A TRES QUARTS D'ONZE, davant d'un públic nombrosíssim, el company Fronjosà obre l'acte i, després de breus consideracions, cedeix la paraula al company Comorera.

Eren molts els que sentien – comença dient – la necessitat d'aquest acte. La manca de contacte entre la massa del Partit i l'Executiu pot donar lloc a voltes a la desorientació.

Recorda l'acte anterior celebrat enmig d'un nerviosisme fill de pressentiments que malauradament s'han realitzat [1]. De la mateixa manera que el C.E. de la USC sabé complir el seu deure, també en aquests moments ho ha sabut fer, malgrat les calúmnies i les injúries de què s'ha vist voltat.

Recorda el company Comorera les lluites aferrissades que assenyalaren la línia ascendent del Règim republicà que ben aviat es transformà en una davallada fulminant que en poc temps tornà Espanya a un règim de fosca reacció. Entretant a Catalunya, alhora que s'afirmava el règim republicà, s'anava produint un fenoment nou, l'aparició del socialisme català, sols explicable per l'actuació intel·ligent, ferma i honesta de la USC. Tres anys enrera la USC era un petit grup d'homes de gran voluntat i de gran intel·ligència. D'aquell grup, n'ha sortit un moviment, s'ha transformat en un exèrcit d'homes que pesen en la vida de tot Catalunya, que gaudeixen d'un prestigi general.

Aquest prestigi no és altra cosa que el fruit d'una tàctica, que en alguns moments, per impaciència o per manca d'informació, no ha estat del tot compresa. A això tendeix aquest acte.

El company Comorera recorda la col·laboració de la USC al govern provisional de la Generalitat. Closa aquesta època, la USC cregué que es podia anar a finir la col·laboració i a definir, des de l'oposició, la posició constant de la USC. A mesura que passaven els mesos s'accentuava l'oposició i aquesta seria encara la nostra tàctica si a Espanya no haguessin passat coses decisives que obligaren a un canvi de tàctica.

La mateixa brusquedat del canvi sorprengué, naturalment, molts dels nostres companys però a desgrat d'això el C.E. sabé seguir la seva línia de conducta sense defallir, a pesar de la lluita intensa que a l'entorn de la seva decisió es produí. Els fets han donat la raó al C.E. de la USC.

La tàctica de la USC és bona perquè els fets ho han demostrat. Cal admetre que aquesta tàctica ha tingut dues desviacions que el C.E. acceptà més que res per donar satisfacció als sectors del nostre partit: la participació en el front únic antifeixista i la de l'Aliança Obrera. Ja s'explicà prou les raons i les conseqüència d'aquella primera desviació, convé ara plarlar de la segona.

A l'endemà del 19 de novembre tots els que combateren la nostra coalició esquerrana, s'esfereïren davant dels resultats de la seva política derrotista. Immediatament sorgí la nova idea de l'Aliança Obrera, precisament d'aquells que més responsables eren del fracàs electoral, per la seva propaganda antipolítica.

La USC i la UGT assistiren a la primera reunió convocada i davant de la promiscuïtat i heterogeneïtat dels grups allí representants, decidiren tenir un canvi directe d'impressions per demanar l'exclusió de l'Aliança de certs grups com la titulada Federació Socialista que res representen en la vida política catalana. En aquella reunió, la UGT d'una manera clara i categòrica es solidaritzà amb la petició de la USC, i en conseqüència fou depurada l'Aliança dels grups que no podien fer-hi altra cosa que nosa.

Es produí entretant el canvi que donà encara una nova força a les dretes: la consigna que corregué en aquell moment fou la d'evitar, fos com fos, la constitució de les noves Corts. Es celebrà una reunió important a Madrid, a la qual jo vaig assistir, en nom de la USC amb desitjos d'arribar a una entesa amb el Partit Socialista, cosa que fou possible. Davant d'això, a la nostra arribada a Barcelona, aixecàrem el veto a la Federació Socialista perquè aconseguida l'entesa amb el partit entenguérem que els representants naturals d'aquest era aquella.

A partir d'aquest moment començà l'ofensiva contra la USC. Maurín presentà al ple de l'Aliança un projecte de pacte, segons el qual tota organització de classe adherida a ella havia de renunciar a tota col·laboració amb partits burgesos.

Davant d'aquesta proposició la USC invocà la necessitat que aquest pacte tingués un abast nacional i que fos signat per les centrals radicades a Madrid, puix que tot el moviment revolucionari havia de partir forçosament del centre, al qual Catalunya no podia avançar-se. Ultra això indicàrem que la USC no podia admetre aquella clàusula perquè no representava altra cosa que un atac contra ella. L'Aliança estava previnguda i havia acceptat per boca del mateix Pestaña la possibilitat d'una entesa de la USC amb l'Esquerra. L'Aliança sabia prou quines eren les raons netament socialistes de la col·laboració de la USC. L'Aliança no havia acceptat naturalment el projecte de compromís que nosaltres presentàrem de cessar totes les organitzacions la seva actuació antipolítica. I de la mateixa manera com la USC respectà i comprengué aquesta posició tàctica, dels sindicalistes llibertaris era també lògic d'esperar el mateix respecte i la mateixa comprensió a la tàctica de la USC.

En aquesta posició seva, la USC es veié secundada i ajudada lleialment per la representació de la UGT.

Però així que foren passades les eleccions municipals, aquesta harmonia cessà sobtadament. El mateix representant que abans es solidaritzava amb la USC en el refús d'aquella clàusula, ara es solidaritzà amb els altres grups per imposar-la novament al nostre partit. D'aquesta manera la USC es trobà en una situació tibant dintre de l'Aliança que culminà amb l'ultimàtum que rebé de retirar-se del govern o de l'Aliança.

Abans de poder donar una resposta, es produí la primera crisi del govern Lerroux. Semblà per un moment que Alcalà Zamora anava a donar el poder a Gil Robles. Davant d'aquesta perspectiva, l'Aliança Obrera es reuní sense la USC i acordà anar a visitar els consellers Comorera i Barrera i el president Companys. Maurín i Vila Cuenca foren els encarregats de complir aquesta missió i quan Comorera, accedint gustosament a la petició que aquells dos li feren d'introduir-los a Companys, s'encaminava amb ells a la Generalitat pogué recollir una frase de Maurín que revela tot un estat d'esperit i tota la falsedat i la baixesa de la posició revolucionària del líder del Bloc, la frase famosa és aquesta: «Es evidente que aún l'Esquerra tiene el poder de movilizar las masas».

L'entrevista amb Companys, molt amable, molt afectuosa, acabà amb aquesta declaració sorprenent: «Que l'Aliança Obrera havia acordat posar-se a disposició de la Generalitat per salvar la República i per Catalunya» (!!!).

Aquesta posició de l'Aliança – continuà dient Comorera – em tranquil·litzà, puix, vaig creure que després de tot plegat l'ultimàtum havia deixat d'existir, però, quina fou la nostra sorpresa en veure l'endemà que «Adelante» publicava la notícia que la USC havia estat exclosa de l'Aliança!; al mateix temps que la Federació Socialista contribuïa a l'expulsió de la USC de l'Aliança per la seva tàctica de col·laboració amb un partit republicà d'esquerra, el diputat Negrín, donava la millor confirmació a la nostra tàctica en proposar a Alcalà Zamora, com a única sortida a la situació política provocada per la crisi del gabinet Azaña, un govern de base socialista amb col·laboració d'esquerres.

Com podia respondre, doncs, la USC l'ultimàtum de l'Aliança?

En primer lloc, cal tenir en compte que el problema d'avui dia no és un problema de col·laboracionisme o d'anticol·laboracionisme. Amb un govern a Madrid essencialment reaccionari, l'única forma de plantejar la qüestió és la possibilitat d'organitzar la nostra defensa davant d'una ofensiva reaccionària que posa en perill les nostres institucions i la nostra vida.

Quan Companys demanà l'ajut de la USC el C.E. es ttrobà davant de la possibilitat de diverses solucions.

No acceptar, era impossibilitar la formació d'un govern d'esquerres; continuar la tasca d'oposició era accelerar la descomposició de l'Esquerra. La responsabilitat del C.E. era enorme; la situació era tràgica; d'un sí o d'un no, en podien derivar mals decisius. I s'acordà, per damunt de tot, formar un front únic que possibilités al poble català una acció eficaç de defensa.

Però per què no s'acceptà l'altra col·laboració? ¿Per què no aprofitar la descomposició de les esquerres burgeses i anar, amb els altres organismes de classe, a un moviment revolucionari? El C.E. estudià totes les solucions. Veié que davant nostre hi havia una força poderosa aglutinant de tota la reacció catalana, la Lliga Catalana, i que davant d'ella, malgrat totes les il·lusions i fantasies, no es podia comptar amb un front obrer organitzat amb probabilitats d'èxit. No es podia comptar amb la CNT enemiga de tota coalició de classe; la UGT a despit del seu prestigi era massa jove en les lluites generals de Catalunya, sense cohesió encara per un moviment d'aquesta envergadura.

Per la seva banda, el grup dels Trenta es troba minat per dissensions internes que l'impossibiliten de tota acció positiva. En el camp polític, la divisió i ineficàcia era la mateixa. Malgrat la seva extensió a Catalunya, la USC pateix encara del mateix defecte de manca de connexió que té la UGT. Davant d'aquesta situació, ¿no hauria estat un acte criminal enganyar els nostres companys fent-los creure allò que no existia i llançar-los a aventures suïcides?

En defecte d'això, què podia fer la USC? ¿Quina era la posició que havia d'adoptar davant de l'Esquerra? Avui encara, l'Esquerra és un partit de base obrera; és sols amb els vots de la classe obrera que aquella ha guanyat les eleccions. Davant d'aquesta situació, la USC havia de decidir-se per entrar a la coalició, que aquella li oferira. La més rigurosa tàctica marxista és de sotmetre's a la realitat i la realitat en aquells moments era enrobustir la posició de les esquerres republicanes per evitar el triomf de la reacció política.

Mentre que la USC seguia aquesta tàctica a Catalunya el Partit Socialista Obrer Espanyol en seguia una de radicalment oposada, produint amb això una confusió ben explicable entre els nostres companys. El Partit Socialista Espanyol es negà a acceptar cap aliança amb els republicans d'esquerra i vingué un Parlament de dretes. La USC ajudà l'Esquerra i el resultat ha estat un Parlament que presenta un contrast capital amb la tàctica derrotista i reaccionària del Parlament de Madrid.

Què cal fer ara? O dintre de l'Aliança o dintre del Govern. Encara hi som a temps. Hi ha molta gent que ens vol veure fora del Govern: els revolucionaris cent per cent, la Lliga, els lerrouxistes. Hi ha molta gent que voldria que liquidéssim la nostra tàctica i sortíssim als carrers a fer de revolucionaris. Però sobretot ara convé reflexionar en les conseqüències i els efectes d'una semblant aventura. Ençà de la caiguda d'Azaña, els homes més representatius del Partit Espanyol s'han llançat a una propaganda íntegrament revolucionària. ¿Quins han estat els resultats? Malauradament, les consignes s'han anat desfent una darrera l'altra. Lerroux ha fet el que ha volgut i no ha passat res. Com que no es pot passar el temps parlant de revolució sense fer-la, cada dia és més difícil i més equívoca la posició dels companys del Partit Espanyol. Mentre nosaltres parlàvem, la reacció ha guanyat la partida. El Govern ha desarmat el poble. I davant d'aquesta tràgica situació, a Madrid es torturen per fer ressuscitar una situació que pugui tornar a posar en peu la República del 14 d'abril sobre base més fondes que els que ha tingut fins ara.

Es va novament a un contacte entre el Partit Socialista, la UGT i les forces de Manuel Azaña. No podem estar d'alegrar-nos d'aquest fet perquè avui és a Espanya l'única cosa intel·ligent i històricament possible.

Avui no hi ha altre camí que sumar-se a un moviment general de decència social, en el qual nosaltres sabem que som els únics elements que poden portar-lo a les seves últimes conseqüències. Hem de reconstruir allò que es va destruir a la caiguda d'Azaña, per tal d'evitar el que fatalment vindria.

Essent això tan evident, què hem de fer nosaltres? Hem estat a Madrid; hem parlat amb els homes de màxima responsabilitat del Partit Socialista, de la UGT, de les forces republicanes i de tots hem escoltat la mateixa frase: «L'única esperança és Catalunya». En conseqüència nosaltres no podríem fer altra cosa que ajudar aquesta situació que és l'únic fre que tenen les dretes espanyoles i l'exemple que s'ofereix a totes les esquerres espanyoles. Hem de defensar la Generalitat; la millor aliança contra el feixisme serà la que podrem fer entorn d'ella.

Anem a una situació de violència clara; la situació actual espanyola no pot tenir una solució pacífica. Les primeres lluites violentes seran contra Catalunya i a Catalunya. Deixem-nos d'il·lusions i vigoritzem la nostra posició. Els nostres joves es mostren impacients però jo els dic que la seva impaciència serà curta i que el que volen, aviat vindrà.

El company Comorera acaba incitant tots els assistents a perseverar amb disciplina i abnegació en la línia tàctica de la USC, l'única que a través de la violència i després de la violència podrà portar la classe obrera catalana a la realització plena i perdurable dels seus objectius d'emancipació.

[1] Es refereix a l'acte del 14 d'abril del 1933. Després de les eleccions de la tardor, Lerroux es convertí en el cap del govern espanyol amb una política com més anava més dretanosa.