11. Capítol | Índex | 13. Capítol

August Bebel – La dona i el socialisme

Capítol dotzè
La prostitució – una institució social necessària del món burgès
1. Prostitució i societat

El matrimoni suposa una cara de la vida sexual del món burgès, la prostitució n’és l’altra. El matrimoni és l’anvers de la moneda, la prostitució n’és el revers. Si el món masculí no troba cap satisfacció en el matrimoni, la cerca com a norma en la prostitució. I aquells del món masculí que per qualsevol raó es mantenen al marge del matrimoni, cerquen en tot cas com a norma la satisfacció en la prostitució. Tant per a les homes que viuen voluntàriament o forçada sense casar-se com per als qui el matrimoni no els ofereix allò que esperaven, les condicions per a la satisfacció de l’impuls sexual són incomparablement més favorables que per a les dones.

El món masculí ha considerat sempre l’ús de la prostitució com un privilegi derivat d’un «dret». Més durament i fortament observen i condemnen que una dona, que no siga cap prostituta, faça «un mal pas». Que la dona tinga el mateix impuls que l’home, que això es manifeste particularment en certs períodes de la vida, no els fa rectificar. Per la força d’una posició dominant l’home l’obliga violentament a reprimir-se i a fer de la castedat una observança social i a dependre de l’enllaç matrimonial. Res no pot demostrar més dràsticament, però també més repulsiva, la dependència de la dona envers l’home que unes concepcions i judicis tan fonamentalment diversos quant a la satisfacció del mateix impuls natural. Les condicions són particularment favorables per a l’home. La natura ha assignat les conseqüències de l’acte copulatiu a la dona, mentre que l’home, fora del gaudi, no hi té cap problema ni responsabilitat. Aquesta posició avantatjosa envers la dona ha provocat la despreocupació en les necessitats sexuals, que caracteritza una gran part del món masculí. Però com que moltes causes presents impedeixen o limiten la satisfacció legítima de l’impuls sexual, la conseqüència és la satisfacció en la clandestinitat.

La prostitució esdevé doncs una institució social necessària per al món burgès, exactament com la policia, l’exèrcit permanent, l’església i l’empresariat.

Que això no és exagerar, ho hauríem de demostrar.

S’ha exposat com el món antic respectava la prostitució i la tenia per necessària, i com l’organitzà estatalment, cosa de fet tan vàlida a Grècia com a Roma. Les opinions que existien en l’edat mitjana cristiana s’han exposat en tot cas. Fins i tot sant Agustí, que després de Pau s’ha de considerar el pilar més important del cristianisme, i que predicava ardentment l’ascetisme, no podia contindre’s d’expressar: «Suprimiu les meuques públiques i la força de les passions llençarà enlaire tota la comunitat». I sant Tomàs Aquinas, que val fins ara com l’autoritat més gran en l’àmbit de la teologia, s’ha expressat encara més dràsticament: «La prostitució en les ciutats és igual a les cloaques de palau; aboliu les cloaques, i el palau esdevindrà un lloc impur i pudent». El Concili Provincial de Milà de l’any 1665 parlava en el mateix sentit.

Escoltam ço que diuen els moderns.

El doctor F . S. Hügel diu: «La civilització avançada recobrirà gradualment la prostitució en formes més convenients, però tan sols amb la fi del món se la podrà extingir de la faç de la terra».(1) Aquesta és una afirmació contundent, però qui no pot pensar més enllà de la forma burgesa de la societat, qui no reconeix que la societat es transformarà i arribarà a unes condicions sanes i naturals, ha de coincidir amb el doctor Hügel.

Similarment s’expressa el famós higienista M. Rubner, professor de la Universitat de Berlin i Director de l’Institut d’Higiene: «La prostitució en les dones ha existit per tots els períodes i en tots els pobles de la Terra, i és quelcom indestructible perquè serveix a les relacions sexuals i deriva de la natura de les persones i perquè la tendència a la prostitució en molts casos es correspon a un defecte innat de moltes dones. Justament com en una població trobam el geni i l’estúpid, gegants i nans i altres desviacions de la mitjana general, de l’habitualitat, podem comptar que des del moment del naixement hi ha anormalitats que han de conduir a la prostitució».(2)

Cap dels esmentats arriba al pensament que mitjançant un altre ordre social les causes de la prostitució podrien esvair-se, cap cercar d’investigar aquestes causes. Els qui s’ocupen d’aquesta qüestió reconeixen a desgrat que les penoses condicions socials que pateixen nombroses dones podria ésser la causa principal per la qual tantes venen els cossos, però d’aquest pensament no arriben a la conseqüència que, si això és així, caldria necessàriament crear unes altres condicions socials. Als pocs que reconeixen que la causa principal de la prostitució són les relacions econòmiques, pertany Th. Bade (3): «Les causes de la degradació moral sense límit de la qual sorgeixen les noies prostituïdes rauen en la situació social corresponent... És particularment la dissolució burgesa de les classes mitjanes i de la llur existència, particularment de l’estament menestral, de les quals avui tan sols una petita porció mena un treball independent i viable». Bade conclou les seues observacions dient: «Les necessitats de l’existència material, que han arrasat ja en part les famílies de la classe mitjana, i en part encara n’arrasa, condueix també a la destrucció moral de la família i, en particular, a la del sexe femení».(4)

Però la prostitució no és no tan sols una institució creada per la natura, tal com ho expressa R. Schmölder, «restarà sempre una companya constant de la humanitat»(5). És també una institució social, sense la qual la societat burgesia seria impensable.

El metge de la policia de Leipzig, el doctor J. Kühn diu: «La prostitució no és merament un mal tolerable, sinó un de necessari, ja que protegeix les dones de l’adulteri (que tan sols els homes tenen el dret de cometre. L’autor) i la virtut (que naturalment és femenina, ja que els homes no la necessiten. L’autor) de l’ofensa (sic!) i, així doncs, de la destrucció».(6) Aquests mots caracteritzen en la forma més nua l’egoisme cras del món masculí. Kühn assum el punt de mira correcte d’un metge de policia, la tasca del qual, mitjançant la supervisió de la prostitució, és redimir el món masculí de malalties inconvenients. Hom pensa tan sols en l’home, per al qual la vida celibatària és una desgràcia i una tortura; però els milions de dones celibatàries s’han de conformar. Ço que és de dret entre els homes, és entre les dones fora de dret, immoralitat i crim.

Un altre senyor interessant és el doctor Fock, que considera la prostitució com «un correlat necessari de les nostres institucions civilitzades»(7). Tem la sobreproducció de persones si, després d’haver assolit la capacitat reproductiva tothom es casàs, i per tant sosté com a important que la prostitució siga «regulada» estatalment. Trona justificable que l’estat regule i supervise la prostitució i que assumesca la taca d’oferir meuques no-sifilítiques als homes. Es declara partidari de la supervisió més forta de tots els domicilis femenins, sota la sospita de poder mena un estil de vida disbauxat. També ho faran quan les dones amb un «estil de vida disbauxat» pertanyen a les classes preeminents? És la vella cantarella. El doctor Fock recomana també la taxació de les prostitutes i la concentració de les prostitutes en determinats carrers. Amb altres mots, l’estat cristià hauria de fer de la prostitució una entrada de diners a través de l’organització i protecció estatals de la prostitució en benefici del món masculí. Com deia l’emperador Vespasià en un cas similar? Non olet! (No fa pudor). Un punt de mira particular assum un doctor Heinrich Severus (8), que en tot cas es declara partidari del reconeixement legal de la prostitució. La veu fins i tot en aquest sentit com una institució força útil, perquè és una acompanyant necessària del matrimoni, sense la qual la llibertat de contraure matrimoni seria afeblida. La prostitució és, en conseqüència, segons ell, una mena de vàlvula de seguretat per a la societat burgesa. Sosté: «Una gran part de la misèria, la presència de la qual genera avui una situació social deplorable, es correspon al fet que se celebren matrimonis sense fer-se la qüestió de com s’han d’aconseguir el sosteniment vital necessari. L’estat té l’interès que aquesta mena de matrimonis no es contraguen, ja que els infants que en resulten no rebran un sosteniment suficient per part dels pares, ni tampoc no els correspon, en tant que fills legítims, d’anar a un orfanat, i per això amenacen la seguretat de l’estat». La prostitució prevé, però, que «sota la força de la llei natural es contraguen matrimonis que condueixen a un augment de la població dels elements que, per manca d’una educació suficient i satisfactòria adquireixen un sentiment hostil a l’estat i es fan enemics de la societat». Per tant, doncs, en la prostitució regulada estatalment troba un mitjà de guariment i de prevenció contra la socialdemocràcia, una idea que, si més no, pot reclamar originalitat.

Per tant, hi resta això: la prostitució és una institució social necessària del món burgès, com la policia, l’exèrcit permanent, l’església i l’empresariat!

2. La prostitució i l’estat

En l’Imperi Alemany la prostitució, a diferència de França, no s’organitza ni se supervisa estatalment, sinó que tan sols se la tolera. Les cases públiques oficials són prohibides segons la llei, i els proxenetes són amenaçats amb fortes penes. Això no ha impedit, però, fins ara, que en un gran nombre de ciutats alemanyes, entre d’altres a Mainz, Mainz, Magdeburg, Altona, Kiel, Nürnberg, Worms, Freiburg i.Br., Leipzig, Regensburg, Hamburg, Augsburg, Würzburg, etc., hi haja com abans cases públiques, que la policia tolera.(9) Una situació gairebé increïble, en contradicció amb la llei que els nostres càrrecs estatals haurien de conèixer plenament. La legislació penal alemanya amenaça també amb penes el lloguer d’un habitatge a una prostituta. D’altra banda, però, la policia es troba forçada a tolerar com a prostitutes milers de dones i a protegir-les en l’ofici, tan bon punt volen fer-les entrar en el registre policial com a prostitutes i sotmetre-les a les regulacions prescrites per a les prostitutes – com, per exemple, l’exam periòdicament reiterat per un metge, etc. Si l’estat, però, fa concessions a les prostitutes i les protegeix en l’exercici de l’ofici, han de tindre també un allotjament; de fet, en interès de la salut i de l’ordre públics, cal que en posseesquen un, per tal de poder-hi exercir l’ofici. Quina contradicció! D’una banda, l’estat reconeix oficialment que la prostitució és necessària, de l’altra la persegueix i condemna les prostitutes i els proxenetesi. D’altra banda, aquest comportament de l’estat constata que la prostitució és per a la societat moderna una esfinx, l’enigma de la qual no pot resoldre. La religió i la moral dominants condemnen la prostitució, les lleis en castiguen l’afavoriment, i amb tot l’estat la tolera i la protegeix. Amb altres mots, la nostra societat, que es vanta de moralitat, de religiositat, de civilització i de cultura, ha de tolerar que la immoralitat i la corrupció penetren com un verí lent en el seu cos. Però encara deriva quelcom més d’aquesta situació. L’estat cristià admet que el matrimoni és insatisfactori i que l’home té el dret a cercar la satisfacció il·legítima de l’impuls sexual. En el mateix estat la dona compta tan sols en la mesura que es plega al goig masculí il·legítim, és a dir, si es prostitueix. Tampoc no apareixen, en la supervisió i control exercida pels òrgans de l’estat damunt de les prostitutes inscrites, els homes que cerquen prostitutes, la qual cosa hauria de ser el cas si el controls de la policia mèdica haguessen de tindre un sentit i, si més no, un èxit parcial – tot plegat deixant de la banda que la justícia demana la mateixa aplicació de la llei per a tots dos sexes.

Aquesta protecció de l’home envers la dona mitjançant l’estat posa la natura de les relacions cap per avall. Contempla, segons sembla, els homes com el sexe dèbil i les dones com el sexe fort, la dona com a temptadora i el pobre i feble home com a temptat. El mite de la temptació entre Adam i Eva al Paradís actua encara en les nostres opinions i lleis i dóna la raó al cristianisme: «La dona és la gran temptadora, l’esca del pecat». El món masculí hauria d’avergonyir-se d’aquest paper penós i menypreable. Però es complau en aquest paper de «feble» i «temptat», ja que com més se’ls protegeix, més poden pecar.

Allà on els homes s’apleguen en massa, sembla que no puguen gaudir sense prostitutes. Això ho mostra, entre d’altres, els esdeveniments de la festa de la defensa a Berlín de l’estiu del 1890, esdeveniments que animaren 2.500 dones a signar una petició adreçada al batlle de la capital imperial alemanya: «Preguem la vostra excel·lència de referir ço que, mitjançant la premsa i d’altres mitjans, s’ha expressat en les províncies quant a les celebracions alemanyes realitzades a Pankow del 6 al 13 de juliol. Els reports, que hem rebut amb la més profunda indignació i amb disgust, comuniquen, entre d’altres coses, les atraccions d’aquesta festa: ‘Primer, l’alemany Herold, el més gran cantant del món’. ‘Un centenar de dames i quaranta senyors’. A banda de petites actuacions de varietats i de pràctiques de tir en les quals cambreres extremades perseguien al món masculí. A més, ‘concerts lliures’, en les quals hostesses lleugerament vestides fermes i desinhibides cercaven l’atenció tant d’alumnes de secundària com de pares de família, tant de jovenets com d’homes, amb somriures seductors... Si més no, la ‘dama’ gairebé despullada que els invitava a visitar la representació ‘Els secrets d’Hamburg o una nit en St. Pauli’ podria haver estat bandejada per la policia. I després, al capdamunt, ço que el ciutadà i la ciutadana senzills de la província amb prou feines podien haver imaginat de la tan celebrada capital imperial: que la direcció de la festa hagués permès que, per comptes d’assistents, ‘joves cambreres’ en gran nombre servissen com a noies d’encàrrec sense paga... Nosaltres, les dones alemanyes, com a esposes, mares i germanes dels nostres esposos, infants, germanes i germans, els hem enviat a Berlín per milers al servei de la pàtria, i per aquesta raó demanam a la vostra excel·lència, confiant en la seua influència com a càrrec suprem de la capital imperial, d’investigar aquests esdeveniments i de previndre una repetició d’aquestes orgies, particularment davant de la prevista Festa del Sedan...» (!!!)

En totes les grans festes, també denominades nacionals, on els homes s’apleguen en grans nombres, es repeteix quelcom similar.(10)

Els governs alemanys fan repetidament l’intent d’eliminar la contradicció pel que fa a la prostitució entre la pràctica del poder públic amb la legislació penal. Han provat normatives que, entre d’altres coses, autoritzen la policia a reservar per a les prostitutes uns determinats llocs de residència. Hom concedeix que la prostitució no es pot suprimir i que, per això, a efectes pràctiques, caldria controlar-la en certs llocs. Una llei així – tothom ho admet – retorna a la vida els bordells que en els anys quaranta del segle passat foren oficialment abolits a Prússia. Aquest projecte de llei provocà un gran enrenou i moltes protestes, en les quals s’afirmava que l’estat, en estendre la protecció al vici difonia l’opinió que la prostitució no era contrària a la moral i que era un negoci sancionat oficialment. Aquestes normatives, que trobaren la més elevada oposició en el ple i en la comissió del Reichstag, resten fins ara sense fermesa. Però el fet que mateix que es presentassen mostra la dificultat en la qual hom es troba.

La regulació i control estatals de la prostitució no genera tan sols la creença en el món masculí que l’estat afavoreix la prostitució, sinó que el control estatal els protegeix també de la malaltia, i aquesta creença anima la utilització de la prostitució i de la luxúria dels homes. Els bordells no disminueixen les malalties sexuals, les promouen, perquè els homes esdevenen més luxuriosos i desprevinguts. Les idees provoca la protecció estatal dels bordells es poden veure en el fet que, per raó de la llei de la prostitució a Anglaterra les prostitutes inscrites són denominades comunament les dones de la reina, perquè han rebut un privilegi a través d’una llei promulgada per la reina.

L’experiència ha ensenyat que ni la introducció d’institucions de prostitució controlades policialment (cases de tolerància, bordells) ni tampoc l’examinació mèdica per disposició policial donen seguretat front els contagis. Així escriu el conseller mèdic doctor Albert Eulenberg en l’any 1898 a una qüestió del Comitè de Dones de Viena per al Combat de la Institucionalització de la Prostitució: «En la qüestió de la supervisió policial de les prostitutes, sostinc – sense naturalment desconèixer les dificultats pràctiques d’una aplicació immediata – completament els principis del punt de mira de la vostra petició i consider aquesta pràctica, introduïda en la majoria de països, injusta, inútil i completament inadequada per a assolir l’objectiu pretès amb una certa seguretat».

El 20 de juliol del 1892 la Societat Mèdica de Berlin expressava que la reintroducció dels bordells era indesitjable des d’un punt de mira higiènic i, també, moral. La natura d’aquestes malalties és sovint d’una mena que no es deixen reconèixer fàcilment i immediata, i per disposar d’una seguretat s’hi haurien d’introduir múltiples examinacions diàries. Això és, però, impossible, donat el nombre de dones en qüestió i en consideració als costos. Allà on cal «enllestir» de trenta a quaranta prostitutes en una hora, l’examinació amb prou feines pot ésser res més que una mera farsa, i igualment seria insuficient un nombre d’una a dues examinacions completes a la setmana. Així el doctor Blashko diu (11): «L’assumpció que el control de les prostitutes garanteix una protecció contra el contagi és un error malauradament força estès i perjudicial. Hom pot dir més aviat que qualsevol qui es relacione amb una prostituta o amb una noia luxuriosa s’exposa cada vegada a un gran perill».

L’èxit d’aquestes mesures fracassa, però, també pel fet que els homes, que transfereix material infecciós d’una dona a l’altra, resta lliure de tota molèstia. Una prostituta, que ha estat examinada i trobada sana, esdevé en la mateixa hora contagiada per un home amb una malaltia sexual i transfereix material contagiós, fins al següent dia de control, o fins que ella mateixa és conscient de la malaltia, a una sèrie de clients. El control no és més que merament il·lusori i, a més, que les examinacions obligatòries les facen metges masculins per comptes de femenins, perjudica profundament el sentiment de pudor i contribueixen a anorrear-lo completament. Això ho constata un gran nombre de metges que han fet aquests controls.(12) Ho sosté igualment el report públic oficial de la presidència de policia de Berlin, on es diu: «Pot donar-se que la inscripció encara enfonse més profundament la moral de les afectades.»(13) Les prostitutes ho ofereixen tot per escapar d’aquest control. Una conseqüència addicional d’aquestes mesures policials és que és per a les prostitutes extraordinàriament difícil, si no impossible, retornar a un ofici respectable. Una dona que cau sota el control policial es perd per a la societat; en la majoria de casos s’enfonsa en la misèria en pocs anys. De forma adient i encertada s’expressava a Ginebra el Cinquè Congrés per al Combat de la Immoralitat contra la regulació policial de la prostitució, quan declarava: «L’exam mèdic obligatori és un càstig tan cruel, ja que les malaurades que hi són sotmeses per força veuen perduda la resta de pudor que pot existir fins en les més depravades. L’estat que vol regular policialment la prostitució oblida que deu a tots dos sexes la mateixa protecció, i degrada moralment i menysprea la dona. Qualsevol sistema de regulació oficial de la prostitució té com a conseqüència l’arbitrarietat policial així com la violació de les garanties jurídiques que qualsevol individu, fins i tot el més gran criminal, té contra detencions i arrestos arbitraris. Com que aquesta violació jurídica s’esdevé tan sols en perjudici de la dona, s’hi segueix una desigualtat contranatural entre ella i l’home. La dona es degrada a mer mitjà i ja no se la tracta com a persona. Se la posa fora de la llei».

De quin poc ús ha tingut el control policial, Anglatera ofereix un exemple colpidor. Abans del començament de la reglamentació legal l’any 1867 els casos de malalties sexuals infeccioses entre els militars suposava segons un report de l’exèrcit un 91 per mil. L’any 1886, i per tant dinou anys després de la introducció de la reglamentació, era de 110 per mil, però en l’any 1892, sis anys després de l’abolició de la reglamentació, era de tan sols un 79 per mil. En els pobles civilitzats en els anys 1879-1882 – i per tant durant la reglamentació – els casos de sífilis eren de 10 per mil, en els anys 1885-1889, per tant després d’abolir-la, era de 8,1 per mil.

Damunt de les prostitutes sotmeses a la llei d’examinació, la llei actuava, però, d’una forma completament diferent que damunt de tropes: en el 1866 per cada 1.000 prostitutes, hi havia 121 malaltes, el 1868, quan la llei havia estat en vigor durant dos anys, 202, per caure gradualment després, si bé el 1874 encara depassava en 16 casos la xifra del 1866. També la mortalitat entre les prostitutes augmentà escruixidorament sota el domini de la llei. En el 1865 suposava per cada 1.000 prostitutes, 9,8, en comparació a l’any 1874, de 25. Quan a final dels anys seixanta el govern anglès va fer l’intent d’estendre la llei d’examinació a totes les ciutats angleses, s’alçà una tempesta d’indignació en el món femení anglès. Consideraven la llei com un insult a tot el sexe. La llei d’habeas corpus, aquella llei fonamental que protegeix el ciutadà anglès dels abusos de la policia, hauria estat abolida per a les dones; qualsevol càrrec policial, mogut per la revenja o per una altra motiu inferior, podria atacar la dona més respectable si sospitàs que fos una prostituta, mentre que la luxúria dels homes no es veuria afectada, sinó que, al contrari, seria protegida i alimentada per la llei.

Malgrat això, les dones angleses, sota la direcció de Josephine Hutler s’adreçaren amb gran energia contra la introducció d’aquesta llei, cosa que les exposà als malentesos i comentaris degradats de certs homes. En articles de premsa i en pamflets els «pro» i els «contra» foren discutits i se n’impedí l’ampliació, a la qual cosa seguí, en el 1886, l’abolició.(14)

La policia alemanya posseeix un poder similar, i freqüentment han passat a la llum pública casos a Berlin, Leipzig, Köln, Hannover i a molts altres llocs que mostren que els abusos o «malentesos» són fàcils en l’ús d’aquest poder, però hom no espera entre nosaltres una oposició massa enèrgica contra aquests torts.(15) Ja en les petites ciutats de Noruega foren prohibits els bordells el 1884 i en el 1888 a la capital, Cristiania, el registre forçós de les prostitutes i les examinacions vinculades foren abolits. El gener del 1893 la mateixa disposició era decretada per a tot el país. Força correctament diu la senyora Guillaume-Schack en relació a la «regulació protectora» de l’estat per als homes: «Per què ensenyam als nostres fills a respectar la virtut i la moral, quan l’estat declara la immoralitat com un mal necessari? Si a homes joves, que encara no han arribat en general a una maduresa mental, se’ls dóna dones amb la marca estampada de mercaderia, com a joguines de la llur passió?»

Un home amb una malaltia sexual, en la seua luxúria, pot encara contagiar molts d’aquests pobres éssers, la majoria dels quals han estat forçats per la més dura misèria o per la seducció a aquest ofici penós, i mentre l’home arrauxat resta inobstaculitzat, ai de les prostitutes malaltes que no s’han sotmès a un tractament mèdic. Les ciutats de guarnició i d’universitat, les ciutats marítimes, etc., amb l’acumulació d’homes forts i sans són els nuclis principals de la prostitució i de les malalties perilloses que l’acompanyen, que s’escampen fins als racons més allunyats del país i difonen destrucció per tot arreu. Com es qualifica moralment una gran part dels nostres estudiants ho expressa el «Full de correspondència per al combat de la immoralitat pública» (16) així: «En la majoria de l’estudiantat les opinions sobre la cosa moral és escruixidorament baixa, gairebé deprava.» I d’aquests cercles que es vanten de germania i de «moral alemanya», es recluten els nostres càrrecs oficials, els nostres fiscals i jutges. Com de roïna ha d’ésser especialment la situació entre l’estudiantat es pot veure en el fet que en l’autumni del 1901 un gran nombre de professors i metges, entre ells els primers noms de la professió, expressaven en una crida a l’estudiantat alemany les conseqüències penoses de la disbauxa sexuals i advertien també els joves contra l’abús de begudes alcohòliques, que en molts casos actuen de forma estimulant sobre la disbauxa sexual. Hom copsa finalment que amb el silenci no es va enlloc, sinó que hom ha d’anomenar les coses amb el nom correcte, per tal d’evitar un desastre incommensurable. També en les altres classes hom ha de prendre el bou per les banyes. «Hauràs de penar pels pecats en els teus descendents fins al tercer i quart grau». Aquesta afirmació de la Bíblia val per als homes disbauxats amb malalties sexuals en el sentit més ple dels mots, i tristament també per a l’esposa innocent. «Els casos de feridura en homes joves i també en dones, de formes de paràlisi espinal i cerebral, trastorns nerviosos de diversa mena, alteracions de la vista, caries i inflamació intestinal, esterilitat i feblesa es deuen sovint a no res més que casos antics i coneguts de sífilis que s’han mantingut en secret... Tal com la qüestió es troba ara, la ignorància i la lleugeresa converteixen les filles floreixents de la terra en criatures febles i malaltisses que han de suportar una càrrega de trastorn crònic per les extravagàncies pre- i extramatrimonials dels llurs esposos».(17) I el doctor A. Blaschko diu, entre d’altres coses: «Epidèmies com el còlera i la verola, la diftèria i el tifus, l’acció immediata de la qual, per sobtada, encara que no iguale en malignitat a la sífilis en relació a com es distribueix en la distància, no poden deixar d’horroritzar la població... La sífilis, per contra, és rebuda per la societat amb allò que podríem dir una indiferència alarmant».(18) La càrrega rau en el fet que és tingut per «indecent» de parlar públicament d’aquesta cosa. Ni tan sols el Parlament alemany s’ha pogut decidir a procurar per llei que les malalties sexuals siguen tractades, com altres malalties, mitjançant les caixes de malaltia.(19)

El verí sifilític és el verí d’accó més tenaç i el més difícil d’eradicar. Molts anys després d’haver-se superat la malaltia, quan sembla que la convalescència n’ha destruït tota espurna, es mostren sovint les conseqüències en la dona en el matrimoni o en els nou-nats, i un exèrcit de malalties en dones casades i en infants deuen el seu origen a malalties sexuals anteriors transmeses per l’espòs. En una petició adreçada al Parlament en l’autumni del 1899 per la Unió per a la Protecció del Jovent, s’informava que hi ha a Alemanya al voltant de 50.000 infants cecs de naixement pel contagi de gonorrea (purgacions) i que un 50% de les esposes sense fills deuen la infertilitat a la mateixa causa.(20) De fet és escruixidor com d’elevat és el nombre de matrimonis sense fills, i com augmenten. També els infants imbecils o idiotes sovint adscriuen la causa d’aquestes deficiències a la mateixa causa, i quin desastre pot causar sang amb restes sifilítiques en la vaccinació ho han mostrar exemples crassos.

El gran nombre d’afectats per malalties sexuals ha provocat reiterats suggeriments per introduir una llei imperial que prescriga específicament el tractament dels malalts sexuals. Fins avui hom no ha pogut decidir-se encara a fer aquest pas, probablement per la por de la grandària del mal que llavors es manifestaria. En cercles professionals hom ha arribat universalment al convenciment que les purgacions, abans vistes com a inofensives, són dels fenòmens patològics més perillosos. Després d’haver sanat aparentment, continua a actuar en el cos humà, de forma que, tal com el doctor Blaschko comunicava en una conferència a Berlín el 20 de febrer del 1898, amb les examinacions de la policia moral de Berlin tan sols es podia reconèixer des d’un quart fins a un terç de les prostitutes malaltes de purgacions. De fet, però, la part majoritària de les prostitutes són malaltes de purgacions, si bé amb el control tan sols es detecta una petita porció. I d’aquestes darreres, de nou, tan sols una petita part es cura, de forma que la societat s’enfronta ací a un mal que no té actualment cap remei, i que, de fet, amenaça la part femenina de la població amb el perill més greu.

3. El tràfic de noies

En la mesura que el món masculí, voluntàriament o forçada, s’absté del matrimoni i cerca la satisfacció de l’impuls sexual en la clandestinitat, també augmenten les oportunitats de fer-ho. El gran guany que generen totes les empreses vinculades a la immoralitat atreu nombrosos homes de negocis sense escrúpols, i ofereixen tots els refinaments per atreure clients. Qualsevol requeriment de la clientela segons rang i posició, qualsevol prestació i tendència material, es presa en consideració. Si les «cases públiques» poguessen proclamar els llurs secrets es mostria que les llurs habitants, que sovint són sense futur i sense educació i formació superiors, però que posseeixen grans qualitats corporals, es troben en la relació més íntima amb el cim de la societat, amb homes d’elevada intel·ligència i posició. Allà hi ha ministres actuals, alts militars, consellers privats, representants del poble, cavallers, etc., al costat dels representants de l’aristocràcia de naixement, de les finances, del comerç i de l’indústria, homes que durant el dia i en la societat són considerats com a «representants i defensors de la moral, de l’ordre, del matrimoni i de la família» i alguns presideixen institucions cristianes de beneficiència i unions per a la «supressió de la prostitució». El propietari d’un d’aquests locals que ofereixen oportunitats en el carrer... de Berlin fins i tot fa una publicació pròpia il·lustrada, en la qual es descriuen els impulsos de la societat respectable. El local disposa de més de 400 seients, els quals acullen cada vespre un públic elegant, un públic gentil – com diu la publicació – que pertany a la més alta aristocràcia de naixement i de les finances. Les anades i les tornades assumeixen dimensions pràcticament aterridores quan, com passa gairebé diàriament, es presenten nombroses dames del món del teatre i conegudes beautés del món de la vida, i la diversió arriba al màxim quan en les altes hores de la matinada s’organitzen tornejos de captura d’anguiles... Al voltant de la conca s’apleguen les belles recol·lectores amb la roba ben arromangada i es llencen a la captura de les anguiles. I així més. La policia sap d’aquestes fetes, però es guarda d’interferir amb els entreteniments de la societat preeminent. Res més que complaença de la mena més baixa és també la que traspua la següent invitació d’un ball-établissement berlinès al món masculí preeminent: «La gestió de la sala de caça sotasignant, direcció a la qual vós, com a senyor d’alt honor i caçador apassionat, heu estat recomanat, es pren l’alt honor de convidar-vos a un terreny de caça senyorial, recentment vedat, amb una fauna rica i excepcional, i a la primera cacera del cérvol del 26 d’agost present en la sala de caça referida. Una circumstància particular fa de la nostra nova reserva forestal un lloc convenient i plaent: els terrenys de caça es troben en el punt central de l’àrea residencial, i la fauna no és en cap manera sotmesa a control». La nostra societat burgesa és igual a una gran societat de carnestoltes, en el sentit que cadascú cerca d’enganyar l’altre i de deixar-s’hi entabanar. Cadascú porta amb honor la indumentària oficial, mentre que extraoficialment gaudeix il·limitadament de vicis i passions. I externament tothom després moral, religió i bones costums. En cap època la hipocresia no ha estat més gran que en la nostra. El nombre d’augurs creix diàriament.

L’oferta de dones amb finalitats luxurioses puja més ràpidament que la demanda. Les condicions socials sempre esdevingudes pitjors, la misèria, la seducció, l’atracció d’una vida aparentment lliure i exteriorment brillant forneixen candidates des de tots els estrats socials. La situació a la capital imperial alemanya la descriu característicament una novel·la de Hans Wachenhusen.(21) L’autor expressa l’objectiu de la novel·la així: «El meu llibre parla particularment de les víctimes del sexe femení i la creixent desvalorització que pateixen a través de l’antinaturalitat de les nostres relacions socials i civils, per pròpia culpa, per negligència en l’educació, per l’atracció envers el luxe i per l’oferta creixent i assequible en el mercat de la vida. Parla de l’excedent creixent d’aquest sexe que fa diàriament més desesperades les vides de les que naixen, creixen i maduren... Escric com ho faria el fiscal que aplega l’historial vital d’un criminal per resumir-ne la culpabilitat. Si hom entén, doncs, per novel·la quelcom inventat, ço impunement contrari a la veritat, llavors en aquest sentit ço que segueix no és cap novel·la, sinó una imatge real de la vida sense retocs». A Berlín les condicions no són millor ni pitjors que en altres grans ciutats. Si és el Petersburg greco-ortodox o la Roma catòlica, el Berlín cristiano-germànic o el París pagà, el Londres purità o la Viena vital qui més iguala l’antiga Babilònia, és difícil de decidir. Condicions socials iguals generen els mateixos fenòmens: «La prostitució posseix lleis escrites i no-escrites, recursos, formes de reclutament (various resorts) des de la cabana més pobra fins al palau més glamorós; graus innombrables, de fet des del més baix fins al més refinat i cultivat; té divertiments especials i llocs públics de reunió: té policia, hospitals, presons i literatura».(22) «Ja no celebram la festa d’Osiris, les bacanals i les orgies índies del mes de la primavera, però e París i en les altres grans ciutats hom perpetra en la foscor de la nit, darrera dels murs de cases públiques i privades orgies i bacanals, "Wir feiern nicht mehr die Feste des Osiris, die Bacchanalien und die indischen Orgien im Frühlingsmonat, aber in Paris und anderen großen Städten überläßt man sich im Dunkel der Nacht, hinter den Mauern der öffentlichen und der Privathäuser Orgien und Bacchanalien, que la ploma més atrevida no gosaria d’escriure».(23)

Sota aquestes condicions el comerç de carn de dona assum dimensions enormes. Es realitza en la forma millor organitzada i a gran escala, i rarament hi remarquen els ulls de la policia, en mig de les ciutats de la civilització i de la cultura. Un exèrcit de proxenetes, agents i transportistes de sexe masculí i femení menen el negoci amb la mateixa sang freda amb la qual tractarien qualsevol mercaderia, es falsifiquem legitimacions i s’estenen certificats que contenen una descripció precisa de la qualificació de les «peces» individuals, i s’expedeixen al transportista amb albarans per al comprador. El preu es fixa, com en qualsevol mercaderia, segons la qualitat, i les mercaderies es distribueixen i s’expedeixen segons els gustos i les possibilitats de la clientela cap als llocs i països més diferents. Mitjançant les manipulacions més refinades hom cerca de burlar l’atenció i la vigilància de la policia, i no pas rarament s’empra, però, grans sumes per tancar els ulls dels custodis de la llei. Un nombre d’aquests casos s’han constatat particularment a París.(24)

Alemanya gaudeix del trist honor d’ésser mercat de dones per a mig món. La tendència migratòria innata a l’alemany sembla també animar una part de les dones alemanyes, de forma que figures més que les dones d’altres pobles, exceptuat l’austro-hongarès, en el contingent de la prostitució internacional. Dones alemanyes poblen els harems dels turcs així com les cases públiques de la Sibèria interior fins a Bombai, Singapur, San Francisco i Xicago. En la seua obra de viatges: «De Japó a Alemanya a través de Sibèria» parla l’autor, W. Joest, sobre el comerç de noies alemanyes: «Hom s’escandalitza sovint en la nostra moral Alemanya pel comerç d’esclaus que mena qualsevol príncep negre de l’Àfrica Occidental, o per la situació a Cuba i a Brasil i hauríem de recordar més fortament encara la biga de l’ull propi, ja que en cap país es tracta amb esclaves blanques d’aquesta manera, des de cap altre país no s’expedeix tant aquesta mercaderia viva, com precisament des d’Alemanya i Àustria. El camí que prenen aquestes noies es deixa seguir amb tota precisió. Des d’Hamburg se les embarca a Sud-amèrica, Bahia, Rio de Janeiro reben una quota, la major part, però, es destina a Montevideo i a Buenos Aires, mentre que una resta més petita passa per l’estret de Magalhaes fins a Valparaiso. Un altre corrent es dirigeix, per Anglaterra o directament, cap a Nord-amèrica, però ací ara és difícil competir amb el producte domèstic, de forma que se les reparteix Mississippi avall fins a New Orleans i Texas o cap a l’oest, a Califòrnia. Des d’allà es forneix la costa fins a Panamà, mentre que Cuba, les Índies Occidentals i Mèxic reben els requeriments des de New Orleans. Sota el títol de ‘bohèmies’ una porció addicional de noies alemanyes són exportades pels Alps cap a Itàlia i després encara més al sud cap a Alexandria, Suez, Bombai, Calcuta fins a Singapur, i encara fins a Hong Kong i Xanghai. Les Índies Holandeses i l’Àsia Oriental, particularment Japó, són mercats roïns, ja que Holanda no toleraria en les seues colònies cap noia blanca d’aquesta mena i a Japó les filles del propi país són massa boniques i barates; també gaudeix la competència americana des de San Francisco d’una conjuntura més favorable. Rússia es forneix des de la Prússia Oriental, Pomerània i Polònia. La primera estació és majoritàriament Riga. Ací els tractants petersburguesos i moscovites distribueixen i trameten les mercaderies en grans quantitats fins a Nizhni Novgorod i fins a passat l’Ural a Irbit i Krestovski, i fins i tot a la Sibèria més interior; em vaig trobar per exemple una noia alemanya que havia estat tractada d’aquesta manera a Txita. Aquest comerç a gran escala és completament organitzat, i els mitjancen agents i viatjants de comerç, i si l’Oficina Exterior de l’Imperi Alemany sol·licitàs eventualment un report als seus cònsuls, li confegirien correctes i interessants taules estatístiques».

Aquest tràfic floreix a pler, com s’ha constatat repetidament mitjançant els diputats socialdemòcrates del Parlament alemany.

Particularment destaca el comerç de carn femenina de Galítzia i Hongria cap a Constantinopla i la resta de ciutats de Turquia. Especialment són moltes jueves, que hom rarament troba en cases públiques, les que hi són transportades. Els diners per al viatge i per la instal·lació els faciliten majoritàriament els agents prèviament. Per tal d’enganyar i confondre les autoritats, es trameten telegrames ficticis al receptor.

Un d’aquests missatges deia: "5 barrils de vi hongarès s’han enviat tal dia i tal dia arribaran a Varna", la qual cosa volia dir cinc noies força belles; o: "3 sacs de patates tramesos pel vapor Lloyd Minerva". Ací es tracta de tres noies menys belles o «mercaderia habitual». Un altre missatge deia: "Arribarem divendres amb el Kobra. Tenim dues bales de seda fina a bord.»

4. El creixement de la prostitució. Mares solteres

El nombre de prostitutes es fa difícil d’avaluar, i no es pot donar amb precisió. La policia pot determinar aproximadament el nombre de les que tenen la prostitució com la ocupació principal, però no poden oferir el nombre més gran que les que l’utilitzen com a ocupació parcial. Amb tot, els nombres coneguts aproximats són escruixidorament alts. Segons von Öttingen a final dels anys seixanta el nombre de prostitutes a Londres s’avaluava en 80.000. A París es creu que el nombre de prostitutes inscrites l’1 de gener era de 6.196, però a banda d’aquestes més d’un terç escapa al control mèdic-policial.

En tot París hi havia el 1892 al voltant de 60 bordells amb 600-700 prostitutes, l’any 1900 42. Aquest nombre pateix constantment una disminució (l’any 1852 hi havia 217 bordells). Per contra, el nombre de prostitutes domèstiques és molt més elevat. Amb motiu d’una investigació, encarregada l’any 1889 pel Consell Municipal de París, el nombre de dones que es prostituïen arribava a l’enorme xifra de 120.000. El prefecte de policia de París, Léfrine, estimava el nombre de les prostitutes inscrites en 6.000 i les domèstiques en fins a 70.000. En el decurs dels anys 1871-1903 la policia havia arrestat 725.000 meuques, i unes 150.000 foren empresonades. En l’any 1906 el nombre de detingudes no era pas inferior a 56.196.(25)

A Berlín el nombre de prostitutes inscrites en la policia suposava: 1886 3.006, 1890 4.039, 1895 4.663, 1897 5.098, 1899 4.544, 1905 3.287.

L’any 1890 se n’ocupaven sis metges, que diàriament feien dues hores d’examinacions. Des de llavors el nombre de metges ha augmentat al doble, i també des de fa uns anys amb l’oposició de molts metges masculins se n’ha ocupat una metge femenina. Les prostitutes inscrites policialment constitueixen també a Berlín tan sols una porció força menor de les prostitutes, que segons experts s’estimaria si més no en 50.000. (Uns altres, com Lesser, compten de 24.000 a 25.0000 i Raumer 30.000.) En l’any 1890 tan sols en les tavernes de Berlín hi ha 2.022 cambreres, gairebé totes dedicades a la prostitució. També es mostra d’any en any un nombre creixent de meuques detingudes segons els registres de la policia moral, la qual cosa fa veure que la prostitució a Berlín creix. El nombre d’aquestes detingudes suposava l’any 1881 10.878, 1890 16.605, 1896 26.703, 1897 22.915. Des de l’any 1897 17.018 de les meuques detingudes foren dutes als jutges de districte per a ésser jutjades – això suposa unes 57 per cada dia de tribunal.

Com d’elevat és el nombre de prostitutes a tot Alemanya? Molts sostenen que aquest nombre hauria de trobar-se al voltant de les 200.000. Ströhmberg estima el nombre de les prostitutes públiques i privades d’Alemanya en 92.200 o entre 75.000 i 100.000. Kamillo K. Schneider va fer en l’any 1908 l’intent d’avaluar amb precisió el nombre de les prostitutes inscrites. La seua taula abasta per a l’any 1905 79 ciutats. «Si no hi mancassen localitats grans en les quals s’esperaria encara un nombre més important de noies, esperaria que el nombre global fos amb una correcta precisió de 15.000. Això dóna de mitjana per a una població de 60.600.000 una inscrita per cada 4.040 habitants». A Berlín s’arriba a una prostituta per cada 608 habitants, a Breslau 514, Hannover 529, Kiel 527, Danzig 487, Köln 369, Braunschweig 363. El nombre de prostitutes controlades cau constantment.(26) Segons diversos comptatges el nombre de prostitutes oficials es relaciona amb el nombre de les domèstiques com d’1 a 5-10. Hom se les ha de veure doncs amb un gran exèrcit que considera la prostitució com una forma de guanyar-se la vida, i s’hi correspon el nombre de víctimes que reclamen la malaltia i la mort.(27)

Que la majoria de les prostitutes s’atipen d’aquesta forma de vida, que fins i tot els repugna, és una experiència que ofereixen tots els experts. Amb tot, una vegada caigudes en la prostitució, se’ls ofereix escassíssimes oportunitats per escapar-hi. La branca hamburguesa de la Federació britànica, continental i universal realitzà en el 1899 una enquesta entre les prostitutes. Per bé que tan sols poques respongueren les qüestions proposades, aquestes són, però, força característiques. A la qüestió «Continuaríeu aquest negoci si poguésseu alimentar-vos d’una altra manera? una respongué: què ha de començar hom quan totes les persones la menyspreen? Una altra responia: he sol·licitat ajut a un sanatori. Una tercera: un meu amic m’alliberat en pagar els meus deutes. Totes pateixen sota l’esclavatge per deutes dels gestors dels bordells. Una participà que devia a la seua madame 700 marcs. Roba, llenceria, peces fines, tot ho forneix la madame a preus horrorosos, fins i tot els compten el menjar i el breu a un preu màximt. A banda han de lliurar a la madame encara una quantitat determinada per dia per l’allotjament. Aquest lloguer arriba a 6, 8, 10 marcs i més per dia; una escrigué que havia de pagar al seu lluís diàriament de 20 a 25 marcs. Sense pagar els deutes, cap madame no els permetria d’anar-se’n; també les declaracions diuen poc en factor de la policia, que es posa més del costat de les madames que de les noies indefenses. En breu, tenim ací en mig de la civilització cristiana un esclavatge de la mena més roïna. I per poder defensar millor els llurs interessos d’estament, els gestors de bordells fundaren un òrgan professional que té un caràcter internacional.

El nombre de prostitutes creix en la mesura que creix el nombre de dones que són ocupades en els més diferents sectors de la indústria i dels oficis i que s’hi troben amb salaris que són massa alts per morir-se i massa baixos per viure-hi. La prostitució és esperonada per les crisis industrials que han esdevingut una necessitat en el món burgès, i que comporten la destitució i la misèria a centenars de milers de famílies. Segons una lletra del comissari Bolton a un inspector fabril del 31 d’octubre del 1865, durant la crisi anglesa del cotó, provocada per la guerra nord-americana d’emancipació dels esclaus, el nombre de prostitutes joves havia augmentat més que en els 25 anys anteriors.(28) Però no tan sols les treballadores cauen víctimes de la prostitució, ja que aquesta també troba un àrea de reclutament en els «oficis superiors». Lombroso i Ferrero citen Macé (29), que diu de París, «que el certificat d’una institutriu de grau superior o inferior és molt menys un permís per a guanyar-se el pa, que no ho és pas per al suïcidi, el robatori i la prostitució».

Parent-Duchâtelet confeccionà en el seu temps una estatística segons la qual entre 5.180 prostitutes hi havia 1.441 que es prostituïen per la necessitat i la misèria, 1.225 eren sense pares i sense mitjanes, 86 es prostituïen per alimentar pares, germans o infants pobres, 1.425 eren concubines abandonades pels llurs amants, 404 havien estat noies seduïdes per oficials i soldats i arrossegades fins a París, 289 havien estat seduïdes pels senyors de les casses on servien i se les havia acomiadat, 280 s’havien establert a París per guanyar-s’hi la vida.

Mrs. Butler, la campiona ardent per les més pobres i míseres del seu sexe, diu: «Circumstàncies accidentals, la mort d’un pare, d’una mare, la manca de feina, un salari insuficient, la misèria, promeses falses, la seducció, paranys interposats que les havien conduït a la desgràcia». Força instructives són les informacions que fa Karl Schneidt en un pamflet «La misèria de les cambreres a Berlin»(30) sobre les causes que les condueixen tan sovint a la prostitució. Sorprenentment elevat és el nombre de noies del serveix que esdevenen cambreres, i això vol dir gairebé sempre prostitutes. En les respostes que Schneidt rep als seus qüestionaris a cambreres, s’hi diu com a exemple: «Perquè vaig tindre un infant amb el meu amo i vaig haver de servir». Una altra diu: «Perquè el meu historial es va tacar», i una altra encara: «Perquè no podia guanyar prou cosint i amb feines similars», o «Perquè, treballadora de fàbrica, m’hi van acomiadar, i ja no vaig trobar cap feina», o: «Perquè el meu pare es va morir i encara tenia quatre germans petits». Que especialment noies de servei que han caigut víctimes de la seducció del senyor de la casa representen un gran contingent de les prostitutes és un fet conegut. Sobre el gran nombre de seducció de serventes per part dels amos o dels llurs fills s’esplaia força contundentment el doctor Max Taube en una obra.(31) Però també les classes superiors forneixen un contingent a la prostitució, tan sols que no és la misèria sinó la seducció i la inclinació a una vida lleugera, de roba i de plaers. Quant això es diu en un escrit «Les noies perdudes i la policia moral»(32):

«Amb horror i amb espant senten tants braus ciutadans, tants pastors, professors, alts funcionaris i alts militars entre d’altres que la seua filla es dedica secretament a la prostitució, que si totes aquestes filles fossen esmentades públicament, hi hauria llavors una revolució social, o bé els conceptes de l’honor i de la virtut en el poble patirien un greu perjudici».

Són particularment les prostitutes més fines, les d’alta volada entre elles, les que es recluten des d’aquests cercles. També una gran part de les actrius, per la més crassa desproporció entre les despeses de vestuari i la llur posició (33), són empreses a aquesta penosa font de guanys. El mateix val per a nombroses noies contractades com a venedores i similars. Hi ha també empresaris en quantitat que són prou deshonrosos com per justificar la petitesa dels salaris amb la insinuació de l’ajut dels «amics».

Cosidores, sastresses, modistes, treballadors fabrils, per centenars de milers, es troben en condicions similars. Qui els dóna feina i els llurs encarregats, comerciants, terratinents, etc., consideren sovint com una mena de privilegi que treballadores i sirventes es posen a disposició del llur desig. Als nostres pietosos conservadors els agrada posar com a exemple les condicions en el camp pel que fa a la moralitat com una mena d’idil·li en relació a les grans ciutats i als districtes industrials. Qui conega aquestes condicions sap que no són així. Això ho constata també una conferència que realitzar un cavaller terratinent l’autumni del 1889, que la premsa saxona reportava així:

«Grimma. El cavaller terratinent doctor v. Wächter, de Röcknitz, recentment va pronunciar en una assemblea diocesana que hi tingué lloc, una conferència sobre la immoralitat sexual en les nostres comunitats rurals i les condicions locals no foren descrites amb color rosa. Amb la més gran franquesa el conferenciant reconegué en aquesta ocasió que sovint també els ofertadors de feina, fins i tot els casats, es troben en relacions força íntimes amb les subordinades femenines, les conseqüències de les quals són després cobertes amb el pagament en diners o mitjançant un crim als ulls del món. Tristament hom no pot desmentir que la immoralitat a les comunitats rurals no la van introduir únicament noies que havien estat contractades com a ames a la ciutat i mossos que s’havien malmès en el servei militar, sinó que també tristament pels cercles educats, per administradors de finques senyorials i per oficials amb ocasió d’exercicis militars s’ha introduït la immoralitat en el camp. Com informa el senyor doctor v. Wachter, de fet hi hauria ací en el camp únicament unes poques noies que als 17 anys d’edat no hagen caigut». L’honest conferenciant va haver de correspondre pel seu amor a la veritat amb un boicot social, que va patir de part del món de l’oficialitat que s’havia sentit ofès. Similarment, el pastor Wagner va passar per quelcom similar quan va expressar en la seua obra «La immoralitat en el camp» veritats incòmodes dels senyors terratinents.(34)

La majoria de les prostitutes són llençades a aquest ofici a una edat en la qual amb prou feines se les pot considerar capaces de judici. De les prostitutes domèstiques arrestades a París des de l’any 1878 al 1887, 12.615 = 46,7% eren menors, i en els anys 1888-1898 eren menors 14.072 = 48,8%. «Un resum tan lacònic com trist de Le Pileurs val com a esquema per a la majoria de meuques parisines: desflorada a 16 anys, prostituïda a 17, sifilítica a 18».(35) A Berlin es troba el 1898 entre 846 prostitutes de nova inscripció, unes 229 menors d’edat, i de fet:

El setembre del 1894 esclatà a Budapest un afer escandalós de primer rang, en el qual es mostrà que 400 noies de dotze a quinze anys d’edat havien caigut víctimes de llibertins rics. També els fills de les nostres «classes propietàries i educades» veuen sovint com un dret establert seduir les filles del poble, i deixar-les després a l’estacada. Massa fàcilment aquestes filles del poble, confiades, mancades de vida i d’experiència, majoritàriament desproveïda de joia i d’amistat cauen víctimes del seductor que s’hi atansa amb un aspecte lluent i afectuós. Desenganys i despits i, finalment, crims en són les conseqüències. Entre els 2.060.973 d’infants nascuts a Alemanya l’any 1907 nasqueren extramatrimonialment 179.178. Hom pot afigurar-se la mesura de cura i de patiment al cor que suposa la major part d’aquestes mares el naixement dels llurs infants extramatrimonials, també quan hom assum que, posteriorment, una part d’aquests infants serà legitimada pels llurs pares. El suïcidi femení i la mortalitat infantil són sovint els recursos front a la misèria i a la pobresa de les dones abandonades. Els judicis per infanticidi donen així una imatge fosca i instructiva. Així, l’autumni del 1894 era portada davant del tribunal de Krems (Baixa Àustria) una noia jove que, vuit dies després del part a la maternitat de Viena s’havia vist en el carrer amb el seu infant i sense mitjans i, en la seua desesperació, per la qual cosa fou condemnada a mort. De la persecució del pare hom no ha sabut res. I en la primavera del 1899 des de Posen s’informava: «Sota el càrrec d’assassinat es trobava el dilluns la treballadora de 22 anys, Katharina Gorbacki, d’Alexanderruh bei Neustadt a.W. davant del Tribunal de Posen. L’acusada havia servit en els anys 1897 i 1898 pel prebost Merkel a Neustadt. De les relacions íntimes amb aquest havia tingut una noia el juny de l’any anterior, que fou lliurada a la cura d’uns parents. El prebost pagà durant els dos primers mesos 7¹/2 marcs pels costos de l’infant, però ja no va fer després cap aportació, si més segons declaren els Gorbacki. Com que també va haver de fer front a la despesa de rentar-li la roba, decidí de bandejar l’infant. Un diumenge de setembre de l’any anterior ofegà l’infant amb un coixí. El jurat la declarà culpable d’homicidi premeditat sense admetre circumstàncies atenuants. La fiscalia demanà la màxima pena de cinc anys de presó. El jutge la sentencià per homicidi a tres anys de presó». Coneguda la forma amb la qual fou seduïda, abandonada vergonyosament, i conduïda al punt més extrem, la dona que mata el fruit del seu ventre és processada i castigada amb la presó o amb la mort. L’assassí irreflexiu pròpiament dit marxa sense càstig, es casa moltes vegades poc després amb la filla d’una família «honesta i justa» i esdevé un home força estimat i pietós. Gaudeix sovint d’honor i dignitat qui s’aquesta manera tacà el seu honor i la seua consciència. Si a les dones els correspongués un mot en la legislació, en aquest sentit moltes coses canviarien. Evidentment, molts infanticidis ni es descobreixen. A final de juliol del 1899 a Frankenthal a.Rh. una noia de servei fou acusada d’haver ofegat el seu infant extramatrimonial nounat en el Rin. La fiscalia requerí a totes les autoritats policials de Ludwigshafen de la vora del Rin fins a la frontera holandesa de reportar dins d’un cert termini la presència del cadàver d’un infant. El resultat sorprenen d’aquest requeriment fou que les autoritats en el termini referit reportaren no pas menys de 38 cadàvers d’infants que havien estat recuperats del Rin, però les mares dels quals no havien pogut determinar-se.

Amb la màxima crueltat, com ja s’ha esmentat, es comporta la legislació francesa, que prohibeix l’enquesta de paternitat, però que fundà orfelinats. La decisió vinculant de la Convenció del 28 de juliol del 1795 afirmava: «La nation se charge de l’éducation physique et morale des enfants abandonnés. Désormais, ils seront désignés sous le seul nom d’orphelins. Aucune autre qualification ne sera permise». (L’educació física i moral dels infants abandonats és afer de la nació. Des de l’hora present seran designats amb l’únic nom d’orfes. Cap altre designació no serà permesa). Això era força adient per al món masculí, ja que així podien desviar les obligacions de l’individu a la comunitat, i s’estalviaven la publicitat per a ells i per a les esposes. Hom erigí orfanats i asils. El nombre d’orfes i d’abandonats es creu que era en l’any 1833 de 130.945; s’estima que un de cada deu infants era fill d’un matrimoni que se’n volia desfer. Però aquests infants no reben cap atenció adequada, i així la llur mortalitat és força elevada. Es moria en aquella època en el primer any de vida un 59%, per tant més de la meitat; fins al dotzè any de vida es moria un 78%, de forma que de cada 100 tan sols 22 assolien l’edat de dotze anys. A començament del anys seixanta existien encara 175 orfelinats, i en el 1861 s’hi admetien 42.194 enfants trouvés (trobats), a més de de 26.156 enfants abandonnés (infants abandonats) i 9.716 orfes, un plegat de 78.066 infants, la cura dels quals es feia a càrrecs dels costos públics. En l’any 1905 es comptaven 3.348 trobats. El nombre d’infants abandonats arribava a 84.271. Globalment, el nombre d’infants abandonats amb prou feines ha disminuït en els darrers decennis.

A Àustria i a Itàlia s’han fundat en tot cas orfelinats, que recauen sota el manteniment de l’estat. «Ici on fait mourir les enfants» (ací hom fa morir els infants) un monarca ho hauria suggerit com a inscripció adient per als orfelinats. Però a Àustria desapareixen gradualment; actualment tan sols en queden 8, que al començament dels anys noranta tenien cura de més de 9.000 infants, mentre que més de 30.000 eren col·locats fora de les institucions. La despesa d’això era de vers dos milions de florins. En els darrers anys el nombre de trobats ha experimentat un important descens, per bé que en l’any 1888 encara es tenia cura a Àustria, inclosa Galítzia, de 40.865 infants, dels quals 10.466 en institucions, 30.399 en acollida privada i amb un requeriment de despesa de 1.817.372 florins. La mortalitat era en les institucions inferior a la dels infants lliurats a l’acollida privada, particularment a Galítzia. Allí es moriren l’any 1888 en les institucions un 31,25% dels infants, molt més que en les institucions dels altres països; però en l’acollida privada hi moria un 84,21%, un autèntic assassinat en massa. L’escorxador polonès sembla adreçat a arrabassar la vida a aquestes pobres criatures el més ràpidament possible.

A tot Itàlia durant els anys 1894-1896 s’admeteren 118.531 infants. Mitjana anual: 29.633: Nois 58.901, noies 59.630; extramatrimonials 113.141, matrimonials 5.390 (tan sols un 5%). Com de gran era la mortalitat, es percep a partir d’aquesta taula (37):

El rècord el deté l’Orfelinat Santa Cosa dell’Annunziata, a Nàpols, en el qual en l’any 1896 de 853 lactants es moriren 850. Encara en l’any 1907 els orfelinats ingressaren 18.896 infants. Per als anys 1902-1906 la mortalitat d’aquestes malaurades criatures suposava un 37,5%, la qual cosa vol dir que més d’un terç dels infants allotjats es moriren en el primer any de vida.(38)

En general, és un fet coneixement comú que els infants nascuts fora del matrimoni es moren en un percentatge molt més alt que els nascuts matrimonialment. Segons l’estatística prussiana de cada 10.000 nascuts vius:

«És característic i una demostració definitiva del vincle estret entre la prostitució i la situació penosa del servei domèstic i del servei del camp que dels 94.779 nascuts fora de matrimoni en l’any 1906, segons el sector d’ocupació al qual pertanyia la mare: del servei domèstic 21.164, del servei del camp 18.869, i per tant, plegades, 40.033 o 42%. Si hom aplega les servidores del camp i les jornaleres i treballadores del camp, s’arriba a una proporció del 30%, mentre que les dependentes en la indústria i en l’artesania suposen un 14% (13.460)».(39)

La diferència en els casos de mort entre infants matrimonials i extramatrionals es fa particularment remarcable en el primer mes de vida; en aquest, de mitjana, la mortalitat dels nascuts fora del matrimoni és tres vegades superior a la dels nascuts matrimonialment. La manca d’assistència durant l’embaràs, i una pobra atenció en el part i en el post-part en són la simple causa. La infame «factoria d’àngels» i els maltractament ajuden a augmentar les víctimes. També el nombre d’infants nascuts morts és entre els nascuts fora del matrimoni més elevada que en els matrimonials, principalment pels intents d’una part de les mares de provocar ja durant la gestació la mort de l’infant. A això s’afegeix encara l’infanticidi que no arriba a la detecció perquè l’infant mort és comptat entre els nascuts morts. «Als 205 infanticidis que registren els documents judicials a França, caldria afegir – opina Bertillon – encara si més no 1.500 pretesos naixements morts i 1.400 casos de mort no-intencionada per inanició».(40)

Per cada 100 naixements, els nascuts morts foren:

	En els anys	matrimonials	extramatrimonials
Alemanya	1891-1900	3,15	4,25
Prússia	1900-1902	3,02	4,41
Saxònia	1891-1900	3,31	4,24
Baviera	1891-1900	2,98	3,61
Württemberg	1891-1900	3,30	3,48
Baden	1891-1900	2,62	3,35
Àustria	1895-1900	2,64	3,86
Suïssa	1897-1903	3,40	6,14
França	1891-1895	4,40	7,54
Països Baixos	1891-1900	4,38	8,13
Dinamarca	1893-1894	2,40	3,20
Suècia	1891-1895	2,46	3,30
Noruega	1891-1900	2,47	4,06
Finlàndia	1891-1900	2,54	4,43
Itàlia	1891-1896	3,89	(41) 5,16

El supervivents es revengen de la societat pel maltractament rebut, amb un percentatge inusualment elevat de criminals de tots els graus.

5. Delictes contra la moralitat i malalties sexuals

En tot cas, cal entrar, ni que siga breument, en un altre mal que es mostra sovint. Un excés de gaudi sexual és molt més perjudicial que una privació. També un organisme maltractat per l’excés s’ensorra. Impotència, infertilitat, patiments de columna vertebral, idiotesa, feblesa mental i altres malalties en són les conseqüències. Mesura en les relacions sexuals és tan necessari com en el menjar i el beure i en altres necessitats humanes. Però la mesura sembla particularment difícil en joves que viuen en l’excés. D’ací el gran nombre de «joves senils» en els alts estrats socials. El nombre de roués joves i vells és elevat, i com s’atipen i s’emboiren per l’excés, tenen una necessitat d’estimulants particulars. A banda d’aquells per als quals l’amor pel propi sexe (l’homosexualitat) és innata, cauen molts en la contra-naturalitat de l’època grega. L’amor masculí és molt més estès que no pas ens ho imaginam la majoria; si es coneguessen les actes secretes de moltes oficines de policia es publicarien fets colpidors.(42) Però també entre les dones viu la contra-naturalitat de l’antiga Grècia en la mesura més frapant. L’amor lèsbic, el safisme, s’hauria estès força entre les dones casades a París i, segons Taxel, entre les dames parisenques més preeminents en una enorme mesura. A Berlin una quarta part de les prostitutes es dediquen a la tribadia, però tampoc en el cercle del nostre món femení preeminent manquen les deixebles de Safo.

Una altra satisfacció contranatural de l’impuls sexual són els abusos criminals als infants, que en les darreres dècades s’han multiplicat. Així a Alemanya foren condemnades per crims i infraccions contra la moralitat en l’any 1895: 10.239 persones, 1905: 13.432, 1906: 13.577. De les quals per raó del § 174 (tracte inadmissible amb infants) en l’any 1902: 58, 1907: 72 persones, i per raó del § 176 secció 5 (tracte inadmissible amb persones de menys de 14 anys) en l’any 1902: 4.090, 1906: 4.548, 1907: 4.397. A Itàlia s’estimava el nombre de crims contra la moralitat entre 1887 i 1889 en 4.590, el 1903 en 8.461 o 19,44 i 25,67 per cada 100.000 habitants. El mateix fet s’ha constatat a Àustria. «La forta proliferació de delictes contra la moralitat en el període del 1880 al 1890» - diu amb tota justícia H. Herz - «mostra que l’estructura econòmica del present amb l’elevació de les xifres de la solteria i condicionada per les fluctuacions en el camp s’ha convertit en una part no gens petita en la causa de la roïna situació moral».(43)

Les «proffessions liberals», a les quals pertanyen essencialment membres de les classes superiors, suposen a Alemanya vora el 5,6% dels delictes criminals, però pel que fa als abusos criminals d’infants en són vora el 13%. Aquest percentatge seria encara més elevat si hom no tingués en aquests cercles mitjans jurídics per mantindre els crims en secret. Les revelacions colpidores que en els anys vuitant del segle passat va fer la «Pall Mall Gazette» sobre l’abús d’infants a Anglaterra mostren quina és la situació en aquesta esfera.

Quant a les malalties venèries i el llur augment, la taula següent ofereix informació sobre els casos de malalties venèries tractats en els hospitals de l’Imperi Alemany:

Quan prenem les xifres mitjanes anuals, per a un període 25 anys s’eleven de 7.781 (purgacions) i 22.583 (sífilis) a 22.750 i 25.559. La població ha augmentat tan sols en 25%, el nombre de malalts de purgacions, però, ho ha fet en un 182% i el nombre de sifilítics en un 19%!

Tenim encara una estatística que abasta de fet molts anys, sinó que tan sols compta i registra en un sol dir quants pacients es trobaven sota tractament mèdic el 30 d’abril del 1900 per purgacions, xancre i sífilis. Aquesta estatística ha estat encarregada pel ministeri de culte prussià. S’adreça un qüestionari a cada metge de Prússia. Encara que tan sols un 65,5% l’ha respost, l’enquesta donava que el 30 d’abril del 1900 havia a Prússia al voltant de 41.000 malalts sexuals en tractament mèdic. 11.000 d’aquests eren afectats de casos nous de sífilis. A Berlín tot sol, s’hi donaven en aquest dia 11.600 malalts sexuals, dels quals uns 3.000 eren sifilítics nous. Per cada 100.000 habitants adults, es trobaven en tractament mèdic:

En particular, les ciutats més especialment afectades són les ciutats portuàries, les ciutats amb universitats, guarnició i indústria, així com les ciutats amb comerç i indústria i guarnició. (Königsberg de 100.000 2.152 homes i 619 dones, Köln 1.509 i 402, Frankfurt a.M. 1.505 i 599.)

Pel que fa a Berlín, Blaschko troba: «que en una gran ciutat com Berlín tots els anys de cada 1.000 homes joves entre 20 i 30 anys gairebé 200, i per tant al voltant d’una cinquena part, són malalts de purgacions i vora 24 de sífilis noves. Ara bé, el temps durant el qual el jovent masculí s’exposa al perill d’una infecció sexual dura més d’un any; suposa per a molts estrats de la població cinc anys, per a molts deu i en endavant. Un home jove, doncs, després de cinc anys de celibat contrau purgacions una vegada, i en deu anys dues vegades. Després de 4-5 anys un de cada deu homes joves adquireix la sífilis, i després de 8-10 anys ho fa un de cada cinc. O amb altres mots: dels homes que entren en matrimoni amb més de trenta anys, cadascú haurà tingut purgacions dues vegades i cada quatre o cinc serà sifilític. Aquestes són les xifres que s’han aconseguit sota un recompte acurat i pensat i que a nosaltres, els metges, que ens assabentam de moltes malaurances que són desapercebudes pel món, no ens semblen exagerades».

Els resultats de l’enquesta del 30 d’abril del 1900 troben confirmació en un treball sobre aquesta matèria encarregat per l’exèrcit prussià, corresponent a l’any 1907 i elaborat pel cirurgià doctor Schwiening.(44)

Es desprèn que les diferents divisions de cos d’exèrcit, que es corresponen en grans trets – encara que no de forma exacta – als districtes de les províncies, ofereixen cada any aproximadament la mateixa quota de recrutes amb malalties venèries. Certs cossos d’exèrcit, però, mostren xifres particularment elevades. Així, en primer lloc, hi ha el tercer, el cos recrutat de Brandenburg. És Berlín, essencialment, la responsable que un 2% dels recrutes siguen malalts sexuals. En el novè cos Berlín és substituït per Altona (Hamburg), en el dotzè per Dresden i en el dinovè per Leipzig. L’abast de les malalties sexuals en la població civil es pot determinar encara més precisament a partir dels càlculs de Schwienning pel que fa al percentatge de recrutes veneris de cadascun dels districtes governamentals. De 1.000 allistats eren malalts veneris:

El primer lloc l’assum Schöneberg amb 58,4 recrutes malalts veneris per cada 1.000 allistats. Per les grans ciutats extraprussianes, per cada 1.000 recrutes eren malalts sexuals a Hamburg 29,8, a Leipzig, 29,4, a Dresden 19, a Chemnitz 17,8, a München, 16,4.

Segons G. v. Mayr la incidència anual de malalties venèries per miler de caps era de mitjana el 1903/04 a Prússia de 19,6, a Àustria-Hongria 60,3, a França 27,1, a Itàlia 85,2, a Anglaterra 125, a Bèlgica 28,3, als Països Baixos 31,4, a Rússia 40,5, a Dinamarca 45. Particularment alta és la incidència de malalties venèries en la marina: en l’alemanya suposava en el 1905/06 a bord en l’estranger un 113,6 per mil, en aigües territorials 58,8, en terra 57,8, i en l’anglesa en l’any 1905 121,55, el 1906, 121,94.

Veiem, doncs, com, a conseqüència de la nostra situació social es generen i augmenten vicis, disbauxes, abusos i crims de tota mena. Tota la societat arriba a una situació d’agitació, sota la qual les dones pateixen més.

Les dones ho senten cada vegada més i cerquen un redreçament. Demanen en primera línia autosuficiència i independència econòmiques, que les dones, com els homes, siguen admeses a totes les activitats, d’acord amb la força i la capacitat; demanen particularment també l’admissió en els oficis designats amb el nom de «professions liberals». Són justificats aquests esforços? Són realitzables? Les ajudaran? Això són qüestions que s’han de respondre.

Notes d’August Bebel

(1) F. Hügel, Zur Geschichte, Statistik und Regelung der Prostitution in Wien, 1865. <=

(2) Max Rubner, Lehrbuch der Hygiene. 8. Auflage, S. 654. Leipzig 1907. <=

(3) Th. Bade, Über Gelegenheitsmacherei und öffentliches Tanzvergnügen. Berlin 1858. <=

(4) De fet ja mostra una estatística realitzada per la presidència berlinesa de policia en els anys 1871/72 sobre l’origen de 2.224 prostitutes inscrites, que 1.015 = 47,9% provenien de l’estament menestral, 467 = 22,0% de l’estament obrer fabril, 305 = 14,4% del petit funcionariat, 222 = 10,4% de sectors comercials i del transport, 87 = 4,1% de l’agricultura i 26 = 1,2% de l’estament militar. No es determinava l’ofici del pare de 102. <=

(5) R. Schmölder, Die Bestrafung und polizeiliche Behandlung der gewerbsmäßigen Unzucht. Düsseldorf 1892. <=

(6) J. Kühn, Die Prostitution im neunzehnten Jahrhundert vom sanitätspolizeilichen Standpunkt. Leipzig 1892. <=

(7) Dr. Fock, Die Prostitution in ethischer und sanitärer Beziehung. Deutsche Vierteljahresschrift für öffentliche Gesundheitspflege. 20. Band, 1. Heft. <=

(8) Dr. B. Severus, Prostitution und Staatsgewalt. Dresden 1899. <=

(9) Paul Kampffmeyer, Die Prostitution als soziale Klassenerscheinung und ihre sozialpolitische Bekämpfung. S. 41. Berlin 1905. <=

(10) «Quan en el Zirkus Busch es reuneix la Lliga Agrícola o se celebra un gran Congrés a Berlín, llavors puja el preu... de la carn humana». Satyr, Lebeweltnächte der Friedrichstraße. S. 16. Berlin 1907. <=

(11) Handbuch der Hygiene. Herausgegeben von Dr. med. Th. Weyl, 10. Band. "Hygiene der Prostitution und venerischen Krankheiten." Bearbeitet von Dr. A. Blaschko, Berlin. S. 111. Jena 1901. <=

(12) «De fet, però, tot el sistema regulador no combat reeixidament de cap manera les malalties venèries ni tampoc no les disminueix perceptiblement. La seguretat enganyosa que dóna als homes, els fa desprevinguts; l’augment de les relacions eleva el perill de contagi si més no en la mateixa mesura que el disminueix la retirada d’unes malaltes greus per part del metge». August Forel, Die sexuelle Frage. S. 338/339. München 1907. <=

(13) Segon report oficial de la presidència reial de policia de Berlín pels anys 1881 a 1890. S. 351 bis 359. <=

(14) Els assistents més ferms de les dones eren els treballadors anglesos. «Decidirem», escriu Josephine Butler en la seua famosa obra «La història d’una croada», «apel·lar a la nació. Ja l’autumni del 1869 havíem escrit a cada membre de totes dues cambres del parlament i a molts altres dirigents de sectors seculars i eclesiàstics. De totes les respostes rebudes a aquestes lletres, ben poques hi coincidien plenament... Com que havíem obtingut dels cercles dels quals esperàvem inicialment atreure l’atenció a la causa, un encoratjament tan menor, ens giràrem a la població treballadora del país. Ací hom ens va rebre d’una forma del tot diferent. Sóc plenament conscient que les classes treballadores tenen mancances i que de cap manera, com els altres estrats de la població, no són lliures d’egoisme; però em resta sòlid el conveniment que el poble, tan aviat com s’apel·la en el nom de la justícia, demostra sempre un sentiment lleial i ferm». Citat a P. Kampffmeyer, a.a.O., S. 69. <=

(15) «En el 1901 s’esdevingué a Viena que una francesa fou maltractada per un agent de policia entre els aplaudiments de la multitud i llençada a la presó amb les meuques i examinada mèdicament per la força. Cinc interpel·lació provocà aquest cas en el Consell Imperial. En l’any 1902 dames d’Hamburg i de Kiel foren detingudes sota el pretext de prostitució i part foren tractades brutalment. Aquests casos conduiren el 8 de setembre a una gegantina manifestació de protesta a Hamburg, a la qual assistiren membres de tots els partits». P. Kampffmeyer, a.a.O., S. 66. <=

(16) 15 d’agost del 1893. Berlin. <=

(17) Die gesundheitsschädliche Tragweite der Prostitution. Von Dr. Oskar Lassar. Berlin 1892, August Hirschwald <=

(18) Die Behandlung der Geschlechtskrankheiten in Krankenkassen und Heilanstalten. Berlin 1890, Fischers Medizinische Buchhandlung. <=

(19) Aquesta provisió de la llei d’assegurança de malaltia (§ 6 a), que possibilitava els municipis d’excloure totalment o parcialment dels diners per a malalties els casos d’emmalaltiment per relacions sexuals, ha estat bandejada per la nova legislació del 25 de maig del 1903, que entrà en vigor l’1 de gener del 1904. <=

(20) Entre els interns de les institucions per a cecs eren específicament cercs per infecció en el naixement a Berlín un 21,3%, a Viena un 31%, a Brelsau 31%, a Budapest, 47,9%, a Munic, 73,8%. Th. Weyl, soziale Hygiene. S. 62. Jena 1904. <=

(21) "Was die Straße verschlingt". Sozialer Roman in 3 Bänden. Berlin, A. Hoffmann & Komp. <=

(22) Dr. Elisabeth Blackwell, The moral education. <=

(23) Mantegazza, L'amour dans l'humanité. <=

(24) La posició de la policia envers la prostitució és particularment interessant en més d’un aspecte. Es demostrà el 1899 a Berlín en un procés que un comissari policia utilitzà una prostituta per vigilar i fer parlar un estudiant que, segons la sospita del comissari de policia, era anarquista. I fins i tot a Praga, el director de policia participava l’agost del 1902 a una publicació local, que se li havia retirat a la dona d’un funcionari policial subaltern local la concessió d’una casa de tolerància perquè el seu home havia maltractat un detingut. La policia de Praga paga doncs als seus funcionaris amb l’extensió de concessions per a casa públiques. Una senyora condició. <=

(25) Dr. Sicard de Plauzoles, La fonction sexuelle. p. 67. Paris 1908. <=

(26) Kamillo Karl Schneider, Die Prostituierte und die Gesellschaft. Eine soziologisch-ethische Studie. S. 40 bis 41, 188 bis 189, Leipzig 1908. <=

(27) De cada 1.000 membres de la Caixa de Malalties Professionals de Berlín, es declaraven malalties per

F. Prinzing, a.a.O., S. 229. <=

(28) Karl Marx, Das Kapital. 2. Auflage, 1. Band, S. 480. <=

(29) A.a.O., S. 458. <=

(30) Berlin 1893, Moderner Verlag. <=

(31) Dr. med. Max Taube, Der Schutz der unehelichen Kinder. Leipzig 1893, Veit & Komp. <=

(32) Berlin 1889, Wilh. Ißleib (Gustav Schuhr). <=

(33) En l’obra «Kapital und Presse», Berlin 1891, el doctor F. Mehring constatava que una actriu gens incapaç era contractada en un teatre força conegut per una paga mensual de 100 marcs, mentre que les despeses sols de guardaroba d’un mes li suposaven 1.000 marcs. El dèficit el cobrir un «amic». <=

(34) A instància del pastor Wagner s’aprovà una enquesta en la Conferència de la Unió per la Moralitat del 20 de setembre del 1894. Els resultats es publicaren en una obra de dos volums, «Die geschlechtlich-sittlichen Verhältnisse der evangelischen Landbewohner im Deutschen Reiche. 1895 bis 1896». <=

(35) Professor S. Bettmann, Die ärztliche Überwachung der Prostituierten. "Handbuch der sozialen Medizin". 8. Band, S. 82. Jena 1905. <=

(36) S. Bettmann, a.a.O., S. 194. <=

(37) S. Turcsanyi und S. Engel, Das italienische Findelwesen. Vierteljahrshefte für öffentliche Gesundheitspflege 1903. 35. Band, S. 771. <=

(38) Handwörterbuch der Staatswissenschaften. 3. Auflage. 4. Band. 1919. Artikel Findelhäuser oder Findelanstalten. <= (39) G. v. Mayr, a.a.O., S. 140. <=

(40) Schnapper-Arndt, a.a.O., S. 181. <=

(41) F. Prinzing, Die Ursachen der Totgeburten. Allgemeines Statistisches Archiv 1907. 7. Band, S. 43 bis 44. <=

(42) D’ençà dels processament de Moltke, Lynar i Eulenburg s’ha desplegat una imatge encara més colpidora que la que hom podia esperar. Han demostrat com de difosa és aquesta perversitat en els cercles socials més alts, particularment en els cercles militars i cortesans. <=

(43) Dr. Hugo Herz, Verbrechen und Verbrechertum in Österreich. S. 65. Tübingen 1908. <=

(44) Siehe Generaloberarzt Professor Dr. Schumburg, Die Geschlechtskrankheiten, ihr Wesen, ihre Verbreitung. Leipzig 1909. <=