IV. Origen del feixisme italià
Com hem vist més amunt, el senyor Cambó no considera la guerra com una de les causes determinants de l’aparició de les dictadures. Combatre aquest parer oposant els nostres arguments als del nostre preopinant no ens és possible per la raó ben simple que no en produeix cap, limitant-se amb la seva lleugeresa habitual a formular una afirmació nua sense recolzar-la en fets concrets. Ara bé, l’anàlisi d’aquests fets ens condueix a la conclusió que el moviment feixista, coronat per la presa del poder el 1922 i la instauració d’un règim típic de dictadura burgesa descarada, és un producte directe de la guerra.
Un cop d’ull a la situació econòmica italiana a la vetlla de la guerra ens ho demostrarà.
El capitalisme italià és jove. A la darreria del segle XIX, com fa remarcar el professor E. Varga,[32] l’economia del país tenia un caràcter agràrio-feudal, caràcter que conserven encara les regions meridionals. Itàlia manca de matèries primeres (carbó, petroli, cotó, metalls, etc.), circumstància que determinava la seva dependència d’altres països. L’excés de mà d’obra determinat per la densitat extraordinària de la població (130 habitants per quilòmetre quadrat) compensa en certa manera aquesta circumstància negativa facilitant el desenvolupament de la indústria a base de salaris baixos.
La indústria predominant era la lleugera o de transformació, assenyaladament la tèxtil i la de l’automòbil.
La indústria pesada estava poc desenvolupada, treballava com la lleugera -amb l’excepció de la branca tèxtil de la seda- amb matèries primeres importades i se sostenia gràcies als subsidis i a les comandes de l’estat.
Als països on el rol de la indústria pesada és predominant, aquesta porta a remolc, se subordina, junt amb les grans banques, les altres indústries, adquireix una influència decisiva damunt l’estat i l’obliga a fer una política en harmonia amb els seus interessos: comanda d’una quantitat creixent de canons i vaixells de guerra, submissió de les colònies per tal de construir-hi línies fèrries, etc., etc. A conseqüència de la feblesa de la indústria pesada, el capitalisme tenia a Itàlia poca base econòmica per a una política agressiva d’expansió.
La contradicció entre la indústria lleugera i la pesada i de la indústria en general amb l’agricultura es mostraven amb més relleu que a cap altre país.
En esclatar la guerra, Itàlia com tothom sap, formava la «Triple Aliança» amb Alemanya i Àustria-Hongria; però aquesta aliança, pactada el 1881, aleshores que França s’havia apoderat d’Alger i Tunis privant Itàlia de les colònies devers les quals podia canalitzar el seu excés de població, mancava el 1914 de bases econòmiques. La lluita pels mercats, la concurrència aferrissada als Balcans i al Pròxim Orient, atansaven el capitalisme italià a França.
Fou aquesta una de les raons principals de l’actitud de neutralitat adoptada per Itàlia durant els primers temps de la guerra. Els adversaris de la intervenció eren el proletariat, la indústria tèxtil, els grans terratinents. El partit socialista italià, que exercia una immensa influència damunt la classe obrera, havia adoptat, contràriament als altres partits de la II Internacional, una actitud d’oposició a la guerra. Bé que aquesta actitud no fos prou conseqüent des del punt de vista del marxisme revolucionari, puix que no arribava a la conclusió lògica de la transformació de la guerra imperialista en guerra civil, constituïa un obstacle seriós als plans dels intervencionistes.
La indústria lleugera, assenyaladament la tèxtil, esperava més avantatges de la neutralitat que de la intervenció; ultra això, temia que, amb la guerra, la indústria pesada adquirís una influència predominant. Per això aquesta fracció de la burgesia, representada per Giolitti, era decididament antiintervencionista.
Els grans terratinents eren adversaris de la participació a la guerra perquè no n’esperaven cap profit i perquè veien amb mals ulls els progressos de la indústria pesada.
A més, el corrent neutralista es veia afavorit, per una banda, pel desencís produït pel fracàs de les aventures guerreres colonials anteriors i l’exemple dels sacrificis que la guerra costava als països beligerants, i per altra, per la pressió dels capitals americà i alemany. Amèrica, que entrà a la guerra molt més tard que Itàlia, sostenia la política de no intervenció. Alemanya, que havia fixat la seva atenció en la jove indústria italiana, exercia una gran influència damunt l'economia del país per mitjà de la «Banca Commerciale», en la qual tenia interessos considerables junt amb la indústria tèxtil italiana. Francesco Nitti, que era, i és, un dels representants polítics més destacats d’aquesta darrera i del corrent germanòfil, en la seva obra L’Europa senza pace, després de constatar les dificultats que havia hagut de vèncer la indústria italiana en el seu desenvolupament com a conseqüència de les causes que hem indicat, deia: «Durant el període que Itàlia ha pertangut a la Triple Aliança ha creat la seva unitat nacional, ha consolidat la seva situació econòmica».
La tendència neutralista comptava, doncs, amb una base ben sòlida.
La tendència intervencionista era sostinguda, d’una banda, per la indústria pesada del nord alimentada pel capital francès i representada per la «Banca di Sconto» que confiava obtenir grans profits de les comandes de guerra, i, d’una altra, per l’«Entente».
Els intervencionistes posaren tots els ressorts en moviment per tal de decantar el país a la participació a la guerra. S’entaulà una lluita violenta entre neutralistes i intervencionistes, la qual no era més, en realitat, que una lluita entre dues tendències del capital financer internacional: l’Alemanya i l’«Entente». Aquesta desplegà una activitat extraordinària, comprà periòdics, subvencionà homes polítics, manifestà un entendriment sobtat pels pobles més oprimits per Àustria a la «Itàlia irredenta», mostrà els beneficis que el país obtindria de la seva intervenció a la guerra.
Vèncer la resistència dels agents alemanys i americans i la dels grans terratinents era relativament fàcil. Ho era molt menys vèncer la del proletariat. Calia cercar un agent en els mitjans obrers. L’imperialisme aliat el trobà en la persona de Benito Mussolini, un dels cabdills influents del partit socialista, en el qual s’havia distingit per la seva furiosa demagògia, i que en aquell moment era director de l’Avanti. Mussolini es pronuncià decididament per la intervenció i aconseguí atreure’s un cert nombre de militants socialistes i sindicalistes. El partit l’exclogué dels seus rengles. Mussolini, amb diners subministrats pel govern francès, fundà Il Popolo d’Italia -que en els seus començos portava encara el subtítol de «diari socialista»-, emprengué una campanya d’una gran energia contra la neutralitat i començà a crear per tot el país «fasci di combattimento», constituïts per partidaris de la intervenció i que foren la base del moviment feixista.
Amb l’ajut dels seus agents, dels sectors de la burgesia italiana interessats en la guerra i dels lloctinents del capitalisme en el moviment obrer, l’«Entente» obtingué la victòria. El govern presidit per Giolitti, que es trobava a les mans de la indústria lleugera i dels grans terratinents, es veié obligat a dimitir, i el 23 de maig de 1915 Itàlia declarava la guerra a Àustria-Hongria.
32. «El camí del capitalisme italià», a Lo Stato Operaio, octubre de 1927.