.[Arxiu Cervetto]

La difícil qüestió dels temps

Arrigo Cervetto

(1981-84)

 

.

Edizioni LOTTA COMUNISTA
Trascrit per la internet per Antonio Maggio (Primo Maggio), l'agost del 2001


 

Nota del redactor

El volum recull una sèrie d'articles, d'argument homogeni, apareguts consecutivament des del juny del 1981 fins el juny del 1984 al diari "Lotta Comunista", l'article posat a la introducció aparegué en el mateix diari, el gener del 1976. Tots han estat reeditats íntegrament llevat de les necessàries correccions; els títols originals s'han conservat i s'han redactat els títols dels capítols.

Índex
Introducció

Capítol primer:
LA QÜESTIÓ DELS TEMPS A LA TEORIA I PRÀCTICA MARXISTES
La qüestió dels temps
La teoria dels temps
Els temps de l'oceà pacífic
La “qüestió difícil” dels temps
Els temps llargs del revisionista Cunow
La tàctica en l'estratègica dels temps llargs
La concepció materialista a la política de les temps llargs
La restauració leninista de la qüestió dels temps
El temps de les forces productives i del partit
L'acceleració imperialista del temps
Les aliances del temps imperialista
El temps del capital global social
Els temps de la NEP de Lenin
Els temps d'una lluita inèdita
El temps de la claredat de Lenin
Els temps de la tradició de classe

Capítol segon:
EL PARTIT REVOLUCIONARI I LES LLIÇONS DE LA “DIFÍCIL QÜESTIÓ” DELS TEMPS
Els temps de la ciència de la revolució
Els temps de la història
Els temps de la lluita
Els temps de la preparació revolucionària
Els temps determinats de la voluntat política
Els temps llargs de Karl Marx
El temps psicològics
El temps del comunisme
Els temps de la consciència comunista

Capítol tercer:
LA QÜESTIÓ DELS TEMPS I EL DESENVOLUPAMENT CAPITALISTA EN EL SEGLE XX
Els temps del desenvolupament capitalista
Els temps de Trockij
Els temps llargs de l'imperialisme
Els temps entre les dues guerres
Els temps de Bordiga
Els temps de la post-guerra
Els temps de la mítica cadència
Els temps dels anys cinquanta
El gran desenvolupament capitalista
El gran desenvolupament capitalista dels primers decennis
El gran desenvolupament capitalista a la gran crisi
El gran desenvolupament capitalista en la perspectiva històrica

[inici de la pàgina]

Introducció:

Els temps de la revolució


La previsió sobre la difusió del sistema de producció capitalista ha estat la base de l'estratègia revolucionària sobre la que s'ha basat, en el decurs dels anys, el nostre partit.
El desenvolupament desigual del capitalistes, en les formes intensives, i sobretot extensives, ha representat el punt ferm de la nostra anàlisi científica. Aquesta teoria de Marx, Engels i Lenin ha estat defensada, fins i tot en períodes on era massivament contestada per tothom, únicament pel nostre partit contra totes les corrents burgeses, oportunistes i subdesenvolupistes que, amb una sèrie de variants, convergien en el manteniment de la divisió del mercat mundial, en dues o més parts.
Nosaltres defensem, contràriament, la validesa de la teoria de Marx, represa per Lenin, sobre la unitat del mercat mundial i, per tant, sobre la universalitat de les lleis econòmiques.
Aquesta base de l'estratègia revolucionària té un profund significat pel nostre partit, com la tenia pel partit bolxevic la tesi de la inevitabilitat del desenvolupament capitalista i de les classes modernes de Rússia, elaborada a les darreries del Vuit-cents. Pel partit bolxevic es tractava de construir el partit proletari en una fase d'ascensió capitalista, treballant en la perspectiva de la inevitable formació d'una classe obrera industrial i de la inevitable disgregació dels camperols. Per nosaltres es tracta de construir el partit proletari en una fase de maduresa imperialista d'una metròpoli inserida en una tendència general d'extensió mundial del capitalisme; tendència extensiva, per tant, i no sols intensiva, que no és específica ni particular, sinó típica.
La particularitat del cicle d'acumulació capitalista, en els darrers trenta anys, sobre la que s'ha basat i es basa la nostra previsió és, de fet, l'extensió mundial. Per això, la nostra tesi que posa en primer pla les contradiccions derivades d'aquesta particularitat extensiva és una tesi estratègica quant té present les lluites socials que són determinades per la tendència general.
D'aquesta tesi estratègica deduïm l'anàlisi dels moviments socials, de l'estructura i de la supraestructura italiana determinada, en diversos graus segons les diverses contingències de la tendència general mundial.
Analitzar els fenomens italians sense partir de la determinació específica que els caracteritza significa caure en el més pietós empirisme. No tindre present allò que els determina específicament significa caure en l'eclecticisme perquè s'hi vol establir una mediació de tots els factors considerats com a influents en la mateixa mesura.
Fins i tot en aquest cas podem fer un paral·lelisme amb la tesi bolxevic. Per nosaltres com pels bolxevics les conclusions són que cal preparar la teoria, amb la restauració del marxisme, i la pràctica, amb la construcció organitzativa del partit, amb els resultats inevitables del desenvolupament del capitalisme.
Si el capitalisme es desenvolupa segons la tendència general analitzada i, en gran part, prevista, les conclusions pràctica hauran d'ésser conseqüents a la teoria: partit obrer i no partit camperol en el primer quart del segle a Rússia, partit obrer i exclusió d'aliances amb les altres classes en el darrer quart de segle a Itàlia. L'acció del partit revolucionari és eficaç tan sols en la mesura que anticipa els moviments de la realitat social i s'hi adapta.
Quins són els temps, quins són els ritmes de la marxa, quins són les cadències de la tendència general sobre la qual recolza l'estratègica i per les quals actua el partit? És impossible preveure les cadències perquè la tendència general opera en decennis i no en anys i perquè, en la mesura en què són generals, com ho és en el cas de l'extensió del capitalisme, hi actuen una infinitat de factors dels que es poden entreveure els caràcters comuns, però no els ritmes. El desenvolupament desigual i, de fet, el caràcter comú dels factors capitalistes (empreses, sectors, països) el ritme dels quals no és, per aquesta raó, igual, i per això, no predictible individualment. Com els factors es relacionen recíprocament i interdependent, d'aquesta relació que té una connotació específica, això és la deformitat dels ritmes dels factors que composen la pròpia relació, se'n deriva aquell ritme general que definim com a llei del desenvolupament desigual. Com aquest ritme general el determina la natura del capitalisme, no pot canviar sense mutar la pròpia natura del capitalisme.
Alhora que és possible científicament identificar la tendència general, o evolució com l'anomena Lenin, del capitalisme i preveure la inevitabilitat dels seus resultats, és impossible de preveure'n la cadència.
Això explica l'error de Bordiga, si se'n pot dir error. El 1957 calcula en vint anys la cadència del punt crític de la dinàmica mundial dels canvis i de la conquesta dels mercats, cadència que vé enquadrada en la discusió del 1926 sobre els temps de la revolució entre Stalin, Trockij i el propi Bordiga. Als cinquanta anys previstos per Trockij s'hi refereix Bordiga per calcular uns vint anys abans que una gran crisi de la producció industrial moderna i del cicle comercial del calibre de l'americana del 1932 prepare les condicions econòmiques i polítiques per una nova fornada de revolucions permanent amb l'epicentre a l'Europa central.
Justament Bordiga posava la qüestió dels temps. La cadència, però, més que mal posada, no es podia posar, i tampoc no ho és per nosaltres que hi diferenciem en limitar-nos a concebre uns vint anys per la industrialització de les zones endarrerides.
En el fons la nostra tesi que veu en la reestructuració el caràcter fonamental de la crisi en curs del capitalisme mundial deriva de l'anàlisi del desenvolupament desigual. El procés de reestructuració vé a ésser la confirmació del funcionament d'unes lleis de desigualtat i de desproporció del desenvolupament de l'economia en els diferents sectors, i en les diverses àrees, la qual en el curs d'almenys dos decennis ha acumulat una sèrie de contradiccions que, sumades, han determinat una greu crisi. A la crisi actual hi conflueixen certament, contradiccions típiques com la sobreproducció però aquestes no són l'element que la caracteritza a nivell mundial perquè a les metròpolis on s'hi manifesta una sobreproducció es verifica una forta tendència a l'exportació dels mitjans de producció i de capitals cap a les àrees mundials en desenvolupament. L'element que caracteritza la crisi no és, així doncs, el típic de la sobreproducció sinó l'específic dels efectes sobre el mercat mundial.
Les tendències de desenvolupament del capitalisme, ho hem dit, operen en decennis i no en anys, operen a llarg i mig termini i no a breu ja que es poden constituir nodes conjuncturals per combinacions i complicacions momentànies i superficials; no es poden, òbviament, considerar nodes estratègics on la relació entre les classes determine els girs decisius.
El partit leninista, partit estratègic, no és fatalista ni mecanicista, sinó materialista dialèctic, factor actiu en les tendència de desenvolupament a llarg, mitjà i breu termini. Per això preveu temps de llarg termini, però sobretot preveu moments o nodes estratègics que són esquemes de les relacions predictibles entre les classes, relacions concebudes més en la dinàmica social que en la substància que expressen les institucions polítiques.
Sobre la tendència a llarg termini, Lenin recolza l'estratègia i preveu, en treballar activament, un moment estratègic que és el desenvolupament de la relació entre la classe proletària i els camperols. Aquesta relació de classe, la dinàmica social de la qual és la revolució democràtica-burgesa, troba en la dictadura democràtica dels obrers i dels camperols una institució política. Però la dictadura democràtica russa, com a institució política de la relació de classe entre el proletariat i els camperols en el mercat rus, és vista com a acceleradora de la revolució socialista en les metròpolis occidentals donat que objectivament i subjectiva, la relació russa de classes intervé activament sobre la relació de classes, entre burgesia i proletariat, a Europa. Hi ha, en Lenin, una primera formulació del concepte de la baula més feble de la cadena imperialista.
Tan sols el desenvolupament ulterior de la tendència a llarg termini sobre la que recolza l'estratègia revolucionària li donarà relleu i determinarà concentrament la baula més feble de la relació internacional de classes, és a dir la relació de les classes internacional burgesa i proletària. En aquest punt del desenvolupament, la relació internacional entre la burgesia i el proletariat, determina un node estratègic que, gràcies a l'acció del partit, pot transformar-se en les institucions polítiques de la dictadura proletària.
Però aquesta possibilitat de transformar un node estratègic en una revolució de classe sorgeix perquè l'instrument partit es desenvolupa amb la feina qüotidiana d'organitzar i d'educar el proletariat i no es lliga a les onades d'espontaneïtat i a l'expectativa de combinacions multiformes i excepcionals.
On podem trobar un exemple de moment conjunctural pel nostre partit? Ho pot ésser la relació de classe entre la burgesia i el proletariat que es dibuixava en una metròpoli imperialista, com la italiana, després d'un cicle mundial que determinava el cicle italià dels anys 60.
Per tota una sèrie de combinacions de factors, sobre la base de la tendència general d'expansió del capitalisme, el mercat de la força de treball ha registrat un baix nivell de desocupació. Això ha determinat una onada reivindicativa econòmica, substancialment sindicalista, una espècie de 1905 econòmic.

Els vints anys d'expansió donava un primer resultat que no era una crisi de la mena del 1932 i l'inici de la revolució permament, això és un gir radical en la relació entre la burgesia i el proletariat, sinó una situació contingent, un moment favorable per a la força de treball en la contractació econòmica. El deure del partit leninista era intervindre políticament en aquesta onada reivindicativa més sobre la relació de classe que, objectivament, afeblia l'oportunisme que sobre la institució, el sindicat, que podia reforçar-lo en una nova forma. L'objectiu principal era reforçar organitzativament el partit perquè això corresponia al deure general i perquè, en particular, era inevitable que la situació es capgirés.

La tendència a l'augment dels salaris reals, que venia a accelerar la caiguda de la taxa de benefici, esdevenia un dels factors de la crisi de reestructuració que, entre les conseqüències, produiria una modificació de les condicions del mercat de treball.

El 1905 rus reforçà el bolxevisme, el 1905 econòmic reforçà el leninisme en la seva represa històrica.

Aquest passat recent de lluita permet de veure el futur, permet de definir ulteriorment la qüestió dels temps de la revolució, posada per Trockij i per Bordiga, permet d'aprofundir científicament una recerca que ha necessitat de tants anys? Si la qüestió dels temps la posem en el seu significat històric d'identificació de les tendències estratègiques i la depurem de les indicacions impossibles de les cadències, direm que sí, direm que l'experiència passada és preciosa perquè ha demostrat tots els límits, i a més la possibilitat, d'una situació contingent.

Amb aquesta experiència el nostre partit leninista es troba ara en condicions d'afrontar la tasca quotidiana en els temps curts de l'actual lluita obrera i d'aprofundir l'anàlisi dels temps llargs de l'estratègia, en les tendències generals del capitalisme i dels antagonismes de classe.

capítol primer



inici de la pàgina