8. Capítol. La jornada laboral | Índex | 10. Capítol. El concepte de plus-vàlua relativa

NOVÈ CAPÍTOL
La taxa i la quantitat de plus-vàlua

Com abans, en aquest capítol, el valor de la força de treball, i per tant la part de la jornada laboral necessària per la reproducció o el manteniment de la força de treball s'hi presenta com a quantitats determinades, constants.

Això presuposava, per tant, que amb la taxa s'hi donava alhora la quantitat de la plus-vàlua que el treballador individual lliurava al capitalista per un determinat període de temps. Si, per exemple, el treball necessari és de 6 hores diàries, expressades en una quantitat d'or de 3 xílings = 1 tàler, així el tàler és el valor diari d'una força de treball o el valor de capital avançat en la compra d'una força de treball. Si, a més, la taxa de plus-vàlua és d'un 100%, aquest capital variable d'1 tàler produeix una massa de plus-vàlua d'1 tàler, o el treball lliura diàriament una massa de treball excedentari de 6 hores.

El capital variable és, però, l'expressió monetària del valor global de totes les forces de treball que el capitalista empra alhora. El seu valor és així igual al valor mitjà d'una força de treball, multiplicada pel nombre de forces de treball emprades. Per un valor determinat de la força de treball la quantitat de capital variable és, així, directament proporcional al nombre de treballadors ocupats al mateix temps. Si el valor diari d'una força de treball = 1 tàler, llavors cal avançar un capital de 100 tàlers per explotar diàriament, 100 forces de treball, de n tàlers per n forces de treball.

Igualment: si un capital variable d'1 tàler, el valor diari d'una força de treball, produeix una plus-vàlua diària d'1 tàler, un capital variable de 100 tàlers produirà una plus-vàlua diària de 100, i un de n tàlers una plus-vàlua diària d'1 tàler x n. La quantitat de plus-vàlua produïda és així igual a la plus-vàlua que lliura la jornada laboral d'un treballador individual, multiplicada pel nombre de treballadors emprats. Però com que, a més, la massa de plus-vàlua que produeix el treballador individual, per un determinat valor de la força de treball, el determina la taxa de plus-vàlua, se segueix aquesta primera llei: la quantitat de plus-vàlua produïda és igual a la quantitat de capital variable avançat multiplicat per la taxa de la plus-vàlua, o que la determina la relació que s'hi dóna entre el nombre de forces de treball explotades alhora pel mateix capitalista i el grau d'explotació de la força de treball individual.

Designam així la quantitat de plus-vàlua, P, la plus-vàlua lliurada per un treballador individual en un dia mitjà, p, el capital variable avançat per la compra d'una força de treball individual diària, v, la suma global del capital variable, V, el valor d'una força de treball mitjana, f, el grau d'explotació ^t'/t ^{(plus-vàlua)}/(treball necessari) i el nombre de treballadors emprats, n, de forma que obtenim:

Let the mass of the surplusvalue be S, the surplusvalue supplied by the individual labourer in the average day s the variable capital daily advanced in the purchase of one individual labour-power v, the sum total of the variable capital V, the value of an average labour-power P, its degree of exploitation

Se suposa contínuament que no tan sols el valor d'una força de treball mitjana és constant, sinó que els treballadors emprats per un capitalista es redueixen a treballadors mitjans. S'hi donen casos excepcionals on la plus-vàlua produïda no creix proporcionalment amb el nombre de treballadors explotats, però llavors no resta tampoc constant el valor de la força de treball.

En la producció d'una quantitat determinada de plus-vàlua pot per tant substituir-se la reducció d'un factor per l'augment de l'altre. Si el capital variable disminueix i alhora en la mateixa relació la taxa de plus-vàlua augmenta, resta inalterada la quantitat de plus-vàlua produïda. Si sota l'assumpció anterior el capitalista avança 100 tàlers per explotar diàriament 100 treballadors, i la taxa de plus-vàlua arriba a un 50%, aquest capital variable genera de 100 plus-vàlues de 50 tàlers o de 100 x 3 hores de treball. Si la taxa de plus-vàlua es dobla, o la jornada laboral, per comptes d'allargar-se de 6 a 9, ho fa de 6 a 12, s'hi produeix la disminució a la meitat del capital variable a 50 tàlers alhora que fa una plus-vàlua de 50 tàlers de 50 x 6 hores de treball. La disminució del capital variable és pot compensar així per un augment proporcional del grau d'explotació de la força de treball o per la reducció en el nombre de treballadors ocupats mitjançant l'allargament proporcional de la jornada laboral. Dins uns certs límits l'oferta de treball aprofitable pel capital és independent de l'oferta de treballadors.(202) Contràriament una reducció en la taxa de plus-vàlua deixa inalterada la quantitat de plus-vàlua produïda, quan creix proporcionalment la quantitat de capital variable o el nombre de treballadors ocupats.

Amb tot la substitució del nombre de treballadors o de la quantitat de capital variable per la pujada de la taxa de plus-vàlua o per un allargament de la jornada laboral té límits insuperables. Siga quin siga el valor de la força de treball, o per tant que el temps de treball necessari pel manteniment del treballador s'enduga 2 o 10 hores, el valor global que un treballador pot produir de dia en dia, és sempre inferior al valor que materialitzable en 24 hores de treball, inferior a 12 xílings o a 4 tàlers, si aquesta és l'expressió monetària de 24 hores de treball materialitzades. Sota la nostra anterior assumpció, segons la qual calen diàries 6 hores de treball per reproduir la pròpia força de treball o per substituir el valor del capital avançant en la seua compra, un capital variable de 500 tàlers, que empra 500 treballadors a una tàxa de plus-vàlua d'un 100% o amb una jornada laboral de dotze hores, produeix diàriament una plus-vàlua de 500 tàlers o 6 x 500 hores de treball. Un capital de 100 tàlers, que empra diàriament 100 treballadors a una taxa de plus-vàlua d'un 200% o amb una jornada laboral de 18 hores, produeix tan sols una quantitat de plus-vàlua de 200 tàlers o 12 x 100 hores de treball. I tot el valor de producte, l'equivalent del capital variable avançat més la plus-vàlua no pot mai, de dia en dia, assolir la suma de 400 tàlers o 24 x 100 hores de treball. El límit absolut de la jornada laboral mitjana, que naturalment és sempre inferior a 24 hores, constitueix una limitació absoluta per la substitució de la disminució del capital variable amb l'augment de la taxa de plus-vàlua o amb la reducció del nombre de treballadors explotats amb un augment del grau d'explotació de la força de treball. Aquesta segona llei palpable és d'importància per l'esclariment de nombrosos fenòmens que sorgeixen de la tendència del capital, que desenvoluparen més tard, a reduir tant com siga possible el nombre de treballadors que empra, o el seu component variable transformat en força de treball, en contradicció amb la seua altra tendència de produir la quantitat més gran possible de plus-vàlua. Inversament. Si creix la quantitat de força de treball emprada o la quantitat de capital variable, però no en la mateixa proporció que la reducció en la taxa de plus-vàlua, s'arronsa la quantitat de plus-vàlua produïda.

Una tercera llei procedeix de la determinació de la quantitat de plus-vàlua produïda pels dos factors, la taxa de plus-vàlua i la grandària del capital variable avançat. Amb una determinada taxa de plus-vàlua o grau d'explotació de la força de treball i un valor de la força de treball o grandària del temps de treball necessari, és evident que com més gran siga el capital variable més gran serà també la quantitat de valor i de plus-vàlua produïts. Amb una limitació de la jornada laboral, i per tant una limitació de la seua component necessària, la quantitat de valor i de plus-vàlua que produeix un capitalista individual depèn evidentment de forma exclusiva de la quantitat de treball que posa en moviment. Això depèn, però, sota les assumpcions fetes, de la quantitat de força de treball o nombre de treballadors que explota i aquest nombre per la seua banda el determina la grandària de capital variable que avança. Per una determinada taxa de plus-vàlua i un determinat valor de la força de treball, les quantitats de plus-vàlua produïda es relacionen directament amb la grandària del capital variable avançat. Ara bé, hom sap que el capitalista divideix el seu capital en dues parts. Una part la posa en els mitjans de producció. Aquesta és la part constant del seu capital. L'altra part la dedica a la força viva de treball. Aquesta part constitueix el seu capital vairable. En base als mateixos sistemes de producció s'hi troben diferents divisions del capital en les components constant i variable en les diferents branques de la producció. Dins les mateixes branques de producció aquesta relació canvia amb els fonaments tècnics i les combinacions socials canviants del procés de producció. Com que, però, un determinat capital es descomposa en components constant i variable, encara que la darrera siga en relació a la primer 1 : 2, 1 : 10 o 1 : x, la llei abans exposada no canvia per aquesta consideració, ja que, per l'anàlisi anterior, el valor del capital constant reapareix de fet en el valor del producte, però no entra en el valor de producte generat. Per emprar 1.000 filadors s'hi requereix naturalment més matèria primera, més filadores, etc., que per emprar-ne 100. El valor d'aquests mitjans de producció addicional per molt que puge, baixe, reste inalterat, siga gran o petit, resta sense cap influència en el procés d'ampliació del valor de les forces de treball en moviment. La llei abans constatada pren així forma: les quantitats de valor i de plus-vàlua produïdes pels diferents capitals es relacione directament, per un valor determinat i un mateix grau d'explotació de la força de treball, amb la grandària de la component variable d'aquest capital, és a dir per la component emprada en la força viva de treball.

Aquesta llei contradiu obertament tota l'experiència fonamentada en l'aparença. Tothom sap que un filador de cotó que, en comptar el percentatge del capital total esmerçat, empra relativament més capital constant i menys de variable, no fa per això un guany gens menor o en treu menys plus-vàlua que un forner que posa relativament més capital variable i menys de constant en moviment. Per resoldre aquesta contradicció aparent, calen encara nombrosos termes intermitjos, de la mateixa forma que des del punt de mira de l'àlgebra elemental calen nombrosos temes intermitjos per entendre que ⁰/₀ pot expressar una quantitat real. Per bé que no ha formulat la llei, l'economia clàssica s'hi agafa instintivament perquè és una conseqüència necessària de la llei del valor en general. Cerca de redimir les contradiccions amb l'aparença amb una abstracció violenta. Hom veurà més tard (203), com l'escola ricardiana ha hagut de patir en aquesta pedra de sortida. L'economia vulgar, que «realment no ha après tampoc res», s'agafa ací, com a tot arreu, a l'aparença contra la llei de les aparences. Creu en oposició a Spinoza, que «la ignorància és una raó suficient».

El treball que posa en moviment el capital global d'una societat de dia en dia es pot considerar com una única jornada laboral. Si, per exemple, el nombre de treballadors és d'un milió i la jornada mitjana de treball d'un treballador arriba a les 10 hores, la jornada laboral social consisteix en 10 milions d'hores. Amb una determinada durada d'aquesta jornada de treball, ja s'hi fixen els límits físicament o social, la quantitat de plus-vàlua tan sols pot augmentar amb l'augment del nombre de treballadors, és a dir de la població treballadora. El creixement de la població constitueix ací el límit matemàtic per la producció de plus-vàlua mitjançant el capital global social. Inversament. Amb una determinada quantitat de població aquest límit el constitueix el possible allargament de la jornada laboral.(204) Hom veurà en següents capítols que aquesta llei tan sols val amb la forma de plus-vàlua fins ara tractada.

De les consideracions anteriors de la producció de la plus-vàlua se'n deriva que no qualsevol suma de diners o de valor es pot transformar en capital, ja que per aquesta transformació es requereix un determinat mínim de diners o de valor d'intercanvi en les mans del propietat individual de diners o de mercaderies. El mínim de capital variable és el preu de cost d'una força de treball individual, utilitzada tot l'any, de dia en dia, per aconseguir-ne la plus-vàlua. Si aquest treballador fos en possessió dels seus propis mitjans de producció i es conformàs a viure com a treballador, en tindria prou amb el temps de treball necessari per la reproducció dels seus mitjans de vida, digam 8 hores diàries. Li caldrien així també únicament els mitjans de producció per 8 hores de treball. El capitalista, per contra, que el fa fer a banda d'aquestes 8 hores, digam, 4 hores de treball excedentari, requereix una suma monetària addicional per l'adquisició dels mitjans de producció addicionals. Sota la nostra suposició, però, hauria d'emprar ja dos treballadors per viure de l'apropiació diària de plus-vàlua com un treballador, és a dir per poder satisfer els seus requeriments necessaris. En aquest cas el simple manteniment de la vida seria l'objectiu de la seua producció, no l'augment de la riquesa, i aquest darrer és implícit a la producció capitalista. Per tal de doblar tan sols el nivell de vida d'un treballador ordinari i retransformar la meitat de la plus-vàlua produïda en capital, hauria de multiplicar per vuit, amb el nombre de treballador, el mínim de capital avançat vuit vegades. Certament que podria, igual com el seu treballador, posar les mans directament en el procés de producció, però llavors també seria únicament una barreja entre capitalista i treballador, un «petit mestre». Un cert grau de producció capitalista demana que el capitalista funcione tot el temps com a capitalista, és a dir com a capital personificat, per poder apropiar-se i controlar el treball aliè i vendre el producte d'aquest treball.(205) Els gremis de l'edat mitjana cercaven d'impedir la transformació dels mestres artesans en capitalistes, i per això limitaven el nombre de treballadors que podia ocupar un mestre individual amb un màxim força baix. El propietari de diners o de mercaderies es transforma realment en un capitalista allà on la suma mínima avançada per la producció depassa el màxim mitjaval. Ací, com en la ciència natural, s'hi verifica la correcció de la llei descoberta per Hegel en la seua «Lògica», que alteracions merament quantitatives muten a partir d'un cert punt en diferències qualitatives.(205a)

La mínima suma de valor que el propietari individual de diners o de mercaderies ha d'esmerçar per tal de fer la metamofosi a capitalista canvia en els diferents estadis de desenvolupamen de la producció capitalista i és, per un estadi donat de desenvolupament, diferent en les diferents esferes de la producció, segons les llurs condicions tècniques particulars. Certes esferes de la producció requereixen ja des del començament de la producció capitalista un mínim de capital que no es troba encara en les mans d'individus particulars. Això promou en part els subsidis estatals a aitals privats, com a França en temps de Colbert i com en molts estats alemanys fins a la nostra època, i en part la constitució de societat amb monopoli legal per tirar endavant determinades branques de la indústria i del comerç (206) – els precursors de les societats accionarials modernes.

__________

No entrarem en detall de les alteracions que comporta la relació del capitalista i del treballador assalariat en el desplegament del procés de producció, i per tant tampoc del predomini ulterior del propi capital. Tan sols hi veurem uns pocs punts principals.

Dins el procés de producció s'hi desenvolupa el capital fins al comandament del treball, és a dir per damunt de la força de treball efectiva o del propi treballador. El capital personificat, el capitalista, vigila que el treballador realitze el seu treball de forma ordenada i amb un alt grau d'intensitat.

El capital s'hi desenvolupa a més en una relació obligatòria, que força la classe treballadora a realitzar més treballar que el que prescriu el cercle restringit de les necessitats vitals pròpies. I com a productor de laboriositat aliena, com a bomba de treball excedentari i explotador de força de treball depassa en energia, desmesura i efectivitat tots els sistemes anteriors basats en el treball directament obligatori.

El capital subordina primerament el treball sota les condicions tècniques que s'hi troba històricament. No altera per tant immediatament el sistema de producció. La producció de plus-vàlua en la forma anteriorment considerada, pel simple allargament de la jornada laboral, apareix així independent de qualsevol canvi del propi sistema de producció. No era pas menys activa en el forn tradicional que en la cotoneria moderna.

Si consideram el procés de producció sota el punt de vista del procés laboral, el treballador es relaciona amb els mitjans de producció, no com a capital, sinó com a simples mitjans i materials de la seua activitat productiva deliberada. En l'adobat, per exemple, tracta les pells com a simples objectes de treball. No és del capitalista la pell que adoba. Altrament quan consideram el procés de producció sota el punt de vista del procés d'ampliació del valor. Els mitjans de producció es transformen aviat en mitjans d'absorció de treball aliè. Ja no és el treballador qui empra els mitjans de producció sinó els mitjans de producció els qui empren el treballador. Per comptes de consumir-los com a elements materials de la seua activitat productiva, els consum com a ferment del seu propi procés vital, i el procés vital del capital consisteix tan sols en un moviment d'ampliació del propi valor. Fundicions i naus que no absorbeix cap treball viu de nit són «pura pèrdua» («mere loss») pels capitalistes. Per això funcions i naus constitueixen una «justificació del treball nocturn» de la força de treball. La mera transformació dels diners en factors objectius del procés de producció, en mitjans de producció, transforma els darrers en títols legals i en títols de força sobre treball i treball excedentari aliens. Com aquesta sofisticació pròpia i característica de la producció capitalista, inversió de les relacions entre el treball mort i el viu, entre el valor i la força creadora de valor, es reflecteix en la consciència del capitalista, ho mostra de manera concloent un sol exemple. Durant la revolta dels fabricants anglesos del 1848-1850 escriu

«el cap d'una de les firmes més antigues i respectables de l'oest d'Escòcia, les filatures de lli i de cotó de Paisley de la Companyia Carlile, Fills i Co., que existeix des del 1752 i ha passat generació rera generació de la mateixa família» -

aquest extraordinàriament intel·ligent gentleman escriu aixó al «Glasgow Daily Mail» del 25 d'abril 1849 una lletra (207) sota el títol: «El sistema de torns», on, entre d'altres coses, hi desplega el següent passatge grotescament ximple:

«Consideram ara els mals que una reducció del temps de treball de 12 a 10 hores comportaria... Condueixen al més greu dany a les perspectives i a la propietat de l'amo de fàbrica. Si treballava» (és a dir, les seues «mans») «12 hores i ara se'l limita a 10, llavors cada 12 màquines o filadores del seu establiment es redueixen a 10, i l'obra de la qual es disposaria s'avaluaria en tan sols 10, de forma que se'ns deduiria una sisena part del valor de cada fàbrica del país».(208)

Aquest cervell de capital apilonat de l'oest d'Escòcia barreja el valor dels mitjans de producció, de les filadores, etc., tant amb la seua propietat capitalista per tal d'expandir-ne el propi valor o d'empassar-se diària una determinada quantitat de treball aliè gratuït, que el cap de la Casa Carlile i Co. s'imagina de fet que, en vendre la seua fàbrica, hom no li pagaria tan sols el valor de les filadores, sinó a més l'ampliació, no tan sols el treball que hi ha i que és necessari per la producció de fiadores d'una certa mena, sinó també el treball excedentari que ajuden a bombejar dels braus escocesos occidentals de Paisley, i per això mateix opina que amb la reducció de la jornada laboral en dues hores cauria el preu de compra de cada 12 filadores en el d'unes 10!

Notes

(202) Aquesta llei elemental sembla desconeguda als senyors de l'economia vulgar que, com a Arquimedes capgirats, que s'imaginen que han trobat en la determinació del preu de mercat del treball per l'oferta i la demanda el punt de suport, no per moure el món, sinó per aturar-lo. <=

(203) S'hi veurà de més a prop al «Quart llibre». <=

(204) «El treball, és a dir el temps econòmic de la societat, és una certa porció, posam que de deu hores diàries, d'un milió de persones, o deu milions d'hores... El capital té el seu límit de creixement. Aquest límit consisteix, en qualsevol període, en el nivell real del temps econòmic emprat». («An Essay on the Political Economy of Nations», London 1821, p. 47, 49.) <=

(205) «El parcer no pot dependre del seu propi treball; i quan ho fa, en la meua opinió, és per perdre. La seua activitat hauria de consistir en la supervisió de tot: hauria de vigilar el seu trillador, ka que sinó aviat perdria la paga en el blat que no trilla; igualment hauria de supervisar el seu segador, talador, etc; hauria de seguir de prop contínuament els seus tancats; hauria de tindre cura que res no es deixàs per fer; aquest seria el cas si es limitàs a un punt». («An Enquiry into the Connection between the Price of Provisions, and the Size of Farms etc». By a Farmer, London 1773, p. 12). Aquesta obra és força interessant. Hom hi pot estudiar la gènesi del «capitalist farmer» o «merchant farmer», com l'anomena explícitament, i l'autoglorificació respecte l'«small farmer», que essencialment tan sols aconsegueix la subsistència. «La classe capitalista esdevé, primer parcialment, i finalment del tot, deslligada de la necessitat del treball manual». («Textbook of Lectures on the Polit. Economy of Nations». By the Rev. Richard Jones, Hertford 1852, Lecture III, p. 39.) <=

(205a) La teoria molecular emprada per la química moderna, desenvolupada científicament per primera vegada per Laurent i Gerhardt, no recorre a cap altra llei. {Afegit a la 3a edició} – Remarcam per aclarir aquest comentari, no gaire clar pels no-químics, que l'autor s'hi refereix a les «sèries homòlogues», anomenades així per primera vegada per C. Gerhardt el 1843, dels compostos hidrocarbonats, cadascuna de les quals té una pròpia formulació general algebraica. Així la sèrie de la parafina: C_nH_2n+2; la dels alcohols normals: C_nH_2n+2O; la dels àcids grassos normals: C_nH_2nO₂ i moltes d'altres. En els exemples anteriors l'addició simplement quantitativa d'un CH₂ a la fórmula molecular constitueix un cos qualitativament diferent. De la participació de Laurent i Gerhardt, sobrestimada per Marx, a la fixació d'aquests importants fets, vegeu Kopp, «Entwicklung der Chemie», München 1873, S. 709 und 716, i Schorlemmer, «Rise and Progress of Organic Chemistry», London 1879, p. 54. - F. E. <=

(206) «Les societats monopoli» denomina Martin Luther aquesta mena d'institucions. <=

(207) «Reports of Insp. of Fact. for 30th April 1849», p. 59. <=

(208) l.c.p. 60. L'inspector fabril Stuart, també escocès, i en oposició als inspectors fabrils anglesos del tot presoners de la forma de pensar capitalista, remarca explícitament, d'aquesta lletra, que incorporava al seu report, «la més útil de les comunicacions amb qualsevol dels propietaris fabrils que treballen amb torns ja l'hem donada als dedicats al mateix negoci, la qual és la més calculada per eliminar els prejudicis dels qui d'ells tenen escrúpols respecte de qualsevol canvi de la disposició de les hores de treball». <=