13. Capítol | Índex | 15. Capítol

August Bebel – La dona i el socialisme

Capítol catorzè
La lluita de la dona per l’educació
1. La revolució en la vida domèstica

Encara que el marcat desenvolupament en la posició de la dona és palpable, cadascú ha de veure, si obre els ulls, que hom sent encara diàriament la cantarella de «l’ofici natural» de la dona, limitat a la llar i a la família. Aquesta manera de parlar se sent més fora sempre que la dona fa l’intent d’introduir-se en el cercle de les menes superiors de professions, per exemple en les funcions docents i administratives superiors, les professions mèdiques i jurídiques, les ciències naturals, etc. Es recorre a les objeccions més ridícules i es defensen sota l’aparença d’instrucció. Com a senyors tinguts per instruïts, es basen, com en moltes altres coses, en la ciència, per defensar els més grans absurds i contrasentits. El seu trumfo cabdal és que la dona és d’una capacitat intel·lectual inferior a l’home, que no poden oferir en l’esfera intel·lectual cap valor remarcable.

Aquestes objeccions es corresponen tan fortament al prejudici de la majoria d’homes quant als mèrits i capacitats de la dona que, qui les eleva, pot comptar amb l’aprovació.

Les noves idees troben sempre, mentre l’educació i la perspectiva generals resten encara tan enfonsades com avui, una dura resistència, particularment quan és en interès de les classes dominants restringir el màxim possible perspectiva i educació al llur estrat. Per tant, les noves idees es guanyen al començament tan sols una petita minoria, i com a norma general aquesta és insultada, ridiculitzada i també perseguida. Si les noves idees són, però, bones i assenyades, si creixen com a conseqüència necessària de la situació existent, aconsegueixen una difusió, i la minoria esdevé finalment majoria. Això s’ha esdevingut fins ara amb totes les noves idees en el curs de la història i la idea d’obtindre l’emancipació real i plena de la dona tindrà el mateix resultat.

No eren fins i tot també els creients en el cristianisme una petita minoria? No tenien els reformadors i la burgesia moderna enemics extremadament poderosos? Malgrat tot, els venceren. O fou anorreada la socialdemocràcia perquè fos oprimida per lleis d’excepció en l’Imperi Alemany durant dotze anys? Mai la seua victòria fou més segura que quan hom creia que l’havia morta.

Professar que la professió natural de la dona hauria d’ésser la de mestressa de casa i criadora d’infants és tan plena de seny com la professió que sempre hi hauria d’haver reis perquè, des de que hi ha història, sempre n’hi ha hagut. No sabem d’on procedia el primer rei de la mateixa manera que no sabem on es mostrà el primer capitalista, però sabem i veiem que la reialesa s’ha transformat essencialment en el curs dels mil·lennis, i que la tendència del desenvolupament és despullar-la més i més del seu poder, fins a arribar a un temps, no gaire llunyà, que serà supèrflua. Com la reialesa, qualsevol institució estatal i social és sotmesa a variacions i transformacions constants i finalment a la desaparició. Vam veure en les exposicions històriques d’aquesta obra que la forma actualment prevalent del matrimoni i la posició de la dona no ha estat de cap manera «eternament» com avui, i que més aviat totes dues són el producte d’un curs històric de desenvolupament que de cap manera no ha trobat conclusió. Fa uns 2.350 anys Demòstenes podia afirmar que l’única professió de la dona era «parir fills legítims i la custòdia fidel de la casa», punt de mira que avui ha estat superat. Qui gosàs defensar això com a «natural» sense caure en l’acusació de menyspreu de la dona? Certament que hi ha encara avui qui comparteix l’opinió de l’antic atenenc, però de cap manera gosaria d’expressar públicament ço que fa mil·lennis un dels homes més importància de Grècia declarava lliurament i oberta com a quelcom evident. Ací rau el progrés.

Ara bé, el desenvolupament modern, que ha soterrat milions de matrimonis, també d’altra banda ha influït favorablement també el desenvolupament del matrimoni. Fa unes poques dècades qualsevol casa burgesa i pagesa no tenia tan sols com a evident que la dona cus, sargeix i renta, sinó que també moltes vegades cou el pa, fila, teixeix, emblanquina, elabora cervesa, confecciona sabó, fa espelmes. Adquirir una peça de roba fora de la casa es tenia com una extravagància desmesurada. Aigua corrent, il·luminació amb gas, cuina de gas o de petroli, etc. - per no esmentar l’electricitat – al costat d’una sèrie d’aplicació avui disponibles a la casa i a la cuina, eren coses desconegudes. Certament que existeixen encara avui situacions antigues, però en són l’excepció. La majoria de dones s’han desprès de moltes activitats abans considerades com a evidents perquè, mitjançant la indústria, es poden cobrir millor, de forma més pràctica i més barata, que no pas ho faria la mestressa de casa, de manera que, si més no a la ciutat, la institució domèstica ho nota. Així s’ha realitzat en poques dècades dins de la nostra vida familiar una gran revolució, en la qual hem parat ben poca atenció, perquè la teníem com a evident. Els canvis no s’observen si les persones no els tenen sota els ulls, quan no els apareixen de forma sobtada ni pertorben l’ordre habitual, però es revolten contra noves opinions que amenacen d’interferir amb el camí trillat.

Aquesta revolució, que es realitza en la nostra vida domèstica i sempre de forma més àmplia, ha canviat essencialment la posició de la dona en la família també en un altre aspecte. La dona s’ha fet més lliure i independent. Les nostres àvies no gosaven, si eren mestresses honorables, ni pensar ni imaginar-se per exemple d’ésser treballadores i estudiants lluny de casa i de la taula, ni tan sols de visitar teatres, concerts i locals d’oci, ni un dia de la setmana. Ni cap dona dels vells bons temps hauria gosat de pensar en ocupar-se de qüestions públiques, com ja fan moltes dones. Hom funda unions per a diferents objectius, manté i funda publicacions, celebra congressos. Com a treballadores s’apleguen en sindicats, assisteixen a les assemblees i reunions dels homes i ja disposaren ací i allà – parlam ara d’Alemanya – del dret a elegir tribunals professionals, d’ofici, un dret que la majoria reaccionària de la Dieta Imperial abolí de nou en l’any del senyor de mil vuit-cents noranta. Hi ha qui voldria bandejar els canvis descrits, per bé que no es pot negar que al costat dels aspectes lluminosos n’hi ha de foscos, però considerat tot en conjunt predomina l’aspecte lluminós. Les pròpies dones, per conservadores que hagen estat fins ara en general, no posseeixen tampoc cap inclinació per retornar a les antigues i estretes condicions patriarcals de l’època anterior.

Als Estats Units la societat es troba de fet també damunt de testicles burgesos, però no té la càrrega dels antics prejudicis europeus ni d’institucions superades i és per tant molt més inclinada a acceptar noves idees i institucions si presenten un avantatge. Allà hom veu des de fa un temps que la posició de la dona es diferent a la d’entre nosaltres. Allà, per exemple, en els districtes de més bona posició, fa temps que han arribat al pensament que no tan sols és merament tediós i molest, sinó que és perjudicial per a la butxaca, no únicament que la dona coga el propi pa o elabore cervesa, sinó que hom sosté també per superflu, que cuine en pròpia cuina. La cuina central de la casa d’hostes, dotada de totes les màquines possibles i dels mitjans auxiliars més apropiats, ha substituït la cuina privada; les dones de la comunitat supervisen mútuament el servei, i l’àpat s’elabora de forma més barata i més saborosa, ofereix més varietat, i produir-la provoca menys molèsties. Els nostres oficials, que no són gens socialistes ni comunistes, ho fan similar; constitueixen en els llurs casinos unes comunitats econòmiques, nomenen un encarregat, a qui se li encomana la compra de queviures a l’engròs, l’elaboració del menú i la confecció dels plats en la cuina de vapor de la caserna. Viuen més barat que no ho farien en un hotel i els àpats són, si més no, tan bons. Com és sabut, també milers de les famílies més riques viuen tot l’any o part de l’any en pensions i hotels, sense enyorar la cuina domèstica; tenen per una gran comoditat veure’s lliures de la cuina privada. La consideració negativa, particularment de les dones més acomodades i riques envers l’ocupació en o amb la cuina no es correspon al fet que aquesta activitat es corresponga a «l’ofici natural» de la dona, ja que de fet les famílies principesques i preeminents, com els hotels més grans, contracten cuiners per a l’elaboració de plats, de la qual cosa es desprendria que la cuina és una ocupació masculina. Que tot això siga considerat per als qui no poden concebre la dona sense bellugar una cullera de cuina.

Ara no hi hauria res més a prop que combinar amb la cuina central el safareig central i la corresponent instal·lació d’assecat – com ja ho han disposat en totes les grans ciutats privats rics o especuladors, cosa que diu en favor llur – per a ús general, a més amb la cuina central, la llar central, al costa de la caldera – la conducció d’aigua calenta, i un munt de treballs penosos i que roben temps són bandejats. Grans hotels, moltes cases privades, sanatoris, escoles, casernes, edificis públics de tota mena, etc., tenen aquestes instal·lacions i similars – llum elèctrica, instal·lacions de bany, etc. -, el defecte és que tan sols les institucions públiques i les classes acomodades gaudeixen d’aquests avantatges, que si es fessen accessibles a tothom, estalviarien una enorme mesura de temps, molèstia, força de treball i material i elevarien considerablement les condicions de vida i el benestar. L’estiu del 1890 la premsa publicava una descripció dels avenços fets als Estats Units pel que fa a la calefacció central i la ventilació. En ells s’hi deia, entre d’altres coses:

«Els intents empresos en temps recents principalment a Nord-amèrica per a efectuar la calefacció de barris sencers d’habitatges o de parts de la ciutat des d’un punt no han comptat amb un succés desconsiderable i són d’un disseny constructiu tan curosa i deliberada que en consideració de les experiències favorables i dels avantatges financers previsibles se n’espera una àmplia extensió. Recentment, hom ha gosat encara, no tan sols la calefacció, sinó també l’acondicionament amb aire fresc, bé en circumstàncies caloroses o fredes, ja no únicament de zones individuals sinó d’àmplies parts de la ciutat a partir d’una posició central».

Ço que llavors es projectava, s’ha realitzat avui en molts casos i de forma millorada. L’estretor i la limitació de botiguer arronsen els muscles sobre aquesta mena de plans i d’altres similars, per bé que també a Alemanya ens trobam revolucions tècniques que fan de la cuina privada i d’altres dispositius fins ara associats a la domesticitat quelcom que sembla superflu, tal com l’empresa artesanal ha estat bandejada per la màquina i la tècnica moderna. Al començament del segle XIX fins i tot un Napoleó declarava la idea de posar en moviment un vaixell mitjançant vapor com la idea d’un boig; la idea de construir un ferrocarril fou declarada per part d’individus tinguts per prudents com una ximpleria ja que cap persona no podria restar amb vida en viatge com aquest, perquè la rapidesa del vehicle trauria l’alè al passatger, i es tracte de forma similar encara avui moltes idees noves. Qui hagués fet a les nostres dones de fa cent anys la confessió que obtindrien l’aigua d’una conducció corrent, hauria rebut l’acusació de voler encoratjar la peresa de les dones i del servei.

Però la gran revolució tècnica és en totes les esferes en plena marxa, res no l’atura, i la societat burgesa ha tingut com a tasca històrica provocar aquesta revolució, conduir-la a la maduresa vital, fins al punt àlgid, i dur a la llum en totes les esferes les llavors de la transformació, que una societat construïda damunt d’un nou fonament tan sols haurà de desenvolupar a l’engròs i universalment i fer-ne un bé comú de tots.

El desenvolupament de la nostra vida social no va doncs cap a lligar de nou la dona a la casa i a la llar, com volen els nostres fanàtics de la domesticitat i que lamenten, com feien els jueus en el desert per les olles de carn perdudes d’Egipte, sinó que demana la sortida de la dona del cercle estret de la domesticitat i la plena participació en la vida pública – en la qual hom ja no compta únicament els homes – i en les tasques civilitzatòries de la humanitat. Laveleye té raó quan escriu: «En la mesura que creix ço que ens plau denominar civilització, disminueixen els sentiments de pietat i els lligams per la família s’afebleixen i se’n redueix la influència damunt del comportament de les persones. Aquests fets són tan generals que hom pot veure’ls com una llei de desenvolupament social».(1) No tan sols la posició de la dona ha esdevingut una altra, sinó també la posició de fills i filles en la família, que han adquirit similarment una independència que era abans desconeguda, particularment als Estats Units en les quals l’educació envers l’autosuficiència i la independència de l’individu es troba en un grau molt més alt que entre nosaltres. Els aspectes penosos que també posseeix aquesta froma de desenvolupament no hi són necessàriament lligats, i rauen en les condicions socials de la nostra època.

La societat burgesa no convoca cap fenomen joiós nou sense que tinga també un aspecte fosc, i en tots els avenços, com ja Fourier constatava amb força perspicàcia, hi ha un aspecte doble i dos talls.

Com Laveleye també el doctor Schäffle reconeix el canvi de caràcter de la família de la nostra època com a efecte del desenvolupament social. Diu:

«A través de la història es certament la tendència a la reforma de la família envers les seues funcions específiques. La família una funció provisional i accidentalment mantinguda rere l’altra, com si tan sols hagués ocupat funcions socials de forma surrogada a les institucions independents per al dret, l’ordre, el culte, la instrucció, la tècnica, etc., tan bon punt es formen aquestes institucions».(2)

2. Les capacitats intel·lectuals de la dona

Les dones avancen, si bé inicialment tan sols ho fa una minoria, i d’elles tan sols una part amb objectius perfectament clars. No volen merament mesurar les forces en l’esfera professional i industrial amb les dels homes, no volen tan sols assumir una posició més lliure i més independent en la família, volen també ampliar les capacitats intel·lectuals en les posicions vitals superiors i en la vida pública. Hom els fa amb preferència l’objecció que no són capaces, perquè per natura no hi són inclinades. La qüestió de l’activitat professional superior s’acompanya afecta en la societat actual tan sols un petit nombre de dones, però és d’importància principal. La gran majoria dels homes creu amb tot honestedat que les dones els han de restar sempre subordinades, també intel·lectualment, i afirmen que no tenen cap dret a la igualtat, i en conseqüència són enemics decidits d’aquests esforços.

Els mateixos homes que no objecten gens, paral·lelament, al fet que la dona trobe posicions en menes d’ocupació que moltes vegades són extraordinàriament extenuants, sovint perilloses, que amenacen amb el perill més alt la seua feminitat, que li perjudiquen els deures maternals de la forma més esclatant, volen excloure-la d’oficis en els quals els esforços i els riscos són molt menys presents i que s’adiuen molt més a la seua constitució corporal.

Particularment a Alemanya s’ha animat l’agitació per l’admissió de les dones a l’estudi en les universitats, la qual cosa ha desfermat una forta hostilitat al pla, particularment adreçat contra l’admissió a l’estudi de medicina. Així Pochhammer, Fehling, S. Binder, Hegar, etc. v. Bärenbach creu particularment poder refutar la capacitació de la dona per a la ciència en el fet que fins ara entre les dones no hi ha cap geni i que són obertament incapaces per a l’estudi filosòfic. El món té prou filòsofs masculins com perquè ell renuncie sense vergonya als femenins. També el pretext que les dones no han produït encara cap geni no és ni vàlid ni concloent. Els genis no cauen del cel, han de tindre oportunitat d’educació i desenvolupament, i això ha mancat fins ara a les dones, ja que hom les ha oprimit durant mil·lennis i arrabassat o afeblit ocasions i possibilitats d’educació. Hom diu que les dones no posseeixen cap inclinació al geni, perquè hom creu que hi hauria de correspondre un nombre moderadament gran de dones de geni important, la qual cosa és enganyosa ja que, tal com hom sosté, en el món masculí no hi hauria més genis que els que hom consideràs com a tal. Qualsevol mestre d’escola rural sap quina quantitat de capacitats entre els seus alumnes no arriben a desenvolupar-se per manca de possibilitats d’educació. Cadascun de nosaltres ha conegut en la vida persones de les quals hom diria, si haguessen pogut cultivar les llurs capacitats sota circumstàncies més afortunades, que haurien guanyat prestigi davant de la comunitat, i esdevingut persones genials. El nombre de talents i genis entre els homes és molt més gran que el que es podia evidenciar fins ara. El mateix val amb les capacitats del sexe femení, que des de fa mil·lennis ha estat molt més oprimit, obstaculitzat i sabotejat intel·lectualment que el masculí. No tenim cap mesura amb la qual poder jutjar amb precisió quina plenitud de forces i capacitats intel·lectuals es desenvoluparia entre homes i dones tan aviat com es poguessen desplegar sota condicions naturals.

Avui el món humà és com el món vegetal. Milions de costoses llavors no arriben a prendre perquè el sòl on cauen és desfavorable o ja és ocupat i així als joves plançons els roben aire, llum i nutrients. Les mateixes lleis que valen en la natura ho fan en la vida humana. Si un jardiner o un agricultor volgués sostindre que una planta que no és perfeccionable, malgrat no haver fet un intent en aquest sentit, tots els seus veïns més esclarits el declararien ximple. El mateix passaria si refusàs de creuar el seu bestiar domèstic femení amb el masculí d’una raça perfeccionada per tal d’obtindre bestiar perfeccionat.

Avui no hi ha cap pagès que siga tan ignorant com per no reconèixer els avantatges d’un tractament racional de les seues plantes o bestiar – una altra qüestió és si els seus mitjans li permeten d’introduir els mètodes millors -; tan sols en el món humà fins i tot els individus instruïts no volen admetre la validesa de ço que veuen com una llei irrefutable per al món restant. I, amb tot, no cal ésser un naturalista per poder fer observacions instructives en la vida. D’on procedeix que l’infant de pagès es diferencie de l’infant de ciutat? D’on procedeix que l’infant de les classes millor situades es diferencia com a regla general dels infants d’individus pobres tant en la constitució facial com en la corporal i en certes capacitats intel·lectuals? Procedeix de la diferenciació de condicions de vida i d’educació.

La unilateralitat que rau en la formació per a un ofici determinat imprimeix a la persona un caràcter peculiar. En la majoria de casos es reconeix amb facilitat un pastor o un mestre d’escola pel posat i per l’expressió facial, i fins i tot un militar encara quan vesteix roba civil. Un sabater es diferencia fàcilment d’un sastre, un fuster d’un manyac. Dos germans bessons, que en la joventut eren força similars, mostren en un edat posteriors importants divergències si han seguit professions del tot diferents, l’un d’una feina manual més dura, per exemple un ferrer, l’altre l’estudi de la filosofia. L’herència d’una banda, l’adaptació de l’altra, juguen en el desenvolupament humà un paper decisiu tan bo com en el regne animal, i de fet l’humà és la més flexible i mal·leable de totes les criatures. Sovint n’hi ha prou amb pocs anys d’un canvi en la forma de vida i de feina per tal de fer una persona una altra. No es presenten canvis externs d’una forma més clara que quan hom desplaça una persona de condicions pobres i restringides a unes d’essencialment millors. El seu passat potser es traeix, si més no, en la seua cultura intel·lectual; la majoria de persones, per damunt d’una certa edat, no fan cap esforç envers una formació intel·lectual més ampla i sovint tampoc no ho necessiten. Un nou arribat ha de patir poc per aquesta mancança. En la nostra època es miren els diners i els mitjans materials, i hom és plega més prestament davant de l’home amb grans recursos monetaris que davant de l’home de seny i de grans dots intel·lectuals, particularment quan té la malaurança d’ésser pobre i no posseir cap rang. L’adoració del boc daurat no s’ha trobat en cap època més alta que en els nostres dies. Per això vivim «en el millor dels mons»..

L’exemple més colpidor del que fan en els homes condicions fonamentalment diferents de vida i d’educació el veiem en els nostres districtes industrials. Ací, ja externament, treballador i empresari constitueixen una oposició tal que semblen pertànyer a dues races humanes diferents. D’una forma gairebé escruixidora se’ns presentà aquesta oposició davant dels ulls en una reunió electoral que es va fer l’hivern del 1877 en una ciutat industrial minera. La reunió, en la qual havia de fer-se un debat amb un professor liberal, s’arranjà de tal manera que tots dos partits eren representats amb la mateixa força. La part frontal de la sala l’havia ocupada l’oponent, gairebé sense excepció figures sanes, forts i sovint grosses, en la part posterior de la sala i en les galeries es trobaven els treballadors i els petits burgesos, en nou desenes parts teixidors, la majoria figures petites, de pit estret, de cares xuclades, que duien en el rostre l’abandonament i la misèria. Els uns representaven la sadollada virtut i la moralitat ben pagadora del món burgès, els altres les abelles obreres i les bèsties de càrrega, el resultat del treball dels quals recau tan plenament en els senyors. Si hom posàs una generació sota condicions igualment favorables, l’oposició, en la majoria, s’afebliria, i és segur que s’esvairia en la descendència.

En general, és més difícil consolidar la posició social entre les dones que entre els homes, ja que es fan més fàcilment a noves condicions i assumeixen amb una rapidesa superior costums vitals. La llur adaptabilitat és més gran que la de l’home inhàbil.

Ço que per a les plantes és un bon sòl, llum i aire, ho són per a les persones unes condicions socials sanes, que li permeten el desplegament de capacitats intel·lectuals i corporals. La coneguda frase: «L’ésser humà és allò que menja», expressa un pensament similar d’una forma un xic parcial. Es tracta no merament d’allò que l’ésser humà menja, sinó de tot el manteniment vital, del medi social en el qual es mou, que obstaculitza o promou el seu desenvolupament corporal i intel·lectual, que influeix els seus sentiments, els seus pensaments, les seues accions, en un sentit favorable o desfavorable. Veiem cada dia que persones fins i tot en bones condicions materials s’enfonsen intel·lectualment i moral perquè més enllà de l’estret espai de les condicions domèstiques o personals actual la influència desfavorable de la natura social i així una influència més poderosa els condueix per falsos camins. Les condicions generals sota les quals viu tothom, són d’una importància superior a les de la família. Però si les condicions socials de desenvolupament per a tots dos sexes fossen iguals, no hi hauria obstacle de cap mena i la situació social de la comunitat seria més sana, de forma que també s’elevaria la dona a una alçada de perfecció del seu ésser, de la qual no podem posseir cap concepció correcta, perquè fins ara ha mancat aquesta situació en la història del desenvolupament de les persones. Ço que han ofert eventualment dones individuals fa que n’esperam el millor, ja que aquestes es troben per damunt de la massa del llur sexe de forma tan important com els genis masculins ho fan per damunt de la massa dels llurs companys de sexe. Si mesuram amb el patró amb el qual, per exemple, s’ha mesurat als prínceps, troba fins i tot que, de mitjanes, les dones han demostrat per governar més talent que els homes. Com a exemples s’esmenta Isabel i Blanca de Castella, Elisabet d’Hongria, Caterina Sforza, duquessa de Milà i Imola, Elisabet d’Anglaterra, Caterina de Rússia, Maria Teresa, etc. Fixant-se en el fet que han governat dones destacadament entre totes les races i en totes les parts del món, fins i tot damunt de les hordes més salvatges i turbulentes, Burbach es permet de remarcar que amb tota probabilitat les dones serien més adients per a la política que els homes.(3) Quan en l’any 1901 la reina Victòria d’Anglaterra es va morir, un gran periòdic anglès va fer la proposta que hom hauria d’introduir a Anglaterra la successió femenina exclusiva al tron, ja que la història d’Anglaterra mostra que les seues reines femenines han governat millor que les masculines.

Molts grans homes encongirien de forma important en la història si hom sabem sempre què agrair a ell mateix, i què agrair a uns altres. Com un dels genis més grans de la revolució francesa és vist, per part dels historiadors alemanys, per exemple von Sybel, el comte Mirabeau. Però la recerca ha demostrat que el concepte de gairebé tots els seus discursos és degut a la ben disposada assistència d’uns il·lustrats que treballaven per ell silenciosament i que s’hi deixaven utilitzar. D’altra banda, mereixen fenòmens com una Safo, una Diotima de l’època de Sòcrates, una Hipatia d’Alexandria, una Madame Roland, Mary Wollstonecraft, Olympe de Gouges, la senyora d’Staël, George Sand, etc., la més gran elevació; al costat llur pal·lideixen molts estels masculins. Ço que han fet les dones com a mares d’homes importants és en tot cas conegut. Les dones han ofert el que els hi ha estat possible sota les circumstàncies més extremadament desfavorables per a elles, i això els justifica per al futur les millors esperances. De fet, no ha estat fins a la segona meitat del segle XIX que s’ha començat a admetre les dones en grans nombres en competència amb els homes en les més diferents esferes. Els resultats obtinguts són força satisfactoris.

Però suposat el cas que les dones, de mitjana, no són tan capaces de desenvolupament com els homes, que no hi haurà entre elles cap geni i gran filòsof, per què llavors aquesta circumstància no fou tinguda en compte per als homes quan ells, segons el text de la llei, reberen la plena igualtat jurídica amb els «genis» i «filòsofs»? Els mateixos acadèmics que neguen a la dona la més alta capacitat, fan el mateix envers el menestral i el treballador. Si el noble proclama la seua sang «blava» i el seu arbre genealògic, hom se’n riu i s’arronsa el muscle; però davant de l’home de posició inferior es té per una aristocràcia deguda, no a unes circumstàncies vitals més favorables, sinó únicament a un talent propi. Els mateixos homes que en un àrea pertanyen als desprejudiciats i posseeixen una opinió negativa envers els qui no pensen tan lliurement com ells, són en altres àrees, tan bon punt es tracta dels llurs interessos d’estament o de classe, de la llur vanitat o del llur amor propi, s’estreten fins a la ceguesa i s’hi regiren fins al fanatisme. El món masculí superior jutja l’inferior de forma gairebé similar a com ho fa el món masculí sencer envers les dones. Els homes no veuen en la gran majoria les dones més que com a mitjà d’ús i de gaudi, i la igualtat jurídica repugna als llurs prejudicis. La dona hauria d’ésser submisa i modesta, s’hauria de limitar a la casa i cedir tota la resta al domini del «senyor de la creació». La dona hauria de suspendre els seus pensaments i desitjos i esperar ço que la seua providència terrenal, el pare o l’espòs, hi decidesca. Com més seguesca tots aquests requeriments, com més lloada siga per «assenyada, moral i virtuosa», més es pot ensorrar-se com a conseqüència de la seua posició forçada a caure sota el pes del patiment físic i moral. Si hom parla, però, de la igualtat de totes les persones, llavors és un absurd voler excloure la meitat del gènere humà.

La dona té el mateix dret que l’home al desplegament de les forces i a la lliure activitat; és tan persona com l’home, i hauria de tindre com ell la llibertat de disposar d’ella mateixa com a senyora pròpia. L’accident d’haver nascut com a dona, no hi hauria d’alterar res. Excloure la dona pel fet d’haver nascut com a dona i no com a home – de la qual cosa l’home és tan innocent com la dona – des de la igualtat de drets és tan injust com fer dependents drets i llibertats de l’accident de la religió o del sentiment polític, i tan desassenyat com considerar dues persones com a enemigues per l’accident del naixement en ètnies diferents o en nacionalitats diferents. Aquestes són opinions impròpies d’una persona lliure. L’avenç de la humanitat consisteix, doncs, en bandejar tot ço que manté una persona d’una altra, una classe d’una altra, un sexe d’un altre en dependència o en esclavitud. No hi ha cap altra desigualtat justificable que l’establerta per la natura en la diferenciació de l’ésser de l’individu i per l’assoliment de l’objectiu natural. Les restriccions naturals, però, no les hauria de depassar cap sexe perquè així s’anorrearia el seu objectiu natural.

3. La diferenciació en les característiques corporals i intel·lectuals d’home i dona

Els oponents de la igualació jurídica de la dona amb l’home juguen com a trumfo principal que la dona té un cervell més petit que el de l’home, que també en altres característiques és per darrere de l’home, la qual cosa demostra la seua inferioritat (supeditació). És un fet sòlid que home i dona són dues persones de sexes diferents, que cadascú té òrgans particulars corresponents a l’objectiu del sexe i que per raó de la tasca d’haver d’acomplir l’objectiu natural, cada sexe ha de disposar d’una sèrie de diferenciacions en les llurs condicions fisiològiques i físiques. Aquests són fets que ningú no pot discutir i que ningú no discuteix, però no fonamenten cap diferència en la igualtat de drets socials i polítics d’home i dona. La humanitat, la societat, consisteix en tots dos sexes, tots dos són indispensables per a l’existència de la progènie. Fins i tot l’home més genial nasqué d’una mare, a la qual agraeix sovint el millor que posseeix. Amb quin dret hom negarà, doncs, a la dona la igualtat de dret amb l’home?

La diferenciació més essencial en les característiques corporals i intel·lectuals d’home i dona segons l’opinió de les autoritats més destacades són les següents: en relació a la mida corporal trobam per exemple en Havelock Ellis 170 centímetres com a alçada mitjana per a l’home, i per a la dona 160 centímetres (en Vierordt 172 i 160, en l’Alemanya del Nord, segons Krause, 175 i 165 centímetres). La diferència suposa, doncs, de 10 a 12 centímetres. La relació de la mida corporal és igual a 100:93. Com a mitjana de pes aproximada per als adults poden valdre de 65 a 54 quilograms. El predomini de la llargada relativa del tronc en el sexe femení és una diferència ben coneguda; amb tot, com mostren investigacions precises de mesura, se l’ha sobrevalorada considerablement. Les cames són en una dona de mida mitjana merament 15 milímetres més curtes que la d’un home de la mateixa mida mitjana, i Pftizner dubta que aquesta diferència en la consideració de la figura puga remarcar-se. «La descomposició de la llargada corporal en llargada del tronc i llargada de les cames és influïda exclusivament per l’estatura i és completament independent del sexe». Paral·lelament, el braç femení és declaradament més curt que el masculí (100: 91,5). A banda de la mida i amplada de la mà masculina, en l’home el dit anular és com a norma general més llarg que el dit índex, i en la dona és a l’inrevés. La mà masculina és en aquest sentit d’aspecte més simiesc, així com també el braç més llarg és un senyal «pitecoide» (simiesc).

Pel que fa a la mida del cap, la relació dels valors absoluts per a les alçades del cap masculí i femení s’han avaluat en 100:94; les alçades relatives del cap es relacionen, però, en 100:100,8, de la qual cosa resulta per a la dona un cap absolutament inferior, però relativament un xic més gran. Segons Pfitzner la llargada absoluta del cap es relaciona en 100:96,1. La llargada relativa del cap de l’home respecte de la dona és 100:103; ací es fa més palpable el cap relativament més gran de la dona. Els ossos de la dona són d’una constitució més petita, més prima i més delicada, i d’una superfície més llisa, ja que la musculatura més feble requereix menys superfície rugosa per inserir-s’hi. Aquest desenvolupament inferior de la musculatura és una de les característiques més pregones de la dona; s’expressa en el gruix inferior dels músculs individuals i, a més, els músculs de la dona són més tous i més rics en aigua. (El contingut aquós de la musculatura suposa segons v. Bibra en l’home un 72,5%, en la dona un 74,4%). Aquesta relació de la musculatura s’inverteix en el teixit adipós. Es desenvolupa en la dona d’una forma importantment més rica que en l’home. La caixa toràcica és relativament més curta i estreta, i d’altres diferenciacions depenen directament de les funcions sexuals. Les dades de diferents autors quant al pes absolut i relatiu de les vísceres es contradiuen sovint de forma força important. Així el pes del cor en relació al pes corporal en l’home és, segons Vierordt, de 1:215, segons Cleudinning de 1.158; en la dona, segons els mateixos autors, de 1:206 i 1:149, respectivament. En general, hom pot assumir que les vísceres femenines, si bé també majoritàriament són absolutament més petites, relativament, però, en relació al pes corporal, són més massives. El pes del cor de l’home se situa en 350 grams, el de la dona en 310.

Per a la sang es dóna un contingut d’aigua un xic més gran (80,11% vers 78,15%), un nombre inferior de cèl·lules sanguínies (corpuscles sanguinis) per volum (4,5 milions per mil·límetre cúbic vers 3 milions) i un contingut inferior en pigment sanguini (la diferència suposa, segons Ellis, un 8%). En la dona la mida inferior del cor, el sistema vascular més estret i probablement també el contingut superior d’aigua de la sang provoquen una assimilació de substàncies menys intensiva i una menor nutrició. També un aparell mastegador més feble ho podria explicar. «S’explica així que fins i tot l’home civilitzat siga encara en molts aspectes més proper a la bèstia, particularment al simi, que la dona, que mostre característiques ‘pitecoïdees’, entre d’altres el desenvolupament de l’esquelet facial i la llargada de les extremitats».

Pel que fa a les diferències cranials dels sexes, cal destacar igualment que, segons Bartel, no es coneix fins ara cap marca demostrable en cada cas individual que determine concloentment la pertinença d’un crani a un sexe o a l’altre, i que, probablement, no existeix en general. Pres absolutament, el crani masculí és més gran en dimensions globals que el de la dona. Corresponentment, també la capacitat craniana i el pes són superiors (proporció 1.000:888). La consideració particular del crani cerebral i facial condueix, però, a resultats un xic diferents. El darrer és en l’home no tan sols absolutament, sinó també relativament més gran. Per contra, les dimensions del crani cerebral en la dona són relativament més gran de forma consistent. També de les xifres de capacitat craniana resulta un crani relativament més gran per a la dona.

Com a nombre mitjana per al cervell normal global de la persona adulta resulta per a l’home (segons Grosser) un pes de 1.388 grams, per a la dona de 1.252 grams.(4) LA majoria predominant dels pesos per al sexe masculí (84%) rauen entre 1.250 i 1.550, per al femení (91%) entre 1.100 i 1.450 grams. Aquests pesos, però, no són directament comparables ja que la dona és més petita que l’home. Hem de comprovar el pes cerebral relatiu. En comparació amb el pes corporal hi ha en l’home 21,6 grams de substància cerebral i en la dona 23,6 grams per cada quilogram de pes corporal. L’explicació de l’excés se cerca principalment en el fet que l’estatura femenina és més petita.(5)

Uns altres resultats dón la comparació d’individus de mida igual de diferent sexe. Segons Marchand, el pes cerebral femení és per a totes les classes de mida sense excepció menor que el d’homes de la mateixa mida. Però aquest mètode és tan poc correcte com la comparació amb la llargada corporal. Suposa demostrat ço que cal demostrar: una relació directa entre mida corporal i pes cerebral. Blakeman, Alice Lee i Karl Pearson han determinat en base a dades i mesures angleses que no existeix en el pes cerebral cap diferència relativa remarcable entre home i dona, la qual cosa vol dir que un home amb la mateixa mida corporal, edat i mesura cefàlica que la dona mitjana no mostra envers ella cap diferència en pes cerebral.(6)

Fins i tot Marchand manifesta que la petitesa del cervell femení es condiciona més aviat per la major finesa dels seus elements nerviosos. «Certament», diu Grosser, «això no s’ha demostrat encara microscòpicament i es confirmaria únicament amb dificultat. Però hauríem d’assenyalar per via d’analogia que també el globus ocular i el laberint de l’orella són en la dona un xic més petits que en l’home, sense que per això aquests aparells en qualsevol percepció siguen menys fins i menys capaços. Un altre motiu, potser cabdal, per a un desenvolupament realment inferior del cervell femení rau en la circumstància que la musculatura femenina es desenvolupa més feblement».(7)

En la mesura que les preteses diferenciacions es basen en la natura de les diferències sexuals, evidentment no s’haurien d’alterar. Fins a quin punt aquestes diferenciacions en la constitució sanguínia i cerebral es poden modificar mitjançant unes altres formes de vida (nutrició, gimnàstica mental i física, formes d’ocupació, etc.) és quelcom que resisteix d’entrada qualsevol judici concret. Que la dona del temps actual es troba en una diferenciació més forta de l’home que la dona dels temps primitius o les dones de pobles endarrerits, sembla fermament establert i si hom se centra en els darrers 1.000 a 1.500 anys sota els pobles civilitzats, tan sols és fa més clar.

Segons Havelock Ellis la capacitat craniana de la dona (si assumim que la de l’home és de 1.000):

Les dades contradictòries entre els alemanys mostren que les mesures s’han pres en materials força diferents – quantitativament i qualitativa – i que per tant no són absolutament fiables. Quelcom, però, es deriva de forma més segura de les xifres. Les dones negres, hotentotes, hindús, tenen una capacitat craniana notablement superior a les alemanyes, angleses i parisines, i amb tot són les darreres, globalment, més intel·ligents.

En la comparació del pes cerebral d’homes morts coneguts es presenten contradiccions i particularitats similars. Segons el professor Reclam el cervell del naturalista Cuvier pesava 1.830 grams, el de Byron 1.807, el del famós matemàtic Gauss 1.492, el del filòleg Hermann 1.358, el del prefecte de París Hausmann 1.226 grams. El darrer tenia un cervell que pesava per sota del pes mitjà d’un cervell femení. També el cervell de Gambetta pesava molt per sota de tota la mitjana de cervells femenins, ja que era tan sols de 1.180 grams. També Dante hauria tingut un cervell que es trobava per sota del pes mitjà d’un cervell masculí. Dades de mena similar les trobem en Havelock Ellis. Allà hi ha un individu corrent, el cervell del qual, pesat per Bischoff, era de 2.222 grams, el cervell del poeta Turgenev 2.012 grams, i per contra el tercer cervell en grandària era el d’un ximple del comtat de Hant; el cervell d’un treballador corrent pesava 1.925 grams, també investigat per Bischoff. El cervell de dona més pesat feia entre 1.742 i 1.580 grams, dos d’aquests extrets de dones amb malaltia mental. En el Congrés d’Antropòlegs alemanys, que tingué lloc l’agost del 1902 a Dortmund, el professor Waldeyer constatava que una investigació del crani del filòsof Leibniz, mort l’any 1716, que el contingut tan sols suposava 1.450 centímetres cúbics, al qual corresponia un pes cerebral de 1.300 grams. Segons Hansemann, que ha investigat els cervells de Mommsen, Bunsen i Adolph v. Menzel, el cervell de Mommsen pesava 1.429,4 grams i no era, doncs, més pesat que el pes cerebral mitjà d’un home adult. El cervell de Menzel pesava tan sols 1.298 grams i el de Bunsen encara menys – 1.295 grams, per tant inferior al pes mitjà i no gaire més gran que el pes cerebral d’una dona. Aquests són els fets frapants que llencen completament per la borda l’antiga concepció que les facultats intel·lectuals es podien mesurar segons la capacitat craniana.

Raymoud Pearl arribava, després d’una investigació de dades angleses, a la següent conclusió: «No hi ha cap prova que hi haja una relació estreta entre les capacitats intel·lectuals i el pes cerebral».(9)

L’antropòleg anglès W. Duckworth diu: «No hi ha cap prova decisiva que en les persones un gran pes cerebral s’acompanye de capacitats intel·lectuals elevades. Ni el pes cerebral, ni la capacitat craniana, ni el diàmetre cefàlic, quan s’han pogut establir, són de cap ús com a mesura del grau de capacitació intel·lectual»(10)

Kohlbrügge, que en els darrers anys ha publicat una sèrie d’investigacions sobre el cervell de les races humanes, declara: «Intel·ligència i pes cerebral són dues magnituds del tot independents l’una de l’altra. També el sovint adduït pes cerebral superior d’homes famosos no ho demostraria amb força de prova, perquè encara que supere el pes cerebral general mitjà, no supera el de les classes socials superiors a les quals aquests homes pertanyien. Amb aquests postulats, però, no discut que el pes cerebral pot augmentar particularment mitjançant un extraordinari esforç d’estudi en la joventut, que podria explicar els cervells més grans de les classes socials superiors o dels millors acadèmics (capacitat craniana), especialment quan, com és norma entre els individus millors situats, hi ha una sobrenutrició. Aquest augment del pes provocat pel sobresforç mental té, com se sap, també un aspecte fosc: els cervells dels bojos són sovint força pesats. La qüestió cabdal és que no es pot demostrar que la intel·ligència (quelcom de diferent del rendiment de treball) té cap relació amb el pes. Això també val per a la morfologia, ja que fins ara no s’ha demostrat cap relació entre formes determinades i una constitució intel·lectual, genialitat o intel·ligència superiors».(11)

És, doncs, sòlid que tan poc podem extreure de la mida corporal una conclusió quant a la força corporal com del pes de la massa cerebral una conclusió quant a les facultats intel·lectuals. Els grans mamífers, l’elefant, la balena, el dofó, etc., posseeixen cervells més grans i pesats. En relació al pes cerebral relatiu els superen la majoria de les aus i els petits mamífers. Tenim animals força petits (formigues, abelles) que superen en intel·ligència els més grans (per exemple, l’ovella, la vaca), de la mateixa manera que sovint persones de constitució més grossa es troben en capacitat intel·lectual força endarrerits respecte dels qui tenen una constitució més petita i menys aparent. Amb tota probabilitat la massa cerebral té menys importància que l’organització cerebral i l’exercici i l’aplicació de les forces cerebrals.

«Segons la meua opinió» - diu el professor L. Stieda - «l’estructura més fina de l’escorça cerebral és la causa indubtable de la diferenciació de les funcions psíquiques: les cèl·lules nervioses, la substància intercel·lular, la disposició dels vasos sanguinis, les propietats, forma, mida, nombre de cel·lules nervioses i sense oblidar-ne la nutrició, el metabolisme intern».(12)

El cervell, si s’ha de desenvolupar completament les facultats, s’ha d’exercir fluidament com qualsevol altre òrgan i nodrir corresponentment; si se’n fa de menys o l’exercici es pren en una direcció falsa, per comptes d’un desenvolupament normal apareix no tan sols una estagnació, sinó fins i tot un afebliment. Una tendència s’afavoreix a costa de les altres.

Hi ha molts antropòlegs, com Manouvrier i d’altres, que arriben a demostrar que la dona, en un sentit morfològic, es troba per damunt de l’home. Això és una exageració. «Si comparam tots dos sexes» - diu Duckworth -, «es fa evident que no hi ha cap diferència constant que faça semblar un sexe en un sentit morfològic superior a l’altre».(13)

Havelock Ellis tan sols admet com a vàlida una restricció. Creu que el rang de variació de les característiques en el sexe femení és inferior al del masculí. Però Karl Pearson ha demostrat explícitament en una contracrítica que això és tan sols una creença pseudocientífica.(14)

Ningú que conega en certa mesura la història del desenvolupament de la dona, però, disputarà que des de fa mil·lennis la dona ha rebut forts greuges i que encara en rep. Si, per contra, el professor Bischoff sosté que la dona ha pogut cultivar tan bé com l’home el seu cervell i la seua intel·ligència, aquesta afirmació demostra en relació a la matèria discutida una mesura inadmissible i inoïda d’ignorància. La descripció oferta en aquesta obra sobre la posició de la dona en el curs del nostre desenvolupament civilitzatori fa semblar completament clar que els mil·lennis de posició dominant de l’home són essencialment el responsables de les grans diferències en el desenvolupament intel·lectual i físic.

Els nostres naturalistes haurien de reconèixer que les lleis de la llur ciència s’apliquen completament també a les persones. Herència i adaptació valen per a les persones com per a qualsevol altre ésser natural. Però si l’ésser humà no és cap excepció en la natura, també s’hi ha d’aplicar la teoria de l’evolució, amb la qual s’aclareix ço que restava tèrbol i fosc i llavors esdevé objecte de la mística científica o de la ciència mística. En correspondència a la diferent formació dels sexes – si aquest termes es pot aplicar per a una gran part del passat, particularment per a la dona, i l’expressió deformació no seria més correcta – s’ha desenvolupat també la formació cerebral en els sexes. Els fisiòlegs coincideixen en el fet que les parts del cervell que influeixen en el raonament rauen en les parts anteriors del cervell, i que les que influeixen la vida sentimental i emotiva s’han de cercar en el mig del cap. En l’home és la part frontal del cap la més desenvolupada, i en la dona ho és la part mitjana. En aquesta mesura s’ha construït el concepte de bellesa per a home i dona. Segons el concepte de bellesa grec, que encara avui preval, la dona hauria de tindre un front baix, i l’home un d’alt i, particularment, ample. I aquest concepte de bellesa, que és una expressió de la seua degradació, ha estat tan imprès en les nostres dones que consideren un front alt com una manca de bellesa, i cerquen millora la natura amb l’artifici quan es pentinen els cabells per damunt del front, de forma que semble inferior.

4. El darwinisme i la situació de la societat

No s’ha demostrat, doncs, que les dones siguen inferiors respecte els homes com a conseqüència de la llur massa cerebral, i amb tot hom no s’hauria de meravellar perquè actualment les dones siguen intel·lectual ço que són. Darwin té certament raó en dir que si es posa una llista dels homes més destacats en poesia, pintura, escultura, música, ciència i filosofia al costat d’una llista igual de dones destacades en aquestes àrees, no hi hauria cap comparació entre elles. Però pot ésser altrament? Seria meravellós que no fos així. Per això també respon el doctor Dodel, de Zürich (15), que seria diferent si una sèrie de generacions de dones i homes fossen educats uniformement i se’ls sotmetés a formació en qualsevol art i disciplina. La dona s’assum de mitjana com també físicament més feble que l’home, la qual cosa no és de cap manera el cas en molts pobles salvatges.(16) Què podria l’exercici i l’educació des de la joventut hom ho veu per exemple en les dames del circ i les acròbates, que per coratge, gosadia, destresa i força corporal ofereixen ço més astorador.

Com que aquest desenvolupament de qüestions de les condicions de vida i de l’educació s’expressa, segons les ciències naturals, en la «criança», es pot assumir amb seguretat que la vida física i intel·lectual de les persones conduiria als resultats més bells tan aviat com l’ésser humà introduesca en el seu desenvolupament una consciència de propòsit i de finalitat.

Com plantes i animals depenen de les condicions de la llur existència, esperonats per les favorables, bloquejats per les desfavorables i les relacions de forces els obliguen a alterar la llur essència i el llur caràcter, suposant que no siguen soterrat sota aquesta influència, també ho fan els éssers humans. La forma i manera amb la qual l’ésser humà guanya i manté l’existència, no tan sols influeix l’ésser exterior, sinó també sentiments, pensaments i comportaments. Si condicions d’existència desfavorables d’una persona – la qual cosa vol dir mancances de situació social – són causa d’un desenvolupament individual mancat, s’hi segueix que mitjançant l’alteració de les condicions d’existència, és a dir de la seua situació social, canviaran la mateixa persona. Es tracta doncs de transformar les condicions socials de forma que cada persona obtinga la possibilitat d’assolir el desenvolupament sense obstacles del seu ésser, que les lleis del desenvolupament i de l’adaptació, que per Darwin han rebut la denominació de darwinisme, esdevinguen una realitat conscient i deliberada per a totes les persones. Això, però, tan sols és possible en el socialisme.

Els éssers humans, com a ésser pensants i coneixedors, ha d’alterar deliberadament les condicions de vida, és a dir la situació social i tot allò que en depèn, i perfeccionar-les, i de fet transformar-les per tal que hi haja unes condicions d’existència igualment favorables per a tothom. Cada individu ha de poder desenvolupar els seus talents i capacitats tant per a ell mateix com per al conjunt de la comunitat, però no hauria de disposar del poder de perjudicar els altres o la comunitat. El seu propi avantatge i el de tothom haurien de coincidir. L’harmonia d’interessos hauria d’aparèixer en el lloc de l’oposició d’interessos, que avui domina la societat.

El darwinisme és com qualsevol ciència real una ciència eminentment democràtica (17); si una part dels seus representants sostenen el contrari, aquests no saben jutjar l’abast de la seua pròpia ciència. Els contraris, particularment el clergat, que sempre tenen un nas fi quan es tracta d’avantatges o perjudicis propis, ho han copsat, i per això denuncien el darwinisme com a socialista o ateu. En això coincideix també el professor Virchow amb els seus enemics més violents, ja que en el Congrés de Naturalistes de München de l’any 1877 tronà contra el professor Haeckel: «La teoria darwiniana condueix al socialisme».(18) Virchow intentava desacreditar el darwinisme, perquè Haeckel defensava la introducció de la teoria evolutiva en el pla d’ensenyament. Ensenyar en l’escola la ciència natural en el sentit de Darwin i les noves recerques naturalistes, per contra, és combatut per tots els qui volen consolidar l’ordre present de les coses. Hom reconeix l’efecte revolucionari d’aquestes doctrines, i d’ací la demanda de procurar que s’ensenyen tan sols en un cercle d’escollits. Pensem, però, que si les teories darwinianes condueixen al socialisme, com sosté Virchow, això no demostra res contra aquestes teories, sinó en favor del socialisme. Els homes de ciències no s’haurien de qüestionar si les conseqüència d’una ciència condueixen a tal o tal institució estatal, de si condueixen o justifiquen tal o tal situació social, ja que s’han d’ocupar de si les teories són correctes, i si ho són, acceptar-les amb totes les conseqüències. Qui actua de forma diferent, siga per avantatge personal, siga pel favor des de dalt, o per interessos de classe o de partit, es comporta vergonyosament i no fa cap honor a la ciència. Els representants de la ciència gremial, particularment en les nostres universitats, poden certament tan sols en rars casos fer proclames d’independència i de caràcter. La por a perdre les prebendes, de veure’s privat del favor de dalt, d’haver de renunciar a títols, ordes i oportunitats de promoció, provoquen que la majoria d’aquests representants es pleguen o amaguen les llurs conviccions o fins i tot diguen públicament ço contrari a allò que creuen i saben. Si un Du Bois-Reymond en ocasió d’un homenatge a la Universitat de Berlin el 1870 exclamava: «Les universitats són els guardes del cos intel·lectual dels Hohenzollern», llavors hom pot jutjar com pensa la majoria de la resta quant a l’objectiu de la ciència, que es troba en importància molt per sota de Du Bois-Reymond.(19) La ciència es degrada a donzella de servei del poder.

És explicable que el professor Haeckel i els seus partidaris, el professor O. Schmidt v. Hellwald i d’altres, es revolten enèrgicament contra la terrible acusació que el darwinisme treballa mà amb mà amb el socialisme, i que sostinguen que seria correcte dir el contrari, que el darwinisme és aristocràtic, ja que ensenya a tot arreu en la natura els éssers vius més altament organitzats i més forts sotmeten els inferiors. I com que, segons ells, les classes posseïdores i educades representen els éssers vius més altament organitzats i més forts dins de la societat, consideren el llur domini com a evident, perquè es justifica per llei natural.

Aquesta tendència entre els nostres darwinians no té cap suport en les lleis econòmiques que dominen la societat burgesa, el domini cec de les quals no eleva al cim social als millors ni tampoc als més hàbits, ni tampoc els més virtuosos, sinó sovint, però, als més espabilats i més depravats i aquests es troben en la situació de poder fer més avantatjoses les condicions d’existència i desenvolupament de la seua progènie, sense que aquesta haja de moure ni un sol dit. Sota cap sistema econòmic posseeixen, en termes de mitjana, els individus amb qualitats de bonhomia i de noblesa tan poques perspectives de prosperar i de mantindre’s com sota l’ordre econòmic capitalista. Hom pot dir sense exageració que aquesta improbabilitat creix a mesura que aquesta sistema econòmic s’arrossega fins a un punt àlgid. La manca de consideracions i la irreflexivitat en l’elecció i l’aplicació dels mitjans resulten infinitament més efectives i aconsegueixen més èxits les armes respectives que totes les virtuts humanes plegades. I veure una societats construïda damunt d’aquesta base com una societat «dels més capaços i dels millors», tan sols ho pot fer qui té un coneixement nul de l’essència i de la natura d’aquesta societat o qui, dominat pels prejudicis burgesos, ha desaprès tot el que fa referència a pensar i a extreure’n conclusions. La lluita per l’existència és present en tots els organismes, sense una idea de les circumstàncies que la fan necessària, i s’acompleix inconscientment. Aquesta lluita per l’existència és present també en el món humà, entre els membres de qualsevol societat en la qual s’ha esvaït la solidaritat o en la qual encara no s’ha formada. Aquesta lluita per l’existència canvia segons les formes que pren en el decurs del desenvolupament de les relacions socials de les persones entre elles; assum el caràcter de lluita de classes, que es juga a una escala sempre superior. Però aquestes lluites condueixen – i en això es diferencien els ésser humans de tots els altres éssers – a una idea sempre superior de l’essència de la societat i finalment a un coneixement de les lleis que en dominen i en condicionen el desenvolupament. Finalment els éssers humans tindran únicament la necessitat d’aplicar aquest coneixement a les llurs institucions polítiques i socials i transformar-les corresponentment. La diferència entre humà i animal és, per tant, que l’ésser humà és pot denominar un animal racional, però l’animal no és cap humà racional. Això no ho copsen en gran part els nostres darwinians en la llur parcialitat. D’ací les falses conclusions circulars que fan.(20)

El professor Haeckel i els seus seguidors també disputen que el darwinisme conduesca a l’ateïsme, i després d’haver bandejat el «Creador» mitjançant tots els llurs arguments i proves científiques, fan l’intent desesperat d’introduir-lo per la porta del darrera. Amb aquest objectiu hom es construeix la seua pròpia forma de «religió», que hom anomena «moralitat superior», «principis ètics», etc. El professor Haeckel va fer l’intent el 1882 en el Congrés de Naturalistes d’Eisenach, en presència de la família gran-ducal weimariana, no tan sols de salvar la religió, sinó de representar el seu mestre Darwin com a religiós. L’intent fracassà, com constatarà qualsevol que haja llegit aquella conferència i la lletra de Darwin allà citada.(21) La lletra de Darwin diu, amb expressions certament prudents, just el contrari que hauria dit segons el professor Haeckel. Darwin havia d’assumir una consideració envers la «pietat» dels seus paisans, els anglesos, i per això mai no gosà de dir pública la seua veritable opinió quant a la religió. Però ho va fer privadament, com es va conèixer poc després del Congrés de Weimar, davant el doctor L. Büchner, al qual participà que ja no havia cregut d’ençà dels seus quaranta anys – i per tant, d’ençà del 1849 – perquè no havia aconseguit cap prova per a la fe. Darwin també donà suport en els darrers anys a una publicació atea apareguda a Nova York.

5. La dona i les professions liberals

Les dones també hauren d’emprendre en l’esfera intel·lectual la competència amb els homes; no haurien d’esperar fins que els homes vulguen vulguen desenvolupar les llurs funcions cerebrals i deixar-les camí lliure per crear. Aquest moviment és en ple flux. Ja les dones han retirat molts obstacles i han entrat en l’arena intel·lectual – en una sèrie de països amb un èxit particular. El moviment per l’admissió a l’estudi en universitats i escoles superiors i als cercles d’activitat corresponents a aquests estudis, cada vegada més remarcable, es restringeix, per la natura de les nostres relacions, als cercles femenins burgesos. Les proletàries no hi són directament interessades, ja que els són barrats aquests estudis en raó d’aquesta situació de coses. Igualment, aquest moviment i el seu èxit és d’interès general. Es tracta primerament d’una reivindicació de principi, ja que afecta la posició de la dona en general respecte del món masculí, i després demostraria ço que poden oferir les dones ja actualment, sota unes condicions generals altament desfavorables per al llur desenvolupament. A més, les dones tenen un interès, per exemple, en cas de malaltia, de disposar de metges del llur sexe, en cas de trobar-ho necessari, perquè senten que poden confiar-hi més que els masculins. Per a una gran part de les nostres dones les metges femenines són una benedicció, ja que el fet d’haver-se d’adreçar a metges masculins en casos de malalties relacionades amb les funcions sexuals sovint les impedeix de cercar ajut mèdic d’entrada. Se’n deriven una quantitat d’inconveniències i de conseqüències penoses no merament per a les dones, sinó també per als llurs homes. Amb prou feines hi ha un metge que no haja lamentat aquesta reticència moltes vegades criminal de les dones i la llur aversió a exposar els llurs mals. Si això és comprensible, és irracional que els homes, i particularment molts metges, no vulguen veure com de just i de necessari és per això també l’estudi de la medicina per dones.

Les metges femenines no són cap fenomen nou. En la majoria dels pobles antics, particularment també en els antics alemanys, hi havia dones que practicaven l’ofici de guarir. Metgesses i cirurgianes de gran fama es donen en els segles IX i X a l’Imperi Àrab, particularment sota el domini dels àrabs (moros) a Espanya, on estudiaven a la Universitat de Còrdoba. A la influència dels moros deuen les dones també l’estudi en diferents universitats italianes, com la de Bolonya i Palerm. Quan posteriorment la influència «pagana» s’afeblí a Itàlia, hom imposà la prohibició d’aquests estudis. Això decretava el 1377 el Col·legi de la Universitat de Bolonya:

«I com que la dona és el cap del pecat, l’arma del diable, la causa de l’expulsió del Paradís i de la corrupció de les lleis antigues, i com que per això qualsevol contacte amb ella s’hauria d’evitar gelosament, vetam i prohibim explícitament que qualsevol introduesca qualsevol dona, per molt honorable que siga, en el dit Col·legi. I si qualcú ho fa, que el Rector el castigue fortament».

L’admissió de les dones a l’estudi té per damunt de totes les coses com a conseqüència que la competència femenina ha actuat de forma força avantatjosa en la pruïja de l’estudi del nostre jovent masculí, que, d’altra banda, deixava molt a desitjar, tal com s’ha constat des de les més diferents posicions. Això sol ja és un gran guany. També se n’han millorat essencialment els costums; l’afició a la beguda i a la brega, la vida de taverna del nostre jovent estudiant ha rebut un fort colp; els llocs dels quals provenen principalment els nostres estatistes, jutges, advocats de l’estat, alts càrrecs de policia, representants espirituals i nacionals, etc., adquireixen un to que es correspon més a les tasques per als quals són fundats i mantinguts. I segons els judici coincident de diversos entesos imparcials de la matèria una millota d’aquest to és urgentment necessària.

El nombre d’estats que admeten les dones a l’estudi en les universitats i escoles superiors ha experimentat les darreres dècades un ràpid augment. Cap dels qui fan una declaració d’ésser un estat civilitzat pot tancar-se duradorament a aquesta demanda. Per damunt de tot començaren els Estats Units, als que seguí Rússia, dos sistemes estatals que es troben en qualsevol sentit en extrems diametralment oposats. En la Unió Nord-americana les dones han estat admeses a estudi en tots els estats; a Utah des del 1850, a Iowa des del 1860, a Kansas des del 1866, a Wisconsin des del 1868, a Minnesota des del 1869, a Califòrnia i Missouri des del 1870, a Ohio, Illinois i Nebraska des del 1871, i de llavors ençà hi seguiren tots els altres estats. Corresponentment a aquesta extensió de l’estudi femení les dones s’han guanyat als Estats Units també les llurs posicions. Segons el cens del 1900 hi havia 7.399 metgesses i cirurgianes, 5.989 escriptores, 1.041 arquitectes femenines, 3.405 rectores femenines, 1.010 advocades femenines, 327.905 professores.

A Europa, Suïssa obrí en primer lloc les universitats a l’estudi de les dones. La globalitat dels estudiants, inclosos els oïdors i oïdores suposava:

En les diferents facultats les estudiants es repartien en el semestre d’hivern de 1906/07: ciència jurídica 75, medicina 1.181, filosofia 648. Segons la nacionalitat hi havia 172 suïsses i 1.732 estrangeres. El nombre d’estudiants alemanyes ha disminuït perquè ara ja són admeses en les universitats alemanyes, per bé que no sense certes restriccions. En l’any 1906/07 el nombre d’estudiants matriculades de forma regular suposava el 30% de tots els estudiants matriculats i incloses les oïdores el 37% de tots els estudiants i oïdors. A Anglaterra les dones són admeses a les classes universitàries, però a Oxford i a Cambridge els resta vetat l’accés als graus. A França hi havia en l’any 1905 33.168 estudiants, dels quals 1.922 estudiants femenines (774 estrangeres). Es repartien de la següent manera: ciència jurídica 57, medicina 386, ciències naturals 259, literatura 838, diverses 382. Els estats en els quals s’han admès dones a estudi són els Estats Units, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Suècia, Noruega, Rússia, Alemanya, Àustria-Hongria, Itàlia, Suïssa, França, Turquia i Austràlia. Metges femenines han estat admeses a Índia, Abissínia, Pèrsia, Marroc, Xina, etc. Especialment les facultatives troben més i més terreny en els estats orientals. Les restriccions que en aquests països imposen la religió i la moral de la dona, permeten ací que les metges femenines semblen una gran benedicció.

Després de llargues lluites i de grans esforços finalment també a Alemanya, si bé tímidament al començament, s’ha emprès una nova direcció. Mitjançant la resolució del Consell Federal del 24 d’abril del 1899 les dones han accedit tant a les examinacions mèdiques i odontològiques com a les apotecàries sota les mateixes condicions que els homes. Mitjançant una segona resolució del Consell Federal del 28 de juliol del 1900 s’ha permès a metgesses aprovades en l’exterior, si són subjectes de l’Imperi, a exercir en l’Imperi Alemany, i també els estudis començats per les metgesses en l’exterior han estat reconeguts. Ja abans de l’any 1898 universitats alemanyes individuals, com les de Heidelberg i Göttingen, havien obert l’estudi a les dones. En el semestre de l’hivern del 1901/02 ja s’enumeraven en els comptes universitaris 1.270 oïdores. També en una sèrie de ciutats alemanyes es fundaren gimnasis de dones i gimnasis reals, com a Karlsruhe, Stuttgart, Hannover, Königsberg, Hamburg, Frankfurt a.M., Breslau, Berlin, Schöneberg, Mannheim, etc. En la primavera del 1902 es repetí l’intent de matriculació d’estudiants femenines si tenien el certificat de maduresa d’un gimnasi alemany, rebutjat pel Senat de la Universitat de Berlin. L’oposició de cercles força influents d’Alemanya contra l’estudi femení encara no s’havia trencat. Així pronunciava el ministre de cultura prussià el març del 1902 un discurs en el qual declarava, entre d’altres coses, que els gimnasis de noies eren un experiment que les autoritats d’instrucció havien d’abolir; temia que les diferències entre home i dona donades per la natura i desenvolupades per la cultura podien patir per l’assistència a gimnasis i universitats. Per la família alemanya s’havien de mantindre les característiques de la dona alemanya tant com fos possible. Això s’adiu completament amb el vell esquema. També una gran part dels professors alemanys són tan molestos envers l’estudi femení com abans, per bé que uns altres concedeixen que moltes de les dones admeses a l’estudi presenten una plena qualificació, i moltes fins i tot de manera excel·lent. I com pensa una part de l’estudiantat – probablement la gran majoria – sobre l’estudi femení ho mostra una protesta del personal clínic de Halle del març del 1902, que publicaren adreçada als membres de les clíniques d’Alemanya. Després de remarcar que la protesta ha seguit a l’agitació de la Unió «Educació Femenina – Estudi Femení» a Berlín per l’admissió de dones a l’estudi de medicina, diu: «Una vegada que la qüestió s’ha presentat davant del fòrum públic, el personal clínic de Halle s’adrecen als cercles que tenen interès i importància en la decisió d’aquesta qüestió en primera línia, als clínics de les universitats alemanyes, perquè bé saben de les incomoditats resultats per experiència personal o bé poden afigurar-se quines situacions impròpies, desprovistes de tota modèstia, poden derivar d’aquesta instrucció clínica comuna i que descriure ací amb precisió, seria inadequat. La facultat mèdica de la Universitat de Halle ha estat una de les primeres de l’Imperi Alemany de fer l’intent d’admetre dones a l’estudi de medicina, i aquest intent ha fracassat completament. En les sales de l’esforç més honorable ha entrat amb les dones el cinisme, i escenes que són igualment molestes tant per a docents i estudiants com per als pacients en la mateixa mesura són en l’ordre del dia. Ací l’emancipació de la dona esdevé una calamitat, que topa en conflicte amb la moralitat, i per això caldria aturar-la. Col·legues! Qui podria gosar d’oposar-se, davant d’aquests fets, a les nostres justes demandes! Demanam l’exclusió de les dones de la instrucció clínica, perquè l’experiència ens ha ensenyat que una instrucció clínica comuna d’alumnes masculins i femenins topa tant amb l’interès d’un estudi mèdic fonamentat com amb els fonaments de la modèstia i la moral. La qüestió que ens ocupa ja ha perdut el seu caràcter local. Ja hom en cercles superiors ha afirmat l’admissió definitiva de les dones a l’estudi de medicina. Ja tots sou de la mateixa manera interessats en la nostra causa, i per això us demanam: assumiu una posició en aquesta qüestió i uniu-vos amb nosaltres en una protesta comuna».

Aquesta «protesta» és una mostra colpidora de la limitació dels clínics estudiants, però també de la por a la competència, ja que a això condueixen els pensaments moralistes. Com en la majoria dels estats civilitzats s’ha introduït sense cap perjudici per a la moral i sentiment modest dels estudiants, en part des de fa dècades, ço que per a Alemanya seria un perill. Els estudiants alemanys no poden proclamar un dret particular a la virtuositat i haurien d’inhibir aquestes explosions.(22) No afecta ni la modèstia ni la moral que hi haja infermeres en presència de metges en totes les operacions possibles davant de malalts masculins i femenins i puguen així oferir un ajut requerit, si és modest i moral que dotzenes d’homes joves amb finalitat d’estudi envolten en llit d’una paridora o d’una pacient femení durant una operació, i llavors és ridícul de voler excloure les estudiants femenines del mateix dret.

Un fonament completament diferent al dels clínics de Halle el presentà el difunt professor Bischoff contra l’admissió de les dones a l’estudi de medicina, és a dir: la brutalitat dels estudiants!, de la qual podia jutjar amb plena qualificació. Però sempre que hom s’oposa a l’estudi de les dones des de cercles masculins limitats o temerosos de competència, la qüestió es decideix favorablement al sexe femení. El 18 d’agost del 1908 apareixia un decret que disposava l’admissió de les dones als estudis universitaris de Prússia que abans admetien dones únicament com a oïdores. En les prescripcions per als estudiants de les universitats territorials es troba per a les dones la indicació que les naturals de l’Imperi en un cas i les estrangeres en tots els casos requereixen per a la matriculació l’aprovació del ministre.(23) El nombre global de dones estudiants matriculades en les universitats alemanyes en el semestre de l’hivern del 1908/09 suposava 1.077 respecte 377 en l’estiu del 1908 i 254 en 1906. De les quals estudiaven a Berlín 400, a Bonn 69, a Breslau 50, a Erlangen 11, a Freiburg 67, a Gießen 23, a Göttingen 71, a Greifswald 5, a Halle 22, a Heidelberg 109, a Jena 13, a Kiel 2, a Königsberg 17, a Leipzig 44, a Marburg 27, a München 134, a Tübingen 6, a Würzburg 7. Tan sols en les universitats de Straßburg, Rostock i Münster no és encara el cas. El nombre d’oïdores suposava en el semestre d’estiu del 1908 1.787 i en el semestre d’hivern del 1908/09 1.767, de les quals a Berlin 313, a Straßburg 249, a Breslau 168, a München 131, a Bonn 120, a Königsberg 116, a Leipzig 95, a Gießen 93, a Göttingen 73, a Tübingen 67, a Halle 54, a Freiburg 50 i en totes les altres menys de 50. De les dones matriculades estudiaven teologia 3, jurisprudència 31, medicina 334, filosofia 709.

L’admissió de les dones a l’estudi universitari va fer necessària una profunda reforma del sistema escolar femení. Les disposicions del 31 de març del 1899 havien previst un temps d’escolarització de nou anys per a l’escola superior femenina com a regla i una durada de deu anys com a excepció. El desenvolupament forçava, per contra, cada vegada de manera més forta la introducció sòlida d’un desè curs en el pla docent de l’escola femenina superior. Segons l’estatística de l’any 1901 entre les 213 escoles públiques superiors per a noies 90 eren de nou cursos i 54 de deu, en l’octubre del 1907 el nombre d’escoles de nou cursos baixà de 90 a 69, i el nombre de les de deu cursos, per contra, pujà de 54 a 132. I també entre les escoles privades superiors de noies en l’octubre del 1907 hi havia 110 de nou cursos al costat de ja 138 de deu. No restava res més que posar el segell burocràtic a aquest desenvolupament de fet i salvar tot el possible de les «característiques de la dona alemanya». Segons la reforma del 18 d’agost del 1908 l’escola superior per a noies consisteix en deu nivells de classe ascendent. Per «acomplir l’educació en la direcció de les tasques vitals futures d’una dona alemanya» s’ha considerat en perspectiva el pla d’un liceu de dos anys o d’un. I per a la preparació de noies joves dels estaments superiors per possibilitar-les també per a les professions acadèmiques, es planifica unes institucions d’estudi, que s’han d’unificar sota una direcció amb les escoles superiors de noies.

Per tant, un experiment que les autoritats d’instrucció encara refusaven en el març del 1902, ara d’acord amb el mateix ministeri, sis anys després, sota la pressió del desenvolupament econòmic, s’introdueix a una escala nacional. Sentim la fonamentació oficial:

«El ràpid desenvolupament de la nostra civilització i les modificacions que comporta en les condicions de la societat, de l’economia i de l’educació del present, ha posat de manifest, especialment en els estaments mitjans i superiors, que hi ha moltes noies que resten poc dotades i que molta de força femenina resta sense valor per a la comunitat. L’excedent de població femenina per damunt de la masculina i l’augment de la solteria dels homes en els estaments alts forcen un percentatge més gran de les noies dels cercles educats a renunciar a l’ofici natural d’esposa i de mare. Cal obrir-les el camí a professions adients a la llur educació, i en la majoria de casos també a obtindre els mitjans necessaris per guanyar-se la vida, no tan sols en la docència, sinó també en altres posicions vitals fonamentades en estudis universitaris, per tal que siguen accessibles per a les dones». Hom podria gairebé creure que hom ha llegit un fragment del meu llibre!

Siga com siga, ja no es pot fer retrocedir l’estudi femení. Hi ha metges dones en tots els països civilitzats de la Terra i fins i tot en països que encara no es tenen per estats civilitzats, ocupats en un nombre més o menys gran. El difunt Li Hung-chang tenia una metgessa xinesa, que practicava en l’hospital femení de la ciutat paterna de Fuixang, com a metge domèstic. La difunta senyora v. Kowalewska, la famosa matemàtica, fou des del 1889 fins a la mort en l’any 1891 professora de matemàtica a Estocolm. Hi ha un gran nombre de professores femenines als Estats Units, i individualment també a Itàlia, a Suïssa, a Anglaterra, a França, on la famosa física Marie Curie, que descobrí amb el seu home els elements radioactius radi i poloni, ara després de la mort del seu home (1906) n’esdevingué la successora en la universitat. Veiem dones com a metges, dentistes, juristes, jutges, químiques, físiques, geòlogues, botàniques, professores superiors, etc. actives en posicions públiques o privades, i és cosa única de les dones demostrar mitjançant la pròpia activitat que poden acomplir els càrrecs que se’ls ha confiat de manera tan bona i assenyada com els homes. En l’estiu del 1899 fins i tot la majoria dels electors del cantó de Zürich en referèndum popular s’expressaven a favor de l’admissió de dones a l’exercici de l’advocacia. La decisió es resolgué per 21.717 vots contra 20.046. A Amèrica les dones són admeses com a advocades en 34 estats, a més de a França, Holanda, Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Rússia, Canadà i Austràlia.

Ço que condueix a molts homes, fins i tot en cercles instruïts, a posar-se en contra de l’estudi de les dones és que temen la depreciació de la ciència que al llur parer es produiria si també les dones poguessen dedicar-se als estudis científics. Veuen en l’estudi científic una reserva particular que hauria d’ésser a l’abast exclusiu del sexe masculí.

Tristament, el nostre sistema universitari, com tot el sistema educatiu, es troba encara en una situació deficient. Així com en l’escola pública als infants se’ls priva del temps més valuós omplint-los els cervell de coses que no s’adiuen ni amb la raó ni tampoc amb el coneixement científic, com se’ls carrega d’una massa de llast que no poden aplicar en la vida i que més aviat els obstaculitzarà l’avenç i el desenvolupament, també és el cas en les nostres escoles superiors. En els instituts de preparació s’atipa els alumnes amb una massa de materials docents i memorístics eixuts i inútils, que prenen la major part del temps i dedicació de les valuoses forces mentals, i en les universitats es prossegueix generalment en aquesta mateixa direcció. S’ensenya una quantitat de coses envellides, superades i supèrflues al costat de coses útils i bones. Lliçons escrites una vegada són repetides per la majoria dels professors semestre rere semestre fins als acudits entaforats. L’elevat càrrec d’ensenyar esdevé en molts un ofici corrent, i per als qui aprenen no cal cap agudesa per percebre-ho. També les concepcions generalitzades de la vida universitària impedeixen que els joves es prenguen seriosament els anys d’estudi, i molts dels qui s’ho prendrien seriosament, es retrauen per la forma d’ensenyar pedant i sense geni de molts professors. La reducció de la capacitat d’aprenentatge i d’estudi és un fels fets més generalment observats en les nostres universitats i escoles superiors, la qual cosa mou a reflexió fins i tot els cercles de decisió. En estreta relació la llagoteria i el patrocini fan un gran avenç en la nostra època de pobresa de caràcter, i cobreixen més i més les escoles superiors. Bones relacions familiars, «bona manera de pensar» apareixen en el lloc del saber i del coneixement i es fan amples; ésser un patriota, ço és un home que no té cap opinió pròpia, sinó que es dirigeix d’acord amb el superiors, veu d’on bufa el vent, i s’arrossega i s’hi aferra, val més que un home de coneixement i de saviesa. Si arriba per a aquest llagoter el moment de l’examinació, s’afanya en amuntegar en un parell de mesos ço que sembla inevitablement necessari per poder passar-hi. Si finalment l’examen ha estat afortunadament superat i li proporciona una posició oficial o professional, la majoria d’aquests estudiosos continua a treballar tan sols de forma mecànica i artesanal, però es prenen molt malament que un «no-estudiós» no s’hi captinga amb el més gran respecte i no els veja i tracte com una raça humana superior. La majoria dels qui pertanyen a les nostres professions superiors, advocacia, judicatura, medicina, professorat, funcionariat, art, etc., no són més que professionals en el llur ofici, una forma d’arribar a la menjadora. Tan sols l’home esforçat descobreix molt tard quantes coses inútils ha après, com de sovint no ha après ço que precisament requeria de la forma més necessària, i llavors comença a aprendre de debò. Durant la part més bona de la vida se l’ha molestat amb moltes coses inútils o perjudicials; li cal una segona part de la vida per desfer-se de ço inútil i perjudicial i llaurar fins a l’alçada de la visió de l’època, i llavors ja pot esdevindre un membre útil de la societat. Molts no van més enllà del primer estadi, uns altres resten clavats en el segon, i pocs tenen l’energia de treballar fins al tercer.

Però el decòrum exigeix que les deixalles mitjavals i el material d’aprenentatge inútil resten mantinguts, i com que fins ara les dones, a conseqüència del llur sexe, han estat excloses de les preescoles i institucions de preparació i encara ho són sovint, aquesta circumstància constitueix el pretext convenient per tancar-les les portes de les aules. A Leipzig en els anys setanta un dels professors de medicina més famosos va fer a una demana una confessió nítidament directa: «L’educació de gimnàs no és, de fet, necessària per a la comprensió de la medicina, però hom l’ha de fer precondició d’entrada per tal que no patesca el prestigi de la ciència».

Similarment es fa notar també a Alemanya l’oposició contra la necessitat de l’educació clàssica per a l’estudi de la medicina. L’avenç inoït en les ciències naturals i la llur importància per a la vida global condiciona la introducció en elles mateixes; l’educació gimnasial amb la preferència de les llengües clàssiques, grec i llatí, considera, però, les ciències naturals com de valor menor i les negligeix, i així s’esdevé que els aspirants a estudiants sovint no posseeixen el coneixement previs necessaris de ciències naturals, que per a certes professions d’estudi, com per exemple la medicina, són d’una importància decisiva.

Contra aquesta manera unilateral s’ha elevat finalment l’oposició en els mateixos cercles docents. A l’exterior, per exemple a Suïssa, hom concedeix de fa temps a l’estudi de les ciències naturals un pes cabdal i tot els qui, encara que sense la preeducació denominada clàssica, posseeixen els coneixements previs requerits en ciències naturals i de matemàtica són admesos a l’estudi de medicina.

En el mateix sentit hom ho tracta a Rússia, als Estats Units, etc.

A Rússia, en la qual la persecució i privació de drets dels jueus pertany a les màximes estatals, mitjançant una ucasa imperial de l’any 1897 es prescrivia que en el llavors recentment obert institut femení mèdic tan sols s’havia d’acceptar un 5% d’oïdores de confessió no-cristiana. I de fet d’aquestes tan sols hi havia d’haver un 3% de jueves, mentre que l’altre 2% d’oïdores s’havia de reservar a oïdores de llinatge musulmà. Aquest és un dels retrocessos que a Rússia són a l’ordre del dia. El govern rus no tenia la més mínima raó per a aquesta disposició, perquè d’una part en l’imperi inoït encara manquen força metges i d’altra banda les metges russes sense diferenciació de creences religioses o de llinatge han fet testimoni del més gran sacrifici en la llur professió. Així participa el doctor Erismann, que fou actiu molts anys a Rússia, en una conferència en la 54a Assemblea de la Unió Central mèdica de Olten, el que segueix: «Hom ha tingut experiències força favorables també en aquests primers anys quant a l’activitat de les metges femenines. Han entès des d’un començament com guanyar-se la confiança de la població; en la noble competència amb els llurs col·legues masculins s’han fet amb la victòria; ja ben aviat resultà que cada metge femenina en la mitjana anual arribava a més pacients que els metges masculins, encara que també els darrers demostraren la més gran eficiència i autosacrifici en la professió, i particularment les dones malaltes cercaven massivament ajut mèdic d’esculapis femenins».(24)

D’altra banda, la competència de les dones, tan sovint temuda pel món masculí interessat, especialment en la pràctica mèdica, no s’ha fet notar perjudicialment. Sembla en principi que les metges femenines obtenen un cercle de pacients del propi sexe, que rarament i tan sols en cas de necessitat extrema, recorre a un metge masculí, però també s’ha registrat el fet que una part elevada de les dones que es dediquen a l’estudi, tan aviat com contrauen després matrimoni, suspenen la pràctica completament o l’abandonen en poc temps. Es mostra que en el món burgès els deures domèstics que s’imposen a la dona casada, particularment quan encara hi ha infants en consideració, són tan grans que per a moltes dones és impossible de servir alhora dos senyors. Particularment, la metgessa ha d’ésser disposada per a l’exercici de la professió en qualsevol hora, del dia i de la nit. I això no és possible per a moltes.(25)

Després d’Anglaterra (26) els Estats Units i França encapçalaren l’ocupació de dones també per a la inspecció fabril, aspecte que havia esdevingut més necessari pel fet que, com s’ha mostrat, el nombre de treballadores creix cada any i també augmenta el nombre d’empreses que ocupen exclusivament o predominantment treballadore, de forma que també una sèrie d’estats alemanys han seguit l’exemple. Baden, Baviera, Hessen, el Regne de Saxònia, Weimar, Württemberg etc. han dotat d’auxiliars femenines els inspectors fabrils, i algunes d’elles ja s’han guanyat per la llur activitat un gran reconeixement. A Prússia en la supervisió fabril de Berlín disposen de tres funcionàries, a Düsseldorf, Breslau i Wiesbaden d’una. Aquests fets demostren que Prússia també ha romàs força endarrerida en aquest sentit del que era necessari. No n’hi ha cap assistència femenina ni en districtes com Postdam (amb 32.229 treballadores), Frankfurt a.O. (amb 31.917) i Liegnitz (amb 31.798) i altres més, en els quals és incondicionalment necessària. S’evidencia també ací que les treballadores dispositen en una companya de sexe més confiança i que les inspectores femenines obtenen moltes més declaracions que romanen vedades als llurs col·legues masculins. Una mancança de la institució és que encara aquests auxiliars no posseeixen en general la posició independent que és necessària per a la llur activitat, i que també la paga deixa força a desitjar. Hom accepta per part de la majoria dels governs tan sols de forma provisional i tímida la nova institució.(27)

A Alemanya la malfiança i l’aversió a la competència contra l’ocupació de dones en posicions professionals públiques és particularment forta, perquè l’estament militar genera cada anys tants oficials llicenciats i suboficials retirats que aspiren a tota posició possible en el servei estatal i municipal que per a les forces de treball d’altres cercles amb prou feines hi ha lloc. Si hom col·loca, però, dones, ho fa tan sols en posicions molt inferiors, que per això semblen d’entrada per al món masculí com a desfavorable i menys valuoses, i per això també apareixen com una pressió damunt dels salaris i de les condicions.

La diversitat de capacitats femenines es manifestà particularment en la Fira Mundial de Chicago de l’any 1895. No tan sols era el magnífic pavelló de la mostra femenina d’arts i oficis construït per arquitectes femenines, sinó que els objectes exposats havien estat dissenyats únicament per dones, els quals meravellaven sovint pel gust i per l’execució artística. També en l’àrea de les invencions les dones havien fet ja nombroses contribucions i encara oferirien més en el futur. Així una publicació professional americana publicava una llista d’invencions que tenien com a autores, entre les quals es comptaven els següents objectes: una màquina millorada de filar; un teler rotatori (rotary loom), amb una prestació tres vegades superior a un d’habitual; un elevador de cadenes; una maneta per un vapor de caragol; un aparell de salvament en cas de perill per foc; un aparell per pesar llana, una de les màquines més delicades que s’hagen inventat i de valor incalculable per a la indústria llanera; un dipòsit transportable d’aigua per a l’extinció de focs perjudicials; un dispositiu per a emprar petroli per comptes de llenya i carbó com a material combustible en màquines de vapor; un captador d’espurnes millorat per a locomotores; un senyal per als creuaments de carrers en els ferrocarrils; un sistema de calefacció de vagons sense foc; un oli lubricant (lubricating felt) per millorar la fricció (en el ferrocarril); una màquina d’escriure; un coet senyalitzador per a la marina; un telescopi de fons marí; un sistema d’esmorteïment del soroll en ferrocarrils elevats; un consumidor de fum; una màquina per plegar bosses de paper, etc. Particularment, moltes millores en les màquines de cosir les han fetes dones, així per exemple un recurs per cosir veles i teles gruixudes, un aparell per enfilar durant el pas de la màquina, una millora de la màquina de cosir cuir, etc. La darrera invenció la va fer una dona que dugué durant anys una talabarderia a New York. El telescopi de fons marí, inventat per la senyora Mather i millorat per la seua filla, és un invent de la màxima importància, ja que fa possible revisar la quilla d’un gran vaixell sense haver de moure’l al dic sec. Amb l’ajut d’aquest llargavistes hom pot observar a bord d’un vaixell les restes submergides d’un naufragi, cercar obstacles a la navegació i torpedos, etc.

De les màquines estimades per la complicació extraordinària i la construcció genial tant a Amèrica com a Europa s’hi compta una per a la fabricació de bosses de paper. Molts homes, entre els quals mecànics destacats, havien intentat sense èxit de construir aquesta màquina. Una dona, Miss Maggi Knight, la inventà; de llavors ençà la dama ha construït de nou una màquina per plegar bosses de paper, que realitza el treball de trenta persones; ella mateixa dirigí la confecció d’aquesta màquina a Amherst, Massachusetts.

Notes d’August Bebel

(1) Das Ureigentum. Kapitel 20, Hausgemeinschaft, Leipzig 1879. <=

(2) Bau und Leben des sozialen Körpers. 1. Band. Tübingen 1878. <=

(3) Dr. Havelock Ellis, Mann und Weib. Autorisierte deutsche Ausgabe von Dr. Hans Kurella. S. 201. Leipzig 1894, Georg H. Wigands Verlag. <=

(4) Pesen de mitjana segons

<=

(5) «Homes genials són per norma general de petita estatura i cervell massiu, que són també totes dues marques cabdals de l’infant, i tant la llur expressió facial general com el llur temperament també recorden a l’infant». Havelock Eilis, Mann und Weib. S. 392. 1894. <=

(6) J. Blakeman, Alice Lee und K. Pearson, A Study of the biometric constants of english Brainweights. Biometrika 1905. Vol. IV. <=

(7) Privatdozent Dr. Otto Grosser, Der Körperbau des Weibes in "Mann und Weib". Herausgegeben von Professor Dr. Koßmann in Berlin und Dr. S. Waliß in Wien. S. 40. Stuttgart 1907. <=

(8) Segonc cinc autors diferents 838, 864, 878, 883, 897. Per a Prússia (Kupfer) 918, per a Baviera (Rause) 893. <=

(9) Raymond Pearl, Variation or Correlation in brainweight. Biometrika. Vol. IV, June 1905, p. 83. <=

(10) W. Duckworth, Morphology and Anthropology, p. 421 bis 422. Cambridge 1904. <=

(11) Kohlbrügge, Untersuchungen über Großhirnfurchen der Menschenrassen. Zeitschrift für Morphologie und Anthropologie. 1. Band, 3. Heft, S. 598. Stuttgart 1908. <=

(12) L. Stieda, Das Gehirn eines Sprachkundigen. Zeitschrift für Morphologie und Anthropologie 1907. 11, Band, 1. Heft, S. 135. <=

(13) Duckworth, a.a.O., S. 422. <=

(14) K. Pearson, Variation in Man and Woman in Chances of death. 1. volum, p. 376. London 1897. <=

(15) Die neuere Schöpfungsgeschichte. <=

(16) Proves ja n’ha donat, com ja hem esmentat, el doctor Havelock Ellis en el seu llibre sovint citat. Segons aquest la dona en moltes poblacions salvatges i semi-salvatges és d’una força i mida corporal no tan sols igual a l’home, sinó que en part el supera. Per contra, Ellis coincideix també amb altres en dir que com a conseqüència del nostre desenvolupament cultural ha augmentat progressivament la diferència en la capacitat craniana de tots dos sexes. <=

(17) «Die Halle der Wissenschaft ist der Tempel der Demokratie», Buckle, Geschichte der Zivilisation in England. 2. Band, 2, Teil, 4. Auflage. Übersetzt von A. Ruge. Leipzig und Heidelberg 1870. <=

(18) Ziegler, a.a.O., S. 11 und 12, discuteix que aquest fos el sentit del discurs de Virchow. Però la seua pròpia informació del discurs de Virchow ho confirma. Virchow deia: «Que s’afigure com es representa la teoria de la descendència avui ja en el cap d’un socialista! (Riallades). Sí, senyors meus, això pot semblar ridícul a alguns, però és força seriós, i esper que la teoria de la descendència no ens puga portar tots els horrors que teories similars han suposat realment en el país veí. D’entrada, també si aquesta teoria, quan se la segueix consegüentment, es fa particularment evident que el socialisme hi coincideix en sentiment, com esper que no se’ls haurà passat per alt. Hauríem de tindre-ho completament clar». Ara, nosaltres hem fet, ço que Virchow temia, hem extret les conseqüències de la teoria darwiniana, que el mateix Darwin i una gran part dels seus seguidors o no han extret o han extret falsament. I Virchow advertia davant de les reflexions d’aquestes doctrines perquè preveia que el socialisme n’extrauria conseqüències i que ho havia de fer. <=

(19) Du Bois-Reymond ha repetit, en referència a atacs anteriors contra seu, la citada frase en febrer del 1883, en l’aniversari de Frederic el Gran. <=

(20) De la ploma del professor Enrico Ferri brolla una obra, titulada «Socialisme i ciència moderna, Darwin-Spencer-Marx» (traduït i completat pel doctor Hans Kurella. Leipzig 1895, Georg H. Wigands Verlag), en la qual es demostra, especialment contra Haeckel, que el darwinisme i el socialisme es troben en completa harmonia i que és un error fonamental de Haeckel – com ha fet fins els temps més recents – caracteritzar el darwinisme com a aristocràtic. No coincidim en tot amb l’obra de Ferris i particularment no en el seu punt de mira en jutjar les capacitats de la dona, que deriva essencialment del punt de mira de Lombroso i Ferrero. Ellis ha demostrat en el seu «Home i dona» que, si bé les característiques de l’home i la dona són de menes diferents, són de la mateixa vàlua – una confirmació de l’expressió kantiana, que home i dona plegats constitueixen únicament l’ésser humà. Nogensmenys, l’obra de Ferri és completament a propòsit, tan sols si el seu traductors s’hagués pogut estalviar en una nota a la pàgina 10 en esmentar Ziegler parlar «dels postulats frívols de Bebel». Demostrar aquesta «frivolitat» correspondria al senyor Kurella, i per veritablement frívola prenem aquesta nota, ja que coincidim plenament amb la frase de Ferris. <=

(21) El professor Haeckel publicà en el n. 8 de «Zukunft» (Berlin 1895) un article sobre el projecte de llei antisubversiva presentat en el Reichstag, en el qual destaca, entre d’altres coses, la conclusió: «Estic segur de no ésser cap amic del senyor Bebel, que repetidament m’ha atacat i entre d’altres llocs m’ha calumniat en el seu llibre sobre la dona». L’acusació que em fa ací el senyor Haeckel és la més forta que qualsevol persona pot fer, i significa – ço que el professor Haeckel sembla no saber – que hom li ha fet atacs amb molta més saviesa. Jo no sóc conscient d’haver-ho fet, i m’hauria d’esperar que el professor Haeckel demostràs la seua afirmació; mentre no ho faça, ho hauria de tindre com quelcom frívol.

L’autor <=

(22) Una estatística recopilada per Blaschko dóna la següent informació sobre l’extensió de les malalties sexuals en ocupacions individuals. Primer venen les prostitutes clandestines amb un 30%, després segueixen els estudiants amb un 25%, els comerciants amb un 16% i els treballadors amb un 9%. <=

(23) Per raons particulars es pot amb consentiment del ministre excloure les dones de la participació en lliçons individuals. <=

(24) «Die Organisation der unentgeltlichen polyklinischen Krankenpflege in den großen Städten Rußlands. (St. Petersburg und Moskau.)» Deutsche Vierteljahresschrift für öffentliche Gesundheitspflege. Braunschweig. <=

(25) Sobre les dificultats que tenen les dones que posseeixen una família i alhora volen o han d’exercir una posició remunerada, el llibre d’Adele Gerhard i Helene Simon «Mutterschaft und geistige Arbeit» (Berlin 1901, Georg Reimer) conté una munió de materials interessants. Són escriptores, artistes, cantants, actrius, etc., les que s’hi expressen i ofereixen les pròpies experiències i opinions. I aquestes opinions parlen de com la societat hauria de transforma d’arrel les relacions socials per tal que es desplegàs plenament una intel·ligència femenina que ja existeix i que s’esforça per actuar, i aquesta actuació completa es troba en l’interès més alt de la societat. <=

(26) Segons el darrer report del 1908 hi ha Anglaterra 16 inspectores laborals, entre les quals Miss A. M Andersons com a cap i 15 auxiliars. <=

(27) Des del 1897, quan es nomenà a Baviera la primera inspectora fabril, pujà fins el 1909 el nombre de càrrecs femenins a 26. Catorze estats federats no n’han col·locada a cap. <=