18è Capítol. 3a Secció. Introducció | Índex | 20. Kapitel. Einfache Reproduktion
CAPÍTOL
DINOVÈ(35)
Exposicions
anteriors de la matèria
La Tableau économique de Quesnay mostra en uns pocs i grans trets com el valor d’un determinat resultat anual de la producció nacional es reparteix mitjançant la circulació de forma que, amb la resta de circumstàncies constants, pot esdevindre’s la reproducció simple, és a dir la reproducció a la mateixa escala. El punt de partida del període de producció el constitueix materialment la collita del darrer any. Els innombrables actes individuals de circulació s’apleguen seguidament en el llur moviment de masses socialment característic – la circulació entre les grans classes socials, determinades funcionalment per l’economia. Ço que ens interessa ara és que una part del producte global – que com qualsevol altra part és ella mateixa, com a objecte d’ús, un resultat nou del treball realitzat durant l’any – és alhora tan sols portador de l’antic valor de capital, que reapareix en la mateixa forma natural. No circula, sinó que s’incorpora en les mans dels seus productors, la classe pagesa, per tal de començar de nou el seu servei de capital. En aquesta part constant del capital, Quesnay inclou també elements que no hi pertanyen, però introdueix l’aspecte principal, gràcies a les limitacions del seu horitzó, en la qual l’agricultura és l’única esfera d’investiments en el treball humà productora de plus-vàlua, i per tant, des del punt de mira capitalista, l’única realment productiva. El procés econòmic de reproducció, amb independència del caràcter social específic, s’entrelliga amb aquesta esfera (l’agricultura) sempre amb un procés natural de reproducció. Les condicions palpables del darrer il·luminen el primer i allunyen les confusions que convoquen els jocs de mans de la circulació.
L’etiqueta d’un sistema es diferencia de la d’altres articles, entre d’altres coses, pel que que no tan sols enganya el comprador, sinó sovint també el venedor. El mateix Quesnay i els seus deixebles més propers creien en el llur cartellet feudal. I així ho fan fins a l’hora present els nostres acadèmics. De fet, però, el sistema fisiocràtic és la primera presentació sistemàtica de la producció capitalista. El representant del capital industrial – la classe pagesta – condueix tot el moviment econòmic. L’agricultura funciona capitalísticament, és a dir com l’empresa del pagès capitalista a gran escala; el cultivador immediat de la terra és el treballador assalariat. La producció genera no tan sols els articles d’ús, sinó també els valors corresponents; la força motriu, però, és l’adquisició de plus-vàlua, el lloc de naixement de la qual és l’esfera de la producció, no la de la circulació. Entre les tres classes que figuren com a portadores del procés social de producció mediat per la circulació, es diferencia l’explotador immediat del treball «productiu», el productor de la plus-vàlua, el pagès capitalista, dels mers apropiadors.
El caràcter capitalista del sistema fisiocràtic aixecà ja durant el seu període de floreixement una oposició, d’una banda la de Linguet i Mably, de l’altra la dels defensors de la petita propietat rural lliure.
__________
El retrocés (36) d’A. Smith en l’anàlisi del procés de reproducció és especialment remarcable pel fet que no tan sols elabora més les anàlisis correctes de Quesnay, com per exemple la generalització dels «avances primitives» i «avances annuelles» en capital «fix» i «circulant» (37), sinó que puntualment retrocedeix completament cap als errors fisiocràtics. I, per exemple, per demostrar que el pagès produeix un valor més gran que qualsevol altra mena de capitalista, diu:
«Cap capital igual posa una quantitat més gran de treball productiu en moviment que el del pagès. No tan sols els seus servents laborals, sinó també el bestiar de càrrega, consisteixen en treballadors productius». {Valent compliment per als servents laborals!} «En l’agricultura treballa també la natura al costat de les persones; i encara que el seu treball no costa cap investiment, el seu producté té, però, un valor, igual de bo que el del treballador més costos. Les operacions més importants de l’agricultura semblen adreçades, doncs, no tan a augmentar la fertilitat de la natura – per bé que també ho fan – com a encaminar la producció a les plantes més útils per a les persones. Un camp crescut d’esbarzers i romegueres pot lliurar sovint una quantitat més gran de verdura que la vinya o el camp de panís millor cultivat. Plantar i cultivar actuen sovint més per a regular que per vitalitzar la fertilitat activa de la natura; i després d’haver cobert tota la feina, resta sempre per a ella encara una gran part de l’obra per fer. El treballador i el bestiar de càrrega (!) que s’ocupen de l’agricultura efectuen, doncs, no tan sols, com el treballador en les manufactures, la reproducció d’un valor igual al propi consum o al capital ocupat al costat del benefici del capitalista, sinó un valor molt més gran. Per damunt del capital del pagès i de tot el seu benefici efectuen encara de forma regular la reproducció de renda del terratinent. La renda pot considerar-se com el producte de les forces naturals l’ús de les quals el terratinent cedeix al pagès. És més o menys gran segons el grau que prenen aquestes forces, en altres mots, segons la fertilitat de la terra, natural o artificial. És l’obra de la natura que resta després de deduir o compensar tot allò que es pot considerar com l’obra humana. Rarament és inferior a un quart i sovint és més d’un terç del producte global. Cap quantitat igual de treball productiu, emprat en la manufactura, pot efectuar una reproducció tan gran. En la manufactura la natura no fa res, la persona tot; i la reproducció sempre s’ha d’ésser proporcional a les forces dels agents que la realizen. Per tant, el capital investit en l’agricultura no tan sols posa en moviment una quantitat més gran de treball productiu superior a la de qualsevol quantitat equivalent emprada en la manufactura; sinó que afegeix també, en relació a la quantitat de treball productiu que ocupa, el producte anual de la terra i el treball d’un país a la riquesa real i ingressos dels seus habitants». (B. II, ch. 5, p. 242, 243.)
A. Smith diu B. II, ch. 1:
«Tot el valor de la llavor és íntegrament, en un sentit estricte, un capital fix».
Ací, doncs, capital = valor de capital; existeix en forma «fixa».
«Per bé que la llavor va i ve de la terra i del graner, mani no canvia de propietaris i per tant no circula realment. El pagès fa el seu profit no amb la venda, sinó amb el creixement». (p. 186.)
L’absurditat rau ací en el fet que Smith no veu, com tampoc Quesnay, la reaparició del valor del capital constant en una forma renovada, i per tant un moment important del procés de reproducció, sinó tan sols una il·lustració més, i encara així, falsa, de la diferència del capital circulant i del fix. - En la traducció smithiana de «avances primitives» i «avances annuelles» per «fixed capital» i «circulating capital» consisteix hi ha l’avenç del mot «capital», el concepte del qual es generalitza, independentment de la consideració particular a l’esfera d’investiment «agrícola» dels fisiòcrates; el retrocés es produeix pel fet que «fix» i «circulant» es pren i es manté com una diferenciació decisiva.
1. Punt de mira general d’Smith
A. Smith diu B. I, ch. 6, p. 42:
«En tota societat es resol el preu de tota mercaderia en darrer terme en una o altra d’aquestes tres parts» (salari, benefici, renda del sòl) «o en totes tres; i en tota societat avançada totes tres entren, més o menys, com a components del preu de gran part de les mercaderies»(38); o, com es diu després, p. 43: «Salari, benefici i renda del sòl són les tres fonts originàries de tots els ingressos així com de tot valor d’intervanvi».
Més avall investigarem de més a prop aquesta doctrina d’A. Smith sobre els «components del preu de les mercaderies» o de «tot valor d’intercanvi» - Diu després:
«Com que aquest és el cas, segons s’ha observat, en relació a qualsevol mercaderia particular considerada separadament, també ho ha d’ésser en relació a totes les mercaderies que integren el producte anual global de la terra i del treball de qualsevol país, considerada agregadament. El preu global o valor bescanviable d’aquest producte anual s’ha de resoldre en les mateix tres parts, i dividir-se entre els diferents habitants del país, bé com a salaris del treball, beneficis de les accions, o renda de la terra». (B. II, ch. 2, p. 190.)
Després que A. Smith hagués assumit individualment el preu de totes les mercaderia com «el preu total o valor d’intercanvi... del producte anual de la terra i del treball de cada país» i l’hagués resolt en les tres fonts d’ingressos per als treballadors assalariats, capitalistes i terratinents, en salaris, beneficis i renda del sòl, ha d’introduir encara en el circuit un quart element, és a dir l’element del capital. Això passa a través de la distinció entre ingressos bruts i nets:
«Els ingressos bruts dels habitants plegats d’un gran país inclou el producte anual agregat de la terra i del treball; els ingressos nets la part que els resta a la disposició després de deduir els costos de manteniment primer del capital fix i, en segon lloc, del capital fluid; o la part que sense afegir-se al capital, poden col·locar en l’estoc de consum o que poden esmerçar en el manteniment, confort i gaudi. La riquesa real es troba en tot cas en proporció no amb els ingressos bruts, sinó amb els nets». (Ib. p. 190.)
Remarcam ací que:
1. A. Smith tracta ací explícitament tan sols la reproducció simple, no la d’escala ampliada o acumulació; parla tan sols de les despeses de manteniment (maintaining) del capital funcional. Els ingressos «nets» són igual a la part del producte anual, siga de la societat o del capitalista individual, que pot entrar en els «fons de consum», però l’abast d’aquest fons no pot amenaçar el capital funcional (encroach upon capital). Una part del valor tant del producte individual com del social, doncs, que no es resol en salaris ni en beneficis ni en renda del sòl, ho fa en capital.
2. A. Smith fuig de la pròpia teoria mitjançant un joc de mots, la distinció entre gross und net revenue, ingressos bruts i nets. El capitalista individual, com tota la classe capitalista, o la denominada nació, rep, a canvi del capital consumit en la producció, un producte-mercaderia del mateix valor – que representa en parts proporcionals aquest mateix producte – que d’una banda reposa el valor de capital emprat, i per tant constitueix un ingrés i encara un revenue literal (revenu, participi de revenir, retornar), però notabene un ingrés de capital; d’altra banda, els components del valor que «es reparteixen entre els diferents habitants del país com a salari del treball, o com a benefici del capital, o com a renda de la propietat del sòl» - ço que hom entén en la vida corrent com a ingressos. El valor de tot el producte, ja siga per al capitalista individual, o per a tot el país, constitueix un ingrés per a qualcú; però d’una banda és un ingrés de capital, i de l’altra un «revenue» diferent de l’anterior. Ço que s’allunya de l’anàlisi del valor de la mercaderia en els seus components retorna per la porta del darrera – l’ambigüitat del mot «revenue». Però tan sols «s’ingressen» aquests components del producte tal com existeixen. Quan el capital ha d’ingressar-se com a revenue, cal esmerçar-lo abans.
A. Smith diu a més:
«La taxa ordinària de benefici més baixa ha d’ésser sempre quelcom superior a ço que és suficient per compensar les pèrdues ocasionals a les quals qualsevol ús d’estocs és exposat. Únicament aquest excedent és benefici net o clar».
{Quin capitalista entén com a benefici l’investiment necessari de capital?}
«Ço que s’anomena benefici brut inclou sovint no tan sols aquest excedent, sinó també ço que es reté per a la compensació d’aquestes pèrdues extraordinàries». (B. I, ch. 9, p. 72.)
Això, però, no vol dir res més que una part de la plus-vàlua, considerada com a part del benefici brut, ha de constituir un fons d’assegurança per a la producció. Aquest fons d’assegurança el crea una part del treball excedentari, que en aquest sentit produeix directament capital, és a dir un fons destinat a la reproducció. Pel que fa a l’investiment per al «manteniment» del capital fix, etc. (vegeu els passatges abans citats), constitueix la substitució del capital fix consumit mitjançant un nou investiment de capital que no és nou, sinó que és tan sols la renovació de l’antic valor de capital en una forma nova. Ço que apareix, però, com la reparació de capital fix, que A. Smith compta en tot cas dins dels costos de manteniment, pertany en el seu cost al preu del capital avançat. Que el capitalista, per comptes d’haver d’investir això d’una vegada, ho investesca gradualment i segons necessitat durant el funcionament del capital, i que puga investir-hi beneficis ja embutxacats, no altera gens la font d’aquest benefici. Els components de valor que hi sorgeixen demostren tan sols que el treballador lliura treball excedentari tant per al fons d’assegurança com per al fons de reparació.
A. Smith ens relata ara que dels ingressos nets, és a dir dels ingressos en sentit estricte, cal excloure tot el capital fix, i per tant també tota la part del capital circulant que es requereix tant per al manteniment i reparació del capital fix com per a la renovació, i de fet tot el capital que no es trobe en forma natural destinat als fons de consum.
«Tot l’investiment per al manteniment del capital fix s’ha d’excloure evidentment dels ingressos nets de la societat. Ni els materials necessaris per al manteniment de la maquinària útil i dels instruments de treball... ni el producte del treball necessari per confeccionar aquests materials en la forma adequada, hi pot fer part. El preu d’aquest treball pot, de fet, ésser-ne una part; ja que el treballador ocupat així pot posar tot el valor del salari en l’estoc que reserva al consum immediat. Però en altres menes de treball, tant el preu» {és a dir, el salari pagat per aquesta feina} «com el producte» {en el qual s’incorpora aquest treball} «entren en aquest estoc de consum; el preu en el del treballador, el producte en el d’altres individus, el manteniment, confort i gaudi els quals s’eleva mitjançant el treball d’aquest treballador». (B. II, ch. 2, p. 190, 191)
A. Smith arriba ací a una diferenciació important entre els treballadors que serveixen en la producció de mitjans de producció, i els qui actuen en la producció immediata de mitjans de consum. El valor dels productes-mercaderia dels primers conté un component igual a la suma dels salaris, és a dir el valor de la part de capital investida en la compra de força de treball; aquesta porció de valor existeix físicament com una certa quota dels mitjans de producció produïts per aquests treballadors. Els diners rebuts en els salaris constitueixen per a ells en ingressos, però el llur treball no ha produït cap producte que siga consumible ni per ells ni pels altres. Aquests productes no constitueixen, doncs, cap element de la part de producte anual que es destina als fons socials de consum, i tan sols ens aquests fons són realitzables els «ingressos nets». A. Smith s’oblida ací d’afegir que ço que val per als salaris, val igualment per al component de valor dels mitjans de producció que, com a plus-vàlua, entra en la categoria de benefici i renda com a ingressos (de primera mà) dels capitalistes industrials. També aquests components de valor existeixen en mitjans de producció no consumibles; tan sols després de la monetarització poden elevar mitjans de consum produïts per la segona mena de treballadors i transferir-se als fons individuals de consum dels respectius posseïdors. Encara més hauria d’haver vist, però, A. Smith que la porció del valor dels mitjans de producció generats anualment és igual al valor dels mitjans de producció que funcionen dins d’aquesta esfera de la producció – els mitjans de producció amb els quals es fan els mitjans de producció - i, per tant, una porció del valor igual al valor del capital constant emprat no pot ésser un valor que constitueix ingressos, no tan sols per la forma natural en la qual existeix, sinó també degut al fet que funciona com a capital.
En relació a la segona mena de treballadors – els qui produeixen mitjans immediats de consum – les definicions d’A. Smith no són completament exactes. Diu particularment que en aquest tipus de treball tots dos, tant el preu del treball com el producte, entren (go to) als fons immediats de consum;
«el preu» (és a dir, els diners rebuts com a salari) «entre en l’estoc de consum del treballador, i el producte en el d’altres individus (that of other people), el manteniment, confort i gaudi dels quals s’eleva mitjançant el treball d’aquest treballador».
Però el treballador no pot viure del «preu» del seu treball, dels diners, amb els quals li han pagat el salari; realitza aquests diners amb la compra de mitjans de consum; aquests poden consistir, en part, en menes de mercaderia que ell mateix ha produït. D’altra banda, el seu propi consum pot entrar tan sols en el consum dels explotadors del treball.
Després que A. Smith ha exclòs completament el capital fix dels «ingressos nets» d’un país, continua:
«Però encara que tota la despesa de mantindre el capital fix és necessàriament exclosa així dels ingressos nets de la societat, no és el mateix cas el manteniment del capital circulant. De les quatre parts que integren aquest darrer capital, diners, provisions, materials i obra acabada, les tres darreres, com ja s’ha observat, hi són regularment retirades, i posades bé en el capital fix de la societat, o en l’estoc reservat per al consum immediat. Siga quina siga la porció dels béns consumibles que no s’empren en el manteniment de l’anterior» {el capital fix} «tot va al darrer» {l’estoc destinat al consum immediatt} «i constitueix una part dels ingressos nets de la societat. El manteniment d’aquestes tres parts del capital circulant no retira doncs cap porció del producte anual dels ingressos nets de la societat, a banda d’allò que és necessari per al manteniment del capital fix». (B. II, ch. 2, p. 191, 192.)
Això és tan sols la tautologia que la porció del capital circulant que no serveix per a la producció de mitjans de producció, entra en la dels mitjans de consum, i per tant en la part del producte anual, i es destina a constituir els fons de consum de la societat. Però és important el que segueix:
«El capital circulant d’una societat es diferencia en aquest sentit del d’un individu. El d’un individu és totalment exclòs de fer part dels seus ingressos nets, que han de consistir directament en els beneficis. Però encara que el capital circulant de cada individu fa part del de la societat a la qual pertany, no és per això totalment exclòs de fer part similarment dels ingressos nets. Encara que tots els béns de la botiga d’un comerciant no s’han de col·locar necessàriament en el propi estoc reservat per al consum immediat, poden ser-hi en el d’altres persones que, a partir d’uns ingressos derivats d’altres fons, poden regularment reposar-hi el valor, juntament amb els beneficis, sense ocasionar cap disminució ni en el propi capital ni en el d’altres» (ibidem.)
Sentim ací doncs que:
1. Així com el capital fix i el capital circulant necessari per a la reproducció (n’oblida el funcionament) i el manteniment, són totalment exclosos dels ingressos nets de qualsevol capitalista individual, els quals tan sols poden consistir en beneficis, també ho és el capital circulant actiu en la producció de mitjans de consum. Així, la porció del producte-mercaderia que reposa el capital no es pot resoldre en els components del valor que formen qualsevol ingrés.
2. El capital circulant de qualsevol capitalista individual constitueix una part del capital circulant de la societat, exactament com qualsevol capital fix individual.
3. El capital circulant de la societat, per bé que tan sols és la suma dels capitals circulants individuals, posseeix un caràcter diferent del capital circulant de qualsevol capitalista individual. El darrer no pot constituir mai una part dels seus ingressos; un segment del primer (concretament el consisteix en mitjans de consum) pot construir per contra alhora una part dels ingressos de la societat o, com s’ha dit abans, no ha de suposar necessàriament una reducció dels ingressos nets de la societat en una porció del producte anual. De fet, ço que A. Smith anomena ací capital circulant, consisteix en capital-mercaderia produït anualment, que llencen anualment a la circulació els capitalistes productors de mitjans de consum. Aquest producte-mercaderia global anual consisteix en articles de consum i constitueix doncs el fons en el qual es realitzen o s’esmercen els ingressos nets (inclosos els salaris) de la societat. Per comptes de les mercaderies que hi ha a les lleixes dels petits comerciants, A. Smith hauria d’haver triat com a exemples les masses de béns apartades en els magatzems de mercaderies dels capitalistes individuals.
Si A. Smith hagués aplegat l’esforç mental que dedicà al tractament de la reproducció d’allò que ell anomena capital fix, a allò que ara anomena capital circulant, hauria arribat als següents resultats:
I. El producte social anual consisteix en dos departaments: el primer inclou els mitjans de producció, el segon els mitjans de consum; tots dos s’han de tractar separadament.
II. El valor global de la part del producte anual consisteix en mitjans de producció es reparteix com segueix. Una part del valor és tan sols el valor dels mitjans de producció consumits en la confecció d’aquests mitjans de producció, i per tant tan sols són un valor de capital reapareguts en una forma renovada; una segona part és igual al valor del capital investit en la força de treball, o igual a la suma dels salaris pagats pels capitalistes d’aquesta esfera de la producció. Una tercera part constitueix finalment la font del benefici, inclosa la renda del sòl, dels capitalistes industrials d’aquesta categoria.
El primer component, segons A. Smith la part del capital fix reproduït conjuntament pels capitalistes individuals ocupats en aquest primer departament, és «exclosa clarament i mai no pot constituir una part dels ingressos nets», ni dels capitalistes individuals, ni de la societat. Funciona constantment com a capital, no com a ingressos. En la mesura que el «capital fix» de qualsevol capitalista individual no es diferencia del capital fix de la societat. Però les altres porcions de valor del producte anual de la societat que consisteix en mitjans de producció – porcions de valor, que existeixen doncs també en parts alíquotes d’aquesta massa global de mitjans de producció – constitueixen de fet alhora ingressos per a tots els agents que participen en aquesta producció, salaris per als treballadors, beneficis i rendes per als capitalistes. Però no constitueixen ingressos, sinó capital per a la societat, encara que el producte anual de la societat consisteisca tan sols en la suma dels productes que pertanyen els capitalistes individuals. La majoria ja poden de forma natural funcionar tan sols com a mitjans de producció, i encara els qui, en cas necessari, poden funcionar com a mitjans de consum, són destinats, com a matèries primeres o auxiliars, a servir en nova producció. Funcionen com a tal – com a capita, doncs – però no en les mans de qui els generen, sinó en les mans dels que els empren, és a dir:
III. Els capitalistes del segon departament, els productors immediats de mitjans de consum. Reposen per a aquests el capital utilitzat en la producció de mitjans de consum (en la mesura que aquest darrer no es converteix en força de treball, i per tant consisteix en la suma dels salaris dels treballadors d’aquest segon departament), mentre que el capital utilitzat, que ara existeix en la forma de mitjans de consum en les mans dels capitalistes que els han produït – des d’un punt de mira social, doncs – constitueix el fons de consum en el qual els capitalistes i treballadors del primer departament realitzen els ingressos.
Si A. Smith hagués dut l’anàlisi tan lluny, ben poc li hauria mancat encara per a la solució de tot el problema. La cosa anà de ben poc, ja que havia remarcat que determinats components de valor d’una mena (els mitjans de producció) del capital-mercaderia, en el qual consisteix el producte global anual de la societat, constitueixen de fet els ingressos per als treballadors i capitalistes individuals ocupats en la llur producció, però no són cap constituent dels ingressos de la societat; mentre que uns components de valor d’una altra mena (mitjans de consum) constitueixen de fet valor-capital per als propietaris individuals, els capitalistes ocupats en aquesta esfera d’investiment, però que amb tot no són més que una part dels ingressos socials.
Molt d’això, però, ja derivava de l’anterior:
Primer: Encara que el capital social és tan sols igual a la suma de capitals individuals, i per això també el producte-mercaderia anual (o capital-mercaderia) de la societat és igual a la suma dels productes-mercaderies d’aquests capitals individuals; encara que per això l’anàlisi del valor-mercaderia en els seus components, que val per a cada capital-mercaderia individual, ha de valdre també per al de tota la societat i ho val realment en el resultat final, la forma aparent en la qual es presenten en el procés global de reproducció social és una de diferent.
Segon: Encara d’acord amb la reproducció simple, s’hi troba no tan sols la producció de salaris (capital variable) i plus-vàlua, sinó una producció directa de nou valor de capital constant; encara que la jornada laboral consisteix tan sols en dues parts, una en la qual el treballador reposa el capital variable, i on produeix de fet un equivalent de la compra de la seua força de treball, i la segona en la qual produeix plus-vàlua (benefici, renda, etc.). - La jornada laboral que s’esmerça particularment en la reproducció dels mitjans de producció – i el valor de la qual es reparteix en salaris i plus-vàlua – es realitza en nous mitjans de producció, que reposen la part de capital constant consumida en la producció de mitjans de consum.
Les dificultats cabdals, que s’han resolt en gran part amb l’anterior, s’ofereixen a la consideració no en l’acumulació, sinó en la reproducció simple. Per tant, tant en A. Smith (llibre II) com abans en Quesnay (Tableau économique) parteixen de la reproducció simple, sempre tracten del moviment del producte anual de la societat i de la corresponent reproducció mitjançant la circulació.
2. La resolució d’Smith del valor d’intercanvi en v + p
El dogma d’A. Smith, que el preu o valor d’intercanvi (exchangeable value) de qualsevol mercaderia individual – i per tant també de totes les mercaderies plegades), en les quals consisteix el producte anual de la societat (suposa en general, amb raó, una producció capitalista) – es divideix en tres components (component parts) o es resol en (resolves itself into): salaris, beneficis i rendes, i es pot reduir doncs al fet que el valor de mercaderia = v + p, és a dir igual al valor del capital variable avançat més la plus-vàlua. I de fet podem emprendre aquesta reducció de beneficis i rendes en una unitat comuna, que denominam p, amb el permís explícit d’A. Smith, com mostren les següents citacions, en les quals deixam de banda d’entrada tots els punts col·laterals, i per tant especialment també tota desviació aparent o real del dogma que el valor de mercaderia consisteix exclusivament en els elements que designam com a v + p.
En la manufactura:
«El valor que el treballador introdueix als materials es resol... en dues parts, de les quals una en paga el salari, l’altre el benefici del seu ocupador d’acord amb tot el capital que li ha avançat en material i en salari». - (Llibre I, cap. 6, p. 40, 41.) - «Per bé que el manufacturista» {el treballador manufacturer} «rep el salari avançat pel seu patró, a aquest no li costa res en realitat, ja que, com a norma general, el valor d’aquest salari, juntament amb un benefici, es reservar (reserved) en el valor ampliat de l’objecte en el qual s’empra el seu treball». (B. II, ch. 3, p. 221.)
La part del capital (stock) que es disposita
«en el mateniment del treballador productiu... després d’haver-li servit» {a l’ocupador} «en la funció d’un capital... constitueix un ingrés per a ell» {el treballador}. (B. II, ch. 3, p. 223.)
A. Smith en el capítol abans citat diu explícitament:
«Tot el producte anual de la terra i del treball de qualsevol país... es divideix per ell mateix (naturally) en dues parts. Una, sovint la més gran, es destina en primer lloc a reposar el capital i a renovar els mitjans de vida, matèries primeres i productes acabats, que han estat retirats per un capital; l’altra es destina a constituir un ingrés, bé per al propietari d’aquest capital, com el seu benefici del capital, o per a qualsevol altre, com a renda de la seua possessió immoble» (p. 222.)
Tan sols una part del capital, com ens ha participat tot just ara A. Smith, constitueix alhora ingrés per a qualcú, particularment la que s’investeix en la compra de treball productiu. Aquesta – el capital variable – realitza primer en les mans de l’ocupador i per a ell «la funció d’un capital» i, així doncs, «constituex un ingrés» per al propi treballador productiu. El capitalista converteix una part del seu valor de capital en força de treball i, en aquest sentit, en capital variable; tan sols mitjançant aquesta conversió funciona no tan sols aquesta part del capital, sinó el seu capital global, com a capital industrial. El treballador – el venedor de força de treball – rep en forma de salari el mateix valor. En les seues mans la força de treball és tan sols una mercaderia vendible, mercaderia de la venda de la qual viu, i que constitueix així l’única font dels seus ingressos; com a capital variable la força de treball funciona tan sols en les mans del comprador, els capitalistes, i el capitalista tan sols avança aparentment el preu de compra, ja que el seu valor ja li ha estat oferit per part del treballador.
Després que A. Smith ens haja demostrat que el valor del producte en la manufactura = v + p (on p = benefici dels capitalistes), ens diu que en l’agricultura els treballadors a banda
«de la reproducció d’un valor que és igual al propi consum o al capital que els ocupa» {capital variable} «juntament amb el benefici dels capitalistes» - a banda «per damunt de tot, el capital del pagès i tots els seus beneficis efectuen encara de forma regular la reproducció de la renda dels terratinents». (B. II, ch. 5, p. 243.)
Que la renda vaja a les mans del terratinent és, per a la qüestió que consideram, del tot indiferent. Abans que passe a les seues mans s’ha de trobar en les del pagès, és a dir en les del capitalista industrial. Ha de constituir un component del valor del producte abans d’ésser ingrés per a qualsevol. Tant la renda com els beneficis són, doncs, en A. Smith, en ells mateixos, tan sols components de la plus-vàlua, que el treballador productiu reprodueix alhora que el seu propi salari, és a dir amb el valor del capital variable. Tant la renda com el benefici són, doncs, parts de la plus-vàlua p, i així es resol en A. Smith el preu de totes les mercaderies en v + p..
El dogma que el preu de totes les mercaderies (i per tant, també, del producte anual de mercaderies) es resol en salaris més beneficis més rendes, assum en en la part intermitentment esotèrica de la pròpia obra d’Smith la forma que el valor de qualsevol mercaderia, i per tant també del producte anual de mercaderies de la societat, = v + p, = al valor de capital investit en la força de treball i reproduït sempre pel treballadors plus la plus-vàlua afegida pel treballador mitjançant el treball.
Aquest resultat final en A. Smith ens revela alhora – ho veurem després – la font de la seua anàlisi parcial dels components en els quals es divideix el valor de mercaderia. La determinació quantitativa de cadascun d’aquests components i els límits de la suma corresponent de valor no tenen, però, res a veure amb la circumstància que constituesca alhora fonts diferents d’ingressos per a les diferents classes que funcionen en la producció.
Qaun S. Smith diu:
«Salaris, beneficis i rendes del sòl són les tres fonts originàries tant de tots els ingressos com de tots els valors de bescanvi. Qualsevol altre ingrés en deriva en darrera instància». (B. I, ch. 6, p. 43),
tota mena de quidproquo s’amunteguen.
1. Tot membre de la societat que no figura directament en la reproducció, amb o sense treball, pot obtindre la seua porció en el producte anual de mercaderies – i per tant els seus mitjans de consum – en primera mà tan sols de les mans de les classes en les quals recau el producte en primera mà – treballadors productius, capitalistes industrials i terratinents. En aquesta mesura els seus ingressos deriven materialment de salaris (de treballadors productius), de beneficis i de rendes del sòl, i apareixen doncs com a derivats en front d’aquests ingressos originals. D’altra banda, però, els perceptors d’aquests ingressos, en aquest sentit, derivats, els reben mitjançant la llur funció social com a rei, capellà, professor, meuca, mercenari, etc., i poden tractar doncs aquestes funcions llurs com a fonts originàries dels llurs ingressos.
2. - i ací culmina l’error ximple d’A. Smith: després d’haver definit correctament els components de valor de la mercaderia i la suma del producte-valor que incorporen i d’haver demostrat llavors com aquests components constitueixen igualment diferents fonts d’ingressos (39); després d’haver derivat del valor els ingressos, avança després – i això resta en ell com la concepció predominant – a l’inrevés i deixa que els ingressos, de «components» (component parts), esdevinguen «fonts originàries de tot valor d’intercanvi», la qual cosa deixa portes i finestres obertes a l’economia vulgar. (Vegeu el nostre Roscher).
3. La porció constant del capital
Vegem ara com A. Smith intenta de destil·lar la porció constant del valor del capital a partir del valor de mercaderia.
«En el preu del gra, per exemple, una part paga la renda del terratinent».
L’origen d’aquest component de valor no té més a veure amb la circumstància que es paga al terratinent i que en constitueix l’ingrés sota la forma de renda, que l’origen dels altres components de valor té a veure amb el fet que, com a beneficis i salaris, constitueixen fonts d’ingressos.
«Una altra part paga el salari i el manteniment del treballador» {i del bestiar de càrrega!, hi afegeix}, «que ocupa en la seua producció, i la tercera part paga el benefici del pagès. Aquestes tres parts semblen» {seem,de fet, semblen} «constituir immediatament o en darrera instància tot el preu del gra».(40)
Aquest preu global, és a dir la determinació quantitativa, és absolutament independent del repartiment entre les tres menes de persones.
«Una quarta part pot semblar necessària per reposar el capital del pagès o per reposar el desgast del seu bestiar de càrrega i d’altres atuells del camp. Però cal mantindre en consideració que el preu de qualsevol atuell del camp, és a dir d’un cavall de càrrega, es composa alhora ell mateix en les tres parts citades: la renda del sòl en la qual se’l cria, el treball de la cria i el benefici del ramader, que avança tots dos, la renda d’aquest sòl i el salari d’aquest treball. Per bé que el preu del gran ha de poder substituir el preu de reposar els costos de manteniment del cavall, es resol encara tot el preu, immediatament o en darrera instància, en aquestes tres parts: renda del sòl, treball» {vol dir salari} «i benefici». (B. I, ch. 6, p. 42.)
Això és textualment tot el que A. Smith aporta per fonamentar la seua doctrina astoradora. La seua prova consisteix senzillament en la repetició de la mateixa afirmació. Concedeix, per exemple, que el preu del gran no consisteix tan sols en v + p, sinó també del preu dels mitjans de producció consumits en la producció del gra, i per tant d’un valor de capital que el pagès no ha investit en força de treball. Però, diu, el preu de tots aquests mitjans de producció es reparteix, com el preu del gra, també en v + p; tan sols oblida A. Smith d’afegir: a més en el preu dels mitjans de producció consumits en la pròpia generació. Ens refereix d’una branca de la producció a l’altra, i de l’altra, de nou, a una tercera. Que tot el preu de les mercaderies es resolga «immediatament» o «en darrera instància» (ultimately) en v + p, no seria tan sols un buit subterfugi si demostràs que el producte-mercaderia el preu del qual es resol immediatament en c (preu dels mitjans de producció consumits) + v + p, es compensa finalment per productes-mercaderies que reposen aquests «mitjans de producció consumits» en tot l’abast, i que aquells es produeixen pel mer investiment de capital variable, és a dir de força de treball. El preu dels darrers seria llavors immediatament = v + p. Per tant també el preu del primer, c + v + p, on c figura com a part contant del capital, es pot resoldre finalment en v + p. A. Smith mateix no creia haver-ne ofert una demostració mitjançant el seu exemple amb els col·leccionistes de Scotch pebbles, els quals, però, segons ell, en primer lloc no ofereixen plus-vàlua de cap mena, sinó que tan sols produeixen el propi salari; i en segon lloc no empren cap mitj+a de producció (per bé ho facen també en forma de cistells, sacs i d’altres recipients per al transport dels còdols.
Ja hem vist que el mateix A. Smith aboca després als fems la seua pròpia teoria, sense ésser conscient de les contradiccions. L’origen, però, cal trobar-lo en els seus punts científics de partida. Que el capital transformat en treball produeix un valor més gran que el seu propi. Com? De fet, A. Smith diu que els treballadors imprimeixen durant el procés de producció a les coses que elaboren un valor que constitueix no tan sols un equivalent del propi preu de compra, sinó també una plus-vàlua (benefici i renda) que recau als qui els ocupen. Això és, però, tot el que ofereixen i tot el que poden oferir. Ço que val per al treball industrial d’un dia, val pel treball que posa en moviment durant un any tota la classe capitalista. La massa global del producte-valor social anual es pot dividir tan sols en v + p, en un equivalent amb el qual els treballadors reposen el valor de capital esmerçat en el propi preu de compra, i en el valor afegit que han de lliurar a qui els ocupa. Aquests dos elements de valor de les mercaderies constitueixen, però, alhora fonts d’ingressos per a les diferents classes que participen en la reproducció: el primer, els salaris, els ingressos dels treballadors; el segon, la plus-vàlua, una part de la qual rep el capitalista industrial en forma de benefici, i una altra es dedueix com a renda, els ingressos dels propietaris del sòl. D’on, doncs, hauria de provindre un component addicional del valor, si el producte-valor anual no conté cap altre element fora de v + p? Som ací en el terreny de la reproducció simple. Com que tota la suma anual de treball es resol en treball necessari per a la reproducció del valor de capital investit en la força de treball, i en el treball necessari per a la creació d’una plus-vàlua, d’on ha de provindre encara el treball per a la producció d’un valor de capital no investit en força de treball?
La qüestió resta de la següent manera:
1. A. Smith determina el valor d’una mercaderia per la quantitat de treball que el treballador assalariat afegeix (adds) a l’objecte de treball. En diu textualment «els materials», ja que tracta de manufactura, la qual ja elabora producte de treball; això no altera gens la qüestió. El valor que el treballador afegeix a la cosa (i aquest «adds» és l’expressió d’Adam) és completament independent de si aquest objecte al qual s’afegeix valor, tenia o no valor propi abans d’aquesta addició. El treballador crea per tant en forma de mercaderia un producte-valor; aquest és, segon A. Smith, d’una part equivalent del seu salari, i aquesta part és, doncs, determinada per l’abast de valor del seu salari; segons si aquest és més gran o més petit, afegeix més o menys treball, per tal de produir o reproduir un valor igual al salari. Una altra part, però, la posa el treballador amb un treball per damunt dels límits descrits, que constitueix la plus-vàlua per al capitalista que l’ocupa. Per bé que aquesta plus-vàlua resta completament en les mans del capitalista o se li dedueix per part d’una tercera persona, això no altera absolutament res ni la determinació qualitativa (que és plus-vàlua en general) ni la quantitativa (la dimensió) de la plus-vàlua afegida pel treballador assalariat. És valor com qualsevol altra part de valor del producte, però hi difereix pel fet que el treballador no ha rebut cap equivalent per ella, ni tampoc no ho farà després, ja que aquest valor ser l’apropia el capitalista sencer sense equivalent. El valor global de la mercaderia el determina la quantitat de treball que el treballador ha esmerçat en la seua producció; una part d’aquest valor global és per tant determinada com a igual al valor del salari, i per tant n’és equivalent. La segona part, la plus-vàlua, és, doncs, necessàriament determinada, concretament com a igual al valor global del producte menys la part del valor d’aquest que és l’equivalent del salari; per tant, és igual a l’excedent de producte-valor generat en la confecció de la mercaderia per damunt de la part del valor rebuda, que és igual a l’equivalent del salari.
2. Ço que val per a la mercaderia produïda en una empresa industrial individual per cada treballador individual, val agregadament per al producte anual de tots els sectors econòmics. Ço que val per al treball diari d’un treballador productiu individual, val per al treball anual realitzat fluidament per tota la classe treballadora productiva. Es «fixa» (expressió smithiana) en el producte anual d’un valor global, determinat per la quantitat de treball esmerçat anualment, i aquest valor global es divideix en una part, determinada per aquella porció del treball anual amb el qual la classe treballadora genera un equivalent als salaris anuals, de fet, els propis salaris; i en una altra part, determinada pel treball anual addicional, amb el qual el treballador genera una plus-vàlua per a la classe capitalista. El valor de producte anual contingut en el producte anual consisteix, doncs, tan sols en dos elements, l’equivalent del salari rebut per la classe treballadora i la plus-vàlua anual lliurada a la classe capitalista. El salari anual constitueix, però, l’ingrés de la classe treballadora, la suma anual de la plus-vàlua l’ingrés de la classe capitalista; totes dues representen així (i aquest punt de mira és correcte en la presentació de la reproducció simple) les porcions relatives del fons anual de consum i s’hi realitzen. I d’aquesta mena no resta cap mena de lloc per al valor constant de capital, per a la reproducció del capital que funciona en forma de mitjans de producció. Que, però, totes les parts del valor de mercaderia que funcionen com a ingressos coincideixen amb el producte de treball anual destinat al fons social de consum, ho diu explícitament A. Smith en la introducció de la seua obra:
«En què han consistit en general els ingressos del poble, o quina ha estat la natura dels fons... que han fornit (supplied) el consum anual, és l’objectiu d’aquests primers quatre llibres». (p. 12.)
I igualment en la primera frase de la introducció apareix:
«El treball anual de cada nació és el fons que proveeix originàriament tots els mitjans de vida que consum en el decurs de l’any, i això consisteix sempre en el producte immediat d’aquest treball, o en els objectes comprats d’altres nacions amb aquest producte». (p. 11.)
La primera errada d’A. Smith consisteix ara en fer equivaldre el valor-producte anual amb el producte-valor anual. El darrer és tan sols producte del treball l’any passat; el primer inclou, a més, tots els elements de valor que es consumeixen en la confecció del producte anual, però que s’havien produït en l’any anterior i en part encara en els anys precedents: mitjans de producció, el valor dels quals tan sols reapareix – que, pel que fa al valor, ni s’han produït ni tampoc reproduït a través del treball esmerçat durant el darrer any. Mitjançant aquesta confusió A. Smith manipula la part constant del valor del producte anual. La confusió mateixa es basa en una altra errada de la seua concepció fonamental: no distingeix el caràcter de doble tall del propi treball: el treball que, en la mesura que és un esmerçament de força de treball, crea valor, i en la mesura que és un treball concret i útil, crea un objecte d’ús (un valor d’ús). La suma global de les mercaderies confeccionades anualment, i per tant de tot el producte anual, és el producte del treball útil realitzat en el darrer any; únicament és gràcies al fet que el treball emprat socialment és esmerçat en un sistema ramificat de menes de treball útil que hi ha totes aquestes mercaderies; únicament és gràcies a aquest fet que el valor dels mitjans de producció consumits en la llur producció preserva el llur valor global, que reapareix en una nova forma natural. El producte anual global és, doncs, el resultat del treball útil esmerçat durant l’any; però del valor-producte anual tan sols una part ha estat creada durant l’any; aquesta part és el producte-valor anual, que representa ell mateixa la suma del treball realitzat fluidament durant l’any.
Si A. Smith diu, doncs, en el passatge abans citat:
«El treball anual de cada nació és el fons que supleix originàriament tots els mitjans de vida que es consumeixen en el decurs de l’any, etc.»,
presenta unilateralment el punt de mira del treball merament útil que certament ha donat a tots aquests mitjans de vida la forma consumible. Oblida, però, que això seria impossible sense l’assistència dels mitjans de treball i objectes de treball lliurats pels anys anteriors, i que, per tant, el «treball anual», si bé crea valor, de cap manera no ha creat tot el valor del producte acabat; que el producte-valor és més petit que el valor-producte.
Si bé hom no pot fer cap retret a A. Smith per no anar en aquesta anàlisi més enllà de tots els seus successors (encara que ja s’hi troba un pas correcte entre els fisiòcrates), es perd després en un caos, i de fet principalment degut al fet que la seua concepció «esotèrica» del valor-mercaderia s’encreua constantment amb l’exotèrica, que hi predomina àmpliament, per bé que el seu instint científics de temps i temps permet al punt de mira esotèric d’aparèixer de nou.
4. Capital i ingressos en A. Smith
La part de valor de tota mercaderia (i, per tant, també del producte anual) que consistueix tan sols un equivalent del salari és igual al capital avançat pel capitalista en salaris, és a dir, igual al component variable del seu capital global avançat. Aquest component de valor avançat de capital el capitalista el rep de nou mitjançant el component de valor de nova producció de les mercaderies lliurades pel treballador assalariat. Per bé que avança capital variable en el sentit que el capitalista paga al treballador en diners per una certa porció d’un producte que encara no s’ha enllestit per a la venda, o que ja s’ha enllestit de fet, però que encara el capitalista no l’ha venut, o bé li paga amb diners ja obtinguts per la venda de mercaderies prèviament fornides pel treballador, o bé si ha anticipat aquests diners mitjançant el crèdit – en tots aquests casos el capitalista esmerça capital variable, que flueix als treballadors com a diners, i posseeix d’altra banda l’equivalent d’aquest valor de capital en la part de valor de la seua mercaderia que el treballador ha produït de nou damunt del valor del tot, en altres mots, en el que ha produït el valor del propi salari. Per comptes de donar-li aquesta part del valor en la forma natural de seu propi producte, li paga el mateix en diners. Per al capitalista el component variable seu valor de capital avançat consisteix en forma de mercaderia, mentre que el treballador ha rebut l’equivalent per la seua força de treball venuda en forma de diners.
Mentre, doncs, la part de capital avançat pel capitalista, convertida per la compra de força de treball en capital variable, funciona dins del propi procés de producció com a força de treball en acció i mitjançant l’esmerçament d’aquesta força es produeix de nou com a valor nou en forma de mercaderia, és a dir, es reprodueix – per tant, una reproducció, és a dir producció nova de valor avançat de capital! -, el treballador esmerça el valor o preu de la força de treball venuda en mitjans de vida, en mitjans de reproducció de la seua força de treball. Una suma de diners igual al capital variable constitueix el seu ingrés, que tan sols dura mentre pot vendre la seua força de treball al capitalista.
La mercaderia dels treballadors assalariats – la pròpia força de treball – funciona tan sols com a mercaderia si s’incorpora al capital del capitalista, si funciona com a capital; d’altra banda el capital del capitalista esmerçat com a capital monetari en la compra de força de treball funciona com a ingressos en les mans del venedor de la força de treball, del treballador assalariat.
S’hi barregen diferents processos de circulació i de producció, que A. Smith no identifica
Primer. Actes que pertanyen al procés de circulació: el treballador ven la seua mercaderia – la força de treball – al capitalista; els diners amb la qual la compra són per a ell diners investits en la valorització, per tant capital monetari; no els esmerça, sinó que els avança. (Aquest és el sentit real de «l’avançament» - l’avance dels fisiòcrates –, totalment independent d’on el propi capitalista aconsegueix els diners. Per al capitalista és avançat qualsevol valor que paga amb vistes al procés de producció, tant se val si això passa abans o post festum; ho avança al propi procés de producció). Ací s’esdevé únicament ço que passa a qualsevol venda de mercaderia: el venedor lliura un valor d’ús (ací, força de treball) i rep el valor corresponent (en realitza el preu) en diners; el comprador lliura els seus diners i rep en conseqüència la pròpia mercaderia – ací, la força de treball.
Segon: En el procés de producció la força de treball venuda constitueix ara una part del capital funcional, i el propi treballador hi funciona tan sols com una forma natural particular d’aquest capital, diferenciat dels elements consistents en la forma natural de mitjans de producció. Mentre dura el procés, el treballador transfereix un valor als mitjans de producció convertits en producte a través de l’esmerçament de la seua força de treball, que és igual al valor de la seua força de treball (deixant de banda la plus-vàlua); reprodueix per tant per al capitalista en forma de mercaderies la part del capital que li havia estat avançada o lliurada; produeix un equivalent del darrer; produeix, doncs, per al capitalista el capital que aquest pot «avançar» de nou per a la compra de força de treball.
Tercer: En la venda de la mercaderia una part del preu de venda reposa al capitalista el capital variable avançat, de forma que això li capacita de compra nova força de treball, així com capacitat al treballador de vendre-la de nou.
En totes les compres-vendes de mercaderies – en la mesura que tan sols es consideren aquestes transaccions – és completament indiferent què se’n fa dels diners que van a les mans del venedor per la seua mercaderia i de l’article comprat que va a les mans del comprador. Així doncs, pel que fa al mer procés de circulació, també és completament indiferent que la força de treball comprada pel capitalista li reproduesca el valor de capital, i d’altra banda que els diners lliurats com a preu de compra de la força de treball constituesquen ingressos per al treballador. La quantitat de valor de l’article comercial del treballador, la seua força de treball, no l’afecta ni el fet que li constituesquen els «ingressos», ni tampoc que l’ús del seu article comercial per part del comprador reproduesca el valor de capital d’aquest comprador.
Com que el valor de la força de treball – és a dir el preu de venda adequat d’aquesta mercaderia – el determina la quantitat de treball necessària per a reproduir-la, aquesta mateixa quantitat de treball la determina la quantitat de treball requerida per a la producció dels mitjans de vida necessaris del treballador, i per tant per al manteniment de la seua vida, de forma que els salaris esdevenen els ingressos amb els quals ha de viure el treballador.
És totalment fals ço que diu A. Smith (p.223):
«La part del capital que s’investeix en el manteniment del treballador productiu... després d’haver-li servit» {al capitalista} «en la funció de capital, constitueix un ingrés per a ell» {el treballador}.
Els diners, amb els quals el capitalista paga la força de treball comprada, «li serveixen en la funció de capital», ja que amb ells incorpora la força de treball als components materials del seu capital i per tant posa en general el seu capital en la posició de funcionar com a capital productiu. Diferenciem: la força de treball és mercaderia, no capital, en les mans del treballador, i constitueix per a ell un ingrés, en la mesura que puga repetir-ne constantment la venda; funciona com a capital després de la venda en les mans del capitalista, durant el propi procés de producció. Ço que serveix així dues vegades és la força de treball; com a mercaderia, que es ven pel seu valor, en les mans del treballador; com a força productora de valor i de valor d’ús en les mans del capitalista, que l’ha comprada. Però els diners, que rep el treballador del capitalista, no els rep fins després d’haver-li donat l’ús de la seua força de treball, després d’haver-la realitzat en el valor del producte de treball. El capitalista té aquest valor a les mans abans de pagar-lo. No són, doncs, els diners els que funcionen dues vegades: primer com a forma monetària del capital variable, després com a salari. Sinó que és la força de treball la que funciona dues vegades; primer com a mercaderia en la venda de la força de treball (els diners actuen en l’estipulació del salari a pagar merament com a mesura ideal del valor, i per això no cal encara que siguen en mans del capitalista); en segon lloc en el procés de producció, en el qual funciona com a capital, és a dir com a element creador de valor d’ús i de valor en les mans del capitalista. Ja ha lliurat en forma de mercaderia l’equivalent a pagar al treballador abans que el capitalista ho pague al treballador en forma monetària. El treballador crea, doncs, ell mateix, el fons de pagament amb el qual li pagarà el capitalista. Però això no és tot.
Els diners que rep el treballador els esmerça per mantindre la seua força de treball, i per tant – considerades la classe capitalista i la classe treballadora en la globalitat – per tal de mantindre per al capitalista l’única eina amb la qual pot restar com a capitalista.
La compra i la venda constants de la força de treball perpetua, doncs, d’una banda, la força de treball com a element del capital, amb la qual aquest apareix com a creador de mercaderies, d’articles d’ús, que tenen un valor, amb la qual, a més, aquesta porció de capital que compra la força de treball és restaurada constantment mitjançant el propi producte, de forma que el propi treballador crea, doncs, constantment el fons de capital amb el qual se li paga. D’altra banda, la venda constant de força de treball esdevé per sempre la font renovada de manteniment de la vida del treballador, i sembla, per tant, que la seua força de treball és el bé que li garanteix els ingressos dels quals viu. Ingressos volen dir ací no res més que l’apropiació de valors mitjançant la venda constantment repetida d’una mercaderia (la força de treball), valors que serveixen tan sols per a la reproducció constant de la mercaderia a vendre. I en aquest sentit A. Smith té raó en dir que la part de valor del producte creat pel propi treballador amb la qual el capitalista li paga un equivalent en forma de salari és la font d’ingressos per al treballador. Això no altera, però, de cap manera la natura o mida d’aquesta part de valor de la mercaderia, com tampoc el valor dels mitjans de producció no canvia pel fet que funcionen com a valors de capital, o com la natura o la mida d’una línia recta no canvien pel fet que funcione com a base d’un triangle o com a diàmetre mitjà d’una el·lipse. El valor de la força de treball resta justament tan independentment definit com el dels mitjans de producció. Aquesta part de valor de la mercaderia no consisteix en ingressos com a factor independent constituent, ni tampoc es resol aquesta part del valor en ingressos. Perquè aquest nou valor constantment reproduït pel treballador constitueix per a ell una font d’ingressos, no constitueixen inversament els seus ingressos una component del nou valor que ell ha produït. La mida de la porció que se li paga del nou valor que ha creat determina l’abast de valor dels seus ingressos, no a l’inrevés. Que aquesta part del nou valor consistuesca per a ell ingressos mostra merament què se’n fa, el caràcter de l’aplicació corresponent, i no té més a veure amb la seua formació que amb la de qualsevol altra formació de valor. Si guany cada setmana deu talers, la circumstància d’aquest guany setmanal no s’altera gens ni en la natura de valor dels deu talers, ni en la quantitat de valor. Com per a qualsevol altra mercaderia, per a la força de treball el valor el determina la quantitat necessària de treball per a reproduir-la; que aquesta quantitat de treball la determine el valor dels mitjans de vida necessari del treballador, i que siga per tant igual al treball necessari per a les seues pròpies condicions de vida, és una particularitat d’aquesta mercaderia (força de treball), però no pas més particular que el fet que el valor del bestiar de càrrega el determina el valor dels mitjans de vida necessaris per a mantindre’l, i per tant per la quantitat de treball humà necessari per produir aquests mitjans.
És però a la categoria «ingressos» a la qual cal adreçar ací tota la confusió en A. Smith. Les diferents menes d’ingressos constitueixen en ell les «ccomponent parts», els components del valor de mercaderia de nova confecció produït anualment, mentre que, inversament, les dues parts en les quals es divideix aquest valor de mercaderia per al capitalista – l’equivalent del capital variable que ha avançat per a la compra del treball en forma monetària, i l’altra porció de valor, que també li pertany, però que no li ha costat res, la plus-vàlua – constitueixen fonts d’ingressos. L’equivalent del capital variable s’avança de nou en força de treball i constitueix en aquesta mesura un ingrés per al treballador en forma de salari; l’altra part – la plus-vàlua –, que no ha reposat al capitalista de cap avançament de capital, la pot esmerçar en mitjans de consum (necessaris i de luxe), consumint-la com a ingressos, per comptes de constituir valor de capital de qualsevol mena. La precondició d’aquests ingressos és el propi valor de mercaderia, i els components es diferencien, per al capitalista, tan sols en la mesura que constitueixen bé un equivalent per al valor de capital variable que ha avançat, o un excedent per damunt. Tots dos consisteixen en no pas res més que força de treball esmerçada durant la producció de mercaderies, fluidificada en treball. Consisteixen en esmerçament, no en guanys o ingressos – en esmerçament de treball.
Segons aquest quiproquo, en el qual els ingressos esdevenen la font del valor de mercaderia, per comptes del valor de mercaderia la font dels ingressos, sembla ara que el valor de mercaderia es «composa» de diferents menes d’ingressos; que es determinen de forma mútuament independent, i mitjançant l’addició de l’abast de valor d’aquests ingressos es determina el valor global de la mercaderia. Però ara es qüestiona com es determina el valor de cadascun d’aquests ingressos, que haurien de derivar del valor de mercaderia? En els salaris això és possible, ja que el salari és el valor de la seua mercaderia, la força de treball, i aquesta és determinable (com qualsevol altra mercaderia) mitjançant el treball necessari per a la reproducció d’aquesta mercaderia. Però la plus-vàlua o, més aviat en A. Smith, totes dues formes, benefici i renda del sòl, com són determinables? Ací resta en ell un discurs buit. Tan aviat A. Smith presenta salari i plus-vàlua (és a dir salari i benefici) com a components que integren el valor de mercaderia o preu, com aviat, i gairebé en el mateix alè, com a parts en les quals es «resol» el preu de mercaderia (resolves itself); però això suposa contràriament que el valor de mercaderia és la primera dada, i que les parts diferents d’aquest valor donat coincideixen en la forma de diferents ingressos que es reparteixen diferents persones en el procés de producció. Això no és de cap manera idèntic amb la composició del valor en tres «components». Si determin la mida de les tres línies rectes diferents i després form d’aquestes tres línies com a «components» una quarta línia recta, que és de mida igual a la suma corresponent, això no és de cap manera el mateix procediment que si tinc d’altra banda una línia recta determinada daant meu i la dividesc segons qualsevol criteri en tres parts diferents, en les quals, en certa mesura, «es resol». La mida de la línia del primer cas canvia conjuntament amb la mida de les tres línies, de les quals constitueix la suma; la mida dels tres segments lineals del darrer cas és limitada d’entrada pel que fet que constitueixen parts d’una línia d’una determinada mida.
De fet, però, en la mesura que sostenim com a correcta l’exposició d’A. Smith segons la qual el producte-mercaderia anual de la societat (com de qualsevol mercaderia individual, o com el producte diari, setmanal, etc.) contingut en el valor creat de nou pel treball anual és igual al valor del capital variable avançat (per tant al part de valor destinada de nou a la compra de força de treball) més la plus-vàlua que el capitalista pot realitzar – en la reproducció simple i en circumstàncies altrament constants – en mitjans del seu consum individual; si sostenim, a més, que A. Smith confon el treball, en la mesura que crea valor, i és esmerçament de força de treball – i el treball, en la mesura que crea valor d’ús, és a dir s’esmerça d’una forma útil i deliberada -, apareix la concepció global de la següent manera: el valor de qualsevol mercaderia és el producte del treball; per tant, també ho és el valor del producte del treball anual o el valor del producte-valor social anual. Com que tot el treball es resol, però, en 1. treball necessari, amb el qual el treballador reprodueix merament un equivalent al capital avançat per a la compra de la seua força de treball, i 2. treball excedentari, amb el qual lliura un valor per al capitalista, pel qual no paga cap equivalent, i per tant és plus-vàlua; tot valor de mercaderia es pot resoldre únicament en aquests dos components diferents i per tant, finalment, com a salari, ingrés de la classe treballadora, i com a plus-vàlua, ingrés de la classe capitalista. Però pel que fa al valor constant de capital, és a dir el valor dels mitjans de producció consumits en la producció del producte anual, no es pot, de fet, dir res (fora de la frase que el capitalista ho carrega al comprador en la venda de la seua mercaderia) de com aquest valor es traspassa al valor del nou producte, però finalment – ultimately – aquesta part de valor pot, com que els mitjans de producció són ells mateix producte del treball, encara consistir tan sols en equivalent de capital variable i plus-vàlua; en producte de treball necessari i de treball excedentari. Si els valors d’aquests mitjans de producció funcionen en les mans dels qui els empren com a valors de capital, això no impedeix que «originàriament», i si hom arriba al fonament, en unes altres mans – si bé també anteriors – es descomposaven en les dues parts de valor, i per tant en dues fonts diferents d’ingressos.
Un punt correcte ací és que en el moviment del capital social – és a dir, de la globalitat dels capitals individuals – la qüestió es presenta d’una altra manera que per a cada capital individual considerat en particular, i per tant presentat des del punt de mira de cada capitalista individual. Per al darrer el valor de mercaderia es resol en 1. un element constant (el quart, com diu Smith) i 2. en la suma de salari i plus-vàlua, o salari, benefici i renda del sòl. Des d’un punt de mira social s’esvaeix per contra el quart element d’Smith, el valor constant de capital.
La formula absurda que els tres ingressos, salari, benefici i renda, constitueixen els tres «components» del valor de mercaderia deriva en A, Smith de la idea més plausible que el valor de mercaderia resolves itself, es resol, en aquests tres components. També això és fals, encara que es pressupose que el valor de mercaderia siga tan sols divisible en l’equivalent de la força de treball emprada i la plus-vàlua que aquesta ha creat. Però l’error resta ací de nou en un fonament real més profund. La producció capitalista es basa en el fet que el treballador productiu ven la seua pròpia força de treball, com a mercaderia seua, al capitalista, en les mans del qual funciona llavors merament com un element del seu capital productiu. Aquesta transacció, que pertany a la circulació, - compra i venda de força de treball – encapçala no tan sols el procés de producció, sinó que en determina implícitament el caràcter específic. La producció d’un valor d’ús i fins i tot d’una mercaderia (ja que aquesta la pot realitzar també un treballador productiu independent) és ací tan sols un mitjà per a la producció de plus-vàlua absoluta i relativa per al capitalista. Hem vist per tant en l’anàlisi del procés de producció que la producció de plus-vàlua absoluta i relativa determina 1. la durada del procés laboral diari, 2. tot l’aspecte social i tècnic del procés de producció capitalista. Dins d’aquest mateix es realitza la distinció entre el mer manteniment del valor (el valor constant de capital), reproducció real del valor avançat (equivalent de la força de treball) i la producció de plus-vàlua, és a dir de valor per al qual el capitalista no ha avançant de nou cap equivalent, ni n’avançarà post festum.
L’apropiació de la plus-vàlua – un valor que excedeix l’equivalent del valor avançat pel capitalista -, per bé que iniciada per la compra i venda de la força de treball, és un acte que es realitza dins del propi procés de producció i en constitueix un moment essencial.
L’acte introductor, que constitueix un acte de circulació: la compra i venda de la força de treball, es basa de nou en una distribució del producte social que pressuposa i precondiciona la distribució dels elements de producció, particularment la separació de la força de treball com a mercaderia del treballador dels mitjans de producció com a propietat del no-treballador.
Alhora, però, aquesta apropiació de la plus-vàlua o aquesta separació de la producció del valor en reproducció de valor avançat i producció d’un valor nou (plus-vàlua) que no substitueix cap equivalent no altera gens la substància del propi valor i la natura de la producció del valor. La substància del valor és i resta com res més que força de treball esmerçada – treball, independentment del caràcter útil particular d’aquest treball -, i la producció de valor no és res més que el procés d’aquest esmerçament. Així el serf lliura durant sis dies força de treball, treballa durant sis dies i en el fet d’aquest esmerçament no fa cap diferència que, per exemple, faça tres d’aquestes jornades laborals en el propi camp i unes altres tres per al seu senyor territorial en el camp corresponent. Tant el seu treball voluntari com el seu treball forçós per al seu senyor són treball en la mateixa mesura; tan aviat com es considera el treball en referència als valors que crea o també als productes útils, no es troba cap diferència en el seu treball de sis dies. La diferència es refereix tan sols a les condicions diferents amb les quals es realitza l’esmerçament de la seua força de treball durant totes dues meitats del temps de treball de sis dies. Això val també per al treball necessari i excedentari del treballador assalariat.
El procés de producció s’enllesteix en la mercaderia. Que s’hi haja esmerçat força de treball en la confecció apareix ara com una propietat material de la mercaderia, la de posseir valor; la quantitat d’aquest valor es mesura per la quantitat de treball esmerçat; en res més es resol el valor de la mercaderia i no consisteix en res més. Si he traçat una línia recta d’una determinada longitud, en primer lloc, mitjançant l’art del dibuix, practicat segons regles (lleis) que em són independents, he «produït» una línia recta (de fet tan sols simbòlicament, com sabia d’entrada). Dividesc aquesta línia en tres segments (que poden correspondre’s a un determina problema), de forma que cadascun d’aquests trossos segueix una línia recta, i tota la línia, de la qual són parts, no es resol per aquesta divisió en res més que en una línia recta, per exemple una corba de qualsevol mena. Igualment tampoc no puc dividir una línia d’una certa longitud de forma que la suma d’aquestes parts siga més llarga que la pròpia línia sense dividir; la longitud de la línia indivisa no la determinen, doncs, tampoc les longituds arbitràriament determinades de les línies parcials. Inversament, les longituds relatives d’aquestes són limitades d’entrada pels límits de la línia de la qual són parts.
La mercaderia confeccionada pel capitalista no es diferencia en aquest sentit en res respecte de la mercaderia confeccionada per un treballador independent o per una comunitat obrera o per un esclau. Amb tot, en el nostre cas, tot el producte laboral pertany, com tot el seu valor, al capitalista. Com qualsevol altre productor ha de transformar la mercaderia primer mitjançant la venda en diners, per tal de poder-la manipular més enllà; l’ha de substituir en la forma de l’equivalent universal. -
Consideram el producte-mercaderia abans de transformar-se en diners. Pertany completament al capitalista. És d’altra banda com a producte d’un treball útil – com a valor d’ús – de cap a baix el producte d’un procés laboral passat; no així el seu valor. Una part d’aquesta valor és tan sols un valor dels mitjans de producció esmerçats reaparegut en forma nova en la producció de la mercaderia; aquest valor no es produeix durant el procés de producció d’aquesta mercaderia; ja que aquest valor procedeix dels mitjans de producció del procés de producció, independents d’ell; com a portador seu entrà en aquest procés; ço que es renova i s’ha alterat és tan sols la seua forma d’aparició. Aquesta part del valor-mercaderia constitueix per al capitalista un equivalent de la part del seu valor de capital constant avançat consumida durant la producció de mercaderies. Existeix prèviament en la forma de mitjans de producció; existeix ara com a component del valor d’una mercaderia de nova producció. Tan aviat com aquesta darrera es monetaritza, aquest valor ara existent en diners es transforma de nou en mitjans de producció, en la forma originària determinada pel procés de producció i la funció en ell. Pel que fa al caràcter de valor d’una mercaderia en res no s’altera per la funció de capital d’aquest valor. -
Una segona part del valor de la mercaderia és el valor de la força de treball, que el treballador assalariat ven al capitalista. Es determina com el valor dels mitjans de producció, independentment del procés de producció en el qual hauria d’entrar la força de treball, i es fixa en un acte de circulació, la compra i venda de força de treball, abans que aquesta entre en el procés de producció. Mitjançant la seua funció – l’esmerçament de la seua força de treball – el treballador assalariat produeix un valor de mercaderia igual al valor que li ha pagat el capitalista per a l’ús de la seua força de treball. Dóna al capitalista aquest valor en mercaderia, i aquest mateix li paga en diners. Que aquesta part del valor de mercaderia siga per al capitalista tan sols un equivalent per al capital variable avançat en el salari no altera gens el fet que siga un valor de mercaderia creat novament durant el procés de producció, i que no consisteix en res més que allò que constitueix la plus-vàlua – és a dir, l’esmerçament pretèrit de força de treball. Igualment, a aquest fet no li afecta que el valor de la força de treball pagat pel capitalista al treballador en forma de salari assumesca per al treballadora la forma d’ingrés, i que així no tan sols es reproduesca constantment la força de treball, sinó també la classe de treballadors assalariats com a tal, i per tant el fonament de la producció capitalista global.
La suma d’aquestes dues porcions de valor no suposa, però, tot el valor de mercaderia. Resta un excedent per damunt de totes dues: la plus-vàlua. Aquesta és, exactament com la part de valor que reposa el capital variable avançat en el salari, un valor creat novament pel treballador durant el procés de producció – treball consolidat. Tan sols és que no li costa gens al propietari de tot el producte. Aquesta darrera circumstància permet de fet al capitalista de consumir-la com a ingrés íntegrament, si no és que n’ha de deduir una part a altres participants – com un lloguer al propietari del sòl, en el qual cas aquesta part constitueix l’ingrés d’aquesta tercera persona. Aquesta mateixa circumstància fou també el motiu que esperonà el nostre capitalista en general cap a la producció de mercaderies. Però ni la seua intenció originàriament benevolent d’arrambar una plus-vàlua, ni tampoc l’esmerçament posterior d’aquesta com a ingrés per part d’ell i d’altres afecten la plus-vàlua com a tal. No altera gens el fet que és treball impagat congelat, i en tot cas tampoc la magnitud, la qual es determina per condicions completament diferents.
Però si una vegada A. Smith s’hagués dedicat, com va fer, en la consideració del valor de mercaderia, a ocupar-se de quins papers recauen en les diferents parts en el procés de producció global, seria clar que mentre unes parts específiques funcionen com a ingressos, unes altres funcionen igualment de forma continuada com a capital – i llavors segons la seua lògica les hauria d’haver comptat també entre les parts constituents del valor de mercaderia, o entre les parts en les quals aquest valor es resol.
A. Smith identifica producció de mercaderies en general amb producció capitalista de mercaderies; els mitjans de producció són «capital» d’entrada, i el treball és, doncs, d’entrada, treball assalariat
«el nombre de treballadors útils i productius arreu... es troba en relació a la quantitat de capital emprat en la llur ocupació (to the quantity of capital stock which is employed in setting them to work.» Introduction, p. 12).
Amb un mot, els diferents factors del procés laboral, materials i personals – apareixen d’entrada amb les màscares dels personatges del període de producció capitalista. L’anàlisi del valor de mercaderia coincideix doncs també amb la consideració que aquest valor és, d’una banda, un mer equivalent del capital investit, i que de l’altra és «lliure», que no constitueix cap valor que reposen un valor avançat de capital o una plus-vàlua. Els segments del valor de mercaderia, comparats amb aquest punt de mira, es converteixen de sota mà en «components» independents i finalment en «fonts de tot el valor». Una conseqüència posterior és la composició del valor de mercaderia, o inversament la seua «resolució» en ingressos de diferents menes, de forma que els ingressos no consisteixen en valors de mercaderia sinó que els valors de mercaderia consisteixen en «ingressos». Tan poc, però, com la natura d’un valor de mercaderia qua valor de mercaderia o els diners qua diners no canvia pel fet que funcionar com a valor de capital, igualment poc ho fa un valor de mercaderia que funcione posteriorment com a ingrés per a aquell o aquell altre. La mercaderia que té a veure amb A. Smith és, d’entrada, capital-mercaderia (que, a banda del valor de capital consumit en la producció de la mercaderia, inclou la plus-vàlua), i per tant mercaderia produïda capitalísticament, el resultat del procés de producció capitalista. Se l’hauria d’haver analitzat prèviament, i també el procés d’ampliació de valor i de creació de valor que s’hi inclouen. Com que la circulació de mercaderies n’és precondició, la descripció requereix doncs també una anàlisi independent i preliminar de la mercaderia. Encara que A. Smith voreja «esotèricament» la correcció, sempre assum la producció de valor tan sols en relació a un aspecte de l’anàlisi de la mercaderia, és a dir l’anàlisi del capital-mercaderia.
III. Les més recents (41)
Ricardo reprodueix gairebé literalment la teoria d’A. Smith:
«Hom hauria d’entendre que totes les producció s’un país es consumeixen; però hi ha la diferència més gran imaginable si les consumeixen els qui reprodueixen un valor, o els qui no en reprodueixen cap. Quan diem que s’estalvia un ingrés, i que s’afegeix al capital, volem dir que la aquesta porció de l’ingrés que diem que s’afegeix al capital, la consumeixen treballadors productius per comptes d’improductius». («Principles», p. 163.)
De fet, Ricardo accepta completament la teoria d’A. Smith sobre la resolució del preu de la mercaderia en salari i plus-vàlua (o capital variable i plus-vàlua). Ço que li disputa és 1. sobre els components de la plus-vàlua: n’elimina la renda del sòl com a element necessari; 2. Ricardo divideix el preu de la mercaderia en aquests components. La quantitat de valor és, doncs, ço prius. La suma dels components es pressuposa com una quantitat donada, de la qual es parteix, i no com A. Smith fa sovint, a l’inrevés, en contradicció amb el seu propi judici més profund, en deduir de la quantitat de valor de la mercaderia post festum mitjançant l’addició de components
Ramsay remarca contra Ricardo:
«Ricardo oblida que tot el producte no es divideix tan sols entre salari i benefici, sinó que també una part és necessària per reposa el capital fix». («An Essay on the Distribution of Wealth», Edinburgh 1836, p. 174.)
Ramsay entén per capital fix el mateix que jo entenc per constant:
«El capital fix existeix en una forma en la qual, malgrat contribuir a la confecció de la mercaderia a la qual es destina el treball, no contribueix al manteniment del treballador». (p. 59.)
A. Smith maldava contra la conseqüència necessària de la seua resolució del valor de mercaderia, i per tant també del valor del producte anual social, en salari i plus-vàlua, i per tant en mer ingrés: la conseqüència que llavors es podria consumir tot el producte anual. No són mai els pensadors originals els qui extrauen conseqüències absurdes. Això ho deixen als Says i MacCullochs.
Say fa prou fàcil de fet la qüestió. Ço que per a un és avançament de capital, per l’altre és o era un ingrés i producte net; la distinció entre producte brut i net és purament subjectiva, i
«així el valor global de tots els productes s’ha repartit en la societat com a ingressos». (Say, «Traité d'Écon. Pol.», 1817, II, p. 64.) «El valor global d’un d’aquests productes es composa dels beneficis del propietari del sòl, del capitalista i de l’industrial» {els salaris figuren ací com a profits des industrieux!}, «que han contribuït a confeccionar-lo. Això fa que l’ingrés de la societat siga igual al valor brut produït, i no com vol dir la secta dels economistes» {els fisiòcrates} «igual tan sols producte net de la terra». (p. 63.)
Aquesta descoberta de Say se l’ha apropiada també, entre d’altres, Proudhon.
Storch, que en tot cas accepta la doctrina d’A. Smith en principi, troba, però, que l’aplicació pràctica de Say no se sosté.
«Si hom concedeix que els ingressos d’una nació és igual al seu producte brut, és a dir que cap capital» {hauria de dir cap capital constant} «s’hi ha de deduir, llavors caldria concedir també que aquesta nació pot consumir improductivament tot el valor del seu producte anual sense el menor detriment als ingressos futurs... Els productes que representen el capital» {constant} «d’una nació no són consumibles» (Storch, «Considérations sur la nature du revenu national», Paris 1824, p. 147, 150.)
Storch, però, s’oblida de dir com l’existència d’aquesta part constant del capital coincideix amb l’anàlisi smithiana del preu que havia assumit, segons la qual el valor de mercaderia conté tan sols salari i plus-vàlua, i no cap part constant de capital. Tan sols mitjançant Say se li fa clar que aquesta anàlisi del preu condueix a resultats absurds, i el seu propi darrer mot quant a això fa:
«que és impossible resoldre el preu necessari en els elements més simples». («Cours d’Écon. Pol.», Pétersbourg 1815, II, p. 141.)
Sismondi, que s’ocupa especialment de la relació del capital i dels ingressos, i que de fet fa de la peculiar concepció d’aquesta relació la differentia specifica dels seus «Nouveaux Principes», no diu ni un mot científic, ni contribueix amb un àtom a l’esclariment del problema.
Barton, Ramsay i Cherbuliez feren intents d’anar més enllà de la concepció smithiana. Fracassaren perquè posaren el problema d’entrada d’una forma parcial, en no fer clara la distinció entre el valor de capital constant i el variable i entre el capital fix i el circulant.
També John Stuart Mill reprodueix amb la pompositat habitual la doctrina llegada per A. Smith als seus successors.
Resultat: la confusió mental smithiana existeix fins a aquesta hora, i el seu dogma constitueix un article de fe ortodoxa de l’economia política.
Notes
(35) Ací comença el manuscrit VIII. <=
(36) «Kapital», Band I, 2. Ausg., p. 612, Note 32. <=
(37) També ací uns fisiòcrates li han traçat el camí, especialment Turgot. Aquest empra ja més sovint que Quesnay i la resta de fisiòcrates el mot capital per avances, i identifica encara més els avances o capitaux dels manufacturers amb els del pagès. Per exemple, «com aquests» (els empresaris manufacturers) «haurien de rebre» (els pagesos, és a dir els pagesos capitalistes) «quelcom més que els capitals refluïts, etc.» Turgot, «Oeuvres», éd. Daire, Paris 1844, Tome I, p. 40.) <=
(38) Per tal que el lector no s’enganye per la frase «el preu de la immensa majoria de les mercaderia», ço que segueix mostra com el propi A. Smith explica aquest concepte: per exemple, en el preu del peix no entra cap renta, sinó tan sols salari i benefici; en el preu dels còdols entra tan sols el salari, particularment «en certes parts d’Escòcia persones pobres han fet un ofici, al llarg del litoral marítim, d’aplegar aquestes pedres polides que es coneixen sota el nom de còdols escocesos. El preu que els paga el tallador de pedres consisteix tan sols en el llur salari, ja que ni la renda del sòl ni tampoc el benefici no hi prenen part». <=
(39) Prenc literalment aquesta frase, tal com es troba en el manuscrit, per bé que sembla contradir, en el seu context actual, ço que s’hi prèviament i el que hi segueix immediatament. Aquesta contradicció aparent es resol en el Nr. 4: Capital i ingrès en A. Smith. - F. E. <=
(40) Veiem ací completament que Adam fou particularment desafortunat en el seu exemple. El valor del gra es resol tan sols en salari, benefici i renda perquè els mitjans de nutrició consumits pel bestiar de càrrega es presenten com a salari del bestiar de càrrega i el bestiar de càrrega com a treballadors assalariats, i per la seua banda, doncs, el treballador assalariat, també, com a bestiar de càrrega. (Addició al manuscrit II) <=
(41) Des d’ací fins al final del capítol, addició a partir del manuscrit II. <=