III. El socialisme i l'estat
El doble caràcter de l'estat soviètic
Gendarme i indigència socialitzada
'La victòria del socialisme' i 'la consolidació de la dictadura'
Es veritat que, tal com diuen les autoritats oficials, el socialisme ja s’ha realitzat a l‘URSS? Si la resposta és negativa, ¿pot dir-se, almenys, que els èxits obtinguts garanteixen la realització del socialisme en les fronteres nacionals, independentment del curs dels esdeveniments a la resta del món? L’apreciació crítica dels principals índexs de l’economia soviètica ha de donar-nos un punt de partida per a cercar una resposta justa. No podem deixar de banda, però, una observació històrica preliminar.
El marxisme considera el desenvolupament de la tècnica com el ressort principal del progrés i construeix el programa a sobre de la dinàmica de les forces de producció. Suposant que, en un pervindre llunyà si fa o no fa, una catàstrofe còsmica destruís el nostre planeta, hauríem de renunciar a la perspectiva del comunisme... com a moltes altres coses. Fora d’aquest perill, problemàtic pel moment, no tenim la més minsa raó científica per fixar per endavant qualsevol límit a les nostres possibilitats tècniques, industrials i culturals. El marxisme està profundament penetrat de l’optimisme del progrés i això és prou, diguem-ho de passada, per a oposar-lo irreductiblement a la religió.
La base material del comunisme haurà de consistir en un desenvolupament tant alt del poder econòmic de l’home que el treball productiu, en deixar de ser una càrrega i una pena, no necessite de cap agulló i que el repartiment dels béns materials, en constant abundància, no exigisca (com actualment en una família acomodada o en una pensió ‘convenient’) més control que el de l’educació, l’hàbit, l’opinió pública. Clar i ras, és necessària una gran dosi d’estupidesa per a considerar com utòpica una perspectiva al capdavall tan modesta.
El capitalisme ha preparat les condicions i les forces de la revolució social: la tècnica, la ciència, el proletariat. No obstant, la societat comunista no pot succeir immediatament a la burgesa; l’herència cultural i material del passat és massa insuficient. En els seus orígens, l’Estat obrer encara no pot permetre a cadascú, ‘treballar segons les seues capacitats’, o en d’altres paraules, el que puga i vullga; ni recompensar a cadascú ‘segons les seus necessitats’, independentment del treball realitzat. L’interès del creixement de les forces productives obliga a recórrer a les normes habituals del salari, és a dir, al repartiment de béns segons la quantitat i la qualitat del treball individual.
Marx nomenava aquesta primera etapa de la nova societat ‘l’etapa inferior del comunisme’, a diferència de l’etapa superior en què desapareix, alhora que el darrer fantasma de la necessitat, la desigualtat material. “Naturalment que encara no hem pas arribat al comunisme complet, [diu la doctrina soviètica oficial], però ja hem realitzat el socialisme, és a dir, l’etapa inferior del comunisme”. Invoca en ajut d’ella, a més a més, la supremacia dels truts d’Estat en la indústria, dels kolkhozs a l’agricultura, de les empreses estatitzades i cooperatives al comerç. A primer cop d’ull, la concordança és completa amb l’esquema a priori (i, per tant, hipotètic) de Marx. Des del punt de vista del marxisme, però, el problema no es refereix precisament a les simples formes de propietat, independentment del rendiment obtingut pel treball. En qualsevol cas, Marx entenia per ‘etapa inferior del comunisme’ la d’una societat el desenvolupament econòmic de la qual fos, des d’un principi, superior al del capitalisme avançat. Aquesta forma de plantejar el problema és, en teoria, irreprotxable, doncs que el comunisme considerat a escala mundial, constitueix, àdhuc en llur etapa inicial, en el seu punt de partida, un grau superior amb relació a la societat burgesa. Marx esperava, per altra banda, que els francesos començarien la revolució socialista, que els alemanys la continuarien i que els anglesos la finirien. Respecte als russos, quedaven en la llunyana reraguarda. La realitat fou distinta. Tractar, doncs, d’aplicar mecànicament al cas particular de l’URSS, en la fase actual de la seua evolució, la concepció històrica universal de Marx és caure ben prompte en inextricables contradiccions.
Rússia no era l’esglaó més resistent sinó el més dèbil del capitalisme. L’URSS actual no sobrepassa el nivell de l’economia mundial; no fa més que encalçar els països capitalistes. Si la societat que havia de formar-se sobre la base de la socialització de les forces productives dels països més avançats del capitalisme representava per a Marx ‘l’etapa inferior del comunisme’, aquesta definició no s’aplica, ben cert, a l’URSS, per tal com roman al respecte molt més pobre en quant a tècnica, béns i cultura que els països capitalistes. Es més exacte, doncs, nomenar al règim soviètic actual, amb totes llurs contradiccions, transitori entre el capitalisme i el socialisme, o preparatori al socialisme, i no pas socialista.
Aquesta preocupació per una justa terminologia no implica cap pedanteria. La força i l’estabilitat dels règims es mesura, en darrera anàlisi, pel rendiment relatiu del treball. Una economia socialista, en vies de sobrepassar en el sentit tècnic al capitalisme, hauria assegurat realment un desenvolupament socialista, en alguna mida automàtic, el que dissortadament no pot dir-se de l’economia soviètica.
La major part dels apologistes vulgars de l’URSS, que són els que més sovintegen en l’actualitat, estan inclinats a raonar, si fa o no fa, així: fins i tot admetent que el règim soviètic actual encara no és socialista, el desenvolupament ulterior de les forces productives, sobre les actuals bases, tard o d’hora ha de conduir al triomf complet del socialisme. Sols el factor temps es discutible. Paga la pena fer tant de soroll per això? Per victoriós que semble aquest raonament en realitat és molt superficial. El temps no és, de cap manera, un factor secundari quan es tracta d’un procés històric: és infinitament més perillós confondre el present amb el futur en política que no pas en gramàtica. El desenvolupament no consisteix, com se’l presenten els evolucionistes vulgars del gènere dels Webb, en l’acumulació planificada i en la ‘millora’ constant d’allò que és. Implica transformacions de quantitat en qualitat, crisis, salts endavant, retrocessos. Justament a causa de que l’URSS no està encara en la primera etapa del socialisme, sistema equilibrat de producció i de consum, que el seu desenvolupament no és harmoniós sinó contradictori. Les contradiccions econòmiques fan nàixer els antagonisme socials que despleguen llur pròpia lògica sense esperar el desenvolupament de les forces productives. Acabem de veure-ho en el problema del kulak, que no ha permès deixar-se ‘assimilar’ pel socialisme i que ha exigit una revolució complementària que els buròcrates, i els seus ideòlegs, no s’esperaven. ¿Consentirà la burocràcia, a les mans de la qual es concentren el poder i la riquesa, deixar-se assimilar pel socialisme? Ens permetem de dubtar-lo. En tot cas, fóra imprudent confiar en la seua paraula. ¿En quin sentit evolucionarà al llarg dels tres, cinc o deu anys vinents el dinamisme de les contradiccions econòmiques i dels antagonismes socials de la societat soviètica? Encara no n’hi ha resposta definitiva i indiscutible. La solució depèn de la lluita de les forces vives de la societat, no sols a escala nacional, sinó a escala internacional. Cada nova etapa ens imposa, per descomptat, l’anàlisi concreta de les tendències i de les relacions reals, en la seua connexió i en la seua constant interdependència. La importància d’una anàlisi d’aquest gènere salta a la vista en el problema de l’Estat soviètic.
Seguint a Marx i Engels, Lenin veu el primer tret distintiu de la revolució en què, en expropiar als explotadors, suprimeix la necessitat d’un aparell burocràtic que domine a la societat i, sobretot, de la policia i de l’exèrcit permanent. “El proletariat necessita de l’Estat, tots els oportunistes ho repeteixen [escrivia Lenin en 1917, dos o tres mesos abans de la conquesta del poder], obliden, però, afegir que el proletariat sols necessita un Estat agonitzant; és a dir, que comence immediatament a agonitzar i que no puga pas deixar d’agonitzar”. (L’Estat i la Revolució) Al seu temps, aquesta crítica fou dirigida contra els socialistes reformistes del tipus dels menxevics russos, dels fabians anglesos, etc.; actualment es torna contra els idòlatres soviètics i contra el seu culte per l’Estat burocràtic que no te pas la més minsa intenció d’agonitzar.
La burocràcia és socialment necessària cada vegada que es presenten antagonismes aspres que cal ‘atenuar’, ‘acomodar’, ‘reglamentar’ (sempre en interès dels privilegiats i dels posseïdors, i sempre també en interès de la burocràcia mateixa). L’aparell burocràtic es consolida i es perfecciona a través de totes les revolucions burgeses per democràtiques que siguen. “Els funcionaris i l’exèrcit permanent, [escriu Lenin] són ‘paràsits’ al cos de la societat burgesa, paràsits engendrats per les contradiccions internes que esquincen aquesta societat, però són precisament aquests paràsits els que li tapen els porus...”
A partir de 1918, és a dir, al moment en que el partit hagué de considerar la presa del poder com un problema pràctic, Lenin tractà incessantment d’eliminar a aquests ‘paràsits’. Després de la subversió de les classes explotadores (explica i demostra en L’Estat i la Revolució), el proletariat trencarà la vella màquina burocràtica i formarà llur propi aparell d’obrers i empleats, i per tal d’impedir-los transformar-se en buròcrates, prendrà “mesures estudiades al detall per Marx i Engels: 1er elegibilitat i també revocabilitat en qualsevol moment; 2on retribució no superior al salari de l’obrer; 3er pas immediat a un estat de coses en què tots exerciran funcions de control i vigilància, on tots seran momentàniament ‘buròcrates’ i, per això mateix, ningú no podrà burocratitzar-se”.
Les mateixes audaces concepcions sobre l’Estat de la dictadura del proletariat trobaren, anys i mig després de la presa del poder, expressió acabada al Programa del Partit bolxevic i particularment als paràgrafs referents a l’exèrcit. Un Estat fort, però sense mandarins; una força armada, però sense samurais. La burocràcia militar i civil no és un resultat de les necessitats de la defensa, sinó d’una transferència de la divisió de la societat en classes a l’organització de la defensa. L’exèrcit no és més que un producte de les relacions socials. La lluita en contra dels perills exteriors suposa, a l’Estat obrer, és clar, una organització militar i tècnica especialitzada que no serà en cap cas una casta privilegiada d’oficials. El programa bolxevic exigeix la substitució de l’exèrcit permanent per la nació armada.
Des de la seua formació, el règim de la dictadura del proletariat deixa, així, de ser un ‘Estat’ en el vell sentit de la paraula, és a dir, una màquina feta per a mantindre en l’obediència a la majoria del poble. Amb les armes, la força material passa immediatament a les organitzacions de treballadors com ara els Soviets. L’Estat, aparell burocràtic, comença a agonitzar des del primer dia de la dictadura del proletariat. Açò és el que diu el programa que fins ara no ha sigut derogat. Cosa estranya, es creuria escoltar una veu d’ultratomba, eixida del mausoleu...
Qualsevol que siga la interpretació que es done a la naturalesa de l’Estat soviètic una cosa és innegable: en acabar llurs vint primers anys està lluny d’haver ‘agonitzat’: ni tan sols ha començat a ‘agonitzar’; pitjor encara, s’ha transformat en una força incontrolada que domina a les masses; l’exèrcit, lluny de ser reemplaçat pel poble armat, ha format una casta d’oficials privilegiats a la cimera de la qual han aparegut els mariscals, mentre que al poble que ‘exerceix la dictadura’, se li ha prohibit fins la possessió d’un arma blanca. La fantasia més exaltada concebria difícilment un contrast més viu que el que existeix entre l’esquema de l’Estat obrer de Marx-Engels-Lenin i l’Estat al capdavant del qual està Stalin actualment. Mentre continuen reimprimint les obres de Lenin (censurant-les, mutilant-les, és cert), els actuals dirigents de l’URSS i els seus representants ideològics, no són capaços ni de preguntar-se quines són les causes d’una separació tan flagrant entre el programa i la realitat. Tractem de fer-ho nosaltres per ells.
La dictadura del proletariat és un pont entre les societats burgesa i socialista. La seua mateixa essència li confereix un caràcter temporal. L’Estat que realitza la dictadura té com a tasca derivada, absolutament primordial però, la de preparar la seua pròpia abolició. El grau d’execució d’aquesta tasca ‘derivada’ verifica en cert sentit l’èxit amb què s’ha dut a terme la idea bàsica: la construcció d’una societat sense classes i sense contradiccions materials. El burocratisme i l’harmonia social estan en proporció inversa l’u de l’altra.
Engels escrivia en la seua cèlebre polèmica contra Dühring: “...quan desapareguen, alhora que la dominació de classes i la lluita per l’existència individual engendrada per l’anarquia actual de la producció, els xocs i els excessos que naixen d’aquesta lluita, ja no hi haurà res que reprimir, i la necessitat d’una força especial de repressió no es farà sentir a l’Estat”. El filisteu creu en l’eternitat del gendarme. En realitat, el gendarme dominarà a l’home mentre aquest no haja dominat suficientment a la Naturalesa. Perquè l’Estat desaparega, és necessari que desapareguen “la dominació de classe i la lluita per l’existència individual”. Engels reuneix aquestes dues condicions en una sola: en la perspectiva de la successió dels règims socials, unes desenes d’anys no compten molt. Les generacions que suporten la revolució sobre llurs colls, es representen la cosa d’altra manera. Es exacte que la lluita de tots contra tots naix de l’anarquia capitalista. La socialització dels mitjans de producció, però, no suprimeix automàticament “la lluita per l’existència individual”. Aquest és l’eix de l’assumpte.
L’Estat socialista, inclús en Amèrica sobre les bases del capitalisme més avançat, no podria donar a cadascú allò que necessite i es veuria obligat, per tant, a incitar a tot el món a que produirà el més possible. La funció d’estimulador li correspon naturalment en aquestes condicions i no pot deixar de recórrer als mètodes de retribució del treball elaborats pel capitalisme encara que modificant-los i suavitzant-los. En aquest sentit, Marx escrivia en 1875 que el “...el dret burgès... és inevitable en la primera fase de la societat comunista, sota la forma que revestisca en nàixer de la societat capitalista després de perllongats dolors de part. El dret mai pot elevar-se per damunt del règim econòmic i del desenvolupament cultural condicionat per aquest règim”.
Lenin, comentant aquestes línies notables, afegeix: “El dret burgès en matèria de repartiment d’articles de consum suposa naturalment l’Estat burgès, puix que el dret no és res sense un aparell de coerció que impose les seues normes. Resulta, doncs, que el dret burgès subsisteix al llarg de cert temps al si del comunisme, i àdhuc que subsisteix l’Estat burgès sense burgesia.”
Aquesta conclusió significativa, ignorada per complet pels actuals teòrics oficials, té una importància decisiva per a la comprensió de la naturalesa de l’Estat Soviètic d’avui o, més exactament, per a una primera aproximació en aquest sentit. Com que es veu obligat a defensar la desigualtat, és a dir, els privilegis de la minoria, l’Estat que s’imposa com a tasca la transformació socialista de la societat continua essent, en certa mesura, un Estat ‘burgès’, malgrat que sense burgesia. Aquestes paraules no impliquen lloança ni censura; anomenen simplement les coses pel seu nom.
Les normes burgeses de repartiment, en precipitar el creixement del poder material, han de servir a fins socialistes. L’Estat, però, adquireix immediatament un doble caràcter: socialista en la mesura que defensa la propietat col·lectiva dels mitjans de producció; burgès en la mesura que el repartiment dels béns es fa mitjançant mesures capitalistes de valor, amb totes les conseqüències que s’hi deriven. Una definició tan contradictòria espaordirà, probablement, els escolàstics i els dogmàtics; no podem fer-hi sinó lamentar-ho.
La fisonomia definitiva de l’Estat obrer s’ha de definir per la relació canviant entre les seues tendències burgeses i socialistes. La victòria de les últimes ha de significar la supressió irrevocable del gendarme o, en d’altres paraules, la reabsorció de l’Estat en una societat que s’administre a ella mateixa. Açò és prou per ressaltar l’immensa importància del problema de la burocràcia soviètica, fet i símptoma.
Lenin revela la font de les dificultats venidores justament perquè, en funció de la seua formació intel·lectual, donà a la concepció de Marx la seua forma més accentuada alhora que comprengué les seues pròpies dificultats malgrat que no tingué temps per dur la seua anàlisi fins al final. “L’estat burgès sense burgesia” es revela incompatible amb una democràcia soviètica autèntica. La dualitat de les funcions de l’Estat no podia deixar de manifestar-se en la seua estructura. L’experiència ha demostrat que la teoria no va saber preveure amb claredat suficient que mentre que ‘l’Estat dels obrers armats’ respon plenament als seus fins, quan es tracta de defensar la propietat socialitzada contra la contrarevolució, no succeeix però el mateix quan es tracta de reglamentar la desigualtat en l’esfera del consum. Aquells que manquen de privilegis no es senten inclinats a crear-los ni a defensar-los. La majoria no pot respectar els privilegis de la minoria. Per a defensar el ‘dret burgès’, l’Estat obrer es veu obligat a formar un òrgan del tipus ‘burgès’ o, dit breument, es veu obligat a tornar al gendarme, encara que donant-li un nou uniforme.
Hem fet, així, la primera passa envers la intel·ligència de la contradicció fonamental entre el programa bolxevic i la realitat soviètica. Si l’Estat, en compte d’agonitzar, es fa cada vegada més despòtic, si el mandataris de la classe obrera es burocratitzen, si la burocràcia s’erigeix per damunt de la societat renovada, no es deu a raons secundàries com les supervivències psicològiques del passat, etc., es deu a la inflexible necessitat de formar i de sostindre a una minoria privilegiada mentre no siga possible assegurar la igualtat real.
Les tendències burocràtiques que sufoquen el moviment obrer també hauran de manifestar-se onsevulga després de la revolució proletària. Es evident, però, que com més pobre siga la societat nascuda de la revolució aquesta ‘llei’ més severament haurà de manifestar-se sense embuts; i com més brutals siguen les formes que ha de revestir més perillós serà el burocratisme per al desenvolupament del socialisme. No són les ‘restes’, impotents per elles mateixes, de les antigues classes dirigents les que impedeixen, com ho declara la doctrina purament policíaca de Stalin, que l’Estat Soviètic perisca, puix que, malgrat que es deslliurés de la burocràcia parasitària, romandrien factors infinitament més potents, com ara la indigència material, la manca de cultura general i el domini consegüent del ‘dret burgès’ en el terreny que interessa més directament i viva a tot home: el de la seua conservació personal.
gendarme i indigència socialitzada
Dos anys abans del Manifest Comunista Marx escrivia:”...el desenvolupament de les forces productives és pràcticament la primera condició absolutament necessària [del comunisme] per aquesta raó: que sense aquest desenvolupament sí que es socialitzaria la indigència i aquesta faria recomençar la lluita pel necessari, i recomençaria, conseqüentment, tot el vell caos...” Aquesta idea no la desenvolupà Marx enlloc no pas per una casualitat: no preveia la victòria de la revolució a un país endarrerit. Tampoc Lenin es detingué en ella i tampoc va ser per atzar: no preveia un aïllament tan llarg de l’Estat Soviètic. Però el text que acabem de citar, text que no fou per a Marx més que una suposició abstracta, un argument per oposició, ens ofereix una clau teòrica única per tal d’abordar les dificultats absolutament concretes i els mals del règim soviètic. Sobre el terreny històric de la misèria, agreujat per les devastacions de la guerra imperialista i de la guerra civil, ‘la lluita per l’existència individual’ lluny de desaparèixer amb l’enderrocament de la burgesia, lluny d’atenuar-se als anys següents, revestí un acarnissament sense precedents: ¿hem de recordar que en dues ocasions es produgueren actes de canibalisme a determinades regions del país?
La distància que separa a Rússia de l’Occident no es mesura, vertaderament, més que ara. En les condicions més favorables, és a dir, absència de convulsions internes i de catàstrofes exterior, l’URSS necessitaria alguns lustres per tal d’assimilar completament el cabal econòmic i educatiu que ha estat, per als primogènits del capitalisme, el fruit de segles. L’aplicació de mètodes socialistes a tasques pre-socialistes és el contingut bàsic de l’actual treball econòmic i cultural de l’URSS.
Es veritat que l’URSS sobrepassa, actualment, per les seues forces productives, als països més avançats dels temps de Marx. En primer lloc, però, en la competència històrica de dos règims no es tracta tant de nivells absoluts com de nivells relatius: l’economia soviètica s’oposa al capitalisme de Hitler, Baldwin i Roosevelt, no al de Bismark, Palmerston i Abrahm Lincoln. En segon lloc, la mateixa amplitud de les necessitats de l’home es modifica radicalment amb el creixement de la tècnica mundial: els contemporanis de Marx no coneixien l’automòbil ni la ràdio, ni l’avió. Avui en dia fóra inconcebible una societat socialista sense el lliure ús de tots aquests béns.
‘L’estadi inferior del comunisme’, usant el terme de Marx, comença al nivell més avançat assolit pel capitalisme i el programa real dels propers períodes quinquennals de les Repúbliques Soviètiques consisteix en ‘encalçar a Europa i Amèrica’. Per a la creació d’una xarxa de gasolineres i d’autopistes a l’URSS, es necessita molt més de temps i diners que no pas per a importar d’Amèrica fàbriques d’automòbils ja llestes i molt més encara per a apropiar-se la seua tècnica. ¿Quants anys es necessitaran per a donar a tot ciutadà la possibilitat d’usar un automòbil en qualsevulla direcció i sense trobar dificultat per a obtindre gasolina? En la societat bàrbara el caminant i el cavaller formaven dues classes. L’automòbil no diferencia pas menys a la societat que el cavall de sella. Mentre que el modest Ford continue estant el privilegi d’una minoria, totes les relacions i tots els hàbits propis de la societat burgesa romanen dempeus. Amb d’ells subsisteix l’Estat, guardià de la desigualtat.
Partint únicament de la teoria marxista de la dictadura del proletariat, Lenin no pogué, ni en la seua obra capital sobre el problema (L’Estat i la Revolució) ni tampoc en el programa del partit, fer totes les deduccions sobre el caràcter de l’Estat imposades per la condició endarrerida i per l’aïllament del país. En explicar la supervivència de la burocràcia per la inexperiència administrativa de les masses i les dificultats nascudes de la guerra, el programa del partit prescriu mesures purament polítiques per vèncer les ‘deformacions burocràtiques’ (elegibilitat i revocabilitat en qualsevol moment de tots els mandataris, supressió dels privilegis materials, control actiu de les masses). Es pensava que amb d’eixos mitjans el funcionari deixaria d’ésser un cap per transformar-se en un simple agent tècnic, provisional per altra banda, mentre que l’Estat poc a poc abandonava l’escena sense soroll.
Aquesta subestimació manifesta de les dificultats s’explica perquè el programa es fonamentava enterament i sense reserves sobre una perspectiva internacional. “La Revolució d’Octubre ha realitzat en Rússia la dictadura del proletariat... L’era de la revolució proletària, comunista, universal, s’ha obert”. Aquestes són les primeres línies del programa. Els autors d’aquest document no s’assignaven com a únic fi ‘l’edificació del socialisme en un sol país’ (idea semblant no se li ocorria a ningú, menys que a ningú a Stalin), i no es preguntaven quin caràcter revestiria l’Estat soviètic si hagués de realitzar, al llarg de vint anys, les tasques econòmiques i culturals des de fa molt de temps ja realitzades pel capitalisme avançat.
No obstant, la crisi revolucionària de postguerra no produí la victòria del socialisme a Europa: la socialdemocràcia salvà a la burgesia. El període que per a Lenin i els seus companys d’armes havia de ser una curta ‘treva’, es convertí en tota una època de la història. La contradictòria estructura social de l’URSS i el caràcter ultra burocràtic de l’Estat Soviètic, són les conseqüències directes d’aquesta singular ‘dificultat’ històrica imprevista, que alhora arrossegà els països capitalistes envers el feixisme o la reacció prefeixista.
Si la primera temptativa (crear un Estat lliure de burocràcia) ensopegà, en primer lloc, amb la inexperiència de les masses en matèria d’autoadministració, amb la manca de treballadors qualificats addictes al socialisme, etc., no tardarien en deixar-se sentir altres dificultats posteriors. Allò que exigia el programa, la reducció de l’Estat en funcions ‘de cens i de control’ mentre les funcions coercitives havien de debilitar-se sense parar, suposava determinat benestar. Aquesta condició necessària mancava. Els socors d’Occident no arribaven. El poder dels soviets democràtics resultava molest i inclús intolerable quan es tractava de servir als grups de privilegiats més indispensables per a la defensa, per a la indústria, per a la tècnica, per a la ciència. Es formà una poderosa casta d’especialistes del repartiment i es fortificà gràcies a la maniobra gens socialista de llevar-li a deu persones per a donar-li a una.
¿Com i per què els immensos progressos econòmics dels darrers temps en compte de suavitzar la desigualtat l’han agreujada, augmentat més encara la burocràcia, que d’una ‘deformació’ s’ha transformat en un sistema de govern? Abans de respondre a aquesta pregunta, escoltem el que els caps més autoritzats de la burocràcia soviètica diuen del seu propi règim.
La victòria completa del socialisme ha estat anunciada ja algunes vegades a l’URSS, després de la ‘liquidació dels kulaks com classe social’ ho va ser sota una forma particularment categòrica. El 30 de gener de 1931, ‘Pravda’, en comentar un discurs de Stalin, escrivia: “El segon pla quinquennal liquidarà els darrers vestigis dels elements capitalistes en la nostra economia.” (s.n.). Des d’aquest punt de vista, l’Estat hauria de desaparèixer sense remei en el mateix lapse de temps puix que ja no té res a fer allà on ‘els darrers vestigis del capitalisme’ han estat liquidats. El poder dels Soviets (declara al respecte el programa del partit bolxevic) reconeix francament l’ineludible caràcter de classe de tot Estat, mentre que “no haja desaparegut enterament la divisió de la societat en classes i, amb d’ella, tota autoritat governamental.” Tan bon punt, però, que alguns imprudents teòrics moscovites tractaren de deduir de la liquidació dels ‘darrer vestigis del capitalisme’ (admesa per ells com una realitat) la fi de l’Estat, la burocràcia declarà llurs teories ‘contrarevolucionaries’.
¿L’errada teòrica de la burocràcia consisteix, doncs, en la proposició principal o en la deducció? Em ambdues. L’oposició objectiva a les primeres declaracions sobre la ‘victòria total’: no pot limitar-se a considerar les simples formes jurídico-socials de les relacions encara contradictòries i poc madures de l’agricultura, fent abstracció del criteri principal: el nivell assolit pel rendiment del treball. Les mateixes formes jurídiques tenen un sentit social que varia profundament segons el grau de desenvolupament de la tècnica: “El dret no pot mai alçar-se per sobre del règim econòmic i del desenvolupament cultural de la societat condicionada per aquest règim” (Marx). Les formes soviètiques de la propietat, fundades sobre les adquisicions més recents de la tècnica americana i esteses a totes les branques de l’economia produirien el primer període del socialisme. Les formes soviètiques, front al baix rendiment del treball, no signifiquen més que un règim transitori els destins del qual encara no han estat pesats definitivament per la història.
“No és monstruós? [escrivíem en març de 1932] El país no ix de la penúria de mercaderies, l’avituallament s’interromp a cada moment, els nens manquen de llet i els oracles oficials proclamen que ‘el país ha entrat en el període socialista’”. Karl Radek, aleshores un dels publicistes dels mitjans dirigents soviètics en voga, replicava a aquesta objecció en un número especial del Berliner Tageblatt dedicat a l’URSS (maig de 1932), en els següents termes, dignes de ser conservats per a la posteritat: “La llet és el producte de la vaca, no socialisme; i es necessita realment confondre el socialisme amb la imatge del país en el que corren rius de llet per a no comprendre que un país pot alçar-se a un grau superior de desenvolupament sense que, momentàniament, la situació material de les masses populars millore sensiblement.” Aquestes línies foren escrites quan el país era fuetejat per una fam terrible.
El socialisme és el règim de la producció planificada per a la millor satisfacció de les necessitats de l’home, sense la qual cosa no mereix eixe nom. Si les vaques es declaren propietat col·lectiva però n’hi han força poques o el seu producte és insuficient, comencen els conflictes per la manca de llet: entre la ciutat i el camp, entre el kolkhozs i els cultivadors independents, entre les diverses capes del proletariat, entre la burocràcia i el conjunt dels treballadors. I justament a causa de la socialització de les vaques, els camperols les sacrificaren en massa. Els conflictes socials engendrats per la indigència poden, al seu torn, fer que retorne a ‘tot l’antic caos’. Eixe va ser el sentit de nostra resposta.
En la seua resolució del 20 d’agost de 1935, el VIIè Congrés de la Internacional Comunista certifica solemnement que “la victòria definitiva i irrevocable del socialisme i la consolidació, en tots els aspectes, de l’Estat de la dictadura del proletariat” són a l’URSS el resultat dels èxits de la indústria nacionalitzada, de l’eliminació dels elements capitalistes i de la liquidació dels kulaks com a classe. Malgrat la seua aparença categòrica, l’afirmació de la IC és profundament contradictòria: si el socialisme ha vençut ‘definitivament i irrevocable’, no com principi sinó com organització social viva, la nova ‘consolidació de la dictadura’ és un absurd evident. Inversament, si la consolidació de la dictadura respon a les necessitats reals del règim, és perquè encara estem lluny de la victòria del socialisme. Tot polític capaç de pensar d’una forma realista, per no parlar dels marxistes, ha de comprendre que la mateixa necessitat de ‘consolidar’ la dictadura, és a dir, la imposició governamental, no prova el triomf d’una harmonia social sense classes sinó el creixement de nous antagonismes socials. Quina és llur base? La penúria dels mitjans d’existència, resultat del baix rendiment del treball.
Una vegada Lenin caracteritzà el socialisme amb aquestes paraules: “el poder dels Soviets més l’electrificació”. Aquesta definició epigramàtica, l’estretor de la qual responia a fins de propaganda, suposava, en qualsevol cas, com a punt de partida mínim, el nivell capitalista (almenys) d’electrificació. Però en l’actualitat encara l’URSS disposa per habitant de tres vegades menys energia elèctrica que els països capitalistes avançats. Parant estment que, mentrestant, els Soviets han cedit el lloc a un aparell independent de les masses, no queda a la Internacional Comunista més que proclamar que el socialisme és el poder de la burocràcia més una tercera part de l’electrificació capitalista. Aquesta definició serà d’una exactitud fotogràfica però el socialisme té poca cabuda en ella.
En el seu discurs als stakhanovistes, en novembre de 1935, Stalin, d’acord amb la finalitat empírica d’aquesta conferència, declarà bruscament: “Per què el socialisme pot, ha de vèncer i vencerà al sistema capitalista? Perquè pot i ha de donar... un rendiment més elevat del treball”. Refutant incidentalment la resolució de la IC adoptada tres mesos abans així com també les seues pròpies declaracions reiterades sobre l’assumpte, Stalin parlà aquest vegada de la ‘victòria’ futura: el socialisme vencerà al sistema capitalista quan el sobrepasse en el rendiment del treball. Veiem que no sols els temps del verb canvien amb les circumstàncies; els criteris socials evolucionen també. Segurament que no li és fàcil al ciutadà soviètic de seguir aquesta ‘línia general’.
Al cap i a la fi, el 1er de març de 1936, en la seua conversació amb Mister Roy Howard, Stalin dóna una nova definició del règim soviètic. “L’organització social que hem creat, anomene’s soviètica o socialista, no està completament acabada però, en el fons, és una organització socialista de la societat”. Aquesta definició intencionadament difusa, enclou gairebé tantes contradiccions com paraules. L’organització social és qualificada de ‘soviètica socialista’. Els Soviets, però, representen una forma d’Estat i el socialisme és un règim social. Aquests termes, lluny de ser idèntics, des del punt de vista que ens ocupa, són oposats: els soviets han de desaparèixer alhora que l’organització social es faça socialista, igual com les bastides es retiren quan la construcció està finida. Stalin introdueix una correcció. “el socialisme no està completament acabat”. Què vol dir aquest ‘no completament? Falta el 5% o el 75%?. No ho diu, així com també s’absté de dir-nos el que cal entendre per el ‘fons’ de l’organització socialista de la societat. Les formes de la propietat o la tècnica? La mateixa obscuritat d’aquesta definició significa un retrocés en relació a les fórmules infinitament més categòriques de 1931 i 1935. Un pas més en aquest camí i caldria reconèixer que l’arrel de tota organització social està en les forces productives i que, aquesta arrel soviètica, és justament massa dèbil encara per a la planta socialista i per a la felicitat humana que és la seua màxima realització.