15. Capítol | Índex | 17. Capítol

August BebelLa dona i el socialisme

Secció tercera
Estat i societat

Capítol setzè
L’estat de classe i el proletariat modern

1. La nostra vida pública

El desenvolupament de la societat ha pres en les darreres dècades en tots els estats civilitzats del món un ritme extraordinàriament ràpid, i cada passa en qualsevol àmbit de l’activitat humana l’accelera més. Les nostres condicions socials són, però, en una situació mai no coneguda abans d’agitació, de fermentació i de dissolució.

Les classes dominants senten que ja no tenen terreny sòlid sota els peus, i les institucions perden cada vegada més la solidesa amb la qual podrien resistir els assalts que els arriben de totes bandes. Un sentiment d’incomoditat, d’inseguretat i d’insatisfacció s’ha apoderat de tots els cercles, tant dels més alts com dels més baixos. Els esforços penosos que fan les classes dominants, amb sargits i pedaços en el cos social, per posar fi a aquesta situació insuportable, es demostren com a inútils per insuficients. La creixent inseguretat que en resulta augmenta la llur agitació i la llur incomoditat. Amb prou feines han introduït una viga en l’edifici ruinó en forma de qualsevol llei, que descobreixen que en una desena d’altres punts n’hi ha d’altres d’encara més necessàries. A més, es troben constantment en pugna entre ells i amb les més greus diferències d’opinió. Ço que un partit pensa que és necessari per calmar i conciliar la insatisfacció sempre més elevada de les masses, l’altre ho considera com una feblesa i conformitat irresponsables, que tan sols ha d’alimentar el desig de més concessions. Això s’expressa de forma colpidora en les discussions inacabables de tots els parlaments, que aproven lleis i institucions sempre noves, sense que hom assolesca la calma i la satisfacció. Dins de les classes dominants mateixes hi ha antagonismes que són en part irreductibles, i això agreuja encara les lluites socials.

Els governs – i de fet no tan sols a Alemanya – oscil·len com una canya al vent; s’han de recolzar, ja que no poden existir sense un recolzament, i s’inclinen ara d’aquesta banda, ara d’aquella. Gairebé en cap estat avançat d’Europa posseeix un govern una majoria parlamentària duradora, amb la qual puga comptar amb seguretat. Els antagonismes socials duen les majories al trencament i la dissolució; i el curs eternament canviant, particularment a Alemanya, soterra les darreres restes de confiança en les quals encara recolzaven les mateixes classes dominants. Avui un partit és l’enclusa, l’altre el martell, demà a l’inrevés. Ço que l’un aixeca, l’altre ho enderroca laboriosament. La confusió és com va més gran, la insatisfacció més sotinguda, les friccions més freqüents i arruinen en mesos més forces que abans es gastaven en uns quants anys. A més, pugen les exigències materials en forma de les més diverses taxes i impostos i creixen els deutes públics sense mesura.

Segons la seua natura i la seua essència l’estat és un estat de classe. Hem vist com ell mateix esdevingué necessari per tal de protegir la naixent propietat privada i per regular les relacions dels propietaris entre si i amb els no-propietaris mitjançant institucions i lleis estatals. Amb independència de les formes assumides per l’apropiació en el curs del desenvolupament històric, els grans propietaris són les persones més poderoses de l’estat i el conformen d’acord amb els llurs interessos. Però rau també en l’essència de la propietat privada que l’individu no pot obtindre mai prou per a ell mateix i pensa en el seu creixement per tots els mitjans. Per tant s’esforça per configurar l’estat de manera que amb el seu ajut puga assolir el seu objectiu en la mesura més perfecta possible. Lleis i institucions de l’estat esdevenen així lleis de classe i institucions de classe. Però el poder estatal i tots els interessats en el manteniment de l’ordre estatal existents no resistiran a la llarga contra les masses que no tenen cap interès en mantindre’l, si aquestes masses arriben al coneixement de la natura veritable d’aquest ordenament existent. Això s’ha d’evitar a tot preu.

Per aquest objectiu les masses s’han de mantindre en la major ignorància possible quant a la natura de la situació existent. I no n’hi ha prou. Hom els ha d’ensenyar que l’ordre existent és etern i que romandrà etern, que volver bandejar-lo significa aixecar-se con el propi ordre instituït per Déu, per la qual cosa la religió es posa al servei d’aquest ordre. Com més ignorants i supersticioses siguen les masses, més avantatge en treuen; mantindre-les-hi, per tant, rau en interès de l’estat, en «l’interès públic», és a dir en l’interès de les classes que veuen en l’estat existent la institució de protecció per als llurs interessos de classe. Al costat dels propietaris hi ha la jerarquia estatal i eclesiàstica, que s’apleguen per fer la feina comuna de protecció dels llurs interessos.

Però amb els esforços per aconseguir propietats i l’augment de propietaris s’eleva la civilització. Es fa més gran el cercle dels qui s’esforcen per participar en els avenços aconseguits i dels qui també ho abasten en un cert grau. S’origina a partir de la nova base una nova classe, però les classes dominants no la reconeixen en igualtat de dret i en plena vàlua, si bé hi té la capacitat. Finalment s’originen noves lluites de classe i fins i tot revolucions violentes, a través de les quals la nova classe imposa el seu reconeixement com a classe co-dominant, particularment pel fet d’haver jugat amb el suport de les grans masses d’oprimits i d’explotats i amb el llur ajut assolit la victòria.

Tan aviat, però, com la nova classe aconsegueix compartir el poder i el domini, es vincula amb els antics enemics contra els llurs antics aliats, i després d’un temps comença una vegada més la lluita de classes. De mentres, però, la nova classe dominant empelta el caràcter de les seues condicions d’existència en tota la societat, però com que tan sols pot estendre el llur poder i la llur possessió permetent que una part de les seues conquestes civilitzatòries caiguen damunt de les classes oprimides i explotades, eleva la llur capacitat i visió. Per tant, els ofereix ella mateixa les armes del llur propi anorreament. La lluita de masses s’adreça ara més que mai contra tot domini de classe, siga quin siga l’aspecte que pren. Com que aquesta darrera classe és el proletariat modern, la seua missió històrica esdevé no tan sols el propi alliberament, sinó també l’alliberament de tots els altres oprimits, per tant també de les dones.

La natura de l’estat classe no condiciona tan sols que les classes explotades es mantinguen en la privació de drets més gran possible, sinó que condiciona també que els costos i càrregues del mateniment de l’estat els caiguen en primera línia damunt els muscles. Això és més fàcil quan la forma de la recaptació de càrregues i costos es fa sota formes que amaguen el llur propi caràcter. És evident que uns alts impostos directes per cobrir les despeses públiques han de promoure la rebel·lió com més baixos siguen els ingressos dels qui els paguen. Això exigeix, doncs, l’astúcia de les classes dominants, que ací han d’ésser mesurades i substituir els impostos directes per indirectes, és a dir aplicar impostos i taxes als articles de consum més necessaris, de forma que una part de les càrregues s’associen al consum quotidià, i per a la majoria passen desapercebudes en el preu de les mercaderies i hom resta ignorant de la quota impositiva que paga. Quins impostos del pa, de la sal, de la carn, del sucre, del cafè, del petroli o de duanes paga cadascú, és desconegut per la majoria i difícil de computar; no perceben com de fort els escuren. I aquestes contribucions creixen en proporció al nombre de membres de la família, i constitueixen, doncs, un sistema fiscal injust. Inversament, les classes posseïdores es vanten dels impostos directes que paguen i mesuren segons aquest nivell els drets polítics que els corresponen, i que neguen a les masses no-posseïdores. A més, les classes posseïdores es proveeixen d’ajuts i suports estatals a través d’avantatges fiscals i aranzels sobre tots els mitjans de vida possibles, que suposen uns subsidis peculiars que s’eleven a molts centenars de milions anuals a costa de les masses. S’afegeix a més que les explotacions gegantines, mitjançant la pujada de preus dels més diversos articles de necessitat, que emprenen les organitzacions empresarials dels grans capitalistes mitjançant anells, trusts i sindicats i que l’estat, mitjançant la seua política econòmica, impulsa o permet sense resposta, quan no la protegeix directament mitjançant la pròpia participació.

Mentre les masses explotades es puguen mantindre a les fosques quant a la natura de totes aquestes mesures, no suposen cap perill per a l’estat i la societat dominant. Tan aviat com això arriba, però, al coneixement de les classes agreujades – i la forma política creixent de les masses les capacitat com més va més – aquestes mesures, ja evident la llur escandalosa injustícia, promouen la ràbia i la indignació de les masses. La darrera espurna de fe en el sentiment de justícia del poder dominant es destrueix, i la natura de l’estat que empra aquests mitjans, i l’essència d’una societat que els afavoreix, són reconegudes. La lluita fins a l’anorreament de totes dues n’és la conseqüència.

En l’esforç per fer justícia als interessos contraposats, estat i societat alcen organització rere organització, però cap de les velles es bandejada fonamentalment i cap nova edificada fonamentalment. Hom es mou en mitjanies que no satisfan cap bàndol. Els requeriments civilitzatoris que han madurat a partir de la vida popular demanen una consideració, confrontar-los, fins i tot insuficientment, comporta una despesa considerable, més encara pel fet que hi ha una quantitat de paràsits arreu. Però al costat no tan sols romanen les institucions existents oposades als objectius civilitzatoris, sinó que, més aviat, com a conseqüència dels antagonismes de classe existents s’amplien i es fan més feixugues i opressives, ja que es fa evident la visió creixent que són supèrflues. El sistema policial, el sistema militar, l’organització judicial, les presons, tot l’aparell de poder s’amplien i es fan més costosos, però no creix per això ni la seguretat exterior ni l’interior, sinó que més aviat s’esdevé el contrari.

Una situació del tot antinatural s’ha conformat gradualment en les relacions internacionals entre les nacions individuals. Aquestes relacions augmenten en la mesura que creix la producció de mercaderies i que es fa més fàcil el bescanvi massiu de mercaderies amb l’ajut constant d’uns mitjans de transport perfeccionats, i pel fet que les conquestes econòmiques i científiques esdevenen un bé comú de tots els pobles. Hom conclou tractats de comerç i duaners, construeix amb l’assistència de mitjans internacionals costoses vies de comunicació (Canal de Suez, Tunel de St-Gotthard, etc.). Els estats individus sostenen amb grans sumes línies de vapor que contribueixen a elevar el comerç entre els diferents països de la Terra. Hom funda la Unió Postal Mundial – un avenç civilitzatori de primer rang –, celebra congressos internacionals per a objectius pràctics i científics de tota mena possible, escampa les principals manifestacions intel·lectuals de les nacions individuals mitjançant traduccions en les més diverses llengües dels principals pobles civilitzats i elabora mitjançant tot plegat cada vegada més per la internacionalització i l’agermanament dels pobles. Però la situació política i militar d’Europa i del món civilitzat es troba en un estrany contrast amb aquest desenvolupament. L’odi nacionalitari i el xovinisme són nodrits artificialment ací i allà. Per tot arreu les classes dominants cerquen de mantindre la creença que els pobles senten els uns vers els altres una enemistat mortal, i que tan sols esperen l’instant per poder caure uns damunt dels altres i anorrear-se. La lluita competitiva interna de la classe capitalista dels països individuals assum en l’àmbit internacional el caràcter d’una lluita de la classe capitalista d’un país contra l’altra i provoca, recolzada en la ceguesa política de les masses, una pugna de preparatius militars com el món no n’havia vist mai. Aquesta pugna crea exèrcits d’una mida com mai no havien existit prèviament, crea eines de mort i destrucció d’una perfecció per a la guerra terrestre i marítima, com tan sols en una època de tècnica prou avançada fa possible. Aquesta pugna genera un desenvolupament de mitjans de destrucció, que condueixen finalment a l’autodestrucció. El manteniment d’exèrcits i armades requereix una ofrena que es fa cada any més grossa i que ensorra a la fi el poble més ric. L’any 1908 Alemanya pagava sols per al seu exèrcit i la seua armada en despeses regulars i puntuals – incloent-hi les despeses de pensions i dels interessos del deute imperial generat per aquests objectius bèl·lics – més de 1.500 milions de marcs i aquesta suma es fa cada anys més gran. Segons Neymarck, les despeses dels estats europeus suposaven per a

1866

1870

1887

1907

milions de francs

Exèrcit i marina

3.000

3.500

4.500

6.725

Deutes estatals

66.000

75.000

117.000

148.000

Interessos

2.400

3.000

5.300

(1) 6.000

Així, Europa pagava anualment 6.725 milions de francs (5.448 milions de marcs) per exèrcit i marina i 6.000 milions de francs (4.860 milions de marcs) pels interessos dels deutes, que majoritàriament s’han contret amb objectius bèl·lics! Una senyora situació, de fet!

L’exemple d’Europa el segueixen Amèrica i Àsia. Els Estats Units esmerçaren l’any 1875 386,8 milions de marcs i l’any 1907/08 1.436,9. A Japó les despeses ordinàries per a exèrcit i marina, incloses pensions, suposaren l’any 1875 20,5 milions de marcs i l’any 1908/09 220,4!

Sota aquestes despeses pateixen enormement els objectius educatius i culturals, es negligeixen urgents despeses culturals, i les despeses de seguretat exterior esdevenen un sobrepès, que soterra el mateix objectiu de l’estat. Els exèrcits sempre creixents inclouen la part més sana i capacitada de la nació, i s’empren en el llur desenvolupament i formació totes les forces intel·lectius i físiques disponibles, com si la formació per a l’assassinat massiu fos la tasca més elevada de la nostra època. Alhora, els instruments de guerra i de mort milloren continuadament, i han assolit una perfecció en relació a la rapidesa, abast i capacitat destructiva que els fan temibles a amic i enemic. Si un dia aquest aparell inoït entra en activitat – disposant els poders mútuament enfrontats d’Europa de 16 a 20 milions d’homes en campanya -, es demostraria com a ingovernable i indirigible. No hi ha cap general que puga comandar aquestes masses, cap camp de batalla és prou gran com per acollir-los, i cap aparell administratiu pot nodrir-los a la llarga. En cas de batalla mancarien els hospitals per ingressar el nombre de ferits, i el soterrament dels nombrosos morts esdevindria gairebé una impossibilitat.

Si hom considera les paoroses pertorbacions i devastacions que una guerra europea futura afligiria en l’àmbit econòmic, hom hauria de dir sense exageració: La propera gran guerra és la darrera guerra. El nombre de bancarrotes no tindria precedent. Les exportacions es blocarien, amb la qual cosa milers de fàbriques entrarien en aturada; l’abastiment de queviures es blocaria, la qual cosa tindria com a conseqüència un enorme encariment dels queviures, i el nombre de famílies que tenen el nodridor en campanya i caldria mantindre arribaria als milions. Però amb quins mitjans? Per exemple a l’Imperi Alemany li costa el mateniment de l’exèrcit i de la flota en peu de guerra cada dia de 45 a 50 milions de marcs.

La situació política-militar d’Europa ha assumit un desenvolupament que pot acabar fàcilment amb una gran catàstrofe, en la qual s’enfonsaria la societat burgesa, que en el cim del seu desenvolupament ha creat circumstàncies que fan insostenible la seua existència, i s’adreça a l’enfonsament amb mitjans que ella mateixa, com la més revolucionària de totes les anteriors, ha creat.

Una gran part de les nostres comunes entren en una situació desesperada, que amb prou feines saben encara com han de satisfer unes exigències que creixen cada any. Particularment es fan notar d’una forma ràpidament creixent en les grans ciutats i en les localitats industrials, en les quals l’augment accelerat de la població genera una quantitat de demandes, que en la majoria dels municipis menys rics no es poden cobrir més que mitjançant l’aprovació d’impostos més elevats i la contracció de deutes. La construcció d’escoles i de carrers, infrastructures d’enllumenat, sanitació, aigua corrent, despeses per a finalitats sanitàries, de benestar i d’educació, per a policia i administració pugen d’any en any. A banda, la minoria benestant fa per tot reclamacions costoses a la comunitat. Demana institucions d’educació superior, la construcció de teatres i museus, la disposició de més barris residencials i parcs amb la corresponent il·luminació, pavimentació, etc. Que la majoria de la població proteste per aquests privilegis, rau en la natura de les relacions. La minoria té el poder i l’empra per satisfer el màxim possible els seus requeriments culturals a costa de la totalitat. En ells mateixos, no s’hi pot objectar contra aquests elevats requeriments culturals, ja que són un avenç, i la mancança es troba tan sols en el fet que en general són les classes posseïdores les que se n’aprofiten, mentre que tothom hi contribueix. Un problema addicional és que l’administració sovint no és la millor i és costosa. No infreqüentment són també els càrrecs incompetents i sovint els manca la comprensió necessària per a unes exigències múltiples. Els càrrecs municipals, però, dediquen la majoria d’esforços a la llur existència privada, i no són capaços de fer els sacrificis necessaris per a un exercici fonamental dels llurs deures. Sovint empren també aquestes posicions per afavorir interessos privats, provocant greus perjudicis a la comunitat. Les conseqüències recauen en el contribuent. Un canvi fonamental d’aquesta situació, que siga generalment satisfactori, no se’l pot imaginar la societat. Amb independència de la forma amb la qual s’eleven les contribucions, creix la insatisfacció. En poques dècades la majoria d’aquestes comunes seran depassades en la satisfacció de les necessitats, si continua la forma present d’administració i de taxació. Tant en l’àmbit de la comuna com en la vida estatal es presenta la necessitat d’una transformació fonamental, de la qual depenen les grans exigències dels objectius civilitzatoris, i que constitueixen el nucli a partir del qual la transformació social avançarà tan aviat com es dispose de la voluntat i del poder requerits.

Però com assolir-ho quan actualment els interessos privats ho dominen tot i els interessos comuns són menystinguts?

Aquesta és, amb pocs mots, la situació de la nostra vida pública, i aquesta és tan sols la imatge especular de la situació social de la comunitat.

2. Agreujament dels antagonismes de classe

En la nostra vida social la lluita per l’existència és com més va més difícil. La guerra de tots contra tots crema d’una forma suprema i es fa immisericorde, conduïda sovint sense distinció de mitjans. La frase "Ôte-toi de lá, que je m'y mette" (fuig que m’hi pos) es realitza amb forts colps de colze, amb punyades i ganivetades en la pràctica de la vida. Els més febles han de cedir als més forts. Quan la força material, el poder dels diners, de possessions no reïx, s’empren els mitjans més refinats i menyspreables disponibles, per tal d’aconseguir l’objectiu. Es perpetren mentides, estafes, fraus, canvis falsos, juraments falsos, els crims més greus, per tal d’assolir l’objectiu desitjat. Com que en aquesta lluita un s’enfronta a l’altre, també ho fan classe contra classe, sexe contra sexe, edat contra edat. La utilitat és l’únic regulador de les relacions humanes, a la qual ha de cedir qualsevol altra consideració. Milers i milers de treballadors i treballadores, tan aviat quan són una nosa, són llençats al carrer i després d’esgotar els darrers recursos, depenen del benestar públic i del vagabundeig forçós. Els treballadors viatgen per això en hordes de poble en poble, al llarg i ample del país, i per part de la societat se’ls considera amb el més gran temor i amb el més profund menyspreu, que creixen a la vegada que ho fa el temps que menen sense feina i, com a conseqüència, se’ls degrada l’aspecte exterior i se’ls desmoralitza l’interior. La societat honesta no té cap idea del significat de passar mesos sense satisfer els requeriments més simple d’ordre i netedat, de vagar amb el ventre famolenc de poble en poble i de no recollir en general res més que uns mals disimultats menyspreu i repugnància justaments pels qui són els suports d’aquest sistema. Les famílies d’aquests pobres pateixen la misèria més frapant i cauen sota l’assistència pública a la pobresa. No rarament la desesperació condueix els pares als crims més horribles contra ells i contra els infants, d’assassinat i suïcidi. Particularment en temps de crisi augmenten aquests actes de desesperació en una mesura esclafidora. Però les classes dominants no s’hi pertorben. En els mateixos diaris que relaten aquests fets de misèria i desesperació, hi ha reports de festes habituals i de brillants presentacions oficials, com si tothom fos ple de joia i abundor.

La misèria general i la lluita sempre més dura per l’existència llencen dones i noies d’una manera més nombrosa als braços de la prostitució i la degradació. La desmoralització, la brutalitat i el crim prevalent, i ço que prospera són les presons, els centres d’acollida i les denominades institucions reformatòries, que amb prou feines poden abastar la massa d’interns.

El crim es troba en estreta relació amb la situació social de la comunitat, cosa que aquesta, certament, no vol admetre. Com l’estruç amaga el cap en la sorra per no haver de veure una situació colpidora, i es menteix amb l’autoengany que tan sols és responsabilitat de l’«abúlia» i l’«ociositat» del treballador i de la seua manca de «religió». Aquesta és una autofalsificació de la pitjor mena, o una gran hipocresia. Com més desfavorable és la situació de la societat per a la majoria, més nombrosos i greus són els crims. La lluita per l’existència assum l’aspecte més groller i violent, crea una situació en la qual uns i altres es contemplen com a enemics mortals. Els vincles socials es trenquen, i l’ésser humà apareix com a enemic dels éssers humans.(2)

Les classes dominants, que no veuen o no volen veure les coses des de l’arrel, cerquen el propi remei dels mals. Si augmenta la misèria i la necessitat i, com a conseqüència, la desmoralització i el crim, hom no cerca la font del mal per tal de taponar-la, sinó que hom castiga els productes d’aquesta situació. I com més grans són els mals i el nombre dels malfactors augmenta, hom ha d’aplicar sentències i penes més dures. Hom creu que pot fer fora el Diable amb Beelzebub. Fins i tot el professor Haeckel troba adient que hom empre contra el crim les penes més dures possibles i particularment la pena de mort.(3) Es troba en això en la més preciosa coincidència amb els reaccionaris de tot pelatge, que altrament el veuen com a enemic mortal. Haeckel opina que els criminals i brivalls incorregibles han d’ésser erradicats com les males herbes que prenen a les plantes llum, aire i sòl. Si Haeckel s’hagués dedicat també a l’estudi de la ciència social per comptes d’ocupar-se exclusivament de la ciència natural, hauria sabut que aquests criminals es poden transformar en membres útils i servicials de la societat humana si la societat els oferís les corresponents condicions d’existència. Hauria trobat que l’anorreament o desactivació dels criminals individuals impedeix tampoc l’aparició de nous criminals, com quan hom bandeja d’un camp les males herbes, però sense haver-ne eliminat arrels i llavors. Mai no serà possible per als ésser humans impedir en la natura absolutament la formació d’organismes perjudicials, però és possible crear condicions d’existència favorables per a tothom a través de la millora de la llur pròpia organització social, creada per ells mateixos, de forma que oferesca una llibertat igual de desenvolupament a cadascú, amb la qual cosa ja no serà necessari que es vegen obligats a satisfer la fam o el desig de propietats o l’ambició a costa dels altres. Que hom estudie les causes dels crims i les bandege, i hom bandejarà els crims.(4)

Els qui volen bandejar el crim bandejant-ne les causes, no poden ésser amics comprensiblement de mitjans violents de repressió. No poden impedir que la societat es protegesca de la seua manera contra el criminal, al qual no pot deixar veritablement al seu albiri, però demanen de forma urgent la transformació radical de la societat de forma que supose el bandejament de les causes dels crims.

La connexió entre la situació social de la societat i les faltes i els crims ha estat demostrada sovint pels estatístics i els polítics socials.(5) Una de les faltes més habituals – que la nostra societat, desconsiderant totes les doctrines cristianes de la caritat, contempla com una falta - Eines der naheliegendsten Vergehen - das unsere Gesellschaft ungeachtet aller christlichen Lehren von der Wohltätigkeit als Vergehen ansieht – és, en temps de mal funcionament de l’economia, la mendicitat. D’això ens ensenya l’estatística del Regne de Saxònia que en la mesura que augmentà la gran crisi comercial que a Alemanya començà el 1890 i que assolí el punt àlgid en 1892-1893, també pujà el nombre de persones castigades judicialment per mendicitat. En l’any 1890 foren castigades per aquest delicte 8.815 persones, el 1891 10.075 i el 1892 13.120. Similarment a Àustria in el 1891 foren jutjades per vagabundeig i mendicitat 90.926 persones, i l’any 1892 98.998.(6) Aquesta és una forta pujada.

La proletarització de les masses d’una banda, i la riquesa creixent de l’altra és en general la signatura del nostre període. El fet que en els Estats Units cinc homes, J. D. Rockefeller, el recentment traspassat Harriman, J. Pierpont Morgan, W. K. Vanderbilt i J. Gould, disposassen l’any 1900 plegats de més de 3.200 milions de marcs, i que la llur influència fos suficient per dominar la vida econòmica dels Estats Units i també parcialment la d’Europa, mostra la tendència de desenvolupament en la qual ens trobam. En tots els països civilitzats les grans unions capitalistes constitueixen el fenomen més remarcable de l’època recent, la influcència social i política de les quals es fa més i més important.


Notes d’August Bebel

(1) Neymarck, La statistique internationale des valeurs mobilières im "Bulletin de l'institut international de statistique". Volum 17, p. 405. Copenhage 1908. <=

(2) Ja Plató coneixia les conseqüències d’aquesta situació. Escriu: «Un estat en el qual existeixen classes no és un estat sinó dos: els pobres en constitueixen un, els rics un altre, tots dos cohabiten en un espai, però sempre oposats... La classe dominant es troba a la fi que no pot conduir cap guerra, ja que s’hi ha de servir de les masses, de les quals, armades, en té més por que e l’enemic». Plato, L’estat. Aristoteles digué: «L’empobriment nombrós és una situació dolenta, ja que gairebé res no impedeix que aquets individus esdevinguen desestabilitzadors». Aristòtil, Política. <=

(3) Natürliche Schöpfungsgeschichte. Vierte, verbesserte Auflage. S.155 und 156. Berlin 1873. <=

(4) Similarment, Plató diu en el seu «Estat»: «Els crims tenen causa en la manca de formació i en una educació i institució dolentes de l’estat». Plató coneixia doncs l’essència de la societat millor que molts dels seus seguidors instruïts vint-i-tres segles després. Això no és precisament motiu de joia. <=

(5) M. Sursky, Aus der neuesten Literatur über die wirtschaftlichen Ursachen der Kriminalität. "Neue Zeit", 23. Jahrgang, 2. Band. <=

(6) H. Herz, Verbrechen und Verbrechertum in Österreich. S. 49. Tübingen 1908. «Per als tractes criminals», diu l’autor, «la forma econòmica prevalent és d’una importància dominadora. L’organització de la producció i del consum així com del repartiment dels béns econòmics actuen en múltiples relacions decisives en els tractes criminals». <=