Stéphane Just

Defensa del trotskisme (1)

4. Economicisme i lluita de classes

«La major part dels apòlegs vulgars de l’U.R.S.S. tal com és s’inclinen a raonar gairebé així: bo i reconeixent que el règim soviètic actual no és encara socialista, el desenvolupament ulterior de les forces productives, damunt les bases actuals, ha de conduir tard o d’hora al triomf complet del socialisme. Sols el factor temps és en aquest cas discutible.

Val doncs la pena fer tant de soroll? Per incontestable que semble aquest raonament, en realitat és molt superficial. El temps no és un factor gens secundari quan es tracta d’un procés històric: és infinitament més perillós confondre el present i el futur en política que en gramàtica. El desenvolupament no consisteix pas, com se’l representen els evolucionistes vulgars del gènere dels Webb, en l’acumulació planificada i la «millora» constant del que hi ha. Comporta transformacions de la quantitat en qualitat, de crisis, de salts endavant i reculades. Precisament perquè l’U.R.S.S. no és pas encara en el primer estadi del socialisme, sistema equilibrat de producció i de consum, el desenvolupament no és pas harmoniós, sinó contradictori. Les contradiccions econòmiques fan nàixer els antagonismes socials que despleguen la llur pròpia lògica sense esperar el desenvolupament de les forces productives...»

(Léon Trotsky, «La révolution trahie». Voir «De la révolution», p. 475.)

Aquestes línies semblen haver estat escrits directament a propòsit de les posicions desenvolupades pel «trotskista» Germain, que en el seu article, «El 21è Congrés del P.C. de l’U.R.S.S.», escrivia:

«Fa gairebé deu anys que el nostre moviment, a l’endemà de la victòria de la revolució xinesa, havia afirmat que les relacions de forces havien evolucionat de forma decisiva a favor del camp anticapitalista... Res del que arribà des de llavors no permet de revisar aquesta estimació; al contrari, ha estat completament confirmada pels esdeveniments. Aquesta evolució MUNDIAL de les relacions de forces – en funció tant de la victòria de la revolució xinesa i dels progressos constants de la revolució colonial com dels progressos econòmics realitzats a l’U.R.S.S. - ha refermat incontestablement fins a un grau desconegut abans del 1941 el règim soviètic. És difícil d’altra banda de veure-hi una confirmació de la teoria segons la qual és possible d’acabar el socialisme en un sol país. Car no és pas precisament L’EXTENSIÓ INTERNACIONAL de la revolució la que ha modificat les relacions de forces globals entre les classes?

Podem aprovar Kruscev quan afirma que una restauració del capitalisme a l’U.R.S.S. es pot considerar com exclosa. Aital restauració no podria ésser funció més que d’un reforçament internacional de les forces contra-revolucionàries en relació amb les forces de la revolució. Hom no pot preveure gaire aquest reforçament en un futur previsible.

Malauradament, com ho hem deixat ja dit en el passat, el Kremlin ha passat d’un extrem a l’altre – de la sobreestimació de la potència imperialista (que caracteritzà la seua estratègia en l’època estaliniana) a una subestimació no menys perillosa. Si seguim Kruscev quan afirma que una restauració del capitalisme és impossible a l’U.R.S.S., no el seguim pas quan afirma que «la victòria del socialisme és definitiva». Car oblida que hi ha, ai las, un altre terme en l’alternativa: a saber la destrucció recíproca dels Estats Units i de l’U.R.S.S. en una guerra nuclear».

(« Quatrième Internationale », 17° année, n° 6, mai 1959, p. 18.)

La conclusió, ella sola, destrueix les premisses del raonament, segons les quals: «les relacions de forces han evolucionat de manera decisiva en favor del camp anticapitalista». Notam, de passada, el «camp anticapitalista», compost, evidentment, d’estats «anticapitalistes». I seguim. Si el capitalisme disposa de forces suficients per a destruir la humanitat, això significa que, per importants que siguen les conquestes revolucionàries, fruit de la lluita mundial entre les classe antagonistes – entre les classes, i no els «camps» – no són gens decisives. Que una classe dispose de l’arma atòmica, això fa part de les relacions de forces entre les classes. Les armes atòmiques constitueixen una força per elles mateixes. Però aquest no és pas ací el punt essencial: aital situació significa que és el capitalisme el que disposa encara, i de lluny, de les forces productives més importants en el món, que el proletariat mundial no ha vençut pas en els països capitalistes econòmicament desenvolupats: ja que el proletariat es troba confrontat amb el problema de la revolució proletària en aquests països. És aquest el punt essencial, i no cap altre. És irrisori estimar que les armes atòmiques constitueixen l’única amenaça que pesa, tant a l’U.R.S.S. com a Xina i a Europa oriental, sobre les conquestes obreres. La burgesia, l’imperialisme, continuen a diposar de les forces productives més importants: això bé ha de tindre algunes repercussions sobre l’U.R.S.S., la Xina i l’Europa oriental!

És el baix nivell de les forces productives i de la cultura a l’U.R.S.S. el qui, en les condicions de l’encerclament capitalista, sota la pressió militar, econòmica i política de l’imperialisme, donà naixement a la burocràcia del Kremlin. I com «les contradiccions econòmiques fan nàixer els antagonismes socials que despleguen la llur pròpia lògica sense esperar el desenvolupament de les forces productives», les contradiccions socials, al llur torn, ha de tindre alguna influència en el desenvolupament de les forces productives!

El parasitisme de la burocràcia del Kremlin és on, més que mai, resideix la font principal de les nombroses contradiccions econòmiques que es desenvolupen tant a l’U.R.S.S. com a Xina i a Europa oriental.

Més exactament, és la gestió burocràcia de l’economia la que barra la via per la qual es pot abordar la qüestió.

Aquestes contradiccions són ben conegudes: distorsió entre la indústria dels mitjans de producció i la dels béns de consum, entre la indústria en general i l’agricultura, per no citar més que les principals. Al llur torn, aguditzen les contradiccions socials: sobre la gestió burocràtica, les diferenciacions socials es desenvolupen amb el creixement mateix de les forces productives.

Aquest ensems de contradiccions econòmiques i socials es repercuteixen les unes damunt les altres i es multipliques les unes per les altres. Això és el que subratllava Trotski quan escrivia:

«Al costat del factor econòmic que comanda en la fase presenta de recórrer als mètodes capitalistes de remuneració del treball, actua el factor polític encarnat per la burocràcia mateixa. Per la seua natura, aquesta crea i defensa privilegis. Sorgeix de bon principi com l’òrgan burgès de la classe obrera. Establint i mantenint els privilegis de la minoria, s’atribueix naturalment la millor part; qui distribueix els béns no s’ha perjudicat mai encara. Així naix de la ncessitat de la societat un òrgan que, en depassar sovint la seua funció social necessària, esdevé un factor autònom i al mateix temps la font de grans perills per a tot l’organisme social».

(«La révolution trahie», voir «De la révolution», p. 516.)

L’equació presentada per Germain: revolució xinesa + revolució colonial + progrés econòmic de l’U.R.S.S. - les bombes imperialistes = socialisme emmascara una realitat econòmica i social infinitament més complexa. Les forces socials no s’alineen pas segons aquest esquema voluntàriament simplista.

La burocràcia del Kremlin s’ha dedicat, des de fa trenta-sis anys, a un curs desesperat per «assolir i depassar» el nivell econòmic dels països capitalistes avançats: casta parasitària, dubta en efecte sobre les conseqüències immediates que tindrien sobre el proletariat rus la victòria de la revolució proletària en els països capitalistes econòmicament desenvolupats; no pot doncs defendre l’U.R.S.S. pels mitjans de la lluita de classes internacionals. Pitjor, a un cert nivell de la lluita de classes, ha d’actuar a través dels instruments polítics que controla, els P.C., per fer barrera a la revolució proletària, fins al punt i incloent-hi de destruir les capacitats de combat de la classe obrera, en una situació on, degut al fet de la inestabilitat de la societat burgesa, tota acció d’importància dels treballadors posa en qüestió l’existència del règim burgès. És en conseqüència obligada, a partir de forces productives que, preses considerablement, són força inferiors a les que disposa l’imperialisme, a implicar-se en la cursa d’armaments nuclears, de míssils intercontinentals i espacials, sense beneficiar-se pas de la divisió mundial del treball de la qual es beneficia l’imperialisme. Els sputniks fotografien la cara desconeguda de la lluna; però la més mínima mala collita de cereals llença en terribles obstacles l’economia de l’U.R.S.S. La sola cursa d’armaments és un factor enorme de distorsió de l’economia de l’U.R.S.S., alhora que és un regulador, si més no fins a un cert punt, de l’economia capitalista; és per això que l’imperialisme la pot utilitzar per fer pressió sobre la burocràcia del Kremlin.

Això no és pas tot. La gestió de l’economia de l’U.R.S.S. per la burocràcia té altres conseqüències. Arran i a mesura que es desenvolupen les forces productives, que creix la complexitat i la diversitat de l’economia, s’acomoda menys i menys a una direcció burocràtica. Era possible, no pas, és cert, sense un enorme malbaratament de forces, de fer construir a colps d’ukases de Moscou el canal Stalin per unes desenes de milers de treballadors forçats proveïts de pales i pics. És impossible dirigir de la mateixa manera la creació i el desenvolupament de branques econòmiques íntegrament noves com l’electrònica. Les mesures successives, espasmòdiques, de descentralització i de recentralització de l’economia preses per la burocràcia des de la mort de Stalin testimonien vans esforços per aferrar una realitat econòmica que se’ls escapa com més va més. La salut de l’economia planificada exigeix avui imperiosament l’elaboració democràcia del pla i el control democràtic de la seua execució, és a dir la seua elaboració i el seu control per la massa dels productors, els únics capaços de copsar, en tota la llur complexitat, les relacions econòmiques reals, les possibilitats reals de desenvolupament de l’economia, i d’orientar el seu desenvolupament vers una satisfacció creixent de les necessitats de tota la població sencera.

Però el control de l’economia, en un país on els mitjans de producció industrials són propietat de l’estat, és inevitablement la prerrogativa dels qui exerceixen el poder polític. El control de les masses treballadores sobre l’economia és incompatible amb el manteniment dels privilegis de la burocràcia; és incompatible amb l’omnipotència política de la burocràcia; no podrà nàixer més que de l’enderrocament revolucionari de la burocràcia i de la restauració de la democràcia socialista. És en aquesta via, i sols en aquesta via, que l’economia planificada pot ésser salvada i aprofundida, i el ritme del desenvolupament de les forces productives accelerat.

Els progressos mateixos de l’economia a l’U.R.S.S., en tant que és gestionada per la burocràcia parasitària no es fan pas en el sentit d’un reforçament automàtic de la planificació de l’economia i del desenvolupament ulterior de les forces productives, i molt menys encara d’una satisfacció creixent de les necessitats de les masses. Aquests l’obliguen al contrari, amb ziga-zagues, però sempre més de deu anys ençà, a haver de recórrer als «factors objectius» (és així com els teòrics de l’ala dretana de la burocràcia bategen els preus, els salaris i el mercat), per jugar el paper de reguladors de l’economia, en nom de la «rendibilitat». Això condueix a fer créixer el pes de la llei del valor (és a dir, en darrera anàlisi, de la pressió damunt l’U.R.S.S. del mercat capitalista mundial) relativament a aquest instrument de direcció conscient de l’economia que és la planificació. No es tracta pas allà d’una evolució acabada, sinó d’una tendència que, lligada a d’altres, dóna un pes engrandit a les forces socials pro-burgeses a l’U.R.S.S. Contrastat amb altres tendències que procedeixen del proletariat soviètic, el creixement del qual és íntimament dependent del reforçament de la planificació i d’un desenvolupament més harmoniós de les forces productives.

La burocràcia del Kremlin no és pas una capa social estàtica. Precisament perquè no és pas una classe, les seues característiques socials no són pas donades d’una vegada per totes. Com més passa el temps, més tendeix a donar una base infinitament menys fràgil als seus privilegis que la simple detenció del poder polític: una base que resideix en les relacions de propietat. L’existència d’una classe obrera nombrosa i potencialment puixant la impulsa, si més no en les seues capes dominants, a prendre més i més suport en aquells dels seus membres que participen directament en la gestió de l’economia, i d’ací la tendència condueix a la transformació de les relacions de propietat.

«Dues tendències oposades», escrivia Trotski el 1936, «s’engrandeixen al si del règim: en desenvolupar les forces productives – al contrari del capitalisme estagnant – crea els fonaments econòmics del socialisme; i en passar a l’extrem, en la seua complaença envers els dirigents, les normes burgeses del repartiment, prepara una restauració capitalista. La contradicció entre les formes de la propietat i les normes del repartiment no pot pas créixer indefinidament. O les normes burgeses hauran, d’una manera o altra, d’estendre’s als mitjans de producció, o les normes socialistes hauran d’acordar-se a la propietat socialista».

(« La Révolution trahie », ouvrage cité, p. 599.)

En el curs de la seua anàlisi de l’economia soviètica, Michel Varga mostrava que fa deu anys que:

«L'economia soviètica es caracteritza, sobretot des del començament del pla septennal, per un esforç com més va més visible per fer la producció rendible. Però la rendibilitat econòmica es mesura en el mercat pels preus, que són regits per la llei del valor a través del joc de l’oferta i de la demanda. Teòricament parlant, i d’una forma abstracta, hi ha antinòmia absoluta entre el sistema econòmic que regeix la llei del valor i el sistema de la planificació. L’objectiu de la producció, en el primer cas, és el benefici o profit, mentre que, en el segon, és la satisfacció de les necessitats de la societat, en vistes a transformar-la en una societat sense classes. La planificació és la forma d’organització de la producció en una societat de TRANSICIÓ. És per això, en la pràctica de tal societat, que els dos sistemes han de coexistir i, a més raó, en una societat endarrerida i aïllada. Aquesta coexistència no és ni pacífica, ni harmoniosa, sinó contradictòria, plena d’elements explosius. En aquest cas, la planificació té els seus límits, determinats per la llei del valor. Però la tasca de la planificació consisteix precisament a no permetre pas el joc cec d’aquesta llei, sinó, al contrari, a imposar-li un control, bo i utilitzant-la per conduir, a fi de compte, a l’extinció de la llei del valor. La burocràcia estaliniana, la història ho demostra, no coneix més que antinòmia absoluta entre els dos sistemes».

(« La Vérité », n° 525-526, octobre-novembre 1963, p. 98.)

El paper com més va més important donat al mercat, a la llei del valor, al preu, a les normes de distribució burgeses, a la rendibilitat de les empreses, a l’auto-finançament que, des dels kolkhozes, s’ha estès «a títol experimental» a nombroses empreses industrials productores de béns de consum i s’estén constantment a més, reforça les tendències pro-burgeses. Això s’acompanya de transformacions polítiques de la més gran importància, i hom no trauria res (com ho subratllava igualment Varga) de comparar la política econòmica actual de la burocràcia a la N.E.P. de Lenin. La N.E.P. constituïa efectivament una reculada davant les tendències pro-burgeses en l’economia: però era d’una part dictada per l’estat de complet deteriorament de les forces productives a l’endemà de la guerra imperialista i de la guerra civil, es realitzava d’altra part sota el control de la dictadura del proletariat. Per contra, l’extensió del liberalisme econòmic d’avui va de costat amb la definició de l’estat existent a l’U.R.S.S., ja no com a dictadura del proletariat, sinó com a estat «del poble sencer».

Certament, fa molt de temps que l’estat obrer degenerà, que esdevingué l’instrument de la dictadura política de la burocràcia, però la modificació de la definició del paper de l’estat en el moment que, per tot, pugen i s’afavoreixen les tendències pro-burgeses en l’economia, no és pas accidental. L’estat que pretén ésser el del «poble sencer» és, per excel·lència, l’estat burgès, que emmascara, sota la igualtat formal dels ciutadans, la dominació burgesa. «L’estat del poble sencer» és destinat a permetre una més gran penetració política, en tots els organismes estatals, de forces socials pro-burgeses. Aquestes mateixes forces socials expressen d’ara en endavant les llurs posicions i les llurs reivindicacions econòmiques. Segons Liberman, són avui l’acadèmic Trapeznikov i tota una sèrie «d’eminents especialistes de l’economia» que parteixen en guerra, en les columnes de la Pravda, per reclamar la generalització de la rendibilitat de les empreses, l’establiment per a elles de relacions directes amb el mercat, el llur autofinançament, el creixement del sistema de les primes en matèria de retribució del treball. Així, és la burocràcia mateixa la que dóna els mitjans d’expansió a les tendències pro-burgeses eixides del seu propi si, és a dir les dóna suport políticament i les afavoreix econòmicament. És així que l’1 de juliol del 1965, el sistema dels lligams directes entre les fàbriques i els magatzems de detall s’ha estès a tota la indústria del vestit i del calçat; i un editorial del «Troud» del 2 de juliol deixa entendre que el mateix sistema s’estendria properament a la indústria mecànica.

Com Germain i els seus seus veuen aquesta situació? Escoltam més aviat el llur llenguatge:

«...Existeixen vastes potencialitats productives encara inutilitzades de fet que, d’una banda, la iniciativa democràtica de les masses no es posa en valor més que en una mesura en tot cas limitada i, d’altra banda, que la gestió burocràtica provoca fenòmens de sub-utilització de l’utillatge, de desequilibris en la producció, de malbarataments molt considerables, etc.

...Una de les solucions previstes fou la descentralització en favor de la qual es pronuncià TOT UN CORRENT DEL MOVIMENT COMUNISTA INSPIRAT PER L’EXPERIÈNCIA IUGOSLAVA (subratllat nostre). En aquest sentit fou efectuada la refosa de l’estructura industrial del 1957. Però si aquesta forma pogué donar certs resultats en eliminar parcialment alguns dels inconvenients més monstruosos, no pogué evitar la reproducció del burocratisme en les noves estructures econòmiques (regionals, etc.), ni l’aparició de feudalitats locals tan nefastes com les antigues. És per això que, arran dels resultats d’aquesta reforma, tingueren lloc nous canvis en diferents direccions que implicaren una nova restructuració de zones i dels organismes de direcció econòmiques. En el darrer període s’han manifestat sobretot tendències vers una nova centralització.

D’allà provenen certes discussions i polèmiques entre els economistes i dirigents soviètics. Una tendència, davant la descentralització, cerca el retorn a fórmules de gestió més centralitzada, mentre que una altra tendència, considerant que els inconvenients nous que s’han manifestat són deguts a una insuficient descentralització, voldria estendre la descentralització. D’ací també certes discussions sobre les funcions crescudes que hauria de tindre el mercat i certes tendències a una autonomia més gran de l’empresa (allà també darrera les passes de l’experiència iugoslava)».

(Resolució sobre «el conflicte sino-soviètic i la situació a l’U.R.S.S. i en altres estats obrers» adoptada pel «congrés de reunificació»).

(« Quatrième Internationale ». no 19, 3° trimestre 1963, p. 57.)

Així, es tracta de «discussions» en l’interior del moviment comunista. Les cúspides de la burocràcia del Kremlin, que, ja fa uns anys, esclafaven en sang la revolució dels consells obrers hongaresos, el «S.I.» majoritari les situa en l’interior del «moviment comunista». Les llurs discussions són discussions tècniques. La relacions socials i les contradiccions de classes que aquestes discussions reflecteixen, no existeix pas per als autors d’aquesta resolució. No es tracta més que de tècniques econòmiques, per què un savi economista com Germain no s’asseuria pas a la taula i no participaria pas a la discussió entre «dirigents comunistes»? Germain, que a més és «trotskista», té evidentment alguna molèstia que expressar; s’entrena per tant, i continua a «contestar» l’afirmació de Kruscev: No, no!... el socialisme no és encara pas realitzat a l’U.R.S.S. Veiem més aviat:

«És doncs més lògic i favorable conforme a la tradicció marxista afirmar que ens trobam, a l’U.R.S.S., en presència d’una SOCIETAT DE TRANSICIÓ entre el capitalisme i el socialisme, però que comença a acostar-se a l’objectiu, en tant que i a mesura que l’auge de les forces productives, l’elevació del nivell de vida i de cultura i la industrialització del camp, permeten la solució de les principals contradiccions d’aquesta fase». Els treballadors de la Unió Soviètica que acaben de veure restablir el llibret de treball seran feliços d’aprendre de la ploma de Germain que s’acosten a l’objectiu socialista. Després de la barretada al «trotskisme» ben aviat haurem d’apreciar la intenció: «És inútil afegir que l’enderrocament de la dictadura (encara que siga lleugerament liberalitzada) de la burocràcia i el restabliment d’una democràcia soviètica plena i sencera, que permeta com a conseqüències del seu ràpid desperesament, són condicions SINE QUA NON per L’ACABAMENT (el darrer colp de pinzell abans de sortir del taller) de la construcció d’una societat socialista».

(Germain : « Le 21° Congrès du P.C. de l'U.R.S.S. », « Quatrième Internationale », n° 6, mai 1959, p. 19 )

L’«acabament de la construcció socialista»! Així, el poder polític de la burocràcia no posa pas en qüestió la marxa de l’U.R.S.S. vers el socialisme: la fa feixuga com a molt. L’enderrocament revolucionari de la burocràcia per les masses treballadores ja no és evidentment necessari.

Un altre savi economista escrigué un «Tractat d’economia marxista». (A aquest propòsit no sabíem que existís una «economia marxista». Havíem cregut comprendre que Marx ja havia desgranat i formulat les lleis històriques del mode de producció capitalista i de la seua desaparició, que era l’autor d’una «Crítica de l’economia política», però no pas d’una «economia», d’una teoria econòmica que li fos pròpia). S’hi refereix sovint a Marx i a Lenin, més rarament a Trotski. Mentrestant, en lloc no parla, ni de la revolució política necessària a l’U.R.S.S., ni de les relacions entre el desenvolupament de les forces productives a l’U.R.S.S. i la divisió internacional del treball, el mercat mundial, ni de contradiccions socials que s’exacerben en relació amb la lluita de classes mundials. Aquest il·lustre autor s’anomena Ernest Mandel. Germain, «secretari de la Internacional», si el coneix, hauria de renyar-lo, i de fer-li aprendre que a menys d’ésser un «economista distingit», un fabricant de llibrets, hom no pot ignorar que els processos econòmiques són indissolublement lligats als processos socials i polítics a escala mundial. Ço que oblida totalment el nostre autor, si més no quan tracta de l’U.R.S.S...

L’economia de l’U.R.S.S. i el mercat mundial

Vet ací que Trotski, qui, és cert, patia de no haver llegit ni Germain, ni Mandel, escrivia el 1928, a propòsit del desenvolupament econòmic de l’U.R.S.S., i de les seues relacions amb el mercat mundial:

«Per les xifres de les exportacions i de les importacions, el món capitalista ens mostra que hi ha altres mitjans per reaccionar que la intervenció militar. En ésser la productivitat del treball i del sistema social en el seu conjunt mesurat en les condicions del mercat per la relació de preus, l’economia soviètica és més aviat amenaçada per una intervenció de mercaderies capitalistes a bon preu que per una intervenció militar. Ni que siga per aquesta raó, no es tracta gens d’aconseguir un triomf isolat en el punt de vista econòmic sobre «la seua pròpia» burgesia. «La revolució socialista que s’avance al món sencer no consistirà tan sols en què el proletariat de cada país triomfarà sobre la seua burgesia». (Lenin, «1919», vol. XVI, p. 388). Es tracta d’un match, d’una lluita a mort, entre sistemes socials, dels qual un ha començat a construir-se recolzat en forces productives endarrerides mentre que l’altra reposa encara avui en forces de producció d’una potència infinitament més gran.

Els qui contemplen com a «pessimisme» el fet de reconèixer que depenem del mercat mundial (Lenin deia francament que hi som SUBORDINATS) traeix completament la seua pusil·lanimitat de provincial, tement el mercat mundial, i la misèria del seu optimisme local, esperant escapar d’aquest mercat en dissimulant-se sota els matolls, en dedicar-se a negocis amb recursos propis.

La nova teoria (el socialisme en un sol país) considera com una qüestió d’honor la idea bizarra que l’U.R.S.S. hagués de perir arran d’una intervenció militar, però en cap cas per raó del seu retard en el domini econòmic. Però ja que en una societat socialista les masses treballadores haurien d’ésser més ben disposades a defensar el país que les esclaves del capital a atacar-lo, hom es demanada: com podríem perir arran d’una intervenció militar? Perquè l’enemic és infinitament més fort des del punt de vista TÈCNIC. Bukharin no admet el predomini de les forces de producció més que pel llur aspecte militar tècnic. No vol pas comprendre que el tractor FORD és tan perillós com el canó del CREUSOT, amb la diferència que aquest darrer no pot actuar més que de tant en tant, mentre que el primer fa continuadament pressió sobre nosaltres. A més, el tractor sap que té darrera seu el canó com a última reserva.

Nosaltres, el primer estat obrer, com una part del proletariat mundial i, amb ell, DEPENEM del capitalisme mundial. El bon petit mot «lligam», indiferent, neutre, castrat pels buròcrates no es posa en circulació més que per dissimular el caràcter, extremadament penós i perillós per a nosaltres, d’aquests «lligams». Si produïm a preus de mercat mundial, la nostra dependència en relació amb ell, bo i restant-ne una dependència, seria infinitament menys rigorosa que en el present. Però malauradament, no és pas així. El monopoli del comerç exterior testimonia ell mateix del caràcter cruel i perillós de la nostra dependència. La importància decisiva que aquest monopoli té per a la nostra construcció del socialisme es dedueix precisament de la relació de forces desfavorables per a nosaltres. Però hom no pot oblidar un sol instant que el monopoli del comerç exterior no fa més que regularitzar la nostra correlació amb el mercat mundial però no la suprimeix pas.

«Mentre la nostra república dels Soviets» - escrigué Lenin - «demora un MERCAT AÏLLAT de tot el món capitalista, creure en la nostra independència econòmica completa, en la desaparició de certs perills, seria fer prova d’un esperit fantàstic i d’utopisme».

(Vol. XVII, p. 409; souligné par Trotsky.)

Per consegüent, els perills essencials són la conseqüència de la situació objectiva de l’U.R.S.S. en tant que «mercat aïllat» de l’economia capitalista que ens és hostil. En tot cas aquests riscos poden engrandir-se o decréixer. Això depèn de l’acció de dos factors: la nostra construcció socialista d’una part i l’evolució de l’economia capitalista, d’altra banda. Evidentment, EN DARRERA ANÀLISI, és el segon factor, és a dir la sort del conjunt de l’economia mundial, que té una importància decisiva. »

(« L'Internationale communiste après Lénine », p. 141 à 143.)

Per a Germain, sembla bé que la qüestió siga més o menys depassada, ja que, com ho hem vist un poc més amunt: «fa gairebé deu anys (que) les relacions de forces (han) evolucionat de forma decisiva a favor del camp anti-imperialista, i a expenses del camp imperialista». («Le 21° Congrès du P.C. de l'U.R.S.S.», «Quatrième Internationale», n° 6, mai 1959, p. 18.) Quant a la resolució sobre «La situació internacional i les nostres tasques» del «Congrés mundial de reunificació», adoptat per aquesta «majoria internacional» de la qual Germain és el portaveu eminent, després d’haver reafirmat que «des del 1960 les relacions de forces globals han continuat» (subratllat nostre) «a evolucionar de manera desfavorable per a l’imperialisme» («Quatrième Internationale», n° 19, troisième trimestre 1963, p. 35), conclou la seua anàlisi de la «situació econòmica mundial» en aquests termes:

«En conjunt, la situació econòmica mundial referma doncs sempre els grans trets específics subratllats per documents anteriors de la Internacional:

· Contradicció creixent entre el desenvolupament econòmic accelerat dels països imperialistes i retard dels països colonials i semi-colonials, que amplia constantment la fossa entre el nivell de desenvolupament econòmic i el nivell de vida de les masses d’aquestes dues zones principals de l’economia capitalista mundial, i que forneix la base objectiva d’un engrandiment constant de la revolució colonial;

· Contradicció creixent entre el ritme de creixement elevat dels estats obrers i el ritme de creixement molt més fluctuant – i que tendeix generalment a baixar – dels països imperialistes;

· Contradicció i concurrència interimperialistes creixents, arran de la baixada general d’impostos de beneficis i de la restricció progressiva de les sortides».

(Idem, p. 38.)

Si el «ritme de creixement» és certament, per ell sol, el factor determinant, cal concloure llavors que és en el curs dels dos primers plans quinquennals que l’U.R.S.S. lliurà i guanyà la batalla decisiva contra l’imperialisme. De fet, ço que compte, ço que és decisiu, són les relacions entre l’U.R.S.S. i els altres estats obrers burocratitzats, d’una banda, i el capitalisme internacional sobre el mercat mundial de l’altra, i les llurs implicacions sobre el desenvolupament de les contradiccions econòmiques, socials i polítiques a l’interior de l’U.R.S.S. Certament, el «ritme de creixement» de l’economia, o més exactament de la indústria de l’U.R.S.S. confirma ço que escrivia Trotski fa trenta anys:

«El socialisme ha demostrat el seu dret a la victòria no en els pàgines del «Capital», sinó en una arena econòmica que cobreix la sisena part de la superfície del globus».

(«La Révolution trahie». Voir «De la révolution» p. 449.)

Però hi afegia ben aviat:

«Els coeficients dinàmics de la indústria soviètica són sense precedents. Però ni aquesta vesprada NI DEMÀ (subratllat nostre) no tancaran la qüestió... La qüestió presentada per Lenin: «Qui guanyarà?» és la de la relació de forces entre l’U.R.S.S. i el proeltariat revolucionari del món d’una banda, les forces interiors hostils i el capitalisme mundial de l’altra».

(Idem, pp. 449-450.)

La qüestió no és pas més tancada avui; ben al contrari, l’elevació relativa del nivell econòmic de l’U.R.S.S., sense que per això aquest nivell haja depassat al dels països capitalistes més avançats, ha tingut més aviat com a efecte del fer créixer «el caràcter cruel i perillós de la dependència» de la seua economia en relació al capitalisme mundial. Això es manifesta, ho hem indicat més amunt, en la distorsió creixent de l’economia de l’U.R.S.S., que engendra la cursa d’armaments. Però això no és més que un aspecte del problema. El comerç internacional de l’U.R.S.S. testimonia en el conjunt la seua dependència «cruel i perillosa» en relació al capitalisme mundial. Cedim un instant la paraula a Michel Varga:

«La balança del comerç exterior soviètic el 1958 és deficitari en cinc rúbriques... per les màquines i equipaments, minerals i concentrats, matèries primeres tèxtils i productes semi-acabats, productes alimentaris, teixits, vestimenta, calçat... En les circumstàncies actuals, on la indústria química juga un rol com més va més important, l’U.R.S.S. es troba en la incapacitat total d’equipar aquesta indústria. D’ací l’objectiu del pla septennal en relació al comerç exterior: la importació augmentada d’equipaments per a la indústria química, i de tèxtils artificials. Això equival a compres de llicències, i així doncs a despeses astronòmiques que se xifren en milions de dòlars».

(« La Vérité », n° 525-526 d'octobre-novembre 1963, pp. 53-54)

I Varga fa remarcar un poc més endavant que l’U.R.S.S. és obligada a utilitzar com a mitjans de pagament matèries primeres, com el petroli, que ven a Occident «de 49 a 53 rubles per tona, mentre que, per a les democràcies populars, l’U.R.S.S. ven la mateixa tona de 70 a 100 rubles». (Idem, p. 62), i de vendes d’or, que constitueixen altrament una contribució no negligible a l’equilibri compromès del dòl·lar (Reenviam per aquest tema a l’estudi de Varga).

No podem examinar ací en detall la dependència econòmica creixent del «món estalinià» en relació al «règim capitalista», per parlar com el cap, o l’ex-cap, de l’escola revisionista. Ens bastarà d’haver-ne exposar la natura i subratllat la importància. Recomanam per tant a Ernest Germain (i l’autor del «Traité d'économie marxiste» ja citat faria bé d’imitar-lo) de meditar aquest problema, i assenyaladament la significació profunda d’aquest sol fet: fins als darrers temps, l’U.R.S.S. havia pogut acontentar-se, per finançar el desenvolupament dels seus bescanvis en el mercat mundial, d’obtindre de diversos països capitalistes crèdit a curt i mitjà termini. Ara sol·licita préstecs massius a llarg termini. Què significa això?

1. El desenvolupament mateix de l’economia de l’U.R.S.S. fa créixer, ho repetim, la seua dependència en relació al mercat mundial. Com més es desenvolupen les forces productives a l’U.R.S.S., més deuen participar de la divisió internacional del treball. En altres termes, també s’ofeguen en el marc de les fronteres nacionals.

2. Des d’aquest punt de vista, ço que esdevé com més va més important, és el rendiment comparat del treball humà a l’U.R.S.S. i als països capitalistes més avançats.

3. L’estructura de bescanvis, el fet que l’U.R.S.S. siga obligada, per desenvolupar la seua economia, d’haver de recórrer a crèdits a llarg termini que li consentiria l’imperialisme, demostren que és aquest darrer qui domina sempre el mercat mundial. Avui més que mai, l’economia soviètica és més aviat amenaçada per l’entrada de mercaderies capitalistes a bon preu que per una intervenció militar; i no tan sols la de mercaderies, sinó igualment, sota una forma o sota una altra, la de capitals. La pressió militar s’integra en aquest conjunt.

4. A l’hora actual, el desenvolupament dels bescanvis de l’U.R.S.S. amb l’Occident despulla les febleses de l’economia de l’U.R.S.S. i les contradiccions internes de la gestió burocràtica de la seua economia, mentre que és un factor d’estabilitat per a l’economia capitalista: els treballadors de la Unió Soviètica produeixen plus-vàlua per al capitalisme mundial.

5. Per tal que l’imperialisme mundial pogués, de forma decisiva, dominar en benefici seu les relacions de forces entre les classes (i la burocràcia del Kremlin fa tot el que depèn d’ella perquè hi reïsca), la pressió militar, econòmica i política damunt l’U.R.S.S. s’hauria de multiplicar en el curs dels anys venidors, a mesura que augmentarà la necessitat imperiosa que demostren les principals potències capitalistes d’exportar mercaderies i capitals.

La burocràcia del Kremlin no pot ja trair?

Però abans d’anar més lluny, no és pas inútil de retornar un poc al famós «camp antiimperialista» i a una de les idees-força tant de Pablo com de Germain, que s’expressa, entre d’altres, en el punt 9 de les tesis titulades «Ascens i declivi de l’estalinisme» i adoptades pel 4t «congrés mundial» pabliste el 1954:

«Però, l’ascens revolucionari internacional, i abans de res la victòria de la revolució xinesa, destruí la possibilitat per a la burocràcia soviètica d’arribar a compromisos de conjunt amb l’imperialisme... Situada entre l’amenaça imperialista i la revolució xinesa, la burocràcia soviètica es veié obligada a aliar-se amb la República Popular de Xina, eixida d’aquesta revolució, contra l’imperialisme. Això implicà el reconeixement de facto de l’autonomia i la independència del P.C. xinès i de la República Popular de Xina, de la co-direcció sino-soviètica damunt de tot el moviment comunista a Àsia. Això marcà l’obertura d’una fase nova de la situació mundial en la qual es troba col·locada la burocràcia soviètica, situació caracteritzada per l’exacerbació de les contradiccions de classes internacionals i per l’evolució de les relacions de forces entre les classes de manera més i més favorable a la revolució. AQUESTA SITUACIÓ NOVA LIMITA MÉS I MÉS LA CAPACITAT DE MANIOBRES CONTRA-REVOLUCIONÀRIES DE LA BUROCRÀCIA (subratllat nostre). Aquesta ja no pot utilitzar el conjunt de la revolució colonial com a moneda de canvi a fi d’arribar a un acord general amb l’imperialisme».

(Amendements au document « Montée et déclin du stalinisme » adoptés par le « 4° congrès mondial ».

« Quatrième Internationale », vol. 12, n° 6-8, juin-août 1954, p. 5.)

Això fou escrit el 1954, a l’endemà de l’esclafament, per les forces armades de la burocràcia del Kremlin, de la lluita revolucionària del proletariat de l’Alemanya oriental, i llença una llum singular sobre la «declaració del S.I.» del 25 juny del 1953, citada més amunt.

Aquest text no es presta d’altra banda gaire a la confusió: siguen quines siguen les seues intencions subjectives, la burocràcia del Kremlin, a ulls dels nostres revisionistes, ha canviat de «camp». El 1933, la capitulació sense combat del Partit comunista alemany davant l’hitlerisme havia constituït el test decisiu, amb l’absència de tota reacció ulterior en els rangs de l’I.C. contra aquesta política, que havia conduït Trotski a concloure que aquesta darera s’havia passat definitivament al costat de l’ordre burgès, com ho havia d’escriure en el «Programa de transició». Germain i Pablo han substituït decididament aquesta tesi fonamental del trotskisme per la tesi oposada: la burocràcia del Kremlin ja no pot trair la revolució, «objectivament se situa al costat de la revolució.

La realitat no ha trigat pas a desmentir de nou cruelment la tesi de Pablo, Germain i consorts: intervenció armada contra la revolució hungaresa d’entrada, seguida de ruptura amb la Xina, política colonial de la burocràcia del Kremlin, política dels P.C. en els països capitalistes occidentals, no hi ha més que la vergonya de la tria. La burocràcia del Kremlin no ha estat mai tan cínicament «del costat de l’ordre burgès» en el món sencer que en el darrer període.

La ruptura de Moscou amb Pekín és, en aquest sentit, del més alt interès.

Els interessos de la burocràcia del Kremlin s’oposen directament a la solució dels problemes que presenta la industrialització de la Xina; no vol ni pot assumir-ne la càrrega. Això és el que significa la ruptura de les relacions econòmiques amb la Xina. Mentrestant, el destí de la revolució xinesa és estretament dependent de la industrialització del país, però aquesta industrialització exigiria la col·laboració dels països més desenvolupats, i així doncs la victòria de la revolució proletària en aquests països. El blocatge econòmic de la Xina, les amenaces de deixar les mans lliures a l’imperialisme, en cas de guerra contra ella, l’ajut aportat per Moscou a la burgesia indiana, etc., tot això té un sentit precís: la burocràcia del Kremlin ha triat de contribuir, per tots els mitjans dels quals pot disposar, a la restauració, d’una forma o d’una altra, del capitalisme a Xina.

Per gents que han proclamat, des de 1950-1954, que la burocràcia del Kremlin no era ja capaç de trair, la manera amb la qual la resolució majoritària del «Congrés mundial de reunificació» del 1963 tracta aquest problema és una veritable evasió:

«LA CAUSA fonamental del conflicte sino-soviètic resideix precisament en les necessitats diferents de les dues direccions (del P.C. de l’U.R.S.S. i del P.C. xinès): l’una expressant les necessitats d’una burocràcia confiada al capdavant d’un país econòmicament desenvolupat, l’altra trobant-se al capdavant d’una societat encara massa pobra i que no pot comptar amb un ajut important de l’U.R.S.S. La recerca d’acords, i sobretot d’un acord global amb l’imperialisme de la part de la burocràcia soviètica, s’oposa a la recerca de la part dels dirigents xinesos d’un ajut augmentat i de millors defenses de cara a les fortes pressions de l’imperialisme. És a partir d’aquestes necessitats diferents que s’escolen les divergències que s’han manifestat entre xinesos i soviètics sobre qüestions essencials de la política internacional a l’hora present i que han conduït els xinesos a denunciar en els termes més vigorosos tan l’orientació de Kruscev com la dels seus partidaris pel món (Togliatti, Thorez, P.C. indià, P.C. dels Estats Units».

(« Quatrième Internationale », 21° année, n° 19, p. 54.)

Quina profunditat! «És a partir de necessitats diferents que s’han manifestat les divergències entre xinesos i soviètics». Vet ací, incontestablement, una tesi difícil de refutar. Germain ha après molt a l’escola de Pablo que, després d’arriscar-se a anunciar, l’autumni del 1950, que la guerra era ineluctable a breu termini, jutjà oportú de precisar ulteriorment (veure el seu pamflet «La guerra que vé») que «la guerra és possible a partir del 1953».

Però a què tendeixen les «fortes pressions de l’imperialisme» sobre la Xina? Damunt de quines bases un acord global entre l’imperialisme i la burocràcia de l’U.R.S.S. (acord exclòs, és cert, ho hem vist, pel «4t congrés mundial») es pot fer sinó en detriment de les conquestes de la revolució xinesa? Si no, en conseqüència, al preu de la consolidació mundial de l’imperialisme, i finalment de la seua penetració a la mateixa Xina?

La intervenció de la burocràcia inspira d’altra banda als «germanistes» reflexions no menys profundes (i no menys significatives):

«Kruscev ha estat obligat (el pobre) de garantir un ajut als moviments revolucionaris, però ho ha fet de manera insuficient (un punt negatiu), timorat (poltró), en funció de l’obtenció d’acord, siga amb l’imperialisme, siga amb la burgesia dels països subdesenvolupats o després que la revolució haja ja obtingut èxits decisius».

(Idem, p. 53.)

Suslov mateix és més precís. Deia amb aquest propòsit en el report al C.C. del P.C. de l’U.R.S.S. que ha presentat el 14 de febrer del 1964, sota el subtítol «Via de desenvolupament no capitalista» (Suslov no és pas encara tan a l’esquerra com Germain: en lloc d’«anti-capitalista», no n’és encara més que «no capitalista»):

«És absurd de dir que la tasca d’una insurrecció armada es posa als treballadors d’Algèria, de Ghana, de Mali i de certs altres països. Una tal indicació significa, en realitat, una crida a sostindre els reaccionaris que cerquen d’enderrocar aquests governs. I que pot aportar aquesta indicació en països com ara, per exemple, Indonèsia o Ceilan?»

És clar: és contra la revolució proletària, per al manteniment del règim capitalista en aquests països, que la burocràcia del Kremlin aporta el seu ajut econòmic i polític a les «burgesies nacionals».

Som lluny del quadre traçat per Germain, quan afirmava que «la victòria de la revolució xinesa, els progressos constants de la revolució colonial, els progressos econòmics realitzats en l’U.R.S.S.» han fet definitivament inclinar la balança del costat del socialisme. La intervenció conscientment contra-revolucionària de la burocràcia del Kremlin és un factor que juga en el sentit de l’imperialisme. Té una molt gran importància, i l’imperialisme n’és perfectament conscient, però no Germain. Els processos econòmics no es juguen pas en l’abstracte.

En el món de la producció capitalistes, les forces productives entren en contradicció amb la propietat privada dels mitjans de producció i les fronteres nacionals. Aquestes contradiccions fonamentals nodreixen la lluita de classes que, al seu torn, reacciona sobre els processos econòmics. A l’U.R.S.S., a Xina, en els països de l’Europa oriental, el desenvolupament de les forces productives damunt la base de la propietat estatal dels mitjans de producció entra en contradicció com més va més violenta amb la gestió burocràtica i el «socialisme en un sol país»; aquestes contradiccions alimenten els antagonismes socials, que al llur torns reaccionen sobre els processos econòmics.

Les contradiccions econòmiques de l’imperialisme, de l’U.R.S.S., de la Xina, dels països d’Europa oriental, els antagonismes socials, la lluita de classes en aquests països es combinen. És en la llur unitat contradictòria que cal esforçar-se per prendre-les.

La crisi històrica del capitalisme aguditza la lluita de classes en tots els països econòmicament endarrerits, així com en els països avançats. La sola possibilitat, per a l’imperialisme, de superar aquesta crisi per una etapa història, seria restaurar el capitalisme en els països que han escapat a aquest mode de producció. Tan sols la victòria del proletariat en els països capitalistes avançats pot fer fora l’imperialisme. La supervivència de l’imperialisme fa pesar una amenaçar mortal sobre les conquestes revolucionàries en el món. Però la revolució proletària en els països capitalistes avançats constitueix una amenaça igualment mortal per a la burocràcia del Kremlin; i això encara més quan les forces productives de l’U.R.S.S., pel fet mateix del llur creixement, s’ofeguen sota la gestió burocràtica, i aspiren a lligar vincles més estrets amb el mercat mundial i la divisió mundial del treball, per tal que existesca un potent proletariat rus. La seua angoixa davant la revolució proletària mena la burocràcia a sostindre les «burgesies nacionals» contra el proletariat, a utilitzar els P.C. d’Europa occidental per intentar de liquidar la capacitat de combat de les classes obreres d’aquests països (hi retornarem), a esforçar-se per menar la direcció del Partit Comunista Xinès a capitular davant l’imperialisme. Es tracta bé d’una política que ajuda l’imperialisme a superar la seua crisi. La penetració de l’imperialisme a Xina, ja es faça gràcies a una capitulació de la direcció del P.C.X. sota la pressió conjunta de l’imperialisme i de la burocràcia del Kremlin (i de la pròpia angoixa dels buròcrates xinesos mateixos davant els efectes eventuals sobre les masses xineses de la victòria de la revolució en els països capitalistes avançats), o per mitjà d’una intervenció militar a Xina, amb tant el proletariat dels països capitalistes com el de l’U.R.S.S. neutralitzats per la política del Kremlin i dels partits estalinians, seria una greu derrota per al proletariat mundial, de la qual és ben difícil de mesurar totes les conseqüències.

El nostre pronòstic resta alternatiu

Amb això n’hi hauria per demostrar que no hi ha pas una crisi irreversible de l’imperialisme. Però aquesta política internacional de la burocràcia del Kremlin s’uneix a la que practica en l’U.R.S.S., en no poden ésser dissociat el tot de les relacions econòmiques de l’U.R.S.S., de la Xina i dels països d’Europa oriental amb l’imperialisme sobre el mercat mundial.

La dominació per la burocràcia del Kremlin dels estats obrers deformats d’Europa oriental constitueix un obstacle major a l’edificació d’una planificació unificada del desenvolupament econòmic d’aquests països, a l’harmonització de la llur economia altrament dita. La burocràcia de cadascun d’aquests països, i aquestes encara més que la del Kremlin, ha hagut, arran de la revolució hongaresa, de deixar-se anar, de defensar els seus interessos específics (l’exemple romanès és demostratiu) i tendeix a fer relacions per compte propi en el mercat mundial: la banca dels països de l’Est, després de diversos anys, n’és encara en la seua fase de gestació, la coordinació econòmica resta extremadament parcial. El mur de Berlín és com el símbol de les forces centrífugues, expressió de les contradiccions, econòmiques i socials, que esquincen l’Europa oriental. Les dificultats econòmiques de Polònia, extremadament dependent del mercat mundial per a les seues exportacions, són reveladores. Tan sols una planificació comuna, equilibrada, elaborada voluntàriament, sense constrenyiment, és a dir deslliurada del control del Kremlin i de la gestió burocràtica «local», podria fer aquesta dependència menys feixuga. En l’actual estat de coses, també ací es reforcen arran de les dificultats econòmiques les tendències pro-burgeses, i la burocràcia les afavoreix conscientment.

El creixement de els forces productives a l’U.R.S.S. exigeix el llur lligam com més va més gran amb el mercat mundial i la llur participació en la divisió internacional del treball; això no és pas menys cert a Europa oriental: altrament dit, el desenvolupament econòmic de l’U.R.S.S. i de l’Europa oriental entra en contradicció com més va més aguda amb les fronteres nacionals. La barrera que constitueix el monopoli del comerç exterior, la planificació a escala d’un país, ni que siga tan vast com l’U.R.S.S., entra en contradicció amb les forces productives. A més o menys llarg termini, aquests obstacles haurien de saltar. Però qui els farà saltar, com, i en benefici de qui?

Les tendències pro-burgeses, que afavoreix a l’U.R.S.S. la mateixa burocràcia, perquè ha esdevingut incapaç de trobar d’altres reguladors de l’economia que les lleis «objectives del mercat, i que hi veu contrapès a la classe obrera, tendiran tard o d’hora a fer el llur lligam directe amb el mercat mundial dominat per l’imperialisme, i al mateix temps el llur lligam política amb ell. La gestió burocràtica hi condueix.

L’altre terme de l’alternativa és, en efecte, que la integració econòmica de l’U.R.S.S. i de l’Europa oriental, la llur participació directa en la divisió mundial del treball, siguen el fruit de la revolució proletària victoriosa, de la instauració del poder dels Consells obrers i dels Estats Units socialistes d’Europa; aquesta solució, repetim-ho, la burocràcia la combatrà per tots els mitjans, car significa la seua pròpia liquidació.

Que el règim burocràtic de l’U.R.S.S. siga en crisi, això no significa gens que la burocràcia haja deixat d’ésser i d’actuar. Aquesta crisi constitueix al contrari, per ella, una raó imperiosa de recolzar-se com més va més en l’imperialisme contra la classe obrera mundial, inclosa la classe obrera de l’U.R.S.S., bo i esforçant-se de contindre’l. La recíproca és igualment certa. A la pràctica, l’imperialisme ha sostingut la burocràcia del Kremlin, en deixar-li les mans totalment lliures contra la revolució hongaresa, en deixar-li atenuar les contradiccions més explosives a l’U.R.S.S. mateixa i a Europa oriental, en aixecar finalment de manera parcial les prohibicions que pesaven sobre els seus bescanvis amb l’U.R.S.S. en el curs d’aquests deu darrers anys, bo i mantenint constantment la seua pressió damunt l’U.R.S.S.

Però hi ha, no ho oblidam, una diferència major entre la burocràcia del Kremlin i al burgesia mundial: la burgesia és una classe que reposa damunt d’un mode de producció específic, damunt de relacions de propietat específiques que constitueixen els seus actius històrics; la burocràcia és una excrescència social, històricament conjuntural, socialment parasitària, que no recolza ni damunt d’un mode de producció, ni de relacions de propietat específiques, ni té cap missió històrica a acomplir, ni ideologia que li siga pròpia. L’evolució «ideològica» de la burocràcia i dels seus agents internacionals, els dirigents dels P.C., presenta el més gran interès en aquest sentit. El refús de les tesis de Lenin sobre l’estat, l’afirmació de la possibilitat del passatge pacífic del capitalisme al socialisme, la proclamació del «gulag» com a objectiu del socialisme, la transformació de la «coexistència pacífica» estaliniana en cooperació pacífica, el diàleg amb l’església catòlica, etc., demostren la potència de les forces pro-burgeses a l’interior de la burocràcia. Per por de la revolució, per temor del seu propi proletariat, la burocràcia del Kremlin recula pas a pas davant l’imperialisme, accentua a tot arreu la seua acció contra-revolucionària i desenvolupa les condicions del lligam entre l’imperialisme i les forces restauracionistes que s’afirmen obertament a l’U.R.S.S., sota el seu patrocini. El monopoli del poder polític que deté, la importància de la seua intervenció en l’economia de l’U.R.S.S., no permeten pas de tractar-la com a quantitat negligible, com un element passiu, sobre el que s’actua però que no actua gens, com sembla fer Germain. El seu paper és considerable, al contrari, alhora en la lluita mundial de classes i en l’evolució interior econòmica i social de l’U.R.S.S.

Quan Germain afirma, com hem vist, que «la restauració del capitalisme a l’U.R.S.S. es pot considerar com a exclosa» perquè l’«evolució mundial de les relacions de forces – funció tant de la victòria de la revolució xinesa i dels progressos constants de la revolució colonial, com dels progressos econòmics realitzats a l’U.R.S.S.» és pràcticament irreversible, hi ha una concepció tan profundament anti-marxista que l’estudi abstracte dels processos econòmics, independentment de les relacions socials i de la lluita de classes, que practica a propòsit de l’U.R.S.S., l’aïllen a més de l’economia mundial.

La història no consisteix pas en un enfrontament quasi-mitològic de «forces objectives» que operen en l’empireu de la «realitat objectiva en tots els sentits», sota l’ull meravellat, absort o consternat d’una humanitat reduïda al paper d’observador. Res no és més allunyat del marxisme que aquesta concepció fatalista. «El ressort de la història», avui encara més que en cap altra època, és «l’home que viu i actua», segons l’expressió justament famosa de Marx. «Els homes fan la llur pròpia història», escrigué al començament de la seua principal obra històrica, «però no la fan pas arbitràriament, en les condicions triades per ells, sinó en condicions directament donades i heretades del passat».

La història és feta de l’enfrontament de classes socials que lluiten, actuen i pensen, i, en aquesta lluita, per aquesta acció, per aquests pensaments, modifiquen les «forces objectives» i les «relacions de forces» més establertes. En la lluita per la revolució socialista, la consciència que adquireixen les masses explotades de la llur funció històrica, el nivell assolit per aquesta consciència, és, en darrera anàlisi, el factor que decidirà el destí de la humanitat.

La concepció d’una història que, si més no en les grans línies, seria escrita prèviament, aquesta concepció és profundament aliena al marxisme.

---

«Així, el règim de l’U.R.S.S. tanca en ell mateix contradiccions amenaçadores. Però continua com a règim d’ESTAT OBRER DEGENERAT. Tal és el diagnòstic social».

(« Programme de transition », nouvelle édition, p. 46.)

Cercau bé en els textos de Pablo i de Germain, hi trobareu règims «anti-capitalistes» i, el més sovint, «estats obrers», però el qualificatiu «degenerat», en general, ha desaparegut: s’ha volatilitzat, subtilitzat pels prestidigitadors en lluita de classes Pablo-Germain.

«El pronòstic polític té un caràcter alternatiu: o la burocràcia, esdevenint com més va més l’òrgan de la burgesia mundial en l’estat obrer, revertirà les noves formes de propietat i retornarà el país al capitalisme; o la classe obrera esclafarà la burocràcia i obrirà una eixida vers el socialisme...

Les declaracions públiques d’antics agents del Kremlin a l’estranger, que han refusat de tornar a Moscou, han confirmat irrefutablement, a la manera llur, que al si de la burocràcia hi ha totes les tonalitats del pensament polític: des del veritable bolxevisme (I. Reiss) fins el feixisme acabat (Th. Butenko). Els elements revolucionaris de la burocràcia, que constitueixen una ínfima minoria, reflecteixen, passivament és cert, els interessos socialistes del proletariat. Els elements feixistes contra-revolucionaris en general, el nombre dels quals augmenta sense treva, expressen de forma més i més consegüent els interessos de l’imperialisme mundial. Aquests candidats al paper de compradors pensen, no sense raó, que la nova capa dirigent no pot garantir les seues posicions privilegiades més que renunciant a la nacionalització, a la col·lectivització i al monopoli del comerç exterior en el nom de l’assimilació a la «civilització occidental», és a dir al capitalisme».

(Idem, p. 46.)

No en dubtam pas que els nostres pablistes s’exclamaran: «Però justament, de la mort de Stalin ençà, la burocràcia ha endegat un ‘curs liberal’: denúncia dels crims de Stalin, del culte de la personalitat, de la violació de la legalitat soviètica, etc.» No caldria pas oblidar els límits polítics d’aquest liberalisme... Per ella mateix, per garantir la seguretat de cadascun dels seus membres contra l’omnipotència del poder que representava Stalin, per intentar de resoldre les contradiccions més cridaneres del règim, la burocràcia ha endegat un curs més liberal i més flexible. Però quins són els límits d’aquest curs «liberal»? Els obrers hongaresos, entre d’altres, els han comprovat; i, avui encara, hi ha treballadors d’Alemanya oriental empresonats per la llur participació el juny del 53. A l’U.R.S.S. mateixes, barreres que no es poden depassar, incloent en l’art i la literatura, són traçades, i a més sobretot aquest «liberalisme» no s’ha traduït enlloc per la concessió del menor dret polític a la classe obrera. És el règim del paternalisme musculat, la porra la porta a la mà, l’asil d’alienats ha substituït, per als opositors, el camp de concentració, i, a l’ombra del «liberalisme» burocràtic, les mateixes tendències fonamentals de la burocràcia es perpetuen i es desenvolupen.

La «renovació revolucionària del moviment comunista internacional»

Per a considerar que l’alternativa presentada per Trotski en el programa de transició s’ha depassat, cal haver arribat a les mateixes conclusions que Pablo:

«VI.- Davant l’economia capitalista que evoluciona de manera més i més sacsada, de recessió en recessió, i que manca d’alè, particularment en els països més industrialitzats, l’economia dels estats obrers, amb l’U.R.S.S. al capdavant, es desenvolupa, sobre la base d’un ritme d’expansió continu, i ben elevat, que, adès i ara, garanteix la inevitabilitat de la superació propera de la producció global de l’ensems de països capitalistes avançats.

Per ella sola, l’U.R.S.S. atraparà d’ací a pocs anys la producció total dels Estats Units, i ben aviat després fins i tot el nivell per càpita d’habitant.

Aquestes victòries econòmiques dels Estats obrers, enormement facilitades pel procés de desestalinització a l’U.R.S.S., per la planificació impresa sobre la quasi totalitat dels Estats obrers, planificació encara sempre burocràtica i ben particularment a l’U.R.S.S., així com pels bescanvis crescuts amb la resta del mercat mundial, sense que elles puguen per elles soles assegurar la victòria damunt del capitalisme, tindran repercussions més i més patents en el procés de desestalinització en els Estats obrers, damunt l’ajut econòmic a aportar als països que endeguen el desenvolupament socialista, facilitant aquest endegament, damunt el moviment obrer dels països capitalistes avançats, estimulant el seu despertar revolucionari i la seua implicació en la lluita pel socialisme».

(Thèses minoritaires sur « La nouvelle situation internationale et les tâches de la IV° Internationale » présentées par Pablo au « Congrès mondial de réunification » de 1963.

«  Quatrième Internationale »  , n° 19 du 3° trimestre 1963, pp. 66-67.)

Pablo ens afirma que ja no és més que una qüestió de pocs anys que la producció de l’U.R.S.S. depasse globalment la dels Estats Units, per bé que el «nivell» (i doncs el rendiment del treball) per càpita d’habitant esdevindrà també en pocs anys superior a l’U.R.S.S. respecte dels Estats Units. No s’atura pas en tan bon camí:

«IX.- Deu anys després de la mort de Stalin, el procés de desestalinització, a l’U.R.S.S. en particular, ha pres aital amplada que ha esdevingut no tan sols irreversible, sinó que ja ha posat les bases de la renovació revolucionari de l’ensems del moviment comunista internacional.

Són les condicions econòmiques i culturals noves pròpies de l’U.R.S.S., en interacció amb les noves condicions revolucionàries en el món, les que actuen com més va més potentment per tal que les masses soviètiques i la llur nova avantguarda en formació retornen en l’escena revolucionària mundial com un dels principals factors que, en els anys venidors, contribuiran a la renovació radical del moviment comunista internacional.

L’U.R.S.S. no s’encamina pas vers una era més «reformista», en deixar-se distanciar en el pla de lideratge revolucionari per no importa quin altre Estat obrer, sinó al contrari vers un paper més ferm, decidit i clar en el sosteniment de la revolució mundial.

El «kruscevisme» mateix, en evolucionar des de la seua aparició continuadament – de mitjana – cap a l’esquerra, és destinat a ésser depassat amb escreix en aquesta direcció, sota la pressió revolucionària ascendent a l’U.R.S.S. i en el món».

(Idem, p. 68.)

El revisionisme pablista arriba així al seu destí.

Si les forces productives de l’U.R.S.S. són en trànsit de dominar el mercat mundial, si la «renovació revolucionària de l’ensems del moviment comunista internacional» és en curs de forma irreversible, alhora bé que cal extreure’n conclusions.

D’entrada, la tesi de Trotski sobre les relacions entre l’economia de l’U.R.S.S. i el mercat mundial ha de capgirar-se. És l’U.R.S.S. la que, d’ací a poc temps, dominarà el mercat mundial i, econòmicament, l’imperialisme. Bé que al preu de terribles contradiccions econòmiques i socials, el desenvolupament de les forces productives a partir de noves relacions de producció heretades de la revolució d’Octubre no s’ha pogut realitzar a l’U.R.S.S. més que sota la protecció de la lluita de classes internacional, i també, fins al final de la segona guerra mundial, per raó de divisions internes de l’imperialisme. L’U.R.S.S. ha resistit, malgrat el baix nivell de les seues forces productives: l’imperialisme constituïa una amenaça mortal per a les relacions de producció existents a l’U.R.S.S., perquè disposava de les forces productives dominant, a desgrat de la lluita de classes que, en nombroses represes, sacsejava profundament i obstaculitzava la realització dels seus plans contra-revolucionaris. La dominació del mercat mundial per l’U.R.S.S. desarticularia completament l’economia capitalista en multiplicar al seu si les forces centrífugues fins a un punt desigual fins avui. Tots els corrents de canvi tendirien a subordinar-se a l’economia de l’U.R.S.S. La integració de les economies dels països d’Europa oriental en una unitat superior, ella mateixa integrada a l’economia de l’U.R.S.S. no suposaria ja cap problema. La industrialització de la Xina mateixa es presentaria sota un angle diferent, aixecaria infinitament menys dificultats.

Caldria concloure’n que, en el fons, Stalin tenia raó. El socialisme seria en via de realització en un sol país. Car, si les forces productives de l’U.R.S.S. dominaven el mercat mundial, la qüestió capital de la contradicció entre les normes de distribució i la propietat col·lectiva dels mitjans de producció tendiria a resoldre’s pel desenvolupament de normes socials de repartiment: en esdevindre la base material suficient per al socialisme, l’existència de la burocràcia no seria més que un obstacle ben feble i provisional.

Ho seria encara amb més forta raó si, com ens diu Pablo, la burocràcia ha començat a desaparèixer ella sola «sota la pressió revolucionària ascendent a l’U.R.S.S. i al món». Ja no es tractaria llavors de revolució, sinó d’evolució, de simple reformisme. Les contradiccions econòmiques i socials a l’U.R.S.S. començarien a desaparèixer. Hauríem de veure estendre’s les contradiccions al si de la indústria, així com entre la indústria i l’agricultura. El paper del mercat, de la llei del valor, del preu i dels salaris hauria d’atenuar-se. La diferenciació entre treball manual i intel·lectual, entre ciutat i camp hauria de començar a difuminar-se.

Però si tot això fos veritat, si, a més, «l'U.R.S.S. (presa com un tot, amb el Kremlin al capdavant) s’encamina vers en paper més ferm, decidit i clar, en el sosteniment de la revolució mundial» (i no hi hauria ja cap raó perquè això no fos així), llavors les armes atòmiques de l’imperialisme no serien més que espantaocells. La dislocació de l’economia capitalista, l’exemple de l’U.R.S.S., en encaminar-se cap al socialisme, la desaparició o la difuminació de les contradiccions econòmiques i socials, associades a la «renovació radical del moviment comunista internacional», haurien malmès ràpidament l’imperialisme, inclòs l’imperialisme americà.

La realitat és ben diferent. Kruscev mateix testimonia contra Pablo quan reclama crèdits a llarg termini a l’imperialisme; quan proposa el reforçament de les normes burgeses de repartiment com a «excitador» econòmic, etc., etc. Suslov, en el report ja citat, declara, sense donar altres xifres: «Si, el 1950, el paper dels països socialistes en la producció industrial mundial ha estat propera a un cinquè, avui representa més d’un terç». Ço que significa que la part dels països capitalistes és del 67% contra 33% per als «països socialistes». Aquesta estimació és certament considerablement forçada: no té en compte pas l’estructura de la producció industrial; el predomini total de l’imperialisme s’expressa perfectament amb la sola comparació de la producció d’energia elèctrica de l’U.R.S.S. i dels Estats Units:

Aquestes xifres corroboren les indicacions ofertes per Varga:

«Per retornar a la modernització de la indústria, el 1961, segon any del pla, segons l’economista americà Warren Nutter, la producció industrial global no arribava al 30% de la producció americana, per comptes del 60% com afirmen els economistes soviètics. Al mateix temps, aquest autor establia que, contràriament al que passa amb la taxa de creixement, que és superior a l’U.R.S.S., els Estats Units desenvolupen el llur avenç en el terreny de la productivitat. És així que el 1913, la productivitat del treball a Rússia era un 24,4% de la dels Estats Units: aquesta relació no és més del 21% el 1955. Fins i tot si no concedim un valor absolut a aquestes estimacions, la veritat no n’és pas allunyada...»

(Idem, p. 52.)

El que ho demostra encara més, és que Kruscev recomanava en tota ocasió d’inspirar-se en els mètodes americans de treball, i, en final, la reimplantació del llibret de treball, per intentar de fixar l’obrer a la fàbrica i de lluitar contra la fluïdesa de la mà d’obra. Però potser Pablo mai no ha posat els peus en una fàbrica? Sabria si no que hi ha una llei que vincula directament els mètodes coercitius de treball i la productivitat del treball, fins i tot a instal·lacions i tècnica iguals, llei que hom pot formular així: el rendiment del treball és inversament proporcional als mitjans de coerció utilitzats per encadenar l’obrer a l’empresa. No insistirem pas ací sobre la tesi pablista de la difuminació, sobre la «pressió revolucionària ascendent» de la burocràcia del Kremlin, ara que retorna, en la tradició de Stalin, als pitjors mètodes coercitius contra els treballadors, ni sobre el «lideratge revolucionari» de l’U.R.S.S. que s’identifica en el «kruscevisme», que, «de mitjana, evoluciona continuadament cap a l’esquerra», ni sobre «la renovació revolucionària de l’ensems del moviment comunista internacional». El que ens importa són les conclusions a les quals Pablo vol arribar.

És que cal sostindre la burocràcia del Kremlin en la seua temptativa de fer capitular la burocràcia xinesa davant de l’imperialisme:

«IX. Quant a la temptativa de presentar les posicions de la burocràcia xinesa, globalment preses com les més determinant per influir en la renovació revolucionària del moviment comunista internacional, cal refusar aquestes conclusions extretes a la lleugera, confusionistes, i que no farien més que desacreditar la IVª Internacional.

L’attitud negativa, fins i tot hostil, presa per la burocràcia xinesa contra el procés determinant de la desestalinització a l’U.R.S.S., la seua aliança amb el règim albanès cruent, així com amb els estalinians endurits de l’U.R.S.S. i d’arreu; les crítiques i les calúmnies, totes estalinianes, que formula contra les concepcions iugoslaves enriquidores del marxisme pel que fa a l’autogestió, l’afebliment de l’Estat i la manera en general d’abordar-hi els problemes de construcció del socialisme en el marc d’un país, en particular subdesenvolupat, el manteniment de la seua posició absurda i extremadament perillosa sobre la guerra atòmica general...

(« Quatrième Internationale », n° 19, troisième trimestre 1963, p. 68.)

Segueix una llarga diatriba de denúncia de «l’oportunisme teòric i pràctic» de la burocràcia xinesa.

«L’oportunisme teòric i pràctic» de la burocràcia xinesa és una cosa, la seua aliança amb el règim albanès igualment, però la crítica de Pablo persegueix un objectiu evident: en ornar la burocràcia del Kremlin de virtuts revolucionàries, aixeca una acta d’acusació contra el P.C. xinès la finalitat de la qual no pot ésser res més que la d’excloure’l del «moviment comunista» del qual impedeix la «renovació revolucionària». O, siguen quines siguen les tares i fins i tot els crims de la burocràcia xinesa, el blocatge econòmic de la Xina, les amenaces proferides envers seu per l’ala marxant de la «renovació revolucionària del moviment comunista», els «liberals» del Kremlin, el llum verd donat per ells a l’imperialisme contra les conquestes de la revolució xinesa presenta, per als marxistes, una qüestió concreta. Pablo la ignora. Per contra, no deixa pas de reprendre per compte propi les acusacions del Kremlin, i de denunciar la Xina com a promotora de guerra.

El personatge és així definitivament classificat: de revisionista ja esdevingut un instrument de la burocràcia del Kremlin. Amb els mitjans dels quals diposa, pren lloc en la ronda contrarevolucionària. La «revolució sota totes les seues formes» ha conduït Pablo directament als rengles de la contrarevolució.

La segona conclusió que es deprèn de les tesis pablistes en els llurs termes, és la liquidació del moviment trotskista. Més encara, la IVª Internacional no ha estat més que un error gegantí: l’U.R.S.S. és al llindar del socialisme, la burocràcia del Kremlin es difumina, la revolució política no té pas sentit, el «moviment comunista internacional es renova radicalment». Els trotskistes poden, com a molt, esdevindre els criats de govern de tipus com el de Ben Bella, segons l’exemple del mateix Pablo:

«X. - (...) La importància major a l’etapa actual de la Revolució mundial del sector de la revolució colonial es troba així confirmada, implicant el deure per a la IVª Internacional d’implantar-se més seriosament que en el passat en aquelles regions on resideixen incontestablement el seu desenvolupament i el seu futur immediat (...)

XI. - (...) La qual cosa implica, entre d’altres, que el centre renovat de la Internacional s’instal·le en algun lloc d’aquestes regions...»

(Idem, p. 69.)

Altrament dit, que s’instal·le a Alger, sota el control del funcionari de Ben Bella, Pablo. Certament, els esdeveniments recents d’Algèria han mostrat que l’ofici de lacais comportava riscos, però quin ofici no en té?

Quant a la «revolució» en els països capitalistes avançats, és un afer del qual s’encarregarien els agents «renovats» de la burocràcia del Kremlin, els dirigents dels P.C.: en trenta anys d’experiència han adquirit en efecte una seriosa habilitat d’estrangular tot moviment revolucionari.

Vet ací els fruits del revisionisme empès fins a les seues darreres conseqüències.

Revolució política, «autogestió», «autoreforma»

Però Pablo es trobà en minoria en el «Congrés mundial de reunificació», acaba d’ésser suspès pel «Secretariat unificat», nova mòlta del «S.I.». Germain, Frank i els llurs associats de la reunificació no volen ésser pas presos per «pablistes». Com a prova, el capítol III, intitulat com cal: «Les tasques dels marxistes revolucionaris», de la resolució del «Congrés de reunificació» sobre «El conflicte sino-soviètic i la situació a l’U.R.S.S. i en els altres Estats obrers», que comença en aquests termes:

«Els marxistes revolucionaris tenen per davant de tot el deure de desenvolupar sense treva la llur crítica revolucionària de la burocràcia i del seu règim, siguen quines siguen les formes amb què aquest règim es manifeste actualment. La IVª Internacional no dissimula pas que el seu objectiu estratègic per a l’U.R.S.S. i les democràcies populars d’Europa oriental resta en la revolució política anti-burocràtica per tal de realitzar el programa precisat en el Programa de Transició (1938) i en els documents ulteriors del nostre moviment internacional».

(Idem, p. 63.)

Quin goig d’excel·lents intencions! No eliminen per tant pas la necessitat de qualques qüestions preliminars. Com és que, durant més de deu anys, Germain i Frank hagen negat l’existència del pablisme? El pablisme té orígens, arrels: quines són? Quines han estat, per a la IVª Internacional i les seues organitzacions, els efectes del rol dirigent que hi ha jugat Pablo? Ha estat durant més de dotze anys el vostre «secretari general», el vostre «guia» teòric i polític, en la línia definida per ell a «Cap a on anam», línia que no ha fet, avui, més que desenvolupar-se fins a les seues últimes conseqüències. Vet ací qüestions pertinents que, per tant, com moltes d’altres, s’arrisquen força de restar sense resposta. Car l’únic que hi podrien fer Germain, Frank, i els llurs associats de la «reunificació», seria: Pablo va massa lluny, massa ràpid, massa obertament; els nostres camins comencen a divergir; la funció política que és la nostra exigeix que guardam l’estil i el mètode que feren els bells dies del «pablisme», i que consisteixen en disfressar el revisionisme de frases «trotskistques»; ens cal continuar barrant el camí cap a la reconstrucció d’una autèntica IVª Internacional, car no existim políticament més que conservant la màscara del «trotskisme». On posaríem les nostres frases revolucionàries, si deixàssem de viure de paràsits del capital teòric i polític del trotskisme, sobretot ara que el «trotskisme», - amb les cometes que convinguen, per suposat – comença a ésser ben portat en els «entorns d’esquerra»?

Cal subratllar-hi que abans que Pablo hagués anat «massa lluny», el «S.I.» unànime de la bella època prengué, a propòsit de les perspectives del desenvolupament econòmic comparat de l’U.R.S.S. i dels Estats Units (per no citar més que aquest exemple), posicions a penes menys ditiràmbiques que les del Pablo minoritari del 1963.

Limitam-nos a dues citacions. El 1959, un col·laborador estret de Germain, Henri Vallin, escrivia en un article intitulat «Del 20^è al 21^è congrés del P.C. de l’U.R.S.S.»:

«Malauradament per als apòlegs del capital, la indústria soviètica continua a progressar a un ritme si més no del doble del del creixement dels països capitalistes millor situats – i conserva aquesta taxa de creixement fins i tot quan assoleix el nivell de desenvolupament de potència industrial del món. Frapats d’estupor, els capitalistes descobreixen ara la màgia de la progressió geomètrica... Hom és pres pel vertigen. Tal és per tant la dinàmica irreversible de l’economia planificada, fins i tot frenada per la burocràcia.

Per avaluar les perspectives obertes a l’U.R.S.S. pels objectius del pla septennal, hom pot partir de la hipòtesi que aquests objectius seran assolits».

(«Quatrième Internationale», n° 5, février 1959, p. 35.)

Hom sap a més avui, quan el «gran septennat» va a acabar-se, que els dits objectius no seran gens assolits. Henri Vallain seria ell mateix «frapat d’estupor», com un vulgar capitalista, davant la «màgia de la progressió geomètrica»? Sempre «endut pel vertigen», escriu un poc més endavant:

«És mentrestant probable que la producció de tèxtils i d’indústries alimentàries per càpita d’habitant soviètic depassarà el 1965 la dels principals països d’Europa occidental. El nivell d’industrialització i l’standing de vida de països com Àustria, Itàlia, o els Països Baixos, podria ésser assolit o aproximat en aquest moment a l’U.R.S.S.»

(Idem, p. 36.)

Més lluny encara:

«...No en resta pas menys que en el curs dels cinc darrers anys, el nivell de vida del poble ha conegut un progrés absolutament sensacional (...). Durant aquest període (el septennat) el poble soviètic adquirirà la base material d’una vida civilitzada, comparable a la de nombrosos països d’Europa central i occidental».

(Idem, pp. 37-38.)

Però deixam H. Vallin capbussat en el seu vertigen geomètric, i escoltam la veu molt oficial del «6^è congrés mundial», les decisions del qual impliquen molt més Germain, Frank i companyia en tant que, ens diuen, foren adoptades per «quasi-unanimitat» («Quatrième Internationale», n° 12, 1° trimestre 1961, p. 5), i això en absència de Pablo, empresonat a Amsterdam. El dit «6^è congrés mundial» adoptà una resolució intitulada «Tendències i perspectives de l’economia mundial» el punt 18^è de la qual és consagrat a «La competència econòmica entre els Estats obrers i els països capitalistes». Hom hi pot llegir:

«...Els 10 a 20 anys venidors s’anuncien com el darrer període històric durant el qual els Estats capitalistes conservaran un cert avantatge sobre l’economia dels Estats obrers.

Però aquest avantatge irà constantment en retrocés. I a fur i a mesura que les recessions s’amplificaran, que el decalatge entre la capacitat de producció i la producció corrent s’ampliarà en una sèrie creixent de branques industrials capitalistes i que la revolució colonial haurà arrencat com més va més països al mercat mundial capitalista, aquesta superioritat podrà interrompre’s per breus fases durant les quals els Estats obrers s’alçaran ja al mateix nivell de producció corrent que els Estats capitalistes».

(Idem, p. 42.)

I, una mica més enllà, en el paràgraf 19 consagrat a «La competència en el mercat mundial»:

«La competència passarà poc a poc del domini de les matèries primeres al dels productes acabats. Ja l’U.R.S.S. és un gran exportador de màquines i de béns d’equipament en diversos països semi-colonials. Podria desenvolupar enèrgicament aquestes exportacions, fins i tot vers països capitalistes avançats, i unir-hi aviat l’exportació massiva de béns de consum a bon preu (rellotges, màquines de cosir, bicicletes i motocicletes, materials de construcció, aparells de ràdio i de televisió, etc.). Podrà igualment posar en qüestió el monopoli anglo-americà d’instruments i d’aparellatge per a la indústria nuclear en el mercat mundial».

Idem, p. 43.)

Després d’això, no hi haurà més que tirar l’escala!

Seguim ara l’exam de la resolució «majoritària» ja citada del 1963:

«En el conflicte sino-soviètic i, més generalment, en les polèmiques actuals al si dels partits comunistes, la IVª Internacional condemna de la forma més enèrgica l’ús de mitjans d’Estat per resoldre qüestions teòriques i polítiques. Condemna destacadament les mesures econòmiques preses per la direcció krusceviana en relació a Xina i a Albània. Subratlla de nou la necessitat d’una separació entre la política de l’Estat obrer i la del Partit comunista. Condemna el fet que les divergències i els conflictes entre direccions de partits provoquen represàlies i ruptures en el pla dels Estats».

(Ouvrage cité, p.63.)

Una vegada més, Germanin, Frank i consorts veuen el món a l’inrevés. Els arguments «teòrics i polítics» dels dirigents de l’U.R.S.S. no són més que una temptativa de justificar la política de l’estat obrer degenerat (encara han oblidat aquest detall) gestionat per la burocràcia parasitària, contra-revolucionària, disposada a immolar a l’imperialisme les conquestes de la revolució xinesa en l’altar de la «coexistència pacífica». Els arguments «teòrics i polítics» dels dirigents xinesos no poden és clar considerar-se en ells mateixos, car no són ja l’expressió dels interessos del proletariat mundial; no fan més que reflectir la necessitat, per als buròcrates xinesos, de defensar-se contra les conseqüència de la burocràcia del Kremlin en allò que els afecte, sense per tant arriscar que no siga posada en qüestió la llur gestió burocràtica de les conquestes de la revolució xinesa.

Independentment d’aquest context, aquest «conflicte» quant a «qüestions teòriques i polítiques» és totalment inintel·ligible. «Condemnar» en l’abstracte «el fet que les divergències i els conflictes entre direccions de partits provoquen ruptures en el pla dels Estats», no és pas tan sols fer moral a preu de fàbrica, és emmascarar l’essencial: és fer com si es tractàs de divergències entre organitzacions que es proposaren totes coma objectiu la lluita per la revolució socialista mundial i tot això per fer finalment el ridícul de distribuir els punts bons i els dolents:

«La línia xinesa és globalment més progressiva que la dels kruscevians... En tot cas, la IVª Internacional critica la direcció xinesa en altres qüestions d’importància molt gran – apreciació de les conseqüències possibles d’una guerra nuclear, attitud envers certes burgesies nacionals de països sub-desenvolupats, caracterització de l’Estat obrer iugoslau, attitud sobre el problema de la desestalinització, etc.»

(Idem, p. 63.)

Hom pot així ignorar a la vegada el veritable atemptat contra la Xina que constitueix la política del Kremlin, i les raons de defensar «incondicionalment» la Xina, és a dir independentment de les «tesis» xineses i dels punts bons o dolents que meresquen; raons de la mateixa natura que les inspiraven Trotski de no refusar pas la possibilitat «d’un front únic amb el partit termidorià de la burocràcia contra l’ofensiva oberta de la contra-revolució capitalista». Hom pot igualment guardar silenci l’impàs cap a on la seua política condueix la burocràcia xinesa; el caràcter antimarxista de les posicions teòriques i polítiques que expressa; la veritable natura de la crisi de l’estalinisme; els problemes que presenta, per què i com la IVª Internacional i el seu programa representen l’única eixida per al proletariat mundial, allò que, finalment, elimina tota possibilitat d’utilització tàctica eventual de les «tesis» xineses o altres als «marxistes revolucionaris».

La clau d’aquest exam aparentment farfallós del conflicte (ideològic) sino-soviètic no és pas lluny:

«En el marc del moviment comunista internacional, la IVª Internacional (...) sosté la necessitat d’una conferència internacional del moviment comunista, que siga preparada per una llarga discussió democràtica amb la participació de totes les tendències marxistes revolucionàries. La IVª Internacional ha de tindre el dret de participar en tal conferència».

(Idem, p. 63.)

Les coses s’esclareixen, Germain, Frank i els llurs associats reunificats se situen, com Pablo mateix, «en el marc del moviment comunista internacional», colze a colze amb Kruscev ahir, Kossigin avui, Mao-Tse-tung, les ombres de Thorez i de Togliatti, Gomulka, Kadar, Ulbricht i tants d’altres «marxistes revolucionaris».

Famós «moviment comunista»: la gran majoria es vincula a la burocràcia contra-revolucionària del Kremlin i l’alinea d’acord amb ella, forma amb ella un aparell contra-revolucionari sense precedent en la història; els altres, com Tito o Mao-Tse-tung, defensen interessos particulars, que no poden identificar-se gens als dels proletariat mundial.

Però la crisi de l’estalinisme? s’exclamaran els nostres «majoritaris». La crisi de l’estalinisme no ha significat mai que els aparell contra-revolucionaris deixen o deixaran d’ésser-ho. Significa que, davant la confrontació de classes hostils, presos en contradiccions insuperables, els aparells s’esquerden i es trencaran; que, per tant, alliberaran llavors militants revolucionaris susceptibles de contribuir a la construcció d’un autèntic moviment comunista internacional, la IVª Internacional. Això no es farà en cap cas independentment de l’activitat d’aquesta i de la seus aptitud per demostrar, en teoria i en pràctica, els rostres múltiples de la contra-revolució, per ajudar els militants estalinians en crisi a comprendre la natura fondament anti-comunista, malgrat les etiquetes, dels aparells burocràtics.

A banda que una «conferència internacional del moviment comunista» no podria ésser més que una temptativa de superar les contradiccions entre aparells a expenses del moviment obrer, aquest mot d’ordre és destinat a desviar els militants dels Partits comunistes de la recerca d’una eixida que els siga pròpia: suposa dir-los: «La teua salvació és dins i pels aparells». Demanar la «participació de la IVª Internacional» en tal conferència, és manifestament somniar del tot despert. Pobre Germain! Ni Tito, ni Kruscev, ni Mao no recorreran al teu arbitratge. És també voler fer la IVª Internacional la cinquena via dels aparells burocràtics; és dir a tot militant comunista que cerca una eixida: «Vejau! nosaltres mateixos, ‘terribles trotskistes’, no aspiram més que a retornar ben sàviament al si de la gran família». Aquesta és, en tres mots, la més innoble traïció, i això és precisament el pablisme.

«Però som per la revolució política a l’U.R.S.S.!», s’esgargamellarà la «majoria» del «S.U.» (ex «S.I..»). Continuam:

«A la Unió Soviètica, els marxistes revolucionaris han de lluitar en l’etapa actual sobretot per estendre i aprofundir el procés de desestalinització, obligar la burocràcia a fer concessions més substancials a les masses i a la intelligentsia».

(Idem, p. 63.)

«Obligar la burocràcia a fer concessions més substancials!» Ho heu llegit bé. Nadem en ple reformisme: fer «pressió» sobre la burocràcia perquè ella faça «concessions». Quan tot marxista sap que, fins i tot en règim capitalista, les reformes són el subproducte de lluites revolucionàries.

Tota la recent història de lluites empreses pel proletariat d’Europa oriental, que prefiguren la que serà la revolució política a l’U.R.S.S. (sense que, en cap cas, la identificació puga ésser total, en raó de les qüestions particulars que presenten aquests països) il·lustra que tan sols la lluita revolucionària, la mobilització de les masses, obliga la burocràcia a recular, i després fa esclatar l’aparell.

A Alemanya de l’Est, a Polònia, és l’acció revolucionària de les masses la que forçà la burocràcia a recular, a fer «concessions». L’acció de les masses utilitzà les contradicció de l’aparell, però sense arribar a trencar-lo: recolzat en les baionetes del Kremlin, l’aparell reeixí finalment a trencar l’acció de les masses. A Hongria, l’acció de les massa havia reeixit a trencar l’aparell, i és per això que féu la revolució. En el poc temps que pogué desenvolupar-se, liquidà l’aparell; no el reformà pas.

«El dret dels obrers a defensar les llurs reivindicació amb la vaga serà sostingut no pas d’una forma abstracta, sinó en compartir experiències i moviments que han tingut efectivament lloc».

(Idem, p. 63.)

Què significa aquest galimaties? «El dret dels obrers a defensar les llurs reivindicacions amb la vaga» serà sostingut, «no pas d’una forma abstracta», sinó amb la vaga, l’acció de masses mateixa; «les experiències dels moviments que han tingut efectivament lloc», tota la història del moviment obrer, mostra que no existeix pas cap altre mètode; el dret de vaga, com tot altre dret, no es conquereix més que amb la pràctica d’aquest dret.

«(Els marxistes revolucionaris) lluitaran també per la llibertat d’informació i assenyaladament pel dret dels ciutadans soviètics de conèixer directament i completament les posicions diferents que existeixen o podrien existir en els organismes del partit i de l’Estat. Serà el mateix en allò que afecta les diferents posicions que existeixen en els partits comunistes».

(Idem, p. 63.)

Ací encara l’única manera de lluita pel «dret d’informació» és informar-se un mateix. Però, per nosaltres «unificats», el dret a la informació es redueix al dret de conèixer les «diferents posicions que existeixen o podrien existir en els organismes del partit i de l’Estat». La llum ha d’arribar des de les institucions de la burocràcia mateixa – allò que passe al si de la burocràcia és el que és determinant. L’essencial són els conflictes interns de la burocràcia, en tant que l’acció de masses no seria més que una força de suport. Una política revolucionària estableix al contrari la relació inversa: utilització de les contradiccions de la burocràcia per facilitar el moviment de les masses que farà explotar i destruirà aquesta burocràcia. Ja no li resta a la «IVª Internacional» que integrar-se en els conflictes de la burocràcia en sostindre l’ala considerada com a «progressiva» i d’esperar que aquesta active «reformes» – i un seient abatible a la famosa conferència!

Ens cal ara retornar a aquesta petita frase: «Cal insistir més particularment en la crítica de les conseqüències nefastes de la gestió burocràtica en l’economia i posar per endavant la necessitat d’organismes de control de i gestió obrera en les empreses». (Idem, p. 63.) Això es relaciona amb els organismes creats per la burocràcia mateixa, com en la famosa «autogestió obrera» a Iugoslàvia, de la qual Germain en fa una panacea.

És simpàtica, l’«autogestió obrera». Malauradament l’«autogestió obrera» no pot existir que allà on el poder polític és exercit per la classe obrera. L’«autogestió» atorgada per les burocràcia no és més que una temptativa d’arraconar el treballador en l’horitzó de la seua empresa, que no pot pas controlar efectivament, siga quina siga la «llei», car el funcionament de la seua empresa és subordinat a l’ensems del funcionament de l’economia i de l’estat; que, a més, a l’interior de l’empresa, el treballador resta subordinat al partit, que és el partit de la burocràcia regnant. La classe obrera, per acomplir el seu rol històric, ha de prendre d’entrada consciència de la seua pròpia existència en tant que classe. La famosa «autogestió» no és més que una temptativa d’impedir-ho en atomitzar-la. Aquesta descentralització de l’economia des de dalt es resol en una temptativa de vincular la sort dels treballadors a la prosperitat de «la llur» empresa considerada individualment.

En aquest sentit, és interessant de referir-se a la lluita entre el govern Kadar i els consells obrers hongaresos. En el seu pamflet «La formació del Consell central obrer de Budapest en 1956», Balàzs Nagy ho explica:

«Li calia (a Kadar) trencar el poder creixent dels consells obrers. Després del decret sobre els comitès revolucionaris, aparegué una decisió governamental el 13 de novembre pel que fa als consells obrers. Anuncià que els consells obrers tenien dret de prendre una decisió sobre els afers de l’empresa que el director havia de realitzar, SI NO ERA PAS EN CONTRADICCIÓ AMB LES LLEIS I ELS DECRETS EN VIGOR (cal no oblidar que fins a aquell moment, la quasi-totalitat de les lleis i dels decrets promulgats des del 1955 eren en vigor. En conseqüència, aquesta decisió és una contradicció en ella mateixa). La decisió estipula que els consells tenien el dret de pronunciar-se sobre els problemes de salari i de decidir la distribució d’una part del benefici de la fàbrica. Finalment, precisà que els obrers devien elegir els llurs consells en les tres setmanes següents.

El govern intentà de restringir l’activitat dels consells en els problemes purament econòmics, en descartar-los així de l’esfera política. Es burlà dels obrers en declarar que fins i tot en el domini econòmic, el consell havia de restar en el marc de la jurisdicció actual. El que és més, aquest decret imposà als obrers el govern com un òrgan que gaudia del dret de prescriure el que podien o no podien fer. Això és nítid, sobretot quan el decret deixa entendre que els consells eren òrgans de fàbrica, que la idea de constituir consells de districte o fins i tot un de central era absurda i que, en conseqüència, no hi havia més que un òrgan nacional o central, el del govern».

(Obra citada, pp. 13-14.)

Així Kadar, en voler trencar els consells obrers, els limita a funcions econòmiques. Germain i consorts no faltaran a protestar, en citar el mateix pamflet de Balàzs Nagy:

«El 31 d’octubre del 1956... tingué lloc una reunió obrera on foren presents els delegats de vint-i-quatre grans empreses... Aquesta reunió adoptà una decisió que resum en nou punts «els principis dels drets i de les activitats dels consells obrers».

El primer punt declara que «la fàbrica pertany als obrers» i el segon fixa que «l’òrgan suprem dirigent de l’empresa és el consell obrer democràticament elegit pels treballadors».

Cal destacar que els cinquè, sisè i setè punts defineixen els drets del Consell obrer, drets que consisteixen en:

1. aprovar i ratificar cadascun dels plans de l’empresa;

2. decidir la fixació i la determinació de la base salarial;

3. decidir sobre tot contracte de transport a l’estranger;

4. decidir sobre el desenrotllament de tota operació de crèdit;

5. arbitrar sobre el començament i el cessament de contracte que afecte tot assalariat;

6. adreçar-se al director de l’empresa, responsable davant el consell obrer».

(Idem, pp. 4-5.)

I, més endavant:

«Aquests consells obrers elegits per la democràcia directa representaran els treballadors i les fàbriques i formularen les llurs reivindicacions obreres. La llur autoritat reposa en la idea que nasqué d’ençà de la llur fundació ben al començament de la revolució, quan «...arribà tot de seguida el pensament que si, a Iugoslàvia, aitals consells obrers es construïen i prenien la propietat de les fàbriques a les llurs mans, això podria igualment produir-se entre nosaltres».

(Idem, p.11.)

Tota la qüestió és no confondre la forma i el contingut. Els consells obrers hongaresos sorgiren de la lluita dels treballadors com a instruments d’aquesta lluita. Si es referien als «consells» iugoslaus, instituïts des de dalt per la llei, sota el control de la burocràcia, aquests «consells» hi eren per tant tota una altra cosa.

És una banalitat constatar que els mateixos mots recobrir un contingut totalment diferent. La diferència que separa «l’autogestió» iugoslava i els organismes erigits a aquest efecte pel govern iugoslau o la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia, de les reivindicacions i dels organismes erigits pels treballadors hongaresos és força anàloga a la que separa els sindicats sorgits de la lluita de classes dels «sindicats» construïts des de dalt pels governs bonapartistes o feixistes. En un cas, es tracta d’organismes de control sobre la classe obrera, en l’altra, d’organitzacions elementals de classe dels treballadors. Una justa apreciació d’aquestes diferències fonamentals és indispensable, fins i tot per poder utilitzar tàcticament les contradiccions interns que s’hi poden desenvolupar.

Mentrestant, en un article aparegut el juliol del 1958, «El nou programa dels comunistes iugoslaus», Germain desenvolupa una argumentació tan remarcable com especiosa:

«Fins i tot si hom suposa (això no és pas una suposició, és una admissió) que la major part dels consells obrers són de fet teledirigits per la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia, els militants de la qual, membres del consell, prenen les veritables decisions, hi ha quelcom de fonamental que ha canviat en relació al sistema encara en vigor a l’U.R.S.S. En el sistema estalinià, l’esforç de «convèncer» el poble (és a dir, l’esforç de propaganda!) SEGUEIX a l’aplicació de la decisió; en el sistema iugoslau, ara l’ha de PRECEDIR. La diferència és de talla, i transforma, fins i tot en el pitjor dels casos, els consells obrers en una gegantina escola de la democràcia socialista».

(« Quatrième Internationale », n° 3, juillet 1958, pp. 24-25.)

Força bé. I aquesta «gegantina escola de la democràcia socialista» ha conduït... a què?

«Les tesis del congrés dels consells obrers no neguen gens que el sistema dels consells obrers siga encara lluny de funcionar de manera perfecta. Constaten que la descentralització econòmica ha engendrat tendències al particularisme i a «l’egoisme d’empresa» (tendència anarco-sindicalista). Constaten que al si mateix dels consells obrers s’han desenvolupat potents tendències burocràtiques, les arrels de les quals s’enfonsen en la insuficiència del desenvolupament de les forces productives del país».

(Idem, p. 25.)

Curioses «escoles de la democràcia socialista», que desenvolupen el particularisme i el burocratisme! Les constatacions que és obligat a fer Germain mateix que no hi ha pas ni un gram de «democràcia socialista» en els «consells» iugoslaus, precisament perquè la democràcia socialista es conquereix; no s’ha atorgat mai des de dalt.

Els consells obrers hongaresos sorgiren de la lluita de masses, i no per això la llur reivindicació de «la fàbrica per als obrers» era pas allò més tacat del món d’«economicisme». Els consells obrers es dedicaren immediatament a la lluita política. Es federaren, s’organitzaren, constituint un segon poder davant del govern, i feren front durant llarg temps al govern Kadar després del 4 de novembre del 1956, data de la segona intervenció russa. En el marc de la planificació econòmica basada en la propietat estatal dels mitjans de producció, no hi ha pas de poder econòmic en si, i el poder econòmic no es pot pas dissociar del poder polític; el lligam entre el poder econòmic i polític és evident.

«El nou ascens de la revolució a l’U.R.S.S. començarà, sense cap dubte, sota la bandera de la LLUITA CONTRA LA DESIGUALTAT SOCIAL I L’OPRESSIÓ POLÍTICA. Fora els privilegis de la burocràcia! Fora l’stakhanovisme! Fora l’aristocràcia soviètica amb els seus graus i condecoracions! Més igualtat en el salari de totes les formes de treball!

La lluita per la llibertat dels sindicats i dels comitès de fàbrica, per la llibertat de reunió i de premsa es desenvoluparà en lluita pel renaixement i l’expansió de la DEMOCRÀCIA SOVIÈTICA».

(« Programme de transition », nouvelle édition, p. 49.)

Així, les reivindicacions econòmiques són el trampolí de la lluita política i van de la mà d’ella. I, per damunt de tot, no és pas a la burocràcia a la que cal demanar «reformes». Totes les reivindicacions expressen les necessitats objectives de les masses; són una crida a la llur mobilització contra la burocràcia i pel seu enderrocament.

Que esdevé doncs entre els nostres pablistes sense Pablo la «revolució política»? No en resten més que els mots. És sens dubte Joseph Hansen que hi ha explicat més clarament en la seua crítica del llibre de Deutscher, «El profeta proscrit» (3^r tom de la seua biografia de Trotski). Escriu:

«Deutscher sosté sempre que una «reforma progressiva» és més probable que una «explosió revolucionària». Però reconeix que això no pot ésser me´s que una hipòtesi. Hom no en pot tindre en definitiva més que «una poca o gens de certitud». Escriu finalment: «En tot cas, l’autor d’aquesta obrera prefereix deixar a un historiador de la propera generació la cura d’emetre el judici definitiu sobre la teoria de Trotski d’una revolució política».

No tinc pas la intenció de llençar-me ara a una discussió amb Deutscher sobre «auto-reforma» o «revolució política», que constitueix una qüestió àrdua. Evocaré tan sols la qüestió fonamental. LA IMMINÈNCIA D’UNA REVOLUCIÓ POLÍTICA NO ÉS PAS EN QÜESTIÓ (subratllat nostre), i no és pas al voltant d’això que gira el desacord. Es tracta de fet d’una discussió de PRINCIPI, que gira al voltant del caràcter de la CASTA DIRIGENT de la Unió soviètica. Segons Trotski, no es tracta pas tan sols d’una burocràcia, sinó de quelcom més, quelcom un poc semblant a una classe per la seua rapacitat i la seua necessitat de monopolitzar el poder, però sense les bases econòmiques i l’estabilitat econòmica d’una veritable classe. Aital formació social és susceptible, del seu propi grat, d’aportar a les masses formes reals de democràcia proletària? Trotski pensava que no, en el sentit que la posada en marxa efectiva de la democràcia proletària significaria la liquidació de la burocràcia en tant que capa social beneficiària de privilegis particulars. Una resposta negativa implicava en ella mateixa que la revolució política era l’únic recurs deixat a les masses per intervindre amb la perspectiva del llur propi poder. Aquest fet no significava pas necessàriament una «explosió violenta» per bé que implica necessàriament un profund capgirament sota la iniciativa de les masses.

Cap de les concessions acordades fins ara pels hereus de Stalin ha qüestionat el monopoli polític detingut per la casta burocràtica. Les conclusions de Trotski semblarien doncs haver estat confirmades per la natura mateixes de les reformes.

Per al moviment trotskista mundial, l’acord de Deutscher amb la validesa del programa de Trotski entranya en principi la possibilitat d’una col·laboració pràctica amb ell, fins i tot si l’acció, en allò que el concerneix, no pot anar mai més enllà del treball per a la «reforma progressiva». Com que els defensors de la «reforma progressiva» i els de la «revolució política» tenen al davant el mateix objectiu – la instauració d’una democràcia proletària en els Estats obrers –, una base de cooperació suficientment gran existeix entre ells. Hom podria afegir-hi que és sens dubte en el curs del procés en el qual les masses soviètiques cercaran a obtindre reformes sempre més importants que determinaran finalment en els fets qui ho veié més clarament, i qui ha sucumbit més o menys a les il·lusions quant a la manera amb la qual es podrà en definitiva rectificar la desviació estaliniana de l’estructura política».

(« Quatrième Internationale », n° 21, février-mars 1964, pp. 47-48.)

Hansen comença per dir que una discussió sobre «auto-reforma» (posició de Deutscher) o «revolució política» és àrdua, i tot seguit ens afirma «l’acord de Deutscher amb el programa de Trotski»! És increïble! De fet, no és pas Deutscher qui és d’acord amb el «programa de Trotski», són Hansen, Germain i Frank qui són d’acord amb les posicions de Deutscher. En efecte, hom pot posar el signe igual entre autoreforma i reforma progressiva: en els dos casos, hom assisteix a una transformació progressiva del règim. En el primer cas, és des del seu propi moviment que la burocràcia es reforma i desapareix progressivament, absorbida per la «democràcia proletària»; en el segon cas, hom hi afegeix la «pressió de les masses», però la burocràcia desapareix igualment progressivament a fur i a mesura que creix la «democràcia proletària». És ben bé la posició de Hansen-Germain-Frank, clarament expressada per Hansen (i implícita en totes les tesis dels «majoritaris del congrés de reunificació»). En ésser el procés venidor aquell «en el qual les masses soviètiques cercaran d’obtindre reforma sempre més importants», Hansen és ben d’acord amb Deutscher ja que «la imminència d’una revolució política no és pas en qüestió» (altrament dit, la dita revolució no és pas a l’ordre del dia). A més, la «revolució política» no és pas necessàriament «una explosió violenta» - és a dir que no és pas una revolució, sinó una successió de reformes.

La volta s’ha jugat: la revolució política és escamotejada, els prestidigitadors en lluita de classes guarden mentrestant la fórmula en reserva. Pot ésser útil. Sóc «trotskista», visca la revolució política! Sóc pablista, visquen les reformes! La divergència entre el «S.U.» i Pablo resideix en això: per a Pablo, la «renovació revolucionària del moviment comunista» és per dir-ho així un fet acomplert sota la direcció de Kruscev; per a Germain-Hansen-Frank, és en curs, i «ben aviat» sota la direcció de Mao-Tse-tung, vés per on... Cal guardar una porta de sortida. Aquesta «divergència» té raons polítiques, però tenen un tronc comú que constitueix precisament l’essència del pablisme: la capitulació davant els aparells.

L’optimisme barat, signe distintiu de la capitulació

«Tots els indicis ens porten a creure que els esdeveniments menaran infal·liblement a un conflicte entre les forces populars, crescudes amb el desenvolupament de la cultura, i l’oligarquia burocràtica. Aquesta crisi no comporta pas una solució pacífica. Hom no ha vist mai el diable tallar-se les ungles de bon grat. La burocràcia soviètica no abandonarà pas les seues posicions sense combat; el país s’encamina manifestament vers una revolució.

En presència d’una pressió enèrgica de les masses, i donada la diferenciació social dels funcionaris, la resistència dels dirigents, pot ésser molt més feble que no pas semblaria que hagués d’ésser. Sens dubte hom no es pot lliurar, en aquest propòsit, més que a conjectures. Siga com siga, la burocràcia no podrà ésser descartada més que revolucionàriament i això serà, com sempre, al preu de sacrificis tan menys nombrosos com hom si dedique més enèrgicament i més ardida. Preparar aquesta acció i posar-se al capdavant de les masses en una situació històrica favorable, aquesta és la tasca de la secció soviètica de la IVª Internacional...

Més que mai, els destins de la revolució d’Octubre són avui lligats als d’Europa i el món (...). Si la burocràcia soviètica, reïx, amb la seua pèrfida política dels «fronts populars», a garantir la victòria de la reacció a França i a Espanya – i la Internacional comunista fa tot el que pot en aquest sentit – l’U.R.S.S. es trobarà al llindar de l’abisme i la contra-revolució burgesa es trobarà abans a l’ordre del dia que la sublevació dels obrers contra la burocràcia. Si, al contrari, malgrat el sabotatge dels reformistes i dels caps «comunistes», el proletariat d’Occident es forja el camí vers el poder, un nou capítol s’obrirà en la història de l’U.R.S.S.».

(«La Révolution trahie». Voir « De la révolution », p. 628.)

Vet ací com Lleó Trotski posava l’alternativa de la revolució política o de la contra-revolució burgesa a l’U.R.S.S. La revolució política no són pas «reformes successives», és l’exercici de la violència pel proletariat contra la burocràcia. És possible que la resistència de la burocràcia siga menys gran que hom en pensa; però, per molt ben pensat, això depèn de la consciència que tindrà el proletariat de la necessitat d’abatre-la amb la revolució. És la tasca de la IVª Internacional no sembrar cap il·lusió sobre la possibilitat d’una reforma de la burocràcia, de constituir un partit independent en front al P.C. de l’U.R.S.S., esdevingut el partit de la burocràcia. Germain, Frank i altres «unificats» s’integren al contrari en el «moviment comunista internacional», buidant de la seua realitat la «revolució política» en transformar-la en una successió de «reformes» i, després d’això, gosen encara intitular-se «Secretariat Unificat de la IVª Internacional».

No tenim, per la nostra part, cap raó de modificar la forma amb la qual Lleó Trotski posava el problema; tampoc en allò que concerneix els dos termes de l’alternativa: revolució política o contra-revolució burgesa. Els fets les han confirmades totalment. L’U.R.S.S. es trobà efectivament «en el llindar de l’abisme» en el curs de la segona guerra mundial: la lluita heroica del proletariat soviètic, la resistència intrínseca de les relacions de propietat eixides de la revolució d’Octubre, les divisions de l’imperialisme, més, al final i immediatament després de la guerra, la crisi revolucionària que sacsejà aquest darrer, l’han salvada. Aquest parèntesi no significa per tant pas que el problema s’haja resolt.

Les crisis conjuntes de l’imperialisme i la burocràcia del Kremlin impulsen cap a un arrenglerament de les forces de classe a escala mundial. Enlloc l’imperialisme no ha arribat a estabilitzar de forma decisiva en el seu profit les relacions entre les classes, enlloc no ha infligit al proletariat derrotes ni tan sols un poc comparables a les dels anys 1930; la revolució hongaresa anuncià la revolució política a l’U.R.S.S.; les necessitats objectives de la revolució xinesa presenten el problema de la revolució mundial; els progressos de l’economia soviètica exigeixen com més va més el desenvolupament dels seus vincles amb el mercat mundial i la divisió internacional del treball; s’acomoden com més va menys a la planificació burocràtica; el proletariat de l’U.R.S.S. i d’Europa oriental ha crescut en nombre, en puixança i en cultura. Aquestes són totes fonts que alimenten la crisi de l’estalinisme.

Els moviments revolucionaris dels anys 1950 mostraren com nous desenvolupaments revolucionaris tendirien a unir-se i a enfortir-se mútuament, els uns en sorgir en els països econòmica desenvolupats, els altres en els països dominats per l’imperialisme. En aquest sentit, hom pot afirmar que la situació mundial conté potencialment una crisi revolucionària mundial inigualada. Hom pot i ha d’anar més lluny. Les contradiccions internes de l’imperialisme el menen a conflictes de classe de més gran envergadura; la política que segueix la burocràcia del Kremlin, submisa a la pressió de l’imperialisme, per fer cara a les contradiccions econòmiques i socials creixents tant a l’U.R.S.S. com a Europa oriental reforça finalment els antagonismes socials. Per al proletariat de l’U.R.S.S., d’Europa oriental, de Xina, l’enfortiment de les tendències pro-burgeses, en el límit de la destrucció de la planificació econòmica i la restauració del capitalisme significarien la subordinació de l’economia d’aquests països a la de l’imperialisme, i posaria doncs en qüestió l’existència mateixa de milions i milions de proletaris. Això és inconcebible sense una gegantina lluita de classes. Els treballadors d’aquests països trobaran aliats naturals en els dels països capitalistes avançats, i les llurs lluites tendiran a unir-se. Però, a la inversa, les forces pro-burgeses d’aquests països gaudeixen del suport com més va més obert de la burocràcia del Kremlin que diposa del poder polític i recolzen en l’imperialisme mundial; a més, els proletaris dels països capitalistes avançats han d’esquerdar els aparells burocràtics de tota natura que els paralitzen.

La crisi de l’estalinisme és el signe que la burocràcia del Kremlin no pot sobreviure com a tal a la gegantina lluita de classes que es prepara. No diu pas, per ella mateixa, que en sortirà vencedor. Cal repetir, amb el programa de transició: «La crisi de la humanitat es redueix a la crisi de la direcció revolucionària»? Totes les condicions de la victòria de la revolució existeixen tret d’una, precisament la més important, la de l’existència d’una direcció revolucionària del proletariat. En la seua absència, tota situació revolucionària es pot transformar en la seua contrària: això és el que ensenya la història de la humanitat de mig segle ençà. La crisi de la burocràcia del Kremlin obra avui la possibilitat de resoldre aquesta qüestió. Això suposa que els trotskistes siguen capaços d’implicar-se sense reserves en la lluita contra els aparells, de reafirmar el llur programa, de defensar-lo contra els revisionistes, i de servir-se’n per a reconstruir la IVª Internacional.

L’«optimisme» de comandament dels Pablo-Germain-Frank-Hansen no val ni un cèntim. Sota aquesta màscara, hom troba la renúncia a les tasques revolucionàries en benefici d’un «objectivisme» que no és més que capitulació davant els aparells. «És infinitament més perillós confondre el present i el futur en política que en gramàtica». Per a reconstruir la IVª Internacional, cal menar una lluita sense misericòrdia contra els liquidadors.