(Traducció de Jordi Arquer)
Capítol Segon: La metafísica de l'economia política
IV.- La propietat o la renda
A cada època històrica la propietat s'ha desenvolupat diferentment i en una sèrie de relacions socials completament distintes. Així, definir la propietat burgesa no és fer altra cosa que l'exposició de totes les relacions socials de la producció burgesa.
Voler donar una definició de la propietat, com d'una relació independent, d'una categoria a part, d'una idea abstracta i eterna, això no pot ésser més que una il·lusió de metafísica o de jurisprudència.
El senyor Proudhon, tot fent veure que parla de la propietat en general, només tracta de la propietat territorial, de la renda de la terra.
“L'origen de la renda, igual que el de la propietat, és, per a dir-ho així, extra-econòmic: resideix en consideracions de psicologia i de moral que no tenen, sinó d'una manera molt llunyana, relació amb la producció de riqueses”.
Així, el senyor Proudhon es reconeix incapaç de comprendre l'origen econòmic de la renda i de la propietat. Convé en el fet que aquesta incapacitat l'obliga a recórrer a consideracions de psicologia i de moral, les quals en efecte tenen una relació molt llunyana de la producció de les riqueses, però que es relacionen de molt prop amb l'exigüitat de les seves mires històriques. El senyor Proudhon afirma que l'origen de la propietat té alguna cosa de místic i de misteriós. Ara bé, veure un misteri en l'origen de la propietat, és a dir, transformar en misteri la relació de producció mateixa amb la distribució dels instruments de producció, ¿no és ja, per parlar amb el llenguatge de Proudhon, renunciar a tota pretensió a la ciència econòmica?
El senyor Proudhon es “limita a recordar que a la setena època de l'evolució econòmica – el crèdit – havent fet la ficció desaparèixer la realitat, l'activitat humana amenaçava de perdre's en el buit, s'havia fet necessari de relligar més fortament l'home a la naturalesa; ara bé: la renda ha estat el preu d'aquest nou contracte”.
L'home dels quaranta escuts ha pressentit un Proudhon futur: “Senyor creador, permeteu-me: cadascú és amo en el seu món; però vós mai no en faure creure que aquest, habitat per nosaltres, sigui de vidre”. En el vostre món, on el crèdit era un mitjà per a perdre's en el buit, és molt possible que la propietat hagi esdevingut necessària per a relligar l'home a la naturalesa. En el món de la població, on la propietat territorial precedeix sempre el crèdit, l'honor vacu de Proudhon no podia existir.
Una vegada admesa l'existència de la renda, qualsevol que sigui el seu origen, aquesta es debat contradictòriament entre l'arrendador i el propietari de la terra. ¿Quin és l'últim terme d'aquest debat, en altres paraules, quina és la quota mitjana de la renda? Heus aquí el que diu Proudhon:
“La teoria de Ricardo respon a aquesta qüestió. Al començament de la societat, quan l'home, nou sobre la terra, no tenia davant d'ell sinó la immensitat dels boscos, que la terra era extensa i que la indústria començava a néixer, la renda devia ésser nul·la. La terra, encara no arreglada per al treball, era un objecte d'utilitat; no era un valor de canvi: era comuna, no social. A poc a poc, la multiplicació de les famílies i el progrés de l'agricultura feren conèixer el valor de la terra. El treball donà el seu valor a la terra: d'aquí nasqué la renda. Com més fruits pogué donar un camp amb la mateixa quantitat de serveis, més fou estimat; de manera que la tendència dels propietaris fou sempre d'atribuir-se la totalitat dels fruits de la terra, menys el salari de l'arrendatari, és a dir, menys les despeses de producció. Així, la propietat ve darrera el treball per prendre-li tot el que en el producte ultrapassa les despeses reals. El propietari complint un deure místic i representant enfront de l'arrendatari la comunitat, l'arrendatari no essent altra cosa, en les previsions de la Providència, que un treballador responsable, que ha de donar compte a la societat de tot el que cull, a més del seu salari legítim... Per essència i destí, la renda és, doncs, un instrument de justícia distributiva, un dels mils mitjans que el geni econòmic posa en moviment per arribar a la igualtat. És un immens cadastre executat contradictòriament pels propietaris i arrendadors, sense topades possibles, en un interès superior, i el resultat definitiu del qual ha d'ésser igualar la possessió de la terra entre els explotadors del sòl i els industrials... Li calia precisament aquesta màgia de la propietat per a prendre a l'arrendatari l'excedent del producte, que no se sap estar de considrar com a propi i del qual es creu ésser l'autor exclusiu. La renda, o millor dit la propietat, ha trencat l'egoisme agrícola i creat una solidaritat que cap poder, cap repartició de la terra nou hauria pogut fer néixer... En el present, obtingut l'efecte moral de la propietat, queda per fer la distribució de la renda”.
Tot aquest estrèpit de paraules es redueix, primerament a això: Ricardo diu que l'excedent del preu dels productes agrícoles sobre llurs despeses de producció; comprès el benefici i l'interès ordinari del capital, dóna la mesura de la renda. Però Proudhon fa més. Fa intervenir el propietari com un Deus ex machina, que pren a el masover tot l'excedent de la seva producció. Se serveix de la intervenció el propietari per a explicar la renda. Respon al problema plantejant el mateix problema i augmentant-lo encara d'una síl·laba.
Observem encara que, en determinar la renda per la diferència de fecunditat de la terra, Proudhon li assigna un nou origen, puix que la terra, abans d'ésser estimada segons les diferències de grau de fidelitat, “no era pas”, segons ell, “un valor de canvi, però era comuna”. ¿Què ha esdevingut, doncs, d'aquella ficció de la renda que havia nascut en la necessitat de retornar a la terra l'home que anava a perdre's en la infinitat del buit?
Desembullem ara la doctrina de Ricardo de les frases providencials, al·legòriques i místiques, amb les quals Proudhon ha procurat d'envoltar-la.
La renda, en el sentit de Ricardo, és la propietat territorial en estat burgès: és a dir, la propietat feudal que ha sofert les condicions de la producció burgesa.
Hem vist que, segons la doctrina de Ricardo, el preu de tots els objectes està determinat finalment per les despeses de producció, comprenent-hi el benefici industrial; en altres termes, pel temps de treball emprat.
En la indústria manufacturera, el preu del producte obtingut pel mínimum de treball, regula el preu de totes les altres mercaderies de la mateixa classe, en atenció que hom pot multiplicar a l'infinit els instruments de producció menys costosos i més productius, i que la competència porta necessàriament un preu de mercat, és a dir, un preu comú per a tots els productes de la mateixa classe.
Contràriament, en la indústria agrícola, és el preu del producte obtingut per la major quantitat de treball el que regula el preu de tots els productes de la mateixa classe. En primer lloc, hom no pot pas, com en la indústria manufacturera, multiplicar a voluntat els instruments de producció del mateix grau de productivitat, és a dir, els terrenys del mateix grau de fecunditat. Puix que a mesura que va creixent la població hom anirà a explotar terrenys d'una qualitat inferior, o fer sobre el mateix terreny noves inversions de capitals, menys productius, en proporció, que els primers. En un i altre cas hom fa ús d'una major quantitat de treball per a obtenir un producte proporcionalment menor. Per necessitats de la població, que han fet necessari aquest acreixement de treball, el producte del terreny d'una explotació més costosa té una sortida forçosa, de la mateixa manera que els productes del terreny d'una explotació menys dispendiosa. La competència anivella el preu del mercat, el producte del millor terreny serà pagat tan car com el producte del terreny inferior. És l'excedent del preu dels productes del millor terreny sobre les despeses de llur producció el que constitueix la renda. Si hom tingués sempre a la seva disposició terrenys del mateix grau de fertilitat; si hom pogués com en la indústria manufacturera, recórrer sempre a les màquines menys costoses i més productives, o si les segones col·locacions de capitals produïssin tant com els primers llavors el preu dels productes agrícoles estaria determinat pel preu de cost dels articles produïts pels millors instruments de producció, com hem vist en tractar del preu dels productes manufacturats. Però també, des d'aquest moment, la renda hauria desaparegut.
Perquè la doctrina de Ricardo sigui generalment veritable, falta encara que els capitals puguin ésser lliurement aplicats a les diferents branques de la indústria; que una competència fortament desenvolupada entre els capitaliste hagi establert els beneficis a un tipus igual; que l'arrendatari no sigui altra cosa que un capitalista industrial que demana, per a l'emprament del seu capital a la terra, un benefici igual al que trauria del seu capital aplicat en una manufactura qualsevol; que l'explotació agrícola sigui sotmesa al règim de la gran indústria i, finalment, que el propietari territorial no es proposi més que la renda monetària.
Es pot dir que la renda encara no existeix, com a Irlanda, encara que l'arrendament hagi pres un desenvolupament extremat. Essent la renda l'excedent no sols sobre el salari, sinó també sobre el benefici industrial, no pot existir allà on el rèdit del propietari no és més que una percepció sobre el salari.
Ara bé, lluny de fer de l'explotador de la terra, de l'arrendatari un simple treballador, i d'“arrencar al masover l'excedent del producte que no pot privar-se de considerar com a seu”, la renda posa en presència del propietari territorial el capitalista industrial, en lloc de l'esclau, del serf, del tributari, de l'assalariat.
Així, doncs, s'ha escolat un gran espai de temps abans que l'arrendatari feudal fos reemplaçat pel capitalisme industrial. A Alemanya, per exemple, aquesta transformació no ha començat fins al darrer terç del segle XVIII. Sols és a Anglaterra que aquesta relació entre el capitalista industrial i el propietari territorial ha adquirit tot el seu desenvolupament.
Mentre no hi hagués més que el masover de Proudhon, no existí renda. Des que hi ha renda, el masover no és pas l'arrendatari, sinó l'obrer, el masover de l'arrendatari. L'empetitiment del treballador, reduït al paper de simple obrer, jornaler, assalariat, que treballa per al capitalista industrial; la intervenció del capitalista industrial, explota la terra com qualsevol altre la fàbrica; la transformació del propietari territorial de petit sobirà en vulgar usurer: ve't aquí les diferents relacions expressades per la renda.
La renda, en el sentit de Ricardo, és l'agricultura patriarcal transformada en indústria comercial, el capital industrial aplicat a la terra, la burgesia de les ciutats transplantada al camp. La renda, en lloc de lligar l'home a la naturalesa, no ha fet més que fer més forta l'explotació de la terra a la competència. Una vegada constituïda en renda, la mateixa propietat territorial és el resultat de la competència, puix que des de llavors depèn del valor de canvi dels productes agrícoles. Com a renda, la propietat territorial es troba mobilitzada i esdevé un efecte de comerç. La renda només és possible des del moment que el desenvolupament de la indústria de les ciutats i l'organització social que en resulta, forcen el propietari territorial a no tenir altra cosa en compte que el benefici venal, la relació monetària dels seus productes agrícoles, a no veure en fi en la seva propietat territorial, altra cosa que una màquina d'encunyar moneda. La renda ha separat tan perfectament el propietari territorial del sòl, de la naturalesa, que aquest ni tan sols té desig de conèixer les seves terres, com així es veu a Anglaterra. Quant a l'arrendatari, al capitalista industrial i a l'obrer agrícola, ells no es tan pas més lligats a la terra que exploten, que l'empresari i l'obrer de les manufactures ho estan al cotó o a la llana; ells sols sofreixen aquest lligament al preu de llur explotació, per al producte monetari. D'aquí vénen les jeremiades dels partits reaccionaris, que criden amb totes llurs forces el retorn del feudalisme, de la bona vida patriarcal, dels costums senzills i de les grans virtuts dels nostres avis. La subjecció de la terra a les lleis que regeixen totes les altres indústries és i serà sempre objecte de condolences interessades. Hom pot dir, doncs, que la renda ha esdevingut la força motriu que ha llençat l'idil·li al moviment de la història.
Ricardo, després d'haver suposat la producció burgesa com a necessària per a determinar la renda, l'aplicà no res menys a la propietat territorial de totes les èpoques i de tots els països. Són aquests errors de tots els economistes, que representen les relacions de la producció burgesa com a categories eternes.
Del fi providencial de la renda, que és per a Proudhon, la transformació del masover en treballador responsable, passa a la retribució igualitària de la renda.
La renda, tal com acabem de veure, està constituïda pel preu igual dels productes de terrenys desiguals en fertilitat, de manera que un hectòlitre de blat que ha costat 10 francs serà venut a 20 francs, si les despeses de producció pugen per a un terreny de qualitat inferior a 20 francs.
Mentre que la necessitat força a comprar tots els productes agrícoles portats en el mercat, el preu del mercat està determinat per les despeses del producte més costós. És, doncs, aquesta igualització del preu, resultant de la competència i no de la diferent fertilitat dels terrenys, allò que proporciona al propietari del millor terreny una renda de 10 francs per cada hectòlitre que ven el seu arrendatari.
Suposem que per un moment que el preu del blat estigui determinat pel temps de treball necessari per a produir-lo, i tantost l'hectòlitre de blat obtingut en el millor terreny es vendrà a 10 francs, mentre que l'hectòlitre de blat obtingut en el terreny de qualitat inferior serà pagat a 20 francs. Admès això, el preu mitjà del mercat serà de 15 francs, mentre que, segons la llei de la competència, és de 20 francs. Si el preu mitjà fos de 15 francs, no hi hauria lloc a cap distribució, ni igualitària, ni de cap altra classe, car no hi hauria renda. La renda sols existeix pel fet que l'hectòlitre de blat, que costa al productor 10 francs, es ven a 20. Proudhon suposa la igualtat del preu del mercat amb les despeses de producció desiguals, per arribar a la repartició igualitària del producte de la desigualtat.
Concebem que economistes, tals com Mill, Cherbulliez, Hilditsch i altres, hagin demanat que la renda fos atribuïda a l'Estat per a servir al pagament dels imposts. És aquesta l'expressió franca de l'odi que el capitalista industrial sent contra el propietari terratinent, que li sembla una inutilitat, una superfetació, en el conjunt de la producció burgesa.
Però fer pagar primer l'hectòlitre de blat a 20 francs, per a fer de seguida una distribució general dels 10 francs que hom ha tret de més, sobre els consumidors, això és suficient perquè el geni social continuï melancòlicament la seva ruta en zigzag, i vagi a clavar-se el cap contra un angle qualsevol.
La renda esdevé, sota la ploma de Proudhon, “un immens cadastre, executat contradictòriament pels propietaris i arrendataris... en un interès superior, i el resultat definitiu del qual ha d'ésser la igualar la possessió de la terra entre els explotadors de la terra i els industrials”.
Perquè un cadastre qualsevol, format per la renda, sigui d'un valor pràctic, cal sempre continuar dintre les condicions de la societat actual.
Ara bé; hem demostrat que l'arrendament pagat per l'arrendatari al propietari no expressa amb tota exactitud la renda més que els països més avençats en la indústria i el comerç. I així i tot, aquest arrendament conté molt sovint l'interès pagat al propietari pel capital incorporat a la terra. La situació dels terrenys, la proximitat de les ciutats, i moltes altres circumstàncies encara, influeixen sobre l'arrendament i modifiquen la renda. Aquestes raons peremptòries serien suficients per a provar la inexactitud d'un cadastre basat sobre la renda.
Per altra part, la renda no pot ésser l'indici constant del grau de fertilitat d'un terreny, puix que l'aplicació moderna de la química canvia a cada moment la naturalesa del terreny, i que els coneixements geològics comencen precisament en els nostres dies, a capgirar tota l'antiga estimació de la fertilitat relativa: no fa més que al volt de vint anys que hom ha artigat extensos terrenys en els comtats orientals d'Anglaterra, terrenys que hom ha deixat incultes per manca de no haver sabut apreciar bé les relacions entre la capa superior de la terra – humus – i la composició de la capa inferior.
Així, la història, lluny de donar en la renda un cadastre del tot format, no fa més que canviar, capgirar totalment els cadastres ja formats.
Finalment, la fertilitat no és tampoc una qualitat tan natural com hom podria creure: es troba íntimament lligada a les relacions socials actuals. Una terra pot ésser per a fer-hi blat, i això no obstant el preu del mercat podrà determinar al cultivador de transformar-la en prat artificial i convertir-la d'aquesta manera, en estèril.
Proudhon sols ha improvisat el seu cadastre, que ni tan sols val el cadastre ordinari, per a donar un cos al fi providencialment igualitari de la renda.
“La renda – continua Proudhon – és l'interès pagat per un capital que no desapareix mai, és a dir, la terra. I com que aquest capital no és susceptible de cap augment quant a la matèria, sinó solament d'una millora indefinida quant a l'ús, arriba que, mentre que l'interès i el benefici del préstec (mutuum) tendeix a disminuir contínuament per l'abundància dels capitals, la renda tendeix a augmentar sempre pel perfeccionament de la indústria, de la qual cosa resulta el millorament en el cultiu de la terra... Tal és, en la seva essència, la renda”.
Aquesta vegada, Proudhon veu en la renda tots els símptomes de l'interès, només amb la diferència que prové d'un capital de naturalesa específica. Aquesta capital és la terra, capital etern, “que no és susceptible de cap augment quant a la matèria, sinó solament d'una milloració indefinida quant a l'ús”. En la marxa progressiva de la civilització, l'interès té una tendència contínua envers la baixa, mentre que renda tendeix contínuament a la puja. L'interès baixa a causa de l'abundància dels capitals; la renda puja amb els perfeccionaments aportats a la indústria, els quals tenen per conseqüència un ús cada vegada millor entès de la terra.
Tal és, en essència, l'opinió de Proudhon.
Examinem primer, fins a quin punt és just de dir que la renda és l'interès del capital.
Per al propietari territorial, la renda li representa l'interès del capital que li ha costat la terra, o que trauria d'ella si la vengués. Però, comprant o venent la terra, no compra ni ven res més que la renda. El preu que ha posat per a adquirir la renda, es regula per la taxa de l'interès en general, i no té res a veure amb la naturalesa de la renda. L'interès dels capitals col·locats en terra és, en general, inferior a l'interès dels capitals col·locats en les manufactures o en el comerç. Així, per aquell qui no distingeix l'interès que la terra representa al propietari de la renda en ell mateixa, l'interès de la terra capital disminueix encara més que l'interès dels altres capitals. Però no es tracta pas del preu de compra o de venda de la renda, del valor venal de la renda, de la renda capitalista; es tracta de la renda en ella mateixa.
L'arrendament pot implicar encara, ultra la renda pròpiament dita, l'interès del capital incorporat a la terra. Llavors, el propietari rep aquesta part de l'arrendament no com a propietat, sinó com a capitalista; no obstant això, no és pas aquesta la renda pròpiament dita de la qual anem a parlar.
La terra, en tant que no és explotada com a mitjà de producció no és pas un capital. Les terres capitals poden ésser augmentades el mateix que tots els altres instruments de producció. Hom no afegeix res a la matèria, per parlar en el llenguatge de Proudhon, però hom multiplica les terres que serveixen d'instrument de producció. Res més que aplicar a les terres ja transformades en mitjà de producció, segones inversions de capitals, hom augmenta la terra capital sense afegir res a la terra matèria, és a dir, a l'extensió de la terra. La terra matèria de Proudhon, és la terra com a límit. Quant a l'eternitat que Proudhon atribueix a la terra, concedim-li que tingui aquesta virtut com a matèria. La terra capital no és pas més eterna que tot altre capital.
L'or i l'argent que produeixen interès, són tan durables i eterns com la terra. Si el preu de l'or i de l'argent baixa mentre que el de la terra va pujant, això no prové pas de la seva naturalesa més o menys eterna.
La terra capital és un capital fix, però el capital fix s'usa tant com el capitals circulants. Les millores aportades a la terra tenen necessitat de reproducció i de manteniment; aquestes millores només duren un temps i tenen això de comú amb totes les altres millores, de les quals hom se serveix per a transformar la matèria en mitjà de producció. Si la terra capital fos eterna, certs terrenys presentarien un aspecte molt diferent del que avui tenen, i veuríem les terres del voltant de Roma, Sicília, Palestina, amb tot l'esclat de llur antiga prosperitat.
Hi ha també casos en què la terra capital podria desaparèixer, a desgrat que les millores quedessin incorporades a la terra.
Primerament, això passa sempre que la renda pròpiament dita desapareix per la competència de nous terrenys més fèrtils; de seguida, les millores que poguessin tenir un valor en una certa època deixen de tenir-ne des del moment que han esdevingut universals pel desenvolupament de l'agronomia.
El representant de la terra capital, no és pas el propietari territorial, sinó l'arrendatari. El rèdit que la terra dóna com a capital, és l'interès i el benefici industrial i no la renda. Hi ha terres que proporcionen aquestinterès i aquest benefici i que no reporten renda.
En resum, la terra en tant que proporciona un interès, és la terra capital, i, com a terra capital no proporciona pas renda, no constitueix la propietat territorial. La renda prové de les relacions socials sota les quals es fa l'explotació. No pot resultar de la naturalesa més o menys dura, més o menys durable de la terra. La renda prové de la societat i no pas del seu sól.
Segons el senyor Proudhon, “el millorament en l'ús de la terra” – conseqüència “del perfeccionament de la indústria” –, és causa de la puja continuada de la renda. Aquest milorament, al contrari, l'ha feta baixar periòdicament.
En general, ¿en què consisteix tota millora, sigui en l'agricultura, sigui en la manufactura? En produir més amb el mateix treball, en produir tant o més amb menys treball. Gràcies a aquestes millores, l'arrendatari es troba dispensat d'emprar una quantitat de treball superior per a obtenir una producció proporcionalment menor. No té necessitat llavors de recórrer a terrenys inferiors, i les porcions del capital aplicades successivament al mateix terreny continuen essent igualment productives. Doncs, aquestes millores, lluny de fer pujar contínuament la renda, com diu el senyor Proudhon, són, al contrari, altres tants obstacles temporals que s'oposen a la seva puja.
Els propietaris anglesos del segle XVII comprenien tan bé aquesta veritat, que s'oposaren al progrés de l'agricultura, temerosos de veure disminuir llurs rendes. (Vegi's Petty, economista anglès del temps de Carles II).