(Traducció de Jordi Arquer)
Capítol Segon: La metafísica de l'economia política
V.- Les vagues i les coalicions dels obrers
“Tot moviment de puja en els salaris no pot tenir altre efecte que el d'una puja sobre el blat, el vi, etc., és a dir, l'efecte d'una carestia. Car, què és el salari? És el preu de cost del blat, etc.; és el preu integral de tota cosa. Anem més llun encara: el salari és la proporcionalitat dels elements que componen la riquesa i que són consumits reproductivament cda dia per la massa dels treballadors. Ara bé, doblar els salaris..., és atribuir a cada un dels productors una part més gran que el seu producte, cosa que és contradictòria; i si la puja es fa sols sobre un petit nombre d'indústries, és provocar una perturbació general en els canvis, en una paraula, una carestia... Jo declaro que és impossible que les vagues seguides d'un augment de salari no acabin en un encariment general; això és tan cert com dos i dos fan quatre” (Proudhon).
Neguem totes aquestes afirmacions, excepte que dos i dos fan quatre.
En primer lloc, no hi ha encariment general. Si el preu de tota cosa dobla al mateix temps que el salari, no pot haver-hi canvi en els preus; sols hi ha un canvi en els termes.
Segonament, una alça general dels salaris no pot produir mai un encariment més o menys general de les mercaderies. En efecte, si totes les indústries utilitzessin el mateix nombre d'obrers en relació amb el capital fix o amb els instruments de què se serveixen, una puja general dels salaris produiria una baixa general dels beneficis i el preu corrent de les mercaderies no sofriria cap alteració.
Però com que la relació del treball manual amb el capital fix no és pas la mateixa en les diferents indústries, totes les indústries que empren relativament una massa més gran de capital fix i menys obrers, es veuran obligades tard o d'hora a baixar el preu de llurs mercaderies. En el cas contrari, que el preu de llurs mercaderies no baixi, llur benefici s'elevarà per damunt del tipus comú dels beneficis. Les màquines no són assalariats. Així, doncs, la puja general dels salaris afectarà menys les indústries que emprin, comparativament a les altres, més màquines que obrers. Però la competència tendint sempre a anivellar el tipus dels beneficis, aquells que s'eleven per sobre del tipus ordinari, sols poden ésser passatgers. De manera que, a part d'algunes oscil·lacions, una puja general dels salaris portarà en lloc d'un encariment general, com diu el senyor Proudhon, una baixa parcial, és a dir, una baixa en el preu corrent de les mercaderies, especialment de les que es fabriquen amb l'ajuda de les màquines.
La puja i la baixa del benefici i dels salaris no expressen més que la proporció en la qual els capitalistes i els treballadors participen al producte d'una jornada de treball, sense influir, en la majoria dels casos, sobre el preu del producte. Però, que “les vagues seguides d'un augment de salaris acabin per un encariment general, en una carestia” – són idees que sols poden sorgir del cervell d'un poeta incomprès.
A Anglaterra, les vagues han donat lloc regularment a la invenció i aplicació d'algunes màquines noves. Hom pot dir que les màquines, eren l'arma que empraven els capitalistes per a abatre el treball especial en revolta. La self-acting mule, la més gran invenció de la indústria moderna, posà fora de combat els filadors sublevats. Encara que les coalicions i les vagues no tinguessin altre efecte que el de fer reaccionar contra ells els efectes del geni mecànic, exercirien sempre una immensa influència sobre el desenvolupament de la indústria.
“Jo trobo – continua el senyor Proudhon, en un article publicat per Léon Fauche (setembre del 1845) –, que des de fa algun temps els obrers anglesos han perdut l'habitud de les coalicions, cosa que és segurament un progrés, del qual hom no es pot estar de felicitar-los; però que aquesta millora en la moral dels obrers prové sobretot de llur instrucció econòmica. No és pas dels manufacturers – exclamava en un míting de Bolton un obrer filador – que depenen els salaris. En les èpoques de depressió, els patrons no són, per a dir-ho així, sinó el fuet de què s'arma la necessitat i que, vulguin o no, ha de pegar. El principi regulador és la relació de l'oferta amb la demanda; i els patrons no tenen pas aquest poder... Molt bé! – exclama Proudhon –, heus aquí uns obrers ben educats, obrers models, etcètera. Aquesta misèria faltava a Anglaterra; no passarà l'estret” (Proudhon).
De totes les ciutats d'Anglaterra, Bolton és la que té més desenvolupat el radicalisme. Els obrers de Bolton són coneguts per ésser els més revolucionaris de tots. Quan la gran agitació que tingué lloc a Anglaterra per a l'abolició de les lleis cerealistes, els fabricants anglesos no cregueren poder fer front als propietaris territorials sinó posant-los al davant els obrers. Però com que els interessos dels obrers no eren pas menys oposats als dels fabricants, que els interessos dels fabricants ho eren als dels propietaris territorials, era natural que els fabricants haguessin d'ésser els qui perdessin en els mítings dels obrers. ¿Què feren els fabricants? Per a salvar les aparences, organitzaren mítings compostos en gran part de contramestres, del petit nombre d'obrers que els era devot i dels amics del comerç, pròpiament dits. Quan després els veritables obrers assajaren – com a Bolton i a Manchester – de prendre-hi part per protestar contra aquestes demostracions fictícies, hom els prohibí l'entrada, dient-los que era un ticket-meeting. Hom entén, amb aquestes paraules, mítings en què sols s'admeten les persones proveïdes de bitllets d'entrada. No obstant això, els cartells enganxats a les parets havien anunciat mítings públics. Cada vegada que hi havien aquests mítings els periòdics dels fabricants feien una ressenya pomposa i detallada dels discursos que hom hi havia pronunciat. No cal pas dir, que eren els contramestres els qui pronunciaven aquests discursos. Els periòdics de Londres els reproduïen literalment. Proudhon ha tingut la desgràcia de prendre els contramestres per obrers corrents i els commina l'ordre de no passar l'estret.
Si el 1844 i el 1845 les vagues cridaven menys l'atenció que abans, era perquè el 1844 i 1845 eren els dos primers anys de prosperitat que ha tingut la indústria anglesa des del 1837. No res menys, cap de les trade-unions havia estat dissolta.
Escoltem, ara, els contramestres de Bolton. Segons ells, els fabricants no són pas els amos del salari, perquè no són els amos del preu del producte, perquè no són els amos del mercat universal. Amb aquesta raó donen a entendre que no calia fer coalicions per a arrencar als patrons un augment de salaris. Proudhon, al contrari, els prohibeix les coalicions per por que una coalició no vagi seguida d'una puja de salaris, que implicaria una carestia general. No tenim pas necessitat de dir que sobre un sol punt hi ha entesa cordial entre els contramestres i Proudhon: és que una puja de salaris equival a una puja en els preus dels productes.
Però el temor d'una carestia, ¿és la veritable causa de la rancúnia de Proudhon? No. Si mira malament els contramestres de Bolton, és simplement perquè determinen el valor per l'oferta i la demanda i no compten gaire el valor constituït, el valor passat en estat de constitució, de la constitució del valor, comprenent-hi també la canviabilitat permanent i totes les altres proporcionalitats de relacions i relacions de proporcionalitat, acompanyades de la Providència.
“La vaga dels obrers és il·legal i no és solament el Codi penal qui ho diu, sinó el sistema econòmic, la necessitat de l'ordre establert. Que cada obrer individualment tingui la lliure disposició de la seva persona i dels seus braços, això pot tolerar-se; però que els obrers emprenguin per mitjà de coalicions de violentar el monopoli, això és el que no pot permetre la societat”.
El senyor Proudhon pretén per fer passar un article del Codi penal per un resultat necessari i general de les relacions de la producció burgesa.
A Anglaterra les coalicions estan autoritzades per una acta del Parlament i és el sistema econòmic qui ha obligat el Parlament a donar aquesta autorització per mitjà de la llei. El 1825, quan sota el ministre Huskisson el Parlament hagué de modificar la legislació per a posar-la cada vegada més d'acord amb la lliure competència, li calgué necessàriament abolir totes les lleis que prohibissin les coalicions dels obrers. Com més la indústria moderna i la competència es desenvolupaven, més elements hi ha que provoquen i secunden les coalicions, i tan aviat com les coalicions han esdevingut un fet econòmic, que pren cada dia més consistència, no poden pas tardar a esdevenir un fet legal.
Així, l'article del Codi penal, prova tot al més, que la indústria moderna i la competència no estaven encara ben desenvolupades sota l'Assemblea constituent i sota l'Imperi.
Els economistes i els socialistes (*) estan d'acord sobre un sol punt: el de condemnar les coalicions. Solament que motiven diferentment llur acte de condemna.
Els economistes diuen als obrers: No us coalitzeu. En coalitzar-vos poseu traves a l'avenç regular de la indústria, impediu els fabricants de satisfer les comades, pertorbeu el comerç i precipiteu la invasió de les màquines que, en ger inútil una part del vostre treball, us obliguen a acceptar un salari encara més baix. Per altra part, ha podeu fer, el vostre salari estarà sempre determinat per la relació del braços demanats amb els braços oferts, i és un esforç tan ridícul com perillós de revoltar-vos contra les lleis eternes de l'economia política.
Els socialistes diuen als obrers: “No us coalitzeu, car a fi de comptes, què hi guanyareu? Una puja de salaris? Els economistes us provaran fins a l'evidència que les poques monedes que podríeu guanyar-hi, en cas de reeixir, per alguns moments, seran seguides per una baixa permanent. Hàbils calculadors us provaran que no caldrien diversos anys per a refer-vos, solament per l'augment dels salaris, de les despeses que us ha calgut fer per organitzar i mantenir les coalicions.
I nosaltres us direm, en la nostra qualitat de socialista, que deixant de banda aquesta qüestió del diner, vosaltres no sereu pas menys obrers, i els patrons seran sempre els patrons, tant abans com després. Així, doncs, res de coalicions, res de política. Car, fer coalicions, ¿no és fer política?
Els economistes volen que els obrers continuïn en la societat tal com està formada i tal com ells l'han consignada i segellada en llurs manuals.
Els socialistes volen que els obrers deixin tal com està la vella societat, per a poder entrar millor en la nova societat que ells els han preparat amb tanta previsió.
A desgrat d'uns i altres, a desgrat dels manuals i les utopies, les coalicions no han pas passat ni un moment d'avançar i de créixer amb el desenvolupament i eixamplament de la indústria moderna. I actualment ha arribat a tal punt, que el grau que ha aconseguit la coalició en un país, marca netament el grau que ocupa en la jerarquia del mercat universal. Anglaterra, on la indústria ha atès el grau més alt de desenvolupament, té les coalicions més extenses i millor organitzades.
A Anglaterra hom no s'ha limitat a coalicions parcials, que no tenien altres objecte que una vaga passatgera i que desapareixien amb ella. Hom ha format coalicions permanents, Trades-unions que serveixen de muralla als obrers en les seves lluites amb els fabricants. I a l'hora actual, totes aquestes trades-unions locals troben un punt d'unió en la National Association of United Trades, el comitè del qual és a Londres, i que compta ja amb 80.000 membres. La formació d'aquestes vagues, coalicions, trade-unions, avança simultàniament amb les lluites polítiques dels obrers que constitueixen actualment un gran partit polític sota el nom de Chartistes.
És sota la forma de coalicions que s'han fet sempre els primers assaigs dels treballadors per associar-se entre ells.
La gran indústria aglomera en un sol indret una multitud de gent desconeguda els uns dels altres. La competència els divideix en interessos. Però el manteniment dels salaris, aquest interès comú que tenen contra llur patró, els reuneix en un mateix pensament de resistència, coalició. Així, la coalició té sempre un doble objecte, que és el de fer acabar entre ells la competència, per poder fer una competència general al capitalista. Si el primer objectiu de resistència no ha estat més que el mateniment dels salaris, a mesura que els capitalistes a llur torn es reuneixen en un pensament de repressió, les coalicions, primerament isolades, es formen en grups, i enfront del capital, sempre reunit, el mateniment de l'associació esdevé més necessari per a ells que el del salari. Això és tan cert, que els economistes anglesos estan tots meravellats de veure els obrers sacrificar una bona part del salari a favor de les associacions que als ulls d'aquests economistes foren solament establertes a favor del salari. En aquesta lluita – veritable guerra civil – es reuneixen i es desenvolupen els elements necessaris per una batalla en el futur. Una vegada arribada a aquest punt, l'associació pren un caràcter polític.
Les condicions econòmiques havien transformat primer la massa del país en treballadors. La dominació del capital ha creat a aquesta massa una situació comuna, interessos comuns. De manera que aquesta massa és ja una classe enfront del capital, però no pas encara per ella mateixa. En la lluita, de la qual sols hem assenyalat algunes fases, aquesta massa es reuneix, es constitueix en classe per ella mateixa. Els interessos que defensa esdevenen interessos de classe. Però la lluita de classe a classe és una lluita política.
En la burgesia, s'han de distingir dues fases: una durant la qual es constitueix en classe sota el règim del feudalisme i de la monarquia absoluta, i l'altra on ja, constituïda en classe, destrueix el feudalisme i la monarquia per fer de la societat una societat burgesa. La primera d'aquestes fases fou la més llarga i necessità els esforços més grans. Començà també per coalicions parcials contra els senyors feudals.
Hom ha fet moltes recerques per a esbossar les diferents fases històriques que ha recorregut la burgesia, des de la “Commune” fins a la seva constitució com a classe.
Però quan es tracta d'adonar-se exactament de les vagues, de les coalicions i de les altres formes amb què els proletaris efectuen davant dels nostres ulls llur organització com a classe, els uns se senten presos d'un temor real, els altres afecten un desdeny transcendental.
Una classe oprimida és la condició vital de tota societat fundada sobre l'antagonisme de classes. L'alliberament de la classe oprimida implica, doncs, necessàriament la creació d'una societat nova. Perquè la classe oprimida pugui alliberar-se, cal que els poders productius adquirits ja i les relacions socials existents no puguin existir més els uns al costat dels altres. De tots els instruments de producció, el més gran poder productiu és la mateixa classe revolucionària. L'organització dels elements revolucionaris com a classe suposa l'existència de totes les forces productives engendrades en el si de la vella societat.
¿Vol dir això que després de la caiguda de la vella societat hi haurà una nova dominació de classe que es resumeixi en un nou poder polític? No.
La condició d'alliberament de la classe treballadora és l'abolició de totes les classes, així com la condició d'alliberament del tercer Estat, de l'ordre burgès, fou l'abolició de tots els estaments (*).
La classe treballadora subsistirà, en el curs del seu desenvolupament, a la vella societat civil per una associació que exclourà les classes i llur antagonisme, i no hi haurà ja més poder polític pròpiament dit, puix que el poder polític és precisament el resum oficial de l'antagonisme en la societat civil.
Mentrestant, l'antagonisme entre el proletariat i la burgesia és una lluita de classe a classe, lluita que portada a la seva més alta expressió, és una revolució total. Per altra part, ¿cal estranyar-se que una societat fundada sobre l'oposició de classes, acabi per la contradicció brutal en un xoc de cos a cos com a darrer desenllaç?
No digueu pas que el moviment social exclogui el moviment polític. No hi ha hagut mai cap moviment polític que al mateix temps no sigui social.
Només en un ordre de coses on no hi hagi classes ni antagonismes de classes, les evolucions socials deixaran d'ésser revolucions polítiques. Fins llavors, a la vetlla de cada revisió general de la societat, l'última paraula de la ciència social serà sempre:
“El combat o la mort: la lluita sagnant o el no-res. És així que la qüestió està invenciblement plantejada”
Georges Sand
(*) És a dir, en aquella època, els fourieristes a França, i els owenistes a Anglaterra. (Nota d'Engels).
(*) “Estaments (Stände) en el sentit històric dels estaments de l'Estat feudal, estaments amb privilegis determinats i delimitats. La revolució de la burgesia abolí els estaments conjuntament amb els privilegis. La societat burgesa coneix només classes. Per això era contradictori per complet amb la història de dir que el proletariat era un quart estament”. (Nota d'Engels).