10. Capítol | Índex | 12. Capítol

August Bebel – La dona i el socialisme

Capítol onzè
Les oportunitats de matrimoni
1. La disminució dels enllaços matrimonials

No requereix cap demostració addicional que, sota les condicions esmentades, creix el nombre de persones que no veuen el matrimoni com un paradís i que s’ho pensen bé abans d’entrar-hi. D’ací el fenomen que el nombre d’enllaços matrimonials en la majoria dels estats civilitzats comence a retrocedir o reste estacionari. Empíricament ja se sabia que uns preus elevats de gra en un any individual contribueixen negativament tant en el nombre d’enllaços matrimonials com en els naixements. Però com més avança la industrialització d’un país, més aquests nombres són condicionats per les pujades i baixades de la conjuntura econòmica global. Les crisis econòmiques i l’empitjorament creixent de la situació econòmica general han d’actuar d’una manera perdurablement desfavorable. Això constata l’estatística matrimonial de gairebé tots els països civilitzats.

Segons les enquestes governamentals més recents en els Estats Units es conclogueren en el període de 1857 a 1906 12.832.044 matrimonis.

Veiem, doncs, que, a conseqüència de la crisi de 1893/94 el nombre d’enllaços matrimonials en l’any 1894 no tan sols experimentà cap augment, sinó que disminuí en 12.512. El mateix fenomen es repetia l’any 1900, que mostra una disminució de 4.987 matrimonis.

A França els enllaços matrimonials mostren la imatge següent:

El nombre màxim el mostra l’any 1873 amb 321.258 matrimonis. Des de llavors disminueix el nombre d’enllaços matrimonials, per anar de nou cap amunt amb l’ascens de la vida econòmica. L’any 1907 França mostrava el nombre més alt posterior al 1873: 314.903 enllaços matrimonials. Aquest augment és en cert grau la conseqüència de la nova llei del 21 de juny del 1907, que simplificava les formalitats necessàries per a l’enllaç matrimonial i ha conduït en els districtes pobres a una acceleració de les xifres matrimonials.

Els contractes matrimonials per cada 1.000 habitants foren:

Que el nombre d’enllaços matrimonial de la majoria de països oscil·le segons domine la prosperitat o la crisi industrial es demostra de forma completament esclatant a Alemanya. El 1872, l’any posterior a la guerra germano-francesa, donà per a Alemanya, com l’any 1873 per a França, el nombre màxim d’enllaços matrimonials (423.900). Des de 1873 aquest nombre disminuí i assolí l’any 1879, l’any de la posició més fonda de la crisi, el grau més baix (335.113); pujà llavors lentament fins a l’any 1890, que encara fou un any de prosperitat; caigué, però, en l’any 1892 i pujà de nou amb els anys de prosperitat, per assolir en els anys 1899 i 1900, la posició més alta del floriment industrial, el punt màxim (476.491 l’any 1900, 471.519 l’any 1899). La nova crisi comportà una davallada. En l’any 1902 cau el nombre d’enllaços matrimonials a 457.208, i en els anys 1906 i 1907 (498.990 i 503.964) s’assoleix de nou un màxim. I si bé l’any 1906 el nombre d’enllaços matrimonials fou superior en 13.004 respecte del 1905, es mostren ja els efectes de la crisi a partir del 1907 en un augment absolut disminuït (tan sols en 4.974 respecte del 1906) i en una reducció relativa (de 8,2 per cada 1.000 habitants a tan sols 8,1).

En general, però, els nombres de la majoria de països traeixen una tendència a la baixa dels enllaços matrimonials. El màxim d’enllaços matrimonials de mitjan anys 70 s’assoleix a final dels anys 90 tan sols excepcionalment, i com les taules anteriors deixen patent resta per sota de la gran majoria dels països europeus.

Però no tan sols les condicions d’ingressos, sinó també les condicions de propietat actuen en alt grau damunt dels enllaços matrimonials. L’Anuari de Schmoller de 1885, pàgina 1, donava informacions sobre l’estatística de població del Regne de Württemberg, que mostra de forma colpidora que, amb l’augment de les grans propietats rurals disminueix el nombre d’homes casats d’entre 25 i 30 anys d’edat i augmenta el nombre d’homes no-casats entre 40 i 50 anys. (Vegeu la taula de la pàgina 166) La petitat propietat rural afavoreix els enllaços matrimonials, ja que possibilita un nombre superior de famílies amb una existència adequada, i contràriament actua la gran propietat rural en relació als enllaços matrimonials. Amb la industrialització creixent del país puja el nombre d’enllaços matrimonials en les ocupacions urbanes. A Suècia els enllaços matrimonials per cada 1.000 practicants d’oficis entre el 1901 i el 1904 era:

Tots aquests nombres demostren, però, que són decisives no les causes morals, sinó les materials. El nombre d’enllaços matrimonials és com la situació moral d’una societat, únicament dependents dels fonaments materials.

2. Infanticidi i avortament

La por a la penúria i el pensament de no poder pujar adequadament els infants són també principalment els factors que impulsen dones de totes les classes a comportaments contraris a l’objectiu natural, sovint també sotmesos a la legislació penal. A això pertanyen els mitjans més diferents per a impedir la concepció o, si aquesta es produeix contra la voluntat, al bandejament del fetus, a l’avortament. Seria fals sostindre que aquests mitjans els empren tan sols dones lleugeres i irreflexives. Més aviat, sovint els practiques dones complidores, que volen limitar el nombre d’infants; i que en aparèixer el dilema d’haver de tancar-se als esposos o seguir una drecera, se sotmeten al perill de l’aplicació d’un mitjà avortiu. Al costat hi ha, a més, dones que, per tal de cobrir un «mal pas», o per una aversió a les incomoditats de la gestació, del part i de la criança, o pel temor que la bellesa se’ls degradarà més ràpidament i perdran davant de l’espós o del món masculí, perpetren aquests comportaments i amb costosos diners obtenen assistència volenterosa de metges i parteres.

L’avortament provocat apareix, segons diferents observadors, d’una manera sempre més freqüent. Ja en els pobles antics l’avortament es practicava moltes vegades, i avui es trobe entre els més civilitzats i entre els bàrbars. Els antics grecs el realitzaven obertament, sense l’oposició de les lleis del país. En temps de Plató eren per`mès els avortaments a criteri de les comadrones, i Aristòtil disposava el naixement prematur entre els casats en els casos en els quals «la dona s’hi oposàs a la maternitat»(2). Segons Jules Rouyer les dones de Roma practicaven l’avortament per diverses raons. En primer lloc, volien fer desaparèixer el resultat de relacions prohibides, després, volien poder dedicar-se ininterrompudament a excessos, i volien, però, també evitar els canvis que provoca la gestació i el part al cos de la dona.(3) Entre els romans uns dona era considerada gran amb 25 o 30 anys, i així feien fora del camí tot allò que pogués fer-les semblar més velles. A l’Edat Mitjana l’avortament es castigava amb fortes penes corporals, i fins i tot amb l’amenaça de la pena de mort, i una dona lliure que hi hagués passat esdevenia serva.

En el present l’avortament es practica a Turquia i als Estats Units. «Els turcs són de l’opinió que el fetus no posseeix cap vida real fins al cinquè mes; no tenen cap escrúpol en provocar un avortament. També en el període que l’avortament és penable, es practica no pas rarament. En un període de sis mesos del 1872 a Constantinoble es tractaren més de 3.000 casos d’avortament provocat».(4)

Encara més sovint es practica als Estats Units. En totes les grans ciutats de la Unió hi ha institucions en les quals noies i dones poden sotmetre’s a un deslliurament prematur; molts diaris americans contenen anuncis d’aquestes institucions.(5) Hom parla en la societat local gairebé tan despreocupadament d’un avortament provocat com d’un part regular. A Alemanya i d’altres països europeus existeixen altres conceptes, i la legislació penal alemanya amenaça exemplarment tant a l’autor com al còmplice amb eventuals penes de presó.

En molts casos l’avortament condueix als resultats més lamentables, i no rarament apareix la mort, i en molts casos la destrucció de la salut de forma definitiva. «Els perills de la gestació i part més complicats són infinitament inferiors als mals generats per l’avortament provocat»(6) La infertilitat esdevé un dels efectes més habituals. Malgrat tot, també a Alemanya s’empra cada vegada amb més freqüència. Així per cometre’l foren condemnades des de l’any 1882 al 1886 839 persones, del 1897 al 1901 1.565, del 1902 al 1906 2.236. (7) La crònica escandalosa dels darrers anys ha relatat sovint de casos d’avortament que generaven una gran expectació pel paper jugat per metges i dones famoses de l’alta societat. També si hem de jutjar pels anuncis dels nostres diaris, hi ha un augment de les institucions i llocs on dones casades i no-casades tenen l’oportunitat d’esperar els resultats d’un «mal pas» amb tota reserva.(8)

La por a un nombre d’infants massa elevat en consideració a la propietat disponible i als costos de l’educació ha desenvolupat sistemàticament en classes senceres i entre pobles sencers l’aplicació de mesures preventives, la qual cosa amenaça amb una calamitat pública. És un fet conegut universalment que en gairebé tots els estrats de la societat francesa s’ha introduït el sistema dels dos infants. En pocs països civilitzats del món hi ha proporcionalment matrimonis tan nombrosos com a França, però en cap país és de mitjana el nombre d’infants tan petit i l’augment demogràfic tan lent. Tant el burgès francès com el petit burgès i el pagès parcer segueixen aquest sistema, i el treballador francès s’hi adreça. En moltes localitats d’Alemanya sembla que condicions rurals particulars han conduït a situació similars. Així hi ha una localitat pintoresca de l’Alemanya Sud-Occidental, en la qual en el jardí de cada mas creix la savina, components de la qual s’empren com a mitjà avortiu. En un altre districte del mateix país existeix ja de fa temps entre els pagesos el sistema dels dos infants; no volen dividir el mas. També és notable la mesura que ha assumit, en abast i profunditat, la literatura a Alemanya que tracta i fa defensa dels mitjans per a «l’esterilitat facultativa». Naturalment, sempre sota una capa «científica» i amb l’apel·lació a la pretesament perillosa superpoblació.

A banda de l’avortament i de l’impediment artificial de la concepció el crim hi juga un paper. A França l’infanticidi i l’abandonament infantil són de pujada, tots dos promoguts per la prohibició de la llei civil francesa de l’enquesta de paternitat. El § 340 del Code civil determina: «La recherche de la paternité est interdite», mentre el § 314: «La recherche de la maternité est admise». Es prohibeix investigar la paternitat d’un infant, però s’estableix la investigació de la maternitat, una llei que deixa al descobert la injustícia envers la víctima de la seducció. Els homes de França poden seduir tantes dones i noies com els siga possible, són lliures de tota responsabilitat i no han de pagar-hi cap alimentació. Aquestes provisions foren promulgades sota el pretext que el sexe femení s’hauria d’abstindre de seduir els homes. Hom veu, arreu, que és el feble home, aquest membre del sexe fort, que és seduït i no sedueix mai. La conseqüència de l’article 340 del Code civil fou l’article 312, que disposa: «L’enfant conçu pendant le mariage a pour père le mari» (l’infant concebut durant el matrimoni té per pare el marit). Es prohibeix l’enquesta de paternitat, de forma que els marits coronats de banyes, lògicament, han de considerar com a propi l’infant que ha concebut la seua dona amb un estrany, i ha de vetllar-hi. Hom pot apreciar que la burgesia francesa, si més no, és fidel a les conseqüències. Tot intent d’abolir l’article 540, fins ara, ha estat rebutjat.

D’altra banda, la burgesia francesa cerca de compensar en certa manera la crueltat d’impedir que les dones que han estat enganyades demanen l’alimentació al pare del seu infant, mitjançant la fundació d’orfanats. Hom priva, doncs, el nounat no tan sols del pare, sinó també de la mare. Segons la ficció francesa els fills il·legítims són orfes, i la burgesia francesa permet així de pujar els seus fills il·legítims com a «fills de la patria» a costa de l’estat. Una senyora institució. A Alemanya hom ha seguit cada vegada més els camins francesos. Les disposicions de la legislació burgesa per a l’Imperi Alemany contenen quant a la situació jurídica dels infants extramatrimonials uns principis que es contradiuen amb les lleis més humanes que tenien vigor prèviament. Així s’hi diu: «Un infant extramatrimonial i el seu pare no seran tinguts com a parents». Per contra, ja l’emperador Josef II havia decretat l’equiparació dels infants extramatrimonials amb el matrimonials. «Cap pare té l’infant extramatrimonial la mare del qual caigués en conceptio plurium (les relacions amb diversos homes) en el moment de la concepció». La frivolitat, la feblesa o la misèria de la mare es castiga en l’infant. De pares frívols la llei no en sap res. «La mare té el dret i el deure de curar per la persona de l’infant extramatrimonial. No se li concedeix la pàtria potestat. El pare de l’infant extramatrimonial té el deure de vetllar pel manteniment de l’infant fins al compliment del setzè any de vida d’acord amb la posició vital de la mare, fins i tot dels costos d’educació i de formació. Aquesta obligació per la pare va més enllà del setzè any de vida de l’infant quan és incapaç de mantindre’s com a conseqüència d’una malaltia. El pare té l’obligació de desemborsar a la mare tant els costos del part com els costos de manteniment durant les primeres sis setmanes després del part, i de les despeses necessàries com a conseqüència de la gestació o del part». I més encara. Segons el dret prussià de la terra, però, qui era concebut fora del matrimoni, per una dona soltera o per una vídua, era mantingut segons la posició i possibilitats del responsable, per bé que va permetre que la suma indemnitzadora no superàs la quarta part de la capacitat del responsable. L’infant extramatrimonial tenia dret a demanar del pare manteniment i consideració, sense considerar si la mare era una persona sense retrets, per bé que tan sols en la quantitat que costava l’educació d’un infant matrimonial de posició camperola o burgesa comuna. Si la relació sexual extramatrimonial hagués tingut lloc sota la promesa d’un matrimoni futur, el jutge implicat tenia present el nom, posició i rang del seductor així com tots els drets de la part reconeguda com a esposa divorciada, i en aquest cas el fill extramatrimonial tenia el dret dels infants provinents d’un matrimoni completament vàlid. Tot això ara s’ha oblidat, i el retrocés és el leitmotiv en la nostra legislació.

En el període del 1831 al 1880 els tribunals penals francesos tractaren 8.568 infanticidis, i de fet el nombre pujà de 471 entre els anys 1831 i 1835 a 970 entre els anys 1876 i 1880. En el mateix període es jutjaren més de 1.032 casos d’avortament, i de fet en l’any 1880 100.(9) És evident que tan sols una minoria dels casos d’avortament provocat arriben al coneixement dels jutges i, com a norma general, tan sols quan produeixen malalties greus o casos mortals. Entre els infanticidis, la població rural suposà un 75% i en els avortaments les ciutats suposaven un 67%. Les dones de les ciutats tenen més mitjans a la mà per impedir un naixement normal, de forma que hi ha més casos d’avortament i relativament menys d’infanticidi. En el camp la relació és inversa. A Alemanya foren condemnats per infanticidi entre els anys 1882 i 1886, 884 persones, entre el 1897 i el 1901, 887 persones, i entre el 1902 i el 1906, 745 persones.(10)

Aquesta és la imatge que ofereix la societat actual pel que fa a les relacions més íntimes. Contrasta fortament amb el quadre que dibuixen els poetes fantàstics, però tan sols té l’avantatge d’ésser real. Però encara hi hauríem d’afegir unes pinzellades caracteritzadores.

3. Educació per al matrimoni

Que actualment el sexe femení es troba intel·lectualment de mitjana per sota del masculí és quelcom del qual no hi ha cap diversitat d’opinió. Balzac, que no era certament cap amic de la dona, sostenia de fet que «una dona que ha rebut una formació masculina posseeix de fet les propietats més brillants i fructíferes per al fonament de la pròpia felicitat i la de l’espòs», i Goethe, que coneixia bé les dones i homes del seu temps, declara agudament a «Els anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister (Confessions d’una bella ànima)»: «Hom ha fet ridícula la dona educada, i hom no s’estima gaire tampoc la instruïda, probablement pel fet que hom sostenia com poc adient d’avergonyir tants homes ignorants», però això no altera el fet que, e general, la dona es troba intel·lectualment per sota de l’home. Aquesta diferència ha de trobar-se pel fet que la dona tan sols és allò que l’home, com a dominador, l’ha feta ésser. L’educació de la dona és encara més negligida que la del proletari, i inadequada malgrat les millores recents. Vivim en una època en la qual la necessitat de canvis d’idees creix en tots els àmbits, i per això hom reconeix en la formació intel·lectual menystinguda de la dona un gran error, que l’home pateix.

Entre els homes l’educació s’adreça, hom ho sosté, si més no, al desenvolupament de la comprensió, a l’agudització del pensament, a l’ampliació de la saviesa real i a la consolidació de la força de la voluntat, en breu, a l’educació de les funcions intel·lectives, per bé que, sovint no s’assoleix l’objectiu a través dels mitjans emprats, que moltes vegades tampoc no són els suficients. Pel que fa a la dona, principalment en l’educació dels estrats superiors, l’educació s’adreça a l’aprofundiment del sentiment, a l’educació formal i de bona voluntat, i a través d’aspectes que eleven la sensibilitat nerviosa i la fantasia, com ara la música, les belles lletres, l’art, la poesia. Aquest és l’error més greu que s’hi pot cometre. Ací es mostra que els poders que han decidit quant a les mesures educatives per a la dona s’han deixat dur únicament pels prejudicis sobre l’essència del caràcter femení i d’una posició vital restringida de la dona. La vida sentimental i la fantasia de la dona no s’haurien de desenvolupar més encara, ja que això tan sols eleva la tendència a la nerviositat, i amb la dona, igual com amb l’home, les facultats intel·lectuals s’haurien de desenvolupar i correspondre amb els fenòmens de la vida pràctica. Per a tots dos sexes seria de gran avantatge que la dona abandonàs una posició sentimentalment exagerada, que sovint és d’un sentiment inapropiat, en pro d’una proporció més elevada de racionalitat i de capacitat mental més exacta, si abandonàs una posició d’irritabilitat nerviosa i de timidesa per una de més coratge i de força de voluntat, per comptes de la saviesa de bon esperit, si és que l’arriba a posseir, un coneixement del món i de les persones i de les forces naturals.

En general, fins ara, s’ha nodrit sense límit la vida sentimental i anímica de la dona, en detriment del desenvolupament intel·lectiu, la qual l’anorrea i la sotmet. Pateix, com a conseqüència, literalment, una hipertròfia de la vida sentimental i espiritual i és per tant procliu a tota superstició i miracleria, terreny enormement fructífer per a les xarlataneries religioses i similars, una eina ben disposada per a tota reacció. El món masculí, curt de mira, ho lamenta sovint, perquè ho pateix, però no fa res per canviar-ho perquè encara ell mateix, en una enorme majoria, té els ulls coberts de prejudicis.

Com a conseqüència de tot el que hem descrit, les dones veuen gairebé sempre el món de forma diferent que els homes, i per tant això és sempre una font forta de diferències entre tots dos sexes.

La participació en la vida pública és avui per qualsevol home una obligació essencial; que molts homes encara no ho copsen, no canvia la qüestió. Però creix sempre el cercle dels qui han començat a reconèixer que les institucions públiques afecten directament les relacions privades de l’individu, i que el benestar de les persones i de les famílies depèn més de la situació de les institucions públiques que de característiques i comportaments personals. Hom reconeix que els més alts esforços de l’individu contra les mancances determinades per la situació de les coses són impotents. D’altra banda, la lluita per l’existència requereix esforços encara més alts que abans. Avui, de forma gairebé general, s’imposen exigència a l’home que li prenen temps i força en una mesura superior. Però la dona ignorant i indiferent s’hi enfronta sense comprendre-ho. Hom pot dir fins i tot que la diferenciació mental entre home i dona és avui més gran que abans, quan les condicions eren encara petites i limitades i la comprensió de la dona s’hi trobava més a prop. A més, l’ocupació en els afers públics assum actualment un gran nombre d’homes, en una mesura prèviament desconeguda, la qual cosa amplia el llur cercle de mires, però també els allunya més i més del cercle domèstic. La dona se sent, doncs, bandejada, i s’obre una nova font de diferències. Tan sols rarament els homes aconsegueixen de fer-se entendre amb la dona i de convèncer-la. Com anorma general, l’home té l’opinió que els seus objectius i interessos no li pertoquen a la dona, i que ella és incapaç d’entendre’ls. No assum l’esforç d’il·lustrar-la. «Tu no ho entens», és la resposta estereotipada sempre que la dona es queixar per ésser negligida. La incomprensió de la dona és tan sols promoguda per la manca de raonament de la majoria d’homes. Una relació més favorable es constitueix entre home i dona en el proletariat, en la mesura que tots dos reconeixen que han de seguir la mateixa pauta, ja que per a un futur humà tan sols hi ha un mitjà: la transformació fonamental de la societat, que farà de tots persones lliures. En la mesura que aquest reconeixement s’amplia cada vegada més també entre les dones del proletariat, s’idealitza, malgrat la necessitat i la misèria, la vida matrimonial. Totes dues parts tenen ara un objectiu comú pel qual lluitar, i una font inexpugnable d’inspiració mitjançant l’intercanvi d’opinions, amb les quals conduir la lluita comuna. El nombre de dones proletàries que han arribat a aquest reconeixement es fa cada anys més gran. S’hi desenvolupa un moment que serà d’importància colpidora per al futur de la humanitat.

En altres matrimonis les diferències d’educació i d’opinió que, al començament del matrimoni, quan dominava encara la passió, es deixaven de banda fàcilment, es fan sentir cada vegada més en els anys madurs. Com més davalla, però, la passió sexual, més l’hauria de substituir la conformitat mental. Deixant, però, de banda si l’home té una concepció d’obligacions polítiques i civils o si les acompleix, la seua posició professional ja és suficient per posar-lo en contacte constant amb el món exterior i per crear una atmosfera intel·lectual el seu cercle de mires. Es troba majoritàriament, en contraposició amb la dona, en una mena de muda intel·lectual, mentre que la dona, per l’activitat domèstica, que li ocupa des de bon matí a tard al vespre, és veu robada d’un temps per a la il·lustració, i així se l’esgota i afebleix intel·lectualment.

Aquesta misèria domèstica en la qual viu la majoria de les dones casades en el present ha estat descrita molt correctament pel pensador burgès Gerhard v. Amyntor a «Notes al llibre de la vida»(11). Hi diu en el capítol «Fiblons mortals», entre d’altres coses:

«No són els esdeveniments terribles dels quals ningú no és privat, com ara la mort de l’espòs, adés la ruïna moral d’un fill estimat, o una llarga i dura malaltia, o l’esclafament d’un pla llargament covat, les que soterren la frescor i la força (de la mestressa de casa), sinó les marques petites, repetides diàriament, de la cura devoradora... Quants milions de valentes mares de família han cuinat i consumit la força vital, les galtes rosades, les fossetes picarones al servei de les cures domèstiques, fins a esdevindre mòmies arrugades, pansides i trencades. L’eternament nova qüestió: «Què hauria de cuinar avui», la necessitat sempre recurrent d’escombrar i d’espolsar la pols, de fregar i de rentar plats és la gota que constantment cau, que lentament, però segura, consum ment i cos. La cuina és el lloc on s’efectuen els balanços més tristos entre ingressos i despeses, les consideració més depressores quant a l’encariment creixent dels mitjans de vida i l’ocupació cada vegada més feixuga per assolir els mitjans de vida necessaris. En l’altar flamenjant on bullen les olles se sacrifiquen joventut i despreocupació, bellesa i bona disposició, i qui reconeixeria en la cuinera lleganyosa i corbada la núvia floreixent, tímida i modestament coqueta en la finesa de la corona de murtra? - Ja per als antics la llar era sagrada, i al seu costat col·locaven els lares i déus protectors – que també nosaltres tinguem la llar com a sagrada, en la qual la complidora ciutadana alemanya mor una llarga mort de víctima, per curar de la casa, parar la taula i mantindre sana la família».

Aquesta és la consolació que el món burgès ofereix en l’ordre actual de coses a les dones que hi són sotmeses. Les dones que, per les llurs circumstàncies socials, es troben en una posició més lliure, posseeixen en general una educació parcial i superficial, que es fa patent conjuntament amb característiques femenines heretades. La majoria tan sols s’interessen en la pura aparença, s’ocupen tan sols de vestits i ornaments i cerquen en la satisfacció de gustos arruïnadors i de passions descontrolades un objectiu vital. En els infants i en la llur educació amb prou feines tenen cap interès; això els provocaria molts problemes i angúnies, i per això els abandonen a ames i institutrius i, particularment després, als pensionats. En tot cas consideren com un deure convertir les filles en nines i en adreçar els fills cap a la jeunesse dorée (joventut daurada), precisament d’on es recluta aquella classe esmentada d’homes que consideren l’ociositat i l’extravagància com una vocació, i que constitueixen els seductors de les filles del poble treballador.

De les condicions descrites s’han format diverses característiques de la dona, que es desenvolupen de forma més completa de generació en generació. El món masculí les contempla amb sornegueria, però s’oblida que ell mateix n’és la causa i que el seu comportament en té la culpa. A aquestes particularitats femenines sovint ridiculitzades pertanyen el gust de fer safareig i de xerrar, la inclinació per conduir inacabables converses sobre coses nímies i sense importància, la tendència de pensar en allò purament extern, l’amor per la roba i els complements i al subsegüent dependència de la tafaneria; a més hi ha el gust de malparlar de les companyes de gènere, la tendència a la insinceritat i a la hipocresia. Aquestes característiques es remarquen generalment entre el sexe femení, tan sols que en graus diferents, ja en una edat jove. Són característiques que han aparegut sota la pressió de les condicions socials i mitjançant l’herència, l’exemple i l’educació s’han desenvolupat addicionalment. Qui ha estat educat de forma poc adient no pot educar adientment als altres. Per tal d’esclarir les causes fonamentals i el desenvolupament de les característiques d’un sexe i de tot un poble, hom ha de seguir el mateix mètode que la ciència natural moderna aplica a l’origen i desenvolupament de l’ésser viu i de les seues propietats característiques. Són les condicions materials de vida les que en alt grau imprimeixen a cada ésser viu unes propietats característiques; es fa necessari d’adaptar-se a les condicions de vida disponibles fins que esdevenen natura mateixa.

L’humà no constitueix cap excepció a ço que val per a tots els éssers vius en la natura (12); l’humà no es troba fora de les lleis naturals i, considerat fisiològicament és l’ésser animal més altament desenvolupat. Això hom certament no ho admetrà. Els antics tenien ja fa mil·lennis, malgrat que no coneguessen la ciència natural moderna, en moltes coses humanes opinions més racionals que els moderns, i és cabdal que les llurs opinions es fonamentassen en l’experiència i s’aplicassen a la pràctica. Hom lloa amb meravella la bellesa i la força dels homes i dones de Grècia, però oblida que no fou el benaurat clima ni la natura encantadora d’un país obert a un mar ric en cales, que actuàs tan favorablement en l’essència i en el desenvolupament de la població, sinó la forma consegüent amb la qual l’estat aplicà les màximes de la formació física i educativada, de la qual cosa derivà la bellesa, la força i la destresa, combinades amb l’agudesa i l’elasticitat de la ment. Certament ja llavors la dona era negligida en comparació amb l’home en l’educació intel·lectual, però no en relació amb el desenvolupament corporal.(13) A Esparta, on l’educació física anava més enllà en tots dos sexes, nois i noies anaven nus fins a la pubertat i practicaven conjuntament exercicis físics, en jocs i en lluites. La demostració nua del cos humà i el tractament natural de les coses naturals tenien l’efecte d’evitar la sobreestimulació sensual que es deu principalment a la separació de tots dos sexes des de la joventut de forma artificial. El cos d’un sexe no era cap misteri per a l’altre. D’això no podia sorgir cap joc amb malentesos. La natura era la natura. Un sexe fruïa de la bellesa de l’altre.

I per a una relació natural i no forçada dels sexes la humanitat ha de retornar, ha d’abandonar les visions espiritualistes insanes que ara dominen per damunt de les persones i crear mètodes d’educació que introduesquen una regeneració física i intel·lectual.

Entre nosaltres dominen, particularment pel que fa a l’educació femenina, concepcions força endarrerides. Que també la dona ha de tindre força, valentia i decisió, és vist denostadament com a «poc femení», per bé que ningú pot enganyar-se en el fet que aquestes qualitats podrien protegir-la de molts obstacles i inconvenients.

Per contra, el seu desenvolupament corporal, exactament com l’intel·lectual, és obstaculitzat al més alt nivell possible, en la qual cosa la irracionalitat de la indumentària juga un paper essencial. Aquesta impedeix no tan sols d’una forma irresponsable en el desenvolupament físic, sinó que sovint l’ataca directament, i amb tot hi ha ben pocs metges que gosen d’oposar-s’hi. La por de caure malament a les pacients els fa restar en silenci o fins i tot animar-ne les ximpleries. La indumentària moderna obstaculitza en alt grau que la dona faça ús lliure de les llurs forces, perjudica la formació física i provoca un sentiment d’impotència i de feblesa. També aquesta indumentària és un perill per a la salut del seu entorn, ja que la dona és en la llar i en el carrer una generadora itinerant de pols. La separació estricta dels sexes en l’escola i en les relacions socials, que es correspon completament amb la visió espiritualista que el cristianisme ens ha implantat profundament, perjudica en tot cas el desenvolupament de la dona.

La dona, que no rep cap oportunitat per enfortir talents i capacitats, que es manté en un cercle restringit d’idees i que gairebé es relaciona tan sols amb les que pertanyen al seu sexe, no té la possibilitat d’elevar-se més enllà de la quotidianitat i de l’habitualitat. El seu àmbit intel·lectual de visió gira tan sols al voltant del curs de l’entorn més immediat, a les relacions de parentiu i a tot allò que en depèn. El tractament prolix de les més grans petiteses, la tendència a fer safareig són animades per aquesta vida estreta, ja que les activitats mentals han de trobar una expressió. Els homes freqüentment es planyen i desesperen per aquestes característiques, que condemnen rotundament, sense aturar-se a considerar que ells, els «caps de la creació» són els principals culpables.

No s’hauria de desconèixer que recentment s’han fet múltiples intents d’introduir una concepció de la vida més racional, però són tan sols el començament, i afecten únicament petits sectors de la societat.

4. La misèria de l’actual vida matrimonial

Mitjançant les nostres relacions socials i sexuals, la dona s’adreça amb totes les fibres de l’existència al matrimoni, i de forma completament natural les preocupacions matrimonials i familiars constitueixen una part essencial de les converses i aspiracions. També és per la major feblesa física, per les costums i les lleis que sotmeten la dona a l’home, que l’arma principal contra ell és la llengua, i comprensiblement l’empren. Semblantment, molta de la dedicació que hi posen en la roba i l’ornament condueix, a través de follies creixents per la moda, a problemes i incomoditats financeres de pares i marits. L’explicació hi és ben a prop. La dona és per a l’home en primera línia un objecte de gaudi; econòmica i socialment sense llibertat, ha de veure el sosteniment en el matrimoni, depèn per tant de l’home i esdevé una peça de propietat d’ell. La seua situació esdevé encara més desfavorable pel fet que, com a norma, el nombre de dones és superior al d’homes – un capítol del qual encara parlarem més detingudament. Mitjançant aquesta desproporció s’eleva la competències de les dones entre elles, cosa que s’agreuja pel fet que, pels motius més diversos, un nombre d’homes no es casen. La dona és forçada així a aconseguir la presentació més favorable possible, i competir pel que fa a l’aparença externa amb les companyes de sexe per fer-se amb un home.

Que hom considere ara la llarga durada d’aquesta desproporció, després de moltes generacions, i hom no es meravellarà ja del fet que aquests fenòmens hagen pres l’aspecte extrem actual arran d’unes causes iguals que han tingut un efecte tan durador. A això s’afegeix que en cap època la lluita de competència de les dones pels homes no havia estat tan elevada com en el present, degut a causes algunes de les quals ja han estat introduïdes, i d’altres encara cal exposar. També la dificultat creixent d’aconseguir una existència decent condueix la dona molt més que mai a considerar el matrimoni com «una institució de subsistència».

Els homes no es planyen d’aquesta circumstància, ja que els ofereix avantatges. Els envaneix i els serveix en l’interès de fer el paper del dominador, i com tots els dominadors no són fàcilment accesibles a la raó. Per això de gran importància que les pròpies dones lluiten per aconseguir les condicions que els alliberen de la posició present i degradada. Les dones no poden esperar més l’ajut dels homes que no pas l’esperen els treballadors de la burgesia.

Si hom valora quines propietats característiques du a constituir-se la lluita per la posició en altres àrees, com per exemple en la indústria, veu aviat que els empresaris recorren als mitjans més baixos, enduts per l’odi, l’enveja i la calúmnia, i troba una explicació pel fet que trets similars s’hagen desenvolupat en les dones en la competència per la possessió d’un home. Per tant deriva d’això que, de mitjana, les dones se suporten menys mútuament que els homes, i que fins i tot les millors amigues fàcilment es barallen quan entra en consideració el favor d’un home. Igualment això explica ço que s’observa sovint, que quan es troben dues dones per primera vegada, malgrat ésser desconegudes l’una de l’altra, es miren mútuament amb hostilitat. Amb una sola ullada han resumit totes les mancances de l’altra en la manera i l’estil de vestir, i en el rostre de cadascuna es pot llegir el veredicte: «Vaig més ben vestida que tu i sóc més capaç d’atreure l’atenció».

D’altra banda, la dona és per natura més impulsiva que l’home, reflexiona menys, és més abnegada, innocent, i per tant és en general dominada per la passionalitat, que es demostra sota la llum més bella en el veritable sacrifici heroic que té per a infants i per a parents, i com en té cura en la malaltia. En la fúria, per contra, aquesta passionalitat troba l’expressió més odiosa. Però tant els aspectes bons com els roïns són influïts, afavorits, obstaculitzats o transformats en primera línia per la posició social. La mateixa tendència que pot aparèixer sota condicions desfavorables com un defecte, esdevé sota unes de favorables com a font de felicitat per a la persona i per als altres. Fourier té el mèrit d’haver conduït brillantment la demostració que una mateixa tendència de la persona pot genera, sota condicions diferents, resultats completament oposats.(14)

Al costat dels efectes d’una formació intel·lectual insuficient, hi ha els efectes no pas menys importants d’una educació física insuficient o incompleta, en consideració a l’objectiu natural. Tots els metges coincideixen en el fet que la formació de la dona per a la professió de mare i d’educadora d’infants ha estat gairebé completament negligida. «Hom ensinistra els soldats en el maneig de les armes, i els treballadors manuals en la manipulació de les eines, cada ofici requereix uns estudis; fins i tot el monjo té un noviciat. Tan sols la dona no és preparada per als seriosos deures maternals».(15) Nou desenes parts de les noies que reben l’oportunitat de casar-se, ho fan amb una ignorància gairebé completa de la maternitat i dels llurs deures en el matrimoni. La vergonya irresponsable que impedeix les pròpies mares de parlar a les filles adultes de les tan importants funcions sexuals, les deixa en un estat de la més gran ignorància envers els llurs deures envers elles i envers els llurs marits. Amb l’entrada en el matrimoni, la dona entra com a norma general en una esfera que li és completament aliena; hi té una imatge fantasiosa, majoritàriament elaborada a partir d’una mena de novel·les de valor dubtós, i força sovint allunyades de la realitat.(16) La manca de coneixements econòmics, que és quelcom encara necessari per al matrimoni, si bé la dona s’ha vist lliurada de moltes activitats domèstiques que abans eren inevitables, és en tot cas un altre motiu de diferències. Les unes no entenen gens d’economia, perquè és tenen per massa bones per això, i opinen que són coses del servei; les altres, la massa més àmplia, impedides per la lluita per l’existència, no han estat formades per a l’economia domèstica, i des de ben d’hora fins a ben tard són ocupades en el taller o en la fàbrica. Es mostra més i més que l’economia individual es fa insuficient pel desenvolupament de les condicions, i que tan sols es pot mantindre mitjançant un sacrifici insensat de diners i de temps.

Una altra causa que per a no poc homes ensorra l’objectiu matrimonial rau en el desenvolupament físic de moltes dones. Les nostres formes de nutrició, habitatge, treball i mnateniment, en breu tota la forma de viure actua moltes vegades de forma més disruptora que enriquidora. Amb raó i justícia hom pot parlar d’una època nerviosa; però la nerviositat va de la mà amb la degeneració física. L’anèmia (manca de sang) i la nerviositat són particularment esteses en una mesura completament enorme entre el sexe femení. Això esdevé més i més una calamitat social, i, en cas que encara duràs unes generacions, sense l’oportunitat de conduir la nostra organització social a condicions més normals de desenvolupament, el nostre gènere seria conduït a l’extinció.(17)

L’organisme femení requereix en consideració de l’objectiu sexual una cura completament particular, especialment una bona nutrició i en determinats períodes també d’un repòs reparador. Cap dels dos no és disponible per a una majoria força elevada del sexe femení i no es poden generar sota les condicions actuals. També la dona s’ha acostumat tant a la manca de satisfaccions que, per exemple, innombrables dones tenen per un deure reservar els millors bocins per als homes i conformar-se elles mateixes amb una nutrició insuficient. Igualment, sovint els nois reben més curt en la nutrició que les noies. Es generalitzada la creença que la dona no tan pot satisfer-se amb una nutrició inferior, sinó també més deficient, que la de l’home. D’ací la imatge terrible que ofereixen particularment la nostra joventut femenina envers els experts.(18) Una gran part de les nostres dones joies són físicament febles, anèmiques, extremadament nervioses. Les conseqüències són les dolors menstruals, les malalties dels òrgans que tenen connexió amb la funció sexual, que sovint les fan incapaces de concebre o gestar infants, o fa que això els hi siga un risc vital. «Si aquesta degeneració de les nostres dones continua encara de la mateixa manera com ho ha fet fins ara, s’arribaria a un punt en el qual seria dubtós que l’home civilitzat fos encara classificable entre els mamífers»(19) Per comptes de casar-se amb una companya sana i alegre, una mare capaç, una esposa que atén les obligacions domèstiques, l’home es carrega amb una dona malalta i nerviosa, que no pot suportar la més mínima càrrega o el més mínim soroll i que requereix l’atenció constant d’un metge. No volem entrar més en aquesta qüestió, ja que tothom se’n pot fer una imatge; el propi cercle de familiars i coneguts dóna exemples a dojo.

Metges experimentats asseguren que la més de la meitat de les dones casades, especialment a les ciutats, es troben en una situació més o menys anormal. Segons el grua del mal i del caràcter dels cònjuges aquestes unions haurien d’ésser malaurades, i donarien en l’opinió pública a l’home el dret de prendre’s llibertats extramatrimonials, el coneixement del qual hauria d’elevar el sentiment de malaurança entre les dones. També moltes vegades els diferents requeriments sexuals de les dues parts dóna lloc a diferències profundes, sense que la desitjable separació fos possible.

En aquest sentit no s’hauria d’amagar que en una porció elevada els homes són la part responsable en els forts patiments físics que inflingeixen a les mullers en el matrimoni. Una part elevada del món masculí ppateix com a conseqüència de contraure malalties sexuals cròniques, que sovint no els provoquen cap gran molèstia, i que tracten lleugerament. Però en el contacte sexual amb la dona li provoquen malalties abdominals, que apareix poc després del matrimoni i que sovint menen a la incapacitat de concebre o de gestar infants. Habitualment la dona malaurada no té cap sospita de la causa real de la seua malaltia, que pateix en silenci, que li amarga la vida i destrueix l’objectiu del matrimoni, fent-se retrets d’una condició de la qual és responsable l’altra part. Moltes mullers esponeroses cauen després de poc de temps de contraure matrimoni en una invalidesa crònica, de la qual no té ni parents que tinguen una explicació, davant de la qual cosa el metge ha de callar.

Com noves investigacions han demostrat, aquesta circumstància – que com a conseqüència de la gonorrea el fluid seminal de l’home ja no conté cap espermatozoides i per això l’home esdevé irreversiblement incapaç d’engendrar infants – és una causa relativament freqüent de la infertilitat matrimonial, en contraposició a la vella tradició habitual dels senyors de la creació, que sempre havien sostingut que la culpa de la manca de descendència s’havia d’atribuir a la dona.(20)

Hom veu que hi ha una gran quantitat de causes que no deixen que en un nombre aclaparador de casos el matrimoni actual siga allò que hauria d’ésser. És per tant una recomanació de valor dubtós quan fins i tot els entesos proven d’oposar-se als esforços d’emancipació de la dona, assenyalant-li que el matrimoni és la seua vocació, justament quan per la nostra situació social ha esdevingut com més va més una caricatura, sempre inferior al seu objectiu real.

Notes d’August Bebel

(1) Des de l’any 1906. <=

(2) E. Metschnikoff, Studien über die Natur des Menschen. S. 135. Leipzig 1904. <=

(3) Jules Rouyer, Études médicales sur l’ancienne Rome. Paris 1859. <=

(4) E. Metschnikoff, a.a.O., S. 134, 135. <=

(5) P. Brouardel, L’avortement. S. 36 bis 39. Paris 1901. Segons una enquesta oficial a Nova York es comptaven fins a 200 persones que havien fet de l’avortament el llur ofici. <=

(6) Ed. Reich, Geschichte und Gefahren der Fruchtabtreibung, 2. Auflage. Leipzig 1895. <=

(7) Statistik des Deutschen Reiches. 85. Band. Kriminalstatistik für das Jahr 1906. <=

(8) A Suècia per cada 100.000 habitants es registraven avortaments criminals investigats judicialment: 1851-1880 3,04, 1881-1890 6,66 i 1891-1900 19,01. F. Prinzing, a.a.O., S. 44. <=

(9) A. Pouzol, La recherche de la paternité. S. 134, 471. Paris 1902. <=

(10) Statistik des Deutschen Reiches. 185. Band. <=

(11) Sam. Lucas, Elberfeld. <=

(12) Siehe das Urteil von Krafft-Ebing auf S. 132. <=

(13) Plato demanava en el seu «Estat», «que les dones fossen educades de forma similar als homes», i exigeix una selecció realitzada acuradament; coneixia també doncs l’efecte d’una tria acurada per al desenvolupament de l’ésser humà. Aristòtil presenta en la seua «Política» com a principi de l’educació: «Primer cal formar el cos i després la raó». Entre nosaltres hom pensa, en general, que en darrer lloc va el cos, i que cal oferir prioritat a la raó. <=

(14) A. Bebel, Charles Fourier, sein Leben und seine Theorien. Stuttgart 1907, J. H. W. Dietz. <=

(15) Irma v. Troll-Bornstyani, Die Mission unseres Jahrhunderts. Eine Studie zur Frauenfrage. Preßburg und Leipzig. <=

(16) A «Les femmes qui tuent et les femmes qui votent» relata Alexandre Dumas fill que un clergue catòlic d’alta posició li ha confessat que entre els centenars de deixebles femenines que s’han casat, si més no unes vuitanta se li aproparen uns mesos després per dir-li que el matrimoni els era una decepció i que se’n penedien. Això sona ben versemblant. La burgesia francesa de sentiment volterià troba compatible amb aquesta consciència de permetre que les filles s’eduquen en monestirs, menada per l’opinió que una dona ignorant serà més fàcil de dirigir que una de sàvia. Per això han d’aparèixer conflictes i retrets. Laboulaye aconsella directament de mantindre les dones en una ignorància moderada, ja que «notre empire est détruit, si l’homme est reconnu» (el nostre imperi és destruït, si l’home és reconegut). <=

(17) La proggresive paralyse (paràlisi cerebral) assum un curs molt més ràpid entre les dones que entre els homes. Per exemple, en els sanatoris de Prússia la paràlisi per trastorn psíquic suposava per cada 100 ingressos:

Vegeu F. Prinzing, a.a.O., S. 177. <=

(18) Més detalls a «Das Frauenbuch» de Frau H. S. Adams, Dr. med., Stuttgart. <=

(19) Dr. F. B. Simon, Die Gesundheitspflege des Weibes. 7. Auflage, S. 240. Stuttgart 1909, J. H. W. Dietz. <=

(20) Dr. F. B. Simon, a.a.O., S. 267. Simon discuteix això i el tema relacionar de per què tantes esposes emmalalteixen després de les noces, sense saber-ne la causa, una discussió detalla que suposa particularment un reflex del nostre món masculí. <=