La revolució mundial 1917-1936
LA REVOLUCIÓ ALEMANYA ERA EN AQUELLS ANYS LA MÉS urgent i important per la Internacional Comunista. En la guerra Alemanya perdé més d'un milió i quart d'homes que hi moriren i quatre milions i quart que hi foren ferits. La burgesia aliada bloquejà Alemanya durant nou mesos després de la guerra, a conseqüència del qual hi moriren un milió de criatures; (aleshores que cridaven a Déu i als homes perquè fossen testimonis de com els roïns bolxevics afusellaven milers de bons burgesos russos). Alemanya perdé 100.000 cavalls, 175.000 caps bovins, 220.000 d'ovins, 20.000 cabres i 250.000 caps d'aviram. Els capitalistes aliats els desposseiren de totes les colònies i del 12% del territori europeu, del 10% de la població, del 74% de la indústria siderúrgica, del 68% de la indústria del zinc, del 25% de la indústria del carbó i del 80% de la seua flota mercant. A més la carregaren amb un deute que era impagable. Des d'agost del 1914, Lenin havia defensat obertament que no hi hauria pau democràtica sense revolució. Ara els liberals avançats, els socialdemòcrates avançats, els clergues avançats, els que havien defensat la guerra pel bé de la democràcia, lamentaven aquella mena de pau. Però que els seus esforços i protestes ja no tenien cap garantia, això no ho deien, i proseguiren amb la confusió de les grans masses amb xerrameca sense treva sobre la democràcia.
Lenin els havia advertit des de l'agost del 1914, que calia abandonar aquell absurd de la pau democràtica. Era igual de simple i igual de clar sobre el destí de la democràcia en el món de la postguerra. Ja a l'abril del 1918, davant dels soviets, Lenin feia un pronòstic teòric de la història futura d'Europa. En qualsevol país que es trobàs en una transició difícil o en una desorganització desesperada causada per una horrible la guerra, la burgesia atorgaria la democràcia i altres mesures de transició per tal d'enganyar el poble, o bé ho faria mitjançant l'estupidesa dels "demòcrates petits-burgesos que prediquen una democràcia unida, una dictadura de la democràcia, un front democràtic únic [1] i absurds similars. Els qui no han après ni tan sols del curs de la revolució russa del 1917-1918 que les mesures de transició són impossibles, cal deixar-los per impossibles”. Ho han après els demòcrates? Mentre escrivim, la revolució a Espanya lluita per la supervivència, i no tan sols des de la premsa democràtica (són incurables) sinó també de la premsa de la Tercera Internacional, hi ha un clamor per una Espanya democràtica que omple l'aire. I amb tot, tota la història d'Europa d'ençà de la guerra, i d'Alemanya en particular, mostra que pel capitalisme en crisi no hi ha cap mesura de transició i que la consigna de la democràcia serveix per a un objectiu i únicament per a aquest—amagar a les masses la inevitable massacre de la reacció capitalista.
Ebert, Noske, Scheidemann i els socialdemòcrates seguien al poder a Alemanya, i quan el proletariat i la petita-burgesia alemanya s'adonaren que el Partit Socialdemòcrata no feia res per canvia el sistema social perderen l'interès en la revolució. La insurrecció prematura dels espartaquistes havia privat el prolerariat revolucionari d'una direcció vigorosa. El Partit Socialdemòcrata Independent, un partit típicament centrista, s'oposà a Ebert i Noske en discursos i resolucions, però no liderà res. Un malestar perillós es desenvolupava en el país, precisament aquella mena de situació on les forces de la reacció poden aprofitar-se de la laxitud i desil·lusió dels obrers, colpejar llur avantguarda i per llur pròpia decisió, guanyar-se aquelles elements oscil·lants de la petita burgesia i del part del proletariat per establir temporalment un règim reaccionari. L'antiga classe dirigent d'Alemanya planejà intent rere intent, però era tan gran el seu descrèdit que no reeixí i hauria estat completament esclafada si els dirigents obrers no s'haguessen posicionat contra el socialisme i els obrers revolucionaris. Sempre que l'antiga classe dirigent queia postrada després d'un intent de contrarevolució, els socialdemòcrates sortien a rescatar-la i la posaven de nou dempeus. Els socialdemòcrates permeteren que el Reichswehr desenvolupàs gran poder i creàs diverses organitzacions militars, com el Reichswehr Negre. Donaren grans pensions al Kàiser i les antigues famílies reials, subvencionaren els industrials i els grans terratinents alemanys, que empraven els diners per finançar la contrarevolució. El més agossarats de la contrarevolució formaren societats secretes i habitualment assassinaven a tothom que semblàs perillós per llurs plans futurs, des d'obrers i diputats socialistes, i editors fins a Rathenau, el creador de l'Entente Russo-Alemanya. Els tribunals, encara dominats per l'antiga classe dirigent, carregaven aquests criminals amb sentències febles o ni tan sols els castigaven. Molts d'aquests jutges han estat recompensats actualment pel govern de Hitler.
Mentre el govern socialdemòcrata queia en desgràcia davant de l'única classe que lluitaria per ell—els obrers, el general Kapp el 13 de març del 1920, marxà cap a Berlín, ajudat per algunes d'aquestes organitzacions contrarevolucionàries amb les que els socialdemòcrates havien fet la guerra contra els bolxevics en els estats bàltics i contra els comunistes a l'interior. Malgrat tots els vots als qui podien recòrrer, el govern d'Ebert i Scheidemann de nou es manifestà impotent, i abandonà la capital. Kapp prengué Berlín. A Baviera els oficials de l'exèrcit expulsaren el govern socialdemòcrata, i esperaren. L'exèrcit es dividí, i esperà. Foren les masses qui s'aixecaren per tot Alemanya i, un cop van prendre el poder a Renània-Westfàlia i combatien les tropes contrarevolucionàries a tot arreu, aturaren la contrarevolució de Kapp. Kapp es retirà el 18 de març. El govern d'Ebert i Scheidemann retornà a Berlín, i en no poder formar una coalició amb els independents de nou es girà cap als capitalistes i els generals alemanys. Es formà un govern amb Hermann Müller com a canceller i els regiments que s'havien mantingut al marge mentre els obrers havien combatut per la república, i fins i tot els batallons de Kapp, foren enviats contra aquells treballadors del Rühr, l'aixecament exitós del qual havia estat el principal factor de la derrota de Kapp. Mitjançant les divisions, els socialdemòcrates induïren aquests obrers a entregar les armes, i tan bon punt ho feren, els batallons de Kapp els massacraren. Els dirigents i obrers socialdemòcrates que semblaven perillosos foren assassinats amb o sense judici militar. D'altra banda, els dirigents de la revolta de Kapp reberen sentències menors, moltes de les quals mai no es compliren. Un d'ells, Ehrhardt, rebé tota la seua pensió; un altre, Lutterwitz, rebé una pensió anual de 12.000 marcs.
La indignació dels obrers forçà un trencament en la direcció centrista dels socialdemòcrates independents. Una minoria tornà al Partit Socialdemòcrata, mentre la majoria finalment s'unia a l'antiga organització espartaquista i formava el Partit Comunista d'Alemanya. [2] Mancat d'experiència, però amb determinació, aquest nou partit, que defensava els principis de la Tercera Internacional, podia constituir un perill seriós a l'estat en temps de crisi. En el districte miner de Mansfield el proletariat era poderós i mantingué la seua hostilitat a l'increment de la reacció del nou govern de coalició. Horsing, un socialdemòcrata, fou enviat a Mansfield amb un destacament de policia per destruir el moviment. La seua consigna era: “El primer dia serà cruent”. El Partit Comunista d'Alemanya es posà al capdavant de la lluita, i sota la influència de Zinov'ev i Bukharin dugueren els obrers de Mansfield a una derrota aplastant. Zinov'ev, president de la Internacional Comunista, sempre inestable i mancat de la paciència tan característica dels grans revolucionaris, s'havia desanimat per les derrotes dels obrers d'ençà del novembre del 1918, i havia desenvolupat una nova teoria, la teoria de l'ofensiva—l'atac desesperat del Partit Comunista i de l'avantguarda per tal d'excitar les grans masses. L'acció de Mansfield es realitzà d'acord amb aquesta teoria. El 17 de març, la premsa del Partit Comunista era pacífica. El dia següent, sense aquella àmplia preparació per a la revolució entre els obrers organitzats sense la qual la revolució esdevé una aventura anarquista, la premsa del Partit Comunista cridà el proletariat de tot Alemanya a una insurrecció general contra el capitalisme. Els obrers de Mansfield, en lloc de realitzar una batalla defensiva contra Horsing, obrí una ofensiva amb l'esperança d'una oportuna insurrecció d'abast nacional. Fracassaren. Per aquests lluitadors el govern d'Ebert distribuí 1500 anys de presó. Una recompensa de 100.000 marcs (vuit anys de la pensió que rebia Lutterwitz), fou oferida per la captura de Max Hoelz, el dirigent de la lluita, i Weiss, l'ajudant socialdemòcrata del cap de policia de Berlín, oferí 50.000 marx per proves que contribuïssen a la seua condemna. Hoelz finalment rebé una sentència de cadena perpètua, de la que complí vuit anys. Així els dirigents socialdemòcrates, que gaudien de la nova companyia dels junkers i del gran capital, els protegiren en nom de la democràcia i aplastaren el proletariat militant. La contrarevolució aprofitava el seu moment.
Fou sota la influència d'aquests esdeveniment que es reuní el Tercer Congrés a Moscou el juny del 1921.
Avui dia està de moda [3] dir que els bolxevics el 1921, en veure que la possibilitat que la Unió Soviètica sobrevisqués, per un temps si més no, en un món capitalista hostil, canvià la tàctica de la Internacional de la revolució mundial, a la que es feia referència en els documents del Segon Congrés del 1920, cap a la seua actual línia de propaganda per la defensa de la Unió Soviètica. No hi ha cap mena de fonament per aquesta idea. La tàctica comunista s'ha de basar, i fins la mort de Lenin ho va fer, estrictament en una anàlisi de la situació política i econòmica objectives. El Tercer Congrés s'adonà que el capitalisme s'havia recuperar en un cert grau del xoc del 1919. Però Trockij, el protagonista ferm de la teoria de la revolució permanent, féu un report al Tercer Congrés i insistí que, malgrat la possibilitat d'una recuperació temporal, el perill i la inestabilitat del sistema eren ara evidents per qualsevol obrer, i la perspectiva de la revolució mundial hi romania. Les experiències recents de les masses havien alterat les relacions de les forces de classe d'abans de la guerra. El desenvolupament del capitalisme no és una qüestió de xifres i preus comercials, sinó que era condicionat per la lluita entre la burgesia i el proletariat que, d'ençà del 1917, havia arribat i, gràcies a la pròpia inestabilitat del capitalisme, es mantindria a un nivell molt per damunt del d'abans de la guerra. El creixement, com ho fou, seria temporal. D'acord amb la seua teoria de preguerra, la prosperitat únicament reforçaria les masses per un nou enfrontament decisiu. La tàctica calia canviar-la, però la revolució mundial quedava ajornada tan sols temporalment.
Després d'un debat encès, es va atraure l'audiència. En la qüestió de la tàctica específica, però, hi hagué gairebé una divisió, i va caldre tot el prestigi i autoritat de Lenin i Trockij per dur el congrés pel camí llur.
L'aixecament del març havia estat condemnat per Paul Levi, fins aleshores dirigent del partit alemany, i que havia estat expulsat. La simple condemna de milers de proletaris que arrisquen llurs vides contra la burgesia mai no ha estat tolerada pels marxistes. Però els bolxevics russos, d'acord amb la forma marxista de fer sotmeteren l'acció a una anàlisi exhaustiva, i Lenin i Trockij condemnaren la teoria de l'ofensiva. El partit alemany, és clar, s'havia de col·locar al capdavant de l'aixecament sota qualsevol circumstància. Hauria d'haver dit als obrers clarament que si Horsing envaïa l'Alemanya central, rebrien el seu suport, però que si es deixaven anar serien derrotats.
Els representants alemanys, però, defensaren la teoria de Zinov'ev i Bukharin, i Lenin hagué de parlar molt durament contra ells. “Algunes persones diuen que nosaltres obtinguérem la victòria a Rússia tot i que constituïem un petit partit, però els que diuen això demostren una ignorància completa de la revolució russa i de com es preparen les revolucions”. I Trockij era igualment clar; "Hem de dir francament i clara que la filosofia i la tàctica de l'ofensiva és una gran amenaça i que qualsevol aplicació en el futur serà un crim”.
Sota aquesta pressió el congrés a desgrat seu hi consentí. La nova consigna—Cap a les masses—fou adoptada, per bé que no fou fins el desembre del 1922, que s'adoptà la tesi final del Front Unit formulada per donar al Partit Comunista una influència predominant entre la majoria d'obrers. Lenin lluità obstinadament per la paraula “majoria”, ja que sense la simpatia de si més no la majoria dels obrers, no hi pot tindre succés la revolució proletària.
Fins ara hem evitat la discussió abstracta de la tàctica. Però és necessari entendre profundament la tàctica del front unit, que és fonamental per qualsevol interpretació de la història de les revolucions comunistes de després del 1923. No haver-ho entès fou l'arrel del fracàs d'Alemanya el 1923, a la Xina el 1925-27, i, el més catastròfic de tot, el d'Alemanya el 1929-1933. Malauradament se n'abusa en els nostres dies. Amb tot continua com una tàctica bàsica per qualsevol partit socialista revolucionari. Sense una comprensió profunda de tots els perills, el partit que ho prove es perdrà en una riada d'oportunisme. D'altra banda, sense ella, no hi pot tindre cap èxit.
Es basa en el fet que llevat de moment de tensió molt alta en els afers nacionals, moments que per bé que llargs en preparació són d'una durada comparativament curta, un partit comunista probablement comptarà amb una minoria limitada entre els obrers organitzats. La majoria d'aquests són als sindicats, on lluiten pel manteniment o la millora dels salaris i de les condicions de treball. Aquests sindicats són la base de la socialdemocràcia, i els obrers, per exemple davant de l'esclat d'una guerra, cauen sota el lideratge socialdemòcrata, llur guerra per acabar la guerra, la neutralitat de Bèlgica, la independència d'Abissínia, la seguretat col·lectiva o qualsevol joguina que els dirigents socialdemòcrates mostren en aquell moment. Un partit comunista sap que una crisi revolucionària arribarà de forma inevitable, però la crisi revolucionària ve condicionada per la militància de les masses, per la qual cosa els dirigents reformistes fan tot el possible per enganyar-los, desviar-los i, quan és necessari, esclafar-los despietadament. Vet ací la cosigna, “cap a les masses”. A les masses s'hi pot arribar mitjançant els obrers comunistes que entren en els sindicats, les societat cooperatives, les organitzacions esportives, etc., dels obrers i lluiten per tindre-hi influència. Però també cal un apropament polític. Poden formar grups secrets, anomenades fraccions, dins dels partits socialdemòcrates i amb discreció propagar-hi idees comunistes. Però amb això no n'hi ha prou per realitzar la tasca principal, per obrir els ulls als obrers davant de la natura real dels dirigents socialdemòcrates. El partit s'ha d'apropar al partit, i un partit comunista ofereix constantment el front unit als partits socialdemòcrates pels objectius de la lluita. Òbviament oferir a un socialdemòcrata el front unit per l'objectiu de derrocar el capitalisme és un absurd. L'obrer socialdemòcrata és socialdemòcrata precisament perquè no creu en la revolució. L'ha vist fracassar massa sovint, no li agrada el vessament de sang, o simplement perquè la gran majoria de la humanitat es decideix per la revolució únicament després d'haver provat qualsevol altra sortida per llurs dificultats. Però l'obrer socialdemòcrata lluitarà per una jornada de vuit hores, lluitarà, sota determinades circumstàncies, per una lluita concreta contra la guerra, si els capitalistes comencen un assalt contra el nivell de vida s'hi resistirà. Mentre les bases comunistes contínuament criden a la lluita per mesures com aquestes o d'altres de similars a les bases obreres socialdemòcrates “des de baix”, el quadre del partit comunista ofereix el front unit per “dalt” als dirigents socialdemòcrates. Aquests oferiments s'han de repetir sempre que es presente l'oportunitat. El comunista sap que aquests cavallers no duran la lluita massa lluny, i tot sovint ni tan sols lluitaran. Ho sap i ho diu obertament. La fe patètica que l'obrer promig té en els dirigents de les organitzacions que ha creat és un dels principals suports del sistema capitalista. En oferir constantment el front unit per mesures per les quals l'obrer del partit socialdemòcrata vol lluitar, no com a revolucionari, sinó simplement com a obrer, el partit comunista vol exposar als obrers, abans que s'aproxime la crisi real, que els dirigents socialdemòcrates, si han de triar, sempre trien la burgesia. Si el Partit Socialdemòcrata fos homogenia, els dirigents podrien permetre's de passar per alt aquestes crides, mentre asseguren als obrers que tot pot deixar-se a les mans llurs......If the Social Democratic Party were homogeneous, its leaders could afford to neglect these appeals, while continuing to assure the workers that everything can be left in their hands. But as capitalist pressure increases, as the State machine becomes more oppressive, the more militant of the Social Democratic workers begin to press on their leaders for action of some sort. These are compelled to stop mouthing phrases and act, or face the loss of large sections of their party and the distrust of others. The Communist Party offers a definite programme of struggle for definite ends. It knows that once a struggle does begin, the revolutionary party inevitably takes the lead. [4]
Totes les negociacions es fan obertament i a la llum del dia davant dels obrers, de forma que tota la responsabilitat pel refús o pel trencament dels acords s'adrece a la porta apropiada. El front unit no és per totes les ocasions. L'obrer socialdemòcrata pot sentir algun perill d'abast nacional per la seua classe abans de poder reaccionar. Però si es du a terme de forma persistent durant un període de crisi creixent, la tàctica del front unit pot resultar en un enorme enfortiment de la influència del partit comunista sobre milions obrers que no s'uniran en massa al partit comunista, però que compararan mentalment la seua energia i la seua activitat davant del perill, amb la passivitat retòrica de llurs propis dirigents. En moments de crisi, l'acció decisiva per damunt dels caps dels dirigents socialdemòcrata durà una part pru important de les masses a fer la revolució. L'acció és el pil·lar fonamental del pont. Milions de persones mai no es mouran a la revolució únicament a través de la propaganda.
Òbviament la tàctica del front unit té grans perills. Hi ha pocs homes com Lenin, i abans d'ell, Marx, capaços de passar de la lluita ferotge contra el capitalisme, a la trivialitat ordinària, a l'acció constitucional quotidiana pocs mesos després. Pocs partits tenen la disciplina per respondre amb la menor pèrdua d'aquest lideratge. Un partit comunista que no siga prou homogeni podria perdre la seua identitat revolucionària en l'esforç pel front unit, especialment durant un període relativament quiescent on la lluita activa siga impossible. En aquests períodes, amb dirigents comunites que tinguen dirigents de tendències socialdemòcrates, especialment en aquells partits comunistes que han sorgit de partits socialdemòcrates, la línia clara de separació que ha d'haver-hi sempre entre els dos partit es difumina, amb resultats fatals quan arriba el temps d'acció. Una partit pot entretindre's amb els dirigents socialdemòcrates al mateix temps que ja s'ha guanyat la influència de la majoria d'obrers i hauria de passar a l'acció abans que la seua influència sobre la majoria, sempre provisional sota el capitalisme, s'evapore. El partit ha d'ésser capaç de prendre una actuació unitària amb els socialdemòcrates i així i tot romandre com a organització independent amb una consigna independent. Un dels principis més rigorosos del front unit leninista, per tant, és que mai, sota cap circumstància, no s'ha de perdre el dret de crítica. Una lluita unitària per la jornada de vuit hores, tot i que s'acorde i es duga a terme, no pot impedir que el partit comunista ataque al partit socialdemòcrata per donar suport, per exemple, a l'enviament de tropes britàniques per esclafar un moviment nacional a Xina. Així i tot el revolucionari ha d'ésser discret. La lletra de Lenin sobre el mètode d'atacar Kerenskij i fer cara a Kornilov mostra que la seua intransigència granítica era força compatible amb saber quan no s'havien de dir certes coses tot i en mig de la revolució.
El desembre del 1921, les tesis del front unit foren finalment aprovades, i en el Quart Congrés, que tingué lloc el novembre del 1922, foren ampliades amb una consideració acurada sobre fins a quin punt el partit comunista havia d'entrar en un govern obrer. Es decidí que un govern liberal laborista com el que probablement es formaria a Gran Bretanya en un futur proper (el govern MacDonald s'esdevingué el 1924) era un govern capitalista. Un govern socialdemòcrata com el govern alemany d'Ebert també ho era. Els comunistes no podien sota qualsevol circumstància formar part d'aquests govern, sinó que els havien de denunciar implacablement. Sota certes condicions, però, els comunistes, per tal de provar la futilitat d'aquests governs, els haurien de donar suport. Podia haver-hi, però, governs obrers i camperols en països com els Balcans o Txecoslovàquia; o un govern obrer determinat a lluitar contra el capitalisme. Els comunistes haurien d'entrar en governs com aquests, però únicament amb l'objectiu de dur endavant la lluita. Ja que aquests govern no constitueixen una dictadura del proletariat. Poden servir, però, com a punt de partida per l'assoliment de la dictadura, tot i que això dependrà dels resultats de la lluita. [5]
Aquestes tesis es trobaren amb una certa oposició. Alguns partits, com el francès, eren hostils a posar-les en funcionament. Però després del Congrés de març del 1921 una gran majoria del partit alemanya les adoptaren per tal de guanyar-se la majoria del proletariat alemanya mitjançant la nova tàctica. Inevitablement alguns sectors dirigents anaren massa lluny en l'aproximació als socialdemòcrates i hi hagué una violenta oposició en el partit, a Berlín, Hamburg i a la conca del Rühr, sorgí una minoria d'oposició d'esquerres sota el lideratge de Ruth Fischer i de Maslov. Brandler era la figura predominant de la dreta i en el Congrés de Leipzig del gener fou fet president del partit. Aquell gener, esdeveniments nacionals i internacionals d'aparició sobtada posaren la revolució a Alemanya en l'ordre del dia.
Els dirigents socialdemòcrates, útils únicament en la mesura que comptaven amb el suport de les masses, resultaven ara un simple destorb pels capitalistes. El gener del 1923, foren bandejats del govern de coalició, i Cuno, director gerent de la de la Línia de Vapors Hamburg-Americana, esdevingué el cap d'un govern purament capitalista. Havia de posar fi a la inflació que arruinava progressivament les classes mitjanes i les masses, i de mitigar la càrrega intolerable del deute als aliats que requeia en els obrers alemanys, ja que per pagar, Alemanya havia d'exportar. Això implicava la venda de mercaderies a preus més barats que les d'altres països, i els beneficis dels capitalistes alemanys es podien fer únicament mitjançant salaris baixos i més hores de feina. Amb tot, Alemanya no podia pagar i el capitalisme francès, desitjós de trencar d'una vegada per sempre l'estat alemany, declarà l'incompliment alemany i envià un exèrcit al Rühr el gener del 1923. Clara Zetkin, en el discurs de benvinguda de la Conferència de Leipzig, assenyalà les possibles conseqüències de la invasió del Rühr. Però ni el partit ni la Internacional prengueren cap actitud decisiva ni presentaren cap resolució concloent sobre les possibilitats de revolució creades per aquella situació sense precedents. Fou el primer d'una sèrie d'errades colossals.
La invasió necessàriament suposà una forta estrabada en el sistema econòmic i polític d'Alemanya, però els capitalistes alemanys, mes rera mes, mostraren exactament que volia dir la paraula patriotisme en llurs boques. Decidiren que calia oferir una resistència passiva als intents dels francesos de fer-se amb el carbó per la força. Però no res, ni tan sols l'amor a la terra estimada per la qual havia contribuït a destruir el món durant quatre anys, pot interposar-se en el camí dels beneficis. Arthur Rosenberg diu: "L'anomenada resistència passiva d'Alemanya l'any 1923 és una faula”. [6] Mentre els obrers alemanys eren disposats des d'un bon començament a fer qualsevol sacrifici, els industrials alemanys, amb l'excusa confosa que el carbó era necessari pels habitants i per les indústries, acceleraren la producció tant com pogueren, de forma que trencaren l'esquena de la resistència nacional. Negociaren amb la indústria pesada francesa per aliar el capitalisme francès i alemany contra el treball. L'estat havia avançat a aquests industrials diners amb els que assegurar-se la compra de carbó a baix preu. Acumularen grans quantitats de matèries primeres i aleshores manipularen la inflació més terrible de la història per tal de retornar allò que devien amb la moneda més barata. El marc tenia una paritat de 20—40 amb la lliure. El gener del 1923, era de 33.500; el juny del 1923, de 344.500. Els preus es dispararen. Els salaris els seguiren en la inflació, però habitualment amb una taxa molt per sota de l'augment de preus que, com sempre, fa partit la classe treballadora. Però en aquesta crisi la burgesia alemanya s'esmerça per tal de mantindre els salaris tan baixos com fos possible. Els funcionaris governamentals reberen increments, però allà on els funcionaris s'arrengleraren amb els obrers i als empleats per regular els salaris, els representants del govern s'arrengleraren amb els patrons per posar la major part de les càrregues nacionals damunts dels obrers. Els industrials, els grans terratinents, feren uns beneficis fabulosos. Costàs el que costàs, els capitalistes alemanys foren capaços de vendre a l'exterior i superar els competidors forasters. Els estalvis de les classes mitjanes s'esvaïren, i la classe treballadora quedà reduïda a un pou de privacions i de misèria superiors a tot el que havien patit durant la guerra. Els obrers del districte del Rühr es feren càrrec de la qüestió amb vagues massives, organitzaren una milícia, desarmaren les bandes feixistes, fixaren els preus en els mercats nacionals, castigaren els aprofitats, i de fet exerciren el poder polític en grans àrees. El capitalisme sempre oblida les rivalitats nacionals davant del perill de la propietat capitalista, i el doctor Lutterbeck, representant del govern alemany, demanà al general Degoutte ajut francès per esclafar l'aixecament del Rühr. La mentida de la pàtria, per la qual la classe treballadora alemanya s'havia sacrificat en la guerra, de nou quedava de manifest.
Amb tot la majoria del comitè central del Partit Comunista d'Alemanya, i Stalin, Zinov'ev i Kamenev a Moscou eren cecs davant del que passava al seu voltant. La troica era immersa en la campanya contra Trockij. Brandler i la majoria del comitè central estaven ocupats amb el front unitat sota la consigna d'un govern obrer. El 12 de juny l'executiu ampliat de la Internacional Comunista s'inaugurà a Moscou i mantingué sessions fins el 24 de juny. Els preparatius per la propera revolució alemanya no hi tingueren lloc a l'agenda. Contràriament, la principal discusió fou sobre el govern obrer que havia de formar el front unit dels socialdemòcrates i comunistes. Zinov'ev, sempre oportunista, digué que era un pseudònim de la dictadura del proletariat, i fou severament atacat per això, ja que Brandler i els altres sabien prou bé que no era res comparable. En aquells dies la tradició de Lenin era encara prou forta com per evitar qualsevol engany similar de les masses, si bé no podia evitar la confusió entre els obrers avançats.
El 30 de juliol el marc tenia una paritat de 5 milions respecte de la lliura, i el proletariat alemany, quinze milions a les ciutats i set milions al camp, s'havia girat cap al Partit Comunista. El Partit Comunista alemany convocà una manifestació el 29 de juliol, diada antifeixista. Cuno prohibí la manifestació. L'ala esquerra del Partit Comunista demanà “la conquesta dels carrers”. Brandler i la seua majoria demanaren que es desconvocàs la manifestació—una errada criminal com tota Alemanya veuria abans de quinze dies. El 29 de juliol, 150.000 obrers s'aplegaren als mítings del Partit Comunista a Berlín, tot esperant que el partit actuàs. El Partit Comunista no va fer res. Cuno declarà l'estadi de setge; els obrers refusaren d'obeir. Prengueren camions i es dirigiren al camp per obtindre dels camperols subministres alimentaris que començaven a escassejar. El Partit Comunista semblava paralitzat; Moscou no donà cap directriu. Aleshores, a la segona setmana d'agost el moviment de masses bullí i una vaga general féu caure el govern de Cuno. Si el Partit Comunista hagués desafiat el govern la diada antifeixista, una quinzena abans, no podien haver fracassat, i fos quin fos el resultat darrer, la revolució alemanya hauria començat. Des del 30 de juliol fins al 31 d'agost el marc passà de la paritat de cinc milions respecte de la lliure a la de quaranta-set milions.
Des del 1918 no hi havia hagut una situació revolucionària com aquella a cap país d'Europa, i no és probable que arribe una de tan favorable (si més no en temps de pau) en molts anys. A més de la fam i de la indignació revolucionària de les masses, les classes mitjanes, privades fins al darrer penic i reduïdes a la indigència, amb la traïdoria i la deshonestedat dels capitalistes clares per tothom, no tenia cap raó per donar-li suport i molt menys per lluitar pel règim vigent. Hi havia la Reichswehr, però un exèrcit es composa més d'homes que d'oficials. Cap aixecament profund com el que era imminent a Alemanya el 1923 podia haver deixat de tindre un efecte en l'exèrcit, i la idea que un exèrcit de 100.000 homes pogués aturar un aixecament massiu de milions, en un país industrial com Alemanya on els obrers controlaven la vida de la comunitat és una mentida per fer por a les criatures. Quin exèrcit podia aturar milions d'obrers en els centenars de ciutats alemanyes? Com podia el Reichswehr moure's davant d'una vaga general ferroviària? Què podien fer 50.000 homes a Berlín si mig milió d'obrers sortia als carrers? Quan les masses d'un país industrial es mobilitzen sota el lideratge d'un partit amb resolució són invencibles. Catalunya és una prova visible, i no hi ha cap partit que siga comparable al partit alemany del 1923. La policia republicana hi simpatitzava; els obrers alemanys tenien una preparació militar. Però, per damunt de totes aquestes coses i tot i que tenen la seua importància en una insurrecció, hi havia el fet que el Partit Comunista alemany tenia la majoria del proletariat alemany rera d'ells fins i tot abans que prengués una actuació decisiva.
Les proves d'això són aclaparadores. Rosenberg cita una de les poques eleccions que hi tingueren lloc en aquest període, a Strelitz, on el 1920 els socialdemòcrates havien rebut 25.000 vots i els independents 2000. El juliol del 1923, els socialdemòcrates obtingueren 12.000 vots i el Partit Comunista, 11.000. Assenyala també que les eleccions en el sindicat d'obrers metal·lúrgics de Berlín del juliol donaren 54.000 vots als comunistes i 22.000 als socialdemòcrates. El Partit Socialdemòcrata queia a trossos. El 29 de juliol una conferència de diputats de l'ala esquerra demanà la fi de la coalició amb la burgesia i la cooperació amb el Partit Comunista, cosa que provava la pressió de les masses als obrers socialdemòcrates. Els obrers de les impremtes públiques de Berlín demanaren la formació d'un nou equip editorial pel Vorwaerts, el diari socialdemòcrata, i un govern socialista que s'apropiàs dels béns de la propietat i dissolgués la Reichswehr. Però no cal treure'n deduccions. Brandler, qui (a les ordres de Moscou) conduí la retirada i no tenia cap raó per exagerar les forces de les que disposava, afirmà a la reunió del CEIC. [7] en tractar dels fets alemanys: “Hi havia signes d'un moviment revolucionari ascendent. Temporalment tinguérem el suport de la majoria dels obrers darrera nostre, i davant d'aquella situació amb unes circumstàncies favorables hauríem procedir immediatament a l'atac”, una valoració que fou subscrita per tots els militants presents del partit alemany.[8] Però la direcció del Partit Comunista d'Alemanya era tan impotent després de la vaga contra Cuno com abans. Brandler, fidel a la seua malinterpretació del front unit, no podia veure que quan a la fi els obrers socialdemòcrates es giren cap al partit comunista és temps d'actuar, i que aleshores les negociacions amb els dirigents socialdemòcrates, per molt d'“esquerres” que siguen, no aporten res i poder fer perdre-ho tot. Continuà amb l'agitació per un govern obrer, una consigna sempre perillosa i ara triplement després de la desviada afirmació de Zinov'ev de feia unes setmanes. I ara, a més de feblesa i de la vacil·lació, i per destruir completament qualsevol oportunitat que el Partit Comunista alemany pogués tindre per redreçar-se i posar-se al nivell dels esdeveniments, Stalin a Moscou, el mateix home que el del 1913 i el 1917, sostingué el proletariat alemany havia de retrocedir.
El Comitè Executiu de la Internacional havia romàs força incommogut pels esdeveniments d'Alemanya, i fou la vaga contra Cuno la que va atreure els caps del Partit Comunista alemany i de la Comintern. Tenim un relat d'aquest període d'un d'ells, “El juny”, diu Kuusinen, “la situació d'Alemanya era justament encara de la qual cap persona amb sentit comú hauria pogut considerar apropiada per l'organització d'una insurrecció armada com a propera tasca... A principis d'agost, hi hagué un canvi brusc a Alemanya. La situació general esdevingué revolucionària. D'això tenim una prova en el poderós moviment de masses que dugué a la caiguda del govern de Cuno”. [9] Així és com una situació general pot esdevindre revolucionària en pocs dies. I aleshores de nou amb la forma típicament contradictòria de l'estalinisme, culpa de tot a la direcció local: “Si el PC alemany hagués previst aquest moviment, hauria entrat amb coratge a la lluita el juliol, hauria pres la iniciativa i la direcció del moviment”. Però després de la caiguda del govern de Cuno, el comitè executiu provà tardanament de moure's. Zinov'ev, amb tota la seua timidesa i feblesa de càracter, era un revolucionari, ensinistrat en l'escola de Lenin, i en tres dies ja tenia l'esborrany de les tasques immediates que li esperaven al partit a Alemanya. “La crisi s'aproxima. Hi ha interessos enormes en joc. El moment s'apropa com més va més i cal tindre-hi coratge, coratge i més coratge”. La direcció del partit alemany era feble, però encara tindrien quatre mesos per endavant. Encara hi havien possibilitat per fer provar de lluitar. Però aleshores aparegué Stalin, amb la seua política característica del 1917, una malfiança orgànica en la revolució proletària, una desconfiaça que faria d'ell el representant suprem de la burocràcia obrera amb la seua determinació burocràtica de mai no arriscar la pròpia situació en defensa o suport de cap revolució proletària. En aquell mes d'agost, quan Lenin, com el 1905 i el 1917, hauria cridat al partit a organitzar la revolució, Stalin escrigué una lletra a Zinov'ev i Bukharin:
"Haurien
els comunistes (en un determinat estadi) de lluitar per prendre el
poder sense els socialdemòcrates, són prou madurs per
fer-ho? Aquesta, en la meua opinió, és la qüestió.
Quan prenguèrem el poder, teníem a Rússia
suports com ara (a) la pau, (b) la terra pels camperols, (c) el
suport de la gran majoria de la classe treballadora, (d) la simpatia
dels camperols. Els comunistes alemanys no tenen ara res que s'hi
assemble. Naturalment, tenen la nació soviètica com a
veïna, cosa que no teníem nosaltres, però que els
hi podem oferir ara mateix? Si ara, a Alemanya el poder, per dir-ho
així, cau, i els comunistes el prenen, s'estavellaran. Això,
en el 'millor' dels casos. En el pitjor, seran esmicolats i
foragitats. Tot plegat no és que Brandler vulga 'educar les
masses', sinó que la burgesia i els socialdemòcrates de
dretes transformaran les lliçons—la manifestació—en
una batalla general (i en aquest moment ells tenen totes les de
guanyar) per exterminar-los. Naturalment, els feixistes no dormen,
però ens interessa que ataquen primer: això aplegarà
tota la classe treballadora al voltant dels comunistes (Alemanya no
és Bulgària). A més, d'acord amb tots els
reports, els feixistes són febles a Alemanya. En la meua
opinió, els alemanys han de contindre's i no deixar-se anar”.
[10]
Aquesta és la veu de Citrine, d'Otto
Bauer i de Léon Blum, i aquest és l'Stalin real. “That
is the voice of Citrine, Otto Bauer, and Leon Blum, and that is the
real Stalin. “Si ara, a Alemanya el poder, per dir-ho així,
cau, i els comunistes el prenen, s'estavellaran. Això, en el
'millor' dels casos”. 1917, 1923, 1925-1927 a Xina, 1930-1933 a
Alemanya, sempre tenim aquesta malfiança en el proletariat
revolucionari que fa d'Stalin el portaestandard del socialisme
nacional. Com a antic bolxevic, les masses i el partit el creien
deixeble de Lenin. La burocràcia s'aplegà al voltant
d'aquest superburòcrata des d'un bon començament. Fou
així que la revolució alemanya fou traïda.
Stalin, amo de l'aparell, imposà la seua idea, i després d'això, únicament hi havia una coisa certa, que la revolució alemanya mai no seria duta a la victòria per la Internacional Comunista.
Amb el col·lapse del govern de Cuno, els capitalisme alemany s'enfrontava al desastre. De nou, res no podia salvar-lo tret de la socialdemocràcia, i aquests sicofantes que mai no han pogut dirigir res que no siguen les expedicions colonials contra llurs propis seguidors, es llençaren al rescat. Stresemann, capitalista, formà un govern de coalició, que col·locava els socialdemòcrates en les posicions més perilloses, Interior i Justícia, on serien responsables d'abatre els obrers revolucionaris, i Finances, on serien responsables de qualsevol nova fluctuació del marc.
El nou govern havia d'estabilitzar el marc i crear impostos pels rics. Però entre l'agost i l'octubre la inflació continuà, tot augmentant la misèria, la indigència i l'exasperació de la població. El proletariat alemany esperava la Tercera Internacional i la Tercera Internacional esperava el proletariat alemany.
La pressió dels esdeveniments havia tingut el seu efecte fins i tot en la direcció socialdemòcrata, part de la qual es desplaçà cap a l'esquerra. Primer a Turíngia, el març, i després a Saxònia, el setembre, els socialdemòcrates d'esquerra havien format governs socialdemòcrates que depenien del suport comunista. Stresemann a Berlin volia combatre'ls, però eren governs legalment elegits, i temorós dels obrers no va voler fer cap moviment. Però una situació revolucionària no para quieta. Si l'esquerra no actua, la dreta ho farà. Les setmanes passaven, el partit revolucionari no feia res, i la reacció, amb una coratge crescut, prengué la iniciativa. A Baviera, els contrarevolucionaris, hostils a la socialdemocràcia, proclamaren una dictadura dretana. Stresemann a Berlin, en una actitud ostensible contra ells, donà plens poders a la Reichswehr per restaurar l'autoritat del govern central i col·locà Alemanya sota la llei marcial. Tot d'una els capitalistes protestaren contra la política de Hilferding d'estabilització del marc i d'impostos als rics. Alhora, demanaven l'abolició de la jornada de vuit hores. Hilferding fou destituït i el govern d'Stresemann assumí poders dictatorials en els afers econòmics.
La revolució, deia Marx, necessita de vegades el fuet de la contrarevolució. Hi havia una oportunitat caiguda del cel pel Partit Comunista. La preparació per a la revolució podia fer-se sota la consigna legítima de la defensa dels drets legals dels obrers.
Trockij, a Moscou, ja havia quedat fora de les reunions secretes dels dirigents, i l'actitud d'Stalin contra la revolució sols es revelà després, quan Zinov'ev i Kamenev hi trencaren i feren públic els orígens de la lluita contra el trotskisme. Però la incompetència del Partit Comunista alemany per a la seua missió podia veure-la qualsevol revolucionari preparat. El setembre, Trockij advertí el comitè central del partit alemany contra “el fatalisme, l'endormiscament, etc.”. Fou ridiculitzat. En afirmar que la situació revolucionària alemanya ja era de tot madura, demanà que es fixàs provisionalment una data (subjecte de canvis sobtats d'acord amb la situació general) per vuit o deu setmanes en endavant, i que el partit concentràs totes les energies en organitzar les masses per a la revolució. La Internacional, dominada per Stalin, refusà la proposta. [11]
El "rebombori de novembre" [12] queia sobre el poble alemany. “Remmele ha explicat com les masses romanien als carrers tota la nit, com confiscaven automòbils luxosos, i quina era l'actitud de les dones. Camarades, això, per a nosaltres, era molt més important que els volums de les tesis que vam escriure. Hem de tenir aquest sentit de les masses. La descripció que va fer Remmele, que ens va donar König, que Thälmann tot sovint ens ha dibuixat, això era el més important d'Alemanya. El 25 d'octubre no era a Leipzig, era a Alemanya. Ereu vosaltres el megàfon d'aquest rembombori?
"Les masses actuaven espontània, però els membres del comitè central, com Heckert, no actuaven espontània. Si ell és un dirigent, ha d'ésser capaç de sentir el que hi ha a les masses...” [13]
Així, després de la derrota, Zinov'ev apostrofava Brandler i Heckert. Però Brandler, per molt dretanós que fos, era un revolucionari honest. En veure que la revolució era a les mans anà a Moscou el setembre per demanar instruccions i ajut. [14] Durant dies anà d'oficina a oficina, però els dirigents de la revolució mundial l'evitaven i no podia obtindre cap entrevista. A la fi, els darrers dies de setembre, tingué una trobada a la que hi assistiren Stalin i Zinov'ev. Li donaren l'extraordinària instrucció d'entrar en el govern socialdemòcrata de Saxònia i formar un govern obrer. Brandler hi refusà. Sabia que fer-ho seria la mort de la revolució. Li digueren que l'entrada tenia com a objectiu armar el proletariat per preparar així la insurrecció. Els hi respongué que si aquest era l'objectiu, abans de l'entrada caldria una prepació intensa tan a Saxònia com a la resta d'Alemanya. Sense això, l'entrada a un govern socialdemòcrata seria un signe de retirada, no de preparació de la revolució. Stalin insistí en l'entrada immediata, i sota la tradició bolxevic de la disciplina de la qual Stalin sabia molt bé com abusar-ne, Brandler ho acceptà, fent, com confessà més tard, l'errada més gran de la seua vida. Però Stalin (que com sempre treballava en secret) no deixà res a l'atzar. Contra els desitjos de Brandler, [15] Zinov'ev, com a president del comitè executiu, envià un telegrama a la seu comunista de Saxònia on s'hi ordenava l'entrada immediata en el govern. Per assegurar-se que Brandler no prendria cap acció individual, se li donaren instruccions per entrar també en el govern. Qualsevol via de sortida quedava bloquejada. En la reunió d'investigació del gener, Zinov'ev, en llegir aquest famós telegrama, digué que l'entrada tan sols s'havia de fer amb la condició que Zeigner i els ministres socialdemòcrates es preparassen per armar de cinquanta a seixanta mil homes. Però és dubtós que aquesta condició s'enviàs en el telegrama, ja que quan Zinov'ev llegí aquest passatge, Pleck digué que el partit no havia reportat aquesta condició, [16] i Pleck era membre del comitè central. Brandler i els seus col·legues entraren en el govern. [17] No pogueren armar seixanta mil homes, ni tan sols seixanta. Dies després els acords amb el govern socialdemòcrata de Turíngia foren completat. I tot el que succeí a continuació fou un bluf.
El pla de campanya del comitè executiu era que el proletariat s'hauria d'aixecar a Saxònia i així crear una barrera entre la contrarevolució del nord i Baviera, al sud. Al mateix temps el partit havia de dur a terme una mobilització nacional de les masses. Però entre el 8 i el 21 d'octubre no sols no hi hagué cap armament del proletariat, sinó tampoc cap mobilització nacional ni cap preparació generalitzada per la insurrecció. L'armament del proletariat per a la revolució, la preparació tècnica, és de lluny la part més important de la insurrecció. Donat l'ànim de les masses, la preparació política correcta, i el lideratge decisiu, l'armament real no hauria estat insuperable i ni tan sols un obstacle greu. Però no hi havia cap preparació política. Contràriament, a tots els centres comunistes hi havia uns pocs centrenars de camarades armats i que esperaven un signe que es donaria segons el resultat de la conferència de Chemnitz. Això era una conspiració, no una revolució. Rosenberg, que era militant del Partit Comunista alemany i més tard formà part de l'executiu, suggereix que l'estratègia que hi havia al darrera de la direcció comunista era que si esclatava una revolució ells s'hi posarien al capdavant, però que si no ho feia volien superar la reacció a través d'una coalició amb els socialdemòcrates d'esquerra. És una maniobra estalinista característica, i això val per tots els moviments del Partit Comunista durant les setmanes que seguiren a la lletra d'Stalin.
El 21 d'octubre tingué lloc la conferència de Chemnitz. Brandler, de qui hem destacat les activitats ministerials fetes en la darrera quinzena, proposà una vaga general i una insurrecció armada. El membres socialdemòcrates del gabinet hi refusaren, i davant d'això Brandler renuncià a la revolució. Per bé que fou un malentès, podem citar l'actuació de Thälmann a Hamburg com una prova adequada de com de miserablement dugué a terme la seua agitació el Partit Comunista alemany. L'episodi el relata Rosenberg. Aquella ciutat revolucionària (Hitler té por, bullia. L'11 d'octubre una conferència dels obrers de les drassanes havia demanat una vaga general per evitar que les unitats de la Reichswehr properes a Hamburg fossen enviades per esclafar el govern saxó. El Partit Comunista d'Hamburg els frenà. Amb tot, dos dies després, a les cinc de la matinada, tres-cents comunistes atacaren vint comissaries de policia i començaren la revolució alemanya. Tan sols tres-cents combatents quan els militants del Partit Comunista a Hamburg eren uns dos mil. Des d'octubre del 1917, les masses dels països on hi ha un partit comunista fort han après a girar-se cap a ell per trobar una direcció revolucionària, i per comptes que cadascun d'aquests dos mil militants anàs a la seua fàbrica o sindicat a cridar a milers de companys després de setmanes de preparació, el proletariat d'Hamburg veia amb sorpresa com un comunista de cada sis s'implicava en el que no era més que una aventura criminal. Per desviats que fossen, aquests pocs lluitaren amb una valentia estoradora. A dos quarts de sis havien capturat gairebé totes les comissaries de policia que havien atacat i s'havien apropiat de precioses armes i municions. Però l'aixecament s'empetití i deixà la situació pitjor que abans.
Immediatament després del fiasc d'Hamburg Radek arribà a Saxònia des de Moscou com a cap de la delegació russa, i trobà la mateixa situació que s'havia evidenciat a Hamburg. La insurrecció sota aquelles circumstàncies era una bogeria. El partit havia perdut la seua oportunitat i havia de reconèixer la seua derrota. Ço que calia tèmer ara era el pànic de les masses i el seu allunyament del Partit Comunista. Per fer de nou el partit el centre de referència de les masses per ser capaç de reprendre la lluita en un estadi posterior, Radek aconsellà de fer lluites parcials (manifestacions, vagues polítiques, etc.). Però l'esperit del partit estava trencat. Durant tres mesos havien deixat que l'herba cresqués al seu voltant. Les bases sabien que si el partit s'hagués preparat per una acció concertada i l'hagués emprès, les masses els haurien seguit. Fins i tot mentre tenia lloc la comèdia del parlament saxó, el Partit Socialdemòcrata queia a Berlín. Una moció favorable a la coalició amb la burgesia trobà tan poc suport que no va poder presentar-se a la conferència. La proposta de destitució de l'equip de Vorwaerts fou adoptada per 219 vots contra 215. Aquestes decisions i altres de similars foren aplaçades per la següent reunió, i de nou adoptades, i això, tot i que els delegats sempre pertanyen a la dreta de les bases. Els corresponsal del Observer estimà que el vuitanta per cent de les bases ja no seguia als antics dirigents socialdemòcrates. La tàctica del front unit i la situació objectiva havia preparat el terreny. Únicament calia l'acció, i després d'agost, l'acció es podia haver encetat després de vuit o deu setmanes de preparació ardent en les organitzacions de masses dels obrers. Però Stalin no volia que ni a ell ni a la seua burocràcia els destorbés una revolució alemanya i havia vist ja que no hi hauria cap acció. Radek provà d'organitzar manifestacions, peròque res el destorbés, ni a ell ni a la seua burocràcia i s'havia ocupat que no es realitzés cap acció. Radek provà d'organitzar manifestacions, però de Berlín, on s'hi concentraven els batallons més destacats de la classe treballadora, arribaren notícies que l'amargor i la desil·lusió dels militants del partit era tan gran que el partit no podia atreure les masses, ni tan sols per una manifestació. I una vegada més, quan la impotència de l'esquerra es va fer clara la contrarevolució començà l'ofensiva. Stresemann destruí els govern socialdemòcrates de Saxònia i Turíngia sense que s'alçàs ni una mà en defensa. Hitler provà el seu primer cop a Baviera i fracassà, però els dretanosos hi romanien en el poder, i Hitler i Ludendorff escaparen gairebé sense càstic. El terror, però, caigués sobre els obrers alemanys. El Partit Comunista fou il·legalitzat; 9.000 obrers foren duts a judici. “Els suïcides a la presó” i “els abatuts mentre provaven de fugir” es multiplicaven. I després de la derrota política vingué la retallada de salaris i la pèrdua de la jornada de vuit hores, una de les poques conquestes de la revolució del 1918. Els obrers alemanys s'havien passat de la Segona Internacional a la Tercera i no hi havien guanyat res—ni tan sols la satisfacció i l'experiència d'una lluita. Aquest part de la lliçó molts l'haurien de recordar. Però tot i que era clar per alguns pocs observadors d'aleshores, [18] els obrers alemanys no sabien, i tot just ara ho comencen a veure els obrers d'Europa, que la burocràcia sota Stalin únicament ha volgut que la deixassen en pau, i posarà tot moviment de la classe treballadora d'Europa al risc de la derrota abans de fer cara a les complicacions d'una revolució proletària.
El fracàs de la revolució alemanya segellà la victòria d'Stalin a Rússia. Reforçà el desenvolupament de la burocràcia cap al nacionalisme que es proclamaria un any després en la monstruosa teoria d'Stalin. La revolució mundial no arribava en safata. Calia lluitar per ella. Però la conseqüències del fracàs són gairebé automàtiques.
És impossible minimitzar la importància de la derrota alemanya. Actualment, els trotskistes i els estalinistes (tots llevat de Brandler i els seus seguidors) estan d'acord que el 1923 es va perdre la més clara de les situacions revolucionàries de la postguerra. Les arrels de la derrota es trobaven a Moscou, no a Berlín, i a Moscou en més d'un sentit.
Hem tingut cura d'assenyalar el paper de Lenin l'octubre del 1917, i el paper que hauria jugat a Moscou si hagués tingut prou forces l'octubre del 1923. Trockij ha fet una confessió valuosa en el seu recent llibre, La Revolution Trahie, [pg 118] on afirma que si Lenin hagués viscut, l'avenç de la burocràcia hauria estat més lent “si més no en els primers anys”. La importància d'això per nosaltres és de més gran fora de Rússia que a dins. Si Brandler s'hagués trobat a Moscou, no amb Stalin, l'avantguarda del revisionisme, sinó el socialisme revolucionari encarnat per Lenin, hi hauria hagut una revolució a Alemanya el 1923. Podria haver resultat en una derrota. Però una derrota el 1923 hauria estat la preparació més ferma per una nova insurrecció una dècada més tard. La inacció del 1923 penjà feixugament damunt de l'Alemanya prehitleriana. Hi ha accidents en la història. El nas de Cleopatra podria haver estat més curt, i una bala perduda podria haver matat el general Bonaparte. A grans trets la història hauria estat la mateixa. Però els que vivim actualment en un període on una victòria o una derrota revolucionària afecta en el sentit més literal les vides de la meitat dels habitants del món, no pot permetr's gaires filosofies quant a les raons que provocaren l'èxit o el fracàs. El leninisme és la única solució pels problemes del món modern. Ens podria haver salvat d'una altra guerra mundial de l'abast de la que s'apropa. Però calia en gran mesura un Lenin per planificar i executar el leninisme.
Hi ha un altre aspecte estretament vinculat al primer. Ni Danton, ni Marat ni Robespierre foren com a individus essencial pel succés de la revolució francesa. El club jacobí brollà inconscientment. Cromwell no semblava conèixer exactament cap on anava sinó que tractava les circumstàncies a mesura que es presentaven. En el moment que hem aconseguit el Partit Bolxevic i la Internacional Comunista, però, tenim organitzacions, basades en la ciència històrica, creades i ensinistrades amb el propòsit d'implicar-se i d'influir-hi conscientment en els processos objectius de la història. A primer cop d'ull el paper del geni individual hauria de quedar disminuït. Contràriament, en l'únic succés que poden exhibir aquestes organitzacions, assum una importància gairebé terrorífica. I no és difícil de veure per què, especialment després d'un estudi profund del període del 1917 al 1936. El bolxevisme és una arma de doble tall. El propi èmfasi en el partit i en la direcció dóna una enorme responsabilitat al partit i a la direcció. Però la lectura de la història i l'aprovació de resolucions és una cosa. La capacitat de construir, d'avançar, d'aprofitar el moment correcte, de traduir la teoria en pràctica, no únicament per veure una línia correcta d'actuació, sinó també per ser capaços de convèncer els col·legues d'actuar amb la velocitat i la cohesió necessàries, requereixen en el centre d'homes d'una alçada inusual. El respecte per una teoria, per molt valuós que siga, pot ésser un pes mort, i en enfonsar la força d'una organització pot arruinar una situació revolucionària. La dictadura democràtica del proletariat i de la pagesia de Lenin, com la interpretaven Stalin i els antics bolxevics, gairebé impedí l'octubre. Els obrers de Petrograd ho tenien més clar. Una vegada i una altra veurem aquesta superioritat instintiva durant la revolució de part dels obrers avançats respecte de la ceguesa apresa i del conservadurisme de l'organització. Els homes que poden emprar la teoria i l'organització, i no ésser emprats per ells, són rars.
El bolxevisme és una arma de doble tall en un altre sentit, l'èmfasi en el centralisme de la Internacional. En Brandler amunt i avall a Moscou per demanar què fer és una imatge penosa i un advertiment. Cap revolució pot ésser duta a la victòria per dirigents d'aquesta mena. Sota Stalin, ja el 1923, aquesta dependència era una trampa. Però fins i tot amb Lenin hi havia perill. La direcció exitosa d'un partit revolucionària, col·lectiva o individual, és el treball d'un geni creatiu. La llarga llista de fracassos ens ho hauria d'ensenyar. El centralisme pot ajudar i guiar, però no pot crear aquesta direcció. Però pot, pel simple pes de l'organització, esclafar-lo i ofegar-lo. Veurem com la dependència del centre creà un cos de dirigents que sempre miraven a Moscou i que eren incapaços d'una anàlisi i d'una actuació independents. El moviment revolucionari, en un període revolució sense treva, no ha donat cap gran figura. Lenin i Trockij, Liebknecht i Luxemburg, tots es desenvoluparen en un altre període. La feixuga mà d'Stalin, la necessitat del control burocràtic a Rússia, tingué una enorme influència en la Internacional. Però les llavors del problema sempre hi havien sigut. Lenin ho veié, i n'advertí contínuament en contra. Fins i tot pel que feia a Trockij, destinat a succeir-lo, donava com a advertiment al seu testament que “li atreu massa l'aspecte purament administratiu dels afers”, és a dir el control des de dalt, que porta conscientment o inconscient a la supressió de la iniciativa individual. El centralisme democràtic exigeix que en el centre hi hagen homes no únicament d'una capacitat excepcional sinó amb una visió àmplia, un profund enteniment i una paciència immensa. De nou el leninisme depenia massa de Lenin. Els petits pilars no poden sostindre l'enorme estructura de la revolució mundial.
Tindre aquestes coses en ment és essencial per una correcta comprensió dels conceptes bàsics de Lenin. Si no ho fem, deixam la porta oberta als qui consideren els fracassos continus com una prova del desig utòpic—l'assoliment del leninisme condueix a la Rússia estalinista en un desenvolupament “inevitable” de la història. Aquest fatalisme no té lloc en el marxisme. El reconeixement del paper d'individus dotats en el procés històric com ho mostra la història recent, no és una concessió al derrotisme. Per tothom, tret dels òrgans ocupats que passen el temps amunt i avall, del moviment revolucionari això hauria de significar una major consciència de responsabilitat, de la necessitat de preparació i d'abnegació per acomplir les exigències. La desintegració del capitalisme ha dut i durà les masses cap endavant. Però l'acció decisiva, i és l'acció decisiva la que importa, resta i sempre restarà en uns pocs homes que veuen el procés històric com un tot, i que tenen la capacitat organitzativa i la determinació per consolidar la creixent insatisfacció de les masses en un partit, i que en el moment donat facen conscientment història com es féu història el 1917.
Després del fracàs de la revolució a Alemanya la primera tasca de la Internacional era examinar amb una honestedat escrupulosa les causes de la derrota. És un tòpic que la derrota del 1905 a Rússia fou, en paraules de Lenin, fou l'assaig de vestuari del 1917. Trockij ens diu que en els providencials mesos abans de l'octubre, avançava amb la major confiança, tot emprant els fruits del 1905 i l'intens estudi d'aquella experiència. Però ni la Internacional ni el Partit Comunista alemany mai no saberen la veritat del 1923. Stalin i Zinov'ev no podien permetre que la sapiguessen. De nou, per tant, tendiren a emprar el llur poder en l'organització per desviar les crítiques. Stalin féu un ús generós del seu armer sense fons de manipulacions i intrigues. La secció polonesa que tenia unes idees pròpies sobre la derrota alemanya fou titllada de facciosa. Un dels seus membres fou nomenat per treballar en una comissió que tractàs els fets alemanys. Zinov'ev no el convidà a les reunions. El gener tingué lloc a Moscou una reunió del comitè executiu per extreure'n lliçons de la derrota d'Alemanya. Zinov'ev hi culpà de tot a Brandler per no ésser capaç d'armar els obrers quan entrà en el govern saxó. No es féu cap intent de treure'n l'enorme importància de la derrota més gran que mai havia patit la Internacional. Però es feren algunes revelacions inequívoques a la reunió. El report mai no es féu públic, i per assegurar que Brandler no reportaria el que havia passat, i com havia passat, a tot el partit alemany, s'aprovà una resolució que li prohibia a ell i al seu estret col·laborador Thalheimer de tornar a Alemanya. Així en les discussions i eleccions del partit que tingueren lloc a Alemanya el 1924 la dreta no hi fou representada, les causes de la derrota mai no foren analitzades, i els dirigents d'esquerres, Ruth Fischer i Maslow, partidaris de Zinov'ev, assumiren la direcció del partit. Aquests nou nomenament eren importants. Ja que hi aparegué per primera vegada en la Internacional un tret que d'ençà d'aleshores sempre l'ha distingida, i que ha costat al proletariat internacional milers de valuoses vides—la incapacitat congènita de l'estalinisme de copsar no sols quan una situació revolucionària arriba sinó tampoc quan desapareix. La revolució havia mort a Alemanya. Passarien anys abans que tornàs a aixecar-se. La nova orientació per tant havia de reconèixer això obertament, passar a la defensiva i dur anys de feina per preparar la nova insurrecció. Però per una òbvia exigència compensadora per a la seua propaganda (veurem això una vegada i una altra) Stalin, ara que l'oportunitat havia passat, feia una crida estentòria a la revolució. [19] Zinov'ev, el seu portantveus d'aquells dies demanà que els obrers alemanys s'hi preparassen. Profesitzar la primavera o l'estiu. El 21 de gener la Internacional emeté un manifest: “La feina d'armar els obrers i de preparar-los tècnicament per la lluita decisiva s'ha de dur a terme amb tenacitat”. El 26 de març del 1924, el comitè executiu de la Internacional escrigué al partit alemany: “L'error de càlcul del temps dels esdeveniments fet l'octubre del 1923, causà les grans dificultats del partit. Tot amb tot, sols és un episodi. La valoració fonamental és la mateixa d'abans”.
Trockij i els seus seguidors, ara coneguts com l'Oposició, adoptaren la idea que la crisi revolucionària a Europa havia passada, que degut a la penosa derrota del proletariat alemany el capitalisme europeu havia entrat en un període d'estabilització, i que la base política per a la tàctica futura dels partits comunistes s'havia de basar en aquesta lectura de la situació. Durant uns mesos el trotskisme (per rar que sone això en els nostres dies) fou titllat com a “desviació dretanosa” i els trotskistes com a “liquidacionistes” de la revolució. Trockij refusà de consentir que Brandler fos el cap de turc i immediatament fou identificat amb Brandler. El Cinquè Congrés es reuní el 1924, i Zinov'ev i Bukharin, campions del combat contra el trotskisme, dominaren el congrés.
El Partit Comunista alemany per bé que durant alguns mesos fou declarat il·legal havia obtingut 3.600.000 vots en les eleccions de maig, davant dels sis milions dels socialdemòcrates (és fàcil de veure-hi el llur poder durant la crisi revolucionària entre l'agost i la derrota per retirada de l'octubre). A Gran Bretanya hi havia un govern laborista, a França Herriot governava al capdavant de la Coalició d'Esquerres. Això i altres coses, deia Zinov'ev “mostren l'enorme progrés de la lluita de classe i la imminència de la victòria final”. Radek, qui fou el principal portaveu de l'Oposició, fou titllat de “derrotista” i “reformista”, i el comitè executiu finalment aprovà una resolució que afirmava que a través de la seu brillant victòria a les passades eleccions, el PC d'Alemanya havia mostrat que “la seua força revolucionària és més gran que abans. Les victòries electorals a França i Txecoslovàquia mostres de formen similar el creixement decisiu de la influència del comunisme en les masses”.
Durant gairebé un any, partits comunistes de tot el món, que treballaren sota aquesta directiva, es comprometeren davant dels obrers, i pel llur aventurerisme i violència innecessària s'afebliren i enfortiren el creixement de la socialdemocràcia. L'expressió més tràgica d'aquesta exageració succeí a Estònia on a les 5:15 de la matinada de l'1 de desembre del 1924, 227 comunistes encetaren una revolució, i a les 9 havien estat completament derrotats, fent un dany inexpressable a llur propi partit i a la idea de les revolució proletària per tot el món.
Trockij no tingué un paper gaire destacat al Cinquè Congrés, però tot i que les seues idees foren repudiades, el seu prestigi personal era encara fort dins i fora de Rússia, i fou elegit membre del comitè executiu. Fou, si bé no en tots els respectes, el darrer congrés real de la Internacional. Cap altre es reuní durant quatre anys, i en aquella moment amb el creixement del poder burocràtic a Rússia i la influència personal corruptora d'Stalin, el centralisme de Lenin es convertí en una simple excusa per una tirania burocràtica recolzada en el poder i el prestigi del primer estat socialista. L'arma més poderosa de la Internacional Estalinista esdevingué un frau. Allò no podia derrotar la burgesia, però podia destruir qualsevol que refusàs de sotmetre's a la burocràcia. El canvia havia començat, com moltes altres coses a Rússia, des del moment que Lenin caigué malalt, i aquells tres que havia temut aprofitaren l'oportunitat de consolidar el llur poder. Això és una cosa ben simple de provar. En aquella precisa sessió secreta de l'executiu que enfosquí la important qüestió que havia d'aclarir, la delegació polonesa presentà una llarga protesta contra la influència corruptora dels mètodes d'Stalin a la Internacional. No era únicament de la derrota alemanya sinó la infàmia i el descrèdit de tots els qui no estaven d'acord amb els pronunciaments dels lacais d'Stalin.
“El
segon punt, que té una major importància internacional,
però que està directament vinculat amb el destí
del partit alemany, és el perill que sorgeix de la crisi per a
l'autoritat de la Internacional Comunista i del Partit Comunista
alemany.
”D'ençà que Lenin, el més gran i autoritzat dirigent del proletariat revolucionari mundial, deixà de prendren part en la direcció de la Internacional Comunista, i d'ençà del temps que l'autoritat de Trockij, un dels dirigents reconeguts del proletariat mundial, fou posat eh dubte pel comitè central rus, ha sorgit el perill que es destruesca l'autoritat de la direcció de la Internacional Comunista.
”És per tant el nostre deure comú no únicament dedicar totes les nostres energies a mantindre l'autoritat del comitè executiu i del seu presídium, sinó també d'evitar tota passa que puga fer difícil aquesta tasca.
”Sota aquestes circumstàncies consideram l'acusació d'oportunisme llençada contra Radek, un dirigent que ha realitzat grans serveis a la Internacional Comunista, no sols injustificada, sinó també perjudicial en el major grau per a l'autoritat de tots els dirigents de la Internacional Comunista. No hi podem veure cap base per aquesta acusació; per molt important que siga la qüestió de qui fou victoriós a Alemanya l'octubre, és clar que cap banda fou culpable d'extreure conclusions tàctiques oportunistes. Les diferències d'opinió que ha sorgit davant de la qüestió alemanya entre alguns dels més coneguts dirigents de la Internacional Comunista són les inevitables en un partit revolucionari viu, particularment quan el partit es troba en una situació tan difícil. Aquestes diferències d'opinió han sorgit en el passat en la direcció del comitè executiu sense donar lloc a acusacions mútues d'oportunisme.
“Refusem de veure-hi en això la llavor de tendències alienes al comunisme...” [20]
Tot hi és, l'autoritat de Lenin i Trockij
abans que Lenin caigués malalt, les infàmies personals
i violentes de Trockij per part del comitè central rus sota
Stalin, la llur ignorància o manca de cura de les
conseqüències, el llur costum d'amagar els propis errors
i enganys amb la infàmia d'aquells qui havien recomanat la via
correcta, l'absència de totes aquestes coses en els dies que
Lenin encara tenia autoritat i Stalin, “tirà i brutal”,
construïa el seu poder silenciosament però s'estava de
mostrar-lo obertament. La Internacional no era cega a totes aquestes
coses, però el destí de la Internacional quedà
segellat amb la victòria de l'estalinisme damunt del
trotskisme. El moviment és u, i ha d'ésser vist com una
unitat, i no se'l pot entendre de cap altra forma.
Tot esperant una revolució mundial Zinov'ev i Stalin cercaren masses insurrectes i en no trobar-les les inventaren. Formaren una Internacional Camperola, que, segons reportaren, contenia diversos milions de militants. A Amèrica fundaren un partit agro-laborista. En el Cinquè Congrés Kolarov reportà: “En els Estats Units els petits grangers han fundat un partit agro-laborista que com més va esdevé més radical, s'apropa més als comunistes i es permea amb la idea de la creacció d'un govern obrer i camperol als Estats Units”. Zinov'ev reportà que diversos milions de grangers d'Amèrica es veien impulsats per la crisi agrària cap al costat de la classe treballadora “tot d'una”.
La Internacional Camperola, els milions de grangers comunistes del Mig Oest, són morts actualment; tan morts com el socialfeixisme i el front popular ho seran demà. És el destí inevitable de totes les violacions estalinistes de la teoria marxista. Però la Internacional Camperola i les ximpleries similars moriren més ràpid que la majoria, ja que havien viscut tan sols en la imaginació corrupta d'uns pocs buròcrates poderosos. Amb tot, tingueren un paper en la desmoralització i destrucció final de la Internacional. L'agost del 1924, Trockij, amb un atac oblicu, havia lliurat una anàlisi característica del paper que Amèrica jugava ara en la regeneració d'Europa que aniria seguida de la crisi inevitable a Amèrica, les seues repercussions a Europa, i el desenvolupament de noves situacions revolucionàries. Davant de la mestria del marxisme, la oratòria brillant i tot el glamour que rodejava l'home d'octubre i l'heroi de l'Exèrcit Vermell, els atacs a Trockij i al trotskisme quedaren eclipsats. Els estudiants i intel·lectuals es feren amb el document, i de nou es revelava el successor natural de Lenin.
Stalin es jugava el prestigi amb la resposta, i es dedicà al paper de teòric en afers internacionals, un tema que en temps de Lenin havia preferit no fer, ja que no tenia ni coneixement teòric ni experiència pràctica. El setembre aparegué el seu article, que per acció reflexa atacava Trockij, és a dir qualsevol cosa que deia en aquell moment Trockij. “En segon lloc, no és un fet que les lluites decisives hagen tingut lloc ja, i que el proletariat haja sigut derrotat en aquestes lluites i que el poder burgès s'haja, davant d'aquestes, confirmat. No hi ha hagut encara lluites decisives, perquè no hi havia partits bolxevics de masses adequats per dirigir el proletariat a la dictadura. Sense aquests partits, sota les condicions de l'imperialisme, les lluites decisives per la dictadura són impossible. Les lluites decisives a Occident encara han d'arribar. Únicament hi ha hagut el primer atac seriós, que fou refusat per la burgesia, en una primera prova seriosa de força, que demostrà que el proletariat encara no és prou fort per derrotar la burgesia, i que la burgesia ja no posseeix la força per derrotar decisivament el proletariat. I precisament degut a que la burgesia ja no té prou força per fer agenollar el proletariat, es veié obligada a abandonar l'atac frontal, a entrar en vies de compromís, i a refugiar-se en el 'pacifisme'” [21]
Publicà aquest article el setembre, però a l'octubre ja havia decidit d'acceptar l'estabilització. La revolució imminent s'havia d'abandonar sense vacil·lacions. L'estabilització fou declarada, i Stalin produí la seua contribució més clarament personal al marxisme—el socialisme en un sol país. Aquell mes també aparegué “Lliçons d'octubre” de Trockij. Stalin podia veure a Rússia que aquell verí de trotskisme tenia el seu mèrit. Aleshores el seu control era absolut. Però és important per a nosaltres veure com a banda de la intriga interna i de la corrupció preparà les seues victòries a la Internacional.
La Internacional Comunista publica un setmanari, la Correspondència Internacional de Premsa, en nombrosos idiomes, inclòs l'anglès. Tracta de tots els aspectes del comunisme dins i fora de Rússia, i en ell s'hi han publicat tots els documents oficials importants del partit rus i de la Internacional. [22]
El llibre de Trockij aparegué l'octubre, i l'edició anglesa de la Correspondència Internacional Premsa del 18 de novembre del 1924, publicà un número especial dedicat a un llarg article—“Com hom no hauria d'escriure la història d'octubre”. El 5 de gener aparegué un altre número especial que contenia un article d'O. W. Kuusinen “Una descripció incorrecta de l'octubre alemany”; i dues altres: “Els camarades Brandler i Thalheimer davant de l'atac del camarada Trockij”, i “Els trotskistes alemanys i l'actitud del camarada Trockij”. El 20 de gener arribà un nou número especial amb un article de Bukharin: “Una nova revelació per l'economia soviètica, o com es pot destruir el bloc obrer i camperol. (Una discussió dels fonaments econòmics del trotskisme)”. Aquest número contenia una resolució del comitè central de la Joventut Comunista d'Alemanya que afirmava que el llibre de Trockij era simplement un intent de plantejar qüestions ja decidides per la Tretzena Conferència del Partit Comunista de Rússia i el Cinquè Congrés de la Internacional. Trockij, deien, feia el seu antic joc de violar la disciplina de partit. El 22 de gener del 1925 aparegué un número ordinari on s'hi publicava la decisió del comitè central del Partit Comunista de Rússia davant de l'“actitud” del camarada Trockij, i una declaració que deia que Trockij estava completament aïllat a Rússia i a tota la Internacional Comunista (Gran Bretanya inclosa) llevat de Noruega i França. El 23 de gener aparegué un altre número especial, “L'octubre i la teoria del camarada Trockij de la revolució permanent”, del propi Stalin, també un article dedicat al trotskisme, “La nova discussió”, de Rijkov; “Les lliçons d'octubre i el Partit Comunista de Bulgària”, de V. Kolarov; “Era Lenin realment el dirigent del proletariat i de la revolució?” de Kamenev; “Les lliçons d'octubre” de N. Krupskaja. El 29 de gener un altre número especial —“Els principis ideològics del trotskisme”, de Bela Kun; “La teoria del camarada Trockij i la pràctica de la nostra revolució”, de G. Sokolnikov; “Com la revolució prengué les armes” de S. Gussijev, un atac als errors de Trockij com a dirigent de l'Exèrcit Vermell, amb detalls dels comunistes que havia afusellat. El 7 de febrer del 1925, un altre número especial—“Lletra de Trockij al ple del comitè central, i la resolució del ple de condemna a Trockij”; un article, “Pel que fa a la teoria de la revolució permanent”, de N. Bukharin. Aleshores, al final, el 26 de febrer del 1925 arribà la Ventafocs—un número especial que contenia “Les lliçons d'octubre”, de L. D. Trockij. Dos mesos més tard el comitè executiu es reuní a Rússia, condemnà el trotskisme, i adoptà la nova tesi d'Stalin que el socialisme podia construir-se en un sol país. Davant d'aquest exemple típic dels mètodes d'Stalin les bases del partit, tant de dins com de fora de Rússia i alguns dels propis buròcrates, eren indefensos. La cosa curiosa fou que la tesi propugnada per Trockij a “Les lliçons d'octubre”, que la direcció pusilànim d'Alemanya matà l'aixecament, és doctrina ortodoxa en l'actualitat. La seua condemna de Zinov'ev i Kamenev per llur estretor de mires el 1917 aviat esdevindria un dels temes principis d'Stalin. Però mentre Trockij aleshores creia que ells i no Stalin eren els responsables de la política traïdora a Alemanya el 1923, i lligava tots dos episodis com a prova concreta d'una tendència política, Stalin simplement els difamà per tal de desacreditar-los personalment. Zinov'ev ja havia caigut de fet en desgràcia l'abril del 1925, i Bukharin representà Stalin en la sessió conjunta de la Internacional i de l'executiu del PCUS que condemnà el trotskisme. A la fi del debat Bukharin agraí els delegats per la llur adhesió al leninisme contra el trotskisme, i els explicà com d'important era la victòria aconseguida. “Camarades, en aquesta discussió, en aquesta lluita, no hem pres naturalment únicament decisions organitzatives. Hem mobilitzat totes les forces intel·lectuals del nostre partit. Hem creat força literatura nova sobre la qüestió, i com a resultat d'aquestes dues discussions podem dir que el nostre partit ha assolit un estadi superior... No volem sostindre que el nostre partit siga ara 100% bolxevic. Però en aquestes dues discussions, hem guanyat unes victòries bolxevics brillants. Hem superat ideològicament el trotskisme; hem aïllat els dirigents de l'oposició, i únicament aleshores hem pres diverses mesures organitzatives. Sabem quines mesures hem pres i a quines decisions ha arribat el comitè central del partit pel que fa a la darrera actuació del camarada Trockij. El camarada Trockij ha estat destituït el comissariat de la guerra...”[23]
Després d'uns quants anys Bukharin, i després tots i cadascun dels que havien ajudat Stalin a destruir Trockij anavren a tindre alguna experiència personal de victòries ideològiques seguides de mesures organitzatives. Els dirigents, Zinov'ev i Kamenev, anaven a pagar amb la reputació i la vida. El peatge no ha estat pagat del tot. Quina companyia d'assegurances arriscaria un penic per la vida de Bukharin? Però tot això encara havia d'arribar. Mentres, sobre la base de la seua preparació ideològica Stalin esclafà tots els seus oponents en la Internacional. L'estabilització fou reconeguda oficialment i els esquerranosos desaparegueren. Fischer i Maslow foren expulsats, i substituïts per Thaelmann i Neumann. A Polònia el grup dirigit per Domsky fou substituït pel de Varsky-Kostreva; Treint i Girault a França foren destituïts, després expulsats i substituïts per Doriot, Barbe i Thorez. Mai un poder tan gran ha estat aplegat en un sol home en la història moderna, i mai no ha estat emprat de forma tan viciosa i amb conseqüències tan immediates. La personalitat dominadora d'Stalin, la seua voluntat de poder, foren reforçades pel seu empirisme, la seua ignorància, la seua destressa, que ell i tants d'altres han confós amb la intel·ligència. Gairebé tots els qui havien seguit Lenin com un ramat, seguiren finalment Stalin. Sols Trockij de l'antic comitè central anava a mantindre l'oposició a l'estalinisme. Aquests homes, Zinov'ev, Bukharin, Tomskij, ajudaren Stalin en la destrucció de ço que sempre havien admès verbalment com a fonamentals, però no creien que pagava la pena de lluitar-hi. En poc més d'una dècada la majoria d'ells foren duts a judici, conscients que la meitat del treball pel qual havien donat la vida era destruït ara, i l'altra meitat, l'estructura socialista de la Unió Soviètic es degradava i deteriorava imparablement. Víctimes conscients de la llur feblesa moral i intel·lectual, encara foren tan humilitats i derrotats com per fer per salvar la vida una nova traïció, una nova condemna del trotskisme, una major rebaixa abjecta davant de l'autor de la llur destrucció.
El règim estalinista ha degenerat
intel·lectualment tant que ha perdut la capacitat de fer fins
i tot propaganda intel·ligent. Mentre Stalin emprà
Zinov'ev i Kamenev contra el trotskisme, òbviament negà
la importància dels desacords del 1917. Lenin quan assenyalava
en el Testament la llur feblesa política advertia expressament
que aquell comportament del 1917 no fos emprat contra ells. Stalin,
però, no podia deixar passar l'oportunitat de la difamació
personal, i quan Zinov'ev i Kamenev s'hi giraren en contra, ell els
hi llençà l'antiga falta i els embolicà en ella.
Com La història de la revolució russa de
Trockij havia tingut tan bona rebuda, els estalinistes s'afanyaren a
produir-ne rèpliques. Una d'elles fou una col·lecció
d'articles i discursos d'Stalin, anomenada la Revolució
d'octubre, editat per Martin Lawrence. El material cobreix el
període entre el 1924 i el 1928. En la pàgina 70
apareix el següent, en l'edició del 19 de novembre del
1924: “De les memòries és clar que els contraris
a un aixecament immediat—els camarades Kamenev i
Zinov'ev—participaren en l'òrgan de la direcció
política de l'aixecament al costat dels defensors de
l'aixecament. No hi havia cap qüestió, ni n'hi podia
haver, d'un trencament”. Però en la pàgina 165
llegim, en l'edició del 3 de desembre del 1927: “Ja
sabeu que Kamenev i Zinov'ev anaren únicament a la insurrecció
quan se'ls mostrà el garrot. Lenin els dugué amb un
garrot que els amençava d'expulsar del partit (rieu, aplaudiu)
i foren forçats a participar en l'aixecament (ríeu,
aplaudiu)”.
Les contradiccions d'Stalin no ens importen. Pot seguir amb elles a Rússia. Ço que és extraordinari és que els seus partidaris en aquell país han justificat excessos com aquests—són legió—davant de les persones més progressives de l'Europa occidental. Els indicis, però, assenyalen que els estalinistes s'apropen a la fi del llur període de creixement.
[1] Un front popular.
[2] Un altre partit revolucionari, el Partit Obrer Alemany amb tendències sindicalistes, s'havia format però no s'havia consolidat.
[3] Veieu Arthur Rosenberg, La història del bolxevisme.
[4] El front unit pot oferir-se, és clar, per una lluita menor com una petita vaga. La cooperació en aquest cas és més fàcil i sovint té lloc amb bons resultats.
[5] L'experiència, especialment a la Xina, ha mostrat que això era un error i que els comunistes mai no s'ha d'associar amb cap govern llevat del que es base en els soviets o en altres organitzacions obreres.
[6] Història de la República Alemanya.
[7] El comitè executiu de la Internacional Comunista.
[8] L'autor posseeix el report d'aquesta conferència, “Les lliçons dels fets alemanys”, un document secret editat per la Internacional Comunista el 1924. Circulà sols entre els membres de diversos comitès nacional, i amb una bona raó. La traïdoria i la corrupció del Comintern són visibles a cada pàgina, especialment a la llum de les revelacions fetes després per Brandler i Zinov'ev. Brandler féu molts errors, però els pitjors els va cometre forçat.
[9] Els errors del trotskisme. Un simposi, publicat pel C.P.B.G., 1925, p. 345.
[10] P. 312, The Third International after Lenin, de L. Trotsky. Pioneer Publishers, New York. La lletra fou llegida per Zinov'ev al ple del comitè central i de la comissió de control central el 1927 i adjuntada en la memòria oficial del ple.
[11] Veieu el Labour Monthly, de gener del 1924, on Trockij, si bé no esmentava la revolució alemanya, defensava que es podia i s'havia de haver fixat una data. Actualment, per estrany que semble, els estalinistes estan totalment d'acord amb que hi havia una situació revolucionària a Alemanya el 1923. Brandler, diuen, l'arruinà.
[12] Del1918.
[13] Lliçons dels fets alemanys, p. 47. Si cap d'aquestes referències són inexactes o falses, sens dubte els estalinistes ho denunciaran.
[14] Brandler anà a Moscou convençut i optimista. “El camarada Brandler caigué en visions revolucionàries fantàstiques. La presa del poder li semblava ara una cosa fàcil i segura”. Així ho diu Kuusinen en Errors del trotskisme, p. 348.
[15] Lliçons dels fets alemanys, p. 38.
[16] Lliçons dels fets alemanys, p. 38.
[17] L'autor s'ha informat amb fiabilitat d'un estret col·laborador de Brandler que la seua única activitat en les reunions del gabinet era alliberar perturbacions estomacals d'una forma que era altament molesta no únicament pel comfort físic sinó també per l'educada sensibilitat dels ministres socialdemòcrates. Aquesta anècdota desagradable s'explica aquí únicament per la seua importància política.
[18] Veieu After Lenin, de Michael Farbman, 1924.
[19] És possible que tot i el que diguen i pensen Zinov'ev i els altres, el propi Stalin mai no cregué que hi hagués a prop cap situació revolucionària a Alemanya.
[20] Les lliçons dels fets alemanys, p. 61.
[21] International Press Correspondence, 9 d'octubre
[22] És en els seus arxius, per bé que mentiders ja que són de després de la mort de Lenin, on hom pot llegir la història de la Unió Soviètica i de la Tercera Internacional, i no en la constant correcció i falsificació d'Stalin i de la seua burocràcia a l'interior i a l'exterior, i les fidels transcripcions d'aquestes que fan Sidney i Beatrice Webb, Maurice Dobb, Remain Rolland, i tots els altres Amics de la Unió Soviètica.
[23] Bolxevitzar la Internacional Comunista. Publicat per a la Internacional Comunista pel C.P.G.B. p. 96..