En dir que la independència polonesa és una “utopia” i repetir-ho ad nauseam, Rosa Luxemburg exclamar irònicament: Per què no recollir la reivindicació de la independència d'Irlanda?
La “pragmàtica” Rosa Luxemburg evidentment no coneix quina era l'actitud de Marx vers la independència irlandesa. Paga la pena mentre ens hi endinsem, mostra com s'analitzà una reinvindació concreta d'independència nacional des d'un punt de vista genuïnament marxista, i no oportunista.
Era costum de Marx “sondejar” els seus coneguts socialistes, com en deia, per provar-ne la inteligència i la fermesa de llurs conviccions. Després de conèixer Lopatin, Marx escrigué a Engels el 5 de juliol del 1870, on hi donava una opinió plena d'elogis del jove socialista rus alhora que en deia:
"Polònia és el seu punt feble. Sobre aquest punt parla de manera molt semblant a com ho fa un anglès — diguem-ne, un cartista anglès de la vella escola — sobre Irlanda".
Marx posa en dubte un socialista que pertany a una nació opressora per la seva actitud vers la nació oprimida i tot d'una revela un defecte comú als socialistes de les nacions dominants (l'anglesa i la russa): el fet de no entendre llurs deures socialistes vers les nacions sotmeses, la repetició que fan dels prejudicis adquirits de la burgesia de la “nació dominant”.
Abans d'entrar en les valoracions positives de Marx sobre Irlanda, cal que assenyalem en general que l'actitud de Marx i Engels era estrictament crítica, i que en reconeixien que la importància estava condicionada històricament. Així, Engels escrigué a Marx el 23 de maig del 1851, per dir-li que l'estudi de la història el portava a treure conclusions pessimistes del cas de Polònia, i que la importància d'aquest seria provisional — tan sols fins que no hi hagués una revolució agrària a Rússia. El paper dels polonesos en la història era el de “cap calents”. “I hom no pot assenyalar ni un sol exemple on Polònia haja representat amb succés el progrés, ni tan sols respecte de Rússia, o on haja fer res d'importància històrica”. Rússia conté més civilització, educació, indústria i burgesia que “la Polònia de la noblesa indolent”. “Què son Warszawa i Krakaw en relació a Sankt Petersburg, Moskva i Odessa!” Engels no tenia cap mena de fe en l'èxit de les insurreccions de la noblesa polonesa.
Però totes aquestes reflexions, que mostren la profunda mirada del geni, de cap forma fa que Engels i Marx no tracten el moviment polonès amb la simpatia més fonda i ardent dotze anys més tard, quan Rússia encara dormia i Polònia es desvetllava.
Quan elaboraven el seu crida a la Internacional del 1864, Marx escrigué a Engels (el 4 de novembre del 1864) que havia de combatre el nacionalisme de Mazzini, i acabà amb: “en la mesura que es parla de política internacional en la crida, parl de països, no de nacionalitat, i censur Rússia, no les minores gentium [les nacions menors]”. Marx no tenia pas dubte de la posició subordinada de la qüestió nacional respecte de la “qüestió del treball”. Però la seva teoria és lluny d'ignorar els moviments nacionals com el cel ho està de la terra.
Llavors arribà el 1866. Marx escrigué a Engels sobre el “clixè proudhonià” a Paris que “declara que les nacionalitats són un absurd, i ataca Bismarck i Garibaldi. Com a polèmica contra el xovinisme llur actuació és útil i raonable. Però com a seguidors de Proudhon (inclosos Lafargue i Longuet, dos grans amics meus d'allà), creuen que tota Europa ha de seure tranquila en llurs quarters secrets fins que els cavallers francesos abolisquen la pobresa i la ignorància — són grotescs” (lletra del 7 de juny del 1866).
"Ahir", escrivia Marx el 20 de juny del 1866, “hi hagué una discussió en el Consell de la Internacional sobre la guerra actual... La discussió pujà, com era de preveure, amb 'la qüestió de la nacionalitat' en general i l'actitud que calia prendre-hi... Els representants de la 'Jove França' (no obrers) arribaren a l'afirmació que totes les nacionalitats i àdhuc les nacions eren 'prejudicis antiquats”. Estirnerisme proudhonitzat... Tot el món s'espera mentre els francesos no siguen madurs per la revolució social... Els anglesos rieren molt quan vaig començar el meu discurs quan vaig dir que el nostre amic Lafargue i els altres, que s'havien lliurat de les nacionalitats, ens havien parlat en 'francès', és a dir, en una llengua que les nou desenes parts de l'audiència no entenien. També vaig suggerir que la negació de les nacionalitats que havia proclamada, l'havia feta, ben inconscientment, per defensar llur absorció pel model de la nació francesa”.
La conclusió que se seguia de tota aquesta crítica de Marx és clara: la classe treballadora ha d'ésser la darrera en fer un fetitx de la qüestió nacional, ja que el desenvolupament del capitalisme no desvetllarà totes les nacions a una vida independent. Però lliurar-se'n dels moviments nacionals de masses un cop han començat, i refusar de donar suport a allò que tenen de progressió, és en efecte plegar-se als prejudicis nacionalistes, és a dir, reconèixer “la pròpia nació” com a model de nació (o, com afegiríem nosaltres, l'única que posseeix el privilegi exclusiu de formar un estat).(1)
Però tornem a la qüestió d'Irlanda.
La posició de Marx sobre aquesta qüestió es veu més clarament en els següents fragments de lletres:
"He fet el que he pogut per aconseguir aquesta proclamació dels obrers anglesos a favor del fennianisme... Abans creia que la separació d'Irlanda d'Anglaterra era impossible. Ara crec que és inevitable, si bé després de la separació hi pot haver una federació”. Això és el que Marx escrivia a Engels el 2 de novembre del 1867.
En lletra del 30 de novembre del mateix any hi afegia:
"... que n'hem d'aconsellar als obrers anglesos? En la meua opinió han de fer del Refús de la Unió [d'Irlanda amb Anglaterra, és a dir, la separació d'Irlanda d'Anglaterra] (breument, retornar a la situació del 1783, únicament democratitzada i adaptada a les condicions de l'època) un article de llur pronunziamento. Aquesta és la unica forma legal i per tant possible per a l'emancipació irlandesa que pot admetre's en el programa d'un partit anglès. L'experiència ens mostrarà després que hi pot subsistir una simple unió personal entre els dos països.
"... els irlandesos necessiten:
"1) Autogovern i independència d'Anglaterra;
"2) Una revolució agrària..."
Marx hi donà una gran importància a la qüestió irlandesa i féu una exposició d'hora i mitja d'aquest tema al Sindicat d'Obrers Alemanys (lletra del 17 de desembre del 1867).
En una lletra del 20 de novembre del 1868, Engels parlà de “l'odi vers els irlandesos que es troba entre els obrers anglesos”, i gairebé un any després (el 24 d'octubre del 1869), hi torna i escrigué:
"Il n'y a qu'un pas [tan sols hi ha un pas] d'Irlanda a Rússia... La història irlandesa mostra com de malaurat per una nació és haver-ne sotmés una altra. Totes les abominacions dels anglesos hi tenen l'origen entre els irlandesos. Encara m'he d'endinsar en el període de Cromwell, però n'estic força convençut que les coses haurien anat d'una altra forma a Anglaterra, també, si no hi hagués calgut un domini militar sobre Irlanda i la creació d'una nova aristocràcia”.
Assenyalment, de passada, una lletra de Marx a Engels del 18 d'agost del 1869:
"Els obrers polonesos de Poznan han dut una vaga amb èxit amb l'ajut de llurs col·legues de Berlin. Aquesta lluita contra Monsieur le Capital — fins i tot en la forma poc elaborada de la vaga — és una forma més seriosa de bandejar els prejudicis nacionals que les proclames de pau dels llavis dels cavallers burgesos".
La política sobre la qüestió irlandesa defensada per Marx en la Internacional s'hi pot veure en això:
El 18 de novembre del 1869, Marx escrigué a Engels que havia parlar durant hora i un quart en el Consell de la Internacional sobre la qüestió de l'actitud del ministeri britànic davant l'amnistia irlandesa, i havia proposa aquesta resolució:
"Resolem,
"que en la resposta a la reivindicació irlandesa per l'alliberament dels patriotes irlandesos empresonats, el senyor Gladston ha insultat deliberadament la nació irlandesa; "que obstrueix l'amnistia política amb condicions igualment agreujants a les víctimes del desgovern i dels poble al que pertanyen;
"que després d'haver justificat, des d'una posició de responsabilitat, públicament i entusiàstica la rebelió dels esclavistes americans, passa a predicar al poble irlandès la doctrina de l'obediència passiva;
"que tota la seua actuació en relació amb la qüestió de l'amnistia irlandesa és filla autèntica i genuïna d'aquesta 'polítca de conquesta', en l'orgullós retret que el senyor Gladstone llençà als seus rivals tories al càrrec;
"que el Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors expressa admiració per l'animada, ferma i noble forma amb la que el poble irlandès porta el moviment per l'amnistia;
"que aquesta resolució serà comunicada a totes les seccions, i a tots els òrgans obrers, de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Europa i d'Amèrica".
El 10 de desembre del 1869, Marx escrigué sobre l'article de la qüestió irlandesa que havia de llegir en el Consell de la Internacional:
"Ben lluny de totes les proclames per la justícia 'internacional' i 'humana' per Irlanda — que es donen per assumides al Consell de la Internacional — és d'interès directe i absolut de la classe treballadora anglesa de lliurar-se de l'actual lligam amb Irlanda. I aquesta és la meua plena convicció, i per raons que en part no puc explicar als propis obrers anglesos. Durant un llarg temps vaig creure que seria possible de derrocar el règim irlandès per l'ascens de la classe treballadora anglesa. Sempre vaig expressar aquest punt de vista a New York Tribune [una publicació americana on Marx hi col·labora molt de temps]. Un estudi més acurat m'ha convençut del contrari. La classe treballadora anglesa mai no farà res fins que s'haja lliurada d'Irlanda... La reacció anglesa a Anglaterra té les arrels en el domini d'Irlanda”. (la cursiva és de Marx).
La política de Marx sobre la qüestió irlandesa hauria de quedar ara ja força clara pels nostres lectors.
Marx, “utòpic”, era tan “poc pragmàtic” que defensà la separació d'Irlanda, que mig segle després encara no s'ha assolida.
Què donà lloc a la política de Marx, i no era errònia?
Al començament Marx pensà que Irlanda no seria alliberada pel moviment nacional de la nació oprimida, sinó pel moviment de la classe treballadora de la nació opressora. Marx no féu un absolut del moviment nacional, ja que sabia, que tan sols la victòria de la classe treballadora pot dur l'alliberament complet de totes les nacionalitats. És impossible d'estimar abans d'hora totes les relacions possibles entre els moviments d'alliberament burgesos de les nacions oprimides i el moviment d'emancipació del proletariat de la nació opressora (que és allò que fa tan difícil la qüestió nacional a Rússia).
Amb tot, s'esdevingué que la classe treballadora anglesa caigué sota la influència dels liberals durant molt de temps, i passà a ésser-ne un apèndix, i en adoptar una política liberal-laborista es quedà sense referents. El moviment d'alliberament burgès d'Irlanda es féu més fort i assumí formes revolucionàries. Marx reconsiderà les seves idees i les corregí. “Quina desgràcia per a una nació l'haver subjugada una altra”. La classe treballadora anglesa mai no serà lliure fins que Irlanda s'allibere del jou anglès. La reacció a Anglaterra es reforça i s'estimula amb l'esclavatge d'Irlanda (de la mateixa forma que a Rússia la reacció s'estimula per l'esclavatge d'un gran nombre de nacions!).
I, en proposar a la Internacional una resolució de solidaritat amb “la nació irlandesa”, “el poble irlandès” (l'intel·ligent L. Vl. probablement hauria jutjat severament Marx per oblidar-se de la lluita de classes!), Marx defensà la separació d'Irlanda d'Anglaterra, “encara que després de la separació esdevinguen una federació”.
Però era fonamentada teòricament la conclusió de Marx? A Anglaterra la revolució burgesa s'havia consumat molt abans. Però encara no s'havia consumat a Irlanda; tot just es començava a fer, segle i mig més tard de les reformes dels liberals anglesos. Si el capitalisme hagués estat derrocat a Anglaterra tan ràpidament com Marx s'esperava al principi, llavors no hi hauria hagut lloc per un moviment burgès democràtic i nacional a Irlanda. Però ja que hi havia sorgit, Marx aconsellà els obrers anglesos de donar-li suport, donar-li un impuls revolucionari i veure'l sota els interessos de llur pròpia llibertat.
Els lligams econòmica entre Irlanda i Anglaterra els anys 1860 eren, és clar, fins i tot més estrets que els actuals lligams que té Rússia amb Polònia, Ucraïna, etc. El caràcter “poc pragmàtic” i “irrealitzable” de la separació d'Irlanda (encara que es reduís a les condicions geogràfiques i a l'immens poder colonial d'Anglaterra) era força obvi. Si bé, en principi, era enemic del federalisme, en aquest Marx concedí la possibilitat de la federació, si bé,(2) tan sols si l'emancipació d'Irlanda s'assolia d'una forma revolucionària, i no reformista, i a través del moviment de les masses populars d'Irlanda, amb el suport de la classe treballadora d'Anglaterra. No hi pot haver cap dubte que únicament una solució com aquesta del problema història hauria anat d'acord amb els interessos del proletariat i hauria dut a un progrés social ràpid.
Les coses anaren d'una altra forma. Tan el poble irlandès com el proletariat anglès s'afebliren. Tan sols ara, mitjançant els sòrdids acords entre els liberals anglesos i la burgesia irlandesa es resol el problema irlandès (l'exemple de l'Ulster mostra amb quina dificultat) a través de la reforma agrària (amb indemnitzacions) i l'autonomia (encara per aplicar). Què hi ha doncs? Se segueix que Marx i Engels eren “utòpics”, que defensaren reivindicacions nacionals “irrealitzables”, o que es deixaren influir pels nacionalistes petit-burgesos d'Irlanda (ja que no hi ha pas dubte de la natura petit-burgesa del moviment fenià), etc.?
No. També en la qüestió irlandesa, Marx i Engels defensaren una política proletària coherent, que educava realment les masses en un esperit de democràcia i socialisme. Tan sols aquesta política podria haver salvat Irlanda i Anglaterra de mig segle de retard en la introducció de les reformes necessàries, i hauria evitar que aquestes reformes fossen mutilades pels liberals per plaure els reaccionaris.
La política de Marx i Engels sobre la qüestió irlandesa dóna un exemple notable de quina actitud ha d'adoptar el proletariat de les nacions opressores vers els moviments nacionals, un exemple que no ha perdut gens de la seua immensa importància pràctica. Ens dóna una advertiment contra aquell “odi servil” amb el qual els filisteus de tots els països, colors i llengües corren a titllar com a “utòpica” la idea de modificar les fronteres d'estats que foren establertes per la violència i els privilegis del terratinents i la burgesia d'una nació.
Si el proletariat irlandès i anglès no hagués acceptat la política de Marx i no hagués fet consigna de la secessió d'Irlanda, hauria estat la pitjor mena d'oportunisme, un menysteniment de llurs obligacions com a demòcrates i socialistes, i una concessió a la reacció anglesa i a la burgesia anglesa.
(1) Veieu també la lletra de Marx a Engels del 3 de juny del 1867: "... me n'he assabentat amb molt de goig de les lletres de Paris a The Times sobre les crides filopoloneses dels parisins contra Rússia... El senyor Proudhon i la seva claca doctrinària no són el poble francès”.
(2) De passada no és difícil de veure, des d'un punt de vista socialdemòcrata, que el dret d'“autodeterminació” no vol dir ni federació ni autonomia (per bé que, en llenguatge abstracte, totes dues cauen dins de la categoria d'“autodeterminació”). El dret de federació simplement no té sentit, ja que la federació implica un contracte bilateral. No cal dir que els marxistes no poden incloure la defensa del federalisme en general en llur programa. Pel que fa a l'autonomia, els marxistes defensen, no el “dret” d'autonomia, sinó la pròpia autonomia, com un principi universal general de qualsevol estat democràtic amb una composició nacional mixta, i una gran diversitat de condicions geogràfiques o d'altra mena. Conseqüentment, el reconeixement del “dret d'autonomia de les nacions” és tan absurd com el “dret de federació de les nacions”.