1914
___________________________________________________________
Versió catalana feta per Alejo Martínez - [email protected] - des de: La guerra y la Internacional, Ediciones El Siglo, Buenos Aires, 1973
Document disponible en format .rtf
OPORTUNISME SOCIALISTA
El Manifest Comunista, escrit en 1847, acaba amb aquestes paraules: “Proletaris de tots els països, uniu-vos!” Però aquest crit de guerra va aparèixer massa prematurament per a poder ser d’una viva actualitat tot seguit. L’ordre del dia de la història per aquells moments va ser la revolució de la classe mitjana de 1848. I en aquesta revolució, la part que recaigué sobre els autors del manifest no va ser la de dirigents d’un proletariat internacional sinó la de lluitadors en l’extrema esquerra de la democràcia nacional.
La revolució de 1848 no resolgué ni tan sols un dels problemes nacionals: no feu sinó posar-los a la llum. La contrarevolució, juntament amb el gran desenvolupament industrial que es produí aleshores, trencà el fil del moviment revolucionari. Transcorregué un altre segle de pau fins que recentment els antagonismes, que havien desaparegut amb la revolució, van requerir la intervenció de l’espasa. Aquesta vegada no va ser l’espasa de la revolució, caiguda de les mans de la classe mitjana, l’esgrimida sinó l’espasa militarista de la guerra, treta d’una beina dinàstica. Les guerres de 1859, 1864, 1866 i 1870 crearen una nova Itàlia i una nova Alemanya. Les castes feudals van prendre a la seua manera l’herència de la revolució de 1848. La fallida política de la classe mitjana, que s’expressa en aquest històric intercanvi de rols, esdevingué un estímul directe a un moviment independent del proletariat, basat en el ràpid desenvolupament del capitalisme.
En 1863, Lassalle fundà la primera unió política a Alemanya. En 1864 la primera Internacional va ser creada a Londres davall la guia de Karl Marx.
El sant i senya del Manifest fou pres i usat en la primera circular publicada per l’Associació Internacional dels Treballadors. És molt característic de les tendències del moviment obrer, el fet que la seua primera organització tingués un caràcter internacional.
No obstant, aquesta organització fou una anticipació de les futures necessitats del moviment més que no un instrument de govern en la lluita de classes. Allí continuava existint un ample abisme entre l’objectiu final de la Internacional, la revolució comunista i les seues immediates activitats, les quals prengueren principalment la forma de la cooperació de la Internacional en els caòtics moviments vaguistes dels treballadors de diversos països. Fins i tot els fundadors de la Internacional esperaven que la marxa revolucionària dels esdeveniments venceria força aviat la contradicció entre la ideologia i la pràctica. Mentre el Consell General donava diners per a ajudar els grups de vaguistes d’Anglaterra i del continent, feia esforços al mateix temps per tal d’harmonitzar la conducta dels treballadors de tots els països en el camp de la política mundial.
Però aquests esforços no tenien, igual que no la tenen encara, una suficient base material. L’activitat de la primera Internacional coincideix amb el període de guerres que van obrir el camí del seu desenrotllament a Europa i en Amèrica del Nord. Malgrat la seua importància doctrinal i educativa, els esforços de la Internacional per a immiscir-se en la política mundial haurien fet veure molt clarament als treballadors avançats de tots els països, la seua impotència contra l’Estat nacional de classe. La Commune de París, fulgurant fora de la guerra, va ser el punt culminant de la Primera Internacional. Així com el Manifest Comunista fou l’anticipació teòrica del moviment modern del treball i la Primera Internacional va ser l’anticipació pràctica de les associacions del treball del món, així la Commune de París va ser l’anticipació revolucionària de la dictadura del proletariat.
Però només una anticipació i res més. I per aquesta mateixa raó estava clar que és impossible per al proletariat fer caure la màquina de l’Estat i reconstruir la societat mitjançant improvisacions revolucionàries.
Els estats nacionals que sorgeixen de les guerres creen una base real per a aquest històric treball: la base nacional. Per açò el proletariat ha de passar per l’escola de la seua pròpia educació.
La Primera Internacional complí llur missió d’escola per al partit nacional socialista. Desprès de la guerra francoprussiana i la Commune de París, la Internacional arrossegà una moribunda existència durant alguns anys més i en 1872 va ser transplantada a Amèrica i, rere de diversos experiments religiosos i socials visqué errabunda i hi va morir desprès.
Llavors comença el període prodigiós de desenvolupament capitalista sobre la base de l’Estat nacional. Per al moviment obrer, aquest fou el període de concentració gradual de força, de desenrotllament, d’organització i positivisme polític o oportunisme.
En Anglaterra el període tempestuós del cartisme, aquell despertar revolucionari del proletariat anglès, s’havia consumit completament deu anys abans del naixement de la Primera Internacional.
L’anul·lació de les lleis de cereals (1846) i la consegüent prosperitat industrial, que feu d’Anglaterra el taller del món, l’establiment de les deu hores de treball diàries (1847), l’augment de l’emigració irlandesa a Amèrica i l’emancipació dels treballadors en les circumscripcions (1867), totes aquestes circumstàncies, les quals beneficiaven considerablement la major part de la capa superior del proletariat, menà el moviment de classes en Anglaterra dins les aigües pacifiques del “tradeunionisme” i de la seua política liberal supletòria.
El període de possibilisme, que és la conscienciosa i sistemàtica adaptació a la forma d’Estat econòmic i legal del capitalisme nacional, comença per a el proletariat anglès, el més vell dels germans, abans que el naixement de la Internacional i vint anys abans que per al proletariat continental.
Si, malgrat tot, les grans lligues angleses es van unir a la Internacional, al principi va ser només perquè les protegia contra la importació dels promovedors de vagues en la lluita pel salari.
El moviment obrer francès recobrà, malgrat que molt lentament, la pèrdua de sang abocada en la Commune sobre el terreny d’un creixement industrial endarrerit i al mig d’una atmosfera nacionalista de la més nociva ànsia de revenja. Fluctuant entre una negació anarquista de l’Estat i una vulgar capitulació democràtica a la República burgesa, el moviment del proletariat francès en desenrotllà adaptant-se’n a l’enquadrament social i polític.
Com Marx havia ja previst en 1870, el centre de gravetat del moviment socialista es desplaçà a Alemanya.
Desprès de la guerra francoprussiana, l’Alemanya unida entrà en una era semblant a la que Anglaterra havia travessat durant els anteriors vint anys; una era de prosperitat capitalista, de franquesa democràtica i d’un alt estil de vida per a la capa superior del proletariat.
Teòricament el moviment obrer marxava sota la bandera del marxisme. Inclús en la dependència a les condicions del període, el marxisme esdevingué per a el proletariat alemany no la fórmula algebraica de la revolució que va ser al principi, sinó el mètode teòric per adaptació a un Estat nacional capitalista coronat amb un casc prussià. El capitalisme, que havia aconseguit un equilibri temporal, revolucionava contínuament la base econòmica de la vida nacional. Per a conservar el poder que havia resultat de la guerra francoprussiana, calgué augmentar l’exèrcit permanent. La classe mitjana havia cedit totes les seues posicions polítiques a la monarquia feudal, però atrinxerant-se ella mateixa més enèrgicament en les seues posicions econòmiques, sota la protecció de la política militarista de l’Estat. Els principals corrents del darrer període, que comprenen quaranta-cinc anys, són: capitalisme victoriós, militarisme erigit sobre una base capitalista, una reacció política resultat del creixement interior de les bases feudals i capitalistes..., una revolució de la vida econòmica, i un complet abandó dels mètodes revolucionaris i tradicions en la vida política. La sencera activitat de la socialdemocràcia alemanya fou dirigida vers el despertar dels obrers retrògrads, a traves d’una lluita sistemàtica per les seues necessitats més immediates...., unió de forces, augment de membres, omplir el tresor, el desenvolupament de la premsa, la conquista, per si mateixes, de totes les posicions que es presenten i la seua utilització i expansió. Aquest va ser el gran treball històric del despertar i educació de la classe “antihistòrica”.
La gran lliga de treballadors d’Alemanya centralitzada es desenrotllà dins de la dependència directa del desenvolupament de la indústria nacional, adaptant-se ella mateixa als seus èxits en l’interior i en els mercats estrangers, i controlant els preus de matèries primeres i productes manufacturats.
Localitzada en districtes polítics, per a adaptar-se a les lleis electorals, i estenent els seus temptejos a totes les ciutats i municipis rurals, la socialdemocràcia aixecà l’única estructura de l’organització política del proletariat alemany amb les seues moltes ramificacions de jerarquia burocràtica, el seu milió de membres contribuents, els seus quatre milions de votants, noranta-un diaris i seixanta-cinc impremtes del partit.
Aquesta activitat conjunta d’una importància històrica incommensurable, es desenvolupà a traves de l’esperit del “possibilisme”.
En quaranta-cinc anys la història no oferí al proletariat alemany una simple oportunitat d’apartar un obstacle per un atac tempestuós, o capturar una posició hostil dins d’un avanç revolucionari. Com resultat de la relació recíproca de forces socials, fou obligat a evitar obstacles o adaptar-se’n. En açò, el marxisme, en tant teoria, resultà un valuós instrument com guia política, però no podia canviar el caràcter oportunista del moviment de classe que va ser el seu tret essencial en aquesta etapa tant en Anglaterra, com a França i Alemanya. Tanmateix la superioritat indiscutible de l’organització alemanya, les tàctiques de les lligues, van ser molt iguals en Berlín i a Londres. El seu principal treball fou el sistema dels acords de tarifes. En el camp polític, la diferència va ser més gran i profunda. Mentre el proletariat anglès marxava sota la bandera del liberalisme, els treballadors alemanys formaven un partit independent amb una plataforma socialista. I àdhuc aquesta diferència no va ser tan profunda en política, però sí en formes ideològiques i d’organització.
A traves de la pressió que els treballadors anglesos exercien en el partit liberal, van obtenir certes limitades victòries: l’extensió del sufragi, llibertat d’unió i la legislació social. El mateix va ser conservat o millorat pel proletariat alemany pel seu partit independent, que es veié obligat a formar-se a causa de la ràpida capitulació del liberalisme alemany.
I àdhuc aquest partit, mentre en principi combatia per la conquista del poder polític, fou obligat en la pràctica a adaptar-se ell mateix al poder governant, per tal de protegir el moviment obrer contra els colps d’aquest poder i per a realitzar noves reformes. En d’altres paraules: a causa de la diferència en tradicions històriques i condicions polítiques, el proletariat anglès s’adaptava a l’Estat capitalista per mitjà del partit liberal, mentre que el proletariat alemany va ser obligat a formar un partit propi per a arribar als mateixos objectius polítics. I la lluita política del proletariat alemany, en tot aquest període, té el mateix caràcter oportunista, limitada per condicions històriques, que la del proletariat anglès.
La semblança d’aquests dos fenòmens tan diferents en les seues formes, és mostra més clarament en el resultat final a l’acabament del període. El proletariat anglès en la seua lluita quotidiana va ser forçat a formar un partit independent propi, sense trencar, no obstant això, les seues tradicions liberals; i el partit del proletariat alemany, quan la guerra el forçava a una opció decisiva, donava una contestació dins de l’esperit nacional de tradicions liberals del partit
laboristes anglès.
El marxisme, naturalment, no era només quelcom accidental i insignificant en el moviment obrer alemany. Inclús no hi seria la base per a deduir el caràcter socialrevolucionari del partit, de la seua ideologia oficial marxista. La ideologia és molt important, però no un factor decisiu en política. El seu paper és planejar sobre la política. Aquesta profunda contradicció, inherent al despertar de la classe revolucionària, sobre la raó de la seua relació amb l’Estat reaccionari feudal, reclamava una ideologia irreconciliable, que arrossegaria tot el moviment sota la bandera dels desigs de la revolució social. Des que les condicions històriques forçaven les tàctiques oportunistes, la posició irreconciliable de la classe proletària va trobar expressió en les fórmules revolucionàries del marxisme. Teòricament, el marxisme concilia amb perfecte èxit la contradicció entre reforma i revolució. No obstant el procés del desenvolupament social és quelcom molt més confús que teòric en el domini del pur pensament. El fet que la classe eminentment revolucionària en les seues tendències es veiés obligada durant diverses dècades a adaptar-se a la política de l’Estat monàrquic, basat en el tremend desenvolupament capitalista del país, en el curs del qual es va aconseguir l’adaptació i organització d’un milió de membres i un treball burocràtic el qual dirigia tot el moviment..., aquest fet, repetim, no deixa d’existir i no perd el seu pes significatiu perquè el marxisme anticipés el caràcter revolucionari del moviment futur. Només la més innocent ideologia podia concedir la mateixa importància a aquest pronòstic que a les actualitats polítiques del moviment obrer alemany.
Els revisionistes alemanys foren impressionats en la seua conducta per la contradicció entre la reforma pràctica del partit i les seues teories revolucionàries. Ells no comprengueren que aquesta contradicció estava condicionada per circumstàncies temporals, encara que prolongades, i que només podien ser vençuts per un ulterior desenrotllament social. Per a ells era una contradicció lògica. L’equivocació dels revisionistes no fou que ells confirmaren el caràcter reformista de les tàctiques del partit en el passat, sinó que volien perpetuar el reformisme teòric i fer-ne l’únic mètode de la lluita de la classe proletària. Als revisionistes els mancava tenir compte de les tendències objectives del desenvolupament polític, el qual, aprofundint les distincions de classe, havia de menar a la revolució social com un camí per a l’emancipació del proletariat. El marxisme sortia d’aquesta disputa teòrica com a vencedor en tota la línia. Però el revisionisme, tanmateix ser derrotat en el camp de la teoria, va seguir vivint, extraient la seua raó de ser de la conducta i l’actual psicologia del moviment sencer. La impugnació critica del revisionisme com una teoria, no significa, en absolut la seua derrota tàctica i psicològica. Els parlamentaris, els sindicalistes, els camarades, van continuar vivint i treballant en l’atmosfera d’oportunisme general, d’especialitats practiques i d’estretors nacionalistes. El reformisme assolí fixar la seua empremta fins en la imaginació d’August Bebel, el gran representant d’aquest període.
L’esperit oportunista va adquirir una consistència particular en la generació que entrà a formar part del partit en el temps de les lleis antisocialistes de Bismarck i la reacció opressora sobre tota Europa. Mancada del zel apostòlic de la generació que estigué unida amb la Primera Internacional, dificultada en els seus primers passos pel poder de l’imperialisme victoriós, obligada a adaptar-se a les trampes i llaços de les lleis antisocialistes, aquesta generació va créixer en l’esperit de moderació i desconfiança constitucional de la revolució. Els que la van constituir són ara homes vells de cinquanta a seixanta anys i són els que estan precisament al capdavant de les lligues i organitzacions polítiques. El reformisme no és només la seua psicologia política, sinó també la seua doctrina. El creixement gradual dins del socialisme (que és la base del revisionisme), ha demostrat ser el més pobre somni utòpic, davant del fet del desenvolupament capitalista. Però el creixement gradual polític de la socialdemocràcia dins del mecanisme de l’Estat nacional, ha vingut a ser una tràgica actualitat... per a la raça sencera.
La revolució russa fou el primer gran esdeveniment que portà una fresca glopada d’aire dins de la calma d’Europa en els trenta-cinc anys desprès de la Commune de París. El ràpid desenrotllament de la classe obrera russa i la força inesperada de la seua concentrada activitat revolucionària, produí una gran impressió en tot el món civilitzat i donà un impuls en totes bandes, agusant les diferències polítiques. En Anglaterra, la revolució russa precipitava la formació d’un partit obrer independent. En Àustria, gràcies a circumstàncies especials, açò porta al sufragi universal masculí. A França l’eco de la revolució russa prengué la forma de sindicalisme, la qual cosa donava expressió, davall una inadequada forma teòrica i pràctica, al despertar de les tendències revolucionàries del proletariat francès. I en Alemanya la influència de la revolució russa es va fer sentir en l’enfortiment de l’ala esquerra del partit, en l’apropament del centre director a ella i en l’aïllament del revisionisme. La qüestió de l’emancipació prussiana, aquesta clau de la posició política del junquerisme, prengué una posició més aguda. I el partit adoptà en principi el mètode revolucionari de la vaga general. Però totes aquestes sacsades exteriors foren inadequades per tal d’ensenyar al partit el camí de l’ofensiva política. D’acord amb les tradicions del partit, la tornada devers el radicalisme trobà la seua expressió en discussions i en l’adopció de resolucions. No arribà més enllà.
Capítol següent: L'ocàs de l'esperit revolucionari