11. Capítol. La cooperació | Índex | 13. Capítol. Maquinària i gran indústria. Part I

DOTZÈ CAPÍTOL
Divisió del treball i manufactura

1. El doble origen de la manufactura

La cooperació generada per la divisió del treball adopta la forma clàssica en la manufactura. Com a forma característica del procés de producció capitalista domina durant el període pròpiament manufacturer que, a grans trets, va de mitjans del segle XVI fins al darrer terç del XVIII.

La manufactura sorgeix d'una forma doble.

Com a conseqüència d'aplegar treballadors d'oficis independents de diferents menes per les mans dels quals ha de passar un producte fins la seua darrera forma madura en un taller sota el comandament del mateix capitalista. Per exemple un cotxe era el producte global del treball d'un gran nombre d'artesans independents, com ara carreters, guarnidors, sastres, ferrers, corretgers, trilladors, posamenters, vidrers, pintors, embernissadors, dauradors, etc. La manufactura de cotxes reuneix tots aquests diferents artesans en una casa de treball, on treballen alhora sobre les mans dels uns i dels altres. Hom no pot daurar de fet un cotxe abans que el facen. Però si es fan alhora molts cotxes, una part pot daurar-se mentre una altra passa per una fase anterior del procés de producció. En la mesura que encara som en el terreny de la cooperació simple, que disposa del material en les persones i les coses. Aviat entra un canvi força essencial. El sastre, el ferrer, el corretger, etc., ocupats exclusivament en l'elaboració de cotxes, perden progressivament l'hàbit i també la capacitat d'exercir l'antic ofici en tota la seua extensió. D'altra banda la seua activitat múltiple conté ara una forma deliberada més adient per la restringida esfera d'acció. Originalment la manufactura de cotxes apareix com una combinació d'oficis independents. Gradualment la divisió de la producció de cotxes en la seues diferents operacions particulars, cadascuna de les quals cristal·litza en la funció exclusiva d'un treballador fa que aquests treballadors hi participen conjuntament. Igualment passa amb la manufactura de teles i en tota una sèrie d'altres manufactures per la combinació de diferents oficis sota el comandament del mateix capital.(26)

La manufactura s'origina, però, també de la forma oposada. Nombrosos artesans, que fan el mateix o quelcom de similar, com ara paper o tipus o agulles, són ocupat pel mateix capital simultàniament i en el mateix taller. Això és la cooperació de la forma més elemental. Cadascun d'aquests artesans (potser amb un o dos ajudants) fan tota la mercaderia i realitzen així les diferents operacions requerides seriadament per la confecció. Continua a treballar d'acord amb l'antiga forma artesanal. Aviat circumstàncies externes fan que canvie l'aplicació del treball, per la concentració de treballadors en el mateix espai i la simultaneïtat de la feina. Per exemple s'ha de lliurar una quantitat més gran de mercaderia acabada en un interval determinat. El treball per tant es redistribueix. Per comptes de fer que les diferents operacions les realitze el mateix artesà en tota una seqüència temporal, són dissociades entre elles, aïllades, espacialment separades, de forma que cadascuna és assignada a un artesà i totes elles les realitzen simultàniament els cooperadors. Aquest repartiment casual es repeteix, mostra avantatges propis i s'ossifica progressivament fins a la divisió sistemàtica del treball. De producte individual d'un artesà independent, la mercaderia es transforma en el producte social d'una comunitat d'artesans, cadascun dels quals realitza contínuament tan sols una única operació parcial. Les mateixes operacions que es fusionaven entre elles com a realitzacions successives del paperer gremial alemany, s'independitzaven en la manufactura holandesa del paper en operacions parcials dutes a terme una al costat de l'altra per nombrosos treballadors en cooperació. L'aguller gremial de Nürnberg constituïa l'element fonamental de la manufactura anglesa d'agulles. Mentre que, però, cada aguller duia a terme una sèrie d'unes 20 operacions successives, a Anglaterra les realitzaven 20 agullers situats els uns al costat dels altres, cadascun dedicat tan sols a una de les 20 operacions, i com a resultat de l'experiència encara es dividiren més, foren aïllades i esdevingueren funcions exclusives de treballadors individuals independents.

La forma original de la manufactura, la seua constitució a partir de l'artesania és també ambivalent. D'una banda sorgeix de la combinació d'artesanies independents i de diferents menes, que es vinculen i es reuneixen fins al punt de constituir tan sols operacions parcials del procés de producció d'una mateixa mercaderia. D'altra banda sorgeix de la cooperació d'artesans de la mateixa mena, de la fragmentació del mateix ofici individual en les seues diferents operacions particulars i les aïlla i les independitza fins al punt d'esdevindre cadascuna la funció exclusiva d'un treballador particular. D'una banda, per tant, la manufactura introdueix la divisió del treball en un procés de producció, o la desenvolupa més, i de l'altra combina oficis anteriorment separats. Siga quin siga, però, el punt de partida peculiar, la forma de conclusió és la mateixa – un mecanisme de producció els òrgans del qual són persones.

Per una comprensió correcta de la divisió del treball en la manufactura és essencial d'afermar els següents punts: primerament que l'anàlisi del procés de producció en les seues fases particulars coincideix plenament amb la divisió d'una activitat artesanal en diferents operacions parcials. Complexa o simple, la realització resta artesanal i per tant dependent de la força, de la destresa, de la rapidesa, de la seguretat de treballadors individuals en la manipulació dels seus instruments. El treball manual resta com a base. Aquesta restringida base tècnica exclou una anàlisi realment científica del procés de producció, ja que cada procés parcial pel qual passa el producte ha d'acomplir un treball manual parcial. Justament per aquesta destresa manual que resta com a fonament del procés de producció, cada treballador s'apropia exclusivament d'una funció parcial i durant la resta de la seua vida la seua força de treball es transforma en l'òrgan vital d'aquesta funció parcial. Finalment aquesta divisió del treball és una mena particular de cooperació i molts dels seus avantatges sorgeixen de la forma general, i no de la forma peculiar de la cooperació.

2. El treballador especialitzat i les seues eines

Si entram ara de més a prop és inicialment clar que un treballador que realitza durant tota la vida la mateixa operació simple converteix tot el seu cos en un òrgan automàtic especialitzat i per tant empra menys temps que l'artesà que du a terme tota una sèrie d'operacions successives. El treballador col·lectiu combinat, que constitueix el mecanisme viu de la manufactura, consisteix, però, d'aquests treballadors parcials especialitzats. En comparació amb l'artesania independent es produeix més en menys temps o augmenta la productivitat del treballador.(27) També es perfeccionen els mètodes de treball en establir-se com a funció exclusiva d'una persona. La repetició continuada de la mateixa acció restringida i la concentració de l'atenció en aquesta limitació, li ensenya per experiència com assolir l'efecte desitjat amb el mínim d'esforç. Com que, però, sempre hi ha diferents generacions de treballadors que viuen simultàniament i treballen plegats en la mateixa manufactura, la destresa tècnica, els detalls de l'ofici, així adquirits, s'estableixen, s'acumulen i es traspassen.(28)

La manufactura produeix de fet la virtuositat del treballador al detall en reproduir i dur sistemàticament a l'extrem dins el taller les especialitzacions espontànies de l'activitat que trobam en la societat. D'altra banda la transformació del treball parcial en el destí vital d'un home es correspon a la tendència de la societat anterior de fer hereditaris els oficis, bé en petrificar-los en castes o en ossificar-los en gremis, quan determinades condicions històriques provoquen una variabilitat de l'individu que es contradiu amb el sistema de castes. Castes i gremis sorgeixen de la mateixa llei natural que regula la diferenciació de les plantes i dels animals en espècies i subespècies, tan sols que en un cert grau de desenvolupament l'herència de la casta o l'exclusivitat del gremi es decreten com a llei social.(29)

«Les muselines de Dacca en finesa, les indianes i d'altres peces de Koromandel en la força i la perdurabilitat dels colors no han sigut mai superades. I amb tot les produeixen sense capital, maquinària, divisió del treball o qualssevol dels altres mitjans que ofereixen tants avantatges a la fabricació a Europa. El teixidor és un individu aïllat, que treballa quan rep un encàrrec, i amb un teler de la construcció més rudimentària, que consisteix sovint d'unes poques branques o barres de fusta, unides grollerament. No hi ha ni tan sols cap dispositiu per enrotllar el fil; el teler s'ha de mantindre tot estirat, i esdevé tant inconvenientment gran que no el pot contindre la cabana del manufacturer, que es veu obligat així a fer la feina a celobert, on la interromp qualsevol vicistiu de l'oratge».(30)

És tan sols la destresa particular acumulada generació rere generació i heretada de pare a fill, la que atorga a l'hindú, com a l'aranya, aquesta virtuositat. I amb tot el treball que realitza un d'aquests teixidors indians és força complicat en comparació amb el de la majoria de treballadors manufacturers.

Un artesà que du a terme seguidament els diferents processos parcials de la producció d'una obra ha de canviar ara de lloc, ara d'instrument. La transició d'una operació a l'altre interromp el flux del seu treball i constitueix una mena de porus de la seua jornada laboral. Aquests porus es tanquen tan aviat com realitza continuadament durant tot el dia una única operació, o s'esvaeixen en la mesura que disminueixen els canvis de la seua operació. L'augment de la productivitat es deu bé a la pujada de l'esmerçament de força de treball en un interval determinat, per tant a una creixent intensitat del treball o a una reducció del consum improductiu de força de treball. L'excedent de força emprada, és a dir la requerida per cada transició del repòs al moviment s'hi compensa per la més llarga durada d'una velocitat normal una vegada assolida. D'altra banda la continuïtat del treball uniforme destorba l'abast i la intensitat de l'esperit vital que troba recreació i plaer en el propi canvi d'activitats.

La productivitat del treball no depèn tan sols de la virtuositat del treballador, sinó també de la perfecció de les eines. Eines de la mateixa mena, com ara instruments per tallar, perforar, picar, vinclar, etc., que s'empren en diferents processos laborals, i en el mateix procés laboral el mateix instrument serveix per realitzacions diferents. Tan aviat, però, que les diferents operacions d'un procés laboral se separen entre elles i cada operació parcial en les mans del treballador especialitzat adquireix la forma més adient possible i per tant excloent, es fan necessàries modificacions en les eines que servien prèviament per objectius diferents. La direcció presa pel canvi formal la determina l'experiència de les dificultats particulars de la forma inalterada. La diferenciació dels instruments laborals, per la qual els instruments de la mateixa mena adquireixen formes fixes per cada aplicació particular, i la llur especialització, per la qual cada instrument concret tan sols funciona plenament en les mans d'un treballador parcial específic, caracteritzen la manufactura. A Birmingham tan sols hom produeix unes 500 varietats de martells, dels quals no tan sols cadascuna és per un procés de producció particular, sinó que un nombre de varietats tan sols serveixen per diferents operacions del mateix procés. El període manufacturer simplifica, millora i multiplica els instruments de treball mitjançant l'adaptació a les funcions particulars i excloents del treballador especialitzat.(31) Crea així alhora una de les condicions materials de la maquinària que consisteix en una combinació d'instruments simples.

El treballador al detall i els seus instruments constitueixen els elements simples de la manufactura. Giram-nos ara a la forma global.

3. Les dues formes fonamentals de la manufactura -
la manufactura heterogènia i la manufactura orgànica

La composició de la manufactura posseeix dues formes fonamentals que, malgrat barreges ocasionals, constitueixen dues menes essencialment diferents i juguen, a més, papers del tot diferents en la transformació posterior de la manufactura en la gran indústria mecanitzada. Aquest doble caràcter sorgeix de la natura del pròpia obra. Es constitueix per la simple reunió mecànica de productes parcials independents o deu la seua forma acabada a una sèrie de processos i manipulacions interdependents.

Una locomotora, per exemple, consisteix en més de 5.000 parts independents. No pot servir, però, com a exemple de la primera mena de manufactura pròpiament dita, perquè és una creació de la gran indústria. Sí val, però, el rellotge, amb el qual també William Petty il·lustrava la divisió manufacturera del treball. D'obra individual d'un artesà de Nürnberger el rellotge s'ha transformat en el producte social d'un nombre de treballadors parcials, com els que fan les molles, les rodes, el full amb les xifres, les espirals, les perdres precioses i els rubins, les busques, la carcassa, els cargols, els daurats, amb nombroses subdivisions, com ara el fabricant de les rodes (les de llautó i les d'acer per separat), de les agulles, del mecanisme, del acheveur de pignon (que uneix les rodes a les agulles, poliert die facettes, etc.), els pivots, el planteur de finissage (posa les diferents rodes i les agulles en l'obra), el finisseur de barillet (llaura les dents a les rodes, fa els forats de l'amplada correcta, corregeix les posicions), els frens, els cilindres d'altres frens cilíndrics, els balanços, els suports, les requettes (dispositiu per regular el rellotge), el planteur d'échappement (els frens pròpiaments dits); després el repasseur de barillet (fa la carcassa i l'anell d'on es penja), els polidors de l'acer, els polifors de les rodes, els polidors del mecanisme, els pintors de les xifres, els qui fan el full (fonen l'esmalt en el coures), el fabricant de pendants (fa l'anell de la carcassa), el finisseur de charnière (posa la peça de llautó al mig de la carcassa, etc.), el faiseur de secret (fa les comportes que obren la carcassa), el graveur, el ciseleur, el polisseur de boîte, etc., etc., finalment el repasseur, que munta tot el rellotge i el lliura en funcionament. Tan sols unes poques parts del rellotge passen per diferents mans, i tots aquests membra disjecta no s'apleguen fins arribar a la mà que finalment els col·loca en el mecanisme general. Aquesta relació externa del producte acabat amb els seus elements de diferents menes, tant en aquest cas com en obres similars, fan accidental la combinació de treballadors parcials en el mateix taller. Els treballs parcials es poden dur a terme com tants altres treballs manuals independents, com és el cas als cantons de Waadt i Neuchâtel, mentre que a Ginebra, per exemple, hi ha grans manufactures de rellotges, és a dir que s'hi dóna la cooperació immediata dels treballadors parcials sota el comandament d'un capital. També en el darrer cas rarament l'esfera de les xifres, les cadenes i la carcassa es fan en la mateixa manufactura. L'empresa manufacturera combinada tan sols es profitosa sota condicions excepcionals, perquè la competència entre els treballadors que volen treballar a casa és més gran, i perquè la fragmentació de la producció en una massa de processos heterogenis permet ben poc ús dels instruments del treball en comú i el capitalista en repartir la feina estalvia la despesa en tallers, etc.(32) Amb tot la posició d'aquest treballador al detall, que treballa a casa per un capitalista (fabricant, établisseur), és del tot diferent a la de l'artesà independent, que treballa pels seus propis clients.(33)

La segona mena de manufactura, la forma perfeccionada, produeix obres que passen per fases de desenvolupament interconnectades, una sèrie de processos successius, com ara el fil en la manufactura d'agulles, que passa per les mans de 72 i fins i tot 92 treballadors parcials específics.

En la mesura que una manufactura combina originalment oficis dispersos, disminueix la separació espaial entre les esferes particulars de la producció de l'obra. El temps del trànsit d'un estadi a l'altre s'escurça, així com el treball que permet aquest trànsit.(34) En comparació amb una artesania guanya força productiva i aquest guany sorgeix de fet del caràcter cooperatiu general de la manufactura. D'altra banda el principi pròpiament dit de la divisió del treball condiciona un aïllament de les diferents fases de la producció, i alhora la independització entre els diversos treballs manuals parcials. L'aparició i el manteniment d'una connexió entre les funcions aïllades necessita del transport continu d'obres d'una mà a l'altra i d'un procés a l'altre. Des del punt de mira de la gran indústria això apareix com una limitació característica, costosa i immanent al principi de la manufactura.(35)

Si hom considera una determinada quantitat de matèria primera, per exemple, de pasta en la manufactura paperera o de fil en la manufactura d'agulles, veu que passen en les mans de diferents treballadors parcial per una sèria temporal de fases de la producció fins a la forma final. Si hom considera contràriament el taller com un mecanisme global troba que la matèria primera passa simultàniament per totes les fases de la producció. Amb una part de les seues nombroses mans armades d'instruments el treballador col·lectiu integrat pels treballadors al detall pren el fil, mentre que simultàniament amb altres mans i eines el doblega, amb d'altres el talla, l'esmola, etc. Els diferents processos seriats que eren temporalment successius es transformen espaialment annexos. D'ací el lliurament de més mercaderia acabada en el mateix interval.(36) Aquesta simultaneïtat sorgeix de fet de la forma cooperativa general del procés global, però la manufactura no tan sols troba les condicions de la cooperació, sinó que en part les crea per la segmentació de l'activitat manual. D'altra banda assoleix aquesta organització social del procés laboral únicament en fixar el mateix treballador al mateix detall.

Com que el producte parcial de cada treballador parcial és alhora tan sols un estadi de desenvolupament particular de la mateix obra, un obrer lliurar a l'altre o un grup d'obrers lliurar a l'altre la seua matèria primera. El resultat laboral d'un constitueix el punt de partida pel treball de l'altre. Un treballador ocupa així immediatament l'altre. El temps de treball necessari per assolir la utilitat desitjada de cada procés parcial es fixa empíricament, i el mecanisme global de la manufactura es basa en la presuposició que en un temps de treball determinat s'hi farà un determinat resultat. Tan sols sota aquesta presuposició els diversos processos laborals complementaris poden continuar ininterrompudament, simultàniament i espaialment annexos. És clar que aquesta dependència immediata dels treballs i per tant dels treballadors entre ells obliga cadascú a esmerçar tan sols el temps necessari en la seua funció, i així es genera tota una altra continuïtat, uniformitat, regularitat, ordre (37) i especialment també una intensitat del treball que la que s'hi donava en l'artesania independent o fins i tot en la simple cooperació. Que en una mercaderia s'haja d'emprar tan sols el temps de treball socialment necessari per confeccionar-la apareix en la producció de mercaderies en general com a pulsió exterior de la competència, perquè, per expressar-ho superficialment, cada productor individual ha de vendre la mercaderia pel seu preu de mercat. El lliurament d'una determinada quantitat de producte en un temps de treball determinat esdevé contràriament en la manufactura la llei tècnica del propi procés de producció.(38)

Operacions diferents requereixen, però, durades desiguals i lliuren per tant en el mateix interval quantitats desiguals de productes parcials. Si, per tant, el mateix treballador ha de realitzar dia sí, dia també, sempre una única operació, s'hi han d'emprar per diferents operacions nombres relativament diferents de treballadors, per exemple 4 vessadors i 2 trencadors en una fresadora d'una manufactura de tipus, on els vessadors hi vessen 2.000 tipus cada hora, els trencadors en trenquen 4.000 i el fresador en deixa polits 8.000. Ací copsam el principi de cooperació de nou en la forma més simple, l'ocupació simultània de molts que fan quelcom de similar, però ara com a expressió d'unes relacions orgàniques. La divisió del treball manufacturera simplifica i multiplica així no tan sols els òrgans qualitativament diferents del treballador socialment col·lectiu, sinó que crea també una relació matemàticament fixa per l'abast quantitatiu d'aquests òrgans, és a dir pel nombre relatiu o la quantitat relativa dels grups de treballadors en cada funció particular. Desenvolupa amb la segmentació quantitativa les regles i la proporcionalitat quantitatives del procés laboral social.

Si la relació numèrica més adient dels diferents grups de treballadors parcials es consolida empíricament per un determinat nivell de la producció, aquesta escala hom la pot ampliar tan sols si hom empra un mútiple de cada grup particular de treballadors.(39) Ací apareix que el mateix individu pot dur a terme igualment determinats treballs tant a una escala més gran com a una de més petita, com ara el treball de la supervisió, el transport de productes parcials d'una esfera de la producció a l'altra, etc. La independització d'aquestes funcions o la llur assignació a un treballador particular no esdevé per tant avantatjosa més que amb un creixement del nombre de treballadors ocupats, però aquest creixement ha d'afectar tots els grups proporcionalment.

Els grups individuals d'un nombre de treballadors que realitzen la mateixa funció consisteixen en elements homogenis i constitueixen un òrgan particular del mecanisme global. En diferents manufactures, però, el grup mateix és un cos vertebrat de treball, mentre que el mecanisme global es construeix per la repetició o la multiplicació d'aquests organismes productius elementals. Prenguem, per exemple, la manufactura d'ampolles de vidre. Se la pot descomposar en tres fases essencialment diferents. De primer la fase preliminar, com la preparació de la composició de vidre, la barreja de sorra i calç, etc., i la fusió d'aquesta composició en una massa fluida de vidre.(40) En les primeres fases s'ocupen treballadors parcials diferents, com també en la fase final, la de retirar les ampolles del forn d'assecat, el llur repartiment, empacament, etc. Entre les dues fases hi ha al mig la factura pròpiament dita del vidre o el treball de la massa fluida de vidre. En la mateixa boca d'un forn de vidre treballa un grup, que Anglaterra s'anomena «hole» (forat), que aplega un bottle maker o acabador, un blower, un gatherer, un putter up o whetter off i un taker. Aquests cinc treballadors parcials constitueixen alhora tant òrgans peculiars d'un únic cos laboral, que tan sols funciona com a unitat, i per tant tan sols mitjançant la cooperació immediata dels cinc. Si hi manca un membre d'aquest cos quintuple s'hi paralitza. El mateix forn de vidre té però diferents obertures, a Anglaterra, per exemple, de 4 a 6, cadascuna de les quals conté una fundició de terra ple de vidre fluid i on s'hi ocupen en cadascuna un grup propi de treballadors també integrats pels mateixos cinc membres. L'organització de cadascun dels grups individuals es basa immediatament en la divisió del treball, mentre que el lligam entre els diferents grups de la mateixa mena es basa en la cooperació simple, en emprar uns mitjans de producció, en aquest cas el forn de vidre, de forma comuna i amb un consum més econòmic. Un d'aquests forns de vidre amb els seus 4-6 grups constitueix una casa de vidre, i una manufactura de vidre inclou una sèrie d'aquestes cases, conjuntament amb els dispositius i treballadors per les fases de la producció preparatòries i finalitzadores.

Finalment la manufactura, que pot sorgir en part de la combinació de diferents treballadors manuals, es desenvolupa en una combinació de diferents manufactures. Les vidreries angleses més grans, per exemple, fabriquen les pròpies fundicions de terra perquè de la qualitat en depèn essencialment l'èxit o el fracàs del producte. La manufactura d'un mitjà de producció es lliga ací amb la manufactura del producte. Contràriament la manufactura del producte es pot lligar amb les manufactures per les quals ell mateix serveix de nou de matèria primera o amb aquelles que generen productes amb els quals s'hi uneix posteriorment. Així hom troba, per exemple, que la manufactura de vidre flint es combina amb la del tall de vidre i amb la fossa de llautó, la darrera de les quals genera els complements metàl·lics de molts articles de vidre. Les manufactures diversament combinades constitueixen d'aquesta forma deperaments més o menys separats espaialment d'una manufactura global, i alhora en són processos de producció mútuament independents, cadascun amb una divisió del treball pròpia. Malgrat els molts avantatges que ofereix la manufactura combinada mai no assoleix, pel propi fonament, cap unitat realment tècnica. Això no apareix fins a la seua transformació en la mecanització.

El període manufacturer assum aviat el principi conscient de la disminució del temps de treball necessari per la producció de mercaderies (41), desenvolupa també esporàdiament l'ús de màquines, especialment per determinats processos inicials simples que es duen a terme massivament amb un gran esmerçament d'energia. Així, per exemple, aviat en la manufacturera paperera l'esmicolament de la pulpa el fan molins paperers i en la metal·lúrgia la fragmentació del mineral es realitza amb els denominats molins trituradors.(42) La forma més elemental de tota la maquinària l'havia lliurada l'imperi romà en el molí d'aigua.(43) El període artesanal realitzà les grans invencions del compàs, de la pòlvora, de la imprempta i del rellotge automàtic. A grans trets, però, la maquinària hi jugà un paper auxiliar que Adam Smith li assigna al costat de la divisió del treball.(44) Fou força important l'ús esporàdic de la maquinària en el segle XVII, perquè forní als grans matemàtics de l'època un punt de suport pràctic i un mitjà d'estímul per la creació de la mecànica moderna.

La maquinària específica del període manufacturer resta en el propi treballador col·lectiu que resulta de la combinació de nombrosos treballadors parcials. Les diferents operacions que realitzen alternativament els productors d'una mercaderia i la totalitat del seu procés laboral li són degudes de diferents formes. En una ha desenvolupar més força, en l'altra més destresa, en la tercera més atenció mental, etc., i el mateix individu no posseeix aquestes propietats en el mateix grau. Després de la separació, independització i aïllament de les diferents operacions els treballadors es divideixen d'acord amb les propietats predominants, se'ls classifica i se'ls agrupa. Si les particularitats naturals constitueixen el fonament d'on s'aixeca la divisió del treball, la manufactura, una vegaa introduïda, hi desenvolupa forces de treball que la natura tan sols crea per funcions particulars puntuals. El treballador col·lectiu posseeix ara totes les propietats productives en el mateix alt grau de virtuositat i les esmerça alhora de la forma més econòmica, en emprar tots els seus òrgans, individualitzats en treballadors o grups de treballadors particulars, exclusivament en funcions específiques.(45) La monotonia i fins i tot la imperfecció del treballador parcial esdevenen perfeccions com a membre del treballador col·lectiu.(46) El guany d'una funció única el transforma en un òrgan efectiu naturalment segur mentre que la reunió del mecanisme global el força a actuar amb la regularitat d'una peça mecànica.(47)

Com que les diferents funcions del treballador col·lectiu, simples o complexes, inferiors o superiors, requereixen els seus òrgans, les forces de treball individuals requereixen graus força diferents de formació i posseeixen així valors força diferents. La manufactura desenvolupa així una jerarquia de forces de treball que es correspon a una escala salarial. Si d'una banda una funció concreta s'apodera del treballador individual i l'annexa de per vida, les diferents realitzacions del treball es reparteixen d'acord amb una jerarquia de qualitats naturals i adquirides.(48) Cada procés de producció es veu condicionat per certes manipulacions simples que tot home que s'estiga dret pot fer. També ells ara són separats de la connexió fluïda amb els moments d'activitat de més contingut i se'ls ossifica en funcions exclusives.

La manufactura genera així en cada ofici que pren una classe de treballadors anomenats no-qualificats, que l'artesania excloïa estrictament. Quan desenvolupa una especialitat concret fins a la virtuositat a costa de la capacitat laboral global comença també a fer de la mancança de tot desenvolupament una especialitat. Al costat de la gradació jeràrquica apareix una diferenciació simple dels treballadors en qualificats i no-qualificats. Pels darrers els costos d'aprenentatge desapareixen del tot, pels primers es redueixen en comparació amb els dels artesans, com a conseqüència d'unes funcions simplificades. En tots dos casos es redueix el valor de la força de treball.(49) S'hi donen excepcions en la mesura que la fragmentació del procés laboral genera noves funcions complexes, que no tenien lloc en l'artesania o no s'hi donaven amb el mateix abast. La relativa desvalorització de la força de treball, originada per la desaparició o la disminució dels costos d'aprenentatge, implica immediatament una altra revalorització del capital, ja que tot allò que escurça el temps necessari per la reproducció de la força de treball allarga el domini del treball excedentari.

4. La divisió del treball dins la manufactura
i la divisió del treball dins la societat

Consideràrem primer l'origen de la manufactura, després els elements simples, el treballador especialitzat i les seues eines, i finalment el mecanisme global. Ara passarem breument a la relació entre la divisió manufacturera del treball i la divisió social del treball, que constitueixen els fonaments generals de tota la producció de mercaderies.

Si ho mira tan sols el propi treball, ho pot reconèixer la separació de la producció social en els seus grans gèneres, com l'agricultura, la indústrai, etc., com a divisions del treball en general, les peculiaritats d'aquests gèneres de la producció en espècies i subespècies com a divisions del treball en particular, i la divisió del treball dins un taller com a divisió del treball en individus.(50)

La divisió del treball dins la societat i la corresponent limitació dels individus a esferes vocacionals particular s'hi desenvolupa com la divisió del treball dins la manufactura, des de punts de partida oposats. Dins una família (50a), i més desenvolupadament en una tribu, sorgeix una divisió espontània del treball de les diferències de sexe i d'edat, per tant amb fonaments purament fisiològics, que amb l'expansió de la comunitat, amb l'augment de la població i especialment del conflicte entre diferents tribus i la subjugació d'una tribu a l'altra amplia els seus materials. D'altra banda, com remarcava abans, sorgeix del bescanvi de productes en els punts on diferents famílies, tribus, comunitats, entren en contacte, ja que no les persones privades sinó les famílies, les tribus, etc., contacten independentment en els inicis de la civilització. Les diferents comunitats troben diferents mitjans de producció i diferents mitjans de vida en el medi natural. Les formes de producció, les formes de vida i els productes són així diferents. És aquesta diferència espontània la que, en el contacte de comunitats en provoca el bescanvi de productes recíprocs i així la transformació progressiva d'aquests productes en mercaderies. El bescanvi no genera la diferenciació d'esferes de producció, sinó que posa en relació ço diferent i ho transforma en objectius més o menys mútuament dependents d'una producció social global. Ací la divisió social del treball sorgeix del bescanvi d'esferes de la producció que són originalment diferents, però mútuament independents. Allà, on la divisió fisiològica del treball constitueix el punt de partida, els òrgans particulars d'un tot directament integrat es deslliguen entre ells, se separen, principalment pel procés de fragmentació generat per l'intercanvi de mercaderies amb comunitats alienes, i s'independitzen fins al punt que la connexió dels diferents treball s'efectua a través del bescanvi de productes com a mercaderies. En un cas és la interdependització d'allò que abans era independent, en l'altre la independització d'allò que abans no ho era.

El fonament de tota divisió del treball desenvolupada i provocada pel bescanvi de mercaderies és la separació de la ciutat i del camp.(51) Hom pot dir que tota la història econòmica de la societat es resum en el moviment d'aquesta oposició, de la qual passam, però, de moment.

Igual com per a la divisió del treball dins la manufactura un cert nombre de treballadors emprats simultàniament en constitueix la precondició material, per a la divisió del treball dins la societat ho són la grandària de la població i la seua densitat, que ocupa el lloc de l'aglomeració en el mateix taller.(52) Amb tot, aquesta densitat és quelcom relatiu. Un país poblat de forma relativament esparsa amb mitjans de comunicació desenvolupats posseeix una població més densa que un país més poblat amb mitjans de comunicacions gens desenvolupats, i d'aquesta manera, per exemple, els estats septentrionals de la Unió americana són més densament poblats que Índia.(53)

Com que la producció i la circulació de mercaderies són la precondició general del sistema de producció capitalista, la divisió manufacturera del treball ja requereix que la divisió del treball dins la societat haja assolit un cert grau de desenvolupament. Inversament la divisió manufacturera del treball desenvolupa i multiplica al seu torn aquesta divisió social del treball. Amb la diferenciació dels instruments de treball es diferencien més i més els rams que produeixen aquests instruments.(54) Si la manufactura s'apodera d'un ram que fins llavors es duia a terme, com a ram principal o adjunt amb d'altres conjuntament i amb els mateixos productors, aviat s'hi dóna una separació i la independització mútua. Si s'apodera d'un estadi particular de la producció d'una mercaderia, s'hi transformen així els diferents estadis de la producció en rams diferents i independents. S'ha insistit ja que allà on l'obra és un simple conjunt de productes parcials units mecànicament, els treballs parcials s'hi poden independitzar en oficis propis. Per introduir la divisió del treball de forma més completa dins una manufactura, una mateixa branca de la producció es divideix, segons la diferenciació de la matèria primera o les formes diferents que la mateixa matèria primera pot rebre, en parts diferents, en manufactures del tot noves. Així ja en la primera meitat del segle XVIII, només a França, es teixien més de 100 menes diferents d'articles de seda, i a Avinhon, per exemple, era llei que «cada aprenent es dedicàs tan sols a una mena de fabricació i que no se l'ensenyàs la prearació de diverses menes d'articles». La divisió territorial del treball que confia certes branques de la producció a certs districtes d'un país, adquireix nova empenta per l'empresa manufacturera, que aprofita tota particularitat.(55) L'ampliació del mercat mundial i el sistema colonial ofereixen un ric material per la divisió del treball, i pertanyen a les condicions generals d'existència. No hi ha ací espai per desplegar com s'apodera, a banda de l'esfera econòmica, de les altres esferes de la societat i com arreu posa els fonaments de tota la formació de facultats, d'especialitats i de parcel·lació de les persones, que ja feia que A. Ferguson, el mestre d'A. Smith, deixàs anar l'exclamació: «Fem una nació d'ilotes i així no s'hi donarà cap lliure entre nosaltres».(56)

Malgrat, però, les nombroses analogies i el vincle entre la divisió del treball dins la societat i la divisió dins un taller, totes dues es diferencien no tan sols gradualment sinó essencialment. L'analogia sembla indiscutiblement irrebatible quan hi ha un lligam intern que uneix les diferents branques econòmiques. El ramader, per exemple, produeix pells, l'adobador transforma les pells en cuir, el sabater el cuir en botes. Cadascú produeix ací un producte intermedia, i la forma finalment sòlida és el producte combinat dels treballs particulars. Hi apareixen les múltiples branques laborals que ofereixen mitjans de producció al ramader, a l'adobador i al sabater. Hom pot ara imaginar-se amb A. Smith, que aquesta divisió social del treball es diferencia de la manufacturera tan sols de forma subjectiva, especialment per l'observador, que ací veu espaialment reunides els múltiples treballs parcial d'una ullada, mentre que allà la dispersió sobre una gran superfície i el gran nombre d'ocupats en cada branca particular enfosqueixen el vincle.(57) Què posa en contacte, però, els treballs mútuament independents del ramader, de l'adobador i del sabater? La presència dels productes respectius com a mercaderies. Què caracteritza contràriament la divisió manufacturera del treball? Que el treballador parcial no produeix cap mercaderia.(58) No és sinó el producte comú dels treballadors parcials qui es transforma en mercaderia.(58a) La divisió del treball dins la societat es realitza mitjançant la compra i la venda de productes de diferents branques laborals, mentre que el vincle dels treballs parcials en la manufactura es fa per la venda de diferents forces de treball al mateix capitalista, que les empra com a força de treball combinada. La divisió manufacturera del treball implica la concentració de mitjans de producció en mans d'un capitalista, la divisió social del treball la dispersió dels mitjans de producció entre molts productors de mercaderies mútuament independents. A diferència de la manufactura, on la llei de ferro de la relació numèrica o proporcionalitat determina les masses de treballadors sotmeses a determinades funcions, la casualitat i l'arbitratge regnen en la distribució dels productors de mercaderies i dels llurs mitjans de producció entre les diferents branques laborals socials. De fet les diferents esferes de la producció cerquen contínuament d'establir un equilibri, ja que, d'una banda, cada productor de mercaderies produeix un valor d'ús, i per tant ha de satisfer una necessitat social particular, si bé l'abast d'aquesta necessitat es diferencia quantitativament encara hi un lligam intern que avalua les diferents necessitats de masses en un sistema espontani; i perquè d'altra banda la llei del valor de les mercaderies determina quina quantitat de temps de treball total disponible de la societat s'esmerça en la producció de cada mena de mercaderia. Però aquesta tendència constant de les diferents esferes de la producció a establir un equilibri s'efectua tan sols com a reacció contra la contínua desviació d'aquest equilibri. El sistema a priori i planificat que regula la divisió del treball dins el taller efectua la divisió del treball dins la societat tan sols a posteriori, com a canvis baromètrics interns i muts dels preus de mercat, a l'albiri caòtic dels productors de mercaderies com a necessitat natural imposada. La divisió manufacturera del treball implica l'autoritat incondicionada del capitalista sobre les persones, que constitueixen simples baules d'un mecanisme global que li pertany; la divisió social del treball vincula productors independents de mercaderies, que no reconeixen cap altra autoritat que la competència, que la coerció, que la pressió exercida pels interessos respectius, justament com en el regne animal amb la bellum omnium contra omnes, que manté més o menys les condicions d'existència de totes les espècies. La mateixa consciència burgesa que lloa la divisió manufacturera del treball, l'annexió vitalícia del treballador a una realització al detall i la subordinació incondicionada del treballador parcial sota el capital com a organització del treball que n'augment la productivitat, denuncia amb la maeixa força tot control i regulació socialment conscients del procés social de producció com un atac als drets inalienables a la propietat, a la llibertat i a l'autodenominada «genialitat» del capitalista individual. És força característic que els apologetes encesos del sistema no saben dir res més contra qualsevol organització general del treball social que això transformaria tota la societat en una fàbrica.

Si l'anarquia de la divisió laboral social i el despotisme de la manufacturera condicionen cadascuna el sistema de producció capitalista, les formes socials anteriors, on la particularització dels rams s'hi desenvolupa espontàniament per després cristal·litzar i finalment fixar-se legalment, ofereixen contràriament, d'una banda, la imatge d'una organització planificada i autoritària del treball social, mentre que d'altra banda la divisió del treball dins el taller era del tot exclosa o tan sols desenvolupada en una mesura menor, esporàdica o casual.(59)

Tota petita comunitat indiana de gran antiguitat, per exemple, part de les quals encara persisteixen, es basen en la propietat comunitària de la terra, en el lligam directe de l'agricultura i de l'artesania i en una divisió fixa del treball, que en la fundació d'una nova comunitat serveix de pla i de principis determinats. Constitueixen col·lectius autosuficients de producció, amb una esfera de producció que varia de 100 a uns 1.000 acres. La massa principal del producte es produeix per l'autosatisfacció immediata de la comunitat, no com a mercaderies, i la pròpia producció és així independent de la divisió del treball introduïda en la societat indiana en general pel bescanvi de mercaderies. Tan sols l'excedent del producte es transforma en mercaderia i una part d'ell no ho fa fins arribar a mans de l'estat, que se'n du una determinada quantitat des de temps immemorials com a renda natural. Les diferents parts d'Índia posseeixen diferents formes de comunitat. En la forma més simple la comunitat llaura comunitàriament la terra i en reparteix el producte entre els seus membres, mentre que cada família fila, teixeix, etc., com a dedicació domèstica auxiliar. Al costat de les masses ocupades en quelcom similar trobam l'«habitant principal», jutge, policia i recaptador de contribucions en una persona; el comptable que du els llibres sobre l'agricultura i que catastra i registra tot el que s'hi relaciona; un funcionari, que persegueix els criminals i protegeix els forasters de viatge i els mena d'un poble a l'altre; el fronterer, que vigila les fronteres de la comunitat contra les comunitats veïnes; el supervisor de l'aigua que reparteix l'aigua dels dipòsits comunitaris en els regadius; el brahman que realitza les funcions del culte religiós; el mestre d'escola que ensenyar als infants de la comunitat a escriure i a llegir en la sorra; el brahman calendàrica, que com a astròleg marca el temps de sembrar, de collir i les hores bones i roïnes per tots els treballs agrícoles particulars; un ferrer i un fuster que fan i milloren totes les eines agrícoles; el torner que fa tota la ceràmica del poble; el barber, el rentador que fa la bugada de la roba, l'argenter, ací i allà el poeta, que en certes comunitats substitueix l'argenter i en d'altres el mestre d'escola. Aquesta dotzena de persones es mantenen a costa de tota la comunitat. Si la població creix es funda una nova comunitat segons el patró de l'antiga en terra inculta. El mecanisme comunitari mostra una divisió planificada del treball, però la divisió manufacturera és impossible, ja que el mercat pel ferrer, el fuster, etc., resta inalterat i com a molt, segons la diferent grandària dels pobles, per comptes d'un ferrer, d'un torner, etc., s'hi troben dos o tres.(60) La llei que regula que la divisió del treball comunitari funciona ací amb l'autoritat indefugible d'una llei natural, mentre que cada artesà particular, com el ferrer, etc., realiza les operacions que li pertoquen segons un art heretat, però de forma independent, i sense reconèixer cap autoritat sobre el seu taller. L'organisme productiu simple d'aquesta comunitat autosuficient, que es reprodueix contínuament en la mateixa forma i que, quan es destrueix accidentalment, en el mateix lloc, amb el mateix nom, es construeix de nou (61), ofereix la clau del secret de la immutabilitat de la societat asiàtica, que contrasta fortament amb la dissolució i la reconstrucció contínues dels estats asiàtics i els canvis sense treva de dinasties. L'estructura dels elements econòmics fonamentals de la societat resta indemne de les tempestes de la regió dels núvols polítics.

Les lleis gremials que, com ja s'ha remarcat abans, impedeixen de forma planificada, a través a la limitació extraordinària del nombre de dependents que pot ocupar un mestre gremial individual, la seua transformació en capitalista. Igualment tan sols pot ocupar els dependents en l'ofici exclusiu del propi mestre. Els gremis combateren denodadament tota invasió de capital comercial, l'única forma independent de capital que se'ls hi oposava. El comerciant podia comprar totes les mercaderies, llevat únicament del treball com a mercaderia. Tan sols podia entrar-hi com a tractant de productes artesanals. Si les circumstàncies exteriors maduraven una divisió ulterior del treball, els gremis existents es dividien en subgrups o s'hi fundaven nous gremis al costat dels antics, però sense una vinculació de diferents oficis en un taller. L'organització gremial, per molt que contribuís a la particularització, l'aïllament i a la construcció de rams que pertanyen a les condicions materials d'existència del període manufacturer, excloïa així la divisió manufacturera del treball. En general el treballador i els seus mitjans de producció restaven mútuament lligats com el caragol a la closca, i així mancava el primer fonament de la manufactura, la independització dels mitjans de producció com a capital respecte del treballador.

Mentre la divisió del treball en general d'una societat, ja la realitze o no el bescanvi de mercaderies, pertany a formacions socio-econòmiques de menes ben diferents, la divisió manufacturera del treball és una creació del tot específica del sistema de producció capitalista.

5. El caràcter capitalista de la manufactura

Un nombre creixent de treballadors sota el comandament del mateix capital constitueix un punt de partida espontani tant de la cooperació en general, com de la manufactura. Contràriament la divisió manufacturera del treball desenvolupa el creixement del nombre de treballadors emprats en una necessitat tècnica. El mínim laboral que un capitalista individual ha d'emprar el prescriu ara la divisió present del treball. D'altra banda l'avantatge d'una divisió posterior es condiciona a l'augment addicional del nombre de treballadors, que tan sols es pot realitzar per multiplicació. Amb el component variable del capital ha de crèixer però el component constant, en relació a l'abast de les condicions comunitàries de producció, com ara edificis, forns, etc., i ho han de fer alhora i amb la mateixa rapidesa que el nombre de treballadors, les matèries primeres. La seua massa que es consum en un determinat període per una certa quantitat de treball, assum la mateixa relació que la productivitat del treball derivada de la divisió. El creixement de l'aport mínim de capital en mans del capitalista individual o el creixement de la transformació de mitjans socials de vida i de mitjans de producció en capital, és per tant una llei que sorgeix del caràcter tècnic de la manufactura.(62)

Així com en la cooperació simple, en la manufactura el cos obrer en funcionament és una forma d'existència del capital. El mecanisme de producció social que aplega molts treballadors parcials individuals pertany al capitalista. La força productiva que sorgeix de la combinació de treballs apareix així com força productiva del capital. La manufactura pròpiament dita no tan sols sotmet els treballadors abans independents al comandament i a la disciplina del capital, sinó que genera a més una gradació jeràrquica entre els propis treballadors. Mentre que la cooperació simple deixa inalterada en general el sistema laboral, revoluciona la manufactura des de la base i se n'apodera de la força de treball individual des de les arrels. Estrafà el treballador en una anormitat en reforçar la seua destresa al detall per la repressió d'un món de capacitats i d'instints productius, igual com hom en els estats de La Plata sacrifica tota un animal per treure'n la pell o el sèu. Els treballs parcials particulars no es distribueixen tan sols entre els diferents individus, sinó que el propi individu es transforma en el motor automàtic d'un treball parcial (63) i la fàbula absurda de Menenius Agrippa, que afirma que l'home és un simple fragment del propi cos.(64) Si el treballador ven originalment la seua força de treball al capital perquè li manquen els mitjans materials per la producció d'una mercaderia, ara la seua pròpia força de treball individual li prohibeix de fer servei si abans no la ven al capital. Funciona tan sols en un entorn que no existeix fins després de la venda, en el taller del capitalista. La seua incapacitat natural per fer res independentment i el treballador manufacturer desenvolupa activitat productiva tan sols com a apèndix del taller del capitalista.(65) Així com el poble du escrit al front que és propietat de Jehovà, així imprimeix la divisió del treball un segell al treballador manufacturer que el marca com a propietat del capital.

El coneixement, el judici i la voluntat que el pagès o l'artesà independent, ni que siga en una mesura petita, desenvolupa de la mateixa forma que el salvatge resum tot l'art de la guerra en astúcia personal, les requereix ara tan sols la totalitat del taller. Les potències mentals de la producció expandeixen l'abast en un aspecte perquè s'esvaeixen en molts d'altres. Ço que perd el treballador parcial es concentra en el capital que té al davant.(66) És un producte de la divisió manufacturera del treball que s'hi enfronte a les potències espirituals del procés material de producció com a propietat aliena i força dominant. Aquest procés de separació comença en la cooperació simple on el capitalista representa pel treballador individual la unitat i la voluntat del cos laboral social. S'hi desenvolupa en la manufactura que estrafà el treballador en treballador parcial. S'hi completa en la gran indústria que fa de la ciència una potència productiva independent del treball i la sotmet al servei del capital.(67)

En la manufactura l'enriquiment del treballador conjunt i per tant del capital en productivitat social el condiciona l'empobriment dels treballadors en productivitat individual.

«La ignorància és la mare de la indústria com de la superstició. La reflexió i la fantasia són sotmeses a error; però l'hàbit de moure el peu o la mà no depèn ni de l'una ni de l'altra. Les manufactures prosperen així més com menys es consulta la menta, i on el taller es pot considerar un motor les parts del qual són homes».(68)

De fet cert manufacturers empraven a mitjans del segle XVIII per determinades operacions simples, que constituïen, però, secrets fabrils, preferencialment mig idiotes.(69)

«L'enteniment de la majoria dels homes», diu A. Smith, «es forma necessàriament de les ocupacions ordinàries. L'home la vida de la qual es gasta en la realització d'unes poques operacions... no té l'oportunitat d'exercir l'enteniment... Generalment esdevé tan estúpid i ignorant com siga possible per una criatura humana».

Després de descriure l'estupidesa del treballador parcial, Smith continua:

«La uniformitat de la seua vida estacionària li corromp naturalment el coratge de la ment... Li corromp fins i tot l'activitat del cos i el fa incapaç d'exercir-ne la força amb vigor i perseverància en cap altra ocupació diferent. La seua destresa en el seu ofici particular sembla d'aquesta manera adquirir-se a expenses de les seues virtuts intel·lectuals, socials i marcials. Però en tot societat millorada i civilitzada aquest és l'estadi on els pobres treballadors, és a dir, la gran part del poble, ha de caure-hi necessàriament».(70)

Per impedir la completa degeneració de la massa popular que origina la divisió del treball, A. Smith recomana la instrucció pública de l'estat, si bé en dosis prudentment homeopàtiques. En conseqüència polemitza contra el seu traductor i comentarista francès, G. Garnier, que sota el primer imperi francès havia cristal·litzat naturalment en senador. La instrucció pública viola la primera llei de la divisió del treball i amb ella «hom proscriuria tot el nostre sistema social».

«Com totes les altres divisions del treball», diu, «la que hi ha entre el treball manual i el treball intel·lectual (71) s'estén i s'aprofundeix a mesura que la societat» (empra correctament aquesta expressió pel capital, per la propietat rural i per l'estat) «es fa més rica. Igual com totes les altres, aquesta divisió del treball és un efecte del progrés passat i una causa del futur... per què doncs el govern ha de contrarestar aquesta divisió del treball i contindre'n el curs natural? Per què hauria d'emprar una part de la despesa pública en l'intent de confondre i barrejar les dues classes de treball que tendeixen a dividir-se i separar-se?»(72)

Un cert deteriorament mental i corporal és indestriable fins i tot de la divisió del treball en general dins la societat. Com que, però, el període manufacturer du aquesta separació social de les branques laborals molt més lluny amb la seua pròpia divisió, pren l'individu de les arrels vitals i ofereix per primera vegada el material i l'impuls de la patologia industrial.(73)

«Subdividir un home és executar-lo si mereix la sentència, assassinar-lo si no... La subdivisió del treball és l'assassinat d'un poble».(74)

La cooperació basada en la divisió del treball o la manufactura és inicialment una construcció espontània. Tan bon punt adquireix una certa consistència i amplada de presència, esdevé la forma conscient, planificada i sistemàtica del mode de producció capitalista. La història de la manufactura pròpiament dita mostra com la divisió del treball que li és peculiar adquireix la forma més ben adaptada al principi per l'experiència, com si fos a esquena dels actors i, després, com els oficis gremials, lluita per lligar curt la forma que s'ha trobat, i ací i allà reïx a mantindre-la per segles. Si altera aquesta forma, més enllà d'aspectes accidentals, és tan sols com a conseqüència d'una revolució dels instruments del treball. La manufactura moderna – no parl ací de la gran indústria basada en la marquinària – o bé troba, com ara en la manufactura tèxtil de la grans ciutats, les disjecta membra poetae ja fetes i tan sols ha de fer un esforç per aplegar-les, o bé aplica amb la mà plana el principi de la divisió en assignar exclusivament les diferents realitzacions d'una producció artesanal (com ara l'enquadernació) a treballadors particulars. No costa ni una setmana d'experiència per trobar en aquests casos la proporció entre les mans necessàries per cada funció.(75)

La divisió manufacturera del treball genera mitjançant l'anàlisi de l'activitat manual, l'especialització dels instruments de treball, la formació de treballadors parcials, el llur agrupament i combinació en un mecanisme global, la graduació qualitativa i la proporcionalitat quantitativa del procés social de producció, i per tant una organització determinada del treball social i desenvolupa així alhora noves forces socialment productives del treball. Com a forma específicament capitalista del procés social de producció – i no s'hi pot desenvolupar damunt cap altre fonament que no siga la forma capitalista – és tan sols un mètode particular per crear plus-vàlua relativa o ampliar el capital – ço que hom denomina riquesa, «wealth of nations», etc. – a costa dels treballadors. No desenvolupa tan sols la productivitat social del treball tan sols pel capitalists per comptes de l'obrer sinó mitjançant el deteriorament del treballador individual. Produeix noves condicions pel domini del capital damunt el treball. Si per tant d'una banda apareix com a progrés històric i com a moment necessari del desenvolupament en el procés de formació econòmica de la societat, de l'altra banda ho fa com a mitjà més civilitzat i refinat d'explotació.

L'economia política que, com a ciència pròpiament dita deriva originalment del període manufacturer, considera la divisió social del treball en general tan sols des del punt de mira de la divisió manufacturera del treball (76), com a mitjà per produir més mercaderies amb la mateixa quantitat de treball, i per tant per abaratir mercaderies i accelerar l'acumulació del capital. En la més forta oposició a aquesta accentuació de la quantitat i del valor de bescanvi els autors de l'antiguitat clàssica defensen exclusivament la qualitat i el valor d'ús.(77) Com a conseqüència de la separació de les branques socials de producció s'hi fan millors mercaderies, les diferents forces i talents dels homes trien una esfera adient d'actuació (78), i sense cap limitació no s'hi obté res d'importància.(79) Així producte i productor milloren mitjançant la divisió del treball. Si s'esmenta tan sols ocasionalment el creixement de la massa produïda, això és tan sols en relació a la plenitud més gran de valors d'ús. No s'hi diu ni una síl·laba del valor d'intercanvi, de l'abaratiment de les mercaderies. Aquest punt de mira del valor d'ús domina igualment en Plató (80), que tracta la divisió del treball com a fonament de la separació social en estaments, com en Xenofont (81), qui amb un instint burgès característic ja s'apropa més a la divisió del treball dins un taller. La República de Plató, en la mesura que hi desenvolupa la divisió del treball com a principi formatiu de l'estat, és tan sols una idealització atenesa del sistema egipci de castes, igual com Egipte feia de model industrial també entre d'altres dels seus coetanis, com ara Isòcrates (82), i aquesta importància la retenia fins i tot encara pels grecs de l'imperi romà.(83)

Durant el període pròpiament manufacturer, és a dir el període en el qual la manufactura és la forma dominant del sistema de producció capitalista, hi ha diversos obstacles a la completa introducció de les seues pròpies tendències. Per bé que, com hem vist, al costat de la gradació jeràrquica del treballador s'hi genera una separació simple entre treballadors qualificats i no-qualificats, el nombre dels darrers resta per la influència prevalent dels primers força limitat. Per bé que adapta les operacions particulars als diferents graus de maduresa, força i desenvolupament dels òrgans laborals vius i per tant condueix a una explotació més productiva de dones i d'infants, aquesta tendència s'afebleix en general pels hàbits i per l'oposició dels treballadors masculins. Per bé que la fragmentació de les activitats manuals redueix els costos de formació i així el valor del treballador, resta necessari pel treball al detall més difícil un llarg període d'aprenentatge i fins i tot quan és superflu el cerquen amb insistència els treballadors. Trobam, per exemple, a Anglaterra les laws of apprenticeship amb un període d'aprenentatge de set anys en ple vigor fins a la fi del període manufacturer i que no s'aboleix fins a l'adveniment de la gran indústria. Com que la destresa manual resta com a fonament de la manufactura i el mecanisme global de funcionament no posseeix cap esquelet objectiu independent dels propis treballadors, el capital topa constantment amb la insubordinació dels treballadors.

«La feblesa de la natura humana», diu l'amic Ure, «és tan gran que com més destre és el treballador, més voluntat mostra i més difícil de tracte és i en conseqüència menys adient per un mecanisme global on pot fer un gran mal al conjunt».(84)

Per tot el període manufacturer corre per tant el plany sobre la manca de disciplina del treballador.(85) I si no tinguessem el testimoni d'autors coetanis, els simples fets que des del segle XVI fins a l'època de la gran indústria el capital fracassà en l'intent d'apoderar-se amb tot el temps de treball disponible del treballador manufacturer, que les manufactures eren de curta vida i que canviaven de localitat d'una terra a una altra amb les immigracions o emigracions de treballadors i d'altres casos, en parlarien biblioteques. «L'ordre s'ha d'establir d'una forma o d'una altra», cridava el 1770 el repetidament citat autor de l'«Essay on Trade and Commerce». Ordre que ressona 66 anys més tard de la boca del doctor Andrew Ure, «ordre» que mancava en la manufactura basada en «el dogma escolàstic del treball» i «Arkwright creà l'ordre».

Alhora la manufactura no podia ni apoderar-se de tot l'abast de la producció social ni tampoc capgirar-la a fons. S'aixecava com una obra d'art econòmica damunt els amplis fonaments de l'artesania urbana i de la indústria agrària domèstica. La seua pròpia base tècnica apareix en un cert grau de desenvolupament en contradicció amb les pròpies necessitats de producció que genera.

Una de les creacions més completes fou el taller per la producció dels propis instruments de treball, i especialment també dels complexos aparells mecànics que ja s'empraven.

«Un d'aquests tallers», diu Ure, «mostra als ulls la divisió del treball en múltiples gradacions. Taladrar, cisellar, tornejar tenen cadascú el seu propi treballador, organitzats jeràrquicament segons el grau de destresa».

Aquest producte de la divisió manufacturera del treball produeix per la seua banda màquines. Són les que bandejaran l'activitat manual com a principi regulador de la producció social. Així eliminen d'una banda el fonament tècnic de l'annexió vitalícia del treballador a una funció parcial. D'altra banda cauen les cadenes que aquest mateix principi posava al domini del capital.

Notes

(26) Per presentar un exemple més modern d'aquesta mena de construcció de la manufactura, la següent citació. Els filadors de seda i els teixidors de Lió i de Nimes «és completament patriarcal; ocupa moltes dones i infants, però sense forçar-los ni corrompre'ls; els hi deixen les belles valises de Drôme, de Var, de l'Isère i de Vaucluse, per criar-ne les erugues i prendre'n les crisàlides; mai no entren en una veritable fàbrica. Per ésser també ben observat... el principi de la divisió del treball s'hi revesteix d'un caràcter especial. Hi ha desenfiladores, moliners, tintorers, encol·ladors, a més de talladors; però no els reuneixen en un mateix establiment, ni dependen d'un mateix mestre i tots són independents». (A. Blanqui, «Cours d'Écon. Industrielle», Recueilli par A. Blaise, Paris 1838-1839, p. 79). D'ençà que Blanqui escrigué això, els diferents treballadors independents s'han reunit en part en fàbriques. {A la 4a ed. - I d'ençà que Marx escrigué l'anterior, el teler mecànic ha penetrat en aquestes fàbriques i arracona ràpidament els telers manuals. La indústria sedera de Krefeld coneix igualment una cançó similar. - F. E.} <=

(27) «Com més es distribuesca i s'assigne a diferents artesans qualsevol manufactura tan variada millor es farà, amb millors resultats i amb menys pèrdua de temps i de treball». («The Advantages of the East India Trade», Lond. 1720, p. 71.) <=

(28) «El treball fàcil és destresa transmesa». (Th. Hodgskin, Popular Political Economy, p. 48). <=

(29) «També les arts havien... assolit a Egipte el grau més alt de perfecció. Ja que en aquest país tan sols els artesans no envaeixen els afers d'altres classes de ciutadans, sinó que merament segueixen l'ocupació que segons la llei és hereditària en el llur clan... Entre els altres pobles hom troba que un home de negocis reparteix l'atenció en moltes qüesions... Tan aviat s'interessa en l'agricultura com després es dedica al comerç o com s'ocupa alhora en dos o tres arts. En els estats lliures assisteix majoritàriament a les assemblees populars... A Egipte, contràriament, tot artesà que es barreja en els afers estatals o que mena alhora diverses arts és severament castigat. Així res no pot distreure'n l'atenció... A més, com que hereten dels pares nombroses regles, encara es deleixen per nous avantatges». (Diodorus Siculus: «Biblioteca històrica», I. I, c. 74.) <=

(30) «Historical and descriptive Account of Brit. India etc». By Hugh Murray, James Wilson etc., Edinburgh 1832, v. II, p. 449, 450. El teler indià és vertical, és a dir que el fil s'estén cap amunt. <=

(31) Darwin remarca en la seua obra que ha fet època «L'origen de les espècies» en referència als òrgans naturals de plantes i animals: «En la mesura que un mateix òrgan té diverses menes de tasques a realitzar, s'hi pot trobar possible una base per aquesta bescanviabilitat en el fet que la selecció natural preserva o suprimeix cada petita variació de forma menys curosament que si aquell òrgan fos destinat a un únic objectiu especial. Així els ganivets que són adaptats a tallar tota mena de coses poden ésser, en general, d'una única forma; però un instrument destinat a l'ús exclusiu d'una forma ha de tindre una forma diferent per cada ús diferent». <=

(32) Ginebra havia produït l'any 1854 80.000 rellotges que no arriben encara a una cinquena part de la producció de rellotges del cantó de Neuchâtel. Chaux-de-Fonds, que hom pot considerar com una única manufactura de rellotges, ofereix tota sola anualment el doble de quantitat que Ginebra. Del 1850 al 1861 Ginebra oferí 720.000 rellotges. Vegeu «Report from Geneva on the Watch Trade» in «Reports by H. M.'s Secretaries of Embassy and Legation on the Manufactures, Commerce etc.», n. 6, 1863. Si la manca de connexió dels processos en els quals es divideix la producció d'una obra tan sols finalment muntada ja dificulta força la transformació d'aquesta manufactura en una gran indústria mecànica, en la rellotgeria apareixen encara dos altres impediments, la petitesa i la delicadesa dels seus elements i el seu caràcter de luxe, de forma que la seua varietat, com ara per exemple en les millors cases londinenques que durant tot l'any amb prou feines fan una dotzena de rellotges que siguen similars. La fàbrica de rellotges de Vacheron & Constantin, que ha emprat maquinària amb èxit, ofereix també com a molt 3-4 diferents varietats de grandària i de forma. <=

(33) En la rellotgeria, aquest exemple clàssic de la manufactura heterogènia, hom pot estudiar amb força precisió la diferenciació i especialització abans esmentades dels instruments del treball que sorgeixen de la fragmentació de l'activitat artesanal. <=

(34) «En una cohabitació tan estreta de la gent, el transport ha d'ésser necessàriament inferior». («The Advantages of the East India Trade», p. 106.) <=

(35) «L'aïllament dels diferents estadis de producció en la manufactura que resulta de l'ús del treball manual pesa immensament en els costos de producció, per la pèrdua que sorgeix dels simples moviments d'un procés a l'altre». («The Industry of Nations», Lond. 1855, part II, p. 200.) <=

(36) (La divisió del treball) «genera també un estalvi de temps en separar el treball en diferents branques, totes les quals es poden dur a terme en el mateix moment... Mitjançant la realització simultània de tots els diferents processos laborals que un individu hauria executat separadament, esdevé possible de produir una multitud d'agulles completament acabades en el mateix temps que s'hauria tallat o afilat una de sola». (Dugald Stewart, l.c., p. 319).

(37) «Com més diversitat de treballadors especialitzats hi ha en una manufactura... més gran és l'ordre i la regularitat de tota feina, el mateix que cal fer s'hi fa en menys temps, el treball és inferior». («The Advantages etc.», p. 68.) <=

(38) La manufactura assoleix amb tot aquest resultat en moltes branques tan sols de forma imperfecta perquè no sap controlar amb seguretat les condicions químiques i físiques del procés de producció. <=

(39) «Quan (de la natura peculiar del producte de cada manufactura) el nombre de processos en els quals és més avantatjós de dividir-la s'ha esbrinat, així com el nombre d'individus a emprar, llavors totes les altres manufactures que no empren un múltiple directe d'aquest nombre produiran l'article a un cost més gran... D'això en sorgeix una de les causes de la gran dimensió dels establiments manufacturers». (Ch. Babbage, «On the Economy of Machinery», Lond. 1832, ch. XXI, p. 172, 173.) <=

(40) A Anglaterra es forn de fusió és diferent del forn de vidre on se'l treballa, a Bèlgica, per exemple, el mateix forn serveix per tots dos processos. <=

(41) Hom pot veure això, entre d'altres, a W. Petty, John Bellers, Andrew Yarranton, «The Advantages of the East-India Trade» i J. Vanderlint. <=

(42) Encara a la fi del segle XVI s'utilitzaven a França morters i coladors per moldre i rentar minerals. <=

(43) Tota la història del desenvolupament de la maquinària se segueix en la història del molí de blat. La fàbrica en anglès encara es diu mill. En les obres tecnològiques alemanyes de la primera dècada del segle XIX hom troba encara l'expressió mühle no tan sols per tota la maquinària moguda per forces naturals, sinó fins i tot per totes les manufactures on s'empren aparells mecànics. <=

(44) Com hom veurà de més a prop en el quart llibre d'aquesta obra, A. Smith no ha expressat cap nova frase sobre la divisió del treball. Ço que, però, el caracteritza com l'economista polític del període manufacturer és l'accent que posa en la divisió del treball. El paper subordinat que reconeix a la maquinària provocà al principi de la gran indústria la polèmica de Lauderdale i en una època més desenvolupada la d'Ure. A. Smith barreja també la diferenciació dels instruments en la qual els propis treballadors parcials de la manufactura actuaren força amb la invenció de la maquinària. Ací no són els treballadors manufacturers, sinó experts, artesans i fins i tot pagesos (Brindley), etc., els qui juguen un paper. <=

(45) «El mestre manufacturer, en dividir la feina a executar en diferents processos, cadascun dels quals requereix diferents graus de destresa o de força, pot comprar exactament aquella quantitat precisa de totes dues que cal per cada procés; mentre que, si tot el treball fos executat per un treballador, aquella persona hauria de posseir prou destres com per realitzar ço més difícil, i prou força com per executar les operacions més laborioses en les quals es divideix l'article». (Ch. Babbage, l.c., ch. XIX.) <=

(46) Com ara el desenvolupament parcial de la musculatura, l'encorbament de l'esquelet, etc. <=

(47) Força correctament respon el senyor Wm. Marschall, general manager d'una manufactura de vidre, a la qüestió dels comissaris d'investigació sobre com es mantenen ferms en la feina els joves ocupats: «No poden negligir el treball; una vegada han començat a treballar han de continuar; són iguals que les parts d'una màquina». («Child. Empl. Comm., Fourth Report», 1865, p. 247). <=

(48) Dr. Ure en la seua apoteosi de la gran indústria dibuixa el caràcter peculiar de la manufactura més clarament que els economistes anteriors, que no havien tingut el seu interès polèmic, i fins i tot que els seus coetanis, com ara Babbage, que li superava de fet com a matemàtic i mecànic, però que veia la gran indústria pròpiament tan sols des del punt de mira de la manufactura. Ure remarca: «L'apropiació del treballador a cada operació particular constitueix l'essència de la divisió del treball». D'altra banda reconeix aquesta divisió com una «adaptació del treball a les diferents facultats individuals», com «una divisió del treball segons els diferents graus de destresa», etc. (Ure, «Philos. of Manuf.», p. 19-23 passim.) <=

(49) «Cada artesà en ésser... capaç de perfeccionar-se per la pràctica en un punt, esdevé... un treballador més barat». (Ure, l.c.p. 19.) <=

(50) «La divisió del treball passa de la separació de les professions de menes més diferents fins a aquella divisió on diversos treballadors es divideixen la confecció d'un mateix producte com en la manufactura». (Storch, «Cours d'Écon. Pol.», Pariser Ausgabe, t. I, p. 173). «Retrobam entre els pobles arribats a un cert grau de civilització tres gèneres de divisions d'indústria: la primera, que anomenarem general, mena a la distinció dels productors en agricultors, manufacturers i comerciants, que es refereix a les tres principals branques de la indústria nacional; la segona que hom podria anomenar especial és la divisió de cada gènere d'indústria en espècies... la tercera divisió de la indústria, aquella que a la fi hom hauria de qualificar de divisió de la necessitat de treball pròpiament dit, és la que s'estableix dins els diferents arts i oficis... que s'estableix en la majoria de manufactures i de tallers». (Skarbek, l.c.p. 84, 85). <=

(50a) {Nota a la 3a ed. – Estudis fonamentals força posteriors de les condicions primitives de l'home dugueren l'autor a la convicció que no era la família la que es construí originalment de la tribu, sinó al contrari, que la tribu és la forma originària i espontània de l'associació humana basada en el parentiu, de forma que de la dissolució incipient dels lligams tribals s'hi desenvoluparen posteriorment les moltes formes diverses de família. – F. E.} <=

(51) Sir James Steuart havia tractat aquest punt òptimament. Com de poc coneguda en l'actualitat sembla la seua obra, apareguda 10 anys abans de la «Wealth of Nations», ho veu hom, entre d'altres coses, en el fet que els admiradors de Malthus ni tan sols saben que la primera edició del seu treball sobre la «Population» conté, tret de la part purament declamatòria, gairebé tan sols passatges d'Steuart, al costat d'altres de Wallace i Townsend. <=

(52) «Hi ha una certa densitat de població que és convenient tant per la relació social com per la reunió de potències amb les quals el producte del treball creix». (James Mill, l.c.p. 50). «Si el nombre de treballadors creix, la potència productiva de la societat augmenta en una relació proporcional a aquest augment, multiplicat pels efectes de la divisió del treball». (Th. Hodgskin, l.c.p. 120). <=

(53) Com a conseqüència de la gran demanda de cotó d'ençà del 1861 la producció de cotó en certs districtes ja ben poblats de l'est d'Índia s'estengué a costa de la producció d'arròs. Aparegueren així fams parcials, en no poder els deficients mitjans de comunicació compensar la manca d'arròs d'un districte amb la importació d'arròs d'un altre. <=

(54) Així la fabricació de llençadores tèxtils ja constituïa durant el segle XVII una branca industrial particular a Holanda. <=

(55) «La manufactura llanera d'Anglaterra no es divideix en diverses parts o branques adients per llocs particulars sinó únicament o principalment on es manufactura; roba fina a Somersetshire, gruixuda a Yorkshire, llargues a Exeter, sedosa a Sudbury, crespons a Norwich, llinada a Kendal, mantes a Whitney, etc!» (Berkeley, «The Querist», 1750, § 520.) <=

(56) A. Ferguson, «History of Civil Society», Edinb. 1767, part IV, sect. II, p. 285. <=

(57) En les manufactures pròpiament dites, diu, la divisió del treball és més gran perquè «els ocupats en cada branca diferent del treball poden sovint aplegar-se en el mateix taller, i posar-se tots plegats a la vista de l'espectador. En les gran manufactures (!), contràriament, que són destinades a proveir les grans necessitat del gran cos de la població, cada branca diferent del treball empra un nombre tant gran de treballadors que és impossible d'aplegar-los en el mateix taller... la divisió no és tan òbvia de prop». (A. Smith, «Wealth of Nations», b. I, ch. I.) El famós passatge del mateix capítol que comença amb els mots: «Observau l'acomodació de l'artesà o del jornaler més comú en un país civilitzat i pròsper», etc., i que després continua amb com de nombrosos i diversos són els oficis que contribueixen a la satisfacció de les necessitats d'un treballador ordinari, és copiat gairebé textualment dels Remarks de B. de Mandevilles en la seua «Fable of the Bees, or, Private Vices, Publick Benefits». (Primera edició sense Remarks del 1705, amb els Remarks del 1714). <=

(58) «Ja no hi ha res que poguem denominar la recompensa natural del treball individual. Cada treballador produeix tan sols part d'un total, i en cada part, en no tindre cap valor d'utilitat en ella mateixa, no hi ha res que el treballador puga prendre i dir: aquest és el meu producte, això m'ho qued per jo». («Labour defended against the claims of Capital», Lond. 1825, p. 25). L'autor d'aquest escrit admirable és l'anteriorment citat Th. Hodgskin. <=

(58a) Nota a la 2a edició. Aquesta diferència entre divisió social i manufacturera del treball s'il·lustrà a la pràctica pels yankees. Una de de les noves contribucions dissenyades per Washington durant la guerra civil fou la quota d'un 6% de "tot el producte industrial". Qüestió: Què és un producte industrial? Resposta del legislador: Quelcom és produït «quan es fa» (when it is made), i es fa quan ja és preparat per a la venda. Ara un exemple entre molts. Els manufactures de Nova York i de Filadèlfia havien tingut prèviament el costum de «fer» paraigües amb els retalls. Però com que un paraigües és un mixtum compositium de components del tot heterogènies, aquestes darreres esdevingueren les obres de branques econòmiques separades i que es duien a terme en llocs diferents. Els llurs productes parcials entraven ara com a mercaderies independents en una manufactura de paraigües, on tan sols calia ara aplegar-les en un tot. Els yankees han titllat aquesta mena d'articles d'«assembled articles» (articles ensamblats), que els hi serveix bàsicament com a lloc d'ensamblatge de contribucions. Així el paraigües «ensambla» en primer lloc un 6% de quota damunt el preu de cadascun dels elements i després un altre 6% pel propi preu global. <=

(59) «Hom pot, doncs, establir per regla general que quan menys l'autoritat presideix la divisió del treball en l'interior de la societat, més es desenvolupa la divisió del treball en l'interior del taller i més es troba sotmesa a l'autoritat d'un sol. De manera, que l'autoritat en el taller i l'autoritat en la societat, per relació a la divisió el treball, estan en raó inversa l'una de l'altra». (Karl Marx, l.c.p. 130, 131.) <=

(60) Lieut. Col. Mark Wilks, «Historical Sketches on the South of India», Lond. 1810 bis 1817, v. I, p. 118-120. Hom troba una bona revisió de les diferents formes de la comunitat indiana a George Campbell «Modern India», London 1852. <=

(61) «Sota aquesta simple forma... els habitants del país han viscut des de temps immemorials. Els límits dels pobles amb prou feines s'han alterat; i tot i que els pobles de vegades han resultat danyats, i fins i tot desolats per la guerra, la fam i malalties, el mateix nom, els mateixos límits, els mateixos interessos i fins i tot les mateixes famílies han continuat per generacions. Els habitants no es preocupen gens del trencament i de la divisió dels regnes; mentre el poble reste sencer no els preocupa quin poder s'ha transferit o quin sobirà hi renuncia; la seua economia interna resta inalterada». (Th. Stamfort Raffles, late Lieut. Gov. of Java, «The History of Java», Lond. 1817, v. I, p. 285.) <=

(62) «No n'hi ha prou amb què el capital» (hauria de dir els mitjans de vida i de producció) «requerits per la subdivisió dels oficis ja siguen presents en la societat: cal que s'hagen acumulat en les mans dels patrons en quantitats prou grans com per permetre'ls de realitzar operacions a gran escala... Com més augmenta la divisió, més requereix l'ocupació constant d'un cert nombre de treballadors una inversió més gran de capital en eines, matèries primers, etc». (Storch, «Cours d'Écon. Polit.», edició parisenca, t. I, p. 250, 251). «La concentració d'instruments de producció i la divisió del treball són tan inseparables l'una de l'altra com ho són, en el règim polític, la concentració de poders públics i la divisió d'interessos privats». (Karl Marx, l.c.p. 134). <=

(63) Dugald Stewart denomina els treballadors manufacturers «autòmates vivents... ocupats en detalla de la feina». (l.c.p. 318.) <=

(64) En els coralls cada individu constitueix de fet l'estòmac de tot el grup. Aporta, però, nutrients, a diferència del patrici romà, que els sustreia. <=

(65) «L'obrer que porta en el braç tot un ofici, pot anar per tot arreu a exercir la seua indústria i trobar mitjans de subsistir: l'altre» (el treballador manufacturer) «no és més que un accessori que, separat dels confrares, ja no té ni capacitat, ni independència, i que es troba forçat d'acceptar la llei que hom jutge adient d'imposar-li». (Storch, l.c., édit. Petersb. 1815, t. I, p. 204). <=

(66) A. Ferguson, l.c.p. 281: «L'un pot haver guanyat, ço que l'altre ha perdut». <=

(67) «L'home de coneixement i el treballador productiu passen a distanciar-se àmpliament l'un de l'altre, i el coneixement, per comptes de restar com a auxiliar del treball en mans del treballador per augmentar-ne la potència productiva... s'ha arrenglerat gairebé a tot arreu contra el treball... en enganyar sistemàticament i forçar-los (als treballadors) per tal de fer completament mecàniques i obedients les potències musculars». (W. Thompson, «An Inquiry into the Principles of the Distribution of Wealth», London 1824, p. 274). <=

(68) A. Ferguson, l.c.p. 280. <=

(69) J. D. Tuckett, «A History of the Past and Present State of the Labouring Population», London 1846, v. I, p. 148. <=

(70) A. Smith, «Wealth of Nations», b. V, ch. I, art. II. Com a deixeble d'A. Ferguson, que havia desenvolupat les conseqüències contraproduents de la divisió del treball, A. Smith en aquest punt era del tot clar. En la introducció de la seua obra, on celebra exprofesso la divisió del treball, l'assenyala tan sols de passada com a font de desigualtats socials. No reprodueix Ferguson fins el 5è llibre, sobre els ingressos estatals. He donat a «Misère de la Philosophie» el que calia sobre la relació històrica de Ferguson, A. Smith, Lemontey i Say en la crítica de la divisió del treball, i hi he expressat també per primera vegada la divisió manufacturera del treball com a forma específica del sistema de producció capitalista. (l.c.p. 122 sq). <=

(71) Ferguson ja diu a l.c.p. 281: «I fins i tot pensar, en aquesta època de separacions, pot esdevindre un ofici particular». <=

(72) G. Garnier, t. V de la seua traducció, p. 4-5. <=

(73) Ramazzini, professor de medicina pràctica a Padua, publicà el 1713 la seua obra «De morbis artificum», traduïda el 1777 al francès, reimpressa el 1841 a l'«Encyclopédie des Sciences Médicales. 7me Div. Auteurs Classiques». El període de la gran indústria ha engrandit naturalment força el seu catàleg de malalties laborals. Vegeu entre d'altres «Hygiène physique et morale de l'ouvrier dans les grandes villes en général, et dans la ville de Lyon en particulier». Par le Dr. A. L. Fonteret, Paris 1858, i «Die Krankheiten, welche verschiednen Ständen, Altern und Geschlechtern eigenthümlich sind», 6 volums, Ulm 1840. L'any 1854 la Society of Arts nomenava una comissió de recerca sobre patologia industrial. La llista de documents aplegats per aquesta comissió hom la troba en el catàleg del «Twickenham Economic Museum». Força importants són els oficials «Reports on Public Health». Vegeu també Eduard Reich, M.D., «Ueber die Entartung des Menschen», Erlangen 1868. <=

(74) «To subdivide a man is to execute him, if he deserves the sentence, to assassinate him, if he does not ... the subdivision of labour is the assassination of a people». (D. Urquhart, «Familiar Words», London 1855, p. 119). Hegel tenia opinions força herètiques de la divisió del treball. «Per homes educats hom entèn primordialment els qui poden fer allò que els altres fan», diu en la seua filosofia del dret. <=

(75) La fe tranquilitzadora en el geni inventiu exercida a priori pel capitalista individual en la divisió del treball, s'hi troba encara avui entre els professors alemanys, com el senyor Roscher per exemple, que recompensa el sorgiment d'aquest cap de Júpiter de la divisió del treball ja consolidada, amb «diversos salaris laborals» com a agraïment. L'aplicació més o menys gran de la divisió del treball depèn de la llargada de la bossa, no de la grandària del geni. <=

(76) Més que A. Smith els autors anteriors, com Petty, com l'autor anònim de «Advantages of the East-India Trade» etc., s'hi fixen en el caràcter capitalista de la divisió manufacturera del treball. <=

(77) Constitueixen una excepció entre els moderns uns pocs escriptors, que pel que fa a la divisió del treball segueixen gairebé únicament els escriptors antics, com és el cas de Beccaria i James Harris. Així Beccaria: «Cadascú prova amb l'experiència que aplicant la mà i l'enginy sempre al mateix gènere d'operacions i de productes, els hi són més fàcils, més abundants i millors els resultats que en treu que no pas que si cadascú fes aïlladament totes les coses que li són necessàries. Dividint-se d'aquesta manera per la utilitat comuna i privada els homes en diverses classes i condicions». (Cesare Beccaria, «Elementi di Econ. Publica», ed. Custodi, Part. Moderna, t. XI, p. 28). James Harris, posteriorment Earl of Malmesbury, famós pels «Diaries» de la seua ambaixada a Petersburg, diu en una nota al seu «Dialogue concerning Happiness», London 1741, més tard reimprès a «Three Treatises etc.», 3. ed., Lond. 1772: «Tota l'argumentació per demostrar que la societat és natural (és a dir, per la divisió d'ocupacions)... es pren del segon llibre de la «República» de Plató. <=

(78) Així en l'Odissea, XIV, 228: «Ja que cada altre home es dedicada també a d'altres treballs» i Arquíloc en Sextus Empiricus: «Cadascú troba el seu sentit en un treball diferent». <=

(79) «Poll' hpistato erga, kakwz d' hpistato panta» – L'atenenc es tenia per superior a l'espartà com a productor de mercaderies, ja que aquests en la guerra podien disposar d'homes amb escreix, però no de diners, com Tucídides fa dir a Pericles en el discurs on crida als atenencs a la guerra del Peloponès: «Sempre s'estimen més de lluitar amb els cossos que no pas amb les riqueses». (Thuk., l. I, c. 141). Amb tot, hi resta l'ideal, també en la producció material, de l'autarkeia, oposada a la divisió del treball, «ja que en aquesta s'hi genera prosperitat, però en aquella, a més, independència». Hom ha de fer notar a més que fins i tot ja en l'època de la caiguda dels 30 tirans encara no hi havien més de 5.000 atenencs sense propietat agrària. <=

(80) Plato desenvolupa la divisió del treball fins la comunitat a partir de la multiplicitat de necessitats i la unicitat de talent dels individus. El seu punt principal de mira és que el treballador s'ha d'adaptar a l'obra, no l'obra al treballador, la qual cosa és irremeiable quan fa alhora diferents oficis, i en fa tal o tal obra subordinada a les adjacents. «Ja que el treball no vol esperar-se durant el temps lliure del qui el fa, sinó que el treballador ha de posar-se a la feina, i no d'una forma lleugera. – Això és necessari. – De la qual cosa se segueix així que hom produeix més de tot i alhora més bellament i fàcil, si fa tan sols una cosa d'acord amb les seues dots naturals i amb el temps adient, lliure d'altres ocupacions». («De Republica», II, 2. ec., Baiter, Orelli etc). Similarment en Tucídides, l.c.c. 142: «La navegació és un art com qualsevol altre i no es pot realitzar, com les circumstàncies ho requereixen, com una ocupació subalterna; més aviat caldria no realitzar cap altra ocupació simultàniament a aquella». Si el treball ha d'esperar al treballador, diu Plató, el moment crític de la producció es perd i l'obra queda malmesa, «ergo u kairon diollutai». Aquesta mateixa idea platònica es troba de nou en la protesta dels propietaris de blanquejadores angleses contra l'article de la llei fabril que fixa determinades hores de menjar per tots els treballadors. El llur negoci no s'hi pot adaptar als treballadors, ja que «den les diverses operacions d'escalfament, rentat, emblanquiment, correcció, pressió i tinció, cap no es pot aturar en un instant determinat sense perill de danys... L'obligació de la mateixa hora de dinar per tots els treballadors pot posar en perill valuosos béns que no finalitzarien el procés laboral». Le platonisme où va-t-il se nicher! <=

(81) Xenofont relata que no tan sols és un honor rebre aliments de la taula del rei de Pèrsia, sinó que aquests són aliments són també més saborosos que els altres. «I això no és cap meravella, ja que, igual com la resta de les arts es perfeccionen particularment en les grans ciutats, els aliments reials s'elaboren d'una forma pròpia. Perquè en les petites ciutats un mateix fa llits, portes, arades, taules; sovint construeix cases per encàrrec, i queda satisfet si troba material suficient per mantindre's. És purament impossible per un home que s'esforça tan diversament, fer-ho tot bé. En les grans ciutats, però, on cada individu troba nombrosos compradors, n'hi ha prou amb un sol ofici per nodrir un home. Sovint ni tan sols cal tot un ofici, sinó que un fa sabates d'home i l'altre de dona. Ací i allà un viu simplement de serrar, l'altre de tallar sabates; un talla únicament roba, l'altre tan sols n'aplega les peces. Ara bé, és necessari que qui realitza el treball simple siga també incondicionalment qui ho fa millor. Igualment s'esdevé amb l'art de la cuina». (Xen., «Cyrop.», l. VIII, c. 2). S'hi fixa exclusivament en l'excel·lència dels béns amb valor d'ús, per bé que Xenofont ja sap que el nivell assolit per la divisió del treball depèn de l'abast del mercat. <=

(82) «Ell» (Busiris) «dividí tothom en castes peculiars... disposà que cadascuna seguís la mateixa ocupació, ja que sabia que els qui canvien d'ocupació no hi aprofundeixen en cap; i els que, però, resten constantment en la mateixa ocupació, assoleixen la perfecció. Realment també trobem que en relació a les arts i els oficis han superat els rival com ho fa al mestre amb l'aprenent, i els esforços per mantindre la monarquia i les altres institucions estatals són tan admirables que els filòsofs més famosos que parlen d'aquesta qüestió, lloen la constitució egípcia per damunt de les altres». (Isocr., «Busiris»,c. 8.) <=

(83) cf. Diod. Sic. <=

(84) Ure, l.c.p. 20. <=

(85) Ço que es diu en el text val més per Anglaterra que per França i més per França que per Holanda. <=