Records personals sobre F. Engels

Paul Lafargue

Vaig conèixer Engels el 1867, l'any que aparegué la primera part del Capital.

- Ja que ets el promés de la meva filla, t'he de presentar a Engels, em digué Marx, i partirem cap a Manchester. Engels vivia amb la seva dona i la neboda d'aquesta, que tenia llavors sis o set anys, en una casa petita dels afores de la ciutat: el camp hi començava a poques passes. En aquella època era copropietari d'una empresa fundada pel seu pare.

Al igual que Marx, havia emigrat a Londres després de la desfeta de la revolució al continent, i com ella, volia consagrar-se a l'activitat política i a estudis científics. Però Marx havia perdut tots els seus béns i els de la seua dona en la tempesta, i Engels no tenia, per si mateix, cap mitjà de vida. Degué doncs, sota la invitació del seu pare, retornar a Manchester i reprendre les funcions d'empleat que ja havia assumit el 1843, alhora que Marx aconseguia amb prou feines de satisfer les necessitats més urgents de la seva família gràcies a articles setmanals com a corresponsal del New York Daily Tribune.

D'aleshores ençà i fins el 1870, Engels porta en certa forma una vida doble: els sis dies de la setamana, de les 10 a les 4, era un empleat de comerç el treball del qual consistia sobretot en tenir la correspondència de la firma en diferentes llengües i en anar a la Borsa. Tenia, al centre de la ciutat, el seu domicili oficial, on rebia els coneguts del món dels negocis, alhora que la seva petita casa de les afores quedava reservada als seus amics polítics i científics entre els quals s'hi trobaven el químic Schorlemmer i Samuel Moore qui més tard traduïria a l'anglès la primera part del Capital. La seva dona, d'origen irlandès i patriota ardent, estava sempre en contacte amb els seus compatriotes, força nombrosos a Manchester, i anava al corrent de tots els seus complots. Més d'un fenià trobà asil a la seva casa, i fou gràcies a ella que un d'aquests, que havia dirigit un cop de mà per alliberar fenians condemnats a mort que eren conduïts a la força, pogué escapar-se de la policia.

Engels, qui s'interessà en el moviment fenià, havia reunit documents per una història de la dominació anglesa a Irlanda; se'n deu haver desfet d'una part, i la resta es trobaran sense dubte entre els seus papers.

Al vespre, alliberat de l'esclavatge dels negocis, Engels tornava a la seva petita casa i esdevenia un home lliure. Participava no sols en la vida dels negocis dels industrials de Manchestes, sinó també de les seves diversions: assistia a les seves reunions i als seus banquets, es lliurava als seus esports.

Excel·lent genet, tenia el seu propi cavall (un hunter) per a la caça de la guineu. No deixava mai passar l'ocasió quan, segons una vella costum feudal, l'aristocràcia convidava tots els cavallers dels voltants a perseguir la guineu: era un dels primers entre els més ardits en la persecució, i cap fossa, valla ni obstacle de cap mena l'aturaven.

- Tremol tots els dies de pensar que li pot passar una desgràcia, em deia Marx.

Ignoro si els seus coneguts burgesos eren al corrent de la seva altra vida; els anglesos són extremadament discrets i es mostren poc curiosos del que no veuen; en tot cas, ignoraven absolutament totes les altes qualitats intel·lectuals de l'home amb qui es relacionaven quotidianament, car Engels gairebé mai no mostrava el seu saber davant ells. Qui Marx considerava com un dels homes més instruïts d'Europa no era per ells més que un divertit company que entenia de vins...

Gaudia de la companyia dels joves i era un bon amfitrió. Eren nombrosos els socialistes de Londres, els camarades de pas, els emigrats de tots els països, que es reunien el diumenge a la seva taula fraternal. I tots deixaven la seva casa encantats d'aquelles vesprades que animava amb el seu taranna comunicactiu, amb el seu esperit, amb la seva invaluable cavallerositat.

Hom no pot pensar en Engels sense veure-hi al costat a Marx, i a la inversa: les llurs existències han estat tant estretament lligades que formen per dir-ho així una sola vida. Amb tot cadascú tenia una personalitat ben marcada; es distingien no sols exteriorament, sinó també pel temperament, el caràcter, la forma de pensar i de sentir.

Marx i Engels es trobaren per primer cop els darrers dies del novembre del 1842, durant una visita que feia Engels a la redacció de la Rheinische Zeitung. Quan la Rheinische Zeitung havia deixat de publicar-se, esclafada per la censura, Marx es casà i anà a França; Engels passà alguns dies a casa seva a París, el setembre del 1844. Estaven en correspondència, com ha dit Engels en la seva biografia de Marx, d'ençà que treballaren junts als Deutsch-Französische Jahrbücher, i d'aquella època data llur activitat comuna que no acabaria fins a la mort de Marx. A principis dels 1845 Marx fou expulsat pel ministeri Guizot, a instigació del govern prussià; passà a Brussel·les on també Engels hi anà per reunir-s'hi. Quan amb la revolució del 1848 retorna la Rheinische Zeitung a la vida, Engels hi era al costat de Marx i el substituïa al cap del diari quan Marx era absent.

Però malgrat la seua superioritat intel·lectual, Engels no gaudia de la mateixa autoritat que Marx tenia als ulls del seus col·legues, joves genis que tots es distingien pel talent, l'esperit revolucionari i el coratge. Marx m'explicà que després d'un viatge a Viena, s'havia trobat la redacció dividida per querelles que Engels no havia pogut aplacar. Les relacions eren tant tenses que es creia que només un duel ho podia arreglar. Marx hagué de fer ús de tota la seva diplomàcia per restablir la pau.

Marx tenia un do innat per dirigir els homes. Qualsevol que hi hagués tingut relacions queia sota la seva influència. Engels fou el primer en reconèixer-ho. Sovint em deia que des de la seva joventut Marx s'havia imposat a tothom per la netedat i l'energia del seu caràcter. Era un veritable cap, en qui tothom hi tenia completa confiança, fins i tot en coses que s'escapaven de la seva competència, com ho mostra aquesta anècdota. Wolff, a qui va dedicada la primera part del Capital, caigué greument malalt a Manchester, on hi vivia. Els metges l'havien condemnat, però Engels i els seus amics refusaven de reconèixer aquest cruel cop, i declararen tots a una que calia telegrafiar a Marx per a que vingués per donar-lis consell...

Engels i Marx havien agafat el costum de treballar junts. Engels, que era un extrem de probitat científica, es mostrava sovint orgullós de l'escrupulositat de Marx que es negava a deixar imprimir una sola frase que no hagués provat de fer-la de deu formes diferents.

Després de la desfeta de la revolució, els dos amics s'hagueren de separar. L'un passà a Manchestes, l'altre es quedà a Londres. Però no deixaren de viure un amb l'altre en el pensament: cada dia, o més encara, durant vint anys, es feien part en les seves cartes de llurs impressions i llurs reflexions sobre els esdeveniments polítics així com de la marxa dels seus estudis.

Aquesta correspondència es conserva.

Engels deixà Manchester tant bon punt pogué abandonar el jou mercantil i retornà a Londres on s'instal·la a Regent's Park Road, a deu minuts de Maitland Park on hi vivia Marx. Tots els dies, al voltant d'una hora, anava a casa dels Marx; si feia bo i Marx es trobava bé, es reunien en el prat de Hampstead; si no, es quedaven una hora o dues en el despatx de Marx, anant i venint seguint una diagonal, l'un darrere l'altre.

Em recordo d'una discussió sobre els albigesos, que durà diversos dies. Marx estudiava llavors el paper dels banquers, jueus i cristians, a l'edat mitjana. Entre reunió i reunió, cadascú feia recerca sobre la qüestió debatuda per tal d'arribar a un mateix resultat. Cap crítica a llurs idees i treballs no tenia tanta importància als seus ulls com les que s'intercanviaven: tenien la millor opinió l'un de l'altre.

Marx no deixava d'admirar el coneixements universals d'Engels, l'extraordinària flexibilitat de la seva intel·ligència, que li permetia de passa fàcilment d'un subjecte a un altre. A Engels, per la seva banda, li plaïa reconèixer la potència d'anàlisi i de síntesi de Marx.

- Certament, em digué una vegada, arribarà un dia en el qual hom comprendrà i explicarà el mecanisme del sistema de producció capitalista, havent descobert i desembrollat les lleis del seu desenvolupament. Però això demanaria molt de temps, i el treball continuara imperfecte i fragmentari. Marx era l'únic capaç de seguir totes les categories econòmics en el seu desenvolupament dialèctic, de relacionar les fases del seu desenvolupament a les causes que les determinen i de fer de l'economia política en el seu conjunt un monument teòrica en el qual les diferents parts recolzen i es condicionen mútuament.

Allò que els unia, no era sols un mateix treball intel·lectual, sinó també l'ardent simpatia que sentien l'un vers l'altre: cadascú pensava tothora en plaure l'altre, cadascú estava orgulló de l'altre. Un dia Marx rebé una carta en la qual el seu editor d'Haburg li deia que Engels li havia visitat, i que així havia pogut conèixer un dels homes més encantadors que mai s'havia trobat.

- M'agradaria veure, s'exclamava Marx, interrompent la lectura, un home que no trobi Fred tant amable com savi!

Posaven en comú tot el que tenien: llur bossa i llur saber.

Quan hom confià a Marx la corresponsalia del New York Daily Tribune, encara no li va caldre aprendre anglès; Engels traduïa els seus articles, i junts els escrivien. I quan Engels preparà el seu Anti-Dühring, Marx interrompé els seus treballs per escriure la part econòmica, que Engels utilitzà parcialment, tal i com ho ha reconegut expressament.

L'amistat d'Engels s'estenia a tota la família de Marx. Les filles de Marx eren també filles seves, i elles li deien el seu segon pare. Aquesta amistat no va defallir després de la mort de Marx.

Engels era l'únic capaç de cercar-hi en els manuscrits de Marx i de publicar les seves obres pòstumes. Deixà de banda la seva filosofia general de les ciències en la qual hi havia treballat durant deu anys i en la qual havia revisat totes les ciències i llurs darrers progressos, a fi de consagrar-se íntegrament a la publicació de les dues darreres parts del Capital.

Engels amava l'estudi per si mateix: s'interessava per tots els dominis del coneixement. Després de la desfeta de la revolució del 1849, prengué plaça en un veler que anava de Gènova cap a Anglaterra, ja que el viatge des de Suïssa cap a Anglaterra a través de França no li semblava del tot segur. Tregué profit d'aquesta circumstància adquirint certs coneixements en matèria de navegació: tenia a bord un diari on anotava els canvis esdevinguts en la posició del sol, la direcció del vent, l'estat de la mar, etc. Aquest diari s'ha de trobar entre els seus paper, car Engels, si bé viu i fogós, era alhora metòdic com una vella conca: conservava i registrava tot amb una minúcia extrema.

La filologia i l'art militar foren les seves primeres passions: hi restà sempre fidel i es mantenia constament al corrent de llurs progressos. Els detalls més insignificants en apariència tenien per ell un valor. Em recordo que un dia llegia en veu alta el Romancero amb el seu amic Mesa, que venia d'Espanya, a fi de prendre una lliçó de pronúncia.

El seu coneixement de llengües europees, i alhora d'alguns dels seus dialectes, era fenomenal.

Després de l'ensulsiada de la Comuna, vaig tenir l'ocassió de trobar membres del Consell nacional de la Internacional a Espanya; em digueren que tenien com a suplent, en la secretaria del Consell general d'Espanya, un cert Ángel que escrivia en el més pur castellà. Aquest Ángel no era altre que Engels, ja que pronunciaven el seu nom a l'espanyola. Quan vaig anar a Lisboa, Francia, secretari del Consell nacional de Portugal em declarà que rebia d'Engels cartes en un portugués impecable: cosa que és extraordinària, si tenim present les petites diferències que hi ha entre les dues llengües i l'italià, que dominava igualment a la perfecció.

Trobava una mena de coqueteria en escriure a cadascú en la seva llengua materna: escrivia en rus a Lavrov, en francès als francesos, en polonès als polonesos, i així a la resta. Gaudia de la literatura dialectal i es procurava les obres populars de Bignami en dialecte milanès d'ençà que començaren a aparèixer.

A Ramsgate, a la costa, el propietari d'una barraca de fires, rodejat de xiquets de Londres, mostrava un nan barbut amb uniforme de general brasiler. Engels s'hi adreçà en portugués, després en espanyol: cap resposta. Finalment, el "general" mastegà un mot.

- Però si aquest brasiler és un irlandès! S'exclamà Engels, que s'hi dirigí en el seu dialecte. L'infortunat vesà llàgrimes d'alegria en escoltar-les.

“Engels s'entrebanca en vint llengües”, deia un refugiat de Comuna, recordant la costum que tenia Engels d'entrebancar-se lleugerament quan s'emocionava.

Cap domini li era indiferent. En els seus darrers anys es posà a llegir obres d'obstetrícia perquè la senyora Freyberger, qui s'allotjava a casa seva, es preparava per un examen de medicina.

Marx li retreia que es dispersàs en dedicar-s'hi a un bon grapat de subjectes només per plaer "en lloc de posar-se a treballar per la humanitat". Però ell tampoc no s'estava:

- M'hauria plagut, li deia, de llençar al foc les publicacions russes sobre la situació de l'agricultura, que anys després et permeteren acabar el Capital!

Marx acabava de posar-se en l'estudi del rus perquè el seu amic Danielson, de Petersburg, li havia enviat les nombroses i gruixudes comunicacions d'una recerca sobre agricultura, la publicació de la qual havia estat prohibida pel govern rus per l'horrorosa situació que revelaven.

... La sed de coneixement d'Engels no es satisfeia fins que es feia amb el subjecte fins als més petits detalls. Quan hom té una idea aproximada de l'enteniment i de la infinita varietat dels seus coneixements, i quan hom la considera al costat de la seva activa vida, no pot deixar d'estorar-se de què Engels, que no tenia res de savi de despatx, hagi pogut emmagatzemar en el seu cervell tal suma de saber. A una memòria tant segura com viva i universal se li afegia una rapidesa extraordinària en tot el que feia i una facilitat d'assimilació no menys estorant.

Es movia ràpid i sense dificultat. A les dues grans cambres on hi treballava, les parets del qual estaven cobertes de llibres, cap paper era per terra, i els llibres, a excepció d'una dotzena que es trobaven sobre la taula de treball, eren a lloc. La cambra feia pensar més en un saló que en un despatx de treball d'un savi.

No es preocupava menys per la seva persona: sempre arreglat i irreprotxable en el vestir, semblava llest per la revista, com a l'època en la que serví en l'exèrcit prussià en qualitat d'allistat condicional. Tampoc he conegut ningú que portés durant tant de temps la mateixa roba, la qual no perdia mai el seu aspecte i semblava sempre nova. Si bé era estalviador en les seves coses i no es permetia més que les despeses que considerava absolutament necessàries era d'una generositat sense límits amb el partit i amb els camarades necessitats que se li adreçaven.

Engels vivia a Manchester quan es fundà la Internacional... La sostingué econòmicament i col·laborà al diari The Commonwealth fundat pel Consell general. Però quan esclatà la guerra franco-prussiana i Engels anà a viure a Londres, es consagrà a la Internacional amb l'ardor que hi posava a tot el que emprenia.

La guerra l'interessà sobretot com a tàctic. Seguí diàriament el moviments dels exèrcits presencialment i més d'una vegada, com ho mostres els seus articles al Pall Mall Gazette, anuncià abans d'hora les decisions que anava a prendre l'estat major alemany. Dos dies abans del Sedan predí l'encerclament de l'exèrcit de Napoléon III. Fou per les seves prediccions que d'altra banda cridaren igualment l'atenció de la premsa anglesa, que Jenny, la filla gran de Marx, li havia donat el malnom de "General". Després de la caiguda de l'Imperi, no tenia més que un desig i una esperança: el triomf de la república a França. Engels i Marx no tenien pàtria. Eren, segons l'expressió de Marx, ciutadans del món.

Die Neue Zeit, 23 Jhrg., 1904-1905, II, pp. 556-561