Records personals sobre Karl Marx (Souvenirs personnels sur Karl Marx)

Paul Lafargue

Era un home, tot un home;
Mai no veuré un de semblant.
Shakespeare. Hamlet

1

Fou el febrer del 1865 quan vaig veure Karl Marx per primer cop. La Internacional s'havia fundat el 28 de setembre de 1864 a la reunió de Saint-Martin's Hall, i jo venia de París per informar-li dels progressos de la nostra jove associació. M. Tolain, actualment senador de la República burgesa i un dels seus representants a la conferència de Berlin, m'havia donat una carta de recomanació.

Tenia llavors 24 anys. Mai a la vida oblidaré la impressió que em donà aquella primera trobada. Marx patia i treballava en el primer volum del Capital, que no apareixeria fins deu anys més tard, el 1867. Tenia por de no menar la seva obra a bon terme i acollia tothora els joves amb simpatia, car, segons deia "cal que prepari als qui, després meu, continuaran la propaganda comunista".

Karl Marx és una de les rares personalitats que podien alhora ocupar un lloc de primera fila en les ciències i en l'activitat pública; les lliga d'una forma tan íntima que és impossible d'entendre'l bé si se separa el savi del lluitador socialista.

En estimar que tota ciència ha de ser cultivada per si mateixa i que mai no s'han de creure més que aquelles conclusions a les qual pot arribar la recerca científica, advertia que el savi, si no vol decaure, no ha de deixar mai de participar en la vida pública, no ha de quedar-se confinat en el seu despatx o en el seu laboratori com un cuc dins el seu formatge, sense mesclar-se amb la vida, en les lluites socials i polítiques dels seus contemporanis.

"La ciència no ha de ser un plaer egoïsta, deia Marx, aquells que tenen la sort de poder consagrar-se als estudis científics han de ser els primers en posar els seus coneixements al servei de la humanitat". "Treballar per la humanitat" era una de les seves expressions favorites.

No havia arribat al comunisme per consideracions sentimentals, tot i que era profundament sensible als patiments de la classe obrera, sinó per l'estudi de la història i de l'economia política. Afirmava que tot esperit imparcial, sobre el qual no influïssen ni els interessos privats ni els prejudicis de classe, havia d'arribar necessàriament a les mateixes conclusions que ell.

Però si estudià el desenvolupament econòmic i polític de la societat humana sense una idea preconcebuda, no escrivia més que amb la intenció ben disposada de fer conèixer amplament el resultat de les seves investigacions i amb la ferma voluntat de donar una base científica al moviment socialista que, fins aleshores, errava en les brumes de l'utopia. No es prodigava en públic més que per ajudar al triomf de la classe obrera la missió històrica de la qual és instaurar el comunisme quan hagi agafat a mans la direcció política i econòmica de la societat...

Marx no limita la seva activitat al país on havia nascut: "Sóc un ciutadà del món, deia, i treballo allà on m'hi trobo". I, en efecte, arreu on el conduïren els esdeveniments i les persecucions polítiques, a França, a Bèlgica i a Anglaterra, fou un dels més actius en els moviments revolucionaris que s'hi desenvoluparen.
Però no és l'agitador socialista incansable i incomparable, és el savi qui se'm presenta de cara en aquell despatx de Maitland Park Road, on hi afluïen camarades de tots els racons del món civilitzat per interrogar el mestre del pensament socialista. Aquesta sala ha esdevingut històrica, i cal conèixer-la per penetrar en la intimitat de la vida intel·lectual de Marx.

Està situada en el primer pis i la gran finestra per on entre la llum, abundant, dóna al parc. Als dos costats de la llar de foc i enfront de la finestra hi ha prestatges carregats de llibres, a sobre dels quals s'amunteguen fins al fons paquets de diaris i de manuscrits. Enfront de la llar de foc i a un dels costats de la finestra, hi havia dues taules cobertes de papers, de llibres i de diaris. Al centre de la sala, en el lloc més il·luminat, s'hi troba una petita taula de treball ben simple, de tres peus d'amplada i de deu de llarg, amb una butaca al mig. Entre la butaca i els prestatges de llibre hi havia un divan de cuir, de cara a la finestra; Marx s'estirava de tant en tant per reposar. Sobre la llar de foc, encara es barregen llibres amb cigars, amb mistos, amb capses de tabac, amb pisa-papers, amb fotografies de les seves filles, de la seva dona, de Wilhelm Wolff i de Friedrich Engels.

Marx era un gran fumador. “El Capital mai no em reportarà el que m'han costat els cigars que m'he fumat en escriure'l”, em deia. Però encara era un major malbaratador de mistos: oblidava sovint la seva pipa i el seu cigar, i els havia de tornar a encendre tant sovint que buidava les capses de mistos amb una rapidesa increïble.

Marx no permetia a ningú de posar en ordre, o més aviat en desordre, els seus llibres i els seus papers. Car el seu desordre sols era aparent: en realitat tot era al seu lloc, i trobava sempre sense esforç el llibre o la llibreta quan el necessitava. Fins i tot en el decurs d'una conversa, s'aturava sovint per mostrar en el llibre el passatge o la xifra que acabava de citar. Només li calia un gest al seu despatx per a que els llibres i els papers l'obeïssin com membres de la seva guàrdia.

Quant a la forma de col·locar els seus llibres, no feia cap cas de la simetria formal: els in-quarto, els in-octavo i els rústics s'amuntegaven els uns amb els altres. Els ordenava no per les seves dimensions, sinó pels seus continguts; eren els seus instruments de treball, i no objectes de luxe. "Són els més esclaus, deia, i m'han de servir com jo ho cregui". Els maltractava sense considerar el seu format, la seva enquadernació, la bellesa del paper o de la impressió; doblegava les pàgines, cobria els marges a cops de llapis, subratllava tal o tal passatge; no prenia notes, sinó que marcava amb un signe d'exclamació o d'interrogació els indrets on l'autor perdia la mesura. El seu costum de subratllar el permetia retrobar fàcilment el passatge buscat. Llegia i rellegia, amb anys d'interval, les seves llibretes i els passatges subratllats dels seus llibres, per guardar-los fidelment en la seva memòria, que era d'una netedat i d'una precisió extraordinàries. L'havia exercit des de la joventut, segons el consell de Hegel, tot aprenent de memòrica versos en llengües que desconeixia.

Sabia de memòria Henri Heine i Goethe, que citava sovint en les seves converses. Llegia poetes de totes les literatures europees. Tots els anys, rellegia Esquil en el texte grec original. Admirava Esquil i Shakespeare als quals considerava com els dos més grans genis dramàtics que hagi produït l'humanitat. S'havia dedicat a estudis profunds sobre Shakespeare que l'inspirava una admiració sense límits i en coneixia tots els personatges, àdhuc els més insignificants. Tota la família Marx professava una veritable culte pel gran dramaturg anglès; les seves tres filles se'ls sabien de memòria. Després de 1848,k en voler perfeccionar-se en el coneixement de l'anglès que llegia bé, cerca i classifica totes les expressions pròpies de Shakespeare; al mateix temps pren part en l'obra polèmica de William Cobbet, al qual tenia en gran estima. Dante i Robert Burns hi eren a la llista dels seus poetes favorits, i tenia un gran plaer en escoltar les seves filles declamar o cantar les sàtires o els poemes d'amor dels poetes escocesos.

Cuvier, treballador infatigable i un dels grans mestres de la ciència, havia instal·lat al Museu de París, d'on era director, un cert nombre de despatxos pel seu ús personal. Cadascun d'ells, destinat a una ocupació particular, contenia els llibres, instruments i material anatòmic necessaris. Quan se sentia fatigat d'un treball, Cuvier anava a un altre despatx, i es dedicava a un altre gènere d'estudi. Hom pretén que aquest simple canvi d'ocupacions intel·lectuals era un respos per a ell.

Marx era igual d'infatigable que Cuvier, però no tenia els mitjans de fer-se instal·lar despatxos addicionals. Per reposar, va dividir la seva habitació; de la porta a la finestra, el límit estava marcat a l'estora per una ratlla tan neta com una pista en un prat.

De tant en tant, s'estirava sobre el divan i llegia una novel·la: en llegia fins a dues o tres alhora, passant de l'una a l'altra. Com Darwin, era un gran lector de novel·les. S'estimava sobretot les del segle XVIII, i particularment el Tom Jones de Fielding. Els autors moderns que llegia més eren Paul de Kock, Charles Lever, Alexandre Dumas pare i Walter Scott del qual considerava Old Mortality com a una obra mestre. Tenia una particular predilecció pels relats d'aventures i els conte d'entreteniment.

Posava Cervantes i Balzac al capdavant de tots els altres novel·listes. El veia en Don Quixot l'epopeia de la cavalleria en el seu declivi, quan les virtuts s'anaven a convertir, en el món burgès que neixia, en objecte de mofa i de ridícul. I tenia una tal admiració per Balzac que es proposava d'escriure una obra crítica sobre la Comédie humaine quan hagués acabat la seva obra econòmica. Balzac, l'historiador de la societat del seu temps, fou també el creador de tipus que, en l'època de Louis-Philippe, n'existien més que en estadi embrionari i que no es desenvoluparien completament fins a Napoléon III, després de la mort de l'escriptor. Marx llegia fluidament totes les llengues europees i n'escrivia tres: l'alemany, el francès i l'anglès, d'una forma que sorprenia als qui coneixien aquestes llengües. "Una llengua estrangera és una arma en les lluites de la vida", tenia el costum de dir.

Tenia una gran facilitat per les llengües i les seves filles l'heretaren. Als 50 anys, emprengué l'estudi del rus i, tot i que aquella llengua no tenia cap relació etimològica amb les llengües antigues i modernes que coneixia, en sabia prou uns sis mesos més tard com per trobar plaer en la lectura dels poetes i escriptors russos que més apreciava: Puixkin, Gogol i Xtxédrin. Si emprengué l'estudi del rus, fou per poder llegir els documents redactats per les comissions d'informació oficials de les quals el govern del tsar impedia la divulgació a causa de les seves terribles revelacions. Amics devots les hi enviaven, i fou certament l'únic economista de l'Europa occidental que pogué tenir-ne coneixement.

A part dels poetes i dels novel·listes, Marx tenia una forma original de distreure's: les matemàtiques, per les quals tenia una predilecció del tot particular. L'àlgebra l'hi aportava fins i tot un reconfort moral; el sostenia en els moments més dolorosos de la seva agitada existència. Durant la darrera malaltia de la seva dona, li fou impossible ocupar-se en treballs científics ordinaris; no hauria sortit de l'estat lamentable on el ficaren els patiments de la seva companya si no s'hagués submergit en les matemàtiques. Fou durant aquest període de patiments morals que escrigué una obra sobre el càlcul infinitesimal, obra d'un gran valor, segons asseguren els matemàtics que la coneixen... Marx retrobà en les matemàtiques superiors el moviment dialèctica sota la seva forma més lògica i més simple. Una ciència, segons deia, no està veritablement desenvolupada fins quan pot utilitzar les matemàtiques.

La seva biblioteca, que comptava amb més de mil volums curosament reunits en el decurs d'una llarga vida d'estudis no li satisfeia: fou durant anys un hoste asidu del British Museum del qual apreciava molt el catàleg.

Els seus propis adversaris s'han vist obligats a reconèixer l'extensió i la profunditat dels seus coneixements que inclouen no sols el seu propi domini, l'economia política, sinó també la història, la filosofia i la literatura universal.

Tot i que s'allitava a una hora molt avançada de la nit, es llevava tots els dies entre les vuit i les nou del matí; absorvia el seu cafè negre, fullejava els diaris i entrava en el seu despatx on hi treballava fins a les dues o a les tres de la nit. No s'aturava més que a per prendre els àpats i fer, a la vesprada, quan el temps ho permetia, un passeig pel costat de Hampstead Heath; durant la jornada, dormia una hora o dues sobre el seu canapé. Durant la seva joventut, s'arribava a passar nits senceres treballant.

Per ell, el treball havia esdevingut una passió que l'absorvia fins al punt de fer-li oblidar l'hora dels àpats. Sovint calia cridar-lo més d'un cop abans que baixés al menjador, i no s'havia empassat el darrer bocí que pujava cap al despatx.

Menjava poc i s'esforçava en remeiar la seva manca d'apetit amb plats fortament amanits amb espècies, com el pernill, el peix fumat, el caviar i els cogombres; el seu estòmac pagava fatalment la seva formidable activitat cerebral.

Sacrificava tot el cos al cervell: pensar era el seu més gran goig. Sovint l'he escoltat repetir el lema de Hegel, el seu mestre de filosofia en els temps de la seva joventut: "Fins i tot la ment criminal d'un bandit és més gran i més noble que totes les meravelles del cel".

Li calia una constitució vigorosa per portar aquest mode de vida poc ordinari i per fornir aquest treball intel·lectual esgotador. Marx tenia en efecte una constitució sòlida: d'una talla per sota de la mitjana, d'espatlles amples, tòrax ben desenvolupar, tenia el cos ben proporcionat, si bé el tronc era un poc llarg en relació a les cames, cosa freqüent entre els jueus. Si hagués fet gimnàstica a la seva joventut, hauria esdevingut extremadament fort. L'únic exercici físic que practicava regularment era la marxa; podia marxar o pujar puigs durant hores, serrant i fumant, sense sentir la menor fatiga. Hom pot afirmar que dins el seu despatx treballava marxant, ja que no s'asseia més que en curts moments, per tal d'escriure allò que el seu cervell havia elaborat mentre anava i venia per l'habitació. Fins i tot conversant, li agradava caminar, aturant-se de tant en tant, quan la discussió s'animava o el tema guanyava importància.

Durant anys, l'he acompanyat en les seves passejades a la vesprada per Hampstead Heath; fou en el decurs d'aquestes marxes a través dels prats que el realitzà la meva educació econòmica. Desenvolupava davant meu, potser sent les notes, tot el contingut del primer volum del Capital, a mesura que l'escrivia.

Cada cop, apenes retornat, notava com ho anava entenent tot millor; al principi, havia de fer un gran esforç per seguir el raonament de Marx, tant complex i profund. Malauradament, he perdut les seves precioses notes; després de la Comuna, la policia em prengués els meus papers de París i de Bordèu.

Lamento sobretot la pèrdua de les notes escrites una vesprada quan Marx m'havia exposat, amb aquella riquesa de proves i de reflexions que li era particular, la seva teoria genial del desenvolupament de la societat humana. Tenia la impressió que un vel s'esquinçava davant els meus ulls. Per primer cop sentia clarament la lògica de la història mundial i podia portar a les seves causes materials els fenòmens, si bé contradictoris en aparença, del desenvolupament de la societat i del pensament humans. Estava com enlluernat, i conserví aquesta impressió durant anys.

Aquesta impressió, els socialistes de Madrid la provaren per ells mateixos quan, amb els meus febles mitjans, vaig desenvolupar davant ells aquesta teoria, la més genial de les teories de Marx, sense cap mena de dubte, una de les més genial que mai hagi concebut un cervell humà.

El cervell de Marx estava armat d'una multitud de fets trets de la història i de les ciències naturals, així com de teories filosòfiques, de coneixements i d'observacions amassades en el decurs d'un llarg treball intel·lectual i de les quals se sabia servir admirablement. Hom el podia interrogar no importava quan ni importava sobre què: hom era segur de rebre la resposta més satisfactòria que hom podia desitjar, sempre acompanyada de reflexions filosòfiques d'abast general. El seu cervell era com un vaixell de guerra ancorat al port, però sota la pressió d'estar sempre disposat a partir cap a no importa quina direcció per l'oceà del pensament.

Certament, el Capital revela una intel·ligència d'un vigor magnífic i d'un saber extraordinari, però per a mi, com per a tots els qui hem conegut Marx de prop, ni el Capital, ni cap dels seus altres escrits en revelen tota l'envergadura del seu geni i del seu saber. Estava molt per sobre de les seves obres.

He treballat amb Marx; no era més que el secretari al qui dictava, però així vaig tenir l'ocassió d'observar la seva forma de pensar i d'escriure. El treball li era alhora fàcil i difícil: fàcil, perquè d'un cop els fets i les idees sobre el subjecte a tractar se li presentaven en multitud al seu esperit; difícil precisament degut a aquesta abundància que complicava i feia més llarga l'exploració completa de les seves idees.

Vico deia : "La cosa no és més que un cos per a Déu, que ho sap tot; pels homes que només veuen l'exterior, no és més que una superfície".

Marx prenia les coses a la manera del Déu de Vico; no en veia només la superfície, penetrava a l'interior, n'estudiava tots els elements en les seves accions i reaccions recíproques, aïllava cadascun d'aquells elements i seguia la història del seu desenvolupament. Després passava de la cosa al mig que l'envoltava, observava l'efecte d'aquest sobre aquella, i recíprocament. Es remuntava a l'origen de l'objecte, a les transformacions, evolucions i revolucions que havia patit, per arribar finalment als seus efectes més allunyats. No veia una cosa aïllada, un fenomen en si sense relació amb el seu mig, sinó un mon complexe en moviment perpetu.

I volia exprèmer tota la vida d'aquest món, en les seves accions i reaccions tant variades i constantment canviants. Els escriptors de l'escola de Flaubert i de Goncourt es planyen de la dificultat que hi ha en expressar exactament el que es veu, i igualment el que volen descriure, allò que no és la superfície, la impressió que tenen de les coses. El seu treball literari no és més que un joc comparat amb el de Marx. Calia una potència de pensament extraordinària per agafar la realitat, i un art no menys extraordinari per expressar el que veia i el que volia fer comprendre.

Mai Marx estava satisfet del seu treball, tothora hi aportava canvis i tothora trobava que l'expressió era inferior al concepte...

Marx unia les dues qualitat del pensador genial. No hi havia ningú com ell per dissociar un objecte en els seus diversos elements i per reconstruir-lo tot seguit magistralment en tots els seus detalls i en les seves diferents formes de desenvolupament, i en descobrir la connexió interna. La seva demostració no recolzava pas en abstracció, tal i com li han reprotxat economistes incapaços de pensar. No emprava el mètode dels geòmetres que, després d'haver pres les seves definicions del mig que els envolta, fan completament abstracció de la realitat a partir de la qual estreuen les conseqüència. Hom no trobarà en el Capital una definició única, una fórmula única, sinó una sèrie d'anàlisi de la més gran finesa, ocupant-se dels matisos més subtils i fins a les més petites diferències.

Marx comença per la constatació d'aquest fet evident que la riquesa de la societat on domina el sistema de producció capitalista apareix com una immensa acumulació de mercaderies. La mercaderia - fet concret, i no abstracció matemàtica - és doncs l'element, la cèl·lula de la riquesa capitalista. Marx pren la mercaderia, la gira i la regira en tots els seus sentits, posa l'interior al dia, descobreix uns rere els altres tots els seus secrets, dels quals els economistes oficials no tenien ni la menor idea, com si fossin més nombrosos i més profunds que els misteris de la religió catòlica. Després d'haver examinat la mercaderia sota tots els seus aspectes, descobreix les seves relacions amb les altres mercaderies mitjançant l'intercanvi, i es remonta tot seguit a la seva producció i a les condicions històriques d'aquesta producció. Considerant les diferents formes de la mercaderia, mostra com passa de l'una a l'altra, com l'una produeix necessàriament l'altra. El desenvolupament lògic dels fenòmens és presentat amb un art tan perfecte que hom podria creuere que Marx l'ha imaginat, i tanmateix ha estat extret de la realitat, és l'expressió de la dialèctica real de la mercaderia.
Marx treballava tothora amb una consciència extrema.

Per cada fet, cada xifra que donava, feia referència a les millors autoritats. No es contentava amb ressenyes de segona mà, anava sempre a la font, fos quin fos l'esforç que li pugués costar. I era capaç de còrrer a la biblioteca del British Museum només per verificar un fet secundari. Mai els seus crítics han pogut trobar en ell la menor exactitud o provar que la seva demostració recolzava en fets que no resistissin un examen seriós.

Aquest costum de remontar-se a les fonts el conduïa a llegir els autors menys coneguts i que és l'únic a citar. En veure la quantitat de les seves citacions al Capital, hom estaria temptat de creure que a l'autor li ha plagut demostrar el seu saber. Però no és el cas: "Exerceixo la justícia històrica, deia Marx, dono a cadascú el que m'ha donat". Creia en efecte que havia de nombrar l'escriptor que havia estat el primer en expressar ua idea, o que n'havia trobat l'expressió més exacta, fins i tot si era un escriptor de poca importància i apenes conegut.

La seva consciència literària era tant severa com la seva consciència científica. Mai es recolzarà en un fet del qual no estigui de tot segur; mai es permetrà de tractar un tema sense haver-lo estudiat a fons. No publicava res que no hagués passat diverses revisions, fins que hagués trobat la forma que més li convenia. La idea de donar al públic un estudi insuficientment treballat li era insuportable. Mostrar els seus manuscrits sense haver acabat de passar la darrera ma era per ell un martiri. Aquest sentiment era tant fort que el preferia - m'ho digué un dia - cremar els seus manuscrits que deixar-los inacabats.

El seu mètode de treball l'imposava tasques de les quals els seus lectors difícilment poden fer-se una idea. Així, per escriure la vintena de pàgines del Capital sobre la legislació anglesa relativa a la protecció del treball, hagué de llegir tota una biblioteca de Llibres blaus que contenien les relacions de les comissions d'investigació i dels inspectors de fàbriques d'Anglaterra i d'Escòcia. Les llegí de cap a cap, com ho mostren les nombroses notes a llapis que hi donà. Les posà en el grup dels documents més importants, els de major consideració per a l'estudi del règim de producció capitalista, i tenia una gran opinió d'aquells que les redactaren dels quals dubtava que se'n poguessin trobar a cap altre país d'Europa "homes així de competents, així d'imparcials i així de nets com els inspectors de fàbriques d'Anglaterra". Els ha expressat altament la seva reconeixença en el prefaci del seu Capital.

Marx extragué una documentació considerable d'aquells Llibres blaus, que tant els membres de la Cambra dels Comuns com de la Cambra dels Lords, als quals s'havien distribuït, no els utilitzaven més que com a blancs sobre els quals disparar per a mesurar, pel nombre de pàgines atravesades per la bala, la força de percussió d'una arma. Altres els venien a pes, i no ho haurien pogut fer millor, car això permeté a Marx de comprar-los a bon preu, en la parada d'una marxant de papers antics de Long Acre, on hi anava de tant en tant per revisar llibres i paperassa. El professor Beesly digué un dia que Marx és l'home que més ha utilitzat les enquestes oficials d'Anglaterra i que les ha fet conèixer al món. El professor Beesly ignorava sense dubte que abans del 1845 ja Engels havia extret dels Llibres blaus una rica documentació per escriure el seu llibre sobre la situació de les classes treballadores a Anglaterra.

2

Per aprendre a conèixer i a estimar el cor que bategava sota l'embolcall del savi, caldria veure Marx al si de la seva família quan havia tancat els seus llibres i les seves llibretes, i, el diumenge al vespre, en mig dels seus amics. Era llavors el més agradable, el més espiritual, el més amable dels companys. Reia de tot cor, i dins els seus ulls negres ombrejats per espeses celles, l'alegria i la ironia sorneguera brillaven cada cop que escoltava un acudit o una ocurrència ben trellada.

Era un pare dolç, tendre i indulgent. "Els infants haurien d'ocupar-se de l'educació dels seus pares", tenia el costum de dir. Mai féu sentir a les seves filles, que l'estimaven bojament, el pes de l'autoritat paterna. No els hi donava mai ordres, sinó que els demanava com un servei allò que desitjava d'elles, o les persuadia de no fer allò que no volia que fessin. I tanmateix era obeït com pocs dels pares més furiosos. Les seves filles veien en ell un amic, i es comportaven amb ell com un camarada. No li deien "pare", sinó "moro", un malnom que li havien donat a causa del color fosc, de la seva barba i dels seus cabells d'un negre d'èban. Per contra, ja abans del 1848, els membres de la Lliga dels comunistes li deien el "pare Marx", si bé encara no havia arribat a la trentena.

Jugava de vegades amb la seva filla durant hores. Encara se'n recorden de les batalles navals i dels incendis de flotes senceres de barcs de paper que fabricava per a elles i que entregava tot seguit a les flames, per goig d'elles, en un cubell.

El diumenge, les seves filles no li permetien de treballar; era d'elles tot el dia. Quan feia bo, tota la família partia per una gran passejada a través dels camps. S'aturaven pel camí en un alberg per veure cervesa de gingebre i menjar pa amb formatge. Mentre les seves filles eren encara petites, per què el camí els hi semblés més curt, els contava contes de fades que mai acabaven, contes que inventava mentre marxava i que allargava o precipitava segons la llargària del camí que quedava per fer. I les petites, escoltant-lo, oblidaven la seva fatiga.

Marx posseïa una imaginació potètica d'una riquesa incomparable; les seves primeres obres literàries eren poesies. La senyor Marx guardava curosament aquelles obres de joventut del seu marit, però no les mostrava a ningú. Els pares de Marx havien somiat per ell una carrera d'home de lletres i de professor. Consideraven que s'havia rebaixat en consagrar-se a l'agitació socialista i en ocupar-se de l'economia política, ciència que no era gaire estimada llavors a Alemanya.

Marx havia promés a les seves filles d'escriure per a elles un drama sobre els Gracs. Malauradament, no pogué acomplir la seva paraula; hauria estat interessant veure com el qui anomenen "cavaller de la lluita de classe" tractava aquell tràgic i grandiós episodi de la lluita de classes en el món antic. Marx nodrí un grapat de projectes que no pogué realitzar. Es proposava, entre d'altres, d'escriure una lògica i una història de la filosofia; aquesta darrera havia estat en la seva juventut el seu estudi favorit. Li hauria calgut viure cent anys per executar els seus plans literaris i per donar al món una part dels tresors que amagava el seu cervell.

Durant tota la seva vida, la seva dona fou per ell una companya en el sentit recte i complet de la paraula. S'havien conegut d'infants, havien crescut junts. Marx no tenia més de 17 anys quan es prometeren. Es casaren el 1843, després d'haver esperat set anys i no se separaren mai. La senyora Marx morí poc temps abans qe el seu marit. Ningú tenia un sentiment d'igualtat major que el d'ella, per bé que nasqué i fou educada en una família d'aristòcrates alemanys. Per ella, les diferències i les classificacions socials no existien. A casa seva i a la seva taula rebia els obrers vestits de feina amb la mateixa educació i delicadesa que si es tractessin de prínceps. Un gran nombre d'obrers de tots els països han gaudit de la seva amable hospitalitat i estic convençut que alguns d'ells mai no han sospitat que la que els rebia amb aital simple i franca cordialitat descendia, per part de mare, de la família dels ducs d'Argyll, i que el seu germà havia sigut ministre del rei de Prússia. Ho havia deoxat tot per seguir al seu Karl, i mai, fins i tot en els dies de pobresa extrema, es penedí del que havia fet.

Tenia un esperit alegre i brillant. Les cartes que dirigeix als seus amics, escrites amb una pluma lleugera, són veritables petites obres mestres i testimonien un esperit viu i original. Era una festa rebre una carta de la senyor Marx. Johann-Philipp Becker n'ha publicat vàries. Heine, el despiadat satíric, temia l'ironia de Marx, però tenia una gran admiració er la intel·ligència fina i penetrant de la seva dona. En l'època en la que els Marx vivien a París, fou un hoste asidu de la casa. Marx tenia una alta opinió de la intel·ligència i de l'esperit crític de la seva dona i em digué el 1866 que tot els dies li comunicava els seus manuscrits i donava un gran valor al seu judici. Era ella qui copiava els manuscrits del seu marit per a la impressió.

La senyora Marx tingué molts infants. Tres moriren a curta edat, durant el període de privacions que la família passà després de la revolució de 1848, durant els quals, refugiada a Londres, vivia en dos petites cambres de Dean Street, prop de Soho Square. No he conegut més que les tres filles. Quan vaig ser introduït per primer cop a cal Marx, el 1865, la més jove, qui seria la senyora Aveling, era una nena encantadora amb caràcter de nen. Marx deia que la seva dona s'havia confos de sexe en portar al món una nena. Les dues altres formaven el contrast més encantador i més harmoniós que he pogut admirar. La gran, la senyora Longuet, tenia com el seu pare el color fosc que indica salut, els ulls ombrívols i els cabells d'un negre de corb. La seva germana petita, la senyora Lafargue era rosa, la seva opulenta cabellera brillava amb l'esclar d'or; hom ha diet que el sol en posar-se s'hi ha refugiat: es semblava a la seva mare.

La família Marx comptava amb un altre membre important: la senyoreta Helèna Demuth. Filla d'una família de pagesos, havia entrat de ben jove, quasi una nena, al servei de la senyor Marx molt abans del seu matrimoni, i quan la seva mestressa es casà, no la volgué abandonar. Es consagrà a la família Marx amb aital dedicació que s'oblidà d'ella mateixa. Acompanyà la senyora Marx i al seu marit en tots els seus viatges a través d'Europa, els seguí quan eren expulsats.

Era el geni bo de la casa, sabia fer cara a les situacions més difícils. Fou gràcies al seu esperit d'ordre i d'economia, al seu enginy que a la família no li mancà mai el mínim necessari. S'encarregava de tot: de la cuina, de les feines de la llar, de vestir les nenes, tallava els vestits que cosia amb l'ajuda de la senyora Marx. Era alhora l'ecònom i el majordom de la casa que conduïa. Les nenes l'estimaven com una mare, i exercia sobre elles una autoritat materna, perquè tenia per elles un afecte del tot maternal. La senyora Marx considerava l'Helena com una amiga molt pròxima i Marx li testimoniava una amistat del tot particular: jugava als escacs amb ella i sovint perdia la partida.

L'amor d'Helena per la família Marx era cec: tot el que els Marx feien era bo, i no podia ser més que bo. Qui criticava Marx tenia una qüestió amb ella. Prenia sota la seva protecció materna a tothom que era admès en la intimitat de la família. Havia, per dir-ho així, adoptat tota la família Marx. La senyoreta Helena ha sobreviscut a Marx i a la seva dona. I ella ha posat sobre la casa d'Engels, al qual coneix des de la seva juventut, l'afecció que tenia pels Marx.

Per cert, Engels també era de la família. Les filles de Marx li deien el seu segon pare. Era l'alter ego de Marx. Durant molt de temps a Alemanya hom no separa els dos noms que la història reunirà per sempre. Marx i Engels han realitzat, en el nostre segle, l'ideal de l'amistat que els poetes de l'antiguitat descrigueren. Des de la seva juventut, es desenvoluparen junts i paral·lelament, han viscut en la més íntima comunitat d'idees i de sentiments, participat en la mateixa agitació revolucionària i treballat junts tant que poden descansar junts.

I haurien mantingut sense dubte aquesta activitat comuna tota la seva vida si els esdeveniments no els hagueren separat durant quasi vint anys. Després de l'ensulsiada de la revolució del 1848, Engels s'hagué de refugiar a Manchestes, aleshores que Marx s'hagué de quedar a Londres.

Continuaren tanmateix tenint una vida intel·lectual comuna, s'escrivien gairebé cada dia el que pensaven dels esdeveniments polítics i científics del dia, feien part l'un a l'altre dels seus treballar. Quan Engels es pogué alliberar, s'apressurà a deixar Manchester per anar a establir-se a Londres, a deu minuts només de la casa del seu benvolgut Marx. Des de 1870 fins a la mort del seu amic, no ha passat un dia que els dos homes no s'hagin vist a casa de l'un o de l'altre.

Fou una veritable festa pels Marx quan, des de Manchester, Engels els hi anuncià la seva vinguda. Es parlà tothora dels preparatius de la visita, i el dia de la seva arribada Marx estava tan impacient que no podia treballar. Els dos amics passaren la nit fumant i bevent i s'explicaren tot el que els hi havia passat d'ençà la darrera trobada.

Marx tenia l'opinió d'Engels en més que qualsevol altra: reconeixia en ell un home capaç de ser el seu col·laborador. Engels era per ell tot un públic. Per a persuadir-lo, per a guanyar-lo per a les seves idees, cap treball li semblava massa llarg. Així, l'he vist repassar de nou llibres sencers per tal de trobar els fets que li calien per modificar l'opinió d'Engels sobre un punt secundari, que he oblidat després, de la croada política i religiosa dels albigesos. Guanyar l'adhesió d'Engels era un triomf per a ell.

Estava orgullós d'Engels. Enumerava amb satisfacció totes les qualitats morals i intel·lectuals del seu amic i em conduí a Manchester expressament per mostrar-me'l.

Estava ple d'admiració per l'extraordinària varietat dels coneixements científics d'Engels i temia constantment que fos víctima d'un accident. "Tremolo tots els dies, em deia, perquè no li arribi cap desgràcia en el decurs d'una d'aquestes caceres en les que hi pren part amb passió, galopant amb les regnes caigudes a través dels camps i eludint tots els obstacles".

Marx era tant bon amic com bon espós i bon pare. I cal dir que trobà en la seva dona i en les seves filles, en l'Helena i en Engels, ésser que mereixien ser estimats per un home com ell.

3

Marx, que havia començat com un dels caps de la burgesia radical, es veié abandonat un cop la seva oposició es va fer més resolta, i fou tractat d'enemic d'ençà que esdevingué comunista. Després d'haver-lo insultat, calumniat, vigilat i expulsat d'Alemanya, s'organitzà contra ell i contra els seus treballs la conspiració del silenci. El 18 de brumari, que prova que de tots els historiadors i homes polítics de l'any 1848, Marx fou l'únic a comprendre les causes i a preveure les conseqüència del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, quedà completament ignorat. Cap diari burgès l'esmenta malgrat el seu caràcter d'actualitat.

La misèria de la filosofia, resposta a la Philosophie de la Misère de Proudhon, així com la Crítica de l'economia política tingueren la mateixa sort. Per la Internacional i l'aparició del primer volum del Capital trencaren aquesta conspiració de silencia que havia durat gairebé quinze anys. Ja no era possible ignorar Marx. La Internacional engrandí i omplí el món de ressó de les seves accions. Marx es mantenia en segon terme, fent actuar els altres; amb tot, cap ja ignora que era el mestre del seu pensament.

A Alemanya, el Partit social-demòcrata havia estat fundat i engrandit fins al punt de convertir-se en una força amb la que Bismarck flirteja abans de passar a la repressió. Schweitzer, partidari de Lassalle, publicà una sèrie d'articles que Marx apreciava molt i en els quals feia conèixer el Capital al públic obrer. Sobre la proposta de Johann-Philipp Becker, el congrés de la Internacional adopta una decisió cridant l'atenció dels socialistes de tots els països sobre aquesta obra que anomenava la Bíblia de la classe obrera.

Després de la insurrecció del 18 de març del 1871, on s'ha volgut veure la mà de la Internacional, i després de la desfeta de la Comuna, que el Consell general de la Internacional defensà contra la campanya de calúmnies de la premsa burgesa de tots els països, el nom de Marx esdevé cèlebre al món sencer.

Hom reconegué en ell el teòric irrefutable del socialisme científic i l'organitzador del primer moviment obrer internacional. El Capital esdevé el manual dels socialistes de tots els països: tots els diaris socialistes i obrers popularitzen les seves teories, i a Amèrica, en el decurs d'una gran vaga que havia esclatat a Nova York, hom en difon passatges sota la forma de manifests per encoratjar els obrers en la resistència i per provar-los que les seves reivindicacions eren justes.

El Capital fou traduït a les principals llengües d'Europa: en rus, en francès i en anglès; hom en publicà extractes en alemany, en italià, en francès, en espanyol i en holandès. I cada cop que a Europa o a Amèrica els adversaris de la teoria de Marx intentaven de refutar les seves tesis, els economistes socialistes trobaven una resposta que els feia tancar la boca. Actualment el Capital s'ha convertit en la Bíblia de la classe obrera, com l'havia anomenat el congrés de la Internacional.

Però la part activa que Marx prenia en el moviment socialista internacional el deixà menys temps pels seus treballs científics. La mort de la seva dona i de la seva filla gran, la senyora Longuet, degué ser funesta per aquests darrers.

Un lligam profund unia estretament Marx amb la seva dona la bellesa de la qual havia estat la seva alegria i orgull, i la seva dolçor i l'abnegació havien alleujat la seva vida agitada de revolucionari socialista que necessàriament l'exposava a privacions. La malaltia que s'emportà la senyora Marx degué abreujar els dies del seu marit. En el decurs d'aquesta malaltia llarga i dolorosa, les vetlles, les emocions, la manca d'aire i d'exercici fatigaren l'esperit i el cos de Marx. Contragué una bronquitis que aconseguí emportar-se'l.

La senyora Marx morí el 2 de desembre del 1881, comunistament i materialista, així com havia viscut sempre. La mort no li feia por. Quan sentia que la fi s'aproximava, s'exclamà: "Karl, les meves forces s'esvaeixen".

Foren les seves darreres paraules intel·ligibles. Fou soterrada, el 5 de desembre, en el cementiri d'Highgate, en la secció dels "reprovats" (terra sense consagrar, terra profana). Hom no anuncià funerals: en conformitats als costums de tota la seva vida i la de Marx... Només alguns amics íntims l'acompanyaren en el lloc del seu darrer repos... Abdans de separar-se'n, Engels pronuncià un discurs sobre la seva tomba.

Des de llavors, la vida de Marx no fou més que un seguit de patiments físics i morals que suportà estoïcament, i que s'agreujaren encara més, un any més tard, quan sa filla gran, la senyora Longuet, morí sobtadament. S'ensorrà i no s'aixecà més.

Expirà així davant la seva taula de treball, el 14 de març de 1883, en el seu 65è any de vida.