12. Capítol. Divisió del treball i manufactura | Índex | 13. Capítol. Maquinària i gran indústria. Part II
TRETZÈ CAPÍTOL. PART I (SECCIONS DE
L'1 A LA 3)
Maquinària
i gran indústria
1. Desenvolupament de la maquinària
John Stuart Mill diu en els seus «Principis d'economia política»:
«És qüestionable si totes les invencions mecàniques fetes fins ara han alleugerit l'esforç diari de tot ésser humà».(86)
Aquest no és tampoc, però, de cap manera, l'objectiu de la maquinària emprada pel capitalisme. Igual que tot altre desenvolupament de la força productiva del treball cerca l'abaratiment de les mercaderies, la reducció de la part de la jornada laboral que el treballador empra per ell mateix, i l'allargament de l'altra part de la jornada laboral, la que dóna sense compensació al capitalista. És un mitjà per la producció de plus-vàlua.
La transformació del sistema de producció assum com a punt de partida en la manufactura la força de treball, i en la gran indústria els mitjans de treball. Així primerament cal investigar com els mitjans de treball es transformen d'eines en màquines, o com es diferencien les màquines dels instruments artesanals. S'hi tracta tan sols d'una gran caracterització general ja que les línies frontereres que separen les èpoques de la societat no són pas menys fortes que les de la història de la Terra.
Matemàtics i mecànics – i hom troba que això es repeteix ací i allà entre els economistes anglesos – expliquen que l'eina és una màquina simple i que la màquina és una eina complexa. No hi veuen cap diferència essencial i denominen així màquines les potències mècaniques més simples, com la palanca, el pla inclinat, el caragol, la falca, etc.(87) De fet tot màquina consisteix en aquestes potències simples, siga com siga que les revestesca i les combine. Des del punt de mira econòmic, però, aquesta explicació no ensenya res, ja que li manca l'element històric. D'altra banda hom cerca la diferència entre eina i màquina en el fet que en les eines l'home n'és la força motriu, mentre que en les màquines ho és una força natural diferent de la humana, com bèsties, aigua, vent, etc.(88) Segons això una arada arrossegada per un bou, que pertany a èpoques de la producció ben diferenciades, és una màquina, mentre que el circular loom de Claussen, mogut per la mà d'un únic treballador, que completa 96.000 puntades per minut, és una eina simple. I el mateix loom que és una eina quan es mou amb la mà, seria una màquina si ho fés el vapor. Com que l'aplicació de la força animal és un dels invents més antics de la humanitat, de fet la producció de màquines hauria precedit la producció artesanal. Quan John Wyatt el 1735 ideà la seua filadora mecànica i amb ella la revolució industrial del segle XVIII, no va dir res de fer que fossen ases per comptes d'homes qui impulsassen la màquina, i amb tot aquest paper va caure en l'ase. Una màquina «per filar sense dits», es llegeix en el seu programa.(89)
Tota maquinària desenvolupada consisteix en tres parts essencialment diferents, el motor, el mecanisme de transmissió i, finalment, l'instrument mecànic o de treball. El motor actua com a força impulsora de tot el mecanisme. Genera la pròpia força motriu, com la màquina de vapor, la màquina calòrica, la màquina electromagnètica, etc., o rep l'impuls d'una força natural exterior ja existent, com el molí d'aigua d'una caiguda, el molí de vent del vent, etc. El mecanisme de transmissió, integrat per volants, eixos, rodes dentades, polees, mànecs, cordes, corrioles, pinyons i dispositius de les mens més diferents, regula el moviment, el transforma, quan cal, com ara d'un de perpendicular en un de circular, el divideix i distribueix per la maquinària instrumental. Aquestes dues parts contribueixen únicament en fornir a l'instrument mecànic de moviment, mitjançant el qual l'objecte de treball és alterat de la forma volguda. Aquesta part de la maquinària, la instrumental, és amb la qual aparegué la revolució industrial en el segle XVIII. Constitueix encara quotidianament de nou el punt de partida tan aviat una artesania o una manufactura es mecanitzen.
Si veiem ara de més a prop la màquina instrumental, o la màquina de treball pròpiament dita, hi distingum en general, per bé que sovint en formes força modificades, els aparells i eines amb els quals treballava l'artesà i el treballador manufacturer, però per comptes d'eines d'homes ara són eines d'un mecanisme o mècaniques. O bé tota la màquina és tan sols una edició mecànica més o menys alterada dels antics instruments artesanals, com és el cas del teler mecànic (90), o els òrgans funcionals emprats en el marc de la màquina de treball són antics coneguts, com les filadores en una màquina de filar, les agulles en una màquina de cosir, les fulles de la màquina de serrar, els ganivets en la màquina de tallar, etc. La diferenciació d'aquestes eines respecte del cos pròpiament dit de la màquina de treball es produeix des d'un bon començament. En general, encara la majoria de peces es produeixen artesanalment o manufacturerament i després es produeix de forma mecànica el cos de la màquina de treball.(91) La màquina instrumental és així un mecanisme que amb la participació del moviment corresponent realitza amb les eines les mateixes operacions que realitzava el treballador amb eines similars. Que la força motriu provinga ara d'homes o, de nou, d'una màquina, no altera l'essència de la qüestió. Per l'origen humà de l'eina pròpiament dita que entra en un mecanisme, la màquina ocupa el lloc de simple instrument. La diferència salta a la vista, fins i tot quan l'home en resta encara com a primer motor. El nombre d'instruments de treball que pot manegar simultàniament el restringeix el nombre dels seus instruments naturals de producció, els seus propis òrgans corporals. Hom provà a Alemanya originalment de fer que un filador impulsàs dues rodes de filar, és a dir que se'l feia treballar simultàniament amb les dues mans i els dos peus. Això era ben complicat. Posteriorment hom inventà una filadora amb dues rodes de filar, però els virtuosos de la filatura que podien filar simultàniament amb dos fils, eren gairebé tan rars com els homes de dos caps. La Jenny filava, contràriament, des del començament amb 12-18 filadores, els telers són dotats amb més de 1.000 agulles, etc. El nombre d'instruments que pot fer entrar en joc simultàniament la mateixa màquina instrumental s'emancipaven des d'un principi de les limitacions organiques que aturaven les eines manuals d'un treballador.
En moltes eines manuals la diferència entre els homes com a simple força motriu i com a treballador o operador pròpiament dit posseeix una existència sensiblement contrastada. Per exemple, en la roda de filar el peu actua tan sols com a força motriu mentre que la ma treballa en la filadora, estira i gira, realitza l'operació de filar pròpiament dita. Precisament és aquesta darrera part de l'instrument manual la que la revolució industrial pren inicialment i deixa als homes, al costat del nou treball de vigilar la màquina amb els ulls i de corregir-ne els errors amb la mà, el paper purament mecànic de la força motriu. Els instruments, contràriament, amb els quals l'home ha actuat des d'un principi com a simple força motriu, com ara en girar el mànec d'un molí (92), en bombejar, en moure amunt i avall el braç d'un bufador, en esmicolar amb un morter, etc., demanen de fet originalment l'ús d'animals, de l'aigua, del vent (93) com a forces motrius. Es mecanitzen, en part a dins i esporàdicament molt abans dels període manufacturer, però no revolucionen el sistema de producció. Es fa evident en el període de gran indústria que són, fins i tot en la forma artesanal, màquines. Les bombes, per exemple, amb les quals els holandesos drenaren el llac de Harlem, es construiren segons el principi de les bombes ordinàries, tan sols que màquines ciclòpies de vapor substituïen les mans humanes en moure'n els pistons. Els bufadors ordinaris i força imperfectes del ferrer es transformen, encara ocasionalment a Anglaterra, en una bomba mecànica d'aire en unir-hi al seu braç una màquina de vapor. La pròpia màquina de vapor, tal com se la va inventar a la fi del segle XVII durant el període manufacturer, i com continuà fins al començament dels anys 80 del segle XVIII (94), no generà cap revolució industrial. Fou més aviat al contrari la creació de màquines instrumentals les que feren necessàriament revolucionàries les màquines de vapor. Tan aviat com l'home, per comptes de treball amb l'instrument sobre l'objecte de treball, actua ara tan sols com a força motriu d'una màquina instrumental, el revestiment de la força motriu en múscul humà esdevé casual i el vent, l'aigua, el vapor, etc., en poden ocupar el lloc. Això no exclou naturalment aquells canvis que sovint impliquen grans alteracions tècniques de mecanismes construïts originalment per a la força motriu humana. Actualment totes les màquines que es fan, com les serradores, les panificadores, etc., es construeixen, si és que la pròpia natura no n'exclou l'ús a petita escala, per poder alimentar-se tant de força motriu humana com de purament mecànica.
La màquina, que introdueix la revolució industrial, substitueix el treballador, que manipula una eina individual, amb un mecanisme que opera alhora un nombre d'eines iguals o de la mateixa mena i ho fa amb una única força motriu, siga quina siga la seua forma.(95) Ací tenim la màquina, però tan sols com a element simple de la producció mecànica.
L'augment de l'abast de la màquina de treball i del nombre d'eines en funcionament simultani condiciona un mecanisme motor massiu, i aquesta mecanisme requereix per la superació de la seua pròpia resistència una força motriu més poderosa que la humana, a banda del fet que l'home és un instrument força imperfecte per produir un moviment uniforme i continu. Si assumim que ja tan sols actua com a simple força motriu, que per tant en el lloc de la seua eina apareix una màquina instrumental, les forces naturals el poden també substituir ara com a força motriu. De totes les forces motrius que ha llegat el període manufacturer la força equina és la pitjor, en part perquè un cavall té un cap propi, en part perquè és costosa i d'abast limitat pel que fa a l'aplicació general en fàbriques.(96) Amb tot el cavall fou emprat extensament durant la infantesa de la gran indústria, com demostren els planys dels agrònoms contemporanis, i l'expressió vigent fins els nostres dies de la força mecànica en cavalls de potència. El vent era inconstant i incontrolable, i l'ús de la força hidràulica el superava extraordinàriament a Anglaterra, el lloc de naixement de la gran indústria, ja durant el període manufacturer. Hom ja havia intentat en el segle XVII de fer moure dues pedres de molí amb un únic molí d'aigua. L'abast necessari del mecanisme de transmissió entrava ara, però, en conflicte amb la força hidràluica, i aquesta fou una de les circumstàncies que impulsaren una recerca acurada de les lleis de la fricció. Similarment l'acció irregular de la força motriu en els molins que es posaven amb moviment amb l'estira i arronsa d'una palanca, dugué a la teoria i l'aplicació del volant (97), que després jugaria un paper tan important en la gran indústria. D'aquesta forma el període manufacturer desenvolupar els primers elements científics i tècnics de la gran indústria. La filadora throstless d'Arkwright fou impulsada des del principi amb aigua. Amb tot, també l'ús de la força hidràulica com a força motriu predominant comportà circumstàncies difícils. No podia elevar-se a voluntat i mancava en certes èpoques de l'any, i per damunt de tot era d'una natura purament local.(98) No fou fins a la segona màquina de vapor de Watt, denominada d'acció doble, que s'hi trobà un primer motor que devia la seua pròpia força motriu al consum de carbó i aigua, la potència de força de la qual resta completament sota control humà, que era mòbil i mitjà de locomoció, urbana i no rural com el molí d'aigua, que permetia la concentració de la producció en ciutats, per comptes d'escampar-la, com el molí d'aigua, pel camp (99), universal en la seua aplicació tecnològica, i de residència relativament poc condicionada per circumstàncies locals. El gran geni de Watt s'hi mostra en l'especificació de la patent que registrà l'abril del 1784, i on la seua màquina de vapor no es descriu com a invent amb un objectiu particular, sinó com a agent universal de la gran indústria. Hi assenyala aplicacions moltes de les quals, com ara el martell de vapor, no s'introduiren fins a mig segle després. Dubtava, però, de l'aplicabilitat de la màquina de vapor a la navegació. Els seus successors, Boulton i Watt, presentaren el 1851 les màquines de vapor més colossals pels steamers oceànics en l'exposició industrial de Londres.
Després que les eines es transformassen d'eines d'organismes humans a eines d'un aparell mecànic, la màquina instrumental, ara també el motor adquiria una forma independent, completament emancipada de les limitacions de la força humana. Per tant la maquina instrumental individual que hem considerat fins ara es redueix a un simple element de la producció mecànica. Un motor mecànic podia ara impulsar diverses màquines de treball simultàniament.
Amb el nombre de màquines de treball que es mouen simultàniament creix el motor mecànic i el mecanisme de transmissió esdevé un aparell d'ampliació.
Ara diferenciarem la cooperació de diverses màquines de la mateixa mena d'un sistema mecànic.
En un cas tota l'obra la realitza la mateixa màquina de treball, que du a terme les diferents operacions que realitzaria un treballador manual amb les seues eines, per exemple el teixidor amb el seu teler, o diversos treballadors manuals amb diferents eines, bé de forma independent o com a membres d'una manufactura, que les duguesses a terme en sèrie.(100) Per exemple en la manufactura moderna de sobres un treballador doblega al paper amb la doblegadora, un altre hi posa la goma, un tercer l'obre per imprimir-hi la divisa, un quart el tanca, etc., i en cadascuna d'aquestes operacions parcials cada envelop individual canvia de mans. Una única màquina d'envelops realitza totes aquestes operacions d'un colp i fa 3.000 i més envelops en una hora. Una màquina americana per la cofnecció de paperines presentada en l'exposició industrial de Londres del 1862 tallava el paper, l'encolava, el doblegava i completava 300 peces per minut. El procés global que dins de la manufactura es dividia i es duia a terme de forma seriada el completa ací una màquina de treball, que actua amb la combinació de diferents eines. Ara bé, amb independència que una d'aquestes màquines de treball siga tan sols la reproducció mecànica d'una eina manual complexa o la combinació d'instruments simples de diferents menes particularitzats per la manufactura, en la fàbrica, és a dir en el taller basat en la mecanització, apareix de nou la cooperació simple, i de fet en primer terme (deixem de banda ara el treballador) com a conglomerat espaial de màquines de treball que funcionen de la mateixa manera i simultàniament. Així una fàbrica de teixits la constitueix la reunió de nombrosos telers mecànics i una fàbrica de cosits la reunió de nombroses màquines de cosir en el mateix lloc de treball. Existeix, però, ací una unitat tècnica, en rebre les nombroses màquines de treball de la mateixa mena simultàniament i homogèniament un mateix impuls de les bategades del primer motor que els hi és comú, que els arriba mitjançant el mecanisme de transmissió, que els hi és en part comú, ja que tan sols ramificacions particulars arriben a cada instrument mecànic individual. Igual com nombroses eines constitueixen l'òrgan d'una màquina de treball, nombroses màquines de treball constitueixen ara tan sols òrgans de la mateixa mena d'un únic motor mecànic.
Un sistema mecànica pròpiament dit no ocupa, però, el lloc de les màquines individuals independents fins que l'objecte de treball no passa per una sèrie interconnectada de diferents processos seriats que du a terme una cadena d'instruments mecànics de menes diferents, però complementaris entre ells. Reapareix ací la cooperació pròpia de la manufactura per la divisió del treball, però ara com a combinació d'instruments mecànics parcials. Les eines específiques dels diferents treballadors parcials, com en la manufactura de la llana, qui la bat, qui la pentina, qui la fila, etc., es transformen ara en les eines d'instruments mecànics especialitzats, cadascun dels quals constitueix un òrgan particular per una funció particular d'un sistema de mecanismes instrumentals combinats. La pròpia manufactura ofereix en general al sistema mecànic en les branques on s'introdueix per primera vegada, el fonament natural de la divisió i per tant de l'organització del procés de producció.(101) Aviat apareix, però, una diferència essencial. En la manufactura és el treballador qui, individualment o en grups, ha de dur a terme cada procés parcial particular amb les eines manuals. El procés s'apropia del treballador, però també s'hi ha d'adaptar. Aquest principi subjectiu de la divisió cau en el camí de la producció mecànica. El procés global s'hi considera objectivament, en si, s'analitza en les fases que el constitueixen, i el problema, la realització de cada procés parcial i la vinculació dels diferents processos parcials, es resol amb l'aplicació tècnica de la mecànica, la química, etc. (102), si bé naturalment la concepció teòrica s'ha de perfeccionar amb l'experiència pràctica acumulada a gran escala. Cada màquina parcial ofereix matèria primera a la següent, i com que totes actuen simultàniament, el producte contínuament es troba en els diferents estadis del procés de formació, en transició d'una fase de la producció a l'altra. Igual com en la manufactura la cooperació immediata de treballadors parcials genera una proporció determinada de grups particulars de treballadors, també en el sistema organitzat mecànicament l'ocupació contínua de les màquines parcials entre elles determina una certa proporció entre el llur nombre, l'abast i la velocitat. La màquina de treball combinada, ara un sistema organitzat de màquines individuals de diferents menes i dels llurs grups, com més es perfecciona, més esdevé un procés global continuat, és a dir menor és la interrupció de matèria primera de la fase inicial a la darrera, i més també substitueix el propi mecanisme la mà humana en el pas d'una fase de la producció a la següent. Si en la manufactura l'aïllament del procés particular és un principi donat per la divisió del treball, domina per contra en la fàbrica desenvolupada la continuïtat dels processos particular.
Un sistema de maquinària, ja es base en la simple cooperació de màquines de treball de la mateixa mena, com els telers, o en la combinació de menes diferents, com en les filadores, constitueix en si un gran autòmata tan aviat com l'impulsa un primer motor automàtic. Tot i que el sistema global s'impulse, per exemple, amb una màquina de vapor, encara part dels instruments mecànics individuals utilitzen treballadors per certs moviments, com era el cas de la conducció de la mule abans de la introducció de la selfacting mule i encara en les filatures fines, o parts determinades de la maquinària per a la realització de la feina han de recòrrer a treballadors com a instruments, com passa en les cases de la maquinària abans de la transformació del slide rest (un aparell de gir) en un selfactor. Tan aviat com la màquina de treball realitza tots els moviments necessaris per l'elaboració de la matèria primera sense assistència humana i ni tan sols tampoc de supervisió humana, tenim un sistema automàtic de maquinària, capaç de millorar contínuament en detalls. Aquests, per exemple l'aparell que atura tot sol una màquina de fil quan s'hi trenca un fil individual, i la selfacting stop, que atura el millorat teler de vapor tan aviat la bovina es buida de fil, són invencions del tot modernes. Com a exemple tant de continuïtat de la producció com de realització del principi automàtic s'hi pot prendre la moderna fàbrica paperera. En la producció de paper s'hi pot estudiar profitosament en general la diferència entre els diversos sistemes de producció, basats en diversos mitjans de producció, com també la connexió de les relacions socials de producció amb aquests sistemes de producció, ja que l'antiga paperera alemanya ens ofereix una mostra de la producció artesanal, l'Holanda del segle XVII i la França del XVIII una mostra de la manufactura pròpiament dita i l'Anglaterra moderna una mostra de la fabricació automàtica, tot amb el mateix objectiu, sense comptar que a Xina i a Índica encara existeixen dues formes paleoasiàtiques diferents de la mateixa indústria.
Com a sistema vertebrat de màquines de treball, el moviment de les quals el reben mitjançant la maquinària de transmissió d'un autòmata central, la mecanització posseeix la forma més desenvolupada. En el lloc de la màquina individual hi apareix un monstre mecànic, el cos del qual omple fàbriques senceres i la força demoníaca, de primer recoberta de moviments lents, gairebé cerimoniosos, dels seus membres gegants, esclata en la roda furiosa i febril d'incomptables òrgans laborals.
Hi havia mules, màquines de vapor, etc., abans que hi haguessen treballadors l'ocupació exclusiva dels quals fos fer màquines de vapor, mules, etc., igual com els homes duien roba abans que hi haguessen sastres. Els invents de Vaucanson, Arkwright, Watt, etc., foren, però, tan sols fructífers perquè aquests inventors disposaren, oferta pel període manufacturer, d'una quantitat considerable de treballadors mecànics qualificats. Una part d'aquests treballadors eren artesans independents de diferents professions, una altra part s'aplegaven en manufactures, en les quals, com s'ha esmentat abans, la divisió del treball hi prevalia amb una força particular. Amb l'augment de les invencions i la demanda creixent de les màquines recentment inventades, d'una banda hi havia una particularització superior de la fabricació de màquines en múltiples branques independent, i de l'altra s'aprofundia la divisió del treball dins les manufactures de construcció de màquines. Ací entrellucam per tant en la manufactura el fonament tècnic immediat de la gran indústria. Aquella produí la maquinària, amb la qual aquesta abolí l'artesania i la manufactura de les esferes de producció de les quals s'apoderava. La mecanització s'aixecà així espontàniament damunt uns fonaments materials poc adients. En un cert grau de desenvolupament havia d'erradicar aquest fonament sobrevingut, que s'havia elaborat a l'antiga, i construir-se tota sola una nova base corresponent al seu propi sistema de producció. Així com la màquina individual resta esquifida mentre es mou tan sols pels homes, i així com el sistema mecànica no es pot desenvolupar lliurement abans que la màquina de vapor no haja ocupat el lloc de les forces motrius precedents – animals, vent i la pròpia aigua, la gran indústria veia privat el seu desenvolupament complet mentre el mitjà de producció que la caracteritzava, la pròpia màquina, degués l'existència a la força personal i a la destresa personal, i depengués així del desenvolupament muscular, de l'agudesa de la vista i de la virtuositat de la mà, amb la qual el treballador parcial de la manufactura i l'artesà conduïen els llurs propis instruments esquifits. A banda de l'encariment de les màquines com a conseqüència d'aquesta forma originària – una circumstància que domina el capital com a motiu conscient – l'expansió de la indústria ja mecanitzaada i la invasió de la maquinària en noves branques de la producció eren purament condicionades pel creixement d'una categoria laboral, que per la natura mig artística de la seua ocupació tan sols podia augmentar progressivament i no a salts. Però en un cert estadi del desenvolupament la gran indústria entrà també tècnicament en contradicció amb el rerefons artesanal i manufacturer. L'engrandiment de l'abast dels motors mecànics, dels mecanismes de transmissió i dels instruments mecànics, les creixents complicació i multiplicitat i la regularitat més forta de les parts integrants, a mesura que els instruments mecànics se separaven dels models artesanals, i adquirien una forma il·limitada llevat per la forma determinada de l'aplicació mecànica (103), la perfecció del sistema automàtic i l'aplicació contínuament més irremeiable d'una material més difícil de manipular, com ara el ferro per comptes de la fusta – la solució de totes aquestes qüestions que sorgien espontàniament es presentava a tot arreu en la forma de restriccions de personal, que no s'havien pogut practicar, més que en un cert grau, en el personal laboral combinat de la manufactura. Màquines com ara la pressa hidràulica moderna, el teler modern de vapor i la moderna màquina cardadora mai no les hauria pogut oferir la manufactura.
La transformació del sistema de producció en una esfera de la indústria condiciona la transformació en les altres. Això s'esdevé originalment per aquelles branques de la indústria que són de fet aïllades per la divisió social del treball perquè cadascuna produeix una mercaderia independent, però que es vinculen com a fases d'un procés global. Així les filatures mecàniques feien necessaris els telers mecànics i totes dues forçaven la revolució mecànico-química en les blanqueries, els estampats i els tints. Així d'altra banda la revolució en les filatures de cotó madurava la invenció del gin per separar les llavors de la fibra de cotó, amb la qual cosa fou possible que la producció de cotó assolí la gran escala ara requerida.(104) La revolució en el sistema de producció de la indústria i de l'agricultura feia necessària especialment, però, també una revolució en les condicions generals del procés social de producció, com ara dels mitjans de comunicació i de transport. Així com els mitjans de comunicació i de transport d'una societat el pivot de la qual, per fer servir una expressió de Fourier, era la petita agricultura amb una indústria domèstica auxiliar i l'artesania urbana, no podien satisfer de cap manera les necessitats de producció del període manufacturer amb la divisió extensiva del treball social, la concentració de mitjans de treball i de treballadors i els mercats colonials, i que de fet també s'havien revolucionat, igual es transformaven els mitjans de transport i de producció lliurats pel període manufacturer ja en obstacles insuportables per la gran indústria amb la seua velocitat febril de producció, l'escala massiva, els moviments continus de capital i de masses obreres d'una esfera de la producció a l'altra i les connexions que creava de nou el mercat mundial. A banda de la completament revolucionària construcció de velers, les comunicacions i els transports s'adaptaven gradualment al mode de producció amb un sistema de vapors fluvials, ferrocarrils, vapors oceànics i telègrafs. Les paoroses masses de ferro ara calia, però, forjar, soldar, tallar, perforar, modelar, requerien d'altra banda màquines ciclòpies, la creació de les quals era prohibitiva per les fàbriques de maquinària manufactureres.
La gran indústria havia de fer-se amb els seus mitjans característics de producció, les pròpies màquines, i produir màquines amb màquines. No fou fins que féu això, que es construí un fonament tècnic adient i s'aixecà amb els propis peus. Amb la mecanització creixent en les primeres dècades del segle XIX la maquinària es feia de fet progressivament amb la fabricació d'instruments mecànics. Però no fou fins la darrera dècada que maduraren d'una forma inoïda els ferrocarrils i la navegació oceànica que dugué a la vida les màquines ciclòpies emprades en la construcció dels primers motors.
La condició més essencial per la fabricació de màquines amb màquines era un motor capaç d'exercir qualsevol potència mecànica i alhora d'una forma del tot controlable. Això ja existia en la màquina de vapor. Però calia alhora la producció de les formes estrictament geomètriques, com ara línies, plans, cercles, cilindres, cons i esferes necessàries per les parts mecàniques individuals. Aquest problema el resolgué Henry Maudslay en la primera dècada del segle XIX amb l'invent de l'slide-rest, que aviat es faria automàtica i que en una forma modificada fou aplicada a d'altres màquines de construcció a banda del torn, per la qual s'havia ideat originalment. Aquesta realització mecànica subsititueix no qualsevol eina particular sinó la pròpia mà humana, que genera una forma determinada per sostindre, adaptar i dirigir la fulla de l'instrument de tall, etc., contra o damunt el material de treball, per exemple, ferro. Es permetia així de produir les formes geomètriques de les parts mecàniques individuals
«amb un grau de facilitat, idoneïtat i rapidesa que cap experiència acumulada de la mà del treballador més destre no podia oferir».(105)
Si consideram ara la part de la maquinària emprada en la construcció de màquines que constitueix l'instrument mecànic pròpiament dit reapareixen els instruments manuals, però d'un abast ciclopi. L'operador de la perforadora, per exemple, és una broca inoïda, impulsada per una màquina de vapor i sense ella no es podrien produir els ciclindres de les màquines de vapor i de les presses hidràuliques més grans. El torn mecànic és la reproducció ciclòpia del torn ordinari de peu, l'aplanadora un fuster de ferro, que treballa amb els mateixos instruments en ferro que el fuster utilitza en fusta; els instruments que en les drassanes de Londres talla la planxa, és una mena gegant de serra, l'instrument de la màquina de retallar, que talla el ferro tan fàcilment com les tisores de sastre la tela, és una tisora monstruosa, i el martell de vapor opera amb un cap de martell corrent, però d'un pes que ni el propi Thor podria sostindre.(106) Un d'aquests martells de vapor, per exemple l'inventat per Nasmyth, pesa més de 6 tones i colpeja amb la caiguda perpendicular de 7 peus una enclusa de 36 tones de pes. Pulveritza distretament un bloc de granit i no és pas menys capaç de clavar, amb una successió de cops lleugers, un clau en una fusta delicada.(107)
Com a maquinària els mitjans de treball adquireixen una forma material d'existència que condiciona la substitució de la força humana per forces naturals i de la rutina empírica per l'aplicació conscient de la ciència natural. En la manufactura la vertebració del procés laboral social és una combinació purament subjectiva de treballadors parcials; en el sistema mecànic la gran indústria posseeix tot un organisme productiu objectiu que disposa del treballador com d'una condició material ja fixada de la producció. En la cooperació simple i fins i tot en l'especialitzada per la divisió del treball, extinció del treballador individual pel col·lectiu és més o menys casual. La maquinària, amb poques excepcions que s'esmentaran més tard, funciona tan sols en mans del treball immediatament social o comunitari. El caràcter cooperatiu del procés laboral esdevé ara també per la natura dels mitjans de treball una necessitat dictada per la pròpia tècnica.
2. El traspàs de valor de la maquinària al producte
Hom ha vist que les forces productiques que sorgeixen de la cooperació i de la divisió del treball no li costen res al capital. Són forces naturals del treball social. Les forces naturals, com el vapor, l'aigua, etc., que són apropiades pel procés productiu no costen en cap cas res. Però així com l'home utilitza els pulmons per respirar, utilitza una «construcció de mà humana» per consumir productivament les forces naturals. Cal un molí d'aigua per aprofitar la força motriu de l'aigua i una màquina de vapor per aprofitar l'elasticitat del vapor. El que val per les forces naturals també val per la ciència. Una vegada descoberta, la llei de la desviació de l'agulla magnètica en el camp de força d'una corrent elèctrica o la de l'adquisició de magnetisme pel ferro rodejat per una corrent elèctrica, no tenen cap valor.(108) Però l'explotació d'aquestes lleis per la telegrafia, etc., necessita d'un aparell força costós i extensiu. Com hem vist, la màquina no extingeix l'eina. Per comptes de l'eina manual que el capital deixa al treballador, ara s'hi treballa amb una màquina que condueix la pròpia eina. Si bé per tant és clar a primera vista que la gran indústria, mitjançant la incorporació de forces naturals inoïdes i de la ciència natural en el procés de producció, augmenta extraordinàriament la productivitat del treball, no és pas menys clar que aquesta productivitat augmentada no es compra d'altra banda amb un augment de l'esmerçament de treball. Igual que com qualsevol altra part integrant del capital constant la maquinària no genera cap valor, però dóna el seu propi valor al producte en la generació del qual serveix. En la mesura que és un valor i que per tant transfereix valor al producte, constitueix una part integrant del mateix valor. Per comptes d'abaratir-lo, l'encareix en relació al seu propi valor. I és palpable que les màquines i la maquinària desenvolupada sistemàticament, els mitjans de treball característics de la gran indústria, són incomparablement d'un valor més feixuc que els mitjans de treball d'artesanies i manufactures.
Primerament cal remarcar ara que la maquinària, que sempre entra globalment en el procés laboral, tan sols ho fa parcialment en el procés d'ampliació del valor. No hi posa mia més valor que el perdut de mitjana pel desgast. S'hi troba per tant una gran diferència entre el valor de la màquina i la part del valor que periòdicament es transfereix al producte. S'hi troba una gran diferència entre la màquina com a creadora de valor i com a creadora de producte. Com més gran és el període durant el qual la mateixa maquinària continua a servir en el mateix procés laboral, més gran és aquesta diferència. Certament que hem vist que tot mitjà de treball o instrument de la producció pròpiament dit entra globalment en el procés laboral i sempre a peces, en relació al seu desgast mitjà diari, en el procés d'ampliació del valor. Aquesta diferència, però, entre l'ús i el desgast és molt més gran en la maquinària que en l'eina, perquè aquesta, construïda en un material més durador, viu més, perquè l'aplicació, regulada per estrictes lleis científiques, possibilitat una economia més gran en la utilització de les parts que la integren i els seus mitjans de consum, i finalment perquè el seu camp de producció és incomparablement més gran que el de l'eina. En tots dos casos, el de la maquinària i el de l'eina, els costos mitjans diaris, o la part integrant del valor que afegeixen al producte pel desgast diari i el consum de matèries auxiliars, com l'oli, el carbó, etc., es realitza sense més, exactament igual que les forces naturals disponibles sense l'assistència del treball humà. Com més gran és l'abast d'acció productiva de la maquinària respecte el de l'eina, més gran és l'abast del seu servei desinteressat, en relació al de l'eina. Fins a la gran indústria l'home no aprèn a fer treballar el producte del seu treball anterior a gran escala, com si es tractàs d'una força natural.(109)
En arribar a la consideració de la cooperació i de la manufactura, es mostra que certes condicions generals de la producció, com els edificis, etc., s'economitzen en relació amb les condicions disperses de la producció del treballador aïllat, i així el producte n'és menys car. En la maquinària no tan sols s'empra el cos d'una màquina de treball a través de les diverses eines, sinó també el mateix motor juntament amb una part del mecanisme de transmissió de diverses màquines de treball.
Donada la diferència entre el valor de la maquinària i la porció del valor transferida al seu producte diari, el grau d'encariment del producte per aquesta porció del valor depèn primerament de l'abast del producte, és a dir de la seua superfície. El senyor Baynes de Blackburn estima en una lliçó publicada el 1857, que
«cada cavall de potència mecànica real (109a) alimentarà 450 filadores selfactines, amb preparació, o 200 filadores throstle o 15 telers per 40 inch cloth amb les aplicacions per ordir, classificar, etc».
En el primer cas és el producte diari de 450 filadores mule, en el segon de 200 filadores throstle, en el tercer de 15 telers mecànics, els quals es reparteixen els costos diaris d'un cavall de potència de vapor i el desgast de la maquinària que posa en moviment, de forma que tan sols en una onza de fil o un colze de teixit tan sols s'hi transfereix una porció de valor ben minsa. Igualment s'esdevé amb l'exemple anterior del martell de vapor. Com que el seu desgast diari, el consum de carbó, etc., es reparteixen per una massa fructífera de ferro, que amartella diàriament, cada centena de ferro rep únicament una porció petita de valor, que seria força gran si aquest instrument ciclopi es dedicàs a petits claus.
Donat el cercle d'acció de la màquina de treball, per tant el nombre d'eines o, quan es tracta de força, l'abast, la massa de producte dependrà de la velocitat amb la qual opera, per tant, per exemple, de velocitat amb la qual gira la filadora, o el nombre de colps que reparteix el mateix en un minut. Molts d'aquests martells colossals donen 70 colps en un minut, i la màquina patentada per Ryder emprada en la forja de filadores amb martells de vapor de petites dimensions, en dóna 700.
Donada la proporció amb la qual el valor de la maquinària es transfereix al producte, la grandària d'aquesta porció del valor depèn de la seua pròpia quantitat de valor.(110) Com menys treball continga, menys valor posarà en el producte. Com menys valor hi aporte, molt més productiva serà i més s'aproparan els seus serveis als de les forces naturals. La producció de la maquinària per maquinària en dismueix, però, el valor, en relació a l'extensió i a l'eficàcia.
Una anàlisi comparativa del preu de les mercaderies produïdes artesanalment o manufacturera, i el preu de les mateixes mercaderies com a productes de màquines dóna en general el resultat que en els productes de màquines la part integrant del valor deguda als mitjans de treball creix relativament, però disminueix absolutament. Això vol dir que la seua grandària absoluta baixa, però que la grandària en relació al valor global del producte, per exemple una lliura de fil, puja.(111)
És clar que s'hi dóna un simple deplacement de treball, i per tant la suma global de treball requerit per la producció d'una mercaderia no disminueix, o la productivitat del treball no augmenta, quan la producció d'una màquina costa tant de treball com n'estalvia l'ús. La diferència, però, entre el treball que costa i el treball que estalvia, o el grau de productivitat, no depèn evidentment de la diferència entre el propi valor i el de les eines substituïdes. La diferència perdura mentre els costos laborals de la màquina i per tant la porció de valor que afegeix al producte resten inferiors en relació al que afegeix el treballador a l'objecte de treball amb les seues eines. La productivitat d'una màquina es mesura per tant amb el grau que substitueix força de treball humana. Segons el senyor Baynes per 450 filadores mules i la maquinària preparatòria, que es mouen amb un cavall de potència de vapor, calen 21/2 treballadors (112) i cada selfactina fila en una jornada laboral de deu hores 13 onzes de fil (nombre mitjà), i per tant setmanalment es filen 3655/8 lliures de fil amb 21/2 treballadors. En la transformació a fil 366 lliures de cotó (deixam de banda pèrdues) absorbeixen tan sols 150 hores de treball o 15 jornades de deu hores, mentre que amb una roda de filar, si el filador manual lliura 13 onzes de fil en 60 hores, la mateixa quantitat de cotó absorbeix 2.700 jornades laborals de 10 hores o 27.000 hores de treball.(113) Allà on l'antic mètode de blockprinting o d'estampament manual ha desaparegut per l'estampament mecànic, una única màquina estampa amb l'assistència d'un home o d'un jove tant de gènere de quatre color en una hora com abans 200 homes.(114) Abans que Eli Whitney inventàs el gin de cotó, la separació de les llavors d'una lliura de cotó costava una jornada laboral mitjana. Com a conseqüència de la seua invenció una negra podia netejar 100 lliures de cotó i l'eficàcia del gin des de llavors encara ha millorat. Una lliure de llana de cotó que es produïa abans a 50 centaus, es venia després amb més gran profit, és a dir amb la inclusió de més treball impagat, a 10 centaus. A Índia hom empra per la separació de la llana de la llavor un instrument mig mecànic, la txurca, amb la qual un home i una dona netegen diàriament 28 lliures. Amb la txurca inventades fa uns anys pel doctor Forbes 1 home i 1 jove produïen diàriament 250 lliures; allà on bous, vapor o aigua s'empren com a forces motrius, tan sols es requereixen uns pocs joves i dones com a feeders (abastidors manuals de materials per la màrquina). Setze d'aquestes màquines impulsades per bous realitzen diàriament l'obra diària mitjana anterior de 750 individus.(115)
Com s'ha esmentat abans, la màquina de vapor d'una arada realiza en una hora per 3 penics o 1/4 xílings tanta feina com 66 hones per 15 xílings l'hora. Retorn a aquest exemple contra una presuposició errònia. Els 15 xílings no són de cap manera l'expressió del treball que en una hora duen a terme els 66 homes. Si la relació del treball excedentari respecte del necessari fos d'un 110%, produirien aquestes 66 treballadors en una hora un valor de 30 xílings, per bé que tan sols 33 hores en reben un equivalent, és a dir en forma de salari de 15 xílings. Suposam per tant que una màquina costa el mateix que el salari anual dels 150 treballadors que desplaça, digam 3.000 lliures esterlines, de forma que 3.000 lliures esterlines no són de cap manera l'expressió monetària del treball que els 150 treballadors afegeixen a l'objecte de treball, sinó tan sols la part del treball anual que reben en forma de salari. Contràriament el valor monetari de la màquina de 3.000 lliures esterlines expressa tot el treball esmerçat en la seua producció, siga quina siga la relació en aquest treball entre el salari pels treballadors i la plus-vàlua pels capitalista. Si la màquina costàs el mateix que la força de treball desplaçada, el treball que s'hi materialitza encara és molt inferior al treball viu que substitueix.(116)
Considerada exclusivament com a mitjà d'abaratiment del producte, els límits per l'ús de la maquinària venen donats perquè la pròpia producció coste menys treball que el que se substitueix amb el seu ús. Pel capital, però, aquests límits són encara més restringits. Com que no paga pel treball emprat, sinó pel valor de la força de treball emprada, l'ús de la maquinària li és limitada per la diferència entre el valor de la maquinària i el valor de la força de treball substituïda. Com que la divisió de la jornada laboral en treball necessari i treball excedentari difereix en els diferents països, i també pel mateix país en els diferents períodes o durant el mateix període en les diferents sectors econòmics; com que, a més, el salari real del treballador cau de vegades per sota del valor de la seua força de treball, de vegades puja-hi per damunt, la diferència entre el preu de la maquinària i el preu de la força de treball que substitueix pot variar força, encara que la diferència entre la quantitat de treball necessària per la producció de la màquina i la quantitat global del treball reste igual.(116a) És, però, tan sols la primera diferència la que determina pròpiament els costos de producció de la mercaderia pel capitalista i la que l'influeix mitjançant la llei forçosa de la competència. Per tant la invenció avui de màquines a Anglaterra que tan sols s'empren a Nord-amèrica, igual com a Alemanya s'inventaven màquines en els segles XVI i XVII que tan sols s'empraven a Holanda, i com moltes invencions franceses del segle XVIII que tan sols aprofitaren a Anglaterra. Les pròpies màquines produeixen en els països més antigament desenvolupats, mitjançant l'ús en certes branques econòmiques, un excedent de treball (redundacy of labour, que en deia Ricardo) en d'altres branques, que en aquestes la caiguda dels salaris per sota del valor de la força de treball impedia l'ús de la maquinària i que des del punt de mira del capital, el guany del qual no procedeix de la disminució del treball emprat, sinó del pagat, es fa supèrflua i sovint impossible. En certes branques de la manufactura llanera anglesa el treball infantil ha disminuït força durant els darrers anys, i ací i allà gairebé ha desaparegut. Per què? Perquè la llei fabril feia necessari un torn doble d'infants, un que treballava 6 hores, l'altre 4, o tots dos tan sols 5. Els pares refusaren, però, de vendre els half-times (temps parcial) més brats que els anteriors full-times (temps complet). D'ací la substitució dels half-times per la maquinària.(117) Abans de la prohibició del treball de dones i d'infants (de menys de 10 anys) en mines el capital trobava el mètode d'utilitzar dones i noies nues, sovint amb companyia masculina, en mines de carbó i d'altres, tan extraordinàriament d'acord amb el seu codi moral i especialment també amb el llibre de comptes, que fou tan sols després de la prohibició que van recòrrer a la maquinària. Els ianquis han inventat màquines per picar pedres. Els anglesos no les usen perquè els «pobres» («wretch» és una expressió educada de l'economia política anglesa pels treballadors agrícoles) que requereix aquest treball, veuen pagada una part tan petita del seu treball, que pels capitalistes la maquinària encariria la producció.(118) A Anglaterra encara ocasionalment s'empren dones per comptes de cavalls per tirar, etc., els bots dels canals (119), perquè el treball requerit per la producció de cavalls i demàquines és una quantitat matemàticament donada, mentre que la del manteniment de dones de la població excedentària és, per contra, inferior a qualsevol càlcul. Hom no troba per tant un malbaratament tan vergonyós de la força humana per baixeses com a Anglaterra, el país de les màquines.
3. Efectes directes de la mecanització en el treballador
El punt de partida de la gran indústria el constitueix, com s'ha mostrat, la revolució dels mitjans de treball, i els mitjans de treball revolucionat adquireixen la forma més desenvolupada en el sistema mecànic de la fàbrica. Abans de veure com el materia humà s'incorpora a aquest organisme objectiu, considerarem uns efectes secundaris generals d'aquesta revolució damunt el propi treballador.
a) Apropiació de la
força de treball suplementària pel capital.
El
treball femení i infantil
En la mesura que la maquinària estalvia força muscular, es converteix en un mitjà per emprar treballadors sense força muscular o amb un desenvolupament corporal immadur, però amb una gran habilitat de membres. El treball femení i l'infantil foren per tant el primer mot de l'ús capitalista de la maquinària! Aquest poderós mitjà de substitució del treball i dels treballadors es transformà així aviat en un mitjà per engrandir el nombre de treballadors assalariat mitjançant el reclutament de tots els membres de la família laboral, sense distinció de sexe i d'edat, sota el domini immediat del capital. El treball forçós pel capitalista usurpava no tan sols el lloc dels jocs infantils, sinó també el treball lliure en l'àmbit domèstic, dins els límits tradicionals de la pròpia família.(120)
El valor de la força de treball es determina no tan sols pel temps de treball necessari pel manteniment del treballador adult individual, sinó també pel manteniment de la família treballadora. En llençar la maquinària tots els membres de la família treballadora al mercat laboral, divideix el valor de la força de treball de l'home per tota la seua família. Devalua així la seua força de treball. La compra de la força de treball d'una família de, per exemple, 4, costa potser més que la compra anterior de la força de treball del cap de família, però apareixen 4 jornades laborals per comptes d'una, i el preu cau en relació a l'excés del treball excedentari de quatre per damunt del treball excedentari d'un. Ara quatre han d'oferir no tan sols treball, sinó treball excedentari, al capital, per tal que una família visca. Així la maquinària augmenta el material humà d'explotació, el camp més propi de l'aprofitament del capital (121), alhora que el grau d'explotació.
Revolució igualment des dels fonament la mediació formal de la relació capitalista, el contracte entre el treballador i el capitalista. Damunt la base del bescanvi de mercaderies, la primera assumpció era que el capitalista i el treballador entren en contacte com a persones lliures, com a propietaris independents de mercaderies, l'un propietari de diners i de mitjans de producció, l'altre propietari de la força de treball. Però ara el capital compra muts i mig muts. El treballador venia abans la seua pròpia força de treball, de la qual disposava formalment com a persona lliure. Ven ara la dona i les criatures. Esdevé un tractant d'esclaus.(122) La demanda de treball infantil s'assembla sovint també en la forma a la demanda d'esclaus negres, com hom solia llegir en els anuncis de diaris americans.
«La meua atenció», diu, per exemple, un inspector fabril anglès, «s'hi fixà en un anunci en un diari local d'una de les més importants ciutats manufactureres del meu districte, del qual en segueix la còpia: calen de 12 a 20 joves, no pas tant joves com per poder passar per 13 anys. Salari 4 xílings per setmana. Consultau, etc».(123)
La frase «com per poder passar per 13 anys» es refereix al fet que la Factory Act permetia treballar tan sols 6 hores als infants de menys de 13 anys. Un sanitari oficialment qualificat (certifying surgeon) ha de certificar-ne l'edat. El fabricant demana per tant joves que semblen haver fet ja els tretze anys. La disminució sovint entretallada en el nombre d'infants de menys de 13 anys ocupats pels fabricants, reflectit en l'estatística anglesa dels darrers 20 anys, fou segons declaracions dels inspectors fabrils en gran mesura obra dels propis certifying surgeons, que elevaven l'edat dels infants d'acord amb el desig d'explotació dels capitalistes i la necessitat sòrdida dels pares. En el conegut districte londinenc de Bethnal Green s'hi fa un mercat públic cada dilluns i dimarts al matí on infants de tots dos sexes de 9 anys en endavant es lloguen al les manufactures londinenques de seda. «Les condicions habituals són d'1 xíling i 8 penics la setmana (que reben els pares) i 2 penics per mi a més del te». El contracte val tan sols per la setmana. Les escenes i el llenguatge durant aquest mercat són força deplorables».(124) A més ha passat a Anglaterra que dones «han tret infants de la workhouse i els han llogat per 2 xílings i 6 penics setmanals».(125) Malgrat la legislació encara no pas menys de 2.000 joves són venuts pels propis pares a Gran Bretanya com a màquines d'escurar xemeneies (per bé que existeixen màquines per substituir-los).(126) La revolució efectuada per la maquinària en les relacions legals entre el comprador i el venedor de la força de treball, de forma que tota la transacció perd pròpiament l'aparença d'un contracte entre persones lliures, donà més tard al parlament anglès una excusa jurídica per la interferència estatal en el sistema fabril. Tan aviat com la llei fabril limita el treball infantil a 6 hores en branques industrials abans no afectades, s'entona de nou el plany del fabricant: una part dels pares retira ara els infants de la indústria regulada per vendre'ls allà on encara domina la «llibertat de treball», és a dir on els infants de menys de 13 anys són obligats a treballar com els adults, i per tant se'n lliuren d'una forma més lucrativa. Com que, però, el capital és de natura un leveller, és a dir que estableix en totes les esferes de la producció una igualtat de les condicions d'explotació del treball com a dret humà iinat, la limitació legal del treball infantil en una branca industrial esdevé la causa de la limitació en les altres.
Ja hem posat de manifest abans el deteriorament físic dels infants i dels joves, així com de les dones treballadores, als quals la maquinària, de primer directament en les fàbriques que la tenen com a base i després indirectament en tota la resta de branques industrials, subjectes a l'explotació del capital. Ací ens ocuparen per tant tan sols en un punt, la inoïda mortalitat dels infants de treballadors en els primers anys de vida. A Anglaterra hi ha 16 districtes de registre on en la mitjana anual de 100.000 infants vius de menys d'un any tan sols hi ha 9.085 morts (en un districte tan sols 7.047) kommen, en 24 districtes n'hia més de 10.000, però per sota d'11.000, en 39 districtes més d'11.000, però per sota de 12.000, en 48 districtes més de 12.000, però per sota de 13.000, en 22 districtes més de 20.000, en 25 districtes més de 21.000, en 17 més de 22.000, en 11 més de 23.000, a Hoo, Wolverhampton, Ashton-under-Lyne i Preston més de 24.000, a Nottingham, Stockport i Bradford més de 25.000, a Wisbeach 26.001 i a Manchester 26.125.(127) Com una recerca mèdica oficial mostrava l'any 1861, a banda de circumstàncies locals, les altes taxes de mortalitat es devien a l'ocupació extradomèstica de les mares i per tant sorgien de l'abandonament i del maltractament dels infants, entre d'altres una nutrició insuficient, manca de nutrició, administració d'opiacis, etc., degudes a l'alienació antinatural de la mare respecte de l'infant, i com a conseqüència d'inanicions i enverinaments deliberats.(128) En aquells districtes agrícoles, «on existeix un mínim d'ocupació femenina, és inferior, per contra, la taxa de mortalitat»(129). La comissió de recerca del 1861 donà, però, el resultat inesperat que en certs districtes purament agrícoles de la Mar del Nord la taxa de mortalitat dels infants de menys d'un any assolia gairebé els nivells dels pitjors districtes fabrils. El doctor Julian Hunter rebé per tant l'encàrrec d'investigar el fenomen a lloc. El seu report s'incorpora en el «VI. Report on Public Health».(130) Hom havia suposat fins llavors que la malària i d'altres, i d'altres malalties pròpies de districtes de baixa alçada i humids delmaven els infants. La investigació resultà del tot oposada, és a dir,
«que la mateixa causa que bandejà la malària, és a dir la transformació dels camps de pantans a l'hivern a prats esparsos a l'estiu en una fructífera terra de gra, fomentà extraordinàriament la taxa de mortalitat de les criatures»(131).
Els 70 pràctics sanitaris que el doctor Hunter escoltà en aquest districte eren «meravellosament coincidents» en aquest punt. Amb la revolució del cultiu agrícola s'hi havia introduït de fet el sistema industrial.
«Dones casades, que treballen en bandes al costat de nois i noies, per una suma estipulada de diners, les posen a la disposició del granger un home anomenat 'emprenedor', que contracta tota la banda. Aquestes bandes de vegades viatgen a moltes milles del propi poble; es troben matí i vesprada en els camins, en camisa, amb abrics i botes adients, i de vegades pantalons, i semblen meravellosament fortes i sanes, però tenyides d'una immoralitat de costums i una despreocupació dels resultats fatals que el llur amor d'aquesta vida ocupada i independent comporta per la descendència malaurada que es queda a casa».(132)
Tots els fenòmens dels districtes fabrils s'hi reprodueixen, en un grau encara més elevat d'infanticidi encobert i de tractament d'infants amb opiacis.(133)
«El meu coneixement d'aquests mals», diu el doctor Simon, funcionari mèdic del Privy-Council anglès i redactor en cap dels reports de «Public Health», «pot excusar el profund menyspreu amb el que veig qualsevol gran ocupació industrial de dones adultes».(134) «Per bé», crida l'inspector fabril R. Baker en un report oficial, «per bé dels districtes manufacturers d'Anglaterra vindrà el dia que es prohibirà a tota dona casada que tinga una família de treballar en qualsevol taller tèxtil».(135)
La degradació moral que sorgeix de l'explotació capitalista del treball femení i infantil l'expressa exhaustivament F. Engels a la seua «Lage der arbeitenden Klasse Englands» i d'altres autors que tan sols he de recordar ara. La desolació intel·lectual produïda artificialment per la transformacions de persones immadures en simples màquines per a la fabricació de plus-vàlua i força distingible de la ignorància espontània que manté la ment en suspens sense destruir-ne la capacitat de desenvolupament, la seua pròpia fertilitat natural, obligà finalment el parlament anglès a fer obligatòria en totes les indústries sotmeses a les lleis fabrils la instrucció elemental com a condició legal per l'ús «productiu» d'infants de menys de 14 anys. L'esperit de la producció capitalista s'aferra a la redacció desordenada dels anomenats articles educatius de les lleis fabrils, davant la manca d'una maquinària administrativa, que fa aquesta obligatorietat il·lusòria en gran mesura, per l'oposició dels propis fabricants contra aquesta llei d'instrucció i pels trucs i manipulacions pràctics pel seu incompliment.
«Ja que aquesta legislatura és l'única culpable, per haver aprovat una llei confosa (delusive law) que, mentre que semblava preveure que els infants emprats en fàbriques fossen educats, no conté cap disposició per la qual el fi professat es puga assegurar. No preveu res més que els infants determinats dies de la setmana i per un determinat nombre d'hores» (3 hores) «diàries es troben dins les quatre parets d'un lloc anomenat escola, i que el patró de l'infant rebe setmanalment un certificat en aquest sentit signat per una persona encarregada pel subscriptor com a mestre o mestra d'escola».(136)
Abans de l'aprovació de la llei fabril esmenada del 1844 no era rar que els certificats escolars fossen signats pel mestre o la mestra d'escola amb una creu, ja que ni tan sols aquest darrer sabia escriure.
«En una ocasió, de visita en un lloc anomenat escola, des del qual s'havien emès certificats d'assistència escolar, em va colpir tant la ignorància del mestre, que li vaig dir: «Si us plau, senyor, sabeu llegir?». La seua resposta fou: 'Sí, bé, la creu (summat)'. Quant a la seua preparació hi afegí: 'En tot cas sóc amb els meus alumnes'».
Durant l'elaboració de la llei del 1844 els inspectors fabrils denunciaren la situació vergonyosa dels llocs titllats d'escoles, els certificats dels quals havien d'admetre legalment. Tot el que aconseguiren fou que a partir del 1844
«els quadres en el certificat escolar els han d'omplir de forma manuscrita els mestres d'escola, que també ha de subscriure-hi els propis nom i cognom».(137)
Sir John Kincaid, inspector fabril per Escòcia, relata experències d'una mena similar.
«La primera escola que caig visitar la vigilava una Mrs. Ann Killin. En demanar-li que em deletrejàs el cognom, va equivocar-se directament, en començar amb la lletra c, però s'hi corregí immediatament i va dir que el seu cognom començava amb k. En mirar la seua signatura, però, en els llibres dels certificats escolars, em vaig adonar que l'havia escrit de diverses formes, mentre que la lletra no deixava dubtes de la seua incapacitats per ensenyar. Ella mateixa va reconèixer que no sabia dur el registre... En una segona escola vaig trobar que l'aula feia 15 peus de llarg i 10 d'ample, i que comptava en aquest espai 75 infants que barbotejaven quelcom inintel·ligible».(138) «Però no es tracta tan sols dels llocs miserables referits on els infants obtenen certificats d'assistència escolar sense haver rebut instrucció de cap vàlua, ja que en moltes escoles on hi ha un mestre competent, els seus esforços són de poca utilitat per distreure multitud d'infants de totes les edats, des d'infants de 3 anys en endavant; per guanyar-se la vida, com a molt miserablement, depèn del penic rebut del nombre més gran d'infants que siga possible d'amuntegar en l'espai. A això cal afegir un mobiliari escolar atrotinat, una manca de llibres i d'altres materials per ensenyar, i l'efecte depriment sobre els pobres infants en una atmosfera tancada i sorollosa. He estat en moltes d'aquestes escoles, on he vist fileres d'infants que no feien absolutament res; i això se certifica com a assistència escolar i, en reports estatístics, aquests infants es consignen com a educats (educated)».(139)
A Escòcia els fabricants proven de fer tot el possible sense els infants obligats a l'escolarització.
«No cal argumentar res més per demostrar que els articles educatius de la llei fabril, acomplits de forma tan desfavorable per part dels propietaris de fàbriques, tendeixen en gran mesura a excloure aquesta classe d'infants tant de l'ocupació com del benefici de l'educació contemplat per aquesta llei».(140)
D'una forma grotescament horrible apareix això en les impremptes, regulades per una llei fabril pròpia. Segons determina la llei
«cada infant, abans d'ésser ocupat en una imprempta ha d'haver assistit a l'escola si més no durant 30 dies, i no pas menys de 150 hores, durant els sis mesos immediatament anteriors al primer dia d'aquesta ocupació, i durant la seua ocupació en la imprempta, haurà d'assistir per un període similar de 30 dies, i de 150 hores, durant cada període successiu de sis mesos... L'assistència a l'escola ha d'ésser entre les 8 del matí i les 6 de la vesprada. Cap assistència de menys de 2 ½ hores, ni cap superior a les 5 hores de cap dia, serà reconeguda com a part de les 150 hores. Sota circumstàncies ordinàries els infants assistiran a le'scola pel matí i la vesprada durant 30 dies, durant si més no 5 hores diàries, i en expirar els 30 dies, el total previst de 150 hores s'haurà d'haver aconseguit, després del qual tornaran a l'impremta i hi continuaran fins que hagen expirat els sis mesos, quan una altra període d'assistència escolar esdevindrà obligatòria, i de nou aniran a l'escola fins a acomplir el terme... Molts infants que han assistit a l'escola durant el nombre requerit d'hores, quan tornen a l'escola després de l'expiració dels sis mesos de feina en la imprempta, es troben en la mateixa situació amb la qual assistiren per primera vegada com a nois d'imprempta, de forma que han perdut tot el que adquiriren en l'assistència escolar prèvia... En d'altres impremptes l'assistència escolar dels infants es fa dependre en tot cas de les exigències de treball de l'establiment. El nombre requerit d'hores es disposa cada sis mesos, per períodes que consisteixen de 3 a 5 hores seguides, que es reparteixen, potser, per tots els sis mesos... Per exemple, l'assistència d'un dia podria ésser de 8 a 11 del matí, la d'una altre d'1 a 4 de la vesprada, i l'infant no apareixeria de nou per l'escola durant diversos dies, per després tornar-hi de 3 a 6 de la vesprada; després hi ha aniria 3 o 4 dies consecutius o durant una setmana, després no apareixeria per l'escola durant 3 setmanes o un mes, i després ho faria alguns dies durant algunes hores quan l'operari que l'empra triàs d'alliberar-lo; i així l'infant era vehiculat, per dir-ho així, de l'escola a la feina, de la feina a l'escola, fins que la història de les 150 hores s'hagués fos».(141)
Mitjançant l'addició excessiva d'infants i de dones al personal laboral combinat, la maquinària terenca finalment l'oposició que els treballadors masculins presentaven encara en la manufactura al despotisme del capital.(142)
b) Allargament de la jornada laboral
Si la maquinària és el mitjà més poderós per elevar la productivitat del treball, és a dir per escurçar el temps de treball necessari per la producció d'una mercaderia, esdevé com a eina del capital en les indústries que ocupa inicialment de forma directa el mitjà més poderós per allargar la jornada laboral per damunt dels límits naturals. Crea d'una banda noves condicions amb les quals el capital es capacita per alliberar la seua tendència constant, i d'altra banda noves formes per assedegar la fam de treball aliè.
Primerament en la maquinària s'independitzen els moviments i l'activitat laboral dels mitjans de treball respecte del treballador. Esdevenen per ells i per ell un perpetuum mobile industrial, que continuaria a produir ininterrompudament si no topàs amb certes limitacions naturals dels seus ajudants humans: febleses corporals i voluntats pròpies. Com a capital, i com a tal l'autòmata posseeix en el capitalista consciència i voluntat, i l'anima per tant el desig d'aconseguir una resistència mínima per aquella molesta, però elàstica, limitació natural humana.(143) Aquesta la disminueix sense més la lleugeresa aparent del treball en la màquina i l'element femení i infantil, més servicial i dòcil.(144)
La productivitat de la maquinària es presenta, com hem vist, en una relació inversa a la grandària de la porció del valor transferida a l'obra. Com més llarg n'és el període de funcionament, més gran és la massa del producte en la qual s'hi divideix el valor afegit, i menor és igualment la porció del valor que en rep la mercaderia individual. El període de vida activa de la maquinària és, però, clarament determinat per la durada de la jornada laboral o la durada del procés diari de treball multiplicada pel nombre de dies en els quals s'hi repeteix.
El desgast de la maquinària no es correspon de cap manera amb una exactitud matemàtica al temps d'ús. I encara amb aquesta presuposició, una màquina que treballàs durant 71/2 anys 16 hores diàries, cobriria una període de producció tan gran i afegiria en el producte global no pas més valor que la mateixa màquina si durant 15 anys tan sols funcionàs 8 hores diàries. En el primer cas, però, el valor de la màquina es reproduiria el doble de ràpid que en el darrer i el capitalista absorbiria en 71/2 anys la mateixa quantitat de treball excedentari que en 15.
El desgast material de la màquina és doble. El primer en sorgeix de l'ús, com les monedes es desgasten per la circulació, l'altre del no-ús, com una espasa es robina enfundada. Aquest és deu als elements. El desgast de la primera mena es relaciona més o menys directament a l'ús, el darrer hi és fins a cert punt inversament proporcional.(145)
Al costat del desgast material, la màquina pateix, però, també, per dir-ho així, un de moral. Perd valor d'intercanvi en la mesura que màquines de la mateixa construcció es reprodueixen de forma més barata o entren a competir al seu costat màquines millors.(146) En tots dos casos el seu valor, per jove i vital que siga, ja no el determina el treball que s'hi ha materialitzat de fet, sinó pel temps de treball necessari per la seua pròpia reproducció o per la reproducció de màquines millorades. Per tant s'ha devaluat més o menys. Com més breu siga el període per reproduir-ne el valor total, menor serà el perill del desgast moral, i com més llarga siga la jornada laboral, més breu serà aquest període. En la primera introducció de la maquinària en qualsevol branca de la producció se succeeixen colp rere colp de nous mètodes per una reproducció més barata (147) i milloren que no tan sols afecten parts individuals o aparells, sinó tota la construcció. En el primer període vital actua de forma més aguda per tant aquest motor particular en l'allargament de la jornada laboral.(148)
Sota unes circumstàncies constants i amb una determinada jornada laboral, l'explotació d'un nombre redoblat de treballadors requereix igualment redoblar tant la part del capital constant dedicada a la maquinària i a l'edifici, com la dedicada a la matèria primera, els materials auxiliars, etc. Amb l'allargament de la jornada laboral s'hi amplia l'escala de la producció mentre que resta inalterat el capital dedicat a la maquinària i a l'edifici.(149) No tan sols creix la plus-vàlua, sinó disminueix la inversió necessària per obtindre-la. Certament que això es troba també ja més o menys en tot allargament de la jornada laboral, però ací amb un pes diferenciat, perquè el capital transformat en mitjans de treball té també un major pes.(150) El desenvolupament de la mecanització lliga especialment una porció sempre creixent del capital en una forma amb la qual d'una banda és contínuament ampliable, i de l'altra perd valor d'ús i d'intercanvi tan aviat com s'interromp el contacte amb el treball viu. «Quan», instrueix el senyor Ashwort, un magnat cotoner anglès, al professor Nassau W. Senior,
«quan un jornada deixa anar la pala, fa inútil per aquest període un capital de 18 penics. Quan un dels nostres individus» (és a dir els treballadors fabrils) «deixa la fàbrica, fa inútil un capital que havia costat 100.000 lliures esterlines».(151)
Que tan sols hom ho pense! Un capital, que havia costat 100.000 lliures esterlines, es fa també «inútil» tan sols amb un instant! És de fet monstruós que un dels nostres individus abandone mai la fàbrica! L'abast creixent de la maquinària, com entreveu Senior, instruït per Ashworth, fa «desitjable» l'allargament creixent de la jornada laboral.(152)
La màquina produeix plus-vàlua relativa, no tan sols en devaluar directament la força de treball i indirectament per abaratir-la mitjançant l'abaratiment de les mercaderies dedicades a la seua reproducció, sinó també en la introducció esporàdica inicial per part del propietari de màquines, que transforma el treball emprat en treball potenciat, en elevar el valor social del producte de la màquina per damunt del seu valor individual i en permetre el capitalista d'afegir al producte diari una porció de valor inferior del valor diari de la força de treball. Durant aquest període de transició, en el qual la mecanització resta com una mena de monopoli, els guanys són per tant extraordinaris, i el capitalista cerca d'explotar profundament aquest «primer dia de la vida juvenil» mitjançant el més gran allargament possible de la jornada laboral. La grandària del guany esperona la fam de més guany.
Amb la generalització de la maquinària en qualsevol branca industrial disminueix el valor social del producte de màquines al seu valor individual, i es deixa notar la llei segons la qual la plus-vàlua no sorgeix de les forces de treball que el capitalista ha substituït amb les màquines, sinó inversament de les forces de treball que hi ocupa. La plus-vàlua sorgeix tan sols de la part variable del capital, i hem vist que la quantitat de la plus-vàlua la determinen dos factors, la taxa de plus-vàlua i el nombre de treballadors ocupats simultàniament. Per una determinada durada de la jornada laboral la taxa de plus-vàlua la determina la relació en la qual la jornada labora es divideix en treball necessari i treball excedentari. El nombre de treballadors simultàniament ocupats depèn per la seua banda de la relació de la part variable del capital amb la constant. És ara clar que la mecanització, per molt que amplie el treball excedentari a costa del treball necessari mitjançant l'augment de la productivitat del treball, aquest resultat tan sols s'aconsegueix amb la disminució del nombre de treballadors ocupats amb un cert capital. Transforma una part del capital, que abans era variable, és a dir aplicat a força viva de treball, en maquinària, per tant en capital constant, que no produeix cap plus-vàlua. És impossible, per exemple, d'exprimir la mateixa plus-vàlua de dos treballadors de 24. Quan cadascú dels 24 treballadors ofereix tan sols de 12 hores una hora de treball excedentari, plegats ofereixen 24 hores de treball excedentari, mentre que el treball global de dos treballadors comporta tan sols 24 hores. Rau per tant en l'aplicació de la maquinària en la producció de plus-vàlua una contradicció immanent, ja que dels dos factors de la plus-vàlua que ofereix un capital d'una determinada quantitat, un factor, la taxa de plus-vàlua, tan sols s'engrandeix si l'altre factor, el nombre de treballadors, empetiteix. Aquesta contradicció immanent apareix tan aviat com, amb la generalització de la maquinària en una branca industrial, el valor de les mercaderies produïdes mecànicament regulen el valor social de totes les mercaderies de la mateixa mena, i és aquesta contradicció la que condueix el capital, sense que en siga conscient (153), a un vigorós allargament de la jornada laboral, per compensar la reducció en el nombre relatiu de treballadors explotats a través d'un augment no tan sols de la plus-vàlua relativa, sinó també de l'absoluta.
Si per tant l'aplicació capitalista de la maquinària d'una banda crea nous poderosos motius per l'allargament desmesurat de la jornada laboral i capgira la pròpia forma de treball així com el caràcter del cos social del treball d'una manera que trenca l'oposició contra aquesta tendència, produeix d'altra banda, en part per apropar al capital estrats anteriorment inabastables de la classe obrera, en part per alliberar els treballadors eliminats per les màquines, un excedent de població obrera (154), que s'ha de deixar dictar la llei del capital. D'ací el fenomen remarcable en la història de la indústria moderna que les màquines agranen tota limitació moral i natural de la jornada laboral. D'ací per tant la paradoxa econòmica que el mitjà més poderós per l'escurçament del temps de treball es torne el mitjà més infalible de transformar tot el temps vital del treballador i de la seua família en temps de treball disponible per l'ampliació de capital. «Quan», somniava Aristòtil, el més gran pensador de l'antiguitat,
«quan cada eina al dictat, o fins i tot tota sola, pogués realitzar l'obra que li és adient, igual com les obres d'art de Dèdal es movien totes soles o els trípodes d'Hefest anaven amb un impuls propi al treball sagrat, no els hi caldria als mestres artesans ajudants ni als senyors esclaus».(155)
I Antípatros, un poeta grec dels temps de Ciceró, lloava la invenció del molí d'aigua per moldre blat, aquesta forma elemental de tota maquinària productiva, com a alliberadora d'esclaves i portadora d'una edat d'or!(156) «Els pagans, aquests pagans!». No comprenien, com ho havia entès l'il·lustrat Bastiat, i abans d'ell l'encara més savi MacCulloch, res d'economia política i de cristianisme. No comprenien, entre d'altres coses, que la maquinària fos el mitjà més segur per allargar la jornada laboral. Excusaven potser l'esclavatge d'uns com a mitjà pel ple desenvolupament humà dels altres. Però predicar l'esclavatge de les masses per tal que uns rudes o mig-educats parvenus es facen «eminent spinners», «extensive sausage makers» i «influential shoe black dealers», indica que els hi manca l'òrgan específicament cristià.
L'allargament desmesurat de la jornada laboral que produeix la maquinària en mans del capital condueix posteriorment, com dèiem, a una reacció per part de la societat, amenaçada de socarrel, i per tant s'hi fixa una jornada laboral normal socialment restringida. En base a aquesta darrera s'hi desenvolupa un fenomen, que ja hem reconegut abans, fins a adquirir una importància decisiva – és a dir, la intensificació del treball. En l'anàlisi de la plus-vàlua absoluta s'hi tractat principalment de la grandària extensiva del treball, mentre que s'hi presuposava un determinat grau d'intensitat. Ara hem de considerar la substitució de la grandària extensiva per la intensiva o pel grau d'intensitat.
És evident que el progrés del sistema mecànic i l'experiència creixent d'una classe especial d'obrers industrials augmenta la rapidesa i per tant la intensitat del treball de forma espontània. Així a Anglaterra durant mig segle l'allargament de la jornada laboral anà de la mà amb una intensitat creixent del treball fabril. Amb tot el lector copsa que per un treball on no es tracta de paroxysmen excepcionals, sinó que es du a terme diàriament, que es repeteix diàriament i amb una uniformitat regular, s'hi ha d'arribar a un punt on l'extensió de la jornada laboral i de la intensitat del treball són mútuament excloents, de forma que l'allargament de la jornada laboral resta tan sols compatible amb un grau més afeblit d'intensitat del treball i inversament un grau més elevat d'intensitat ho és tan sols amb l'escurçament de la jornada laboral. Tan aviat com la revolta progressivament creixent de la classe obrera obligava l'estat a escurçar forçosament el temps de treball i a dictar per primera vegada a les pròpies fàbriques una jornada laboral normal, a partir d'aquests instant on, per tant, la producció creixent de plus-vàlua a través de l'allargament de la jornada laboral concloïa per sempre, el capital s'hi llençà amb totes les forces i amb plena consciència a la producció de plus-vàlua relativa mitjançant el desenvolupament accelerat del sistema mecànic. Alhora apareixia una alteració en el caràcter de plus-vàlua relativa. En general, el mètode de producció de la plus-vàlua relativa consisteix en l'augment de la força productiva del treball en fer el treballador capaç de produir més amb el mateix esmerçament de treball i en el mateix temps. El mateix temps de treball afegeix com abans el mateix valor al producte global, per bé que aquest valor d'intercanvi inalterat s'expressa ara en més valor d'ús i per tant s'encongeix el valor de la mercaderia individual. Altrament, però, tan aviat com l'escurçament forçós de la jornada laboral entra en vigor, l'impuls inoït que dóna al desenvolupament de les forces productives i de l'economització de les condicions de producció imposa al treballador alhora un esmerçament de treball més gran en el mateix temps, una tensió més elevada de la força de treball, un ompliment més dens dels porus del temps de treball, és a dir la condensació del treball del treballador en un grau que tan sols és assolible dins la jornada laboral reduïda. Aquesta condensació d'una massa més gran de treball en un període determinat de temps compta ara com el que és, com una quantitat més gran de treball. Al costat de la mesura del temps de treball com a «grandària extensiva» apareix ara la mesura del grau de densitat.(157) L’hora més intensiva de la jornada laboral de deu hores conté tant o més treball, és a dir força de treball esmerçada, que les hores més poroses de la jornada laboral de dotze hores. El seu producte té per tant el mateix o més valor que 11/5 hores més poroses. A banda de l’elevació de la plus-vàlua relativa amb l’augment de la força productiva del treball, ara, per exemple 31/3 hores de treball excedentari de 62/3 hores de treball necessari ofereixen al capitalista la mateixa quantitat de valor que abans 4 hores de treball excedentari de 8 hores de treball necessari.
Ara la qüestió és, com s’intensifica el treball?
El primer efecte de l’escurçament de la jornada laboral deriva la llei evident que l’eficiència de la força de treball és inversament proporcional a la durada de la realització. Per tant, dins un certs límits, ço que es guanya amb el grau de tensió es perd amb la durada. Que el treballador, però, faça fluir efectivament més força de treball, s’ho assegura el capital amb el mètode de pagament.(158) En manufactures, com les ceràmiques per exemple, on la maquinària no juga cap paper d’importància, la introducció de la llei fabril ha demostrat de forma frapant que el simple escurçament de la jornada laboral eleva meravellosament la regularitat, la uniformitat, l’ordre, la continuïtat i l’energia del treball.(159) Aquest efecte, però, sembla dubtós en les fàbriques pròpiament dites, perquè la dependència del treballador del moviment continu i uniforme de la màquina ja ha creat la disciplina més estricta. Així, quan el 1844 es tractava de la reducció de la jornada laboral per sota de 12 hores, els fabricants declaraven gairebé unànimament,
«els supervisors s’ocupen en les diferents sales de treball que les mans no perden el temps», «el grau de vigilància i d’atenció per part del treballador (the extent of vigilance and attention on the part of the workmen) amb prou feines podia augmentar», i si totes les altres circumstàncies, com la velocitat de la maquinària, etc., es presuposen constants, «esperar que en una fàbrica ben gestionada s’obtinga cap resultat important d’una major atenció dels treballadors és absurd».(160)
Aquesta afirmació es contradiu experimentalment. El senyor R. Gardner va fer treballar en les seues dues grans fàbriques de Preston el 20 d'abril del 1844 11 hores per dia per comptes de 12. Després d'un any això donà com a resultat, que
«s’obtingué la mateixa quantitat de producte pel mateix cost, i els mateixos treballadors reben en 11 hores la mateixa quantitat de salaris que abans en 12».(161)
Deix de banda els experiments fets en sales de filar i de cardar perquè anaren acompanyats d’un augment de la velocitat de la maquinària (en un 2%). En el departament de telers, per contra, s’hi teixien menes força diferents d’articles de fantasia amb dibuixos, sense que s’hi fes cap alteració en les condicions objectives de producció. El resultat fou:
«Des del 6 de gener fins al 20 d’abril del 1844, amb una jornada laboral de dotze hores, els salaris mitjans setmanals de cada treballador foren de 10 xílings 1 1/2 penic, del 20 d’abril al 29 de juny del 1844, amb una jornada laboral d’onze hores, els salaris mitjans setmanals foren de 10 xílings 3 1/2 penics».(162)
Ací s’hi havia produït més en 11 hores que abans en 12, exclusivament com a conseqüència d’una aplicació més uniforme del treballador i de l’economia del temps. Mentre que rebien el mateix salari i guanyaven 1 hora de temps lliure, el capitalista obtenia la mateixa quantitat de producte i s’estalvia consum de carbó, gas, etc., per una hora. Experiments similars es realitzen amb els mateixos resultats en les fàbriques dels senyors Horrocks i Jackson.(163)
Tan aviat com l’escurçament de la jornada laboral crea inicialment les condicions subjectives de la condensació del treball, en capacitat el treballador a fer fluir més força en el mateix temps, esdevé obligatori que les màquines en mans del capital siguen mitjans emprats objectivament i sistemàricament per exprèmer més treball en el mateix temps. Això es realitza d’una forma doble: amb l’elevació de la velocitat de les màquines i amb l’ampliació de l’abast de maquinària que ha supervisar el mateix treballador o el seu camp de treball. La millora en la construcció de la maquinària és necessària en part perquè no s’hi pot fer més pressió damunt el treballador, i en part perquè la limitació de la jornada laboral per la pròpia intensificació del treball força els capitalistes a un control més enèrgic dels costos de producció. La millora de la màquina de vapor elevà la velocitat dels pistons i alhora permetia, amb un estalvi més gran de força, de moure amb el mateix o fins i tot amb menys consum de carbó un mecanisme de dimensions superiors amb el mateix motor. La millora del mecanisme de transmissió disminueix la fricció i, ço que distingeix més la maquinària moderna de l’antiga, redueix el diàmetre i el pes dels eixos majors i menors fins a un mínim decreixent. La millora de la maquinària laboral, amb una velocitat més elevada i una eficiència creixent, com en el teler de vapor modern, o amb un engrandiment del seu abast, ha augmentat també l’abast i el nombre de les parts funcionals, com en les filadores mecàniques, o han accelerat el funcionament d’aquestes parts funcionals amb unes alteracions imperceptibles de detall, com les que fa deu anys augmentaren la velocitat de les filadores en 1/5.
La reducció de la jornada laboral a 12 hores data a Anglaterra del 1832. Ja el 1836 un fabricant anglès declarava:
«El treball que realitza ara en les fàbriques és molt més gran que ho era... fa uns trenta o quaranta anys... degut a que una més gran atenció i activitat requertida per una velocitat enormement més elevada donada a la maquinària».(164)
L’any 1844, lord Ashley, ara comte de Shaftesbury, va fer les següents afirmacions documentades en la Cambra dels Comuns:
"El treball realitzat pels ocupats en el procés de manufactura és tres vegades més gran que en el començament d'aquestes operacions. La maquinària ha executat, sens dubte, el treball que hauria demanat milions d'homes; però ha multiplicat també prodigiosament el treball dels qui són governats pels seus paorosos moviments... El 1815, el treball sobre un parell de filadores que fessen fil del número 40 –suposant una jornada laboral de 12 hores– implicava la necessitat de caminar 8 milles. El 1832, la distància feta sobre dues filadores que fessen fil del mateix número era de 20 milles i, sovint, més. El 1815 el filador feia diàriament, en cadascuna d'aquestes filadores, 820 passes, que fan un total de 1.640 passes en el curs d'un dia. El 1832, el filador feia en cada filadora 2.200 passes, que fan un total de 4.400. El 1844, 2.400 passes que feien un total de 4.800; i en certs casos la quantitat de treball requerida és fins i tot encara més gran... Tinc un altre document que m'enviaren el 1842 on s'hi diu que el treball creix progressivament –no tan sols perquè la distància que cal cobrir és sempre més gran, sinó perquè la quantitat de béns produïts es multiplica, mentre que les mans són menys proporcionalment en relació a abans; i, a més, perquè ara sovint es fila una espècie inferior de cotó, que és més difícil de treballar... En la cambra de cardar també hi ha hagut un gran augment de treball. Una persona hi fa el treball que abans es dividien entre dos. En la sala de telers, on hi ha un gran nombre de persones ocupades, i principalment dones... el treball ha augmentat en els darrers anys tot un 10%, degut a l'augment de la velocitat de la maquinària de filar. El 1838, el nombre de bobines filades per setmana era de 18.000, el 1843 ascendia a 21.000. El 1819, el nombre de puntades per minut en els telers mecànics era de 60 –el 1842 era de 140, la qual cosa mostrava un gran augment de treball».(165)
En vistes a aquesta intensitat remarcable que ja havia assolit el treball sota el domini de la llei de dotze hores ja el 1844, la declaració dels fabricants anglesos apareixia llavors com una justificació segons la qual qualsevol nou avenç en aquesta direcció era impossible, ja que qualsevol nova reducció del temps de treball equivaldria a una reducció de la producció. La correcció aparent del llur raonament ho demostra millor la següent declaració coetània del llur incansable censor, l’inspector fabril Leonard Horner.
«Ara bé, com que la quantitat produïda l’ha de regular, en general, la velocitat de la maquinària, hauria d’ésser en interès del propietari de la planta de fer-la anar a la velocitat màxima que s’adigués a les següents condicions, és a dir, la preservació de la maquinària d’un deteriorament massa ràpid; la preservació de la qualitat de l’article manufacturat; i la capacitat del treballador de seguir el moviment sense un exercici superior al que pot mantindre constantment. Un dels problemes més importants, per tant, que el propietari d’una fàbrica ha de resoldre és esbrinar la velocitat màxima a la qual pot anar, en relació a les condicions anteriors. S’esdevé habitualment que troba que ha anat massa ràpid, que trencament i una feina deficient contraresten l’augment de velocitat, i es veu obligat a disminuir-ne el ritme. Per tant conclogué que un propietari actiu i intel·ligent d’una fàbrica esbrinaria el màxim segur i que no seria possible de produir tant en onze com en dotze. Assum a més que l’operari pagat a preu fet s’hi escarrassaria fins al màxim per mantindre el mateix ritme»(166)
Horner conclogué per tant que, malgrat l’experiment de Gardner, etc., una reducció ulterior de la jornada laboral per sota de les 12 hores hauria de de disminuir la quantitat de producte.(167) Ell mateix cita 10 anys més tard el seu pensament del 1845 com a prova de com de poc valorava llavors encara l’elasticitat de la maquinària i de la força de treball humana, totes dues exprimides al màxim en igual mesura per l’escurçament forçós de la jornada laboral.
Arribam ara al període posterior al 1847, després de la introducció de la llei de les dotze hores en les fàbriques de cotó, de llana, de seda i de lli.
«La velocitat de les filadores ha augmentat en les throstles a 500 girs per minut, en les mules a 1000, és a dir que la velocitat de filadores throstle que el 1839 era de 4.500 per minut, és ara (1862) de 5.000; i de les filadores mule, que era de 5.000 és ara de 6.000, consistint en el segon cas en un augment del 10% i en el segon cas d’un 20%»(168)
Jas. Nasmyth, el famós enginyer civil de Patricroft, prop de Manchester, exposava el 1852 en una lletra a Leonard Horner les millores realitzades el 1848-1852 en la màquina de vapor. Després de remarcar que els cavalls de vapor de potència, que s'estma contínuament en les estatístiques fabrils segons la prestació de l'any 1828 (169), tan sols són nominals i sols es poden fer servir com a índex de la força real, diu, entre d'altres coses:
«N’estic segur que amb el mateix pes de maquinària de vapor, obtenim ara si més no un 50% més de rendiment o de treball realitzat de mitjana, i que en molts casos les mateixes màquines de vapor que en els dies de velocitat restringida a 220 peus per minut, donaven 50 cavalls de vapor, ara en rendeixen fins a 100». «La màquina moderna de vapor de 100 cavalls de potència és capaç d’anar a una força molt més gran que no pas abans, degut a les millores en la construcció, en la capacitat i construcció de les calderes, etc.» «Malgrat que s’empra el mateix nombre de mans en relació als cavalls de potència que en períodes anteriors, hi ha menys mans emprades en proporció a la maquinària».(170)
»L’any 1850 les fàbriques del Regne Unit empraren 134.217 cavalls de potència norminals per moure 25.638.716 filadores i 301.445 telers. El nombre de filadores i telers el 1856 era respectivament de 33.503.580 de les primeres, i 369.205 dels segons, que, si es compta la força del cavall de potència nominal com la mateixa del 1850, requeririen una força igual a 175.000 cavalls, però la potència real donada en l’exercici del 1856 és 161.435, una mica més de 10.000 cavalls per sota del que, si calculam en base a l’exercici del 1850, les fàbriques haurien requerit el 1850».(171)
»Els fets que se’n deriven de l’exercici (de 1856) semblen dir que el sistema fabril creix ràpidament; que, malgrat que s’empra el mateix nombre de mans en relació als cavalls de potència que en períodes anteriors, hi ha menys mans emprades en relació a la maquinària; que la màquina de vapor és capaç de moure una massa creixent de maquinària per l’economia de la força i d’altres mètodes, i que una quantitat creixent de treball es pot descartar per la millora de la maquinària, i per mètodes de manufactura, augments de la velocitat de la maquinària, i un seguit d’altres causes».(172) «Les grans millores fetes en màquines de tota mena han elevat molt la capacitat productiva. Sense gaires dubtes, l’escurçament de les hores de treball... impulsaren aquestes millores. Aquestes, combinades amb una pressió més intensa sobre el treballador, han tingut l’efecte que si més no es produeix tant en la jornada laboral escurçada (per dues hores o una sisena part) que allò que es produïa durant una de més llarga».(173)
Com augmentà l’enriquiment dels fabricants amb l’explotació més intensiva de la jornada laboral, ho demostra ja una circumstància, que el creixement mitjà de les fàbriques angleses de cotó, etc., del 1838 al 1850 fou d’un 32% anual, i del 1850 al 1856, per contra, d’un 86% anual.
Per molt gran que fos l’avenç de la indústria anglesa en els 8 anys del 1848 al 1856, sota el domini de la jornada laboral de les deu hores, fou de nou depassat en el següent període de sis anys, del 1856 al 1862. En les fàbriques de seda, per exemple, el 1856 hi havia: filadores 1.093.799, 1862: 1.388.544; 1856: Telers 9.260 i 1862: 10.709. Per contra 1856: nombre de treballadors 56.137 i 1862: 52.429. Això dóna un augment del nombre de filadores d’un 26,9% i de telers d’un 15,6% amb una reducció simultània del nombre de treballadors d’un 7%. L’any 1850 hi havia emprades en les fàbriques de worsted 875.830 filadores, 1856: 1.324.549 (augment d’un 51,2%) i 1862: 1.289.172 (disminució d’un 2,7%). Si hom descompta, però, les filadores dobles que figuren en els nombres del 1856, però no en els del 1862, hi restaria un nombre de filadores gairebé estacionari des del 1856. Per contra, des del 1850, en molts casos la velocitat de les filadores i dels telers s’ha doblat. El nombre de telers de vapor en les fàbriques de worsted era el 1850: 32.617, 1856: 38.956 i 1862: 43.048. Hi eren ocupats el 1850: 79.737 persones, 1856: 87.794 i 1862: 86.063, però hi són inclosos infants de menys de 14 anys 1850: 9.956, 1856: 11.228: i 1862 13.178. Malgrat que força augmentat el nombre de telers el 1862 en relació al 1856, va decrèixer el nombre tota del treballadors ocupats, i va pujar el d’infants explotats.(174)
El 27 d’abril del 1863 el membre del parlament Ferrand deia a la Cambra dels Comuns:
«M’han informat delegats de 16 districtes de Lancashire i Cheshire, de part dels quals parl, que la feina en les fàbriques creix constantment com a conseqüències de les millores de la maquinària. Per comptes de com a abans, quan una persona amb dos ajudants atén en dos telers, era una persona atén tres telers sense ajudants, i no és quelcom rar que una persona atenga quatre. Dotze hores de feina, com evidencien els fets adduïts, es comprimeixen ara en menys de 10 hores. És per tant evident fins quin punt la càrrega de l’operari fabril ha augmentat durant els darrers 10 anys».(175)
Per bé que, per tant, els inspectors fabrils han lloat incessantment i amb tot el dret els resultats favorables de les lleis fabrils del 1844 i el 1850, admeten amb tot que l’escurçament de la jornada laboral ha provocat una intensificació tan gran del treball que és igualment perjudicial per la salut del treballador, com de la força de treball.
«En la majoria de fàbriques de cotó, de worsted i de seda, hi ha un estat esgotador d’excitació per permetre als treballadors d’atendre satisfactòriament el treball de la maquinària, el moviment de la qual s’ha accelerat extraordinàriament en els darrers anys, que sembla una de les causes de l’excés de mortalitat per malalties pulmonars que el doctor Greenhow ha assenyalat en el seu valuosíssim darrer report».(176)
No hi pot restar el més petit dubte que la tendència del capital, en la mesura que li és prohibit per sempre legalment l'allargament de la jornada laboral, i per compensar-ho augmenta sistemàtica tant com li és possible el grau d'intensitat del treball i aprofita cada millora de la maquinària com a mitjà per una explotació més gran de la força de treball, condueix de nou a un punt d'inflexió que farà irremeiable una reducció addicional de les hores de treball.(177) D'altra banda la marxa triumfal de la indústria anglesa des del 1848 fins al present, és a dir durant el període de la jornada laboral de deu hores, depassa encara més l'avenç fet en l'època del 1833 al 1837, és a dir el període de la jornada laboral de dotze hores, com aquest darrer supera el realitzat en el mig segle posterior a la introducció del sisema fabril, és a dir el període de la jornada laboral il·limitada.(178)
Notes
(86) «It is questionable, if all the mechanical inventions yet made have lightened the day's toil of any human being». Mill hauria d’haver dit, «of any human being not fed by other people's labour», ja que la maquinària ha augmentat generosament el nombre d’ociosos acomodats. <=
(87) Vegeu, per exemple, «Course of Mathematics», de Hutton. <=
(88) «Des d’aquest punt de mira ens queda marcar doncs una clara delimitació entre eina i màquina: pales, martells, cisells, etc., obres de palanques i caragols, per molt elaborades que puguen ésser, l’home n’és la força motriu... tot això cau dins el concepte d’eina; mentre que l’arada que es moguda per la força animal, els molins de vent, etc., es compten entre les màquines». (Wilhelm Schulz, «Die Bewegung der Produktion», Zürich 1843, p. 38). Una obra recomanable en molts sentits. <=
(89) Ja abans d’ell, per bé que de forma força imperfecta, ja s’empraven màquines per filar, probablement en un principi a Itàlia. Una història crítica de la tecnologia ens mostraria en general com poques troballes del segle XVIII es deuen a un únic individu. Fins ara no existeix cap obra així. Darwin ens ha despertat l’interès en la història de la tecnologia natural, és a dir de la formació dels òrgans de plantes i animals com a instruments de producció per la vida de plantes i animals. No mereix la història de la formació dels òrgans productius dels humans socials, base material per qualsevol organització social particular, una atenció similar? I no seria més fàcil de realitzar, ja que, com diu Vico, la història humana es diferencia de la història natural en el fet que una l’hem feta i l’altra no? La tecnologia revela la relació humana amb la natura, el procés immediat de producció de la seua vida, i per tant també de les seues relacions vitals socials i les concepcions espirituals que se’n deriven. Àdhuc tota història religiosa que abstrau aquesta base material és acrítica. És de fet molt més fàcil descobrir analíticament el nucli terrenal de les construccions boiroses de la religió que, inversament, desenvolupar les relacions vitals reals de les formes celestialitzades. El darrer mètode és l’únic material i, per tant, científic. La mancança del materialisme abstracte de la ciència natural, que exclou el procés històric, hom lka veu ja en les concepcions abstractes i ideològiques dels seus portantveus quan s’aventuren lluny de la pròpia especialitat. <=
(90) Especialment en la forma originària del teler mecànic hom reconeix l'antic teler a primer colp d'ull. En la seua forma moderna apareix essencialment alterat. <=
(91) No és fins el 1850 que una porció sempre creixent dels instruments de treball de les màquines laborals s’han fabricat mecànicament a Anglaterra, per bé que no pels mateixos fabricants que fan les pròpies màquines. Màquines per la fabricació d’aitals instruments mecànics de treball són, per exemple, l’automatic bobbin-making engine, el card-setting engine, les màquines per fer llençadores tèxtils, les màquines de tallar filadores mule i throstle. <=
(92) Moisès d’Egipte diu: «No posaràs morrió al bou que trilla». Els filàntrops cristians alemanys posen lligaven els serfs que empraven com a força mitriu per moldre per tal que no poguessen dur-se amb les mans a la boca gens de farina. <=
(93) Fou en part la mancança de caigudes d’aigua potents i en part la lluita contra l’excés d’aigua en un altre sentit les que forçaren els holandesos a l’ús del vent com a força motriu. Els propis molins de vent els adquiriren d’Alemanya, on aquesta invenció provocà una complexa lluita entre nobles, clergues i l’emperador sobre a quin dels tres li «pertanyia» el vent. L’aire fa lligams, s’hi diu a Alemanya, mentre que el vent feia Holanda lliure. Ço que lligava ací no era l’holandès, sinó la terra per l’holandès. El 1836 encara s’utilitzaven 12.000 molins de vent de 6.000 cavalls de potència a Holanda per protegir dues terceres parts de la terra de reconvertir-se en aiguamolls. <=
(94) Fou de fet ja força millorada pel primer motor anomenat d’acció simple de Watt, però en aquesta forma restava com una simple màquina de bombeig d’aigua i de salmorra. <=
(95) «La unió de tots aquests simples instruments, posats en moviment per un únic motor, constitueix una màquina». (Babbage, l.c.) <=
(96) John C. Morton pronunciava el desembre del 1859 a la Society of Arts una conferència sobre «les forces emprades en l’agricultura». Hi diu, entre d’altres coses: «Qualsevol millora que aprofundeix en la uniformitat de la terra fa la màquina de vapor més aplicable a la generació de potència purament mecànica... La força del cavall hi predomina allà on valles intrincades i d’altres obstacles impedeixen una acció uniforme. Aquestes obstruccions s’esvaeixen de dia en dia. Per les operacions que demanen més exercici de voluntat que força real, l’única potència aplicable és la controlada en cada instant per la ment humana, en altres mots, la força humana». El senyor Morton redueix després la força del vapor, la força del cavall i la força humana a la unitat de mesura de la màquina de vapor, és a dir la força que eleva un peu 33.000 lliures en un minut, i avalua els costos d’un cavall de potència d’una màquina de vapor en 3 penics per hora i el d’un cavall en 51/2 penics. A més si un cavall ha de mantindre tot el contingut de salut tan sols se l’ha d’emprar diàriament 8 hores. Amb la força de vapor s’hi poden estalviar si més no 3 de cada 7 cavalls en el cultiu de la terra durant tot un any, amb un preu de cost que no seria pas més gran que la dels cavalls dispensats durant els 3 o 4 mesos que s’hi podrien utilitzar realment. En les operacions agrícoles on s’hi pot emprar la força de vapor millora finalment la qualitat de l’obra en relació amb la força del cavall. Per realitzar la feina de la màquina de vapor, caldria emprar 66 treballadors per hora per 15 xílings tots plegats, i per realitzar la d’un cavall, caldrien 32 homes per hora per 8 xílings tots plegats. <=
(97) Faulhaber, 1625; De Cous, 1688. <=
(98) La moderna invenció de les turbines allibera l’explotació industrial de la força hidràulica de nombroses limitacions anteriors. <=
(99) «En els primers dies de les manufactures tèxtils, la localitat de la fàbrica depenia de l’existència d’una corrent que tingués prou caiguda com per girar una roda de molí; i, encara que l’establiment dels molins d’aigua fou el començament de la superació del sistema domèstic de la manufactura, encara els molins se situaven necessàriament en corrents, i sovint a distàncies considerables l’un de l’altre, formant part d’un sistema rural més que no pas urbà; i no fou fins la introducció de la força de vapor com a substitut de la corrent que les fàbriques es congregaren en ciutats i en localitats on el carbó i l’aigua necessaris per la producció de vapor s’hi trobassen en quantitats suficients. La màquina de vapor és la mare de les ciutats manufactureres». (A. Redgrave in «Reports of the Insp. of Fact. 30th April 1860», p. 36.) <=
(100) Des del punt de mira de la divisió manufacturera teixir no era un treball gens simple, sinó més aviat un de complicat, i així el teler mecànic és una màquina que realitza una tasca força complexa. És del tot falsa la suposició que la maquinària moderna s’apoderà originalment d’aquelles operacions que la divisió manufacturera del treball havia simplificat. Filar i teixir es particularitzaren durant el període manufacturer en noves arts i els llurs instruments es miloraren i diversificaren, però el propi procés laboral, que no es dividí de cap manera, restava en un estadi manual. No és el treball, sinó el mitjà de treball, ço que introdueix a la màquina. <=
(101) Abans de l’època de la gran indústria la manufactura llanera era la manufactura dominant d’Anglaterra. Així en la primera meitat del segle XVIII fou on s’hi feren la majoria d’experiments. El cotó, que requereix una preparació menor pel tractament mecànic, en beneficià de l’experiència adquirida amb la llana de la mateixa forma que després, contràriament, la indústria llanera mecànica es desenvoluparia a partir dels fonaments de les filatures i telers mecànics de cotó. No fou fins la darrera dècada que elements individuals de la manufactura llanera s’incorporaren al sistema fabril, com el cardat. «L’aplicació de la força mecànica al procés de cardar la llana..., d’ençà de la introducció de la ‘cardadora’, especialment la de Lister... sens dubte tingué l’efecte de deixar sense feina un nombre molt gran d’homes. La llana es cardava abans manualment, molt sovint a casa del cardador. Ara es carda generalment en la fàbrica, i el treball manual s’ha superat, tret d’en determinades menes de feina, on encara es prefereix el cardat manual. Molts dels cardadors manuals trobaren feina en les fàbriques, però el producte dels cardadors manuals suposa una proporció tan petita en relació al de la màquina, que l’ocupació d’un nombre molt gran de cardadors ha desaparegut». («Rep. of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1856», p. 16.) <=
(102) «El principi del sistema fabril, així, és substituir... la divisió o graduació del treball entre els artesans, per la partició d’un procés en els seus constituents essencials». (Ure, l.c.p. 20). <=
(103) El teler mecànic consistia en la seua primera forma principalment de fusta, i la millorada, moderna, de ferro. Fins a quin punt domina la forma antiga dels mitjans de producció sobre la forma nova ho mostra, entre d'altres coses, una comparació superficial del teler modern amb l'antic, del bufador modern de ferro amb els primers bufadors ineficients mecànics basats en el bufador tradicional, i potser d'una forma encara més frapant les locomotores ideades abans de la invenció de la locomotora actual que tenien de fet dos peus que, com els del cavall, s'elevaven alternativament. No fou fins després d'un desenvolupament ulterior de la mecànica i de l'experiència pràctica acumulada que la forma es determina d'acord amb principis mecànics i s'emancipa així de la forma corporal heretada de l'eina que es metamorfosejà en màquina. <=
(104) El cottongin del ianqui Eli Whitney no s'havia alterat essencialment fins als temps més recents com cap altra màquina del segle XVIII. No és fins a la darrera dècada (del 1867) que un altre americà, el senyor Emery d'Albany, New York, ha convertit la màquina de Whitney en una antigalla amb una millora tan simple com efectiva. <=
(105) «The Industry of Nations», Lond. 1855, Part II, p. 239. S’hi diu allà mateix: «Per molt simple i del tot banal que semble aquest apèndix pels torns, no és cap exageració, creiem, afirmar que la seua influència en la millora i l’extensió de l’ús de la maquinària ha sigut tan gran com la produïda per les millores de Watt en la pròpia màquina de vapor. La seua introducció perfeccionà d’una vegada tota la maquinària, l’abaratí i n’estimulà la invenció i la millora». <=
(106) Una d’aquestes màquines a Londres per la forja de paddle-wheel shafts du el nom de «Thor». Forja un eix de 161/2 tones de pes amb la mateixa facilitat que un ferrer fa una ferradura. <=
(107) Les màquines que treballen la fusta i que poden emprar-se també a petita escala són la majoria invents americans. <=
(108) La ciència no li costa «res» al capitalista en general, la qual cosa no l’impedeix d’explotar-la. La ciència «aliena» s’incorpora al capital com el treball aliè. L’apropiació «capitalista» i l’apropiació «personal», ja siga de ciència, ja de riquesa material, són, però, coses del tot diferents. El propi doctor Ure plany el gran desconeixement de la mecànica per part dels seus estimats fabricants explotadors de màquines, i Liebig sap relatar la ignorància astoradora de la química per part dels fabricants químics anglesos. <=
(109) Ricardo insisteix tant en aquest efecte de les màquines, en les quals altrament no hi posa pas més atenció que en la distinció general entre el procés laboral i el procés d’ampliació del valor, que de vegades perd de vista la porció del valor que lliuren les màquines al producte, i les contempla del tot com si fossen forces naturals. Així, per exemple, «Adam Smith enlloc no minusvalora els serveis que les forces naturals i la maquinària ens presenten, però diferencia força correctament la natura del valor que afegeixen a les mercaderies... en la mesura que fan treball sense cap cost, l’assistència que ens presenta no hi afegeix cap valor d’intercanvi». (Ricardo, l.c.p. 336, 337.) La remarca de Ricardo és naturalment correcta contra J. B. Say, que s’imagina que les màquines realitzen el «servei» de crear valor com a part del «benefici». <=
(109a) {Nota a la 3 ed. - Un «cavall de potència» és igual a la potència de 33.000 lliures-peu en un minut, és a dir la potència per elevar 33.000 lliures en un minut a un peu (anglès) o 1 lliura a 33.000 peus. Aquest és el cavall de potència abans esmentat. En el llenguatge professional ordinari i també ací i allà en les citacions d’aquest llibre s’hi diferencia, però, entre cavalls de potència «nominals» i els «comercials» o «indicats» de la mateixa màquina. L’antic cavall de potència o nominal es compta exclusivament a partir de la llargada de la pistonada i del diàmetre del cilindre i deixa a banda la pressió de vapor i la velocitat del pistó. És a dir, fàcticament diu: aquesta màquina de vapor té, per exemple, 50 cavalls de potència, si fos mantinguda a una pressió de vapor constantment feble i a la mateixa velocitat de pistó com en temps de Boulton i Watt. Aquests dos factors han crescut però enormement de llavors ençà. Per tal de mesurar la potència mecànica realment lliurada avui per una màquina, s’inventà l’indicador que mostra la pressió de vapor. La velocitat de pistó es constata fàcilment. Així la mesura de cavalls de potència «indicats» o «comercials» d’una màquina es calcula amb una fórmula matemàtica a partir del diàmetre del cilindre, de l’alçada del pistó, de la velocitat del pistó i de la pressió de vapor simultàniament, per mostrar quantes vegades en un minut pot fer realment la màquina 33.000 lliures-peu. Un cavall de potència nominal pot fer per tant en realitat tres, quatre i fins i tot cinc cavalls de potència indicats o reals. Això és per explicar diferents citacions posteriors. - F. E.} <=
(110) El lector imbuit de nocions capitalistes cercarà ací naturalment l’«interès» que la màquina afegeix al producte pro rata del valor capital. És fàcil, però, de veure que la màquina no genera pas un nou valor per damunt de qualsevol altre component del capital constant, ni pot afegir-ne cap sota el nom d’«interès». És, a més, clar que ací, on tractam de la producció de la plus-vàlua, no s’hi pot assumir a priori cap part sota el nom «interès». La forma de comptar capitalista, absurda prima facie i que sembla contradir les lleis de la creació del valor, trobarà explicació en el tercer llibre d’aquesta obra. <=
(111) Aquesta part component de valor que afegeix la màquina cau absolutament i relativa quan desapareixen els cavalls i els animals en general que tan sols s’utilitzen com a forces motriu, i no com a màquines de transformació. A propòsit remarcam que Descartes, amb la seua definició dels animals com a simples màquines, els veia amb els ulls del període manufacturer en contraposició a l’edat mitjana, on els animals es tenien per ajudants dels homes, com ho foren de nou posteriorment pel senyor v. Haller en la seua «Restauration der Staatswissenschaften». Que Descartes, com Bacon, considerassen una forma alterada de la producció i el domini pràctic de la natura pels homes com a resultat de mètodes alterats de pensament ho mostra el seu «Discours de la Méthode», on diu, entre d’altres coses: «Si és possible» (pels mètodes que introduí en la filosofia) «d’arribar a coneixement força útils per la vida i que en lloc d’aquesta filosofia especulativa que hom ensenya en les escoles, hom en puga trobar una de pràctica, amb la qual, en conèixer la força i les accions del foc, de l’aigua, de l’aire, dels astres, i de tots els altres cossos que ens rodegen, amb la mateixa claredat que coneixem els diversos oficis dels nostres artesans, els podríem emprar de la mateixa forma en tots els usos que els hi són propis, i així ens convertiríem en amos i posseïdors de la natura» i així «contribuiríem al perfeccionament de la vida humana». En el prefaci als «Discoursed upon Trade» (1691) de Sir Dudley North, s’hi diu que el Methode de Descartes havia aprofitat a l’economia política per començar a lliurar-se de les antigues faules i nocions supersticioses sobre l’or, el comerç, etc. En general, però, conclou que els economistes anglesos de la primera època triaren Bacon i Hobbes com a filòsofs, mentre que Locke posteriorment seria «el filòsof» kat exochn de l’economia política per Anglaterra, França i Itàlia. <=
(112) Segons un report anual de la cambra de comerç d’Essen (octubre del 1863) la fàbrica de ferro i acer de Krupp produí el 1862 amb 161 forns de fundició, ignició i cementació, 32 màquines de vapor (en l’any 1800 aquest era aproximadament el nombre total de màquines de vapor en ús a Manchester) i 14 martells de vapor, que representen globalment 1.236 cavalls de potència, 49 forges, 203 màquines instrumentals i vora 2.400 treballadors – 13 milions de lliures d’acer. Ací no arriben a 2 treballadors per cavall de potència. <=
(113) Babbage compta que a Java el treball de filar tot sol afegeix gairebé un 117% de valor al cotó. En la mateixa època (1832) el valor total afegit a Anglaterra per la maquinària i el treball de les filatures fines al cotó era aproximadament un 33% respecte al valor de la matèria primera. («On the Economy of Machinery», p. 165, 166.) <=
(114) En l’estampació mecànica s’estalvia igualment tint. <=
(115) Vegeu «Paper read by Dr. Watson, Reporter on Products to the Government of India, before the Society of Arts», 17 d’abril del 1860. <=
(116) «Aquests agents muts» (les màquines) «són sempre el producte de molt menys treball que el que substitueixen, fins i tot quan tenen el mateix valor monetari». (Ricardo, l.c.p. 40). <=
(116a) Nota a la 2a edició. En una societat comunista la maquinària tindria per tant un objectiu del tot diferent que en la societat burgesa. <=
(117) «Els empresaris no retindrien necessàriament dos torns d’infants menors de tretze anys... De fet, una classe de manufacturers, els filadors de nyam llanós rarament empren en l’actualitat infants menors de tretze anys, és a dir de mitja jornada. Han introduït maquinària nova o millorada de diverses menes que supera del tot l’ocupació d’infants» (és a dir menors de 13 anys) «per exemple esmentaré un procés com a il·lustració d’aquesta disminució en el nombre d’infants, que, amb l’adopció d’un aparell, anomenat màquina despedaçadora, a màquines existents, el treball de sis o quatre treballadors de mitja jornada, d’acord amb la peculiaritat de cada màquines, el pot realitzar un sol jove (de més de 13 anys)... el sistema de mitjà jornada ‘estimulà’ la invenció de la màquina despedaçadora». («Reports of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1858»). <=
(118) «La maquinària... sovint no pot emprar-se fins que el treball» (vol dir el salari) «no puja». (Ricardo, l.c.p. 479). <=
(119) Vegeu «Report of the Social Science Congress at Edinburgh. Octob. 1863». <=
(120) El doctor Edward Smith fou enviat del govern anglès durant la crisi cotonera provocada per la guerra civil americana a Lancashire, Cheshire, etc., per reportar la situació sanitària dels treballadors cotoners. Reportava, entre d’altres: higiènicament la crisi, a banda de la separació del treballador de l’atmosfera fabril, té altres nombrosos avantatges. Les treballadores ara troben el descans necessària per donar el pit als infants, per comptes d’haver d’enverinar-los amb el Godfrey's Cordial (un opiaci). Han aconseguit temps per aprendre a cuinar. Malauradament aquesta habilitat culinària arriba en un instant on no tenen res per menjar. Però hom veu com el capital ha usurpat per la seua pròpia ampliació el consum del treball familiar necessari. Igualment la crisi s’ha utilitzat per ensenyar a cosir a les filles dels treballadors en escoles pròpies. Ha calgut una revolució americana i una crisi mundial, perquè les joves treballadores, que filen per a tot el món, aprenguessen a cosir! <=
(121) «El nombre de treballadors ha sigut força gran, tot i la substitució creixent d’homes per dones i, per damunt de tot, de treball adult per infantil. Tres noies de 13 anys, amb salaris que van dels 6 als 8 xílings setmanals, han substituït un home d’edat madura, amb un salari que variava dels 18 als 45 xílings». (Th. de Quincey, «The Logic of Politic. Econ.», Lond. 1844, nota a la p. 147). Com que certes funcions de la família, com ara la cura i l’alimentació dels infants, etc., no es poden suprimir completament, les mares de família confiscades pel capital han de tindre quelcom que més o menys les substituesca. Els treballs que fan part del consum familiar, com cosir, apedaçar, etc., s’han de substituir per la compra de mercaderies ja fetes. La disminució en l’esmerçament de treball domèstic origina per tant un augment de la despesa monetària. Els costos de producció de la família treballadora creixen i per tant compensen l’augment d’ingressos. A més, l’economia i la racionalització en l’ús i l’elaboració dels mitjans de vida es fa impossible. Sobre això, que ignora l’economia política oficial, hom troba material abundant en els «Reports» dels inspectors fabrils, i especialment també en els de la «Children's Employment Commission» i també en els «Reports on Public Health». <=
(122) En contrast amb el gran fet que la limitació del treball femení i infantil en les fàbriques angleses fou conquerida al capital pels treballadors masculins adults, hom troba encara en els reports més recents de la «Children's Employment Commission» indicis en pares de treballadors en relació amb el tràfic d’infants que són tan repugnants com el tràfic d’esclaus. El fariseu capitalista, però, com hem pogut veure en els mateixos «reports», denuncia la bestialitat que ell mateix crea, perpetua i explota, i que, a més, titlla de «llibertat de treball». «El treball de petits infants s’ha contractat... fins i tot per fer-los treballar pel propi pà diari. Sense cap força per suportar un treball foramida, sense cap instrucció com a guia de la vida futura, els han llençat a una situació físicament i moralment impura. L’historiador jueu ha remarcat de la presa de Jerusalem per Titus que no era cap meravella allò que havia destruït quan hi havia hagut un signe de destrucció com una mare inhumana que sacrificava la pròpia progènie per satisfer els patiments de la fam absoluta». («Public Economy Concentrated», Carlisle 1833, p. 66). <=
(123) A. Redgrave a «Reports of Insp. of Fact. for 31st October 1858», p. 40, 41. <=
(124) «Children's Employment Commission, V. Report», London 1866, p. 81, n. 31. {A la 4a ed. - La indústria sedera de Bethnal Green ja gairebé ha desapareguda. - F. E.} <=
(125) «Child. Employm. Comm., III. Report», Lond. 1864, p. 53, n. 15. <=
(126) l.c., «V. Report», p.XXII, n. 137. <=
(127) «Sixth Report on Public Health», Lond. 1864, p. 34. <=
(128) (La recerca del 1861) «...mostrava, a més, que mentre morien infants en les circumstàncies descrites per la negligència i mals hàbits que impliquen les ocupacions de les mares, les mares esdevingueren tant desnaturalitzades envers la progènie que habitualment no es preocupaven gaire de les morts, i fins i tot de vegades... prenien mesures directes per garantir-les». (l.c.) <=
(129) l.c.p. 454. <=
(130) l.c.p. 454-462. «Reports by Dr. Henry Julian Hunter on the excessive mortality of infants in some rural districts of England». <=
(131) l.c.p. 35 u. p. 455, 456. <=
(132) l.c.p. 456. <=
(133) Tant en els districtes fabrils anglesos com en els agraris, el consum d’opi entre els treballadors i treballadores adults creix de dia en dia. «Impulsar la venda d’opiacis... és el gran objectiu de certs comerciants a l’engròs. Els adroguers el consideren un article de primer ordre». (l.c.p. 459). Els infants que prenen opiacis «s’arronseixen en petits vells» o «es panseixen com petites mones». (l.c.p. 460). Hom veu com Índia i Xina es vengen d’Anglaterra. <=
(134) l.c.p. 37. <=
(135) «Reports of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1862», p. 59. Aquest inspector fabril fou abans metge. <=
(136) Leonard Horner a «Reports of Insp. of Fact. for 30th April 1857», p. 17. <=
(137) id. a «Reports of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1855», p. 18, 19. <=
(138) Sir John Kincaid a «Reports of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1858», p. 31, 32. <=
(139) Leonard Horner a «Reports etc. for 30th Apr. 1857», p. 17, 18. <=
(140) Sir J. Kincaid «Rep. Insp. Fact. 31st Oct. 1856», p. 66. <=
(141) A. Redgrave a «Reports of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1857», p. 41-43. En les branques industrials angleses on la llei fabril pròpiament dita (no la Print Work’s Act referida en el text) havia estat en vigor des de feia temps, els obstacles als articles educatius s’han superar en certa mesura en els darrers anys. En les indústries no sotmeses a la legislació fabril prevalen encara força les idees del fabricant de vidre J. Geddes, que alliçonà al comissari d’investigació White: «Pel que he pogut veure la més gran educació que una part de la classe treballadora ha gaudit des de fa uns anys és un mal. És perillosa perquè els fa independents». («Children's Empl. Commission, IV. Report», London 1865, p. 253). <=
(142) «El senyor E., un fabricant, em confessà que ocupava exclusivament dones en els seus telers mecànics... dóna especial preferències a les dones casades, particularment a les que tenen famílies a casa que depenen d’elles per mantindre’s; són atentes, dòcils, més que les dones solteres, i es veuen obligades a emprar tot l’esforç possible per procurar-se els mitjans de vida. Aquestes són les virtuts, les virtuts peculiars del caràcter femení que es perverteixen en perjudici llur—tot allò que és més fructífer i tendre en la llur natura es converteix en mitjans per lligar-les i fer-les patir». («Ten Hours' Factory Bill. The Speech of Lord Ashley, 15th March», London 1844, p. 20). <=
(143) «D’ençà de la introducció general de la maquinària, la natura humana s’ha vist forçada molt més enllà de la força mitjana». (Robert Owen, «Observations on the effects of the manufacturing system», 2nd ed., London 1817). <=
(144) Els anglesos que tendeixen a considerar la primera forma d’aparença empírica d’una cosa com el seu fonament, donen sovint al gran robatori herodià d’infants, que practica el capital en el començament del sistema fabril en cases de pobres i d’orfes, que encarnen un material humà del tot desprotegit, el caràcter de fonament de les llargues jornades laborals en les fàbriques. Així, per exemple, Fielden, ell mateix un fabricant anglès: «És evident que les llargues hores de treball foren originades per la circumstància d’un nombre tan gran d’infants abandonats que arribaven des de diferents parts del país, del fet que els amos fossen independents de les mans, i que una vegada establert el costum mitjançant els miserables materials que s’havien procurat d’aquesta forma, les podien imposar als veïns amb una major facilitat». (J. Fielden, «The Curse of the Factory System», Lond. 1836, p. 11). En consideració al treball femení, l’inspector fabril Saunders diu en el report fabril del 1844: «Entre les treballadores hi ha dones que, durant moltes setmanes seguides, amb l’excepció d’únicament uns dies, s’ocupen des de les 6 del matí fins a les 12 de la nit, amb tan sols 2 hores per menjar, de forma que durant 5 dies a la setmana de les 24 hores diàries tan sols els hi resten 6 per anar i tornar de casa i reposar al llit». <=
(145) «Ocasió... que perjudica les delicades parts mòbils del mecanisme metàl·lic per inacció». (Ure, l.c.p. 281). <=
(146) El ja abans esmentat «Manchester Spinner» («Times», 26 de novembre del 1862) compta entre els costos de la maquinària: (és a dir, la «despesa per desgast de la maquinària») «també ha de cobrir la pèrdua que sorgeix constantment de la substitució de les màquines abans que es desgasten per d’altres de noves i de millor construcció». <=
(147) «S’ha estimat, aproximadament, que la primera unitat d’una màquina inventada recentment costarà unes cinc vegades més que la construcció de la segona». (Babbage, l.c.p. 211, 212). <=
(148) «Les millores que tenien lloc no fa gaire amb perspectives de patentament eren tan grans que una màquina en bon estat que hagués costat 1.200 lliures, es venia pocs anys després a 60... les millores se succeïen tan ràpidament, que màquines que no s’havien mai acabat s’abandonaven en les mans dels constructors perquè noves millores havien depassat la seua utilitat». En aquest període de tempesta i violència, els fabricants de maquinària aviat estengueren la jornada laboral, amb dos torns de mans, de les 8 hores originals a 24. (l.c.p. 233). <=
(149) «És evident que, amb les pujades i baixades dels mercats i les expansions i contraccions alternants de la demanda, es repetiran constantment ocasions on el manufacturer pot emprar un capital fluctuant addicional sensen emprar capital fix addicional... si quantitats addicionals de matèries primeres es poden elaborar sense incòrrer en una despesa addicional de locals i maquinària». (R. Torrens, «On Wages and Combination», Lond. 1834, p. 64). <=
(150) Aquesta circumstància s’esmenta en el text tan sols per completar el ja esmentat, ja que no tractaré fins al tercer llibre la taxa de benefici, és a dir la relació de la plus-vàlua amb el capital total avançat. <=
(151) «When a labourer», said Mr. Ashworth, «lays down his spade, he renders useless, for that period, a capital worth 18 d. When one of our people leaves the mill, he renders useless a capital that has cost 100.000 pounds». (Senior, «Letters on the Factory Act», Lond. 1837, p. 14). <=
(152) «La gran proporció de capital fix en relació al circulant... fa desitjables llargues hores de treball». Amb l’abast creixent de la maquinària, etc. «els motius per allargar les hores de treball es faran més grans, ja que és l’únic mitjà pel qual una gran proporció de capital fix es pot fer profitós». (l.c.p. 11-14). «Hi ha certes despeses en una fàbrica que aniran en la mateixa proporció tan si la fàbrica va a temps complet o parcial, com ara, per exemple, el lloguer, les contribucions, l’assegurança contra incendis, els salaris de diversos empleats permanents, el deteriorament de la maquinària, amb diversos altres apartats d’un establiment manufacturer, la proporció dels quals en relació als beneficis augmenta si la producció disminueix». («Reports of the Insp. of Fact. for 31st Oct. 1862», p. 19). <=
(153) Per què aquesta contradicció immanent no arriba a la consciència dels capitalistes individuals i per tant tampoc de l’economia política que és imbuïda de les seues visions, hom ho veurà en la primera secció del tercer llibre. <=
(154) Un dels grans mèrits de Ricardo és haver copsat la maquinària no tan sols com a mitjà de producció de mercaderies, sinó també de «redundant population». <=
(155) F. Biese, «Die Philosophie des Aristoteles», Zweiter Band, Berlin 1842, p. 408. <=
(156) Donc ací la traducció stolbergiana d’aquest poema perquè caracteritza, completament d’acord amb les citacions anteriors sobre la divisió del treball, l’oposició de la visió antiga amb la moderna.
«Estalviau la mà que alimenta, o molineres, i
dormiu
Suau! Us anuncia debades el gall el matí!
Daeo
ha ensenyat el treball de les noies a les nimfes,
i elles mouen
fàcilment les ordes,
que fan girar els eixos,
i en
cercle fan rodar la pedra damunt el gra.
Deixau-nos viure la
vida dels pares, i deixau-nos plaure
els dons del desfeinat,
que ens regala la dea».
(«Gedichte aus dem Griechischen übersetzt von Christian Graf zu Stolberg», Hamburg 1782). <=
(157) S’hi troben naturalment diferències en general en la intensitat dels treballs de diferents branques de la producció. Aquestes es compensen, com ja havia demostrat A. Smith, en part per cada mena de treball en circumstàncies particulars. L’aplicació del temps de treball com a mesura del valor no s’hi veu, però, tampoc afectat ací, tret d’en la grandària intensiva i extensiva, com a expressions oposades i mútuament excloents de la mateixa quantitat de treball. <=
(158) Especialment per salari a preu fet, una forma que es desenvoluparà en la sisena secció. <=
(159) Vegeu «Reports of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1865». <=
(160) «Reports of Insp. of Fact. for 1844 and the quarter ending 30th April 1845», p. 20, 21. <=
(161) l.c.p. 19. Com que els salaris a preu fet restaven igual, el nivell dels salaris setmanals depenia de la quantitat de producte. <=
(162) l.c.p. 20. <=
(163) l.c.p. 21. L’element moral jugà un important paper en els experiments anteriorment esmentats. «Nosaltres», declaraven els treballadors a l’inspector fabril, «treballam més animadament, pensam contínuament en la recompensa de retornar el vespre aviat, i un esperit actiu i alegre omple tota la fàbrica, des del muntador més jove al treballador més gran, i poden ajudar-nos mútuament molt en el treball». (l.c). <=
(164) John Fielden, l.c.p. 32. <=
(165) Lord Ashley, l.c.p. 6-9 passim. <=
(166) «Reports of Insp. of Fact. to 30th April 1845», p. 20. <=
(167) l.c.p. 22. <=
(168) «Reports of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1862», p. 62. <=
(169) Això s’alterà amb el «Parliamentary Return» del 1862. Ací apareixen els cavals de potència reals de les modernes màquines de vapor i de les rodes hidràuliques per comptes dels nominals (s. Note 109a). Tampoc ja no s’inclouen les filadores dobles amb les filadores pròpiament dites (com en els «Returns» del 1839, 1850 i 1856); a més s’afegeix per les fàbriques llaneres el nombre de «gigs», s’introdueix una diferència entre les fàbriques de jute i de cànem, d’una banda, i les fàbriques de lli, de l’altra, i finalment per primera vegada l’elaboració de mitjons entra en el report. <=
(170) «Reports of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1856», p. 14, 20. <=
(171) l.c.p. 14, 15. <=
(172) l.c.p. 20. <=
(173) «Reports etc. for 31st Oct. 1858», p. 10. Vg. «Reports etc. for 30th April 1860», p. 30 sqq. <=
(174) «Reports of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1862», p. 100, 103, 129, 130. <=
(175) Amb els telers moderns un teixidor fabrica ara en 60 hores setmanals amb 2 telers 26 peces d’una certa mena i de llargada i amplada determinades, mentre que amb els antics telers de vapor tan sols podia fabricar-ne 4. Els costos de teixir una d’aquestes peces ja havien caigut a començaments dels anys 1850 de 2 xílings i 9 penics a 51/8 penics.
Addició de la 2a edició. «Fa 30 anys» (1841) «hom requeria a un filador de cotó amb 3 ajudats tan sols la supervisió d’un parell de mules de 300 a 324 agulles. Amb 5 ajudants ara» (finals del 1871) «ha de supervisar mules amb un nombre d’agulles de 2.200, i produeix no pas menys de set vegades més fil que el 1841». (Alexander Redgrave, Fabrikinspektor, in «Journal of the Soc. of Arts», Jan. 5. 1872). <=
(176) «Reports of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1861», p. 25, 26. <=
(177) L’agitació de les vuit hores ha començat ara (1867) a Lancashire entre els treballadors fabrils. <=
(178) Les poques xifres que segueixen mostren l’avenç de les «factories» pròpiament dits a U. King. d’ençà del 1848:
Exportacions: quantitat
1848 |
1851 |
1860 |
1865 |
|
Cotoneries |
||||
Fil de cotó (lliures) |
135.831.162 |
143.966.106 |
197.343.655 |
103.751.455 |
Fil de cosir (lliures) |
|
4.392.176 |
6.297.554 |
4.648.611 |
Roba de cotó (iardes) |
1.091.373.930 |
1.543.161.789 |
2.776.218.427 |
2.015.237.851 |
Cànem i llineries |
||||
Fil (lliures) |
11.722.182 |
18.841.326 |
31.210.612 |
36.777.334 |
Tela (iardes) |
88.901.519 |
129.106.753 |
143.996.773 |
247.012.329 |
Sederies |
||||
Fil encadenat, twist, fil (lliures) |
(1846) 466.825 |
462.513 |
897.402 |
812.589 |
Tela (iardes) |
(Pfd.) 1.181.455 |
(Pfd.) 1.307.293 |
2.869.837 |
|
Llaneries |
||||
Fil de llana i worsted (lliures) |
14.670.880 |
27.533.968 |
31.669.267 |
|
Roba (iardes) |
151.231.153 |
190.371.537 |
278.837.418 |
|
Exportacions: valor (en lliures esterlines)
1848 |
1851 |
1860 |
1865 |
|
Cotoneries |
||||
Fil de cotó |
5.927.831 |
6.634.026 |
9.870.875 |
10.351.049 |
Roba de cotó |
16753369 |
23.454.810 |
42.141.505 |
46.903.796 |
Cànem i llineries |
||||
Fil |
493.449 |
951.426 |
1.801.272 |
2.505.497 |
Tela |
1.802.789 |
4.107.396 |
4.804.803 |
9.155.358 |
Sederies |
||||
Fil encadenat, twist, fil |
77.789 |
196.380 |
826.107 |
768.064 |
Tela |
1.130.398 |
1.587.303 |
1.409.221 |
|
Llaneries |
||||
Fil de llana i worsted |
776.975 |
1.484.544 |
3.843.450 |
5.424.047 |
Roba |
5.733.828 |
8.377.183 |
12.156.998 |
20.102.259 |
(Vegeu els llibres blaus: «Statistical
Abstract for the U. Kingd.», Nr. 8 und Nr. 13, Lond. 1861 i
1866).
A Lancashire les fàbriques augmentaren entre el
1839 i el 1850 tan sols en un 4%, entre el 1850 i el 1856 un 19%,
entre el 1856 i el 1862 un 33%, mentre que en tots dos períodes
de sis anys el nombre de persones ocupades augmentà
absolutament i caigué relativament. Cf. «Reports of
Fact. for 31st Oct. 1862», p. 63. Les fàbriques de cotó
dominen a Lancashire. Quin espai proporcionalment ocupa, però,
la fabricació de fil i tela en general, hom ho veu quan es
considera que de les fàbriques de totes menes d’Anglaterra,
Gal·les, Escòcia i Irlanda li correspon un 45,2%, de
totes les filatures un 83,3%, de tots els telers de vapor un 81,4%,
de tots els cavalls de potència de motors un 72,6% i del
nombre total de persones ocupades un 58,2%. (l.c.p. 62, 73). <=