V. El termidor soviètic
La degeneració del partit bolxevic
Les causes socials del termidor
L’historiador de l’URSS haurà de reconèixer que, en els grans problemes, la política de la burocràcia dirigent ha estat contradictòria i composta d’una sèrie de ziga-zagues. Explicar o justificar aquestes ziga-zagues pel ‘canvi de circumstàncies’ és quelcom visiblement inconscient. Governar és, en certa mesura almenys, preveure. La fracció de Stalin no ha previst en absolut els inevitables resultats del desenvolupament que encalça; ha reaccionat amb reflexes administratius que creen, posteriorment als fets, una teoria dels seues canvis d’opinió, sense preocupar-se d’allò que proclamava la vespra. Els fets i els documents indiscutibles també obligaran l’historiador a acceptar que ‘l’oposició d’esquerres’ analitzà d’una forma infinitament més justa les evolucions que es desenrotllaven al país i que preveié mol millor el seu curs posterior.
A primer colp d’ull, aquesta afirmació sembla contradictòria pel simple fet que la fracció del partit menys capaç de preveure assolí incessants victòries, mentre que el grup més perspicaç anà de derrota en derrota. Aquesta objecció que es presenta espontàniament a l’esperit sols és convincent per a qui, aplicant a la política el pensament racionalista, no hi veu més que un debat lògic o una partida d’escacs. En el fons, però, la lluita política és la dels interessos i les forces, no la dels arguments. Les qualitats d’aquells que dirigeixen no són pas indiferents de cara al resultat dels combats, però no són el factor únic i decisiu. Llevat d’això, els camps adversos exigeixen caps fets a llur imatge.
Si la revolució de Febrer dugué al poder a Kerenskij i a Tseretelli, no fón pas perquè aquests hagen estat ‘més intel·ligents’ o ‘més hàbils’ que la camarilla governant del tsar sinó perquè representaven, almenys temporalment, les masses populars alçades contra l’antic règim. Si Kerenskij pogué llençar a Lenin a la il·legalitat i engarjolar d’altres líders bolxevics no es degué a que les seues qualitats personals l’haguessen donat la superioritat sobre d’ells sinó a que la majoria dels obrers i dels soldats encara seguien en eixos dies a la petita burgesia patriòtica. La ‘superioritat’ personal de Kerenskij, si és que aquesta paraula no està mal empleada ací, consistia, precisament, en no veure més lluny que la gran majoria. Alhora, els bolxevics no venceren a la democràcia petit burgesa per la superioritat dels seus caps sinó gràcies a un reagrupament de les forces, quan el proletariat aconseguí a la fi arrossegar a la pagesia descontenta contra la burgesia.
La continuïtat de les etapes de la Gran Revolució Francesa, en la seua època ascendent com en el seu declivi, mostra d’una manera indiscutible que la força dels ‘caps’ i dels ‘herois’ consistia, sobretot, en el seu acord amb el caràcter de les classes i de les capes socials que els recolzaven; sols aquesta correspondència, i no superioritat absolutes, permeté a cadascú d’ells marcar amb la seua personalitat determinat període històric. Hi ha, en la successió al poder dels Mirabeau, Brissot, Robespierre, Barras, Bonaparte, una legítima objectivitat infinitament més poderosa que no els trets particulars dels protagonistes històrics per ells mateixos.
Hom sap a bastament que fins ara totes les revolucions han suscitat reaccions i àdhuc contrarevolucions posteriors que, malgrat que mai han assolit que la nació torne al seu primitiu punt d’arrencada, s’han fet sempre amb la part del lleó en el repartiment de les conquestes. Per regla general, els ‘pioners’, els iniciadors, els conductors, que es troben al capdavant de les masses durant el primer període, són les víctimes del primer corrent de reacció, mentre que sorgeixen al primer pla homes del segon, units als antics enemics de la revolució. Els duels dramàtics dels primers actors en l’escena política oculten ensorraments en les relacions entre les classes i, no menys important, profunds canvis en la psicologia de les masses, encara revolucionaries la vespra...
Responent a nombrosos camarades que es preguntaven, amb sorpresa, què s’havia fet de l’activitat del partit bolxevic i de la classe obrera, de la seua iniciativa revolucionària, del seu orgull plebeu, i com és que havien sorgit, en compte d’aquestes qualitats, tanta vilesa, covardia, pusil·lanimitat i arribisme, Rakovski recordava les peripècies de la Revolució Francesa del Segle XVIII i l’exemple de Babeuf quan, en eixir de la presó de l’Abadia, es preguntava també amb estupor què havia passat amb el poble heroic dels ravals de París. La revolució és una gran devoradora d’energies individuals i col·lectives: els nervis no la resisteixen, les consciències es doblen, els caràcters es gasten. Els esdeveniment marxen amb massa rapidesa perquè el flux de forces noves puga compensar les pèrdues. La fam, la desocupació, la pèrdua dels quadres de la revolució, l’eliminació de les masses dels llocs dirigents, havien provocat tal anèmia física i moral als ravals que es necessitaren més de trenta anys perquè es referen.
L’afirmació axiomàtica dels publicistes soviètics de que les lleis de les revolucions burgeses són ‘inaplicables’ a la revolució proletària, està completament desproveïda de contingut científic. El caràcter proletari de la Revolució d’Octubre resultà de la situació mundial i de determinada relació de les forces a l’interior. Però les mateixes classes que s’havien format en Rússia al si de la barbàrie tsarista i d’un capitalisme endarrerit, no s’havien preparat especialment per a la revolució socialista. Ans al contrari, justament perquè el proletariat rus, encara endarrerit en molts aspectes, donà en uns mesos el salt sense precedents en la història des d’una monarquia semifeudal a la dictadura socialista, la reacció havia, ineludiblement, de fer valer els seus drets en els mateixos rengles revolucionaris. La reacció cresqué durant el curs de les guerres que seguiren; les condicions exteriors i els esdeveniments la nodriren sense parar. Una intervenció succeïa a l’altra; els països d’Occident no prestaven ajuda directa; i en compte del benestar esperat, el país veié que la misèria s’instal·lava en ells per molt de temps. Els representants més notables de la classe obrera havien mort a la guerra civil o, en elevar-se uns graus, s’havien separat de les masses. Així sobrevingué, després d’una tensió prodigiosa de les forces, esperances i il·lusions, un llarg període de fatiga, depressió i desil·lusió; el reflux d’arribisme i pusil·lanimitat. Aquestes marees dugueren al poder a una nova capa de dirigents.
La desmobilització d’un Exercit Roig de cinc milions d’homes anava a jugar un paper força considerable en la formació de la burocràcia. Els comandants victoriosos es feren amb els llocs importants en els soviets locals, en la producció, a les escoles, i enlloc dugueren obstinadament el règim que els havia fet guanyar la guerra civil. Les masses foren eliminades, poc a poc, de la participació efectiva al poder.
La reacció al si del proletariat va fer nàixer grans esperances i gran seguretat en la petita burgesia de les ciutats i del camp que, cridada per la Nep a una nova vida, es feia cada vegada més audaç. La jove burocràcia, formada primitivament amb el fi de servir al proletariat, es va sentir l’àrbitre entre les classes, adquirí una autonomia creixent.
La situació internacional obrava poderosament en el mateix sentit. La burocràcia soviètica adquiria més seguretat com les derrotes de la classe obrera internacional més terribles eren. Entre aquests dos fets la relació no és solament cronològica, és causal; i ho és en els dos sentits: la direcció burocràtica del moviment contribuïa a les derrotes; les derrotes consolidaven la burocràcia. La derrota de la insurrecció búlgara i la retirada sense glòria dels obrers alemanys en 1923; el fracàs d’una temptativa d’insurrecció a Estònia, en 1924; la pèrfida liquidació de la vaga general a Anglaterra i la conducta indigna dels comunistes polonesos durant el colp de força de Pilsudski, en 1926; l’espantosa derrota de la revolució xinesa, en 1927; les derrotes, encara més greus, que seguiren en Alemanya i en Àustria, són les catàstrofes mundials que han arruïnat la confiança de les masses en la revolució mundial i han permès a la burocràcia soviètica d’alçar-se cada vagada més alta, com un far que indiqués el camí de la salvació.
A propòsit de les causes de les derrotes del proletariat mundial durant els darrers tretze anys, l’autor es veu obligat a referir-se a les seues obres anteriors en què ha tractat de posar de relleu el funest paper dels dirigents conservadors del Kremlin en el moviment revolucionari de tots els països. Allò que ací ens interessa sobretot és el fet edificant i indiscutible que les continues derrotes de la revolució a Europa i Àsia, alhora que debiliten la situació internacional de l’URSS han consolidat extraordinàriament a la burocràcia soviètica. Dues dates són memorables, sobretot, en aquesta sèrie històrica. En la segona meitat de l’any 1923, l’atenció dels obrers soviètics es concentrà apassionadament en Alemanya, on el proletariat semblava allargar la ma cap el poder; la retirada pànica del partit comunista alemany fou una penosa decepció per a les masses obreres de l’URSS. La burocràcia soviètica desencadenà immediatament una campanya contra la ‘revolució permanent’ i va fer sofrir a l’oposició d’esquerres la seua primera cruel derrota. En 1926-27, la població de l’URSS tingué un nou flux d’esperança; aquesta vegada totes les mirades es dirigiren vers l’Orient on es desenrotllava el drama de la revolució xinesa. L’oposició d’esquerres es va refer dels seus revessos i reclutà nous militants. Cap a finals de 1927, la revolució xinesa fou torpedinada pel botxí Chiang Kai-shek, a qui els dirigents de la Internacional Comunista havien lliurat, literalment, els obrers i camperols xinesos. Una freda corrent de desencant passà per sobre les masses de l’URSS. Després d’una campanya frenètica a la premsa i a les reunions, la burocràcia decidí, per fi, arrestar en massa als opositors (1928).
Desenes de milers de militants revolucionaris s’havien agrupat sota la bandera dels bolxevics-leninistes. Els obrers miraven a l’oposició amb una simpatia evident. Però era una simpatia passiva puix que ja no creien poder modificar la situació mitjançant la lluita. En canvi, la burocràcia afirmava que “l’oposició es prepara a llençar-nos a una guerra revolucionària per la revolució internacional. Prou de trastorns! Hem guanyat un descans. Construirem al nostre país la societat socialista. Conteu amb nosaltres, que som els vostres vells caps.” Aquesta propaganda del repòs, cimentant el bloc dels funcionaris i dels militars, trobava indubtablement un eco en els obrers fatigats i, encara més, en les masses camperoles que es preguntaven si l’oposició no estaria realment disposada a sacrificar els interessos de l’URSS per la ‘revolució permanent’. Els interessos vitals de l’URSS estaven realment en joc. En deu anys, la fatal política de la Internacional Comunista havia assegurat la victòria de Hitler a Alemanya, és a dir, un greu perill de guerra a l’oest; una política no pas menys falsa fortificava l’imperialisme japonès i augmentava fins l’últim grau el perill a l’Orient. Però els períodes de reacció es caracteritzen, sobretot, per la manca de valor intel·lectual.
L’oposició es trobà aïllada. La burocràcia s’aprofità de la situació. Explotant la confusió i la passivitat dels treballadors, llençant als més endarrerits contra els més avançats, recolzant-se sempre i amb més audàcia en el kulak i, en general, en la petita burgesia, la burocràcia aconseguí triomfar en uns quants anys sobre l’avantguarda revolucionària del proletariat.
Fóra ingenu creure que Stalin, desconegut per les masses, sorgí de sobte dels bastidors armat d’un pla estratègic completament elaborat. No. Abans que ell hagués previst el seu camí, la burocràcia l’havia endevinat; Stalin li donava totes les garanties desitjables: el prestigi del vell bolxevic, un caràcter ferm, un esperit estret, una relació indissoluble amb les oficines, única font de la seua influència personal. Al començament Stalin es sorprengué amb el seu propi èxit. Era l’aprovació unànime d’una nova capa dirigent que tractava d’alliberar-se dels vells principis així com del control de les masses i que necessitava un àrbitre segur en els seus assumptes interns. Figura de segon pla front a les masses i la revolució, Stalin es revelà com el cap indiscutible de la burocràcia termidoriana, el primer entre els termidorians.
Es veié aviat que la nova capa dirigent tenia les seues pròpies idees, els seus propis sentiments i, el que és més important, els seus propis interessos. La gran majoria dels buròcrates de la generació actual, durant la Revolució d’Octubre estigueren a l’altra banda de la barricada (és el cas, parlant sols dels diplomàtics, de Troianovski, Maiski, Potemkin, Suritz, Jinschuk i d’altres...) o, en el millor dels casos, allunyats de la lluita. Els buròcrates actuals que els dies d’octubre estigueren amb els bolxevics no exerciren, la majoria d’ells, cap paper. En quant als joves buròcrates, han estat formats i seleccionats pels vells, freqüentment elegits entre la seua pròpia nissaga. Aquests homes no hagueren estat capaços de fer la Revolució d’Octubre; però han estat els millor adaptats per a explotar-la.
Naturalment que els factors individuals han tingut alguna influència en aquesta successió de capítols històrics. Es cert que la malaltia i la mort de Lenin precipitaren el seu desenllaç. Si Lenin hagués viscut més temps, l’avanç de la potència burocràtica hagués esta més lent, almenys als primers anys. Però des de 1926, Krupskaja deia als opositors d’esquerres: “Si Lenin visqués, estaria segurament a la presó.” Les previsions i els temors de Lenin estaven encara frescos en la seua memòria i no es feia il·lusions sobre el seu poder total respecte als vents i els corrents contraris de la història.
La burocràcia no sols ha vençut l’oposició d’esquerres, ha vençut també el partit bolxevic. Ha vençut el programa de Lenin, que veia el principal perill en la transformació dels òrgans de l’Estat “de servidors de la societat en amos d’ella”. Ha vençut tots els seus adversaris (l’oposició, el partit de Lenin), no mitjançant d’arguments i d’idees sinó aixafant-lo sota el seu propi pes social. El darrer vagó fou més pesant que el cap de la revolució. Eixa és l’explicació del Termidor soviètic.
El partit bolxevic preparà i assolí la victòria d’octubre. Construí l’Estat soviètic, donant-li un sòlid esquelet. La degeneració del partit fou la causa i la conseqüència de la degeneració de l’Estat. Es important mostrar, almenys no siga breument, com passaren les coses.
El règim interior del partit bolxevic està caracteritzat pels mèrits de la centralització democràtica. La unió d’aquestes dues nocions no implica cap contradicció. El partit velava per que les seues fronteres fossen sempre estrictament delimitades, però tractava que tots aquells que les franquejaven tingueren realment el dret de determinar l’orientació de la seua política. La llibertat crítica i la lluita de les idees formaven el contingut intangible de la democràcia del partit. La doctrina actual que proclama la incompatibilitat del bolxevisme amb l’existència de fraccions està en desacord amb els fets. Es un mite de la decadència. La història del bolxevisme és en realitat la de la lluita de les fraccions. ¿Com un organisme que es proposa de canviar el món i reuneix sota les seues banderes aquells que neguen, rebels i combatents temeraris, podria viure i créixer sense conflictes ideològics, sense agrupacions, sense formacions fraccionals temporals? La clarividència de la direcció del partit assolí moltes vegades d’atenuar i abreujar les lluites fraccionals, però no pogué fer més. El comitè central es recolzava en aquesta base efervescent i d’aquí treia l’audàcia per a decidir i ordenar. La justesa manifesta de les seues opinions en totes les etapes crítiques li conferia una alta autoritat, preciós capital moral de la centralització.
El règim del partit bolxevic, sobretot abans de la presa del poder, era doncs l’antípoda del de la Internacional Comunista actual amb els seus ‘caps’ nomenats jeràrquicament, els seus viratges a comanda, les seus oficines incontrolades, el seu menyspreu envers la base, el seu servilisme vers el Kremlin. En els primers anys que seguiren a la presa del poder, quan el partit començava a cobrir-se amb l’orina burocràtica, qualsevol bolxevic, i Stalin com qualsevol altre, haguera tractat d’infame calumniador qui hagués projectat sobre la pantalla la imatge del partit tal com anava a ser deu o quinze anys després.
Lenin i els seus col·laboradors tingueren invariablement com primera cuita la de preservar als rengles del partit bolxevic de les tasques del poder, No obstant, l’estreta connexió, i algunes vegades la fusió, dels òrgans del partit i de l’Estat, provocaren des dels primers anys un perjudici cert a la llibertat i l’elasticitat del règim interior del partit. La democràcia s’estretia a mesura que creixien les dificultats. El partit volgué, i esperava, conservar dins el marc dels soviets la llibertat de les lluites polítiques. La guerra civil dugué una seriosa conseqüència: els partits d’oposició foren suprimits un rere l’altre. Els caps del bolxevisme veien en aquestes mesures, en evident contradicció amb l’esperit de la democràcia soviètica, necessitats episòdiques de la defensa i no decisions de principi.
El ràpid creixement del partit governant, front a la novetat i la immensitat de les tasques, engendrava inevitablement divergències d’opinió. Els corrents d’oposició, subjacents al país, exercien de diverses formes la seua pressió sobre l’únic partit legal, agreujant l’aspresa de les lluites fraccionals. Cap a la fi de la guerra civil aquesta lluita revestí formes tan vives que amenaçà de crebantar el poder. En març de 1921, durant la insurrecció de Kronstadt, que captivà no pocs bolxevics, el X Congrés del partit es veié obligat a recórrer a la interdicció de les fraccions, és a dir, a aplicar el règim polític de l’Estat a la vida interior del partit dirigent. La prohibició de les fraccions, repetim-ho, es concebia com una mesura excepcional destinada a desaparèixer amb la primera millora real de la situació. Tret d’això, el comitè central es mostrava extremadament circumspecte en l’aplicació de la nova llei i curava, sobretot, de no ofegar la vida interior del partit.
El que primitivament no havia estat més que un tribut pagat per necessitat a circumstàncies penoses fou, però, molt del gust de la burocràcia que considerava la vida interior del partit des del punt de vista de la comoditat dels governants. Des de 1922, durant una milloria momentània de la seua salut, Lenin s’atemorí a causa del creixement amenaçador de la burocràcia i preparà un ofensiva contra la fracció Stalin, que havia arribat a ser el pivot de l’aparell del partit abans de fer-se amb l’Estat. El segon atac de la malaltia de Lenin, i després la seua mort, no li permeteren mesurar les seues forces amb les de la reacció.
Tots els esforços de Stalin, amb qui en aquell moment estaven Zinov’ez i Kamenev, tendiren des d’aleshores a alliberar l’aparell del partit del control dels seus membres. En aquesta lluita per ‘l’estabilitat’ del comitè central, Stalin fou més conseqüent i més ferm que no pas els seus aliats ja que no el desviaven els problemes internacionals dels que mai se n’havia ocupat. La mentalitat petit burgesa de la nova capa dirigent era la seua. Creia profundament que la construcció del socialisme era d’ordre nacional i administratiu; considerava a la Internacional Comunista com un mal necessari que calia aprofitar, en la mesura del possible, amb fins de política estrangera. El partit sols significava als seus ulls la base obedient de les oficines.
Alhora que la teoria del socialisme en un sol país es formulà una altra per a ús de la burocràcia segon la qual per al bolxevisme el comitè central ho és tot, el partit no-res. En tot cas, aquesta segona teoria fou realitzada amb més èxit que no la primera. Aprofitant la mort de Lenin, la burocràcia començà la campanya de reclutament anomenada ‘la promoció de Lenin’. Les portes del partit, fins aleshores ben vigilades, s’obriren de bat a bat a tothom: els obrers, els empleats, els funcionaris, entraren en massa. Políticament, es tractava d’absorbir l’avantguarda revolucionària en un material humà desproveït d’experiència i de personalitat però acostumat, en canvi, a obeir els caps. Aquest projecte s’assolí. En alliberar a la burocràcia del control de l’avantguarda proletària, ‘la promoció Lenin’ donà un cop mortal al partit de Lenin. Les oficines havien conquistat la independència que els era necessària. La centralització democràtica deixà el lloc lliure a la centralització burocràtica. Els serveis del partit foren totalment renovats, de dalt a baix; l’obediència fou la principal virtut del bolxevic. Sota la bandera de la lluita contra l’oposició, els revolucionaris foren reemplaçats per funcionaris. La història del partit bolxevic es transformà en la de la seua pròpia degeneració.
El significat polític de la lluita s’obscurí força pel fet que els dirigents de les tres tendències, la dreta, el centre i l’esquerra, pertanyien a un sol estat major, el del Kremlin, el buró Polític: els esperits superficials creien en rivalitats personals, en la lluita per la ‘successió’ de Lenin. Sota una dictadura de ferro, però, els antagonismes socials no podien manifestar-se al principi més que a través de les institucions del partit governant. Molts termidorians isqueren antigament del partit jacobí del que el mateix Bonaparte fou membre; i entre els antics jacobins, el Primer Cònsol, més tard Emperador dels Francesos, trobà els seus més fidels servidors. Els temps canvien i els jacobins, comprenent els del segle XX, canvien junt amb els temps.
Del Buró Polític dels temps de Lenin no quedà més que Stalin; dos dels seus membres, Zinov’ev i Kamenev, que durant llargs anys d’emigració foren els col·laboradors més íntims de Lenin, purguen, ara que escric, una pena de deu anys de reclusió per un crim que no han comès; altres tres, Rykov, Bukharin i Tomski, estan completament allunyats del poder, encara que s’haja recompensat llur renúncia concedint-los funcions de segon ordre; fet i fet, l’autor d’aquestes línies està desterrat. La vídua de Lenin, Krupskaja, es considerada com sospitosa doncs que no ha pogut, malgrat els seus esforços, adaptar-se al Termidor.
Els membres actuals del Buró Polític han ocupat en la història del partit bolxevic llocs secundaris. Si algú, durant els primers anys de la revolució, hagués profetitzat la seua elevació, s’haurien quedat estupefactes... sense falsa modèstia. La regla segons la qual el Buró Polític sempre té raó i ningú, en qualsevol cas, pot tindre raó contra d’ell, és aplicada amb més rigor que mai. Fora d’això, el buró Polític mateix no podria tindre raó en contra de Stalin, el qual, com que mai pot enganyar-se, tampoc pot en conseqüència tindre raó en contra d’ell mateix.
El retorn del partit a la democràcia va ser en els seus temps la més obstinada i desesperada de les reivindicacions de tots els grups de l’oposició. La plataforma de l’oposició d’esquerres en 1927 exigia la introducció d’un article en el Codi Penal que “castigués com un crim greu contra l’Estat tota persecució directa o indirecta d’un obrer a causa de crítiques que hagués formulat...” Més tard es trobà al Codi Penal un article que podia aplicar-se a l’oposició.
De la democràcia del partit no queden més que records en la memòria de la vella generació. Amb d’ella s’ha evaporat la democràcia dels soviets, dels sindicats, de les cooperatives, de les organitzacions esportives i culturals. La jerarquia dels secretaris domina sobre tot i sobre tots. El règim havia adquirit un caràcter totalitari abans que Alemanya inventés la paraula. “Amb l’ajut dels mètodes desmoralitzadors que transformen els comunistes pensants en autòmats, que maten la voluntat, el caràcter, la dignitat humana [escrivia Rakovski en 1928], la trepa governant ha sabut transformar-se en una oligarquia inamovible i inviolable que ha substituït a la classe i al partit”. Després que aquestes línies indignades fossen escrites la degeneració ha fet progressos immensos. La GPU ha arribat a ser el factor decisiu en la vida interior del partit. Si en març de 1936 Molotov podia felicitar-se davant un periodista francès perquè el partit governant ja no tingués lluites fraccionals, es devia únicament a que ara les divergències d’opinions són reglamentades per la intervenció mecànica de la policia política. El vell partit bolxevic ha mort i cap força serà capaç de ressuscitar-lo.
* * *
Paral·lelament a la degeneració política del partit, s’accentua la corrupció d’una burocràcia que escapa a tot control. La paraula ‘sovbur’ (burgès soviètic) entrà en el vocabulari obrer aplicada a l’alt funcionari privilegiat. Amb la NEP, les tendències burgeses fruïren d’un terreny més favorable. En març de 1922 Lenin feu posar en guàrdia al XI Congrés contra la corrupció dels mitjans dirigents. “Més d’un vegada ha succeït en la història [deia] que el vencedor haja adoptat la civilització del vençut, si aquesta era superior. La cultura de la burgesia i de la burocràcia russes era miserable, sens dubte. Però, ai!, les noves capes dirigents són encara inferiors a aquelles. 4.700 comunistes responsables dirigeixen en Moscou la màquina governamental. Qui dirigeix i qui és dirigit? Dubte molt que puga dir-se que són els comunistes els que dirigeixen...” Lenin no tornà a prendre la paraula en el congrés del partit. Tot el seu pensament, però, durant els darrers mesos de la seua vida, es dirigí a la necessitat de prevenir i d’armar als obrers contra l’opressió, l’arbitrarietat i la corrupció burocràtiques. Però no havia pogut observar més que els primers símptomes del mal.
Christian Rakovki, ex president el consell de comissaris del poble d’Ucraïna, més tard ambaixador dels Soviets a Londres i París, trobant-se deportat envià als seus amics en 1928 un curt estudi sobre la burocràcia del que ja hem pres algunes línies car continua estant el millor que s’ha escrit sobre l’assumpte. “En l’esperit de Lenin i en tots els nostres esperits, [escriu Rakovski] l’objecte de la direcció del partit era preservar el partit i la classe obrera de l’acció dissolent dels privilegis, dels avantatges i dels favors propis del poder, preservar-los de tota aproximació a les restes de l’antiga noblesa i de l’antiga petita burgesia, de la influència desmoralitzadora de la NEP, de la seducció dels costums burgesos i de la seua ideologia... Cal dir en veu alt, francament i clara, que els burós del partit no han complit aquesta tasca, que han donat proves d’una incapacitat completa en el seu paper d’educació i preservació, que han crebantat, que han mancat al seu deure”...
Cert és que Rakovski, desfet per la repressió burocràtica, renegà més tard de les seus crítiques. Però quan el septuagenari Galileu fou obligat, als poltres de la Santa Inquisició, a abjurar del sistema de Copèrnic això no impedí que la terra girés. No creem en l’abjuració del sexagenari Rakovski, doncs que més d’un vegada ha analitzat implacablement aquesta classe d’abjuracions. La seua crítica, però, ha trobat en els fets objectius una base molt més segura que en la fermesa subjectiva del seu autor.
La conquista del poder no modifica solament l’actitud del proletariat envers les altres classes; canvia, també, la seua estructura interior. L’exercici del poder es transforma en l’especialitat d’un grup social determinat, que tendeix a resoldre el seu propi ‘problema social’ amb tanta més impaciència com més alta pensa que és la seua missió. “En l’Estat proletari, on l’acumulació capitalista no es permet als membres del partit dirigent, la diferenciació és de moment funcional; més tard, serà social. No dic que arribe a ser una diferenciació de classes, dic que és social”...Rakovski explica: “La posició social del comunista que té a la seua disposició un auto, una bona habitació, vacances regulars i que rep el màxim del fixat pel partit, difereix de la del comunista que treballant a les mines d’hulla guanya de 50 a 60 rubles al mes”.
Enumerant les causes de la degeneració dels jacobins en el poder, l’enriquiment, els abastaments de l’Estat, etc. Rakovski cita una curiosa observació de Babeuf sobre el paper exercit en aquesta evolució per les dones de la noblesa, molt cobejades pels jacobins. “Què feu [exclama Babeuf] covard plebeus? Vos acaronen hui? Demà vos degollaran!” El cens de les esposes dels dirigents de l’URSS donaria un quadre anàleg. Sosnovski, conegut periodista soviètic, indicava el paper de l’‘auto-harem’ en la formació de la burocràcia. Es cert que, junt amb Rakovski, Sosnovski s’ha penedit i ha retornat de Sibèria. Els costums de la burocràcia, però, no han millorat amb d’això. Ben al contrari, el penediment de Sosnovski prova el progrés de la desmoralització.
Els vells articles de Sosnovski, que passaven manuscrits de mà en mà, contenen precisament inoblidables episodis de la vida dels nous dirigents, mostrant fins quin punt els vencedors han assimilat els costum dels vençuts. Per no remuntar-nos als anys ja passats (Sosnovski canvià en 1934 el seu fuet per una lira) limitem-nos a exemples propers, presos de la premsa soviètica, escollint no sols els ‘abusos’ sinó els fets ordinaris oficialment admesos per l’opinió pública.
El director d’una fàbrica moscovita, comunista conegut, es felicita en ‘Pravda’ del desenvolupament cultural de la seua empresa. Un mecànic li telefona “Ordena vostè que detinga les màquines o espere?.. Li responc [diu] espera un moment”... El mecànic li parla amb deferència, el director el tuteja. I aquest diàleg indigne, impossible en un país capitalista civilitzat, es relatat pel mateix director com un fet corrent. La redacció no posà objeccions puix que no observà res; els lectors no protesten puix ja n’estan d’habituats. Tampoc ens sorprenem: en les audiències solemnes del Kremlin, els ‘caps’ i els comissaris del poble tutegen llurs subordinats, directors de fàbriques, presidents de kolkhozs, contramestres i obrers invitats per a ser condecorats. ¿Com no recordar que una de les consignes revolucionàries més populars sota l’antic règim exigia la fi del tuteig dels subordinats pels caps?
Sorprenents per la seua despreocupació senyorial, els diàlegs dels dirigents del Kremlin amb el ‘poble’ comproven sense error possible que, malgrat la revolució d’octubre, de la nacionalització dels mitjans de producció, de la col·lectivització i de la ‘liquidació dels kulaks com a classe’, les relacions entre els homes i la cimera de la piràmide soviètica, lluny d’elevar-se fins el socialisme, no assoleix encara, en molts aspectes, el nivell del capitalisme cultivat. S’ha donat una enorme passa endarrere en aquest domini durant els darrers anys; el Termidor soviètic que ha concedit una independència completa a una burocràcia poc cultivada, sostreta de tot control, mentre ordena el silenci i l’obediència a les masses és indiscutiblement la causa de la resurrecció de la vella barbàrie russa.
No pensem oposar l’abstracció dictadura a l’abstracció democràcia per tal de mesurar les seues qualitats respectives en la balança de la raó pura. Tot és relatiu en aquest món on allò únic de permanent que n’hi ha és el canvi. La dictadura del partit bolxevic fou en la història un dels instruments més poderosos del progrés. Però ací, segons el poeta, ‘la raó es converteix en desraó i la bona obra es transforma en malson (Goethe, Faust). La prohibició dels partits d’oposició produí la de les fraccions; la prohibició de les fraccions dugué a prohibir el pensar d’altra forma que no fos la del cap infal·lible. El monolitisme policíac del partit tingué per conseqüència la impunitat burocràtica que, al seu torn, es transformà en la causa de totes les varietats de desmoralització i de corrupció.
Hem definit el Termidor soviètic com la victòria de la burocràcia sobre les masses. Hem tractat de mostrar les condicions històriques d’aquesta victòria. L’avantguarda revolucionària del proletariat fou absorbida en part pels serveis de l’Estat i poc a poc desmoralitzada, en part, també, fou destruïda per la guerra civil i, a la fi, fou eliminada i aixafada. Les masses fatigades i desenganyades sols sentien indiferència pel que passava als mitjans dirigents. Aquestes condicions, per importants que siguen, no basten de cap de les maneres per a explicar-nos com la burocràcia assolí d’enlairar-se per damunt de la societat i prendre en les seues mans, per molt de temps, els destins d’aquesta societat; la seua pròpia voluntat hagués estat en tot cas insuficient per a d’això; la formació d’una nova capa dirigent ha de tenir causes socials més profundes.
L’esgotament de les masses i la desmoralització dels quadres contribuïren també al Segle XVIII a la victòria dels termidorians sobre els jacobins. Però sota aquests fenòmens, en realitat temporals, es realitzava un procés orgànic més profund. Els jacobins estaven recolzats per les capes inferiors de la petita burgesia, alçades pel poderós corrent i, com que la revolució del segle XVIII responia al desenvolupament de les forces productives, no podia menys que dur, al capdavall, a la gran burgesia al poder. Termidor no fou més que una de les etapes d’aquesta evolució inevitable. Quina necessitat social expressa el Termidor soviètic?
Ja hem tractat al capítol anterior de donar una explicació prèvia del triomf del gendarme. Ens és forçós continuar ací l’anàlisi de les condicions del pas del capitalisme al socialisme i del paper que en ell exerceix l’Estat. Confrontem un vegada més la previsió teòrica i la realitat: “Encara és necessari imposar-se a la burgesia, [escrivia Lenin en 1917, parlant del període que havia de seguir a la conquesta del poder] però l’òrgan d’imposició ja és la majoria de la població i no la minoria com sempre havia estat fins ara... En aquest sentit, l’Estat comença a agonitzar”. Com s’expressa aquesta agonia? Sens dubte, en que, en compte “d’institucions especials pertanyents a la minoria privilegiada” (funcionaris privilegiats, comandament de l’exèrcit permanent), la majoria pot “exercir les funcions de coerció”. Lenin formula més avant una tesi indiscutible sota una forma axiomàtica: “Tal com les funcions del poder són les del poble sencer, aquest poder és menys necessari”. L’abolició de la propietat privada dels mitjans de producció elimina la labor principal de l’Estat format per la història: la defensa dels privilegis de la minoria contra la immensa majoria.
Segons Lenin, l’agonia de l’Estat comença immediatament després de l’expropiació dels expropiadors, és a dir, abans que el nou règim haja pogut abordar les seus tasques econòmiques i culturals. Cada èxit en el compliment d’aquestes tasques significa una nova etapa de la reabsorció de l’Estat en la societat socialista. El grau d’aquesta reabsorció és el millor índex de la profunditat i de l’eficàcia de l’edificació socialista. Es pot formular un teorema sociològic d’aquest gènere: la imposició exercida per les masses en l’Estat obrer, està en proporció directa amb les forces tendents a l’explotació o la restauració capitalista, i en proporció inversa a la solidaritat social i a la devoció comú cap el nou règim. La burocràcia (en d’altres paraules, “els funcionaris privilegiats i el comandament de l’exèrcit permanent”), respon a una varietat particular de la imposició que les masses no poden o no volen aplicar i que s’exerceix així, o d’altra manera, sobre elles.
Si els soviets democràtics haguesen conservat fins eixe dia llur força i independència, mentre romanien obligats a recórrer a la coerció en la mateixa mesura que durant els primer anys, aquest fet hagués estat prou per a inquietar-nos seriosament. ¿Quina no serà nostra inquietud front una situació en la qual els soviets de les masses han abandonat definitivament l’escena cedint les seues funcions coercitives a Stalin, Iagoda i companyia.? I quines funcions coercitives! Preguntem-nos, per començar, quina és la causa social d’aquesta vitalitat testarruda de l’Estat, i , sobretot, la seua ‘gendarmerització’. La importància d’aquest problema és evident per ell mateix: segons la resposta que li donem, haurem de revisar radicalment les nostres idees tradicionals sobre la societat socialista en general, o refusar, també radicalment, les apreciacions oficials sobre l’URSS.
Prenguem d’un número recent d’un periòdic de Moscou la característica estereotipada del règim soviètic actual, una d’eixes característiques que es repeteixen dia rere dia i que els escolars aprenen de memòria. “Les classes parasitàries dels capitalistes, propietaris territorials i camperols rics s’han liquidat per sempre en l’URSS, finint per sempre, així, amb l’explotació de l’home per l’home. Tota l’economia nacional és socialista i el creixent moviment stakhanov prepara les condicions del pas del socialisme al comunisme”. (Pravda, 4 d’abril de 1936). La premsa mundial de la IC no diu altra cosa, com de costum. Però si s’ha finit ‘per sempre’ amb l’explotació, si el país s’ha endinsat realment en la via del socialisme, és a dir, en la fase inferior del comunisme que condueix a la fase superior, no li resta a la societat més que llençar, per fi, la camisa de força de l’Estat. En compte d’això (a penes és creïble) l’Estat soviètic pren un aspecte burocràtic i totalitari.
Remembrant la sort del partit es pot observar la mateixa contradicció fatal. El problema es planteja, si fa o no fa, així: ¿Per què en 1917-21, quan les velles classes dominants encara resistien les armes a la mà, quan els imperialistes del món sencer les recolzaven efectivament, quan els kulaks armats sabotejaven la defensa i l’avituallament del país, en el partit es podien discutir lliurement, sense temor, tots els problemes més greus de la política? ¿Per què, en l’actualitat, després de la intervenció, de la derrota de les classes explotadores, dels èxits indiscutibles de la industrialització i la col·lectivització de la gran majoria dels camperols, no es pot admetre la més minsa crítica als dirigents inamovibles? ¿Per què el bolxevic que, d’acord amb els estatuts del partit, tractés de reclamar la convocatòria d’un congrés, seria immediatament exclòs? Tot ciutadà que emetés públicament dubtes sobre la infal·libilitat de Stalin seria tractat, d’immediat, quasi com el participant d’un complot terrorista. ¿D’on ve aquesta monstruosa i intolerable potència de la repressió de l’aparell policíac?
La teoria no és una lletra de canvi que es puga cobrar en qualsevol moment. Si comet errors, és convenient revisar-la i omplir-ne les llacunes. Descobrim les vertaderes forces socials que han fet nàixer la contradicció entre la realitat soviètica i el marxisme tradicional. En tot cas, no convé errar en mig de les tenebres repetint les frases rituals probablement útils per al prestigi dels caps però que bufetegen la realitat vívida. Ho veurem en aquest moment gràcies a un exemple convincent.
El president del consell de comissaris del poble declarava en gener de 1936 a l’Executiu que “l’economia nacional s’ha fet socialista [aplaudiments]. Des d’aquest aspecte [¿?]hem resolt el problema de la liquidació de les classes [aplaudiments]”. El passat encara ens deixa, no obstant, “elements vitalment hostils, deixalles de les classes antigament dominants. Es troben, a més a més, entre els treballadors dels kolkhozs, entre els funcionaris de l’Estat, de vegades entre els mateixos obrers, minúsculs especuladors... dilapidadors dels béns de l’Estat i dels kolkhozs...divulgadors de xerrameques antisoviètiques”, etc. etc. D’aquí la necessitat de consolidar més la dictadura. Al contrari del que esperava Engels, l’Estat obrer, en compte ‘d’adormir-se’ ha d’estar cada vegada més alerta.
El quadre descrit pel cap de l’Estat soviètic seria d’allò més tranquil·litzador si no amagués dins d’ell una contradicció mortal. El socialisme s’ha instal·lat definitivament en el país; ‘des d’aquest punt de vista’ les classes han estat anorreades (si ho han estat des d’aquest punt de vista, també ho han d’haver esta des de tots els altres). Indubtablement que l’harmonia social és pertorbada, ça i lla, per les escòries i les restes del passat; tanmateix, no és possible pensar que gents disperses, privades de poder i de propietat puguen destruir la societat sense classes amb l’ajuda de ‘minúsculs especuladors’ (ni tan sols són especuladors a seques). Com veiem, sembla que tot rutlla de la millor de les maneres possibles. Però, en eixe cas, ho tornem a repetir: quin objecte té la dictadura de bronze de la burocràcia?
Els somiadors reaccionaris desapareixen poc a poc, hem de creure-ho. Els soviets ultrademocràtics es bastarien tots sols perfectament per a donar compte dels ‘minúsculs especuladors’ i dels ‘xerrameques’. “No som utopistes, [replicava Lenin en 1917 als teòrics burgesos i reformistes de l’Estat burocràtic], no discutim absolutament la possibilitat i la inel·luctabilitat dels excessos comesos per individus, així com la necessitat de reprimir excessos... Però no és necessari, per a d’aquesta finalitat, un aparell especial de repressió; per a això serà suficient el poble armat, amb la mateixa facilitat amb que una multitud civilitzada separa a dos homes que es barallen o impedeix que s’insulte a una dona”. Aquestes paraules semblen haver estat destinades a refutar les consideracions d’un dels successors de Lenin. S’estudia Lenin a les escoles de l’URSS però no, evidentment, al consell de comissaris del poble. En cas contrari fóra inexplicable que un Molotov usés, sense reflexionar, els arguments contra els que Lenin dirigia la seua arma acerada. Flagrant contradicció entre el fundador i els epígons! Mentre que Lenin considerava possible la liquidació de les classes explotadores sense necessitat d’un aparell burocràtic, Molotov, per tal de justificar l’escanyament de tota iniciativa popular mitjançant la màquina burocràtica després de la liquidació de les classes, no troba res millor que invocar les ‘restes’ de les classes liquidades.
Però resulta força més difícil alimentar-se amb aquestes ‘restes’ ja que, segons confessió dels representants autoritzats de la burocràcia, els antics enemics de classe són assimilats amb èxit per la societat soviètica. Postichev, un dels secretaris del comitè central, deia en abril de 1936 al congrés de les joventuts comunistes: “Nombrosos sabotejadors s’han penedit sincerament... i s’han incorporat als rengles del poble soviètic”... En vista de l’èxit de la col·lectivització, “els fills dels kulaks no han de respondre pels seus pares”. Açò no és tot: “en l’actualitat, el mateix kulak no creu, indubtablement, poder recobrar la seua situació d’explotador a l’aldea”. No sense raó, el govern ha començat a abolir les restriccions legals d’origen social. Però si les afirmacions de Postichev, aprovades sense reserves per Molotov, tenen algun sentit, sols pot ser aquest: la burocràcia s’ha transformat en un monstruós anacronisme i la coerció estatal ja no té objecte en la terra dels soviets. No obstant, ni Molotov ni Postichev admeten aquesta conclusió rigorosament lògica. Prefereixen conservar el poder, inclús a costa de contradir-se.
En realitat, no poden renunciar-hi. En termes objectius: la societat soviètica actual no pot passar-se sense l’Estat i àdhuc (en certa mesura) sense la burocràcia. No són les miserables restes del passat, sinó les poderoses tendències del present les que creen aquesta situació. La justificació de l’Estat soviètic, considerada com mecanisme coercitiu, és que el període transitori actual encara està ple de contradiccions socials que en el domini del consum, (el més familiar i el més sensible per a tothom) revesteixen un caràcter extremadament greu, que amenaça contínuament de sorgir en el domini de la producció. Per tant, la victòria del socialisme no pot titllar-se de definitiva ni assegurada.
L’autoritat burocràtica té com a base la pobresa d’articles de consum i la lluita de tots contra tots que n’és el resultat. Quan hi han prou mercaderies al magatzem, els parroquians poden arribar en qualsevol moment; quan hi han poques mercaderies, han de fer cua a la porta. Tan aviat com la cua es massa llarga s’imposa la presència d’un agent de policia que mantinga l’ordre. Tal és el punt de partença de la burocràcia soviètica. ‘Sap’ a qui cal donar i qui ha d’esperar.
A primer colp d’ull, la millora de la situació material i cultural hauria de reduir la necessitat dels privilegis, estrènyer el domini del ‘dret burgès’ i, per ço mateix, llevar-li terreny a la burocràcia, guardiana d’eixos drets. Tanmateix, ha succeït el contrari: el creixement de les forces productives ha vingut acompanyat, fins ara, d’un extremat desenvolupament de totes les formes de desigualtat i de privilegis, així com de la burocràcia. Açò tampoc no ha passat sense una raó.
En el primer període del règim soviètic, aquest tingué un caràcter indiscutiblement més igualitari i menys burocràtic que ara. Però la seua igualtat fou la de la misèria comú. Els recursos del país eren tan limitats que no permetien que de les masses sorgiren medis, si més no, un poc privilegiats. El salari ‘igualitari’ en suprimir l’estímul individual fou un obstacle per al desenvolupament de les forces productives. L’economia soviètica havia de deslliurar-se de la seua indigència per tal que l’acumulació d’aquestes matèries grasses que són els privilegis foren possibles. L’estat actual de la producció està encara molt lluny de proporcionar a tots allò que els és necessari. Però, en canvi, ja permet la concessió d’avantatges importants a la minoria i fer de la desigualtat un agulló per a la majoria. Aquesta és la primera raó per la qual el creixement de la producció ha reforçat, fins ara, els trets burgesos i no pas els socialistes de l’Estat.
Aquesta raó no és l’única. Al costat del factor econòmic que, en la fase actual, exigeix recórrer als mètodes capitalistes de remuneració del treball, obra el factor polític encarnat per la mateixa burocràcia. Per la seua pròpia naturalesa, aquesta crea i defèn privilegis; sorgeix primerament com l’òrgan burgès de la classes obrera; en restablir i mantindre els privilegis de la minoria s’assigna, naturalment, la millor part; qui distribueix béns mai no es perjudica a d’ell mateix. D’aquesta manera, de les necessitats de la societat naix un òrgan que, en sobrepassar de molt la seua funció social necessària, es transforma en un factor autònom, així com en font de grans perills per a l’organisme social.
La significació del Termidor soviètic comença a precisar-se davant de nosaltres. La pobresa i l’estat inculte de les masses es materialitzen de nou sota les formes amenaçadores del cap proveït d’un poderós garrot. Primitivament expulsada i condemnada, la burocràcia es transformà de servidora de la societat en la seua ama. En fer-ho, s’allunyà a tal grau de les masses, socialment i moral, que ja no pot admetre cap control sobre els seus actes i sobre les seues rendes.
La por de la burocràcia, místic a primer colp d’ull, als ‘minúsculs especuladors’, a les gents sense escrúpols i als ‘xerrameques’ troba aquí la seua explicació natural. Com que encara no està capacitada per a satisfer les necessitats elementals de la població, l’economia soviètica engendra a cada pas tendències cap a l’especulació i el frau interessat. Per altra banda, els privilegis de la nova aristocràcia inciten a les masses a fer oïts a les ‘xerrameques antisoviètiques’, és a dir, a tota crítica, inclús si es formulada a sota veu, de les autoritats arbitràries i insaciables. No es tracta de fantasmes del passat, de les restes d’allò que ja no existeix, sinó de noves i poderoses tendències, sense cessar renaixents, a l’acumulació personal. El primer flux de benestar, modestíssim, precisament a causa de la seua debilitat, no debilità sinó que fortificà a aquestes tendències centrífugues. No obstant, els no privilegiats senten que creix el seu sord desig de moderar sense miraments els apetits dels nous notables. La lluita social s’agreuja novament. Aquestes són les déus del poder de la burocràcia. Ho són, també, dels perills que amenacen a eixa potència.