August Bebel - La dona i el socialisme

Capítol quinzè
La situació jurídica de la dona

1. La lluita per la igualtat de drets civils

La dependència social d’una raça, d’una classe o d’un sexe rep sempre expressió en les lleis i institucions polítiques del país en qüestió. Les lleis són l’expressió formulada en paràgrafs dels interessos dominants, que s’eleven a dret d’un país. Les dones com a sexe dependent i oprimit troben explicitada corresponentment la llur situació en el dret d’un país. Les lleis són de mena negativa i positiva. Negativa en la mesura que en el repartiment de drets no assumen cap notícia dels oprimits, positiva en la mesura que demostren la seua situació oprimida i enumeren certes excepcions.

El nostre dret comú es basa en el dret romà, que coneix l’ésser humà tan sols com a ésser posseïdor. L’antic dret germànic, que considera la dona com més valuosa, ha mantingut la influència tan sols parcialment. Així com en la llengua francesa l’ésser humà i l’home es designen per un únic mot, «l’homme», i similarment en anglès per «man», el dret francès reconeix l’ésser humà tan sols com a home, i de tot similarment com era fins fa unes dècades a Anglaterra, la pròpia dona es troba en dependència esclava de l’home. Així era el cas també a Roma. Hi havia ciutadans romans i dones de ciutadans romans, però no pas ciutadanes.

A Alemanya la posició jurídica de la dona ha millorat en la mesura que en lloc del colorit mapa de Münster ha aparegut un dret burgès unificat, i per aquest dret, ço que disposava ací i allà, s’ha generalitzat. En conseqüència la dona no-casada ha tingut accés sense restriccions a la tutela; les dones han rebut el dret d’actuar com a testimonis en contractes i voluntats testamentàries; la dona rep a més plena capacitat de negoci, la qual cosa vol dir el dret de subscriure contractes, excepte si s’ha compromès (com a dona casada) en persona a un oferiment, i això sense requerir cap tutela o consentiment del marit. El deure envers la comunitat matrimonial existeix per a totes dues parts, en la mesura que no es presente la demanda de l’altra part com un abús del seu dret. Si existeixen en aquest punt, però, opinions contradictòries dels esposos, correspon a l’home la decisió, particularment decidir el lloc de residència i l’habitatge. En cas d’abús del dret de l’home, la dona quedaria lliure de l’obligació d’obediència. La direcció de la llar correspon plenament a la dona; posseeix l’anomenat poder de claus, que la faculta en el cercle d’activitat domèstica a tindre cura dels negocis de l’home i de poder defensar-los. L’home ha de respondre de les obligacions que ella contrau. Però l’home pot llevar el poder de claus a la seua dona completament o restringir-lo. Si abusa d’aquest dret, el tribunal tutelar pot aixecar la restricció. La dona casada és obligada a encarregar-se dels treballs de llar i en el negoci de l’home, si bé tan sols quan aquesta activitat siga costum segons les condicions de vida de l’espòs.

La demanda d’introduir la separació matrimonial de béns com a norma fou refusada per la Dieta Imperial. Això tan sols ho pot garantir el contracte matrimonial, que prou sovint es menysté en contraure el matrimoni i després condueix a desavinences. Per contra s’introduïa l’anomenada comunitat de poders. Segons aquesta, els poders i l’ús de fruit de les propietats de la dona recau en l’home, però això es restringeix a la dot. Paral·lelament, la dona té poders i disposició sense restricció damunt de tot allò que guanye durant el matrimoni a través del seu treball i de la gestió d’un negoci. L’home no té el dret de privar la dona per negocis legals de la dot que ha tingut el deure d’aportar-li. També la dona pot demanar una assegurança en cas que tinga una sospita fonamentada que el seu dot és en perill, cosa que sovint no experimenta fins tard. També pot elevar una queixa per abolir la comunitat de poders, en cas que l’home es demostre incapaç de mantindre la dona i els infants. L’home és responsable dels perjudicis que deriven d’una mala gestió.

La dona pot patir una gran injustícia pel divorci. En cas de divorci, particularment, resten per a l’home les propietats guanyades en el treball comú dels cònjuges, fins i tot quan l’home n’és el culpable i la dona n’ha guanyat la major part, en el qual cas a la dona li pot correspondre un manteniment d’acord amb l’estatus tan sols si es pot demostrar que no és capaç de mantindre el nivell de vida a través dels propis béns o dels ingressos del propi treball. A més, en cas de divorci recauen en l’home els béns que deriven d’ingressos no consumits provinents de les propietats de la dona.

El poder patern s’ha substituït pel parental, però en cas de diferències d’opinió entre els progenitors preval l’opinió del pare. Mort el pare, l’exercici del poder patern passa, incloent-hi l’ús de fruit de les propietats de l’infant, a la mare. Una dona divorciada, fins i tot quan se n’ha fet càrrec de l’educació, perd el dret de representació i de poders de propietat de l’infant, mentre que el pare gaudeix de ple dret patern.

A Anglaterra el dret comú del país atribuïa fins el 1870 a l’home les possessions de la dona consistents en béns mobles. Tan sols li restava el dret de propietat dels béns immobles, però el marit disposava del dret de poders i d’ús de fruit. Davant del tribunal la dona anglesa era un zero a l’esquerra; no podia realitzar cap negoci jurídic i ni tan sols fer un testament vàlid; era membre del cos del seu home. En cas de cometre un crim en presència de l’home, aquest n’era responsable; se la veia com una incapacitada. Si perpetrava un dany a qualcú, aquest perjudici se’l considerava com el fet per una bèstia domèstica; l’home hi havia de fer front. Segons una conferència que pronuncià en l’any 1888 el bisbe J. N. Wood en la capella de Westminster, no s’havia permès a la dona més que feia cent anys de menjar a taula ni de parlar abans que no se la demanàs. Damunt del llit penjava com a testimoni del poder marital un fuet, que l’home podia brandar quan l’esposa demostrava una deficient subjecció. Tan sols les filles l’havien d’obeir, mentre els fills hi veien una serventa.

Mitjançant les lleis promulgades el 1870, 1882 i 1893, la dona restava no tan sols com la propietària única de tot allò que havia aportat al matrimoni, sinó també com a propietària de tot allò guanyat o rebut per herència i donació. Aquesta relació jurídica tan sols es pot canviar mitjançant un contracte particular entre els esposos. La legislació anglesa seguia ací l’exemple dels Estats Units. D’ençà de la Custody of Infants Act del 1886 la pàtria potestat passa després de la mort del pare a la mare. En la reforma testamentària vàlida des de la Intestate Estates Act del 1890, l’home és privilegiat com abans. Tots dos esposos posseeixen llibertat de testar. Però si no s’ha fet cap disposició, correspon al vidu tots els béns mobles de la dona morta. La vídua, per contra, hereta tan sols un terç dels béns mobles i rep un terç de la renda de les possessions immobles, mentre l’altra part recau en els infants. Segons la nova Married Women’s Property Act del 1908 la dona casada és obligada al manteniment dels pares i de l’home. Mantenen validesa, però, encara moltes restes de l’antic dret mitjaval, que obstaculitzen encara amb considerable força la situació de la dona casada. Com hem vist, el dret del divorci encara fins avui és força desfavorable per a la dona. Un adulteri de l’home no és encara cap motiu de divorci per a la dona, sinó és que es fa amb crueltat, bigàmia, violació, etc.(1)

Particularment endarrerit en general roman encara per a la dona el dret civil a França i a tots els països – majoritàriament països romànics – fortament influïts pel codi civil francès o en els que és directament vàlid encara que amb certes alteracions. És així a Bèlgica, Espanya, Portugal, Itàlia, la Polònia Russa, als Països Baixos i a la majoria de cantons de Suïssa. Quant a la concepció de Napoleó I en relació a la posició de la dona hi ha una frase remarcable, que encara val avui: «Quelcom que no és francès és una dona que pot fer el que li plaga».(2) Tan aviat com es casa, la dona cau sota la tutela de l’home. Segons els paràgraf 215 del Codi civil no pot comparèixer davant del tribunal sense el consentiment de l’espòs, fins i tot quan té a veure amb una causa pública. Segons el paràgraf 213 l’home haurà de protegir la dona, i ella li haurà de retre obediència. Controla les propietats que la seua dona ha aportat al matrimoni, en pot vendre, alienar i hipotecar els béns, sense requerir-ne la col·laboració o consentiment. La conseqüència és que la dona es troba sovint en una situació de pura esclavitud. L’home pot balafiar en meuques alegres o en la taverna ço que la dona guanya, o es pot endeutar o pot jugar-se els ingressos de la dona i deixar-la ella i els infants en la misèria, i fins i tot disposa del dret de reclamar de l’empresari el pagament del salari de la seua dona. Qui pot pensar que en aquestes circumstàncies siga per frivolitat que la dona evita contraure matrimoni, com és sovint el cas tan freqüentment, per exemple, a França.

A més, en la majoria de països romànics – a França fins el 1897 – no pot aparèixer com a testimoni en la conclusió de contractes, testaments i actes notarials. Contràriament, hom la deixa – per una rara contradicció – actuar com a testimoni davant del tribunal en tots els casos criminals en les circumstàncies dels quals el seu testimoni pot conduir a l’execució d’una persona. En el dret criminal se la contempla tothora plenament, i per cada crim i infracció se la mesura amb el mateix patró que l’home. Aquesta contradicció no arriba a la consciència dels nostres senyors legisladors. Com a vídua pot fer testament, però en un gran nombre d’estat no se li permet fer de testimoni d’un testament, i amb tot segons l’article 1029 del Codi civil se la denomina marmessora testamentària. A Itàlia des de l’any 1877 se la permet també en el dret civil com a testimoni de plena vàlua.

El privilegi de l’home es fa particularment patent en la legislació sobre el divorci. Segons el Codi civil a França l’espòs pot fer una sol·licitud de divorci si l’esposa ha comès adulteri, i contràriament, segons l’article 230, la dona tan sols pot presentar aquesta demanda quan l’espòs ha portat la seua concubina a la llar comuna. Aquest article ha caigut per la llei sobre el divorci del 27 de juliol del 1884, però en el dret penal francès roman la diferència, la qual cosa és força característica del legislador francès. Si la dona perpetra l’adulteri, se la castiga amb presó des de 3 mesos fins a 2 anys. L’home tan sols és castigat si, d’acord amb l’antic article 230 bis del Codi civil, manté una concubina en la llar del matrimoni i d’això es plany l’esposa. En el cas que se’l declare culpable, tan sols se’ls sotmet a una sanció monetària des de 100 a 2.000 francs (articles 337 i 339 del Codi penal). Una desigualtat jurídica així seria impossible si també hi haguessen dones en el Parlament francès. Un dret similar existeix a Bèlgica. La pena per l’adulteri de la dona és la mateixa que a França, l’espòs tan sols pot ésser castigat en cas que l’adulteri es cometa en l’habitatge matrimonial, i llavors per a l’espòs hi ha una pena de presó des d’un mes fins a un any. Hom és quelcom més just a Bèlgica que no pas a França, però en tots dos casos hi ha dos drets per a l’home i per a la dona. Disposicions similars són vigents sota la influència del dret francès a Espanya i Portugal. El dret comú italià (dret civil) de l’any 1865 possibilitava a la dona tan sols el divorci si l’espòs mantenia la seua concubina a casa, o en un lloc on la residència de la concubina fos un greuge particularment fort per a l’esposa. En l’any 1907, juntament amb la llei (del 21 de juny), que ha modificat una sèrie d’articles del Codi civil referents al contracte matrimonial, finalment totes dues cambres adoptaren la llei del 15 de juliol, que fa de la dona l’única propietària de tot allò que ha guanyat autònomament o ha rebut per herència i donació. L’home ha perdut el dret de disposar dels béns particulars de la dona. Aquest és el primer trencament en la legislació francesa, i la dona francesa es troba ara al mateix nivell que assolí la dona anglesa mitjançant la llei del 1870.

Molt més avançada, no tan sols en comparació amb el Codi civil, sinó també amb la nostra legislació civil, apareix la nova legislació civil suïssa, adoptada el 10 de desembre del 1907 i que entrarà en vigor l’1 de gener del 1912. Per comptes de les diferents lleis dels cantons individuals, en part fonamentades en el Code civil, com a Ginebra, Waadt i a la Suïssa italiana, o en el dret austríac, com a Berna i Lucerna, o en l’antic dret consuetudinari a Schwyz, Uri, Unterwalden, etc., la Suïssa ara arriba a una llei unificada. La llibertat de la dona i de l’infant és garantida. La nova llei reconeix també a la dona una part dels guanys del matrimoni (un terç), fins i tot quan tan sols és activa com a assistent o mestressa de casa. També en el dret d’herència té una millor posició que la del dret alemany. Rep així al costat dels pares de l’home, a més de la meitat del llegat, encara també l’ús-de-fruit vitalici de l’altra meitat. Els deutors de l’espòs que negligeix el sosteniment de dona i infant, el jutge pot instruir-los a oferir-ne el pagament a l’esposa. La prohibició d’enllaç matrimonial dels esposos divorciats amb els qui han comès adulteri, ja no s’assum com a obstacle matrimonial. (El paràgraf rellevant, 298, del Codi civil també fou derogat a França l’any 1904). El dret matrimonial de béns s’ordena essencialment com en la legislació civil alemanya. En primera línia decideix el contracte matrimonial, que pot concloure’s tan abans com durant el matrimoni. Els fills extramatrimonials tenen dret, si se li havia promès matrimoni a la mare, no tan sols a l’alimentació com en el dret alemany, sinó també a l’explicitació de l’ascendència paterna, i reben doncs els drets dels fills matrimonials.

Suècia garantí per la llei de l’11 de desembre del 1874 a la dona casada el dret a la lliure disposició de tot ço que guanya a través del treball personal. Dinamarca validà el 1880 aquest dret damunt el mateix fonament. També d’acord amb el dret danès la propietat de la dona no pot respondre de deutes de l’home. Exactament igual diu la llei noruega de l’any 1888 i la finlandesa de l’any 1889: la dona casada té la mateixa capacitat de disposició dels llurs béns com la no-casada, amb tan sols algunes excepcions previstes, esmentades per la llei. En la llei noruega s’expressa que la dona deixa d’ésser lliure amb el matrimoni.

«En els països escandinaus, com en gairebé tots els altres, aquest moviment universal per a extensió dels ‘béns particulars’ de la dona flueix a partir del mateix punt, com fou el cas també a Anglaterra: la renda del treball de la dona casada. Les classes dominants mostraren molta més bona voluntat per abandonar la posició patriarcal de l’home petit respecte de la treballadora, que no pas la de l’home dels llurs propis estrats respecte de la dona propietària».(3)

En la llei del 27 de maig del 1908 la legislació danesa feia un pas més. Si l’home casat o pare incomplia les obligacions de manteniment, la dona o l’infant rebien a càrrec dels fons públics el manteniment per part de les autoritats.

El dret d’educar els infants i el dret de prendre les decisions quant a aquesta educació, correspon al pare segons la legislació vigent en la majoria de països; ací i allà la mare ocupa una col·laboració subordinada. L’antic principi romà, en estricte contrast amb el temps del dret matern, segons el qual el pare tenia tot el dret i poder damunt dels infants, constitueix certament la pedra de toc de la legislació.

A Rússia la dona casada té el dret de disposar tan sols dels seus béns. Pel que fa a l’activitat remunerada, resta en completa dependència de l’home. Sense el seu consentiment no se li expedeix cap passaport, indispensable per a qualsevol canvi de lloc de residència. Per tal d’assumir una posició o exercir qualsevol activitat remunerada, ha de tindre en tot cas el vist-i-plau de l’home. El divorci ha estat tan endurit per la llei vigent que tan sols es concedeix en casos força rars. Molt més independent era anteriorment la posició de la dona en les antigues comunitats pageses, fet atribuïble a les institucions comunistes encara presents o al llur record. Era la gestora de la seua propietat. El comunisme és en genera la situació social més favorable per a la dona, tal com hem mostrat en l’exposició del temps antic del dret matern.(4) En els Estats Units les dones han conquerit la plena equiparació de drets civils, i també han impedit la introducció de la llei de prostitució anglesa o una de similar.

2. La lluita per la igualtat de drets polítics

La palpable desigualtat jurídica de les dones respecte els homes ha animat en les més avançades entre elles la reivindicació de drets polítics, per tal d’actuar a través de la legislació per a la igualtat de drets. És el mateix pensament que també ha conduït la classe treballadora a dirigir l’agitació a la conquesta del poder polític. Ço que és correcte per a la classe treballadora, no pot ésser incorrecte per a les dones. Oprimides, sense drets, sovint ignorades, no tenen merament el dret, sinó el deure, de defensar-se i d’assumir qualsevol mitjà que els semble bo per tal de conquerir una posició independent. Contra aquests esforços s’eleven naturalment de nou les raucades reaccionàries.

Vejam amb quin dret. Dones intel·lectualment eminents han influït en els períodes més diferents i entre els pobles més diferents, i fins i tot allà quan no tenien el poder a les mans com a princeses, han sabut jugar un paper polític ric en influència. Fins i tot la cort papal no hi és exclosa. No podien exercir una influència directa i a través dels drets que se’ls havia concedit, de forma que ho feren a través d’un sobreesforç intel·lectual, fins i tot de càbales i intrigues. Grossa fou particularment la llur influència durant segles en la cort francesa, però no pas menys en les corts espanyoles i italianes. Així, a final del segle XVII en la cort de Felip V d’Espanya, la gran camarera Marie de Trémouille, duquessa de Bracciano i princesa dels Ursins, durant tretze anys fou la primera ministra d’Espanya, i conduí durant aquest període la política espanyola d’una forma remarcable. També com a mestresses principesques ben sovint han sabut s’assegurar-se una influència política poderosa; recordam tan sols els noms ben coneguts de Maintenon, la mestressa de Lluís XIV, i de Pompadour, la mestressa de Lluís XV. El gran moviment intel·lectual, que es desplegà en el segle XVIII entre homes com Montesquieu, Voltaire, d’Alembert, Holbach, Helvetius, Lamettrie, Rousseau i molts d’altes, no deixà les dones intactes. Potser moltes d’elles, per seguir la moda o per satisfer la passió per intriga, o per altres motius indecorosos, participaren en aquest gran moviment, que posava en dubte la justificació de tots els fonaments de l’estat i de la societat feudal i els soterrava, però un gran nombre d’elles participaren per uns interessos profunds i un entusiasme pels grans objectius. Ja dècades abans de l’esclat de la gran revolució, que purificà França com un ruixat netejador, arrencà ço antic i ho llençà per terra i elevà les ments més avançades de tot el món civilitzat a una joia celestial, arrossegà les dones en masses als clubs científics i polítics, en els quals es discutien qüestions filosòfiques, naturalístiques, religioses, socials, polítiques fins a una gosadia inoïda, i participaven en els debats. I quan finalment, el juliol del 1789, començà l’obertura de la gran revolució amb l’assalt a la Bastilla, allà hi havia tant les dones dels estrats més elevats com les del poble, que prenien un paper força actiu en el moviment i exercien una influència remarcable a favor i en contra. Participaven en els excessos per bé i per mal, quan hi havia l’oportunitat. La majoria dels historiadors han contemplat els desbordaments de la revolució com a naturals donades les condicions, que eren el resultat de tot el ressentiment inoït per la inefable corrupció, l’explotació, el frau, la baixesa, la vergonya i la traïció de les classes dominants envers el poble, que convertien actes en gestes. Sota la influència d’aquestes descripcions unilaterals el poeta Schiller escriva: «... allà les dones esdevenen hienes i tracten amb burla l’horror». I, amb tot, en aquells anys, donaren tants exemples d’heroisme, magnanimitat i meravellosa abnegació, que escriure un llibre imparcial «Sobre les dones en la gran revolució» una columna votiva ben il·luminada.(5) Fins i tot, segons Michelet, les dones foren l’avantguarda de la revolució. La misèria general sota la qual vivia el poble francès sotmès al règim de robatori i vergonya dels Borbons, afectava, com sempre sota relacions similars, les dones particularment. Excloses per les lleis de gairebé qualsevol ingrés honorable, queien per desenes de milers víctimes de la prostitució. A això s’afegí la fam de l’any 1789, que elevà al màxim la misèria dels seus membres. Això les forçà en octubre a l’assalt de l’Ajuntament i a la marxa massiva cap a Versalles, la seu de la Cort; acudiren també, però, un nombre d’elles a fer una petició en l’Assemblea Nacional, «per tal que la igualtat entre home i dones fos restablerta, que tinguessen accés lliure al treball i a l’ocupació, i a posicions apropiades d’acord amb la llur capacitat». I com que comprenien que per aconseguir els llurs drets havien de tindre poder, i que tan sols conqueririen el poder si s’organitzaven i s’aplegaven en massa, cridaren a la vida per tot França unions femenines, que en part assoliren un nombre de membres considerablement elevat, i participaren així també en les Assemblees dels homes. Quan la genial Madame Roland s’estimà més jugar un paper polític dirigent entre els «homes d’estat» de la revolució, els girondistes, l’apassionada i eloqüent Olympe de Gouges assumí la direcció de les dones del poble a les mans i n’exposà la causa amb tot l’esperit que li capacitava el seu temperament.

Quan en el 1793 la Convenció proclamà els drets humans (les droits de l’homme), reconegué aviat que eren tan sols els drets dels homes. Contra això, Olympe de Gouges en unió amb Rose Lacombe i d’altres expressaren en 17 articles els «drets de les dones», que en 1793 defensà davant de la Comuna de París, amb arguments ben fonamentats, que encara avui tenen plena justificació i en el decurs de la qual, característica de la situació, s’hi conté: «Si la dona té el dret de pujar al cadafalc també ha de tindre el dret de pujar a la tribuna». Les seues reivindicacions restaren incomplides. Contràriament, el seu esment al dret de la dona de pujar al cadafalc, tingué una confirmació cruenta. La seua campanya pels drets de les dones d’una banda, i el seu combat contra els fets violents de la Convenció de l’altra, feren que semblàs a la Convenció madura per al cadafalc; el seu cap queia quan encara era el 3 de novembre del mateix any. Cinc dies després queia també el cap de Madame Roland. Totes dues moriren com a heroïnes. Poc després de la llur mort, el 30 d’octubre del 1793, la Convenció evidenciava el seu sentiment misògin en aprovar la supressió de totes les unions femenines, i més tard, quan les dones continuaven a protestar contra la violació del dret patida, fins i tot en prohibí l’assistència a la Convenció i a les assemblees públiques i les tractà com a rebels.

Quan l’Europa monàrquica marxava en contra i la Convenció havia declarat «la pàtria en perill» i disposava la mobilització, les dones de París s’oferiren per fer ço que feren vint anys després les entusiastes dones prussianes, de dur armes a les mans per defensar la pàtria, per tal de demostrar així el llur dret a la igualtat. Però s’hi oposà en la Comuna el radical Chaumette, tot declarant: «De quan ençà poden les dones renegar del sexe i fer-se homes? De quan ençà ve el costum de negligir la cura pietosa de la llar, abandonar els bressols dels llurs infants, d’anar a llocs públics, de fer discursos des de la tribuna, d’entrar en les files de les tropes, i amb un mot acomplir deures que la natura ha assignat a l’home? - La natura ha dit a l’home: sigues home! Les curses, la caça, l’agricultura, la política i els esforços de tota mena et són privilegi! Ha dit a la dona: sigues dona! La cura dels teus infants, els detalls de la llar, la dolça intranquil·litat de la maternitat, són les teues feines! - Forassenyades dones, perquè voleu ésser els vostres homes? No són prou repartides les persones? Què més requeriu? En nom de la natura, restau ço que sou; i ben lluny d’envejar els perills d’unes vides tan tempestuoses, tingueu prou en fer-nos-les oblidar en el clos de les nostres famílies, per tal de deixar reposar els nostres ulls en l’espectacle meravellós dels nostres infants feliços per una cura tendra.».

Sens dubte, el radical Chaumette parlava des de l’ànima de la majoria dels nostres homes. També creuen que és una divisió de treball adient que als homes corresponga la defensa de la terra, i per contra a les dones la cura de la llar i de la família. En les altres coses, l’efusió retòrica de Chaumette tan sols és fraseologia. Ço que diu de l’esforç de l’home en l’agricultura no se sosté, ja que en l’agricultura des l’època més pretèrita fins a la nostra hora, la dona no ha realitzat pas el paper més lleuger. Els esforços de la cacera i de les curses no són cap «esforç», sinó divertiments dels homes. La política, però, tan sols té perills per als qui neden contra la corrent, i per als altres ofereix no pas menys divertiments que esforços. És l’egoisme de l’home qui parla des d’aquest discurs.

Esforços similars als realitzats pels representants de l’enciclopedisme i de la gran revolució a França, es mostren també en els Estats Units, quan en els anys seixanta i vuitant del segle XVIII lluiten per la independència d’Anglaterra i s’atorguen una constitució democràtica. Ací hi ha en la primera línia Mercy Ottis Warren i l’esposa de qui seria després el segon president dels Estats Units, Mrs. Adams, i dones de sentiment semblant quant a la igualtat de drets polítics. A la llur influència cal agrair que, si més no en l’estat de New Jersey es concedís el dret de sufragi, que fou, però, bandejat de nou l’any 1807. Encara abans de l’esclat de la revolució a França (1787), Condorcet, més tard girondista, publicava un assaig brillant en pro del dret de sufragi femení i de la plena igualtat política dels sexes.

Animada pels poderosos esdeveniments en els països veïns, s’alça a aquella banda del Canal la valenta Mary Wollstonecraft, nascuda el 1759. En el 1790 escrigué contra Burke, un dels enemics més vehements de la revolució francesa, un llibre en el qual defensava la reivindicació dels drets humans. Força aviat passaria, però, a demanar també els drets humans per al seu propi sexe. Això passaria en el seu llibre aparegut en el 1792 «A Vindication of the Rights of Women» (Una vindicació dels drets de les dones), en el qual feia una dura crítica al seu propi sexe, per passar a assumir i defensar hàbilment per a les dones la plena igualtat de drets pel bé de tothom. Però topà, com és natural, amb una oposició vehement i amb els atacs més forts i injustos. Per lluites anímiques internes traspassà (1797), incompresa i menyspreuada pels seus coetanis.

El més meravellós, però, fou que en la mateixa època que a França, Anglaterra i els Estats Units s'emprenien els primers esforços de lluita per la igualtat política de les dones, fins i tot en la llavors tan endarrerida Alemanya es troba un escriptor alemany - Th. G. v. Hippel – que publicà un llibre, inicialment anònim, sota el títol «De la millora civil de les dames», Berlin 1792, que proposa la igualtat de dret de les dones. Això era en una època en la qual un llibre «De la millora civil dels homes» hauria tingut la mateixa justificació a Alemanya. Hem d'admirar per això més el coratge de l'home que, en aquest llibre, gosa de treure totes les conclusions de la igualtat social i política de dret dels sexes i la defensà força hàbilment i animada.

De llavors ençà durant molt de temps la reivindicació de la igualtat de drets polítics de la dona amb els homes reposà, però la reivindicació esdevé gradualment un postulat en el moviment femení avançat de tots els països civilitzats i en part s'ha realitzat en un nombre d'estats. A França els saintsimonistes i els fourieristes sostingueren la igualtat social dels sexes, i el fourierista Considerant proposà en el 1848 en la Comissió Constitucional del Parlament francès el reconeixement de drets polítics iguals a les dones. El 1851 Pierre Leroux repetí la proposta en la Cambra, però en qualsevol cas sense èxit.

Avui les coses es presenten de forma essencialment diferent. Tot el desenvolupament, totes les condicions, han estat de llavors ençà poderosament transformades i ha canviat també la posició de les dones. Són més lligades que mai amb totes les fibres de l'existència al curs social de desenvolupament i n'assumeixen més, fins i tot de forma automàtica. Veiem com en tots els estats civilitzats centenars de milers i milions de dones són actives com en els homes en els oficis més diversos i el nombre creix d'any en any de les qui demostren la pròpia força i les pròpies capacitats, amb les quals han de conduir la lluita per l'existència. Per tant les dones, com els homes, ja no poden ésser indiferents a la manera com es creen les nostres condicions socials i polítiques. Afecten tan de prop a les dones com als homes qüestions com per exemple quina política interior i quina política exterior és favorable o desfavorable a la guerra, o si l'estat ha de mantindre anualment centenars de milers d'homes sans en l'exèrcit i enviar desenes de milers a l'exterior, de si les necessitats vitals més urgents s'han d'encarir amb impostos i duanes i les famílies ho han de passar més malament quan més abundància hi ha, i això en una època en la qual els mitjans de vida per a la gran majoria es mesuren amb una escassedat extrema. Les dones també pagues impostos directes i indirectes pel patrimoni i per la renda. El sistema educatiu els és del més alt interès, ja que la mena d’educació decideix en alt grau la posició del llur sexe; com a mares en té un interès doble.

A més, hi ha centenars de milers i milions de dones de centenars de professions interessades d’una forma personal i activa en la situació de la nostra legislació social. Qüestions com la referent a la durada de la jornada laboral, el treball nocturn, dominicial i infantil, els pagaments salarials i d’acomiadament, les mesures de seguretat en fàbriques i tallers, en un mot la protecció laboral, i addicionalment tota la legislació d’assegurances, el sistema de tribunals laborals, etc. són també per a elles d’un interès suprem. Els treballadors tenen un coneixement nul o inadequat de la situació de molts sectors industrials, en els quals s’ocupen treballadores exclusivament o predominant. Els empresaris tenen tot l’interès en disculpar o amagar els abusos, però la inspecció fabril no penetra moltes vegades en els sectors econòmics que ocupen exclusivament dones, encara que siga precisament ací on les mesures de protecció es fan més necessàries. No cal més que recordar els llocs de treball on, en les nostres grans ciutats, s’amunteguen cosidores, modistes, barretaires, etc. D’ací amb prou feines arriba cap plany, i no s’hi ha fet fins ara cap investigació. També la dona, com a generadora d’ingressos, s’interessa per la legislació comercial i duanera i per tot el dret civil. No hi pot restar cap dubte que, tant com per a l’home, té el més gran interès en influir en la conformació de la nostra situació mitjançant la legislació. La llur participació en la vida pública li donaria un important impuls i obriria una quantitat de nous punts de mira.

Reivindicacions d’aquesta mena són bandejades ràpidament amb la resposta: les dones no entenen de política, tampoc no volen votar en una gran majoria, ni tampoc saben com utilitzar el dret de vot. Això és cert i no ho és. Veritablement, fins ara, no hi ha grans sectors femenins, si més no a Alemanya, que reivindiquen la igualtat de drets polítics. La primera dona que, ja a final dels anys seixanta, la introduí a Alemanya, fou la senyora Hedwig Dohm. Recentment, han estat principalment les treballadores de convicció socialdemòcrata les que hi han agitat més fortament.

Amb el pretext que les dones fins ara tan sols han demostrat un feble interès en el moviment polític, no es demostra res. Que fins ara les dones no s’hagen preocupat per la política, no demostra que no ho hagen de fer. Les mateixes raons que s’adduen contra el dret de sufragi de les dones, ho foren en la primera meitat dels anys seixanta contra el dret de sufragi universal dels homes. L’autor d’aquesta obra pertanyia encara en el 1863 als qui s’hi declaraven en contra, agraint-hi quatre anys després la seua elecció en la Dieta imperial. Desenes de milers experimentaren quelcom similar a la conversió d’un Sau a un Pau. Igualment, hi ha encara molts homes que, o bé no utilitzen el dret polític més important, o no saben utilitzar-lo, però això no és cap raó per privar-los-en, ni tampoc per conformar-s’hi. En les eleccions a la Dieta imperial no voten per norma general del 25% al 30% dels electors, i aquests es recruten des de totes les classes. I entre el 70-75% que participa en les eleccions, la majoria vota, segons la nostra opinió, no com hauria de votar si copsassen els seus interessos reals. Que no els hagen copsat encara demostra una manca de formació política.

La formació política, però, no es guanya de cap manera allunyant les masses dels afers públics, sinó quan hom en permet l’exercici dels drets polítics. Sense exercici no hi ha mestre. Les classes dominants han entès fins ara que en el llur interès que la gran majoria del poble es mantinga en una minoria d’edat política. Fins a aquesta hora la tasca ha correspost a una minoria amb consciència de classe i d’objectius, de lluitar amb energia i esforç pels interessos de la globalitat i de despertar les grans masses i aixecar-les. Ha estat així fins ara en tots els grans moviments, i no ens pot meravellar ni desanimar que, també en el moviment femení, no siga diferent. Els èxits assolits fins ara demostren que l’esforç i el sacrifici paguen, i que el futur durà la victòria.

En l’instant que les dones reben els mateixos drets que els homes, també la consciència del deure es vivificarà. Requerides a donar el llur vot, es demanaran: Per què? Per a qui? Amb aquest instant hi haurà entre l’home i la dona una sèrie de suggeriments que, lluny de separar-los, d’empitjorar-ne la relació mútua, al contrari la milloraran essencialment. Les dones sense instrucció s’adreçaran naturalment als homes instruïts. D’ací seguirà un intercanvi d’idees i un aprenentatge mutu, una relació que fins ara ha existit en casos molt infreqüents entre l’home i la dona. Això els oferirà a la vida un nou encant. Les malaurades diferències en formació i perspectiva entre els sexes, que condueixen tan sovint a diferències d’opinió i a disputes, i que posen a l’home en conflicte amb els seus deures mutus i perjudiquen la comunitat, s’equilibraran més i més. Per comptes d’esdevindre una pedra a la sabata, l’home en una dona de parer similar rebrà un suport; fins i tot tindrà per obligació de participar-hi, i encoratjarà l’home a complir el seu deure. Trobarà també assenyat oferir una fracció dels ingressos a una publicació i a finalitats agitatives, perquè servirà a la instrucció i manteniment de la publicació i perquè copsarà la necessitat del sacrifici per a l’agitació, amb la qual es conquerirà una existència més humana per a ella, per al seu home i per als seus infants.

Per tant, el compromís mutu amb el bé comú, que es vincula estretament amb el bé propi, els ennoblirà fins al més alt grau. S’assolirà just el contrari que afirmen els miops o els enemics de comunitats basada en la plena igualtat de drets de tothom. Aquesta relació entre els dos sexes s’embellirà en la mateixa mesura que les facilitats socials alliberen l’home i la dona dels requeriments materials i d’una càrrega excessiva de feina. L’exercici i l’educació ací, com en altres casos, s’acompanyaran. Si mai no entri en l’aigua, no aprendré a nedar; si no estudi ni exercesc cap llengua estrangera, no aprendre a parlar-ne. Això es troba natural, però molts no copsen que el mateix val també per als afers de l’estat i de la societat. Són les nostres dones més incapaces que els negres de situació molt inferior, als quals hom ha reconegut a Nord-amèrica la igualtat de drets polítics? O una dona de posició intel·lectual elevada hauria de tindre menys drets que l’home més groller i ineducat; per exemple que un jornaler ignorant de la Pomerània interior o que un treballador polonès ultramontà del clavegueram, i tan sols per l’accident que aquests arribaren al món com a homes? El fill té més drets que la mare, de la qual ha heretat potser les millors qualitats, i al qui ella va fer allò que és. Certament, peculiar!

A més, ja no ens arriscam a ço fosc i desconegut. Nord-amèrica, Nova Zelanda, Austràlia i Finlàndia ja han obert el camí. Pel que fa a l’efecte ja n’escriu el 12 de novembre del 1872 el jutge Kingmann de Laramie City en el Diari de Dones (Women’s Journal) de Xicago:

«Fa avui tres anys que en el nostre territori les dones obtingueren el dret de sufragi, així com el dret d’assumir càrrecs com els altres electors. En aquest període han votat i se les ha votat per a diferents càrrecs; han realitzat la funció de jurades i jutges de pau. Han participat en totes les nostres eleccions, i encara que crec que alguns de nosaltres no és favorable en principi a la introducció de dones, crec que ningú no pot deixar de reconèixer que aquesta entrada ha exercit una influència educadora en les nostres eleccions. Les ha fet més tranquil·les i ordenades, i alhora els nostres tribunals han pogut castigar diverses menes de criminals que fins ara quedaven impunes.

Com a exemple, quan s’organitzà el Territori, amb prou feines hi havia ningú que no dugués un revòlver i en fes ús a la més mínima provocació. No record ni un sol cas d’una persona condemnada per disparar per un jurat integrat exclusivament per homes; però, amb dues o tres dones entre el jurat, sempre seguien les instruccions del jutge...»

I com pensava hom vint-i-cinc anys després de la introducció del dret de sufragi femení a Wyoming, ho expressa l’adreça del 12 de novembre del 1894 de la representació popular de l’estat als parlaments del món. Hi deia: «La possessió i l’exercici del dret de sufragi per part de les dones a Wyoming no ha tingut conseqüències roïnes, sinó en molts sentits unes conseqüències força bones; ha contribuït de manera destacada a eliminar el crim i la pobresa en aquest estat, i això sense cap mesura violenta; ha ajudat a unes eleccions pacífiques i ordenades i a un bon govern a aconseguir un grau notable de civilització i d’ordre públic; i assenyalam amb orgull el fet que en els vint-i-cinc anys que les dones han posseït el dret de sufragi, cap districte de Wyoming ha posseït una casa de pobres, que les nostres presons són gairebé buides i que el crim és gairebé desconegut. Basats en la nostra experiència, insistim que tots els estats civilitzats de la Terra han de garantir a les dones el dret de sufragi sense demora».

Amb tot el reconeixement a l’activitat política de les dones en l’estat de Wyoming, que no arriba tan lluny com diuen els defensors entusiastes del dret de sufragi femení de la representació popular local, que atribueixen exclusivament al dret de sufragi de la dona unes condicions especialment favorables, segons la descripció de l’adreça, l’estat gaudeix d’una sèrie de moments socials de menes diferents que el distingeixen; però és un fet que l’exercici del dret de sufragi femení s’ha acompanyat de conseqüències beneficioses per a Wyoming i no ha suposar ni un perjudici. Aquesta és la justificació més brillant per a la introducció.

L’exemple de Wyoming trobà seguiment. En els Estats Units les dones reberen l’any 1895 a Colorado el dret de sufragi polític, en l’any 1895 a Utah, en l’any 1896 a Idajo, en l’any 1908 a Dakota del Sud, l’any 1909 a Washington, i elegiren també aviat un nombre de representants. L’any 1899, després que la innovació hagués existit a Colorado durant cinc anys, el parlament aprovà per 45 vots contra 3 la resolució següent:

«Com que el dret d’igualtat de vot per a tots dos sexes existeix des de fa cinc anys a Colorado, període en el qual les dones l’han exercit generalment com els homes, i de fet amb el resultat que s’han elegit per als càrrecs públics candidats més apropiats, el mètode de votacions ha millorat, la legislació s’ha perfeccionat, l’educació general s’ha elevat, el sentiment de responsabilitat política s’ha desenvolupat fortament com a conseqüència de la influència femenina, la Cambra Baixa conclou davant d’aquests resultats que la igualació política de les dones de qualsevol estat i qualsevol territori de la Unió nord-americana és una de les mesures legislatives més apropiades per a la introducció d’un ordre superior i millor».

En una sèrie d’estats on els parlaments han aprovat la introducció del dret de vot femení, la votació popular ha anul·lat, però, aquesta aprovació. Fou així a Kansas, Oregon, Nebraska, Indiana i Oklahoma; a Kansas i Oklahoma el procediment s’ha repetit dues vegades, i a Oregon fins i tot tres, i de fet les majories contra l’emancipació política del sexe femení s’han fet cada vegada menors.

«Extraordinàriament dispars són els drets que han assolit les dones en l’àmbit comunal; però en general aquests no són de gaire importància. Òbviament, les dones posseeixen ple dret civil comunal en els quatre estels en els quals tenen dret de vot polític. A banda, tan sols en un únic estat, a Kansas, se’ls ha reconegut el dret de vot municipal actiu i passiu, i també el dret de vot actiu i passiu als consells escolars i el dret de referèndum en les qüestions sobre contribucions. El dret de vot municipal actiu el posseeixen les dones a Michigan des del 1895, però no en termes generals, ja que es limita a qüestions educatives. Els estats de Louisiana, Montana, Iowa i New York els han atorgar dret de vot en les qüestions municipals sobre contribucions. Més influència han rebut les dones en l’esfera de la gestió escolar que en els afers municipals generals. El dret de vot actiu i passiu als consells escolars el tenen a Connecticut, Delaware, Illinois, Massachussetts, Minnesota, Montana, Nebraska, New Hampshire, New Jersey, New York, Dakota del Nord i del Sud, Ohio, Oregon, Vermont, Wisconsin, Washington i el Territori d’Arizona. El dret de vot actiu el posseeixen a Kentucky i al Territori d’Oklahoma, però en els estats esmentats tan sols poden ingressar certes classes de dones i sota certes condicions. A Califòrnia, Iowa, Louisiana, Maine, Pennsilvània i Rhode Island, s’ha reconegut a les dones del dret de vot passiu, però tan sols per a certs càrrecs dels consells escolars».(6)

A Nova Zelanda les dones posseeixen el dret de vot polític des del 1893. Han participat de forma força activa en les eleccions parlamentàries, i de fet de forma més activa que els homes; però posseeixen tan sols el dret de vot actiu, i tan sols poden elegir homes. De les 139.915 dones majors d’edat no pas menys de 109.461 s’inscrigueren en les llistes electorals, 785 de cada 1.000. En les eleccions prengueren part 90.290, 645 de cada 1.000. L’any 1896 el nombre de votants fou de 108.783 (68%), l’any 1902 de 138.565, l’any 1905 de 175.046.

A Tasmània les dones reberen el dret de vot municipal l’any 1884 i el dret de vot polític l’any 1903. A l’Austràlia del Sud les dones posseeixen el dret de vot polític des del 1895, a Austràlia Occidental des del 1900, a Nova Gal·les del Sud des del 1902, a Queensland des del 1905, aVictòria des del 1908. La federació d’aquests colonials ja introduí l’any 1902 el dret de sufragi femení per al parlament federal. Amb el reconeixement del dret de vot va lligat també el dret a l’elegibilitat, però fins ara cap dona no ha estat elegida per al Parlament.

A les dones majors d’edat se’ls reconeix el dret de vot actiu i passiu al parlament sota les mateixes condicions que valen per als homes. Menys democràticament es regula el poder municipal. El dret de participació en el poder municipal es vincula al servei militar. Des del 1889 les dones contribuents poden ésser elegides en els consells de pobres dels municipis urbans i rurals. També poden elergir-se dones com a presidentes de cases de pobres i, a més, són elegibles en els consells i direccions escolars.

Com a conseqüència de la grandiosa vaga general de l’octubre del 1905 i la victòria de la revolució russa es restaurà a Finlàndia la Constitució. La classe treballadora aconseguí mitjançant una pressió extraordinària, que la Dieta Nacional provisional assumís el dret de sufragi universal – també per a les dones – com a llei. S’excloïen les persones que gaudien de suport a la pobresa o que devien la contribució personal a l’estat, 2 marcs per als homes, 1 marc per a les dones. L’any 1907 foren elegides en la representació popular 19 dones, l’any 1908 25.

A Noruega des del 1889 les dones prengueren part en la gestió escolar. En les ciutats els consells municipals les poden introduir en els consells escolars. Les dones que tenen infants co-voten en l’elecció d’inspectors escolars. En el camp tots els que paguen l’impost escolar, sense distinció de sexe, tenen dret a la participació en les assemblees de les comunitats escolars. Les dones poden ésser investides del càrrec d’inspector escolar. També s’ha garantir a les dones més i més influències en altres afers comunals. En l’any 1901 reberen el dret de vot municipal actiu i passiu totes les dones noruegues que haguessen complert els 25 anys d’edat, que fossen ciutadanes noruegues i haguessen residit cinc anys en el país i pagassen en el darrer any fiscal contribucions estatals o municipals per uns ingressos mínims anuals de 337,50 marcs (300 corones) en els districtes rurals, 450 marcs (400 corones) en la ciutat o que visquessen en comunitat de béns amb un home que hagués contribuït per les rendes esmentades. 200.000 dones reberen el dret de vot, de les quals 30.000 a Cristiania. En la primera elecció sota participació de les dones, votaren en les assemblees rurals i urbanes foren elegides 90 dones (i 160 substitutes), de les quals sis regidores a Cristiania i una substituta. L’1 de juliol del 1907 les dones noruegues reberen també el dret de vot polític, però no sota les mateixes condicions que els homes. Per al dret de vot polític de les dones valien les mateixes disposicions que per al dret de vot comunal. Vora 250.000 proletàries majors d’edat restaven encara sense drets polítics.

A Suècia les dones no-casades han tingut dret de vot actiu per als consells provincials i les eleccions municipals sota les mateixes condicions que els homes, és a dir, que fossen majors d’edat, contribuïssen per uns ingressos d’un mínim de 562,50 marcs i haguessen pagades les contribucions. Encara en l’any 1887 de 62.000 dones votaven tan sols 4.000. El dret d’ésser elegida als càrrecs comunals, que inicialment restà interdit per a les dones, fou reconegut el 1889 per una llei que les feia elegibles als consells de pobres i educatius. I el febrer del 1909 assoliren les dones sueques el dret de vot passiu a totes les assemblees municipals i urbanes. El 1907 el dret de vot polític femení fou refusat per la Segona Cambra amb 114 vots contra 64, i en l’any 1905 per 109 contra 88.

A Dinamarca les dones reberen després d’una agitació d’anys l’abril del 1908 el dret de vot municipal actiu i passiu. El dret de sufragi el posseeixen totes les dones que han arribat als 25 anys i que alhora tenen uns ingressos anuals d’un mínim de 900 marcs a la ciutat (en els districtes rurals és inferior) o en comunitat de béns amb l’home que viuen que ha contribuït pels ingressos corresponents. A més, té dret fins i tot el servei femení als qual se’ls compte com a salari l’allotjament i el menjar. En la primera elecció, que tingué lloc el 1909, foren elegides set dones per a l’assemblea de representants municipals. A Islàndia les dones tenen dret de vot municipal actiu i passiu des del 1907.

Hi ha una història formidable en la lluita pel dret de sufragi femení a Anglaterra. Segons l’antic dret, en l’edat mitjana, les dones que eren terratinents tenien dret de sufragi, i com a tals exercien també poder judicial. En el decurs dels temps perderen aquests drets. En la llei de reforma electoral del 1852 s’havia emprat el mot «person», que segons el significat anglès inclou els membres de tots dos sexes, home i dona. No obstant això, la llei fou sotmesa a una interpretació restrictiva envers les dones, i hom les rebutjava quan feien l’intent de votar. En el decret de reforma electoral del 1867 hom substituí el mot «persona» pel mot «home». John Stuart Mill proposà de col·locar de nou «persona» per comptes d’«home», amb el fonament explícit que de llavors en endavant les dones havien de posseir el dret de sufragi en condicions iguals als homes. La moció fou rebutjada per 194 vots contra 73. Setze anys després (1883) es va fer de nou a la Cambra Baixa l’intent de reconèixer el dret de sufragi de les dones. La moció fou refusada amb una majoria de tan sols 16 vots. Se’n va fer un nou intent l’any 1884, amb una assistència incomparablement més forta de la Cambra, que la refusà per més de 136 vots. Però la minoria no es deixà abatre. L’any 1886 van fer passar en dues lectures una moció sobre la participació de les dones en el dret de sufragi parlamentari. La dissolució del Parlament impedí la decisió final.

El 29 de novembre del 1888 Lord Salisbury pronuncià un discurs a Edinburgh, en el qual afirmava, entre d’altres coses: «Esper sinerament que no em siga llunyà el dia que les dones compartiran amb els homes el dret de sufragi en les eleccions parlamentàries i codecidiran l’orientació política del país». I Alfred Russel Wallace, conegut com a naturalista i seguidor de Darwin, s’expressà sobre la mateixa qüestió: «Quan homes i dones tinguen la llibertat de seguir els llurs millors impulsos, quan tots dos disposen de la millor educació possible, quan cap falsa retricció atenalle a un ésser humà per raó de la casualitat del sexe i quan l’opinió pública la regulen els més savis i els millors i la juventut hi siga sistemàticament exposada, llavors trobarem que es farà valdre un sistema d’elecció humana que ha de tindre com a conseqüència una humanitat reformada. Mentre les dones siguen forçades a veure en la llar un mitjà amb el qual poder escapar de la pobresa i de l’abandonament, són i resten en desavantatge respecte els homes. El primer pas, doncs, en l’emancipació de les dones és l’eliminació de totes les restriccions que els impedeixen de concórrer amb els homes en totes les àrees de la indústria i de les ocupacions. Però hem d’anar més enllà i garantir a les dones l’exercici dels llurs drets polítics. Moltes de les restriccions que pateixen fins ara les dones se les haurien estalviades si haguessen tingut una representació directa en el Parlament».

El 27 d’abril del 1892 es refusà de nou, per 175 vots contra 152, l’entrada en segona lectura d’una moció de Sir A. Rollit. Per contra, el 3 de febrer del 1897, la Cambra Baixa considerà una moció sobre la participació en el dret de sufragi però, com a conseqüència de maniobres de tota mena dels seus contraris, el text en qüestió no passà a la tercera lectura. El 1904 es repetí el mateix procediment. Dels membres de la Cambra Baixa elegits el 1906, una gran majoria s’havia declarat abans de la votació com a favorables al dret de sufragi femení. El 21 de juny del 1908 tingué lloc a Hyde Park una manifestació grandiosa. Ja el 28 de febrer s’aprovava la moció d’Stanger, que demanava el dret de sufragi femení dins dels límits que avui vigeixen per al dret de vot masculí, per 271 vots contra 92.

En l’esfera del poder local el dret de sufragi femení s’amplia com més va més. En les assemblees de les comunitats eclesiàstiques les dones que paguen contribució tenen veu i vot tan vàlids com els homes. Des del 1899 les dones tenen a Anglaterra sota les mateixes condicions que els homes dret de vot actiu i passiu per als consells municipals, els consells de districte i els consells comtals. En els consells municipals i de districte rurals, així com en els serveis a la pobresa, tots els propietaris i llogaters – inclosos els femenins – tenen dret de tot per als municipis o districtes en els quals viuen. El dret de vot passiu per a les corporacions esmentades el posseeixen tots els residents majors d’edat sense distinció de sexe. En els consells escolars les dones posseeixen el dret de vot actiu, i des del 1870 també el passiu, sota les mateixes condicions que els homes. El 1903 la reaccionària llei escola anglesa retirava, però, a les dones el dret de vot passiu per als consells escolars del comtat de Londres. Des del 1869 les dones independents i no-casades posseeixen el dret de vot als consells estatals. Dues lleis del 1907 fixaven per a Anglaterra i Escòcia l’elegibilitat de les dones no-casades en els consells comtals i municipals. Però si una dona fos elegida per a la presidència d’una d’aquestes assemblees, no li correspondria el càrrec vinculat de jutge de pau. A banda, són també elegibles ara per als consells de districte d’afers eclesiàstiques i de pobres. La primera batlle fou elegida el 9 de novembre del 1908 a Aldeburgh. El 1908 seien en els consells de pobres angllesos 1.162 dones, i en els consells escolars 615. A Irlanda les dones, si són contribuents independents, tenen dret de vot municipal actiu des del 1887 i des del 1896 també tenen dret de vot actiu i passiu per als serveis a la pobresa. En el domini colonial britànica de Nord-amèrica, la majoria de les províncies individuals han introduït el dret de sufragi femení en l’àmbit comunal, en general sota les mateixes condicions que existeixen a Anglaterra. En les colònies africanes d’Anglaterra s’ha introduït igualment el dret de sufragi femení en l’àmbit comunal.

A França serví com a primer petit avenç la llei del 27 de febrer del 1880. Mitjançant ella, es crea un cos electe al qual pertanyien les directores escolars, les inspectores en cap i les inspectores d’asils. Aquest cos electe s’ocupa del sistema públic d’ensenyament. Una altra llei, del 23 de gener del 1898, reconeixia a les dones dedicades al comerç la participació en les eleccions de tribunals mercantils. La llei del 27 de març del 1907, que reformava els tribunals professionals, ha atorgat a les dones el dret de vot actiu en aquestes corporacions, i des del 25 de novembre del 1908 les dones posseeixen el dret de vot passiu.

A Itàlia les dones han tingut des del 1895, a diferència d’Alemanya, dret de vot actiu i passiu en les eleccions als tribunals professionals. Són també elegibles com a membres dels consells i direccions d’hospitals, orfanats, institucions de benestar i formació i comissions escolars.

A Àustria les dones que, per raó de les llurs possessions pertanyen a la cúria dels grans terratinents, gaudeixen del dret de vot actiu per a les eleccions al Consell Imperial i a les Dietes territorials, personalment o mitjançant un apoderat masculí. En els municipis les dones tenen dret de vot per a les representacions municipals en la mesura que, siguen majors de 24 anys i que, com membres del municipi, abonen un impost directe per propietat immoble, professió o ingressos; les dones casades exerceixen el dret de sufragi mitjançant l’espòs, o bé mitjançant un apoderat. Pel que fa al dret de vot a les dietes territorials, tenen en general dret de vot les dones de la classe dels grans terratinents, però – deixant de banda la Baixa Àustria – no l’han d’exercir personalment. Tan sols en l’esmentat territori de la corona disposa la llei territorial des del 1896 que el gran terratinent ha de votar personalment sense distinció de sexe. Pel que fa als tribunals professionals les dones posseeixen, com als Països Baixos, tan sols el dret de vot actiu.

A Alemanya les dones són explícitament excloses del dret de vot actiu i passiu a les corporacions parlamentàries pròpiament dites. En les eleccions als consells municipals les dones tenen en certss territoris o en parts de territoris dret de sufragi. Les dones no posseeixen dret de vot passiu en cap municipi urbà o rural. En les ciutats també són excloses del dret de vot actiu. Excepcions d’aquesta regla són exclusivament les ciutats del Gran Ducat de Saxònia-Weimar-Eisenach; els principats de Schwarzburg-Rudolstadt i Schwarzburg-Sonderhausen, la Baviera de la Dreta del Rin i la ciutat lübeckiana de Travemünde.

En les ciutats bavareses totes les propietàries d’habitatge, i en les saxònianes-weimarianes i schwarzburgueses totes les ciutadanes tenen dret de sufragi. Però tan sols a Travemünde tenen dret a exercir-lo personalment.(7) Pel que fa als municipis rurals, les dones posseeixen de forma gairebé generalitzada el dret de vot actiu en tots els municipis en els que el dret de sufragi es vincula a la propietat de terra o a determinades prestacions fiscals. Però han d’exercir el dret de sufragi mitjançant representant, i tampoc no són elegibles. És així a Prússia, Brunswick, Schleswig-Holstein, Saxònia-Weimar, Hamburg i Lübeck. En el Regne de Saxònia la dona pot exercir el dret de sufragi en el sistema municipal rural si és propietària de terra i no-casada. Si és casada, el dret de sufragi passa al marit. En els estats en els municipis dels quals el dret de sufragi es vincula al dret civil municipal, les dones no el posseeixen en la majoria de casos. És així a Württemberg, en el Palatinat bavarès, a Baden, Hessen, Oldenburg, Anhalt, Gotha i Reuß j. L. A Saxònia-Weimar-Eisenach, Coburg, Schwarzburg-Rudolstadt i Schwarzburg-Sondershausen les dones poden no tan sols adquirir drets civils en les mateixes condicions que els homes, sinó que posseixen també dret de sufragi amb independència de qualsevol propietat. Certament, també ací en tenen prohibit l’exercici personal.

En els districtes prussians on hi ha un dret de vot femení comunal restringit, les dones amb dret de vot participen directament o indirecta en les eleccions als representants del districte territorial, la dieta comarcal. En associacions electorals dels grans terratinents, dels representants d’empreses mineres i industrials, les dones voten directament els diputats de la dieta comarcal, però indirectament en els municipis rurals, ja que ací les assemblees municipals o els consells municipals no voten ells mateixos aquests representants, sinó més aviat tan sols uns electors. Com que els diputats de la dieta comarcal voten per a les dietes provincials, el petit nombre de dones amb dret de vot exerceix indirectament una influència extraordinàriament limitada en les autoritats de la província.

En els darrers anys les dones han estat admeses en un nombre sempre creixent i amb un resultat òptim en el servei de pobres i d’orfes (tan sols en constitueix una excepció Baviera), i en moltes ciutats també en les comissions escolars (Prússia, Baden, Württemberg, Baviera, Saxònia) i comissions d’inspecció d’habitatges (Mannheim). Resta com l’únic àmbit públic en el qual les dones posseeixen dret de vot actiu i passiu, les assegurances contra malaltia; el dret de vot per als tribunals professionals i de comerç els hi continua vetat.

El dret de vot es vincula, doncs, en els casos esmentats a Alemanya i Àustria, gairebé sense excepció, no pas a la persona, sinó a la propietat. Això és força instructiu de la moral estatal dominal i del dret vigent. L’ésser humà no és políticament res si no té ni diners ni propietats. Ni la raó ni la intel·ligència, sinó la propietat, decideix.

El principi de considerar la dona com a menor d’edat sense cap dret de sufragi s’ha interromput, doncs, de fet. Però hom es remou si se li reconeix el ple dret. Hom diu que concedir a la dona el dret de sufragi seria perillós, perquè és susceptible de prejudicis religiosos i conservadora. Però totes dues coses són així tan sols perquè és ignorant; que l’home l’eduque i l’adoctrine sobre on rauen els seus interessos reals. D’altra banda, la influència religiosa en les eleccions s’ha exagerat. L’agitació ultramontana fou tan reeixida a Alemanya únicament perquè vinculava interessos socials amb religiosos. Els capellans ultramontans competiren durant molt de temps amb els socialdemòcrates en descobrir la desintegració social. D’ací la llur influència entre les masses. Amb la fi de la lluita cultural això s’esvaeix gradualment. El clergat s’ha vist obligat a renunciar a la seua oposició contra el poder estatal, i simultàniament la creixent oposició de classes el força a prendre en més consideració la burgesia catòlica i la noblesa catòlica, i així ha d’observar en l’àmbit social una resistència major. Per tant per influència en el treballador, especialment quan, forçat per la consideració al poder estatal i a la classes dominants, afavoreix o tolerar comportaments o lleis erigits contra els interessos de la classe treballadora. Les mateixes raons conduiran finalment també a la caiguda de la influència clerical en la dona. Si aquesta escolta trobades i periòdics i aprèn per pròpia experiència on es troben els seus veritables interessos, s’emanciparà com l’home del clergat.(8)

A Bèlgica, on l’ultramontanisme domina encara gairebé sense límits amplis cercles populars, una part del clergat catòlic veu en la concessió del dret de sufragi a les dones una arma efectiva contra la socialdemocràcia, per la qual cosa la reivindica. També a Alemanya hi ha certs diputats conservadors que han coincidit en la Dieta imperial amb la socialdemocràcia en la reivindicació de la concessió del dret de sufragi femení, i que han explicat com a motivació que hi veuen un arma contra la socialdemocràcia. Sens dubte, aquestes opinions tenen base, d’acord amb la ignorància política encara present en la dona i en el poder que hi exerceix particularment el clergat. Però aquesta no és cap raó per denegar-los el dret de vot. Hi ha actualment també encara milions de treballadors que, contra els llurs interessos de classe, coten represenants de partits burgesos i clericals i demostren ignorància política, sense que hom per aquesta raó els vulga privar del dret de sufragi. L’exclusió o deprivació del dret de sufragi no es practica perquè hom tem la ignorància de les masses – incloses les dones – ja que ço que són ho han fet les classes dominants, sinó perquè hom tem que gradualment despertaran i seguiran un camí propi.

Recentment, hom era encara tan reaccionària en certs estats alemanys que hom ni tan sols reconeixia a les dones el dret de reunió política. A Prússia, Baviera, Brunswick i una sèrie d’altres estats alemanys no podien constituir cap associació política, a Prússia no podien ni participar en els actes d’associacions polítiques, com resolgué el Tribunal Administratiu Superior explícitament en 1901. El rector de la Universitat de Berlín arribà fins i tot l’autumni del 1901 a prohibir per considerar-lo una impossible manca de gust, que una dona pronunciàs una conferència en l’Associació d’Estudiants de Ciències Socials. També en el mateix any la policia brunswickesa prohibí la participació en els actes del Congrés Social Evangèlic. Que el ministre prussià d’interior declaràs a contracor l’any 1902 que les dones tenien el dret d’assistir com a oients en les reunions d’associacions polítiques, amb la condició que, de forma similar a les dones jueves en la sinagoga, havien d’ocupar lloc en una secció específica de la sala, caracteritza la mesquinesa de la nostra situació pública. Encara en febrer del 1904 Posadowsky podia declarar en la Dieta imperial solemnement: «Les dones haurien de treure les mans de la política». La situació actual ha esdevingut incòmoda fins i tot per als partits burgesos. Amb tot, el moviment feminista proletari ha superat òptimament els obstacles del dret d’associació. I així finalment la nova llei imperial d’associacions del 19 d’abril del 1908 – l’única millora que es pot denominar essencial – suposava el reconeixement de la igualtat de drets de les dones en la vida associativa i assembleària.

Amb el dret de vot actiu s’ha de vincular natural el dret passiu. «Una dona en la tribuna de la Dieta imperial, això hauria de fer bonic», sentim que criden. De fet, ja en altres estats han pujat a les tribunes parlamentàries, i nosaltres també ens hem habituat de fa temps a veure dones en la tribuna dels els llurs congressos i assemblees de tota mena. A Nord-amèrica apareixen també en el púlpit i en la banca del jurat, per què no també, doncs, en la tribuna de la Dieta imperial? La primera dona que arribe a la Dieta imperial sabrà imposar-se. Quan els primers treballadors hi entraren, hom cregué també que hi podrien fer befa i sostenien que els treballadors aviat conclourien quina estupidesa havien fet d’elegir aquesta mena d’individus. Però els llurs representants es guanyaren ràpidament el respecte, i ara hom tem que siguen ésser molts. Humoristes frívols criden: «Però quina fina faria una dona gestant en la tribuna de la Dieta imperial, quina ‘inesteticitat’!» Aquests senyors troben, però, en ordre que dones gestants troben ocupacions en tasques inestètiques, que minen la dignitat, decència i salut de les dones. L’home que fa befa de la dona gestant és una miserable deixalla. El mer pensament que la seua pròpia mare es veia així abans que el dugués al món, l’hi hauria de fer pujar els colors a la cara, i l’altra pensament, que li espera una situació similar a la seua dona si es realitzen els seus desitjos més profunds, l’hauria de conduir al silenci.(9)

Una dona que pareix un infant, ofereix a la comunitat, si més no, el mateix servei que un home que defensa terra i poble amb la seua vida contra un enemic desitjós de conquesta; pareix i educa també a l’home posterior, la vida del qual, tristament massa sovint, se sacrifica en els denominats «camps de l’honor». Encara n’hi ha més. La vida de la dona es posa en cada cas de maternitat en joc; totes les nostres han contemplat la mort en el nostre naixement, i moltes d’elles hi han caigut en l’acte. «Excedeix, però, per exemple a Prússia, el nombre de dones morts en el llit de part – en les quals s’hi troben les víctimes de la febre puerperal – al de totes les víctimes del tifus. Es moriren de tifus el 1905 i 1906, 0,73 i 0,62, i en el llit de part, però, 2,13 i 1,97 per cada 10.000 dones vives. Quina hauria estat la situació» - remarca amb raó el professor Herff - «si els homes haguessen estat exposats a un patiment en el mateix nombre? No s’hauria posat tot en moviment?»(10) El nombre de dones que es moren o s’incapaciten com a conseqüència del part és molt més gran que el nombre d’homes que cauen o són ferits en el camp de batalla. Des de l’any 1816 al 1876 caigueren a Prússia no pas menys de 321.791 dones víctimes de febre puerperal – de mitjana, per any, 5.363. A Anglaterra el nombre de dones mortes en el llit de part, de l’any 1847 al 1901 arribà a 213.533, i es moren, malgrat totes les mesures higièniques, no pas menys de 4.000 anualment.(11)

Aquest és un nombre encara més elevat que els homes morts directament o a conseqüència de ferides dins del mateix període en les diferents guerres. I a aquest nombre enormement gran de dones mortes en el llit de part s’ha d’afegir el nombre encara més gran de les que com a conseqüència del puerperi queden incapacitades o es moren prematurament.(12) També per aquesta raó la dona té la reivindicació d’una plena igualtat jurídica amb l’home. Això cal dir-ho particularment als qui fan prevaldre els serveis de defensa de la pàtria de l’home com un motiu contra la dona. A més, la majoria d’homes, com a conseqüència de les nostres institucions militars, no realitzen aquest deure ni una sola vegada, i per a la majoria tan sols hi és damunt del paper.

Totes les objeccions superficials contra l’activitat pública de la dona serien impensables si la relació de tots dos sexes fos natural i no basada en un antagonisme artificialment exagerat entre els sexes. Hom els separa, però, tots dos ja des de la infantesa en la relació intersexual i en l’educació. Particularment es deu al cristianisme l’antagonisme que manté els sexes en una ignorància mútua, la qual cosa impedeix una relació lliure i sincera, una confiança mútua i una complementació mútua de les propietats característiques.(13)

Una de les primeres i més importants tasques d’una societat organitzada racionalment hauria d’ésser l’eliminació d’aquesta separació insana i la restauració de la natura en el seu dret. La antinatura comença ja en l’escola. Per primera vegada en la separació dels sexes, i després amb una instrucció confosa o absent pel que fa a l’ésser humà com a ésser sexual. De fet en qualsevol escola mínimament bona s’ensenya avui història natural: l’infant experimenta que les aus posen ous i que hi eclosionen; experimenta també, quan comença l’època d’aparellament, que mascles i femeles són necessaris, que tots dos participen en la construcció del niu, en el covament dels ous i la cura de les cries. Experimeta també que els mamífers pareixen cries vives; sent del temps de zel i de la lluita dels mascles per les femelles durant aquest; experimenta també el nombre habitual de cries, potser també el temps de gestació de les femelles. Però quant a l’origen i desenvolupament del seu propi sexe resta a les fosques, cobert en el silenci més secret. Quan després l’infant vol satisfer la seua curiositat natural amb qüestions als pares, particularment a la mare – no gosa fer-ho al mestre – se li respon amb les faules més ridícules, que no el poden satisfer i que tindran un efecte perjudicial el dia que la natura li ensenye el seu origen. Hi ha pocs infants que no ho hagen après abans dels dotze anys. A més, en qualsevol petita ciutat, i particularment en el camp, els infants ja han tingut ocasió des de la primera infantesa d’observar l’aparellament del bestiar de ploma, la còpula del bestiar domèstic, en el veïnat immediat a les granges, en el carrer, en les pastures, etc. Sent tant la satisfacció del zel com l’acte del part en els diferents animals domèstics, dels quals els pares, el servei i els germans grans fan motiu d’objecte d’importants discussions. Tot això provoca dubtes en l’infant quant al relat patern de la seua pròpia vinguda al món. Finalment arriba el dia del coneixement, però d’una manera diferent a com seria el cas en una educació natural i racional. El secret de l’infant comporta l’allunyament entre infant i pares, particularment entre l’infant i la mare. Hom assoleix el contrari de ço que hom volia assolir en la ignorància i estretor de mires. Els qui recorden la pròpia infantesa i dels seus companys d’infantesa saben quines en són sovint les conseqüències.

Una dona americana (14) explica en una obra, entre d’altres coses, que, per respondre a les contínues qüestions del seu fill de vuit anys quant al seu origen i per no haver de recórrer a faules, li descobrí el seu veritable inici. L’infant l’escoltà amb la més gran atenció i des del dia que va aprendre quins treballs i dolors havia provocat a la seua mare, la tractà amb una tendresa i respecte desconeguts i ho traslladà també a les altres dones. L’autora sosté l’opinió correcta que tan sols mitjançant una educació natural es pot aconseguir una millora essencial i una consideració superior i un autodomini del sexe masculí envers el femení. Qui pense sense prejudicis, no arribarà a cap altra conclusió. -

Siga quin sigua el punt que hom pren en la crítica de la nostra situació, hom arriba finalment sempre a repetir: una transformació fonamental de les nostres condicions socials i mitjançant ella una transformació fonamental en la posició dels sexes són necessàries. La dona, per tal d’assolir més ràpidament l’objectiu, ha de cercar aliats, que troba naturalment en el moviment proletari. El proletariat amb consciència de classe fa temps que ha començat l’assalt a la fortalesa, a l’estat de classes, que també inclou el domini d’un sexe damunt de l’altre. Cal envoltar la fortalesa de rases des de totes bandes i mitjançant armes de tot calibre cal forçar-la a la rendició. L’exèrcit assetjador troba oficials i armament apropiat des de totes bandes. Les ciències socials i les ciències naturals, la recerca històrica, la pedagogia, la higiene i l’estatística forneixen al movimiment munició i armes. La filosofia no roman enrera i, hàbilment, en la «Filosofia de l’alliberament» de Mainländer, proclama la realització presta de «l’estat ideal».

La conquesta de l’estat de classes i la seua transformació es facilita mitjançant la divisió en els rengles dels seus defensors que, malgrat tota la comunitat d’interessos contra l’enemic comú, combaten entre ells pel botí. Els interessos d’un estat topen amb els interessos de l’altre. Ço que ens és, a més, d’ús, són els motins diàriament creixents en els rengles de l’enemic, els combatents del qual són en bona mesura membres dels nostres membres, carn de la nostra carn, però que degut a la confusió s’han arrenglerat equivocadament i lluiten contra nosaltres i contra ells mateixos, però cada vegada adquiriran més perspectiva i s’ens uniran. Ens ajuda, a més, la deserció dels homes honestos, dotats de comprensió, procedents dels rengles dels pensadors fins ara hostils, i que una saviesa superior i una millor comprensió els esperona a alçar-se per damunt dels baixos interessos de classe per tal de seguir l’impuls ideal cap a la justícia, i s’adhereixen a les masses que aspiren a l’alliberament.

Molts encara no han arribat a conscienciar-se de l’estadi de disrupció en el qual ja es troben l’estat i la societat, per la qual cosa també és necessària aquesta exposició.

Notes d’August Bebel

(1) A Chapman i M. Chapman, The statuts of women under the english Law. London 1909. <=

(2) L. Briedel, La puissance maritale. Lausanne 1879. <=

(3) Marianne Weber, Ehefrau und Mutter in der Rechtsentwicklung. S. 377. Tübingen 1907. <=

(4) Com de correcta és aquesta concepció, es dedueix també de la comèdia d’Aristòfanes «L’assemblea popular de dones» (traduïda per von Hieronymus Müller, Leipzig 1846). Aristòfanes descriu en aquesta comèdia com el sistema estatal atenès havia arribat a un punt que ningú ja no sabia res. Els prítans presenten a l’assemblea de ciutadans d’Atenes una qüestió a debatre, com s’ha de salvar l’estat. Llavors una dona vestida d’home fa la proposta que es confie a les dones la conducció dels afers de l’estat, i aquesta prosposta s’assum sense controvèrsia «perquè és l’única cosa que no s’ha intentat a Atenes». Les dones prenen els afers de l’estat i introdueix el comunisme. Evidentment, Aristòfanes ridiculitza aquesta situació, però és característic de l’obra que les dones, tan aviat com obtenen la darrera paraula en els afers públics, introdueixen el comunisme com l’única constitució racional de l’estat i de la societat des del llur punt de mira. Aristòfanes no percebia com de correcta era aquesta pensada. <=

(5) Vegeu Emma Adler, Die berühmten Frauen der französischen Revolution. Wien 1906. <=

(6) Clara Zetkin, Zur Frage des Frauenwahlrechts. S. 64 bis 65. Berlin 1907. En l’any 1909 les dones accediren al dret de vot també a Dakota del Sud i a Washington. <=

(7) Politisches Handbuch für Frauen, S. 86. Berlin 1909. <=

(8) Que aquest perill pot presentar-se, ho va veure força aviat el clergat. Amb una importància i abast creixents, el moviment femenista ha pres fins i tot en els cercles burgesos, com reconeixen els caps dirigents del Zentrum catòlic, de forma que ja no s’hi poden oposar; han assumit un canvi complet de front. Amb aquella habilitat que caracteritza sempre els servidors de l’església, hom sosté ara ço que abans combatia. Hom no defensa tan sols l’estudi femení, sinó que hom concedesca a les dones també la llibertat d’associació i de reunió. Els de més vista es declaren fins i tot per l’extensió del dret de sufragi a les dones, amb l’esperança que l’església siga la que més se n’aprofite. Igualment hom estimula la sindicació del sexe femení, fins i tot en el servei. Hom estimula, però, aquests esforços no per un sentit de justícia, sinó per impedir que la dona es llence als braços dels enemics religiosos i polítics. <=

(9) «La meitat de les diputades femenines de Finlàndia són casades i mares... De les representants populars socialdemòcrates casades tres han esdevingut mares fins ara durant l’activitat parlamentària, i de fet sense cap altra conseqüència pertorbadora que resta lluny de l’escó durant unes setmanes. La llur gestació durant l’activitat parlamentari es considerà generalment com quelcom natural, ni meravellós ni remarcable. Hom podria dir més aviat que aquesta circumstància ha tingut un efecte pedagògic en l’Assemblea. Pel que fa al treball parlamentari de les dones en un sentit estricte, s’hauria d’assenyalar que també a través dels llurs partits foren elegides per a les comissions especials. I això és la prova que els partits confiaven en la capacitat de treball de les dones. En la Comissió per a Afers Laborals, on s’elaboraren les lleis per a la protecció del treballador, d’assegurança laboral i la nova llei professional, es trobaven al costat de dotze homes també quatre dones, i tres dones foren elegides com a substitutes. Tant en la Comissió Legislativa com en la Constitucional hi havia dues dones com a membres ordinàries i se n’elegí una com a substituta. I les dones s’han mantingut dignament en les obligacions dels càrrec». Fräulein H. Pärssinon, Mitglied des Landtages von Finnland, Das Frauenstimmrecht und die Beteiligung der Frauen an den parlamentarischen Arbeiten in Finnland. "Dokumente des Fortschritts" 1909, Juli, S. 542 bis 548. <=

(10) Professor Dr. Otto v. Herff, Im Kampfe gegen das Kindbettfieber. S. 266. Leipzig 1908. <=

(11) W. Williams, Deaths in Childbed. p. 6 bis 7. London 1904. <=

(12) «Per cada dona que mor avui en el llit de part, hem de comptar de quinza a vint que s’infecten de forma més o menys greu i pateixen trastorns dels òrgans abdominals i de la salut general, per les quals emmalalteixen sovint tota la vida». Frau Dr. med. H. B. Adams, Das Frauenbuch. 1. Band, S. 363 Stuttgart 1894, Süddeutsches Verlagsinstitut. <=

(13) En l’any de gràcia del 1902, però, els representants municipals de Neuß a. Rhein denegaren una subvenció a unes instal·lacions de bany públic, perquè no podien garantir la moralitat quan nois vestits tan sols amb pantalons de bany es veien mútuament els cossos nus! <=

(14) Womanhood, Its Sanctities and Fidelities by Isabella Becher-Hooker, Boston, Lee and Shepard, Publishers. New York 1874, Lee, Shepard and Dillingham. <=