IV. La lluita pel rendiment del treball
Hem tractat de posar a prova el règim soviètic des del punt de vista de l’Estat. Podem fer el mateix des del punt de vista de la circulació monetària. Els dos problemes, el de l’Estat i el del diner, tenen diversos aspectes comuns puix que ambdós es resumeixen, al capdavall, al problema de problemes que és el del rendiment del treball. La imposició estatal i la imposició monetària són una herència de la societat dividida en classes, que sols pot determinar les relacions entre els homes ajudant-se de fetitxes religiosos o laics, els quals col·loca sota la protecció del més temible d’ells, l’Estat (amb un gran ganivet als dents). En la societat comunista, l’Estat i els diners desapareixeran i llur agonia progressiva ha de començar amb el règim soviètic. Sols es podrà parlar de victòria real del socialisme a partir del moment històric en què l’Estat sols ho siga a mitges i en què els diners comencen a perdre el seu poder màgic. Açò significarà que el socialisme, alliberant-se de fetitxes capitalistes, començarà a establir relacions més netes, més lliures i més dignes entre els homes.
Els postulats ‘d’abolició’ dels diners, ‘d’abolició’ del salari, o ‘d’eliminació’ de l’Estat i de la família, característics de l’anarquisme, sols poden presentar interès com a models de pensament mecànic. Ni els diners poden ser ‘abolits’ arbitràriament ni tampoc podrien ser ‘eliminats’ l’Estat i la família; abans han d’esgotar la seua missió històrica, perdre llur significat i desaparèixer. El fetitxisme i el diner sols rebran el colp de gràcia quan el creixement ininterromput de la riquesa social allibere els bípedes de l’avarícia per cada minut suplementari de treball i de la por humiliant a causa de la magnitud de les seues racions. En perdre poder per a proporcionar la felicitat i també ensorrar en el fang, els diners es reduiran a un còmode mitjà de comptabilitat per a l’estadística i per a la planificació; després, és possible que ni tants sols per a d’això siguen necessaris. Però aquests guardes les hem de deixar als nostres besnéts, que segurament seran més intel·ligents que nosaltres.
La nacionalització dels mitjans de producció i del crèdit, la pressió de les cooperatives i de l’Estat sobre el comerç interior, el monopoli del comerç exterior, la col·lectivització de l’agricultura, la legislació sobre l’herència, imposen estrets límits a l’acumulació personal de diners i dificulten la transformació del diner en capital privat (usurer, comercial i industrial). No obstant, aquesta funció del diner, unida a l’explotació, no podrà ser liquidada al començament de la revolució proletària sinó que serà transferida, sota un nou aspecte, a l’Estat comerciant, banquer i industrial universal. Fóra d’això, les funcions més elementals del diner, mesura de valor, mesura de circulació i pagament, es conservaran i adquiriran, alhora, un camp d’acció més ampli que aquell que tingueren en el règim capitalista.
La planificació administrativa ha demostrat suficientment la seua força i, alhora, les seues limitacions. Un pla econòmic concebut a priori, sobretot en un país de 170 milions d’habitants i endarrerit, que pateix les contradiccions entre el camp i la ciutat, no és un dogma immutable sinó una hipòtesi de treball que ha de ser verificada i transformada durant la seua execució. Fins i tot es pot donar aquesta regla: com més ajustada a un pla estiga la direcció administrativa, més difícil és la situació dels dirigents de l’economia. Dues palanques han de servir per a reglamentar i adaptar el pla: una palanca política, creada per la participació real de les masses en la seua direcció, cosa que no es concep sense democràcia soviètica; i una palanca financera resultant de la verificació efectiva dels càlculs a priori, mitjançant d’un equivalent general, el que és impossible sense un sistema monetari estable.
El paper del diner en l’economia soviètica, lluny d’haver acabat, ha de desenvolupar-se a fons. L’època transitòria entre el capitalisme i el socialisme, considerada en el seu conjunt, no exigeix la disminució de la circulació de mercaderies sinó, ben al contrari, el seu extremat desenvolupament. Totes les branques de la indústria es transformen i creixen, es creen de noves incessantment, i totes han de determinar quantitativament i qualitativa llurs situacions recíproques. La liquidació simultània de l’economia rural que produïa per al consum individual i el de la família, significa l’entrada en la circulació social, i per tant, en la circulació monetària, de tota l’energia de treball que abans es dispersava dins els límits d’una granja o de les parets de l’habitació. Per primera vegada en la història, tots els productes i tots els serveis poden canviar-se uns per altres.
Per altra banda, l’èxit d’una edificació socialista no es concep sense que el sistema planificat estiga integrat per l’interès personal immediat, per l’egoisme del productor i del consumidor, factors que no poden manifestar-se útilment si no disposen d’aquest medi habitual, segur i flexible, com són els diners. L’augment del rendiment del treball i la milloria de la qualitat de la producció són absolutament impossibles sense un patró de mesura que penetre lliurement tots els porus de l’economia, és a dir, una ferma unitat monetària. Es desprèn clarament d’açò que en l’economia transitòria, com en el règim capitalista, l’única moneda vertadera és la que es basa sobre l’or. Qualsevulla altra moneda no serà més que un succedani. Es veritat que l’Estat soviètic és l’amo de la massa de mercaderies i, alhora, dels òrgans d’emissió; però açò no altera el problema: les manipulacions administratives concernents als preus fixes de les mercaderies no creen, de cap manera, una unitat monetària estable ni la substitueixen pel comerç interior ni, amb molta més raó, pel comerç exterior.
Privat d’una base pròpia, és a dir, d’una base-or, el sistema monetari de l’URSS, així com el de diversos països capitalistes, té forçadament un caràcter tancat: el ruble no existeix per al mercat mundial. Si l’URSS pot suportar molt millor que Itàlia o Alemanya els desavantatges d’un sistema d’aquest gènere és, en part, gràcies a les riqueses naturals del país que són l’únic que li permet no ofegar-se entre les urpes de l’autarquia. La tasca històrica no consisteix, però, en no ofegar-se sinó en crear, front a les més altes adquisicions del mercat mundial, una poderosa economia completament racional que assegure el millor ús del temps i, per tant, el desenvolupament més elevat de la cultura.
L’economia soviètica és precisament la que, travessant incessants revolucions tècniques i experiències grandioses, té la major necessitat d’una constant verificació mitjançant un taló fix de valor. En teoria, és indubtable que si l’URSS hagués disposat de un ruble-or el resultat dels plans quinquennals hagués estat infinitament millor que no l’obtingut fins ara. Però no pot pas jutjar-se allò que no existeix. No obstant, no cal fer de pobresa virtut doncs que això ens duria a noves pèrdues i a nous errors econòmics.
La història del sistema soviètic és, alhora que la de les dificultats econòmiques, la dels èxits i la dels fracassos, la de les ziga-zaga del pensament burocràtic.
La restauració del ruble en 1922-24, en connexió amb el pas a la Nep, està indissolublement lligada a la restauració de les ‘normes del dret burgès’ en el domini del repartiment dels articles de consum. Quan el govern s’inclinava en favor del cultivador, el txervonets fón objecte de les seues atencions. Pel contrari, totes les encluses de la inflació foren obertes durant el període quinquennal. De 700 milions de rubles a principis de 1925, la suma total de les emissions passà, a principis de 1928, a la xifra relativament modesta de 1.700 milions que quasi igualà a la circulació de paper-moneda de l’Imperi a les vespres de la guerra; tot això evidentment, però, sense l’antiga base metàl·lica. Més tard, la corba de la inflació donà, any rere any, aquests bots febrils: 2.000, 2.800, 4.300, 5.500, 8.400. L’última xifra, 8.400 milions de rubles, s’assolí en començar l’any de 1933. En aquest punt comencen anys d’inflexió i retirada: 6.690, 7.700. 7.900 (1935).
El ruble de 1924, oficialment cotitzat a 13 francs, caigué en novembre de 1935 a 3 francs, és a dir, quatre vegades menys; gairebé tant com el franc francès desprès de la guerra. Ambdues situacions, l’antiga i la nova, són molt convencionals; la capacitat de compra del ruble, en preus mundials, no arriba probablement als 1,5 francs. Però la importància de la devaluació mostra, no obstant, quin va ser el descens vertiginós de les divises soviètiques fins el 1934.
En el punt àlgid del seu aventurerisme polític, Stalin va prometre enviar la Nep, és a dir el mercat, ‘al diable’. Tota la premsa parlà, com en 1918, de la substitució definitiva de la compra-venda per un ‘repartiment socialista directe’, fent la cartilla de racionament de signe exterior de tal cosa. La inflació fou categòricament negada com un fenomen estrany, de manera general, al sistema soviètic. “L’estabilitat de la divisa soviètica, [deia Stalin en gener de 1933], està assegurada, abans de tot per les enormes quantitats de mercaderies que l’Estat posseeix i que posa en circulació amb preus fixes”. Encara que aquest enigmàtic aforisme no haja estat desenvolupat ni comentat (i, en part, per això mateixa), es convertí en la llei fonamental de la teoria monetària soviètica o, més exactament, de la inflació negada. El txervonets ja no era un equivalent general, únicament era l’ombra general d’una ‘enorme’ quantitat de mercaderies, la qual cosa li permetia d’allargar-se i encongir-se igual que qualsevol ombra. Si aquesta doctrina consoladora tenia un sentit, sols podia ser aquest: la moneda soviètica havia deixat de ser una moneda; ja no era una mesura de valor; els ‘preus estables’ estaven fixats pel govern; el txervonets ja sols era un signe convencional de l’economia planificada, una espècie de carta de repartiment universal; en una paraula, el socialisme havia vençut ‘definitivament i sense retorn’.
Les idees utòpiques del comunisme de guerra reapareixien sobre una base econòmica nova, un xic més elevada, és cert, però, ai!, encara completament insuficient per a la liquidació dels diners. En els mitjans dirigents prevalia l’opinió que la inflació no era de témer en una economia planificada. Era tant com dir que una via d’aigua no és perillosa a bord sempre que es tinga una brúixola. En realitat, per tal com la inflació monetària condueix invariablement a la del crèdit, aquesta inflació monetària substitueix amb valors reals i devora per l‘interior l’economia planificada.
Es inútil dir que la inflació significava el cobrament d’un impost extremadament pesant a les masses laborioses. En quant als seus avantatges per al socialisme són més que dubtosos. L’aparell de la producció continuava, ben cert, creixent ràpidament, però la eficiència econòmica de les vastes empreses novament construïdes era apreciada mitjançant l’estadística i no l’economia. Manejant el ruble, és a dir, donant-li arbitràriament diverses capacitats de compra en les diverses capes de la població, la burocràcia es privà d’un instrument indispensable per a la mesura objectiva dels seues pròpies èxits i fracassos. En absència d’una comptabilitat exacta, absència emmascarada en el paper per les combinacions del ‘ruble convencional’, s’arribava, en realitat, a la pèrdua de l’estímul individual, al baix rendiment del treball i a una qualitat encara més baixa de les mercaderies.
El mal adquirí, des del primer període quinquennal, proporcions amenaçadores. En juliol de 1931, Stalin formulà les seues conegudes ‘sis condicions’ l’objecte de les quals era disminuir els preus de cost. Aquestes ‘condicions’ (salari conforme al rendiment individual del treball, càlcul del preu de cost, etc.) no tenien res de nou: les ‘normes del dret burgès’ dataven del començament de la Nep i havien estat desenrotllades al XII congrés del partit a principis de 1923. Stalin no ensopegà amb d’elles sinó fins a 1931, obligat per l’eficàcia decreixent de les inversions en la indústria. Durant el dos anys següents gairebé no aparegué cap article en la premsa soviètica on no s’hi invoqués el poder salvador de les ‘condicions’. La inflació, però, continuava i les malalties que provocava no es prestaven, naturalment, al tractament. Les severes mesures de repressió preses contra els sabotejadors ja no donaven resultats.
Actualment sembla quasi inversemblant que la burocràcia, malgrat que ha declarat la guerra a ‘l’anonimat’ i a ‘l’igualitarisme’ en el treball, és a dir, al treball mitjà pagat amb un salari ‘mitjà’ igual per a tots, ha enviat ‘al diable’ a la Nep, o en d’altres paraules, a l’avaluació monetària de les mercaderies, inclosa la força de treball. Restablint d’una banda les ‘normes burgeses’ destruïa, d’altra banda, l’únic instrument útil. La substitució del comerç pels ‘magatzems reservats’ i el caos dels preus, feia necessàriament que desaparegués tota correspondència entre el treball individual i el salari individual; suprimint així l’estimulant de l’interès personal de l’obrer.
Les prescripcions més severes referents als càlculs econòmics, la qualitat dels productes, el preu de cost, el rendiment del treball, es balancejaven damunt el buit. Cosa que no impedia, absolutament, que els dirigents imputaren tots els fracassos a la no aplicació intencionada de les sis receptes de Stalin. L’al·lusió més prudent a la inflació es transformava en un crim. Les autoritats donaven proves de la mateixa bona fe en acusar de vegades als mestres d’escola de descuidar les regles d’higiene, alhora que els prohibien d’invocar la manca de sabó.
El problema dels destins del txernovets havia ocupat el primer lloc en la lluita de les fraccions del partit bolxevic. La plataforma de l’oposició (1927) exigia “l’estabilitat absoluta de la unitat monetària”. Aquesta reivindicació fou un leiv-motiv durant els anys següents. “Detenir amb mà de ferro la inflació,”, escrivia l’òrgan de l’oposició a l’estranger en 1932, encara que fos al preu d’una “reducció atrevida de les inversions de capitals...” Els apologistes de la ‘lentitud de tortuga’ i els superindustrials semblaven haver invertit els papers. Responent a la fanfarronada del mercat ‘enviat al diable’, l’oposició recomanava a la Comissió del pla que col·loqués inscripcions dient que “la inflació és la sífilis de l’economia planificada”.
* * *
En l’agricultura, la inflació no tingué conseqüències menys greus.
Quan la política camperola s’orientava cap el cultivador acomodat, es suposava que la transformació socialista de l’agricultura, sobre les bases de la Nep, es realitzaria en desenes d’anys mitjançant la cooperació. Abastant, un després l’altre, els dominis de les existències, de la venda, del crèdit, la cooperació devia, a la fi, socialitzar la producció. D’això se’n deia ‘el pla de cooperació de Lenin’. La realitat continuà, bé ho sabem, un camí completament diferent o, més ben dit, oposat (el de l’expropiació per la força i el de la col·lectivització integral). Ja no es parlà de socialització progressiva de les diverses funcions econòmiques a mida que els recursos materials i culturals ho feien possible. La col·lectivització es feu com si es tractés d’establir immediatament el règim comunista en l’agricultura.
Açò tingué com a conseqüència, a més a més de destruir més de la meitat del ramat, un fet encara més greu: la indiferència completa dels ‘kolkhozsniki’ (treballadors dels kolkhozs) per l’haver socialitzat i pels resultats de llur propi treball. El govern practicà una retirada desordenada. Els camperols tingueren de nou pollastres, porcs, borregos, vaques, a títol privat. Reberen parcel·les pròximes a les seues cases. El film de la col·lectivització es desenrotllà en sentit invers.
Per a l’establiment d’aquestes empreses individuals, el govern acceptà un compromís, pagant en certa manera un rescat a les tendències individualistes de la pagesia. Els kolkhozs subsistien. Aquesta retirada podria semblar, a primer colp d’ull, secundària. En veritat, seria impropi exagerar el seu abast. Si no es té en compte a l’aristocràcia del kolkhozs, pel moment les necessitats mitjanes dels camperols es cobreixen més àmpliament pel seu treball ‘per a si mateixos’ que no per la seua participació als kolkhozs. Succeeix freqüentment que la renda de la seua parcel·la individual, sobretot si es dedica a un cultiu tècnic, a l’horticultura o a la cria de ramat, és dues o tres vegades més elevada que el seu salari en l’empresa col·lectiva. Aquest fet, comprovat per la premsa soviètica, fa ressaltar amb vigor, per una banda el malbaratament completament bàrbar de la força de treball de desenes de milions d’homes en els cultius (amb més raó encara, de la de les dones) i, per l’altra banda, el molt baix rendiment del treball dels kolkhozs.
Per tal de reanimar a la gran agricultura col·lectiva, es necessità parlar de nou a la pagesia en un idioma intel·ligible per a d’ella; retornar, en d’altres termes, dels impostos en espècie al comerç; reobrir els mercats.. El pas a una comptabilitat monetària si fa o no fa estable fou també la condició necessària del desenvolupament ulterior de l’agricultura.
El prudent mussol empren el vol, com ja sabem, abans la posta del sol. Igualment, la teoria del sistema ‘socialista’ dels diners sols adquireix la seua plena significació quan es fa el crepuscle de les il·lusions inflacionistes. Alguns professors obedients havien assolit construir amb les paraules de Stalin tota una teoria, d’acord amb la qual els preus soviètics, a l’invers dels del mercat, estaven dictats exclusivament pel pla o per les directius; no era una categoria econòmica sinó una categoria administrativa destinada a servir millor al nou repartiment de la renda nacional en benefici del socialisme. Aquests professors oblidaven explicar com es poden ‘dirigir’ els preus sense conèixer el preu de cost real, i com es pot calcular aquest si tots els preus en compte d’expressar la quantitat de treball socialment necessari per a la producció dels articles, expressen la voluntat de la burocràcia. En efecte, per a un nou repartiment de la renda nacional, el govern disposava de palanques tan poderoses com els impostos, el pressupost i el sistema de crèdit. Segons el pressupost de despeses de 1936, més de 37.600 milions estaven consagrats directament a les diverses branques de l’economia, a les que també aflueixen, indirectament, altres milers de milions. Els mecanismes de l’impost i del crèdit són prou per al repartiment planificat de la renda nacional. Pel que es refereix als preus, serviran tant millor a la causa del socialisme com més honradament expressen les relacions econòmiques actuals.
L’experiència ja ha pronunciat el seu veredicte decisiu al respecte. El preu ‘directiu’ no té en la vida l’aspecte impressionant que tenia als llibres dels savis. Per una sola mercaderia s’establien preus de diferents categories. En els seus amplis intersticis s’agitaven lliurement tota mena d’especulacions, parasitismes i d’altres vicis, molt més com una regla que no pas com una excepció. Igualment, el txervonets, que havia de ser l’ombra estable dels preus ferms, tan sols fou l’ombra d’ell mateix.
De nou calgué canviar bruscament d’orientació a causa, aquest vegada, de les dificultats que naixien dels èxits econòmics. L’any 1935 s’encetà amb la supressió de les cartilles de pa i a l’octubre es suprimiren les cartilles dels altres queviures; les dels articles de primera necessitat desaparegueren en gener de 1936 aproximadament. Les relacions econòmiques dels treballadors de les ciutats i del camp amb l’Estat tornaven a l’idioma monetari. El ruble es revelava com el mitjà d’una acció de la població sobre els plans econòmics, començant per la qualitat i la quantitat dels articles de consum. L’economia soviètica no pot ser racionalitzada de cap altra forma.
El President de la Comissió del Pla declarava en desembre de 1935: “El sistema actual de les relacions entre els bancs i l’economia ha de ser revisat, els bancs tenen la missió d’exercir en realitat el control del ruble”. Així sucumbien les supersticions del pla administratiu i les il·lusions dels preus administratius. Si l’aproximació al socialisme significava, en l’esfera monetària, l’apropament del ruble a la cartilla de racionament, caldria considerar que les reformes de 1935 allunyaven del socialisme. Però aquesta apreciació seria grollerament errònia. L’eliminació de la cartilla pel ruble no és més que la renúncia a una ficció i el franc reconeixement de la necessitat de crear les bases primeres del socialisme tornant als mètodes burgesos de repartiment.
En la sessió del Comitè Executiu Central dels Soviets, en gener de 1935, el comissari del poble per a les finances declarava: “El ruble soviètic és ferm com cap altra divisa del mon”. Seria un error no veure en aquestes paraules més que una fanfarronada. El pressupost de l’URSS assenyala cada any un excedent d’ingressos sobre les sortides. El comerç exterior, veritat que poc important, té una balança activa. La reserva d’or del Banc de l’Estat, que en 1926 era sols de 164 milions de rubles, sobrepassa actualment el miler de milions. L’extracció d’or augmenta ràpidament; sota aquest aspecte, l’URSS compta amb encalçar en 1936 el primer lloc del món. L’augment de la circulació de mercaderies s’ha fet impetuós d’ença del renaixement del mercat. La inflació ha estat pràcticament detinguda des de 1934. Els elements per a certa estabilitat del ruble ja existeixen. No obstant això, la declaració del comissari per a les finances ha d’explicar-se per certa inflació de l’optimisme. Si el ruble soviètic té un ferm recolze en el desenvolupament general de l’economia, el preu de cost excessiu és el seu taló d’Aquelles. No serà la unitat monetària més ferma del món fins que el rendiment del treball soviètic sobrepasse el nivell mundial, és a dir, quan caldrà pensar en la mort.
Des del punt de vista tècnic encara està el ruble menys capacitat per a pretendre la paritat. Amb una reserva d’or de més de mil milions, el país té prop de 8.000 milions-paper en circulació; és a dir, una garantia del 12,5%, únicament. En aquest moment l’or del Banc de l’Estat és més aviat una reserva intangible per a cas de guerra que no pas la base del sistema monetari. Es indubtable que recórrer al taló-or per a donar més precisió als plans econòmics i simplificar les relacions amb l’estranger no està exclòs, en teoria, en una fase més elevada de l’evolució. Abans d’expirar, el sistema monetari pot recobrar una vegada més la lluentor de l’or pur. Aquest problema, en qualsevol cas, no es planteja per a demà.
No pot parlar-se de la paritat-or en un pervindre pròxim sinó en la mesura que el govern, formant una reserva-or, tracte d’augmentar, encara que siga teòricament, el percentatge de la garantia; en la mesura que les emissions estiguen limitades per raons objectives independents de la voluntat de la burocràcia, el ruble soviètic pot adquirir una estabilitat, almenys relativa. Els avantatges d’això foren enormes; renunciant a la inflació, el sistema monetari, encara privat dels avantatges de la paritat-or, contribuiria, ben cert, a guarir moltes nafres profundes de l’organisme econòmic resultants del subjectivisme burocràtic d’anys anterior.
“Tota l’economia es redueix, en definitiva, [deia Marx] a l’economia del temps”; és a dir, la lluita en tots els graus de civilització de l’home contra la naturalesa. Reduïda a la seua base primordial, la història sols és la prossecució de l’economia del temps de treball. El socialisme no podria justificar-se per la simple supressió de l’explotació; és necessari que assegure a la societat major economia del temps de treball que el capitalisme. Si aquesta condició no es compleix, l’abolició de l’explotació no seria més que un episodi dramàtic desproveït d’esdevenidor. La primera experiència històrica dels mètodes socialistes ha mostrat quines són les seues vastes possibilitats. Però l’economia soviètica està encara lluny d’haver après a traure partit del temps, la matèria primera més preciosa de la civilització. La tècnica importada, principal mitjan de l’economia del temps, encara no dóna en el terreny soviètic els resultats que dóna normalment en la seua pàtria capitalista. En aquest sentit decisiu per a la civilització sencera, el socialisme encara no ha vençut però ha provat que pot i ha de vèncer. Actualment, però, no ha vençut. Totes les afirmacions contràries tan sols són fruit de la ignorància i del xarlatanisme.
Molotov, que (fem-li justícia) algunes vegades s’emancipa de les freses rituals quelcom més que els altres líders soviètics, deia en gener de 1935 durant la sessió de l’Executiu: “El nivell mitjà del rendiment del treball, [...] entre nosaltres és encara sensiblement inferior al d’Europa o Amèrica”. Caldria haver precisat, si fa o no fa, en aquests termes: aquest nivell és tres, cinc i fins i tot deu vegades inferior al d’Europa o Amèrica, la qual cosa fa que el nostre preu de cost siga molt més elevat. En el mateix discurs Molotov fa aquesta confessió més general. “El nivell mitjà de cultura dels nostres obrers encara és inferior al dels obrers dels diversos països capitalistes”. Caldria afegir: la seua condició material mitjana, també ho és. És superflu subratllar l’implacable rigor amb què aquestes paraules lúcides, incidentalment pronunciades, refuten les garleries d’innombrables personatges oficials i les dolçoses digressions ‘d’amics’ estrangers.
La lluita per l’augment del rendiment del treball unida a la preocupació per la defensa, constitueix el contingut essencial de l’activitat del govern soviètic. En les diverses etapes de la Revolució de l’URSS, aquesta lluita ha revestit diverses formes. Els mètodes de les ‘brigades de xoc’ aplicats durant l’execució del primer pla quinquennal i al començament del segon, es fonamentaven en l’agitació, l’exemple personal, la pressió administrativa i tota mena d’estímuls i de privilegis concedits als grups. La temptativa d’establir una espècie de treball a escar sobre les bases de les ‘sis condicions’ en 1931, xocaren amb una moneda fantasma i amb la diversitat dels preus. El sistema del repartiment estatal dels productes substituí a la flexible diferenciació de les remuneracions del treball a base de ‘primes’, que significaven en realitat una arbitrarietat burocràtica. La caça de privilegis feia entrar als rengles dels treballadors de xoc a un nombre creixent de ‘vius’ escudats en les seues influències. El sistema sencer conclogué per trobar-se en contradicció amb els principis que es proposava.
La supressió de les cartilles de racionament, el començament de l’estabilització del ruble i la unificació dels preus, foren els únics esdeveniments que permeteren el treball per peces o a escar. El moviment Stakhanov succeí sobre aquesta base a les brigades de xoc. Perseguint el ruble que adquireix una importància més real, els obrers es mostren més atents a les seues màquines i treuen millor partit del seu temps. El moviment Stakhanov es redueix, en gran mesura, a la intensificació del treball i encara al perllongament de la jornada de treball; els stakhanovistes ordenen llurs locals i llurs instruments, preparen les matèries primeres, donen (els brigadaires) instruccions a les brigades fora del temps de treball. De la jornada de set hores no resta, sovint, més que el nom.
El secret del treball a escar, aquest sistema de superexplotació sense coerció visible, no l’han inventat pas els administradors soviètics. Marx el considerava com “el que millor es correspon al mode de producció capitalista”. Els obrers reberen aquesta innovació amb antipatia, inclús amb una marcada hostilitat; i hagués estat antinatural esperar altra actitud de la seua banda. La participació de vertaders entusiastes socialistes al moviment Stakhanov no és, no obstant, discutible. La massa principal dels obrers aborda la nova retribució del treball des del punt de vista del ruble, i es veu obligada a comprovar freqüentment que el ruble s’ha aprimat.
Malgrat que el retorn del govern soviètic al treball per peces, després de la ‘victòria definitiva i sense retorn del socialisme’, pogués semblar a primer colp d’ull una retirada, cal tornar a dir el que es digué de la rehabilitació del ruble: no es tracta d’una renúncia al socialisme sinó de l’abandó de grolleres il·lusions. La forma del salari està, simplement, millor adaptada als recursos reals del país: “El dret mai no pot alçar-se per sobre del règim econòmic”.
Però els mitjans dirigents de l’URSS no poden passar-se sense el ‘camuflatge’ social. El president de la Comissió del pla, Mezhalauk, proclamava en al sessió de l’Executiu de 1936 que “el ruble es transforma en l’únic i vertader mitjà de realitzar el principi socialista [!] de la remuneració del treball”. Si tot era reial en les antigues monarquies, tot, fins les vespacianes, no cal deduir d’aquí que tot es fa socialista, per la força dels fets, en l’Estat obrer. El ruble és ‘l’únic i vertader mitjà’ d’aplicar el principi capitalista de la remuneració del treball, encara que siga sobre la base de les formes socials de la propietat; ja coneguem aquesta contradicció. Per a justificar el nou mètode de treball a escar ‘socialista’ Mezhlauk afegeix: “El principi fonamental del socialisme és que cadascú treballe segons les seus capacitats i que guanye segons el treball proporcionat”. Veritablement aquests senyors no els inquieta la teoria. Quan el ritme de treball està determinat per la caça del ruble, les gents no treballen segons la seua ‘capacitat’, és a dir, segons l’estat dels seues muscles i nervis sinó que s’exerceixen violència sobre d’elles mateixes. En rigor, aquest mètode sols pot justificar-se invocant la dura necessitat: erigir-lo en ‘principi fonamental del socialisme’ és llençar a terra les idees d’una cultura nova i més elevada, amb l’objecte d’enfonsar-la en l’acostumat fangar del capitalisme.
En el camí, Stalin dóna un altre pas endavant quan presenta el moviment Stakhanov com el que “prepara les condicions de la transició del socialisme al comunisme”. El lector veurà ara com d’important era donar definicions científiques de les nocions que ara s’utilitzen en l’URSS amb fins d’utilitat administrativa. El socialisme, o fase inferior del comunisme, exigeix sens dubte un control rigorós del treball i del consum, però, en qualsevol cas, suposa formes de control més humanes que no pas les que ha inventat el geni explotador del capitalisme. En l’URSS veiem un material humà endarrerit, que és implacablement forçat a l’ús de la tècnica manllevada al capitalisme. En la lluita per assolir les normes europees i americanes, els mètodes clàssics de l’explotació, com ara el salari a escar, són aplicats sota formes tant brutals i descarnades que els mateixos sindicats reformistes no podrien tolerar en els països burgesos. L’observació que els obrers de l’URSS treballen ‘en llur propi benefici’ no està justificada més que en la perspectiva de la història i amb la condició, hem de dir anticipant-nos al nostre propòsit, que no es deixen degollar per una burocràcia totpoderosa. En qualsevol cas, la propietat estatal dels mitjans de producció no transforma la merda en or i no rodeja d’una aurèola de santedat al sweating system, (sistema de la suor) que esgota la principal força productiva: l’home. En quant a la preparació de la ‘transició del socialisme al comunisme’, comença exactament a la inversa, és a dir, no per la introducció del treball a escar sinó per l’abolició d’aquest treball considerat com una herència de la barbàrie.
* * *
Es encara prematur tractar de fer un balanç del moviment Stakhanov. Podem, però, estudiar-ne els trets que el caracteritzen i que caracteritzen, igualment, el conjunt del règim. Alguns dels resultats obtinguts pels obrers són, indubtablement, d’enorme interès perquè assenyalen possibilitats accessibles únicament al socialisme. Però resta per franquejar un gran tros de camí entre aquests resultats i la seua extensió a l’economia sencera. En l’estreta interdependència dels processos de la producció, l’alt rendiment ininterromput del treball no pot ser el fruit dels simples esforços individuals. L’augment del rendiment mitjà és impossible sense una reorganització de la producció en la fàbrica i de les relacions entre les diverses empreses. Es infinitament més difícil elevar uns graus els coneixements tècnics de milions de treballadors que estimular a alguns centenars d’obrers avançats.
Els mateixos caps es queixen, jo ho hem dit, de la insuficiència cultural dels obrers soviètics al treball. Aquesta no és més que una part de la veritat, i la menys important. L’obrer rus és comprensiu, llest, ben dotat. Qualsevol centenar d’obrers russos, en les condicions de la producció americana, per exemple, sols necessitaria uns quant mesos, si no setmanes, per a no deixar-se guanyar per les categories corresponents d’obrers americans. La dificultat resideix en l’organització general del treball. Davant les tasques modernes de la producció, el personal administratiu soviètic acostuma a estar molt més endarrerit que alguns obrers.
Amb la nova tècnica, el salari a escar ha de dur inevitablement a l’augment del baix nivell actual del rendiment del treball. Però la creació de les condicions necessàries per a d’això exigeix de l’administració, començant pels caps de taller i acabant també pels dirigents del Kremlin, una qualificació més alta. El moviment Stakhanov sols respon en una dèbil mesura a aquesta necessitat. La burocràcia tracta fatalment de botar sobre les dificultats per a les que no està capacitada per a vèncer. Com el salari a escar no produeix, per ell mateix, els miracles immediats que s’esperen d’ell, una pressió administrativa ve en la seua ajuda: primes i reclams, per una banda, càstig, per l’altra.
Els començaments del moviment van ser assenyalats per mesures de repressió en massa contra el personal tècnic, els enginyers i els obrers acusats de sabotatge i, en alguns casos, d’assassinar als stakhanovistes. La severitat d’aquestes mesures testifica la força de la resistència. Els dirigents explicaven aquest pretès ‘sabotatge’ per una oposició política; en realitat les causes resideixen generalment en dificultats tècniques, econòmiques i culturals, provenints, en gran mesura, de la mateixa burocràcia. Sembla que el ‘sabotatge’ fou trencat ràpidament. Els descontents s’atemoriren, els clarividents callaren. Plogueren telegrames anunciant èxits sense precedents. El fet és que, mentre és tractà de ‘pioners’ aïllats, les administracions locals, obeint ordres rebudes, els facilitaren el treball amb gran atenció malgrat que fos necessari sacrificar els interessos de la resta dels obrers de la mina o del taller. Però des que els obrers es feren stakhanovistes per centenars i milers, les administracions caigueren en un confusió total. Com no poden organitzar en breu termini el règim de la producció i com que no tenen la possibilitat objectiva de fer-ho, tracten de violentar la mà d’obra i la tècnica. Quan el mecanisme del rellotge s’endarrereix, s’estimulen les rodetes dentades amb un clau. El resultat de les ‘jornades’ i de les dècades Stakhanov ha sigut el d’introduir el caos complet en moltes empreses. Açò explica el fet sorprenent que l’augment del nombre de stakhanovistes vaja acompanyat freqüentment no d’un augment sinó d’una disminució del rendiment general de les empreses.
El període ‘heroic’ d’aquest moviment sembla haver estat sobrepassat. L’activitat quotidiana ha començat, cal aprendre. Són sobretot els que ensenyen els altres aquells que han d’aprendre molt, aquests són, però, els que menys desigs tenen de fer-ho. En l’economia soviètica el taller que retarda i paralitza els altres s’anomena: burocràcia. .