(Traducció de Jordi Arquer)
Capítol Segon: La metafísica de l'economia política
III.- La competència i el monopoli
Costat bo de la competència. “La competència és tan essencial al treball com la divisió... És necessària a l'adveniment de la igualtat”.
Costat dolent de la competència. “El principi és la negació d'ell mateix. El seu efecte més segur és perdre els qui arrossega”.
Reflexió general. “Els inconvenients que comporta, el mateix que el bé que procura..., deriven lògicament uns i altres del principi”.
Problema a resoldre. “Demana el principi d'acomodament que ha de derivar d'una llei superior a la llibertat mateixa”. VARIANT. “No es tracta pas de destruir la competència, cosa tan impossible com de destruir la llibertat; es tracta de trobar-ne l'equilibri, o si m'és permès de dir-ho així, la policia”.
El senyor Proudhon comença per defensar la necessitat eterna de la competència contra els qui volen reemplaçar-la per l'emulació (*).
No hia “emulació sense finalitat”, i com “l'objecte de tota passió és necessàriament anàloga a la passió mateixa, la d'una dona per l'amant, del poder per a l'ambició, l'or per a l'avar, una corona per al poeta, l'objecte de l'emulació industrial és necessàriament el benefici. L'emulació no és altra cosa que la mateixa competència”.
La competència és l'emulació en vistes al benefici. L'emulació industrial és necessàriament l'emulació en vistes al benefici, és a dir, la competència? Proudhon ho prova afirmant-ho. Ja ho hem vist: per a ell afirmar és provar, de la mateixa manera que suposar és negar.
Si l'objecte de l'amant és la dona, l'objecte immediat de l'emulació industrial és el producte i no el benefici.
La competència no és l'emulació industrial, és l'emulació comercial. En els nostres dies, sols existeix en vistes al comerç. I fins hi ha fases en la vida econòmica dels pobles moderns que tot el món és pres d'una espècie de vertigen per a fer beneficis sense produir. Aquest vertigen d'especulació, que es repeteix periòdicament, posa al descobert el veritable caràcter de la competència que tracta de sostreure's de la necessitat de l'emulació industrial.
Si haguéssiu diu a un artesà del segle XIX que hom anava a abolir els privilegis i tota l'organització feudal de la indústria per posar al seu lloc l'emulació industrial, anomenada competència, us hauria contestat que els privilegis de les diverses corporacions, confraries, gremis, són la competència organitzada. El senyor Proudhon no diu altra cosa en afirmar que l'“emulació no és res més que la nostra competència”.
“Ordeneu que a partir de l'1 de gener de 1847 el treball i el salari seran garantits a tothom: de seguida un immens relaxament succeirà a la tensió ardent de la indústria”.
Al lloc d'una suposició, d'una afirmació i d'una negació, tenim ara una ordre que el senyor Proudhon ha fet expressament per a provar la necessitat de la competència, la seva eternitat com a categoria, etc.
Si hom s'imagina que no calen sinó ordenances per sortir de la competència, no se'n sortirà pas mai. I si hom porta les coses fins a proposar d'abolir la competència, tot conservant el salari, hom proposaria de fer un contrasentit per reial decret. Però, els pobles no procedeixen per reial decret. Abans de fer aquestes ordenances, almenys han d'haver canviat de baix a dalt llurs condicions d'existència industrial i política, i per consegüent tota llur manera d'ésser.
El senyor Proudhon respondrà amb la seva seguretat impertorbable, que és la hipòtesi “d'una transformació de la nostra naturalesa sense antecedents històrics”, i que tindria dret “de descartar-nos de la discussió”, no sabem pas en virtut de quina ordenança.
El senyor Proudhon ignora que tota la història no és més que una transformació contínua de la naturalesa humana.
“No sortim dels fets. La Revolució francesa ha estat feta tant per a la llibertat industrial com per a la llibertat política; i per bé que França, l'any 1789, no es va adonar de totes les conseqüències del principi la realització del qual demanava, diguem-ho ben alt, França no s'enganyà ni en els seus desigs ni en les seves esperances. Qui tractés de negar-ho perdria als meus ulls el dret a la crítica; jo no discutiré mai amb un adversari que exigís en principi l'error espontani de vint-i-cinc milions d'homes... ¿Per què, doncs, si la competència no hagués estat un principi de l'economia social, un decret del destí, una necessitat de l'ànima humana, per què en lloc d'abolir corporacions, gremis i confraries, no es mirà de reformar-ho tot?”
Així, puix que els francesos del segle XVIII aboliren corporacions, gremis i confraries en lloc de modificar-les, els francesos del segle XIX han de modificar la competència en lloc d'abolir-la. Puix que la competència ha estat establerta a França al segle XVIII, com a conseqüència de necessitats històriques, aquesta competència no ha pas d'ésser destruïda al segle XIX a causa d'altres necessitats històriques. El senyor Proudhon, que no comprèn que l'establiment de la competència anava lligat al desenvolupament real dels homes del segle XVIII, fa de la competència una necessitat de l'ànima humana, in partibus infidelium. ¿Què hauria fet del gran Colbert per al segle XVII?
Després de la Revolució ve l'actual estat de coses. Proudhon posa igualment fets per demostrar l'eternitat de la competència, provant que totes les indústries en les quals aquesta categoria no està encara prou desenvolupada, com l'agricultura, es troben en un estat d'inferioritat, de caducitat.
Dir que hi ha indústries que no estan encara a l'alça de la competència, que d'altres estan encara per sota del nivell de la producció burgesa, és un repapieg que no prova de cap manera l'eternitat de la competència.
Tota la lògica del senyor Proudhon es resumeix en això: la competència és una relació social en la qual desenvolupem actualment les nostres forces productives. I dóna a aquesta veritat, no pas desenvolupaments lògics, sinó formes sovint molt ben desenvolupades, dient que la competència és l'emulació industrial, la manera actual d'ésser lliure, la responsabilitat en el treball, la constitució del valor, una condició per a l'adveniment de la igualtat, un principi de l'economia social, un decret del destí, una necessitat de l'ànima humana, una inspiració de la justícia eterna, la llibertat den la divisió, la divisió en la llibertat, una categoria econòmica.
“La competència i l'associació recolzen l'una sobre l'altra. Lluny d'excloure's, no són ni tan sols divergents. Qui diu competència, suposa ja fi comú. La competència no és, doncs, l'egoisme, i l'error més deplorable del socialisme és haver-la considerat com el capgirament de la societat”.
Qui diu competència diu fi comú, i això prova, d'un costat, que la competència és l'associació; de l'altre, que la competència no és l'egoisme. ¿I qui diu egoisme no diu també fi comú? Cada egoisme s'exerceix en la societat i pel fet de la societat, és a dir, per fins comuns, per necessitats comunes, per mitjans de producció comuns, etc. ¿Seria tal vegada per atzar, que la competència i l'associació de les quals parlen els socialistes no són ni tan sols divergents?
Els socialistes saben molt bé que la societat actual està fundada sobre la competència. ¿Com poden retreure a la competència de destruir la societat actual que ells també volen destruir? ¿I com podien retreure a la competència de destruir la societat del futur, en la qual ells veuen, contràriament, l'enderrocament de la competència.
El senyor Proudhon diu més endavant, que la competència és l'oposició del monopoli i que, per consegüent, no podia ésser l'oposició de l'associació.
El feudalisme era, des del seu origen, oposat a la competència, que encara no existia. ¿Pot deduir-se d'això que la competència no és oposada al feudalisme?
De fet, societat, associació, són denominacions que hom pot donar a totes les societats, a la societat feudal el mateix que a la societat burgesa, que és l'associació fundada sobre la competència. ¿Com pot haver-hi, doncs, socialistes que, per la sola paraula d'associació, creguin poder refutar la competència? ¿I com el senyor Proudhon mateix pot voler defensar la competència contra el socialisme, designant la competència sota la paraula associació?
Tot el que acabem de dir forma el costat bo de la competència, tal com l'entén el senyor Proudhon. Passem ara al costat vil, al costat negatiu de la competència, als seus inconvenients, a allò que té de destructiu, de subversiu, de qualitats malèfiques.
El quadre que ens en fa el senyor Proudhon té alguna cosa de lúgubre.
La competència engendra la misèria, fomenta la guerra civil, “canvia les zones naturals”, confon les nacionalitats, transtorna les famílies, corromp la consciència pública, “trasbalsa les nocions d'equitat, de justícia”, de moral i, el que és pitjor, destrueix el comerç honrat i lliure i ni tan sols dóna en compensació el valor sintètic, el preu fix i honest. Desencanta tothom, fins els economistes. Porta les coses a l'extrem de destruir-se elles mateixes.
Després de tot el mal que n'ha dit el senyor Proudhon, ¿pot haver-hi, per a les relacions de la societat burgesa, per als seus principis i les seves il·lusions, un element més dissolvent, més destructiu que la competència?
Notem bé que la competència esdevé cada dia més destructiva per a les relacions burgeses, a mesura que excita a una creació febril de noves forces productives, és a dir, condicions materials d'una societat nova. Sota aquesta relació almenys, el costat dolent de la competència tindria alguna cosa bona.
“La competència com a posició o fase econòmica, considerada en el seu origen, és el resultat necessari... de la teoria de reducció de les despeses generals”.
Per al senyor Proudhon, la circulació de la sang ha d'ésser una conseqüència de la teoria d'Harvey.
“El monopoli és el terme fatal de la competència, que l'engendra per una negació incessant d'ella mateixa. Aquesta generació del monopoli n'és ja la seva justificació... El monopoli és l'oposició natural de la competència... però des que la competència és necessària implica la idea del monopoli és com el seient de cada individualitat competidora”.
Ens alegrem amb el senyor Proudhon que pugui, almenys una vegada, aplicar bé la seva fórmula de tesi i d'antítesi. Tothom sap que el monopoli modern està engendrat per la mateixa competència.
Quant al contingut, el senyor Proudhon es redueix a imatges poètiques. La competència feia “de cada subdivisió del treball com una sobirana on cada individu es tancava amb la seva força i amb la seva independència”. El monopoli és el “el seient de cada individualitat competidora”. La sobirania val almenys el seient.
El senyor Proudhon no parla més que del monopoli modern, engendrat per la competència. Però, nosaltres tots sabem que la competència ha estat engendrada pel monopoli feudal. Així, primitivament la competència fou el contrari del monopoli, i no el monopoli el contrari de la competència. Doncs el monopoli modern no és pas una simple antítesi, és al contrari, la veritable síntesi.
Tesi: El monopoli feudal anterior a la competència.
Antítesi: La competència.
Síntesi: El monopoli modern, que és la negació del monopoli feudal, en tant que suposa el règim de la competència, i que és la negació de la competència, en tant que és monopoli.
De manera que el monopoli modern és el monopoli sintètic, la negació de la negació, la unitat dels contraris. És el monopoli en estat pur, normal, racional. El senyor Proudhon està en contradicció amb la seva pròpia filosofia, quan fa del monopoli burgès el monopoli en estat cru, simplista, contradictori, espasmòdic. Rossi, que el senyor Proudhon cita diferents vegades amb motiu del monopoli, sembla haver comprès millor el caràcter sintètic del monopoli burgès. En el seu Cours d'Économie politique, distingeix entre els monopolis artificials i els monopolis naturals. Els monopolis feudals, diu, són artificials, és a dir, arbitraris; els monopolis burgesos són naturals, és a dir, racionals.
El monopoli és cosa bona, raona el senyor Proudhon, puix que és una categoria econòmica, una emanació de “la raó impersonal de la humanitat”. La competència és encara una cosa bona, puix que ella és, també, una categoria econòmica. Però el que no és bo, és la realitat del monopoli i la realitat de la competència. El que encara és pitjor és que la competència i el monopoli es devorin mútuament. Què cal fer? Cercar la síntesi d'aquests dos pensaments eterns, arrancar-la del si de Déu on està dipositada des de temps immemorial.
En la vida pràctica, hom troba no solament la competència, el monopoli i llur antagonisme, sinó també llur síntesi, que no és pas una fórmula sinó un moviment. El monopoli produeix la competència, la competència produeix el monopoli. Els monopolis es fan la competència, els competidors esdevenen monopolitzadors. Si els monopolitzadors restringeixen la competència entre ells per mitjà d'associacions parcials, la competència augmenta entre els obrers; i com més la massa proletària augmenta enfront dels monopolitzadors de la nació, més la competència esdevé desenfrenada entre els monopolitzadors de les diferents nacions. La síntesi és tal, que el monopoli sols pot mantenir-se passant contínuament per la lluita de la competència.
Per a engendrar dialècticament els impostos que vénen després del monopoli, el senyor Proudhon ens parla del geni social que, després d'haver seguit intrèpidament la seva ruta en zig-zag, “després d'haver caminat amb pas segur, sense penedir-se i sense detenir-se, arribat a l'angle del monopoli, gira el seu esguard melancòlic endarrera, i després d'una profunda reflexió, carrega d'impostos tots els objectes de la producció, i crea tota una organització administrativa, a fi que totes les col·locacions siguin lliurades al proletariat i pagades pels homes del monopoli”.
¿Què direm d'aquest geni que essent tan jove, es passeja en zig-zag? ¿I què direm d'aquesta passejada que no té altra finalitat que enderrocar els burgesos pels impostos, mentre que els impostos serveixen precisament per a donar als burgesos els mitjans de conservar-se com a classe dominadora?
Solament per a fer entreveure la manera com el senyor Proudhon tracta els detalls econòmics, serà suficient dir, que segons ell, l'impost sobre el consum, hauria estat establert amb mires a la igualtat i per a socórrer el proletariat.
L'impost sobre el consum no ha pres el seu veritable desenvolupament, sinó després de l'adveniment de la burgesia. Entre les mans del capital industrial, és a dir, de la riquesa sòbria i econòmica que es manté, es reprodueix i s'engrandeix per l'explotació directa del treball, l'impost sobre el consum era un mitjà d'explotar la riquesa frívola, joiosa, pròdiga, dels grans senyors, que no feien altra cosa que consumir. Jacques Stuart, ha exposat molt bé aquest fi primitiu de l'impost sobre el consum, en les seves Recherches sur les principes de l'Économie politique, que publicà deu anys abans que A. Smith.
“En la monarquia pura – diu Stuart – els prínceps en certa manera semblen gelosos de l'acreixement de les riqueses, i posen impostos sobre els qui esdevenen rics – impostos sobre la producció –. En el govern constitucional, els impostos recaigueren principalment sobre els qui esdevenien pobres – impostos sobre el consum –. Així, els monarques, posen un impost sobre la indústria... per exemple, la capitació i la talla són proporcionades a la suposada opulència d'aquells qui hi estan subjectes. Cada un paga l'impost a raó del benefici que es suposa que fa. En els governs constitucionals, els impostos es treuen ordinàriament del consum. Cadascú el paga a raó de les despeses que fa”.
Quant a la successió lògica dels impostos, de la balança del comerç, del crèdit, farem observar solament, que la burgesia anglesa, que sota el regnat de Guillem d'Orange, arribà a la seva constitució política, creà tot d'un cop un nou sistema d'impostos; el crèdit públic i el sistema dels drets protectors, tan aviat com estigué en estat de desenvolupar lliurement les seves condicions d'existència.
Aquest esbós serà suficient per a donar al lector una idea justa de les elucubracions del senyor Proudhon sobre la policia o l'impost, la balança del comerç, el crèdit, el comunisme i la població. Desafiem la crítica més indulgent d'emprendre seriosament aquests capítols.
(*) Els fourieristes. (Nota d'Engels).