IV. En quins països apareixen les dictadures
Que les dictadures han de tenir una o més causes comunes és evident; en aquesta consideració coincidim amb el leader regionalista. No hi coincidim en determinar aquestes causes.
El senyor Cambó n’exclou la guerra. «Si la guerra -diu- en fos la causa exclusiva o una de les diverses causes reals, el fenomen apareixeria exclusivament o preferentment o en els països bel·ligerants o en els països neutrals, o entre els que perderen o entre els que guanyaren la guerra» (p. 54). I de dictadures n’hi ha tant en els uns com en els altres d'aquests països. D’ací dedueix el senyor Cambó que cal «cercar llur origen per altre camí».
El nostre autor tindria raó si les dictadures dels nostres dies, sobretot en la seva manifestació feixista, poguessin ésser equiparades a les que en determinades circumstàncies havíem vist en els temps anteriors a la guerra. Les dictadures d’avui tenen, però, caràcters distintius inconfusibles, que fan que hagin d’ésser considerades com un fenomen propi de la postguerra.
No insistirem assenyaladament sobre el caràcter profundament erroni del punt de vista de l’autor de Les Dictadures. Ultra que en aquest mateix capítol, en parlar de la crisi de la democràcia, hem posat ja de relleu el paper excepcionalment important de la guerra imperialista de 1914-1918 en la creació de l’estat de coses que ha conduït al que el nostre autor qualifica de «floreixement de les dictadures», en els capítols que consagrarem al feixisme, i a l’estudi dels règims dictatorials més característics, revindrem a aquesta qüestió. Consignem, però, aquí, que fóra difícil trobar avui a Europa un sol home polític o un escriptor de cara i ulls que posés en dubte la influència enorme de la guerra en l’aparició de les causes d’ordre econòmic, social, polític, i psicològic que han fet possible l’aparició dels règims dictatorials.
El mètode d’investigació científic més fèrtil és el que es recolza en fets concrets. En aquest sentit el materialisme dialèctic que constitueix la base del marxisme és un instrument insubstituïble. El senyor Cambó es val d’un mètode diametralment oposat, del qual el nostre amic Rovira i Virgili ha donat una característica admirable de precisió que no podem resistir a la temptació de reproduir «in extenso»:
«En alguns casos, sembla com si, en articles i discursos, Cambó volgués enlluernar la realitat amb un brillant sofisma. Quan ha apuntalat una afirmació amb la seva dialèctica, arriba a creure que allò que ha afirmat existeix, com si els seus arguments tinguessin una puixança de creació i com si tot allò que és racional segons la seva concepció, fos també real. Diríeu que pretén subornar la vida i la història amb l’astúcia d’un advocat.
»A despit d’haver-se rebel·lat contra la lògica, acut sovint al procediment demostratiu dels silogismes i els dilemes. Tanca la realitat en la gàbia enginyosa de la dialèctica escolàstica; i la realitat, quan s’hi troba incòmoda, li fuig per qualsevol escletxa.
»És un apriorista. No es doblega a les deduccions, no se sotmet als arguments. Cerca els arguments que li convenen, els fabrica, els adapta, els arrenglera, els combina, els converteix en soldats disciplinats de la seva teoria preestablerta, llestos per a l’assalt final que ha de portar-los a la conclusió volguda.»[27]
Aquest judici justíssim d’en Rovira troba una confirmació esclatant en el mètode emprat pel senyor Cambó per a esbrinar les causes del fenomen que estudia en el llibre que comentem. Les dictadures, segons ell, apareixen en els pobles febles, són «l’expressió d’una malaltia que pateixen alguns Estats o el remei heroic a què han acudit amb l’intent de curar aquella malaltia» (p. 67). Un cop establerta aquesta teoria l’únic que resta a fer és cercar, fabricar, arrenglerar, segons l’expressió d’en Rovira, els arguments que convenen i «tancar la realitat en la gàbia enganyosa de la dialèctica escolàstica». Els arguments els li proporciona l’estadística. No recordo qui ha dit que l’estadística no és una ciència, sinó un art. L’autor de Les Dictadures sembla esforçar-se a demostrar-ho. No és que posem en dubte l’exactitud de les dades que cita, i que acceptem a ulls clucs. Un dels seus acòlits, en «Pol» de La Veu s’havia fet famós, com tothom sap, per la seva habilitat a demostrar, l’endemà de les eleccions, valent-se de combinacions aritmètiques enginyoses basades en dades irrefutables, que la Lliga sempre guanyava. En el cas que ens ocupa el mestre no deixa enrera el deixeble. La fidelitat de les dades estadístiques citades no ofereix cap dubte, és irrefutable que l’índex d’analfabetisme i de mortalitat, que la xifra del comerç exterior i el nombre de trameses postals són actualment més baixos, com afirma el senyor Cambó, als països de règim dictatorial que als altres. Però això no demostra, ni de bon tros, que aquesta circumstància expliqui l’origen de les dictadures del comerç exterior, el nombre reduït de trameses postals, no són una «causa» de les dictadures, sinó un «resultat» de determinades condicions econòmiques, en el cas concret que ens ocupa, del retard del desenvolupament industrial, del predomini de l’economia agrària.
Valent-se del mètode del nostre autor es pot demostrar tot. Si el senyor Cambó, en lloc de partir d’una teoria preestablerta, hagués partit de la realitat econòmica concreta, hauria comprès que si, avui com avui, la dictadura burgesa descarada ha triomfat només en els països econòmicament endarrerits, es deu, en gran part, al fet que, com a conseqüències d’aquest retard, el proletariat hi és més feble i les institucions democràtiques -característiques de les societats de tipus industrial elevat- hi són menys arrelades. I si en lloc d’emprar el mètode escolàstic, s’hagués valgut del dialèctic, hauria comprès per què aquestes mateixes causes, entre altres, ha conduït a efectes diametralment oposats a Rússia, a la instauració de la dictadura del proletariat i a l’expropiació de la burgesia.
27. A. Rovira i Virgili: Els polítics catalans, p. 161.
V: La crisi del parlamentarisme i l’eclecticisme del senyor Cambó.