1914
___________________________________________________________
Versió catalana feta per Alejo Martínez - [email protected] - des de: La guerra y la Internacional, Ediciones El Siglo, Buenos Aires, 1973
Document disponible en format .rtf
EL COL·LAPSE DE LA INTERNACIONAL
En el seu Congrés de París, dues setmanes abans del començament de la catàstrofe, els socialistes francesos insistien a comprometre totes les branques de la Internacional en una acció revolucionària en cas de mobilització. Pensaven principalment en la socialdemocràcia alemanya. El radicalisme dels socialistes francesos, en assumptes de política estrangera, tenia les seues arrels no tant en interessos internacionals com en interessos nacionals. Els esdeveniments de la guerra han confirmat ara definitivament el que estava clar per a molts d’ells. Allò que els socialistes francesos desitjaven dels seus germans de partit a Alemanya era una certa garantia per a la inviolabilitat de França. Ells creien que d’aquesta manera, pactant amb el proletariat alemany, podien finalment alliberar les seues mans en el cas d’un decisiu conflicte amb el militarisme nacional.
La socialdemocràcia alemanya, per la seua banda, refusava senzillament semblant compromís. Babel demostrà que, malgrat que els partits socialistes firmaven la resolució francesa, no podrien mantenir la seua promesa quan el moment decisiu arribés. Ara no hi ha dubte que Bebel va estar bé. Com els esdeveniments han provat repetidament, un període de mobilització mutila quasi completament el partit socialista, o almenys impedeix la possibilitat de moviments decisius. Una vegada declarada la mobilització, la socialdemocràcia es troba enfront del poder concentrat del govern, el qual està recolzat per un poderós aparell militar disposat a destruir tots els obstacles en el seu camí amb la inqualificable cooperació de tots els partits i institucions burgeses.
De no menys importància és el fet que la mobilització desperta i posa als seus peus a aquells elements del poble que tenen una significació social molt petita i que fan un paper que no és polític en temps de pau. Centenars de milers, fins a milions de pobres obrers manuals, de proletaris vagabunds (la xusma dels treballadors), de petits llauradors i treballadors del camp, són arrossegats per la disciplina de l’exèrcit i embotits en un uniforme, en què cadascun d’ells es troba amb un estat de consciència semblant al que tenen com a treballadors. Ells i les seues famílies són arrancats a la força de la seua trista i inconscient indiferència i és fa tot allò que és pot per tal que prenguen cert interès en el destí del seu país. La mobilització i l’estat de guerra desperten noves expectatives, noves perspectives en aquests cercles, als quals no arriba pràcticament la nostra agitació, i en els quals, en circumstàncies normals, no s’allistarien mai. Confuses esperances d’un canvi en les presents condicions, d’un canvi per a millorar, omplin els cors d’aquestes masses arrancades a l’apatia de la misèria i del servilisme. El mateix ocorre al començament d’una revolució, però amb una diferència molt important. Una revolució uneix a aquests elements, despertats de fa poc, a la classe revolucionària, però la guerra els uneix... al govern i a l’exèrcit! En un dels casos, totes les necessitats no satisfetes, tots els patiments acumulats, totes les esperances i desigs, troben llur expressió en l’entusiasme revolucionari; en l’altre cas, aquestes mateixes emocions col·lectives adopten temporalment la forma d’una patriòtica intoxicació. Amplis cercles de les classes treballadores, fins aquells que estan influïts pel socialisme, són arrossegats pel mateix corrent.
Les avançades de la socialdemocràcia es senten aleshores en minoria; llurs organitzacions queden trencades quan es completa l’organització de l’exèrcit. En semblants condicions no pot donar-se cap pensament en pro de moviments revolucionaris que procedisca del partit. I tot açò és completament independent de la qüestió de si el poble accepta una guerra determinada o no. Malgrat el caràcter colonial de la guerra rusojaponesa i de la seua impopularitat a Rússia, en el primer mig any de guerra gairebé dominà al moviment revolucionari. En conseqüència, és evident que amb les millors intencions del món, els partits socialistes no poden comprometre’s a desplegar una acció obstruccionista en el moment de la mobilització, que constitueix precisament també el moment de l’aïllament polític del socialisme.
I per açò no ha de considerar-se com cosa estranya i descoratjadora el fet que el partit de les classes treballadores no oposés a la mobilització militar una pròpia organització revolucionària. Si els socialistes s’hagueren limitat a llençar una condemna contra la guerra europea, si haguessen declinat tota responsabilitat davant d’ella i haguessen negat el vot de confiança als seus governs i també el vot pels crèdits de guerra, haurien complit amb el seu deure. Haurien adoptat una posició expectant, el caràcter d’oposició de la qual hauria ressaltat tan clarament per al govern com per al poble. Una acció ulterior hauria estat determinada per la marxa dels esdeveniments i per aquells canvis que els esdeveniments de la guerra han de produir en la consciència del poble. Els enllaços que uneixen a la Internacional haurien estat conservats i la bandera del socialisme hauria romàs immaculada. Malgrat debilitar-se momentàniament la socialdemocràcia, hauria conservat lliures les seues mans per al cas d’una intervenció decisiva en aquestes qüestions, tan aviat com el canvi s’hagués produït en els sentiments de les masses. I hom pot assegurar que no importa la influència que la socialdemocràcia hauria perdut a causa de semblant actitud al començament de la guerra, perquè hauria recobrat tot una vegada produït el canvi inevitable en el sentiment públic.
Però si açò no va ocórrer, si el senyal per a la mobilització va ser també el senyal per a la caiguda de la Internacional, si els partits nacionals del treball van formar en els rengles dels seus governs i dels seus exèrcits sense la menor protesta, és perquè va haver-hi profundes causes perquè açò ocorregués, però causes comunes a tota la Internacional. Seria fútil buscar aquestes causes en les condicions individuals i en la insuficiència dels caps i comitès de partit. Les causes cal cercar-les en les condicions de l’època en què la Internacional socialista va aparèixer, primerament, i, desprès, es va desenvolupar. Açò no vol dir que la incapacitat dels caps o la sorprenent incompetència dels comitès executius puga sempre justificar-se. Res d’això. Però no són els factors fonamentals. Aqueixos factors cal buscar-los en les condicions històriques de tota una època. Però no és una qüestió (i hem de confessar-ho entre nosaltres mateixos) que es referisca a equivocacions particulars, ni tampoc a conductes oportunistes o a actituds de perplexitat en distints parlaments; no es refereix tampoc al vot de la socialdemocràcia a favor del pressupost en el Gran Ducat de Baden, ni a la individual experiència ministerial a França, ni a la carrera que hauria, o no, fet aquest o aquell socialista. És, ni més ni menys, la total derrota de la Internacional en l’època històrica de major responsabilitat, per a la qual totes les formacions prèvies del socialisme poden ser considerades com una mera preparació.
Una revista dels esdeveniments històrics posaria sota llum un nombre de fets i de símptomes que despertarien inquietud sobre el fons i la solidesa de l’internacionalisme en el moviment obrer.
No ens referim a la socialdemocràcia austríaca. Debades els socialistes russos i serbis buscaren en els retalls d’articles sobre política mundial publicats en el Wiener Arbeiter-Zeitung, quelcom que pogués ser utilitzable per als treballadors russos i serbis sense que hagueren d’avergonyir-se per la Internacional. Una de les més sorprenents tendències d’aquest periòdic va ser sempre la defensa de l’imperialisme austroalemany, no sols contra l’enemic de fora sinó també contra l’enemic intern... i el Vorwärts fou un dels enemics interns. No hi ha ironia en dir que en la present crisi de la Internacional el Wiener Arbeiter-Zeitung fou fidel a la seua historia,
El socialisme francès revela dues coses: d’una banda, un ardent patriotisme, no lliure de l’enemistat d’Alemanya i, per l’altra banda, el més violent antipatriotisme, a l’estil d’Hervé, el qual, com l’experiència ensenya, promptament cau dins del seu extrem oposat.
A semblança d’Anglaterra, on el matís patriòtic dels torys de Hyndman, suplantà el seu radicalisme sectari, també aqueix patriotisme ha causat repetides vegades dificultats polítiques a la Internacional.
Els símptomes nacionalistes van poder ser descoberts també, en menor grau, en la socialdemocràcia alemanya.
En d’altres paraules, l’oportunisme dels alemanys del sud va créixer fora del sòl
del particularisme, el qual va ser nacionalisme de pacotilla.
Però els alemanys del sud foren considerats, i molt encertadament, com una reraguarda sense importància del partit. La promesa de Bebel de tirar-se al muscle el seu fusell en cas de perill no fou rebuda amb entusiasme. I quan Noske repetí l’expressió de Bebel, fou durament atacat en la premsa del partit.
En suma, la socialdemocràcia. alemanya s’adhereix més estrictament a l’internacionalisme que cap altre dels vells partits socialistes. Per aquest motiu trencà secament amb el seu passat.
A jutjar pels anuncis formals del partit i pels articles de la premsa socialista, no hi ha cap enllaç entre el socialisme alemany d’ahir i el d’avui.
Però està clar que semblant catàstrofe no hauria ocorregut si les condicions per a això no haguessen estat preparades prèviament. El fet que dos partits joves, el rus i el serbi, van ser fidels als seus deures internacionals, no és una confirmació de la filosofia, segons la qual, la lleialtat als principis és una expressió natural de poca maduresa. Aquest fet ens porta a buscar les causes del col·lapse de la Internacional en aquelles condicions del seu desenrotllament que menys influència exerciren en els seus membres joves.
Capítol següent: Oportunisme socialista