10. Capítol. El concepte de plus-vàlua relativa | Índex | 12. Capítol. Divisió del treball i manufactura

ONZÈ CAPÍTOL
La cooperació

La producció capital tan sols comença de fet, com hem dit, quan el mateix capital individual ocupa un nombre relativament gran de treballadors i el procés laboral s'hi du a terme a gran escala i s'hi ofereix producte a un nivell quantitativament superior. La feina d'un nombre gran de treballadors en el mateix temps, en el mateix espai (o, si hom vol, en el mateix camp de treball), per la producció de la mateixa mena de mercaderia sota el comandament del mateix capitalista constitueix històricament i conceptualment el punt de partida de la producció capitalista. En relació al propi sistema de producció la manufactura, per exemple, en el sentit estricte, amb prou feines es pot distingir, en els estadis inicials, de les indústries manuals gremials, més enllà de pel nombre més gran de treballadors emprats simultàniament pel mateix capital. El taller del mestre gremial tan sols s'ampliava.

La diferència és així a primera vista purament quantitativa. Hom veu que la quantitat de plus-vàlua produïda per un cert capital és igual a la plus-vàlua oferida per un treballador individual, multiplicada pel nombre de treballadors ocupats simultàniament. Aquest nombre no varia per res la taxa de plus-vàlua o el grau d'explotació de la força de treball, i pel que fa la producció del valor de la mercaderia en general sembla independent de qualsevol alteració qualitativa del procés laboral. Això se segueix de la natura del valor. Si una jornada laboral de dotze hores es materialitza en 6 xílings, 1.200 d'aquestes jornades laborals ho fan en 6 sh. × 1.200. En un cas tenim 12 × 1.200 hores de treball, en l'altre 12, que s'hi incorporen en el producte. En la producció del valor tants suposen tan sols tants individus. Per la producció del valor no hi ha cap diferència si el produeixen 1.200 treballadors individuals o units sota el comandament del mateix capital.

Amb tot s'hi troba dins uns certs límits una modificació. El treball materialitzat en valor és treball d'una qualitat socialment mitjana, i per tant l'alienació d'una força de treball mitjana. Una quantitat mitjana existeix, però, tan sols com a mitjana de molts individus quantitativament diferents de la mateixa mena. En cada branca de la indústria el treballador individual, Peter o Paul, difereix més o menys del treballador mitjà. Aquestes diferències individuals, que els matemàtics anomenen «errors», s'hi compensen i esvaeixen tan aviat com hom aplega un gran nombre de treballadors. El famós sofista i sicofanta Edmund Burke arriba al punt de fer la següent afirmació, basada en la seua experiència pràctica com a parcer, que ja «en un pelotó tan petit» com de 5 jornalers totes les diferències individuals del treball desapareixen, i així cinc jornalers anglesos que es troben en el millor de l'edat fan plegats en el mateix temps la mateixa quantitat de treball que farien uns altres cinc jornalers anglesos.(8) Siga com siga, és clar que la jornada laboral conjunta d'un gran nombre de treballadors ocupats simultàniament es divideix pel nombre de treballadors i dóna el treball socialment mitjà d'un dia. La jornada laboral de l'individu és, per exemple, de dotze hores. Llavors la jornada laboral de 12 treballadors ocupats simultàniament suposa una jornada laboral conjunta de 144 hores, i per bé que el treball de cadascun de la dotzena varie més o menys del treball socialment mitjà, i per bé que cada individu puga emprar així més o menys temps per la mateixa realització, amb tot, com que la jornada laboral de cadascú és una dotzena part de la jornada laboral conjunta de 144 hores posseeix una qualitat socialment mitjana. Pel capitalista, però, que n'ocupa una dotzena, la jornada laboral existeix com la jornada laboral conjunta de la dotzena. La jornada laboral de cada individu existeix tan sols com a part aliquota de la jornada laboral conjunta, amb independència de si els dotze col·laboren entre ells, o si la connexió entre els treballs consisteix simplement en el fet que tots treballen pel mateix capitalista.

Si, per contra, els 12 treballadors els ocupen de dos en dos uns petits mestres, seria ben casual que cadascun dels mestres individuals produís la mateixa quantitat de valor i així realitzàs la taxa general de plus-vàlua. S'hi donarien diferències individuals. Si un treballador empràs considerablement més temps en la producció d'una mercaderia del que es requereix socialment la durada del temps de treball necessari individual s'allargaria considerablement respecte de la necessitat social o del temps de treball mitjà, de forma que el seu treball no seria un treball mitjà ni la seua força de treball força de treball mitjana. O bé no la podria vendre de cap manera o ho faria per sota del valor mitjà de la força de treball. Es presuposa un determinat mínim d'eficiència laboral, i veurem més tard com la producció capitalista troba els mitjans per mesurar aquest mínim. Nogensmenys aquest mínim es desvia de la mitjana, per bé que de l'altra banda el capitalista ha de pagar-ne el valor mitjà de la força de treball. Dels sis petits mestres hom es faria amb una taxa de plus-vàlua superior, un altre d'inferior. Les desigualtats es compensen per la societat, però no pel mestre individual. La llei de l'ampliació del valor es realitza en general així pels productors individuals de forma completa tan aviat produeixen com a capitalista, en emprar nombrosos treballadors simultàniament, i posar així en moviment el treball socialment mitjà disponible.(9)

També sota els mateixos sistemes laborals l'ocupació simultània d'un gran nombre de treballadors efectua una revolució en les condicions objectives del procés laboral. Els edificis on treballen, els magatzems de matèries primeres, etc., els dispositius, instruments, aparells, etc., que serveixen a molts simultàniament o successiva, en breu, una part dels mitjans de producció es consumeixen ara comunament en el procés laboral. D'una banda el valor d'intercanvi de les mercaderies, i per tant també dels mitjans de producció, no augmenta, ja que el valor d'intercanvi d'una mercaderia no s'eleva pel fet que el valor s'ús s'aprofite millor. D'altra banda creix l'escala dels mitjans de producció emprats en comú. Una cambra on 20 teixidors treballen en 20 telers, ha d'ésser més gran que la cambra d'un teixidor independent i de dos ajudants. Però la producció d'un taller per 20 persones costa menys treball que el de 10 tallers per dues persones cadascun, i així el valor dels mitjans de producció que es concentren per l'ús en comú a gran escala no augmenta en proporció directa a l'expansió i a la utilitat d'aquests mitjans. Els mitjans de producció utilitzats en comú lliure menys porció de valor al producte individual, en part perquè el valor general es divideix simultàniament en una quantitat més gran de producte, i en part perquè el llur valor, per bé que absolutament superior, té en relació a l'esfera d'acció del procés un valor relativament inferior al dels mitjans de producció aïllats. Per això disminueix la component de valor del capital constant, i ho fa també de forma proporcional a la seua grandària el valor global de la mercaderia. L'efecte és el mateix que si els mitjans de producció de la mercaderies s'haguessen produït més barats. Aquesta economia en l'aplicació dels mitjans de producció sorgeix tan sols del consum comú en molts processos laborals. I contenen aquest caràcter de condicions de treball social o de condicions socials del treball en contraposició als mitjans de producció fragmentats i relativament més costosos dels treballadors individuals independents o dels petits mestres, de fet quan diversos treballador s'apleguen simplement en un espai, i no quan treballen conjuntament. Una part dels mitjans de producció adquireix aquest caràcter social abans que ho faça el mateix procés laboral.

L'economia dels mitjans de producció s'ha de considerar en general des d'un punt de mira doble. Primerament com un abaratiment de mercaderies, i en conseqüència una caiguda del valor de la força de treball. En segon lloc, com una alteració de la relació de la plus-vàlua amb el capital global avançat, és a dir entre les parts constant i variable de la suma de valor. El darrer punt no el desplegarem fins a la primera secció del tercer llibre d'aquesta obra, i per poder-los connectar millor relegaren també altres aspectes. El curs de l'anàlisi ens força a aquesta dissecció de l'objecte, que s'origina igualment de l'esperit de la producció capitalista. Com que les condicions laborals en general es troben de forma independent al treballador, la llur economia també li apareix com una operació particular que no té a veure res amb ell, i per tant no es relaciona amb els mètodes amb els quals s'augmenta la pròpia productivitat personal.

La forma on un nombrós treball, ja siga en el mateix procés de producció o en diferents processos de producció, però interdependents els uns dels altres d'acord amb un pla, i en col·laboració, se n'anomena cooperació.(10)

De la mateixa forma que la força ofensiva d'un esquadró de cavalleria o la força defensiva d'un regiment d'infanteria és essencialment diferent de la suma de les forces ofensiva i defensiva individualment desenvolupades per cada cavallerista o infanterista, la suma de forces mecàniques dels treballadors individuals difereix de la potència la força social que desenvolupen quan moltes mans treballen simultàniament en la mateixa operació conjunta, per exemple quan es tracta d'aixecar un pes, girar una palanca o retirar un obstacle del camí.(11) L'acció del treball combinat o bé no es pot aconseguir pel treball individual o tan sols s'hi pot fer amb un període de temps molt més llarg o a una escala inferior. No s'hi tracta tan sols d'una elevació de la força productiva individual per la cooperació, sinó de la creació d'una força productiva a través de la força de masses.(11a)

A banda de la nova potència de força que sorgeix de la fusió de nombroses forces en una força global, el simple contacte social provoca en la majoria d'indústries una emulació i una estimulació dels esperits animals (animal spirits) que eleven l'eficiència indivual, de forma que una dotzena de persones plegades en una jornada laboral simultània de 144 hores generen un producte global més gran que dotze treballadors individuals durant 12 hores, o que un obrer que treballa 12 dies seguits.(12) Això es deu a que els humans de natura no són, tan sols, com opinava Aristòtil, animals polítics (13), sinó en tot cas animals socials.

Per bé que molts realitzen plegats el mateix o quelcom de la mateixa mena, amb tot, el treball individual de cadascú, com a part del treball conjunt, pot expressar una fase diferent del procés laboral, de forma que l'objecte del treball, com a conseqüència de la cooperació, circula més ràpidament. Per exemple quan uns paletes fan una filera de mans per passar maons del peu d'una escala fins al capdamunt, cadascú fa el mateix que els altres, però les accions aïllades constitueixen parts connectades d'una operació conjunta, són fases particulars per les quals ha de passar cada maó i així els maons pugen més ràpidament amb les 24 mans de la filera que no pas ho farien si cada homes pujàs i baixàs la càrrega per l'escala.(14) Els objectes de treball cobreixen el mateix espai en un temps més curt. D'altra banda la combinació del treball s'hi dóna quan un edifici, per exemple, es construeix des de diferents bandes simultàniament, per bé que també ací els cooperants fan el mateix o quelcom de la mateixa mena. La jornada laboral combinada de 144 hores que pren els objectes de treball fa molt més progrés en la construcció de l'edifici que la jornada laboral d'un individu durant 12 dies o 144 hores, ja que un col·lectiu humà que treballa concertadament té mans i ulls al davant i al darrera i és, fins a un cert punt, omnipresent. Les diverses parts espaials del treball progressen simultàniament.

Hem insistit en el fet que molts fan el mateix o quelcom de la mateixa mena perquè aquesta, la forma més simple de treball en comú, juga un gran paper en la cooperació, fins i tot en la forma més consolidada. Si el procés laboral es complica, llavors la simple quantitat de col·laboradors permet que les diverses operacions es repartisquen en diferents mans i, en conseqüència, que es duguen a terme simultàniament, de forma que el temps necessari per completar el producte global s'escurça.(15)

En moltes branques de la producció s'hi donen moments crítics, és a dir èpoques determinades per la pròpia natura del procés laboral, durant les quals s'hi han d'obtindre determinats resultats laborals. Per exemple, si s'ha de sollar un ramat d'ovelles, o s'ha de segar i collir un camp de blat, la quantitat i la qualitat del producte depèn que la feina comence i acabe en un cert període. En aquests casos el temps que ha de prendre el procés és prescrit, com en la pesca de l'areng. L'individu no pot fer en un dia més que una jornada laboral, posam, de 12 hores, però la cooperació de, per exemple, 100 amplia un dia de dotze hores en una jornada laboral de 1.200 hores. La brevetat del període laboral la compensa la gran massa laboral llençada en l'instant decisiu damunt el camp productiu. La realització en el termini correcte depèn ací de l'aplicació simultània de nombroses jornades laborals combinades, la utilitat de les quals depèn del nombre de treballadors, tot i que el nombre de treballadors és sempre més petit que el que caldria per fer la mateixa quantitat de treball en el mateix període i amb la mateixa efectivitat.(16) És la manca d'aquesta cooperació la que fa que en l'oest dels Estats Units, quantitats de gra, i en part de l'est d'Índia, on el domini anglès ha fragmentat les comunitats, quantitats de cotó, es perden anualment.(17)

D'una banda la cooperació permet expandir l'esfera espaial del treball, i així per determinats processos laborals s'hi requereix la reunió espaial d'objectes de treball, com en el drenatge de terres, la construcció de dics, d'obres de regadiu, de canals, de carreteres, de ferrocarrils, etc. D'altra banda fan possible, mentre estenen l'escala de producció, una relativa contracció de l'esfera de producció. Aquesta limita de l'esfera espaial del treball sorgeix simultàniament de l'expansió de l'esfera d'acció, per la qual s'estalvia una quantitat de costos falsos (faux frais), com a conseqüència de la conglomeració de treballadors, l'aplegament de diversos processos laborals i la concentració de mitjans de producció.(18)

Comparativament amb una suma igual de gran de jornades laborals individuals aïllades, la jornada laboral combinada produeix unes quantitats més grans de valors d'ús i disminueix així el temps de treball necessari per la producció d'una determinada utilitat. En cada cas determinat aquest augment de les forces productives es deu a una elevació de la potència de força mecànica del treball, o a una extensió de l'esfera espail d'acció, o a una contracció del camp espaial de producció en relació a l'escala de la producció, o a un flux en el moment crític de molt treball en poc temps, o anima l'emulació entre individus i els eleva els esperits animals, o imprimeix a operacions similars dutes a terme per una sèrie d'individus el segell de la continuïtat i de la pluralitat, o realitza simultàniament diferents operacions, o economitza els mitjans de producció en emprar-los comunament, o aporta al treball individual el caràcter de treball socialment mitjà, i siga quina siga la causa de l'augment, la força productiva específic de la jornada laboral conjunta és, en tot cas, la força socialment productiva del treball o la força productiva del treball social. Això sorgeix de la pròpia cooperació. En la cooperació planificada amb d'altres el treballador s'allibera de les restriccions individuals i desenvolupa capacitats genèriques.(19)

En general els treballadors no poden col·laborar directament sense aplegar-se, la llur conglomeració en un espai determinat és així una condició de la llur cooperació, de forma que els treballadors assalariats no poden cooperar si el mateix capital, el mateix capitalista, no els empra simultàniament, i compra així simultàniament les llurs forces de treball. El valor global d'aquestes forces de treball o la suma salarial dels treballadors per un dia, per una setmana, etc., ha de eixir d'aquesta manera de la butxaca del capitalista abans que la pròpia força de treball entre en el procés de producció. El pagament de 300 treballadors d'una vegada, ni que siga per un dia, requereix més esmerçament de capital que el pagament d'uns pocs obrers setmana rera setmana durant tot un any. El nombre de treballadors que cooperen, o l'escala de la cooperació, depèn així inicialment de la grandària del capital que pot esmerçar el capitalista individual en la compra de força de treball, és a dir de l'abast de mitjans de vida per molts treballadors que tinga un capitalista.

I com amb el variable, la mateixa relació hi ha amb el capital constant. L'esmerçament per matèria primera és, posam, 30 vegades més gran per un capitalista que empra 300, que per cadascun de 30 capitalistes que ocupen 10 treballadors. El valor i la quantitat de mitjans de treball emprats en comú creix de fet no amb el mateix grau que el nombre de treballadors ocupats, però creix considerablement. La concentració de quantitats més grans de mitjans de producció en mans de capitalites individuals és així una condició material per la cooperació de treballadors assalariat, i l'abast de la cooperació, o de l'escala de la producció, depèn de l'abast d'aquesta concentració.

Originalment apareix com a necessària una certa quantitat mínima de capital individual per tal que el nombre de treballadors simultàniament contractats, i per tant la quantitat de plus-vàlua produïda, siga prou gran com per deslligar el propi empresari del treball manual, i fer d'un petit mestre un capitalista i iniciar així formalment les relacions de capital. Ara apareix com a condició material per la transformació de nombrosos processos laborals individuals dividits i mútuament independents en un procés laboral socialment combinat.

Igualment apareix originalment com una simple conseqüència formal el comandament del capital damunt el treball, que el treballador, per comptes de treballer per ell, treballa pel capitalista i per tant sota el capitalista. Amb la cooperació de nombrosos treballadors assalariats el comandament del capital esdevé un requeriment per la realització del propi procés laboral, una condició efectiva per la producció. El control del capitalista en el camp de la producció esdevé ara tan indispensable com el control del general en el camp de batalla.

Tot el treball immediatament social o comunitari fet a gran escala requereix més o menys una direcció, que assegure l'harmonia de les activitats individuals i l'assoliment de les funcions generals, que s'origina del moviment del cos global productiu en contraposició al moviment dels seus òrgans independents. Un violinista individual es dirigeix a si mateix, una orquestra requereix un director musical. Aquesta funció de direcció, de supervisió i d'ajustament, esdevé una de les funcions del capital des del moment que el treball subordinat esdevé cooperatiu. Com a funció específica del capital conté la funció de direcció unes característiques específiques.

Primer que tot el motiu director i objectiu determinant del procés de producció capitalista és la més gran ampliació de valor possible del capital (20), és a dir la producció més gran possible de plus-vàlua, i així l'explotació més gran possible de la força de treball pel capitalista. Amb el creixement de la quantitat de treballadors ocupats simultàniament també ho fa la resistència i per això necessàriament la pressió del capital per vinclar aquesta resistència. La direcció del capitalista no sorgeix tan sols de la natura social del procés laboral i com a funció particular, sinó que és alhora la funció de l'explotació d'un procés laboral social i per tant arrela en l'inevitable antagonisme entre l'explotador i la matèria primera de l'explotació. Igualment creix amb el desplegament dels mitjans de producció, que s'encaren amb els treballadors salarials com a propietat aliena, la necessitat de controlar que se'ls aplique correctament.(21) La cooperació del treballador assalariat no és més que la simple acció del capital que els empra simultàniament. La reunió de les funcions i la llur unitat com a cos globalment productiu els hi és aliena, els aplega i reuneix el capital. La reunió dels llurs treballs els apareix així idealment com un pla, pràcticament com l'autoritat oposada del capitalista, com a poder d'una voluntat aliena, que en sotmet l'acció al seu objectiu.

Si així la direcció capitalista és ambivalent en el contingut és per l'ambivalència del propi procés de producció que dirigeix, que d'una banda és un procés laboral social per la generació d'un producte, i de l'altra un procés d'ampliació del valor del capital, i és despòtic en la forma. Amb el desenvolupament de la cooperació a una escala més gran aquest despotisme desenvolupa formes pròpies. Igual com el capitalista es deslligava inicial del treball manual tan aviat com el seu capital assolia una quantitat mínima, moment que començava la producció capitalista pròpiament dita, ara traspassa de la funció de supervisió immediata i continuada del treballador individual i dels grups de treballadors a una mena particular de treballadors assalariats. Com un exèrcit sota el comandament militar del mateix capitalista a la massa obrera que actua plegada li calen uns oficials industrials (dirigents, managers) i uns suboficials (supervisors del treball, foremen, overlookers, contre-maîtres), que comanden durant el procés laboral en nom del capital. El treball de supervisió es consolida com a la llur funció exclusiva. En la comparació del sistema de producció de pagesos independents o d'artesans autònoms amb l'economia de la plantació basada en l'esclavatge l'economista política compta aquest treball de supervisió entre els faux frais de la producció.(21a) En considerar el sistema de producció capitalista la identifica per contra amb la funció de supervisió, que s'origina de la natura comunitària del procés laboral, per bé que esdevé una condició del caràcter capitalista i, per tant, antagònic d'aquest procés.(22) El capitalista no és capitalista perquè siga un dirigent industrial, sinó que esdevé director industrial perquè és capitalista. El lideratge en la indústria esdevé un atribut del capital, igual com en temps feudals el lideratge en guerra i en la justícia eren atributs de la propietat de la terra.(22a)

El treballador és propietari de la seua força de treball fins que l'ha mercadejada com a venedor amb el capitalista, i tan sols pot vendre ço que posseeix, la seua força de treball individual i aïllada. Aquesta relació no canvia de cap manera pel fet que el capitalista compre 100 forces de treball per comptes d'una o concloga 100 contractes amb treballadors mútuament independents per comptes d'un de sol. Pot emprar els 100 treballadors sense deixar-los cooperar. El capitalista els paga així el valor de 100 forces de treball independents, però no paga per la força de treball combinada de cent. Com a persones independents els treballadors individuals es relacionen amb el mateix capital, però no entren en contacte entre ells. La llur cooperació no comença fins el procés laboral, però en el procés laboral ja han deixat de pertànyer-s'hi. Amb l'entrada en ell s'hi incorporen en el capital. Com a cooperadors, com a membres d'un organisme laboral, no són més que unes formes d'existència particulars del capital. La força productiva que desenvolupa el treballador com a treballador social és així la força productiva del capital. La força socialment productiva del capital es desenvolupa debades tan aviat com el treballador es posa sota unes condicions determinades, i és el capital qui el posa sota aquestes condicions. Com que la força socialment productiva del treball no li costa res al capital, com que d'altra banda el treballador no la desenvolupa abans que el propi treball li pertanye al capital, apareix com una força productiva que posseeix el capital espontàniament, com a força productiva immanent.

Els efectes colossals de la simple cooperació es mostren en les obres gegantines dels antics asiàtics, egipcis, etruscs, etc.

«S'ha esdevingut en temps passats que aquests estats orientals, després de cobrir les despeses de les institucions civils i militars, s'han trobat en possessió d'un excedent que podien aplicar a obres de magnificiència o utilitat i en la construcció d'aquestes el llur comandament damunt les mans i els braços de gairebé tota la població no-agrícola ha produït monuments estupends que encara indiquen el llur poder. La fèrtil vall del Nil... produïa aliments per una creixent població no-agrícola, i aquests aliments, que pertanyien al monarca i al clergat, aportà els mitjans per erigir els poderosos monuments que ompliren la terra... En el moviment d'estàtues colossals i enormes masses el transport de les quals meravella, s'utilitzà gairebé únicament treball humà, però generosa... El nombre de treballadors i la concentració d'esforços eren suficients. Veiem poderosos esculls coralins que sorgeixen de les profunditats de l'oceà fins a constituir-ne illes i terra ferma, i amb tot cada dipositari individual és escarransit, feble i menyspreable. Els treballadors no-agrícoles d'una monarquia asiàtica tenen ben poc més que les capacitats corporals individuals per posar-se a la feina, però el llur nombre n'és la força, i el poder de dirigir aquestes masses donava lloc als palaus i als temples, les piràmides i els exèrcits d'estàtues gegantines les restes de les quals ens astoren i ens deixen perplexos. És aquest confinament dels ingressos que els alimentaven a una o a poques mans allò que fa possibles aquestes empreses».(23)

Aquest poder de reis asiàtics i egipcis o de teòcrates etruscs, etc., s'ha transferit en la societat moderna als capitalistes, ara bé com a capitalistes individuals o, en societats d'accions, com a combinació de capitalistes.

La cooperació en el procés laboral tal com la trobam en els inicis culturals de la humanitat, en els pobles caçadors (23a) o, com ara, en les comunitats agrícoles índies, es basa d'una banda en la propietat comuna dels elements de la producció, de l'altra que cada individu no s'ha deslligat més del cordó umbilical de la tribu o de la comunitat que l'abella individual del rusc. Totes dues la diferencien de la cooperació capitalista. L'ús esporàdic de la cooperació a més gran escala en el món antic, en l'edat mitjana i en colònies modernes es realitza per relacions directes de domini i de subjecció, majoritàriament d'esclavatge. La forma capitalista presuposa contràriament des del principi el treballador assalariat lliure, que ven la seua força de treball al capital. Es desenvolupà històrica, però, en oposició a l'economia pagesa i al funcionament dels tallers independents, gremials o no.(24) Per aquesta la cooperació capitalista no apareix com una forma històrica peculiar de la cooperació, sinó que la pròpia cooperació apareix com una forma històrica peculiar i específicament diferencial del procés de producció capitalista.

Així com la productivitat social del treball que es desenvolupa mitjançant la cooperació sembla la productivitat del capital, també la pròpia cooperació, en contraposició al procés de producció dut a terme per treballadors independents o fins i tot per petits mestres, sembla una forma específica del procés de producció. És la primera alteració experimentada pel procés laboral real mitjançant la submissió al capital. Aquesta alteració té lloc espontàniament. La llur precondició, l'ocupació simultània d'un gran nombre de treballadors assalariats en el mateix procés laboral, constitueix el punt de partida de la producció capitalista. Això coincideix amb la presència del propi capital. Si el sistema de producció capitalista es presenta d'una banda com una necessitat històrica per la transformació del procés laboral en un procés social, també d'altra banda aquesta forma social del procés laboral es presenta com un mètode emprat pel capital per augmentar profitosament la seua productivitat.

En la forma simple fins ara considerada la cooperació coincideix amb la producció a més gran escala, però no constitueix cap forma característicament sòlida d'una època particular de desenvolupament del sistema de producció capitalista. Apareix com a molt en aquest sentit, i tan sols aproximadament, en els inicis artesanals de la manufactura (25) i en aquella mena de gran agricultura que es correspon al període manufacturer i que diferencia essencialment de l'economia pagesa tan sols per la quantitat de treballadors emprats simultàniament i l'abast de la concentració de mitjans de producció. La cooperació simple és sempre encara la forma predominant de les branques de producció on el capital opera a més gran escala sense que ni la divisió del treball ni la maquinària juguen un paper important.

La cooperació resta com a forma fonamental del sistema de producció capitalista, per bé que el propi estadi simple aparega com a forma particular al costat de les formes més àmpliament desenvolupades.

Notes

(8) «Indubtablement hi ha una gran diferència entre el valor del treball d'un home i el d'un altre segons la força, la destresa i l'honestedat. Però sóc ben cert, per la meua pròpia observació, que qualssevol cinc homes, en total, forniran una proporció de treball igual a la de qualssevol altres cinc homes dins els períodes de vida que he esmentat; és a dir, que entre aquests cinc homes hi haurà un en possessió de totes les qualificacions de bon treballador, un de roí, i els altres tres en el mig, vers el primer i vers el darrer. De forma que en un pelotó de tan sols cinc, hi trobareu tota la prestació que cinc homes poden aportar». (E. Burke, l.c.p. 15, 16.) Cf. Quételet sobre l'individu mitjà. <=

(9) El senyor professor Roscher vol haver descobert que una cosidora ocupada per la senyora professora durant dos dies fa més feina que dues cosidores ocupades per la senyora professora el mateix dia. El senyor professor no hauria de fer les observacions sobre el procés de producció capitalista en la bressola, ni en circumstàncies on el personatge principal, el capitalista, hi manca. <=

(10) «Concours de forces». (Destutt de Tracy, l.c.p. 80.) <=

(11) «Hi ha nombroses operacions d'una mena tan simple com per no admetre una divisió en parts, que no es poden realitzar sense la cooperació de molts parells de mans. Posaria com a exemple pujar un gran arbre a un vagó... en breu, tot allò que no es pot fer sense un gran nombre de parells de mans que s'ajuden entre elles en la mateixa ocupació indivisa i al mateix temps». (E. G. Wakefield, «A View of the Art of Colonization», London 1849, p. 168.) <=

(11a) «Mentre que un home no pot, i deu homes s'han d'esforçar per aixecar una tona de pes, 100 homes ho poden fer amb tan sols la força d'un dit de cadascun d'ells». (John Bellers, «Proposals for raising a colledge of industry», London 1696, p. 21.) <=

(12) «Hom té també un avantatge» (quan empra el mateix nombre de treballadors un granger de 300 acres, per comptes de 10 grangers de 30 acres cadascun) «en la proporció de sirvents, que no entendran fàcilment més que els homes pràctics; ja que és natural de dir que, igual com 1 és a 4, 3 ho són a 12; però això no serà veritat a la pràctica; ja que en el temps de la collita i en moltes altres operacions que requereixen aquella mena d'esmerçament de moltes mans alhora, la feina es fa millor i més ràpidament si en la collita hi ha 2 conductors, 2 carregadors, 2 llançadors, 2 emmagatzemadors, i la resta són al paller o al graner, s'hi farà el doble de feina que el mateix nombre de mans si els divideixen en diferents quadrilles de granges diferents». («An Enquiry into the Connection between the present price of provisions and the size of farms». By a Farmer, London 1773, p. 7, 8). <=

(13) La definició d'Aristòtil és, pròpiament, que l'humà és de natura ciutadà. Això és tan característic de l'antiguitat clàssica, com ho és la definició de Franklin que l'home és de natura fabricant d'eines, per Iànquia. <=

(14) «Hom ha de remarcar encara que aquesta divisió parcial del treball es pot fer quan precisament s'ocupa als obrers d'una mateixa forma. Els paletes per exemple, ocupats a fer passar de mà en mà maons a un estatge superior, fan tots el mateix, i per tant existeix entre ells una mena de divisió del treball que consisteix en què cadascú fa passar el maó per un espai determinat, i que tots ensems el fan arribar molt més ràpidament a l'indret marcat que no pas ho farien si cadascun d'ells portàs el seu maó separadament fins a l'estatge superior». (F. Skrabek, «Théorie des richesses sociales», 2ème éd,. Paris 1839, t. I, p. 97, 98.) <=

(15) «En executar un treball complicat, cal fer moltes coses simultàniament. Un en fa una mentre l'altre en fa una altra, i tots contribueixen a l'efecte que un sol home no hauria pogut produir. Un rema mentre l'altre sosté el timó, i un tercer llença la canya amb el sedal, i la pesca té un èxit impossible sense aquest concurs». (Destutt de Tracy, l.c.p. 78.) <=

(16) «Realitzar-lo» (el treball agrícola) «en el moment crític és de la més gran conseqüència». («An Inquiry into the Connection between the present price etc.», p. 7). «En l'agricultura no hi ha cap factor tant important com el temps». (Liebig, «Über Theorie und Praxis in der Landwirthschaft», 1856, p. 23.) <=

(17) «El proper mal és un que amb prou feines hom esperaria de trobar en un país que exporta més treball que cap altre del món, amb l'excepció, potser, de Xina i Anglaterra, la impossibilitat de procurar-se un nombre suficient de mans per netejar el cotó. La conseqüència d'això és que grans quantitats de la collita es deixen sense collir, mentre que una altra porció s'aplega del terra quan ha caigut, i queda és clar descolorida i parcialment podrida, de forma que per manca de treball en l'estació adient el cultivador es veu forçat realment a patir la pèrdua d'una gran part de la collita que Anglaterra cerca tan ansiosament». («Bengal Hurkaru. Bi-Monthly Overland Summary of News», 22 de juliol del 1861.) <=

(18) «En el progrés de la cultura tot, i potser més que tot, el capital i el treball que abans ocupava superficialment 500 acres, es concentra ara pel cultiu més complet de 100». Per bé que «en relació a la quantitat de capital i treball emprat l'espai es concentra, és una esfera ampliada de la producció quan se la compara amb l'esfera de producció abans ocupada o treballada per un únic agent independent de producció». (R. Jones, «An Essay on the Distribution of Wealth», «On Rent», London 1831, p. 191). <=

(19) «La força de cada home és mínima, però la reunió de les mínimes forces forma una força total major fins i tot a la suma de les mateixes forces fins al punt que les forces per ésser reunides poden disminuir el temps i agrandir l'espai de la llur acció». (G. R. Carli, Nota a P. Verri, l.c., t. XV, p. 196). <=

(20) «El benefici... és l'únic objectiu del negoci». (J. Vanderlint, l.c.p. 11). <=

(21) Un diari filisteu anglès, l'«Spectator» del 26 de maig del 1866 afirma que després de la introducció d'una mena de societat entre els capitalistes i els treballadors de la «wirework company of Manchester»: «el primer resultat fou una caiguda sobtada en el malbaratament, en no veure els homes cap raó per malbaratar la llur propietat tal com ho faria qualsevol altre patró, i el malbaratament és, potser, juntament amb l'endeutament, la font més gran de pèrdua en les manufactures». El mateix diari descobreix com a principal mancança dels experiments cooperatius de Rochdale: «They showed that associations of workmen could manage shops, mills, and almost all forms of industry with success, and they immensely improved the condition of the men, but then they did not leave a clear place for masters». («Demostraren que les associacions de treballadors poden gestionar botigues, fàbriques i gairebé totes les formes d'indústria amb èxit, i que milloren immensament la condició dels homes però llavors no deixen un lloc clar pels patrons». Quelle horreur!) <=

(21a) Després de dir que la «superintendence of labour» ha tingut un caràcter cabdal de la producció esclavista en els estats meridionals de Nord-amèrica, el professor Cairnes continua: «Com que el propietari agrari» (del Nord) «s'apropia de tot el producte de la seua terra no li cal cap altre estímul per esforçar-s'hi. La superintendència és ací del tot supèrflua». (Cairnes, l.c.p. 48, 49). <=

(22) Sir James Steuart, assenyalat principalment per un ull obert en les distincions històricament característiques dels diferents sistemes de producció, remarca: «Per què les grans empreses en el sector manufacturer arruïnen la indústria privada quan s'apropen a la simplicitat dels esclaus?». («Princ. of Pol. Econ.», London 1767, v. I, p. 167, 168). <=

(22a) Auguste Comte i la seua escola haurien demostrat que els senyors feudals eren una necessitat eterna de la mateixa forma que ho han fet amb els senyors capitalistes. <=

(23) R. Jones, «Text-book of Lectures etc.», p. 77, 78. Les col·leccions d'antiguitats assíries, egípcies, etc. de Londes i d'altres capitals europees ens fan testimonis d'aquests processos laborals cooperatius. <=

(23a) Linguet probablement no s'equivoca en la seua «Théorie des Lois civiles» quan declara la caça la primera forma de cooperació i la caça humana (guerra) com una de les primeres formes de caça. <=

(24) La petita economia pagesa i l'artesania independent, que constitueixen totes dues la base del sistema de producció feudal, i que després de la seua dissolució apareixen al costat de l'empresa capitalista, constitueixen alhora el fonament econòmic de les comunitats clàssiques de la millor època, després que la propietat comunitària oriental original s'hagués dissolt i abans que l'esclavatge s'hagués apropiat de la producció. <=

(25) «No serà la combinació de la destresa, de la indústria i de l'emulació de molts aplegats en la mateixa feina la forma de realitzar-la? I hauria sigut possible d'una altra manera per Anglaterra de dur la seua manufactura de llana a una perfecció tant gran?». (Berkeley, «The Querist», Lond. 1750, p. 56, § 521). <=