9. Capítol. La taxa i la quantitat de plus-vàlua | Índex | 11. Capítol. La cooperació
Quarta secció
La producció
de plus-vàlua relativa
__________
CAPÍTOL DESÈ
El
concepte de plus-vàlua relativa
La part de la jornada laboral que produeix simplement un equivalen del valor de la força de treball pagat pel capital, l'hem tingut fins ara per una quantitat constant, i de fet ho és sota una certes condicions de producció i en un estadi donat de desenvolupament econòmic de la societat. Més enllà d'aquest temps de treball necessari el treballador pot treballar 2, 3, 4, 6, etc. hores. De la quantitat d'aquest allargament dependrà la taxa de plus-vàlua i la durada de la jornada laboral. Si el temps de treball necessari és constant, contràriament la jornada laboral global és variable. Suposam ara una jornada laboral la durada de la qual i la divisió entre treball necessari i treball excedentari venen donades. La línia a c, a __________ b __ c, representa, per exemple, una jornada laboral de 12 hores, la porció a b 10 hores de treball necessari, la porció b c 2 hores de treball excedentari. Com pot engrandir-se ara la producció de plus-vàlua, és a dir com allargar el treball excedentari, sense cap allargament o independentment de qualsevol allargament d'a c?
Malgrat que uns límits donats de la jornada laboral a c, b c sembla prolongable, si bé no per una extensió més enllà del punt final c, que és alhora el punt final de la jornada laboral a c, per un avançament del punt de partida b en la direcció oposada, vers a. Assumim que b' _ b en a _________ b' _ b __ c és igual a la meitat de b c o igual a una hora de treball. Si ara, en la jornada laboral de dotze hores a c avançam el punt b a b', de forma que b c esdevé b' c, el treball excedentari creix en una meitat, de 2 a 3 hores, per bé que la jornada laboral inclou com abans 12 hores. Aquesta extensió del treball excedentari de b c a b' c, de 2 a 3 hores, és, però, evidentment impossible sense una contracció simultània del treball necessari d'a b a a b', de 10 a 9 hores. L'allargament del treball excedentari es correspon a un escurçament del treball necessari, o d'una part del temps de treball que el treballador emprava fins ara de fet per ell mateix, que es transforma en temps de treball pel capitalista. Ço que s'altera no és la durada de la jornada laboral sinó la seua divisió en treball necessari i treball excedentari.
D'altra banda és evident que la quantitat de treball excedentari ve donada per una determinada quantitat de la jornada laboral i un determinat valor de la força de treball. El valor de la força de treball, és a dir el temps de treball requerit per la seua producció, el determinada el temps de treball necessari per reproduir-ne el valor. Si una jornada laboral equival a una quantitat d'or de mig xíling o 6 penics, i el valor diari de la força de treball puja a 5 xílings, l'obrer ha de treballar diàriament 10 hores per substituir el valor diari de la seua força de treball que li paga el capital o per produir un equivalent pel valor dels mitjans de vida diaris que li són necessaris. Amb el valor d'aquests mitjans de vida hi ha el valor de la seua força de treball (1), amb el valor de la seua força de treball hi ha la durada del temps de treball necessari. La quantitat de treball excedentari, però, resulta de la substracció del temps de treball necessari de la jornada laboral completa. Deu hores substretes de dotze en deixen dues, i no és fàcil de veure com es pot allargar el treball excedentari sota aquestes condicions més enllà de dues hores. Certament que el capitalista pot pagar el treballador per comptes de 5 xílings tan sols 4 xílings i 6 penics o encara menys. Per la reproducció d'aquest valor de 4 xílings i 6 penics calen 9 hores de treball, i en conseqüència de la jornada laboral de dotze hores n'hi haura 3 hores per comptes de 2 de treball excedentari i la pròpia plus-vàlua puja d'1 xíling a 1 xíling i 6 penics. Aquest resultat, però, s'obtindria tan sols amb la davallada del salari del treballador per sota del valor de la seua força de treball. Amb els 4 xílings i 9 penics que produeix en 9 hores, se'n fa amb 1/10 menys de mitjans de vida que abans, i tan sols hi troba una reproducció deficient de la seua força de treball. El treball excedentari tan sols s'allargaria mitjançant un forçament dels límits normals, el seu domini tan sols s'ampliaria amb la invasió usurpadora del domini del temps de treball necessari. Malgrat l'important paper que aquest mètode juga en el moviment real dels salaris laborals, l'excloguem ací per la presuposició que les mercaderies, i per tant també la força de treball, es venen i es compren per tot el valor. Assumit això d'una vegada, el temps de treball necessari per la producció de la força de treball o per la reproducció del seu valor no pot encongir-se més que si ho fa aquest valor. Per la durada donada de la jornada laboral se segueix que l'allargament del treball excedentari ha de sorgir de la reducció del temps de treball necessari, i no, inversament, la reducció del temps de treball necessari de l'allargament del treball excedentari. En el nostre exemple el valor de la força de treball ha d'encongir-se realment en 1/10, i per tant s'ha de reduir el temps de treball necessari en 1/10 abnehme, de 10 a 9 hores, i així el treball excedentari s'allarga de 2 a 3 hores.
Aital disminució del valor de la força de treball en 1/10 comporta, però, per la seua banda, que la mateixa quantitat de mitjans de vida que abans es produïa en 10 hores, ara es produeixen en 9. Això és, però, impossible sense una elevació de la força productiva del treball. Amb uns determinats mitjans un sabater pot fer, per exemple, un parell de botes en una jornada laboral de 12 hores. Si hagués de fer en el mateix temps dos parells de botes, la força productiva del seu treball s'hauria de doblar, i no s'hi pot doblar sense una alteració en els mitjans de treball o en el mètode de treball o en tots dos alhora. S'hi ha d'introduir així una revolució en les condicions de producció del seu treball, és a dir en el seu sistema de producció i per tant en el propi procés laboral. Sota elevació de la força productiva del treball entenem ací una alteració en el procés laboral per la qual es redueix el temps de treball requerit socialment per la producció d'una mercaderia, la qual cosa dota una quantitat més petita de treball la força per produir una quantitat més gran de valor d'ús.(2) Fins ara en considerar que la plus-vàlua sorgia d'un simple allargament de la jornada laboral, hem assumit que el sistema de producció era quelcom donat, però quan la plus-vàlua s'ha de produir per la conversió del treball necessari en treball excedentari, ja no n'hi ha prou de cap manera pel capital d'emprendre el procés laboral en la forma que s'hi ha trobat històricament, i simplement perllongar llavors la durada d'aquest procés. Les condicions tècniques i socials del procés laboral, i així el propi sistema de producció, s'han de capgirar per elevar la força productiva del treball, i mitjançant l'elevació de la força productiva del treball redueix el valor de la força de treball i així escurçar la porció de la jornada laboral necessària per la reproducció d'aquest valor.
La plus-vàlua produïda per l'allargament de la jornada laboral l'anomén plus-vàlua absoluta; la plus-vàlua que, per contra, sorgeix de l'escurçament del temps de treball necessari i de l'allargament corresponent en la relació quantitativa de les dues parts integrants de la jornada laboral – plus-vàlua relativa.
Per tal de disminuir el valor de la força de treball, l'augment de la productivitat s'ha de fer en les branques industrials els productes de les quals determinen el valor de la força de treball, i que així pertanyen al cercle dels mitjans de vida habituals o que poden ocupar-ne el lloc. El valor d'una mercaderia, però, no tan sols el determina la quantitat de treball amb la qual pren la darrera forma, sinó també la quantitat de treball continguda en els mitjans de producció. Per exemple, el valor d'una bota no el determina tan sols el treball del sabater, sinó també el valor del cuir, de la cera, del fil, etc. Un augment de la productivitat i el corresponent abaratiment de les mercaderies que constitueixen els elements materials del capital constant, dels mitjans de treball i del material de treball, de les indústries que generen els mitjans de vida necessaris, disminueix així en tot cas el valor de la força de treball. Per contra, un augment de la productivitat del treball en les branques productives que no generen mitjans de vida necessaris, ni tampoc els mitjans de producció per ells, no comporta una reducció del valor de la força de treball.
Les mercaderies abaratides, naturalment, provoquen tan sols una caiguda pro tanto, és a dir tan sols en relació a la participació en la reproducció de la força de treball. Les camises, per exemple, són un mitjà de vida necessari però tan sols un de tants. El llur abaratiment disminueix simplement la despesa del treballador en camises. La suma global de mitjans de vida necessaris consisteix, però, en diferents mercaderies, cadascuna producte d'indústries particulars, i cada mercaderia constitueix una part aliquota del valor de la força de treball. Aquest valor varia amb el temps de treball necessari per la seua reproducció, la reducció global de la qual és igual a la suma de les reduccions en totes i cadascuna de les branques particulars de producció. Tractam ací aquest resultat general com si fos el resultat immediat i l'objectiu immediat de cada caiguda individual. Quan un capitalista individual abarateix, per exemple, les camises per l'augment de la productivitat del treball, de cap manera cerca necessàriament l'objectiu de reduir el valor de la força de treball i pro tanto el temps de treball necessari, però és únicament d'aquesta forma que contribueix en darrer terme a aquest resultat, que comporta una elevació de la taxa general de plus-vàlua.(3) Les tendències generals i necessàries del capital s'han de diferenciar de les formes d'aparença.
La forma i manera de les lleis immanents de la producció capitalista d'aparèixer en el moviment exterior del capital, com a lleis forçoses de la competència i per tant com a forces motrius que entren en la consciència del capitalista individual, no s'hi consideren ara, però hi ha quelcom de ben clar: l'anàlisi científica de la competència tan sols és possible si es concep la natura interna del capital, de la mateixa forma que els moviments aparents dels cossos celestes tan sols són comprensibles pels qui en coneixen el moviment real, però no sensible. Amb tot, per la comprensió de la producció de plus-vàlua relativa podem remarcar el següent, sense assumir res més que els resultats que ja hem obtingut.
Si una hora de treball s'expressa en una quantitat d'or de 6 penics o 1/2 xílings, en una jornada laboral de dotze hores s'hi produirà un valor de 6 xílings. Suposa que, amb una determinada productivitat del treball, s'hi completen 12 peces de mercaderies en aquestes 12 hores de treball. El valor dels mitjans de producció, de la matèria primera, etc., utilitzats en cada peça són de 6 penics. Sota aquestes circumstàncies la mercaderies individual costa 1 xíling, és a dir 6 penics pel valor dels mitjans de producció, 6 penics de valor afegit de nou en l'elaboració. Ara un capitalista contribueix a doblar la productivitat del treball i així en una jornada laboral s'hi produeixen 24 per comptes de 12 peces d'aquesta mena de mercaderies. Amb un valor inalterat dels mitjans de producció el valor de la mercaderia individual disminueix ara a 9 penics, és a dir a 6 penics pel valor dels mitjans de producció, 3 penics de valor afegit de nou pel darrer treball. Malgrat la doble productivitat, la jornada laboral genera com abans tan sols un nou valor de 6 xílings que, però, es reparteix ara en el doble de productes. A cada producte individual li recau per tant tan sols 1/24 per comptes de 1/12 d'aquest valor global, 3 penics per comptes de 6 o, el que és el mateix, als mitjans de producció en la llur transformació en producte tan sols s'hi afegeix ara la meitat d'una hora de treball, per comptes de l'hora sencera d'abans. El valor individual d'aquestes mercaderies es troba ara per sota del valor social, és a dir costen menys de temps de treball que la gran part dels mateixos articles produïts sota les condicions socials mitjanes. La peça costa de mitjana 1 xílings o representa 2 hores de treball social; amb l'alteració en el sistema de producció costa tan sols 9 penics o conté tan sols 11/2 hores de treball. El valor real d'una mercaderia no és, però, l'individual, sinó el seu valor social, és a dir que el valor real no es mesura pel cost efectiu del cas concret del productor, sinó pel temps de treball requerit socialment per la seua producció. Així, si el capitalista ven la seua mercaderia, després d'haver emprat el nou mètode, pel valor social d'1 xíling, la ven a 3 penics per damunt del valor individual i realitza així una plus-vàlua extra de 3 penics. D'altra banda la jornada laboral de dotze hores es representa ara per ell en 24 peces de mercaderies per comptes de, com abans, 12. Així, per vendre el producte d'una jornada laboral cal el doble de demanda o un mercat el doble de gran. Sota unes circumstàncies altrament constants la seua mercaderia tan sols conquereix un espai de mercat més gran amb la contracció del preu. Les ven així per damunt del valor individual, però per sota del valor social, posam que a 10 penics la peça. Així exprem per cada peça individual encara una plus-vàlua extra d'1 penic. Aquesta pujada de la plus-vàlua se la troba per ell, tant se val si la seua mercaderia pertany o no al cercle de mitjans de vida necessaris i determinen així el valor general de la força de treball. A banda de la darrera circumstància, existeix així per cada capitalista individual un motiu per abaratir les mercaderies mitjançant una elevació de productivitat del treball.
Amb tot, també sorgeix en aquest cas la producció augmentada de plus-vàlua de l'escurçament del temps de treball necessari i de l'allargament corresponent del treball excedentari.(3a) El temps de treball necessari se'n du 10 hores o el valor diari de la força de treball de 5 xílings, el treball excedentari 2 hores, la plus-vàlua diàriament produïda és, així, d'1 xíling. El nostre capitalista produeix, però, ara 24 peces, que ven a 10 penics la peça o plegades per 20 xílings. Com que el valor dels mitjans de producció és igual a 12 xílings, substitueixen 142/5 peces de mercaderia tan sols amb el capital constant avançat. La jornada laboral de dotze hores es presenta en les restants 93/5 peces. Com que el preu de la força de treball = 5 xílings, es presenta en el producte de 6 peces, coma temps de treball necessari, i en 33/5 peces com a treball excedentari. La relació del treball necessari vers el treball excedentari, que sota les condicions socials mitjanes era suposava de 5 : 1, suposa ara tan sols de 5 : 3. El mateix resultat hom l'obté així: el valor del producte de la jornada laboral de dotze hores és de 20 xílings. D'aquests, 12 xílings pertanyen al valor dels mitjans de producció que simplement reapareix de nou. Resten així els 8 xílings com a expressió monetària del valor que es representa en la jornada laboral. Aquesta expressió monetària és més alta que l'expressió monetària del treball socialment mitjà de la mateixa mena, que expressa 12 hores en tan sols 6 xílings. El treball d'una productivitat excepcional actua com a treball potenciat o que crea en períodes iguals de temps un valor superior al treball socialment mitjà de la mateixa mena. Però el nostre capitalista paga com abans tan sols 5 xílings pel valor diari de la força de treball. Al treballador li calen així, per comptes de les 10 hores d'abans, tan sols ara unes 71/2 hores per la reproducció d'aquest valor. El seu treball excedentari creix així en 21/2 hores, d'una plus-vàlua produïda d'1 a 3 xílings. El capitalista que empra el sistema de producció millorat s'apropia així d'una part més gran de la jornada laboral pel treball excedentari que la resta de capitalistes del mateix ram. Fa individualment ço que el capital fa en la producció de la plus-vàlua relativa en general. D'altra banda, però, aquesta plus-vàlua extra desapareix tan aviat com el nou sistema de producció es generalitza i així desapareix la diferència entre el valor individual de la mercaderia produïda més barata i el valor social. La mateixa llei de la determinació del valor pel temps de treball que forçava el capitalista amb el nou mètode de vendre la seua mercaderia per sota del valor social, força als seus competidors, com a llei forçosa de la competència, a l'adopció del nou sistema de producció.(4) La taxa general de plus-vàlua depèn en darrer terme de tot el procés tan sols quan l'augment de la productivitat del treball, i per tant de mercaderies abaratides, s'hi dóna en el cercle dels mitjans de vida, i en conseqüència en els elements que constitueix el valor de la força de treball.
El valor de les mercaderies es troba en relació inversa vers la productivitat del treball. Igual que el valor de la força de treball que determinen els valors de les mercaderies. Per contra la plus-vàlua relativa es troba en relació directa amb la productivitat del treball. Puja amb les pujades de la productivitat i cau amb les caigudes. Una jornada laboral mitjana de 12 hores, si suposam que el valor monetari resta constant, produeix sempre el mateix valor de producte de 6 xílings, amb independència de com aquesta suma de valor es reparteix entre l'equivalent del valor de la força de treball i la plus-vàlua. Si cauen, però, com a conseqüència de l'augment de la productivitat, el valor dels mitjans de vida diaris i per tant el valor diari de la força de treball de 5 xílings a 3, creix així lña plus-vàlua d'1 xíling a 3. Per reproduir el valor de la força de treball, calien abans 10 i ara tan sols 6 hores de treball. Quatre hores de treball són alliberades i poden ésser annexionades al domini del treball excedentari. És per tant un impuls immanent i una tendència constant del capital, l'elevació de la productivitat del treball, per tal d'abaratir les mercaderies i abaratir així el propi treballador.(5)
El valor absolut de la mercaderia és indiferent pel capitalista que la produeix. L'interessa tan sols la plus-vàlua que hi rau i que realitza en la venda. La realització de la plus-vàlua conclou amb la substitució del valor avançat. Com que ara la plus-vàlua relativa creix en proporció directa amb el desenvolupament de la productivitat del treball, mentre el valor de les mercaderies cauen en proporció inversa al mateix desenvolupament, com que, així, el mateix procés idèntic abarateix les mercaderies i en puja la plus-vàlua que contenen, s'hi resol l'enigma de per què el capitalista, l'única preocupació del qual és la producció de valor d'intercanvi, s'esforça contínuament per disminuir el valor d'intercanvi de les mercaderies, una contradicció amb la qual el fundador de l'economia política, Quesnay, tormentava els seus oponents i a la qual restaven sense resposta.
«Reconeixeu», deia Quesnay, «que com més es poden reduir les despeses i el cost del treball en la manufactura dels productes industrials sense perjudici de la producció, més avantatjosa és aquesta reducció ja que disminueix el preu de l'article final. I amb tot, creieu que la producció de riquesa que sorgeix del treball de la població obrera consisteix en l'augment del valor d'intercanvi dels seus productes».(6)
L'economia del treball mitjançant el desenvolupament de la productivitat del treball (7) no cerca així en la producció capitalista una reducció de la jornada laboral. Cerca tan sols la reducció del temps de treball necessari per la producció d'una determinada quantitat de mercaderies. Que el treballador, amb la productivitat augmentada del seu treball produesca en una hora, per exemple, 10 vegades més mercaderies que abans, i per tant empre 10 vegades menys temps de treball en cada peça de mercaderia, no li impedeix de continuar a treballar 12 hores com abans, ni de produeix en aquestes 12 hores 1.200 articles per comptes de 120. A més, la seua jornada laboral es pot allargar al mateix temps, com per fer-li produir ara en 14 hores 1.400 peces, etc. Hom pot llegir així en economistes del segell d'un MacCulloch, d'Ure, de Senior i de tutti quanti una pàgina on el treballador ha d'agrair al capital el desenvolupament de les forces productives, perquè escurcen el temps de treball necessari, i en la pàgina següent que ha de demostrar aquesta agraïment treballant en el futur 15 hores per comptes de 10. El desenvolupament de la productivitat del treball, dins la producció capitalista, cerca reduir la part de la jornada laboral on l'obrer treballa per ell mateix, i per això mateix d'allargar l'altra part de la jornada laboral perquè puga treballar més pel capitalista. Com es pot assolir aquest resultat sense un abaratiment de les mercaderies es veurà en una exam dels mètodes particular de producció de la plus-vàlua relativa, en la consideració dels quals ara entrarem.
(1) El valor del salari mitjà diari el determina ço que el treballador empra «per viure, treballar i generar». (William Petty, «Political Anatomy of Ireland», 1672, p. 64). «El preu del treball sempre el constitueix el preu dels productes de necessitat... sempre que... els salaris del treballador, d'acord amb el baix i la condició com a treballador, no mantinguen una família com sovint és el cas», no rep un salari adient. (J. Vanderlint, l.c.p. 15). «El simple obrer que no té més que els braços i la indústria, no té res més a fer que eixir a vendre a d'altres la seua pena... En tot gènere de treball ha d'arribar, i arriba de fet, que el salari de l'obrer es limite a ço que li és necessari per procurar-li la subsistència». (Turgot, «Réflexions etc.», "Oeuvres", éd. Daire, t. I, p. 10). «El preu de les necessitats vitals és, de fet, el cost de la producció del treball». (Malthus, «Inquiry into etc. Rent», Lond. 1815, p. 48, Note). <=
(2) «Quan s'hi perfeccionen les arts, que no és res més que la descoberta de noves vies amb les quals s'hi pot acomplir una manufactura amb menys gent o (que és el mateix) en menys temps que abans». (Galiani, l.c.p. 158, 159). «L'economia sobre les despeses de la producció no pot ésser cap altra cosa que l'economia sobre la quantitat de treball emprada per produir». (Sismondi, «Études etc.», t. I, p. 22.) <=
(3) «Suposam que... els productes... del manufacturer es doblen per una millora en la maquinària... serà capaç de vestir els seus treballadors amb una proporció inferior de tots els ingressos... i així el seu benefici s'elevarà. Però de cap altra manera s'hi veurà influït». (Ramsay, l.c.p. 168, 169.) <=
(3a) «El benefici d'un home no depèn del control del producte del treball d'altres homes, sinó del control del propi treball. Si pot vendre les mercaderies a un preu més alt mentre els salaris dels obrers resten inalterats, s'hi beneficia clarament... Una proporció inferior del que produeix és suficient per posar aquell treball en moviment, i en conseqüència una proporció més gran li resta per ell». («Outlines of Polit. Econ.», London 1832, p. 49, 50.) <=
(4) «Si el meu veí per fer tant amb tant poca feina, pot vendre barat, em veig obligat a vendre tant barat com ell. Així que cada art, negoci o màquina que fa treball amb la feina de menys mans i, com a conseqüència de forma més barata, provoca en els altres una mena de necessitat d'emulació, ja siga per l'ús del mateix art, negoci o màquina, o d'inventar-ne quelcom de similar, de forma que tothom puga arribar a la plaça i que ningú no puga vendre per damunt del veí». («The Advantages of the East-India Trade to England», Lond. 1720, p. 67.) <=
(5) «En qualsevol proporció que disminuesquen les despeses d'un treballador, en la mateixa proporció disminuiran els seus salaris, si les restriccions a la indústries es retiren al mateix temps». («Considerations concerning taking off the Bounty on Corn exported etc.», Lond. 1753, p. 7). «L'interès de la indústria requereix que el gra i totes les provisions siguen tan barates com siga possible; ja que qualsevol cosa que les faça cares, farà car també el treball... en tots els països on la indústria és lliure, el preu de les provisions ha d'afectar el preu del treball. Aquest sempre disminuirà quan les necessitats vitals s'abaratesquen». (l.c.p. 3). «Els salaris davallen en la mateixa proporció que la potència de producció augmenta. La maquinària, és cert, abarateix les necessitats vitals, però també abarateix el treballador». («A Prize Essay on the comparative merits of Competition and Cooperation», London 1834, p. 27.) <=
(6) «Ils conviennent que plus on peut sans préjudice, épargner de frais ou de travaux dispendieux dans la fabrication des ouvrages des artisans, plus cette épargne est profitable par la diminution des prix de ces ouvrages. Cependant ils croient que a production de richesse qui résulte des travaux des artisans consiste dans l'augmentation de la valeur vénale de leurs ouvrages». (Quesnay, «Dialogues sur le Commerce et sur les Travaux des Artisans», p.188, 189.) <=
(7) «Aquests especuladors economitzen el treball dels obrers que caldria que pagassen». (J. N. Bidaut, «Du Monopole qui s'établit dans les arts industriels et le commerce», Paris 1828, p. 13). «L'empresari sempre es veurà en l'obligació d'economitzar temps i treball». (Dugald Stewart, «Works», ed. by Sir W. Hamilton, v. VIII, Edinburgh 1855, «Lectures on Polit. Econ.», p. 318). «Els» (als capitalistes) «interessa que la potència productiva dels treballadors que empren siga la més gran possible. En promoure aquesta potència fixen l'atenció gairebé exclusivament». (R. Jones, l.c., Lecture III). <=