18. Capítol. El salari per temps | Índex | 20. Capítol. Diferenciació nacional del salari

CAPÍTOL DINOVÈ
El salari a preu fet

El salari a preu fet no és res més una forma alterada del salari per temps, de la mateixa forma que el salari per temps és la forma alterada del valor o preu de la força de treball.

En el salari a preu fet es veu a primer colp d’ull com si el valor d’us comprat al treballador no fos funció de la seua força de treball, del treball viu, sinó del treball ja materialitzat en producte, i com si el preu d’aquest treball no fos determinat com en el salari per temps mitjançant la fracció ^{valor diari de la força de treball}/jornada laboral d’un determinat nombre d’hores, sinó per la laboriositat del productor.(45)

La seguretat de creure en aquesta aparença hava de rebre un primer colp ja del fet que totes dues formes de salari existeixen alhora una al costat de l’altra en les mateixes branques industrials. Per exemple.

«Els componedors de Londres, com a regla general, treballen a preu fet, i el treball per temps n’és l’excepció, mentre que els del camp treballen per dies, i l’excepció és el treball a preu fet. Els de les drassanes del port de Londres treballen a preu fet, mentre que els de totes les altres bandes treballen per dies».(46)

En les mateixos tallers de guarniment de Londres, sovint pel mateix treball, es paguen salaris a preu fet als francesos i salaris per temps als anglesos. En les fàbriques pròpiament dites, on dominen en general els salaris a preu fet, hi ha determinades funcions laborals que no s’adapten per raons tècniques a aquesta mesura i que es paguen per tant amb salaris per temps.(47) I per això es fa clar, amb tot, que la diferenciació formal en el pagament del salari no n’altera l’essència, per bé que una forma siga més favorable al desenvolupament de la producció capitalista que l’altre.

Suposam que la jornada laboral habitual arriba a les 12 hores, de les 6 són pagades i 6 impagades. Si el valor del seu producte és de 6 xílings, el d’una hora de treball és per tant de 6 penics. Suposam que, per experiència, un treballador que treballa amb un grau mitjà d’intensitat i de destresa, i que de fer per tant tan sols empra el temps de treball socialment necessari per la producció d’un article, lliura en 12 hores 24 peces, bé siguen discretes o parts mesurable d’una obra continuada. Així, el valor d’aquestes 24 peces, després de la substracció de la porció de capital constant que contenen, és de 6 xílings, i el valor de la peça individual de 3 penics. El treballador rep per cada peça 1¹/2 penics, i es treu així en 12 hores 3 xílings. De la mateixa forma que en el salari per temps, és igualment vàlid assumir que el treballador treballa 6 hores per ell i 6 pel capitalista, o cada mitja hora per ell, i l’altra pel capitalista, tampoc ací importa si díem que cada peça individual es paga a la meitat, i la meitat resta impagada, o que el preu de 12 peces és l’equivalent tan sols de la força de treball, mentre que en les altres 12 peces s’incorpora la plus-vàlua.

La forma del salari a preu fet és tan irracional com la del salari per temps. Mentre que, per exemple, dues peces de mercaderia, després de la substracció del valor dels mitjans de producció que s’hi ha introduït, es valoren com el producte d’una hora de treball de 6 penics, contenen pel treballador un preu de 3 penics. El salari per temps no expressa directament de fet cap relació de valor. No es tracta per tant de mesura el valor de la peça mitjançant el temps de treball que ha incorporat, sinó contràriament de mesura el treball que ha esmerçat el treballador mitjançant el nombre de peces que ha produït. En el salari per temps el treball es mesura per la durada temporal immediata, en salaris a preu fet segons la quantitat de producció on s’ha consolidat el treball durant una determinada durada de temps.(48) El preu del temps de treball es determina de fet finalment per l’equació: valor del treball diari = valor diari de la força de treball. El salari a preu fet és tan sols per tant una forma modificada del salari per temps.

Consideram ara de més a prop les peculiaritats característiques del salari a preu fet.

La qualitat del treball es controla ací mitjançant la pròpia producció, que ha de posseeir la perfecció mitjana per tal que es pague plenament el preu de la peça. El salari a preu fet esdevé segons aquest aspecte la font més fructífera de reduccions salarials i de pillatge capitalista.

Ofereix al capitalista una mesura completament exacta de la intensitat del treball. Tan sols el temps de treball que s’incorpora en una quantitat de mercaderies determinada prèviament i fonamentada empíricament, compta com a temps de treball socialment necessari i com a tal es paga. En els tallers de sastreria més grans de Londres es diu per tant d’una certa peça, per exemple, d’una armilla, etc., hora, mitja hora, etc., l’hora a 6 penics. Per la pràctica es reconeix la quantitat mitjana de producció d’una hora. Amb les noves modes, reparacions, etc., sorgeix una pugna entre empresari i treballador, quant a si una determinada peça de treball = una hora, etc., fins que també hi decideix l’experiència. Similarment passa en els tallers de mobles de Londres, etc. Si el treballador no posseeix la capacitat mitjana, i no pot oferir per tant un determinat mínim de feina diària, hom l’acomiada.(49)

Com que la qualitat i la intensitat del treball es controlen ací mitjançant la forma del propi salari, es fa supèrflua gran part de la supervisió del treball. Constitueix per tant el fonament del treball domèstic modern abans descrit com un sistema jeràrquicament organitzat d’explotació i de submissió. Aquest darrer posseeix dues formes bàsiques. El salari a preu fet facilita d’una banda la intervenció de paràsits entre el capitalista i el treballador assalariat, de subcontractació de treball (subletting of labour). El guany dels intermediaris deriva exclusivament de la diferència entre el preu del treball que paga el capitalista, i la part d’aquest preu que arriba realment al treballador.(50) Aquest sistema s’anomena a Anglaterra característicament «sweating-system» (sistema sudorós). D’altra banda el salari a preu fet permet al capitalista de concloure un contracte a tant la peça amb el treballador en cap –en la manufactura amb el cap de grup, en les mines amb l’extractor de carbó, etc., en la fàbrica amb el propi treballador mecànic–, d’acord amb el qual el propi treballador en cap encara la contractació i el pagament dels seus treballadors auxiliars. L’explotació del treballador mitjançant el capital es realitza així mitjançant l’explotació del treballador pel treballador.(51)

Amb el salari a preu fet, és naturalment interès personal del treballador de dur a la màxima intensitat possible la seua força de treball, la qual cosa permet al capitalista una elevació del grau normal d’intensitat.(51a)

És igualment interès personal del treballador d’allargar la jornada labora, perquè amb això puja el seu salari diari o setmanal.(52) Això comporta per tant la reacció ja descrita en el salari per temps, a banda del fet que l’allargament de la jornada laboral, fins i tot si el salari a preu fet resta constant, inclou per ell mateix una reducció en el preu del treball.

En el salari per temps domina amb poques excepcions un mateix salari per la mateixa funció, mentre que en el salari a preu fet el preu del temps de treball es mesura mitjançant una determinada quantitat de producte, de forma que el salari diari o setmanal varia contràriament amb les diferències individuals dels treballadors, entre el qui ofereix tan sols el mínim de producte en un temps donat, i l’altre que en fa la mitjana, i un tercer que en fa més. En relació als ingressos reals hi apareixen per tant grans diferències d’acord amb la diversitat de destresa, força, energia, resistència, etc., del treballador individual.(53) Això no altera naturalment la relació general entre el capital i el treball assalariat. Primerament les diferències individuals s’igualen en el taller en general, de forma que en un determinat temps de treball s’ofereix el producte mitjà i el salari global que es paga és el salari mitjà de l’ofici. En segon lloc la proporció entre salari i plus-vàlua resta inalterada, ja que el salari individual de cada treballador sorgeix de la massa de plus-vàlua oferida individualment. Però el joc més gran que atorga a la individualitat el salari a preu fet, tendeix d’una bdana a desenvolupar la individualitat i per tant la sensació de llibertat, d’independència i d’autocontrol del treballador, i d’altra banda la competència amb i contra els altres. Té per tant una tendència, juntament amb l’elevació de salaris individuals, a reduir-ne el nivell mitjà. Allà on un determinat salari a preu fet s’ha fixat tradicionalment de fa temps, i la seua reducció comporta per tant dificultats particulars, els patrons recorren excepcionalment a la seua transformació forçosa en salari per temps. D’ací, per exemple, el 1860, la gran vaga entre els teixidors de llaços de Coventry.(54) El salari per temps és finalment un dels pilars del sistema d’hores anteriorment descrit.(55)

D’allò manifest fins ara s’obté que el salari a preu fet és al forma salarial que més es correspon al sistema de producció capitalista. Per bé que cap manera no és nova –figura al costat del salari oficial per temps, entre d’altres, en els estatuts laborals francessos i anglesos del segle XIV– tan sols guanya un espai més ampli durant el període manufacturer pròpiament dit. En el període de tempesta i violència de la gran indústria, especialment des del 1797 fins el 1815, serveix com a palanca per l’allargament del temps de treball i per la reducció dels salaris. Hom troba material força importament pels moviments salaris durant aquest període en els llibres blaus: «Report and Evidence from the Select Committee on Petitions respecting the Corn Laws» (sessió parlamentària del 1813/14) i «Reports from the Lords' Committee, on the state of the Growth, Commerce, and Consumption of Grain, and all Laws relating thereto» (session 1814/15). Hom hi troba una demostració documental de la disminució continuada del preu del treball des dels inicis de la guerra anti-jacobina. En els telers, per exemple, els salaris a preu fet havien caigut tant que, malgrat una jornada laboral força allargada, el salari diari era inferior al d’abans.

«Els ingressos reals dels telers són ara força inferiors que abans; la seua superioritat damunt del treballador comú, que al principi era molt gran, ha desaparegut gairebé completament. De fet... la diferència en els salaris del treball especialitzat i comú són força inferiors ara que en qualsevol període anterior».(56)

Com de poc ha beneficiat al proletariat rural l’augment de la intensitat i de l’extensió del treball amb el salari a preu fet ho mostra el següent fragment d’una obra partidària dels landlords i dels grangers:

«De lluny la majoria d’operacions agrícoles la fa gent que són llogats per jornades o a preu fet. Els llurs salaris setmanals són d’uns 12 xílings, i per bé que es pot assumir que un home guanya amb preu fet sota un estímul més gran per treballar, 1 xíling o potser 2 xílings més que amb els salaris setmanals, amb tot es troba que, si en calculam els ingressos totals, la seua pèrdua de feina, durant l’any, depassa aquest guany... A més, hom es troba generalment amb el fet que els salaris d’aquests homes segueixen amb una certa proporció el preu dels mitjans necessaris per la subsistència, de forma que un home amb dos infants és capaç de mantindre la família sense recòrrer a l’ajut parroquial».(57)

Malthus remarcava llavors en relació als fets publicats pel parlament:

«Confés que veig amb desgrat la gran extensió de la pràctica del salari a preu fet. Realment, una feina dura 12 o 14 hores diàries, o per més temps encara, és massa per qualsevol ésser humà».(58)

En els tallers sotmesos a la llei fabril, els salaris a preu fet esdevingueren la regla general perquè el capital tan sols podia augmentar-hi la jornada laboral intensivament.(59)

Amb la productivitat canviant del treball la mateixa quantitat de producte representa un temps de treball canviat. Per tant canvia també el salari a preu fet, ja que és l’expressió en preu d’un determinat temps de treball. En el nostre exemple anterior en 12 hores es produeixen 12 peces, mentre que el valor del producte de les 12 hores és de 6 xílings, el valor diari de la força de treball 3 xílings, el preu de l’hora de treball de 3 penics i el salari per una peça 1¹/2 penic. Una peça absorbeix ¹/2 hora de treball. Si la mateixa jornada laboral ofereix ara, com a conseqüència de la duplicació de la productivitat del treball, 48 peces per comptes de 24, i resten inalterades totes les altres circumstàncies, el salari a preu fet cau de 1¹/2 d. a ³/4 penics, de forma que cada peça representa ara tan sols ¹/4 per comptes de ¹/2 hora de treball. 24 × 1¹/2 penics = 3 xílings, i igualment 48 × ³/4 penics = 3 xílings. En d’altres mots: el salari a preu fet es redueix amb la mateixa proporció que creix el nombre de peces produïdes en el mateix temps (60), per tant el temps de treball de la mateixa peça disminueix. Aquest canvi del salari a preu fet, per bé que purament nominal, condueix a una lluita continuada entre el capitalista i el treballador. O bé, perquè el capitalista l’utilitza com a pretexte per reduir realment el preu del treball, o perquè l’elevació de la productivitat del treball s’acompanya d’una elevació de la intensitat. O perquè el treballador es pren seriosament l’aparença del salari a preu fet, que se li paga el seu producte i no la seua força de treball, i per tant es revolta contra una reducció salarial que no es correspon a una reducció en el preu de venda de la mercaderia.

«Els operaris miren amb cura el preu de la matèria primera i el preu dels béns manufacturats, i així es poden formar una estimació acurada dels beneficis del patró».(61)

El capital tracta amb raó aquestes pretenció com a grans errors quant a la natura del treball assalariat.(62) Deplora la usurpació que suposaria carregar amb contribucions els avenços de la indústria, i declara rotundament que la productivitat del treball no afecta per res al treballador.(63)

Notes

(45) «El sistema del treball a preu fet il·lustra una època en la història del treballador; és a mig camí entre la posició del simple jornaler, que depèn de la voluntat del capitalista, i de l’artesà cooperatiu, que en un futur no distant promet de combinar l’artesà i el capitalista en la seua pròpia persona. Els treballadors a preu fet són de fet els llurs propis patrons, fins i tot quan treballen amb el capital de l’empresari». (John Watts, «Trade Societies and Strikes, Machinery and Cooperative Societies», Manchester 1865, p. 52, 53). Cit ací aquesta obra perquè és un veritable pou de tòpics ja fa temps caducs i apologètics. Aquesta mateix senyor Watts feia abans d’owenista i publicà el 1842 una altra obra: «Facts and Fictions of Political Economy», on declara, entre d’altres coses, que la property és un robbery. D’això ja fa temps. <=

(46) T. J. Dunning, «Trade’s Unions and Strikes», Lond. 1860, p. 22. <=

(47) Com la coincidència simultània d’aquestes dues formes de salari afavoreixen la rapinya dels fabricants: «Una fàbrica empra 400 persones, la meitat de les quals treballen a preu fet, i tenen un interès directe en treballar més hores. Els altres 200 els paguen per dia, treballen tant de temps com els altres, i no reben més diners pel temps extra... La feina d’aquestes 200 persones per una mitja hora diària és igual a la feina d’una persona durant 50 hores, o ⁵/6 del rendiment setmanal de treball d’una persona i és un guany segur pel patró». («Reports of Insp. of Fact., 31st October 1860», p. 9). «El treball extra encara preval d’una forma molt considerable; i, en molts casos, amb aquella seguretat contra la detecció i el càstic que la pròpia llei permet. He mostrat en molts reports anteriors... el perjudici als treballadors que no són contractats a preu fet sinó que reben salaris setmanals». (Leonard Horner in «Reports of Insp. of Fact., 30th April 1859», p. 8, 9). <=

(48) «El salari es pot mesurar de dues formes; o bé per la durada del treball o pel producte». («Abrégé élémentaire des principes de l'Écon. Pol.», Paris 1796, p. 32). L’autor d’aquesta obra anònima: G. Garnier. <=

(49) «Tant de cotó li lliuren» (al filador), «que ha de retornar cada cert temps, en el seu loc, una determinada quantitat de rotllos o de fil, d’un cert grau de finesa, i li paguen a tant per lliure per tot allò que retorne. Si el seu treball és de qualitat defectuosa, li recau el càstic, si lliura menys quantitat de la fixada per un determinat temps, l’acomiaden i es procuren un operari més capaç». (Ure, l.c.p. 316, 317). <=

(50) «És quan el producte passa per diverses mans, cadascuna de les quals pren la seua part dels beneficis, mentre que tan sols la darrera fa la feina, que la paga que arriba a la treballadora és miserablement desproporcionada». («Child. Empl. Comm. II. Rep.», p. LXX, n. 424.) <=

(51) Fins i tot l’apologètic Watts remarca: «Seria una gran millora pel sistema de treball a preu fet, si tot els homes emprats en una feina fossen companys de contracte, cadascun segons la seua capacitat, per comptes que cadascú siga interessat en treballar més que els seus companys pel propi benefici». (l.c.p. 53.) Quant a la vilesa d’aquest sistema, vg. «Child. Emp. Comm. Rep. III», p. 66, n. 22; p. 11, n. 124; p. XI, n. 13, 53, 59 etc. <=

(51a) Aquest resultat espontani s’afavoreix sovint artificialment entre els braços, per exemple, en l’Engineering Trade de Londres s’hi dóna com a truc habitual, «que el capitalista seleccione un home que posseeix una força física i una rapidesa superiors, com el cap de diversos treballadors, i li paga una quantitat addicional, un quart més o una cosa així, amb el benentès que s’ha d’esforçar fins al màxim per induir als altres, que tan sols reben els salaris ordinaris, a seguir-li el ritme... sense cap comentari això explicarà part de les queixes per l’aprofitament de l’acció, destresa superior, i força de treball (stinting the action, superior skill and working power), que fan els empresaris contra els homes» (Dunning. l.c.p. 22, 23). Com que l’autor és ell mateix un treballador i secretari d’un Trade’s Union, això es podria prendre com una exageració. Però hom veu per exemple en la «highly respectable» Ciclopèdia agronòmica de J. Ch. Morton, en l’article «labourer», que aquest mètode es recomana com a segur als pagesos. <=

(52) «Tots els qui són pagats a preu fet... es beneficien de la transgressió dels límits legals del treball. Aquesta observació quant a la disposició de treballar hores extres és especialment aplicable a les dones emprades com a teixidores i bobinadores». («Rep. of Insp. of Fact., 30th April 1858», p. 9). «Aquest sistema salarial, tan avantatjós per l’empresari... tendeix directament a encoratjar enormement el jove ceramista a sobresforçar-se durant els quatre o cinc anys durant els quals treballa a preu fet, però amb salaris baixos... Aquesta és... una altra gran causa a la qual atribuir la mala constitució dels ceramistes». («Child. Empl. Comm. I. Rep.», p. XIII). <=

(53) «On el treball en qualsevol sector es paga a tant la peça i per tanta feina... els salaris poden diferir molt materialment en quantitat... Però en el treball per jornada hi ha generalment un valor uniforme... reconegut tant per l’empresari com per l’empleat quant al nivell salarial pel funcionament general dels treballadors en aquell sector». (Dunnig, l.c.p. 17.) <=

(54) «El treball dels artesans jornalers es comptava per dies o per peces. Els mestres artesans sabien quant de treball podia fer diàriament un artesà jornaler en cada ofici, i sovint els hi pagaven en proporció al treball fet; el jornaler, per tabt, treballava tot el que podia, per interès propi, sense cap inspecció addicional». (Cantillon, «Essai sur la Nature du Commerce en Général», Amst. Éd. 1756, p. 185 i 202. La primera edició aparegué el 1755). Cantillon, de qui Quesnay, sir James Steuart i A. Smith han poat abundantment, presenta ací per tant ja el salari a preu fet com una forma merament modificada del salari per temps. L’edició francesa de Cantillon es declara en el títol una traducció de l’anglesa, però l’edició anglesa: «The Analysis of Trade, Commerce etc., by Philip Cantillon, late of the City of London, Merchant», no és tan sols d’una data més tardana (del 1759), sinó que mostra en el seu contingut que és una elaboració posterior. Així, per exemple, s’hi troba que en l’edició francesa no s’esmenta encara Hume, mentre que inversament en l’anglesa amb prou feines figura Petty. L’edició anglesa és teòricament menus important, però conté d’altra banda especificacions del comerç i finances anglesos, etc., que manquen en el text francès. Els mots en el títol de l’edició anglesa, on l’obra és «taken chiefly from the Manuscript of a very ingenious Gentleman deceased, and adapted etc.», semblen per tant més que una simple ficció, llavors força corrent. <=

(55) «Com de sovint hem vist que hom crida en certs tallers més homes dels realment necessaris pel treball? Sovint hom contracta treballadors amb la perpectiva d’un treball encara incert, i que moltes vegades no es realitza: que es paga a preu fet, hom diu que no s’arrisca res, ja que qualsevol pèrdua de temps recaurà entre els desocupats». (H. Gregoir, «Les Typographes devant le Tribunal Correctionnel de Bruxelles», Bruxelles 1865, p. 9). <=

(56) «Remarks on the Commercial Policy of Great Britain», London 1815, p. 48. <=

(57) «A Defence of the Landowners and Farmers of Great Britain», Lond. 1814, p. 4, 5. <=

(58) Malthus, «Inquiry into the Nature etc. of Rent», London 1815, [p. 49, Note]. <=

(59) «Els treballadors a preu fet consistueixen probablement ⁴/5 de tots els treballadors de les fàbriques». («Reports of Insp. of Fact. for 30th April 1858», p. 9.) <=

(60) «La capacitat productiva de la seua filadora mecànica es mesura acuradament, i el pagament per treball fet amb ella disminueix amb, però no a causa de, l’augment de la capacitat productiva». (Ure, l.c.p. 317). Amb el darrer gir apologètic Ure de nou confon. Admet que a un allargament de la mule, per exemple, li correspon un engrandiment de la feina a fer. El treball no disminueix per tant en la mesura que n’augmenta la productivitat. És més: «amb aquest augment la capacitat productiva de la màquina augmentarà en una cinquena part. Quan s’esdevé això al filador no se li pagarà el mateix per feina feta com abans, sinó que, com el preu no serà disminuït en una cinquena part, la millora augmentarà els seus ingressos per un cert nombre d’hores de feina», però «l’afirmació anterior requereix una certa modificació... El filador ha de pagar dels sis penics addicional quelcom addicional per l’assistència juvenil que acompanya la substitució d’una part dels adults» (l.c.p. 320, 321), la qual cosa no és de cap manera una tendència a l’elevació dels salaris. <=

(61) H. Fawcett, «The Economic Position of the British Labourer», Cambridge and London 1865, p. 178. <=

(62) En l’«Standard» de Londres del 26 d’octubre del 1861 hom troba un report sobre un procés de la firma John Bright et Co. davant els magistrates de Rochdale, «per denunciar per intimidació els agents del sindicat de teixidos de catifes. Els socis de Bright havien introduït nova maquinària que generaria 240 iardes de catifa en el temps i amb el treball (!) abans requerit per produir-ne 160. Els treballadors no tenien cap mena de dret a participar en els beneficis fets amb la inversió del capital dels llurs empresaris en millores mecàniques. En conseqüència, els senyors Bright proposaven de reduir el salari de 1¹/2 penics per iarda a 1 penic, de forma que els ingressos dels homes fossen exactament els mateixos que abans pel mateix treball. Però hi hagué una reducció nominal, de la quals els operaris, s’afirma, no havien estat honestament informats prèviament». <=

(63) «Les Trades Unions en desig de mantindre els salaris, s’esforçaren per participar en els beneficis de les millores en maquinària!» (Quelle horreur!) «...demanar salaris perquè el treball s’escurça és en d’altres paraules esforçar-se en establir un dret en les millores mècaniques». («On Combination of Trades», New Edit., Lond. 1834, p. 42.) <=