Ca
Polític. Instal·lat a Barcelona fou dependent de comerç i, després, empleat del metro. Militant del Partit Comunista de Catalunya (PCC), on impulsà la creació de les publicacions «Joventut Proletària» i «Octubre». El juliol del 1935 assistí com a delegat al Cinquè Congrés de la Internacional Comunista. El 1936 fou membre de la redacció de «Treball», òrgan del comitè d'enllaç que donaria lloc al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Durant la guerra ocupà càrrec en l'exèrcit. El 1939 s'exilià a Mèxic. El 1941 abandonà el PSUC i ingressà en el Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC). El 1953 col·laborà en la celebració de la Conferència Nacional Catalana.
Vegeu l'Arxiu d'obres de Rossend Cabré.
Miquel Caminal Badia (Barcelona, 1952 – 23.5.2014)
Economista i polític. Militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), des de l’època estudiantil, encara sota el règim franquista, es va llicenciar en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. Es doctorà el 1984 amb la tesi «Joan Comorera i la revolució democràtica», que obtingué el Premi Extraordinari de Doctorat i fou publicada en tres volums per l’editorial Empúries (1985). Professor universitari a la Universitat de Barcelona (hi fou vicerector, 1986-1989) i a la Universitat Rovira Virgili (1993-1996, de la qual fou secretari general entre el 1994 i el 1995). Guanyà després la càtedra de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Escrigué un «Manual de Ciencia Política» (1996). La seva recerca gira a l’entorn del catalanisme polític («Nacionalisme i partits nacionals a Catalunya», 1998; «Sistema Polític de Catalunya», 1998; «Federalisme, catalanisme, europeisme: corrents de pensament i pràctica política», 2003) i de la història política espanyola («Pensamiento político en la España contemporánea (1800-1950)», «El federalismo pluralista. Del federalismo nacional al federalismo plurinacional», 2002), encarant debats sobre el nacionalisme, el federalisme i l’autodeterminació. Vinculat amb Iniciativa per Catalunya-Verds, entre el 2004 i el 2006, presidí la Comissió assessora per a la reforma de l’autogovern, adscrita al Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya, en temps del govern tripartit PSC-ERC-ICV, durant el procés d’aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia. En el 2008, ja en el segon tripartit PSC-ERC-ICV, fou director del Memorial Democràtic, organisme dedicat a la memòria històrica de la Segona República, de la guerra civil i de la lluita antifranquista. Arran del canvi de govern, en el 2011, fou cessat.
Rafael Campalans (Barcelona, 1887 – Torredembarra, 1933)
Enginyer i polític. Fill d'una família menestral, en l'etapa d'estudiant fou president de l'Agrupació Escolar Doctor Rober (1903) i editor de «El Poble Català» (1906). Es graduà en enginyeria industrial a Barcelona (1911) i amplià estudis a Lovaina i Charlottenburg. En els seus viatges entrà en contacte amb el moviment socialista europeu i nord-americà, i a partir d’això milità en el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i defensà la línia anti-bel·licista de Jaurès. El 1914 fou encarregat dels serveis públics de la Mancomunitat de Catalunya, tasca compaginà amb l’activitat docent (física general, electrònica, mecànica, termodinàmica, història de la ciència) a l’Escola d’Agricultura, a la Universitat Industrial de Barcelona i a l’Escola de Bibliotecàries. El 1917 fou nomenat director de l’Escola de Treball, i el 1922 secretari general d’Ensenyament Tècnic i Professional de la Mancomunitat. El 1923 Campalans participà en l’escissió que donà lloc a la Unió Socialista de Catalunya (USC), que discrepava del PSOE en les qüestions nacional, sindical i organitzativa, i en fou director del seu òrgan, Justícia Social. Fou membre actiu del Comitè d’Acció Cívica, que denuncià el pistolerisme groguista. Després del pronunciamiento de Primo de Rivera (1923), Campalans va renunciar als seus càrrecs públics (de totes formes la Mancomunitat seria liquidada el 1926), i fundà posteriorment la «Indústria de Coure-Electrolític». També participà en la creació de l’Ateneu Polytechnicum. Després de la proclamació de la República (14.4.1931) participà en les tasques del govern provisional i en la redacció de l’Estatut de Núria. Morí ofegat accidentalment a la platja de Torredembarra, i el seu enterrament fou multitudinari. Obres: Influència dels escolars sobre el catalanisme (1903), El socialisme i el problema de Catalunya (1923), Als joves (1931), Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña (1932), Manual pràctic del socialisme català (1933), Política vol dir pedagogia (1933).
Vegeu l’Arxiu d’obres de Rafael Campalans.
Paco Candel (Casas Altas, Ademús, 1925 - Barcelona, 23.11.2007)
Escriptor. De nen, la seva família passà a Barcelona. Gran part de la seva obra està dedicada a la onada migratòria espanyola a la regió barcelonina de mitjans de segle, amb la qual s'identificà: Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado a un hombre, han roto el paisaje (1959), Els altres catalans (1964), Parlem-ne (1967), Trenta mil pessetes per un home (1968), Los que nunca opinan (1971), Encara més sobre els altres catalans (1973), Un charnego en el senado (1979), Els altres catalans vint anys després (1985). Aquesta obra inspirà en bona part la línia del catalanisme majoritari iniciada per l'Assemblea del Principat (1971), que apostà per la integració dels nouvinguts. Afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona sota la candidatura de l'Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit regidor de l'Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC, i es va fer càrrec del departament de Cultura. Des d'aquest càrrec va veure com la seva tasca era boicotejada en un clima en el que es preveia el capgirament de la transició democràtica (Un Ayuntamiento llamado ellos, 1994). Entre la seva obra creativa cal destacar: Échate un pulso, Hemingway (1985), El juramento y otros relatos (1987), Aquella infància esvaïda (1987), Les meves escoles (1998), Petit món (1999), Els altres catalans del segle XXI (2000), El sant de la mare Margarida (2001).
Polític nord-americà. S'uní al Socialist Party (SP) el 1908, però el 1911 es passà a la IWW, en la qual participà de forma itinerant en l'organització i la direcció de vagues. Arran de la revolució bolxevic, tornà al SP, dins del sector encapçalat per John Reed, el qual fundaria el Communist Party (CP) el 1919. El 1920 fou elegit membre del Comitè Central del partit. Des del 1924 fou company i col·laborador de Rose Karsner. En aquests primers anys defensà l'abandonament de la situació clandestina, per tal de fer un treball de masses. Així començà a actuar com a Workers Party, del qual Cannon en fou el president nacional. Això suposà l'expulsió de Cannon i de la minoria «legalista» del CPUSA, però aquesta decisió fou revocada davant la pressió de la Internacional Comunista. Dins la Internacional, Cannon fou membre de la Comissió Executiva (1922-23) i cap de la Defensa Obrera Internacional (1925-28). El 1928 s'uní a l'Oposició d'Esquerres, i fou expulsat del partit i de la internacional. Juntament amb Max Schachtman i Abern, fundà la Communist League of America. L'activitat sindical dels comunistes d'esquerres se centrà en la Teamsters Union, de la qual Cannon fou dirigent. El gener del 1938 particià en la fundació del US Socialist Workers Party. Dins el SWP i la Quarta Internacional, a partir del 1940, representà la línia del «trotskisme ortodox», contra la línia «d’esquerres» de Burnham i Schachtman. La seua oposició activa la guerra, li comportà l'empresonament (1944-45). Ja des del càrrec de secretari nacional del SWP i de la Quarta Internacional es preocupà de mantindre la línia «ortodoxa» contra les tendències centrípetes de la Internacional.
Lectures addicionals: James Cannon Archive i la seua versió catalana (en construcció).
Ramon Casanellas (Barcelona, 1897-el Bruc, Anoia, 1933)
Polític. Militant de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) tingué un paper actiu en les vagues revolucionàries del 1918. Va haver d'exiliar-se per un temps, però tornà a Barcelona el 1919. Juntament amb Pere Mateu i Lluís Nicolau intervingué en l'atemptat on morí el president del govern espanyol Eduardo Dato (8.3.1921). Després d'aquesta acció, es refugià a la Unió Soviètica, on es convertí en agent del Bols'evicij Kommunisticeskaja Partija. El 1924 passà a l'Amèrica espanyola, on va promoure la formació d'organitzacions comunistes. El juny del 1931, tornà a Barcelona, i va participar en la tasca de consolidació del Partit Comunista de Catalunya (PCC) i del Partido Comunista de España (PCE). Fou expulsat pel partit, però més tard fou readmès. Fou detingut per la policia espanyola, i després patí un atemptat. Morí en un accident de trànsit, juntament amb el company Francisco del Barrio, quan els dos viatjaven en motocicleta cap a Madrid per assistir a un reunió del partit. Sempre s'ha sospitat que l'accident fou en realitat un atemptat.
Salvador Casanova (Badalona, 1918 – Granollers, 21.6.1982)
Polític i activista. Fill de classe treballadora, aprengué l'ofici de confecció de models per foneria i establí taller propi. Llicenciat en Història (1968). De l'activisme cultural en el món sardanista, entrà a col·laborar en el grup CC i, més tard, ingressà en el Front Nacional de Catalunya (FNC). El 1968 va fer part amb els escindits del FNC que van fundar el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). En el marc del PSAN inicià la seva participació en l'impuls de l'Assemblea de Catalunya a Granollers i al Vallès Oriental. En les eleccions del 15 de juny de 1977 encapçalà la Candidatura Popular pel Socialisme (CUPS), però no renuncià a mantenir la continuïtat de l'Assemblea de Catalunya.
Lligams: Comissió Cívica d'Homenatge a Salvador Casanova.
Carme Casas (Alcalá de Gurrea, Huesca, Aragón, 1921 – Tarragona, 2013)
Militant comunista. Als 13 anys, la seva família emigrà a Catalunya. Després de l’esclat de la guerra, el juliol del 1936, s’afilià a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). Amb la caiguda del Principat en mans franquistes (gener del 1939), passà la frontera cap a l’estat francès. Inicialment sola, aconseguí després retrobar la seva família en un dels camps de refugiats pels quals passà. Companya de Leandre Saún, s’uní a la resistència contra l’ocupació alemanya, amb nom de batalla de «Maria». Mentrestant, Leandre Saún havia estat detingut per la policia franquista i empresonat a Saragossa. Aquest fet, i l’amenaça de caure en mans de la Gestapo, van fer que creués la frontera cap a l’estat espanyol. Retinguda inicialment a la presó de Figueres durant un mes, quedà després en llibertat. Des de Saragossa i Madrid, va fer gestions legals per aconseguir aturar l’execució de la condemna a mort que havia recaigut en Saún l’estiu del 1945, mentre alhora actuava, com a «Elisa», en la xarxa clandestina del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Detinguda per la policia a Madrid, fou conduïda a la presó de les Predicadoras de Saragossa, i no fou alliberada fins el 1948. Ja en llibertat es traslladà a Tarragona, ja que el seu home era empresonat a la presó de Pilats. Gràcies a les seves gestions a Madrid, la pena de mort de Saún fou commutada (1949) i ell mateix posat en llibertat (1954). Fou activa en la reorganització del PSUC a Tarragona. Infermera de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, va participar en el bastiment de Comissions Obreres (CCOO). En l’escissió del 1982, quedà amb el PSUC i, posteriorment, milità en Iniciativa per Catalunya, que recollia el llegat del PSUC. Jubilada com a infermera en el 1985, continuà a CCOO en la secretaria de jubilats i pensionistes. Secretària general del Sindicat intercomarcal de pensionistes i jubilats de CCOO de Tarragona entre el 1992 i el 2000.
Carles Castellanos (Barcelona, 1942)
Polític. Enginyer industrial de formació. Juntament amb el seu germà Rafael, autor del primer Diccionari Català-Francès; posteriorment esdevingué professor del Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Dirigent del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), encapçalà el sector provisional (PSAN-P) que, finalment, donaria lloc a Independentistes dels Països Catalans (IPC). El 1987, dins el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), propugnà la via de classe i d'unitat popular, contraposades a les tesis del front patriòtic. Això menà a una divisió del MDT. Més tard, gran part de l'MDT-IPC fou absorbit per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Passats uns anys, Castellanos intervingué en la refundació de l'MDT. En els darrers anys ha destacat en el Tercer Congrés de Cultura Catalana (1999) i en iniciatives com la del Centre de Recerca i Documentació Pau Vila.
Texts: El conservadorisme: el llast del poble català (Lluita-IPC, 9.1986); El fenomen nacional (Lluita-IPC, 124, 1988); Sociolingüística crítica i moviment popular per la llengua (2001).
Gonçal Castelló (Gandia, 9.10.1912-Barcelona, 1.2.2003)
Escriptor i advocat. La seua família paterna era originària de l'Alqueria de la Comtessa, i la materna d'Alberite (La Rioja, Castella). El 1929 començà els estudis a la Universitat de València, de primer Dret i després Filosofia i Lletres. Participà activament en el moviment estudiantil contra la dictadura primoriverista, des de la directiva de l'Associació de Dret. El 1930 s'afilià a les Joventudes Comunistas del Partido Comunista de España (PCE), des de les quals participà en diferents insurreccions republicanes. Ja proclamada la República, participà en la Unión Federal de Estudiantes Hispanos (UFEH). En la línia cultural de Josep Renau, participà en la «Unión de Escritores y Artistas Proletarios» (UEAP) i en la revista «Nueva Cultura». Fou professor d'institut a Cervera del Río Alhama (La Rioja) i a Felanitx (Mallorca), dedicació que abandonà per provar d'incorporar-se a la carrera consular. El 18 de juliol del 1936 l'agafà a Madrid, i combaté en les milícies antifeixistes de Somosierra, per anar poc després a València, on participà en l'organització miliciana. Lluità en el Front d'Aragó en la 22 Brigada Mixta, com a tinent ajudant del Cap, i participà en la presa de Teruel. Després fou cap d'estat major de la 54 Divisió del Cuerpo de Ejército A, amb el qual intervingué en el Front de Vivel. Amb la caiguda de València (1939), no aconseguí vaixell cap a Alacant, i caigué presoner dels feixistes, que no l'alliberaren fins el 1945, però obligant-li a residir a Madrid. Fou aleshores passant en el despatx d'Antoni Pedrol (1945-56), i després esdevingué Procurador Judicial, i participà com a advocat d'encausats pel Tribunal de Orden Público. Progressivament adoptà postures valencianistes, i creà la Colla Tirant lo Blanc. Col·laborà amb les revistes "Gorg" i «Quaderns de Gorg», «Canigó», i amb els diaris "Tele-Estel", "Mundo Diario", "Diario de Valencia", "Avui" [col·laboracions recopilades a Viure a Madrid, 1973; i Dia a dia des dels Països Catalans, 1976]. Milità en el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) durant els anys de la reforma post-franquista. Membre del Centre Català del PEN, el 1976, fou un dels fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). El 1982 es jubilà de la carrera judicial. El 2002 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya.
Salvadora Catà Verdura (Canet de Mar, 1902 – Girona, 25.4.1939)
Vídua i mare de dos fills, feia de bugadera per als soldats d'una caserna de la Girona ocupada per les tropes franquistes. Denunciada per una veïna per les seves simpaties amb el POUM durant la guerra, fou condemnada a mort i afusellada a les tàpies del cementiri de Girona amb 28 sentenciats més.