La revolució mundial 1917-1936
LA TEORIA DEL SOCIALISME EN UN SOL PAÍS FOU EL triomf final de la burocràcia. Ja que si Rússia podia construir el socialisme tota sola, aleshores pels socialistes russos la revolució mundial ja no era una qüestió de necessitat sinó de benevolència gratuïta, i la benevolència gratuïta no té cap força en els càlculs dels governs, capitalistes o socialistes. Així la principal tasca de la Internacional Comunista no seria la revolució sinó “la defensa de la URSS”. El desenvolupament futur de la Unió Soviètica no era necessàriament, sinó sols accidentalment, una amenaça pel capitalisme mundial. Així el kulak i el nepista a Rússia, i la burgesia mundial a fora, havien aconseguit una important victòria front el socialisme marxià. Han calgut anys per tal que el món en general hi veiés totes les implicacions teòriques, però Trockij i l'oposició sabien des del primer moment que significava i a on duria, i des de l'octubre del 1924, ha estat la principal línia divisòria entre dos camps irreconciliables.
Hom podria pensar, però, que al menys l'adopció d'aquesta teoria implicava una determinació per concentrar-se en el desenvolupament intern de Rússia. Demanau ara a qualsevol Amic de la Unió Soviètic ben informat quin és l'origen de l'enfrontament entre el trotskisme i l'estalinisme, i planerament eixirà dels seus llavis: “Stalin volia industrialitzar Rússia, mentre Trockij volia difondre la revolució a l'exterior”. Quan la veritat és que durant quatre anys Trockij i l'Oposició d'Esquerres lluità per la industrialització de Rússia a una escala extensiva d'economia planificada, mentre Stalin i la burocràcia s'hi ficava pel mig i envià milers dels “super-industrialistes” a la presó i a l'exili a Sibèria. Tampoc no és correcte dir que la qüestió dels kulaks i de la col·lectivització de la pagesia fou la qüestió central de política interna que separà Trockij i Stalin. Presentar la qüestió d'aquesta forma és com moltes de les idees actuals de la Unió Soviètica, una cosa completament falsa, i es deguda al fet que els estalinistes proven d'amagar la llur llarga lluita contra la industrialització. La qüestió dels kulaks fou sempre secundària a la industrialització de Rússia, ja que en darrer terme es resoldria, encara que fos temporalment, únicament per la industrialització. Per a Marx i Engels, Lenin i Trockij, per a tots els marxistes, la pròpia idea de socialisme presuposava, en l'expressió de Lenin, “el desenvolupament enorme dels mitjans de producció”, és a dir industrialització. Rússia era un país endarrerit precisament degut a la petitesa de la seua indústria comparada amb l'agricultura. L'abril del 1923, en el Quart Congrés del Partit, quan el trotskisme encara no havia estat descobert, Trockij presentà algunes tesis al partit sobre indústria. [1] Foren acceptades unànimament, i de no haver sigut per la malaltia de Lenin i el que comportava, certament haurien estat dutes a terme amb energia.
Les tesis sostenien que la continuació de la dictadura del proletariat depenia en darrer terme no de l'aparell estatal, ni de l'exèrcit, ni de l'educació de la classe treballadora pel partit, sindicats, etc. Tot això resultaria “construït damunt de sorra” si no es feia damunt de la base d'una indústria en contínua expansió. “Únicament el desenvolupament de la indústria crea la base inamobible per la dictadura del proletariat”. En l'economia soviètica, l'agricultura, i una agricultura amb un nivell tècnic molt baix, era de primera importància. Això era una feblesa, i tan sols en relació a la restautació i el desenvolupament de la indústria i particularment de la indústria pesada seria possible alterar la importància relativa de l'agricultura i de la indústria, i desplaçar el centre de gravetat de la primera a la segona. “La duració del període la importància predominant de l'economia camperola en el sistema econòmic de la nostra federació dependrà no tan sols del nostre progrés econòmic intern, que davant de les condicions generals esmentades abans no pot ésser més que molt gradual, sinó també del procés de desenvolupament que tinga lloc més enllà de les fronteres de Rússia, és a dir, per damunt de tot de la forma amb la que avance la revolució en Occident i Orient. El derrocament de la burgesia en qualsevol dels països capitalistes més avançats produiria una gran emprempta en tot el temps del nostre desenvolupament econòmic, ja que tot d'una multiplicaria els recursos materials i tècnics per a la construcció socialista. Sense mai perdre de vista aquesta perspectiva internacional, el nostre partit alhora mai no ha d'oblidar ni ometre ni per un moment de la seua ment la importància predominant de l'economia camperola, quan estime les conseqüència de qualsevol pas que haja de prendre”.
Fins ara les tesis simplement afirmaven les premises fonamentals de la Revolució Permanent. Trockij mai no ha vacil·lat en la seua creença que la revolució a l'Europa occidental, i únicament ella, pot salvar Russia. I la revolució era l'aspecte més immediat de la Internacional. Pel poble rus la industrialització anava primer. “Sense oblidar ni per un moment els seus permanent problemes d'educació revolucionària, el partit ha d'adonar-se'n clarament que en l'actual període de construcció econòmica de la revolució la seua tasca més fonamental rau en guiar l'activitat econòmica en els punts bàsics del procés soviètic de construcció”.
D'on s'havia d'obtindre el capital? Gran Bretanya havia expoliat colònies durant segles, la Rússia tsarista havia provat de fer el mateix però bàsicament s'havia endeutat amb capital occidental. La Rússia soviètica havia abjurat del primer mètode, i el 1923 tenia poques oportunitats d'emprar el segon, ja que tan sols s'havia de fer amb moderació o Rússia de nou esdevindria un país colonial. Part del capital havia d'arribar de l'excedent agrari, però era igualment important per l'estat que la indústria no quedàs endarrerida respecte de l'agricultura, ja que altrament “es crearia una indústria privada damunt de la base d'aqueixa, i aquesta indústria privada a la llarga absorviria la indústria estatal”.
“Una indústria així sols pot considerar-se victoriosa quan dóna més del que rep”. Trockij reconeixia tota la importància a l'estímul de la producció camperola, amb el creixement inevitable dels kulaks. Però n'era conscient del perill.
Si la indústria no pogués donar prou béns al camperol, aleshores el producte del camperol romandria al camp, i donaria lloc a l'acumulació, l'especulació i a un creixement accelerat del capitalisme privat, amb un relatiu afebliment del proletariat. Així la industrialització no era una cosa bona de tindre, sinó una necessitat absoluta per la dictadura del proletariat. Així no es pot esperar que l'excedent agrícola aporte massa capital, ja que si els camperols fossen expoliats en benefici de la indústria, perdrien la fe en la direcció del proletariat, l'aliança es trencaria i, degut al seu pes preponderant en la comunitat, amenaçaria l'estabilitat de tota l'estructura. La solució de Trockij—la basà en un estudi dels escrits d'Engels i del desenvolupament que en féu Lenin—partia de la pròpia natura de la propietat col·lectiva i del sistema soviètic. Per començar, l'administració de l'estat soviètic podia ésser molt menys costosa que la de l'estat capitalista amb la seua feixuga alta burocràcia ben pagada. Una economia rígida hi aportaria capital per augmentar la producció. Les grans sumes, malbaratades pels rics en uns luxes absurds, s'unirien al total diponible per la despesa de capital. L'estandardització en la construcció industrial, que havia donat grans avantatges a Alemanya i a Amèrica per damunt de la resta del món, podia explotar-se fins al màxim en un estat socialista. El control nacional dels bancs, etc., evitaria el malbaratament i el caos i desordre típics de tot estat capitalista. El monopoli del comerç exterior donaria una gran oportunitat per atacar mercats exteriors, i per obtindre aquells productes forasters més necessaris per a la millora de l'economia de l'estat soviètic. Tots aquests avantatges s'explotarien millor sota una única autoritat econòmica per tot el país, el pla estatal per la indústria. El gran perill d'un pla així en qualsevol país però particularment en una Rússia endarrerida era la burocràcia. La correcció de la rigidesa burocràtica era la regulació per la comparació constant amb el mercat internacional d'una banda, i de l'altra per la participació vigorosa de les masses en els processos de producció, supervisió i control, amb el partit sempre com a guia i mediador.
La idea del pla estatal era peculiar de Trockij. Apareix en el llibre, Breu història de la revolució russa, escrita després d'octubre a temps perduts a Brest-Litovsk mentre diàriament esperava la revolució europea, i això prova una vegada més si és que calen proves el lloc que la construcció econòmica ocupa en la teoria de la revolució permanent. [2] Fins i tot Lenin, si bé com tot marxista hi creia en l'economia planificada, s'havia oposat a la idea d'un pla estatal únic al principi, però el desembre del 1922, tres mesos abans de deixar definitivament la feina, digué que havia examinat la qüestió i trobava que era una bona idea.
Les tesis foren unànimament adoptades a la conferència de la primavera del 1923 on Lenin havia volgut parlar. Però Lenin mai no tornà a treballar. I el paper dels individus tot d'una assumeix una importància difícil d'exagerar. Ja que tan bon punt Lenin fou fora del camí, Stalin, Zinov'ev i Kamenev, i quan aquests dos darrers foren bandejats, Stalin i Bukharin s'oposaren a les tesis en principi, i digueren que la industrialització i la planificació eren un dels més roïns crims del trotskisme. A Trockij, que pressionava per l'aplicació de les tesis, Stalin, ja a l'abril del 1924, li respondia amb una befa prodigiosa: “Qui no ha tingut experiència de la malaltia fatal de la planificació 'revolucionària', dels projectes 'revolucionaris' que es basen en la creença cega que un decret ho pot canviar tot, pot treure ordre del caos? Erenburg, en el seu relat Uskomchel (el Comunista Plenament Desplegat) ens dóna un retrat admirable d'un bolxevic afectat d'aquesta mena de malaltia. L'heroi s'ha proposat de produir l'home ideal. Està absorvit en la seua feina. Malauradament la criatura és un fracàs complet. La història és, òbviament, una extravagància; amb tot és un interessant punt de partida. Però ningú no ha ridiculitzat aquesta fe omnímoda en els decrets i plans en paper de forma més efectiva que Lenin”. [3] Stalin, ensinistrat en la intriga i encara no prou segur de si mateix, no donava noms. Zinov'ev menys discret ho deia més obertament: “Em sembla, camarades, que la persistència obstinada en aferrar-se a un pla preciós no és intrínsecament res més que una considerable concessió a la idea passada de moda que un bon pla és un remei universal, la darrera paraula en saviesa. La posició de Trockij ha impressionat enormement molts estudiants. 'El comitè central no té pla, i realment ens cal un pla!' és el crit que escoltem ara d'un determinat sector dels estudiants. La reconstrucció de l'economia en un país com Rússia és de fet el problema més difícil de la nostra revolució... Volem tindre els afers de transport gestionats per Dzerzhinsky; l'economia per Rijok; les finances per Sokolnikov; Trockij, d'altra banda, vol encarregar-se de tot amb l'ajut d'un 'pla estatal'”. I quan Bukharin ocupà el lloc de Zinov'ev com teòric en cap d'Stalin, en la reunió conjunta del comitè executiu i de la Internacional Comunista que adoptà la teoria del socialisme en un sol país, ho repetí. “El camarada Trockij assegurà que la causa de la crisi calia cercar-la en el fet que no hi hagués cap pla en la indústria. L'única forma de salvar la situació era augmentar els elements de la vida econòmica planificada mitjançant una dràstica concentració de la indústria, a través de diverses mesures administratives en l'esfera de l'organització de la indústria, etc. Tots els camarades de l'oposició compartien aquest punt de vista. Ço que importava, per tant, era la qüestió del pla econòmic. El camarada Trockij també ho expressà de la següent forma. Digué: 'Ara tenim la dictadura del nostre comissariat de finances, però el comissariat de finances sovint no dóna prou diners a la indústria'. Això era l'expressió d'anarquia i l'absència de pla en la direcció de la indústria. Tota la resta s'havia de considerar de segona importància. El camarada Trockij i l'oposició adoptaren una actitud similar vers la qüestió dels preus i de la reforma monetària. Per ells eren secundàries, i d'importància subalterna. El punt central era la planificació econòmica. [4]
“El comitè central del nostre partit té una idea completament diferent de la situació. La seua opinió és que feiem cara a dos importants problemes: el problema de la reforma monetària i el problema d'abaixar els preus, una política de preus que anava lligada a la reducció dels beneficis dels càrtels dels nostres consorcis i sindicats. Òbviament, l'economia planificada és millor que l'economia anàrquica. El nostre objectiu és apropar-nos a l'economia planificada; preferim l'economia planificada a l'anarquia en l'economia. L'economia planificada és un apropament vers el socialisme.
“Però en la situació que existia aleshores qualsevol referència a l'economia planificada era buida, si no es duia a terme la reforma monetària...” [5] Al llarg de totes les dificultats dels preus, les diverses crisis “retalladores”, és a dir, la gran discrepància entre els productes dels camperols i el valor dels béns industrials que rebien, Trockij i l'oposició proclamaren que l'única solució era una industrialització intensiva de Rússia sota una economia planificada. La indústria soviètica es recuperava ràpidament. Però l'oposició assenyalà que això no podia dura, i que en tot cas amb allò no hi havia prou. El retard de la indústria suposava no tan sols dificultats econòmics sinó també polítiques. Stalin respongué que els camperols no volien cap pla, que ço que volien era una mica de pluja.
Quina fou la raó d'aquesta hostilitat persistent a la industrialització de Rússia? Una raó fou que durant el 1923 hi hagué una crisi temporal en la que els béns industrials no poden trobar un mercat camperol. Durant anys Stalin semblà atemorit pel que això es repetís. Però per l'obstinació d'aquells anys hi ha una única explicació. El lector que deixa de banda tot el que els Webbs i altres fidels han dit d'Stalin i fa una lectura acurada del primer volum de Leninisme d'Stalin serà capaç fàcilment de donar la resposta—la ignorància, pura i simple, una ignorància fenomenal, increïble al principi però que es mostra completament i dóna llum a tota la història posterior de la Unió Soviètica i de la Internacional Comunista. Fou com si Hitler fos cridat sobtadament per fer el treball del doctor Schacht. Ço que implicava la propietat col·lectiva, les possibilitats (i els límits) de la industrialització, el conflicte entre el proletariat i la pagesia, Stalin no entenia res d'això. La restauració industrial tenia lloc sobre la base de la maquinària pesada, i el capital heretat de l'estat burgès. Aquest procés ja arribava al seu límit. Aviat apareixeria la qüestió del capital per les reparacions, per substituir peces, i crear-ne un estoc. La contribució d'Stalin a aquest problema fou ben simple. No tenen capital, i no en poden tindre, per tant ho hauran de fer sense. Sols les seues paraules poden fer justícia a les seues idees. En el seu discurs a la Catorzena Conferència del maig del 1925 féu una adhesió preliminar a la construcció socialista. Però un cop acabat aquest preàmbul resumí les perspectives de futur: “ (a) En primer lloc, la Rússia soviètica roman com un país predominantment agrícola. Els productes agrícoles superen de lluny els productes industrials. El fet més important de la nostra indústria és que ja s'aproxima a la dels dies de preguerra, i que un major desenvolupament de la indústria presuposa una nova base tècnica, és a dir l'aportació de nova maquinària i la construcció de noves fàbriques. Això és una tasca extremadament difícil. Si hem de passar d'una política de fer el millor ús possible de les nostres actuals industrials a una política d'establir un nou sistema industrial amb un nou fonament tècnic, amb la construcció de noves fàbriques, ens cal una gran quantitat de capital. Com que, però, hi ha una gran manca de capital en aquest país, tenim bones raons per esperar que en el futur el creixement de la nostra indústrial no serà tan ràpid com en el passat. Tot al contrari que l'agricultura. Ningú no pot dir que totes les possibilitat existents de la nostra agricultura ja s'hagen exhaurit. A diferència de la indústria, la nostra agricultura pot avançar ràpidament sobre la base de la tècnica actual. Amb la simple elevació del nivell cultural dels camperols, l'alfabetització, fins i tot la simple mesura d'una adequada neteja de les llavors per plantar, n'hi hauria prou per agumentar la producció bruta de la nostra agricultura entre un deu i un quinze per cent. Podeu calcular fàcilment què suposaria això per tot el país. Aquestes possibilitats ja existeixen a la nostra agricultura. És per això que un major desenvolupament de la nostra agricultura no es troba amb les dificultats tècniques que es troben pel que fa al desenvolupament de la nostra indústria. És per això que la desproporció entre el balanç de la indústria manufacturera i el balanç de l'agricultura encara augmentarà en els propers anys, i es veurà que la nostra agricultura té un nombre de potencialitats que no han estat del tot tingudes en compte, però que ho esdevindran en el futur proper”. [6]
Dels vacil·lants percentatges de progrés, la vitalitat de la propietat col·lectiva, i les fortes exageracions dels èxits ben sòlids que havien d'arribar, en aquell moment i durants els anys següents no se'n recordava gaire, i tranquilament contemplà un fre en el progrés de la indústria i un augment de l'agricultura mitjançant l'alfabetització i l'aprenentatge de netejar les llavors “en base a la tècnica existent”. La connexió entre la indústria i l'agricultura no hi existia per ell. La col·lectivització era una visió a gran distància. La seua ment peculiar aleshores en diverses ocasions exposà la seua completament original teoria econòmica—en una de les quals negà de pla la importància de nou capital. [7]
No feia un mes del congrés i donà una sèrie de respostes a qüestions dels estudiants de la Universitat d'Sverdlov. Una qüestió era: En absència d'ajuda de l'exterior, serem capaços d'aportar i d'augmentar el capital necessari per dur a terme la nostra indústria a gran escala?
Stalin començà com d'habitud, tot dient que l'estat soviètic exerciria l'economia més rígida i faria el més gran sacrifici per tal d'esdevindre un poderós estat industrial, etc. Stalin sempre començava així. Molt leninista. Després explicava als estudiants de la universitat russa la política econòmica del partit: “Determinats camarades tendeixen a confondre la qüestió de la 'reintegració i engrandiment del requeriment de capital bàsic pel funcionament de la nostra indústria a gran escala', amb la qüestió de construir un ordre econòmic socialista a la URSS. És possible aquesta identificació? No, realment no. Per què? Perquè la qüestió d'augmentar el capital primari utilitzat pel funcionament de la indústria de gran escala és tan sols part de la nostra economia nacional, i la part industrial d'aquesta; mentre que la qüestió de construir una economia socialista afecta tota la nostra vida econòmica, és a dir, aquesta qüestió inclou alhora la indústria manufacturera i l'agricultura”. [8]
Semblava vagament conscient que alguna cosa anava malament i era obligat a repetir els punts una vegada i una altra. La construcció del socialisme, deia, incloïa la coordinació de la indústria manufacturera i de l'agricultura, “mentre que la qüestió de l'expansió del capital industrial amb prou feines toca de fet aquest problema”. [9]
Hom queda estorat davant d'aquesta consideració naïf que el capital bàsic per la indústria pesada és quelcom diferent de la construcció del socialisme i “d'un abast força més restringit que aquesta”. Stalin no sabia que sense el desenvolupament de la indústria pesada no únicament el socialisme, sinó la pròpia existència de qualsevol estat, fins i tot un estat capitalista, quedava amenaçada. La seua concepció, sovint expressada, era que la indústria (una mica endarrerida) i l'agricultura creixeran una al costat de l'altra, que l'agricultura milloraria en uns pocs anys en un deu a un quinze per cent (això simplement l'hauria duta al nivell de preguerra), i així arribaria el socialisme. “Una societat socialista”, deia, “és una companyia, una cooperativa productiva i consumidora, formada comunament pels obrers dedicats a la indústria i a l'agricultura”. [10] Per tal que no hi hagués possibilitat de malinterpretar ço que volia dir ho repetí en termes inequívocs: “És per això que la qüestió del reequipament de les nostres fàbriques i l'expansió del nostre capital industrial no s'ha de confondre amb la qüestió de la construcció socialista”. [11]
Era possible construir el socialisme? es demanava. “No sols és possible, sinó necessari i inevitable. Ja construïm el socialisme...”.
Quines profunditats amagades en aquesta increïble estupides poden ésser capaços d'explicar els seus admiradors; han tingut un ensinistrament llarg i estrenu en aquestes explicacions. Resta el fet que aquesta fos la mentalitat que Trockij i l'Oposició combatien. No hi ha pas dubte que durant anys Stalin sostingué de forma ben genuïna aquestes idees de la manca d'importància del capital bàsic. Les canvià radicalment sols el 1928 quan havia dut la Unió Soviètica al límit del desastre. En sostindre-les, tot el que podria fer era fer-les política de partit i aleshores usar tota la força de la maquinària contra l'Oposició d'Esquerres i la seua defensa de la industrialització. I per cobrir aquesta repressió implacable el partit i el país foren alimentats amb innombrable cites de Lenin. “Un dels grans mèrits del leninisme és que no res es deixa a l'atzar”, [12] deia Stalin, i un dels seus homes, Rijkov, era igual d'obtús: “No anam a introduir cap canvi en el leninisme”. Però en defensar aquestes polítiques contra els marxistes internacionals Stalin i la burocràcia del partit es giraven encara més a la dreta. Cec davant del perill, s'oposà a la lluita per la industrialització (i en base a això, la col·lectivització) amb concessions com més anava més grans als elements capitalistes del camp. Es permeté als kulaks d'arrendar terres i emprar treball contractat. [13] Kamenev cridà l'atenció del partit al progressiu creixement i influència dels kulaks en el camp, i basà les seues deduccions en les estadístiques publicades pel Consell Estadístic Central. En lloc d'una recerca de la qüestió dels kulaks i un intent honest de fer cara a les dificultats, Stalin sols podia pensar en alterar les estadístiques. Kamenev havia mostrat el 1924 que el setanta-quatre per cent de les granges de camperols eren petites, que els camperols mitjans eren el divuit per cent i que els kulaks n'eren el vuit per cent. Aquesta valoració anà endavant, fou acceptada i fins i tot fou impresa en la premsa internacional. El juny del 1924, el Consell Central Estadístic emeté un comunicat que afirmava que el seixanta-u per cent del gra comercialitzable era controlat pels camperols rics. Kamenev va fer sonà la primera alarma i l'Oposició d'Esquerres li donà suport. El Consell Estadístic Central elaborà xifres molt poc després en les que es mostrava que els kulaks sols tenien un cinquanta-dos per cent del gra; i abans del congrés la xifra fou encara reduïda a un quaranta-dos per cent. Cada nova reducció servia per provar que les pors de l'Oposició davant del perill kulak eren injustificades, cosa que no evità que Stalin a la conferència ridiculitzàs el “pànic” de l'Oposició als kulaks i a les xifres poc fiables del Consell E.C. Ja al maig del 1925, Stalin ridiculitzava els advertiments de l'Oposició del perill kulak:
“Els que senten pànic en pensar en aquest perill, aviat criden: 'Auxili, auxili, que venen els kulaks!' És estrany! Introduïrem la Nova Política Econòmica, sabent perfectament bé que això implicaria una revigorització del capitalisme, una revigorització dels kulaks, sabent perfectament que els kulaks aixecarien el cap una vegada més. I amb tot, just quan es veu el nas dels kulaks a la cantonada, molts camarades queden pàlids de terror i criden: 'Auxili! Assassinat! Policia!” [14] Feia befa de la idea que Rússia era en el camí de res que no fos el socialisme.
Krupskaja advertí que fet i fet la NEP era capitalisme, capitalisme tolerat, però capitalisme a la fi. “És una afirmació correcta?” es demanava Stalin. “Sí i no. És perfectament cert que mantenim un capitalisme lligat, i que el mantindrem lligat mentre existesca. Però és absurd dir que la NEP és capitalisme. És absolutament absurd”. [15]
Lenin havia dit: “La Rússia de la Nova Política Econòmica esdevindrà una Rússia socialista”. [16] No havia dit: “La Rússia capitalista esdevindrà socialista”. [17] Els qui no aconseguien d'entendre això es desviaven del leninisme.
La indústria socialitzada era el vuitanta per cent, i la indústria privada únicament el vint per cent; “Actualment, l'any 1925, qualsevol que parle del capitalisme d'estat com a forma dominant de la vida econòmica de la Rússia soviètica, malinterpreta completament el caràcter socialista de la nostra indústria estatal, malinterpreta completament la diferència entre la situació passada i la present, no pensa—si més no pel que fa al capitalisme d'estat—dialècticament, sinó escolàsticament i metafísica”. [18] La tardor del 1926, Zinov'ev, Kamenev i Krupskaja s'uniren a Trockij i formaren un bloc per combatre el règim estalinista pro-kulak. El proletariat avançat de Leningrad sota Zinov'ev, i el de Moscou sota Kamenev, havia aixecat els llurs dirigents.
Stalin ara es basava en la guia teòrica de Bukharin qui produí i desenvolupà una teoria segons la qual els kulaks creixerien pacíficament cap al socialisme de mica en mica, “a pas de cargol”. Però Bukharin simplement donava un bernís marxista a l'economia d'Stalin, i Stalin sempre ha preferit tindre a qui responsabilitzar, en cas de fracàs. Stalin descobrí una comunitat natural d'interessos entre el proletariat i la pagesia. Els dies on res no podia salvar Rússia llevat de la col·lectivització i del Pla Quinquenal, el conflicte ferotge que havia tingut lloc entre l'estat socialisme i la pagesia entre el 1919 i el 1923, quedava enrera i els advertiments de Trockij i de l'Oposició rebien les befes d'Stalin. En aquells dies el camperol igual que l'obrer era socialisme per naturalesa. “Així veiem que, essencialment, hi ha una comunitat d'interessos entre el proletariat i la pagesia, si més no pel que fa als aspectes fonamentals, ja que totes dues classes són interessades igualment en el triomf del socialisme en la nostra vida econòmica”. [19] Ni més ni menys. “Però aquesta comunitat d'interessos rep el contrapés d'un antagonisme entre les dues classes en els afers actuals. Així sorgeix una lluita dins l'aliança, una lluita que, amb tot, queda generalment neutralitzada per la influència preponderant de la comunitat d'interessos, de forma que els antagonismes es superararan en darrer terme. Aleshores els obrers i els camperols ja no seran classes separades; hauran esdevingut companys de feina d'una societat sense classes. Hi ha vies i mitjans per superar aquests antagonismes. Hem de mantindre i enfortir l'aliança entre el proletariat i la pagesia, ja que això és el que més interessa a tots dos aliats. No sols tenim les vies i mitjans, sinó que ja fem un bon ús, i els apliquem exitosament en la situació complexa creada per la introducció de la Nova Política Econòmica, i per l'estabilització temporal del capitalisme”. [20]
El 1926 digué al Congrés dels Soviets que havia dut a terme nou desenes parts del socialisme a Rússia. I tothom que s'oposà a aquesta absurditat flagrant i perillosa rebé tot el pes de l'aparell estatal soviètic. El partit ho havia votat, i oposar-s'hi era fraccionisme, manca de disciplina, pànic davant dels kulaks, desconfiança en la construcció del socialisme, subestimació de la pagesia, superindustrialisme, totes les variants menors originades pel vici del trotskisme.
A la relativa feblesa de la indústria s'hi afegia un seguit de bones collites que augmentaren el pes dels elements capitalistes en el camp, i en aquesta base econòmica el balanç de forces es desplaçava contra el proletariat. Els antagonisme que mitjançant una mena d'alquímia Stalin imaginava que “passarien en darrer terme” s'agreujaven. La burocràcia del partit, ara posseïa un gran poder, i s'adheria sòlidament a Stalin. La burocràcia del camp feia el mateix. Bukharin ens ha dit que abans de la NEP, hi havia 7.365.000 funcionaris. Amb el retorn d'un comerç més lliure el nombre hauria disminuït a uns quatre milions. Eren molt més gran en nombre que el proletariat de les ciutats en els dies d'octubre. Les castes superiores eren progressivament més esceptíques de la revolució mundial i força disposades a construir el socialisme en un país aïllat amb ells en el lloc dels constructors en cap. A més, el partit i la burocràcia es fusionaven. Haurien de passar molts anys per a que Bukharin s'adonàs que aquesta fusió, que li criticà Trockij, era un poderós factor de la corrupció del partit. El marxisme, el leninisme, feia temps que havien sigut abolits en el partit. La prova suprema del marxisme, el suport del leninisme d'Stalin contra el trotskisme, fou passada fàcilment i això suposà una persecució de l'oposició més violenta que les que havien tingut lloc sota el tsarisme.
Els kulaks pressionaven al partit burocratitzat i a la burocràcia soviètica des del camp, els nepistes ho feien a les ciutats, tots necessàriament partidaris d'Stalin contra l'Oposició. El desenvolupament de la revolució a l'Europa occidental, els èxits del proletariat, haurien alterat la situació immediatament en despertar el proletariat rus i dur al capdavant la direcció revolucionari i l'ala internacionalista revolucionari, però l'estabilització del capitalisme pesà durament damunt del proletariat. Gradualment els drets del partit foren retallats. El congrés anual del partit fou ajornat segona la voluntat d'Stalin. La Internacional Comunista s'havia trobat anualment entre 1919 i 1922. Després del Congrés del 1924 no hi hagué cap en quatre anys. El socialisme en un sol país no necessitava congressos d'una internacional revolucionària.
Al llarg del 1926 i 1927 Stalin, i el partit sota la seua pressió, féu ziga-zagues d'un costat a l'altre però progressivament cap a la dreta, i donava cops com més anava més forts als socialistes internacionals, i omplia el partit amb homes de sí. Stalin es construí una colla al seu voltant, Molotov, Kaganovic', Kirov, Ordjonikidze, Voroc'ilov. Eren els seus seguidors personals. Rijkov, Tomskij i Bukharin eren gran partidaris d'aquesta colla, els primers com a principals representants del grup dretanós del partit fortament influïbles pels kulaks. I sota la influència d'aquesta pressió els elements capitalistes de la Unió Soviètica i rera d'ells els grups contrarevolucionaris, guanyaren influència en el camp i penetraren en el mateix cor de l'aparell soviètic. Els opositors, que ara lluitaven amb ple coneixement del darrer destí que els esperava, assenyalaren la perillosa situació econòmica, la influència creixent dels nepistes, dels kulaks i dels buròcrates, l'afebliment del proletariat, dels soviets i del partit, i l'augment del perill de la restauració del capitalisme després de qualsevol xoc sobtat en el país. Com a resposta foren acusats de difamar el sistema soviètic, de manca de fe en el leninisme, i feren cara a la violència augmentada d'Stalin. Ja ben abans del 1927 quedaren pràcticament exclosos de la premsa regular del partit, Trockij i la seua família sovint veiere retallats els mitjans d'existència, i mentre Stalin s'estava avisadament de tocar els dirigents, una persecució imparable capgirava les llurs propostes, n'ennegria la reputació i en dispersava els seguidors. A fora, a l'Europa occidental, es preveia sense embuts un retorn al capitalisme.
El gir a la dreta a Rússia implicava també un gir burocràtic a la dreta a la Internacional. Pau amb els capitalistes de Rússia implicava pau amb aquells elements del capitalisme més propers a l'estat obrer. Era el primer estadi del procés que actualment és tan clar. La Internacional Camperola amb els seus mítics milions, els grangers comunistes del Mig Oest americà, s'esvaïren dels discursos i de la propaganda de la Internacional, el reconeixement de l'estabilització feia innecessària la cerca de més camperols per fer la revolució proletària. Però dels absurds d'aquest període aventurer en continuà un—el famós Comitè Anglo-Rus, que arribà a la maduresa en el període pro-kulak i que féu tant de mal a la causa del comunisme a Anglaterra.
A finals de novembre del 1924, una gran delegació de sindicalistes britànics encapçalada per A. A. Purcell, president del Congrés Sindical, visità Rússia, examinà les conquestes del govern soviètic i en retornar en féu un elogiós report. Feia un mes que havia aparegut el socialisme en un sol país. En el CIt was one month after Socialism in a single country had appeared. En el Congrés Sindical de Hull del 1925, una delegació russa, encapçalada per Tomskij, president del Consell Central dels Sindicats de Rússia, retornà la visita. El resultat fou el Comitè Anglo-Rus, fundat oficialment en un protocol signat el 14 de maig del 1925. Els dirigents de tots dos moviments s'hi comprometien a promoure la unitat sindical internacional, per lluitar contra la reacció capitalista i el perill de noves guerres. Els sindicats reformistes tenien la seu internacional a Amsterdamm; els sindicats vermells consistien en diversos grups principalment d'Alemanya, França i Txecoslovàquia i els sindicats russos. Els sindicats vermells (o revolucionaris) d'orígens diversos havien adquirit importància en el turbulent període de postguerra. Foren un greu error, ja que aleshores que els obrers avançats s'han d'organitzar en un partit polític revolucionari independent, la gran majoria d'obrers no són mai revolucionaris llevat de períodes altament carregats de curta duració. Dividir les organitzacions industrials de masses és afeblir-los. Els comunistes hi treballen i encoratgen els obrers a unir-s'hi, ja que la base del comunisme són els obrers organitzats estimulats i duts a l'acció per un partit comunista. L'enemic més gran per l'acció vigorosa d'aquests sindicats sempre és l'alta burocràcia, a Anglaterra com a l'estat obrer, que treu el poder de la manca de temps lliure, de les mancances educatives i de les dures condicions de vida dels obrers. A Rússia, el partit bolxevic que sostenia el poder estatal havia estat dissenyat per combatre aquests perills. Sota el capitalisme els obrers no tenen cap defensa organitzada, ni en teoria ni en la pràctica, llevat de l'energia del partit revolucionari. A Anglaterra el partit revolucionari era feble, i la burocràcia a Gran Bretanya es concentrava en el Consell General Britànic. Cap marxista de Rússia o de fora podia tindre el més petit dubte del paper que aquests senyors jugarien en qualsevol moment crític. Treballarien per la unitat sindical un cop els sindicats vermells adoptassen la llur política groga; lluitarien contra la reacció capitalista únicament si era qüestió de salaris i d'hores de feina, on en proporció a la militància de les masses aniren més o menys lluny i fins i tot emprarien algunes paraules molt perilloses. La llur lluita contra la guerra imperialista està limitada estrictament per les necessitat de l'imperialisme propi.
Amb tot, si s'entenia bé això, el Comitè Anglo-Rus era una maniobra útil. El Consell General el volia perquè, segons l'opinió dels obrers britànics, l'associació amb la Rússia Vermella els donava el bernís protector que necessitaven. Els obrers eren disposats a lluitar. Hi havia una secció militant dels sindicalistes organitzada en el Moviment de la Minoria. Els buròcrates també volien utilitzar el Comitè com a palanca per l'extensió de les relacions comercials britàniques amb Rússia, que beneficiaria la classe treballadora britànica. Però el Comitè era útil per la revolució degut a que la seua simple existència fixava l'atenció dels obrers britànics avançats en Rússia. El Consell General hauria de signar resolucions que els partits comunistes rus i britànic mostrarien constantment als obrers britànics. En el moment que el Consell General desertàs del seu paper de lluita i es llençàs al costat de la pròpia burgesia, es podria mostra amb un gran efecte com de traïdora havia estat. No hi ha res de deshonest en això. Si els dirigents sindicals realment lluitaven realment per l'autodeterminació de les nacions, o contra la guerra imperialista, com havien promés de fer, ningú no els podria considerar cap altra cosa que revolucionaris. Però com mai no ho fan, la única cosa que es pot fer és demostrar-ne les limitacions als ulls dels qui en darrer terme han de suportar les conseqüències d'aquestes traïcions.
Stalin i Bukharin, per damunt de Tomskij i d'Andrejev, dirigents del moviment sindical i tota la facció estalinista, en plena marea dretanosa de política pro-kulak, que construïa el socialisme en un sol país, transformaren el Consell General en un baluart contra el capitalisme. Tomskij (que defensava, amb tota probabilitat amb el consentiment d'Stalin, la fusió final i que posava fi així a tota la retòrica revolucionària) afirmava que veia en el Consell una esquerra revolucionària que s'oposava a reaccionaris declarats com Thomas i Clynes: “Els qui (els dirigents sindicals britànics) que han arribat a un acord amb nosaltres es posicionen fermament contra les mentides i les falsificacions burgeses i contra els antics dirigents del moviment anglès, Thomas, Clynes i MacDonald. Els dirigents dels sindicats britànics, el sector que és més a l'esquerra—es podria dir, amb seguretat, que són la majoria—treballen harmoniosament amb nosaltres. Ens donen la seguretat i l'oportunitat de desitjar que els anglesos, que no en són de prendre acords ràpids, que es prenen llarg temps per pensar, discutir i raonar abans d'arribar a tal o tal decisió, compliran estrictament l'acord; i així no ens haurem de demanar què li dóna a l'obrer rus la unitat del moviment sindical mundial?” [21]
Això després del 1914, i després d'Alemanya i Àustria el 1919-20, era una bogeria. Els dirigents sindicals del 1920, amb tots els milions que protestaven, es convertiren per un moment en els portant-veus de les protestes contra el suport de Churchill de la guerra de Polònia contra la Unió Soviètica. Però si el moviment hagués anat més lluny, infal·liblement l'haurien traït, com Ebert i Bauer; i dir als obrers russos i als obrers britànics que Purcell i Hicks “complirien estrictament” qualsevol acord contra l'imperialisme, i particularment contra l'imperialisme britànic, era animar les pròpies il·lusions que els comunistes tenen el deure de destruir. Com tots els liberals (ja que cal no oblidar mai que això és el que són els dirigents socialdemòcrates), sota la pressió de les masses es desplaçaran cap a l'esquerra. Però com més comencen a moure's les masses i posen en perill el capitalisme, ells, com Mirabeau, el girondins i Kerenskij, comencen una evolució que sempre els fa aterrar en el camp de la contrarevolució.
L'Oposició no s'oposà a la formació o al manteniment del bloc. Però sabien què era—una maniobra purament tàctica de totes dues bandes. En aquells anys Trockij, malalt i aïllat, acusat de faccionalisme a cada intent d'oposar-se a les interpretacions estalinistes del leninisme, expressava les seues idees indirectament. Així assenyalar el paper dels EUA en l'estabilització europea era una crítica al Comintern després de la derrota alemanya. Cap al capitalisme o cap al socialisme era una crida a la industrialització i a la planificació. Ara escrivia un llibre, Cap a on va Anglaterra, on provava d'exposar amb tota la crudesa el paper que jugarien homes com MacDonald i Thomas i la majoria dels dirigents sindicals si havien de participar en qualsevol lluita seriosa entre el capital anglès i el treball anglès. Es dirigia contra les il·lusions extravagants que Stalin i els altres marxistes estalinistes imbuïen en les ments dels obrers britànics i russos alhora. En el seu llibre, Trockij, davant de la situació del carbó a Gran Bretanya i l'estat general de la lluita de classe, predigué una vaga minera que duria a una vaga general. No sols els conservadors sinó també la premsa laborista aixecà veus d'ira i de befa. Aquestes coses passaven a països bàrbars com Rússia i Itàlia, i a Alemanya on la gent no tenia educació política, però no a Anglaterra. Trockij escrivia el prefaci de l'edició alemanya quan la democràcia britànica tingué la primera prova i la més convincent que el marxisme no s'aturava al Canal. L'1 de maig, després de reiterades declaracions que els miners rebrien suport per a la demanda de no-reducció de salaris i de no-prolongació de la jornada laboral, en acord nacional, la resolució de la vaga general fou adoptada per 3.653.529 vots contra 49.911.
Els historiadors del futur coneixeran la vaga general com el que és, una fita en la història britànica i l'esdeveniment més important de la postguerra. [22] Una vaga general no és un accident degut a causes contingents, a obrers manipulats per agitadors, consigna d'elecció de la premsa conservadora. És un fenòmen polític major que sorgeix en darrer terme d'una profunda dislocació de tot el sistema econòmic i social. Cap altra cosa pot moure milions d'homes a una acció comuna. És la guerra de classes en l'estadi prerevolucionari més agut: el següent pas és la revolució. La diferència era que mentre a Rússia i, com veurem, a Xina el conflicte entre l'antic règim polític i les noves forces econòmiques és tan forta que els obrers insurrectes poden veure tot d'una la connexió entre l'economia i la política, a la Gran Bretanya això no és encara clar. La superestructura política, per bé que progressivament minada (i una ullada a la ficció del govern nacional i el decret de sedició en són les proves més notables), amb tot ha funcionat amb èxit durant tantes generacions que manté la seua influència tradicional. Això, aprofitat amb destresa quan se la compara amb els règims dictatorials i amb la prosperitat relativa de Gran Bretanya, conserva un cert pes en les ments dels obrers britànics que de cap forma s'adiu a les relacions de classes reals del país. L'economia ha superat la política, però aquest procés contradictori no pot continuar per sempre i, en el sentit històric, el punt de trencament és a prop. Cal un poderós partit revolucionari, i el 1926 mostrà que el país n'estava completament preparat. Ja que tot i les concessions que s'hagen de fer quant a la presència o absència de tradició revolucionària, cal ésser segur que quan les contradiccions socials a qualsevol país arriben a l'estadi en el que les dues classes principals s'enfronten en una vaga general, hi ha molts milers que esperen un partit revolucionari que sàpiga on fur-los.
El Partit Comunista britànic el 1926 era petit, però el tamany no ho és tot, i el 1926 l'hauria fet un important factor en la política britànica. Treballà dur abans de la lluita, en cercar la preparació dels obrers, però la lluita pel Front Unit, afegida amb la necessitat de mantindre els obrers en alerta davant de la traïció inevitable del Consell General, era impossible en aquest cas degut a tota l'orientació de la política estalinista. Mentre hauria d'haver mobilitzat i advertir els obrers contra el Consell General i la seua traïció inevitable, el Comitè Anglo-Rus es convertí en el suport de les pròpies forces que havia de denunciar. Durant un llarg any el partit popularitzà la perillosa consigna, “Tot el poder pel Consell General”. És així que els partit s'arruinen. Els dirigents dels miners estaven disposats a lluitar, però el Consell General, amb Arthur Pugh (actualment sir Artur), Walter Citrine (actualment sir Walter) i J. H. Thomas (que, ai las!, encara no és sir Jimmy), com les figures dominants, amb el suport de Ramsay MacDonald, de cap a fi es prostraren i s'arrossegaren davant dels capitalistes, i amb els milions d'obrers britànics sòlidament adherits a ells, restaren davant la porta del primer ministre fins i tot quan aquest els l'havia tancada als nasos, amb una obstinació únicament dedicada a la traïció. Tot i els preparatius que havia fet, el govern gairebé havia quedat destruït pel xoc, ja que el govern de qualsevol país industrial ha de rebre la solidaritat de milions d'obrers. La classe treballadora britànica mostrava tota la seua capacitat instintiva per la disciplina i l'organització espontània que tota classe treballadora del món sempre ha mostrat i sempre mostrarà, per sorprendre sempre els ideòlegs burgesos. Lents de moviments, els obrers britànics tenen la qualitat dels llurs defectes, i estaven disposats a lluitar fins al final. El nombre creixent de vaguistes, el malcontentament i ira universal que sorgien de cada ciutat i de cada vila davant les notícies de la capitulació, foren testimoni dels canals insospitadament profunds per on marxava el moviment, de la resistència que les masses anaven a oferir. Uns pocs dies més de tensió i tot hauria succeït. El primer ministre havia donat ordres a les tropes de disparar si era necessari. Afortunadament pel capitalisme britànic la traïció de la direcció obrera féu superflua aquesta ordre. Però un Amritsar britànica a petita escala hauria dut el moviment revolucionari anys endavant; la propaganda pot fer receptius milions, però en darrer terme les masses han de veure-ho (i sentir-ho) per elles mateixes.
La vaga fou desconvocada, i immediatament l'Oposició demanà una clara ruptura dels russos respecte del Comitè Anglo-Rus i que tota la Internacional i el Partit Comunista Britànic assenyalassen clarament als obrers britànics les raons polítiques de la ruptura i de les conclusions política que calia treure. Amb els milions d'obrers britànics decebuts i enfurismats, amb la traïció del Consell General fresca en la ment, aquesta ruptura hauria subratllat la traïció del Consell General i hauria fet que milers més decidits es girassen al Partit Comunista britànica i a la Internacional. Un esdeveniment addicional féu la ruptura encara més oportuna. Els obrers russos havien dedicats milers de lliures en suport de la vaga. El Consell General havia refusat aquest “condemnat or rus”. Era inevitable la ruptura. Era el moment. El Consell General fins i tot podia trencar abans sota el pretexte que els russos interferien en els afers britànics, una fugida d'estudi dels fets polítics. Era necessari avançar-s'hi. És mitjançant l'aprofitament de moments com aquest en tota la seua dimensió que els homes fan història i doblen o tripliquen la influència i el prestigi dels llurs partits. En les maniobres polítiques parlamentàries els burgesos les usen amb gran destresa. Els revolucionaris les poden usar amb més efecte. Stalin i els seus minyons, però, fallaren. Eren determinats a adherir-se a aquests inútils i perillosos aliats.
El juliol del 1926, dos mesos després de la vaga, hi hagué una reunió del Comitè Central Executiu del Partit Comunista rus en la que Stalin passà per damunt del que faria el Consell General en cas de guerra contra Rússia justament com si no hagués passat res que el fes canviar l'opinió d'un any abans. “Si els sindicats reaccionaris anglesos volen formar un bloc amb els sindicats revolucionaris del nostre país contra els imperialistes contrarevolucionaris del propi país—per què no fer aleshores aquest bloc?... I així, el Comitè Anglo-Rus seria el bloc entre els nostres sindicats i els sindicats reaccionaris d'Anglaterra amb l'objectiu de lluitar contra les guerres imperialistes en general, i contra la intervenció en particular”. I després amb una frase típica: “Els camarades Trockij i Zinov'ev ho haurien de recordar, i recordar-ho bé”. [23]
El Consell General no hi trencà de cop, i quan els russos demanaren una reunió enviaren un telegrama per acceptar-la. Els estalinistes eren eufòrics. “Què fareu”, demanava Losovkij, “si ells (el Consell General) ho accepten; o més encara, què fareu si ja ho han acceptat? Avui hem rebut aquest cable”.
Trockij: “Han acceptat que els protegim temporalment amb el nostre prestigi, quan preparen una nova traïció” (el públic murmura i riu).
Tomskij digué: “El nostre petit cos s'ho mira amb un ull...” (el públic riu fortament).
“Què us fa ésser tan segurs que la vostra segona suposició es materialitzarà?” demanà Losovkij.
Trockij: “Això vol dir que pel moment els més avisats i els més astuts de nosaltres hem aprofitat el dia, i és per això que no han trencar encara” (el públic murmura). [24]
En els consells suprems de la Internacional Comunista, set anys després del 1919, el trotskisme rebia les befes d'Stalin i del grup dirigent quan insistia en el primer principi de la Internacional, la traïció inevitable dels socialdemòcrates en la qüestió de la guerra imperialista.
Els sindicats russos feren una dura crítica de la conducta del Consell General durant la vaga quan tingué lloc a París la trobada tan triomfalista de finals de juliol. El Consel General protestà contra les crítiques, i refusà de discutir la vaga, ja fos en aquella o en l'altra reunió del comitè que s'havia fer a Berlin a finals de l'agost. Una vegada més els representants del Consell General refusaren l'oferiment d'ajut pels miners amb el pretexte que els russos es barrejaven en afers britànics. Aquesta actitud superba i la maleïda actitud de conciliació dels estalinistes augmentaren les demandes de l'Oposició a la Unió Soviètica per trencar-hi. Defensaren a més que el Partit Comunista britànica havia de demanar la fi de la vaga dels miners o donar-hi suport únicament per reobrir la possibilitat d'una nova vaga general. Com a vaga aïllada certament seria derrota i la derrota seria un triomf de la política del Consell General. Una visió política salvaria els miners d'aquella lluita esgotadora, que certament acabaria amb una gran pèrdua material i cap guany polític. Però la política estalinista d'anar al darrera del Consell General per aconseguir el seu ajut en una guerra d'intervenció continuà. El setembre el govern britànic refusà de donar visats a una delegació fraternal dels sindicats russos al Congrés de Bournemouth dels sindicats britànics. Tomskij i Dogadov enviaren un comunicat al congrés. La crítica estalinista al Consell General ja havia arribat al nivell de retreure “particularment” el refús del Consell General a acceptar l'ajut a la vaga dels miners, que encara proseguia. La traïció de la vaga general quedava camuflada sota “tàctiques impersonables”. El Consell General, en adonar-se que sostenien el fuet a la mà, els tractà amb el menyspreu que mereixien, i aprovà una resolució que acusava els russos de violar “la cortesia internacional” i d'una “interferència intolerable en els afers domèstics del moviment sindical britànic”. Els russos s'empassaren això com s'havien empassat l'actuació del Consell General en la vaga dels miners i en la vaga general, i els mocs de París i de Berlin.
A partir d'aleshores el leninisme d'Stalin i el troskisme lluitaren al voltant del comitè anglo-rus. L'Oposició sostenia que, en mantindre un bloc amb aquests dirigents i romandre-hi a la defensiva, la Internacional tapava els ulls de l'obrer políticament conscient en lloc d'obrir-los, i malmetia el Partit Comunista britànic. Stalin i Bukharin insistiren en la creença que el Consell General aturaria la guerra, particularment una guerra d'intervenció contra la URSSS, i veieren en l'actitud de l'Oposició únicament un faccionalisme groller.
A la fi del 1926 la revolució xinesa, amb el suport de la Unió Soviètica, arribava al punt climàtic. El Consell General i la socialdemocràcia britànica, més enllà de les habituals protestes formals, donaven suport a l'imperialisme britànica en la seua repressió del nacionalisme xinès. I amb tot, Stalin mantenia la farsa del Front Unit. Les pèrdues que la revolució xinesa comportà pel capitalisme britànica causaren un canvi dràstic en l'actitud davant la Unió Soviètica del govern britànic. A la primavera del 1927 hi havia possibilitat de guerra. A la Unió Soviètica els estalinistes manifestaven la convicció de la inevitabilitat d'una guerra d'intervenció de la Gran Bretanya. Però mentre la situació internacional s'enfosquia més s'adherien aquests tàctics al Comitè Anglo-Rus. L'abril del 1927, el Comitè es reuní de nou a Berlin. L'Oposició volia que els russos denunciassen el Consell General per la seua passivitat durant el bombardeig de Nanquín, i proposassen l'actuació immediata contra la intervenció britànica a Xina. O bé el Consell General hi seria d'acord o bé exposaria la seua fallida i els obrers militants britànics s'adonarien a temps. Contràriament la delegació russa signà una sèrie de resolucions de paper l'únic valor de les quals fou amagar la aquiescència dels dirigents sindicals amb el propi imperialisme. Les delegacions arribaren a un “acord unànime” i coincidiren en el principi de “no-interferència”. Tomskij s'omplí la boca de la “comprensió material” i de les “relacions de cor a cor”. Poques setmanes deprés Chamberlain registrà les seus comercials soviètiques de Londres i trencà relacions amb la Unió Soviètica. Com diversos liberals i fins i tot alguns conservadors, el Consell General protestà. Però això fou tot. Si la guerra havia d'arribar, els obrers britànics i russos haurien conservat fins al darrer moment la fe en el Comitè Anglo-Rus com a mitjà d'acció conjunt, haurien sigut guiats d'una forma tan cega cap a la trampa i deixats tan indefensos com el 1914. El Comitè Anglo-Rus no féu res, ni a la vaga general, ni a la vaga dels miners, ni al bombardeig de Nanquín, ni a l'atac d'Arcos, ni quan Austen Chamberlain trencà relacions amb el Consell General, i quan ja no calia el comitè, l'abandonaren i deixaren que Stalin i Bukharin soterrassen les restres. S'havienn malbaratat tres anys dels més crítics de la història de la política britànica, i el feble Partit Comunista Britànica, en un període en el qual hauria d'haver estès la seua influència i consolidar-se, tan sols guanyà en confusió i en feblesa per la persistència d'Stalin en aquesta maniobra erma, estèril i essencialment mexevic. Són les grans crisis les que posen a prova un partit. Però és en els períodes entre elles quan es construeix el partit. [25] El Partit Comunista Britànic anava a tindre una nova oportunitat esplèndida per establir-se com l'intèrpret de les demandes polítiques dels obrers britànics d'esquerres. Fracassaria de forma tan clara com havia fracassat per aprofitar la vaga general i les condicions polítiques que la vaga havia creades, i en tots dos casos la raó fou la mateixa—les falsificacions nacionalistes de la direcció central de Moscou.
[1] Imprès íntegrament a Labour Monthly, juliol i agost del 1923.
[2] La Història de la Revolució Russa fins a Brest-Litovsk, de L. Trotskij, 1919. “Sols un inventari exacte del país; sols un pla universal nacional d'organització de la producció; sols una distribució prudent i econòmica de tots els productes pot salvar el país”, p. 149.
[3] Leninisme, Vol. I, p. 175.
[4] Cf. The Theory and Practice of Socialism, de John Strachey, p. 432. “Les propostes de Trockij i dels seus seguidors porten, amb tota la terminologia extremadament revolucionària, o bé a una rendició a les forces contràries a la classe treballadora de la Unió Soviètica, o a una sortida embogida i profundament antimarxista cap al món capitalista”.
Les mentides i la falsificació estalinista difonen un miasma damunt de la vida intel·lectual d'Europa i d'Amèrica. Pocs n'escapen. La mateixa ploma que escrivia la peça de ficció citada escrigué l'admirable llibre, The Coming Struggle for Power.
[5] Tot bolxevitzant la Internacional Comunista, P.C.G.B., 1925, p. 91.
[6] Leninisme, Vol. I, p. 395.
[7] Qualcuns que sostenen les idees exposades en aquest llibre s'avegonyeix davant la paraula ignorància. Prefereixen empirisme—diuen que Stalin simplement donava expressió a les tendència de totes les burocràcies de seguir la corrent i evitar l'acció. Això és un fatalisme perillós. Hem de recordar que les tesis de Trockij foren unànimament adoptades l'abril del 1923. Stalin s'hi oposà, com ho proven tan clarament les seus paraules, perquè no tenia ni la menor idea de com eren de necessàries. Creure que si hagué iniciada qualcuna mena de campanya per la industrialització la burocràcia s'hi hagués oposat, no té cap base aparent. Ço que pensava queda clar amb les cites que hi segueixen. Trockij atribueix aquesta vacil·lació definitivament a la por que una industrialització repetís la crisi de vendes de finals del 1923. Era una elecció conscient—basada en falses premises.
[8] Leninisme, Vol. I, p. 331.
[9] Leninisme, Vol. I, p. 332.
[10] Leninisme, Vol. I, p. 331.
[11] Leninisme, Vol. I, p. 332.
[12] Leninism, Vol. I, p. 335.
[13] El procés no anà en línia recta. Sota la pressió de l'Oposició es prengueren de vegades mesures contra els kulaks. Hi hagueren atacs espectaculars contra els especuladors. Les complexitats econòmics i financeres eren més difícils de les habituals en una nova mena d'estat. La línia general, però, era inequívoca.
[14] Leninisme, Vol. I, p. 335.
[15] Leninisme, Vol. I, p. 335.
[16] Leninisme, Vol. I, p. 335.
[17] Leninisme, Vol. I, p. 335.
[18] Leninisme, Vol. I, p. 335.
[19] Leninisme, Vol. I, p. 335.
[20] Leninisme, Vol. I, p. 335.
[21] La qüestió pràctica del moviment sindical, de Tomskij.
[22] La vaga s'hi tracta únicament en relació amb la línia general de la Internacional.
[23] Materials of the Plenum, p. 71. veieu New International, setembre-octubre, 1934.
[24] Ibid.
[25] Un partit pot perdre militància després d'una gran derrota. Però el coneixement que el partit ha mostrat la vida correcta i ha augmentat la seua influència durant la crisi, dóna confiança als quadres, consciencia els obrers avançats i prepara una base àmplia per l'aixecament futur.