau substitueix simplement el valor dels seus propis mitjans de vida, on per tant de fet treball per si mateix apareix com a treball pel seu amo. Tot el seu treball apareix com a treball impagat.(28) En el treball assalariat apareix contràriament el propi treball excedentari o treball impagat com a pagat. Allà la relació de propietat amaga el treball per si mateix de l’esclau, ací la relació monetària amaga el treball aliè de l’assalariat.

Hom copsa per tant la importància decisiva de la transformació del valor i del preu de la força de treball en forma de salari o en valor i preu del propi treball. A partir d’aquesta forma aparent, que fa invisible la relació real i mostra de fet la seua contrària, s’alcen totes les nocions jurídiques tant del treballador com del capitalista, totes les mistificacions del sistema de producció capitalista, totes les il·lusions de llibertat, totes les buidors apologètiques de l’economia vulgar.

Si la història mundial emprà molt de temps per arribar al fons del secret del salari, res no és contràriament més senzill que entendre la necessitat, les raisons d’être d’aquesta forma d’aparença.

L’intercanvi entre capital i treball es presenta a la imaginació originalment del tot igual que la compra i la venda de totes les altres mercaderies. El comprador dóna una certa suma monetària, el venedor un article diferent dels diners. La consciència jurídica reconeix ací com a màxima una diferència material, que s’expressa en les fórmules jurídicament equivalents: Do ut des, do ut facias, facio ut des, und facio ut facias.

Es més: com que el valor d’intercanvi i el valor d’ús són quantitats mútuament incommensurables, l’expressió «valor del treball», «preu del treball», no apareixen més irracionals que les expressions «valor del cotó», «preu del cotó». S’ha d’afegir a més que al treballador se’l paga després d’haver lliurat el seu treball. En la seua funció com a mitjà de pagaments els diners realitzen conseqüentment el valor o preu de l’article lliurat, i per tant en aquest cas el valor o preu del treball lliurat. Finalment el «valor d’ús» que ofereix el treballador al capitalista, no és de fet la seua força de treball, sinó el seu funcionament, un determinat treball útil, de tall, de sabateria, de filat, etc. Que el mateix treball, des d’una altra banda, siga l’element universal de creació de valor, una propietat que el diferencia de totes les altres mercaderies, cau fora de l’abast de la consciència ordinària.

Posam-nos en el punt de mira del treballador que rep per un treball de dotze hores, per exemple, el valor del producte d’un treball de sis hores, digam 3 xílings, de forma que per ell de fet el seu treball de dotze hores és el mitjà de compra de 3 xílings. El valor de la seua força de treball pot variar amb el valor dels seus mitjans habituals de vida de 3 a xílings, o de 3 a 2 xílings, o, amb un valor constant de la seua força de treball el seu preu, com a conseqüències de les relacions canviants de la demanda i de l’oferta, pot pujar a 4 xílings o caure a 2, mentre dóna sempre 12 hores de treball. Qualsevol canvi en la quantitat d’equivalents que rep li apareix per tant necessàriament com un canvi en el valor o el preu de les seues 12 hores de treball. Aquesta circumstància conduí contràriament Adam Smith a tractar la jornada laboral com una quantitat constant (29), en sostindre que el valor del treball és constant, per bé que el valor dels mitjans de vida canvia i la mateixa jornada laboral s’expressa per tant en més o menys diners pel treballador.

Prenguem d’altra bdanda el capitalista, que vol rebre la més gran quantitat possible de treball amb els menors diners possibles. Pràcticament s’interessa per tant únicament en la diferència entre el preu de la força de treball i el valor que el seu funcionament crea. Però cerca comprar totes les mercaderies el més barat possible i explica així en general el seu benefici a través del simple regateig, de comprar per sota del valor i vendre-hi per damunt. No arriba per tant a copsar que si existís realment una cosa com el valor del treball, i pagàs realment aquest valor, no existiria cap capital, i els seus diners no es transformarien en capital.

A més el moviment real dels salaris mostra fenòmens que semblen demostrar que no es paga el valor de la força de treball, sinó el valor del seu funcionament, del propi treball. Aquests fenòmens es poden reduir en dues grans classes. Primera: canvi del salari amb una situació de canvi de la jornada laboral. Hom bé podria concloure que no es paga el valor de la màquina, sinó la seua operació, perquè costa més llogar una màquina per una setmana que per un dia. En segon lloc: la diferenciació individual en els salaris de diferents treballadors que realizen la mateixa funció. Hom troba aquesta diferència individual, però sense fer-se il·lusions, també en el sistema esclavista, on francament i lliure, sense tapadores, es ven la pròpia força de treball. Tan sols que l’avantatge d’una força de treball per damunt de mitjana, o un desavantatge d’una força de treball per sota de la mitjana, afecta en el sistema esclavista al propietari d’esclaus, i en el sistema del treball assalariat al propi treballador, perquè la seua força de treball en aquest cas la ven ell mateix, i en l’altre una tercera persona.

Per la resta val per la forma d’aparença, «valor i preu del treball» o «salari», en oposició a la relació essencial que manifesta, el valor i preu de la força de treball, el mateix que per totes les formes d’aparença amb el rerafons que s’hi correspon. Les primeres es reprodueixen espontàniament sense intermediaris, com a formes corrents i donades de pensament, i les altres s’han de descobrir abans mitjançant la ciència. L’economia política clàssica gairebé toca les veritables relacions factuals, sense, però, formular-les conscientment. No pot mentre resta adherida a la pell burgesa.

Notes

(21) «Ricardo evita prou enginyosament una dificultat que, a primera vista, amenaça d’ensorrar la seua doctrina –que el valor depèn de la quantitat de treball emprada en la producció. Si hom s’adhereix rígidament a aquest principi, se segueix que el valor de treball depèn de la quantitat de treball emprat en produir-lo –la qual cosa és evidentment absurda. Amb un destre gir, per tant, Ricardo fa dependre el valor del treball de la quantitat de treball requerida per produir salaris; o, per donar-li el benefici del seu propi llenguatge, sosté que el valor del treball s’estima amb la quantitat de treball requerida per produir salaris; amb la qual cosa es refereix a la quantitat de treball requerida per produir els diners o les mercaderies donades al treballador. Això és similar a dir que el valor de la roba s’estima, no amb la quantitat del treball esmerçat en produir-la, sinó en la quantitat de treball esmerçada en la producció d’argent amb el qual es bescanvia la roba». («A Critical Dissertation on the Nature, etc., of Value», pp. 50, 51) <=

(22) «Si anomenau mercaderia al treball, no és com una mercaderia que es produeix inicialment per tal de canviar-la, i després dur-la al mercat on cal bescanviar-la amb d’altres mercaderies d’acord amb les quantitats respectives de cadascuna que hi pot haver llavors en el mercat; el treball es crea en el moment que es du al mercat; o encara més, es du al mercat abans de crear-lo». («Observations on some verbal disputes etc.», p. 75, 76.) <=

(23) «Si hom tracta el treball com a mercaderia, i el capital, el producte del treball, com una altra, llavors, si el valor d’aquestes dues mercaderies es regulen per quantitats iguals de treball, una certa quantitat de treball... es canviaria per aquella quantitat de capital que s’ha produït amb la mateixa quantitat de treball; el treball anterior... es canviaria per la mateixa quantitat que el treball present. Però el valor del treball en relació a d’altres mercaderies... no es determina per quantitats iguals de treball». (E. G. Wakefield in s. Edit. von A. Smiths, «Wealth of Nations», Lond. 1835, v. I, p. 230, 231, Note.) <=

(24) «Hom ha d’acordar» (una nova edició del «contrat social»), «que sempre que s’hi done un canvi de treball lliurat per un a lliurar, el darrer» (le capitaliste) «ha de rebre un valor superior al primer» (le travailleur). (Simonde (i.e. Sismondi) «De la Richesse Commerciale», Genève 1803, t. I, p. 37) <=

(25) «El treball és l’única mesura de valor... el creador de tota riquesa, cap mercaderia». (Th. Hodgskin, l.c.p. 186.) <=

(26) Aquesta expressió s’explica contràriament com una simple licentia poetica, la qual cosa mostra únicament la impotència de l’anàlisi. Contra la frase de Proudhon: «hom diu del treball que té un valor, no com a mercaderia pròpiament dita, sinó en vistes als valors que hom assumeix que conté potencialment. El valor del treball és una expressió figurada etc.», vaig remarcar per tant: «veu en la mercaderia-treball, que és una realitat terrorífica, tan sols una el·lipsi gramatical. En conseqüència la totalitat de la societat actual fonamentada en el caràcter de mercaderia del treball es fonamenta des d’ara en una llicència poètica, una expressió figurada. Si la societat vol eliminar ‘totes les molestes inconveniències’, a les quals s’ha vist arrossegada haurà d’eliminar ara les expressions malsonants, de forma que si canvia el llenguatge, i per això podrà recòrrer senzillament a l’acadèmia i demanar-li una nova edició del seu diccionari». (K. Marx, «Misère de la Philosophie», p. 34, 35). Encara més adient seria, naturalment, no entendre pel valor res de res. Hom podria doncs sense impediments encabir-ho tot dins aquesta categoria. Així ho fa, per exemple, J. B. Say. Què és el «valeur»? Resposta: «Allò que val una cosa és» el seu «prix»? Resposta: «El valor d’una cosa s’expressa en diners». I per què és el «treball de la terra... un valor? Perquè hom li reconeix un preu». Per tant el valor és una cosa que val, i la terra té un «valor», perquè hom expressa el seu valor «en diners». Aquest és en tot cas un mètode força simple per comprendre el why i el wherefore de les coses. <=

(27) Vg. «Zur Kritik der politischen Oekonomie», p. 40 on declar que aquest problema es resoldrà en la consideració del capital: «Com condueix la producció en base al valor d’intercanvi determinat simplement per temps de treball al resultat que el valor d’intercanvi del treball siga inferior al valor d’intercanvi del seu producte?» <=

(28) El «Morning Star», un òrgan lliurecanvista de Londres immadur fins a la niciesa, protestà una vegada i una altra durant la guerra civil americana amb tota la indignació moral humanament possible que els negres en els «Confederate States» treballaven completament debades. Hauria d’haver comparat els costos diaris d’un d’aquestes negres amb els del treballador lliure de l’East End de Londres, per exemple. <=

(29) A. Smith juga tan sols ocasionalment amb la variació de la jornada laboral pel que fa als salaris a preu fet. <=