14. Capítol. Plus-vàlua absoluta i relativa | Índex | 16. Capítol. Diferents fórmules per la taxa de plus-vàlua

CAPÍTOL QUINZÈ
Canvis quantitatius del preu de la força de treball i de la plus-vàlua

El valor de la força de treball el determina el valor dels mitjans de vida habitualment necessaris pel treballador mitjà. La quantitat d’aquests mitjans de vida, per bé que puga canviar de forma, ve donada per a una societat i una època determinades i per tant se la pot considerar com una quantitat constant. Ço que canvia és el valor d’aquesta quantitat. Dos altres factors entren en la determinació del valor de la força de treball. D’una banda els seus costos de desenvolupament, que varien amb el sistema de producció, de l’altra banda la seua diversitat natural, bé masculina bé femenina, bé madura bé immadura. L’ús d’aquestes diferents forces de treball, condicionat a més pel sistema de producció, provoca grans diferències en els costos de reproducció de la família treballadora i en el valor del treballador adult masculí. Tots dos factors resten, però, exclosos de la següent recerca.(9b)

Assumim, 1. que les mercaderies es venen pel llur valor, 2. que el preu de la força de treball puja ocasionalment per damunt del seu valor, però mai cau per sota.

Una vegada aclarit això, s’hi troba que les quantitats relatives del preu de la força de treball i de la plus-vàlua es condicionen per tres circumstàncies: 1. la durada de la jornada laboral o la grandària extensiva del treball; 2. la intensitat normal del treball o la seua grandària intensiva, és a dir l’esmerçament d’una determinada quantitat de treball en un temps determinat; 3. finalment la productivitat del treball, és a dir que segons el grau de desenvolupament de les condicions de producció la mateixa quantitat de treball ofereix en el mateix temps una quantitat més gran de producte. Són evidentment possibles combinacions força diferents, segons si un dels tres factors resta constant i els altres dos variables, o dos factors constants i un variable, o finalment tots ells simultàniament variables. Aquestes combinacions es multipliquen encara més pel fet que davant la variació simultània de diferents factors la quantitat i direcció de variació pot ésser diferent. En el que segueix s’expressen únicament les combinacions principals.

I. Durada de la jornada laboral i intensitat del treball constants (donades), productivitat del treball variable

Sota aquestes presuposicions el valor de la força de treball i la plus-vàlua es determinen per tres lleis.

Primera: una jornada laboral d’una durada determinada suposa sempre un producte del mateix valor, amb independència que varie la productivitat del treball i, amb ella, la quantitat de producte i per tant el preu de la mercaderia individual.

Si el valor del producte d’una jornada laboral de dotze hores és, per exemple, de 6 xílings, per bé que varie la quantitat de valors d’ús produïts amb la productivitat del treball, el valor de 6 xílings es repartirà entre més o menys mercaderies.

Segon: el valor de la força de treball i la plus-vàlua varien en direccions mútuament oposades. Un canvi en la productivitat del treball, augment o disminució, provoca una variació en sentit oposat del valor de la força de treball i en el mateix sentit pel que fa a la plus-vàlua.

El valor del producte d’una jornada laboral de dotze hores és una quantitat constant, posam, 6 xílings. Aquesta quantitat constant és igual a la suma de la plus-vàlua més el valor de la força de treball, que el treballador substitueix per un equivalent. És evident que de les dues parts d’una quantitat constant cap no pot augmentar si l’altra no disminueix. El valor de la força de treball no pot pujar de 3 xílings a 4 sense que la plus-vàlua caiga de 3 a 2, i la plus-vàlua no pot pujar de 3 a 4 xílings, sense que el valor de la força de treball caiga de 3 a 2. Sota aquestes circumstàncies, per tant, no hi pot haver cap canvi en la quantitat absoluta, ja del valor de la força de treball, ja de la plus-vàlua, sense un canvi simultani de les quantitats relatives o proporcionals. És impossible que caiguen o pugen simultàniament.

El valor de la força de treball no pot caure, a més, i per tant no pot pujar la plus-vàlua, sense que la productivitat del treball no puge. Per exemple, en el cas anterior el valor de la força de treball no pot disminuir de 3 a 2 xílings si una elevació de la productivitat del treball no permet produir en 4 hores la mateixa quantitat de mitjans de vida la producció de les quals requeria abans 6 hores. Contràriament el valor de la força de treball no pot pujar de 3 a 4 xílings sense la caiguda de la productivitat del treball, de forma que es requeresquen 8 hores per la producció de la mateixa quantitat de mitjans de vida per la qual abans n’hi havia prou amb 6 hores. Se’n segueix que l’augment en la productivitat del treball disminueix el valor de la força de treball i per tant augmenta la plus-vàlua, mentre que inversament la disminució de la productivitat augmenta el valor de la força de treball i disminueix la plus-vàlua.

En formular aquesta llei Ricardo passava per damunt d’una circumstància: per bé que un canvi en la quantitat de plus-vàlua o de treball excedentari condiciona un canvi invers en la quantitat de valor de la força de treball o del treball necessari, no se segueix de cap manera que canvien en la mateixa proporció. Varien cap amunt o cap abaix en la mateixa quantitat. La relació en la qual cada part del valor del producte o de la jornada laboral varien cap amunt o cap abaix, depèn de la divisió originària que s’hi donava abans del canvi en la productivitat del treball. Si el valor de la força de treball fos de 4 xílings o el temps necessari de treball de 8 hores, la plus-vàlua de 2 xílings o el treball excedentari de 4 hores, i caigués, com a conseqüència d’una elevació de la productivitat del treball, el valor de la força de treball a 3 xílings o el treball necessari a 6 hores, la plus-vàlua pujaria a 3 xílings o el treball excedentari a 6 hores. La mateixa quantitat de 2 hores o 1 xíling que s’afegeix ací, se substrau allà. Però el canvi quantitatiu proporcional és diferent en tots dos casos. Mentre que el valor de la força de treball va de 4 xílings a 3, per tant disminueix ¹/4 o 25%, la plus-vàlua puja de 2 xílings a 3, i per tant ¹/2 o 50%. Se segueix per tant que la variació proporcional de la plus-vàlua com a conseqüència d’un determinat canvi en la productivitat del treball, és més gran si és més petita la porció original de jornada laboral representada en la plus-vàlua, i més petita si aquesta és més gran.

Tercera: la variació de la plus-vàlua és sempre consequència i mai fonament d’una variació corresponent del valor de la força de treball.(10)

Com que la jornada laboral és d’una quantitat constant, representada en una quantitat constant de valor, tot canvi quantitatiu de la plus-vàlua es correspon a un canvi quantitatiu invers en el valor de la força de treball, i el valor de la força de treball tan sols pot canviar amb un canvi en la productivitat del treball, se segueix evidentment d’aquestes condicions que tot canvi quantitatiu de la plus-vàlua es corresponga a un canvi quantitatiu invers en el valor de la força de treball. Si hom veu per tant que no és possible cap canvi quantitatiu absolut en el valor de la força de trebal i en la plus-vàlua sense un canvi en les quantitats relatives, se segueix ara que no és possible cap canvi en les quantitats relatives de valor sense un canvi en la quantitat absoluta de valor de la força de treball.

Segons la tercera llei un canvi quantitatiu de la plus-vàlua suposa una variació de valor de la força de treball comportada per un canvi en la productivitat del treball. El límit de tot canvi el posa el nou límit de valor de la força de treball. Poden donar-se també moviments secundaris, però, si les circumstàncies permeten l’actuació de la llei. Si cau, per exemple, com a conseqüència d’una productivitat més elevada del treball el valor de la força de treball de 4 xílings a 3 o el temps de treball necessari de 8 hores a 6, el preu de la força de treball pot caure tan sols a 3 xílings i 8 penics, 3 xílings i 6 penics, 3 xílings i 2 penics, etc. i per tant la plus-vàlua augmentaria tan sols a 3 xílings i 4 penics, 3 xílings i 6 penics, 3 xíligs i 10 penics, etc. El grau de la caiguda, el límit inferior de la qual és de 3 xílings, depèn del pes relatiu en la balança de la pressió del capital d’una banda, i de la resistència del treballador de l’altra.

El valor de la força de treball el determina el valor d’una determinada quantitat de mitjans de vida. Ço que canvia amb la productivitat del treball és el valor d’aquests mitjans de vida, no la llur quantitat. La pròpia quantitat pot fer-la crèixer, davant d’una augmentada productivitat del treball, tant pel treballador com pel capitalista, simultàniament i en la mateixa proporció, sense cap canvi quantitatiu entre el preu de la força de treball i la plus-vàlua. Si el valor originari de la força de treball és de 3 xílings i el temps de treball necessari comporta 6 hores, si la plus-vàlua suposa uns altres 3 xílings o el treball excedentari comporta també 6 hores, una duplicació en la productivitat del treball, amb el mateniment de la proporció de la jornada laboral, deixaria inalterats el preu de la força de treball i la plus-vàlua. Tan sols s’esdevindia que cadascú disposa del doble de quantitat de valors d’ús, proporcionalment abaratits. Per bé que el preu de la força de treball resta inalterat, hauria pujat de valor. Si cau el preu de la força de treball, però fins al nou valor que determina el límit inferior de 1¹/2 xílings, sinó a 2 xílings i 10 penics, 2 xíligs i 6 penics, etc., encara representari aquesta caiguda de preu una quantitat crescuda de mitjans de vida. El preu de la força de treball pot així caure contíniament davant d’una productivitat més elevada del treball amb un creixement simultani de la quantitat de mitjans de vida del treballador. Relativament, però, és a dir en relació amb la plus-vàlua, disminueix el valor de la força de treball i s’amplia per tant el clivellament entre les condicions de vida del treballador i les del capitalista.(11)

Ricardo fou el primer en formular clarament les tres lleis abans esmentades. Les mancances de la seua formulació són, 1. que entén les condicions peculiars dins les quals aquestes lleis són vàlides com les condicions generals i exclusives de la producció capitalista. No coneix cap canvi, ni en la durada de la jornada laboral ni en la intensitat del treball, de forma que per ell la productivitat del treball esdevé l’únic factor variable; - 2. però, i això falseja la seua anàlisi en un grau més elevat, no investiga de cap manera millor que els altres economistes la plus-vàlua, és a dir amb independència de les seues formes particulars, com ara el benefici, la renda agrària, etc. Barreja per tant les lleis de la taxa de plus-vàlua directament amb les lleis de la taxa de benefici. Com ja hem dit, la taxa de benefici és la relació de la plus-vàlua amb el capital total avançat, mentre que la taxa de plus-vàlua és la relació de la plus-vàlua amb la part merament variable d’aquest capital. Prenguem un capital de 500 lliures esterlines (C) que es divideix en matèries primeres, mitjans de treball, etc. que pugen a 400 lliures esterlines (c) i en 100 lliures esterlines de salaris (v); que a més la plus-vàlua = 100 lliures esterlines (p). Per tant la taxa de plus-vàlua ^p/v = ^{100 £}/100 £ = 100%. Però la taxa de benefici ^p/C = ^{100 £}/500 £ = 20%. És evident d’altra banda que la taxa de benefici pot dependre de circumstàncies que de cap manera actuen en la taxa de plus-vàlua. Mostraré després en el tercer llibre d’aquesta obra que la mateixa taxa de plus-vàlua es pot expressar en les diferents taxes de benefici i que diferents taxes de plus-vàlua, sota determinades circumstàncies, es poden expressar en la mateixa taxa de benefici.

II. Jornada laboral constant, productivitat del treball constant, intensitat de treball variable

Una intensitat creixent del treball suposa un augment de l’esmerçament de treball en el mateix interval de temps. Una jornada laboral més intensiva s’incorpora per tant en més productes que una de menys intensiva amb el mateix nombre d’hores. Amb una productivitat més elevada ofereix de fet també la mateixa jornada laboral més producte. Però en el darrer cas disminueix el valor del producte individual, perquè costa menys treball que abans, mentre que en el primer cas resta inalterat perquè el producte costa el mateix treball que abans. El nombre de productes puja ací sense una caiguda del preu. Amb el nombre creix la suma de preus, mentre que allà la mateixa suma de valor s’expressa en una quantitat més gran de productes. Amb un nombre d’hores constant, una jornada laboral més intensa s’incorpora per tant en un producte de valor més elevat, i per tant, amb el mateix valor monetari, en més diners. El valor del seu producte varia amb la desviació de la seua intensitat respecte del grau socialment normal. La mateixa jornada laboral ja no suposa per tant com abans un valor constant de producte sinó un de variable, de forma que una jornada laboral de dotze hores més intensiva, per exemple, crea 7 o 8 xílings per comptes dels 6 xílings d’una jornada laboral de dotze hores d’intensitat corrent. És clar que si varia el valor del producte d’una jornada laboral, com ara de 6 a 8 xílings, bé poden crèixer simultàniament les dues parts d’aquest valor del producte, el preu de la força de treball i la plus-vàlua, bé siga en un grau igual o diferent. El preu de la força de treball i la plus-vàlua poden crèixer en el mateix temps de 3 xílings a 4, si el valor del producte puja de 6 a 8. L’elevació del preu de la força de treball no implica ací necessàriament una pujada del preu per damunt del seu valor. Pot acompanyar-se inversament d’una caiguda del seu valor. Això s’esdevé quan l’elevació del preu de la força de treball no compensa el desgast associat.

Hom sap que amb excepcions transitòries un canvi en la productivitat del treball tan sols provoca un canvi en la quantitat de valor de la força de treball i per tant en la quantitat de plus-vàlua, quan el producte de les branques industrials afectades entren en el consum habitual dels treballadors. Aquesta limitació no val ací. Bé canvie la quantitat de treball extensivament o intensivament, el canvi quantitatiu corresponent suposa un canvi en la quantitat del valor del producte, amb independència de la natura de l’article que expresse aquest valor.

Si la intensitat en totes les branques industrials augmentàs simultàniament i en la mateixa mesura, el nou i superior grau d’intensitat esdevindria el grau normal socialment habitual i per tant deixaria de comptar com a quantitat extensiva. Fins i tot llavors restaria diferent del grau mitjà d’intensitat del treball de les diferents nacions i modificaria per tant l’aplicació de la llei del valor a les diferents jornades laborals nacionals. La jornada laboral més intensiva d’una nació suposaria una expressió monetària superior a la menys intensiva d’una altra.(12)

III. Productivitat i intensitat del treball constants, jornada laboral variable

La jornada laboral pot variar en dues direccions. Pot escurçar-se o allargar-se.

1. L’escurçament de la jornada labora sota les condicions esmentades, és a dir productivitat i intensitat constants del treball, deixa el valor de la força de treball i per tant el temps de treball necessari inalterats. Escurça el treball excedentari i la plus-vàlua. Amb la quantitat absoluta del darrer cau també la seua quantitat relativa, és a dir la seua quantitat en relació a una quantitat constant del valor de la força de treball. Tan sols mitjançant una reducció del preu per sota del seu valor pot deixar indemne el capitalista.

Tots els arguments gastats contra l’escurçament de la jornada laboral assumeixen que el fenomen s’esdevé sota les circumstàncies ací suposades, mentre que en la realitat contràriament un canvi en la productivitat i intensitat del treball precedeix o segueix immediatament l’escurçament de la jornada laboral.(13)

2. Allargament de la jornada laboral: si el temps de treball necessari és de 6 hores o el valor de la força de treball de 3 xílings, i alhora el treball excedentari és de 6 hores i la plus-vàlua de 3 xílings. La jornada laboral completa comporta per tant 12 hores i s’expressa en un valor de producte de 6 xílings. Si la jornada laboral s’allarga 2 hores i resta inalterat el preu de la força de treball, creix juntament amb la quantitat absoluta de plus-vàlua la relativa. Per bé que la quantitat de valor de la força de treball resta absolutament inalterada, cau relativament. Sota les condicions d’I. la quantitat relativa de valor de la força de treball no podia canviar sense un canvi en la quantitat absoluta. Ací, al contrari, el canvi quantitatiu en valor de la força de treball és el resultat d’un canvi quantitatiu de la plus-vàlua.

Com que el valor del producte que s’expressa en una jornada laboral creix amb el propi allargament, el preu de la força de treball i la plus-vàlua poden crèixer simultàniament, siga l’increment igual o desigual. Aquest creixement simultani és per tant possible en dos casos, amb l’allargament absolut de la jornada laboral i amb el creixement de la intensitat del treball sense cap allargament.

Amb la jornada laboral allargada el preu de la força de treball pot caure per sota del seu valor, per bé que reste nominalment alterat o fins i tot puge. El valor diari de la força de treball és de fet avaluat, com hom ho recorda, per la durada mitjana normal o pel període normal de vida del treballador i per les transformació normal, corresponent a la natura humana, de la substància vital en moviment.(14) Fins a cert punt de l’allargament de la jornada laboral el desgast més gran de la força de treball es pot compensar per una retribució més gran. Per damunt d’aquest punt el desgast creix en progressió geomètrica i esmicola igualment totes les condicions normals de reproducció i funcionament de la força de treball. El preu de la força de treball i el seu grau d’explotació deixen d’ésser quantitats mútuament commensurables.

IV. Variacions simultànies en durada, productivitat i intensitat del treball

És evident que ací hi ha un gran nombre de combinacions possibles. Dos factors poden variar i un restar constant, o tots tres poden variar simultàniament. Poden variar en graus iguals o desiguals, en la mateixa direcció o en oposades, de forma que les variacions poden contrarestar-se en part o completament. Amb tot l’anàlisi de tots els casos possibles segons els resultats donats sota I, II i III és fàcil. Hom troba el resultat de tota combinació possible si hom tracta seriadament un factor com a variable i els altres com a constants. Dedicarem ací per tant un breu espai a dos casos importants.

1. Reducció en la productivitat del treball amb un allargament simultani de la jornada laboral:

Quan parlam ací de reducció de la productivitat del treball, es tracta de les branques laborals els productes de les quals determinen el valor de la força de treball, com per exemple una reducció de la productivitat del treball com a conseqüència d’una infructuositat augmentada de la terra i el corresponent encariment dels productes agraris. Si la jornada laboral és de dotze hores i el valor del seu producte de 6 xílings, dels quals la meitat substitueix el valor de la força de treball, l’altra meitat constitueix plus-vàlua. La jornada laboral es divideix per tant en 6 hores de treball necessari i 6 hores de treball excedentari. Com a conseqüència d’un encariment dels productes agraris puja el valor de la força de treball de 3 xílings a 4, i per tant el temps de treball necessari de 6 a 8 hores. Si la jornada laboral resta inalterada, el treball excedentari cau de 6 a 4 hores, la plus-vàlua de 3 a 2 xílings. Si la jornada laboral s’allarga 2 hores, i per tant de 12 a 14 hores, el treball excedentari resta en 6 hores, la plus-vàlua en 3 xílings, però la seua grandària cau en relació amb el valor de la força de treball, mesurada amb el treball necessari. Si la jornada laboral s’allarga 4 hores, de 12 a 16 hores, resten inalterades les quantitats proporcionals de plus-vàlua i de valor de la força de treball, de treball excedentari i de treball necessari, però la quantitat absoluta de plus-vàlua creix de 3 a 4 xílings, el treball excedentari de 6 a 8 hores de treball, i per tant en un ¹/3 o 33¹/3%. Amb una productivitat del treball disminuïda i un allargament simultani de la jornada laboral pot restar inalterada la quantitat absoluta de plus-vàlua, mentre cau la quantitat proporcional; la seua quantitat proporcional pot restar inalterada mentre en creix la quantitat absoluta i, segons el grau d’allargament, poden crèixer les dues.

En el període del 1799 al 1815 la pujada de preus dels mitjans de vida a Anglaterra conduiren a una pujada nominal dels salaris, per bé que els salaris reals, expressats en mitjans de vida, caigueren. D’això conclogueren West i Ricardo que la disminució de la productivitat del treball agrícola havia originat una caiguda de la taxa de plus-vàlua, i feren d’aquesta assumpció únicament vàlida en les llurs fantasies un punt de partida d’importants anàlisis de la relació quantitativa proporcional de salaris, beneficis i rendes. Gràcies a una intensitat més elevada del treball i a un allargament forçós del temps de treball la plus-vàlua creixia llavors absolutament i relativa. Fou aquest el període on l’allargament desmesurat de la jornada laboral esdevenia dret burgès (15), el període caracteritzat especialment per un augment accelerat ací del capital, i allà de la pobresa.(16)

2. Augment d’intensitat i productivitat del treball amb escurçament simultani de la jornada laboral:

L’elevació de la productivitat del treball i el creixement de la seua intensitat actuen d’una banda equiparablement. Tots dos augmenten la massa de productes oferida en un interval de temps. Totes dues escurcen per tant la porció de la jornada laboral que el treballador emprar en la producció dels seus mitjans de vida o equivalents. El límit inferior absolut de la jornada laboral el constitueix en general aquesta proporció necessària, però contràctil. Si tota la jornada laboral s’hi encongís, desapareixeria el treball excedentari, la qual cosa és impossible sota el règim del capital. El bandejament de la forma capitalista de producció permet restringir la jornada laboral al treball necessari. Tot i així aquest, encara en circumstàncies constants, estendria el seu àmbit. D’una banda perquè les condicions de vida del treballador s’enriquirien i les seues aspiracions vitals s’engrandirien. D’altra banda perquè una part de l’actual treball excedentari comptaria com a treball necessari, és a dir el treball necessari per la construcció d’un fons social de reserva i d’acumulació.

Com més creix la productivitat del treball, més pot escurçar-se la jornada laboral, i com més s’escurça la jornada laboral, més pot crèixer també la intensitat del treball. Socialment considerada, la productivitat del treball creix amb la seua economització. Això inclou no tan sols l’economització dels mitjans de producció, sinó l’eliminació de tot treball inútil. Mentre el sistema de producció capitalista imposa l’economització en cada negoci individual, el seu sistema anàrquic de competència genera el malbaratament més desmesurat dels mitjans de producció i de la força de treball social, al costat d’un nombre de funcions ara indispensables però per elles mateixes supèrflues.

Donades una intensitat i una productivitat del treball, com més breu és la porció de jornada laboral social necessària per a la producció material, i per tant és més gran la porció de temps conquerida per l’actuació lliure, intel·lectual i social de l’individu, més es reparteix equitativament el treball entre tots els membres capacitats de la societat, i menys un estrat social pot traspassar la necessitat natural de treballar dels propis muscles als d’uns altres. La limitació absoluta per l’escurçament de la jornada laboral topa en aquesta banda amb la generalització del treball. En la societat capitalista el temps lliure d’una classe es produeix per la transformació de tot el temps vital de les masses en temps de treball.

Fußnoten

(9b) El cas tractat en la pàgina 281 naturalment s’ha exclòs ací. {Nota a la 3a ed. - F. E.} <=

(10) A aquesta tercera llei MacCulloch i d’altres han fet l’absurd afegit que la plus-vàlua pot pujar sense una caiguda en el valor de la força de treball mitjançant l’abolició de contribucions que hagués de pagar prèviament el capitalista. L’abolició d’aquestes contribucions no altera gens la quantitat de plus-vàlua que el capitalista industrial bombeja de primera de mà del treballador. Altera tan sols la proporció en la qual la plus-vàlua li va a pròpia butxaca o l’ha de compartir amb terceres persones. No altera per tant gens la relació entre el valor de la força de treball i la plus-vàlua. L’excepció de MacCulloch demostra per tant únicament el seu malentès de la regla, una malheur que tan sovint li passa en la vulgarització de Ricardo, com a J. B. Say en la vulgarització d’A. Smith. <=

(11) «Quan té lloc una alteració en la productivitat de la indústria, que o bé més o bé menys es produeix amb una determinada quantitat de treball i de capital, la proporció salarial òbviament pot variar, mentre que la quantitat, que aquesta proporció representa, resta igual, o la quantitat pot variar mentre que la proporció resta igual». («Outlines of Political Economy etc.», p. 67.) <=

(12) «Si la resta segueix igual, el manufacturer anglès pot llurar en un determinat temps una quantitat de treball considerablement més gran que un manufacturer foraster, fins al punt de contrarestar la diferència de dies laborals, entre 60 hores a la setmana ací, i 72 o 80 arreu». («Reports of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1855», p. 65). Una reducció legal més gran de la jornada laboral en les fàbriques continentals seria el mitjà més infal·lible per disminuir aquestes diferències entre les hores de treball continentals i les angleses. <=

(13) «Hi ha circumstàncies compensadores... que el funcionament de la Llei de les Deu Hores ha dut a la llum». («Reports of Insp. of Fact. for 31st October 1848», p. 7). <=

(14) «La quantitat de treball que un home havia patit en el curs de 24 hores es podria determinar aproximadament amb un exam dels canvis químics que haurien tingut lloc en el seu cos, on el canvi de formes de la matèria indica l’exercitació anterior de força dinàmica». (Grove, «On the Correlation of Physical Forces») <=

(15) «Gra i treball rarament marxen gaire plegats; però hi ha un límit obvi més enllà del qual no es poden separar. En relació als esforços inusuals fets per les classes treballadores en períodes d’escassedat, que produeixen la caiguda de salaris assenyalada en la documentació» (és a dir, davant del Comitè Parlamentari d’Investigació 1814/15) «són molt meritoris pels individus, i certament afavoreixen el creixement del capital. Però ningú amb humanitat podria desitjar de veure’ls constantment i sense remissió. Són molt admirables com a solució temporal; però si fossen constantment en acció, en resultarien efectes d’una mena similar a quan la població d’un país es veu impulsada als límits més extrems d’alimentació». (Malthus, «Inquiry into the Nature and Progress of Rent», Lond. 1815, p. 48, Note). Recau en Malthus tot l’honor d’haver insistit en l’allargament de la jornada laboral del qual parla en un altre punt d’aquest pamflet, mentre que Ricardo i d’altres, davant dels fets més cridaners, fan invariablement de la durada constant de la jornada laboral fonament de totes les llurs investigacions. Però els interessos conservadors, dels quals Malthus era servidor, l’impedeixen de veure que un allargament desmesurat de la jornada laboral, acompanyat d’un desenvolupament extraordinari de la maquinària i de l’explotació del treball femení infantil, ha de fer «excedentària» una gran part de la classe treballadora, especialment quan el bel·licisme i el monopoli anglès del mercat mundial s’esgoten. Era naturalment molt més convenient i es corresponia més als interessos de les classes dirigents, que Malthus idolatritzava sacerdotalment, explicar aquesta «superpoblació» a partir de lleis eternes de la natura més que no pas de lleis naturals històriques de la producció capitalista. <=

(16) «Una causa principal de l’augment del capital durant la guerra derivava d’un esforç més gran, i potser d’unes privacions més grans de les classe treballadores, les més nombroses en tota societat. Més dones i infants es veien obligats per circumstàncies imperioses a entrar en ocupacions laborals, i antics treballadors, per la mateixa causa, es veien forçats a dedicar una porció més gran del temps a augmentar la producció». («Essays on Political Econ. in which are illustrated the Principal Causes of the Present National Distress», London 1830, p. 248.) <=