II. El desenvolupament econòmic i les ziga-zaga de la direcció
El 'comunisme de guerra', la 'nova política econòmica' (la nep) i l'orientació cap els camperols
Viratge brusc: 'el pla quinquenal en quatre anys' i la col·lectivització completa
.
el ‘comunisme de guerra’, ‘la nova política econòmica’ (la nep) i l’orientació cap els camperols
La corba del desenvolupament de l’economia soviètica està lluny de ser regularment ascendent. En els divuit anys d’història del nou règim es poden distingir netament diverses etapes senyalades per crisis agudes. Un breu resum de la història econòmica de l’URSS, i de la política del govern, és tan necessari per al pronòstic com per al diagnòstic.
Els tres primers anys que seguiren a la Revolució varen ser d’una guerra civil franca i acarnissada. La vida econòmica es subordinà per complet a les necessitats del front. En presència d’una extremada escassesa dels recursos, la vida cultural, caracteritzada per l’audaç amplitud del pensament (sobretot del de Lenin), passava al segon pla. És allò que se’n diu el període del ‘comunisme de guerra’ (1918-1921), paral·lel heroic del ‘socialisme de guerra’ dels països capitalistes. Els objectius econòmics del poder dels soviets es van reduir, principalment, a sostindre les indústries de guerra i a aprofitar les raquítiques reserves existents, per tal de combatre i salvar de la fam a les poblacions de les ciutats. El comunisme de guerra era, en el fons, una reglamentació del consum en una fortalesa assetjada.
Cal reconèixer, no obstant, que les seues intencions primitives foren més amplies. El govern dels soviets intentà i tractà d’obtenir de la reglamentació una economia dirigida, tant en el domini del consum com també en el de la producció. En d’altres paraules, pensà en passar a poc a poquet, sense modificació, del sistema del ‘comunisme de guerra’, al vertader comunisme. El programa del partit bolxevic, adoptat en 1919, deia: “En el domini del repartiment, el poder dels Soviets perseverarà inflexiblement en la substitució del comerç per un repartiment dels productes organitzat a escala nacional, sobre un pla de conjunt.”
Però el conflicte entre la realitat i el programa del comunisme de guerra s‘assenyalava cada vegada més: la producció no deixava de baixar i això no es devia sols a les conseqüències funestes de les hostilitats, sinó també a la desaparició de l’estímul de l’interès individual entre els productors. La ciutat demanava blat i matèries primeres al camp, donant-li a canvi únicament les vinyetes acolorides dites diners per un vell costum. El mugic soterrava les seues reserves i el govern enviava destacaments d’obrers armats a apoderar-se del gra. El mugic sembrava menys. La producció industrial de 1921, any que seguí al final de la guerra, s’elevà, en el millor dels casos, a una cinquena part del que havia estat abans de la guerra. La producció d’acer caigué de 4,2 milions de tones a 183.000, és a dir, 23 voltes menys. La collita global caigué de 801 milions de quintars a 503 en 1922. Sobrevingué una fam espantosa. El comerç exterior minvà de 2.900 milions de rubles a 30 milions. La ruïna de les forces productives sobrepassà a tot el que es coneix en la història. El país, i junt amb d’ell el poder, es trobaren al caire de l’abisme.
Les esperances utòpiques del comunisme de guerra foren posteriorment sotmeses a una crítica extremadament severa i justa en molts conceptes. No obstant, l’error teòric comès pel partit governant fóra completament inexplicable si s’oblidés que tots els càlculs es fonamentaven en eixa època en una propera victòria de la revolució a l’Occident. Es considerava natural que el proletariat alemany victoriós, mitjançant un reembossament posterior en productes alimentaris i matèries primeres, ajudaria Rússia amb màquines i articles manufacturats i li proporcionaria, també, desenes de milers d’obrers altament qualificats, tècnics i organitzadors. Es indubtable que si la revolució social hagués triomfat a Alemanya (i la socialdemocràcia fon l’única que impedí aquest triomf) el desenvolupament econòmic de l’URSS, així com el d’Alemanya, hauria continuat a passes de gegant, de forma que els destins d’Europa i del món sencer es presentarien actualment sota un aspecte completament favorable. No obstant, es pot dir amb tota seguretat, que si fins i tot s’hagués realitzat aquesta feliç hipòtesi haguera estat necessari renunciar al repartiment dels productes i tornar als mètodes comercials.
Lenin determinà la necessitat de restablir el mercat en funció d’assegurar l’existència de milions d’explotacions pageses aïllades i acostumades a definir mitjançant el comerç les seues relacions amb el món circumdant. La circulació de les mercaderies hauria de constituir la ‘soldadura’ entre els llauradors i la indústria nacionalitzada. La fórmula teòrica de la ‘soldadura’ es molt simple: la indústria proporcionarà al camp les mercaderies necessàries a preus que facen possible que l’Estat puga renunciar a la requisició dels productes de l’agricultura.
El sanejament de les relacions econòmiques amb el camp constituïa, sens dubte, la tasca més urgent i més espinosa de la Nep. L’experiència demostrà ràpidament que la indústria mateixa, fins i tot socialitzada, necessitava mètodes de càlcul monetari elaborats pel capitalisme. El pla no podia descansar sobre les simples dades de la intel·ligència. El joc de l’oferta i la demanda romangué sent, i ho serà per llarg temps, la base material indispensable i el correctiu salvador.
El mercat legalitzat començà la seua obra amb el concurs d’un sistema monetari reorganitzat. Des de 1923, gràcies al primer impuls vingut del camp, la indústria es reanimà i donà proves tot seguit d’una intensa activitat. Es prou d’indicar que la producció es doblà en 1922 i en 1923, i assolí, en 1926, el nivell anterior a la guerra, el que significa que s’havia quintuplicat des de 1921. Les collites augmentaren paral·lelament, però molt més modestament.
D’ençà de l’any crucial de 1923, les divergències d’opinió sobre les relacions entre la indústria i l’agricultura, divergències que ja s’havien manifestat abans, s’agreujaren al partit dirigent. La indústria sols podia desenvolupar-se, en un país que havia esgotat llurs estocs, manllevant als pagesos cereals i matèries primeres. “Emprèstits forçats” massa considerables que sufocaven l’estímul al treball; els llauradors no creien en la felicitat futura i responien a les requisicions amb la vaga dels sembradors. Emprèstits massa reduïts amenaçaven de provocar l’estancament: en no rebre productes industrials, els llauradors sols treballaven per a satisfer llurs pròpies necessitats i tornaven a antigues fórmules artesanes. Les divergències d’opinió començaren en el partit amb el problema de saber què calia prendre del camp per a la indústria, amb objecte d’encaminar-se cap a un equilibri dinàmic. El debat es va complicar amb els problemes referents a l’estructura social del camp.
A la primavera de 1923, el representant de l’oposició d’esquerres (que encara no rebia eixe nom) en parlar al congrés del partit demostrà el desnivell entre els preus de l’agricultura i els de la indústria mitjançant un diagrama inquietant. Aquest fenomen rebé aleshores el nom de ‘tisores’ que més tard hauria d’entrar a formar part del vocabulari mundial. L’informant deia que si la indústria continua retardant-se i les tisores obrint-se cada vegada més, la ruptura entre les ciutats i el camp serà inevitable.
Els pagesos distingien clarament entre la revolució agrària democràtica realitzada pels bolxevics i la política dels mateixos tendint a donar una base al socialisme. L’expropiació dels dominis privats i dels de l’Estat aportava als llauradors més de 500 milions de rubles a l’any. Els pagesos, però, perdien aquesta suma, i molt més, amb els elevats preus de la indústria estatitzada. De mena que el balanç de les dos revolucions, la democràtica i la socialista, sòlidament unides pel nus d’Octubre, es saldava per als cultivadors amb una ràpida pèrdua anual de varies centenes de milions de rubles; i la unió de les dos classes romania problemàtica.
El fraccionament de l’agricultura, heretat del passat, creixia amb la Revolució d’Octubre; el nombre de parcel·les pujà en els darrers deu anys de 16 a 25 milions, el que no feia més que augmentar, naturalment, la tendència dels llauradors a satisfer únicament les seues pròpies necessitats. Aquesta era una de les causes de la penúria de productes agrícoles.
La petita producció de mercaderies crea inevitablement explotadors. A mida que l’agricultura es recuperava, la diferenciació augmentava al si de les masses camperoles; es seguia l’antic camí del desenvolupament fàcil. El kulak (llaurador ric) s’enriquia més ràpidament que no pas progressava l’agricultura. La política del govern, la consigna del qual era: “vers el camp”, s’orientava en realitat cap els kulaks. L’impost agrícola era molt més pesant per als llauradors pobres que no pas per als acomodats, els quals, a més a més, aprofitaven el crèdit de l’Estat. Els excedents de blat, propietat generalment dels llauradors rics, servien per esclavitzar als pobres i eren venuts a preus especulatius a la petita burgesia de les ciutats. Bukharin, teòric en aquell moment de la fracció dirigent, dirigia als llauradors el seu famós eslògan: “Enriquiu-vos!” Açò significava, en teoria, l’assimilació progressiva dels kulaks pel socialisme. En la pràctica, significà l’enriquiment de la minoria en detriment de la immensa majoria.
El govern, presoner de la seua pròpia política, es veié obligat a retrocedir passa a passa front a la petita burgesia rural. L’ús de la mà d’obra assalariada en l’agricultura, i el lloguer de terres, foren legalitzats en 1925. La pagesia es polaritzà entre el petit capitalista i el jornaler. Mentrestant, l’estat, desproveït de mercaderies industrials, era eliminat del mercat rural. Com brollant de la terra, sorgia un intermediari entre el kulak i el petit patró artesà. Fins i tot les mateixes empreses estatitzades havien de recórrer, cada vegada amb més freqüència, als comerciants en busca de matèries primeres. S’advertia en totes bandes el corrent ascendent del capitalisme. Tots els que reflexionaven podien arribar fàcilment al convenciment que la transformació de les formes de propietat, lluny de solucionar el problema del socialisme, no feia més que plantejar-lo.
En 1925, mentre la política d’orientació vers el kulak assolia el seu punt àlgid, Stalin començava a preparar la desnacionalització de la terra. A la pregunta d’un periodista soviètic: “¿No fóra convenient per a l’agricultura atribuir la seua parcel·la per deu anys a cada cultivador?” Stalin responia “I fins i tot per quaranta anys”. El comissari del Poble per a l’Agricultura, en la República de Geòrgia, obrant per iniciativa de Stalin, presentà un projecte de llei sobre la desnacionalització de la terra. L’objecte era que l’agricultor tingués confiança en el seu propi pervindre. Ara bé, des de la primavera de 1926, prop del 60% del blat destinat al comerç estava en mans d’un 60% dels cultivadors. L’Estat mancava de gra per al comerç exterior i àdhuc per a les necessitats del país. La insignificança de les exportacions obligava a renunciar a la importació d’articles manufacturats i a restringir fins al mínim la de matèries primeres i màquines.
Impedint la industrialització i perjudicant a la gran majoria de camperols, la política d’orientació vers el kulak revelà sense equívocs, des de 1924-25, les seues conseqüències polítiques: en inspirar una confiança extraordinària a la petita burgesia de les ciutats i del camp, la conduí a apoderar-se de nombrosos soviets locals; acresqué el seu pes sobre els obrers; provocà la supressió completa de tota democràcia en el Partit i en la societat soviètica. El poder creixent del kulak va atemorir a dos membres notables del grup dirigent, Zinov’ev i Kamenev, que eren també (el que, per cert, no és cap casualitat) els presidents dels soviets dels dos centres industrials de major importància, Leningrad i Moscou. La província, però, i, sobretot, la burocràcia estaven amb Stalin. La política d’ajuda al gran agricultor obtingué la victòria. Zinov’ez i Kamenev, seguits pels seus partidaris, s’uniren en 1926 a l’oposició de 1923 (nomenada trotskista).
No cal dir que mai la fracció dirigent repudià ‘en principi’ la col·lectivització de l’agricultura, però li fixà un termini de desenes d’anys. El futur comissari del poble per a l’agricultura, Iakolev, escrivia en 1927 que, cas que la transformació socialista del camp sols poguera fer-se mitjançant la col·lectivització, “no serà, naturalment, en un, dos o tres anys, i probablement ni en deu...” Els kolkhozs [explotacions col·lectives] i les comunes [escrivia més avant] certament no són, i no seran durant llarg temps, més que illots en mig de les parcel·les”... En efecte, en aqueixa època, sols el 0,8 % de les famílies dels cultivadors formaven part de les explotacions col·lectives.
La lluita per la pretesa ‘línia general’ es va fer patent en 1923 dins del partit i revestí, a partir de 1926, una forma particularment aspra i apassionada. En la seua vasta plataforma, que abastava tots els problemes de la economia i de la política, l’oposició escrivia: “El partit deu condemnar sens pietat a totes les tendències cap a la liquidació o el debilitament de la nacionalització del sòl que constitueix una de les bases de la dictadura del proletariat”. L’oposició assolí en aquest punt la victòria: els atemptats directes a la nacionalització de la terra cessaren. Però no es tractava únicament de la forma de la propietat de la terra.
“A la creixent importància de les granges individuals en el camp [afegia la plataforma de l’oposició] s’oposarà el creixement més ràpid de les explotacions col·lectives. Es poden assignar sistemàticament, cada any, sumes importants destinades al sosteniment dels camperols pobres organitzats en explotacions col·lectives…Cal que tota l’acció de la cooperació estiga penetrada de la necessitat de transformar la petita producció en una gran producció col·lectiva”. Es considerava obstinadament com una utopia qualsevol ampli programa de col·lectivització de cara un pròxim pervindre. Durant la preparació del XV Congrés del partit, destinat a excloure a l’oposició, el futur President del Consell de Comissaris del Poble, Molotov, repetí: “No es podem deixar enganyar [!], en les condicions presents, amb les il·lusions dels pagesos pobres sobre la col·lectivització de les grans masses”. El calendari senyalava finals de 1927, i la fracció dirigent estava molt lluny de concebre la política que anava a desenvolupar el dia següent en el camp.
Aquests mateixos anys (1923-1928) foren els de la lluita de la coalició en el poder (Stalin, Molotov, Rykov, Tomski i Bukharin; Zinov’ez i Kamenev havien passat a l’oposició a principis de 1926) contra els ‘superindustrials’ partidaris del pla. L’historiador futur es sorprendrà en descobrir la malèvola suspicàcia, envers tota iniciativa econòmica audaç, que dominava en la mentalitat del govern de l’Estat socialista. El ritme de la industrialització s’accelerava empíricament, segons impulsos exteriors; tots els càlculs eren brutalment rectificats en el curs del treball, amb un augment extraordinari de les despeses generals. Quan l’oposició exigí, a partir de 1923, l’elaboració d’un pla quinquennal, fou acollida amb burles de l’estil del petit burgès que tem el ‘salt envers el desconegut’. Stalin afirmà encara, en la sessió plenària del Comitè Central d’abril de 1927, que començar la construcció de la gran central elèctrica del Dnièper fóra, per nosaltres, com si el mugic es comprès un gramòfon en lloc d’una vaca. Aquest alat aforisme resumia tot un programa. No és superflu recordar que tota la premsa burgesa de l’univers, seguida per la premsa socialista, feia seues amb simpatia les acusacions oficials de romanticisme industrial dirigides contra l’Oposició d’Esquerres.
Mentre el partit discutia sorollosament, el camperol responia a la manca de mercaderies industrials amb una vaga cada vegada més testarruda: s’abstenia de dur el seu gra al mercat i d’augmentar la sembra. La dreta (Rykov, Tomski, Bukharin), que donava el to, exigia més llibertat per a les tendències capitalistes del camp: augmentar el preu del blat, fins i tot si aquesta mesura disminuís el desenvolupament de la indústria. L’única solució, amb aquesta política per mig, hagués estat importar, a canvi de les matèries primeres lliurades pels agricultors per a l’exportació, articles manufacturats. Així s’haguera fet la soldadura entre l’economia camperola i la indústria socialista, en lloc de fer-la entre el camperol ric i el capitalisme mundial. Per a d’això no paga la pena haver fet la Revolució d’Octubre.
“L’acceleració de la industrialització [objectava en la conferència del partit de 1926 el representant de l’oposició] particularment mitjançant una imposició major del kulak, proporcionarà més mercaderies, el que permetrà disminuir els preus... El obrers es beneficiaran, així com també la major part dels camperols... Tornar-nos cap el camp no vol dir que deguem fer esquena a la indústria; vol dir que orientem la indústria cap el camp, doncs que els camperols no tenen cap necessitat de contemplar el rostre d’un Estat desproveït d’indústria.”
Stalin, per a donar-nos resposta, polvoritzava els “plans fantàstics de l’oposició”; la indústria no devia “avançar-se massa, separant-se de l’agricultura i descuidant el ritme de l’acumulació del nostre país”. Les decisions del Partit continuaven repetint les primitives veritats de l’adaptació passiva a les necessitats dels agricultors enriquits. El XV Congrés del Partit Comunista, reunit en desembre de 1927 per a infligir una derrota definitiva als ‘superindustrials’, feu una advertència relativa al “perill d’invertir massa capitals en la edificació industrial”. La fracció dirigent encara no volia veure altres perills. L’any econòmic 1927-1928 veia tancar-se el període dit de reconstrucció, durant el qual la indústria havia treballat sobretot amb l’utillatge d’abans de la revolució i l’agricultura amb el seu antic material. El progrés ulterior exigia una vasta edificació industrial; ja era impossible governar a les palpentes, sense pla.
Les possibilitats hipotètiques de la industrialització socialista havien estat analitzades per l’oposició des de 1923-25. La conclusió general a que s’havia arribat era que, un cop esgotades les possibilitats ofertes per l’utillatge heretat de la burgesia, la indústria soviètica podria, gràcies a l’acumulació socialista, assolir un creixement d’un ritme completament inaccessible al capitalisme. Els caps de la fracció dirigent es burlaven obertament dels coeficients de 15 a 18 %, formulats prudentment, com de la música fantàstica d’un pervindre desconegut. En açò consistia, aleshores, la lluita contra el ‘trotskisme’.
El primer esquema oficial del pla quinquennal, fet per fi en 1927, va ser d’un esperit irrisòriament mesquí. El creixement de la producció industrial devia variar, seguint d’any en any una corba decreixent, entre 9 i 4 %. ¡En cinc anys, el consum individual sols devia augmentar un 12%! La inversemblant timidesa d’aquest concepte ressalta amb més claredat encara, amb el fet que el pressupost de l’Estat devia abastar, en finalitzar el període quinquennal, sols el 16% de la renda nacional, mentre que el pressupost de la Rússia tsarista, que no pensava certament en construir una societat socialista, absorbia el 18% d’aquesta renda. No és superflu afegir que, alguns anys després, els autors d’aquesta pla, enginyers i economistes, foren severament comdemnats pels tribunals, com a sabotejadors que obeïen les directrius d’una potència estrangera. Si els acusats s’hagueren atrevit, podrien haver contestat que llur treball en l’elaboració del pla s’havia complit en perfecte acord amb la ‘línia general’ del Buró Polític, del qual rebien instruccions.
La lluita de tendències s’expressà en el llenguatge de les xifres. “Formular per al desè aniversari de la Revolució d’Octubre un pla tan mesquí, tan profundament pessimista [deia la plataforma de l’oposició] és treballar, en realitat contra el socialisme”. Un any més tard, el Buró Polític sancionà de nou un projecte de pla quinquennal segons el qual el creixement mitjà anual de la producció havia de ser del 9%. El desenvolupament real mostrava una obstinada tendència a aproximar-se als coeficients dels ‘superindustrials’. Encara una any després, quan la política del Govern es modificà radicalment, la Comissió del Pla decretà un tercer projecte, la dinàmica del qual coincidia molt més del que hauria pogut preveure’s amb els pronòstics hipotètics de l’oposició en 1925.
La historia vertadera de la política econòmica de l’URSS és molt diferent, ja ho veiem, de la llegenda oficial. Deplorem que honorables autors, com els Webb, no se n’hagen adonat d’això.
La teoria del ‘socialisme en un sol país’ formulada per Stalin per primera vegada l’any 1924, després de la derrota del proletariat alemany, reuneix elements com ara la tergiversació front a les explotacions camperoles individuals, la malfiança envers els grans plans, la defensa del desenvolupament lent i el menyspreu cap el problema internacional. No precipitar-nos en matèria d’industrialització, no disgustar-nos amb el mugic, no comptar amb la revolució mundial i, sobretot, preservar el poder burocràtic de qualsevol crítica. La diferenciació dels camperols era tant sols una invenció de l’oposició. El Iakovlev que ja hem nomenat, acomiadà al Servei Central de les Estadístiques, els quadres del qual concedien al kulak un lloc major del que desitjava el poder. Mentre els dirigents prodigaven afirmacions tranquil·litzadores al voltant de la superació de l’escassesa de mercaderies, ‘el ritme calmat del desenvolupament’ pròxim, l’emmagatzemament més ‘igual’ dels cereals, etc.; el kulak fortificat arrossegà al darrere d’ell al camperol mitjà i negà a les ciutats el seu blat. En gener de 1938, la classe obrera es trobà front a una fam imminent. La història té per costum gastar males bromes. Precisament el mateix mes en què els kulaks ofegaven a la revolució, els representants de l’oposició d’esquerres eren engarjolats o enviats a Sibèria per haver ‘sembrat el pànic’ nomenant l’espectre del kulak.
El govern tractà de presentar les coses com si la vaga del blat es degués únicament a l’hostilitat del kulak envers l’Estat socialista (d’on, però, havia eixit el kulak?); és a dir, a mòbils polítics d’ordre general. Però el camperol acomodat és poc donat a aquesta espècie d’‘idealisme’. Si amagava el blat, és perquè li resultava desavantatjós vendre’l. Per aqueixa mateixa raó aconseguia estendre la seua influència entre la resta dels pagesos. Les mesures de repressió resultaren manifestament insuficients contra el sabotatge dels camperols acomodats; calia canviar de política. Les vacil·lacions es prengueren el seu temps.
Rykov, que encara no era el cap de govern, no era pas l’únic en declarar, en juliol de 1928, que “el desenvolupament de les explotacions camperoles individuals... constituïa la tasca més important del partit”, Stalin se’n feia eco i deia: “N’hi ha gent que pensa que el cultiu de les parcel·les individuals ha arribat a sa fi i que no ha de ser alenat... Aquesta gent no té res en comú amb la línia general del partit”. No calgué que passés ni un any perquè la línia general del partit no tingués ja res en comú amb aquestes paraules: l’alba de la col·lectivització completa s’albirava a l’horitzó.
La nova orientació brollà d’una sòrdida lluita al si del bloc governamental i es basà en mesures tan empíriques com les precedents. “Els grups de la dreta i del centre estan units per llur hostilitat comú envers l’oposició, l’exclusió de la qual precipitaria infal·liblement el conflicte entre ells mateixos”. (Aquesta advertència va ser feta en la plataforma de l’oposició). Açò és el que va succeir. Els caps del bloc governamental en vies de disgregació no volgueren, no obstant, reconèixer a cap preu que aquest vaticini de l’oposició s’havia complert... com molts d’altres. El 19 d’octubre de 1928, Stalin encara declarava: “És temps d’acabar amb els murmuris al voltant de l’existència d’una dreta amb la que el Buró Polític del nostre Comitè Central es mostra tolerant”. El dos grups sondejaven mentrestant als burós del partit. El partit sufocat vivia de rumors confusos i de conjectures. Passaren alguns mesos i la premsa oficial, amb la seua acostumada imprudència declarà que el cap del govern, Rykov, “especulava sobre les dificultats del poder dels Soviets”; que el dirigent de la Internacional Comunista, Bukharin, s’havia revelat com “agent de les influències liberals burgeses”; que Tomski, el President del Consell Central de Sindicats, sols era un miserable tradeunionista. Els tres, Rykov, Bukharin i Tomski pertanyien al Buró Polític. Si en la lluita anterior contra l’Oposició d’Esquerres s’havien empleat armes preses de l’arsenal de dretes, Bukharin podia ara, sense faltar a la veritat, acusar a Stalin d’utilitzar contra la dreta fragments de la plataforma de l’oposició comdemnada.
Així, o d’altra forma, es va fer el viratge. La consigna ‘enriquiu-vos!’ i la teoria de l’assimilació indolora del kulak pel socialisme foren reprovades tardanament, però, i per això mateix, amb gran energia. La industrialització es posà a l’ordre del dia. El quietisme satisfet de si mateix deixà lliure el lloc a una impetuositat pànica. La consigna de Lenin semioblidada, ‘assolir i sobrepassar’, fon completada amb aquestes paraules: ‘en el més breu termini’. El pla quinquennal minimalista, ja aprovat en principi pel congrés del partit, va cedir el lloc a un pla nou, els elements principals del qual estaven agafats enterament de la plataforma de l’oposició d’esquerres desfeta el vespre. El Dnieprostroi, comparat ahir amb un gramòfon, acaparà tota l’atenció.
Des dels primers èxits, es donà una nova directiva: acabar l’execució del pla quinquennal en quatre anys. Els empírics, trastornats, arribaven a creure’s que ja tot els era possible. L’oportunisme es va transformar, com sovint a succeït en la història, en el seu contrari, l’esperit d’aventura. El Buró Polític, llest en 1923-1928 a acomodar-se amb la filosofia bukharinista de la ‘passa de tortuga’, passava ara fàcilment del 20 al 30% de creixement anual, tractant de fer de qualsevol èxit momentani una norma i perdent de vista la interdependència de les branques de l’economia. Els bitllets impresos tapaven les bretxes financeres del pla. Durant el primer període quinquennal, el paper moneda en circulació passà de 1.700 milions de rubles a 5.500 milions, atenyent a primers del segon període els 8.400 milions. La burocràcia no sols s’havia llevat de l’esquena el control de les masses, per a les quals la industrialització a tota velocitat constituïa una càrrega intolerable, sinó que també s’havia emancipat del control automàtic del txervonets. El sistema financer, sòlid al principi de la NEP, de nou es crebantà profundament. El major perill per al règim i el pla, però, sorgí al camp.
La població sabé amb estupor el 15 de febrer de 1928, per un editorial del ‘Pravda’, que els camps estaven molt lluny de tenir l’aspecte sota el que les autoritat els havien pintat fins eixe moment i que, ben al contrari, el que tenien era una forta semblança al quadre que d’ells havia traçat l’oposició exclosa pel congrés. La premsa, que el vespre negava literalment l’existència del kulak, responent a un senyal venint de dalt, ho descobria ara no sols en les aldees sinó també en el partit. Es va saber que les cèl·lules del partit estaven dirigides freqüentment per llauradors rics, propietaris d’un utillatge agrícola variat, els quals empraven mà d’obra assalariada, que ocultaven com adversaris irreconciliables de la política ‘trotskista’. Els periòdics rivalitzaven en informacions sensacionals sobre els kulaks secretaris de comitès locals, que havien tancat les portes del partit als pagesos pobres i als jornalers.
Per alimentar les ciutats, es necessitava prendre urgentment als kulaks el pa quotidià, cosa que sols podia fer-se mitjançant la força. L’expropiació de les reserves de cereals, i no sols els del kulak sinó les del pagès mitjà, fou qualificada de ‘mesura extraordinària’ en el llenguatge oficial. Això significava que l’endemà es tornaria a les velles rutines. El camp, però, no cregué, i amb raó, en les bones paraules. La requisició forçada del blat llevava als agricultors acomodats qualsevol desig d’estendre les sembres. El jornaler agrícola i el cultivador pobre es trobaven sense treball. L’agricultura es trobava de nou en un carreró sense eixida i, amb d’ella, l’Estat. Es necessitava a qualsevol preu, transformar la ‘línia general’.
Stalin i Molotov, sense deixar d’atribuir el primer lloc als cultius parcel·laris, subratllaren la necessitat d’augmentar ràpidament les explotacions agrícoles de l’Estat (sovkhozs) i les explotacions col·lectives dels pagesos (kolkhozs). Però com que la molt greu penúria de queviures no permetia renunciar a les expedicions militars als camps, el programa de recuperació dels cultius parcel·laris es trobà sospès en el buit. Calia ‘relliscar sobre el pendent’ de la col·lectivització. Les ‘mesures extraordinàries’ adoptades per tal d’adquirir blat cediren el lloc, sense que ningú no s’ho esperés, a un programa de ‘liquidació del kulak com a classe’. Les ordres contradictòries, més abundoses que les racions de pa, col·locaren en evidència la manca de programa agrari, no sols per a cinc anys sinó tampoc per a cinc mesos.
Segons el pla elaborat sota l’agulló de la crisi de proveïments, l’agricultura col·lectiva havia d’abastar, el quint any, prop de 20% de les famílies camperoles. Aqueix programa, l’aspecte grandiós del qual es revela si hom pren en compte que la col·lectivització havia abastat durant els deu anys anteriors menys de l’u per cent de les famílies, fou àmpliament sobrepassat a mitjans del període quinquennal. En novembre de 1929, Stalin, trencant amb les seus pròpies vacil·lacions, anuncià el fi de l’agricultura parcel·laria: “per aldees senceres, per cantons, inclús per quarters, els camperols entren en els kolkhozs”. Iakovlev, que dos anys abans havia demostrat que els kolkhozs no serien durant llarg temps “més que oasis en mig d’innombrables parcel·les” rebé, en qualitat de comissari de l’agricultura, la missió de “liquidar els camperols rics com a classe” i d’implantar la col·lectivització completa “en el termini més breu”. En 1929 el nombre de famílies que havia entrat en el kolkhozs passà de 1,7% a 3,9%, assolí el 23,6% en 1930, el 52,7% en 1931 i el 61,5% en 1932,
Vertaderament no es trobarà ningú que repetisca el galimaties liberal que la col·lectivització haja estat, per complet, fruït de la violència. En la lluita per la terra que necessitaven, els camperols es rebel·laven antigament en contra dels senyors i, a colps, anaven a colonitzar regions verges en les que formaven sectes religioses que compensaven al mugic de la manca de terres amb el buit dels cels. Després de l’expropiació dels grans dominis i de la fragmentació extrema de les parcel·les, la reunió d’aquestes en cultius més extensos havia arribat a ser un assumpte de vida o mort per als camperols, per a l’agricultura i per a la societat sencera.
Aquesta consideració històrica general no resolia, però, el problema. Les possibilitats reals de la col·lectivització no estaven determinades ni per la situació sense eixida dels cultivadors, ni per l’energia administrativa del govern; ho estaven, més que res, pels recursos productius donats, és a dir, per la mesura en què la indústria podria proporcionar utillatge a la gran explotació agrícola. Aquestes dades materials mancaven; els kolkhozs foren organitzats freqüentment amb un utillatge que sols convenia a les parcel·les. En aquestes condicions, la col·lectivització exageradament apressada es transformava en una aventura.
El govern, sorprès per l’amplitud del seu viratge, no pogué ni sabé preparar en el sentit polític la seua nova evolució. Al igual que els camperols, les autoritats locals no sabien què s’exigia d’elles. Els camperols s’exasperaren amb els rumors de ‘confiscació’ del ramat, cosa que no s’allunyava molt de la veritat com es veurà de seguida. La intenció que antany s’atribuïa a l’oposició per a caricaturar llurs plans, es realitzava: la burocràcia ‘saquejava els camps’. Per al llaurador la col·lectivització fou, d’antuvi, una expropiació completa. No solament es socialitzaven els cavalls, les vaques, els borregos, els porcs, sinó fins i tot els pollets. “S’expropia al kulak [un testimoni ocular ho ha escrit a l’estranger] fins les botes de feltre arrabassades als nens”. El resultat de tot això fou que els llauradors vengueren en massa llur ramat a preus baixos, o que el sacrificaren per a obtindre carn i cuir.
En gener de 1930, Andreev, membre del Comitè Central, traçava al congrés de Moscou el següent quadre de la col·lectivització: per una banda, el poderós moviment de col·lectivització que ha guanyat al país sencer “escombrarà del seu davant tots els obstacles”; per l’altra banda, la venda que feren els llauradors, a les vespres d’entrar als kolkhozs, amb un esperit brutal de lucre, del seu equip, del ramat i àdhuc de les llavors, “adquireix proporcions francament amenaçadores”. Per contradictòries que fossen, aquestes dos afirmacions definien justament, des de dos punts de vista oposats, el caràcter epidèmic de la col·lectivització, mesura desesperada. “La col·lectivització completa [escrivia l’observador crític que ja hem al·ludit] ha sumit l’economia en una misèria tal que no s’havia vist des de feia molt de temps; és com si una guerra de tres anys s’haguera desencadenat allí.”
Amb un sol gest, la burocràcia tractà de substituir a 25 milions de llars camperoles aïllades i egoistes, que ahir encara eren els únics motors de l’agricultura (dèbils com el rossí del mugic, però motors malgrat tot), pel comandament de 200.000 consells d’administració de kolkhozs, desproveïts de mitjans tècnics, de coneixements agrònoms i de recolze per part dels camperols. Les conseqüències destructives d’aquesta aventura no tardaren en deixar-se sentir i duraren anys. La collita global de cereals, que havia assolit en 1930, 835 milions de quintars, caigué en els dos anys següents a menys de 700 milions. Aquesta diferència no sembla catastròfica en sí mateixa, però significava justament la pèrdua de la quantitat de blat necessària per a les ciutats, abans que aquestes no s’acostumaren a les racions de fam. Els cultius tècnics estaven en pitjor situació. A les vespres de la col·lectivització, la producció de sucre havia assolit prop de 109 milions de puds (el pud equival a 16 quilos 800 grams) per a caure dos anys més tard, en plena col·lectivització, com a conseqüència de la manca de remolatxa, a 48 milions de puds, és a dir, menys de la meitat. L’huracà més devastador, però, fou el que assotà el ramat del camp. El nombre de cavalls disminuí un 55%; de 34,6 milions en 1929, a 15,6 en 1934; el ramat boví baixà de 30,7 milions a 19,5, és a dir, un 40%, els porcs, un 55%; els borregos, un 66%. Les pèrdues humanes (a conseqüència de la fam, del fred, de les epidèmies i de la repressió) no han estat, dissortadament, registrades amb la mateixa exactitud que les del ramat, també es calculen, però, en milions. La responsabilitat de tot açò no incumbeix a la col·lectivització sinó als mètodes cecs, aventurers i violents amb els que s’aplicà. La burocràcia no havia previst res. El mateix estatut dels kolkhozs, que tractava d’unir l’interès individual dels camperols amb l’interès col·lectiu, no es publicà sinó després que els camps foren cruelment assolats.
La precipitació d’aquesta nova política era resultat de la necessitat d’escapar a les conseqüències de la de 1923-28. La col·lectivització podia i devia, no obstant, tindre un ritme més raonable i formes més ben calculades. La burocràcia, ama del poder i de la indústria, podia reglamentar la col·lectivització sense col·locar el país al caire de l’abisme. Es podia i es devia adoptar un ritme que correspongués millor als recursos materials i morals del país. “En condicions internes i internacionals satisfactòries [escrivia en 1930 l’òrgan de l’Oposició d’Esquerres a l’estranger], la situació material i tècnica de l’agricultura pot transformar-se radicalment en uns 10 o 15 anys i assegurar a la col·lectivització una base en la producció. Però durant els anys que ens separen d’aquesta situació, es pot derrocar varies voltes el poder dels Soviets...”
Aquesta advertència no era pas exagerada: mai l’exhalació de la mort no havia estat tan prop de la terra de la Revolució d’Octubre com durant els anys de la col·lectivització completa. El descontent, la inseguretat, la repressió, esquinçaven el país. Un sistema monetari desorganitzat; la superposició dels preus màxims fixats per l’Estat, preus ‘convencionals’ i preus de mercat lliure; el pas d’un simulacre de comerç entre l’Estat i els camperols a impostos en cereals, carn i llet; la lluita a mort contra els robatoris innombrables de l’haver dels kolkhozs i l’ocultació d’aquests robatoris; la mobilització purament militar del partit per a combatre el sabotatge dels kulaks després de la ‘liquidació’ dels mateixos com a classe; i, alhora, el retorn al sistema de cartilles de racionament i a les racions de fam, el restabliment, al capdavall, dels passaports interiors... totes aquestes mesures tornaven el país a l’atmosfera de la guerra civil acabada feia ja temps.
El proveïment de les fàbriques de matèries primeres empitjorava de trimestre en trimestre. Les intolerables condicions d’existència provocaven el desplaçament de la mà d’obra, les faltes d’assistència al treball, la descurança en el mateix, la ruptura de màquines, l’elevat percentatge de les fabricacions defectuoses, la mala qualitat dels productes. El rendiment mitjà del treball baixà en 1931, un 11,7%. Segons una confessió escapada a Molotov i reproduïda per tota la premsa soviètica, la producció industrial sols augmentà en 1933, el 8,5%, en compte del 36% previst al pla. Es cert que el món sabé poc després que el pla quinquennal havia estat executat en quatre anys i tres mesos; el que únicament significava que el cinisme de la burocràcia respecte a les estadístiques i a l’opinió pública no tenia límits. Però no és això el més important: l’aposta en aquesta operació no era pas el pla quinquennal sinó la sort del règim.
El règim es sostingué, mèrit que cal reconèixer-li, puix que ha arrelat profundament en la terra popular. El mèrit correspon també a circumstàncies exteriors favorables. En eixos anys de caos econòmic i de guerra civil al camp, l‘URSS es trobà en realitat paralitzada front a l’enemic exterior. El descontent dels camperols s’estenia a l’exèrcit. La inseguretat i la inestabilitat desmoralitzaven la burocràcia i els quadres de comandament. Una agressió per l’oest o per l’est, podia ser de fatals conseqüències.
Sortosament els primers anys de la crisi sumien el món capitalista en una expectativa desorientada. Ningú estava llest per a la guerra, ningú gosava arriscar-se. Fora d’això, cap dels seus adversaris es donava compte clarament de la gravetat de les convulsions que trastornaven el país dels Soviets baix els cimbalsos de les orquestres oficials d’honor a la ‘línia general’.
Per breu que siga, esperem que el nostre resum històric mostre quan lluny està el desenvolupament real de l’Estat obrer del quadre idíl·lic d’una acumulació progressiva i continua d’èxits. Després traurem, d’un passat ric en crisis, importants indicacions de cara al pervindre. L’estudi històric de la política econòmica del govern dels soviets i de les ziga-zaga d’aquesta política, ens sembla també necessari per tal de destruir el fetitxisme individualista que cerca les causes dels èxits reals o falsos en les qualitats extraordinàries dels seus dirigents i no en les condicions de la propietat socialitzada, creades per la revolució.
Els avantatges objectius del nou règim social també troben naturalment la seua expressió en els mètodes de direcció; però els dits mètodes expressen igualment, i no en menor mesura, l’estat endarrerit, en el pla econòmic i cultural, del país i l’ambient petit burgès provincià en el que es formaren llurs quadres dirigents.
Hom cometria un dels més grollers errors deduint d’açò que la política dels dirigents soviètics és un factor de tercer ordre. No hi ha cap govern al món que tinga en un grau igual a les seues mans el destí del país. Els èxits i els fracassos d’un capitalista depenen, encara que no enterament, de les seues qualitats personals. Mutatis mutandis, el govern soviètic s’ha posat, respecte al conjunt de la economia, en la situació del capitalista respecte a una empresa aïllada. La centralització de l’economia fa del poder un factor d’enorme importància. Justament per això, la política del govern no ha de ser jutjada per balanços sumaris, per les xifres nues de l’estadística, sinó d’acord amb el paper específic de la previsió conscient i de la direcció planificada en l’obtenció dels resultats.
Les ziga-zaga de la política governamental tradueixen, alhora, les contradiccions de la situació i la insuficient capacitat dels dirigents per a comprendre-les i aplicar-hi mesures profilàctiques. Els errors d’estimació no es presten fàcilment a estimacions de comptabilitat, la simple exposició, però, esquemàtica de les ziga-zaga permet deduir amb seguretat que han imposat a l’economia soviètica enormes despeses generals.
Continua estant inexplicable com i per què la fracció menys rica en idees i més carregada d’errades pogué vèncer els altres grups i concentrar en les seues mans un poder il·limitat, i que siga inexplicable és cert i amb més motiu si s’aborda la història des d’un punt de vista racionalista. L’anàlisi posterior ens donarà la clau d’aquest enigma. Veurem també com els mètodes burocràtics del govern absolut entren cada vegada més en contradicció amb les necessitats de l’economia i de la cultura; i com, necessàriament, deriven d’allí noves crisis i noves sacsejades en el desenvolupament de l’URSS.
Però abans d’abordar l’estudi del doble paper de la burocràcia ‘socialista’ haurem de respondre a la següent pregunta: “¿Quin és, doncs, el balanç general d’allò que s’ha obtingut?” “¿El socialisme s’ha realitzat realment?” O, amb més prudència,: ¿Els èxits econòmics i culturals assolits ens immunitzen contra el perill d’una restauració capitalista, al igual que la societat burgesa es trobà immunitzada, gràcies a les seues conquestes i a partir d’una determinada etapa, contra la restauració del feudalisme i del servatge?