Fa algun temps Franco i la seva Falange guanyaren una batalla en el continent americà, sense posar de llur part més que un petit nucli d'agents provocadors ben coneguts, la missió dels quals no és altra que la de sembrar mala llavor en l'emigració republicana. Les passions malsanes que caracteritzen certs elements emigrats, ben coneguts també, enemics sistemàtics de la unitat que són primer anticomunistes, i després i quan se'n recorden antifranquistes, s'han exacerbat, i alguns republicans honestos, però curts de gambals han fet cor. Han estat llançades noves pedres contra els pobles hispànics, que lluiten amb tan exemplar heroisme contra el nostre mortal enemic: el règim franquista.

Vejam els fets.

El senyor Aguirre, deformant per complert la seva funció de president del Govern Autònom d'Euzkadi, òrgan constitucional de la República Espanyola i no d'un Estatut independent, govern de coalició i no d'un partit, que es constituí en virtut i en defensa de l'Estatut, que batallà per la causa de la legalitat republicana, que es manté a l'exili amb les mateixes característiques d'origen, actua com a separatista, com a president d'un dels partits de la coalició governamental, a la vegada que reivindica la representació de tots els bascos. Els bascos de Santiago de Xile no volgueren desfilar a la columna dels republicans espanyols que fou organitzada per contribuir a l'homenatge que el poble xilè tributà a Mr. Wallace, perquè no foren reconeguts com a membres i representants de la nació basca.

L'Orfeó Català de Mèxic es negà a participar en l'homenatge que l'emigració republicana reté al president Ávila Camacho, adduint que els catalans no són espanyols. I finalment, una anomenada Comunitat Catalana de Mèxic commemorà amb un banquet el 14 d'abril—al qual assistí el senyor Monzon en representació del senyor Aguirre—la proclamació de la Segona República Catalana. Amb motiu d'aquests fets, s'ha format una cridòria enorme, han estat pronunciades paraules molt gruixudes i emesos conceptes molt greus, que ens recordaren els dies grotescos de Royo Villanova i els tràgics d'avui sota el terror bestial de Franco i Falange. Uns, els anomenats «socialistes» de Prieto han ensenyat la ceba reaccionària i altres, republicans honestos, han demostrat una vegada més la pobresa franciscana de llur formació política i com són fàcilment víctimes de la més grollera provocació.

Tractem de posar les coses en el just lloc.

Què és, què representa l'Orfeó Català? Pels seus estatuts és una entitat apolítica, presidida per un senyor que és simultàniament «ultranacionalista» i soci conspicu del Casino Español, que canta sardanes i misses d'un temps a l'altre, un centre recreatiu que no desdenya el joc quan les circumstàncies ho permeten. És un centre que ha qualificat de «luctuosa» la data gloriosa del 19 de juliol de 1936 i en el qual, ara, remenen les cireres a llur gust i en pla separatista uns quants trotskistes, faistes i desertors. En relació amb l'emigració catalana, és molt poca cosa, i de cara a Catalunya i a Catalunya no és res.

Què és la Comunitat Catalana? És una organització política de tipus nacionalista, fundada fa uns dos anys. En un principi tingué certes acceptació i importància, perquè foren sorpresos la bona fe i el patriotisme de nombrosos catalans. Però, a mesura que hom ja conegué, en els fets, pel seu joc polític brut, anà perdent socis fins a quedar reduïda a allò que és avui: en un òrgan de les desferres de l'emigració catalana. La presideix el senyor Tomàs i Piera, que en deixar d'ésser ministre de la República Espanyola es creà per a ell tot sol el front de Montreal (Canadà). Li presten llur suport entusiàstic els senyors Ferrer i Fronjosà, desertors davant l'enemic en el curs de la nostra guerra, denunciadors implacables de l'«imperialisme» de la UGT, propugnadors acèrrims d'una Central Sindical Catalana separatista, incorporats ara a la UGT escissionista i veritablement imperialista del senyor Prieto.

N'és definidor polític el senyor Arquer: trotskista condemnat a 20 anys de presidi pel delicte d'alta traïció en temps de guerra, un dels dirigents del putsch de maig de 1937, el primer objectiu del qual era, si hagués triomfat, l'assassinat del president Companys i de gairebé tots els consellers de la Generalitat. Els catalans decents, és a dir, la gairebé totalitat, estan enfront d'aqueixa mal anomenada «Comunitat», centre d'arribistes, de desertors i de provocadors, àdhuc els militants de l'Estat Català, els únics que amb ple dret històric poden aixecar i aixequen la bandera separatista.

Aleshores, ¿per què hom ha fet tant de soroll amb motiu d'uns discursos pronunciats per individus sense cap solvència a l'emigració separats ja de Catalunya, volem creure que per sempre? Ignorància? És almenys dubtós, ja que aqueixa «Comunitat» fou subvencionada per la JARE, quan la JARE era propietat incontrolada del senyor Prieto. ¿Per què deliberadament i sistemàtica hom atribueix als catalans, al poble català, les bajanades d'uns quants aventurers, o les afirmacions legítimes d'un partit autènticament i històricament separatista? Ignorància, repetim? Costa molt de creure, perquè els que més especulen, els que més s'apressen a cantar les excelses virtuts de l'Espanya de «llurs amors», coneixen molt bé la composició política i social de Catalunya, al país i a l'emigració, el volum i valor reals de les forces polítiques i sindicals de Catalunya i llurs principis.

No ignoren aqueixos senyors cridaners, que les forces polítiques i sindicals fonamentals de Catalunya són: el PSU de C, Esquerra Republicana, Acció Catalana, Unió Democràtica, petits grups d'Izquierda i Unión Republicana, la Unió de Rabassaires, la UGT, la Confederació Regional del Treball, les Joventuts Socialistes Unificades, Llibertàries i Nacionalistes. No ignoren que cap d'aquests partits i organitzacions no és separatista. No ignoren que la dissolta Lliga Catalana, partit de la mitjana i alta burgesia catalana, tampoc no era separatista. No ignoren que el moviment separatista representat abans per la Unió Catalanista i després per l'«Estat Català» que fundà Macià, ha estat a Catalunya absolutament minoritari, tan minoritari que mai no pogué tenir una representació directa als Municipis, ni al Parlament, ni al Govern de la Generalitat. No ignoren que no fou degut a una casualitat que Macià acceptés sense lluita la transformació de la República Catalana en Generalitat de Catalunya. Que Companys proclamés, el 6 d'octubre de 1934, l'Estat Català dintre de la República Espanyola, no fora d'ella. No ignoren que, el nostre poble, a Catalunya, donant proves d'un altíssim nivell polític, d'una sana i patriòtica sensibilitat política ha relegat a un segon pla les seves ànsies, les seves aspiracions, les seves inquietuds nacionals, i que sense reserves lluita estretament unit amb castellans, bascos i gallecs, amb tots els espanyols honrats, contra el sanguinari enemic comú, contra els monstruosos plans militars de Hitler, que volia, amb la complicitat de Franco i Falange, fer d'Espanya un camp de batalla contra les Nacions Unides. No ignoren que el nostre poble, a Catalunya, amb exemplar unanimitat, ha comprès que la qüestió prèvia a resoldre és la del règim franquista, i que això exigeix la més estreta unitat catalana i de Catalunya amb els altres pobles d'Espanya; que sense la reconquesta prèvia de la República, d'un règim veritablement democràtic, tota reivindicació nacional, de classe política, sindical, cultural, humana, seria follia o estupidesa. ¿Per què, doncs, tant d'aldarull entorn d'unes paraules irresponsables d'individus que ni tan sols militen en el veritable i, per tant, respectable moviment separatista?

Aquest és un fet polític greu que convé analitzar.

Els problemes nacionals d'Espanya no són una ficció, són una realitat viva. Les monarquies austríaques i borbòniques, totes dues d'origen estranger i antiespanyoles, volgueren crear a sang i foc una Espanya falsa «unificada». La República trobà el veritable camí històric, i amb la seva política d'autonomies político-administratives inicià l'etapa fecunda de reconstrucció d'una Espanya, una i diversa, realment unida per la lliure voluntat dels seus components. Franco i Falange han destruït l'obra de la República, han pretès, agreujant a l'infinit els mètodes terroristes de les monarquies austríaques i borbòniques, exterminar tot esperit, sentiment o manifestació de tipus nacional a Catalunya, Euzkadi i Galícia. ¿És que aquests republicans de la gresca, valent-se de pretextos fútils, es preparen ja per a una república bastarda que en comptes de recollir la seva pròpia herència per a desenrotllar-la conseqüentment i valenta en renegui per seguir les petjades sagnants dels austríacs, dels borbons i dels franquistes?

Cal parlar clar, perquè amb les paraules i els actes d'avui forgem el demà d'una Espanya recobrada.

El terror franquista no ha liquidat els problemes nacionals d'Espanya. Els ha exacerbat. El fet que els pobles català, basc i gallec hagin relegat a un segon pla llurs reivindicacions nacionals, per presentar un sòlid front únic espanyol a Hitler i al seu Quisling Franco, no vol dir, ni molt menys, que les hagin abandonat. El fet que els partits i organitzacions fonamentals de Catalunya no presentem avui a les forces republicanes espanyoles cap qüestió de principi de tipus nacional, no vol dir ni molt menys, que hàgim abandonat els nostres programes. Els partits i organitzacions fonamentals de Catalunya no són separatistes, però tots tenen en llur programa el principi de l'autodeterminació. El moviment nacional a Catalunya ha arribat a la seva plena maduresa, perquè és la classe obrera la que s'hi ha incorporat de manera resoluda i definitiva, perquè és la classe obrera la que ha pres a les seves mans la bandera nacional, la que vol resoldre i resoldrà aquest problema, no amb el criteri anquilosat i reaccionari nacionalista, sinó refermant la seva adhesió als principis de l'internacionalisme proletari. Amb aquesta realitat cal comptar avui i demà. Si alguns republicans espanyols, alguns pseudo-socialistes espanyoles pretenguessin, després de la inevitable victòria sobre el nazi-feixisme i el seu apèndix falangista, amb paraules noves i propòsits i mètodes vells, continuar una política d'assimilació violenta, que l'experiència de segles ha demostrat absurda i criminal, substantivament antiespanyola, es condemnaran ells mateixos a la destrucció més completa. Perquè els problemes que ens separen en una Espanya recobrada no es resoldran amb acudits dolents, ni amb vociferacions de tertúlies subsidiades, ni prohoms incapaços de treure's les teranyines del cervell. Perquè els obrers espanyols, en la pràctica conseqüent de l'internacionalisme proletari, han trobat ja el camí de la «convivència», deixant de conllevancia a pedants, paràsits i reaccionaris.

Ortega i Gasset féu un mal atroç a la República, a Espanya, quan afirmà que els pobles hispànics estan condemnats a conllevarse. Efectivament, els pobles hispànics s'han conllevado sota les corrompudes monarquies austríaca i borbònica. Tornarien a conllevarse, potser, si certs polítics que no han après res abans ni en el curs de la guerra, que no s'han corregit en l'excessiva comoditat de llur emigració, si aquests deixebles d'Ortega i Gasset, filòsof traductor al servei de Franco i de Falange, tinguessin camp lliure per repetir errors coneguts i agreujar-los amb nous rabejaments. A la conllevancia de paràsits i aventurers; de demòcrates aparents i de reaccionaris veritables els nostres pobles oposen llur vehement voluntat de «convivència». Els pobles d'Espanya han «conviscut» quan la República promulgà la Constitució quan els admirables obrers madrilenys donaren la gran pallissa als «isidristes» catalans que anaren a Madrid a demanar el guillotinament de la Generalitat de Catalunya, quan el 6 d'octubre s'aixecaren contra els filofeixistes, quan les joventuts catalanes corregueren a defensar Madrid en les jornades de glòria imperible de novembre de 1936, quan les joventuts castellanes vingueren a l'Ebre a defensar Catalunya i amb ella la República i la independència d'Espanya. Els pobles d'Espanya «conviuen» avui en la lluita sense quarter contra Franco i els seus pistolers falangistes, contra Hitler i les seves bandes d'assassins mesclant llur dolor i llur sang generosa per amor a un mateix ideal d'una Espanya lliure, independent, democràtica, de pobles fraternalment units. Aquesta és i aquesta serà llur voluntat infrangible, malgrat els separatistes de l'altre costat de l'Ebre més poderosos que els nostres, perquè es recolzen en els interessos seculars de les castes parasitàries nodrides pels austríacs i els borbons, pel règim terrorista franquista.

No són millors uns que altres.

Els nostres separatistes—ens referim als autèntics, no als provocadors—són també el pendent reaccionari.

No plantegem en relació amb ells cap qüestió de principi. La idea separatista és tan legítima com qualsevol altra, en un règim democràtic i per als demòcrates veritables. Els republicans espanyols estan en llur dret en combatre la idea separatista com ho estem nosaltres en proclamar-nos no separatistes. Però la idea separatista no es combat amb sistemes ni excomunions amb reaccions a la Royo Villanova o amb la pistola del falangista. No es combat oposant la voluntat del més fort a la voluntat del més dèbil. Es combat amb l'exercici ple i sense reserves de la democràcia. Catalunya, Euzkadi i Galícia tenen dret indiscutible d'exercir llur dret d'autodeterminació. Els demòcrates espanyols han d'admetre aquest exercici lliure del dret d'autodeterminació no desconeixent que això implica el dret a separar-se, a constituir-se en Estats independents. És així com rompent amb un passat d'oprobi, essent demòcrates conseqüents, forjarem una Espanya unida, liquidarem el separatisme dels dos costats de l'Ebre.

És així com ha sorgit des del punt de vista nacional, la invencible i gloriosa Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

Però els nostres separatistes, el mateix que els de més enllà de l'Ebre, han pres el pitjor camí. Per llur esforç no s'arribaria mai a una democràcia que acceptés el dret d'autodeterminació. Perquè amb llur tàctica reaccionària, per llurs mètodes reaccionaris, els trobarem sempre al camp de l'enemic. Són enemics sistemàtics de la unitat combatent, dels catalans i de Catalunya amb els altres pobles d'Espanya, quan aquesta unitat de lluita és indispensable per reconquerir un règim democràtic que faci possible el dret d'autodeterminació. En oposar-se a la unitat de lluita dels pobles hispànics contra l'enemic comú, i obstacle suprem de no importa quin ideal democràtic a la península, reforça la tàctica predilecta de Franco i Falange: oposar uns pobles als altres per senyorejar damunt de tots. Fa algun temps el Sindicat Falangista del Port de Barcelona posà un cartell que deia: «EN ESTE PUERTO SÓLO PODRÁN TRABAJAR OBREROS CATALANES» ¿Per què? Per amor sobtat a Catalunya? La intenció de provocar els obrers catalans, de posar un tascó en el bloc combatent dels pobles hispànics, és tan grollera, que no val la pena aturar-s'hi més. Si els fins són diferents, la identitat tàctica els ajunta.

Els nostres separatistes van accentuant llur oposició anticomunista. Coincideixen amb trotskistes i faistes. Coincideixen amb els separatistes de l'altra banda de l'Ebre. Coincideixen amb els separatistes de l'altra banda de l'Ebre. Coincideixen amb els sectors reaccionaris internacionals que presten suport a Franco i Falange els quals com a alternativa, maniobren a favor d'una dictadura militar o de la restauració monàrquica a Espanya, per Petain contra De Gaulle, per un altre Otto d'Habsburg contra el poble austríac, pel príncep Humbert contra el poble italià, pel traïdor Mikhailovitx contra el Govern popular iugoslau, pels feixistes del comitè polonès de Londres contra el Govern popular iugoslau, pels feixistes del comitè polonès de Londres contra el Govern i els patriotes combatents de Polònia, per la ruptura del bloc de les Nacions Unides i en particular de la coalició anglo-soviètico-americana, pel cordó sanitari contra la URSS per la immobilització del segon front per la pau negociada. Coincideixen amb la reacció aliada de Hitler, els plans de la qual pressuposen la consolidació de la dictadura a Espanya, i per consegüent el sacrifici inevitable i per generacions de Catalunya.

Els nostres separatistes es consideren obligats a acceptar una mena de tutela del Partit Nacionalista Basc. El moviment nacional català és avançat i progressiu i el Partit Nacionalista Basc és conservador, i sortits d'Euzkadi, milers de nacionalistes bascos bons soldats, es quedaren a França per ordre de llurs caps, mentre Catalunya es dessagnava pels quatre costats. I molt menys lligats podem sentir-nos-hi els catalans quan els caps nacionalistes bascos són els pitjors enemics de la unitat combatent dels pobles hispànics al costat de les Nacions Unides i contra Hitler i els seus Quislings.

Per llur tàctica negativa, antiunitària, anticomunista, els separatistes d'aquesta i de l'altra banda de l'Ebre es donen les mans. I per bé que no ho admetin, Franco i Falange els donen llur benedicció.

Sortosament la immensa majoria dels catalans, dels republicans espanyols, hem comprès el nostre deure. En el país els separatistes catalans són la lluita comuna dels pobles hispànics contra l'enemic comú. En l'emigració, la línia de la unitat ha penetrat profundament en la massa republicana i l'isolament dels antiunitaris de tota llei s'aguditza de dia en dia.

Accentuem la nostra lluita unida contra l'enemic comú.

L'hora dels combats gegantins i definitius s'acosta a marxes forçades. Som un Exèrcit més, disciplinat i unit, dels immensos Exèrcits democràtics que avancen per donar el cop mortal a la bèstia nazi-feixista.

PENSEM, PARLEM, ACTUEN COM A REPUBLICANS, COM A DEMÒCRATES.