[índex de "La difícil qüestió dels temps"]
.
Edizioni
LOTTA COMUNISTA
Trascrit per la
internet per Antonio Maggio (Primo
Maggio), l'agost del 2001
capítol segon
Els
temps de la ciència de la revolució
Els
temps de la història
Els
temps de la lluita
Els
temps de la preparació revolucionària
Els
temps determinats per la voluntat política
Els
temps llargs de Karl Marx
El
temps psicològic
El
temps del comunisme
Els
temps de la consciència comunista
Els temps de la ciència de la revolució
Amb
la seva pràctica social plurisecular la burgesia
ha pogut, amb algunes corrents i amb alguns pensadors aïllats,
elaborar i dotar-se d'instruments teòrics adequats a una visió
més correcta de la societat i a una anàlisi conseqüent
d'aquesta. En haver de combatre contra les ideologies i mites a
través dels quals la classe aristocràtica mantenia la
direcció política d'una societat on el sistema de
producció capitalista s'afirmava progressivament en la vida
econòmica, la burgesia
es veié obligada, per imposar-se políticament i
cultural, a fer-les front amb el mètode científic, que
s'havia desenvolupat en aquella època en l'estudi de la
natura, i que ara calia aplicar a l'anàlisi de la societat. El
camí vers la ciència aplicada a la societat és,
per a la burgesia,
un temps llarg que es composa de breus etapes floreixents i
d'interminables etapes àrides, d'uns pocs dies de coratge i de
molts anys de vilesa, d'heroiques revoltes i de compromissos
estantissos sense fi. És lent el temps de desenvolupament de
les forces productives de la societat burgesa que es formen en el
ventre de l'antiga societat, i encara és més lent el
temps de la seva presa de consciència.
Però quan, al
terme de la tortuosa travesia de segles, la burgesia,
tramet els seus representants més ardits i lliures de
condicionaments, posa sota al jou de la ciència aplicada a la
societat que sobtadament se li rendeix perquè ja havia
esdevingut la classe dominant en l'economia i en la política.
I arribà a l'anàlisi científica de les relacions
socials justament en el moment que esdevé la més
interessada en llur mistificació. Ho té tot a perdre si
la conèixer en llur crua realitat.
La classe dominada que
no té res a perdre i que té, per això, tot
l'interès en conèixer científicament la societat
no té els instruments teòrics per fer-ho.
Una altra
vegada el temps de l'evolució social es diferencia en una
sèrie de temps que regulen les forces productives, les
classes, la consciència de les classes, llur conflicte
econòmic, polític i teòric.
Ideologies i
mites s'entrellacen en aquest desenvolupament desigual de la història
on les seves components avancen a passos diferents, unes acceleren,
altres frenen i altres fins i tot retrocedeixen.
Les relacions
socials, en llur objectivitat, s'imposen en els temps de la
consciència dels homes dividits per la producció de la
vida material, dividits entre el treball intel·lectual i el
treball manual, dividits per la possessió dels propis mitjans
de producció. Això que divideix l'economia, no ho pot
unir la cultura.
L'evolució social, amb la seva
diferenciació en classes definides per la situació
objectiva dels homes en el procés de producció i de
distribució del producte, dóna llum a les
contradiccions de la cultura i de la ciència.
És una
contradicció que no es pot resoldre en el camp de les idees
sinó que pot superar-se en el camp de pràctica a partir
de l'antagonisme social per arribar a superar-lo en la unificació
dels homes.
La història ha produït una situació
en la qual els homes que tenen la condició objectiva per
tindre una visió científica del món no tenen la
preparació específica per desenvolupar-la i els homes
que poden adquirir aital preparació específica es
troben en la condició objectivia que han de negar la visió
científica per conservar el món social amb la divisió
en classes.
Els marxisme és el desenvolupament conseqüent
de la ciència que no s'atura davant les descobertes de les
contradiccions socials, d'una banda, i l'aplicació de la
ciència en la societat, la pràctica científica
de part dels qui no tenen res a perdre i tot a guanyar si l'apliquen,
de l'altra. El marxisme és, quant a consciència del
moviment real, la ciència de la revolució.
La
qüestió sense resoldre de la cultura troba solució,
en partir de les descobertes científiques del marxisme, en el
moviment real. De teòrica la qüestió esdevé
pràctica.
Si la llibertat és la consciència
de la necessitat, la ciència és la llibertat i ho és
perquè no és una teoria separada de la pràctica
sinó que és la pràctica guiada per la teoria.
No
n'hi ha prou amb afirmar que la ciència i la llibertat
trobaran la unificació completa tan sols en una societat
comunista mundial que supere la desigualtat de desenvolupament entre
els homes, desigualtat determinada per la divisió social i,
per tant, política i cultural.
Aquesta és tan sols
una afirmació ideal. Aquesta és encara una expressió
d'una consciència idealista de la realitat, del món, de
la societat, de la política. És una passa enrera en el
temps de la consciència.
És en la concepció
materialista que trobem la consciència que la ciència
és llibertat tan sols si és la pràctica del
moviment real de classes i la llibertat és ciència tan
sols si es practica en els girs de l'acció, en la seva
verificació, en els seus lligams, en l'experiència
acumulada i trenada de generació a generació a través
de l'instrument partidista adaptat a l'objectiu.
El partit és
l'organització en el temps, afronta la qüestió
dels temps, però és alhora el propi temps.
En una
lletra
del 27 d'octubre del 1890, F. Engels escriu a C. Schmidt:
"L'economia que no crea res de nou, determina el sistema de
la transformació i de l'evolució del material de
pensament preexistent, i per això mateix ho determina de forma
indirecta, perquè són els reflexes polítics,
jurídics i morals els que exerciten l'acció directa més
gran sobre la filosofia".
Engels precisa d'aquesta forma un
aspecte important de la qüestió dels temps.
L'economia
determina, de forma indirecta, la forma del pensament en el present
en transformar i desenvolupar el material del pensament del
passat.
Així determina la manera amb la qual es forma la
consciència de classe fundada en la visió científica,
en transformar i desenvolupar el material de pensament
preexistent.
Ho determina, però, de forma indirecta i en
això hi resideix la dificultat de l'anàlisi.
Ho
indica el propi Engels en la una lletra
del 20 de setembre del 1890 a Joseph Bloch:
"Se così
non fosse, l'applicazione della teoria ad un periodo qualunque della
storia sarebbe più facile della soluzione di una semplice
equazione di primo grado".
En la lletra
a Joseph Bloch del 21 de setembre del 1890 Engels escriu: "Segons
la concepció materialista de la història, el factor que
en darrer terme determina la història és la producció
i la reproducció de la vida real. Més enllà
d'això res no hem afirmat ni Marx i ni jo.
Si ara algú
modifica la qüestió en el sentit que el factor econòmic
és l'únic, transforma aquesta proposició en una
frase abstracta, absurda, que ja no diu res".
En termes clars
Engels precisa que la “producció i la reproducció
de la vida real” no pot restringir-se únicament al
factor econòmic i que, ni tan sols, aquest factor pot veure's
com “determinant en darrer terme” donat que, en aquest
sentit, el factor determinant és pròpiament “la
producció i la reproducció de la vida real”.
Engels continua:
"La situació econòmica és
la base, però els diversos factors de la supraestructura –
formes polítiques de la lluita de classes i els seus
resultats, constitucions introduïdes per la classe victoriosa
després d'haver guanyat la batalla, etc., formes jurídiques
i finalment els reflexes de totes aquestes lluites reals en el
cervell de qui hi participa, teories polítiques, jurídiques,
filosòfiques, concepcions religioses i llur ulterior
desenvolupament en sistemes de dogmes – exerciten llur
influència sobre el curs de les lluites històriques, i
en molts casos en determinen decididament les formes.
Hi ha
accions i reaccions entre tots aquests factors, accions i reaccions a
través dels quals el moviment econòmic s'afirma en
darrera instància com element necessari dins la sèrie
infinita de casos accidentals (això és de coses i
esdeveniment el nexe intern dels quals és tan remot i
indemostrable, que podem considerar-lo inexistent, i per tant
menyspreable)"
No hi pot haver anàlisi de l'acció
i reacció entre tots els factors sense el mètode
dialèctic.
"Allò que els hi manca, a aquests
senyors, és la dialèctica. Sempre veuran tan sols aquí
la causa, allà l'efecte. Que aquesta siga una abstracció
buida, que en el món real aquestes antítesis polars
metafísics existisquen tan sols en les crisis, però que
tot el decurs es presente en forma d'accions i reaccions –
encara que siga entre forces molt desiguals, en les que el moviment
econòmic és de llarg el més potent, originari i
decisiu; que no hi ha res absolut i tot és relatiu, això
no ho poden veure-; per ells, Hegel amb prou feines ha existit”,
escriu Engels a C. Schmidt en la lletra ja citada del 27 d'octubre
del 1890.
També en aquest passatge Engels afronta clarament
la qüestió dels temps. El “gran decurs” del
temps de les forces productives i del moviment social, amb tots els
seus aspectes de lluites econòmiques, de lluites polítiques,
de lluites teòriques que s'hi desenvolupen amb ritmes
diferenciats i amb evolucions i involucions diferenciades, esdevé
una interacció de forces desiguals. Precisament perquè
les forces són desiguals i precisament perquè
l'econòmica és la “més potent, original,
decisiva” el “gran decurs” del temps és un
moviment dinàmic i no es deté en una paràlisi
provocada per forces iguals i no decisives.
En aquest darrer cas
l'únic temps seria el geològic i biològic i
l'històric s'identificaria amb el primer en anular-s'hi com a
temps específic. La història dels homes series
exclusivament història de la natura i no ja història de
la transformació de la natura per part de la component natural
conscient.
En el “gran decurs” les forces desiguals de
l'economia, de la política, de l'estructura i de la
supraestructura es mouen en forma d'accions i de reaccions de forma
incessant. El resultat immediat és sempre una combinació
multiforme de factors. En aquest sentit, res no és absolut i
tot és relatiu.
Donada aquesta dinàmica es
determina, en un moment particular del temps, una situació de
crisi on el xoc de les forces desiguals es condensa en grans antítesi
les quals d'abstraccions buides esdevenen, en el món real i no
en el món imaginari, expressions de causes trencadores i
d'efectes catastròfics.
En aquell moment, la història
dels homes imposa el seu temps. Un dia val un segle. Aquell dia ha
estat determinat per un segle d'accions i reaccions, on el temps de
la consciència teòrica del revestiment revolucionari de
la praxi accelera, frena i reaccelera en el temps de les forces
productives per constituir-ne el factor que resol la crisi. Aquell
dia és també l'efecte d'un segle però per damunt
de tot la causa d'un de nou. L'11 d'abril del 1893 Engels escriu una
lletra al geòleg George William Lamplugh que mereix
reportar-se gairebé íntegrament:
"La natura és
grandiosa, però la història em sembla més
grandiosa que la natura. La natura ha esmerçat milions d'anys
per generar éssers conscients, i aquests éssers
conscients han necessitat milers d'anys per actuar amb consciència
– amb consciència no tan sols de llurs accions com a
individus, sinó també de llurs accions com a massa que
coopera i que persegueix un objectiu comú i prèviament
volgut.
A això gairebé ja hem arribat. I observar
aquest procés, aquesta direcció sempre més a
prop d'allò que en la història de la nostra terra mai
no s'havia donat, em sembla un espectacle que val la pena de seguir,
i durant tota la meva vida mai no he reeixit a deixar de
sorprendre'm.
Però és excitant, sobretot si hom creu
haver estat cridats a col·laborar en aquest procés; i
alhora l'estudi de la natura es revela un gran alleujament i una
medicina. Ja que, a la fi, la natura i la història són
dos elements en els quals hi vivim, actuem i som".
En la
grandiosa història de l'acció col·lectiva amb
conciència es projecta el temps passat, present i futur de la
lluita de classe, del robinament del domini de classe, de la societat
sense classes.
La història
és la història de les lluites de les classes, el temps
social és el temps de les lluites de els classes. “Haver
estat cridats a col·laborar”, com diu Engels, en el
procés històric que porta els homes a actuar "amb
consciència no tan sols de llurs accions com a individus, sinó
també de llurs accions com a massa", vol dir intervindre
activament en el propi procés històric i social, dur-lo
cap a una direcció i evidenciar tot allò que
l'obstaculitza, participar, afavorir i hostilitzar, lluitar.
A la
mort de Marx, Engels podia dir, el 17 de març del 1883, de
l'amic i del company que baixava de la tomba: "Marx era primer
de tot un revolucionari. Contribuir d'una forma o d'una altra al
derrocament de la societat capitalista i de les institucions estatals
que aquesta ha creat, contribuir a l'emancipació del
proletariat modern, al qual ell, per primera vegada, li havia donat
consciència de la pròpia situació i dels propis
interessos, la consciència de les condicions del propi
alliberament: aquesta era la seva vocació real. La lluita era
el seu element”.
En aquesta alta i noble definició
del Marx revolucionari hi ha quelcom més que un merescut
homenatge. Hi ha un judici històric, un judici sobre els temps
de la teoria marxista.
La lluita de Marx fou també la de
donar al proletariat modern la consciència de la pròpia
situació, Marx contribuí a l'emancipació del
proletariat perquè donà el temps de la teoria, o
consciència del temps, als temps del moviment social.
No
podia fer-ho d'altra forma que amb la lluita.
En criticar
l'utopisme i el dogmatisme que imperaven en el moviment socialista ha
netejat la vida de l'emancipació d'un obstacle que la
bloquejava i que frenava el temps de la consciència
teòrica.
Per la concepció materialista de la
història i de la política, el dogma és un
concepte que representa amb una falsa consciència els nexes
existents entre una sèrie de fenòmens que constitueixen
la realitat objectiva i la realitat social. El dogma és un
error no tan pel fet que és una falsa representació
d'una realitat incognoscible com perquè impedeix i
obstaculitza una coneixença relativa, o aproximada, dels nexes
existents entre els fenòmens de la realitat objectiva i de la
realitat social. Desenvolupar la ciència significa, de fet, no
sols conèixer els fenòmens materials i socials i
concebre de diverses formes llur lligam, llur determinació o
llur interdependència o, a la fi, llur autonomia; qualsevol
ideologia, des de la política a la religiosa, ho fa ja en una
versió determinista, ja en una de relativista.
Desenvolupar
la ciència significa analitzar la realitat en els seus nexes
recíprocs i establir hipòtesi sobre la influència
recíproca dels factors o components i sobre llur dinàmica.
La pràctica social i la pràctica teòrica, en la
verificació de les hipòtesi, desenvolupen la ciència
i la seva difusió.
El socialisme científic es forma
en contraposició a l'utopisme i al dogmatisme. El 1846, en la
crítica que fan a la corrent democràtica de Kriege,
Marx i Engels posen de relleu el caràcter dogmàtic:
“Però és una conclusió ben coherent per
aquesta nova religió, que com totes les altres odia i
persegueix a mort tots els seus enemics.
L'enemic del partit és
transformat amb tota coherència en un heretge: d'enemic del
partit realment existent, amb el qual es lluita, se'l transforma en
un pecador que ofèn la humanitat, la qual existeix únicament
en la imaginació, i que ha d'ésser castigat".
Per
Marx i Engels, el dogmatisme és propi de qui actua en nom de
l'existent imaginari o siga del producte de la seva imaginació.
Això val no sols per les religions que el demòcrata
areligiós considera dogmàtiques sols perquè
proclament la indiscutibilitat d'alguns articles de fe; val també
pel demòcrata que té uns altres articles de fe en la
“democràcia”, en el “poble”, en la
“voluntat popular”, o siga en qualsevol cosa que no
existeix en la realitat. La democràcia realment existent és
la democràcia de l'imperialisme, el poble realment existent és
la població composada per classes i estrats socials, la
voluntat popular realment existent és la de la classe que
domina l'economia que és la base material de la població.
Tan
sols la ciència marxista va conseqüentment contra el
dogmatisme ja que ha degut superar el dogma de l'inexistent per
formar-se. El marxisme es titllat de dogmàtic perquè
afirma obertament que lluita contra els enemics del moviment realment
existent d'emancipació del proletariat modern.
La lluita de
classes és un fenomen objectiu i no una proposta subjectiva.
Per això el marxisme pren posició davant d'un fenomen
que existeix independentment de la seua voluntat. Precisament per
això és antidogmàtic.
L'antidogmatisme
significa precisament la lluita, i no l'acceptació passiva o
la tolerància indiferent, contra qui és objectivament
l'enemic del moviment real. L'“enemic” no és un
producte ideat per la invenció dogmàtic sinó el
terme científicament fonamentat en la descoberta de la lluita
de classes i de les seues conclusions polítiques. La passió
que en les ideologies, basades sempre en un o més dogmes,
s'expressa en l'odi cap a l'heretge, amb el marxisme evoluciona a
ciència perquè esdevé passió per la
lluita revolucionària i per la necessària
intransigència vers l'enemic.
Els temps de la preparació revolucionària
______________________________
Els temps determinats per la voluntat política
La qüestió
dels temps és també una qüestió de les
voluntats polítiques, de llur formació, evolució,
avenç o retrocés en la complexa trama de la
supraestructura.
Les voluntats individuals són determinades
per la situació econòmica i social general que es
reflecteix en la consicència, i gairebé sempre en la
falsa consciència, dels individus socials. Però és
pel moviment i pel canvi d'aitals situacions que les accions dels
individus aïllats convergeixen en corrents polítiques amb
un propòsit més o menys definit d'actuació. Els
reflexes determinats per la situació econòmica i social
són extremadament diversos, donada la diversitat de la
producció i de la distribució en una determinada
formació econòmica i social i donada la conseqüent
estratificació socials, a dins de les pròpies
classes.
Així com s'esdevé en el mercat on operen
molts agents econòmics i on el resultat de llur operació
és independents de llur voluntat individual, també en
el camp de la lluita política el resultat no serà el
volgut per cada individu aïllat i per cada corrent individual
que hi participe.
En definitiva, la qüestió dels temps
és una qüestió de les voluntats polítiques
però per damunt de tot és una qüestió de
llurs resultats objectius. Marx i Engels escriure a "La
ideologia alemanya":
"Ja que l'estat és la
forma amb la qual els individus d'una classe dominant fan valdre
llurs interessos comuns i amb la qual es sotmet tota la societat
civil d'una època, se'n segueix que totes les institucions
comunes passen a través de l'estat com a intermediari i en
reben una forma política. D'aquí la il·lusió
que la llei reposa en la voluntat arrencada de la seua base real, de
la voluntat lliure".
El marxisme hi indica, per tant, que la
voluntat no és lliure de les determinacions dels interessos.
A
la introducció de la "Crítica
de l'economia política", redactada entre l'agost i el
setembre del 1957 i que no es publicà en l'edició del
1859 de l'obra, Marx crítica el concepte, propi dels
economistes polítics burgesos, d'una producció donada
per la natura però no determinada pel desenvolupament
històrica. En aquest concepte hi veu “un retorn a una
malentesa vida natural”.
L'economia política burgesa
té una idea de la vida natural que no es correspon a la vida
natural real.
"Així com no recolza en un naturalisme
coherent el contracte social de Rousseau, que relaciona i uneix,
mitjançant un pacte, subjectes que són per natura
independents".
Damunt d'aital individus hipotètics hi
recolzen també les teories d'Smith i de Ricardo:
"Aquesta
il·lusió ha estat fins ara pròpia d'una nova
època".
Per la concepció materialista de la
història, en canvi:
"Quan es parla de producció,
es parla sempre de producció en un estadi determinat del
desenvolupament social, es parla de la producció d'individus
socials”.
Els individus socials són, per Marx, els
individus reals, productes del desenvolupament històric,
descoberts per l'anàlisi científica aplicada a la
societat que permet la superació de la representació
imaginària que les ideologies tenen dels individus i de
l'espècie humana.
Això no vol dir els individus i la
producció no tinguen alguns elements constants, comuns a totes
les èpoques.
Escriu Marx:
"Però totes les
èpoques de la producció tenen caràcters comuns,
certes determinacions comunes. La producció en general és
una abstracció, però una abstracció que té
un sentit, quant posa efectivament de relleu l'element comú,
el fixa i el considera una repetició. De totes formes aquest
element general, o siga aquest element comú abstracte i aïllat
mitjançant la comparació, s'articula globalment en
diferents determinacions. D'aquestes, algunes pertanyen a totes les
èpoques; altres són comunes sols a algunes”.
Marx
dóna, a la fi, la següent definició:
"Tota
producció és apropiació de la natura per part de
l'individu, dins i mitjançant una determinada forma de
societat".
Si la voluntat política la determinen els
interessos que rauen en la producció, la qual ve donada pel
desenvolupament social, aquella tindrà “determinacions
comunes” a totes les èpoques i determinacions diferents
pròpies del sistema de producció capitalista.
La
concepció materialista de la política ha de tenir en
compte les “determinacions comunes” si vol aprofundir la
qüestió dels temps.
El revisionisme, a cavall de
segle, no les té en compte en l'intent de voler desmentir,
pels temps curts, algunes tendències del desenvolupament
capitalista previstes per Marx.
Lenin, en un escrit del 1908, ho
precisa:
"Es pretén que les crisi es faran com més
vaja més rares, menys agudes i que probablement els càrtels
i els consorcis oferiran al capital la possibilitat d'eliminar-les
del tot. Es pretén que la “teoria de l'ensorrament”
cap al qual marxa el capitalisme, seria una teoria inconsistent, ja
que les contradiccions de classe tendirien a afeblir-se, a
atenuar-se".
Lenin continua així:
"...la
realitat ha demostrat ben prest als revisionistes que les crisis no
havien acabat llur temps: en la prosperitat ha tingut lloc la crisi.
Canvien les formes, l'ordre, la fisionomia de les crisis individuals,
però les crisis continuen com a part intengrant del règim
capitalista. Els càrtels i els consorcis, mentre han
concentrat la producció han agreujat alhora, als ullts de
tothom, l'anarquia, han augmentat l'incertesa del demà pel
proletariat i l'opressió del capitalisme, i així han
aprofundit de forma inaudita les contradiccions de classe".
Canvien
les formes, la fisionomia i l'ordre de les crisis individuals, diu
Lenin. És ciència la que sap analitzar aquest procés
social i els seus ritmes històrics.
"El
seu nom viurà en els segles i igualment la seua obra!"
La
ment de Karla Marx havia deixat de pensar feia poques hores i
Friedrich Engels l'oferia al futur.
Ha passat un segle i han
passades algunes generacions de militants marxistes. De tants
adversaris, soterradors de Karl Marx, la pols de la història
no n'ha deixat rastre com no en deixarà de llurs epígons
moderns professionalment dedicats a decretar dia rere dia la
superació del marxisme.
L'obra de Marx, contràriament,
viu i es disposa a proseguir el seu llarg camí en el segle
acompanyada de la serena certesa del vell Engels. Viu perquè
els homes poden aturar-se però no la història. Viu
perquè encara ha de revelar i desplegar tota la seua potència
de comprensió científica i de transformació
revolucionària del món.
"Així com Darwin
descobrí la llei del desenvolupament de la natura orgànica,
Marx ha descobert la llei del desenvolupament de la història
humana" - diu Engels – "la producció dels
mitjans de materials d'existència i, amb ella, el grau de
desenvolupament econòmic d'un poble i d'una època en
cada moment determinat constitueixen la base damunt de la qual les
institucions estatals, les concepcions jurídiques, l'art i
també les idees religioses dels homes, a partir de la qual cal
explicar aquestes, i no a l'inrevés, com s'havia fet fins
ara".
L'obra de Marx viu perquè és la
descoberta científica d'allò que determina el moviment
històric. L'enorme muntanya de fets concrets del darrer segle,
la suma infinitat de les relacions socials establertes i
transformades entre milers de milions d'homes, l'extens mapa de
resultats objectius, el gegantí cementiri de les idees, de les
voluntats, dels desitjos, de les passions dels individus i de les
classes, testimonien com la història és determinada
pels factors constants que el geni de Marx descobrí i definí
com a lleis de desenvolupament.
Els detractors de Marx sostenen
que la seua obra és utòpica i milenarista perquè
dóna a la història un fi que no pot tindre. La
concepció materialista de la història no pot atribuir
fins al desenvolupament de l'espècie humana, desenvolupament
que és un aspecte de la dialèctica de la natura: quan
Engels compara Marx amb Darwin ho sap perfectament. En lloc de perdre
els temps en molestes refutacions del que no existeix, els crítics
de Marx haurien de provar de demostrar que la història d'un
segle ha tingut un curs diferent del moviment descobert per Marx.
Però no ho poden fer.
La història s'ha desenvolupat
segons la llei descoberta per Marx. Creació d'un mercat
mundial, extensió del sistema capitalista de producció
a tot el planeta, centralització del capital i concentració
dels mitjans de producció, maduració dels capitalisme
en l'imperialisme, putrefacció parasitària,
burocratització, militarització, engrandiment de
l'estat que en diverses formes polítiques representa la
dictadura del capitalista, són totes aspectes d'un procés
d'evolució social que a la llum de la descoberta científica
de Marx és possible i és possible d'entendre en la seua
complexitat i de comprendre-la en la seua essència. En l'obra
de Marx aquest procés d'evolució social és
analitzat i indicat en les seus tendències. No hi ha cap
fenomen social important d'aquest segle nostre que no haja estat
previst per la ciència de Marx. Tan sols qui no coneix l'obra
de Marx pot riure's de la llei del desenvolupament de la història
humana ja que no sap que tota anàlisi específica de
cada aspecte individual de la vida social parteix de la hipòtesi
d'una llei general i arriba, amb una sèrie de criteris
científics metodològicament fonamentats, a
comprovar-la.
Crisis cícliques enconòmiques, crisis
polítiques, guerres mundials, revolucions: vet ací la
demostració i la confirmació de la vitalitat de Marx.
A
propòsit del llibre de Bernstein Antonio Labriola escrivia el
15 d'abril del 1899:
"Hi ha, certament, qui a cada passa es
disposa a discutir de cap a peus la teoria del valor, la dialèctica,
el materialisme històric, la lluita de classes, la hipòtesi
catastròfica, el futur del món i la societat futura.
Però podem efectivament deixar que s'apliquen tots els dies a
fer una revisió crítica, hora rera hora, de tota
l'enciclopèdia?".
Per què la ciència de
la revolució que, per la seua natura, no pot posar-se en
discussió tots els dies gaudeix d'una sort que no tenen les
altres branques de la ciència?
És el propi Antonio
Labriola qui ho explica agudament:
"En veritat, sota tota
aquesta remor de disputa, hi ha una qüestió greu i
essencial: les esperances ardents, vivíssimes, prematures de
fa alguns anys – aquelles espectatives de detalls i de contorns
massa precisos – topen ara contra la resistència més
complexa de les relacions econòmiques i contra l'entrellat del
món polític. I pensen que no poden posar llur temps
psicològic (val a dir la paciència i l'esperit
d'observació) sincronitzat amb els ritmes del temps de les
coses, i s'aturen a meitat del camí i s'hi desvient. Els
proletaris tan sols poden comptar en el temps indefinit, i llur
nombre alhora augmenta indefinidament. El món capitalista, per
molt que es complique, no podrà fer cap altra cosa que
multiplicar-los i educar-los”. El temps deles coses és
el temps de les classes. El temps psicològica ha d'ésser
el temps de la constància contínua i de la llarga
passió revolucionària.
El “temps
psicològic”, com l'anomena Antonio Labriola, pot
considerar-se, des del punt de vista de la ciència marxista i
de l'estratègia revolucionària, la deformació
subjectivista de la “qüestió dels temps”. Un
“temps psicològic” que reflectís el
moviment real dels processos econòmics i socials sintonitzaria
amb el “temps de les coses” i representaria la correcta
interpretació del factor subjectiu en la dialèctica de
les lluites de classe i de l'aplicació de la praxi. Però
si el moviment del pensament és un reflexe del moviment de la
realitat i, en darrera instància, també el comportament
psicològic és una forma particular d'aquest reflexe
dinàmic, no ho és d'una forma linial, mecànica,
immediata. Si ho fos, Antonio Labriola no tindria cap raó per
parlar de “temps psicològic” en referència
a problemes polítics i no tant, com seria el cas, a problemes
d'ordre fisiològic i biològic. Si hi ha un problema de
“temps psicològic” en l'activitat política
és perquè la “qüestió dels temps”
en el moviment revolucionari no es pot resoldre amb la simple
adequació de l'estratègia a una correcta anàlisi
científica del moviment real. L'estratègia
revolucionària és acció i voluntat i, per tant,
és comportament psicològic de la minoria organitzada de
la classe i de la majoria de la classe que tenen temps diferenciats
entre elles i, a més també diferenciats respecte del
“temps de les coses”.
A la fi del segle, Antonio
Labriola veia el “temps psicològic” de la
impaciència, de la incapacitat d'observació, de les
esperances prematures.
Pocs anys després, el 1908 durant un
moment dur de la contrarevolució, Lev Trockij veia el “temps
psicològic” en una altra de les seues ares. Pogué
iniciar el seu escrit amb una citació: “estim el meu
segle perquè és la patria que tinc en el temps”
per seguir amb una de les millors definicions de l'internacionalisme
que s'hagen escrit en termes del comportament psicològic:
"L'estim
ja que em permet d'allargar molt els límits de la meua pàtria
en l'espai.
...
Estim la meu pàtria del temps, aquest
segle vint nascut entre tempestes i temporals. Això comporta
possibilitats ilimitades. El seu territori és el món".
El
temps és ja el món que s'hi mou:
"Sota el
nostres ulls s'ha aixecat del no-ésser el Japó illenc i
s'ha presentat com el pioner de la cultura capitalista, davant el
gran continent asiàtic, així com en un temps la seua
mestra, l'Sotto i nostri occhi si è sollevato dal suo non
essere il Giappone isolano e si è presentato come il pioniere
della cultura capitalistica, davanti al grande continente asiatico
così come un tempo la sua maestra, l'illenca Anglaterra es
presentà davant del continent. El Japó ha celebrat el
seu sorgir històric amb una dura lliçó als aris,
que en cercles concèntrics s'ha deixat notar a tota
l'Àsia".
El "temps psicològic" de
Trockij camina no damunt dels núvols de l'espera impacient
sinó plantat en la terra dels fets concrets:
"A
principis del segle passat, Anglaterra era la fàbrica
d'Europa. Cap a finals de segle Europa havia esdevinguda la fàbrica
del món. Al principio del del secolo scorso l'Inghilterra era
la fabbrica dell'Europa. Verso la fine di questo secolo l'Europa era
diventata la fabbrica del mondo. Alhora Anglaterra, que la indústria
d'Amèrica i d'Alemanya ha fet retrocedir, no és més
que el bastió del capitalisme mundial. I ben aviat, potser,
tota Europa retrocedirà davant de la indústria d'Àsia,
que de la decreptitud passa una nova jovenesa i es disposa a
transformar la rica i decrèpita Europa en una simple casa
financera.
Aquestes no són perspectives llunyanes i
nebulosos. Les anades i tornades que, segons els antics criteris,
haurien necessitat de segles, ara es duen a terme en el decurs de
decennis, quan no d'anys. La història s'ha accelerat i
accelera molt més que el nostre pensament".
Trockij té
raó: la història accelerada no s'espera pel pensament
magre, així com no s'atura per la impaciència impotent
i vanitosa.
Els canvis gegantins del segle previstos per Trockij
han marxat a la velocitat de decennis posant cap per vall continents
i milers de milions d'homes.
El retard del factor subjectiu de la
transformació revolucionària s'ha acumulat amb efectes
devastadors que l'espècie humana paga amb guerres que mai no
terminen. Trockij observada agudament: “els senyors
reaccionaris creuen que la psicologia és el factor més
destructiu: el pensament, vet ací el culpable! Mai no l'havien
errada tant. La psique és l'element més conservador. És
lenta i s'estima la hipòtesi de la rutina".
Lenin
parlarà del paper conservador de la costum. Però si és
així, com podran reaccionar les masses i canviar la situació?
La resposta que en dóna Trockij s'inscriu en la concepció
materialista de la política:
"I si no es tractassen de
fets turbulents, l'inèrcia del pensament seria la millor
garantia de l'ordre. Però els fets turbulents tenen una lògica
interna. El nostre maldestre pensament s'obstina a no reconèixer-los
fins al darrer minut. Això canvia la pròpia limitació
presumptuosa per una lucidesa superior. Pobre pensament! Sempre acaba
per estavellar-se contra el mur dels fets.
...
Els grans
esdeveniments – aquells que com pedres miliars indiquen els
girs del camí històric – es creen en la
intersecció de les grans causes. I aquestes, independentment
de la nostra voluntat, es formen en el decurs de la nostra existència
social. I aquí es troba llur força insobornable.
No
fem els esdevinements. N'hi ha prou si els preveiem".
En el prefaci
del 19 de setembre del 1923 a la "Literatura i revolució"
L. Trockij escriu:
"La fe en l'omnipotència de la idea
abstracta és ingenua. La idea s'ha de fer carn per esdevenir
una força. Contràriament, la carn social, fins i tot si
ha perdut del tot la pròpia idea, resta encara com a
força.
Una classe històricament superada i encara
capaç de mantindre el domini durant anys i decennis amb el
suport de les institucions pròpies, amb la inèrcia de
la pròpia riquesa i amb una estratègia
contrarevolucionària conscient. La burgesia
mundial és ara aquesta classe superada, que ens combat,
armada de tots els mitjans de defensa i d'atac”.
La
concepció materialista de la història es forma en la
crítica i en la negació de la concepció
idealista, pròpia de les corrents burgeses reformistes, que
veien el curs històric com un progrés. Tant forta és
aquesta concepció idealista que reix, segle i mig després,
a influir el moviment obrer i a constituir el clima ideològic
on prosperen totes les formes d'oportunisme i de control burgès
sobre els estrats assalariats.
Això té una
explicació. La concepció idealista i progressista de la
història fou l'arma ideològica que acompanyà
l'ascens de la burgesia
a la victòria contra l'aristocràcia. N'ha marcat també
els seus temps psicològics en el decurs dels segles. Era
natural que es difongués a la petita burgesia i al
proletariat.
És una ironia de la història que la
màxima difusió se n'haja donat quan, marcada per dues
guerres mundials, l'alta burgesia
haja perdut per sempre més la fe en el propi progrés
i s'haja lligat al cinisme de la democràcia imperialista.
El
temps psicològic en la concepció materialista de la
història, contràriament, recolza en l'individu
social.
A "Línies fonamentals" Marx escriu:
"La
societat no consisteix en individus, sinó que expressa la suma
de referències, de relacions dels individus els uns respecte
dels altres".
La societat és, per Marx, no la suma
dels individus sinó la suma de les relacions socials. En podem
deduir que els temps no són els de les relacions socials.
Ja
a "La
ideologia alemanya" Marx i Engels arribarven a la conclusió
que:
"La producció de la vida, tant de la pròpia
en el treball com la dels altres en la reproducció, apareix
com una doble relació: natural d'una banda, social de l'altra;
social en el sentit que s'atribueix a la cooperació de més
individus, no importa sota quines condicions, de quina forma i amb
quin objectiu".
Producció i reproducció de la
vida són, pel marxisme, el resultat de la cooperació de
més individus, de fet, el resultat dels individus socials.
No
hi ha diferència entre la relació natural i la relació
social en la producció i reproducció de la vida.
La
contradicció es troba entre el desenvolupament de les forces
productives, determinat per la cooperació dels individus, i el
desenvolupament de les relacions socials que per la divisió
del treball arriben a la divisió en classes antagòniques.
"En
la història que arriba fins a avui és cert el fet
empíric que els individus aïllats, amb l'augment de
l'activitat en el pla històric universal, sempre han servit un
poder aliè, un poder que esdevé com més va més
desmesurat i que en darrera instància es revela com a mercat
mundial".
El mercat mundial, resultat suprem de la cooperació
entre més i més individus, esdevé, per Marx i
Engels, el poder suprem que domina els propis individus.
Però
aquest crea les condicions pel moviment real que supera aquesta
contradicció la qual podria portar a la paràsili i a la
decadència de la societat i de les seues forces
productives.
El comunisme no és, així, la utopia
d'una versió de la concepció idealista i progressista
de la història elaborada per Marx. Precisament perquè
es contraposa a totes les versions d'aquesta concepció, Marx
està en la posició, ja als “Manuscrits
del 1844", de superar tota utopia i de descobrir el
comunisme en el moviment real provocat pel desenvolupament
contradictori de les forces productives. El comunisme “és,
quant a naturalisme complet, humanisme, i quant a humanisme complet,
naturalisme... és la veritable solució de la
contradicció de l'home amb la natura i amb l'home, la
veritable solució del conflicte entre l'existència i
l'essència..., entre l'individu i el gènere. És
l'enigma resolt de la història”.
El temps del
comunisme és el temps de l'home en la natura, és el
temps de l'individu social.
El comunisme és el temps que
resol l'enigma de la història.
En Marx la ciència
s'expressa amb la passió de l'èpica:
"El
comunisme és la forma necessària i el principi enèrgic
del futur pròxim; però aquest no és com a tal la
fi de l'evolució humana – de la forma de la societat
humana".
Els temps de la consciència comunista
El
desenvolupament dle capitalisme i la creació del mercat
mundial són, per a Marx i Engels, dos aspectes d'un únic
fenomen històric. Per primera volta en la història de
la humanitat les relacions econòmiques que lliguen els
individus a¨llats assumeixen un caràcter qualitatiu i una
dimensió quantitativa universal. Aquestes són les
molècules d'un únic cos social universal: el mercat
mundial.
El temps ha fet clara i evident la descoberta de la
ciència marxista que, en la primera formulació, podia
semblar un enunciat abstracte de principi de la concepció
materialista de la història i de la política. Que la
unitat infinitesimal pogués ésser determinada per la
totalitat del món podia semblar un postulat filosòfic i
no, com ho era, una descoberta científic. Com podia ésser
determinada, en la pràctica i en les idees, per una entitat
que és la totalitat del múltiples relacions entre els
individus socials, com és de fet el mercat mundial?
El
desenvolupament del capitalisme i de les seues contradiccions ho
havien demostrat ja i encara ho havia de demostrar més en el
futur. El principi de la descoberta científica era també
el principi del comunisme científic.
A "La
ideologia alemanya" del 1845-46 Marx i Engels veien la
tendència al capgirament de la praxi:
"...la
dependència universal, aquesta forma espontània de la
cooperació dels individus en el pla històric universal,
es transforma per aquesta revolució comunista en el control i
en el domini conscient d'aquestes forces les quals, producte de
l'actuació recíproca dels homes, fins ara s'han imposat
damunt d'ells i els han dominat com a forces absolutament
alienes".
El mercat mundial capitalista, creat per la
cooperació dels individus, s'hi imposa i els domina fins al
punt de provocar la revolució comunista com a acció
dels individus dominats.
Això com a acció dels
individus que pertanyen a la classe dominada per excel·lència,
el proletariat.
"Allò que importa és què
és i què l'obligarà històricament a
actuar en conforminat al seu ésser. La seua finalitat i la
seua acció històrica s'indiquen de forma clara, de
forma irrevocable, en la situació vital i en tota
l'organització de la societat civil moderna”, havien
escrit ja Marx i Engels a "La
sagrada família" del 1844.
El proletariat serà
obligat a fer la revolució comunista; aquest punt fonamental
de la concepció materialista de la història i de la
política ha donat lloc a una infinitat d'errors
d'interpretació, de tipus mecanicista i de tipus
subjectivista.
I amb tot és d'una claredat cristal·lina.
El
proletariat no fa la revolució comunista perquè vol
contraposar la idea del comunisme a altres idees. Es veu forçat
a fer la revolució comunista i és forçat no
perquè no en tinga consciència sinó perquè
és forçat a prendre-la d'allò que ha de fer. No
és un procés mecànic on no hi haja consciència,
sinó un procés dialèctic on la consciència
és determinada per la dinàmica de la realitat social.
A
“La
ideologia alemanya” Marx i Engels sostenen que:
"En
conseqüència la moral, la religió, la metafísica
i tota altra forma ideològica, i les formes de consciència
que s'hi corresponen, no disposen d'autonomia. No tenen història,
no tenen desenvolupament, sinó són els homes que
desenvolupen llur producció material i llur relació
material els que transformen, alhora que la realitat, llur pensament
i els productes de llur pensament. No és la consciència
la que determina la vida, sinó la vida la que determina la
consciència. Amb la primera forma de raonar es parteix de la
consciència com a individu viu, i en la segona forma, que es
correspon a la vida real, es parteix dels propis individus reals
vivents i es considera llur consciència tan sols com llur
consciència".
És la vida real la que determina
la consciència dels individus reals vius que no són els
individus “inventats” per les ideologies o per les
“falses consciències”:
"... totes les
formes i productes de la consciències poden eliminar-se no
mitjançant la crítica intel·lectual, en
resoldre-les en l'“autoconsciència” o en
transformar-les en “esperits”, “fantasmes”,
“espectres”, etc., sinó tan sols per la superació
pràctica de les relacions socials existents, de les quals
aquestes il·lusions idealistes en deriven; que no és la
crítica, sinó la revolució, la força
motriu de la història, i a més de la història,
de la religió, de la filosofia i de tota altra teoria".
Les
ideologies, i les formes de consciència que es corresponen, no
tenen història perquè no són autònomes i
es determinen per relacions socials específiques. No és
la crítica de les ideologies la que porta a la crisi les
consciències corresponents. És la crisi de les
relacions socials la que en determina les crisis, encara siga en
temps diferents i no correlacionats mecànicament.
El
comunisme és la ciència de la necessitat història
del proletariat “...classe que forma la majoria de tots els
membres de la societat i de la qual prenen les masses la consciència
de la necessitat d'una revolució que vaja al fons, la
consciència comunista".
La consciència
comunista: la ciència, la consciència de la necessitat
de la història.
.