Tony CliffPortugal en la cruïlla |
El Moviment de les Forces Armades (MFA) és un fenomen únic. Cap revolució a banda de la portuguesa n'ha vist res de semblant.
Començam amb l'experiència històrica dels exèrcits en períodes de revolució.
Un resultat de totes les revolucions anteriors fou la desintegració de l'exèrcit existent.
“Certament, el fet és evident”, escrivia Engels a Marx el 26 de setembre del 1851, “que un exèrcit desorganitzat i una completa fallida de la disciplina ha sigut la condició així com el resultat de tota revolució victoriosa”.
Guaitau l'experiència de Rússia el 1917. Ja en els mesos anteriors a la revolució del febrer del 1917, la disciplina en l'exèrcit tsarista queia a trossos. La revolució de febrer accelerà el procés. Després de tot, la revolució tingué lloc no tan sols sense els oficials, sinó contra ells. Molts dels oficials, un parell de dies després de la revolució, s'afanyaren a posar-se llaços vermells, però hi podien confiar els soldats?
V.B. Stankevic, un oficial que s'uní a la revolució “cinc minuts després que esclatàs”, i que esdevingué un dirigent prominent en l'exèrcit entre les revolucions de febrer i d'octubre, recordava ben clarament quins eren els sentiments reals entre els oficials i els soldats en els primers dies posteriors a la revolució de febrer:
Fou el fet que els soldats, en trencar la disciplina, no simplement deixaren els quarters sense oficials sinó fins i tot a banda dels oficials, i en molts casos contra els llurs oficials, i fins i tot mataren a qualcuns que provaren de complir el llur deure. I ara per aclamació universal, popular i oficial, obligatòria pels propis oficials, se suposava que els soldats havien realitzat amb això una gran conquesta d'emancipació. Si aquest era de fet una explosió heroica, i si els propis oficials ara la proclamaven, aleshores per què no havien dirigit els soldats cap als carrers – ja que veieu que això hauria sigut més fàcil i menys perillós per ells que pels soldats. Ara després de l'assoliment de la victòria, se sumen al fet heroic. Però és això sincer i quant de temps durarà? Ja veieu com durant els primers moments se sorprengueren, s'amagaren, es vestiren amb roba civil... Tot i que el dia següent tot els oficials retornaren. Tot i que part dels oficials s'afanyassen a unir-se cinc minuts després a la marxa dels soldats, en tot moment eren els soldats qui lideraven aleshores els oficials, i no els oficials als soldats. I aquells cinc minuts obriren un abisme impenetrable que separava les tropes de totes les presuposicions fonamentals de l'antic exèrcit. [49]
Oficialment ells [els oficials – TC] celebraven, lloaven la revolució, cridaven “Visca!” als lluitadors de la llibertat, es posaven llaços vermelles, i marxaven sota banderes vermelles... Tothom deia, Nosaltres, la nostra revolució, la nostra victòria, i la nostra llibertat. Però en el cor, en els llurs tète-à-tètes, eren terroritzats, tremolaven, se sentien presoners d'una força elemental i hostil que viatjava per una carretera desconeguda. [50]
L'anagonisme obert entre els soldats i els oficials suposava que fins i tot els dirigents obrers de dretes – els menxevics i els social-revolucionaris – havien d'acceptar la necessitat de comitès de soldats per controlar els oficials. L'esperit revolucionari entre les tropes era tan gran que els partidaris del compromís creien impossible de preservar simplement l'antiga disciplina. El resultat fou un compromís, l'ordre número 1, publicava pel Soviet de Petrograd l'1 de març:
“En totes les companyies, batallons, regiments, parcs, bateries, esquadrons, en els serveis especials de les diverses administracions militants, i en els vaixells de l'armada, cal triar immediatament comitès de representants electes per les bases inferiors de les unitats militars esmentades.
“En totes les seues accions polítiques, la branca militar se subordina al Soviet de Representants d'Obrers i de Soldats i als seus propis comitès.
“Les ordres de la Comissió Militar [del govern] seran executades tan sols en els casos que no entren en conflicte amb les ordres i les resolucions del Soviet de Representants d'Obrers i de Soldats.
“Tota mena d'armes, com rifles, pistoles, automòbils cuirassats i altres, han de mantindre's a disposició i sota el control dels comitès de companyia i de batalló, i en cap cas han d'ésser retornats als oficials, ni que ho demanen.
“Entre la tropa i durant la realització dels deures de servei, els soldats han d'observar la més estricta disciplina militar, però fora del servei i de l'enquadrament, en la llur vida política, cívil i privada, els soldats no poden ésser privats de cap manera dels drets que gaudeixen tots els ciutadans. En particular, la salutació obligatòria, fora del servei, és abolida.
“També, adreçar-s'hi als oficials amb els títols de ‘Vostra Excel·lència’, ‘Vostra Senyoria’, etc., és abolit, i aquests títols són substituïts per l'adreçament de ‘Senyor General’, ‘Senyor Coronel’, etc. La rudesa envers els soldats de cap rang, i, especialment, adreçar-s'hi de ‘tu’ [tij] és prohibit, i es demana als soldats a cridar l'atenció als comitès de companyia a cada infracció d'aquesta regla, així com de tots els malentesos entre els oficials i els soldats.
“L'actual Ordre ha de llegir-se en totes les companyies, batallons, regiments, tripulacions de vaixells, bateries i altres escamots combatents i no-combatents”.
En uns pocs dies els oficials s'enfrontaven a comitès que presentaven reivindicacions, exigien explicacions, contradeien ordres, i instituïen controls damunt les armes i la munició. No era infreqüent que els oficials fossen requerits a reconèixer l'estructura de comitès amb l'emissió d'ordres especials. Tots els intents dels oficials d'explicar que l'ordre no era oficial, i en tot cas aplicable tan sols a Petrograd, foren debades. [51]
Una situació clara de poder dual aparegué en l'exèrcit: en cada unitat. D'una banda els oficials, que amb prou feines tenien cap poder real, d'altra banda – els comitès de soldats.
Amb l'exèrcit tan clarament dividit verticalment entre oficials i homes, no era gens estrany que els darrers trobassen natural d'unir-se per enviar delegats als Soviets (o Consells) que es constituïen com a Soviets de Representants d'Obrers i de Soldats.
Els bolxevics, que detestaven els equívocs, defensaren clarament l'abolició del poder dual en l'exèrcit, amb l'expulsió dels oficials assenyalats.
Així Lenin posà la qüestió, “Haurien
d'ésser els oficials escollits pels soldats?” I
responia, “no tan sols han d'ésser elegits, sinó
que cada pas de cada oficial i general han d'ésser supervisats
per persones especialment elegides per aquest objectiu pels
soldats... És desitjable que els soldats, d'acord amb les
llurs decisions, desagraden els llurs superiors?” I respon, “és
desitjable i essencial de totes totes. Els soldats obeïran i
respectaran tan sols l'autoritat elegida”. [52]
En l'expercit portuguès fins ara no hi ha hagut cap divisió vertical clara entre oficials i homes. Tampoc no hi ha hagut una d'horitzontal, entre un òrgan clarament definit d'oficials i homes revolucionaris d'una banda, i un òrgan reaccionari d'oficials i homes de l'altra.
En el cop del 25 d'abril del 1974, dos cossos militars ben diferents hi col·laboraren. D'una banda hi havia la Junta, de l'altra el MFA.
Els oficials superiors que dirigien la Junta havien arribat, en general, als llocs actuals gràcies als règims de Salazar i Caetano. El propi Spínola s'hi havia identificat prou amb els objectius feixistes de Salazar com per combatre per Franco en la guerra civil espanyola i per Hitler en el front rus.
Però la Junta no havia fet el coup d’état. Tan sols s'havia beneficiat del seu resultat. La principal força que dugué a terme el cop havien sigut els oficials intermedis del Moviment de les Forces Armades, uns 400. Les llurs atituds i objectius no eren de cap manera idèntics als dels generals.
Els els oficials subalterns un bon nombre eren de lleva. En les forces armades portugueses tothom qui és cridat després d'haver fet estudis és incorporat com a oficial (si és que no ha comès una falta política o criminal).
D'ençà del 1962 els estudiants universitaris portuguesos s'havien implicat en una activitat efectiva i organitzada contra el règim. D'ençà del 1968 les universitats portugueses havien sigut en un estadi de turbulència continuada. Pràcticament no hi havia cap estudiant que pogués evitar de participar una vegada o una altra en aquestes activitats. Així aquests oficials de lleva, antics estudiants universitaris, duien a l'exèrcit un grau d'experiència política que era compartit tan sols per un petit nombre d'oficials de carrera. Molts dels antics estudiants se'n resentien d'ésser enviats a combatre en una guerra inútil a Àfrica i molts mantenien les idees esquerranoses que havien adquirit en els anys d'estudis.
Més significatiu, però, era el desenvolupament de malcontentament amb les successives destinacions a parts remotes de les colònies, per fer una guerra que no podien guanyar, en benefici de grups privilegiats de colons blancs que tenien un nivell de vida molt més alt que no pas ells. El llur resentiment els dugué a organitzar-se contra el règim quan es veia clar que la guerra amenaçava les llurs pròpies perspectives de carrera. El capgirament per a molts arribà el 1973 amb la proposta de canviar el programa d'ensinistrament per oficials que veien com una amenaça a una estructura de carrera a través de la “dilució”.
Els oficials intermedis del Comitè de Coordinació del Moviment de les Forces Armades trobaren que el llur objectiu de trencar el domini de l'antiga elit política i de posar fi a les guerres africanes no el garantiria simplement el suport als generals de la Junta. Mantingueren la llur pròpia organització, el Comitè de Coordinació del MFA, per actuar com a vigilant de la Junta.
El resultat general fou que Portugal sortí del cop amb com a mínim tres centres de poder: la Junta, el Govern Provisional i el Comitè de Coordinació del MFA.
Spínola provà de reconciliar aquestes diferents forces mitjançant l'establiment d'un nou òrgan, el Consell d'Estat, fet de nombres iguals de representants de la Junta, del MFA i de civils nomenats per Spínola. Aquest rebé el poder de vetar tots els decrets governamentals i totes les noves lleis.
Però la nova disposició mai no funcionà perfectament. Des dels primers dies després del cop del 25 d'abril la pressió massiva dels obrers afectà el MFA. Els obrers portuguesos demanaven immediatament i aconseguiren, amb el suport de sectors del MFA, l'abolició de l'odiada polícia secreta, la PIDE/DGS. Els intents dels generals de limitar l'abast de la purga de l'antic règim provocà topades amb el MFA. En un incident, per exemple, els generals arrestaren un oficial que refusà d'aturar l'examinació d'arxius secrets de la connexió entre la PIDE i la CIA. Representants del MFA anaren al quarter i l'alliberaren.
Amb l'aparell repressiu de la PIDE/DGS trencat, la classe obrera continuà la seua ofensiva amb vagues, ocupacions i manifestacions. Demanaven una millora immediata del llur nivell de vida desesperadament baix i l'ampliació dels llurs drets democràtics. Això dugué a un augment de la resistència dels capitalistes, aplegats al voltant del general Spínola. L'agreujament de la lluita de classes es reflectí immediatament en les forces armades i en el propi MFA, on certs sectors s'arrengleraven amb els patrons i altres amb els obrers. El Comitè de Coordinació del MFA tan sols fou capaç de mantindre una aparença d'unitat en donar suport i en reprimir alternativament la classe obrera.
El juliol del 1974 els dirigents del MFA entraren al govern, i el president del moviment, el general Vasco Gonçalves, esdevingué el primer ministre. Altres llocs claus presos pel MFA foren Treball (on substituïen el Ministre de Treball del Partit Comunista del primer govern provisional), Defensa i Economia – set d'un total de 16 ministeris. Amb l'entrada al govern, el MFA esperava ésser capaç de controlar la situació de forma més efectiva i d'evitar l'augment del conflicte de classes. Però no ho aconseguiren. Per aquesta raó el 8 de juliol el MFA creà el COPCON – Comandament d'Operacions Continentals. El COPCON és un òrgan militar separat que té com a tasca “intervindre directament en suport de les autoritats civils i sota el llur comandament”, sota el general Otelo Saraiva de Carvalho, el cervell del 25 d'abril.
Durant molts mesos els militars havien oscil·lat entre l'esquerra i de la dreta, tot evitant de passar-se de forma clara a cap dels dos bàndols.
Les tropes foren emprades l'estiu anterior per aturar la vaga dels treballadors postals, per atacar les vagues de la TAP, les aerolínies portugueses, i el Journal do Comercio, i per atacar les manifestacions d'obrers de les grans drassanes de Lisnave.
El COPCON donà suport a la llei de vagues aprovada el setembre, que virtualment eliminava la base legal del dret de vaga, i que era una intent decidit de trencar la força del moviment obrer independent de base..
El cop del 28 de setembre fou un punt d'inflexió del paper del MFA i del COPCON. D'ençà d'aleshores – fins l'agost d'enguany, a grans trets – el MFA en general, i el COPCON en particular, s'arrengleraren amb l'esquerra contra la dreta.
Posam pel cas la vaga de Corane. Els 300 obrers d'aquesta fàbrica, que fa equipament de metall per la indústria pesada, decidí d'ocupar la fàbrica. Havien votat unànimament en assemblea fer-ho ja que tenien proves d'un sabotatge continuat del llur patró, l'ex-comandant d'aviació Dos Santos Nogueira.
Simoa, un membre del comitè obrer, explicava com organitzaren la presa:
Després de la decisió en assemblea, trucàrem el comitè obrer del banc i explicàrem per què volíem que congelassen els comptes de l'empresa. Hi foren d'acord en fer-ho.
Aleshores trucàrem el COPCON, i els hi diguèrem que havíem pres la fàbrica i que anàvem a ocupar la companyia associada SAPREL. El COPCON digué: “D'acord, és el vostre problema – això és la legalitat revolucionària”.
Les lleis no volien dir res, perquè en una revolució les úniques lleis les fa el procés revolucionari. [53]
Aleshores de nou, tant davant el cop del 28 de
setembre com davant el cop de l'11 de març, com hem vist, el
MFA es posà del costat dels obrers.
D'ençà del 25 d'abril els principals partits polítics han provat de superar-se amb declaracions de suport al MFA. De fet, la xerrameca dels dirigents del Partit Comunista, així com dels dirigents del Partit Socialista, de la necessitat de la “unitat nacional”, del “sacrifici i austeritat”, eren ressons de ço que deien els dirigents del MFA, i a l'inrevès.
Hom no ha de fer més que comparar els mots del dirigent del Partit Comunista, Álvaro Cunhal, abans citat, amb els mots de Vasco Gonçalves.
En prendre possessió com a primer ministre del segon govern provisional el 18 de juliol del 1974, Gonçalves deia:
Aquest ha d'ésser la consigna de tots nosaltres: sense el treball feixuc dels portuguesos, sense un esforç gegantí a tots els nivells (l'estat, la direcció i la classe obrera) de la reconstrucció i modernització nacionals mai no posarem fi al subdesenvolupament del país. Alhora, tots hem de viure, durant aquest període, en una atmosfera de veritable austeritat, esmerçant menys en béns no essencials i en estalviar tot el que siga possible en un esforç universal de reinversions. Això, repetesc, ha d'ésser preocupació de tothom. [54]
Poques setmanes després, el 30 de setembre, Gonçalves deixava clar que en la unitat nacional calia incloure-hi totes les classes: “cal entendre que, com ho entenem nosaltres, una estratègia anti-monopolista no suposa atacar la propietat privada”. [55]
I de nou: “el poble, i amb això vull dir la població de tot el país, obrers, camperols, intel·lectuals, estudiants, petits homes de negocis, industrials petits i mitjans – tots, tots nosaltres, hem d'ésser alerta contra demagogs i reaccionaris”. [56]
Sota la consigna d'“Unitat del Poble i del Moviment de les
Forces Armades”, continuava a dir, “cal que tingueu
paciència, perquè la impaciència avui és
sinònim de feixisme” [57],
una posició que no és distingible de la que el Partit
Comunista adoptà d'ençà del 25 d'abril.
A principis d'agost el major Melo Antunes, antic ministre d'Exteriors i destacat partidari del Partit Socialista, juntament amb uns altres vuit membres del Consell Suprem Revolucionari del MFA (d'un total de 28) publicà un document dit És temps de grans decisions, temps de posar fi a l'ambigüitat.
Això s'ha convertir en una declaració de guerra de la dreta del MFA.
El document d'Antunes defensava que la nacionalització ha “anat massa lluny – a una velocitat impossible”.
De dia en dia apareix una esquerda oberta entre un grup social molt minoritari (part de la zona proletària de Lisboa i del sud), que dóna suport a un cert projecte revolucionari, i pràcticament tota la resta del país, que reacciona violentament als canvis que una certa avantguarda revolucionària prova d'imposar sense pensar en la complexa realitat de la vida històrica, social i cultural del poble portuguès.
Veiem una progressiva descomposició de les estructures estatals. Arreu formes anàrquiques i salvatges d'exercici del poder han avançat de mica en mica, i arriben fins i tot a les Forces Armades.
El document d'Antunes cridava a “un bloc social que englobe el proletariat urbà i rural, la petita burgesia i amplis estrats de la burgesia mitjana”.
I pel que fa a la política exterior, el document cridava al “manteniment dels lligams amb Europa, a reforçar i a aprofundir les relacions amb determinats òrgans econòmics (CEE, EFTA)”. [58]
El document d'Antunes esdevingué la pedra de toc d'una campanya massiva contra l'esquerra de la direcció del MFA que Antunes identificava com a tapats del Partit Comunista.
En resposta als nou qui signaren el document d'Antunes, un grup d'oficials del COPCON publicaren un contra-document que defensava que la crisi de la societat portuguesa era el resultat d'un país que no anava prou lluny en la direcció de l'enderrocament del capitalisme i de la lluita contra l'imperialisme:
La degeneració de la situació econòmica i els seus efectes en la vida política i social d'àmplies masses del poble és deguda per damunt de tot a un fracàs per definir una línia política objectiva i un programa de govern coherent. És inútil creure que hi ha una combinació de mesures econòmiques que pot resoldre aquesta degeneració en l'actual estructura capitalista mentre que alhora es manté la dependència total de l'imperialisme i de totes les seues conseqüències, com el tancament de fàbriques, la fugida de capital foraster, la desocupació, la pressió política escandalosa damunt la nostra sobirania.
La solució de l'actual situació, de la qual el MFA és fortament responsable, no es pot trobar en pal·liatius dretanosos com el document esmentat proposa. El manteniment del govern de coalició certament no durà a la construcció del socialisme.
La proposa presentada deixa que la dreta avançe, i obre el camí de la destrucció de la revolució.
La perspectiva econòmica proposada de lligams amb la CEE i l'EFTA reforçarà la subjecció del país a una dependència econòmica i política degradant.
Com pot dir-se d'esquerres un projecte que oblida el paper de les masses i refusa l'acció de la seua avantguarda? Com pot criticar el ritme de la nacionalització? Si la burgesia manté la possessió dels mitjans de producció, que li restarà al poble?
Els signants del document d'Antunes no coneixien o amagaven ço que és “el punt central de l'actual situació política – l'activitat creixent del feixisme”.
El document del COPCON suggereix una sèrie de reformes: ajut financer i tècnic a la pagesia, obres públiques per ajudar els desocupats, retallada i limitació del lloguer d'habitatges, socialització del servei sanitari, nacionalització de la indústria farmacèutica.
Malauradament el document del COPCON és lluny d'ésser adequat per tractar la crisi. Per exemple, no fa cap referència a la necessitat d'expropiar el capital foraster que domina les posicions claus de l'economia. Per damunt de tot, el document del COPCON falla en el seu nucli – els suggeriments organitzatius pel que fa a les pròpies forces armades. Afirma:
(a) Forma d'organització des de la base:
Els
militars s'han d'organitzar d'acord amb els diferents rangs
existents, per debatre lliurement els problemes del llur rang i per
escollir democràticament els representants a l'ADU [59]
qui transmetran les decisions preses. Les decisions preses pel AGU
[60] que tracten de la vida col·lectiva
de la unitat han d'ésser debatudes a l'ADU per formar un
consens general – aquesta és la base indispensable per
la cohesió i la disciplina.
(b) Privilegis socials:
Cal prendre mesures
immediates per provocar un augment visible en el nivell de vida dels
soldats, en particular amb la modernització de les
instal·lacions, augment substancial de les pagues, distribució
general del subsidi familiar i bonus familiars, etc.
(c) Reforçament de la disciplina:
Expandir
la dinamització interna de les unitats, debatre i analitzar
col·lectivament sense restriccions, consolidar la cohesió
mitjançant una disciplina voluntària que duga a una
clarificació de les idees – tan sols això farà
que el militar es dedique a la seua missió patriòtica
de garantir la defensa dels interessos del poble portuguès.
[61]
No tractava ni la sobre-representació dels oficials en les
assemblees de l'exèrcit, ni l'elecció d'oficials per la
tropa, ni de la igualtat de pagues entre oficials i homes, ni de
l'abolició de menjadors separats.
Els dirigents del MFA són en general de classe mitjana. Un dels trets característics de la petita burgesia és la seua manca d'una fisionomia política-social clara, ja que resta suspesa entre la classe capitalista i el proletariat.
Pràcticament tots els oficials del MFA provenen de sectors de la classe mitjana. Els llurs pares són petits empresaris, pagesos acomodats, mestres, etcètera.
Els oficials poden per tant ésser força hostils als grans monopolis, mentre donen suport al capitalisme de la miríada de petites empreses de Portugal.
No es beneficiaven de la guerres africanes i per tant s'oposaven a Caetano i després a Spínola quan veien que podia perllongar les guerres. Però també tenien motius per tèmer els efectes del moviment obrer creixent damunt les classes mitjanes propietàries. Després de tot, els pitjors salaris els paguen habitualment les petites empreses, no les grans. I s'adherien a les idees de disciplina militar i de rang que els donaven els llurs propis privilegis. És per això que el primer pla econòmic dels dirigents del MFA (febrer del 1975) no proposava cap mena de nacionalització – per bé que defensava reformes econòmiques que suposaven una intervenció estatal limitada a indústries claus.
En general els oficials de l'exèrcit tenien un concepte jeràrquic de la societat. Tan sols en pocs casos són escollits els oficials de l'exèrcit portuguès. Un soldat deia a un militant de la IS que visitava Portugal l'agost d'enguany:
No hi ha cap elecció en el meu quarter. Tan sols puc donar exemples d'oficials molt esquerranosos que són segurs del suport dels llurs homes, i que per tant probablement se sotmetrien a eleccions desrpés d'acceptar un destí pel qual ja havien sigut nomenats.
Les comissions de soldats tenen un predomini d'oficials, ja que els membres de les comissions són elegits d'acord amb el rang: els oficials elegeixen oficials, els sergents, sergents, i la resta de rangs altres rangs.
En l'Assemblea dels 240 del Moviment de les Forces Armades hi ha ben pocs soldats, en relació als oficials. I dels 28 membres del Consell Suprem Revolucionari del MFA cap és soldat.
En les llurs condicions materials els oficials són ben lluny dels soldats. Així un soldat deia a un parell de militants de la IS que un soldat guanyava 500 escudos mensuals, un sergent de 6000 a 7000, un capità 10.000. Pel que fa a l'allotjament, deia:
Els dormitoris de la tropa són separats en el quarter. Dormim 24 en un dormitori (200 en la instrucció), mentre que els oficials dormen tres o quatre per cambra (No ho sé del cert perquè mai no hi he estat).
Identificar els oficials amb els soldats és fer-se il·lusions.
Un obrer de la TAP deia en poques paraules:
Em sembla important remarcar el nostre error de veure el MFA com un tot, quan és cert que hi ha una lluita de classes que es desenvolupa a dins. El MFA no existeix aïllat del context nacional, de la societat on vivim. En el MFA hi ha una facció progressiva de revolucionaris petits-burgesos, però que no és capaç de dirigir la revolució. Això és degut a que l'única classe autènticament revolucionari és la classe obrera, i ella sola pot prendre per tant el comandament de les operacions. A banda, el MFA reflecteix les contradiccions de la petita burgesia com a classe, en la mesura que és incapaç de trencar realment el jou de la dependència de l'imperialisme. En aquestes condicions la qüestió que ja es posa, la qüestió del control obrer, té una importància decisiva en la direcció de la revolució. [62]
La qüestió no és si hom ha de tindre una confiança completa en els oficials o no. En la política, la credibilitat cega és estúpida; no confiar-hi mai no és millor. Hom ha d'aprendre simplement a comparar els mots amb els fets. En deixar clares les reivindicacions als oficials, mentre es manté la independència de la base, hom pot atreure els oficials honests i revolucionaris i denunciar els altres.
En aquest respecte, el programa de reivindicacions de la segona conferència dels CRTSM del 2 al 3 d'agost del 1975 és un gran pas endavant, però no n'hi ha prou:
Forces Armades:
(1) Eleccions de delegats d'unitat en una assemblea general de la unitat, representació per rang (soldats, sergents i oficials) en proporció als llurs nombres respectius.
(2) Convocatòria freqüent d'assemblees generals d'unitat per discutir tots els problemes polítics i militars.
(3) Convocatòria d'assemblees de soldats sense sergents i oficials presents.
(4) Convocatòria d'assemblees de membres de les Forces Armades i d'obrers per la discusió de problemes comuns.
(5) Gestió de recursos humans, físics i tècnics al servei de la col·lectivitat.
(6) Abolició de privilegis i subsidis que beneficien els sergents i oficials (menjadors separats, subsidis exagerats (ajudas de custo), subsidis diversos, cantines, etc).
(7) Lliure transport pels soldats.
(8) Establiment d'un salari mínim pels soldats de 1.250 escudos mensuals.
(9) Reducció de l'estructura jeràrquica. [63]
Però aquest programa no va prou lluny, com es pot veure clarament si hom el compara amb el programa presentat per Lenin el 1917.
Per assenyalar uns pocs aspectes:
Lenin demanava una paga igual pels soldats i els oficials. El programa del CRTSM demana una paga de 1250 escudos pels soldats. En l'actualitat els capitans guanyen 10.000! I els generals?...
Aleshores de nou, el programa del CRTSM no diu ni una paraula de l'elecció d'oficials.
Els comitès militars haurien d'ésser elegits sense diferència de rang, defensa Lenin; no com el programa dels CRTSM.
El paper del comitè militar no el defineix clarament el CRTSM. L'Ordre número 1, publicada pel Soviet de Petrograd l'1 de març del 1917, deixava clar, com hem vist el poder polític suprem de cada unitat militar, i totes les armes haurien d'ésser sota el seu control.
És força important que els comitès militars haguessen de tindre el dret i el deure de trobar els delegats de base de les fàbriques, planificar un ensinistrament conjunt i patrulles de guàrdia conjuntes; que tots els comitès militars tinguen el dret i el deure de relacionar-se amb els soldats de les altres unitats.
Finalment, el document dels CRTSM no elevava la reivindicació bàsica del dret de tots els membres de les forces armades a pertànyer a partits polítics. Aquesta és una reivindicació extremadament important. En l'actualitat, com a herència de l'era salazarista, els membres de les forces armades tenen prohibit de pertànyer a partits polítics. Aquesta situació és molt perillosa per la revolució: evita que els revolucionaris s'organitzen obertament, mentre que alhora permet els oficials reaccionaris d'amagar les llurs idees polítiques fins al moment que trobaran convenient de declarar-les. La revolució necessita la veritat, necessita d'il·luminar tots els racons de la vida.
Durant una revolució les mesures a mitges, la manca de
precisió o caure en errors són molt perillosos. Les
armes de l'exèrcit revolucionari – per damunt de tot les
seues armes polítiques – han d'ésser esmolades.
Ben pocs dels oficials del MFA voldrien una solució xilena a la crisi portuguesa. Molts se sentirien atrets per una solució peruana.
A Perú el govern militar prengué certes mesures que beneficiaven la classe mitjana local alhora que aturava les vagues i disparava contra els sindicalistes. El règim és molt nacionalista, i en certa mesura té suport popular.
Però no és possible una solució peruana per a Portugal. La classe obrera és molt més forta, molt més convençuda, per ésser posada a lloc si no és per mesures molt extremes.
Que determinats oficials a Portugal – amb tot, no del MFA – no abominarien de la via xilena és prou obvi. Hom ha de recordar que el president de Portugal no és cap altre que Costa Gomes, que era secretari d'estat de l'exèrcit sota Salazar, comandant de la Guàrdia Nacional Republicana (un dels pilars dels règims de Salazar i Caetano) i comandant en cap de les forces de Caetano a Moçambic. La força del MFA rau principalment en les posicions clau que ocupen els seus membres. El saneamento en les forces armades fou molt superficial de fet. Tan sols en l'armada, tradicionalment la més radical de les forces, féu un saneamento significatiu. El 29 d'abril del 1974 una trobada de 700 oficials navals votà el programa del MFA, i expulsà 80 almiralls i vice-almiralls. La purga rebé el suport d'assemblees fetes per tota la flota, i des d'aleshores consells que inclouen oficials de carrera i de lleva s'han format en una sèrie de vaixells.
Després del cop el MFA tenia una llista de com a mínim 400 oficials superiors de simpaties feixistes reconegudes, però sota la pressió de la dreta decidí de no expulsar-los. [64]
La majoria dels 10.000 oficials de carrera poden mentir en veu fluixa de moment, però la “majoria silenciosa” espera una oportunitat per aixecar el seu lleig cap.
Aleshores de nou hi ha dues forces policials paramilitars que romanen fortament dretanoses: el PSP (policia antidisturbis) i la GNR (la Guàrdia Nacional).
Les activitats dels membres de l'exèrcit i especialment del COPCON, quan van en ajut d'obrers, tinents, escolars, etc., són molt similars a moltes activitats de consells obrers de revolucions anteriors.
Primer de tot com a paper central dels consells en una revolució hi ha la generalització de la lluita obrera.
Els consells obrers s'han desenvolupat de fet en gairebé tots els casos d'aquest segle on hi ha hagut una situació revolucionària on la classe obrera ha jugat un paper important.
A Rússia el 1905-06 els soviets (el mot vol dir consell) sorgiren per primera vegada. El 1917, després de l'enderrocament del tsar el febrer, reaparegueren en una escala molt més gran i aviat hi hagué també soviets de soldats, soviets de camperols i, ço més important de tot, soviets d'obrers i de soldats. Com tothom sap, la revolució d'octubre es féu sota la consigna de “tot el poder pels soviets”.
Aquests soviets es composaven de delegats elegits dels llocs de treball, regiments, etcètera, i també de representants d'aquells partits polítics que es basaven en la classe obrera i els camperols. Representaven la força activa de la classe obrera i, en menor grau, la pagesia. Perquè foren creats des de baix pels obrers i pels camperols i soldats, i no des de dalt per decret burocràtic, i no hi havia dos soviets que fossen exactament iguals en composició i estructura. Eren organitzacions vives, canviants i que evolucionaven per satisfer les necessitats particulars i sota la influència de diferents idees polítiques.
No eren, amb tot, una resposta a les condicions peculiars de Rússia. Alemanya el 1918 era, en cert sentit, gairebé el contrari de Rússia. Era un país altament industrialitzat en relació a la bàsicament agrícola Rússia. Havia tingut, durant un temps, un poderós moviment obrer que operava sota condicions legals, condicions força diferents a les dels obrers sota el tsar. Amb tot l'equivalent alemany dels soviets russos – Arbeiter und Soldatenräte – aparegué ràpidament quan el règim del Kàiser s'ensorrà. “Durant els primers dies de la revolució de novembre [del 1918] s'elegiren consells obrers i de soldats en tots els tallers, mines, ports i quarters”, explica una història de l'època. [65]
A Espanya el juliol del 1936 es crearen comitès obrers i camperols mentre les forces militars i feixistes sota Franco provaven d'enderrocar el govern del Front Popular i esclafar els moviments obrer i camperol:
En totes les ciutats i la majoria de les viles d'Espanya, operaven comitès similars sota noms diversos... Havien sigut nomenats en una sèrie infinita de formes. En els pobles, les fàbriques, i en els llocs de treball, havia passat un temps abans d'ésser elegits, si més no sumàriament, en una assemblea general. En tot cas, s'havia tingut cura que tots els partits i sindicats hi fossen representats... perquè els comitès representaven, alhora, els obrers en general i la suma de totes les llurs organitzacions. [66]
En les condicions força diferents de la revolució hongaresa del 1956, els consells obrers jugaren de nou un paper central.
El tercer dia de la revolució, el 26 d'octubre, la gent arreu establia institucions que expressaven el llur nou poder. Formaren “Consells Revolucionaris” a les ciutats, als pobles i en els barris de les ciutats, en les oficines dels diaris i en els ministeris governamentals, en les universitats, en les granges col·lectives i, per damunt de tot, a les fàbriques. [67]
Aquests exemples, que no són, és clar, exhaustius, mostren que els consells obrers (i els consells d'obrers i de soldats, els consells d'obrers i de camperols, etc) han sigut creats en condicions ben diferents que tenen, però, una cosa en comú – una situació revolucionària. Clarament satisfan unes necessitats en una situació revolucionària que les compleixen altres formes d'organització obrera.
No és difícil de veure que un aspecte d'això és la necessitat que se sent de crear organitzacions representatives, de classe, que puguen, en certa mesura, unir els obrers en general i la suma total de les llurs organitzacions. Els consells obrers poden de fet superar l'aïllament entre els obrers de diferents llocs de feina, de diferents indústries, diferents branques i ocupacions.
Com que els consells obrers han de generalitzar la lluita, i com en una situació revolucionària no hi ha cap abisme entre les lluites econòmiques i les polítiques, el consell obrer necessàriament tracta de tot aspecte de les lluites obreres, siga gran o petit.
Per donar tan sols un parell d'exemples de la tasca del Soviet de Petersburg durant la Revolució del 1905:
Uns pocs anys després dels fets, el seu antic president, Trockij, escrivia, “el soviet era l'eix de tots els esdeveniments, tots els fils hi confluïen, tota crida a l'acció hi emanava”. [68]
El soviet actuà primer que tot com el comitè general de vaga de Peterburg tant l'octubre com el desembre. Organitzà l'armament dels obrers. Organitzà el subministrament d'aliments per la ciutat. Organitzà manifestacions massives. Dirigí la campanya per l'amnistia dels presos polítics. Organitzà una campanya en defensa de la llibertat de premsa. Dirigí la lluita per la jornada laboral de vuit hores. “Intervingué en disputes entre obrers i patrons”. [69]
Fins i tot els aspectes més petits que afectaven els treballadors eren considerats pel soviet:
Les obertures del soviet sempre eren plenes de peticions i de queixes obrers de tota mena, de sirvents domèstics – dependents de botigues, camperols, soldats i mariners... Un vell cosac de la província de Poltava es queixava d'un tracte injust per part del príncep Repnin que l'havia explotat com a oficinista durant 28 anys i després l'havia acomiadat sense motius; el vell demanava el soviet que negociàs amb el príncep en defensa seua. L'envelop que contenia la curiosa petició s'adreçava simplement al Govern Obrer, Peterburg, i amb tot fou aviat lliurat pel sistema postal revolucionari. [70]
Òbviament la massa de la classe obrera tan sols pot ésser guanyada per la idea d'un consell d'una forma ben pràctica: el consell ha d'ésser vist com un mitjà essencial per resoldre tots els problemes immediats de la classe així com els grans aspectes polítics quotidians.
El MFA, òbviament, no és tan coherent, efectiu i directament arrelat a les masses, com un consell d'obrers i de soldats. Però en actuar com a suplent, com a substitut, el MFA evità que els obrers (i els soldats) fessen l'esforç de construir un consell real durant molt de temps.
En els darrers 18 mesos la classe obrera ha llençat organitzacions locals molt fortes, les comissions obreres, a cada fàbrica. Fins ara aquestes comissions han sigut capaces de guanyar la majoria de les batalles purament econòmics que els obrers han encarat, particularment perquè els patrons en molts casos havien fugit del país, i l'estat, per altres raons, no ha sigut capaç d'intervindre en favor dels patrons. En un sentit, els obrers portuguesos creien que no necessitaven encara els soviets.
El fet que l'estat, i en particular l'exèrcit, no ha sigut prou poderós per intervindre contra els obrers ha afegit més confusió encara. L'estat és tan feble que els obrers han sigut capaços, a la pràctica, de forçar concessions importants de l'estat, per exemple a la República.
El fet que el MFA haja sigut forçat a concessions ha animat la creença en els caps de molts obrers que en certa forma és del costat llur, i que poden refiar-se de l'exèrcit per resoldre els llurs problemes més que no pas veure la necessitat de refiar-se en les pròpies forces.
Així tot i que els obrers portuguesos es veuen com una classe, amb interessos propis per defendre, no veuen del tot que aquests interessos són prou diferents dels d'altres classe per demanar la creació d'òrgans classistes propis.
Un exemple d'això és el cop de l'11 de març. Quan arribaren les notícies a les fàbriques, els obrers s'afanyaren a anar als quarters i demanaren armes per defendre's. Amb tot, l'intent fallí, i fou possible de creure que els oficials esquerranosos de l'exèrcit havien sigut els responsable de la derrota del cop. Si la lluita hagués durant unes poques hores més, aleshores les condicions haurien forçat els obrers de Lisboa a començar a organitzar-se de forma classista.
Com que les qüestions no s'havien posat clarament en termes de classe, molts dels militants més actius de la classe obrera, i en particular els militants del PS i del PC, han vist els problemes polítics a la llum dels interessos dels llurs partits, que han aconseguit de combinar els interessos de diferents classes. Així dins els sindicats i les fàbriques els militants han defensat els mèrits respectius dels llurs partits més que no pas les necessitats de la classe obrera.
Els revolucionaris de Portugal, qui veuen la necessitat de construir organitzacions embrionàries del proletariat, no són encara prou forts allà on compten – en les fàbriques claus – per prendre la iniciativa de la construcció de soviets.
En l'exèrcit també, tot i que els soldats d'algunes
unitats tenen una veu prou forta, els girs esquerranosos dels
oficials han suposat que la qüestió de les eleccions
democràtiques de delegats i d'oficials haja semblat
innecessària a les masses de soldats menys polititzats.
La importància central del MFA durant tantes setmanes i mesos no era un fenomen inevitable, ordenat supra-històricament.
Era el producte de defectes en la consciència i en l'organització de la classe obrera. Per damunt de tot era el producte de les activitats dels dirigents del PC [Partit Comunista] i del PS [Partit Socialista], que evitaven l'ascens d'un autèntic i independent moviment proletari.
La classe obrera de Portugal, sens dubte, té el poder de construir un moviment massiu de base per enderrocar el capitalisme i per donar forma al futur. Els dirigents del Partit Comunista, amb el llur prestigi il·luminat durant anys de lluita contra el feixisme, certament tenen la confiança necessària per construir aquest moviment si volguessen. Però no volen. Per comptes d'això manipulen les masses, danyen l'activitat, la confiança i la consciència de les masses. Els dirigents del Partit Comunista volien la combinació del bonapartisme de cúpula amb el centrisme de base.
El paper predominant del MFA en la vida política del país creà un impàs on els polítics dels partits predominants poden jugar amb la política sense ésser forçats a una prova real en una lluita fructífera. La maniobra i la intriga passaren al capdavant. Això desencantà les masses obreres, inclosa l'avantguarda.
Aital situació, és clar, pot reforçar la tendència dels dirigents del MFA a una solució bonapartista per tal de resoldre la crisi: elevar l'exèrcit per damunt de la societat i controlar-la amb les armes. Amb tot, no hi ha oberta a Portugal cap estabilització social en aquesta línia en un futur previsible. El govern de Portugal ara és tan inestable com el de Kerenski a la Rússia del 1917. Quan Lenin anomenà el govern de Kerenski bonapartista, el distingia molt clarament del de Napoléon I (1799) o del seu nebot Napoléon III (1849). El bonapartisme de Kerenski era molt menys estable i perdurable:
El bonapartisme rus del 1917 es diferencia dels inicis del bonapartisme francès del 1799 i el 1849 en diferents aspectes, com ara el fet que no s'hi ha acomplert cap tasca important de la revolució. La lluita per solucionar les qüestions agrària i nacional tan sols guanya temps. [71]
El bonapartisme de Kerenski era molt inestable ja que no resolia cap dels problemes socials fonamentals que afectaven el país, i perquè el poder del proletariat era lluny d'exhaurir-se. Això val també pel bonapartisme portuguès.
Els dirigents del Partit Socialista havien tingut un efecte encara més desastrós damunt el MFA. Si els dirigents del Partit Comunista són reformistes, i volen reforçar l'esquerra moderada del MFA, el Partit Socialista fa tot el possible per reforçar-ne la dreta. És aquest el significat del document d'Antunes.
La consigna “unitat del poble i del MFA” és de doble tall: no és tan sols l'exèrcit que pot influir el poble, sinó que també es pot veure afectat per aquell. Per tant un moviment dretanós de masses ha de tindre un efecte negatiu en els oficials i la tropa de l'exèrcit. Aquest és el pensament que hi ha darrera els atacs d'inspiració feixista contra les seus del Partit Comunista al nord les darreres setmanes. D'ací els perills de la reacció que cova el Partit Socialista, i la manipulació i maniobres del Partit Comunista que juga a favor de la reacció. Sembla que, com ara al nord, un nombre considerable d'oficials i soldats són sota la influències de les idees dretanoses, i miren a l'altra banda davant els atacs violents fets contra seus del Partit Comunista i d'altres organitzacions esquerranoses.
Ni els dirigents del Partit Comunista ni els del Partit Socialista entenen els perills reals de concentrar tots els esforços en els oficials sense dir-hi res dels soldats. Els dos grups de dirigents cerquen una força il·lusòria en identificar-se amb tal o tal grup d'oficials de l'exèrcit. El reformisme militar acompanya el reformisme parlamentari. Els dirigents del Partit Comunista i del Partit Socialista obliden que els llurs companys xilens, durant tres llargs anys, predicaren “la unitat de l'exèrcit i del poble”.
El deure dels revolucionaris és subordinar tota la voluntat col·lectiva de les bases obreres, de soldats i de mariners. Això es pot expressar millor amb organitzacions autònomes de la classe obrera – els consells.
El procés de desintegració del MFA ajudarà els revolucionaris si tenen clara la necessitat de la independència proletària i són sensibles a la situació canviant. El MFA és com més va menys capaç de controlar el cos d'oficials, de forma que el seu control damunt la tropa s'esvaeix. La disciplina militar és com més va més difícil d'aplicar, i les tropes s'han unitat a les manifestacions, refusen de prendre accions contra els obrers i, sovint, quan són trameses contra els obrers, s'uneixen a la multitud, i els saluden amb el puny enlaire.
Les opcions davant els oficials del MFA resten obertes. Part es poden integrar en els consells d'obrers i de soldats. Altres, malauradament, tombaran cap a la dreta.
De fet la unitat de paper del MFA ja no hi és. El MFA sempre ha estat dividit – fins i tot en el període immediatament posterior de l'11 de març. Amb tot, un canvi radical tingué lloc recentment. Fins fa dos mesos el MFA era, en general, dividit en quatre grups: (1) dretanós, (2) bonapartista, (3) pro-Partit Comunista i (4) revolucionari. Com que les vies bonapartista i del partit comunista resultaren il·lusòries, el MFA s'ha polaritzat entre la dreta i l'esquerra, i la majoria d'oficials s'uneixen a la dreta.
A mesura que el conflicte de classes s'agreuja, les forces armades s'hi veuen més i més arrossegades. El MFA es veure cada vegada més impulsat fins a un límit, ja que reflecteix les divisions socials. La classe obrera s'adonarà més i més que la “unitat del poble amb el moviment de les forces armades” no és una consigna adient; que la única aliança que pot guanyar i defendre la revolució és l'aliança revolucionària d'obrers i de soldats, organitzats en consells democràtics, que la dictadura del proletariat és l'arma de la llibertat i del socialisme reals.
49. B.V. Stankevich, Vospominaniia 1914-1919 gg, (Berlin 1920), p.72.
50. B.V. Stankevich, Vospominaniia, p.77.
51. A. Wildman, The February Revolution and the Russian Army, Soviet Studies, July 1970.
52. V.I. Lenin, Collected Works, vol.34, pp.100-101.
53. Socialist Worker, 10 May 1975.
54. V. Gonçalves, Citaçãos (Portugal 1975), p.17.
55. V. Gonçalves, Citaçãos, p.72.
56. V. Gonçalves, Citaçãos, p.88; speech in Oporto, 5 October 1974.
57. V. Gonçalves, Citaçãos, p.74.
59. ADU – Assemblea de Delegats, segons el rang.
60. AGU – Assemblea General de la Unitat.
62. Expresso, 23 d'agost 1975.
63. Revolução, 22 d'abril 1975.
64. J. Rollo, International Socialism, April 1975.
65. E. Anderson, Hammer or Anvil (London, 1945), p.43.
66. P Broué and E Témime, The Revolution and the Civil War in Spain (London, 1971), p.127.
67. C. Harman, Bureaucracy and Revolution in Eastern Europe (London, 1974), p.137.
68. L. Trotsky, 1905 (New York, 1971), p.104.
69. L. Trotsky, 1905, pp.105-112, 155, 107, 109, 136-137, 124, 125, 140-146, 179-186, 252.
70. L. Trotsky, 1905, pp.222-223.
71. V.I. Lenin, Collected Works, vol.25, p.221.