III. Què és el feixisme?
El primer que s’imposa, en parlar del feixisme, és precisar la significació del terme. Sovint és considerat erròniament com a feixista tot govern dictatorial burgès que prescideix, com a tal, de les institucions democràtiques i es distingeix per la seva política repressiva. Si aquesta concepció fos justa, caldria considerar com a feixistes, per exemple, el tsarisme rus, la dictadura de Porfirio Díaz a Mèxic abans de la guerra, la dictadura que regna actualment a Iugoslàvia o la de Primo de Rivera que s’acaba d’enfonsar tan poc gloriosament a Espanya. És evident que l’aplicació de mètodes dictatorials i repressius no constitueix l’únic tret característic del feixisme.
Provarem de resumir, en una forma concisa, les causes i les particularitat d’aquest moviment.
A parer nostre, les seves causes fonamentals són les següents:
1) el desencís produït pels resultats de la guerra;
2) la inconsistència de les relacions capitalistes i la necessitat de consolidar-les per mitjans dictatorials;
3) l’amenaça de revolució proletària o el fracàs d’aquesta última;
4) l’existència d’un gran nombre d’elements socials «déclassés»;
5) el descontent i la desil·lusió de la petita burgesia.
Quins són els trets característics del moviment?
1) el propòsit decidit de consolidar la dominació del gran capital;
2) l’abandó i el menyspreu de les institucions democràtiques i la substitució llur per mètodes netament dictatorials;
3) la repressió aferrissada contra el proletariat (destrucció de les organitzacions obreres per mitjans plebeus, segons l’encertada expressió de Trotski, mesures de violència extrema, sense aturar-se davant la destrucció física, contra els militants obrers, supressió de les millores conquistades per la classe treballadora, establiment d’un règim d’esclavatge a les fàbriques, etc.;
4) la utilització, com a base del moviment, de la petita burgesia urbana i rural i dels elements «déclassés» (assenyaladament dels ex-oficials de l’exèrcit retornats del front);
5) una política exterior d’expansió imperialista.
Aquesta anàlisi esquemàtica es basa no en consideracions apriorístiques, com els judicis del senyor Cambó, sinó en l’estudi de l’experiència del moviment feixista no sols a Itàlia -país del feixisme triomfant- ans encara a Alemanya, a Polònia, a Àustria, a Txecoslovàquia, etc., on no ha assolit encara el poder. L’examen més detallat del feixisme italià ens demostrarà la justesa de la nostra anàlisi.