15. Capítol. Canvis quantitatius del preu de la força de treball i de la plus-vàlua | Índex | 17. Capítol. Transformació del valor de la força de treball i del preu respectiu en salari



CAPÍTOL SETZÈ
Diferents fórmules per la taxa de plus-vàlua

Hom ha vist que la taxa de plus-vàlua s’expressa en les fórmules:

I.

plus-vàlua/capital variable (p/v)
= plus-vàlua/valor de la força de treball
= treball excedentari/treball necessari

Les dues primeres fórmules expressen com a relació de valor allò que la tercera fa com a relació de temps en el qual es produeixen aquests valors. Aquestes fórmules mútuament substituibles són conceptualment correctes. Hom troba per tant la qüestió, per bé que no conscientment elaborada, en l’economia política clàssica. Ací se’ns apareixen contràriament les següents fórmules derivades:

II.

treball excedentari /jornada laboral
= plus-vàlua/valor del producte
= producte excedentari/producte conjunt

Una i la mateixa proporció s’expressen successivament en la forma de temps de treball, dels valors en els quals s’incorporen, i de productes en els quals existeixen aquests valors. S’assumeix naturalment que sota el valor del producte s’entén tan sols el valor del producte de la jornada laboral, excloent-hi, però, la part constant del valor del producte.

En totes aquestes fórmules el grau real d’explotació del treball o taxa de plus-vàlua s’expressa falsament. Suposam que la jornada laboral fos de 12 hores. Amb les altres assumpcions el nostre exemple anterior representaria en aquest cas el grau real d’explotació del treball en les proporcions:

6 hores de treball excedentari/6 hores de treball necessari
= plus-vàlua de 3 xílings/capital variable de 3 xílings
= 100%.

Segons les fórmules II obtenim per contra:

6 hores de treball excedentari/jornada laboral de 12 hores
= plus-vàlua de 3 xílings/valor de producte de 6 xílings
= 50%.

Aquestes fórmules derivades expressen de fet la proporció en la qual la jornada laboral o el seu producte es divideixen entre capitalista i treballador. Tingudes per tant com a expressió immediata del grau de reproducció del valor del capital validarien la falsa llei: el treball excedentari o la plus-vàlua no poden arribar a un 100%.(17) Com que el treball excedentari tan sols pot constituir una part alíquota de la jornada laboral o la plus-vàlua tan sols una part alíquota del valor del producte, el treball excedentari és necessàriament inferior a la jornada laboral o la plus-vàlua inferior al valor del producte. Per tal d’arribar a un 100/100, han d’ésser, però, iguals. Per tant el treball excedentari ha d’absorbir tota la jornada laboral (encara que es tracte de la jornada mitjana de la setmana laboral, de l’any laboral, etc.), i el treball necessari s’ha d’encongir fins a la nul·litat. Si s’esvaeix però el treball necessari, també s’esvaeix el treball excedentari, ja que el darrer és tan sols una funció del primer. La proporció treball excedentari/jornada laboral = plus-vàlua/valor del producte no pot per tant mai assolir el límit de 100/100 i encara menys pujar de 100+x/100. Diferentment, però, de la taxa de plus-vàlua o del grau real d’explotació del treball. Assumim per exemple l’estimació del senyor L. de Lavergne, segons la qual el treballador agrícola anglès tan sols rep 1/4, mentre que el capitalista (pagès) rep per contra 3/4 del producte (18) o del seu valor, amb independència de com es divideix ulteriorment entre el capitalista i el terratinent, etc. El treball excedentari del treballador rural anglès es relaciona així amb el seu treball necessari 3 : 1, un percentatge d’explotació d’un 300%.

El mètode escolar per tractar la jornada laboral com a quantitat constant es consolidà mitjançant l’aplicació de les fórmules II perquè hom hi compara el treball excedentari amb una jornada laboral d’una certa durada. Igualment s’esdevé quan es té exclusivament els ulls en la divisió del valor del producte. La jornada laboral, que ja s’ha materialitzat en el valor d’un producte, és sempre una jornada laboral amb certs límits.

La representació de la plus-vàlua i del valor de la força de treball com a fraccions del valor del producte –una forma de representació que creix d’altra banda del propi sistema de producció capitalista, la importància de la qual es descobrirà posteriorment– amaga el caràcter específic de la relació capitalista, és a dir el bescanvi de capital variable per força de treball viva i la corresponent exclusió del treballador del producte. Com a substitut apareix la falsa aparença d’una relació d’associació, en la qual treballador i capitalista es divideixen el producte en relació a diferents factors constitutius.(19)

D’altra banda les fórmules II sempre són reconvertibles a les fórmules I. Si tenim com a exemple treball excedentari de 6 hores/jornada laboral de 12 hores, així el temps de treball necessari = jornada laboral de dotze hores menys el treball excedentari de sis hores, i per tant s’hi dóna:

treball excedentari de 6 hores/treball necessari de 6 hores = 100/100.

Una tercera fórmula, que ja he anticipat ocasionalment, és:

III.

plus-vàlua/valor de la força de treball
= treball excedentari/treball necessari
= treball impagat/treball pagat

El malentès al qual pot dur la fórmula treball impagat/treball pagat, segons els qual el capitalista paga el treball i no la força de treball, s’elimina després de les investigacions anteriorment donades. Treball impagat/treball pagat és tan sols l’expressió popular de treball excedentari/treball necessari. El capitalista paga el valor, és a dir el preu oscil·lant de la força de treball i rep a canvi la disposició de la pròpia força de treball viva. L’usdefruit d’aquesta força de treball es divideix en dos períodes. Durant un període el treballador tan sols produeix un valor = valor de la seua força de treball, i per tant tan sols un equivalent. Pel preu avançat de la força de treball el capitalista rep un producte del seu mateix preu. Ha comprat un producte ja consolidat en el mercat. En el període del treball excedentari, per contra, l’usdefruit de la força de treball constitueix valor pel capitalista, sense que li coste cap substitució de valor.(20) Aquest consum de la força de treball li arriba debades. En aquest sentit el treball excedentari pot anomenar-se treball impagat.

El capital no és per tant tan sols el comandament del treball, com deia A. Smith. És essencialment comandament de treball impagat. Tota plus-vàlua, en qualsevol forma particular de benefici, interès, renda, etc., cristal·litza després, la seua substància és la materialització de temps de treball impagat. El secret de la reproducció del capital es resol en la disposició d’una determinada quantitat de treball aliè impagat.

Notes

(17) Així, per exemple, en la «Dritter Brief an v. Kirchmann von Rodbertus. Widerlegung der Ricardo’schen Theorie von der Grundrente und Begründung einer neuen Rententheorie», Berlin 1851. Retornaré després a aquesta obra, malgrat la seua falsa teoria de la renda com a essència de la producció capitalista. - {Afegit a la 3. ed. - Hom veu ací com de favorablement Marx jutjava els seus predecessors, sempre que hi trobava un avenç real, uns nous pensaments correctes. Mentres la publicació de la lletra de Rodbertus a Rud. Meyer limita el reconeixement anteriorment atorgat. S’hi diu: «Hom no ha de rescatar tan sols el capital del treball, sinó també de si mateix, i això s’aconseguirà de fet el millor possible quan hom tracte les activitats dels empresaris capitalistes com a funcions econòmiques del poble i de l’estat, mitjançants les quals se’ls delegarà la propietat del capital, i el seu guany serà la forma de pagar-los, ja que encara no coneixem cap altra organització social. Les pagues s’hauran, però, de regular i fins i tot mesurar si prenem massa dels salaris. Així també la irrupció de Marx en la societat –així puc anomenar el seu llibre– s’ha de vigilar... En general el llibre de Marx no és tant una investigació del capital com una polèmica contra la forma actual del capital, que confon amb el propi concepte de capital, d’on deriven els seus errors». («Briefe etc. von Dr. Rodbertus-Jagetzow», editada pel Dr. Rud. Meyer, Berlin 1881, I. Bd., p.111, 48. Brief von Rodbertus). –En aquests tòpics ideològics es reduïa de fet el sòlid atac de les «lletres socials» de R. -F. E.}<=

(18) La part del producte que tan sols substitueix el capital constant avançat es deixa evidentment fora d’aquest càlcul. - El senyor L. de Lavergne, admirador cec d’Anglaterra, considera la relació més baixa que no pas alta. <=

(19) Com que totes les formes desenvolupades del procés de producció capitalista són formes de cooperació res no és naturalment més fàcil que abstreure’n el caràcter específicament antagonista i transformar-les així en formes de lliure associació, com en el comte A. de Laborde, «De l'Esprit de l'Association dans tours les intérêts de la Communauté, Paris 1818». El ianqui H. Carey pràctica aquest joc amb un èxit similar ocasionalment, fins i tot de les relacions del sistema esclavista. <=

(20) Per bé que els fisiòcrates no podien penetrar en el secret de la plus-vàlua, els hi era amb tot ben clar que «una riquesa independent i disponible que» (el propietari) «no ha comprat mai i que ven». (Turgot, «Réflexions sur la Formation et la Distribution des Richesses», p. 11.) <=