17. Capítol. La circulació de la plus-vàlua | Índex | 19. Capítol. Exposicions anteriors de la matèria
Tercera secció
La reproducció
i circulació del capital social global
__________
DIVUITÈ CAPÍTOL
(34)
Introducció
El procés immediat de producció del capital és el seu procés laboral i d’ampliació de valor, el procés el resultat del qual és el producte-mercaderia i el motiu determinant del qual és la producció de plus-vàlua.
El procés de reproducció del capital abasta igualment aquest procés immediat de producció així com les dues fases del procés de circulació pròpiament dit, és a dir el cicle global que, com a procés periòdic – procés que es repeteix sempre de nou en determinats períodes – constitueix el recanvi del capital.
Tant si consideram el cicle en la forma d ... d’ o en la forma p ... p, el procés immediat de producció p constitueix sempre per ell mateix tan sols una baula d’aquest cicle. En una forma apareix com a mitjancer del procés de circulació, en l’altra apareix el procés de circulació com a mitjancer seu. La seua renovació constant, la reposició constant de capital com a capital productiu es condicionada doblement per la seua conversió en procés de circulació. D’altra banda, el procés constantment renovat de la producció és la condició de les transformacions per les quals passa el capital en l’esfera de la circulació, o de la seua presentació alternant com a capital monetari i capital-mercaderia.
Cada capital individual, però, constitueix tan sols un fragment independitzat, dotat de vida individual, del capital social global, així com cada capitalista individual és tan sols un element individual de la classe capitalista. El moviment del capital social consisteix en la totalitat de moviments dels seus fragments independitzats, el recanvi dels capitals individuals. Així com la metamorfosi de les mercaderies individuals és una baula de la cadena de metamorfosis del món de les mercaderies – la circulació de mercaderies –, la metamorfosi dels capitals individuals, el seu recanvi, és una baula en el cicle del capital social.
Aquest procés global inclou tant el consum productiu (el procés immediat de producció) i les conversions formals (els bescanvis considerats materials) que el vehiculen, com el consum individual amb les conversions formals o bescanvis que el vehiculen. Inclou d’una banda la substitució de capital variable en força de treball i per tant la incorporació de força de treball en el procés de producció capitalista. Hi apareix el treballador com a venedor de la seua mercaderia, la força de treball, al capitalista que n’és comprador. D’altra banda, però, en la venda de mercaderies n’entra la compra per la classe treballadora, i per tant el consum individual. Hi apareix la classe treballadora com a compradora i els capitalistes com a venedors de mercaderies als treballadors.
La circulació del capital-mercaderia inclou la circulació de la plus-vàlua, i per tant també la compra i venda, amb la qual el capitalista realitza el seu consum individual, el consum de la plus-vàlua.
El cicle dels capitals individuals en la seua connexió amb el capital social, i per tant considerat en la totalitat, abasta, doncs, no tan sols la circulació del capital, sinó també la circulació general de mercaderies. La darrera pot primitivament consistir tan sols en dos components: 1. el cicle pròpiament dit del capital i 2. el cicle de les mercaderies, que entren en el consum individual, per tant de les mercaderies amb les quals el treball consum el seu salari i el capitalista la seua plus-vàlua (o la part de la seua plus-vàlua). Certament, el cicle del capital abasta també la circulació de la plus-vàlua, en la mesura que aquesta part del capital-mercaderia constitueix, i igualment la conversió de capital variable en força de treball, el pagament del salari. Però la utilització d’aquesta plus-vàlua i d’aquest salari en mercaderies no constitueix cap baula de la circulació del capital, per bé que, si més no, la utilització del salari condiciona aquesta circulació.
En el llibre I el procés de producció capitalista s’analitzava tant com a esdeveniment individualitzat com a procés de reproducció: la producció de la plus-vàlua i la producció del propi capital. El canvi formal i material que el capital realitza dins de l’esfera de la circulació s’assumien sense entrar-hi gaire. S’assumia, doncs, que el capitalista ven d’una banda el producte pel seu valor, i d’altra banda que troba els mitjans físics de producció dins de l’esfera de la circulació, per tal de prosseguir continuadament el procés o per començar-lo de nou. L’acte únic dins de l’esfera de la circulació en el qual ens havíem aturat era la compra i la venda de la força de treball com a condició fonamental de la producció capitalista.
En la primera secció d’aquest llibre II es consideren les formes diferents que assum el capital en el seu cicle, i les formes diferents d’aquest mateix cicle. Al temps de treball considerat en el llibre I s’afegia ara el temps de circulació.
En la segona secció es considerava el cicle com a periòdic, és a dir com a recanvi. Es mostrava d’una banda com els diferents components del capital (fix i circulant) acompleixen el cicle de les formes en diferents intervals i de diferents maneres; d’altra banda s’investigava les circumstàncies que condicions diferents durades del període laboral i del període de circulació. Es mostra així la influència del període de circulació i de les diferents condicions dels components damunt l’abast del propi procés de producció, així com damunt de la taxa anual de plus-vàlua. De fet, si es consideraven en la primera secció les forcmes successives que assum i abandona el capital en el seu cicle, en la segona secció es mostrava com un capital d’una determinada quantitat es divideix simultàniament, per bé que en proporcions variables, dins d’aquest flux i successió de formes, en les formes diferents de capital productiu, capital monetari i capital-mercaderia, de forma que no tan sols s’alternen unes amb les altres, sinó que diferents porcions del valor global del capital s’acompanyen mútuament i funcionen en aquests estadis diferents. El capital monetari apareix particularment amb una particularitat que no es mostrava en el llibre I. Es trobaren determinades lleis, segons les quals els diferents components principals d’un capital donat, segons les condicions del recanvi, s’han d’avançar i renovar constantment en la forma de capital monetari, per tal de mantindre en funcionament un capital productiu d’un cert abast.
Es tractava, però, tant en la primera com en la segona secció, sempre únicament d’un capital individual, del moviment d’una part independitzada del capital social.
Els cicles dels capitals individuals s’entrelliguen, es pressuposen i es condicionen mútuament, i constitueixen justament en aquesta interrelació el moviment del capital social global. Com en la circulació simple de mercaderies la metamorfosi global d’una mercaderia apareix com a baula de la cadena de metamorfosis del món de les mercaderies, ara la metamorfosi del capital individual apareix com a baula de la cadena de metamorfosis del capital social. Si la circulació simple de mercaderies, però, no inclou necessàriament de cap manera la circulació de capital – ja que pot realitzar-se damunt del fonament d’una producció no-capitalista –, el cicle del capital social global inclou, com ja s’ha remarcat, la circulació de mercaderies que té lloc fora del cicle del capital individual, és a dir la circulació de mercaderies que no constitueixen capital.
Ara hem de considerar el procés de circulació (que, globalment, és una forma de procés de reproducció) dels capitals individuals com a components del capital social global, i per tant del procés de circulació d’aquest capital social global.
II. El paper del capital monetari
{Per bé que ço que segueix pertany a una part posterior d’aquesta secció, ho investigarem igualment, és a dir, considerarem el capital monetari com a component del capital social global}.
En considerar el recanvi del capital individual s’ha mostrat el capital monetari des de dos aspectes.
Primer: constitueix la forma amb la qual apareix en l’escena cada capital individual que obre el seu procés com a capital. Apareix, doncs, com a primus motor, impulsant tot el procés.
Segon: d’acord amb la durada diferent dels períodes de recanvi i les diferents condicions dels dos components – període de treball i període de circulació – el component del valor avançat de capital que s’ha de renovar constantment en forma monetària es diferent en relació al capital productiu que posa en moviment, és a dir en relació a l’escala continuada de producció. Amb independència de quina siga la relació, sota qualsevol circumstància, la part del valor processat de capital que pot funcionar constantment com a capital productiu, es restringeix a la part del valor avançat de capital que ha d’existir constantment al costat del capital productiu en forma monetària. Es tracta ací tan sols del recanvi normal, una mitjana abstracta. S’hi deixa de banda el capital monetari addicional per a l’esmorteïment d’interrupcions de la circulació.
Pel primer punt. La producció de mercaderies pressuposa la circulació de mercaderies, i la circulació de mercaderia pressuposa la presència de mercaderies com a diners, la circulació monetària; el desdoblament de mercaderies en mercaderies i diners és una llei de la presentació de productes com a mercaderies. Similarment, la producció capitalista de mercaderies – considerada tan socialment com individual – pressuposa el capital en forma monetària o el capital monetari com a primus motor per a cada nou negoci que comença i com a motor de continuïtat. El capital circulant pressuposa especialment l’aparició repetida i constant, a intervals breus, del capital monetari com a motor. Tot el valor avançat de capital, és a dir tots els components del capital, que integra la mercader,a força de treball, mitjans de treball i materials de producció han de comprar-se constantment amb diners i comprar-se repetidament. Ço que val ací per al capital individual, val per al capital social, que funciona tan sols en la forma de molts capitals individuals. Però com ja es mostrava en el llibre I, no se’n segueix de cap manera que el camp de funcionament del capital, l’escala a de la producció, fins i tot en un fonament capitalista, tinga unes restriccions absolutes dependents de l’abast del capital monetari en funcionament.
Al capital s’incorporen elements de producció l’extensió dels quals, dins de certs límits, és independent de la quantitat de capital monetari avançat. Pel mateix pagament, la força de treball es pot explotar més fortament, extensivament o intensiva. Si el capital monetari augmenta amb aquesta explotació enfortida (és a dir, si s’eleva el salari), no ho fa proporcionalment, és a dir pro tanto.
La matèria natural explotada productivament – que no constitueixen cap element de valor del capital –, terra, mar, minerals, boscos, etc., s’exploten més fortament amb un aplicació superior del mateix nombre de forces de treball, sense un augment de l’avenç de capital monetari. Els elements reals del capital productiu augmenten així sense la necessitat d’una addició de capital monetari. En la mesura que es fa necessari, per a materials auxiliars addicionals, que s’avance capital monetari, i per tant valor de capital, no augmenta proporcionalment a l’ampliació de l’activitat del capital productiu, és a dir pro tanto.
Els mateixos mitjans de treball, i per tant el mateix capital fix poden utilitzar-se més efectivament tant amb una extensió del temps diari d’ús com amb una intensitat d’aplicació més activa, sense un investiment monetari addicional per al capital fix. Hom troba, doncs, tan sols un recanvi més ràpid del capital fix, però també els elements de la seua reproducció es lliuren més ràpidament.
A banda de les matèries naturals, es poden incorporar forces naturals, sense cap cost, com a agents del procés de producció amb una efectivitat més o menys enèrgica. El grau d’efectivitat depèn dels mètodes i avenços científics, que al capitalista no li costen gens.
El mateix val per a la combinació social de força de treball en el procés de producció i l’habilitat acumulada del treballador individual. Carey calcula que el terratinent mai no rep prou ja que no se li paga res per tot el capital o treball que s’ha dipositat en el sòl d’ençà de temps immemorials, per tal donar-hi l’actual capacitat de producció. (De la capacitat de producció que se li ha pres, no diu naturalment res). Segons això, a cada treballador individual se l’hauria de pagar d’acord amb el treball que ha costat a tot el gènere humà d’elaborar un mecànic modern a partir d’un salvatge. Hom hauria de pensar inversament: si hom comptàs tot el treball impagat, però monetaritzat per terratinents i capitalistes, que s’ha dipositat en el sòl, tot el capital dispositat similarment en el sòl s’hauria retornat un munt de vegades a un interès usurer, i per tant la propietat rural ha estat redimida de fa temps per la societat amb escreix.
L’elevació de la productivitat del treball, en la mesura que no suposa cap investiment addicional de valor de capital, eleva de fet en primera instància tan sols la quantitat de producte, no el seu valor; excepte en la mesura que siga capaç de reproduir més capital constant amb el mateix treball, i per tant de preservar-ne el valor. Però constitueix alhora nou material de capital, i per tant la base d’una acumulació ampliada de capital.
En la mesura que l’organització del propi treball social, i així doncs l’elevació de la productivitat social del treball, requereix que es produesca a una escala més gran i que s’avance, doncs, capital monetari dels capitalistes individuals a una quantitat superior, tal com hem mostrat en el llibre I, això s’acompleix en part per la centralització del capital en poques mans, sense que calga fer créixer absolutamnet l’abast del valor de capital en funcionament i, així doncs, l’abast del capital monetari amb el qual s’avança. La grandària dels capitals individuals pot créixer mitjançant la centralització en poques mans, sense que la suma social augmente. Tan sols s’altera la distribució dels capitals individuals.
Finalment, s’ha demostrat en la secció anterior que l’escurçament dels períodes de recanvi permet la posada en moviment del mateix capital productiu amb menys capital monetari o de més capital productiu amb el mateix capital monetari.
Tot això, val a dir, no té res a veure amb la qüestió pròpia del capital monetari. Es mostra tan sols que el capital avançat – una suma de valor donada que consisteix en la forma lliure, en la forma de valor, en una certa suma monetària – inclou després de la conversió en capital productiu unes potències productives els límits de les quals no les posen els límits de valor, sinó que, contràriament, poden operar dins certs límits amb diferents graus d’extensió o d’intensitat. Donats els preus dels elements de producció – dels mitjans de producció i de la força de treball – queda determinada la grandària del capital monetari necessària per comprar una determinada quantitat d’aquests elements de producció disponibles com a mercaderia. O queda determinada la quantitat de valor del capital que s’ha d’avançar. Però l’abast amb el qual aquest capital actual com a generador de valor i de producte és elàstic i variable.
Pel segon punt. Que la part del treball i dels mitjans de producció socials que s’han d’esmerçar anualment per a la producció o per a la compra de diners per reposar les monedes desgastades és, pro tanto, una deducció de l’abast de la producció social, és quelcom evident. Pel que fa al valor monetari, però, que funciona en part com a mitjà de circulació, i en part com a tresor, és senzillament adquirit i va al costat de la força de treball, dels mitjans de producció produïts i de les fonts naturals de riquesa. No se’l pot considerar com un límit. Mitjançant l’aplicació en elements de producció, mitjançant el bescanvi amb altres pobles, pot ampliar l’escala de la producció. Això suposa, no obstant, que els diners juguen com abans el paper de moneda mundial.
Segons la durada del període de recanvi caldrà una massa més o menys elevada de capital monetari per posar en moviment el capital productiu. Hem vist igualment que la divisió del període de recanvi en temps de treball i temps de circulació condiciona un augment del capital latent o suspès en forma monetària.
En la mesura que el període de recanvi es determina per la durada del període laboral, es determina, sota condicions altrament constants, per la natura material del procés de producció, i per tant no pel caràcter socialment específic d’aquest procés de producció. En base a la producció capitalista, amb tot, operacions extensives de durada més elevada condicionen avançaments superiors de capital monetari per a un període més prolongat. La producció en aquestes esferes és, doncs, dependent dels límits dins els quals un capitalista individual disposa de capital monetari. Aquesta restricció s’ensorra mitjançant el sistema de crèdit i, per tant, amb les associacions que s’hi vinculen, com ara les societats accionarials. Pertorbacions en el mercat monetari fan aturar aquesta mena de negocis, mentre que aquests mateixos negocis provoquen, alhora, pertorbacions en el mercat monetari.
En la base a la producció socialitzada s’ha de determinar l’escala a la qual aquestes operacions, que retiren durant molt de temps força de treball i mitjans de producció sense oferir durant aquest temps un producte com a efecte útil, poden conduir-se sense perjudicar les branques de la producció que no tan sols retiren força de treball i mitjans de producció continuadament, o diverses vegades l’any, sinó que forneixen mitjans de vida i de producció. Amb la producció socialitzada, com amb la capitalista, els treballadors dels sectors amb períodes de treball més breus retiraran tan sols per breus períodes productes sense generar producte a canvi; mentre que els sectors amb períodes laborals llargs en retiraran per un temps superior, abans de retornar-ne. Aquesta circumstància deriva, doncs, de les condicions materials del procés laboral implicat, no de la forma social. El capital monetari desapareix en la producció socialitzada. La societat reparteix la força de treball i els mitjans de producció en els diferents sectors. Els productors poden rebre la documentació en paper que convinga per retirar la quantitat d’estocs socials de consum corresponent al llur temps de treball. Aquesta documentació no és pas diner. No circulen.
Hom veu que en la mesura que la necessitat de capital monetari s’origina de la durada del període labora, això ho condicionen dues circumstàncies: primer, que els diners en general són la forma amb la qual apareix qualsevol capital individual (deixant de banda el crèdit), per tal de convertir-se en capital productiu; això deriva de l’essència de la producció capitalista, i de la producció de mercaderies en general. - segon, la grandària de l’avançament monetari necessari s’origina de la circumstància que es retiren força de treball i mitjans de producció de la societat per un termini més prolongat, sense durant aquest termini es retorne producte reconvertit en diners. La primera circumstància, que el capital s’haja d’avançar en forma monetària, no és abolida per la forma d’aquests mateixos diners, siguen diners en metàl·lic, diners de crèdit, representacions de valor, etc. La segona circumstància no s’afecta de cap manera per quin mitjà monetari o per quina forma de producció es retiraran treball, mitjans de vida i mitjans de producció, sense reposar-hi un equivalent en la circulació.
Notes
(34) Del manuscrit II. <=