(1.1.1947)
Títol original “Projet de thèses sur la question juive après la seconde guerre impérialiste”.
Poble mercader, la supervivència del qual en mig d'altres pobles troba la seua arrel en una funció social particular, els jueus han vist la llur sort determinada a través de les èpoques per l'evolució general de la societat, evolució que canvia les llurs relacions amb les diferents classes. La revolució burgesa a l'Europa occidental obrí les portes dels calls i integra les masses jueves en la societat que les rodeja. L'assimilació dels jueus sembla cosa feta. Però els països d'Europa central i orientals, els reservoris més grans de jueus, limitats durant segles a funcions d'intermediaris, entraren en la via del desenvolupament capitalista en un moment on el capitalisme mundial ja havia entrat en la seua fase imperialista. Aleshores que les relacions de bescanvi i de producció seculars són capgirades bruscament, manllevant als jueus la base material de la llur existència, cap industrialització massiva en permet la integració dins el proletariat d'aquells milions d'intermediaris esdevinguts inútils. La diferenciació social de les masses jueves queda així obstaculitzada. Sols una petita part dels jueus esdevingué capitalista o proletària; una part més important emigrà, contrarestant així la tendència a l'assimilació completa que regnava als països occidentals. La gran majoria restà en un estadi miserable de petits comerciants, «esclafats entre el feudalisme i el capitalisme, la putrefacció del primer augmentava la putrefacció de l'altre» (A. Leon).
Els moviments antisemites del passat posseïen sempre una base social directa o indirecta. Eren moviments de classes socials diferents, els interessos de les quals entraven successivament en conflicte amb la funció social del jueu. No n'ha sigut pas altrament amb l'antisemitisme fins al principi del segle XX.
En els països endarrerits de l'Europa oriental, les forces polítiques reaccionàries podien reeixir a desviar el malcontentament i la desesperació de les masses vers pogroms periòdics perquè l'odi del poble petit envers el petit usurer i prestamista jueu, envers el petit comerciant i el taverner jueu era una realitat social innegable.
En els països de l'Europa central, els moviments antisemites com els del batlle Lüeger a Viena, trobaren la llur arrel social en l'exacerbació de la competència a l'interior de les classes mitjanes, liberals i comerciants, sotmeses a un flux d'immigrants jueus.
A França, el moviment antisemita que es desencadena amb ocasió de l'afer Dreyfus troba el seu origen en l'odi de l'aristocràcia front els banquers jueus que compraven els llurs castells, i dels fills dels aristòcrates que veien les carreres que abans els hi eren “reservades”, ocupades exclusivament per perillosos competidors.
Aquests resorts socials reeixiren a orientar contra els jueus, durant un cert temps, els sentiments nacionalistes exacerbats d'una gran part de la petita burgesia.
En tindre les llurs arrels en diferents conflictes socials, aquests diferents moviments antisemites aparegueren amb manifestacions força diverses, que anaren des de fenòmens de la més pura barbàrie (pogroms russos) a la formulació de teories nacionalistes «refinades» característiques de l'època imperialista (Charles Maurras).
Les possibilitats socials de l'assimilació dels jueus a l'Europa occidental havien creat un moviment ideològic ascendent vers l'assimilació total. La impossibilitat d'una assimilació massiva dels jueus a Europa oriental provocà una corrent ascendent favorable a un renaixement nacional i a una conservació de les particularitats nacionals. És al mig de fortes concentracions de masses populars jueves, a Polònia, a Lituània, a la Rússia occidental, a Hongria, a Romania, i a Eslovàquia, que es desenvolupa una nova literatura en jidix, un nou folclore, una intensa vida cultural i alhora una política autònoma (la «Bund» en el moviment obrer). En la mesura que les masses jueves emigrades als Estats Units es retroben socialment acantonades en sectors determinats de la vida econòmica, i geogràficament concentrats, aquest moviment es perllonga fins a aquest país. Lenin, l'únic que sapigué aplicar en la II Internacional una estratègia marxista en la qüestió nacional, refusa tot pedantisme en jutjar aquesta corrent. Partia del punt de vista que la tasca del partit revolucionari consistia a integrar en el moviment d'emancipació proletària totes les corrents d'autonomia cultural i nacional que es corresponien a una veritable aspiració de les masses treballadores. És per això que reconegué la legitimitat, des del punt de vista socialista, d'aquell moviment jueu a l'igual que del moviment polonès o txec. La tasca dels obrers jueus consistia a lluitar al costat dels treballadors del país on habitaven, per l'enderrocament del capitalisme, després del qual se'ls deixaria completa llibertat per adoptar l'organització de la llur autonomia nacional i cultural d'acord amb la llur elecció.
L'època del capitalisme decadent és al mateix temps l'època de la crisi agreujada del problema jueus. La inflació, la pressió acentuada del capital bancari, a més de la gran crisi econòmica, ensorraren milions de petits artesans i comerciants, i exacerbaren extremadament l'odi contra els competidors jueus. La terrible manca de feina que s'estengué en mig dels treballadors intel·lectuals i el recrudiment de la misèria de les professions liberals a l'Europa central i oriental, crearen un clima particularment favorable a l'aparició de grans moviments petits-burgesos de masses, que trobaren en l'antisemitisme una de les llurs armes ideològiques pròpies. En els països de l'Europa oriental, aquests moviment traduïen una corrent popular extremadament profunda que s'exterioritza en nombrosos explosions cruentes. A Alemanya és el poder de l'estat, caigut a les mans dels dirigents nazis, qui organitzà des de dalt la persecució i més tard l'extermini dels jueus. En aquest sentit és el capitalisme decadent qui es posa conscientment a les mans d'una banda de criminals sanguinaris, plenament responsables de l'esfereïdora sort de les masses jueves d'Europa durant la guerra. L'extermini dels jueus europeus per l'imperialisme alemany és un advertiment per tots els altres pobles, que els mostra la sort que els espera si la societat actual continua la seua putrefacció.
El SIONISME nasqué al si de la petita burgesia jueva de l'Europa central com a reacció al naixement de l'antisemitisme a principis del segle XX. Moviment típicament petit-burgès, restà durant molt de temps desprovist de l'ajut de la burgesia jueva i aïllat de les masses populars. En el curs de la primera guerra mundial, l'imperialisme britànic en volgué fer un instrument per instal·lar-se a Palestina, i li donà aparentment la possibilitat d'esdevindre una realitat mitjançant la declaració Balfour. A partir d'aquell moment es començà a evidenciar un lleuger influx de capitals i un feble moviment d'immigració. No fou fins després de l'arribada de Hitler al poder i la ràpida caiguda a l'abisme de tot el judaïsme europeu, que aquests dos moviments s'«acceleraren» contrarestats alhora per explosions nacionalistes àrabs i per la política de l'imperialisme britànic, que posava més i més barreres a la penetració jueva a Palestina.
Pel proletariat revolucionari, el sionisme s'ha de considerar com un moviment alhora utòpic i reaccionari:
Utòpic:
perquè jutja possible un desenvolupament «harmoniós» de les forces productives en una «economia tancada» a Palestina, en mig d'un món capitalista subjecte a convulsions econòmica més i més grans. El desenvolupament formidable de l'economia palestina que caldria per permetre l'absorció de diversos milions d'immigrats és irrealitzable en el marc de l'economia capitalista mundial actual.
perquè jutja possible la creació d'un estat jueu (o bi-nacional) al mig de l'hostilitat provada de 50 milions d'àrabs, alhora que la immigració jueva i la industrialització progressiva del país es desenvolupen amb les mateixes proporcions que la població àrab.
perquè espera obtindre aquest resultat tot comptant amb les maniobres entre les grans potències, que, en realitat, totes volen utilitzar el moviment sionista únicament com un peó en el llur joc de potències envers el món àrab.
perquè pensa poder neutralitzar l'antisemitisme en el món pel simple atorgament d'una nacionalitat als jueus, quan que aquest antisemitisme té arrels socials històriques i ideològiques profundes que seran cada vegada més difícils d'arrencar a mesura que es perllongue l'agonia del capitalisme.
Reaccionari:
perquè serveix de suport a la dominació imperialista britànica, en donar a l'imperialisme el pretext de servir d'«àrbitre» de les diferències judeo-àrabs, en demanar-li ell mateix el manteniment del mandat britànic i en desenvolupar una economia jueva «tancada» en miniatura, on les masses treballadores tinguen un nivell de vida força més elevat i interessos immediats diferents que els de les masses treballadores àrabs.
perquè provoca una reacció nacionalista de part de les masses àrabs, causa una divisió racial en el moviment obrer, accentua l'«unió sagrada» entre els jueus i els àrabs i permet així a l'imperialisme d'eternitzar aquest conflicte, mig per eternitzar la presència de tropes a Palestina.
perquè enlenteix el moviment per la revolució agrària en comprar terres als terratinents àrabs i en explotar-les gràcies a subsidis estrangers com una agricultura jueva «tancada» a l'interior de l'agricultura palestina àrab. D'aquest fet la posició dels terratinents és enfortida en certa mesures, les terres són manllevades als camperols àrabs i, ço que és més important de tot, la massa jueva de Palestina no té cap interès de combatre pel repartiment de les terres dels «effendis» entre els camperols àrabs car aquest repartiment significaria la fi de les seues compres de terra.
perquè frena la participació de les masses obreres jueves a la lluita de classes en la resta del món, els separa del proletariat mundial, els dóna fins autònomes que esperar i crea il·lusions quant a la possibilitat de millorar la llur sort en el marc del capitalisme mundial decadent.
Per totes aquestes raons, el moviment revolucionari obrer mena sempre una lluita violenta contra la ideologia i la pràctica sionistes. Els arguments que els representants «socialistes» del sionisme presenten en favor de la llur causa ja siguen els arguments reformistes clàssics («possibilitat de millorar progressivament la situació de les masses jueves»...), els arguments social-patriotes («cal resoldre la qüestió nacional per tots els jueus abans de posar la solució als problemes socials dels treballadors jueus»), els arguments clàssics dels defensors de l'imperialisme («la penetració dels jueus a Palestina no sols ha desenvolupat la indústria, sinó també el moviment obrer, la cultura general de les masses, el llur nivell de vida, etc.»), són arguments presentats pels defensors del colonialisme de tots els països.
Després de la segona guerra mundial, la situació particularment tràgica dels jueus sembla un símbol de tota la tragèdia de la humanitat que llisca vers la barbàrie. Després de l'espantosa catàstrofe dels judaïsme europeu, els jueus, arreu on es troben, fan cara a un recrudiment de l'hostilitat de la població envers ells.
A Europa, dos anys després de l'«alliberament», més de 100.000 jueus continuen sotmesos al més infamant dels règims dins els camps; els senyors imperialistes que reeixiren, en el curs de les llurs operacions militars, a desplaçar milions d'homes, diuen, no han pogut trobar, després de 20 mesos de recerca, un refugi pels malaurats supervivents dels camps nazis. A la resta del continent, no subsisteix amb prou feines un milió de jueus.
A Palestina, 700.000 jueus fan cara a un món àrab en plena ebullició. El desenvolupament del capitalisme egipci i sirià uneix el factor de la competència econòmica a les múltiples causes de l'antisionisme militant. L'imperialisme britànic, els feudals i els burgesos àrabs faran, per la llur banda, tot el possible per desviar l'odi de les masses oprimides àrabs contra el boc expiatori jueu. D'aquesta forma, els jueus palestins s'arrisquen a veure's exterminar en l'explosió general que es prepara al Mig Orient.
A l'URSS, la burocràcia ha utilitzat en la seua lluita contra l'oposició, l'antisemitisme que restava latent en les masses camperoles i els sectors obrers endarrerits. Durant els anys dels primer i del segon pla quinquenal, milions de comerciants i d'artesans jueus foren integrats en els rangs inferiors i mitjans de la burocràcia com a enginyers, tècnics, directors de cooperatives, i en el càrrecs superiors dels kolkhos. Constitueix a la Rússia occidental aquella part de la burocràcia que és la més directament en contacte amb les masses oprimides i per aquest fet és en gran part sobre ells on es concentra l'odi de les masses contra els paràsits i els aprofitats del règim. Els pogroms cruents desencadenats per la població indígena després de la invasió alemanya constitueixen índexs ben clars quant a l'exacerbació d'aquest odi (70.000 jueus assassinats a Kiiv en 24 hores). Si s'accentuàs la crisi social a Rússia, l'esclat de la guerra civil suposaria certament l'extermini de masses jueves en els cas que es produís una victòria de la contrarevolució.
Finalment als Estats Units l'acantonament dels jueus en sectors determinats de l'artesania, de les professions comercials i liberals, crearà després de la propera crisi econòmica violenta l'exacerbació de la competència que donarà a l'antisemitisme present en forma latent ara, una potent base material. L'explotació dels prejudicis reaccionaris contra les «minories racials» és des de fa temps l'arma preferida dels gangsters feixistes americans. A mesura que l'accentuació de la crisi social, la politització del moviment obrer i la descomposició ràpida de la «democràcia» americana, engendren el desenvolupament d'un partit feixista de masses, l'antisemitisme així com l'agitació anti-negra prendran dimensions monstruoses. La sort dels jueus als Estats Units està lligada de la forma més íntima al resultat de la lluita gegantina de la classe obrera americana i de la burgesia ianqui. Una victòria d'aquesta a través de l'establiment d'una dictadura, significaria a curt termini una catàstrofe comparable sols a la catàstrofe que constituí pels jueus d'Europa l'arribada de Hitler al poder.
La sèrie interminable de proves per les quals han passades les masses jueves a Eiropa, han accentuat sense cap dubte el desenvolupament d'una consciència nacional, tant entre els supervivents com entre les masses jueves d'Amèrica i de Palestina que se senten més estretament lligades a la sort dels llurs germans a Europa. Aquesta consciència nacional s'expressa de la forma següent:
les masses jueves en general desitgen afirmar la llur nacionalitat pròpia davant els altres pobles. Un nacionalisme jueu violent respon a la violència de les persecucions i de l'antisemitisme.
les masses jueves a Europa han girat els ulls vers l'emigració. Davant el tancament hermètic de totes les fronteres, que segueix a les condicions generals del món de la postguerra i en concordància amb l'onada de nacionalisme que impliquen, aquesta voluntat d'abandonar el continent que per ells no és més que un vast cementiri s'expressa primer que tot en una voluntat sionista d'anar a Palestina.
a l’interior del moviment sionista, la lluita per «l'Estat Jueu», fins ara menada exclusivament per l'extrema dreta («els revisionistes») és actualment represa per tots els partits («Programa de Biltmore») llevat del partit centrista Hastxomer Hazair.
La renaixença de la consciència nacional de les masses és un resultat de la descomposició del capitalisme, que fa qüestionar tots els problemes resolts després del seu període àlgid. En recolzar fermament en el seu programa i en una anàlisi científica de la situació en Palestina, però en considerar el mateix temps l'estat real de la consciència de les masses jueves, la IV Internacional ha de reconèixer com a legímita la llur voluntat de dur una existència nacional. Ha de demostrar contretament que la conquesta d'aquesta nacionalitat és irrealitzable en la societat capitalista decadent, i particularment més irrealitzable i reaccionària a Palestina. Ha de demostrar que, pels jueus, com per tots els altres pobles de la terra, la defensa o la conquesta definitiva de la llur pròpia nacionalitat no es pot pas obtindre mitjançant la construcció d'estats i d'economies «tancades», sinó que l'economia socialista mundial planificada constitueix l'únic marc realista en el qual és actualment possible un lliure desenvolupament normal dels pobles. La IV Internacional ha d'advertir les masses jueves conscients de les terribles catàstrofes que els hi espera si la putrefacció del capitalisme segueix el seu curs. Sols la integració del moviment d'emancipació jueu en el moviment obrer mundial permetrà una solució harmoniosa del problema jueu. La planificació socialista «en capgirar la topografia del món» (Trockij) assegurarà a tots aquells que la desitgen una existència nacional particular en el marc dels Estats Units dels món.
Però la IV Internacional no adquirirà mai una influència decisiva davant les masses jueves en pronunciar únicament la necessitat de la revolució socialista per la llur emancipació. Si no es posa al capdavant d'un vast moviment mundial de solidaritat de part del proletariat envers les víctimes de les persecucions imperialistes i feixistes; si no mostra a la pràctica als jueus que les solucions proposades pel moviment revolucionari són més favorables i més realistes que la «solució» sionista, la IV Internacional no reeixirà promptament a retornar les masses jueves a la lluita antiimperialista mundial. Marxar actualment contra la corrent sionista; oposar-hi una eixida immediata i concreta, aquests són els dos elements indispensables per preparar la propera etapa; quan les masses jueves hagen tingut la llur experiència decebedora amb el sionisme, quan hagen comprès la inutilitat dels llurs esforços i dels llurs sacrificis, es giraran vers nosaltres a condició que sapiguem aleshores anar vers elles amb les nostres solucions alhora que amb una crítica implacable del sionisme.
Totes les seccions de la IV Internacional han d'avançar el mot d'ordre: «Obriu les portes de tots els països als refugiats jueus!», «Abolició de totes les restriccions a la immigració». Aquesta consigna ha d'ésser defensada més específicament pel SWP dels Estats Units d'una banda i per les nostres sections anglesa, canadenca, francesa i totes les nostres seccions d'Amèrica Llatina de l'altra. Aquestes darreres així com la nostra secció austrialiana, i més particularment les seccions d'Argentina i de Brasil haurien d'unir a aquestes consignes els mots d'ordre: «Abolició de totes les clàusules de discriminació racial i religiosa en la legislació sobre la immigració». Cada ocasió concreta (queixes per la manca de mà d'obra i per la disminució de la població; obertura parcial del país per determinades categories d'immigrants; actes de commemoració en favor de les víctimes del feixisme...) s'ha d'emprar per conscienciar l'opinió pública del país i per exigir l'aplicació d'accions concretes amb vistes d'obtindre resultats immediats. Resolucions com les del CIO haurien d'ésser emprades com a punt de partida per exigir accions de part de la FSM, per organitzar moviments concertats en els sectors de la vida econòmica i social més aptes per expressar la llur solidaritat activament (mariners, empleats governamentals, funcionaris...) a través de vagues, de sabotatges organitzats; mesures de discriminació, protestes, reunions i manifestacions coordinades, etc. És solament en la mesura que les nostres seccions puguen provar als jueus que lluiten realment i eficaçment per l'obertura del llur propi país a la immigració que se les podrà dur a preferir la immigració a aquest país a la immigració a Palestina, més difícil d'obtindre i que constitueix alhora un acte contrari als interessos vitals de les masses anti-imperialistes del Mig Orient.
Totes les seccions de la IV Internacional han d'implicar-se seriosament en la tasca de combatre les restes d'ideologia antisemita que subsisteixen o es desenvolupament cada dia més en grans sectors de la població de tots els països. Aquest treball de desintoxicació és més urgent en tant que el moviment obrer «oficial», alhora per conformisme, per laxitud o per estrets càlculs partisans (l'antitrotskisme del PCF s'expressa no poques vegades en arguments antisemites...) no fa res per eliminar de la consciència de les masses el verí anti-jueu dipositat per la propaganda hitleriana. En tota ocasió concreta, les nostres seccions haurien de destruir les mentides feixistes sobre el «capitalisme jueu» o els «acaparadors jueus». Han d'advertir sistemàticament les organitzacions de masses proletàries contra qualsevol temptativa de reconstruir organitzacions antisemites. Amb la utilització dels exemples tràgics dels darrers anys, han d'impregnar la consciència de les masses d'aquesta veritat fonamental, que la llur pròpia sort és en joc en la lluita contra els gangsterisme antisemita. Sols en la mesura que les nostres seccions facen admetre les masses aquesta veritat i la facen traduir en accions, reeixiran a convèncer els jueus que sols la integració del llur moviment d'emancipació en el moviment obrer mundial els farà aptes per defensar-se eficaçment contra noves onades d'antisemitisme.
Totes les seccions de la IV Internacional que fan cara a un moviment feixista organitzat que utilitza a fons la demagògia antisemita i que realitza actes terroristes contra els jueus, s'han d'esforçar a mobilitzar la classe obrera en formacions armades (Milícies...) per la defensa dels jueus. Allà on la població jueva és concentra geogràficament en barris jueus, han de proposar i afavorir la creació de milícies d'autodefensa armades i esforçar-se en fusionar-les amb les milícies obreres. Han d'explicar a les masses jueves que sols aquesta fusió en la lluita armada pot garantir una defensa eficaç; però al mateix temps han d'advertir els treballadors que sols una defensa armada dels jueus previndrà l'aplastament ulterior per les mateixes forces feixistes del moviment obrer tot sencer.
El problema palestí ha rebut una importància nova i particular d'ençà de la fi de la segona guerra mundial degut a una sèrie de «factors nous» que canvien profundament la seua fisionomia.
La industrialització del Proper i Mig Orient ha refermat en certa mesura els burgesos àrabs indígenes a Egipte, a la pròpia Palestina, a Síria, al Líban i en menor mesura a altres països àrabs. La diferenciació social de la vella societat àrab feudal o patriarcal s'accelera. Un proletariat àrab com més va més puixant numèricament i políticament ja conscient ha aparegut en l'escena política de nombrosos països del Mig Orient (vagues a Egipte, Palestina, Síria, Iran i Irac). El nacionalisme àrab es diferencia de la mateixa forma. Al costat del panislamisme feudal i reaccionari apareix ara una corrent panàrab progressiva que veu en la realització d'una Unió dels Països Àrabs del Mig Orient l'únic marc real pel desenvolupament de les forces productives i per la constitució d'una nació àran. La burgesia no pot defendre aquesta idea més que d'una forma vacil·lant en el pla ideològic, en la mesura que desitja una expansió del mercat per la seua indústria que, des de la fi de la guerra, es troba immersa en una profunda crisi. L'única força capaç de realitzar aquest programa de la revolució nacional-democràtica del món àrab és el proletariat que és l'únic capaç de dur fins al final, a través del mecanisme de la revolució permanent la lluita contra el feudalisme per la revolució agrària, per l'emancipació del món àrab de la intervenció imperialista i per la constitució de la unitat del món àrab.
L’accentuació dels moviments anti-imperialistes en el marc de les revolucions colonials, les sublevacions més importants en el període immediatament posterior a la segona guerra mundial, l'afebliment de les velles potències imperialistes (Gran Bretanya, França, Itàlia) ha tingut com a conseqüència que la burgesia i fins i tot certs sectors feudals hagen aprofitar la possibilitat d'obtindre per pressions, i sense haver de desencadenar veritables lluites de masses, davant les quals sempre reculen, importants concessions de part de les potències ocupants, com la retirada de les tropes franceses de Síria i de Líban, i la preparació de la retirada de les tropes britàniques d'Egipte. Aquestes diferents reculades de part de l'imperialisme constitueixen un estimulant per la lluita anti-imperialista en els altres països colonials del Mig-Orient. Donen un cop molt fort al prestigi de l'imperialisme i augmenten la confiança de les masses indígenes en les llurs pròpies forces.
La transformació de Palestina en posició clau del sistema de defensa imperial en la Mediterrània oriental. Després de la retirada de les tropes britàniques d'Egipte, Palestina serà la base essencial de la flota, de l'aviació, de l'exèrcit de terra i dels serveis secrets britànics a la Mediterrània oriental, la posició clau per la defensa del Canal de Suez i la ruta imperial vers les Índies. Les fortes concentracions de tropes britàniques a Palestina aprofiten el problema territorista únicament com a pretext. En realitat, es tracta per l'imperialisme britànic de construir una base perdurable en vistes als conflictes bèlics futurs i a la defensa de l'Imperi.
La transformació del Mig Orient en un dels punts principals de la rivalitat entre els «tres grans». Abans de la guerra el Mig Orient era el sector del món on la influència de l'imperialisme britànica era menys amenaçada. Després d'aquesta, l'avenç de Rommel fins a El Alamein, la instal·lació d'«observadors» americans en el regne d'Ibn Saud, el desencadenament de la disputa angloamericana pel petroli iranià, la penetració de l'Esglèsia Ortodoxa per tot el Mig Orient com una gran agència de la diplomació del Kremlin, – tots aquests esdeveniments han fet qüestionar el domini exclusiu britànic sobre aquesta part del món i l'han transformada en un terreny de conflictes constants entre les grans potències. El Mig Orient en constituir a banda el reservori més verge i més important de petroli en el món sencer, esdevé igualment en l'etapa actual el terreny de disputa principal en la lluita mundial per aquesta matèria primera estratègica les reserves de la qual als Estats Units i a la URSS són força magres. Els diferents moviments «tàctics» de la diplomàcia americana i soviètica envers el moviment sionista han d'ésser considerades essencialment com elements de les llurs intrigues per suplantar la dominació britànica en el món àrab.
La demanda d'immigració a Palestina que presenta la massa de refugiats jueus d'Europa, i sostinguda per un moviment ascendent de protesta de part del sionisme americà i que culmina en les accions «pacífiques» empreses per la Haganà a Palestina, així com en el terrorisme de les bandes «Irgun Zvei Leumi» i «Stern».
El punt de partida de la posició de la IV Internacional davant el problema palestí ha de constituir-se amb la comprensió de la necessitat de la lluita anti-imperialista menada pels àrabs, a la qual dóna coma objectiu la constitució de la Unió dels països àrabs del Mig Orient. Són les masses àrabs, els obrers i els camperols pobres, els qui constitueixen la força revolucionària del Mig Orient i igualment de Palestina, gràcies al llur nombres, a les llurs condicions socials, a la llur vida material, que les posen directament en conflicte amb l'imperialisme. És sobre el dinamisme de la lluita de classes, menada per la defensa dels llurs interessos on ha de recolzar del tot el partit revolucionari. En desenvolupar-se a mesura que el proletariat àrab cresca i es reforce la secció del Mig Orient de la IV Internacional constituïda sobre la base dels nuclis existents a Palestina i a Egipte, cal dirigir les accions de les masses en la defensa dels llurs interessos quotidians, elevar la consciència obrera a la comprensió de la necessitat de l'acció política i de treballar per soldar el bloc de tots els explotats a l'entorn del proletariat revolucionari a través de la lluita per les quatre reivindicacions essencials següents:
Eixida immediata de les tropes britàniques. Independència completa de Palestina.
Convocatòria immediata d'una Assemblea Constituent Única i sobirana.
Expropiació de les terres dels effendis i gestió de les terres expropiades per comitès de camperols pobres.
Expropriació de totes les empreses propietat del capital estranger i gestió pels treballadors de les empreses nacionalitzades.
És a través de la lluita per aquests quatre objectius principals i centrals que el partit revolucionari educarà les masses quant a la necessitat d'oposar-se més i més a la burgesia àrab, estretament lligada als effendis. Quan la lluita de masses arribarà al seu punt culminant, quans els comitès obrers i camperols cobriran el Mig Orient i quan la qüestió de la presa del poder pel proletariat àrab serà posada en l'ordre del dia, el partit revolucionari haurà educat suficientment les masses per dur-les igualment a l'expropiació de la burgesia «nacional».
Aquests quatre objectius es poden realitzar en l'etapa actual en una lluita comuna entre les masses àrabs i les masses obreres jueves? Per respondre a aquesta qüestió, hom no ha pas de partir d'esquemes abstractes, sinó de la realitat social i ideològica de la vida jueva a Palestina. Amb l'excepció d'uns quants milers d'obrers jueus empleats en el ferrocarril, a l’IPC, a la refineria i a les instal·lacions portuàries, tot el proletariat industrial i agrícola jueu de Palestina és empleat en una indústria jueva tancada, que treball amb influxs constants de capitals estrangers i que garantitza als treballadors jueus un nivell de vida ben superior al dels treballadors àrabs. A més la comunitat jueva de Palestina viu en la por constrant a una sublevació àrab i davant aquest perill posa tota la seua esperança en una immigració contínua i en el manteniment de l'ocupació britànica. Podem així constatar més específicament:
Lluny de voler l'eixida immediata de les forces d'ocupació britàniques, les masses jueves desitgen al contrari el llur manteniment en el país. L'única cosa que reclamen els dirigents sionistes, tan burgesos com obrers, són les concessions quant a la immigració i a la constitució d'un Estat jueu. Però la majoria aplastant dels jueus de Palestina (en primer lloc la «Haganà») no són prests a «actuar» contra l'imperialisme més que en la mesura que aquesta «actuació» no pose en perill la «seguretat» fonamental de la comunitat jueva davant el món àrab. Vet ací perquè una lluita armada, o fins i tot una vasta acció de sabotatge emprès per les masses jueves són en l'etapa actual, per dir-ho així, excloses. L'objectiu de l'actuació sionista actual és únicament d'exercir una pressió sobre l'imperialisme britànic per obtindre concessions, i no pas per impulsar la seua expulsió de Palestina.
El moviment terrorista i l'anomenat «comitè hebreu d'alliberament nacional» es posen clarament l'objectiu d'expulsar l'imperialisme britànic de Palestina. Però no poden concebre aquesta expulsió més que sota la forma d'un armament general dels jueus de Palestina que faria escac al món àrab fins al moment quan una immigració massiva de jueus els faria militarment capaços d'oposar-se a l'«amenaça àrab». Abstracció feta del caràcter perfectament utòpic d'aquestes idees, són ultra-reaccionaris no poden més engrandir encara més la fossa d'avantatges que separa els treballadors jueus i àrabs de Palestina.
Tots els jueus de Palestina s'oposen a la convocatòria immediata d'una Assemblea Constituent que posaria el poder a les mans de la majoria de la població que és àrab.
Els terroristes pretenen lluitar per una Palestina lliure, independent i democràtica. Però en ésser els partidaris més acarnissats d'un «Estat jueu», ells també han de trobar un biaix per manllevar la sobirania a la majoria de la població del país. Declaren no ésser prests per organitzar eleccions generals fins no haver donat als jueus de l'exili «una oportunitat en un límit de temps determinat» de retornar al llur país. En altres termes, no són partidaris d'eleccions generals fins al moment que els jueus no constituesquen la majoria absoluta de la població.
Els jueus no tenen cap interès en l'expropiació dels effendis, car aquesta expropiació els manllevaria a la pràctica tota possibilitat de comprar terres noves i d'engrandir la llur «economia tancada jueva» a Palestina.
S'oposen de forma encara més acarnissada a l'expropiació de les empreses construïdes amb el capital estranger i al tancament del país a la importació de capitals, car això constituiria un cop mortal per la llur economia jueva.
De tot això s'imposa la conclusió que en l'etapa actual les masses jueves de Palestina no constitueixen pas, en el llur conjunt, una força anti-imperialsita i que la constitució d'un bloc jueu-àrab anti-imperialista no pot constituir més que una consigna en l'agitació immediata.
És en funció d'aquestes consideracions que cal considerar la qüestió de la immigració jueva a Palestina. Fa temps que les dues economies, jueva i àrab, constituiren dues economies separades a Palestina, la població treballadora àrab considerarà cada nova entrada d'immigrants jueus com un acte d'hostilitat obert. Aleshores que tota la població de Palestina viu amb la perspectiva de l'esclat d'un conflicte cruent en el Mig Orient, les masses àrabs han de considerar necessàriament l'arribada de nous immigrants com l'arribada de soldats enemics, quelcom que es confirma d'altra banda per la forma amb la qual les masses jueves consideren aquesta immigració. Vet ací perquè cal tindre consciència del fet que la continuació de la immigració jueva a Palestina engrandeix la bretxa entre obrers jueus i àrabs, reforça les posicions i eternitza la presència de l'imperialisme britànic i no pot més que preparar, en l'etapa següent, l'extermini completa de la minoria jueva després de l'aixecament àrab.
Si així la IV Internacional ha de fer tot el possible per desaconsellar als refugiats jueus l'emigració vers la Palestina; si en el marc d'un moviment de solidaritat mundial ha de provar de fer obrir les portes d'altres països, i d'advertir-los que Palestina constitueix per ells una veritable trampa, ha de partir en la seua propaganda concreta en la qüestió de la immigració jueva de la sobirania de la població àrab. Sols aquesta població àrab té el dret de determinar si, sí o no, la immigració a Palestina ha d'obrir-se o tancar-se als jueus. La qüestió de la immigració l'ha de decidir l'Assemblea Constituent, elegida per tots els habitants del país amb un mínim de 18 anys. Aquesta és l'única posició democràtica davant d'aquest problema, posició que al mateix temps entra en el marc de l'estratègia general de la revolució al Mig Orient.
En conseqüència la IV Internacional ha de condemnar i combatre la repressió britànica davant la immigració jueva, denunciar totes les mesures policials i oposar-hi cada vegada la reivindicació de la retirada immediata de les tropes britàniques. No és pas difícil d'explicar a les masses àrabs que aquesta repressió imperialista limitada contra els jueus no és més que la preparació d'una repressió força més violenta contra els futurs moviments àrabs. És en interès de les masses àrabs d'aprofitar tot moviment d'indignació davant el terror policial britànic per posar concretament la qüestió de la retirada de les tropes britàniques. Es provaria d'altra banda en aquest cas si les pròpies «víctimes» d'aquesta repressió no acceptarien del tot aquesta lluita conseqüent contra els llurs «opressors».
Igualment la IV Internacional s'ha d'oposar a totes les «solucions» que l'imperialisme proposa i que realitzaria eventualment amb o sense l'ajut dels seus agents de l'Agència jueva. Solucions tals com la partició de Palestina, la immigració limitada a 100.000 jueus, la renúncia del mandat a l'ONU tenen totes com a objectiu eternitzar la presència de tropes britàniques en aquest país i de manllevar sempre a la majoria de la població el seu dret de disposar d'ella mateixa.
En l'etapa actual, la unió general entre jueus i àrabs a Palestina és irrealitzable; no és més sobre un pla en tot cas limitat, i en la mesura que una part del treballadors jueus treballa fora de l'economia jueva «tancada» que vagues judeo-àrabs com les de l'any passat es poden produir. Però això no significa pas que aquesta unió s'haja d'excluir per sempre. Actualment la població jueva de Palestina ha posat tots els seus esforços vers el reforçament de les seues posicions autònomes econòmiques i polítiques. Però ja el sector radical de la joventut nacionalista jueva s'ha adonat de la inutilitat d'aquests esforços de «conciliació» i de «maniobra» de part de l'Agència jueva a fi d'obtindre de l'imperialisme o de les grans potències una immigració il·limitada i la constitució d'un Estat jueu. L'onada actual de terrorisme de part de les bandes «Irgun Zwei Leumi» i «Stern» constitueix un acte de desesperació de part d'aquella minoria, utilitzada i abandonada després pels dirigents burgesos del moviment sionista i que prové de l'impàs en el qual es troba tot el moviment. Ben mirat, aquest terrorisme de desesperació no constitueix pas en si mateixa la via a una solució del problema palestí. Ben al contrari. Davant el terrorisme els feudals i els burgesos àrabs reeixiran a crear una atmosfera de “solidaritat” fàctica entre les masses i l'imperialisme i accentuen l'hostilitat entre els obrers àrabs i els jueus. Des del punt de vista militar, aquests actes no poden més que accelerar l'establiment d'una força policial estrangera britànica a Palestina, objectiu de tota la política imperial de la postguerra. Però en tant que estadi darrer del sionisme el terrorisme, en no donar cap resultat concret, pot dur els elements més conscients i més actius de les masses jueves a reconsiderar tota la qüestió del sionisme i de la solució del problema jueu. És aquesta reconsideració la que la IV Internacional ha de preparar en l'etapa actual.
Una unió eventual entre jueus i àrabs ha de passar en tot cas per l'abolició de tota ideologia de pràctica racistes de part dels jueus.
Abaix les empreses exclusivament jueves! Per la contractació d'obrers àrabs en tota la indústria del país!
Abaix els sindicats jueus i àrabs separats! Per la constitució de sindicats jueus i àrabs!
Abaix el boicot camuflat dels productes àrabs o jueus. Abaix l'«economia jueva tancada»! Per la integració mútua de les economies jueva i àrab.
Abaix la idea d'un «Estat jueu» imposat a la majoria de la població del país! Per l'eliminació de les idees sionistes del moviment obrer! Per la integració dels treballadors jueus en el moviment de la revolució nacional-democràtica de les masses àrabs.
Per la ruptura dels sindicats i organitzacions obreres jueves amb l'Agència Jueva, i per la publicació íntegra de tots els processos verbals secrets d'aquest organisme.
Per la ruptura dels sindicats i organitzacions obreres àrabs amb la Lliga Àrab i l'Alt Comitè Àrab per Palestina, i la publicació integral de tots els processos verbals secrets d'aquests organismes.
Tots aquests mots d'ordre que no poden
defensar-se actualment més que com a consignes de propaganda
general es trobaren necessàriament amb una oposició
ferotge de part dels sionistes no sols per raons ideològiques
sinó també i sobretot perquè la situació
material afavorida dels jueus en relació amb els àrabs
es posaria en joc. Però a mesura que la fallida del sionisme
esclatarà més i més davant els ulls de les
masses; a mesura que la immigració s'enlentirà i que el
perill extrem de l'explosió àrab s'aprope més; a
mesura que la nostra propaganda contribuirà a fer admetre a
les masses que és qüestió de vida o mort per elles
de trobar un terreny d'entesa amb les masses àrabs, tot i al
preu d'un abandó eventual de certs privilegis – els
nostres mots d'ordre podran passa d'un estadi propagandista a un
estadi d'agitació, i podran afavorir una escissió entre
el moviment obrer i el sionisme. Això és ço que
constitueix la condició sine qua non per la realització
de la unitat judeo-àrab contra l'imperialisme, i sols serà
això ço que podrà impedir que la revolució
àrab del Mig Orient passe sobre el cadàver del judaïsme
palestí. Ací com entre les masses jueves de la resta
del món, una posició ferma contra la corrent en l'etapa
actual és l'única capaç de preparar una reversió
de la corrent en l'etapa següent.
Això implica igualment la necessitat per les seccions de la IV Internacional de mena una feina de propaganda preparatòria a l'interior de les organitzacions d'extrema esquerra sionistes. En demostrar que la consigna d'un «Estat bi-nacional» és una consigna nacionalista, antidemocràtica, en anar alhora contra el dret dels pobles a disposar d'ells mateixos i de les necessitats immediates de la lluita anti-imperialista a Palestina, els nostres militants han de posar al mateix temps en tot moment en l'ordre del dia la qüestió de la realització concreta de la consigna de la unitat judeo-àrab. Han de dur els dirigents centristes davant les llurs responsabilitats, posar en l'ordre del dia l'adopció del programa anti-radical enumerat més amunt i d'accelerar així l'evolució de la consciència de l'avantguarda obrera jueva lluny del sionisme.